Arxiu de la categoria ‘General’

Star Trek, Star Wars… Equidistància.

divendres, 15/12/2017

L’equidistància acostuma a ser una típica excusa per fugir d’estudi. Quan algú diu que és equidistant, gairebé sempre és perquè vol evitar posicionar-se en una tria entre dues opcions. Això d’estar exactament al terme mig pot funcionar en les matemàtiques, però a la vida real gairebé sempre és deixar que guanyin els més forts sense mullar-te. Si la violència és l’últim recurs dels incompetents, l’equidistància és el primer recurs dels cagadubtes. (Ep! Que tots tenim dret a ser cagadubtes quan ens sembli!)

Peeeeero, sempre hi ha excepcions. I confesso que em declaro totalment equidistant en un dels temes que creen divisió punyent en una part important de la societat. Després de donar-hi moltes voltes, reconec que soc incapaç de triar entre Star Trek i Star Wars.

Aquesta confessió em farà objecte de menyspreu per part de molts que tenen la sort de tenir-ho clar. Però per més que m’hi esforço, m’ho passo igual de bé amb les dues sagues. Evidentment que són diferents, però el que m’agrada d’una queda compensat per un aspecte diferent que m’agrada en l’altra.

Per exemple, la part científica de Star Trek és raonablement seriosa, tenint en compte que parlem d’obres de ficció. El motor Warp és una possibilitat teòrica objecte d’estudi. Les limitacions físiques al viatge espacial es tenen en compte. La tecnologia mostra un nivell de coherència raonable… Potser es fan una mica d’embolics amb els viatges temporals, però això ja forma part de la ciència ficció. En canvi, a Star Wars la part científica és entre absurda i inexistent. Els sabres de llum són un disbarat. Els salts a l’hiperespai es combinen amb naus que semblen sortides de la segona guerra mundial, amb canons i milers de tripulants. La tecnologia es combina amb la mitologia. Tot plegat és divertit i entretingut, però no cal buscar-hi cap ni peus.

Per cert, cap de les dues sagues s’escapa de l’absurda mania d’afegir efectes sonors a les batalles espacials. També tenen totes dues improbables quantitats de planetes amb la mateixa gravetat i atmosfera que la Terra.

D’altra banda, les societats que representen també són del tot diferents. Una federació en el cas de Star Trek, la lluita entre l’imperi i la república en Star Wars. En aquest aspecte, resulta força més realista la segona ja que la federació trekkie mostra un nivell d’innocència una mica irritant. Segurament és perquè la segona està molt clarament inspirada en aventures de l’oest americà (canviant cavalls per naus espacials) i en la guerra d’independència americana. No es casualitat que a la versió original els “bons” parlin amb accent americà mentre que els de l’imperi ho fan amb accent britànic.

Pel que fa als dolents, en el cas de Star Trek n’hi ha hagut molts, però els més destacats són els klingon de la sèrie original (i de la que fan ara) i, sobretot, el Borg. El millor enemic imaginable. Implacable, despietat, inhumà i tècnicament molt difícil de derrotar. Tan formidable era que els guionistes van haver d’inventar-se una decebedora reina borg, que alterava l’essència mateixa del col·lectiu però que permetia matar-la de manera convencional i fer que els bons guanyessin.

A Star Wars els dolents són més realistes. Enemics polítics sense escrúpols i disposats a tot per mantenir el poder. També en aquest cas els guionistes fan que cometin errors estúpids per permetre que els bons guanyin. Perquè això de deixar un forat obert i fet a mida per introduir uns torpedes directament al cor de la nau més poderosa de la galàxia… quin dissenyador de naus de combat cometria aquest error?

Curiosament totes dues sagues tenen uns personatges característics que han esdevingut motiu de broma. A Star Wars hi ha els soldats imperials (els stormtroopers) que tenen una proverbial mala punteria. A Star Trek hi ha els membres de la tripulació amb l’uniforme vermell (els redshirts) que indefectiblement són els que acaben morint mentre que als protagonistes no els passa res.

Les dues series tenen coses bones i dolentes i no n’hi ha cap que em faci renegar de l’altra, de manera que em permeto ser equidistant entre elles. Després de tot, només és un entreteniment.

Llarga vida i prosperitat i que la força us acompanyi!

Matèria fosca, sí o no?

dijous, 14/12/2017

Un dels temes més apassionants de la física dels últims anys és la recerca d’alguna cosa que expliqui de què és feta la matèria fosca. Un concepte, “matèria fosca”, que amb el nom triat ja resulta directament atractiu. La matèria fosca és un tipus, hipotètic, de matèria que abunda a l’univers, però que no podem detectar i que, ara com ara, només podem deduir la seva presència per l’efecte gravitatori que genera.

