Arxiu del mes: abril 2019

Virus al mar

dimarts , 30/04/2019

Si agafem una mica d’aigua de mar ens pot semblar transparent i neta, però tan bon punt l’observem al microscopi descobrim que és un microcosmos farcit de vida. Un litre d’aigua de mar pot contenir uns quants centenars de milions de bacteris de tota mena. També hi ha altres organismes microscòpics, però en quantitat són els bacteris els que s’emporten el primer premi… o no.

El problema és que amb un microscopi normal no podem veure els virus, massa petits per les tècniques normals. Ens caldria un microscopi electrònic i això resulta molt poc pràctic. Per això fins ara sabíem que de virus encara n’hi havia més, però només podíem fer estimacions de la quantitat i variabilitat de virus que hi ha al mar.

Però les coses canvien i ara ja disposem d’eines per esbrinar com anem de virus als mars amb una mica més de precisió. Una expedició oceanogràfica va anar recollint mostres d’aigua dels diferents mars i van analitzar el contingut de virus, no pas mirant al microscopi sinó analitzant el material genètic que podien obtenir. Ara mateix és més senzill analitzar el DNA que no pas mirar pel microscopi, de manera que anaven seqüenciant els DNAs que hi havia a les mostres d’aigua i després anaven posant en ordre les seqüències que trobaven. Així podien identificar els virus ja coneguts i grapats de virus nous que encara no hem vist mai, però dels que ja tenim la informació genètica.

I amb tot això han afegit uns 20.000 virus a la llista. Ara sabem que la quantitat de virus diferents que hi ha al mar és aclaparadora… i encara segueix sent una llista incompleta. Per exemple, només han inclòs els virus de DNA, però sabem que hi ha virus que fan servir RNA com a material genètic i, per motius metodològics, aquests no els han tingut en compte.

A part de fer més llarga la llista, també han pogut definir cinc zones ecològiques marines que agrupen ecosistemes de virus diferents. Unes als pols i les altres a les zones tropicals i a diferents fondàries. El motiu sembla ser la disponibilitat de bacteris, que també es reparteixen de manera diferent pels mars i que no deixen de ser la “presa” majoritària dels virus. Les condicions de llum, temperatura, salinitat i nutrients defineixen quin tipus de bacteris hi haurà i això condiciona la comunitat de virus que trobarem.

D’altra banda, aquest coneixement no límit a l’interès científic sinó que ens fa molta falta per poder saber com gestionar els sistemes de captació de CO2 per part del mar. Després de tot, igual que els bacteris, una bona part dels virus pot acabar enfonsant-se a les profunditats i dipositant-se als sediments, de manera que ajudarien a drenar l’excés de CO2. Si algun dia arribem a controlar això (i ho fem de manera assenyada) ens resulta imprescindible aprendre tot el que puguem sobre com es regulen les interaccions entre microorganismes i els virus als mars.

Un nou cicle a punt de començar

dilluns, 29/04/2019

Al nostre voltant hi ha grapats de fenòmens que es comporten de manera cíclica. Presenten períodes de màxima activitat seguits d’etapes d’afebliment fins a arribar a nivells mínims, per tornar a recuperar-se i recomençar el cicle. Ho trobem en la nostra pròpia biologia (amb cicles diaris, mensuals i anuals), al cicle vital del planeta seguint les estacions de l’any, als cicles que segueixen les modes, que retornen periòdicament, en política també hi ha cicles marcats pel domini de determinades ideologies i, a l’espai, el cicle que més ens afecta és el del Sol.

Ja fa temps que sabem que el Sol mostra un cicle d’activitat d’uns onze anys de durada. Quan està en el moment màxim podem veure un nombre elevat de taques solars a la seva superfície i el nombre de flamarades, ejeccions de massa coronal i tempestes solars és elevat. En canvi, quan està en el mínim les taques solars desapareixen i la calma s’imposa.

El cas és que ara mateix estem en la part més baixa del cicle solar actual (el número 24 des que es fan registres estandarditzats) i estem esperant a veure en quin moment comença a recuperar l’activitat i entrem en el cicle 25. Si us interessen les taques solars, ara estareu molt avorrits. Actualment no n’hi ha cap. L’interessant és que, des de fa un temps, els cicles són cada vegada menys intensos. Quan es mira com ha anat l’activitat solar des que Galileu va descriure les taques solars i es van començar a prendre anotacions, veiem que a més del cicle d’onze anys, hi ha altres cicles afegits que fan que durant períodes més llargs els cicles siguin més o menys actius.

Per això no s’espera que el proper cicle sigui especialment actiu. Estem a la part baixa entre dos cicles i també a la part baixa del cicle superior afegit. Recordo que fa uns anys hi havia una cert inquietud, ja que el cicle 24, el que ara deixem, no acabava d’engegar. Ja veurem si el número 25 també es fa esperar o no. Les previsions són que comenci entre aquest estiu i la tardor de l’any que ve. El màxim el tindrem entre el 2024 i el 2025, i s’acabarà cap al 2030. Vés a saber com estarem tots aleshores!

En tot cas, val la pena tenir present que hi ha una certa diferència en els nivells de radiació solar que ens arriba depenent de si estem en un moment o altre del cicle solar. Cal dir que la diferència és més petita del que normalment pensem. En un temps es va especular si el canvi climàtic era causat per canvis en l’activitat solar però sembla que la diferència, per sí sola, no justifica l’escalfament global, de manera que per aquí no tenim excusa.

Això vol dir que ara encarem un nou cicle que potser ens donarà un cert respir i que valdria la pena aprofitar. No val a badar, ja que abans o després tornaran els cicles més actius, amb més irradiació solar i, per tant, amb més escalfament. De nou, que sigui un efecte petit no vol dir que no l’hàgim de tenir en compte.

El vi negre i el mal de cap

divendres, 26/04/2019

“El vi negre em fa venir mal de cap!” No és el meu cas, però aquesta és una frase que moltes persones podrien subscriure.  De fet, per les persones que pateixen migranyes, el vi negre és un clàssic a les llistes dels aliments que cal evitar. No es tracta de la típica ressaca per prendre massa alcohol, ja que el mal de cap pot aparèixer prenent molt poca quantitat del vi i ho fa de manera molt ràpida. A més, altres begudes alcohòliques, com el mateix vi blanc, no produeixen aquest efecte, de manera que alguna cosa hi ha al vi negre que desencadena el mal de cap en algunes persones.

Hi ha hagut diferent sospitosos, però ara mateix el punt de mira està centrat en un els tanins. Concretament en un d’anomenat tiramina. Des del punt de vista químic pot resultar una mica desconcertant, ja que la podem trobar inclosa en diferents grups de molècules. Es tracta d’un dels tanins presents en el vi, i els tanins són un tipus concret de polifenols, és a dir, molècules que contenen el grup fenol en la seva composició. En el cas del vi negre són els que li donen la particular astringència i el color fosc.

Els polifenols es troben a molts vegetals i en el cas del raïm estan sobretot a les llavors i la pell del gra. També n’hi ha a la fusta dels barrils on es fa la criança. No és que el vi blanc no en tingui gens de tanins, però la quantitat és molt menor. I entre els diferents tanins, el que s’ha relacionat amb el mal de cap és la tiramina. Una molècula que, per acabar d’embolicar-ho, també podem fabricar nosaltres mateixos a partir de l’aminoàcid tirosina, encara que en quantitats molt petites.

En tot cas, sembla que la tiramina actua augmentant la pressió sanguínia. En particular al cervell causa una mica de daltabaix, ja que primer augmenta la pressió i tot seguit té lloc una resposta compensadora que fa que disminueixi. Aquest puja i baixa és un dels mecanismes que semblen implicats en el mal de cap o directament la migranya que el vi negre pot causar en algunes persones sensibles.

Encara pot ser més marcat si es prenen “inhibidors de la MAO” com a tractament per la depressió. Aquesta MAO és l’enzim MonoAmina Oxidasa i participa en el metabolisme d’alguns neurotransmissors, però resulta que també és l’encarregat de degradar i eliminar la tiramina, de manera que si no funciona per causa del tractament, els efectes de la tiramina (i del vi negre) són molt més marcats i el mal de cap apareix encara més fàcilment.

El vi negre no és l’únic aliment que conté la tiramina. També n’hi ha en alguns formatges, embotits, fruits secs, fruites i una relativament llarga llista. En això cadascú acaba coneixent el propi cos i detectant quins són els aliments que li disparen el mal de cap i que, per tant, és millor evitar.

