Fins sempre, The Big Bang Theory…

Doncs després de dotze temporades ja s’ha acabat “The Big Bang Theory”, una de les sèries amb que més bé m’ho he passat al llarg de tot aquest temps. A més, és d’aquelles en les que puc tornar a veure qualsevol capítol i torno a somriure com la primera vegada. Una barreja ben encertada d’humor lleuger, ambient científic i cultura friki. Ingredients senzills que els guionistes han sabut barrejar amb encert per aconseguir un resultat molt ben trobat.

Reconec que, més d’una vegada m’ha inquietat el fet de sentir-me excessivament identificat amb en Sheldon Cooper.  Idees que m’havien passat pel cap i que expressades pel personatge de la sèrie resultaven còmiques. Suposo que tots tenim racons més o menys ridículs si busquem prou en el nostre interior.

Però sobretot m’ha fet gràcia la manera com la ciència anava apareixent per la sèrie. És de les poques en les que es van prendre la molèstia d’assessorar-se correctament en aquest aspecte. Tant era si es tractava de fer servir l’argot científic com si calia escriure equacions en una pissarra o posar una maqueta de l’estructura del DNA en un racó de l’habitació. Habitualment les explicacions, les fórmules i l’atrezzo que feien servir eren ben encertats (almenys la part que podia identificar).

Amb la sèrie hem normalitzat parlar de la teoria de cordes, de la gràcia de les simetries (i les asimetries) en les teories físiques, de la manera de fer estudis de neurociències, de com enviar feixos de llum làser a la Lluna, de l’efecte doppler, dels efectes secundaris dels fàrmacs, dels interessos de la indústria farmacèutica, de les interioritats del món acadèmic, de les relacions entre els militars i les universitats, del desenvolupament d’apps més o menys enginyoses, de la rivalitat entre diferents departaments, del control dels telescopis a distància, dels sistemes de guia dels rovers marcians, de la importància de disposar d’un bon vàter a l’estació espacial internacional, del bosó de Higgs, del gat de Schrödinguer, de l’Stephen Hawking, en Bill Nye, en Neil deGrasse Tyson, en George Smoot o en Mike Massimino.

I finalment us deixo amb un detall que han tingut en l’emissió de l’últim capítol. Finalment he pogut entendre el coi de cançó del començament!!! Ja sé que no era tan difícil, però alguns tenim mala oïda… (l’escena sembla neutra però si t’hi fixes bé pots deduir uns quants espoilers. Esteu avisats)


Our whole universe was in a hot, dense state

Then nearly fourteen billion years ago expansion started, wait

The earth began to cool, the autotrophs began to drool

Neanderthals developed tools

We built a wall (we built the pyramids)

Math, science, history, unraveling the mysteries

That all started with the big bang! Hey!

4 comentaris

  • Daniel closa

    20/05/2019 16:06

    Joan: Els físics sobretot, però els científics en general. Serem peculiars (paraula important a l’últim capítol) però tenim el nostre que…

    Ferran. Tot s’acaba, Joc de trons, Avengers, Big Bang…

    Pons: Contra gustos, colors…Però un detall! La risa no és enllaunada. Aquesta era de les poques sèries que es gravava amb públic i les rialles (la majoria, al menys) eren reals.

  • Pons

    20/05/2019 11:53

    Es una sèrie que he mirat, però no es de les que m’agraden. Més que fer broma amb els científics fa broma dels científics, representa que ha de fer gràcia quan un personatge diu qualsevol terme científic que un altre no coneix. I no suporto els riures enllaunats en les sèries, son molt forçats, es com si l’espectador no fos prou espavilat per saber què fa i què no fa gràcia.

  • Ferran

    20/05/2019 10:57

    Coincidències: La mateixa setmana que s’acaba The Big Bang Theory, també ha finalitzat Joc de Trons.
    Diferències: El seu seguiment pels espectadors i el diferent tracte mediàtic.
    És més probable trobar una persona que no hagi vist Joc de Trons però que n’hagi sentit parlar que no pas en el cas de The Big Bang Theory.

  • Joan Codina

    20/05/2019 7:45

    Ara la gent sap què som els físics. Em va campanyar un bon temps aquesta sèrie. Ha ajudat a transmetre que els científics tenim sentit de l’ humor però seguim essent dels gremis més peculiars.

    El resum és que ha ampliat el perfil de gent que entra a física en poco més de 10 anys.