La seva existència es va proposar per primera vegada als anys 30, quan es va observar que el moviment de rotació d’algunes galàxies no es corresponia amb la quantitat de matèria que contenien. L’explicació més senzilla era pensar que hi havia més matèria de la que podíem detectar i aquesta matèria fosca era la responsable del moviment accelerat d’aquelles galàxies. El detall important és que la matèria fosca seria molt més abundant que la que considerem matèria normal. El que coneixem de l’univers correspondria només al 5 % del total, mentre que la matèria fosca seria el 25 %. La resta seria energia.

Evidentment tocava esbrinar de què està feta aquesta matèria fosca. S’han proposat diferents candidats, però tots els intents per detectar-los han anat fracassant un rere l’altre. De fet, si es repassen els anuncis relacionats amb el tema, la paraula més freqüent és “fracàs”. Es va pensar que podien ser un tipus diferent de neutrins, unes partícules amb poquíssima massa però molt abundants. Els van anomenar “neutrins estèrils”, però els experiments per detectar-los van fracassar.

Uns candidats interessants eren objectes anomenats MACHO (per “Massive Astrophysical Compact Halo Object”, objecte astrofisic compacte massiu de l’halo), que inclouen estrelles, planetes i cossos semblants, tots tan freds que no emeten llum ni gairebé emissions. Sí que se n’han trobat, però ells sols no permeten explicar la totalitat de la matèria fosca, ni de lluny.

Uns altres candidats prometedors eren les WIMP, unes suposades partícules subatòmiques amb molta massa i molt poca capacitat d’interacció amb la resta de la matèria. Fa poc es van concloure els dos experiments més sensibles destinats a detectar ni que fos un únic WIMP, però el resultat ha sigut, de nou, un fracàs. No se n’ha detectat cap.

Els axions van semblar unes partícules prometedores durant un temps. La seva existència es va proposar per resoldre determinats problemes en la cromodinàmica quàntica, la teoria que descriu les interaccions entre partícules com els protons. Però, de nou, els experiments han resultat decebedors. Ara sabem que en el cas que els axions existissin serien massa lleugers com per resoldre el problema de la matèria fosca.

Tants fracassos ja comencen a plantejar dubtes sobre si estem mirant el problema de manera correcte. Potser les galàxies giren més de pressa del que esperaríem per un motiu diferent. Potser cal plantejar noves teories que descriguin el comportament de la gravetat sense que calgui recórrer a una matèria intangible i indetectable. Ja hi ha qui està proposant teories alternatives que modificant les equacions per descriure la gravetat no requereixen l’existència de la matèria fosca per entendre el moviment de les galàxies. Inicialment es van rebre amb molt escepticisme, però la discussió encara està del tot oberta.

El problema no és poca cosa. Formem part d’un excepcional 5 % de la matèria de l’Univers? O resulta que fem servir equacions incorrectes per descriure la dinàmica del cosmos? La resposta, quan arribi, canviarà la manera com entenem l’Univers.

Números d’aquí i d’allà

dimecres, 13/12/2017

Viatjar és una bona manera d’obrir la ment i també una petita aventura personal que, si mantens l’esperit curiós, permet descobrir mil aspectes del nostre món. Això és més evident com més allunyada és la cultura que visites. Una de les primeres coses que acostumo a fer quan viatjo és aprendre a saludar i a dir “gracies” en l’idioma del país, però també m’agrada molt fixar-me en els tipus d’escriptura que tenen. Naturalment no entenc res del que hi ha escrit, però identificar les equivalències entre les seves lletres i les nostres de vegades ajuda. Una vegada, a Uzbekistan, vaig poder orientar-me pel metro de Taskent gràcies a que l’alfabet ciríl·lic i el grec tenen lletres en comú i així podia anar desxifrant el nom de les parades. Recordar el símbol de pi (П) és la lletra “P” en grec  i que la que sembla una “p” en realitat és una R, ajuda a transcriure coses com  “Пахтакор” encara que n’ignoris el significat. (La paraula és paxtacor i segons el traductor de google vol dir cultivador de cotó).

Però una cosa que em va fer gràcia aprendre al meu primer viatge a un país musulmà van ser els números. Aquí no hi ha problema de traducció i només cal saber desxifrar els símbols. En realitat no és difícil i en poc temps t’hi acostumes sense problema, però aviat em va sorgir un dubte. Sempre he sentit que nosaltres vàrem deixar de fer servir els números romans per passar a emprar els números àrabs. Però els números que fan servir als països àrabs, son diferents dels nostres! Aleshores… quins són els números àrabs?

El cas és que la setmana passada, aprofitant el pont vaig tornar a un d’aquests països i ho vaig preguntar directament. La resposta que em van donar va ser encara més curiosa: “vosaltres feu servir números àrabs i nosaltres fem servir números hindús”.

De manera que només tornar vaig buscar una mica sobre la història dels números i, com totes les coses humanes, resulta tan interessant com enrevessada.

La manera com dibuixem els números efectivament la van inventar a la Índia, una cultura que va tenir un moment d’esplendor en el camp de les matemàtiques fa un grapat de segles. Ells, per exemple, van ser els primers a fer servir un símbol pel zero. Els signes que van adjudicar a cada número els van adoptar els àrabs, que amb el temps els van anar modificant. El cas és que es van generar dues maneres de modificar-los. Una, anomenada aràbiga-índica i una altra denominada aràbiga-occidental. La que fem servir nosaltres, els 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0, són els números aràbigo-occidentals. La que es fa sevir als països musulmans ١,٢,٣,٤,٥,٦,٧,٨,٩,٠, és la índica, o oriental. Nosaltres en diem nombres aràbics, perquè els vam adoptar dels àrabs, i els àrabs li diuen nombres hindús perquè ells els van adoptar de la Índia.

Alguns s’assemblen, com el ١ (1) i el ٩ (9), que són gairebé iguals. Altres semblen diferents, però potser no ho són tant. Per transformar el seu 2 i 3 (٢ i ٣)  en molt semblants als nostres només cal girar-los 90 graus. Però la resta són completament diferents i sembla estrany que comparteixin un origen comú. De totes maneres, hi ha tendències en la manera de dibuixar-los que permeten intuir com podria haver anat la cosa.

En realitat la cosa és més complexa ja que els tipus d’escriptura del mateix origen es va anar dividint per zones i donant lloc a famílies de símbols similars però no exactament iguals. Per exemple, el sistema persa només difereix de l’aràbic-índic en un parell de xifres, el 4 (en que ٤ passa a ser ۴) i el 6 (que el ٦ esdevé ۶).

Com totes les coses que han anat evolucionant amb el temps, si hi fem una ullada atenta a la manera com escrivim els números en diferents indrets podem intuir l’influencia del pas dels segles, de l’expansió i el declivi de civilitzacions i de la importància de les rutes comercials que condicionaven el flux de mercaderies però també dels coneixements.

Ni justa, ni igualitària, ni feminista, ni pacífica

dimarts , 12/12/2017

Fa pocs dies, l’amic Salvador Macip va publicar un article on comentava un estudi recent que oferia dades sobre el paper de la violència exercida pels mascles sobre les femelles en diferents espècies i com això millorava l’èxit reproductiu dels mascles. El títol que va triar “La violència de gènere pot tenir una arrel biològica” cridava l’atenció i segurament va fer que alguns lectors ja entressin al text amb les urpes a punt. Perquè la informació que donava era interessant i dóna que pensar, però molt més interessant vaig trobar els comentaris, sobretot els que desqualificaven l’article, l’autor i fins i tot el medi on es publicava. (Sí, jo també he posat un títol provocador avui)

De fet, en Macip deixava ben clar al final del text que una cosa és entendre les bases biològiques de la conducta i una de molt diferent és que ens haguem de plegar a la biologia. Per sort, els humans hem desenvolupat una cultura i un seguit de mecanismes socials que ens haurien de permetre prescindir, controlar o canalitzar els instints primaris que, com tots els animals, tenim de fàbrica. D’altra banda, que determinats grups d’animals, per molt emparentats que estiguin amb nosaltres, presentin determinats comportaments no permet fer el salt i adjudicar-los als humans sense més. Als ximpanzés els pot sortir rendible exercir la violència amb les femelles ja que millora les probabilitats d’aparellament, mentre que en els bonobos l’estratègia és completament diferent.

Però en alguns comentaris es notava un latent rebuig a les dades que no encaixen amb la ideologia de cadascú. Com si allò que considerem desitjable segons la nostra escala de valors hagués de coincidir amb el que hi ha a la natura. Per desgràcia, la natura no és com ens agradaria. És brutal, injusta, cruel, despietada i violenta. Només cal buscar una mica i podem trobar espècies animals per les que són naturals comportaments que nosaltres consideraríem aberrants. L’estratègia reproductiva dels lleons consisteix en fer fora al mascle dominant, matar totes les cries que hi hagi i quedar-se amb les femelles del grup. La de la mantis religiosa consisteix en decapitar al mascle durant la còpula i seguir amb l’acoblament amb la resta del cos mentre es menja el cap de la seva parella. Les relacions sexuals entre ànecs són tan semblants a una violació que les vagines i els penis han anat evolucionant en formes complicadíssimes, les unes per evitar l’acoblament i les altres per mirar d’aconseguir-ho. Els animals es devoren entre ells i de vegades sense ni esperar a que les preses estiguin mortes del tot.

Hauria de resultar evident que descriure això, explicar com és la realitat de la vida salvatge, no representa cap justificació de l’assassinat, l’infanticidi, la violació o el canibalisme. El que és un disbarat és anar repetint missatges sobre una natura amable i harmoniosa que només existeix en la imaginació de persones que aparentment només la coneixen a partir de les pel·lícules de Walt Disney. La natura no té res a veure amb les nostres ideologies ni la nostra ètica. I això és una immensa sort que no sempre semblem voler aprofitar.

Voler aplicar els nostres principis morals a la natura o esperar que la natura els segueixi resulta complicat i perillós, i sempre està encaminat al fracàs. Hi ha qui vol alimentar al seu gat amb alimentació vegana, malgrat que els gats són carnívors i tenen un sistema digestiu pensat per aquesta mena d’organismes. És un problema pel gat que, normalment ho soluciona caçant ocells o escarabats, però altres vegades ha resultat més tràgic.  A l’antiga Unió Soviètica va morir molta gent de gana per culpa de les idees de Trofim Lysenko, un botànic que no creia en les lleis de Méndel i que pensava que els gens només eren un concepte de científics reaccionaris anti-marxistes. Molts dels arguments de diferents religions contra qualsevol aspecte de la sexualitat s’han basat en que eren “antinaturals”, una afirmació que obliga a passar per alt els comportaments homosexuals de molts mamífers, la promiscuïtat dels bonobos o la manera com les femelles dels ximpanzés estableixen l’ordre en que han de copular.

Som humans i se suposa que tenim seny i enteniment per viure d’una manera més civilitzada de la que la natura imposaria. Aprendre com funciona la vida salvatge és fascinant, interessantíssim i permet entendre millor algunes de les nostres arrels biològiques, però de cap manera ha de ser una guia de conducta ni una justificació per a res. I, per descomptat, pretendre que quan els científics descriuen aquestes coses estan justificant res és, a més de fals, molt injust. Els valors en que creiem s’han de promoure perquè volem construir societats més justes i ètiques, no perquè siguin suposadament “naturals”.

Fes-ho!

dilluns, 11/12/2017

Sembla que el camí per arribar fins a Mart va agafant més i més empenta. Podria ser per l’interès científic del projecte, pel desig d’exploració innat en els humans o per una acurada conclusió sobre el futur de l’espècie humana, però en realitat serà per un “simple” motiu d’orgull. Si vàrem anar a la Lluna va ser, essencialment, per un tema de prestigi entre soviètics i americans i una vegada va quedar clar qui era el guanyador, l’interès en tornar a la Lluna es va esvair. L’expressió “carrera espacial” era ben literal i ara sembla que es pot repetir la història.

Aquesta vegada la carrera no serà entre països (de fet, potser també ho serà) sinó entre corporacions. La setmana passada el director general de la Boeing, en Dennis Muilenburg, va explicar en una entrevista que estaven treballant en el “Space Launch System” el coet que permetrà portar a la NASA fins Mart. Un tema en el que també hi està treballant l’empresa SpaceX, del milionari sud-africà Elon Munks amb el seu coet “Falcon Heavy” i que, si no hi ha més endarreriments, aviat farà els primers enlairaments.

Els de la Boeing pretenen fer una anada a l’òrbita lunar l’any 2019 i, en referència a Mart i als plans del seu rival per anar-hi va comentar que “estic convençut que la primera persona que posi els peus a Mart ho farà viatjant en un coet de la Boeing”. Al tweet on es feia referencia a aquesta afirmació va respondre l’Elon Musk amb un altre tweet més breu. Simplement deia “do it”, “feu-ho” (tot i que jo ho tradueixo mentalment amb un “vinga!” en to desafiant i una mica burleta)

De manera que s’està establint una competició entre la Boeing i la Space X per arribar a Mart. Els amants de l’exploració espacial ja podem anar encarregant tones de crispetes per anar seguint els esdeveniments, els èxits i els fracassos que vagin tenint lloc. Les estratègies dels diferents participants en aquesta cursa seran diferents però diners no els falten, de manera que ara sí que sembla que anirà de veres.

D’altra banda, també hi ha els russos, que afirmen que podrien fer un coet nuclear que podria fer el viatge a Mart en poques setmanes enlloc de pocs mesos com els coets amb combustible químic. Falta veure si això només és propaganda o tenen plans seriosos per fer-ho. De fet, els plans els van modificant sobre la marxa a mida que les coses els surten com esperaven o que la realitat dels terminis de construcció es va imposant.

Sigui com sigui, no hi ha com una bona competició per animar les coses. Seria millor que els humans actuéssim fent cas als raonaments i l’anàlisi assenyada, però les coses són com són i ens movem molt més per impulsos, per la testosterona i per l’instint de guanyar als del costat. És condició humana i tampoc passa res per aprofitar-la.

SARS i el cóctel de virus dels ratpenats

dijous, 7/12/2017

L’any 2002 es va detectar a la Xina una nova forma de pneumònia que es va anar estenent, primer a Hong-Kong i Vietnam, i després a altres països, i que es va denominar Síndrome Respiratòria Aguda Greu, o SARS per les seves sigles en anglès. Causava danys al pulmó, mal de cap, pèrdua de limfòcits per apoptosi i molta febre. La mortalitat associada era important, entre el 10 i el 20 %, i aviat es va descobrir que el causant era un tipus de virus denominat “Coronavirus”. Ara, aquest tipus concret de virus s’anomena SARS-coronavirus o “SARS-CoV”.

Com en totes les epidèmies causades per aquesta mena d’agents, una de les primeres coses que calia esbrinar era el seu origen. L’animal que feia de reservori i a partir del qual el virus havia saltat als humans. L’any 2013 es va poder establir que els animals en qüestió eren ratpenats que habiten algunes coves de la Xina. Uns animals que no es veuen afectats pel virus, (no emmalalteixen) però el mantenen circulant ja que li serveixen de caldo de cultiu.

De totes maneres, alguna cosa no acabava d’encaixar. Si bé els ratpenats presentaven el coronavirus, no trobaven exactament el mateix tipus, la mateixa soca, que havia infectat als humans. Els virus són punyeters i presenten moltes variacions. Per això cada any tenim un tipus de grip diferent.

El misteri ha seguit fins fa poc, en que uns investigadors xinesos han publicat el resultat de cinc anys de recollides de dades de ratpenats de les coves de Xina. I el resultat resulta lleugerament inquietant ja que no han trobat la soca de virus que va causar l’epidèmia inicial, sinó que han descobert el còctel de virus que pot generar altres epidèmies semblants o pitjors.

Es veu que entre la població de ratpenats hi ha circulant diferents soques del coronavirus. Diferents, però prou semblants com per intercanviar-se material genètic. L’interessant és que en algunes d’aquestes soques han descobert gens molt similars als que tenia la soca que va causar l’epidèmia en humans. Això vol dir que si diferents virus infecten mateix ratpenat, els gens d’un i altre virus es poden barrejar i sortir com noves soques víriques fetes per una combinació de gens diferent a la que tenien les dues soques inicials. I la capacitat per saltar entre espècies, per afectar les cèl·lules i per contagiar-se entre persones també serà nova.

De manera que tenim una incubadora que pot anar generant nous virus perillosos en els ratpenats de les coves xineses. De fet, això no és una novetat ja que els virus ja les fan aquestes coses. Però és important tenir-ho identificat. Hi ha qui pensa que podríem liquidar els ratpenats i problema solucionat, però això seria molt simplista. Primer, perquè sempre poden quedar ratpenats en altres coves que encara no s’han trobat. Segon, perquè els ratpenats tenen la seva funció biològica, controlant insectes i pol·linitzant plantes, que també és necessària. I tercer perquè més que eliminar-los, el que interessa fer és un control per saber quines combinacions de virus hi ha a la població en cada moment i així tenir-los estudiats per si cal generar vacunes o tractaments preventius.

L’ou de la serp

dimecres, 6/12/2017

“L’ou de la serp” pot fer referència a un llibre o una pel·lícula, situats ambdós en l’Alemanya dels anys 20, quan els moviments socials que acabarien donant lloc al nazisme s’estaven gestant però ningú hi parava massa atenció. A la pel·lícula, un dels personatges ho esmenta metafòricament: “Qualsevol pot veure el futur, és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format”. Un recordatori que ignorar els primers rebrots del feixisme és una actitud profundament estúpida…, a no ser que siguis dels que ja et va bé que la serp torni a sortir de l’ou.

Però si ens deixem de metàfores i ens fixem en els ous de les serps, ens podem preguntar com és que tenen aquestes característiques. Per quin motiu es pot veure l’interior a contrallum?

En realitat el que passa és que la closca dels ous de serp no està mineralitzada com en el cas de les aus. Això fa que siguin molt més prims i flexibles. En realitat es pot observar com, a mida que l’embrió de la serp va creixent a l’interior, l’ou es va fent més gran ja que la membrana que el forma permet un cert grau d’estirament.

Una curiositat és que no totes les serps ponen ous, malgrat que pràcticament totes neixen de l’interior d’ous. Això és perquè hi ha algunes espècies de serps que són ovovivípares. L’embrió es desenvolupa en un ou que es manté a l’interior del cos de la mare. Les boes, per exemple, són ovovivípares, mentre que les pitons ponen ous i són ovípares.

Una curiositat és que les serps presenten l’anomenat “dent de l’ou” o telolècit. Una dent que els permet trencar la membrana de l’ou quan arriba l’hora de sortir-ne. Aquesta és la seva única funció i la perden poc després de néixer. No és una estructura exclusiva de les serps. Molts rèptils i aus en presenten i fins i tot s’ha vist en fòssils de dinosaures.

Al camp, o als jardins de les cases, ocasionalment es poden trobar ous presumiblement de serp. Si en tenim dubtes podem tocar-los suaument. Si són durs, no són de serp. Cal, però, manipular-los amb molta cura ja que malmetre l’embrió és relativament fàcil. I no, les serps no s’han de matar ni encara que sigui verinosa i la tinguis al jardí de casa (si passés, avisa al servei municipal de recollida d’animals). Com tots els animals, juguen el seu paper a l’ecosistema. Altra cosa són les serps metafòriques que ens recorden els llibres i les pel·lícules. Aquestes s’han de combatre i no ignorar-les, ni deixar-les dormir.

No. No pensen prohibir el kebab

dimarts , 5/12/2017

No hi ha res com una noticia sobre seguretat alimentaria per muntar un bon pollastre amb els titulars. Sembla que això de preguntar a un expert en el tema abans d’inquietar al personal és cosa de temps passats. Ara ens han posat la por al cos amb la suposada notícia sobre la prohibició dels kebabs per culpa dels fosfats. Una llauna, perquè el kebab és d’aquells menjars que, ocasionalment, a mi em fa gràcia menjar.

Però no he de patir ja que no estan en perill. Al menys per ara. I tampoc cal patir pels fosfats que es fan servir com additius. Fins on sabem, i en les quantitats en que es fan servir, són segurs. Aleshores, què és el que ha passat?

Per entendre-ho cal recordar que, com ha de ser, a Europa hi ha una legislació sobre additius alimentaris que estableix quins es poden fer servir, en quines condicions i en quines quantitats. Són aquells productes amb la lletra E- que apareixen a les etiquetes. (La “E” simplement és per identificar la legislació europea. Als Estats Units fan servir una altra nomenclatura).

En el cas dels fosfats, n’hi ha uns quants d’autoritzats. Fosfat dipotàssic, trifosfat de calci, pirofosfat tetrasòdic… Com qualsevol nom d’un producte químic pot causar inquietud, però hem de recordar que al nostre metabolisme fem servir molts fosfats i que quan ens deien que cal menjar molt peix perquè “té molt fòsfor” volien dir que tenia molts fosfats. En alimentació es fan servir com additiu per regular el pH, controlar la humitat i fer que la carn estigui més melosa. També ajuden molt a aglutinar la carn, de manera que si fas carn picada, aguantarà millor si hi ha fosfats per allà.

Però no pots posar el fosfat que vulguis ni en la quantitat que et vingui de gust ja que no tots són iguals i, com tot, a partir de determinada quantitat pot portar problemes. Tampoc els pots posar allà on et sembli. Per exemple, no es poden fer servir en les carns no elaborades. Això vol dir que no li pots posar a un bistec, però sí a unes salsitxes o unes hamburgueses.

El cas és que el Kebab, en principi, no ha de portar fosfats, de manera que per aquesta banda no hi hauria cap problema. Però recentment, els fabricants van presentar una sol·licitud per afegir-los a la seva preparació. Es veu que la República Txeca havia presentat una sol·licitud per incloure alguns fosfats en determinats tipus de carn preparada típics d’allà. Coses com el Vinná klobása o el Sváteční klobása, dels que no n’havia sentit a parlar mai, però que a Praga en deuen menjar molt. Com que als txecs els ho ho van autoritzar, els turcs també ho van sol·licitar pel kebab, però en aquest cas la Unió europea ho ha rebutjat.

El motiu no té a veure amb cap risc per la salut sinó en el fet que, per la manera com es prepara el kebab, el consumidor no té accés a la informació de la quantitat de fosfats que contindria tal com estableix la legislació i, per tant, no es pot aprovar el seu ús. De manera que el kebab no conté fosfats afegits i sembla que seguirà així. Podrem seguir consumint-lo sempre que ens vingui de gust.

Per descomptat, la seguretat en l’ús dels fosfats, com la de tots els additius, es va tornant a avaluar sempre que apareixen noves dades. En aquest cas es preveu una nova avaluació aquest 2018. Aleshores decidiran quins es mantenen, quins s’eliminen i en quins es modifiquen els nivells autoritzats.

Motius per enviar un cotxe a l’espai

dilluns, 4/12/2017

S’ha de reconèixer que hi ha gent que sap com aprofitar totes les ocasions per situar-se al  centre d’atenció. Un exemple claríssim és el milionari sud-africà Elon Musk, director de dues de les empreses més innovadores que hi ha actualment. La de vehicles elèctrics Tesla i la de tecnologia espacial Space X. Aquest cap de setmana ha aconseguit ajuntar les dues empreses en una jugada que li ha permès guanyar (més) visibilitat. Ha anunciat que el primer llançament del coet que estan fabricant per anar a Mart portarà com a càrrega… un cotxe elèctric Tesla! Concretament un Tesla Roadster que, naturalment, serà de color vermell ja que anirà al planeta vermell.

Bé, en realitat no serà a Mart on anirà i probablement el camí serà més aviat curt. Però malgrat que tot sembli una boutade d’un ric, en realitat té la seva explicació.

El cas és que per anar a Mart cal un coet molt gran. Molt més que la majoria dels que hi ha disponibles. L’empresa d’en Musk, la Space X, disposa ara mateix d’uns quants tipus diferents de coets, però la joia de la corona son la família dels “Falcon”. Essencialment el petit Falcon 1 i unes quantes variacions del gran Falcon 9.  El que passa és que amb això no n’hi ha prou per anar a Mart, de manera que ara treballen en el nou coet, l’enorme “Falcon Heavy”.

Aquest consisteix essencialment en un coet Falcon 9 al que als costats li han unit dues etapes d’altres Falcon 9. En teoria, aquestes diferents etapes es podran recollir i reutilitzar ja que des de fa un temps estan aconseguint fer-les aterrar de nou després dels llançaments. Però una cosa es la teoria i una de molt diferent posar-ho a la pràctica. El vol inicial de prova del Falcon Heavy s’ha anat endarrerint una i una altra vegada des de fa mesos. Tenen problemes per fer que tot el sistema estigui a punt i necessiten reparar una rampa de llançament que va quedar malmesa en l’explosió d’un dels coets l’any 2016.

Total, que el vol inicial previst per aquest novembre va tornar a quedar posposat fins a principis del 2018. I mentre esperem, en Munsk ha fet l’anunci de la càrrega que portarà; un Tesla Roadster. El motiu és senzill. Ell mateix ha recordat que com que és el primer vol d’un coet nou, les probabilitats que tot plegat acabi en una gran explosió moments després de l’enlairament són força elevades. Per això ningú es planteja posar-hi càrrega valuosa. No hi ha satèl·lits, ni molt menys astronautes. Ara bé, per fer la prova més acurada, cal posar-hi algun tipus de càrrega. De vegades es posa simplement maquetes de satèl·lit, per veure com es distribueix el pes i si hi ha desplaçaments durant el vol, però també es pot posar una capsa pesant sense més o, fins i tot deixar-ho buit.

Posar-hi un Tesla Roadster és, en el fons, una manera d’aprofitar la càrrega del coet per aconseguir que tothom en parli, de tenir titulars a la premsa i una mica de campanya publicitària pel preu d’un cotxe. Cal dir que la jugada li ha sortit bé.

D’altra banda, el cotxe mai no arribarà a Mart. Fins i tot si el coet funcionés correctament i fes el seu camí, no disposa de cap sistema per aterrar a Mart. Això s’haurà de provar en altres naus. Però és que, a més, aquesta vegada ni s’acostarà a Mart ja que només intentarà enlairar-se i seguir una trajectòria hiperbòlica per veure si podria arribar al planeta veí. Després quedarà abandonat orbitant el Sol durant ni se sap quant temps abans no el capturi la gravetat d’algun planeta i s’hi estavelli.

En tot cas, sembla que ja no trigarem gaire a veure com li surt la jugada. Més enllà dels cotxes i la publicitat, si el Falcon Heavy triomfa, l’exploració espacial rebrà una bona empenta.

El necessari “suïcidi” de les cèl·lules

divendres, 1/12/2017

El destí final de totes les cèl·lules, com el de tots els organismes, és la mort. Simplificant-ho molt, una cèl·lula no deixa de ser una mena de bossa constituïda per una membrana cel·lular, dins la qual hi ha el nucli, uns quants orgànuls i un líquid en el que hi tenen lloc milers de reaccions químiques perfectament regulades. Si la membrana cel·lular es trenca, el seu contingut és abocat a l’exterior, la organització que permetia que el metabolisme funcionés es perd i la cèl·lula mor. És el que passa, per exemple, quan ens fem un tall, quan ens esclafem un dit o quan un virus o un bacteri ataquen la cèl·lula.

Quan això passa diem que la cèl·lula ha mort per “necrosi”. El problema és que les restes que queden, siguin fragments de membrana, orgànuls cel·lulars, proteïnes citoplasmàtiques o cadenes de DNA, posen en marxa la resposta inflamatòria. Els nostres leucòcits detecten aquests fragments i el mecanisme de la inflamació s’activa. És el que passa quan ens donem un cop. La inflamació es desencadena per culpa dels fragments de cèl·lules mortes que queden. Cèl·lules mortes per necrosi.

Però les cèl·lules poden morir d’una manera molt més endreçada. Això es va descobrir gràcies a un petit cuc, un nematode de menys d’un mil·límetre de llarg anomenat Caenorhabditis elegans, que és un dels organismes més ben estudiats. El seu cos està fet per exactament  959 cèl·lules i molt del que ara sabem sobre desenvolupament dels embrions es va estudiar inicialment en aquest C. elegans ja que, al microscopi, es podia seguir el camí que feien totes i cada una de les seves cèl·lules. I el cas és que van veure que hi havia 131 cèl·lules que en un moment donat havien de desaparèixer. Tenien una funció al principi, però després sobraven.

L’interessant era que aquestes cèl·lules morien d’una manera diferent a la necrosi. Era una mort molt ben programada i orquestrada. Una mena de suïcidi cel·lular que tenia lloc sense alliberar restes de cap mena. Com si la cèl·lula anés empaquetant els seus propis fragments i deixés que els leucòcits els eliminessin sense activar la inflamació. Aquest procés es va anomenar “apoptosi” i ara sabem que és imprescindible pel bon funcionament de l’organisme. Per exemple, durant el desenvolupament embrionari dels mamífers, les mans primer es formen com una mena de monyons. Però en un moment donat es posa en marxa un procés d’apoptosi que elimina ordenadament les cèl·lules que sobren entre cada un dels dits, fins que aquests queden ben separats i individualitzats.

Un altre moment en el que l’apoptosi és important és quan es detecta que la cèl·lula està començant a funcionar malament. Com si fossin peces que no es poden reparar d’una màquina, el cos simplement les fa sortir d’escena per mitjà de l’apoptosi i les substitueix per cèl·lules noves, funcionals de nou.

En realitat el nostre cos ha anat substituint la majoria de les cèl·lules que el formaven fa uns anys. Cada dia perdem uns cinquanta mil milions de cèl·lules a través de l’apoptosi. Sembla molt, però gràcies a això les anem reemplaçant per cèl·lules noves i així hem pogut anar mantenint un funcionament òptim de la major part dels òrgans al llarg del temps. De fet, un  dels problemes associats a l’envelliment és que aquest mecanisme va perdent eficàcia i ens anem quedant amb cèl·lules poc funcionals però que ja no s’eliminen.

I no costa gaire veure que en el cas del càncer un dels problemes que acostumen a estar-hi relacionats és un defecte en el mecanisme de l’apoptosi. En principi, al llarg de la vida tots tenim molts inicis de processos cancerosos en el nostre cos. Però tant bon punt es detecten l’apoptosi s’encarrega d’eliminar les cèl·lules que acabarien generant un tumor. El càncer només pot avançar si l’apoptosi no funciona correctament. En altres cassos és al revés. Un excés d’apoptosi s’ha relacionat amb malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer o l’esclerosi lateral amiotròfica, on moren cèl·lules que encara necessita el cervell per funcionar correctament. Les coses han de passar quan cal i només aleshores.

En el cas de les cèl·lules, un suïcidi ben programat és el millor que li pot passar a l’organisme. Si això no passa, comencen els problemes. Com si fossin actors d’una magnífica obra de teatre, les cèl·lules han de saber quin és el moment de sortir definitivament d’escena i disposen de l’apoptosi, un mecanisme molecular que permet fer-ho de manera elegant, discreta i eficient.