Arxiu del mes: octubre 2019

Castanyes!

dijous, 31/10/2019

Toca pensar en les castanyes! També els panellets, els moniatos i tota la festa associada a la castanyada, però les castanyes són l’eix central de tot plegat. Un èxit per al que, potser, és el menys característic dels fruits secs. És el que conté més aigua de tots, ja que prop del 40% del pes de la castanya és aigua. Això fa que sigui dels que aporta menys calories. Menys, considerant que és un fruit sec, és clar.

Una altra diferència amb la majoria de fruits secs és que les castanyes no tenen massa greixos. En canvi, van carregadetes de carbohidrats. Això va marcar molt el seu ús en temps passats. La font preferida de carbohidrats eren els cereals, però si algun any la collita de blat no era prou bona, sempre es podia tirar de farina de castanyes. Era una mena de pa de pobres al que es podia recórrer quan les fonts habituals de nutrients fallaven.

I encara van quedar més arraconades després de descobrir Amèrica, quan van arribar les patates a Europa. Entre aquestes i els cereals ja cada vegada feien menys falta les castanyes que, a més, tenien una fama no massa brillant.

Però, malgrat tot, han anat aguantant el pas dels segles. Sense ser un aliment de primera línia, mai no han acabat de desaparèixer, de manera que podem anar trobant receptes amb castanyes des del temps dels romans fins a l’actualitat.

Però ara bufen mals temps pels castanyers per culpa d’un petit insecte. La Vespeta del castanyer (Dryocosmus kuriphilus) és originària d’Àsia, però ja s’ha escampat per gairebé tot el món i representa la pitjor amenaça per les plantacions de castanyers. És un insecte molt petit, de menys de tres mil·límetres de llarg, que pot pondre centenars d’ous dins el castanyer. Aquests donaran lloc a larves que generaran la formació de gal·les en l’arbre. I seran aquestes estructures les que causaran els problemes, interferiran en el seu metabolisme, disminuiran la producció i seran una porta d’entrada per infeccions de fongs i altres paràsits que, finalment acabaran amb l’arbre.

Ara s’intenta controlar l’expansió de la Vespeta fent servir un depredador natural, un altre insecte asiàtic anomenat Torymus sinensis. Aquest el que fa és parasitar les larves de la Vespeta i tallar la propagació de la plaga. En alguns indrets s’han alliberat milers d’exemplars del Torymus i han aconseguit controlar la plaga de la Vespeta, per ara sense problemes secundaris, encara que amb això d’introduir espècies noves sempre s’ha d’anar amb mil ulls.

En tot cas, de moment aprofitarem aquests dies per gaudir dels matisos de les castanyes, que en certa manera, marquen l’entrada a la tardor gastronòmica.

Enquestes en quarentena

dimecres, 30/10/2019

L’estadística té una certa mala fama i, de vegades, resulta fàcil entendre’n el motiu. El problema no rau en la mateixa ciència de l’estadística sinó en el mal ús que se’n fa. I no parlo de suposades enquestes que es fan en períodes electorals i que essencialment són un subterfugi per promoure una o altra opció. Fins i tot quan les coses es volen fer amb una mica de rigor, poden acabar perdent el sentit.

Un bon exemple el vàrem tenir ahir, quan tots els diaris omplien pàgines amb la darrera enquesta del CIS. Fulls plens de gràfics, comparacions amb les anteriors eleccions, interpretacions de les tendències… Essencialment un malbaratament de temps i material, ja que era una enquesta que havia perdut el seu valor. O, si més no, que tenia un valor diferent al que se li atribuïa.

La causa està en una frase que es deixava anar a molts dels articles i que, per si sola, hauria de ser el punt final. Les dades que s’havien fet servir per preparar l’estudi s’havien recollit abans de la sentencia del tribunal suprem. Un estudi d’aquesta mena permet obtenir conclusions que només són vàlides en el moment en que es van obtenir les dades. En general la situació no varia massa sobtadament, de manera que pots extrapolar-ho una mica més enllà. Per això sempre es diu que l’important no és la imatge obtinguda en un moment donat sinó la tendència al llarg de diferents enquestes. Però això només té sentit si la situació es manté sense daltabaixos. I el cas és que la sentència va representar una sacsejada important a la vida política, de manera que bona part de les tendències anteriors van quedar anul·lades.

És interessant, perquè hi ha moltes enquestes que, simplement, estan mal fetes. Pot ser pel nombre de persones que s’han entrevistat, per la manera d’entrevistar-les, per la interpretació de les respostes, fins i tot per la manera de presentar les dades. Habitualment això és perquè l’objectiu de l’enquesta no és esbrinar com van les coses sinó influir en com van les coses. És per això que abans de fixar-se en els bonics gràfics de coloraines val la pena mirar quan es va fer l’enquesta, com es va fer i qui la va fer o encarregar. De vegades només mirant això ja pots descartar el seu valor. De totes maneres, en el cas de la més recent presentada pel CIS, el problema no és aquest. No em mamo el dit i sé que tots els governs intenten aprofitar les enquestes per treure’n profit, però la metodologia que fa servir el CIS és de les més correctes. Aquesta vegada el problema és que els resultats ja no reflecteixen l’estat d’opinió actual. Ens donen informació de com haurien anat les coses si no hagués passat res.

Aquesta mena d’efectes es van veure molt clarament en les eleccions que van tenir lloc immediatament després de l’atemptat del 11M, L’atemptat, i especialment la barroera resposta del govern d’aleshores, va capgirar el sentiment de la població i va fer saltar pels aires totes les previsions, enquestes i estudis.

En el fons és un principi bàsic de la ciència de l’estadística. El que fa, i amb molt èxit, és treure conclusions generals a partir d’una mostra limitada d’estudi. Però per fer-ho, aquesta mostra ha de complir determinades condicions. Ha de ser prou gran, ha de ser aleatòria i, sobretot, ha de ser representativa de la població. Això és molt difícil de fer, però hi ha ocasions, com la d’ara, en la que el canvi en les circumstàncies fa que la mostra triada fa unes setmanes ja no sigui representativa de l’estat actual. El pilar de la ciència estadística queda tocat i la feina feta deixa de ser, com a mínim, interpretable sense més.

Venim d’Àfrica i, més concretament, del sud de l’Àfrica

dimarts , 29/10/2019

Que els humans provenim d’avantpassats africans és una cosa ben sabuda. Potser encara queda algú a qui li molesti tenir uns orígens africans, però les dades paleontològiques i les genètiques no deixen gaires dubtes. Els europeus, per exemple, no deixem de ser uns africans amb la pell esblanqueïda en un intent de captar més llum solar per fer més vitamina D. Però Àfrica és molt gran i quedava per ajustar una mica més la zona d’origen.

La idea que en tenim és, gairebé sempre, la d’una zona situada aproximadament per l’est d’Àfrica. Allà és on s’han trobat la majoria de fòssils que han permès anar reconstruint el nostre llinatge. Però això pot ser enganyós i pot reflectir, senzillament, que és allà on s’han fet més excavacions. Hi ha països que valoren més que altres la ciència, de manera que no és estrany que els territoris per on es movien fa dècades, anglesos i alemanys hagin sigut més explorats que altres.

Però ara tenim altres maneres d’esbrinar el passat. Una de les més potents és l’anàlisi del DNA, que permet comparar entre diferents poblacions i establir així arbres genealògics. En particular el DNA dels mitocondris ha resultat particularment útil, ja que és prou petit per analitzar-ho fàcilment i en coneixem raonablement bé el ritme al que va acumulant mutacions. A més, passa de mares a filles, cosa que facilita establir un llinatge per via materna. Així va ser com es va determinar l’existència de la famosa “Eva africana” (o “Eva mitocondrial”). Una dona que va viure a l’Àfrica fa uns dos-cents mil anys i que és l’avantpassada més antiga que tots tenim en comú. Això no vol dir que fos la primera, ja que ella també tenia avantpassats, però ara es tractava d’esbrinar on vivien. De quina zona de l’Àfrica vàrem sortir els humans?

Doncs, fent servir de nou el DNA mitocondrial, uns investigadors australians han acotat la zona original a un indret situat al sud d’Àfrica, a la part nord de Botswana, on aparentment ens hi vàrem passar més de setanta mil anys. El motiu era que aquell indret era un reducte amb vegetació envoltat de terrenys molt més àrids. Fins que el clima es va modificar i les zones fàcilment habitables no es van estendre pel continent, els humans no ens vàrem moure d’allà.

Segons aquest estudi, fa cent trenta mil anys van començar a moure’s cap al nord i uns quants mil·lennis després ho van fer cap al sud.

És curiós pensar que aquelles migracions van anar deixant un rastre al DNA mitocondrial. Els europeus, per exemple el tenim molt similar, ja que descendim de grups reduïts que van arribar a Europa fa (relativament) poc temps. Els africans, en canvi, han tingut molts més mil·lennis per anar afegint mutacions que van anar fent el seu DNA mitocondrial molt més variat.

Riure i plor patològic a “Joker”

dilluns, 28/10/2019

Doncs ja he vist la pel·lícula “Joker” i, tal com deia tothom, en Joaquin Phoenix fa un paper memorable. El seu Joker mereix tots els elogis que li puguin fer, però genera una pregunta evident: Realment existeix la patologia que presenta a la pel·lícula? Ara un spoiler insignificant, ja que es veu des del principi de la història. En moltes ocasions el personatge es posa a riure sense que hi hagi cap motiu. Aviat s’intueix que riu quan es posa nerviós o quan s’atabala, però per cert que no és quan toca riure.

Doncs el cas és que efectivament està descrita una síndrome anomenada “Riure i plor patològic”, encara que se li han posat molts altres noms; “Incontinència afectiva”, “desordre d’expressió emocional involuntària”, “afecció pseudobulbar” o “incontinència emocional” entre altres. Massa noms per una única situació, ja que després resulta complicat posar en ordre grapats d’estudis que ho anomenen de maneres diferents.

En tot cas, el quadre clínic apareix amb una relativa freqüència en persones que han patit alguna mena de lesió al cervell. Aleshores es troben que poden patir episodis de riure o de plorera sense que hi hagi res que ho justifiqui. En realitat l’expressió de la cara del pacient no té res a veure amb el seu estat anímic. Riuen o ploren sense poder evitar-ho però no estan en absolut contents o tristos. Tampoc és una cosa que puguin controlar i simplement han d’esperar una estona a que passi. Una mica com quan ve un badall, que no pots evitar-ho, doncs el mateix però rient o plorant. També cal dir que després de riure o plorar no experimenten el canvi d’estat anímic que notem normalment. És simplement una mena de reflex del cervell que posa en marxa el riure o el plorar quan no toca.

Quin és el motiu i com es pot tractar? Doncs el motiu no està gens clar. Apareix a partir de lesions al cervell, siguin per traumatismes o per malalties, de manera que una causa física hi ha, però a part d’això es pot dir ben poca cosa. A més, al cervell no hi tenim cap “centre del riure” o “centre del plor”, sinó que són activitats que aparentment estan regulades per la interacció de diferents nodes neuronals escampats per diferents indrets.

Però els antidepressius sembla que sí que ajuden a controlar-ho. Especialment els relacionats amb els nivells de serotonina. Això pot donar alguna pista de per on cal buscar les causes, però la veritat és que de moment anem més aviat perduts. Hi havia, des de fa molts anys, la hipòtesi que relacionava la síndrome amb una alteració en els mecanismes d’inhibició que normalment tenim i que ens ajuden a controlar les respostes emocionals. El problema és que això no explica motles de les coses que els passen. Simplement és d’aquelles hipòtesis que es mantenia només perquè no en teníem cap de millor.

Però també és una patologia que ens permet reflexionar sobre el sentit del riure. Una activitat ben curiosa i que si  no tenim en compte que som animals socials no s’entén massa. Però independentment de la cultura, l’idioma o els costums, compartir un moment de riure (o de plorar) amb algú facilita molt d’entendre’ns. No deixa de ser una curiosa manifestació d’un estat anímic que tots podem entendre. Per això, quan per una situació patològica això apareix sense estar relacionat amb l’estat anímic, resulta profundament desconcertant. Una situació que en Joaquin Phoenix a sabut aprofitar per donar al seu personatge un perfil molt ben perfilat.

Heli. Un gas poc reactiu

divendres, 25/10/2019

La notícia absurda de la setmana va ser l’anunci del descobriment d’una bombona d’heli que, segons algunes informacions, elements violents pretenien fer servir com explosiu. Fins i tot es va dir que ja tenia una mena de metxa preparada per encendre-la. Ja ens anem acostumant a que quan es tracta de vendre un determinat relat, la realitat perdi importància i s’explica el que calgui per fer encaixar les coses, però en aquest cas el que intentaven vendre resultava especialment difícil de creure ja que si vols generar una explosió, un incendi, o un fenomen similar, ho podries fer amb molts gasos, però no pas amb heli.

I és que l’heli és un dels anomenats “gasos nobles” o també “gasos inerts”. Quan estudiàvem la taula periòdica a l’escola aquesta era de les poques columnes que resultaven fàcils de memoritzar ja que quasi tots els noms s’assemblaven: Heli, Neó, Argó, Criptó, Xenó i Radó. Un periodista una mica eixerit i amb un xic de memòria s’hauria adonat que un gas de la família dels gasos “inerts” difícilment reaccionarà amb res, i encara menys de manera explosiva.

El secret dels gasos nobles es troba amagat en els seus electrons. Als àtoms, els electrons que els envolten es van dipositant en diferents capes i, per coses de la física quàntica, a cada “capa” només hi pot haver un número determinat d’electrons. Depenent de la capa, poden ser dos, sis o vuit electrons. Les reaccions químiques són simplement, agrupacions d’àtoms que es combinen entre ells o que intercanvien electrons per intentar tenir la última capa completament plena. Però en el cas dels gasos nobles, aquests ja la tenen plena, de manera que no mostren cap interès en reaccionar amb altres elements.

Bé! Potser dir que no reaccionen gens és una mica exagerat. En determinades condicions sí que es poden obtenir compostos en els que hi participen aquests gasos. En particular, els que tenen els àtoms més grans, el Xenó i el Radó, generen compostos com el tetrafluorur de xenó o el fluorur de radó. Cal dir que aconseguir-ho resulta complicat i obliga a treballar amb compostos com el fluor que acostuma a ser tòxic. En canvi, els més petits com, precisament l’heli, no presenten aquestes reaccions.

En realitat l’heli és tan poc reactiu que després de l’accident del zepelí Hindenburg es va decidir reemplaçar l’hidrogen (que sí que explota) per heli (que flota una mica menys però és del tot segur en el tema de les explosions). De fet l’heli és el gas que es fa servir per omplir els globus infantils que s’enlairen. És tan lleuger que fa que els globus s’enlairin i, com que no reacciona, és prou segur per fer-lo servir sense patir fins i tot jugant a respirar-lo per aconseguir un timbre de veu ridículament agut.

Però fins i tot en aquests temes mai no es pot dir “impossible” i fa poc van aconseguir fer reaccionar l’heli amb el sodi. L’únic detall és que per fer-ho cal sotmetre’ls a altes pressions. I altes vol dir realment altes: Uns deu milions d’atmosferes. Res que ens hagi d’amoïnar en condicions normals.

Llevantada

dijous, 24/10/2019

Al meu país la pluja no sap ploure;

o plou poc o plou massa,

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe,

Fa any Raimon va descriure de manera molt encertada una de les característiques del clima mediterrani que gaudim i patim per aquí. Hi ha indrets on la pluja és amable, moderada, persistent. Aquí no. Passem sense solució de continuïtat de mesos de sequera que afavoreixen els incendis forestals a tempestes tardorenques que generen devastadores riuades.

És per això que quan hi ha avís d’una situació de llevant durant la tardor, tothom sap que és el moment de prendre precaucions. S’han d’enretirar els cotxes de les rambles i cal repassar que les lleres dels rius estiguin en condicions de resistir una gran avinguda d’aigua. Per descomptat, la feina s’hauria d’haver fet anticipadament, però aquest és un altre tema.

En tot cas, les tempestes de tardor, les llevantades que fan créixer sobtadament unes rieres que poden portar mesos o anys seques, no són cap novetat. Llevantades sempre n’hi ha hagut i en seguirà havent.

El motiu és senzill. Just al final dels mesos d’estiu la temperatura de l’aigua de mar a la superfície és més alta que en cap altre moment de l’any. Això vol dir que hi haurà més evaporació que mai i que la capacitat de generar nuvolades és al punt màxim. De vegades hi ha una borrasca que es posa en determinada posició i fa que el vent empenyi l’aire carregat d’humitat cap a terra ferma. Aleshores topa amb corrents d’aire més fred, la humitat es transforma en pluja i tota l’aigua evaporada retorna cap avall de manera torrencial. La resta de l’any, la temperatura de l’aigua no és prou elevada com per transportar tanta aigua cap als núvols, de manera que les tempestes de tardor són les més intenses que acostumem a tenir per aquí.

Per això, quan, després d’un desastre com el d’ahir ens preguntem si el fenomen està causat pel canvi climàtic, la resposta és que no. No ha passat res que no hagi passat en altres ocasions al llarg de la història. Ara bé, això no vol dir que l’escalfament global no hi tingui res a veure. Amb unes temperatures cada vegada més altes, el nivell d’evaporació i per tant la quantitat d’aigua transportada del mar cap als núvols serà cada vegada més gran. En conseqüència, les llevantades seguiran ocasionant-se de la mateixa manera, però s’ha de preveure que la seva intensitat serà cada vegada més gran.

Això vol dir que aquelles grans tempestes històriques que passaven cada mig segle, seran cada vegada més freqüents. També que les previsions de recurrència, d’inundabilitat, de cabals màxims i de danys previsibles s’hauran d’anar corregint. Aviat, les dades històriques ja no ens serviran per fer previsions i prendre les mesures pertinents.

I tot i així, hi haurà qui seguirà construint als llits d’inundació dels rius o deixant els cotxes a les rieres. Al meu país no sap ploure, però és que, a sobre, els humans som animals complicats.

 

Avogadro, l’home que NO va calcular el seu nombre

dimecres, 23/10/2019

Tot i que no és una denominació oficial, avui és el dia del mol, o també el dia d’Avogadro. El motiu és, com passa sovint, la coincidència de la data (expressada en la notació anglosaxona) amb el nombre d’Avogadro. Una xifra que els químics fan servir constantment i que els estudiants han de memoritzar abans o després. La xifra, una mica arrodonida és 6,02 x 10^23, és a dir 602 i s’hi afegeixen 21 zeros al darrera. Una monstruositat. La broma és que les sis i dos minuts del dia 23 del desè mes s’escriu en anglès: 6:02 10/23 i forçant-ho una mica podem veure-hi el nombre d’Avogadro.

Aquest nombre és la quantitat de molècules o d’àtoms que hi ha en un mol. En realitat és el nombre d’elements, ja que un mol és una cosa similar a una dotzena. Tot i que solem fer-la servir per comprar ous, podem parlar d’una dotzena del que sigui (persones, cotxes, planetes o festes). Una dotzena són dotze coses, de la mateixa manera que una raima són cinc-centes coses (habitualment fulls de paper) i un mol són 6,02×10^23 coses. Però a la pràctica el mol és un concepte que es fa servir només en química (i que s’ignora olímpicament en el cas de l’homeopatia).