Acer valyri, acer de Damasc

dijous, 25/04/2019

Ja ha arrencat la darrera temporada de “Joc de Trons” i, a més dels embolics entre personatges, dels caminants blancs, de les relacions incestuoses, dels dracs i de les traïcions , hi ha un element que manté el protagonisme i que en moltes ocasions pot marcar la diferència entre viure i morir. Parlo, és clar, de les espases d’acer Valyri. Un tipus d’armes fetes a Valyria seguint un procés secret però que implicava una certa quantitat de màgia i el foc d’algun drac. Amb la destrucció de Valyria es va perdre el secret del seu acer, de manera que ja només resten un nombre limitat d’espases d’aquest extraordinari material. Aquestes armes, que deixarien en ridícul les millors de “Forjado a fuego“, es caracteritzen per ser extraordinàriament dures alhora que flexibles, no perden el tall per molt que les facin servir i presenten un color fosc però no pas llis sinó que mostra vetes i ondulacions de diferents tonalitats.

En realitat, és un acer que mostra moltes similituds amb un altre tipus d’armes, molt reals, que també van esdevenir mítiques: les espases d’acer de Damasc. Unes espases i ganivets emprats pels musulmans i que eren molt superiors a les que feien servir els cavallers cristians. Les espases damasquines també tenen una superfície amb vetes de diferent tonalitat i l’única diferència amb les valyries és que no tenen color fosc, quasi negre, com les de la ficció de Joc de Trons.

Els ferrers cristians van intentar descobrir el secret de l’acer de Damasc durant segles, però no se’n van sortir. I als voltants de l’any 1700 van morir els últims forjadors que sabien fabricar-les de manera que, igual que amb el Valyri, el secret de l’acer de Damasc es va perdre, al menys fins que les investigacions modernes van generar una mica de llum sobre quin devia ser el secret que els croats mai van descobrir.

L’acer és un aliatge de ferro i carboni amb algunes impureses afegides. La presència del carboni és la que li dona duresa i resistència al ferro. La gràcia dels antics ferrers era encertar la quantitat de carboni que havia de tenir. Com més en tingués, més dur i resistent seria, però també més fràgil. Poc carboni feia que ja no s’esmicolés, però era poc resistent. Habitualment es fa servir entre el 0,2 i el 0,4 % de carboni.

Però ara sabem que l’acer de Damasc tenia molt més carboni. Fregant el 2%. Això és perquè inicialment fonien el ferro en forges alimentades per carbó vegetal i en presència de vidre. Així es generava un acer inicial molt ric en carboni (conegut com a acer Wootz) que va ser una de les primeres coses que els cristians van mirar d’aconseguir. No els va servir de gaire ja que quan els ferrers el treballaven, se’ls esmicolava. En canvi, a Damasc i la seva zona d’influència sabien com transformar-lo en es espases invencibles i amb el característic patró ondulat.

La clau sembla que era la temperatura de la forja. Els cristians treballaven a temperatures elevades, superiors als 1200 graus. No tenien altre remei ja que aquesta és la temperatura que cal per treballar l’acer baix en carboni. Però l’acer Wootz es pot treballar a temperatures més baixes i per aconseguir una espasa damasquina calia fer-ho entre els 700 i els 850 graus. Ells ho feien a ull, vigilant el color que adquiria el material, però sempre molt per sota de la temperatura que feien servir els cristians. Aquesta temperatura permetia que la cristal·lització del metall, i sobretot de les impureses que contenia, s’estructurés de manera diferent, generant el patró de bandes i conferint l’extraordinària resistència.

En tot cas, això porta uns nous raonaments. Si l’acer valyri s’ha de fer amb foc de dracs, podem deduir que la temperatura de les flames generades per aquests animals no supera els 900 graus. En cas contrari, no es podria donar a l’acer valyri les característiques que el fan invencible.

Cervells morts i… ressucitats?

dimecres, 24/04/2019

Cervells de porc ressuscitats quatre hores després de la mort. Dit així sembla tret d’una pel·lícula de ciència ficció o, més aviat, de terror. I efectivament, per sort, tot això encara entraria en el camp de la ficció. Però tot i així, algun descobriment important s’ha fet en el camp de la vida i la mort de les cèl·lules cerebrals.

