Arxiu del mes: maig 2019

Un cel farcit de satèl·lits

divendres, 31/05/2019

El cel estrellat, quan el pots admirar en un indret allunyat de la contaminació lumínica, és una passada. I si ets aficionat a l’astronomia, una font de descobriments. No cal dir si ets astrònom professional. Però sembla que això de gaudir d’un cel impol·lut està a punt d’acabar.

Ara mateix ja podem veure gairebé sempre els llums d’avions, el puntet lluminós d’un satèl·lit artificial o fins i tot, de la estació espacial internacional. No són gaire freqüents, però en qualsevol moment en pots observar algun si hi pares prou atenció. Això, però, no durarà gaire.

Aquest dimecres, un coet Falcon 9, de la companyia Space X, es va enlairar i va posar en òrbita, d’una tacada, un eixam de seixanta satèl·lits del sistema batejat amb el nom de Starlink. Aquest només era el primer llançament ja que la previsió és enlairar una constel·lació de… dotze-mil satèl·lits!

La idea és oferir serveis d’internet de banda ampla des de l’espai a qualsevol punt del planeta (gairebé). De manera que els satèl·lits es posaran en òrbita baixa. Però els satèl·lits seran il·luminats per la llum del Sol i des de la Terra es veuran com petits puntets de llum. Un no molesta. Uns quants centenars ja emprenyen una mica si el que vols és observar les estrelles. I si les vols fotografiar ja pots donar per fet que apareixeran línies de llum marcant les trajectòries dels grapats de satèl·lits que passaran per davant. Les imatges del desplegament dels satèl·lits de dimecres ja donen una pista del que pot passar.

Encara més empipats estan els radioastrònoms. Les emissions d’aquests aparells destarotaran moltes de les observacions que es fan des de terra. Ara mateix poden preveure quan passarà un satèl·lit per la zona d’observació i tenir-ho en compte. Però amb l’allau de satèl·lits que estan a punt d’arribar, això ja no serà viable.

Ep! I aquesta moguda només serà la primera. A part de Space X, altres companyies també tenen previst posar les seves constel·lacions de satèl·lits. Samsung en te previst enlairar-ne quatre mil cinc-cents, Amazon tres mil dos-cents, OneWeb uns sis-cents i altres companyies ja planejen quantitats similars. El nombre d’objectes artificials que seran visibles a simple vista al cel nocturn està a punt d’augmentar de manera exponencial.

Potser el cel serà encara més curiós, amb molts més puntets de llum visibles. Tindrem cobertura per tot arreu i amb una disponibilitat d’internet de luxe, però tot té un preu. No cal dir que també ens sentirem més vigilats. A més, els ovnis passaran molt més desapercebuts!

La conjectura de Sheldon, demostrada.

dijous, 30/05/2019

Fa uns dies parlava del final de la sèrie “The Big Bang Theory” i ahir parlava de la gràcia oculta que poden tenir les matemàtiques. Doncs per una casualitat de la vida, acabo de descobrir que han publicat un article matemàtic basat en un capítol de la sèrie. Concretament en un dels irritants comentaris d’en Sheldon Cooper. Una anada d’olla d’allò més curiosa!

El tema va començar en un capítol en el qual en Sheldon preguntava als seus companys quin era el millor número de tots. Segons ell era el número 73 (segur que no va ser casualitat que això passés en el capítol número 73 de la sèrie). I què té de particular el 73? Doncs per començar és un nombre primer, que això ja és un bon començament.

La clau és que, si posem els nombres primers en ordre, trobarem que 73 ocupa la posició 21. I mira per on, 21 és el resultat de multiplicar 7 x 3. Pel que sembla, això se’n diu complir amb la “propietat del producte”.

Però encara hi ha més. Si li donem la volta a les xifres del 73 obtenim 37, que vés per on també és un nombre primer i que ocupa la posició 12 de la llista d’aquests nombres. Ah! Però és que 12 precisament és el que obtenim si li donem la volta al 21 (la posició que ocupava el 73!). D’això en diuen la “propietat de mirall”.

(Potser tenen noms més correctes. Jo els he traduït directament de l’anglès i això en temes tècnics sempre és arriscat.)

El cas és que 73 és un nombre primer que compleix tant la propietat del producte com la del mirall. Una curiositat sense més. Però l’any 2015 uns matemàtics van batejar els nombres que complissin amb això com “nombres primers de Sheldon” i van proposar la “Conjectura de Sheldon” segons la qual, el 73 seria l’únic nombre primer que compliria aquestes dues propietats. L’únic nombre primer de Sheldon!

Doncs tot just ara acaben de publicar la demostració. Efectivament, el 73 és l’únic que ho compleix. Com ho han fet? Ni idea. Els mètodes que han fet servir escapen de lluny la meva capacitat de comprensió matemàtica. Això no m’amoïna, ja que el que em fa gràcia és el fet en sí mateix. Partir d’una curiositat, començar a jugar amb les xifres i acabar demostrant que determinat número és l’únic que compleix amb determinades característiques. Un divertimento matemàtic que segurament no té més importància que el plaer de jugar amb les xifres. Però és que jugar i gaudir del joc és molt important.

I per acabar de reblar el clau, es veu que abans de publicar l’article ja s’anava discutint entre matemàtics i, en una mena d’homenatge, van escriure part de la demostració a la pissarra del menjador de la sèrie. Com que sóc un friki acabat, m’he entretingut a buscar-ho i, efectivament, a un dels últims capítols podem veure, rere en Sheldon, part de la demostració matemàtica de la Conjectura de Sheldon. Tècnicament podríem dir que la sèrie va fer un spoiler, ja que la van mostrar abans de la publicació.

Matemàtiques…

dimecres, 29/05/2019

Si aparegués un mag i m’oferís alguns desitjos, probablement un d’ells seria disposar de la capacitat d’entendre les matemàtiques. En tindria d’altres més terrenals, és clar, però això de no entendre en profunditat les matemàtiques ho trobo cada vegada més frustrant. Més que res perquè, com tanta gent, durant la major part de la meva vida les vaig odiar. Les trobava àrides, incomprensibles i avorrides. Per descomptat era conscient de la seva utilitat, però així i tot era un camp en el que em sentia incapaç de moure’m. Enfrontar-me a una integral era com intentar llegir una tauleta cuneïforme. Símbols que tenien algun sentit però que a mi se m’escapava completament.

Com tothom, vaig aconseguir aprovar-les i immediatament oblidar-les. Gràcies a déu ja tenim calculadores i ordinadors que fan la feina matemàtica del dia a dia i pel que fa a les més complexes…, vinga! Qui necessita fer una integral o diagonalitzar matrius?

Però ocasionalment et creues amb algun llibre, algun vídeo, alguna cosa que parla de matemàtiques i, meravelles de la gent que se sap explicar, aconsegueixen interessar-te. I aleshores descobreixes que allò tan avorrit, en realitat és un fascinant món per explorar. Un viatge intel·lectual increïblement estimulant.

M’havia passat amb un llibre del matemàtic Marcus du Sautoy titulat “La música de los números primos” (També n’han fet una sèrie). Aquells números que només es poden dividir per ells mateixos eren una curiositat fins que algú te’ls fa mirar d’una manera diferent. T’explica els problemes que han tingut els matemàtics amb ells i et fa notar que depens d’ells cada vegada que poses el codi secret de la targeta de crèdit. Segueixo sense entendre la hipòtesi de Riemann i només intueixo amb prou feines que hi està relacionada, però és com les pel·lícules d’espies en les que al final et perds una mica però segueixes enganxat a la història.

I fa poc vaig trobar un altre vídeo de, senzillament, una professora donant classe de matemàtiques. Amb molta audiència, però no m’estranya. En menys d’un minut ja havia captat la meva atenció. Expressava en veu alta coses que en el fons jo pensava. Quan parlen dels nombres imaginaris diuen que es fa servir l’arrel quadrada de -1. Però també m’havien dit que això no existeix, de manera que… a què coi juguen els matemàtics? Hi ha una explicació, és clar, però normalment ningú te la fa veure. Si teniu una estona, no us ho perdeu.

Probablement les matemàtiques siguin una de les branques del coneixement en les que el paper del professor sigui més determinant. Recordo un any en que les vaig gaudir i fins i tot trobar senzilles. Aquell professor, amb un aspecte de quinqui del Baix que transmetia la impressió de qualsevol cosa menys matemàtic, va ser l’únic que em va ajudar a entreveure el que amagava aquella assignatura. Només va ser un any. Llàstima. Després, molts anys després, en vaig tenir altres que també eren bons, però per mi ja era massa tard. Havia perdut el tren i en matemàtiques això es paga car. Si les funcions et trontollen, les derivades costen moltíssim i quan arribes a les integrals, ja no tenen cap sentit.

Suposo que el problema era que molts dels professors de matemàtiques eren, en realitat, professors d’altres temes als quals els havia tocat donar matemàtiques, ja que no hi havia ningú més. Hi havia un programa per impartir i l’impartien, però no transmetien fascinació per tot el camp que es podia explorar. El mateix concepte d’explorar el món dels números no em va passar pel cap fins molts anys després i ara no puc evitar pensar “ostres!, tot el que m’he perdut!”

Homes i dones, gats i gossos

dimarts , 28/05/2019

Una discussió que, massa sovint, resulta desconcertant és sobre les característiques masculines o femenines del cervell. Existeix un cervell “femení” diferent del cervell “masculí”? Hi ha qui veu claríssim que sí i altres que pensen que de cap manera. També hi ha la discussió sobre si són diferents o els fem diferents. La principal capacitat del cervell és la d’adaptar-se a les circumstàncies per anar aprenent, recordant, preveient i tot el seguit de funcions que es poden exercitar d’una manera o altra depenent dels estímuls que rebi. Per això és fàcil condicionar-lo amb els costums socials, l’educació, l’ambient i tot el que considerem “l’ambient”.

I, per si no n’hi hagués prou, hi ha tot un seguit de condicionants en els qui ho pretenen entendre. Si volem pensar que no hi ha cap diferència trobarem que no n’hi ha. Si estem segurs que sí, trobarem diferències a grapats. Tot seguit encetarem una discussió aferrissada sobre si una determinada característica és o no rellevant, és o no assignable a un sexe i si és innata o adquirida. Normalment no s’esmenta però per la discussió també hi sobrevolarà una certa inquietud referent a les conseqüències socials que pugui tenir el que trobem Si decidim que efectivament hi ha diferències, hi haurà qui ho aprofitarà per justificar actituds masclistes?

És fàcil entendre que amb un tema tan contaminat per les ideologies costi molt arribar enlloc. Però, si més no, en alguns aspectes no hauria de ser tan complicat. I tot i així…

Fa un temps es va discutir si anatòmicament i funcionalment es detectaven diferències entre els cervells d’homes i dones. Un treball va concloure que no, que no hi havia cap mesura que permetés discriminar entre cervells d’un i altre tipus. Passa una mica com amb l’altura. Ja sabem que els homes, de mitjana, són més alts que les dones, però també tenim clar que individualment no pots saber si algú és home o dona simplement mesurant l’altura. No hi ha una altura “masculina” i una altura “femenina”. Doncs amb el cervell passaria una cosa semblant.

O potser no és ben bé així. Un altre article va fer notar que sí que es pot discriminar perfectament cervells masculins i femenins a condició que no et limitis a una única característica. Quan s’estudien poblacions és freqüent que no les puguis separar mesurant només un paràmetre, però tan bon punt en combines uns quants apareixen els grups de manera molt clara. És menys intuïtiu i cal fer una mica més de matemàtiques, però ningú ha dit que les coses sigui simples.

Com han fet notar els autors, no hi ha cap mesura única que permeti distingir entre gats i gossos. Però si en combines unes poques, ja pots establir les dues poblacions sense problemes. Doncs amb els cervells masculins i femenins passaria una cosa similar. En realitat això passa amb el cervell i amb gairebé tots els òrgans del cos i, estrictament, cap investigador ho negaria. Només es discuteix la rellevància de les diferències. L’interessant és que amb les mateixes dades podem obtenir conclusions del tot diferents depenent de la manera com les analitzem. Un detall que cal tenir molt present quan es tracti de temes amb una càrrega ideològica i social important.

Tyrion Lannister, Fred Basset,… i els receptors cel·lulars

dilluns, 27/05/2019

Què tenen en comú en Peter Dinklage (l’actor que encarna el personatge de Tyrion Lannister a “Joc de Trons”) i en Fred Basset, el gosset protagonista d’unes exitoses tires de còmic que es publica a diaris de tot arreu des de fa dècades? Doncs un trastorn genètic en comú: l’acondroplàsia.

De fet, l’acondroplàsia és la causa més habitual del que es coneix com a “nanisme”. Una alteració del desenvolupament en la que el tronc del cos es desenvolupa de manera més o menys normal, però les extremitats queden molt curtes en comparació amb el que seria habitual.

