Arxiu del dimecres, 5/06/2019

“Chernobyl”, la sèrie

dimecres, 5/06/2019

Ja va passar amb “Titànic”, una gran pel·lícula en la que es mantenia l’interès malgrat que tothom sabia que al final el vaixell s’enfonsarà. I ara han fet una cosa similar amb la sèrie “Chernobyl”. Tots sabem de l’accident de la central nuclear i així i tot han fet una de les millors sèries de fa molt temps.

Bé. En realitat sabem que va haver-hi un accident, però poca gent sap el que va passar exactament. I m’ha sorprès descobrir que ja hi ha jovent que no sap de què els parles quan esmentes Txernòbil. El temps passa de pressa!

Parlar de la sèrie és complicat en el sentit que no saps si estàs fent espòilers o no. Perquè hi ha fets històrics que si no se saben, s’haurien de saber. La central va explotar i molts treballadors van morir. La radioactivitat es va escampar i va arribar a cobrir bona part d’Europa. En realitat les autoritats soviètiques no van donar l’alarma ni començar a evacuar la població propera a la central fins que els suecs i els alemanys van posar el crit al cel avisant que el vent els estava fent arribar partícules radioactives al seu territori.

L’accident de Txernòbil és una bona mostra del que passa amb la tecnologia. Normalment s’aplica a la nuclear perquè és la que fa més por, però en general passa amb tot. Es dissenyen sistemes suposadament segurs que després resulten no ser-ho tant i quan passa l’impensable tothom corre a treure’s responsabilitats. És curiós veure com durant la sèrie (i suposo que en realitat devia anar així) no deixen de negar l’accident, ja que “les centrals nuclears poden tenir una fusió del nucli, però no exploten”. O “no se’ns acut la manera com la central podria explotar. Això no pot passar”. Una resposta similar a “el Titànic no es pot enfonsar”. Els humans tenim molta imaginació per algunes coses, però quan donem una idea per bona, ens costa Déu i ajut reconèixer que potser estem equivocats.

D’altra banda, la sèrie va bé per entendre per quin motiu va passar aquell accident “que no podia passar”. Un dels problemes amb els enginyers és una tendència infinita a subestimar l’estupidesa i la incompetència dels humans. L’accident no podia passar en condicions normals. Però si ajuntes una prova que no s’havia de fer, amb un personal que no tocava, en unes condicions inacceptables i amb un error de disseny amagat per motius econòmics… doncs abans o després, bum!

Ara fan gràcia els enginyers que salten de seguida a dir que a les centrals occidentals això no hauria pogut passar. No dubto que és cert, però segurament poden passar altres coses que ni els passen pel cap. No hi ha cap tecnologia a prova de corrupció i incompetència.

Ja s’ha dit que la sèrie és excel·lent des del punt de vista narratiu, la recreació dels personatges i la generació de tensió sense necessitat de recórrer a les estratègies habituals. El soroll dels comptadors Geiger pot ser una banda sonora terrorífica! Els crítics la posen pels núvols i coincideixo plenament. Reviure el que va passar a Txernòbil l’any 1986 és tot un bany d’angoixa, de tristesa, de ràbia i d’humilitat.

(M’ha fet gràcia llegir que hi ha qui critica que els personatges parlin en anglès. Com si Hamlet hagués de fer els seus diàlegs en danès per ser considerada una bona obra! Però a l’altre extrem també hi ha qui ha criticat que no surtin… actors negres! Realment als humans ens encanta buscar-hi tres peus al gat. I també és curiosa la dona que va tenir la pitjor setmana de la història!)