Algú fa trampes a Xina

Als anys 80 es va detectar que el nivell d’ozó estratosfèric a les zones polars mostrava una inquietant tendència a disminuir. Això no era irrellevant, ja que la fina capa d’ozó atmosfèric actua com un escut que atura bona part de la radiació UV solar. Una radiació amb capacitat per danyar el DNA cel·lular i causar càncer. Després d’uns anys de recerca es va concloure que el causant de la degradació de l’ozó eren uns productes anomenats clorofluorocarbonis o CFC. Uns gasos que es feien servir moltíssim, sobretot en aparells de refrigeració, com a propulsors d’aerosols i en la fabricació d’escumes aïllants.

Amb això sobre la taula, l’any 1987 es va signar l’acord de Montreal en el que un grapat de països es van comprometre a reduir l’ús dels CFC fins al 50% a finals de segle. Aviat es va veure que amb això no n’hi havia prou i es va signar un segon acord, el de Londres, pel que es van comprometre a eliminar els CFC gairebé del tot. Només algunes aplicacions que no tenien substituts es van permetre, però eren percentualment irrellevants.

Els CFC es van substituir per altres molècules i el forat de la capa d’ozó va deixar de créixer cada any. Una altra cosa és que es tanqués. Els CFC es mantenen en l’atmosfera durant molts anys, de manera que els efectes de l’aturada en la seva fabricació tot just comencen a notar-se ara, vint anys després. Fins a l’any 2050 no es preveu que la capa d’ozó recuperi els nivells normals. Ja se sap que carregar-se les coses es pot fer ràpidament, però refer-les requereix molt més temps.

Però des de fan uns anys s’ha notat un fet curiós. Les concentracions de CFC a l’atmosfera, que s’anaven reduint des de la prohibició, estaven tornant a augmentar. Molt poc, però de manera clara. Això tenia una explicació molt senzilla: algú estava fent trampes, estava saltant-se la prohibició i tornava a fabricar CFCs. No és cap sorpresa, ja que els CFC anaven molt bé i eren molt barats. Els substituts són menys perjudicials per al medi ambient, però resulten més cars. De manera que la temptació de ser més competitiu tornant a fer servir els CFC és molt alta.

Com que aquest és un acord que només funciona si tothom compleix, la majoria de països es vigilen els uns als altres. I no es va trigar a descobrir que escumes aïllants fabricades a la Xina contenien una certa quantitat de CFCs. El govern xinès va culpar algunes fàbriques clandestines i va haver-hi una mica d’acció per tancar-les, encara que això no va alterar la tendència dels gasos a l’atmosfera.

Ara han fet un altre estudi analitzant directament les concentracions de CFCs atmosfèric en diferents indrets i combinant les dades amb les informacions sobre corrents d’aire i models de circulació atmosfèrica han pogut indicar la zona geogràfica on s’originen aquests gasos. La font es troba a les regions de Shandong i de Hebeia, dues províncies del nord-est de la Xina.

Que la font sigui allà no vol dir que el fabriquin allà. Podria ser que les fàbriques siguin a un altre indret i allà només fabriquin les escumes aïllants, però sigui com sigui alguna autoritat haurà d’aturar-ho. L’acord per eliminar l’ús d’un producte eficient i barat només es manté si tots els països compleixen la norma. Quan un se la salta i no passa res, la resta no triguen a seguir el seu exemple. Més que res perquè, per la majoria de països, protegir el medi ambient està molt bé sempre que això no afecti l’economia.

2 comentaris

  • Daniel closa

    24/05/2019 8:47

    M’encanta l’olor de CFC de bon matí!

  • Joan Codina

    24/05/2019 8:19

    Ajà!! Ja deia jo que feia una olor estranya. CFCs llavors…