Arxiu del dilluns, 2/09/2019

Foc a l’Amazones, a Sibèria, a l’Àfrica…

dilluns, 2/09/2019

El foc ha sigut el gran protagonista d’aquest estiu. Les notícies, sovint confoses i inexactes però sempre inquietants, sobre incendis a l’Amazònia han agafat un protagonisme que ha emmascarat els incendis que també hi ha hagut a Sibèria i per Àfrica. Si féssim cas dels titulars més alarmistes, semblaria que el planeta està en flames per culpa dels humans. Una percepció que confirma el mapa dels focs detectats per la NASA.

Per descomptat que en bona part els humans en som responsables, però aquí cal afegir-hi molts matisos i no barrejar les coses. No tots els focs tenen el mateix impacte ni responen a les mateixes causes. Sembla evident que en el cas de la selva de l’Amazones, un dels fets que han propiciat que aquest any cremi tant són les polítiques promogudes pel govern de Brasil. Si surt a compte anar guanyant terreny a la selva, el foc és un sistema excel·lent per desforestar i moltes empreses no tindran escrúpols a tirar endavant amb les flames. És un fenomen que només es pot aturar aconseguint que no surti  compte fer-ho.

S’ha dit que cremava el pulmó del planeta tot i que en realitat la major part de l’oxigen que respirem no prové de l’Amazones ni de cap selva sinó dels oceans. El fitoplàncton, les algues microscòpiques, són les que fabriquen l’oxigen que ara mateix estem respirant. Això no vol dir que la pèrdua de la selva de l’Amazones no sigui una desgràcia. Aquella zona té un paper irreemplaçable pel que fa a la biodiversitat i a la climatologia. Sovint oblidem que els boscos humits com els de l’Amazones generen el seu propi clima. L’aigua que capten del terra els arbres acaba evaporant-se i formant núvols i tempestes sobre mateix de la selva, de manera que torna a caure i manté les condicions de bosc humit que el caracteritzen. A mida que es va perdent coberta forestal s’afebleix aquest cicle i es pot acabar amb una sabana com les d’Àfrica.

Curiosament, pel que fa al CO2 de l’atmosfera resulten més inquietants els incendis del permagel de Sibèria. Si ho pensem, no deixa de ser curiós que allà faci mesos que hi ha incendis forestals d’una extensió enorme. En aquell indret també acaba cremant el mateix terra, fet de matèria orgànica en diferents estats de descomposició i habitualment gelada. L’escalfament global facilita que s’iniciïn focs allà on abans era impensable i en cremar, s’alliberen milions de tones de carboni que estava segrestat en forma de sol gelat i que ara passa a ser més CO2 abocat a l’atmosfera.

El cas dels incendis africans és diferent. Hi ha qui ha alertat que n’hi ha més i tot que a Brasil, cosa que segurament és certa, però han passat per alt la magnitud dels focs i el terreny on tenen lloc. A l’Àfrica, els ramaders de la zona acostumen a cremar parts de la sabana per dedicar-ho al conreu o al bestiar. És un sistema poc eficient, però allà no tenen gaire on triar. El que crema no són boscos de manera que l’impacte ecològic no és comparable al de l’Amazones i la recuperació de la zona cremada és molt més ràpida. A més, l’incendi que pugui generar un ramader africà no té res a veure amb el que pot desencadenar un empresari de la fusta o del petroli a l’Amazones. No ens hem de deixar enganyar per la xifra absoluta de focus de foc.

En tot cas, la magnitud i la inquietud que estan generant aquestes onades de focs en indrets que necessitem protegir desesperadament posa de manifest que el primer que cal fer, si volem cuidar el planeta, és triar líders que estiguin interessats a fer-ho. I vist com van les tries que molts països estan fent, no sembla que puguem ser massa optimistes.