Arxiu del mes: novembre 2019

Més galàxies sense matèria fosca.

divendres, 29/11/2019

La matèria fosca és un dels grans enigmes que queden per resoldre en la descoberta de l’univers. Una cosa que deduïm que està allà ja que podem percebre els seus efectes gravitatoris, però que no emet cap tipus de radiació (al menys que haguem detectat) i que, per tant, ens resulta invisible. Es va descobrir quan van veure que algunes galàxies es movien més de pressa del que la matèria que contenien podia justificar. En canvi, si hi hagués més matèria de la observable, les coses encaixarien perfectament.

A mida que es van acumulant les dades anem aprenent més coses sobre aquesta esquiva entitat. Per exemple, sabem que hi ha molta més matèria fosca que matèria “normal”. També tenim idea de com es va distribuint al voltant de les galàxies. L’únic que ens falta saber és… que coi és!

Però treballar a les palpentes sempre pot portar sorpreses. Fa un parell d’anys es va anunciar la descoberta d’una galàxia que, aparentment, no tenia matèria fosca. Això era una novetat i va generar un cert rebombori, ja que les teories sobre la formació de les galàxies ja tenen en compte la presència de matèria fosca. El tema es va complicar perquè mesos després es va posar en dubte que l’equip que ho havia descobert tingués dades correctes sobre la distància a la que estava la galàxia. Altres dades indicaven que estava més propera a nosaltres i, amb aquesta correcció, l’anomalia desapareixia.

El tema encara es discuteix i ja veurem com acaba. L’equip que va fer el primer descobriment ja n’ha identificat una segona amb característiques similars. I mentrestant un altre equip xinés acaba d’anunciar la descoberta de dinou galàxies més sense matèria fosca o que la tenen en unes quantitats molt menors de les esperades. Són galàxies nanes, molt més petites que les galàxies “normals”, i n’havien estudiat 324 d’aquest tipus. Van trobar que la majoria es comportaven de la manera esperada, però que n’hi hagi dinou amb dèficit de matèria fosca, és un misteri.

Especialment perquè una galàxia pot ser una curiositat, però si en trobem dinou ja sembla que no podem donar per fet que totes les galàxies tenen matèria fosca. O potser resulta, simplement, que tenim uns models sobre l’evolució de les galàxies que no son correctes. O, qui ho sap, potser el problema és que no existeix la matèria fosca i tot s’ha d’explicar d’una manera diferent. El que està clar és que tenim més preguntes que respostes.

Durant molts anys es va saber que el planeta Mercuri es comportava de manera anòmala i la seva òrbita es desviava del que les equacions de Newton predeien. Això es va explicar inicialment assumint que hi havia un altre planeta, encara per descobrir, amb un efecte gravitatori que calia afegir als càlculs. Era una explicació raonable, però errònia. Simplement passava que les equacions de Newton no eren prou acurades i que calia aplicar les equacions d’Einstein i la seva nova Teoria de la Relativitat. No és impossible que amb el tema de la matèria fosca ens estigui passant una cosa similar.

Aerogeneradors, energies renovables i nimbys

dijous, 28/11/2019

Amb la derogació del decret que frenava l’obertura de parcs eòlics i fotovoltaics, sembla que es reprendrà la posada en marxa de sistemes d’obtenció d’energies renovables. Això hauria de ser una bona cosa, aplaudida per tothom, però també ha encès unes antigues discussions. Tots volem energies verdes, però les volem lluny de casa, que ens espatllen el paisatge.

Llegint per sobre la majoria de piulades a twitter i alguns articles més elaborats es detecta que massa sovint pequem d’una visió massa idealitzada de les coses. Si volem energia, caldran instal·lacions per generar-la. I aquestes instal·lacions seran una llauna en un o altre sentit. Potser generarà CO2, potser generarà residus nuclears o potser espatllarà el paisatge. Tot té un cost i el que ens cal és decidir si el considerem acceptable o no.

