Arxiu del dimecres, 25/09/2019

L’inesperat lligam entre el càncer i la depressió

dimecres, 25/09/2019

Un dels fets més habituals en pacients de càncer és patir també una depressió. Això no resultava gens sorprenent, ja que un diagnòstic de càncer és tot un daltabaix per qualsevol persona. D’altra banda, durant molt temps s’han anat fent estudis sobre el lligam entre el càncer i la depressió i aviat es va veure que el tractament també hi contribuïa. De nou, un tractament dur, sigui quimio, radio o cirurgia, fa que sigui perfectament comprensible la situació.

Tot i així, hi havia un parell de detalls que no acabaven d’encaixar. El primer és un fet que els psicòlegs no deixen de repetir: no és el mateix estar trist o fumut que tenir una depressió, malgrat que sovint fem servir la mateixa paraula per les dues situacions. La depressió és una malaltia. Si reps una mala notícia i et quedes trist, ensorrat i fet pols, això és normal. No és una depressió clínica. De manera que atribuir tan fàcilment la depressió a la notícia del diagnòstic del càncer potser és simplificar massa les coses. Cal dir, però, que parlem de situacions en les quals ha de resultar particularment difícil discriminar una tristesa normal i una depressió.

D’altra banda, hi havia diferent incidència de les depressions depenent del tipus de càncer. S’ha descrit que la depressió apareix amb molta més freqüència en pacients de càncer de pàncrees que no pas en pacients de càncer gàstric. Podria ser per la diferència entre haver d’afrontar un diagnòstic dolent o un de molt dolent, però de nou semblaria una explicació massa simplista.

I el detall més destacat és que, en el cas de pacients de càncer de pàncrees, s’ha vist que sovint la depressió es diagnosticava abans del càncer. Algú podria saltar i dir que la depressió causa el càncer, però sembla que és exactament al revés. Una característica del càncer de pàncrees és la dificultat per diagnosticar-lo. No dóna símptomes evidents, de manera que la malaltia va fent sense que la persona noti res d’especial. Quan comença a detectar que alguna cosa va malament i es decideix a anar al metge, ja és quan el procés està molt avançat.

Doncs ara s’especula amb que les cèl·lules tumorals poden estar generant molècules amb capacitat per modular l’activitat neuronal a algun nivell que afecti l’estat anímic. Vist així, la depressió seria un efecte secundari del càncer igual que la pèrdua de pes, per exemple, tot i que en alguns casos pot tenir lloc abans i tot del diagnòstic.

En aquest sentit s’han fet experiments en rates en les que es va veure que els tumors generaven unes molècules anomenades citocines, que podien actuar a nivell de l’hipotàlem modificant el comportament de l’animal. Falta veure si això també passa en els pacients, però no sembla cap ximpleria pensar que entre les moltes molècules generades pel tumor, algunes tinguin efecte sobre determinades zones del cervell i, per tant, sobre l’estat anímic.

Esbrinar si la depressió és causa o conseqüència del càncer no serà senzill, però tampoc no és poca cosa. Si està relacionada amb molècules generades pel tumor i podem entendre el mecanisme valdrà molt la pena tenir-ho en compte durant el tractament. No serà una depressió clàssica i per tant no caldria recórrer als antidepressius habituals sinó que potser seria millor mirar d’ajustar els nivells dels productes generats pel tumor. En realitat no seria res que ajudés a curar la malaltia però representaria una millora indiscutible en la qualitat de vida dels malalts. Només per això ja val la pena dedicar-hi els esforços que calgui.