Arxiu del dimarts , 9/04/2019

Fusta dura, fusta tova

dimarts , 9/04/2019

Quan Gutenberg va inventar la impremta va marcar un abans i un després en la evolució de la cultura humana.  Els llibres eren el reservori dels coneixements, però es feien a ma, de manera molt lenta i la informació que emmagatzemaven gairebé no circulava. Amb la impremta això va canviar i els llibres, amb tot el que amaguen, van esdevenir més i més quotidians.

La gràcia de Gutenberg va ser fer servir tipus mòbils. Peces metàl·liques per cada una de les lletres, de manera que els podia anar combinant segons fes falta per construir les paraules que calia imprimir. De totes maneres allò va ser l’extensió d’una tècnica molt més antiga, la xilografia, que ja la feien servir els xinesos i que va ser una de les primeres tècniques d’estampació. Fa molts anys, quan estudiava la història de la impremta, vaig quedar-me amb la idea que les primeres lletres i imatges que es tallaven en fusta per fer-les servir com a motllos xilogràfics per imprimir es feien amb fusta de boix (Buxus sempervirens), una de les més dures que hi ha. Això era necessari si la peça havia de resistir els impactes de la premsa d’imprimir sense deformar-se ni trencar-se. El boix era difícil de treballar, però aguantava molt més.

Per això, quan fa poc vaig topar amb un sistema per mesurar la duresa de les fustes anomenada “Prova de la duresa de Janka” em va venir al cap el record de la duresa del boix per fer motllos per imprimir i de seguida vaig buscar quina posició ocupava el boix en la llista de les fustes més dures. I, com passa sovint, resulta que tampoc n’hi ha per tant!

La prova de la duresa de Janka la va inventar un dendròleg austríac anomenat Gabriel Janka i consisteix en mesurar la força necessària per clavar a la fusta la meitat d’una esfera d’acer de 0,444 polsades de diàmetre. Com que el que es mesura és una força resulta una mica embolicat ja que en alguns indrets fan servir Newtons, en altres usen lliures, quiloponds o també Jankas. És clar, en cada cas les xifres són diferents, de manera que és important fixar-se molt en les unitats per saber si una fusta de 1320 és molt dura o no.

La més dura de totes és la del “Roure toro” (Allocasuarina luehmannii), un arbre australià que té una duresa de 5060 lliures. En comparació, el boix és modest, amb només 2840 lliures (1334 kiloponds o 12600 Newtons). Tot i així, està a la part alta de la tabla de duresa i és considera “molt dura”. El detall interessant és que la majoria dels que estan per sobre són arbres americans o australians. Suposo que per això els gravadors de temps passats el feien servir. El boix era una de les més dures que tenien a mà. D’altra banda, també era prou “poc dura” com per treballar-la. Això és important ja que, per exemple, el segon a la llista de duresa és un arbre de Brasil anomenat “Quebracho” (Schinopsis brasiliensis). L’origen del nom és fàcil d’intuir. Era l’arbre que “quebraba las hachas”. Segurament hauria resultat massa dur per anar fent lletres i dibuixos per anar imprimint. Entre poc i massa.

I quina fusta tenim a l’extrem oposat de la llista? Doncs la més toveta que hi ha és la fusta de balsa, de l’arbre balsa (Ochroma pyramidale) que té una duresa de 70 lliures però que se n’ha trobat de només 22 lliures. Una fusta molt lleugera i dúctil que els aficionats al modelisme coneixen bé, però que no hauria servit per inventar la impremta.