El que no es pot fer és, per exemple, proposar que posin els aerogeneradors als polígons industrials, que ja són lletjos d’entrada i així no espatllaran el paisatge. Per desgràcia, els aerogeneradors s’han de posar en llocs on faci vent. I no qualsevol vent. Cal que sigui prou però que no sigui massa i que, a més, sigui sovint i tan mantingut com es pugui. A sobre, el seu rendiment és relativament modest, de manera que cal posar-ne molts. Això fa que només serveixin determinades localitzacions. Ostres! Resulta que aquestes condicions acostumen a donar-se just a sobre dels turons i les muntanyes. Precisament on són més visibles i tenen més impacte sobre el paisatge.

Doncs és una llauna, però és el que hi ha. Igual que no posaries plaques solars dins una cova ni preses hidroelèctriques en un desert, no pots posar aerogeneradors on fa poc vent. És increïble que calgui recordar aquestes coses, però una mirada a twitter demostra que sí que cal. (És evident que tots som una mica nimbys…)

En tot cas, no hi ha més remei que buscar solucions de compromís. Hi ha indrets que, per bons que siguin per generar electricitat, hem de decidir protegir. També ha d’haver-hi un cert nivell de repartiment dels marrons. Des de sempre hi ha hagut una inquietant tendència a posar la majoria d’instal·lacions problemàtiques cap a les comarques del sud. És comprensible que la densitat de població sigui una cosa que cal tenir en compte, però cal recordar que no és la única ni de bon tros.

En aquests temes hi ha grapats de detalls tècnics a considerar, de manera que la majoria d’opinions que es poden llegir no semblen dominar gaire el tema. Si, a sobre, s’hi afegeixen els interessos de la industries, els dels ajuntaments, els dels propietaris dels terrenys i ves a saber quins altres, el tema s’enverina ràpidament. Però al final tot es redueix a una decisió més simple. Quan encenem el llum o posem en marxa algun aparell, l’electricitat que arriba a casa com preferim que es generi? Només hi ha tres opcions: Cremant combustibles fòssils, fent servir energia nuclear o fent servir energies renovables. I totes, totes, tenen problemes. Diferents en cada cas, però no hi ha solucions perfectes.

Ara com ara, la producció elèctrica a Catalunya és pràcticament en un 50% provinent de les centrals nuclears i un 20% de les renovables. El 30% restant és genera cremant combustibles fòssils. Pel que fa a la generació de CO2, podria ser pitjor, encara que confesso que no soc un gran fan de la nuclear. Però el CO2 m’amoïna més, ara com ara. I és cert que tenir aerogeneradors a prop, altera el paisatge, però si volem reduir encara més la generació de CO2 sense tirar de la nuclear, doncs no hi ha més opcions.

El que no és una opció és pretendre gaudir d’una energia que vingui del no-res.

Xifres, curiositats i els límits de l’Excel

dimecres, 27/11/2019

En algunes pel·lícules es fan picades d’ullet que només poden entendre els qui han vist algunes altres pel·lícules. Disquisicions sobre els martinis agitats o barrejats només fan gràcia si tens coneixements sobre les novel·les o pel·lícules de James Bond. La frase “tinc un mal pressentiment” pot tenir moltes implicacions pels amants de la saga Star Wars, mentre que no representar res d’especial per la resta del món. I l’enginy d’en Richard Castle quan es disfressa de cowboy de l’espai és una cosa que només poden captar els qui prèviament van veure la mítica sèrie Firefly.

Doncs amb les matemàtiques passa una cosa similar. És un camp del coneixement que està ple de jugades enginyoses amb els números però que només fan gràcia als matemàtics. Hi ha una anècdota coneguda sobre el gran matemàtic Srinivasa Ramanujan. Un amic seu, en Godfrey Hardy, el va anar a visitar a l’hospital i li va dir que havia vingut amb el taxi número 1729, “un número poc interessant”. Ramanujan li va dir que de cap manera! Que 1729 era, precisament, la xifra més petita que es podia expressar com la suma de dos cubs de dues maneres diferents (ja que 1729=13+123 i també =93+103).

Confesseu que no li veieu cap maleïda gràcia a la cosa. Si la veieu, és que sou matemàtics i ja sabíeu que aquest tipus de números és coneixen com números de Hardi-Ramanujan.

En realitat passa com amb les pel·lícules. Si cau dins el teu camp d’interès, li trobes l’enginy i gaudeixes de la curiositat, però en cas contrari et desperta el mateix interès que el que experimentaria una medusa mirant porno.

De totes maneres, la curiositat s’ha de mantenir i s’ha de treballar. És el que permet descobrir petits detalls que fan la vida interessant. Per exemple, mirant una llista de curiositats amb els números n’he descobert una que m’ha fet gràcia (perduda entre un grapat a les que no els hi veia gens d’interès).

Si multipliquem 111 111 111 x 111 111 111 el resultat és 12345678987654321

Només cal reflexionar un moment i rememorar l’algorisme que fem servir per multiplicar per veure la lògica de la xifra. Però l’interessant ha sigut que m’ha donat per verificar-ho. He obert un full Excel, he fet la multiplicació i…

I no m’ha sortit el resultat esperat!

El que he obtingut és 12345678987654300. Un error a les dues últimes xifres! Podeu provar-ho. Segurament us passarà el mateix. Buscant una mica he trobat que el motiu és que el sistema de processament d’Excel només fa servir quinze xifres efectives. Més enllà de les quinze xifres es limita a posar zeros. De manera que si heu de fer càlculs que requereixin més de quinze dígits, és millor que ho tingueu en compte!

Al final et preguntes… per què poden servir les curiositats matemàtiques? Doncs mai se sap, ja que mai se sap on et pot portar la curiositat. Per exemple, poden servir per descobrir els límits de càlcul dels programes informàtics que fas servir. Una cosa que mai està de més saber!

Dades massa bones per ser certes

dimarts , 26/11/2019

Tendim a mirar amb suspicàcia les matemàtiques, probablement per la manera com habitualment s’ensenyen que fa que en lloc d’un pòsit de coneixements quedi un pòsit de mals records. Això fa que molt sovint ens puguin enredar simplement fent-nos trampes matemàtiques que no som capaços de veure. Els càlculs que fa un banc o el rebut de la llum ens aclaparen i de seguida triem per fer-los confiança. O per malfiar però passar per l’adreçador igualment.

Això en l’àmbit domèstic, però les manipulacions matemàtiques ens envolten per tot arreu. Una campanya electoral és un garbuix d’estadístiques aplicades de maneres absurdes i moltíssimes notícies es basen en dades que no resistirien una mínima mirada crítica. Però com que gairebé ningú s’hi dedica a aquestes coses, la trampa acostuma a sortir a compte.

De totes maneres, algunes vegades hi ha qui es pren la molèstia d’analitzar les dades que ens planten al davant. Quan això passa, és fàcil que es descobreixi que les coses no encaixen.

Una de remarcable, per tot el que comporta, ha passat amb les dades oficials dels trasplantaments d’òrgans a la Xina. Durant molts anys Xina va ser criticada per fer servir presoners condemnats a mort com a font d’òrgans per trasplantar. Això va canviar fa uns anys, quan es van aprovar lleis que modificaven aquesta manera de fer i iniciaven campanyes per aconseguir que la gent es fes donant voluntari d’òrgans, com passa a molts altres països.

El programa semblava que funcionava, però algú es va mirar les dades oficials i acaben de publicar un treball on posen en dubte la fiabilitat del que diuen. Essencialment les dades són massa perfectes per ser reals.

Algunes són casos de dades tan irreals que no saps si és una manipulació o un error al transcriure (que aquestes coses també passen) Per exemple, mentre que de mitjana es poden fer 2,75 trasplantaments per donant, en alguns moments la xifra puja fins a uns absurds 23 trasplantaments per donant. O el nombre de voluntaris inscrits al sistema de trasplantaments que en determinada data va augmentar en exactament 25.000 persones. Ni una més ni una menys.

Però també hi ha coses més subtils. Una gràfica que mostra com progressen el nombre de donants, el nombre de trasplantaments de ronyó i el nombre de trasplantaments de fetge genera unes corbes pràcticament perfectes. Mostraven un error del voltant de l’1% respecte de la fórmula matemàtica ideal, mentre que amb les dades normals de qualsevol país, la diferència entre les dades reals i les d’una corba perfecta teòrica acostuma a superar el 90%. Això és normal, ja que a la vida real no tots els donants es poden trasplantar sempre (dos ronyons i un fetge), sense que falli mai el procés. Poden haver-hi problemes amb la localització del receptor correcte, la disponibilitat de l’equip, un problema quirúrgic inesperat… A la vida real les coses són complicades i en una cosa com una xarxa de trasplantaments són extremadament complicades. Obtenir resultats matemàticament perfectes és irreal. I si els presentes, el més normal és que no resultis massa convincent. En realitat hi ha més fets que fan sospitar, però que t’enxampin per presentar unes dades massa bones és irònic.

Tots sabem que la probabilitat de treure cara o creu en llençar una moneda és del 50%, però si algú diu que quan fa 100 tirades treu primer cinquanta cares i tot seguit cinquanta creus… doncs posarem cara d’escepticisme. Matemàticament podria ser. A la vida real… au va!

Escampant resistència als antibiòtics

dilluns, 25/11/2019

Aquests dies s’ha parlat d’un estudi en que es detectava la presència de bacteris resistents als antibiòtics en animals salvatges de Catalunya. Un avís més dels molts que ja tenim per recordar-nos que amb els antibiòtics cal anar amb peus de plom. Són una de les millors eines que tenim per combatre les infeccions bacterianes, però si els usem malament podem fer que deixen de ser efectius. I aleshores tindrem molts problemes.

Però en alguns comentaris es podia notar un cert desconcert en referència a la notícia i als mecanismes d’aparició de les resistències. Hi havia qui se sorprenia que animals que no han pres antibiòtics poguessin presentar microbis amb resistència. Potser només es tracta d’un problema amb el redactat de les notícies, però no està de més refrescar com funciona això dels bacteris resistents i com és que podem patir una infecció resistent als antibiòtics fins i tot si mai hem pres antibiòtics.

El motiu és ben senzill. Qui esdevé resistent a l’antibiòtic és el bacteri. No l’animal que està infectat.

En el fons és un simple exemple de com funciona la selecció natural. Quan els bacteris infecten algú fan allò que saben fer millor: multiplicar-se sense parar. Si les defenses del cos no poden aturar-ho d’entrada, acabem tenint problemes amb l’organisme ple de microbis. Per sort, fa anys es van descobrir els antibiòtics, unes molècules que mataven els bacteris sense matar les nostres cèl·lules. De manera que prenem un antibiòtic i els bacteris es van morint.

Però com que de bacteris n’hi ha molts, pot ser que algun tingui una mutació que impedeixi que l’antibiòtic faci efecte. Pot ser per mil motius. Que l’antibiòtic no pugui entrar dins el bacteri, que el degradi, que no es pugui enganxar a la proteïna on normalment ho fa… Sigui el que sigui, des del punt de vista del bacteri serà com si no prenguéssim res. El resultat és que tots els bacteris es moriran, excepte el resistent i tots els seus descendents.

I el problema és que si encomanem algú, el que li passarem serà una soca de bacteris resistents. Tant se val si la nova víctima de la infecció ha pres antibiòtics o no. Els que li han arribat ja eren resistents, de manera que si comença a prendre l’antibiòtic, descobrirà que no li fa res.

Encara més. A part dels contagis directes, els bacteris que anem deixant per tot arreu, transportats per la pell, les gotetes que exhalem en tossir, la sang, la suor o qualsevol fluid que deixem anar i que els pugui contenir, també seran resistents als antibiòtics.

Si aquest procés passa en un animal de granja en lloc d’una persona, doncs tot anirà igual. En realitat ja fa temps que se sap que els terrenys que envolten les granges acostumen a presentar molts tipus de bacteris resistents als antibiòtics. Junt amb els voltants dels hospitals, és on se’n troben més. Que després hi hagi animals salvatges que s’acostin, mengin l’herba o beguin l’aigua on hi ha bacteris resistents és previsible. Potser seran bacteris que no els causaran infeccions, però esdevindran part de la microbiota normal d’aquests animals.

En condicions normals els bacteris resistents haurien de ser una minoria que acabaria per desaparèixer. Però si constantment anem seleccionant els resistents a força de prendre (o donar al bestiar) molts antibiòtics, doncs empenyem l’evolució indefectiblement cap a poblacions a les que els antibiòtics no els faran res. I és un procés que no ens afecta únicament a nosaltres, ja que el que estem fent és actuar sobre les poblacions de microbis. Infectin l’organisme que infectin.

Un límit per la vida

divendres, 22/11/2019

La vida la trobes allà on la busques. Per molt extremes que siguin les condicions, sempre hi ha un coi de microbi capaç de sobreviure-hi. Aquesta era la idea que teníem al cap la majoria de biòlegs des de fa molts anys. El motiu és fàcil d’entendre. Inicialment es pensava que calien unes condicions relativament amables per permetre la supervivència de qualsevol organisme. La majoria d’éssers vius necessitem aigua en estat líquid, concentracions moderades de sals, un nivell d’acidesa o d’alcalinitat no massa exagerats… unes condicions més aviat moderades.

Però ja fa unes quantes dècades que es van començar a descobrir organismes que habitaven en indrets aparentment impossibles. Hi havia bacteris en llacs extremadament salats, comunitats d’organismes marins que vivien al costat de surgències hidrotermals, microbis que formaven comunitats en tolls tremendament àcids de zones volcàniques… A mida que la metodologia millorava anàvem trobant microbis a tot arreu. Als deserts, als pols, al fons dels mars, a tot arreu, sense que importi com d’extremes siguin les condicions ambientals. Per això ja es va incloure un nou grup en l’atles de la vida: els “extremòfils”.

De manera que la idea inicial dels biòlegs va canviar i ara estem a l’altre costat i es deia que “miris on miris, segurament hi trobaràs algun microorganisme capaç de viure-hi”. Però és clar, això és un estirabot que ha de tenir algun límit. Si algú em diu que ha trobat bacteris vivint en un mar de lava, doncs no m’ho creuré. Per molt que les capacitats d’adaptació de la vida microbiana resultin impressionants, tot té límits. I potser ja n’hem trobat algun per la vida.

A Etiòpia, a l’interior del cràter volcànic de Dallol, hi ha una regió de fonts d’aigua calenta i molt àcida, tolls hipersalats, guèisers i surgències de salmorres que constitueixen un ambient absolutament infernal. Allà sembla que ni tan sols els microbis extremòfils més resistents han pogut adaptar-se i un equip que investigava la vida d’aquests organismes en diferents indrets ha conclòs que finalment aquell indret representa un límit per la vida.

Ha costat però finalment hem trobat un lloc al planeta on no hi ha vida.

Tampoc resulta tan estrany si tenim en compte que són tolls que combinen simultàniament aigües hipersalades, extremadament calentes i amb un nivell d’acidesa que fa que el seu pH arribi a valors negatius. Si li comenteu això a un químic notareu com alça les celles. Ells ja hi poden treballar amb concertacions àcides amb pH negatiu, però trobar-ho en un toll d’aigua al medi ambient és, com a mínim, sorprenent. En aquestes condicions ja no hi ha manera d’evitar que les proteïnes es desmuntin i que el metabolisme col·lapsi. Almenys la vida tal com està estructurada al nostre planeta no sap fer-ho. En altres indrets, qui ho sap?

Un mapa de Tità per preparar la propera missió

dijous, 21/11/2019

De tots els planetes, satèl·lits i cossos diversos del sistema solar, Tità és un dels més fascinants. Durant molt temps aquest satèl·lit de Saturn, d’una mida superior a la del planeta Mercuri, havia amagat els seus secrets sota una espessa capa de núvols de color taronja, però la feina de la sonda orbital Cassini ha anat trencant el vel de misteri. Ara acaben de presentar el primer mapa complet de la superfície de Tità i, com era previsible, és tot un regal per la imaginació.

Aconseguir un mapa detallat de tot Tità no ha sigut gens fàcil. Les fotografies òptiques no servien, ja que no es veu res per culpa de l’espessa atmosfera que ho cobreix tot. Per això la nau ha anat resseguint la superfície del satèl·lit amb els aparells que permetien fer mesures de radar i d’infraroig. Ha trigat molts anys a passar per tot arreu, però ara ja ho tenim.

Per generar el mapa l’han dividit en sis tipus d’estructures geològiques: Llacs, cràters d’impacte, dunes, planúries i dues més amb noms curiosos: laberints (zones tectònicament molt trencades) i Hummocks (un terme anglès per regions amb monticles sobre el terreny). El que no hi ha són muntanyes ni serralades importants. Turonets i gràcies.

Però sobretot destaca que aquestes regions es reparteixen seguint un patró molt marcat que depèn de la latitud. Cap als pols hi ha els laberints i els llacs, a l’equador hi ha les dunes i els hummocks, i per les latituds mitjanes dominen les planúries i els craters. Quin mecanisme explica aquesta distribució? Doncs no és massa evident per ara, però sembla relacionat amb l’antiguitat relativa dels terrenys. Dunes i llacs són recents, els hummocks són les zones més antigues.

I tot plegat recobert de matèria orgànica. Una frase enganyosa, ja que només fa referència a productes relacionats amb la química orgànica i no pas a organismes. Ignorem si hi ha vida d’algun tipus a Tità, però està ben ple de molècules orgàniques com el metà, l’età o altres hidrocarburs. Els llacs i rius de metà són, potser, la característica més coneguda de Tità.

Un món ple de misteris i promeses que en pocs anys podrem explorar més a fons. La NASA ha aprovat la missió Dragonfly. Una mena de dron que podrà explorar Tità durant un parell d’anys. Tot i que normalment estarà posat sobre la superfície, el giny és un quadricòpter que podrà desplaçar-se volant per la densa atmosfera del satèl·lit. Si tot va bé, el llençaran l’any 2026 i arribarà a Tità el 2034. Ja tenim robots desplaçant-se per Mart i hem tingut globus flotant per Venus, però tenir un dron volant per Tità serà una passada!

EL canvi de nom d’Ultima Thule.

dimecres, 20/11/2019

Quan la sonda New Horizons va completar l’exploració de Plutó, els tècnics de la NASA ja li havien buscat més feina. No costa gaire veure que enviar una nau a fer un viatge de deu anys per passar només una setmana explorant un planeta nan deixa una sensació de malaprofitament. I com que la nau funcionava perfectament, valia la pena apuntar cap a algun altre indret que li agafés de pas per fer-hi una ullada.

L’objectiu va ser un cos del cinturó de Kuiper anomenat inicialment PT1, després 2014 MU69 i, un any abans que la nau hi arribés es va fer una votació popular i la denominació provisional va passar a ser “Ultima Thule”. El nom feia referència a la mítica illa de Thule que en la mitologia medieval representava l’indret més al nord de la Terra. Ultima Thule seria l’indret “més enllà de l’últim indret conegut”, cosa que considerant que la nau venia d’explorar Plutó ja resultava escaient.

Però no van trigar a aparèixer veus que no estaven d’acord amb la denominació. El motiu és que Thule també va ser aprofitat pels partidaris del partit nazi, que inicialment es van constituir com la “Societat Thule”, ja que consideraven que Thule era la pàtria original de la raça ària. Una barreja bastant boja d’ocultisme, racisme i paranoies diverses que farien riure si no haguessin acabat per fundar el partit nacionalsocialista amb tot el que va comportar posteriorment.

De manera que el nom d’Ultima Thule, tot i que en principi només era una referència a una mitologia medieval, també té reminiscències fosques. Això ha fet que, finalment, el nom oficial de 2014 MU69 l’hagin canviat per “Arrokoth”, la paraula que feien servir la tribu Powhatan per fer referència al cel.

Tot plegat fa reflexionar sobre el poder que tenen (o que li donem) les paraules. Personalment m’agradava el nom d’Ultima Thule. Potser perquè tinc molta tirada a la cultura nòrdica i perquè hi trobava una vaga referència a les aventures del Príncipe Valiente que llegia de petit. Per descomptat, puc entendre la incomoditat que genera el lligam amb el nazisme, però no tinc clar que evitar fer servir aquest nom sigui la millor estratègia. Fer-ho és una mica com cedir la propietat del nom als grups d’extrema dreta. Si en lloc de Societat Thule, s’haguessin dit Societat d’Apol·lo, hauríem d’evitar les referències a aquest deu grec?

Sigui com sigui, ara ja és oficial la denominació d’Arrokoth per aquell curiós objecte amb forma de dues pilotes esclafades l’una contra l’altre que es mou a unes quaranta-cinc unitats astronòmiques de la Terra.

Catorze anys!

dimarts , 19/11/2019

Catorze anys! El Centpeus ja ha fet catorze anys i jo segueixo sorprès de la seva durada i del fet que encara despertin interès aquestes reflexions, més o menys encertades, sobre els mil aspectes de la ciència. Ja és tota una tradició, de manera que em permetreu agrair-vos una vegada més a tots els que dediqueu un parell de minuts a passar per aquí. Sense vosaltres això no seria el mateix!

El metà de la porta de l’infern

dilluns, 18/11/2019

L’any 1971, uns enginyers soviètics estaven explorant unes potencials reserves de petroli en una zona propera al petit poble de Darvaza (o Derweze), al desert del Karakum, a Turkmenistan. Sobtadament, el terra es va obrir i les instal·lacions i els equips que estaven muntant es van enfonsar en un pou de més de vint metres de fondària. Sense saber-ho s’havien situat just a sobre d’una bossa de gas que havia format una cavitat subterrània que no havia resistit el pes de la maquinària.

Sembla que no van haver-hi víctimes, però aviat van començar a morir animals que es ficaven per dins el cràter, de més de seixanta metres de diàmetre, ja que el gas metà s’escolava entre la roca porosa i desplaçava l’aire de l’interior. Allò era perillós, ja que no deixava de ser una cavitat plena de gas, de manera que cap als vuitanta els enginyers van decidir gastar-lo simplement prenent-li foc. Calculaven que en unes poques setmanes s’hauria exhaurit i el perill desapareixeria.

Va ser un petit error de càlcul. Avui, gairebé quaranta anys més tard, el cràter segueix cremant. Ara ja és una atracció turística coneguda com “la porta a l’infern”. Una mica exagerat si tenim en compte que coneixem com es va formar i quin procés hi actua, però les imatges del cràter en flames són prou espectaculars com per entendre els superlatius.

Que el gas de sota terra es vagi filtrant i arribi fins la superfície passa de vegades. El que agrada als enginyers és que quedi retingut per alguna capa de terreny impermeable, de manera que es generi una bossa on s’acumuli fins que ells arriben a recollir-lo. Però en algunes ocasions no hi ha capa que el retingui i es va perdent per la superfície. El cas del crater de foc de Darvaza ens pot semblar impressionant, però queda en una mera anècdota si el comparem amb el foc etern de la zona de Baba Gurgur, proper a la ciutat iraquiana de Kirkuk. Aquest és visualment menys espectacular, però es creu que porta més de quatre mil anys cremant.

De nou trobem el mateix procés. El metà (hi ha altres gasos, però el metà és el principal) és més lleuger que el petroli i flueix millor per entre les porositats de les roques, de manera que acaba per sortir en alguns indrets. Una guspira en algun moment i ja tenim un forn de durada històrica posat en marxa.