Arxiu del dijous, 23/05/2019

Els planetes que falten

dijous, 23/05/2019

Si ens fixem en els planetes del sistema solar, de seguida notarem que n’hi ha de dos tipus. Els interiors són petits, fets de roques i de mida similar a la Terra. En aquesta llista, a part del nostre hi trobem Mercuri, Venus i Mart. En l’altre grup hi ha planetes gasosos molt més grans. Júpiter i Saturn sobretot, però també Urà i Neptú.

Aquesta visió es va mantenir fins que vàrem començar a descobrir exoplanetes. Aleshores vàrem passar de tenir-ne vuit a disposar d’una llista d’uns quants milers de planetes per anar comparant. I fa un parell d’anys es va detectar una curiosa particularitat.

Pel que fa als grans gegants de gas no hi ha problema. Són enormes, estan per allà i segurament ens resultaran més interessants els satèl·lits que els orbitin que no pas el planeta en sí. Però en els de mides més reduïdes hi ha detalls amagats. Quan es van començar a descobrir planetes similars al nostre es parlava de súper-Terres o de “mini-Nepuns”. Ara ja en podem detectar de més petits i tot, però, com és normal, al principi s’anaven descobrint els més grans.

El cas és que l’any 2017 en Benjamin J. Fulton, un estudiant de doctorat, va notar que la distribució de les mides dels planetes que anàvem descobrint no era normal. Aparentment n’hi havia de dos tipus. Un primer grup de planetes que tenien un radi de fins a 1,5 vegades el de la Terra i un altre grup de més grans, amb radis superiors a dues o tres vegades el nostre. Però gairebé no n’hi havia cap que estigués entre aquestes dues mides.

La manca de planetes d’aquesta mida s’anomena el Fulton gap (o la bretxa de Fulton). Evidentment que de seguida salta la pregunta. Que ho fa que hi hagi tan pocs planetes d’aquestes mides concretes?

En realitat encara no se sap del cert. L’únic segur és que cal replantejar el que pensàvem sobre la formació dels planetes. La idea que sembla que s’imposa és que si es tracta d’un planeta rocós, tot dependrà de la quantitat de gasos com hidrogen o heli puguis capturar al començament. Els gasos fan augmentar molt la mida del planeta sense afegir comparativament gaire massa. Ara bé, si estàs massa prop de l’estrella, la mateixa radiació estel·lar es pot endur gasos lleugers com l’hidrogen.

De manera que per determinades mides la cosa està inestable. O ets prou gran per retenir el gas i anar fent-te gran fins a esdevenir un mini-Neptú, o no ets prou gran i acabaràs perdent l’embolcall de gas per transformar-te, com a molt en una súper-Terra. Qualsevol planeta que tingui una mida intermèdia acabarà caient cap a un dels dos costats.

De moment només és una hipòtesi, però sembla versemblant. En tot cas, sembla clar que la formació dels planetes ja no es limita a dues possibilitats, com pensàvem mirant només al nostre sistema solar, sinó que n’hi ha, com a mínim, tres.

Aquest és un d’aquells coneixements que em fan gràcia, ja que emergeixen simplement dibuixant un gràfic amb les mides i freqüències dels planetes descoberts. Només amb una simple ullada ja notes que alguna cosa estranya passa en determinada franja de mides. Els gràfics poden ser enganyosos i cal fer-los amb molta cura, però si es fan ben fets resulten unes eines fabuloses per entendre com és el món que ens envolta.