Arxiu del dilluns, 30/09/2019

Ad Astra. Disbarats científics

dilluns, 30/09/2019

Ja he vist “Ad Astra“, la última pel·lícula d’en Brad Pitt i crec que és una excel·lent ocasió per fer un parell d’apunts sobre coses que haurin de tenir en compte els directors i guionistes quan volen fer alguna cosa de ciència ficció. Ep! A partir d’aquí, molts spoilers en marxa!

Per començar, una opinió personal, subjectiva, discutible i amb poc valor: La pel·lícula em va semblar infumable. Ja està, ja ho he dit. Les comparacions amb “El cor de les tenebres” no van desencaminades i potser és que tampoc em va agradar massa el llibre (no, Apocalipsi Now tampoc em va entusiasmar), però el tema és pel que fa a la ciència. Si ets director i vols adaptar una història a l’ambient de l’exploració espacial, doncs perfecte, però fes-ho bé. “The Martian” és una versió futurista de Robinson Crusoe i se’n van sortir amb nota. En canvi, “Ad Astra” és un encadenat de disbarats. Al final era més divertit esperar el següent error que estar pendent de les filosofades del protagonista.

La primera cosa que hauria de tenir en compte un guionista és que els astronautes, en general no estan com una cabra. A la pel·lícula, el que no és inútil és idiota, malgrat que tota l’estona estan passant uns suposats tests psicològics que no tenen solta ni volta. Això de posar personatges inútils o sonats a les naus espacials és una mania típica de les pel·lícules de ciència ficció, però en aquesta ho broden.

Pel que fa als viatges per l’espai… a veure: Als llibres d’escola posen els planetes en filera per poder aprofitar l’espai de la pàgina, però  en realitat gairebé mai estan tan alineats, ja que van orbitant al voltant del Sol cada un al seu ritme (avui estan així). Si realment vas a Neptú, és molt improbable que pel camí passis per Júpiter, per Saturn i, de pas, pel costat d’unes quantes naus espacials.

El protagonista el primer que ha de fer és enviar un missatge al seu pare, que es va perdre fa dècades pels voltants de Neptú. Doncs per enviar el missatge, el fan anar fins a Mart i transmetre-ho en directe. No fora més fàcil fer-ho des de la mateixa Terra? A més, perquè ho ha de fer en directe? No podrien fer una gravació i anar-la reenviant constantment? A sobre, després d’enviar-ho des d’un estudi subterrani de Mart, paren l’orella esperant la resposta, malgrat que un senyal de radio trigaria unes quatre hores per arribar a Neptú i la resposta, quatre hores més per tornar. En realitat el missatge l’envien amb un làser (?) però la velocitat seria la mateixa.

Això ens porta al tema de les distàncies a l’espai. Neptú està lluny. Molt lluny. Evidentment, més lluny del que li entra al cap a la majoria de guionistes. Difícilment hi pots anar en setanta dies. Especialment si vas amb la mateixa nau que ha trigat una setmana a anar fins a Mart. Un viatge deu vegades més llarg en temps per fer un trajecte setanta vegades més llarg en distància i això suposant que estiguin al punt de màxim apropament (tornem-hi; els planetes es van movent!). Mmmmm… grinyola una mica. És com si en una història de romans el  protagonista sortís de Roma a cavall i un dia després ja fos a Egipte.

D’altra banda, si només necessiten setanta dies per anar-hi… per quin coi de motiu han estat sense fer res durant trenta anys? Han tingut temps de sobres per enviar naus no tripulades o naus tripulades per gent que no estigui com un llum.

Tampoc estaven gaire bé del cap els científics que havien enviat feia temps. El pare del protagonista, interpretat per Tommy Lee Jones, havia anat fins Neptú a buscar senyals de vida extraterrestre. Quin és el motiu per anar allà? Ni idea. A més, si tens la tecnologia per enviar un grup d’astronautes a Neptú, segurament podries construir un mega-super-xaxi-telescopi per aquí prop i per la meitat de preu.

De disbarats tecnològics i científics n’hi ha tant com vulgueu, però el que més m’ha divertit es que pel camí, com qui no vol la cosa, es troben amb una nau Noruega on es dedicaven a fer experiments amb micos per allà l’espai profund… La cosa més normal del món.

N’hi ha més. Molts més. Una antena de vaixell en una estació espacial, uns astronautes que floten encara que la nau està accelerant, apagar la radio “per evitar que em localitzin”, caminar per la Lluna o per Mart igual que per la Terra tot i les diferents gravetats, creuar un anell de Neptú absurdament prim amb una porta fent d’escut i passant-se pel forro la tercera llei de Newton, partícules de pols flotant a la Lluna malgrat que no hi ha aire que les sustenti…

Podríem dir que potser no n’hi ha per tant i que només és una pel·lícula. Podríem, si no fos que el director presumia de gran nivell en els detalls científics. A La Guerra de las Galaxias no se li demana rigor científic, però a obres suposadament més serioses, doncs sí. Aquesta mena de disbarats ens recorda la importància de mantenir lligams entre ciències i lletres. Que quan un artista faci coses relacionades amb la ciència mantingui un mínim de rigor més enllà de l’estètica de les naus. Per això cal que tingui (o que recordi) quatre conceptes de ciència, com ara, que els planetes estan lluny i es mouen al voltant del Sol.

Per cert, és veritat que Brad Pitt i Tommy Lee Jones fan unes grans actuacions. I és que fer una mica creïbles uns personatges tan absurds només és a l’abast de grans actors.