La causa final és una mutació en el gen d’una proteïna anomenada “receptor del factor de creixement dels fibroblasts 3″. Com que és un receptor, això vol dir que és una proteïna que sobresurt de la membrana de les cèl·lules (com si fos el pany de la porta) i que quan s’hi uneix una altra proteïna molt concreta que fa d’activadora (com si fos la clau del pany), envia senyals cap a l’interior de la cèl·lula i aquesta comença a respondre en conseqüència. Inicialment es va descobrir en un tipus de cèl·lules anomenades fibroblasts, però en realitat es pot trobar en molts altres tipus. I entre ells n’hi ha unes anomenades condròcits, que són les cèl·lules que hi ha als extrems dels ossos llargs del cos (els dels braços i les cames) i que s’encarreguen de fer-los créixer.

En el cas dels condròcits, la feina d’aquest receptor no consisteix en promoure en creixement sinó en aturar-lo. Com és previsible, al cos hi ha senyals per posar en marxa el creixement però també hi ha senyals que indiquen quan toca aturar el creixement. I el problema en la mutació és que no és de les que fa que deixi de funcionar, sinó que fa que funcioni excessivament. És a dir, en condicions normals, el receptor (el pany) no es posa en marxa fins que el factor activador (la clau) s’hi uneix. Però amb la mutació, sempre està actiu encara que no tingui res unit. I això vol dir que el creixement dels ossos llargs sempre està inhibit.

Els humans no som els únics que patim aquesta alteració i en el cas dels gossos en algun moment es va considerar que feia gràcia seleccionar la mutació. Per això hi ha races que tenen potes molt curtes i que són l’equivalent caní de l’alteració que pateix en Tyrion Lannister. Entre les races més conegudes hi ha els basset hound (com el del còmic) i els teckel (el gos salsitxa).

Ara com ara no hi ha cap tractament disponible. Com que és una mutació activadora, no serviria de res actuar sobre la proteïna activadora i tampoc tenim manera d’anular el receptor que està funcionant en excés.

Algú fa trampes a Xina

divendres, 24/05/2019

Als anys 80 es va detectar que el nivell d’ozó estratosfèric a les zones polars mostrava una inquietant tendència a disminuir. Això no era irrellevant, ja que la fina capa d’ozó atmosfèric actua com un escut que atura bona part de la radiació UV solar. Una radiació amb capacitat per danyar el DNA cel·lular i causar càncer. Després d’uns anys de recerca es va concloure que el causant de la degradació de l’ozó eren uns productes anomenats clorofluorocarbonis o CFC. Uns gasos que es feien servir moltíssim, sobretot en aparells de refrigeració, com a propulsors d’aerosols i en la fabricació d’escumes aïllants.

Amb això sobre la taula, l’any 1987 es va signar l’acord de Montreal en el que un grapat de països es van comprometre a reduir l’ús dels CFC fins al 50% a finals de segle. Aviat es va veure que amb això no n’hi havia prou i es va signar un segon acord, el de Londres, pel que es van comprometre a eliminar els CFC gairebé del tot. Només algunes aplicacions que no tenien substituts es van permetre, però eren percentualment irrellevants.

Els CFC es van substituir per altres molècules i el forat de la capa d’ozó va deixar de créixer cada any. Una altra cosa és que es tanqués. Els CFC es mantenen en l’atmosfera durant molts anys, de manera que els efectes de l’aturada en la seva fabricació tot just comencen a notar-se ara, vint anys després. Fins a l’any 2050 no es preveu que la capa d’ozó recuperi els nivells normals. Ja se sap que carregar-se les coses es pot fer ràpidament, però refer-les requereix molt més temps.

Però des de fan uns anys s’ha notat un fet curiós. Les concentracions de CFC a l’atmosfera, que s’anaven reduint des de la prohibició, estaven tornant a augmentar. Molt poc, però de manera clara. Això tenia una explicació molt senzilla: algú estava fent trampes, estava saltant-se la prohibició i tornava a fabricar CFCs. No és cap sorpresa, ja que els CFC anaven molt bé i eren molt barats. Els substituts són menys perjudicials per al medi ambient, però resulten més cars. De manera que la temptació de ser més competitiu tornant a fer servir els CFC és molt alta.