Des de fa molt que sabem que quan s’interromp el flux de sang al cervell, les neurones i altres cèl·lules cerebrals comencen a morir ràpidament. Per això, en cas d’accident cerebrovascular, cada segon que guanyem és importantíssim per mirar de minimitzar els danys. El cervell és una part del cos particularment sensible a la falta d’oxigen. Per cert que també li va molt malament la recuperació de l’oxigen ja que quan això passa s’acostumen a generar els temuts radicals lliures que encara fan més mal a les cèl·lules.

Però uns investigadors havien notat que els talls de teixit de cervell en els que feien els estudis contenien cèl·lules que presentaven una certa activitat. I posats a estudiar-ho, van decidir fer-ho en cervells sencers de porcs, obtinguts de l’escorxador. Eren cervells de porcs que ja duien quatre hores morts, de manera que segons la teoria, ja no hi havia res a recuperar. Però quan van connectar els vasos a una bomba que perfondia un líquid dissenyat especialment per preservar les funcions cel·lulars, van veure que molta part del teixit recuperava l’activitat.

Ep! No pas l’activitat cerebral. El que es recuperava en part era un cert nivell de metabolisme a les cèl·lules. En cap cas hi havia l’activitat elèctrica coordinada lligada a les funcions cerebrals. Les peces individuals, les cèl·lules, es recuperaven, però l’òrgan no era funcional.

Aquesta falta d’activitat és una sort ja que elimina un grapat de problemes ètics i uns quants maldecaps de cara al futur. Algú s’ha preguntat si això obriria la porta a redefinir el que considerem mort cerebral, però no sembla que sigui el cas. El cos es pot morir quan s’aturen les seves funcions, però moltes cèl·lules poden seguir vives molt temps després. I és que les cèl·lules triguen una bona estona a assabentar-se que el cos s’ha mort. Especialment en el cervell, el tot és molt més que la suma de les parts.

D’altra banda, tot plegat és una dada extremadament interessant cara a entendre la supervivència de les cèl·lules cerebrals, que sembla que no són tant delicades i disposades a morir com pensàvem fins ara. I això obra la porta a pensar que en un futur podria ser possible recuperar funcions cerebrals que actualment es consideren irrecuperables degut a ictus i lesions similars.

Ja veurem si a la llarga aquests resultats es queden en una simple curiositat o si ens porten a noves millores en els tractaments de les lesions al cervell.

Paracetamol i empatia

dimarts , 23/04/2019

Fa uns dies sortia la notícia que alertava dels efectes el paracetamol sobre la capacitat de sentir empatia pels altres. Sembla que si prens paracetamol, la teva capacitat per empatitzar amb els que t’envolten queda limitada. I si tenim en compte que el paracetamol és un dels analgèsics més emprats, doncs potser val la pena tenir-ho en compte!

L’estudi consistia en donar 1 gram d’acetaminofèn (el paracetamol de tota la vida) a 59 voluntaris i un placebo a 57. Després els plantejaven diferent situacions i les havien d’avaluar segons diferents paràmetres que es fan servir en estudis psicològics sobre el tema. Al final obtens una puntuació que indica com perceben aquella situació i pots comparar entre els dos grups. En tots els paràmetres va ser evident que els que havien pres paracetamol mostraven nivells més baixos d’empatia. Tampoc és que fos una insensibilitat monstruosa, però la diferència era clara. Al voltant d’un 25 % de disminució.

De totes maneres, no és la primera vegada que es detecta un efecte similar. Que el paracetamol té efectes sobre les percepcions se sap des de fa temps i van sortint estudis que ho van confirmant. Un dels que més m’ha cridat l’atenció és de l’any 2016 i el feien amb dosis similars de paracetamol i placebo però analitzaven com això afectava la capacitat de prendre decisions ràpides i de corregir errors mentre avaluaven amb un electroencefalograma l’activitat elèctrica del cervell.

El motiu és que quan prenem decisions sobre diferents activitats, l’activitat del cervell sembla que fa una mena d’anàlisi sobre si hem comés algun error o no. Una mena de circuit de control de qualitat del processat mental. Això és molt ràpid i inconscient. El cervell detecta l’error en mil·lèsimes de segon, abans que en siguem conscients. Aquest és un dels mecanismes cerebrals que estan implicats en l’empipadora sensació que tenim de vegades quan notem que alguna cosa no va bé, però no sabem el que. El cervell ha detectat alguna incongruència però la ment conscient encara no hi ha arribat.

