Arxiu de la categoria ‘General’

Homes, dones i els camins de la depressió

dimecres, 20/02/2019

Si tens les idees clares sobre algun tema, costa molt acceptar que potser estàs equivocat i que les coses no són tan evidents com semblava. Això ens passa quan topem amb dades que no encaixen en el marc mental que ens hem construït. Per això ens costa reconèixer que efectivament era penalti, que el polític en que creiem pot ser corrupte o que el mapa no estava equivocat.

I també que els cervells d’homes i dones no son tan iguals com la correcció política ens empeny a defensar.

Això ho han posat de manifest, gairebé sense buscar-ho, uns investigadors que treballaven en l’estudi dels mecanismes implicats en la depressió. Ja fa temps que sabíem que una proteïna, anomenada SIRT-1 hi jugava un paper, però encara no estava clar exactament que feia. Els estudis genètics relacionaven alteracions de SIRT-1 amb la depressió i en ratolins s’havia vist que nivells baixos d’aquesta proteïna estaven relacionats amb models de depressió. De totes maneres, hi havia dades contradictòries (això passa sovint) i en altres estudis trobaven que eren els augments en els nivells de SIRT-1 els que generaven símptomes relacionats amb la depressió.

És clar, pot ser que la depressió comporti augments de SIRT-1 en determinades zones del cervell, i disminucions en altres zones. Que el cervell és una cosa molt complicada!

Ara, el que han fet ha sigut desactivar la producció de SIRT-1 en una zona determinada del cervell de ratolins. Un indret anomenat còrtex prefrontal medial. És una regió implicada en la conducta cognitiva, la personalitat i la presa de decisions. Quan decideixes fer una cosa i vas maquinant com pots aconseguir-ho, és el còrtex prefrontal la zona del cervell més activa. També se sap que moltes malalties mentals estan associades a alteracions d’aquesta zona del cervell.

Els ratolins als que SIRT-1 no els funcionava en aquesta zona van mostrar, efectivament, símptomes de depressió. I quan es va donar un tractament per retornar la producció de la proteïna a nivells normals, els símptomes van desaparèixer. Això no vol dir que la depressió sigui simplement una falta de SIRT-1 al còrtex prefrontal, però indica que aquesta proteïna en les neurones d’aquesta zona hi pinta alguna cosa en la malaltia.

El detall interessant és que tot això va passar només en ratolins mascles. Als ratolins femella, la falta de SIRT-1 no els va causar res similar a una depressió. Per quin motiu? Bona pregunta…

Els investigadors suposen que és perquè la quantitat de neurones activadores que hi ha en aquesta zona és diferent en cervells masculins i femenins. Cervells diferents, mecanismes diferents. Això vol dir que SIRT-1 només està implicat en la depressió dels mascles? Doncs no, perquè els estudis fets en dones sí que indiquen que en casos de depressió hi ha nivells menors de SIRT-1. Potser la disminució té lloc en zones diferents del cervell segons si ets home o dona.

Tot plegat indica el paper de determinada proteïna en un procés extremadament complex com és la depressió. Una peça més del puzle que ja es veurà si al final porta a dissenyar noves teràpies. També ens recorda que cal tenir present el sexe del pacient ja que el mecanisme d’acció i l’eficàcia dels tractaments no són exactament iguals entre homes i dones. I, finalment, ens recorda que els cervells masculins i femenins fan coses diferents o, més probablement, que fan les mateixes coses però de maneres diferents.

Vides que mereixen ser viscudes

dimarts , 19/02/2019

Al final he acabat escoltant una entrevista que ahir corria per totes les xarxes. El protagonista era l’Arcadi Espasa i el tema anava sobre un article que havia escrit fa uns anys i on afirmava que “si algú deixa néixer a algú malalt, podent-ho haver evitat, aquest algú s’ha de sotmetre a la possibilitat, no només de que el malalt ho denunciï pel seu crim, sinó que sigui la pròpia societat, que haurà de sufragar el cost dels tractaments, la que ho faci “.

Mentre escoltava com es refermava en el seu punt de vista jo anava pensant que ja havia topat altres vegades amb arguments similars. Un dels més coneguts eren els de la propaganda que es feia a Alemanya als anys 30 que també esgrimia el cost que tenien per la societat les persones amb discapacitats i que feia servir el concepte de “vida no mereixedora de ser viscuda“. Propaganda fosca i deshumanitzada que augurava temps encara més foscos.

Tot plegat són versions més o menys encobertes de les idees iniciades per Francis Galton sobre la eugenèsia. Ras i curt es tractava d’aplicar una selecció artificial per afavorir la reproducció dels individus considerats aptes i obstaculitzar la dels no aptes, considerats una càrrega (econòmica, genètica,…) per la societat. Per descomptat, els conceptes de “apte” i “no apte” (o “mereixedor de viure i rebre, si cal, atenció mèdica”) es decideixen subjectivament i mai no coincideixen amb les característiques dels qui recolzen aquesta ideologia.

Els mètodes per aconseguir aquesta selecció han anat variant amb el temps i les societats. Execucions pures i dures, esterilitzacions selectives, empresonaments i aïllaments i tota la varietat de recursos que els humans poden desplegar quan volen fer desaparèixer determinat grup ètnic, social, religiós, ideològic o, senzillament, fisiològic. No cal ser un geni per entendre que aquesta manera de pensar ha portat a algunes de les aberracions més grans que els humans han comés (i mira que el llistó està alt).

Confesso que em fa feliç pensar diferent d’aquesta mena de persones. Potser és perquè he tingut la sort de conèixer gent que enlloc d’eliminar-los treballa per trobar solucions a aquests problemes. Hi ha qui busca la manera de revertir o de minimitzar els efectes de la síndrome de Down sobre les xarxes neuronals, altres que intenten inserir gens funcionals dins les cèl·lules per corregir alteracions genètiques, alguns que busquen com reemplaçar selectivament cèl·lules danyades per altres de funcionals,…

En certa manera es podria dir que aquest plantejament també és una certa forma d’eugenèsia, entesa com una manera de millorar físicament als humans i considerant que estar sa és millor que estar malalt. El detall important és que això es pot fer aplicant els avenços científics i mèdics i no limitant-se a eliminar els qui algú ha decidit que no tenen un nivell prou acceptable de “normalitat”.

Puc trobar irritant un cert bonisme extrem que passa la responsabilitat de tot, absolutament tot, a la societat, però quan es detecta una malaltia greu a una criatura el que hem de fer és posar els mitjans per curar-la fins on sigui possible. Que tot això té un cost per la societat? Doncs efectivament. Però qualsevol societat que no estigui disposada a destinar recursos a aquests temes és una societat malalta.

Fulles

dilluns, 18/02/2019

Les fulles són un dels elements més característics de les plantes. En trobem de moltes mides i formes, però sempre que dibuixem una planta, les fulles en són una de les parts principals. Allà és on el vegetal fa la fotosíntesi i intercanvia els gasos amb l’atmosfera, de manera que sembla una d eles parts principals dels vegetals. I tot i així, durant molt temps les plantes van anar fent sense fulles.

Els fòssils de les primeres plantes que tenim localitzats tenen uns 450 milions d’anys. Això fa referència a les plantes terrestres, perquè al mar hi ha algues des de fa més de mil milions d’anys. En tot cas, a partir de determinats grups d’algues, unes quantes valentes van començar a colonitzar terra ferma. Aquelles pioneres tenien un aspecte poc agraciat. Essencialment un tronc en el que es podria fer la fotosíntesi. I dir-li tronc és una manera de parlar ja que tindria més l’aspecte d’una molsa que d’altra cosa. Una tija és el correcte.

Fer la fotosíntesi sobre la mateixa tija és pràctic però poc eficient. Sobretot perquè la superfície que pots dedicar a la feina és relativament escassa. Una superfície plana i ben encarada cap a la llum permet captar molta més energia lumínica i també permet enquibir-hi més estomes, aquelles estructures semblants a porus per on la planta capta CO2 i allibera oxigen i aigua.

Però l’evolució s’ho va prendre amb calma i no tenim constància de plantes amb fulles fins passats més de cinquanta milions d’anys de l’arribada de les plantes terrestres. Un grapat de milions d’anys en els que la botànica hauria sigut una ciència més aviat poc vistosa. En tot cas, cal tenir present que per fer una fulla no n’hi ha prou amb agafar una superfície i estirar-la. Cal tot un sistema de vasos que es vagin ramificant i que estiguin ben integrats amb els vasos principals de la planta. Organitzar tot això va demanar molt temps als vegetals.

Com passa en molts casos, se suposa que les plantes van començar com estructures amb una funció diferent i que posteriorment es van especialitzar en fer fotosíntesi. Probablement van començar sent espines, estructures que sobresortien de la tija i que donaven protecció enfront dels herbívors. I recordem que des que van emergir les plantes fins que ho van fer els animals també va passar un cert temps. L’estímul evolutiu per emprendre el camí cap a les fulles va trigar a arribar.

Però això de les fulles és un sistema massa eficient com per ignorar-lo, per això al final va acabar evolucionant varies vegades i de manera independent en diferents grups de vegetals. Primer eren fulles molt senzilles però poc a poc van anar agafant complexitat, fins arribar a tot el ventall de formes i mides que podem admirar ara. Sempre amb idea de millorar l’eficiència, cosa que obligava a jugar amb dos factors: augmentar la superfície i evitar que això la tornés massa fràgil. Per això van anar apareixent lòbuls, divisions i altres formes que donen molts superfície però també les fan més adaptables a coses com els cops de vent que les podrien malmetre si fossin simples superfície planes.

Amb les fulles l’evolució va trigar a posar-s’hi, però quan finalment ho va fer va exprimir totes les possibilitats que permeten la física, la geometria i la fisiologia. Una sort ja que un món en el que les plantes no tinguessin fulles per donar vida als boscos, per canviar de color amb les estacions i per omplir el terra de material perquè els nens hi juguin seria molt menys interessant.

I les flors encara van trigar més…

Epidèmia d’ebola. Alguna cosa vàrem aprendre.

divendres, 15/02/2019

No se’n parla massa, però al Congo segueix actiu un brot de malaltia del virus ebola que ja ha causat gairebé cinc-cents morts i que encara està lluny de semblar encaminar-se al final. Potser perquè en comparació amb el brot dels anys 2013-2016 de Guinea, que va causar més d’onze mil morts, aquest sembla menor. Però no deixa de ser el més greu que han patit al Congo i ja és el segon més important de tota la història.

Com acostuma a passar amb aquesta mena de virus, la mortalitat és prou elevada. En aquest cas és del 58 %. Poca broma!

Una de les diferències més importants és que durant el brot de Guinea es van aprendre moltes lliçons i es va activar la generació de vacunes i tractaments per aquesta malaltia. A diferència d’aleshores, ara ja es disposa d’una vacuna que s’ha administrat a més de setanta mil persones. Especialment al personal sanitari, que durant l’anterior brot va patir molts casos de la malaltia ja que estan en permanent contacte amb persones i materials infectats.

També tenim nous medicaments antivírics que ja van donant els primers resultats esperançadors. Fa poc es va anunciar el primer cas de tractament amb èxit d’un bebè fill d’una mare portadora del virus i que havia nascut també infectat. Un mes després del tractament el nen ja estava lliure de virus i en bon estat de salut.

