Arxiu del dilluns, 7/10/2019

Formol per embalsamar

dilluns, 7/10/2019

Potser serà veritat que un dia d’aquests exhumaran el cadàver del dictador Francisco Franco de l’indret on el van enterrar, ja fa un grapat d’anys. Com passa quan encara queda molt pòsit dels antics règims, per poc que es remenin determinades qüestions es generen grans controvèrsies. Tocarà anar seguint com es desenvolupa. La veritat és que hi ha poques coses al món que m’importin menys que el cadàver d’un dictador, però aquests dies hi ha qui s’ha plantejat una pregunta. En quines condicions estarà el cadàver? Només l’esquelet? Fet pols? O potser en “perfecto estado de revista”?

Doncs aquesta última és la situació més probable, ja que en aquell moment va ser acuradament embalsamat. Això s’acostuma a fer quan es preveuen actes funeraris que obliguen a exposar el cos durant uns dies. Els efectes de la descomposició d’un cadàver poden ser més que desagradables i tampoc es tracta de donar espectacles lamentables.

Per embalsamar un cos el que fan és, essencialment, eliminar la sang i els fluids interns, buidar i netejar els òrgans interns, aplicar agents que eliminin bacteris i aplicar una combinació de líquids de preservació que mantindran el cos amb pocs canvis i, si li afegeixen els colorants adequats i un bon maquillatge, amb un aspecte relativament “natural”.

El producte més conegut per fixar els teixits i que no es descomponguin és el formaldehid (formalina, formol…). Aleshores ens podem preguntar que fa exactament el formaldehid per mantenir un cadàver en bones condicions. Quin és el secret de la molècula?

Malgrat que l’associem amb un líquid, el formaldehid és un gas. El que passa és que es dissol molt bé en aigua de manera que sempre es treballa en una solució aquosa de formaldehid. La seva fórmula química, quan està en solució aquosa és HO-CH2-OH. Sembla poca cosa, però té la capacitat d’unir-se a altres molècules de formaldehid i acaba creant una mena de fibra coneguda amb el nom de paraformaldehid. I aquestes fibres es poden enganxar a les proteïnes pels dos extrems. De manera que si administres prou formaldehid a un teixit biològic, ràpidament es va creant una xarxa de molècules llargues de paraformaldehid que mantenen immobilitzades les proteïnes que s’hi van quedant enganxades. Al final, tot el teixit es queda atrapat en un embolic de fibres de paraformaldehid. De pas, els enzims que degradarien el teixit tampoc poden actuar, ja que estan immobilitzats igual que la resta de proteïnes.

De totes maneres cal controlar les condicions ambientals i evitar coses com l’excés d’humitat, que a la llarga poden espatllar la feina del formaldehid. En això jugaven amb avantatge els antics egipcis, que feien servir una tècnica diferent però que tenien l’avantatge del clima d’Egipte, molt sec, que facilitava la feina de momificació.