Doncs el paracetamol fa que aquest mecanisme de control funcioni amb menys eficàcia. I això podria ser el que expliqués la resta d’efectes. Normalment podem avaluar una situació que afecti a altres persones i decidir si ho estan passant malament o si estan contents. No sempre encertem, però el cervell detecta l’error i ens empeny a rectificar i adoptar un sentiment d’empatia adequat. Però sota l’influencia del fàrmac els errors es detecten menys i no es corregeixen tan com caldria. De manera que no és estrictament un cas de perdre l’empatia sinó de no rectificar les avaluacions incorrectes e la situació. El resultat final és similar, però el mecanisme es diferent i permet entendre que no es limita només a la empatia.

De vegades ens costa recordar que les emocions tenen una base química dins el nostre cervell. Però les neurones funcionen intercanviant neurotransmissors, i no es estrany que un fàrmac com el paracetamol, que disminueix la sensació de dolor actuant a les zones del cervell relacionades amb el processament del dolor tingui també algun efecte sobre altres zones implicades en altres mecanismes. De nou, no és un efecte espectacular, però tampoc és irrellevant. En tot cas, si has d’anar a veure una pel·lícula molt lacrimògena, millor no prendre un paracetamol abans. Si ho fas, igual et costa posar-te amb situació amb els problemes dels protagonistes!

Doncs efectivament hi ha coses que ens afecten més que altres.

dimecres, 17/04/2019

L’incendi de la catedral de Notre Dame va generar, com era comprensible, un munt de missatges per les xarxes socials. Incredulitat, tristor, ràbia, solidaritat… És normal ja que estàvem veient com es perdia un dels elements que formen part del nostre bagatge cultural.

Però també van començar a aparèixer un tipus de missatges, freqüents en aquestes ocasions, ressaltant que hi havia altres desgràcies al món a les que no hi fèiem tant de cas. Missatges amb un to entre acusador i de superioritat que venien a ser diferents versions de: Esteu plorant per una catedral i no pels nens que moren a la guerra, pels emigrants que s’ofeguen al mar, per la mesquita que també es va cremar, per la destrucció de les ruïnes de Palmira, per la fam al mon,… és clar, com que no són dels vostres…!

Aquesta mena d’actituds em toquen bastant el voraviu. En primer lloc perquè donen per fet que saben com ens afecten les altres coses i ja assumeixen que en som insensibles. En segon lloc perquè cada fet, cada desgràcia té el seu moment. Qui ho diu que al seu moment no van haver-hi indignació ni dolor amb els morts a la Mediterrània o amb les destruccions d’altres obres històriques?

Però d’altra banda hi ha un fenomen que no hauríem d’ignorar. Les coses ens afecten més com més properes ens són. Entenc perfectament que la mort de qualsevol persona és igual de trista, però emocionalment m’impacta més si és algun compatriota meu que si és algú d’un país molt llunyà. I si és del meu poble encara més. I més si és una amistat. I encara més si és un familiar estimat. No tinc cap intenció de deixar que em facin sentir malament per no plorar igual les tragèdies llunyanes que les properes. La meva part racional ja entén que tot és equivalent, però als teòrics de la moralitat us agrairia que no em toqueu els nassos amb les meves emocions. Ningú m’ha de dir per quins fets he de plorar.

Podríem argumentar que aquest lligam amb els fets que ens són més propers, amb tot el relacionat amb la nostra cultura, és una condició humana, però faríem curt. El lligam amb el que ens envoltava socialment és un factor que es pot detectar en la majoria de mamífers.

Per exemple, en uns curiosos experiments fets en rates es va veure que aquests animals tenien tendència a ajudar a un congènere atrapat en un parany sempre que haguessin crescut plegats o que fos de la mateixa soca. En canvi, si la rata atrapada era d’una soca de rates diferent, l’interès per ajudar-la s’esvaïa.  Encara més interessant. Si posaven una rata d’un tipus a créixer amb rates d’una soca diferent, sense interactuar amb les de la seva soca, l’interès per ajudar passava a ser amb les rates de la soca amb les que havia crescut i no amb les que genèticament eren més properes. De manera que la tendència a socialitzar-nos i a mostrar un lligam “emocional” amb aquells amb els que hem format una comunitat (i no amb les que compartim la genètica o la “sang” com deien abans) és una tendència habitual entre mamífers.

