Arxiu de la categoria ‘General’

Un embolic per l’autocorrector d’Excel

divendres, 13/09/2019

Sou dels que pensàveu que els científics són una comunitat de gent molt espavilada que treballa amb una precisió envejable i que aconsegueix uns resultats fiables, reproduïbles i… vaja, que el que diuen va a missa? Doncs ja us ho podeu treure del cap. Oblideu CSI i sèries similars, molt allunyades de la realitat dels laboratoris. El món real és més prosaic i per recordar-ho acaben de descobrir que una bona part de les dades publicades en estudis de genètica contenen errors per culpa del…. Excel!

Els fulls de càlcul són una eina genial per treballar, però també poden resultar diabòlicament enganyoses. Els errors que amaguen passen molt fàcilment desapercebuts, de manera que sempre insisteixo als estudiants que verifiquin més d’una vegada que tot està bé. El que no comptava era que l’autocorrector fos una font de problemes afegits.

Sí, sí. El maleït autocorrector del full de càlcul Excel, omnipresent a tots els ordinadors, té la mania de corregir el que opina que són errors tipogràfics. I encara més irritant resulta quan decideix que el que has escrit deu ser una data i també ho arregla deixant-lo, preferentment, en el format anglosaxó. De vegades resulta útil, però segons el que estiguis introduint pot ser una font d’embolics considerable.

Per exemple, hi ha un gen anomenat Septina-2 (SEPT2). La família de les septines es va descobrir estudiant la divisió cel·lular. Quan una cèl·lula es divideix en dos, durant una estona es mantenen unides per estructura compartida anomenada “septe”. Per això, les proteïnes que feien allà la seva funció les van anomenar “septines”. El problema és que si poses SEPT2 a Excel, el programa interpreta que estàs escrivint una data, el dos de setembre en anglès (September, 2  ->  Sept 2) i la punyetera pàgina ho corregeix automàticament. Tu havies escrit el nom del gen “SEPT2” i si no t’hi fixes, el que et sortirà serà “2019/09/02”.

Anecdòtic? Doncs no. El 20% dels treballs publicats amb fulls Excel per descriure les llistes de gens o proteïnes identificades i com s’han processat, contenen errors atribuïbles a l’autocorrector. Que ho hauríem de revisar? Sobre el paper sí, però cal tenir en compte que actualment els gens o les proteïnes ja s’analitzen amb sistemes automatitzats que generen llistes de centenars o milers de dades presentades, molt sovint, en un full d’Excel. Normalment ens fixem en aquells gens que ens interessen particularment, els més alterats en l’estudi concret o els més relacionats amb la patologia o el mecanisme que estudiem, però difícilment els repasses tots.

De manera que la propera vegada que un full de càlcul us faci una mala passada, recordeu que als millors científics del món i a les revistes científiques més prestigioses els passa el mateix. Tots som humans i l’autocorrector d’Excel és un generador d’errors inesperats infatigable, inescrutable, invencible!

Les mans dels homes, les mans de les dones.

dijous, 12/09/2019

Polítics, actors i molts tertulians tenen en comú que la seva carrera depèn en gran manera de la percepció que el públic tingui d’ells. Però per sobre de tot cal que el públic els tingui presents. Per això sovint topem amb gent que fa declaracions que tenen tot l’aspecte de ser només un intent de cridar l’atenció. I la manera més fàcil de fer-ho amb alguna cosa ofensiva o un estirabot que generi reaccions emocionals intenses. Hi ha autèntics professionals dedicats només a fer empipar al personal assegurant-se així que seran llegits o escoltats i generant clics, i per tant un benefici, a les xarxes. Fer-ne massa cas és seguir-los el joc, però  són gent que actua sobre la part emocional, de manera que la lògica ho té més aviat difícil. De totes maneres, amb una mica d’entrenament no costa tant relativitzar el que diuen o fan.

