Arxiu del dimarts , 17/09/2019

Aigua radioactiva al mar

dimarts , 17/09/2019

Un dels grans problemes de l’energia nuclear és la gestió dels residus que genera. Això és complicat de gestionar en el cas de les centrals nuclears mentre funcionen correctament i esdevé un malson en cas d’accident com el de Fukushima. Això s’ha fet evident aquests dies quan es va saber que els gestors de la central han proposat abocar al mar l’aigua radioactiva que estan emmagatzemant des de l’accident. Naturalment això ha disparat les alarmes, ja que la paraula “radioactivitat” fa molta por, però potser cal analitzar amb més detall la idea. Perquè, encara que d’entrada sembli un disbarat, podria no ser una mala solució.

El principal repte que han tingut des de l’accident causat pel tsunami, ha sigut refredar la central. Encara avui cal seguir refredant el nucli dels reactors abans no es pugui començar, l’any 2021, el desmantellament de les parts afectades. I per refredar-lo, el que fan és abocar-hi unes vuitanta tones d’aigua cada dia. Sembla molt, però és una millora comparat amb el principi, quan en feien falta tres-centes de tones.

El problema és que l’aigua surt de la central arrossegant tot de materials radioactius. Per sort, la majoria són elements que es poden capturar amb diferents tècniques, de manera que l’aigua es va processant per eliminar coses com el Cesi i l’Estronci radioactius que contenia. Això genera un residu sòlid amb aquests elements absorbits i que es pot emmagatzemar tal com fan amb altres restes nuclears. Però l’aigua que queda encara conté un element radioactiu: el triti. Un isòtop inestable de l’hidrogen que amb el temps es desintegra emetent radiacions beta. El triti no es pot separar de l’aigua, ja que no deixa de ser una forma d’hidrogen, que forma part de la pròpia molècula d’aigua. Recordeu? H2O. Doncs en algunes molècules en lloc del H hi ha un triti.

Però hi ha diferents tipus d’emissions radioactives i, per sort, la del triti no és particularment perillosa. Ep! És radioactivitat, de manera que cal vigilar, però no és urani ni plutoni ni res de semblant, de manera que no cal esverar-se per la paraula “radioactiu”. Podríem tenir  aigua amb triti sobre la pell i no hauríem de patir, ja que les seves emissions no poden ni traspassar la pell. Una altra cosa és si l’ingereixes. Aleshores ja podria fer més mal tot i que caldria prendre’n realment molta. Sovint oblidem que en condicions naturals estem exposats a una certa dosi de radioactivitat natural. Recordeu que els plàtans tenen molt potassi radioactiu i no ens passa res per menjar-ne.

El problema a Fukushima és que cada dia tenen més contenidors plens d’una aigua tritiada i que, segons diuen, s’estan quedant sense espai per guardar-la. Suposo que és un tema de diners, però també és raonable buscar alternatives. Han estudiat la possibilitat d’injectar-la a quilòmetres de fondària dins el terra, a evaporar-la, a solidificar l’aigua amb una mena de ciment i enterrar-ho o a abocar-la al mar per diluir-la. I aquesta última segurament és la més factible si es fa ben fet. Per cert que mantenir-la anys i anys en els contenidors on la tenen tampoc sembla una opció gaire fiable.

La clau està en diluir-la molt abans d’abocar-la. Comparat amb la quantitat de triti que ja hi ha de forma natural al mar, el que abocarien és un percentatge minúscul, gairebé homeopàtic. Per molts milions de litres d’aigua contaminada que tinguin, l’oceà Pacífic és infinitament més gran. Tampoc cal patir per si s’acumula a la xarxa tròfica. Tot i tenir triti en lloc d’hidrogen, segueix sent aigua, i l’aigua no es va concentrant als diferents organismes.

La qüestió és si ens refiem que ho faran bé. L’abocaran al ritme correcte? S’asseguraran que els corrents marins dilueixin correctament el triti? La resta d’elements contaminants s’hauran eliminat del tot abans d’abocar res? Tot això són temes tècnics que s’haurien de poder resoldre. En realitat topem amb l’altre gran problema de l’energia nuclear: la confiança.