Per descomptat els humans la portem molt més enllà i podem racionalitzar per evitar que ens limiti i que només acabem mostrant empatia amb “els nostres”. Una de les característiques de les ideologies racistes i pseudo-feixistes en general és que defensa limitar-nos a un còmode comportament instintiu, limitant l’empatia amb “els altres” tal com ho fan les rates. Per això són missatges fàcils de vendre ja que recorren a un instint característic dels mamífers i proposen evitar fer l’esforç d’humanitzar-nos una mica. Però els qui pretenen que aquest lligam amb el que considerem nostre desaparegui i culpabilitzen qui no mostri la mateixa empatia per tot i tothom, també es passen de frenada.

Faré el possible per no limitar-me al comportament social de les rates tal com defensen cada vegada amb més entusiasme alguns líders polítics. Però tampoc deixaré de sentir-me emocionalment més lligat a algunes coses, cultures i comunitats que a unes altres.

Deixeu-me buscar un punt d’equilibri entre la raó i les emocions sense donar-me lliçons.

Notre Dame…

dimarts , 16/04/2019

Com acostuma a passar, la notícia em va arribar via Twitter. Notre Dame de París estava cremant! La resta de la tarda va ser anar seguint les notícies mirant, incrèdul, com un dels emblemes de la cultura europea era engolit per les flames. Ja s’establiran les causes, però el fet que estigués en obres per fer restauracions fa inevitable que vingui a la memòria l’incendi del Liceu de Barcelona, iniciat també durant unes reparacions a l’escenari. Unes espurnes, una roba que comença a cremar i en qüestió de pocs segons el destí de l’edifici queda segellat. O s’extingeix immediatament o ja no hi ha aturador. Sospito que els de l’empresa que hi treballava ja es poden calçar!

En el cas de Notre Dame, he anat mirant quins materials podien generar tantes flames. D’entrada podríem pensar que els edificis antics, de pedra han de cremar amb dificultat, però la pedra amaga un munt de material inflamable. Una de les primeres coses que he descobert és que sota el sostre de Notre Dame encara hi havia l’entramat de fusta com element de sustentació de la coberta. Un esquelet de fusta de roure anomenat “el bosc de Notre Dame” ja que estava fet amb 1300 roures, l’equivalent a 21 hectàrees de bosc, construït al segle XIII. Les imatges de com era l’entramat de fusta recorden a una llar de foc esperant ser encesa. A la descripció de la Vikipedia hi havia la frase “Notre Dame ha tingut la sort de no haver tengut incendis importants des de llavors”. La sort sempre arriba un moment que s’acaba.

L’agulla que va caure sota les flames, en una escena que no deixava de recordar el col·lapse de les torres de Nova York, també era de fusta. Inicialment pensava que era de pedra o algun altre material, però en realitat era fusta de roure recoberta de plom. No era la original, que ja va caure al segle XVIII. De plom també eren les teules del sostre. Un material que es fon a poc més de tres cents graus, de manera que quan el foc es va descontrolar, tota la coberta, feta de fusta i plom  estava condemnada.

Però la pregunta que queda és, com afectarà el foc a l’estructura de pedra? Sembla que la pedra hauria de resistir millor, però també es veu afectada per les altes temperatures. El color es modifica, però també es danya la mateixa estructura de la pedra, que pateix canvis químics i mecànics. Per cert, l’aigua per apagar l’incendi també pot danyar la pedra i la mateixa estructura de l’edifici.

Pel que fa al color el més habitual és tornar-se vermellosa per la deshidratació dels compostos de ferro presents en la seva composició i, en alguns casos, per la combustió del material orgànic que pugui tenir. Però el més greu és l’esmicolament degut a les dilatacions que pugi patir per les diferències de temperatura a una banda i altra de la pedra. Això es nota molt en les pedres que formen finestres i portes. I també, es clar, en escultures i relleus.

No tinc cap dubte que la refaran, com ja l’han refet en altres ocasions, però el foc d’ahir marcarà un abans i un després. Un moment per pensar que quina sort que la vaig anar a visitar quan vaig tenir ocasió! Els edificis històrics tenen una història agitada i encara que tenim al cap la imatge del moment en que ens va tocar viure, normalment s’han fet i desfet, restaurat, cremat, reconstruït, modificat i alterat constantment. Tot això ha comportat pèrdues irreparables per la història, l’art i la cultura en general i no deixa de ser una tremenda ironia que l’incendi de Notre Dame hagi passat en el dia mundial de l’art.

