Arxiu de la categoria ‘General’

Retolador no permanent. Un gran invent

divendres, 17/05/2019

Un invent que mereix més consideració de la que normalment li tenim són els retoladors no permanents. Els de pissarra blanca que quan vols esborrar, simplement passes la mà, o millor un drapet sec, i el que has escrit desapareix… potser deixant la mà lleugerament bruta. No es pot tenir tot.

Naturalment un es pregunta quin és el secret d’aquest sistema que ha deixat el guix i les pissarres negres obsoletes. I, naturalment, la clau es troba en la química (i la física) dels pigments que es fan servir.

Per començar, els pigments que fan servir es barregen amb algun tipus d’alcohol, o similar, que actuï com a dissolvent. L’alcohol s’evapora al moment d’escriure i el pigment queda dipositat sobre la superfície de la pissarra blanca. Ara bé, no s’hi enganxa com passaria amb els retoladors de tota la vida, ja que també li han posat un agent fet amb algun compost de silicona, que evita que el pigment entri en contacte amb la superfície de la pissarra i s’hi adhereixi. També hi ha una resina de les que es dilueixen en l’alcohol, però quan aquest s’evapora, tornen a ser sòlides i aglutinen la barreja de pigments i silicona.

Sense la resina, les partícules del pigment serien absorbides pel material on es dipositin. De fet, si fem servir un retolador no permanent sobre una superfície absorbent (com el paper) descobrirem que passa a ser permanent, ja que el pigment entra dins els porus del paper i allà s’hi queda. No és que reaccioni químicament ni res. Simplement que quan passem el dit no arribem fins als racons o s’ha dipositat i, per tant, no el podem arrossegar.

Però si la superfície no és absorbent i el pigment té una capa de resina envoltant-lo i impedint que interaccioni amb la superfície, doncs no s’hi enganxarà. Les resines poden tenir càrregues elèctriques que les mantinguin ben unides a la superfície (en els retoladors convencionals) o tenir una càrrega total neutra que no mostrarà atracció per la superfície de la pissarra. En aquestes condicions, les forces que mantenen al pigment unit a la superfície són molt febles i senzillament amb el dit arrosseguem el pigment i netegem la pissarra. El pigment no desapareix, és clar, i la taca del dit ens ho recorda.

Desxifrat de nou el Manuscrit Voynich… o potser no.

dijous, 16/05/2019

Ahir va començar a circular per la xarxa una notícia digna d’esment. Un acadèmic de la Universitat de Bristol havia desxifrat el manuscrit Voynich! El que possiblement sigui el llibre més enigmàtic del món ha revelat els seus secrets després de cinc segles.

El Manuscrit és un text de 235 pàgines decorades amb dibuixos de plantes, imatges d’esferes celestes i altres guarniments, que va ser adquirit a prop de Roma per Wilfrid Voynich, un llibreter de vell dels Estats Units. Una carta que anava junt amb el llibre afirmava que l’any 1586 l’havia comprat Rodolf II, emperador del Sacre Imperi Romà. També se sap que cap al segle XVII el va tenir un jesuïta anomenat Atanasi Kircher. I poca cosa més.

El llenguatge que fa servir és desconegut i ni tan sols està clar que sigui realment un llenguatge, un codi o una monumental estafa. Però ara, sembla que han trobat que és un recull creat per monges dominiques per la reina Maria de Castella de la corona d’Aragó i escrit en protoromanç, un idioma parlat per la zona mediterrània fa uns quants segles. En una mostra de virtuosisme, en Gerard Cheshire diu que, amb un seguit de moments “eureka” va aconseguir desxifrar-lo en un parell de setmanes.

Però un moment! Potser tot plegat sembla massa fàcil. No hi entenc gens de lingüística, criptografia ni llengües antigues, però no ho acabo de veure clar. A més, la notícia del desxiframent del manuscrit Voynich és d’aquelles que va sortint una vegada darrere l’altra, sense que mai acabi de confirmar-se.

Només fa un any deien que l’havien desxifrat fent servir intel·ligència artificial i que estava escrit en hebreu antic. Fa dos anys era un tractat mèdic sobre la salut de les dones escrit en una versió particular de llatí medieval. L’any 2014 era un tractat sobre la natura en un idioma oriental. El 2010 era un atles de biologia escrit en una variant toscana del llatí… i així, cada pocs mesos hi ha algú que aixeca la mà i afirma que ha desxifrat el manuscrit Voynich.

De manera que abans de començar a celebrar-ho, esperaré les opinions d’altres lingüistes, criptògrafs, historiadors i gent del gremi que doni la raó o descarti una vegada més el suposat desxifrat del manuscrit. Al final és la manera de treballar de la ciència. Molta gent afirma que ha aconseguit grans progressos i descobriments importants, però fins que la resta de la comunitat no s’ho mira amb lupa, buscant i descartant tots els possibles errors, no ho acabem de donar per vàlid. Una manera de fer poc agraïda i molt lenta, però que a la llarga resulta la més fiable.

Plàstics al punt més profund de l’oceà

dimecres, 15/05/2019

La fossa de les Marianes és coneguda per ser l’indret més profund dels oceans. A baix de tot estàs a prop dels onze mil metres de fondària, de manera que si allà hi enfonséssim l’Everest, encara quedarien dos quilòmetres d’aigua per sobre del cim. No cal ni dir que les condicions allà baix resulten extremes, especialment la pressió, i per això només s’hi ha pogut baixar en tres ocasions.

La primera vegada va ser l’any 1960, quan Jacques Piccard i Don Walsh, a bord del batiscaf Trieste van arribar als 10.916 metres de fondària. Anys després el director de cine James Cameron va arribar fins als 10.908 a bord del Deepsea Challenger. No va batre el rècord per poquet. Un rècord que sí que va aconseguir, fa unes setmanes, en Victor Vescovo quan va arribar fins als 10.928 metres. En aquest cas es tractava d’un projecte per arribar als punts més profunds dels cinc oceans.

De moment encara hem enviat més persones a la Lluna que no pas al fons del mar.

En cada ocasió s’ha pogut observar la presència de criatures vives en aquell indret. La primera vegada va ser una mica sorpresa, però ara ja tenim clar que la capacitat d’adaptació de la vida fins i tot a ambients extrems és aclaparadora. Per això en aquesta ocasió ja es pretenia aconseguir mostres del terreny i d’organismes que es poguessin capturar. Segur que els microbis de les grans fondàries ens reserven sorpreses inesperades.

Però l’estrella d’aquesta última expedició va ser una bossa de plàstic que van poder fotografiar allà baix. Fins i tot a l’extrem més profund del mar ja hi ha arribat el plàstic. No era res d’especial. Una simple bossa d’un sol ús de les que es fan servir als supermercats, però representa tot un símbol de fins a quin punt anem escampant deixalles per tot arreu.

Igual que amb la vida, la presència de plàstic allà baix ja no és una sorpresa. Fa un temps es va publicar un estudi on revelaven que s’havia trobat plàstics a més de sis mil metres de fondària pràcticament a tot arreu on havien mirat. La presència de plàstic al fons dels mars és ubiqua i no farà res més que augmentar. Si hem convertit l’Everest en un dels indrets més bruts del planeta, com no havíem de fer-ho amb el fons del mar!, on les coses acaben caient de manera molt més fàcil.

Temps de flors

dimarts , 14/05/2019

És temps de flors i en alguns indrets saben celebrar-ho de la millor manera possible. Però si hi pensem un moment no triga a sorgir una pregunta. Com ho saben les plantes que ja ha arribat el temps de florir? Es tracta d’un mecanisme molt important, ja que la supervivència de l’espècie depèn del fet que les plantes es posin a florir quan toca i que ho facin al mateix temps. Si no fos així, moririen pel fred o no trobarien altres flors per intercanviar pol·len i fecundar.

Durant molts anys es va pensar que el responsable era una hipotètica hormona vegetal anomenada “florigen”, que se sintetitzaria a les fulles i es transportaria fins als àpexs on creixen les flors. La hipòtesi va sorgir a partir d’uns experiments en els quals es va observar que empeltar branques d’una planta que estava florint a una que encara no ho feia, desencadenava la floració a la receptora. El problema és que després de més de setanta anys no s’ha identificat aquesta hormona. I ara comencem a entendre que en realitat el mecanisme és més complicat.

