Arxiu del dimarts , 4/06/2019

Sobredosi d’ibuprofèn

dimarts , 4/06/2019

Hi ha hagut un cert rebombori i fins i tot confusió amb la notícia que un dels fàrmacs més consumits (si no el que més) necessitarà recepta en un futur molt immediat. Es tracta de l’ibuprofèn, aquell comprimit que costa d’empassar i que prenem de seguida que hi ha febre, mal de cap o dolors menstruals. En realitat ja hauria de ser necessari comprar-lo amb recepta, però era una situació de mirar a un altre costat i les farmàcies el dispensaven sense problemes. No és que ara hagi canviat la legislació sinó que s’intentarà que es compleixi. Però ep!, això només afecta al de 600 mg. L’ibuprofèn de 400 mg no canvia i segueix sense necessitar recepta.

Com passa cada vegada que ens canvien alguna cosa a la que hi estem acostumats, molta gent ha posat el crit al cel, però en realitat sembla ser una mesura raonablement assenyada. A la majoria de països és molt difícil o directament impossible comprar ibuprofèn de 600 mil·ligrams. El que hi ha a la venta és de dosis menors. Depenent del país es pot trobar de 400, 300 o 200 mil·ligrams. Això que ens sembla tan normal a nosaltres, en realitat és l’excepció.

I el motiu és ben senzill. A la immensa majoria de nosaltres gairebé mai ens faria falta prendre tant ibuprofèn. Per les afeccions habituals, dolor moderat, mal de cap, febre o mal de regla, amb la meitat obtindríem els mateixos resultats i amb menys efectes secundaris. Quan es comenta això, tothom aixeca el dit dient que no, que ell necessita els 600 o si o no en té prou. La realitat és que gairebé ningú realment ha fet la prova i simplement ens molesta que ens canviïn el que hem fet sempre. Això afegit a una mica d’efecte placebo i ja ens tens a tots empipats perquè ens canvien el tipus de medicament.

El que cal recordar és que els fàrmacs s’han de prendre quan fa falta, però sempre en la dosi més ajustada possible. Hi ha qui li té mania a tots els medicaments (cosa que és una mica paranoica) i hi ha qui se’ls pren com l’aigua (cosa que és un disbarat). En el cas de l’ibuprofèn trobem que té, com gairebé tots, una dosi mínima, una d’òptima i una de saturació. Aquesta vol dir que és la fa el màxim efecte i que per més que en prenguis ja no aconseguiràs cap millora. Si totes les molècules d’enzim que ha de bloquejar estan bloquejades, prendre’n més ja no serveix de res.

L’ibuprofèn de 600 hauria de servir només per patologies inflamatòries especialment intenses. Una artritis reumatoide per exemple. Però és fàcil entendre que per un mal de cap o un dolor menstrual n’hi ha d’haver prou amb menys dosi. Si en preníem 600 no era perquè haguéssim descobert que era la que ens anava millor. Simplement era la que ens oferien a les farmàcies.

Això vol dir que, en certa manera, tots anàvem sobremedicats. Com que l’ibuprofèn té un marge de seguretat molt gran, això no era massa problema, però tampoc hauria de ser una excusa per no ajustar la quantitat que ens prenem a la que realment ens fa falta. Jo ja fa temps que anava tirant amb mig comprimit i el mal de cap desapareixia igual i, en tot cas, si realment me’n fes falta més quantitat senzillament notaria que en lloc d’esperar vuit hores el següent me’l prendria a les set hores (cosa que en el meu cas no passa).

De manera que tampoc passa res de massa greu. Podem seguir tractant el dolor lleu o moderat sense problemes i de seguida descobrirem que tampoc n’hi havia per tant. De pas potser millorarà la qualitat dels nostres rius. Un dels contaminants nous que hi ha a les aigües són, precisament, els metabòlits de l’ibuprofèn que eliminem amb l’orina.