Un gran planeta i una petita estrella que no haurien d’existir

Si pensem sistemes solars, sempre tenim un esquema molt similar al cap. Una estrella comparativament molt gran al centre, envoltada d’un nombre més o menys gran de planetes comparativament molt més petits. El nombre de planetes pot variar molt, les seves òrbites poden ser més o menys allunyades i més o menys el·líptiques, però sempre donem per fet que la mida de l’estrella és enorme comparada amb els planetes.

I això que normalment fem curt, ja que els esquemes i dibuixos que solen mostrar els llibres presenten els planetes molt més grans del que tocaria en comparació amb el Sol, ja que  si no ho fessin així, simplement no es veurien. Només per recordar, la proporció entre la Terra i el Sol és similar a la d’una de les antigues pilotes de platja, de gairebé un metre de diàmetre, i un cigró. Júpiter surt més ben parat i a aquesta escala seria com una taronja.

El cas és que des de fa anys hem anat descobrint sistemes planetaris extraescolars i aquest esquema es mantenia; estrella molt gran, planetes molt petits. Però acaben de trobar-ne un que ja no compleix aquesta regla. O , si més no, no la compleix de manera tan radical. El sistema GJ3512 està fet per un planeta gegant orbitant una nana roja, això és, una estrella molt petita. Ja se sap que les regles estan per trencar-les!

De totes maneres, dit així pot resultar enganyós. L’estrella segueix sent més gran que el planeta. Simplement la diferència d’escala ja no és tan descomunal. El Sol és unes mil vegades més gran que Júpiter, mentre que GJ3512 només és dues-centes cinquanta vegades més gran que el seu planeta.

Podríem pensar que tampoc n’hi ha per tant i que no sembla raonable que els astrofísics estiguin tan emocionats amb el descobriment, però el motiu és més subtil. Segons el model de formació de planetes més acceptat actualment, el sistema GJ3512 no hauria d’existir. I això genera una de les coses que fan trempar més als científics: haver de replantejar les teories existents per generar-ne de noves.

Fins ara es pensava que els planetes es formaven per un mecanisme anomenat “acreció”. Al voltant de les estrelles acostuma a haver-hi un núvol de partícules anomenat disc protoplanetari. Les partícules, microscòpiques, van xocant de tant en tant i això fa que algunes es vagin quedant enganxades. Com és grans es fan, més fàcil és que topin amb altres partícules, de manera que poc a poc van fent-se més i més grans. Primer fragments, després roques, més endavant planetoides i a partir de determinada mida la gravetat ja comença a ser prou important per capturar encara més matèria del seu voltant de manera que finalment esdevenen planetes.

En realitat hi havia coses que grinyolaven en aquest model. Per exemple, sabem que per mides d’entre un metre i un quilòmetre, els impactes tindrien més tendència a trencar el planetoide que no pas a fer-lo créixer. Això s’anomenava “la barrera d’un metre” i feia que agaféssim el model com a mal menor, a falta d’un de millor. Però ara ja no es pot deixar per més endavant, ja que amb les característiques de GJ3512, el suposat disc protoplanetari no hauria sigut suficient per generar un planeta tan gran. De manera que caldrà tirar d’altres models, que també tenen problemes, però que de moment no tenen exemples que els desqualifiquin.

S’ha dit moltes vegades, però aquest descobriment permet refrescar-ho una vegada més: En ciència, qualsevol teoria, per bonica que sigui, pot ser enderrocada per una simple dada.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    29/09/2019 12:17

    Podriem. Però no tindria gràcia! Un bon merder de teories que s’enfonsen és molt més estimulant

  • Pons

    27/09/2019 9:12

    També podem girar el cap i fer veure que no hem trobat aquesta estrella. GJ3512? No se de què em parles…