Per començar cal tenir en compte un rellotge intern de les cèl·lules de les plantes que controla el ritme al qual fabriquen algunes proteïnes. En concret, una d’anomenada CONSTANS es fabrica unes dotze hores després de la sortida del Sol. I, a més, la proteïna només és estable quan hi ha llum. A les fosques es degrada ràpidament. Això fa que les cèl·lules només tinguin nivells rellevants de CONSTANS quan el dia és prou llarg.

I que fa CONSTANS? Doncs promou l’activació d’un altre gen. Un d’anomenat “locus de floració” o FL en anglès.  La proteïna FL seria el més equivalent al florigen, ja que és ella la que viatja pels vasos de la planta (el floema) fins als extrems on s’enganxarà a una altra proteïna, anomenada FD. Sí! Ja ho deia que el sistema era una mica complicat, però com més passes té un procés, més finament es pot regular.

El cas és que el tàndem FL/FD pot moure’s cap a l’interior del nucli de les cèl·lules apicals i promoure l’activació d’un altre paquet de gens que, aquesta vegada sí, faran que aquelles cèl·lules comencin a multiplicar-se i transformar-se en les flors.

De manera que la floració es dispara quan el rellotge intern de la planta disposa de prou temps de llum per fabricar la primera proteïna d’una cascada de senyals que acabarà per generar les flors. Les diferents espècies poden tenir rellotges interns ajustats a les seves necessitats i per això alguns vegetals floreixen molt abans. De totes maneres, el fet que la floració de la majoria de les plantes de la mateixa espècie tingui lloc en pocs dies ja ens indica que el sistema que tenen per detectar les hores de llum és més que bo.

Tornem-hi amb el colors

dilluns, 13/05/2019

Ja hi tornem amb una il·lusió òptica que ha esdevingut viral. Fa uns anys va ser un vestit que uns veien d’un color i altres de colors diferents i aquesta vegada és una sabata. Hi ha qui la veu rosa i blanca i altres la perceben de colors gris i verd. La pregunta és com ho veus tu? I, quin és el motiu?

Per cert, l’explicació que també corre per les xarxes segons la qual depenent del color que notis tindrà més actiu un hemisferi cerebral o un altre és una bestiesa sense massa sentit.

En realitat són de color rosa i blanc. No ho dic perquè les vegi així sinó perquè he mirat el catàleg de la marca i les he vist en una foto amb bona il·luminació i sense modificacions que indueixin a la confusió. De manera que la pregunta seria, com es fa per alterar la percepció i fer que uns cordons blancs es vegin verds i un material rosa es percebi com gris?

Doncs la clau està en la il·luminació i en la manera com es modifiquen els colors. El nostre cervell no es limita a detectar una determinada longitud d’ona i adjudicar el color corresponent. Encara que sembli que això seria el més normal, resultaria molt poc eficient. El que fa el cervell és agafar la informació provinent dels ulls i interpretar-la de maneres diferents depenent del que envolti la imatge.

Un dels elements que més en compte té són els colors dels objectes del costat, els contrastos que hi ha i la intensitat de la llum. Tot això és necessària per poder saber si estem veient un objecte fosc ben il·luminat o un objecte clar en un ambient amb poca llum. El cas és que quan comences a jugar amb la il·luminació i un color es pot interpretar de diferents maneres, el cervell en tria una i tot seguit, adapta la resta per comparació.

Per això la mateix imatge la podem veure amb una combinació de colors diferents depenent de moment, de la llum de la sala, de la intensitat de la pantalla i de mil detalls que van modificant la imatge mental que fabrica el cervell.

Que la mateixa cosa la podem veure de colors o intensitat diferents depenent del que l’envolta és un dels efectes òptics més coneguts i que fan més gracia. En podeu trobar per la xarxa un grapat, però alguns resulten força espectaculars (i aclaridores). Quan torni a aparèixer una foto viral amb coloraines discutibles només cal recordar que el que veiem no és la realitat sinó la interpretació que fa el nostre cervell dels senyals que li arriben.  Normalment fa molt bona feina, però sempre podem jugar amb imatges prou ambigües com per confondre el procés mental.

