Arxiu del dilluns, 28/10/2019

Riure i plor patològic a “Joker”

dilluns, 28/10/2019

Doncs ja he vist la pel·lícula “Joker” i, tal com deia tothom, en Joaquin Phoenix fa un paper memorable. El seu Joker mereix tots els elogis que li puguin fer, però genera una pregunta evident: Realment existeix la patologia que presenta a la pel·lícula? Ara un spoiler insignificant, ja que es veu des del principi de la història. En moltes ocasions el personatge es posa a riure sense que hi hagi cap motiu. Aviat s’intueix que riu quan es posa nerviós o quan s’atabala, però per cert que no és quan toca riure.

Doncs el cas és que efectivament està descrita una síndrome anomenada “Riure i plor patològic”, encara que se li han posat molts altres noms; “Incontinència afectiva”, “desordre d’expressió emocional involuntària”, “afecció pseudobulbar” o “incontinència emocional” entre altres. Massa noms per una única situació, ja que després resulta complicat posar en ordre grapats d’estudis que ho anomenen de maneres diferents.

En tot cas, el quadre clínic apareix amb una relativa freqüència en persones que han patit alguna mena de lesió al cervell. Aleshores es troben que poden patir episodis de riure o de plorera sense que hi hagi res que ho justifiqui. En realitat l’expressió de la cara del pacient no té res a veure amb el seu estat anímic. Riuen o ploren sense poder evitar-ho però no estan en absolut contents o tristos. Tampoc és una cosa que puguin controlar i simplement han d’esperar una estona a que passi. Una mica com quan ve un badall, que no pots evitar-ho, doncs el mateix però rient o plorant. També cal dir que després de riure o plorar no experimenten el canvi d’estat anímic que notem normalment. És simplement una mena de reflex del cervell que posa en marxa el riure o el plorar quan no toca.

Quin és el motiu i com es pot tractar? Doncs el motiu no està gens clar. Apareix a partir de lesions al cervell, siguin per traumatismes o per malalties, de manera que una causa física hi ha, però a part d’això es pot dir ben poca cosa. A més, al cervell no hi tenim cap “centre del riure” o “centre del plor”, sinó que són activitats que aparentment estan regulades per la interacció de diferents nodes neuronals escampats per diferents indrets.

Però els antidepressius sembla que sí que ajuden a controlar-ho. Especialment els relacionats amb els nivells de serotonina. Això pot donar alguna pista de per on cal buscar les causes, però la veritat és que de moment anem més aviat perduts. Hi havia, des de fa molts anys, la hipòtesi que relacionava la síndrome amb una alteració en els mecanismes d’inhibició que normalment tenim i que ens ajuden a controlar les respostes emocionals. El problema és que això no explica motles de les coses que els passen. Simplement és d’aquelles hipòtesis que es mantenia només perquè no en teníem cap de millor.

Però també és una patologia que ens permet reflexionar sobre el sentit del riure. Una activitat ben curiosa i que si  no tenim en compte que som animals socials no s’entén massa. Però independentment de la cultura, l’idioma o els costums, compartir un moment de riure (o de plorar) amb algú facilita molt d’entendre’ns. No deixa de ser una curiosa manifestació d’un estat anímic que tots podem entendre. Per això, quan per una situació patològica això apareix sense estar relacionat amb l’estat anímic, resulta profundament desconcertant. Una situació que en Joaquin Phoenix a sabut aprofitar per donar al seu personatge un perfil molt ben perfilat.