De totes maneres, només amb medicaments costarà controlar l’epidèmia. Cal molta feina sobre el terreny de identificació de malalts, control de vies de contagi, aconseguir canvis en l’actitud de les societats afectades i anar aplicant mesures de resposta ràpida per tallar els nous brots que van sorgint aquí i allà. L’experiència de l’anterior brot ha ajudat a aprendre com fer les coses de manera més eficient, però fins i tot així segueix sent una situació endimoniadament difícil de controlar. No hi ajuda gens el fet que l’epidèmia tingui lloc en zones de conflicte, amb poca seguretat i una població molt dispersa. Són factors que dificulten extraordinàriament la feina dels equips mèdics. Són aquelles situacions en les que, a més del virus, cal lluitar contra la manera de ser dels humans.

Caldrà seguir atentament l’evolució de l’epidèmia i esperar que no arribi a la magnitud de la de fa tres anys. També caldrà seguir aprenent dels errors que es vagin cometent. Perquè amb els virus com l’ebola hi ha una cosa segura. Sabem que abans o després tornarà a aparèixer.

Opportunity; Final de la missió

dijous, 14/02/2019

La missió havia de durar tres mesos però es va mantenir actiu durant quinze anys. Tota una gesta que va acabar ahir, quan la NASA va donar per finalitzada l’activitat del robot Opportunity. Justament el 25 de gener es va complir l’aniversari de la seva arribada a Mart, de manera que la xifra ha sigut gairebé rodona. Ell, i el seu germà Spirit, que va durar “nomes” sis anys, han marcat tota una fita en l’exploració de Mart.

També han resultat exemplars en la manera de fabricar aparells que durin i durin molt més enllà de la seva vida prevista. Res d’obsolescència programada en aquest cas.

El problema que ha marcat la fi de l’Opportunity va ser la gran tempesta de sorra que va cobrir el planeta el maig de l’any passat. Amb l’atmosfera coberta de pols la quantitat de llum que arribava era massa poca com per permetre que els panells solars que l’alimentaven seguissin generant prou electricitat. Un cop passada la tempesta el robot no va donar senyals de vida. El més probable és que s’hagués dipositat massa pols a la superfície dels panells i aquests seguissin sense funcionar.

Els tècnics de la missió tenien l’esperança que el vent acabés per netejar-los i per això anaven enviant senyals que permetessin la reactivació dels sistemes. Però després de 835 intents de comunicació han acabat per llençar la tovallola i la missió ha acabat.

El problema era que si no s’aconseguia posar en marxa mínimament el sistema, les baixes temperatures acaben per impossibilitat que es recuperi. Passats gairebé deu mesos, ja es considera que no hi haurà manera de reactivar-lo de manera que l’Opportunity quedarà definitivament al llit sec d’un antic rierol marcià.

Suposo que si algun dia acabem colonitzant Mart, els indrets on han quedat aquests primers exploradors seran monuments commemoratius o alguna cosa així.

Amb el seu successor, el Curiosity, hi haurà menys sorpreses. No funciona amb panells solars sinó amb un generador termoelèctric de plutoni, de manera que la seva durada es pot calcular amb molta més precisió. Quan s’acabi el combustible ja no hi haurà res a fer.

Com es previsible, el llegat de l’Opportunity és impressionant. Ha explorat cràters, ha descobert antics llacs, va descobrir les esfèrules marcianes, va fer perfils de temperatures de l’atmosfera marciana i també ens va proporcionar algunes de les millors vistes dels paisatges marcians. Gràcies a l’Spirit i l’Opportunity, Mart és un indret molt més familiar del que mai no havia sigut. Ha deixat de ser un paisatge obert a la fantasia dels escriptors de ciència ficció per esdevenir un lloc ben real.

Ibuprofèn

dimecres, 13/02/2019

Fa pocs dies va morir l’Steward Adams. Potser el seu nom no us dirà res, però segurament gràcies a la seva feina us heu trobat millor en més d’una ocasió. Ell va ser qui va qui va inventar l’ibuprofèn.

Adams era un químic que va acabar treballant en el disseny de nous agents analgèsics i antiinflamatoris. L’aspirina anava prou bé, però tenia massa efecte sobre la mucosa de l’estómac i massa facilitat per dificultar el procés de coagulació. El que pretenien era trobar alguna molècula amb activitat similar però amb menys efectes secundaris. Els corticosteroids també eren antiinflamatoris, mes potents i tot, però de nou amb massa efectes secundaris.

El que van fer va ser anar provant diferents tipus de molècules que pensaven que tenien potencial. Proves i més proves fins que van arribar als àcids fenilpropiònics. I aquí van tenir èxit, concretament amb l‘àcid 2-(4-isobutilfenil) propiònic . Ho va saber quan havia de fer una presentació i es trobava amb una important ressaca. Va aprofitar per prendre’n una certa quantitat de la última molècula que havien dissenyat i va veure que el mal de cap desapareixia.

Li han preguntat moltes vegades si era normal això de provar en un mateix els fàrmacs que fabricaven i amb un toc d’humor responia que efectivament en aquell temps ho feien però només quan les molècules ja havien passat les proves de toxicitat en rates. Avui seria impensable.

El cas és que aquella molècula que finalment va acabar per ser coneguda amb el nom d’ibuprofèn ha esdevingut l’analgèsic i antiinflamatori de primera línia per excel·lència. Fins i tot potser amb massa èxit, perquè tot i tenir menys efectes secundaris que l’aspirina, també en té alguns (tots els productes en tenen) i caldria ser una mica més curós abans de prendre’n tant i tan alegrement.

Però una cosa m’intrigava de l’ibuprofèn. Actua de manera similar a l’aspirina, i quan miro el mecanisme d’acció trobo que, a l’igual que l’aspirina, l’ibuprofèn bloqueja un enzim anomenat ciclooxigenasa. En realitat hi ha dos tipus de ciclooxigenases però bloqueja les dues, de nou igual que l’aspirina. Aquest bloqueig evita la fabricació de prostaglandines i tromboxans, que son uns mediadors implicats en la inflamació.

El dubte és… si actuen igual, com és que els seus efectes, al menys els efectes secundaris, són diferents? Especialment sobre la coagulació. L’ibuprofèn afecta molt menys la coagulació, de manera que el risc d’hemorràgies, tot i que encara hi és, resulta molt menor que en el cas de l’aspirina.

Doncs la resposta està en la manera d’enganxar-se a la ciclooxigenasa per inhibir-la. L’ibuprofèn ho fa de manera reversible, és a dir que s’hi uneix i mentre està unit l’enzim no funciona, però amb el temps es pot separar i l’enzim recupera la seva activitat. L’aspirina no. Quan s’hi uneix ho fa de manera definitiva i l’enzim ja mai recuperarà l’activitat. Només quan la cèl·lula fabriqui nova ciclooxigenasa podrà tornar a fer prostaglandines i tromboxans.

Això és molt rellevant en el cas de les plaquetes, les encarregades de fer que la sang coaguli. Són elements que ja no tenen nucli i, per tant, no poden fabricar noves proteïnes. Si l’aspirina bloqueja la seva ciclooxigenasa, aquella plaqueta ja mai funcionarà. Caldrà que el cos en fabriqui de noves, cosa que fa constantment però que requereix temps. Si tens problemes de trombosis això pot anar bé però si tens problemes de coagulació anirà malament. En canvi, amb l’ibuprofèn, l’aturada és temporal,  passat un temps la plaqueta podrà tornar a fer la seva feina i la coagulació queda molt menys afectada.

El detall d’unir-se de manera definitiva o de manera reversible és un dels principals fets que marquen la diferència entre l’aspirina i l’ibuprofèn. Una petita diferència que fa que un fàrmac porti menys complicacions que l’altre. Això també fa que sigui mala idea combinar-los ja que s’interfereixen mútuament.

El previsible final de Mars One

dimarts , 12/02/2019

De vegades sap greu encertar, però hi ha ocasions en que és tan evident que una cosa no pot sortir bé… Recordeu el projecte Mars One? Era aquell que havia d’enviar persones a Mart amb idea de quedar-s’hi definitivament i que estava organitzat per una televisió holandesa. Per finançar-ho havien de muntar una mena de “Reality show” espacial, transmetent les aventures dels colons que l’any 2014 iniciarien la colonització del planeta roig.

Tot molt xulo, però la majoria dels amants de l’exploració espacial no ho veiem gaire clar. A part dels vídeos espectaculars, els nois de Mars One no tenien coets, no tenien habitatges, no tenien idea de com aconseguir aliments aigua i aire de manera permanent a Mart… no tenien gaire res del que cal tenir per anar i quedar-se a Mart. L’Elon Musk també diu que hi vol anar amb la seva empresa Space X. Ja es veurà si se’n surt, però al menys ell disposa de coets.

I com era previsible, un tribunal suïs ha declarat l’empresa Mars One Ventures en fallida i ha quedat dissolta. De manera que el somni d’anar a Mart de manera fàcil i pel·liculera ha quedat en no-res.

Normal.

També malaguanyats els diners que van pagar els candidats que s’hi van presentar voluntaris per tal de passar les proves de selecció…

De vegades oblidem que l’aventura espacial és perillosa, difícil i molt cara. Parlem d’anar a Mart com si només es tractés d’anar una mica més enllà de la Lluna. És com pensar que si tinc una barqueta amb la que creuar el canal de la mànega, ja puc creuar l’Atlàntic només posant una mica  més de provisions.

També deu tenir una mica de culpa la moda de pensar que n’hi ha prou de proposar-se les coses per aconseguir que es facin realitat. Allò de “si vols, pots” és un dels majors disbarats que es poden arribar a dir i la vida n’és plena a vessar d’exemples.

Encara falta molt per poder pensar en enviar persones a Mart. És una empresa descomunalment complicada i, per descomptat, lluny de l’abast de programes de televisió i empreses d’entreteniment. Si la tecnologia no deixa de progressar potser algun dia resultarà senzill, però aquest dia encara està molt lluny.

L’actriu i els salts de freqüència

dilluns, 11/02/2019

L’any 1942 l’oficina de patents dels Estats Units va concedir la sol·licitud 2.292.387 anomenada “Sistema secret de comunicacions” i que havien presentat uns mesos abans Hedy Keisler Markey i George Antheil. En essència era un sistema que permetia controlar per radiofreqüència els torpedes sense que l’enemic el pogués detectar. En aquells moments, en plena segona guerra mundial, era massa arriscat intentar mantenir comunicació amb els torpedes que enviaves ja que l’enemic podia detectar el senyal i identificar el punt d’origen.

La solució proposada pels inventors era que el senyal de radio no fes servir una freqüència concreta sinó que anés saltant de freqüència en freqüència cada pocs moments. Així, encara que l’enemic detectés el senyal, el perdria poc després quan canviés la freqüència. Només l’emissor i el receptor, que coneixien l’ordre en que anirien canviant les freqüències, podrien entendre el missatge.

Òbviament les aplicacions d’això anaven molt més enllà de dirigir torpedes. Els sistemes de comunicació per radio podien esdevenir molt més difícils d’interceptar amb aquest mecanisme, més específicament anomenat “’espectre eixamplat per salt de freqüència”.

Avui en dia, quan fem servir els telèfons mòbils, el wifi o el BlueTooth estem fent servir essencialment aquest sistema. Tot i així,els inventors originals mai no en van veure ni un duro per la seva idea. En aquell moment era massa avançada i no es va tenir en compte. Va caldre esperar més de vint anys per poder veure algunes aplicacions d’aquell invent.

EL noms dels inventors no ens diran gran cosa, però la primera, la Hedy Keisler Markey, era l’actriu Hedy Lamarr, una de les estrelles de Hollywood del moment, coneguda per pel·lícules com “Sansón y Dalila“. La patent la va signar amb el cognom del seu espòs. D’un d’ells perquè es va casar fins a sis vegades. I l’altre inventor, en George Antheil, no era cap marit sinó un músic amb el que estava embolicada des de feia uns anys. Ell havia esbrinat com sincronitzar diferents pianoles perquè toquessin una melodia i la Hedy va fer servir aquell mecanismes per posar en pràctica la seva idea.

De totes maneres, si el sistema inventat per la Hedy va trigar anys a ser posat en pràctica, encara va passar més temps fins que no se li va reconèixer el mèrit. Una actriu, espectacularment guapa fent d’inventora? Sobre sistemes de radiofreqüència per ocultar els torpedes? Això no encaixava gens en la mentalitat d’aquell temps. De les actrius només s’esperava que fossin atractives i sofisticades. Eren els temps de la Greta Garbo, Rita Hayworth o Maureen O’hara. Per això ella mateixa va tendir a ocultar la seva faceta com inventora, no fos cas que li compliqués la carrera d’actriu. No va ser fins l’any 1997 que l’Electronic Frontier Foundation li va atorgar un premi en reconeixement pel seu invent.

La història de la Hedy Lamarr té tots els ingredients que es puguin demanar. Una dona atractiva, un vida personal intensa, una ment brillant, històries de guerra, fugida dels nazis, invents no reconeguts… però sobretot perquè era algú que saber combinar a la seva vida les arts i les ciències.

Pessigolles

divendres, 8/02/2019

Pessigolles. Una cosa que pot ser molt divertida o molt emprenyadora depenent del moment, de qui les faci o de com les facin. També resulta una sensació curiosa, sense massa sentit aparent i que té la particularitat que no te les pots fer tu mateix. Encara que en això últim caldria posar-hi algun matís.

Segons el diccionari, les pessigolles són “Sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió”. De totes maneres, quan s’ha filat més prim s’ha vist que podem parlar de dos tipus de pessigolles als que, com és previsible, els han posat noms extravagants: Knismesi i gargalesi.

La knismesi és la sensació es genera quan es toca molt suaument determinades zones del cos. Una mena de sensació elèctrica que fa que t’encongeixis una mica però no desencadena el riure. Si un insecte passa per sobre la pell o si t’acaricien amb una ploma, el que notem és knismesi.

La gargalesi és molt més espectacular, es desencadena en resposta a un contacte amb més pressió i més vigorós i és el que fa que surtin les riallades i ens recargolem sense poder evitar-ho.

Com és previsible, les fibres nervioses que s’activen en un i altre cas són diferents. També és diferent la història evolutiva d’aquests dos reflexes ja que la knismesi es pot causar en molts animals. Els que teniu gats o gossos sabeu prou bé com responen a la knismesi però es pot detectar en molts animals. Hi ha estudis fets en rates i fins i tot diuen que als taurons també se’ls hi pot provocar. La veritat és que no he trobat cap referència fiable d’això tret de la que esmenta tothom i que és una frase de la novel·la ”Tauró”, però igual és que ho he buscat poc. En canvi, la gargalesi és molt més rara. Sabem que es dóna en humans, alguns grans simis i para de comptar.

Per això deia que cal matisar allò que no ens podem fer pessigolles a nosaltres mateixos. La knismesi sí que ens la podem provocar. N’hi ha prou de passar el dit pel palmell de la mà o per la planta del peu per verificar-ho. El que no podem fer-nos és la gargalesi. Aquesta incapacitat sembla que està relacionada amb la manera inconscient del cervell de predir el que anem a fer. Això ho sabem ja que en experiments fets amb un robot que et feia les pessigolles a tu mateix però que es movia amb un cert retràs en el temps, sí que te les podies fer. Sembla una curiositat sense més però estirant d’aquest fil es plantegen estudis sobre com ho fem per tenir consciència de nosaltres mateixos.

Finalment, quin sentit pot tenir aquesta sensació de les pessigolles? Doncs tampoc és que estigui massa clar, però aparentment és un bon mecanisme per establir lligams en animals socials com nosaltres i també s’ha dit que participa en crear vincles entre mares i bebès. En tot cas, quan érem petits, fer o que et fessin pessigolles era un dels jocs més divertits. Tot això que guanyem pel fet de ser humans i gaudir de la gargalesi.

Un últim detall és… d’on han sortit aquests noms tan estrambòtics? Knismesi? Gargalesi? Al diccionari no hi són! Doncs els va proposar, a finals del segle XIX, G. Stanley Hall , un psicòleg americà que va fer servir les paraules gregues  ”knismos” (picor) per la primera i ”gargalizein” (pessigolles) per la segona.

Confesso que a mi, això de gargalesi em fa pensar en el Gargamel. Amb ell també vaig riure molt al seu moment.

L’entranyable, curiós i… verinós ornitorinc

dijous, 7/02/2019

Pot donar la idea de ser un animaló encantador, però en realitat no se l’aprecien gaire per allà on viu. L’ornitorinc és un dels animals més curiosos que hi ha, amb el seu cos de mamífer, el seu bec d’ànec i la seva manera de pondre ous per reproduir-se. Però, a més, és un dels pocs mamífers que fabriquen verí i te’l poden injectar. L‘altre és el seu parent en el mon dels monotremes, l’equidna. Aquest també fabrica verí però no disposa de sistema per injectar-lo de manera que no està gens clara quina és la seva funció.

En el cas de l’ornitorinc tampoc és que estigui massa clar. Per començar, el verí només el fan els mascles i únicament durant l’època de reproducció. Això fa pensar en sistemes de lluita entre mascles més que en sistemes per capturar preses. També pot ser un sistema de defensa, però una defensa que només està funcional determinats períodes a l’any és una mica estranya.

L’agulló per injectar-lo el té amagat a les potes del darrere, de manera que algunes persones que els han agafat sense precaucions s’han endut una bona injecció de verí. No s’ha descrit cap cas d’enverinament mortal en humans, però sí que ha quedat clar que fa mal. Molt i molt mal. Un dolor que, a més, dura setmanes i fins i tot mesos. Ah! I que no respon al tractament amb morfina.

Encantador l’ornitorinc.

L’estudi del verí ha descobert una complexitat fascinant. Com acostuma a passar, no és un únic compost, sinó una barreja de diferents molècules amb activitats diverses. En el cas de l’ornitorinc, s’ha identificat al menys dinou pèptids i un grapat més d’altres molècules. Els pèptids estan relacionats amb tres famílies de compostos anomenades defensines, factors de creixement neuronal i peptids natriuretics. En tot cas, la barreja funciona prou com per fer un mal desesperant i que dura i dura. A sobre, a més del dolor al lloc de la injecció, genera hiperàlgia, és a dir un augment de la sensibilitat als estímuls dolorosos.

Però no tot són males notícies. Un dels compostos que hi ha és un anàleg d’una hormona anomenada GLP1, per les sigles en anglès del “Pèptid similar al glucagó tipus 1”. Aquesta hormona serveix, en condicions normals, per augmentar la secreció d’insulina i s’ha fet servir pel tractament de la diabetis tipus 2. Un dels problemes que té es que es degrada amb una certa rapidesa, i aquí entra en joc l’anàleg trobat al verí de l’ornitorinc. Sembla que pot fer la mateixa funció, però que es degrada més lentament, de manera que el seu potencial per tractar la diabetis podria ser més que interessant.

En tot cas, si un dia topeu amb un ornitorinc, admireu-lo, però aneu amb compte a l’hora de tocar-lo. Igual és un mascle en època de reproducció i us endueu una injecció de verí que, tot i no fins oh sabem no és mortal pels humans, us deixarà un record molt dolorós.