No anem bé

divendres, 10/05/2019

Els humans hem demostrat ser molt eficients en moltes coses. Desenvolupant tecnologies, curant malalties, generant aliments i… carregant-nos un planeta. L’informe que han fet la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES per les sigles en anglès) ho deixa ben clar i el seu portaveus ho ha resumit molt clarament: “La salut dels ecosistemes dels quals depenem nosaltres i totes les altres espècies s’està deteriorant més ràpidament que mai. Estem erosionant les bases mateixes de les nostres economies, mitjans de vida, seguretat alimentària, salut i qualitat de vida a tot el món“.

L’informe inclou molts camps on centrar l’atenció, però n’hi ha alguns que destaquen particularment. Per exemple, el de la pèrdua de biodiversitat. Ja sabem que hi ha espècies d’animals en perill d’extinció, però potser no som conscients de la magnitud de les xifres. En el cas dels mamífers ja estan en risc de desaparèixer el 25% de les espècies. Dels amfibis ho estan el 40%, de manera que si veieu una granota mireu-la amb atenció. Cada vegada serà més difícil veure-les. Les xifres són similars per esculls de corall, coníferes i, en realitat, tota mena d’organismes vius.

La cosa, a més, té mala solució, ja que la desaparició dels hàbitats naturals cada vegada va més accelerada. Terrenys que destruïm, que dediquem a conreus, que contaminem o que s’omplen d’espècies invasores. El ritme de desaparició del que anomenem “espais naturals” és aclaparador i cada vegada va a més. Per fer-nos una idea, l’any 2018 es va desforestar una extensió de terreny equivalent a Bèlgica. I una altra dada curiosa: des de l’any 1992 s’ha doblat la superfície de terreny dedicat a les àrees urbanes. El món cada vegada és més de ciutats (o potser de megalòpolis).

Fa poc em van recordar un fet senzill d’entendre. Antigament hi havia la natura i els humans ocupaven alguns indrets que anaven alterant. Ara gairebé tot ja està alterat pels humans i la natura queda restringida a uns pocs parcs naturals.

El més irònic és que nosaltres no ens n’escaparem de pagar el preu.

De vegades oblidem com d’intensament depenem de mantenir un planeta mínimament en condicions. Necessitem menjar, aigua, energia i espai, i sense un medi ambient amb unes condicions raonablement correctes tot això perilla. El problema és que la nostra capacitat d’adaptació és més aviat limitada. Els escarabats resistiran qualsevol canvi en les condicions, però la majoria de nosaltres seríem incapaços d’aconseguir aliments si els supermercats deixen d’abastir-nos.

Els avisos no deixen de sonar, però en realitat fem molt poca cosa per canviar les tendències. Tampoc és cap novetat, ja que en general reaccionem només quan la trompada és imminent. I en realitat tampoc tenim tan clar què és el que cal fer. De totes maneres, sí que sabem el que cal evitar, però tampoc és que en fem gaire cas. Coses de la manera de ser dels humans

“El toro no sufre”

dijous, 9/05/2019

És molt freqüent trobar gent que, en un intent de defensar les seves postures, creences o interessos, fa servir arguments que no s’aguanten per enlloc. El cas dels polítics és, potser, el més evident i ja han fet de mentir una eina de treball rutinària, però podem trobar moltíssims més exemples per poc que busquem. I un que sempre m’ha semblat particularment absurd és el que afirma que a les corridas de toros, l’animal no pateix dolor. La frase repetida moltes vegades de “el toro no sufre”, esgrimida per minimitzar la crueltat del que li fan a l’animal és, com a mínim, sorprenent. D’on ho han tret això?

El cas és que resulta difícil saber si un animal experiment dolor o no. Només podem assumir que si actua de manera similar a la que ho fem nosaltres quan patim dolor doncs deu ser pel mateix motiu. No és diferent del que fem quan assumim que les altres persones perceben el dolor de manera similar a nosaltres tot i que en realitat no tenim manera de saber el que experimenta ningú més a part de nosaltres mateixos. Però això ja s’endinsaria en el camp de la filosofia i el que necessitem és esbrinar maneres de saber si els animals senten dolor.

No. En ciència no val dir: “si és que és evident!”.

Potser no podem saber-ho amb certesa, però podem aproximar-nos-hi força. Per exemple, sabem que nosaltres tenim determinats tipus de cèl·lules nervioses encarregades de transmetre les sensacions de dolor. Igual que tenim receptors olfactius o visuals, també tenim receptors de dolor. Són els anomenats nociceptors. I el cas és que la totalitat dels vertebrats també tenen aquesta mena de receptors. De la mateixa manera que si veiem que un animal disposa d’ulls amb cèl·lules com els bastons o els cons que serveixen per respondre a la llum pensarem que pot experimentar sensacions visuals, l’animal que tingui receptors pel dolor ha de percebre el dolor.

D’altra banda, és que resulta molt difícil imaginar animals sense aquest senyal d’alerta que és el dolor.

Aleshores per quin motiu diuen que no pateix un animal al que li claven piques, banderilles i espases, que veiem sagnar i que notem com es va afeblint a mida que va transcorrent la corrida?

El cas és que fa uns anys van fer unes anàlisis de sang a toros durant la corrida (amb uns xips inserits) i van trobar que els nivells de les hormones relacionades amb l’estrès anaven disminuint. D’altra banda, presentaven uns nivells molt elevats d’endorfines. Amb això i alguns raonaments com a mínim discutibles, van proposar que era un tipus d’animal que no experimentava dolor durant la corrida. Cal dir que, fins on jo sé, això no s’ha arribat a publicar en una revista científica. Només ho he trobat en diaris i entrevistes.

Són arguments que no costen gaire de rebatre. Per descomptat que pateix! És veritat que les endorfines sembla que serveixen per contrarestar el dolor (sí, també es fan durant l’orgasme i l’enamorament, però el dolor també és un bon desencadenant). De manera que si experimentes molt dolor, el cos farà moltes endorfines per intentar d’amortir-lo. La manera com jo interpretaria les dades és: Si el toro fa tantes endorfines pot ser que sigui perquè el seu cos està intentant compensar un dolor extrem.

I que l’animal no faci cortisona ni hormones d’estrès… bé, suposo que arriba un moment en què l’organisme ja perd la capacitat de respondre de manera normal. L’estimulació nerviosa és un factor important per induir la síntesi d’aquestes hormones i si t’han seccionat la medul·la amb la puntilla o l’espasa, doncs poc estímul arribarà.

En tot cas, aquesta és d’aquelles discussions en que aparco sense problemes les argumentacions científiques. Em limito a mirar l’animal torturat i sento que allò està malament.

Opac o transparent, fotons i electrons

dimecres, 8/05/2019

Que fa que uns materials siguin transparents i uns altres opacs? La resposta simple és que uns deixen passar la llum a través seu i els altres no. Ja és això, és clar, però amb això només estem definint el concepte i no pas donant una explicació del perquè passa. Quin és el motiu que fa que uns materials permetin el pas de la llum a través seu i altres no ho facin?

Per entendre-ho cal baixar, com no!, al nivell dels àtoms. Recordem que cada àtom està fet per un nucli, amb protons i neutrons i un núvol d’electrons movent-se al seu voltant. L’important és que els electrons no estan situats de qualsevol manera sinó que ocupen uns indrets anomenats “orbitals” i que presenten diferents nivells d’energia. Com si fossin esglaons d’una escala, en la que pots estar en un esglaó o en el següent però no entremig, els electrons poden estar en un orbital o en altre depenent del nivell d’energia que tinguin, però no poden quedar-se entremig. Si no disposa de prou energia per saltar a un nivell superior, es queda en el que estava i punt.

L’energia per saltar la pot captar de moltes maneres i una és que se la transfereixi un fotó. Els fotons són les partícules lligades a l’electromagnetisme, tot l’electromagnetisme, incloent-hi la llum visible. I cada fotó portarà una quantitat concreta d’energia que depèn de la seva longitud d’ona o, cosa que és el mateix, del seu color. Els que veiem com blaus tenen més energia que els vermells i aquests més que els infrarojos. Els fotons ultraviolats en tenen més i els gamma encara més.

Doncs quan un fotó arriba a un determinat material pot topar amb un àtom (amb els electrons de l’àtom) i traspassar-li l’energia que porta. Si aquesta és prou perquè l’electró salti a un nivell superior el fotó s’esvairà, ja que la seva energia quedarà captada per l’electró situat en un nivell superior. Ara bé, si l’energia del fotó no és prou per permetre que l’electró arribi al següent nivell, doncs no passarà res. Recordem que l’electró no pot quedar a mig camí. El que passarà és que l’electró es quedarà on era i el fotó seguirà el seu camí.

En el primer cas parlarem d’un material opac. La llum no el pot travessar, ja que els fotons són captats pels electrons que aprofitaran aquesta energia per pujar de nivell. Com que tots seran captats, no sortiran fotons per l’altra banda. En canvi, en el segon cas tindrem un material transparent, ja que els electrons no captaran els fotons i aquests podran seguir el seu camí fins a sortir per l’altre costat. La llum travessarà el material sense ser absorbida.

Després ja venen els detalls. Si els fotons es desvien una mica del seu camí, si hi ha impureses de manera que alguns àtoms sí que tenen electrons que capten els fotons, si es capten els fotons de llum infraroja o els d’altres longituds d’ona… Però l’essència que defineix si un material serà transparent o opac a una determinada llum (a una radiació electromagnètica de determinada longitud d’ona) és, senzillament, si l’energia dels fotons coincideix amb la que necessiten els electrons per fer el salt.

Quin zoo tenim en ment?

dimarts , 7/05/2019

En el darrer ple de l’ajuntament es van aprovar un parell d’iniciatives que han de determinar el futur del zoològic de Barcelona. Un pla estratègic per determinar quin ha de ser el nou model de parc i una modificació de l’ordenança d’animals que promou un zoo més centrat en criteris conservacionistes. Algunes notícies expliquen que només es mantindran les espècies que posteriorment puguin ser reintroduïdes al seu hàbitat, de manera que el nombre d’espècies es reduiria molt considerablement.

El tema dels zoològics sempre ha generat una diversitat d’opinions i un seguit d’arguments relativament tendenciosos. Hi ha qui hi veu un centre dedicat a estudis científics, protecció d’espècies amenaçades i un indret on promoure la cultura ecològica, ja que és l’únic indret on la majoria d’habitants podran admirar els animals exposats. Altres hi veuen unes instal·lacions on s’empresonen animals en condicions més que discutibles, que aporten molt poc al coneixement científic i que serveixen com excusa per evitar promoure un coneixement real de la vida salvatge.

Confesso que envejo les persones que tenen sempre claríssima la seva postura i la defensen contra vent i marea.

Com sempre, el més probable és que la realitat estigui en un punt intermedi d’aquests dos extrems. Ens agradi o no, hi ha moltes espècies animals en les quals l’única esperança d’evitar l’extinció passa pels zoològics. D’altra banda, és innegable que hi ha moltíssims zoològics que tenen els animals en unes condicions que potser semblaven normals al segle XIX, però que avui en dia considerem del tot inacceptables.

Per descomptat que el zoològic, tots els zoològics, s’han d’anar adaptant als punts de vista ètics de les societats i als nous coneixements que tenim sobre el comportament dels animals. El que fa uns anys era una instal·lació modèlica ara pot estar totalment desfasada. Però la pregunta de base es manté. Quina finalitat volem donar als zoològics?

Un dels problemes que hi ha per respondre això (excepte aquells que tot ho tenen clar) és preveure com anirà l’estat dels ecosistemes on els animals haurien de viure. Difícilment podrem retornar els animals al seu estat salvatge si l’indret on vivien ha desaparegut. I el cas és que cada vegada van quedant menys indrets on la vida natural tingui oportunitat ja no de prosperar sinó simplement de sobreviure. El món està modificat pels humans en gairebé tota la seva extensió i aquesta és una tendència que no mostra senyals de disminuir.

Aleshores? Té sentit recloure espècies animals en recintes tancats, sabent que potser ja no podran tornar mai a ser lliures en un medi natural que, simplement, ja no existeix? Deixem que desapareguin i s’extingeixin perquè els zoos no ens semblen prou bonics i adequats pel que suposem que són les seves necessitats? Triem conservar els animalons bonics i deixem que s’extingeixin els lletjos? Si hem destruït el seu hàbitat, té sentit mantenir els animals tancats en aquests recintes?

És cert que encara no estem en aquest punt, però potser que hi anem pensant perquè no trigarem gaire. Tot just ahir es va anuncia que segons l’informe de biodiversitat de l’UNESCO hi ha més d’un milió d’espècies amenaçades d’extinció. Un problema que, per descomptat, només amb zoològics no resoldrem.

Mentrestant, però, ens toca mirar de disposar dels millors zoològics possibles.

La pesta treu el nas per Àsia

dilluns, 6/05/2019

El passat 27 d’abril va morir un home que feia un viatge per Mongòlia i tres dies després va fer-ho la seva esposa, tots dos per la mateixa causa. Una infecció de pesta bubònica contreta de resultes d’haver menjat els ronyons d’una marmota que havien capturat uns dies abans. Es veu que hi ha una tradició que afirma que menjar carn crua de marmota acabada de matar reforça la salut. Mira que jo sóc de tastar els menjars locals quan vaig de viatge i de fer cas de les tradicions, però això de la carn crua potser m’ho hauria pensat més de dues i tres vegades. En general intento menjar aliments que acabin de passar pel foc. Com que les víctimes eren d’aquella mateixa regió segurament ho van trobar més normal. En tot cas els detalls exactes encara no estan massa clars, però la conseqüència immediata va ser que calia posar en quarantena tothom que hagués estat en contacte amb aquests turistes els últims dies.

De manera que ara mateix hi ha centenars de turistes atrapats a la ciutat mongola de  Ölgii, a la frontera amb Rússia, esperant per assegurar que no hi ha més persones contagiades de pesta. És poc probable, ja que es tracta de la forma bubònica i no de la pneumònica, molt més contagiosa, però la pesta és d’aquelles coses amb les que no s’ha de jugar.

En realitat ara mateix no sembla que hi hagi perill d’un brot epidèmic. La pesta es pot tractar amb antibiòtics (de moment) i resulta improbable que les persones que es van contagiar transmetessin la malaltia als companys de viatge. Per infectar-se cal que el bacteri entri al teu cos, habitualment per picades de puça o, com en aquest cas, per ingerir carn que estava contaminada amb el bacteri. Estar al costat d’una persona amb pesta bubònica no fa gràcia però no és un risc enorme. En canvi  la forma pneumònica és molt més contagiosa, ja que afecta als pulmons i cada vegada que estosseguen van deixant anar microgotetes farcides de bacteris que els veïns poden inhalar.

A la web de l’OMS ni tan sols apareix, i pel que fa als brots epidèmics, tota l’atenció està centrada, com és normal, en el brot d’ebola del Congo, cada vegada més estès. De fet, ara mateix no hi ha cap alerta per pesta, tret de casos esporàdics que sempre van apareixent, i l’últim brot va tenir lloc a Madagascar l’any 2017, que va causar més de 2000 casos i 171 morts.

Però de moment els turistes atrapats a Ölgii han de prendre paciència i esperar les anàlisis i els controls que els facin. No hauria de ser massa temps, ja que després del contagi la malaltia va relativament ràpida i, vaja, les analítiques encara haurien de ser més ràpides. Pensant-hi un moment m’adono que l’únic motiu de preocupació seria si algú que també hagués menjat carn d’aquella marmota no estigui controlat per les autoritats de la zona i hagi agafat un avió cap a vés a saber on.

En tot cas entendreu que un cas de pesta, provinent d’una regió allunyada d’Àsia i desencadenat per un animaló com una marmota no podia sinó cridar-me molt l’atenció!