Una escletxa de llum contra el càncer de pàncrees

Finalment un avenç en el tractament d’algun tipus de càncer de pàncrees! Es tracta d’un avenç petit i que està restringit a un grup de pacients molt concret, però en una malaltia en la que la norma són les males notícies, els resultats experimentals negatius i les decepcions, qualsevol cosa que ofereixi una mica d’esperança ha de ser benvinguda.

El problema sempre és la manera de plantejar les coses. A partir dels titulars d’alguns medis de comunicació podia semblar que s’havia trobat una manera de curar-lo. Ja m’agradaria poder explicar-ho, però per desgràcia, no és així. Al menys, encara no.

El que s’ha fet és dissenyar un tractament pels pacients de càncer de pàncrees que presenten un parell de mutacions molt concretes. Les BRCA1 i BRCA2. Aquests són un tipus de mutació molt lligada a diferents tipus de càncer i molt especialment al de mama (les sigles són per BReast CAncer), però en alguns pacients de càncer de pàncrees també estan mutats.

Doncs s’ha vist que en pacients que tenen càncer de pàncrees amb les mutacions BRCA, que ja estan amb metàstasi i que havien fet quimioteràpia (veieu que és un grup molt concret) es pot administrar un medicament anomenat olaparib que alenteix la progressió de la malaltia sense necessitat de seguir fent quimio.

Les coses bones: El temps que passa abans que la malaltia retorni s’allarga notablement. Parlem de càncer de pàncrees. Una malaltia en la que tot va molt de pressa, de manera que hem de centrar les expectatives. Si amb el tractament normal el rebrot s’observava als tres o quatre mesos, amb el nou tractament triga vuit o nou mesos. Pot semblar poc, però tractant-se de càncer de pàncrees és un gran avenç. A més, aquests valors són una mitjana. En algun cas individual ha passat més d’un i de dos anys sense el rebrot.

L’altre cosa important és que això s’aconsegueix sense necessitat de seguir fent quimioteràpia, de manera que la qualitat de vida dels pacients millora notablement. Si no podem curar una malaltia, al menys hem d’intentar que la vida dels malalts sigui el millor possible. I poder prescindir de la quimio és una millora!

De totes maneres, només és un pas en la bona direcció però encara queda molt per arribar a final del camí. La mala notícia és que a llarg termini el desenllaç pràcticament no es modifica. (No imagineu la ràbia que fa haver d’afegir sempre aquest aclariment)

En tot cas, entenent com funciona aquest tractament ha de permetre buscar variacions sobre el mateix tema per anar millorant i ampliant la seva utilitat. L’olaparib actua inhibint una proteïna anomenada PARP que actua reparant els danys que pateix el DNA. La idea és que les cèl·lules tumorals no puguin reparar-lo i s’acabin morint. Per descomptat, les cèl·lules sanes també necessiten reparar, de manera que cal vigilar aquests tractaments però tot indica que les tumorals, amb moltes mutacions, poden ser més sensibles que les sanes. Potser bloquejar altres sistemes de reparació del DNA poden oferir resultats similars. O potser es poden combinar entre ells per potenciar els efectes.

Ja ho veurem. En tot cas, qualsevol pas en la bona direcció mereix ser celebrat. Vigilant, és clar, de no generar falses esperances en una malaltia que està demostrant ser un repte formidable per la medicina.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús