Un límit per la vida

La vida la trobes allà on la busques. Per molt extremes que siguin les condicions, sempre hi ha un coi de microbi capaç de sobreviure-hi. Aquesta era la idea que teníem al cap la majoria de biòlegs des de fa molts anys. El motiu és fàcil d’entendre. Inicialment es pensava que calien unes condicions relativament amables per permetre la supervivència de qualsevol organisme. La majoria d’éssers vius necessitem aigua en estat líquid, concentracions moderades de sals, un nivell d’acidesa o d’alcalinitat no massa exagerats… unes condicions més aviat moderades.

Però ja fa unes quantes dècades que es van començar a descobrir organismes que habitaven en indrets aparentment impossibles. Hi havia bacteris en llacs extremadament salats, comunitats d’organismes marins que vivien al costat de surgències hidrotermals, microbis que formaven comunitats en tolls tremendament àcids de zones volcàniques… A mida que la metodologia millorava anàvem trobant microbis a tot arreu. Als deserts, als pols, al fons dels mars, a tot arreu, sense que importi com d’extremes siguin les condicions ambientals. Per això ja es va incloure un nou grup en l’atles de la vida: els “extremòfils”.

De manera que la idea inicial dels biòlegs va canviar i ara estem a l’altre costat i es deia que “miris on miris, segurament hi trobaràs algun microorganisme capaç de viure-hi”. Però és clar, això és un estirabot que ha de tenir algun límit. Si algú em diu que ha trobat bacteris vivint en un mar de lava, doncs no m’ho creuré. Per molt que les capacitats d’adaptació de la vida microbiana resultin impressionants, tot té límits. I potser ja n’hem trobat algun per la vida.

A Etiòpia, a l’interior del cràter volcànic de Dallol, hi ha una regió de fonts d’aigua calenta i molt àcida, tolls hipersalats, guèisers i surgències de salmorres que constitueixen un ambient absolutament infernal. Allà sembla que ni tan sols els microbis extremòfils més resistents han pogut adaptar-se i un equip que investigava la vida d’aquests organismes en diferents indrets ha conclòs que finalment aquell indret representa un límit per la vida.

Ha costat però finalment hem trobat un lloc al planeta on no hi ha vida.

Tampoc resulta tan estrany si tenim en compte que són tolls que combinen simultàniament aigües hipersalades, extremadament calentes i amb un nivell d’acidesa que fa que el seu pH arribi a valors negatius. Si li comenteu això a un químic notareu com alça les celles. Ells ja hi poden treballar amb concertacions àcides amb pH negatiu, però trobar-ho en un toll d’aigua al medi ambient és, com a mínim, sorprenent. En aquestes condicions ja no hi ha manera d’evitar que les proteïnes es desmuntin i que el metabolisme col·lapsi. Almenys la vida tal com està estructurada al nostre planeta no sap fer-ho. En altres indrets, qui ho sap?

4 comentaris

  • Daniel

    26/11/2019 8:28

    Suposo que es podria empènyer una mica més els límits dels extremòfils, però segurament la major part del camí possible ja l’ha fet l’evolució. Hi ha límits físics a l’estabilitat de les molècules que no es podem saltar ni els extremòfils.

  • Joan Codina

    26/11/2019 2:57

    De fet recordo més d’un professor de química que creia més el rang amb dibuixets del llibre que la pròpia definició de pH.

    I una pregunta. Amb els extremòfils bé que es deu poder fer allò d’anar provocant selecció i anar estirant els límits al laboratori, no?? De la mateixa manera que van aconseguir-ho amb els antibiòtic, no? (http://ciencia.ara.cat/centpeus/2016/09/14/evolucio-bacteriana-en-accio/)

  • Daniel

    25/11/2019 10:12

    No. Poden anar més enllà de quinze i també per sota del zero. Altra cosa és que això sigui poc habitual

  • Ferran

    22/11/2019 14:18

    Pot haver pH negatius? Els valors del pH no anaven de 0 a 14?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús