La tempesta de la Greta

Fa uns anys, si escrivies “Greta” a Google, apareixien pàgines sobre Greta Garbo i altres Gretes menys conegudes. Ara, però, el que surt amb aclaparadora majoria són referències a l’activista sueca Greta Thunberg. Des de fa un temps i cada vegada més intensament, aquesta noia ha agafat el protagonisme absolut en els temes referents al canvi climàtic. Com és natural, això també l’ha posat en el punt de mira de campanyes de desprestigi per part de determinats mitjans de comunicació que la critiquen per ser una joveneta, per tenir una família peculiar (alguna no ho és?), per estar diagnosticada amb la Síndrome d’Asperger o pel motiu que sigui. És el que s’anomena atacs ad hominem. Com que el que diu no ho puc negar, l’ataco a ella personalment i així deixem de discutir del tema en qüestió. Ja sabem que quan la premsa decideix posar imaginació per desprestigiar algú, no hi ha límits.

Però més enllà de tot això, el cas de la Greta resulta interessant per reflexionar-hi. Fins a quin punt té raó? El moviment que ha posat en marxa pot ser realment útil per combatre l’escalfament global? O potser correm el risc de caure en un circ mediàtic, molt cridaner però irrellevant a la llarga?

Per descomptat cal reconèixer que la Greta ha aconseguit fer reaccionar al món. No diu res que els científics no portin molts anys dient, però a ella li han fet cas. Potser no els polítics o els que realment tallen el bacallà, però la societat sí que ho ha fet. I especialment el jovent. Allà on els gràfics i les dades dels científics no arribaven, el missatge de la Greta hi ha entrat com una tempesta.

Una cosa que tothom sap és que sense la conscienciació de la societat el tema no tindria cap solució. Els informes de l’IPCC, les xerrades TED, els comentaris dels meteoròlegs al Telenotícies,… tot això ja havia fet un cert efecte, però calia anar molt més enllà i la Greta ha fumut una empenta extraordinària a la societat. El que era una remor provinent dels congressos científics ha esdevingut un crit a les manifestacions d’estudiants d’arreu del planeta. Jo sempre malfio dels personatges excessivament mediàtics, però a veure qui és el guapo que supera el que ha aconseguit la Greta!

De totes maneres, cal anar amb compte. Per molt que cridem, per molt entusiasme que hi posem, no hi ha solucions simples a problemes complexos. Es veritat que cal fer veure als polítics que ja n’hi ha prou de boniques paraules sense valor. Porten molts anys parlant i reunint-se, però la gràfica d’augment de CO2 no ha variat en absolut. D’altra banda, pensar que això s’arregla en un tres i no res és una il·lusió perillosa.

Per exemple, hem de deixar de volar, tal com suggereix la Greta? Els avions generen molt CO2, però no oblidem que hi ha moltes famílies que viuen del fet que molta gent viatgi en avió.  Des dels empleats de les companyies aèries fins als aldeans de països que depenen de l’arribada de turistes. Quants llocs de treball hem de sacrificar? Us fa res si un d’aquests llocs de treball és el vostre? Apostar per les solucions simples sense pensar en les conseqüències, els problemes col·laterals i les implicacions socials no és bona idea. D’altra banda, això ha sigut l’excusa que s’ha posat sempre sobre la taula per, simplement, no fer res durant massa temps. El cas és que sempre hi haurà costos i problemes socials per qualsevol canvi que es plantegi i és molt complicat trobar el punt òptim d’actuació.

Difícilment una noia de quinze anys tindrà les claus per resoldre el problema de l’escalfament global. Hi ha gent molt més preparada per aquesta feina. A la Greta li van diagnosticar Asperger, i una de les característiques d’aquesta síndrome és una tendència a veure les coses en blanc o negre passant per alt els matisos. D’altra banda, entretenir-se massa en els matisos pot fer perdre de vista que de vegades toca actuar i punt. Sí. La vida és complicada. En moltes coses penso que ella està equivocada. No en el diagnòstic, sinó en els tractaments. Però el principal problema que tenim actualment no és el diagnòstic sinó la inacció. En això, la sacsejada de la Greta pot marcar la diferència.

6 comentaris

  • M. Dolors Bonafeu

    05/10/2019 11:00

    Em sembla interessant l’enfoc d’en Daniel sobre la complexitat del problema i, sobretot, de les possibles sol·lucions . Respecte a aquestes, caldria que la gent fos capaç d’entendre que, un cop la Terra ha entrat en aquesta dinàmica d’escalfament, és pràcticament impossible frenar els efectes a curt i a mitg termini. Dit això, la sol·lució passaria per canviar tot el sistema, la organització de les ciutats, de l’economia,…i això no sé si ara mateix és possible o si hi ha algú que realment estigui per aquesta tasca. Això si, sempre podem tranquilitzar conciències portant la bossa de roba al supermercat tot i que amb el darrer model de mòbil a la butxaca.

  • Vicent Bosch i Paús de l’Alcora

    03/10/2019 16:23

    No és meu, però el signa.
    El 1992, Severns Cullis-Suzuki va rebre la condecoració de “la nena que va silenciar al món” per un discurs que va dur a terme a, endevinin, la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. Cullis-Suzuki, amb tretze anys, va pronunciar un al·legat ecologista tan commovedor com buit políticament. Aquest mateix any i en aquesta mateixa cimera, Fidel Castro Ruz, el president de Cuba, va pronunciar un altre discurs amb molta menys transcendència mediàtica que assenyalava amb pèls i senyals el culpable del desgavell ecològic: un sistema econòmic que havia fet de la rapinya, el creixement descontrolat i el extractivisme als països més pobres el seu principal motor de desenvolupament. Eren temps en què, després de la caiguda del mur, ningú volia escoltar un comunista: avui les paraules de Castro semblen premonitòries.

    El fenomen dels nens prodigi de l’activisme no és nou, de manera que sorprèn que els mitjans ho passin per alt, com si Thunberg fos única i primera en la seva espècie. Thunberg és, sens dubte, un gran producte polític, un especialment adaptat a la infantilització sentimental de la societat, però un que també compta amb la connivència d’un periodisme que necessita obtenir visites a tota costa i que ja no s’atreveix a adoptar una postura crítica, simplement plantejar una sèrie de dubtes raonables, enfront de l’últim fenomen extret d’una proveta.

  • Daniel Closa

    02/10/2019 8:57

    Pons: És bona aquesta!

    arquinyol: La gràcia de la Greta és que ha conscienciat als que passaven o que n’eren poc conscients. Però es cert que als que tenen poder per fer-hi alguna cosa no els farà gran efecte.

    Vicent: Jo diria que sí que els fa nosa. Per això l’ataquen tant des d’alguns medis i ideologies.
    Lo dels divendres pel clima m’amoïna no perquè tapin res (que no ho se, però no crec) sinó perquè pot quedar en un moviment molt bonic, simbòlic i tot això, però gens efectiu. Tipus: “Ja m’he manifestat, el planeta ja està salvat.”

  • Vicent Bosch i Paús de l’Alcora

    01/10/2019 17:47

    He notat que les persones que voten a VOX li tenen ràbia i l’insulten.
    Ara bé: a mi el que més em sorprèn són els altaveus i les imatges que té a les TV. Per a mi vol dir que a la “mafiocràcia” no li fa nosa, com tants “leaders” camperols assassinats al dit tercer món, o a persones com Thomas Sankara, Amílcar Cabra, Patrick Lumumba, Saddam, Gadafi. Ben Barka…
    Què volen tapar aquesta gent amb els “divendres pel clima”?

  • Carquinyol

    01/10/2019 11:21

    Els problemes s’han de visualitzar, ja que del que no es parla no existeix, i per aquesta part gran feina la de Greta de recordar que això existeix.

    Però la cosa va per barris…. els més conscients potser som el que menys pintem, els que de veritat podem fer coses per arreglar-ho o tenen pressions de múltiples bandes per a no fer-ho o directament ja els hi va bé com són les coses.

    I és que suposo que tota aquesta gent té el síndrome de Lluís XV : “després de mi el diluvi”. Potser si el diluci els toqués a ells ho veurien d’una altra manera…

  • Pons

    01/10/2019 9:07

    Es pot dir que la Greta li ha posat “garbo” al tema del canvi climàtic…