Una estratègia que faig servir és, simplement, ignorar el missatge incendiari i aprofitar per aprendre alguna cosa útil sobre el tema. Per exemple, fa uns dies algú va dir, en referència a les denúncies sobre abusos sexuals que s’han fet contra el cantant Plácido Domingo, que “Las manos de un macho no están para estar quietas precisamente”. Un estirabot per aconseguir espai mediàtic, molt probablement. Però aleshores m’he preguntat… quines diferències (reals) hi ha entre les mans dels homes i les de les dones?

Algunes són fàcils. La pell i la musculatura d’homes i dones no són exactament iguals, de manera que les mans masculines tenen més vellositat i menys greix subcutani, de manera que la forma dels dits és una mica més arrodonida en dones. Per descomptat tot això són generalitzacions. La variabilitat dins de cada sexe és prou gran com per fer que les característiques d’uns i altres es superposin, de manera que podem trobar persones amb mans de tota mena, però “en general” podem intuir aquestes diferències.

Una de curiosa és la diferència entre les longituds dels dits anular i índex. En general els homes tenen l’anular més llarg, mentre que les dones els tenen iguals o amb l’índex més llarg que l’anular. Per cert, els simis els tenen, en general, com els homes.  D’això ara ja en sabem el motiu. Durant el desenvolupament embrionari hi ha una certa diferència en les proporcions de receptors d’andrògens i d’estrògens a les cèl·lules que formaran els dits. En el cas del dit anular n’hi ha més que en l’índex. I com que els andrògens i els estrògens activen diferents vies cel·lulars, el resultat final és que en els embrions que es desenvoluparan com a mascles el dit anular es veu més estimulat a créixer que l’índex mentre es forma la mà. Una diferència molt subtil, però que en grans grups es pot verificar.

Respecte de la longitud total, el dit petit també mostra una certa diferència. En les dones és, proporcionalment, més petit que en els homes. De nou, els homes estem més propers als simis en aquestes proporcions.

I pel que fa a la mobilitat… de fet tant les masculines com les femenines estan per no parar quietes. El bipedisme va alliberar les mans i el polze oposat va convertir-les en unes de les millors eines que l’evolució ha generat per manipular coses. El ventall de coses que les mans poden fer és extraordinari i qualsevol excusa és bona per parar-hi atenció uns moments.

Antidepressius, bateries i explosions estel·lars

dimarts , 10/09/2019

Normalment associem el liti amb dues coses: Les bateries (des de les dels mòbils fins a les dels cotxes elèctrics) i com a medicament per tractar la depressió, el trastorn bipolar i altres patologies relacionades amb els estats anímics. A part d’això, acostumem a tenir poca informació sobre el liti. Simplement és un més dels elements de la taula periòdica però que no entra en la categoria dels destacats. No és com els habituals, l’oxigen, el carboni o l’hidrogen, ni tampoc en la dels espectaculars com l’urani, el mercuri o el plutoni.

Un tractament una mica injust per un element que va ser dels primers que van aparèixer. Tres minuts després del Big Bang, quan l’Univers tot just s’havia refredat prou com per permetre l’existència mateixa dels àtoms, només hi havia els elements més simples fets amb un, dos o tres protons, és a dir: hidrogen, heli i… liti! Alguns elements que formen part de la bateria del mòbil que portem a la butxaca tenen més de catorze mil milions d’anys d’existència.

De totes maneres aquest no va ser l’únic origen del liti. Es pensa que amb el Big Bang es va formar una quarta part del liti existent a l’Univers. L’origen de la resta va ser un misteri fins fa uns anys, quan es va descobrir que durant les explosions de noves (unes menys espectaculars que les supernoves, però que Déu ni do) es formava una gran quantitat de liti. En realitat el que van detectar era Beril·li però aquest es desintegra en liti en poc temps.

