Arxiu del dilluns, 25/11/2019

Escampant resistència als antibiòtics

dilluns, 25/11/2019

Aquests dies s’ha parlat d’un estudi en que es detectava la presència de bacteris resistents als antibiòtics en animals salvatges de Catalunya. Un avís més dels molts que ja tenim per recordar-nos que amb els antibiòtics cal anar amb peus de plom. Són una de les millors eines que tenim per combatre les infeccions bacterianes, però si els usem malament podem fer que deixen de ser efectius. I aleshores tindrem molts problemes.

Però en alguns comentaris es podia notar un cert desconcert en referència a la notícia i als mecanismes d’aparició de les resistències. Hi havia qui se sorprenia que animals que no han pres antibiòtics poguessin presentar microbis amb resistència. Potser només es tracta d’un problema amb el redactat de les notícies, però no està de més refrescar com funciona això dels bacteris resistents i com és que podem patir una infecció resistent als antibiòtics fins i tot si mai hem pres antibiòtics.

El motiu és ben senzill. Qui esdevé resistent a l’antibiòtic és el bacteri. No l’animal que està infectat.

En el fons és un simple exemple de com funciona la selecció natural. Quan els bacteris infecten algú fan allò que saben fer millor: multiplicar-se sense parar. Si les defenses del cos no poden aturar-ho d’entrada, acabem tenint problemes amb l’organisme ple de microbis. Per sort, fa anys es van descobrir els antibiòtics, unes molècules que mataven els bacteris sense matar les nostres cèl·lules. De manera que prenem un antibiòtic i els bacteris es van morint.

Però com que de bacteris n’hi ha molts, pot ser que algun tingui una mutació que impedeixi que l’antibiòtic faci efecte. Pot ser per mil motius. Que l’antibiòtic no pugui entrar dins el bacteri, que el degradi, que no es pugui enganxar a la proteïna on normalment ho fa… Sigui el que sigui, des del punt de vista del bacteri serà com si no prenguéssim res. El resultat és que tots els bacteris es moriran, excepte el resistent i tots els seus descendents.

I el problema és que si encomanem algú, el que li passarem serà una soca de bacteris resistents. Tant se val si la nova víctima de la infecció ha pres antibiòtics o no. Els que li han arribat ja eren resistents, de manera que si comença a prendre l’antibiòtic, descobrirà que no li fa res.

Encara més. A part dels contagis directes, els bacteris que anem deixant per tot arreu, transportats per la pell, les gotetes que exhalem en tossir, la sang, la suor o qualsevol fluid que deixem anar i que els pugui contenir, també seran resistents als antibiòtics.

Si aquest procés passa en un animal de granja en lloc d’una persona, doncs tot anirà igual. En realitat ja fa temps que se sap que els terrenys que envolten les granges acostumen a presentar molts tipus de bacteris resistents als antibiòtics. Junt amb els voltants dels hospitals, és on se’n troben més. Que després hi hagi animals salvatges que s’acostin, mengin l’herba o beguin l’aigua on hi ha bacteris resistents és previsible. Potser seran bacteris que no els causaran infeccions, però esdevindran part de la microbiota normal d’aquests animals.

En condicions normals els bacteris resistents haurien de ser una minoria que acabaria per desaparèixer. Però si constantment anem seleccionant els resistents a força de prendre (o donar al bestiar) molts antibiòtics, doncs empenyem l’evolució indefectiblement cap a poblacions a les que els antibiòtics no els faran res. I és un procés que no ens afecta únicament a nosaltres, ja que el que estem fent és actuar sobre les poblacions de microbis. Infectin l’organisme que infectin.