Ara tothom dirà que com és que no hi havia millors sistemes anti-incendi a Notre Dame, però sovint resulta impossible posar-los sense malmetre valuoses parts històriques de l’edifici. A més, no es pot simplement posar aspersors d’aigua, que de vegades compliquen més que no solucionen. Cada incendi els seus problemes i les seves solucions. Tot i així, ara és evident que pot resultar millor comprometre una petita part de l’edifici que no perdre’l del tot per un gran incendi. Esperem que els constructors de la Sagrada Família hagin previst un bon sistema contra incendis. Instal·lar-ho durant la construcció és infinitament més senzill que fer-ho en edificis històrics. Perquè abans o després també n’hi haurà, accidentals o intencionats, i aleshores, en aquells minuts decisius, tot dependrà de com de previsors hagin sigut els constructors.

El moment brillant de Katie Bouman

dilluns, 15/04/2019

Sempre passa el mateix! Hi ha un nou avenç de la ciència, una fita destacada en el coneixement, un fet remarcable fruit de molts anys de treball i l’equip que ho ha fet ho anuncia amb la satisfacció de la feina fet. Inevitablement sempre apareix el nom d’algun científic o enginyer com a cara visible del descobriment. Mariano Barbacid quan aconsegueixen revertir el càncer de pàncrees, Elon Musk quan s’enlaira un coet Falcon Heavy i, en el cas de la primera imatge del forat negre de la setmana passada, Katie Bouman, l’enginyera electrònica que va liderar l’equip encarregat de l’algoritme per passar de les dades dels radiotelescopis a la imatge que tots vàrem veure.

Ah! Però en aquest cas parlem d’una noia que, a sobre, és jove. I de seguida comencen a sortir per les xarxes els comentaris recordant que no n’hi ha per tant, que no ho ha fet sola i que si se n’ha sortit és gràcies a tot l’equip que havia treballant amb ella.

Recordeu gaires comentaris així en el cas de Barbacid o de Musk?

Per descomptat que va ser una feina d’equip en la que van participar centenars de persones! Algú pensa que Barbacid va fer tota la feina? Que l’Elon Musk portava els controls dels coets tot solet? Aleshores per quin motiu n‘hi ha que senten la necessitat d’esmentar-ho quan es tracta d’una dona? La feina sempre és d’un equip, però també sempre hi ha un cap, un líder, una ment brillant o un manetes que destaca i al que se li reconeix el mèrit. I aquesta vegada ha sigut la Dra. Bouman.

Els que aquesta vegada heu sentit la necessitat de recordar que no va fer-ho ella sola i en canvi no vàreu sentir aquesta necessitat quan el líder era un home, de veritat, feu-s’ho mirar. Teniu un problema.

En aquesta ocasió alguns intents per restar-li mèrit han tingut finals gairebé còmics. La penya misògina va començar a piular que un altre físic computacional, l’Andrew Chae havia escrit 850.000 línies del codi que havien fet sevir mentre que la Dra. Bouman n’havia escrit “només” 2.400. No era molt subtil el missatge que volien transmetre, però el mateix Chae no hi ha volgut jugar. Ha fet un fil a twitter explicant que res d’això és cert, que la Dra. Bouman era la líder de l’equip, que no és veritat que ell hagi escrit tantes línies i que moltes de les parts del codi són genèriques i es fan servir en paquets ja disponibles. Essencialment que no li toquin els nassos si pretenen menystenir la feina de la seva col·lega.

D’altra banda, jo no hi entenc gaire de computació, però comparar la feina de la gent contant el número de línies de codi em sembla molt, però molt cutre! Suposo que no es pot esperar gaire nivell per part de la colla de misògins habituals.

En tot aquest cas també podem detectar l’habitual tendència a infantilitzar les dones. Molts titulars parlen d’ella referint-s’hi com estudiant de post-grau o de vegades només d’estudiant. Pot ser comprensible que es destaqui la seva joventut. Sempre ens fa gràcia que els joves aconsegueixin fites importants, però això d’estudiant és treure-li una mica de mèrits. Ara mateix ja és doctora en enginyeria elèctrica i professora a l’Institut de Tecnologia de Califòrnia. Això de parlar d’algú fent servir el títol de doctor és una mica pesat i jo mateix acostumo a no fer-ho massa. Els títols acadèmics prefereixo limitar-los als actes acadèmics i per això crec que mai no parlo del Dr. Hawking sinó simplement de l’Stephen Hawking. Però aquesta vegada m´he recreat una mica ressaltant que la Katie Bouman és, des del punt de vista acadèmic, la Dra. Bouman. I el fet de ser jove no fa que sigui menys doctora.