Així doncs, podem afinar una mica: Una part del liti de la bateria del mòbil es va generar durant el Big Bang, però la major part prové de l’explosió d’una estrella fa milions d’anys. Per cert, que si preneu liti com a tractament, el seu origen és el mateix.

Com a medicament el liti presenta una curiosa característica. Sabem que funciona però no sabem el com ni el perquè. Que serveix com antidepressiu i per patologies similars ho sabem des de fa més d’un segle, però de quina manera ho fa segueix sent motiu d’especulació. Per la mida de l’àtom de liti i les seves característiques podria interferir amb el sodi o el potassi, uns altres elements importants en la transmissió de senyals nervioses. També pot actuar sobre alguns enzims, pot modular vies metabòliques o pot augmentar la resistència d’algunes neurones. No és infreqüent trobar medicaments dels quals en desconeixem el mecanisme d’acció i només podem constatar que funcionen. Històricament és el que passava amb els més antics. Però que, com en el cas del liti, el misteri duri més d’un segle ja és destacable.

En tot cas, tot sembla indicar que el liti esdevindrà cada vegada més important. Ara ja ens hem acostumat a les bateries de ions liti, molt més eficients i lleugeres que les seves predecessores. Normal, ja que abans les bateries es feien amb plom un dels elements més pesants, mentre que el liti és dels més lleugers. No és perquè sí que es troba al principi de la taula periòdica! De fet és dels pocs metalls que podria flotar en aigua.

A mida que els cotxes elèctrics i altres sistemes per emmagatzemar energia es vagin fent més comuns les necessitats de liti aniran augmentant. No és que sigui un element especialment comú, però de moment encara n’hi ha prou per mantenir els preus baixos. De fet, no és dels que més es recupera quan s’envien els aparells antics a reciclar, però segurament això no trigarà a canviar.

La mosca tse-tse i el color blau

dilluns, 9/09/2019

“No portis roba de color blau”. Aquest és un consell que es dóna si has d’anar de viatge per l’est d’Àfrica. La primera vegada que m’ho van dir vaig pensar que no tenia massa sentit, però el consell es va anar repetint a mida que s’apropava el dia de sortir de viatge i finalment vaig acceptar que era millor fer-ne cas. El problema és que el color blau atreu la mosca tse-tse, i la realitat és que ningú vol que li piqui aquest insecte.

Tot i així, alguna picada ens vàrem endur. I no és poca cosa. Malgrat que es tracta d’una mosca, un insecte que no associem amb picades importants, la picada de la tse-tse fa tant mal com la d’un tàbac. En realitat, la mida i forma de la mosca recorda més als tàbacs que no pas les mosques casolanes. A sobre són tremendament resistents. Una plantofada no els fa res i fins i tot aguanten una trepitjada si no la fas amb molta decisió.

Però de totes maneres, el més inquietant de la mosca tse-tse no és la picada sinó la malaltia que poden transmetre: La famosa malaltia de la son. La causa no és estrictament la mosca, que només actua com a vector, sinó el Trypanosoma que la pot parasitar. Aquest protozou, del que hi ha diferents espècies que causen la malaltia, infecta les glàndules salivals de la mosca i quan aquesta pica pot arribar fins al torrent sanguini de la víctima. Allà es pot  escampar per la sang, la limfa i diferents teixits. També pot arribar al cervell i entre altres coses, afecta el ritme de la son, de manera que no dorms per la nit i vas clapat durant el dia.

Fins fa uns anys, la mosca tse-tse causava milers de morts i també afectava de manera dràstica al bestiar d’àmplies zones de l’Àfrica. Per acabar d’adobar-ho, no hi ha vacuna i els tractaments són molt tòxics i no excessivament eficients. La solució era eliminar el vector, de manera que es van fer campanyes per erradicar la mosca tse-tse de les regions més sensibles. Primer es va fer amb artilleria pesant, fumigant amb DDT i altres plaguicides. Després, quan es van adonar que això també generava molts problemes, van passar a sistemes més subtils. La mosca s’aparella només una vegada a la vida, ja que emmagatzema prou esperma per fecundar tots els ous que vagi fent. El que es va fer va ser alliberar mascles de mosca estèrils, de manera que les femelles que copulessin amb ells no tindrien descendència. A Tanzània van alliberar milions de mosques mascles estèrils i els resultats van ser prou satisfactoris. En algun indret pràcticament va desaparèixer. Ara mantenen la població controlada posant trampes amb insecticida. Naturalment són de color blau per atreure-les millor.

I realment sembla que no és una llegenda urbana. Es van fer estudis analitzant les preferències de color per part de les mosques i els colors foscos, i particularment el blau, van ser els més atractius sempre que no reflectissin massa ultraviolat. Nosaltres no el veiem el U.V., però elles sí que el veuen i no els fa gràcia.

En tot cas, que ara n’hi hagi menys no vol dir que hagi desaparegut del tot i en alguns indrets de la sabana pots topar amb racons relativament infestats d’aquestes incòmodes habitants. Tampoc és que tinguis massa dret a queixar-te si vas de turista. Elles hi eren abans! Però si un dia teniu ocasió d’anar per algun indret de l’est de l’Àfrica, recordeu-vos de deixar la  roba de color blau ben guardada.

Storm glass. Potser no funciona, però és ben bonic

divendres, 6/09/2019

Predir quin temps farà ha sigut un dels grans interessos dels humans des de sempre. Ara ens ho preguntem amb motius més o menys irrellevants, però pels mariners de fa uns segles, saber si s’acostava una tempesta o un període sense vent podia representar la diferència entre viure o morir. Va caldre esperar que la meteorologia arribés a la majoria d’edat per disposar de prediccions mínimament acurades, però al llarg de la història s’han inventat sistemes d’allò més enginyosos per fer les prediccions.

Un dels més curiosos va ser el conegut com “Storm glass” (vidre de tempestes?) que es va inventar cap al segle XVII però que va popularitzar al segle XIX ni més ni menys que en Robert Fitzroy. Ell és conegut sobretot per ser el capità del vaixell Beagle amb el que Charles Darwin va fer la volta al món i va recollir les dades que el portarien anys després a formular la teoria de l’evolució. Però Fitzroy també va ser un dels pioners en la meteorologia, va formular els primers pronòstics mínimament seriosos i va ser el primer cap del departament de meteorologia de la Royal Society. Ell va ser qui va fer els primers mapes de previsió del temps. Que potser no encertaven gaire, però van representar el primer pas en el camí de la meteorologia fins on és ara.

El cas és que Fitzroy disposava d’un Storm glass que va portar al viatge amb el Beagle i que, suposadament li permetia predir el temps que faria. L’aparell consistia en un recipient de vidre dins del qual hi havia preparat una barreja d’aigua, etanol, nitrat potàssic i clorur d’amoni. Uns productes que cal preparar de determinada manera i en un ordre molt concret si no vols que exploti, però que quan els tens dins del recipient, convenientment tancat, mostren la formació de cristalls que poden adquirir diferents aspectes. En teoria, pots saber el temps que farà observant l’aspecte dels cristalls.

Durant uns anys van ser populars, però quan es va inventar el baròmetre, els Storms glass van desaparèixer. Ocasionalment retornen, més que res com a curiositats. Si voleu, encara se’n poden comprar a determinats indrets. Després de tot, són ben bonics!

Però la curiositat és entendre quin era el motiu que feia que els cristalls es formessin amb un o altre aspecte en funció del temps que anés a fer. I abans encara cal preguntar-se si realment encertaven. Això ja hi ha qui ho va mirar i va trobar que el nivell d’encert de les prediccions del Storm glass era del voltant del cinquanta per cent. És a dir, similar al que obtindríem llençant una moneda a l’aire. Ras i curt, no. El cristall no prediu el temps per molt que Fitzroy ho cregués. Probablement es va deixar enlluernar per la meitat de les vegades que encertava i va passar per alt o minimitzar les vegades que errava. Una actitud molt freqüent en els humans.

El cas és que del cert encara no està del tot clar que controla la formació dels cristalls. La pressió podria tenir-hi alguna cosa a veure, però com que la barreja està dins un recipient segellat, doncs ja no deuen haver-hi canvis de pressió a l’interior. L’electricitat ambiental podria ser una possibilitat, però pel que sembla allò que fa que els cristalls tinguin una o altra pinta és, simplement, la temperatura a la qual es formen. Una explicació decebedorament simple per un fenomen que, realment és ben curiós…. però que no prediu el temps que farà.

Canvi climàtic i mitjans de comunicació

dijous, 5/09/2019

Hi ha qui defensa que la Terra és plana, que existeix el ieti, que ens podem alimentar només amb la llum o que els extraterrestres ens visitaven per entretenir-se fent piràmides. Cadascú pot creure el que li vingui de gust, però en general són opinions que no ens prenem massa seriosament. Altres temes generen més controvèrsia a nivell de la opinió pública. La seguretat i eficàcia de les vacunes n’és un exemple típic i encara hi ha més discussió sobre el canvi climàtic.

És curiós ja que en la comunitat científica ja fa temps que els dubtes es van esvair i ara ja hi ha un acord general en el que li està passant al planeta i en el fet que els humans en som responsables. Encara es discuteix la intensitat, magnitud, velocitat i conseqüències de tot plegat, però cap científic dubta de l’escalfament global. En canvi, bona part de la opinió pública encara presenta dubtes, hi ha molta gent que no ho veu clar, i també n’hi ha alguns ho neguen sense pal·liatius.

Resulta una mica sorprenent que l’acord existent entre científics tingui tantes dificultats per arribar al gran públic. I aquest estiu han publicat un estudi que posa una mica de llum en el tema. El que han fet va ser comparar el número de vegades que apareixien als mitjans de comunicació els 386 principals científics dedicats a l’estudi del canvi climàtic i els 386 personatges contraris al canvi climàtic. El càlcul el van fer evitant coses com Twitter o Facebook per centrar-se només en la visibilitat que els mitjans de comunicació donen a cada una de les postures. També van comparar estudis científics publicats defensant o negant el canvi climàtic.

Pel que fa a la producció en revistes científiques (els estudis seriosos, per entendre’ns) els contraris al canvi climàtic en van publicar 3367, mentre que els qui veien que efectivament hi ha un escalfament global en van generar 12665. Més del triple. Ara bé, el grup de negacionistes apareixia als mitjans de comunicació general gairebé un cinquanta per cent més que no pas els científics del clima.

Per algun motiu, els mitjans de comunicació ofereixen els seus altaveus amb molta més facilitat als negacionistes del canvi climàtic que no pas als climatòlegs normals, que disposen de més i millors dades per defensar les seves conclusions.

Ara bé, de mitjans de comunicació n’hi ha molts i tots sabem que amb internet han sortit com bolets molts digitals amb un rigor periodístic dubtós. De manera que van refer el càlcul limitant-lo als mitjans més clàssics i (suposadament) més rigorosos. Aquest era un grup que incloïa coses com el New York Times, el Daily Telegraph, la FOX News, la BBC o el Deutsche Welle. Quan l’estudi es limitava a aquests, la diferencia entre la visibilitat conferida a negacionistes i a científics desapareixia i quedaven gairebé a la par pel que fa a les aparicions.

És una millora, no cal dir-ho, i confirma que els mitjans de comunicació més coneguts es deixen arrossegar menys per les teories de la conspiració, però segueix mostrant una inquietant tendència a la equidistància que equipara opinions amb dades científiques. La conseqüència és que molta gent encara pensa, erròniament, que hi ha debat científic sobre si hi ha escalfament i si l’hem causat nosaltres. Un problema similar al que en els seus temps van dificultar les restriccions al tabac o la obligatorietat dels cinturons de seguretat.

Sembla clar que hem de triar força bé on ens informem, que els mitjans de comunicació han de filar més prim quan toca equidistància i quan no hi ha res a discutir i també que els científics s’han de posar les piles a l’hora de comunicar a la societat el que van descobrint.

Wasabi i fum de cotxe

dimecres, 4/09/2019

“Receptor de wasabi”! Els científics tenen un puntet de bromista quan es posen a triar noms per les coses i quan vaig sentir parlar d’una proteïna anomenada “Receptor de wasabi” de seguida em va cridar l’atenció. Per descomptat no és que l’evolució hagi generat una proteïna que s’uneixi a l’extracte de wasabi per fer que la gastronomia guanyi en sofisticació. En realitat és una proteïna a la qual sí que s’hi uneix algun component del wasabi, però moltes coses més i, per descomptat, té una funció més que interessant.

De fet, el nom oficial no és receptor de wasabi sinó TRPA1, per les sigles en anglès de Transient Receptor Potential Ankyrin 1. No cal dir que aquest nom és bastant menys excitant. Es tracta d’una proteïna receptora, és a dir, una que està enganxada a la superfície de les cèl·lules i que, quan s’hi uneixen determinades molècules, envia un senyal dins la cèl·lula per activar-la. En el cas de TRPA1, el que l’activa són agents irritants. Molts tipus diferents d’irritants.

El fum del tabac us fa tossir? Hi ha productes de neteja que us fan plorar? L’olor de coses com l’all us sembla irritant? Molesta el fum dels cotxes? El wasabi us genera picor al nas? Tot són respostes similars, ja que tots són productes que en la seva composició tenen alguna molècula que s’uneix a TRPA1 present a la superfície de determinades neurones que aleshores saben que hi ha agents irritants a l’ambient. Això fa que es posi en marxa mecanismes de defensa com la tos, la irritació a la gola i les ganes de sortir a respirar aire fresc, glopejar aigua o qualsevol altra activitat que faci desaparèixer allò que podia danyar les cèl·lules.

TRPA1 és una mena de sensor de productes químics relativament poc específic que ens alerta quan entrem en contacte amb agents irritants de molts tipus diferents.

Com que la sensació d’irritant pot arribar a ser dolorosa si és molt intensa, alguns animals ho han aprofitat per fabricar toxines de defensa. Hi ha escorpins que el seu verí activa el receptor del wasabi de manera que fa molt mal i permet mantenir allunyats als potencials depredadors. De fet, hi ha línies d’investigació mirant d’entendre el mecanisme per poder trobar nous tractaments contra el dolor.

Podríem pensar que si TRPA1 deixés de funcionar ens estalviaríem molèsties i dolor però, ai!, les coses no són així. En realitat s’ha vist que hi ha famílies que presenten dolor crònic o molt recurrent i que la causa és una mutació en TRPA1. El motiu és que moltes mutacions fan que les coses deixin de funcionar, però en aquest cas fan que funcioni massa. És com tenir el senyal d’alarma del detector d’incendis constantment connectat encara que no hi hagi foc.

Reconec que jo no sóc gaire amant del wasabi. En realitat de qualsevol cosa que piqui gaire. Però el nom i els secrets del receptor del wasabi els trobo fantàstics. I també reconec que és una sort que triessin el nom de wasabi. Seria molt pitjor si haguessin triat dir-li “receptor del fum del cotxe”.

Gallines, galls i còpules

dimarts , 3/09/2019

Fa uns dies va circular per la xarxa un vídeo en el que membres d’un grup animalista  (antiespecista, transfeminista i llibertari, tal com ells es defineixen) explicaven que tenien una granja on separaven les gallines i els galls per evitar que aquests “violessin” a les gallines. Hi havia més coses, com a qui pertanyen els ous que ponen les gallines o quin és el grau de felicitat i dignitat que mereixen, però el tema de la violació va ser el que va generar més comentaris que, com és fàcil imaginar, anaven des de la broma descarnada fins a l’intercanvi d’insults.

Intentar argumentar res amb persones massa radicalitzades ideològicament acostuma a ser una pèrdua de temps, de manera que no valdria la pena donar-hi més voltes. Especialment si es fa referència a violacions, un tema massa seriós per fer-hi bromes o per banalitzar-lo com diria que fan ells. Però en aquest cas no em puc resistir a estirar d’un fil sobre biologia animal que hi estaria relacionat.

El cas és que un dels arguments que s’han fet servir per criticar la postura d’aquest col·lectiu és que els galls no tenen penis, de manera que parlar de gallines violades resulta, com a mínim, una mica forçat. Tampoc tinc intenció d’entrar a veure què es considera violació i que no, sinó a la curiositat, compartida per moltes aus, de la manca de penis.

Des del punt de vista evolutiu s’ha vist que l’absència de penis en els ocells és una característica molt general però amb algunes excepcions. La més coneguda és la dels anseriformes, un grup que inclou oques, ànecs o cignes. També la família dels estruços presenten penis, però la resta no en tenen. Això és sorprenent, ja que es tracta d’animals amb fecundació interna, de manera que una estructura que permeti dipositar l’esperma a l’interior del cos de la femella podria semblar el més eficient. Evidentment l’evolució no pensa el mateix.

Fa uns anys es va esbrinar que la manca de penis en els mascles no és per absència de les cèl·lules que haurien de donar lloc a aquesta estructura. En els embrions es poden trobar aquestes cèl·lules, però a mida que el pollastre es va desenvolupant, aquestes cèl·lules entren en apoptosi (un sistema del cos per eliminar cèl·lules que no són necessàries) i al final no es forma el penis. Hi ha diferents hipòtesis  per explicar el motiu evolutiu que ha empès cap aquest sistema, però la realitat és que ara com ara ignorem el perquè.

En tot cas també va bé recordar que en el cas dels ocells el seu aparell digestiu, urinari i reproductor no són com els dels mamífers. Ells tenen el que s’anomena una cloaca, que consisteix en la part final del tub digestiu unit a la sortida del conducte urinari i també del sistema reproductor. Un únic orifici fa totes les funcions. Aleshores, a l’hora de copular es limiten a ajuntar les dues cloaques i el mascle diposita el semen a la vagina de la femella a través de les respectives cloaques. Per cert, si la gallina no està interessada a tenir descendents amb aquell mascle concret, simplement expulsa el semen cap enfora i santes pasqües.

Per descomptat el ritual és més complicat. El gall ha de fer una dansa, la gallina ha d’adoptar una posició receptiva, el gall s’hi ha d’enfilar a sobre… el sexe té els seus rituals a totes les espècies i una de les bestieses més grans que podem fer és interpretar el comportament d’uns animals segons els rituals d’uns altres (o dels nostres). Encara més agosarat és opinar sobre el que pensen els animals en cada cas.

En el cas dels ànecs, la violència que despleguen durant les còpules deixa en una broma el comportament de galls i gallines. No cal dir en el cas d’animals com els pregadéus (Mantis religiosa), decapitant al mascle i continuant la còpula amb la resta del cos, o el d’algunes xinxes, que per copular el penis actua com un ganivet que es clava a l’abdomen de la femella i diposita l’esperma a través de la ferida.

I és que la natura és molt diferent de com la mostren les pel·lícules de Disney.

Foc a l’Amazones, a Sibèria, a l’Àfrica…

dilluns, 2/09/2019

El foc ha sigut el gran protagonista d’aquest estiu. Les notícies, sovint confoses i inexactes però sempre inquietants, sobre incendis a l’Amazònia han agafat un protagonisme que ha emmascarat els incendis que també hi ha hagut a Sibèria i per Àfrica. Si féssim cas dels titulars més alarmistes, semblaria que el planeta està en flames per culpa dels humans. Una percepció que confirma el mapa dels focs detectats per la NASA.

Per descomptat que en bona part els humans en som responsables, però aquí cal afegir-hi molts matisos i no barrejar les coses. No tots els focs tenen el mateix impacte ni responen a les mateixes causes. Sembla evident que en el cas de la selva de l’Amazones, un dels fets que han propiciat que aquest any cremi tant són les polítiques promogudes pel govern de Brasil. Si surt a compte anar guanyant terreny a la selva, el foc és un sistema excel·lent per desforestar i moltes empreses no tindran escrúpols a tirar endavant amb les flames. És un fenomen que només es pot aturar aconseguint que no surti  compte fer-ho.

S’ha dit que cremava el pulmó del planeta tot i que en realitat la major part de l’oxigen que respirem no prové de l’Amazones ni de cap selva sinó dels oceans. El fitoplàncton, les algues microscòpiques, són les que fabriquen l’oxigen que ara mateix estem respirant. Això no vol dir que la pèrdua de la selva de l’Amazones no sigui una desgràcia. Aquella zona té un paper irreemplaçable pel que fa a la biodiversitat i a la climatologia. Sovint oblidem que els boscos humits com els de l’Amazones generen el seu propi clima. L’aigua que capten del terra els arbres acaba evaporant-se i formant núvols i tempestes sobre mateix de la selva, de manera que torna a caure i manté les condicions de bosc humit que el caracteritzen. A mida que es va perdent coberta forestal s’afebleix aquest cicle i es pot acabar amb una sabana com les d’Àfrica.

Curiosament, pel que fa al CO2 de l’atmosfera resulten més inquietants els incendis del permagel de Sibèria. Si ho pensem, no deixa de ser curiós que allà faci mesos que hi ha incendis forestals d’una extensió enorme. En aquell indret també acaba cremant el mateix terra, fet de matèria orgànica en diferents estats de descomposició i habitualment gelada. L’escalfament global facilita que s’iniciïn focs allà on abans era impensable i en cremar, s’alliberen milions de tones de carboni que estava segrestat en forma de sol gelat i que ara passa a ser més CO2 abocat a l’atmosfera.

El cas dels incendis africans és diferent. Hi ha qui ha alertat que n’hi ha més i tot que a Brasil, cosa que segurament és certa, però han passat per alt la magnitud dels focs i el terreny on tenen lloc. A l’Àfrica, els ramaders de la zona acostumen a cremar parts de la sabana per dedicar-ho al conreu o al bestiar. És un sistema poc eficient, però allà no tenen gaire on triar. El que crema no són boscos de manera que l’impacte ecològic no és comparable al de l’Amazones i la recuperació de la zona cremada és molt més ràpida. A més, l’incendi que pugui generar un ramader africà no té res a veure amb el que pot desencadenar un empresari de la fusta o del petroli a l’Amazones. No ens hem de deixar enganyar per la xifra absoluta de focus de foc.

En tot cas, la magnitud i la inquietud que estan generant aquestes onades de focs en indrets que necessitem protegir desesperadament posa de manifest que el primer que cal fer, si volem cuidar el planeta, és triar líders que estiguin interessats a fer-ho. I vist com van les tries que molts països estan fent, no sembla que puguem ser massa optimistes.

Aturada d’estiu

dilluns, 17/06/2019

Amb el bon temps aquest blog imita el calendari escolar i comença l’aturada d’estiu. Hora de relaxar-se, afluixar el ritme, dedicar temps a descobrir coses noves, viatjar, reflexionar i estar amb un mateix amb calma. Si tot va bé ens retrobem al setembre. Mentrestant, sigueu feliços!