Un fet interessant és que, malgrat el nom, Avogadro no va ser qui va calcular el nombre. De fet, no va arribar ni a intentar-ho. Amadeo Avogadro, comte de Quaregna e Cerreto, va ser un gran químic italià del segle XIX que va treballar, entre moltes altres coses, en les propietats dels àtoms i les molècules. En aquell moment encara no sabien la diferència entre àtoms individuals i molècules (grups d’àtoms enllaçats), però ell va fer una cosa decisiva per avançar en el tema: va proposar que si tenies el mateix volum de dos gasos diferents, en condicions iguals de temperatura i de pressió, també tenies el mateix nombre de molècules. És a dir que en un litre d’oxigen, en un litre de metà o en un litre de cloroform, hi ha la mateixa xifra de molècules sempre que estiguin a igual pressió i temperatura. Això permetia explicar les proporcions en les que reaccionaven diferents compostos i entendre moltes reaccions químiques.

Quina era la quantitat que hi havia? Avogadro ho ignorava i, en realitat, no tenia manera de saber-ho. Però la seva proposta va ser la que va permetre que anys després, altres investigadors poguessin determinar el nombre de molècules que tenia un determinat volum de matèria. El primer a fer-ho va ser el físic Jean Baptiste Perrin, que l’any 1908 i fent servir els descobriments d’Albert Einstein sobre el moviment brownià, va calcular quantes molècules hi havia en un centímetre cúbic d’hidrogen. A partir d’això van definir inicialment el mol, com el nombre de molècules que hi ha en dos grams de gas hidrogen (Si fossin àtoms d’hidrogen seria un gram). També van proposar anomenar-lo com “constant d’Avogadro” en honor al químic que, malgrat que no l’havia calculat, havia posat la base teòrica que va permetre fer-lo.

Posteriorment el nombre d’Avogadro es va anar millorant i ara s’ha definit en 6,02214076 x 10^23. Uns sis-cents mil trilions! Aquesta és una xifra tan gran que costa d’imaginar. Si agafem el planeta Terra i l’esmicolem en fragments d’un pam de diàmetre, la quantitat de fragments que obtindrem serà, aproximadament, el nombre d’Avogadro.

La planta més rara

dimarts , 22/10/2019

La Pennantia baylisiana és un petit arbre endèmic de les illes dels tres reis, un petit arxipèlag de Nova Zelanda fet per tretze illots deshabitats. La planta es va descobrir l’any 1945 i no és especialment maca, però és famosa per un motiu curiós: És la planta més amenaçada del planeta. Només en quedava un únic exemplar.

Aparentment es tracta d’un peu femella, cosa que fa pensar que encara que en quedi una d’aquestes plantes, la sort ja està decidida. Sense un peu mascle per pol·linitzar no podrà fer llavors fèrtils i quan mori aquest darrer exemplar, l’espècie s’haurà extingit.

El motiu de la seva raresa és, com passa sovint, una iniciativa errònia per part dels humans. Fa temps hi havia molts més exemplars, però algú va tenir la genial idea de portar cabres a aquestes illes, i les cabres van cruspir-se la gairebé totalitat de les plantes endèmiques. Quan algú se’n va adonar, van endur-se les cabres, però el mal ja estava fet.

O potser encara hi ha esperança. La planta no sembla que es pugui reproduir per falta d’exemplars mascles per pol·linitzar. Hi ha plantes que tenen els dos sexes, però aquesta no és d’aquest tipus. Però en alguns casos han aconseguit fer-ne esqueixos. Fragments de tija que en les condicions adequades comencen a generar arrels i acaben per donar un exemplar nou. Bé, no és estrictament nou, ja que genèticament és idèntic a l’original, però almenys l’espècie no acaba de desaparèixer.

De manera que es va fer un programa de recuperació amb plançons enviats a diferents centres de recuperació de vegetals. Es van generar plantes noves a partir de l’original i van descobrir que alguna va fer fruits, encara que sense llavors viables. Coses de les plantes, que de vegades són molt femelles, però amb algunes característiques de mascles. Però valia la pena aprofitar l’ocasió i amb un tractament amb hormones vegetals van empènyer la formació de llavors. No és que es guanyi molta variabilitat genètica, però ja és una millora.

I ara es plantegen retornar uns quants centenars d’exemplars de l’arbre a la seva illa original. Com que estan deshabitades i són relativament de difícil accés, hauria de ser possible retornar  l’espècie al seu nivell original, però s’ho han estat pensant molt, ja que no voldrien portar, junt amb les noves plantes, fongs, virus o altres microorganismes que poguessin afectar altres vegetals de l’illa.

Fa poc en van portar uns pocs exemplars, que van plantar i van veure que feien fruits i llavors. Algunes van germinar però abans d’un any es van morir, de manera que el destí de la Pennantia baylisiana encara està pendent d’un fil. Però la situació de risc extrem, amb un únic exemplar viu, ja s’ha superat. Ara només cal una mica d’insistència i una mica més de sort per refer la població.

Tsunami a la Mediterrània

dilluns, 21/10/2019

Si ens parlen d’un tsunami, el primer que ens ve al cap és una onada gegantina arribant a les costes d’algun indret de l’oceà Índic o Pacífic. A l’Atlàntic també n’hi ha hagut, però fa més temps i no els tenim frescos en la ment com els que van afectar Japó o Indonèsia en la passada dècada. Lisboa va ser gairebé destruïda l’any 1755 per un terratrèmol seguit per un tsunami atlàntic.

Però que passa amb la Mediterrània? Poden haver-hi tsunamis?

Doncs sí. I de fet, tenim referències històriques d’alguns de famosos, com el que va destruir la civilització minoica quan va impactar contra Creta. L’origen va ser la gran erupció del volcà de l’illa de Santorini, que va quedar destruïda de resultes de l’esclat de la caldera volcànica. De manera que la Mediterrània, encara que sigui un mar més petit, també té el risc de tsunamis si es donés el cas d’una erupció o un terratrèmol al fons marí.

És clar, com que el mar és petit si el comparem amb els grans oceans, la probabilitat que tingui lloc un terratrèmol és més baixa. Simplement, menys superfície, menys indrets on patir el terratrèmol. Però això no vol dir que sigui inexistent. I a la llarga, aquesta baixa probabilitat representa un risc afegit, per dos motius.

El primer és que les distàncies són petites. Quan es detecta un terratrèmol en algun indret del Pacífic, l’onada pot trigar hores a arribar a la costa. Això dóna temps a emetre l’avís i a intentar evacuar la població. Cal que el terratrèmol no sigui precisament arran de costa i que els sistemes de detecció i d’alarma funcionin, però en general es disposa d’un cert marge de temps.

A la Mediterrània, tot està molt més a prop, de manera que el temps de resposta queda molt i molt reduït. Potser en direcció est-oest encara hi hauria un cert marge, però pel que fa a l’onada que es mogui de nord a sud, el marge és molt petit.

I d’altra banda, aquí no hi pensem en tsunamis. Si n’hi hagués un… costaria molt que la població s’ho prengués seriosament. Sí que hi ha un sistema de control per detectar i avisar. El NEAMTIC, per North-Eastern Atlantic, Mediterranean and connected seas Tsunami Information Centre, que des d’Estambul controla el tema. Però la poca pràctica i el baix risc fa preveure que tot i els avisos, la resposta serà lenta i insuficient.

Això també és comprensible. Un es prepara per les coses probables, però de les improbables no en fem massa cas o acabaríem paranoics. Sempre és complicat l’equilibri entre la protecció i l’obsessió. Aquí patim per incendis forestals i llevantades, però no per tsunamis tot i saber que alguna vegada, que tant pot ser d’aquí a unes setmanes com d’aquí a un grapat de segles, n’hi haurà algun. El que sí sabem és que serà difícil de preveure i que, segurament, no trobarem la manera de respondre-hi a temps.

No toca

dimarts , 15/10/2019

La ciència és una activitat apassionant i un petit oasi de seny enmig del mar de disbarats que ens envolta cada vegada més. Però requereix un cert estat de calma que convidi a la reflexió i la fascinació.

Ja hi tornarem, però ara mateix no estic d’humor.