En fi. Intentarem passar per alt els tics misògins de paios que es deuen sentir amenaçats i ens limitarem a gaudir del treball de la Katie Bouman i la resta de l’equip, que ens ha permès gaudir per primera vegada d’una imatge astronòmica que ha fet història.

Càncer de pàncrees. Ens cal una espasa de doble tall.

divendres, 12/04/2019

El càncer sempre és un tema complicat, però en ocasions, quan es tracta de tipus de càncer pels que no acabem de trobar estratègies terapèutiques que funcionin com volem, resulta encara més difícil. A més, topes amb una mena de conflicte a l’hora d’explicar com van els avenços en la recerca. D’una banda vols trobar la manera de veure la part positiva, les vies prometedores i els resultats que ofereixen noves esperances de tractaments. Però d’altra banda no vols donar falses esperances ni donar la falsa il·lusió de solucions imminents. Un equilibri difícil.

El càncer de pàncrees és un d’aquests amb els que hem de reconèixer que no ens n’estem sortint gaire a l’hora de tractar-lo. Altres tipus de càncer han experimentat millores notables en els tractaments, però en el de pàncrees les coses han avançat molt poc. És un tipus de tumor que no dóna senyals, que es molt agressiu i que resisteix la majoria de tractaments. Cada fet per separat seria un problema. Els tres combinats fan del càncer de pàncrees un problema mèdic formidable.

Però fa un parell de dies es va anunciar la troballa d’una via per tractar-lo. Dit així pot resultar enganyós i els mateixos científics que ho van explicar ja van insistir en que el que havien aconseguit era fer desaparèixer el càncer de pàncrees en ratolins però per pensar en traspassar això als humans encara quedava molta feina.

En el càncer de pàncrees sabem que han de combinar-se diferents mutacions per generar el procés. N’hi ha moltes implicades i als laboratoris ja hi ha models de ratolins modificats genèticament perquè tinguin aquests gens alterats i desenvolupin el càncer de pàncrees. El que han fet en aquesta ocasió és modificar genèticament altres gens que estaven relacionats per veure com es modificava la progressió del tumor. De vegades vols saber si alterant un gen fas que el tumor vagi més ràpid, o més lent, o faci més metàstasi o creixi d’una manera diferent… qualsevol cosa que doni pistes de per on atacar.

En aquest cas van veure que si inhibien un gen anomenat c-RAF, no passava res. També van veure que eliminant un altre gen, anomenat EGFR, tampoc passava res. Però si eliminaven simultàniament els dos, el càncer desapareixia en molts (no tots) els ratolins. Això vol dir que el càncer progressa per diferents vies i no n’hi ha prou d’aturar-ne només una. També ens diu que n’hi ha més de dues ja que en alguns ratolins el tumor va seguir creixent malgrat tenir aquestes dues vies bloquejades. Però no ens enganyem. Tal com estan les coses, si ara trobéssim la manera de frenar la meitat dels casos de càncer de pàncrees correríem a celebrar-ho!

Per desgràcia passar dels ratolins als pacients serà complicat. D’entrada, no podem fer la manipulació genètica que s’ha fet amb els ratolins. Aquests models d’animals modificats genèticament ens permeten saber on cal actuar, però res més. Pels pacients necessitem tractaments. Medicaments per bloquejar EGFR sí que n’hi ha, però no en tenim cap que funcioni per inhibir c-RAF. Els que hi ha són massa tòxics i no serveixen.  I inhibint només una via no en tenim prou. Caldrà trobar la manera d’actuar sobre c-RAF o sobre alguna de les seves conseqüències per combinar-ho amb el tractament contra EGFR i, potser així, frenar la progressió de la malaltia.

En tot cas sempre és una bona cosa identificar punts febles de l’enemic. Potser ara mateix no sabem com aprofitar-los, però ja sabem el que hem de buscar. Això és un gran canvi.