Arxiu del divendres, 6/09/2019

Storm glass. Potser no funciona, però és ben bonic

divendres, 6/09/2019

Predir quin temps farà ha sigut un dels grans interessos dels humans des de sempre. Ara ens ho preguntem amb motius més o menys irrellevants, però pels mariners de fa uns segles, saber si s’acostava una tempesta o un període sense vent podia representar la diferència entre viure o morir. Va caldre esperar que la meteorologia arribés a la majoria d’edat per disposar de prediccions mínimament acurades, però al llarg de la història s’han inventat sistemes d’allò més enginyosos per fer les prediccions.

Un dels més curiosos va ser el conegut com “Storm glass” (vidre de tempestes?) que es va inventar cap al segle XVII però que va popularitzar al segle XIX ni més ni menys que en Robert Fitzroy. Ell és conegut sobretot per ser el capità del vaixell Beagle amb el que Charles Darwin va fer la volta al món i va recollir les dades que el portarien anys després a formular la teoria de l’evolució. Però Fitzroy també va ser un dels pioners en la meteorologia, va formular els primers pronòstics mínimament seriosos i va ser el primer cap del departament de meteorologia de la Royal Society. Ell va ser qui va fer els primers mapes de previsió del temps. Que potser no encertaven gaire, però van representar el primer pas en el camí de la meteorologia fins on és ara.

El cas és que Fitzroy disposava d’un Storm glass que va portar al viatge amb el Beagle i que, suposadament li permetia predir el temps que faria. L’aparell consistia en un recipient de vidre dins del qual hi havia preparat una barreja d’aigua, etanol, nitrat potàssic i clorur d’amoni. Uns productes que cal preparar de determinada manera i en un ordre molt concret si no vols que exploti, però que quan els tens dins del recipient, convenientment tancat, mostren la formació de cristalls que poden adquirir diferents aspectes. En teoria, pots saber el temps que farà observant l’aspecte dels cristalls.

Durant uns anys van ser populars, però quan es va inventar el baròmetre, els Storms glass van desaparèixer. Ocasionalment retornen, més que res com a curiositats. Si voleu, encara se’n poden comprar a determinats indrets. Després de tot, són ben bonics!

Però la curiositat és entendre quin era el motiu que feia que els cristalls es formessin amb un o altre aspecte en funció del temps que anés a fer. I abans encara cal preguntar-se si realment encertaven. Això ja hi ha qui ho va mirar i va trobar que el nivell d’encert de les prediccions del Storm glass era del voltant del cinquanta per cent. És a dir, similar al que obtindríem llençant una moneda a l’aire. Ras i curt, no. El cristall no prediu el temps per molt que Fitzroy ho cregués. Probablement es va deixar enlluernar per la meitat de les vegades que encertava i va passar per alt o minimitzar les vegades que errava. Una actitud molt freqüent en els humans.

El cas és que del cert encara no està del tot clar que controla la formació dels cristalls. La pressió podria tenir-hi alguna cosa a veure, però com que la barreja està dins un recipient segellat, doncs ja no deuen haver-hi canvis de pressió a l’interior. L’electricitat ambiental podria ser una possibilitat, però pel que sembla allò que fa que els cristalls tinguin una o altra pinta és, simplement, la temperatura a la qual es formen. Una explicació decebedorament simple per un fenomen que, realment és ben curiós…. però que no prediu el temps que farà.