Doncs efectivament hi ha coses que ens afecten més que altres.

L’incendi de la catedral de Notre Dame va generar, com era comprensible, un munt de missatges per les xarxes socials. Incredulitat, tristor, ràbia, solidaritat… És normal ja que estàvem veient com es perdia un dels elements que formen part del nostre bagatge cultural.

Però també van començar a aparèixer un tipus de missatges, freqüents en aquestes ocasions, ressaltant que hi havia altres desgràcies al món a les que no hi fèiem tant de cas. Missatges amb un to entre acusador i de superioritat que venien a ser diferents versions de: Esteu plorant per una catedral i no pels nens que moren a la guerra, pels emigrants que s’ofeguen al mar, per la mesquita que també es va cremar, per la destrucció de les ruïnes de Palmira, per la fam al mon,… és clar, com que no són dels vostres…!

Aquesta mena d’actituds em toquen bastant el voraviu. En primer lloc perquè donen per fet que saben com ens afecten les altres coses i ja assumeixen que en som insensibles. En segon lloc perquè cada fet, cada desgràcia té el seu moment. Qui ho diu que al seu moment no van haver-hi indignació ni dolor amb els morts a la Mediterrània o amb les destruccions d’altres obres històriques?

Però d’altra banda hi ha un fenomen que no hauríem d’ignorar. Les coses ens afecten més com més properes ens són. Entenc perfectament que la mort de qualsevol persona és igual de trista, però emocionalment m’impacta més si és algun compatriota meu que si és algú d’un país molt llunyà. I si és del meu poble encara més. I més si és una amistat. I encara més si és un familiar estimat. No tinc cap intenció de deixar que em facin sentir malament per no plorar igual les tragèdies llunyanes que les properes. La meva part racional ja entén que tot és equivalent, però als teòrics de la moralitat us agrairia que no em toqueu els nassos amb les meves emocions. Ningú m’ha de dir per quins fets he de plorar.

Podríem argumentar que aquest lligam amb els fets que ens són més propers, amb tot el relacionat amb la nostra cultura, és una condició humana, però faríem curt. El lligam amb el que ens envoltava socialment és un factor que es pot detectar en la majoria de mamífers.

Per exemple, en uns curiosos experiments fets en rates es va veure que aquests animals tenien tendència a ajudar a un congènere atrapat en un parany sempre que haguessin crescut plegats o que fos de la mateixa soca. En canvi, si la rata atrapada era d’una soca de rates diferent, l’interès per ajudar-la s’esvaïa.  Encara més interessant. Si posaven una rata d’un tipus a créixer amb rates d’una soca diferent, sense interactuar amb les de la seva soca, l’interès per ajudar passava a ser amb les rates de la soca amb les que havia crescut i no amb les que genèticament eren més properes. De manera que la tendència a socialitzar-nos i a mostrar un lligam “emocional” amb aquells amb els que hem format una comunitat (i no amb les que compartim la genètica o la “sang” com deien abans) és una tendència habitual entre mamífers.

Per descomptat els humans la portem molt més enllà i podem racionalitzar per evitar que ens limiti i que només acabem mostrant empatia amb “els nostres”. Una de les característiques de les ideologies racistes i pseudo-feixistes en general és que defensa limitar-nos a un còmode comportament instintiu, limitant l’empatia amb “els altres” tal com ho fan les rates. Per això són missatges fàcils de vendre ja que recorren a un instint característic dels mamífers i proposen evitar fer l’esforç d’humanitzar-nos una mica. Però els qui pretenen que aquest lligam amb el que considerem nostre desaparegui i culpabilitzen qui no mostri la mateixa empatia per tot i tothom, també es passen de frenada.

Faré el possible per no limitar-me al comportament social de les rates tal com defensen cada vegada amb més entusiasme alguns líders polítics. Però tampoc deixaré de sentir-me emocionalment més lligat a algunes coses, cultures i comunitats que a unes altres.

Deixeu-me buscar un punt d’equilibri entre la raó i les emocions sense donar-me lliçons.

2 comentaris

  • Rosa Roger

    17/04/2019 8:49

    Els teòrics de la moralitat són perfils d’aparença que es caracteritzen per la toxicitat que desprenen amb els seus comentaris i conductes. Una clara projecció de la seva manca d’empatia.

    Intenten desestabilitzar les emocions alienes “jo sento més que tu, jo tinc més empatia que tu, jo sé canalitzar la meva empatia cap allò que és important i tot allò relacionat amb tu no és important.” Al cap i a la fi, són del grup de racistes i pseudofeixistes perquè continuen limitant l’empatia de la resta.

    És més que obvi que absolutament ningú té dret a dir quines emocions han de fer bategar amb més intensitat el teu cor. La manera de ser i sentir és allò que ens fa únics i als extradominants no els fa gràcia: això significa la teva independència. Per evitar intoxicar-se, el millor camí són les distàncies i els bons escuts. No hi ha més secret.

    I és com bé dius: el que domina és tot allò que ens abraça donant-nos sensació de comunitat. La resta és simplement un fet cultural.

    I si no et ve de gust cercar aquest punt d’equilibri no el cerquis. La llibertat és això.

  • Joan Codina

    17/04/2019 8:28

    Jo vaig un pas més enllà i diré que em toca el voraviu que tot un grapat de gent es faci l’indignada i escandalitzada per coses que ni els va ni el ve i que l’endemà ja n’hagin oblidat els detalls. És massa políticament correcte el “sentir” les desgràcies alienes per més que estiguin totalment desconnectades causalment d’hom.

    PS. Per degràcia majúscula i que no se’n parla prou cada dia al TN és el no poder unificar la gravetat amb les altres forces!!! Què és això de plorar una catedral però no els esforços infructuosos d’una bona colla de teòrics?? El poder entendre l’univers depèn d’això (i algun altre detellet, re el 90-95% de tot plegat)!!!