Com que aquest és un acord que només funciona si tothom compleix, la majoria de països es vigilen els uns als altres. I no es va trigar a descobrir que escumes aïllants fabricades a la Xina contenien una certa quantitat de CFCs. El govern xinès va culpar algunes fàbriques clandestines i va haver-hi una mica d’acció per tancar-les, encara que això no va alterar la tendència dels gasos a l’atmosfera.

Ara han fet un altre estudi analitzant directament les concentracions de CFCs atmosfèric en diferents indrets i combinant les dades amb les informacions sobre corrents d’aire i models de circulació atmosfèrica han pogut indicar la zona geogràfica on s’originen aquests gasos. La font es troba a les regions de Shandong i de Hebeia, dues províncies del nord-est de la Xina.

Que la font sigui allà no vol dir que el fabriquin allà. Podria ser que les fàbriques siguin a un altre indret i allà només fabriquin les escumes aïllants, però sigui com sigui alguna autoritat haurà d’aturar-ho. L’acord per eliminar l’ús d’un producte eficient i barat només es manté si tots els països compleixen la norma. Quan un se la salta i no passa res, la resta no triguen a seguir el seu exemple. Més que res perquè, per la majoria de països, protegir el medi ambient està molt bé sempre que això no afecti l’economia.

Els planetes que falten

dijous, 23/05/2019

Si ens fixem en els planetes del sistema solar, de seguida notarem que n’hi ha de dos tipus. Els interiors són petits, fets de roques i de mida similar a la Terra. En aquesta llista, a part del nostre hi trobem Mercuri, Venus i Mart. En l’altre grup hi ha planetes gasosos molt més grans. Júpiter i Saturn sobretot, però també Urà i Neptú.

Aquesta visió es va mantenir fins que vàrem començar a descobrir exoplanetes. Aleshores vàrem passar de tenir-ne vuit a disposar d’una llista d’uns quants milers de planetes per anar comparant. I fa un parell d’anys es va detectar una curiosa particularitat.

Pel que fa als grans gegants de gas no hi ha problema. Són enormes, estan per allà i segurament ens resultaran més interessants els satèl·lits que els orbitin que no pas el planeta en sí. Però en els de mides més reduïdes hi ha detalls amagats. Quan es van començar a descobrir planetes similars al nostre es parlava de súper-Terres o de “mini-Nepuns”. Ara ja en podem detectar de més petits i tot, però, com és normal, al principi s’anaven descobrint els més grans.

El cas és que l’any 2017 en Benjamin J. Fulton, un estudiant de doctorat, va notar que la distribució de les mides dels planetes que anàvem descobrint no era normal. Aparentment n’hi havia de dos tipus. Un primer grup de planetes que tenien un radi de fins a 1,5 vegades el de la Terra i un altre grup de més grans, amb radis superiors a dues o tres vegades el nostre. Però gairebé no n’hi havia cap que estigués entre aquestes dues mides.

La manca de planetes d’aquesta mida s’anomena el Fulton gap (o la bretxa de Fulton). Evidentment que de seguida salta la pregunta. Que ho fa que hi hagi tan pocs planetes d’aquestes mides concretes?

En realitat encara no se sap del cert. L’únic segur és que cal replantejar el que pensàvem sobre la formació dels planetes. La idea que sembla que s’imposa és que si es tracta d’un planeta rocós, tot dependrà de la quantitat de gasos com hidrogen o heli puguis capturar al començament. Els gasos fan augmentar molt la mida del planeta sense afegir comparativament gaire massa. Ara bé, si estàs massa prop de l’estrella, la mateixa radiació estel·lar es pot endur gasos lleugers com l’hidrogen.

De manera que per determinades mides la cosa està inestable. O ets prou gran per retenir el gas i anar fent-te gran fins a esdevenir un mini-Neptú, o no ets prou gran i acabaràs perdent l’embolcall de gas per transformar-te, com a molt en una súper-Terra. Qualsevol planeta que tingui una mida intermèdia acabarà caient cap a un dels dos costats.

De moment només és una hipòtesi, però sembla versemblant. En tot cas, sembla clar que la formació dels planetes ja no es limita a dues possibilitats, com pensàvem mirant només al nostre sistema solar, sinó que n’hi ha, com a mínim, tres.

Aquest és un d’aquells coneixements que em fan gràcia, ja que emergeixen simplement dibuixant un gràfic amb les mides i freqüències dels planetes descoberts. Només amb una simple ullada ja notes que alguna cosa estranya passa en determinada franja de mides. Els gràfics poden ser enganyosos i cal fer-los amb molta cura, però si es fan ben fets resulten unes eines fabuloses per entendre com és el món que ens envolta.

Antropocè: la fi d’un món

dimecres, 22/05/2019

Què és això de l’Antropocè? És veritat que els humans estem modificant les condicions del planeta? O potser no n’hi ha per tant? I si les estem alterant, fins a quin punt podem seguir com ara? De quant temps disposem per mirar de revertir la situació? Encara hi som a temps? Si ja és massa tard per evitar-ho, almenys podem fer alguna cosa per amortir l’impacte dels canvis? I, sobretot, tot això ens sortirà gaire car?

Per una casualitat còsmica, o potser per l’afinat ull de la Rosa Rey, l’editora i motor d’aquest projecte, la mateixa setmana que surt aquest nou llibre (Antropocè: la fi d’un món) el Grup de Treball sobre l’Antropocè ha aprovat proposar considerar-lo una nova era (estrictament, una nova unitat crono-estratigràfica) que hauria començat a mitjans del segle passat. De totes maneres, el concepte va molt més enllà de la geologia i inclou tot el ventall d’impactes que els humans estem generant al planeta.

Al moment d’embarcar-me amb un llibre d’aquesta mena tenia clar que hi havia dos perills que calia evitar. El més evident era el catastrofisme. Les proclames de l’ecologisme hiperventilat anunciant una fi del món imminent basant-se en exageracions, males interpretacions, fòbia a la tecnologia i, de vegades, un desconeixement inquietant de conceptes físics relativament senzills, acaben per saturar. Segurament és veritat que posar-te a cridar que el món s’acaba crida molt l’atenció, però senzillament és mentida. El món seguirà fent la seva, encara que potser no serà com ens agradaria que fos. Per això és més correcte parlar de la fi d’un món, del nostre, el que hem conegut i que estem alterant de manera irresponsable.

D’altra banda, tampoc es tractava de fer allò que fem massa sovint els científics: exposar les dades, indicar les tendències i acabar dient que calen més estudis abans de mullar-se. Tot i que he tirat de dades, ja que aquestes no es poden ignorar i cal conèixer-les i entendre-les, m’ha semblat més interessant reflexionar sobre el que realment li estem fent al planeta, la manera com ho estem encarant, les possibles solucions que hi ha sobre la taula i fer notar que moltes d’aquestes solucions en realitat no serveixen. Molts especialistes dipositen una gran confiança en la tecnologia, passant per alt que la tecnologia la fan servir persones, i no hi ha cap tecnologia a proba de persones incompetents, corruptes o malparides.

En tot cas, confio que el llibre serveixi per entendre millor el que li anem fent al planeta, els perills que tenim cada vegada més a prop i algunes de les decisions que cal prendre com més aviat millor. Em consideraré afortunat si també serveix per fer que s’interpretin millor els titulars de les notícies ambientals.

Nou test per les veles solars

dimarts , 21/05/2019

Una nau espacial de cinc quilos de pes (de massa) i que no porta combustible. No sembla un projecte molt prometedor però el mes que ve s’enlairarà la missió lightsail 2 a bord d’un coet  Falcon Heavy de l’empresa Space X. Una vegada estigui en òrbita, la nau desplegarà una vela espacial de més de trenta metres quadrats que aprofitarà l’empenta  la radiació solar per anar canviant d’òrbita.

Si tot va bé serà la primera vegada que una vela espacial es desplegui correctament i maniobri per modificar la seva trajectòria i òrbita.

Com s’ha dit moltes vegades, el procediment per moure les veles solars és molt lent i triga un grapat de setmanes per accelerar de manera considerable. No pot ser d’altra manera, ja que els fotons que topen contra la seva superfície li transmeten una quantitat d’impuls ínfima. L’avantatge és que no consumeix gens de combustible. Ni un gram. Zero.

Aquesta mena de naus espacials les està desenvolupant la “The Planetary Society” (La Societat Planetària), una associació dedicada a promoure l’exploració espacial que va ser fundada l’any 1980 per en Carl Sagan i un grup d’amants del cosmos. El projecte de les veles solars només és un dels que van desenvolupant, però és un dels que trobo més simpàtics. El concepte d’una nau espacial de només cinc quilos té la seva gràcia. Hi pots posar uns pocs sistemes de control de la vela, de comunicació amb la Terra i poca cosa més. Segons on vulguis enviar la nau caldrà fer-la més gran o (més probablement) seguir miniaturitzant els sensors, les càmeres, els aparells i tot el que calgui per dur a terme la missió que volem que faci. Aquesta tendència està molt de moda aprofitant les aplicacions dels mini satèl·lits que cada vegada es fan servir més.

Però, és clar, primer cal demostrar que el sistema funciona, que la vela es desplega correctament i que podem dirigir-la de manera eficient per optimitzar l’ús del vent solar com sistema de propulsió. Res de tot això és senzill. Ja hi ha hagut intents anteriors fracassats per diversos motius, però un de típic és problemes per desplegar la vela.

I és que obrir de manera automàtica una vela de trenta metres quadrats, d’un material extremadament prim i que viatja empaquetada dins una mini-nau, no ha de ser cosa fàcil. De totes maneres, l’única manera d’aprendre a fer-ho és intentant-ho, fracassant i aprenent dels errors. Creuarem els dits i esperarem que la lightsail 2 tingui èxit i obri el camí a futures missions, ja més agosarades, per explorar el nostre veïnat planetari.

No serà la primera vela solar de la història, ja que se’n va fer servir una en l’exploració de Venus. En tot cas, aquesta serà la primera en funcionar en òrbita terrestre. S’hi estarà prop d’un any fins que finalment tornarà a caure i desintegrar-se en l’entrada a l’atmosfera.

Fins sempre, The Big Bang Theory…

dilluns, 20/05/2019

Doncs després de dotze temporades ja s’ha acabat “The Big Bang Theory”, una de les sèries amb que més bé m’ho he passat al llarg de tot aquest temps. A més, és d’aquelles en les que puc tornar a veure qualsevol capítol i torno a somriure com la primera vegada. Una barreja ben encertada d’humor lleuger, ambient científic i cultura friki. Ingredients senzills que els guionistes han sabut barrejar amb encert per aconseguir un resultat molt ben trobat.

Reconec que, més d’una vegada m’ha inquietat el fet de sentir-me excessivament identificat amb en Sheldon Cooper.  Idees que m’havien passat pel cap i que expressades pel personatge de la sèrie resultaven còmiques. Suposo que tots tenim racons més o menys ridículs si busquem prou en el nostre interior.

Però sobretot m’ha fet gràcia la manera com la ciència anava apareixent per la sèrie. És de les poques en les que es van prendre la molèstia d’assessorar-se correctament en aquest aspecte. Tant era si es tractava de fer servir l’argot científic com si calia escriure equacions en una pissarra o posar una maqueta de l’estructura del DNA en un racó de l’habitació. Habitualment les explicacions, les fórmules i l’atrezzo que feien servir eren ben encertats (almenys la part que podia identificar).

Amb la sèrie hem normalitzat parlar de la teoria de cordes, de la gràcia de les simetries (i les asimetries) en les teories físiques, de la manera de fer estudis de neurociències, de com enviar feixos de llum làser a la Lluna, de l’efecte doppler, dels efectes secundaris dels fàrmacs, dels interessos de la indústria farmacèutica, de les interioritats del món acadèmic, de les relacions entre els militars i les universitats, del desenvolupament d’apps més o menys enginyoses, de la rivalitat entre diferents departaments, del control dels telescopis a distància, dels sistemes de guia dels rovers marcians, de la importància de disposar d’un bon vàter a l’estació espacial internacional, del bosó de Higgs, del gat de Schrödinguer, de l’Stephen Hawking, en Bill Nye, en Neil deGrasse Tyson, en George Smoot o en Mike Massimino.

I finalment us deixo amb un detall que han tingut en l’emissió de l’últim capítol. Finalment he pogut entendre el coi de cançó del començament!!! Ja sé que no era tan difícil, però alguns tenim mala oïda… (l’escena sembla neutra però si t’hi fixes bé pots deduir uns quants espoilers. Esteu avisats)


Our whole universe was in a hot, dense state

Then nearly fourteen billion years ago expansion started, wait

The earth began to cool, the autotrophs began to drool

Neanderthals developed tools

We built a wall (we built the pyramids)

Math, science, history, unraveling the mysteries

That all started with the big bang! Hey!