Arxiu del dijous, 25/04/2019

Acer valyri, acer de Damasc

dijous, 25/04/2019

Ja ha arrencat la darrera temporada de “Joc de Trons” i, a més dels embolics entre personatges, dels caminants blancs, de les relacions incestuoses, dels dracs i de les traïcions , hi ha un element que manté el protagonisme i que en moltes ocasions pot marcar la diferència entre viure i morir. Parlo, és clar, de les espases d’acer Valyri. Un tipus d’armes fetes a Valyria seguint un procés secret però que implicava una certa quantitat de màgia i el foc d’algun drac. Amb la destrucció de Valyria es va perdre el secret del seu acer, de manera que ja només resten un nombre limitat d’espases d’aquest extraordinari material. Aquestes armes, que deixarien en ridícul les millors de “Forjado a fuego“, es caracteritzen per ser extraordinàriament dures alhora que flexibles, no perden el tall per molt que les facin servir i presenten un color fosc però no pas llis sinó que mostra vetes i ondulacions de diferents tonalitats.

En realitat, és un acer que mostra moltes similituds amb un altre tipus d’armes, molt reals, que també van esdevenir mítiques: les espases d’acer de Damasc. Unes espases i ganivets emprats pels musulmans i que eren molt superiors a les que feien servir els cavallers cristians. Les espases damasquines també tenen una superfície amb vetes de diferent tonalitat i l’única diferència amb les valyries és que no tenen color fosc, quasi negre, com les de la ficció de Joc de Trons.

Els ferrers cristians van intentar descobrir el secret de l’acer de Damasc durant segles, però no se’n van sortir. I als voltants de l’any 1700 van morir els últims forjadors que sabien fabricar-les de manera que, igual que amb el Valyri, el secret de l’acer de Damasc es va perdre, al menys fins que les investigacions modernes van generar una mica de llum sobre quin devia ser el secret que els croats mai van descobrir.

L’acer és un aliatge de ferro i carboni amb algunes impureses afegides. La presència del carboni és la que li dona duresa i resistència al ferro. La gràcia dels antics ferrers era encertar la quantitat de carboni que havia de tenir. Com més en tingués, més dur i resistent seria, però també més fràgil. Poc carboni feia que ja no s’esmicolés, però era poc resistent. Habitualment es fa servir entre el 0,2 i el 0,4 % de carboni.

Però ara sabem que l’acer de Damasc tenia molt més carboni. Fregant el 2%. Això és perquè inicialment fonien el ferro en forges alimentades per carbó vegetal i en presència de vidre. Així es generava un acer inicial molt ric en carboni (conegut com a acer Wootz) que va ser una de les primeres coses que els cristians van mirar d’aconseguir. No els va servir de gaire ja que quan els ferrers el treballaven, se’ls esmicolava. En canvi, a Damasc i la seva zona d’influència sabien com transformar-lo en es espases invencibles i amb el característic patró ondulat.

La clau sembla que era la temperatura de la forja. Els cristians treballaven a temperatures elevades, superiors als 1200 graus. No tenien altre remei ja que aquesta és la temperatura que cal per treballar l’acer baix en carboni. Però l’acer Wootz es pot treballar a temperatures més baixes i per aconseguir una espasa damasquina calia fer-ho entre els 700 i els 850 graus. Ells ho feien a ull, vigilant el color que adquiria el material, però sempre molt per sota de la temperatura que feien servir els cristians. Aquesta temperatura permetia que la cristal·lització del metall, i sobretot de les impureses que contenia, s’estructurés de manera diferent, generant el patró de bandes i conferint l’extraordinària resistència.

En tot cas, això porta uns nous raonaments. Si l’acer valyri s’ha de fer amb foc de dracs, podem deduir que la temperatura de les flames generades per aquests animals no supera els 900 graus. En cas contrari, no es podria donar a l’acer valyri les característiques que el fan invencible.