Notre Dame…

Com acostuma a passar, la notícia em va arribar via Twitter. Notre Dame de París estava cremant! La resta de la tarda va ser anar seguint les notícies mirant, incrèdul, com un dels emblemes de la cultura europea era engolit per les flames. Ja s’establiran les causes, però el fet que estigués en obres per fer restauracions fa inevitable que vingui a la memòria l’incendi del Liceu de Barcelona, iniciat també durant unes reparacions a l’escenari. Unes espurnes, una roba que comença a cremar i en qüestió de pocs segons el destí de l’edifici queda segellat. O s’extingeix immediatament o ja no hi ha aturador. Sospito que els de l’empresa que hi treballava ja es poden calçar!

En el cas de Notre Dame, he anat mirant quins materials podien generar tantes flames. D’entrada podríem pensar que els edificis antics, de pedra han de cremar amb dificultat, però la pedra amaga un munt de material inflamable. Una de les primeres coses que he descobert és que sota el sostre de Notre Dame encara hi havia l’entramat de fusta com element de sustentació de la coberta. Un esquelet de fusta de roure anomenat “el bosc de Notre Dame” ja que estava fet amb 1300 roures, l’equivalent a 21 hectàrees de bosc, construït al segle XIII. Les imatges de com era l’entramat de fusta recorden a una llar de foc esperant ser encesa. A la descripció de la Vikipedia hi havia la frase “Notre Dame ha tingut la sort de no haver tengut incendis importants des de llavors”. La sort sempre arriba un moment que s’acaba.

L’agulla que va caure sota les flames, en una escena que no deixava de recordar el col·lapse de les torres de Nova York, també era de fusta. Inicialment pensava que era de pedra o algun altre material, però en realitat era fusta de roure recoberta de plom. No era la original, que ja va caure al segle XVIII. De plom també eren les teules del sostre. Un material que es fon a poc més de tres cents graus, de manera que quan el foc es va descontrolar, tota la coberta, feta de fusta i plom  estava condemnada.

Però la pregunta que queda és, com afectarà el foc a l’estructura de pedra? Sembla que la pedra hauria de resistir millor, però també es veu afectada per les altes temperatures. El color es modifica, però també es danya la mateixa estructura de la pedra, que pateix canvis químics i mecànics. Per cert, l’aigua per apagar l’incendi també pot danyar la pedra i la mateixa estructura de l’edifici.

Pel que fa al color el més habitual és tornar-se vermellosa per la deshidratació dels compostos de ferro presents en la seva composició i, en alguns casos, per la combustió del material orgànic que pugui tenir. Però el més greu és l’esmicolament degut a les dilatacions que pugi patir per les diferències de temperatura a una banda i altra de la pedra. Això es nota molt en les pedres que formen finestres i portes. I també, es clar, en escultures i relleus.

No tinc cap dubte que la refaran, com ja l’han refet en altres ocasions, però el foc d’ahir marcarà un abans i un després. Un moment per pensar que quina sort que la vaig anar a visitar quan vaig tenir ocasió! Els edificis històrics tenen una història agitada i encara que tenim al cap la imatge del moment en que ens va tocar viure, normalment s’han fet i desfet, restaurat, cremat, reconstruït, modificat i alterat constantment. Tot això ha comportat pèrdues irreparables per la història, l’art i la cultura en general i no deixa de ser una tremenda ironia que l’incendi de Notre Dame hagi passat en el dia mundial de l’art.

Ara tothom dirà que com és que no hi havia millors sistemes anti-incendi a Notre Dame, però sovint resulta impossible posar-los sense malmetre valuoses parts històriques de l’edifici. A més, no es pot simplement posar aspersors d’aigua, que de vegades compliquen més que no solucionen. Cada incendi els seus problemes i les seves solucions. Tot i així, ara és evident que pot resultar millor comprometre una petita part de l’edifici que no perdre’l del tot per un gran incendi. Esperem que els constructors de la Sagrada Família hagin previst un bon sistema contra incendis. Instal·lar-ho durant la construcció és infinitament més senzill que fer-ho en edificis històrics. Perquè abans o després també n’hi haurà, accidentals o intencionats, i aleshores, en aquells minuts decisius, tot dependrà de com de previsors hagin sigut els constructors.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús