Arxiu de la categoria ‘General’

La primera epidèmia de pesta

dilluns, 10/12/2018

Fa uns cinc mil anys van enterrar a un indret anomenat Frälsegården, al poblet suec de Gökhem,  una noia d’uns vint anys d’edat. Una mort més de les moltes que van tenir lloc durant aquells temps, però que ens ha donat moltes pistes del que va passar a Europa en un moment molt concret del Neolític. L’anàlisi de les restes genètiques que hi havia a les dents de la noia ha revelat la presència del bacteri Yersinia pestis, l’agent causant de la pesta.

En realitat no podem assegurar al cent per cent que la causa de la mort de la noia fos la infecció per pesta, però els marcadors genètics identificats indiquen que el bacteri que duia a sobre ja tenia els elements que li confereixen la virulència i que el fan tan letal. A les restes d’un altre noi enterrat a la mateixa tomba també s’hi ha detectat la presència del mateix bacteri. És el que esperes trobar en cas d’una epidèmia.

Però fins ara no teníem evidències d’epidèmies de pesta tan antigues. La pesta havia causat estralls a Europa en diferents tongades, des de la de Justinià, durant l’imperi romà, fins la pesta negra que va delmar Europa i Àsia al segle XIV. Ara encara es donen casos aquí i allà, però la disponibilitat d’antibiòtics fa que quedin restringits a indrets concrets.

El cas és que els arqueòlegs ja havien notat que durant l’edat del bronze, la població europea presentava uns marcats alts i baixos. La població progressava i augmentava durant uns segles per caure sobtadament i tornar-se a recuperar amb el pas del temps. Era un període curiós de grans desenvolupament tecnològics. Provinent d’Àsia havien arribat l’agricultura, la domesticació d’animals, els primers nuclis habitats relativament importants, de varis milers de persones i la capacitat d’establir vies de comerç que posaven en contacte les diferents cultures.

Per desgràcia, les vies de comerç i les primeres aglomeracions “urbanes”, en les que els humans convivien en estret contacte amb els animals que havien aprés a domesticar, eren les condicions ideals per que esclatessin epidèmies. La de pesta devia ser la més greu de moltes altres. De fet, el declivi en les poblacions neolítiques va ser similar al que va tenir lloc durant l’epidèmia de pesta negra del segle XIV. La gent va començar a morir i les ciutats es van abandonar. Altres vegades ja havia passat, però en aquesta ocasió ja no es van tornar a refer.

A més, comparant la soca concreta del bacteri s’ha vist que és l’avantpassat de la resta d’epidèmies que han escombrat Europa i Àsia al llarg de la història. Això fa pensar que va ser per aleshores quan el bacteri va adquirir els caràcters que el fan tan virulent.

Ignoro com va ser la vida de la noia enterrada a Suècia, però de ben segur que mai va imaginar que la seva mort serviria, cinc mil anys després, per ajudar-nos a entendre el que passava durant el seu temps.

Càncer de coll d’úter i vacuna del virus del papil·loma. L’exemple australià

dimecres, 5/12/2018

Una de les característiques del càncer es que no és una malaltia infecciosa. No s’encomana ni està causada per la presència de microbis dins el cos com passa amb les infeccions. La causa final del càncer són mutacions en determinats gens que ja anem coneixent prou bé. Però dit així pot resultar enganyós ja que sí que hi ha alguns microbis, estrictament alguns virus, que poden acabar desencadenant algun tipus de càncer. Els més coneguts són els de la hepatitis C, responsable de la majoria de càncers de fetge i el virus del papil·loma humà (VPH)que és el principal causant del càncer de coll d’úter.

Que una infecció per virus pugui acabar causant un càncer és una mala notícia, però d’altra banda evitar les infeccions és una bona manera de prevenir el càncer. Per això, les vacunes contra aquests virus actuen gairebé com vacunes contra el càncer.

Una que va generar molt rebombori va ser la vacuna contra el VPH. Després de tot la vacuna contra el virus de la hepatitis evita això, la hepatitis i només de retruc, el càncer de fetge. En canvi, en el cas de la infecció per VPH no hi ha cap malaltia evident per prevenir. El càncer de coll d’úter, és clar, però només un petit percentatge de dones infectades acabaran per desenvolupar el càncer. Els grups antivacunes no van trigar a minimitzar les virtuts i a ressaltar els suposats efectes dolents.

Realment la vacuna contra el VPH evita el càncer de coll d’úter? Cal tenir present que en realitat hi ha molts tipus diferents de VPH i la vacuna només protegeix contra uns quants. D’altra banda, aquests són precisament els més freqüents. Aleshores?

Doncs com que les especulacions són poc útils el que calen són dades. I el més passat es va publicar el canvi que hi ha hagut a Austràlia on la vacuna contra el VPH està ben implementada i el govern va posar en marxa campanyes on des del 2007 s’oferia de manera gratuïta a nenes entre els 12 i els 13 anys i des del 2013 també als nens.

El resultat ha sigut que el percentatge de dones australianes d’entre 18 i 24 anys infectades amb el VPH ha passat del 23 % al 1 %. Això encara no s’ha traduït en canvis similars en el número de casos de càncer de coll d’úter ja que aquest apareix anys després de la infecció però previsiblement el nombre de dones amb aquest tipus de càncer anirà experimentant una progressiva reducció en els propers anys. Ja va de baixa i la previsió és que cap al 2050 ja estarà per sota dels 4 casos per cada cent mil dones, de manera que entrarà en la categoria de “càncers rars”.

Un tema que també és discuteix és la necessitat o no de vacunar als nens. Ells no poden tenir càncer de coll d’úter però sí que poden actuar com a transmissors del virus. Segons els models, incorporar als nens en el programa de vacunació accelera en un parell d’anys els temps que es trigarà a eradicar el càncer de coll d’úter. Un argument no massa espectacular que pot fer dubtar de la conveniència de vacunar-los.

Però d’altra banda cal tenir present que el VPH no causa únicament càncer de coll d’úter. Aquest és el més freqüent de llarg, però en el cas dels homes el virus també està relacionat amb alguns càncers de penis, anus, boca i de faringe, menys freqüents però als que la vacuna ofereix protecció.

Desgraciadament la majoria dels càncers més freqüents no estan causats per virus, de manera que l’eina de les vacunes només serveix per alguns. Tot i així, disposar d’una eina que permet evitar l’aparició de la majoria de casos d’algun tipus de càncer concret, de manera eficient i segura, no és poca cosa.

La música rock i els moviments de les partícules interestel·lars

dimarts , 4/12/2018

La pel·lícula “Bohemian Rhapsody” ofereix una oportunitat fantàstica per repassar la música de Queen i, si ja tens una edat, per recordar uns anys en que tot semblava més prometedor. Això era pel fet de ser joves, no pas per l’època en sí, però ja m’enteneu. En tot cas, la pel·lícula també m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat la història d’un dels components de la banda; el guitarrista Brian May. I és que, a més de formar part d’una de les bandes de rock més famoses de la història, Brian May és doctor en astrofísica i la seva ha sigut, segurament, una de les tesis que més s’han trigat a completar.

En Brian es va llicenciar en física i astronomia l’any 1968 i va començar un doctorat en astrofísica fent servir dades de l’observatori del Teide sobre la llum zodiacal entre els anys 1971 i 1972. Confesso que primer vaig pensar que seria una més de tantes tesis… fins que vaig descobrir que el noi ja va aconseguir publicar un article a Nature el desembre del 72. És clar, des que ho vaig descobrir, ell gaudeix de la meva intensa admiració i la meva profunda enveja barrejades de manera ben entrelligades.

En tot cas, la tesi va topar amb un obstacle inesperat. L’èxit de Queen feia impossible combinar les dues activitats i la recerca astronòmica es va quedar a mitges. Els trenta anys següents ja formen part de la història de la música, però això també va tenir un final i amb el temps va arribar el moment de completar el que havia començat. Una llauna ja que calia actualitzar tot el que la ciència havia aprés durant aquelles tres dècades. Però el cas és que ho va fer i l’any 2007, trenta sis anys després de començar-la, va defensar la seva tesis doctoral al  Imperial College de Londres. Un treball titulat “Velocitats radials al núvol de pols interestel·lar”.

I de què deu anar tot això? Doncs d’un fenomen conegut com la llum zodiacal; una brillantor que apareix al cel les nits més fosques i que es pot veure un parell d’hores abans de la sortida o després de la posta del sol depenent de l’època de l’any. Els astrònoms perses ja la van descriure i l’anomenaven la “falsa albada”.

Ara sabem que és la llum del Sol reflectida en partícules de pols interestel·lar. Restes de material que cometes i altres objectes van escampant pel sistema Solar. De manera similar a com un raig de llum que entra per la finestra il·lumina les partícules de pols de la casa, la llum del sol il·lumina feblement les partícules de pols que floten per l’espai i, si la nit és prou fosca, la podem veure a simple vista.

El treball d’en Brian va ser analitzar l’espectre de la llum zodiacal per determinar la velocitat i la direcció en la que es movien les partícules que la generaven. Pel que he vist, també va publicar un article l’any 2013 fent una estimació de com les partícules de diferents orígens contribuïen a aquesta llum zodiacal. Per si ho voleu saber, la majoria de la pols que hi ha entre la Terra i Mart prové dels cometes. Això representa el 70 % del total. La resta es reparteix entre la pols provinent de col·lisions entre asteroides (un  22 %) i la d’origen interestel·lar (un 8%).

Per descomptat no hi ha cap dubte que si el guitarrista de Queen passa a la història difícilment serà per les seves contribucions a l’astrofísica, independentment de com de rellevants siguin. Però sempre m’encanta anar descobrint la cara científica de personatges coneguts per altres camps. Fa uns anys en vaig descobrir uns quants, però reconec que en Brian se m’havia escapat.

L’adéu dels esculls de corall

dilluns, 3/12/2018

Un dels indrets on es poden detectar de manera més evident els efectes de l’escalfament global són els esculls de corall. Segurament hi ha pocs indrets més bonics al planeta i si teniu la oportunitat de posar-vos ulleres i tub i nedar per entre aquesta mena de jardins submergits, no la dèieu passar! A més, és on hi trobem unes de les grans reserves de biodiversitat dels mars. Per molt que la mirada se’n va cap als colors dels coralls, allà s’hi amaguen infinitat de formes de vida marina.

Quan als esculls hi ha problemes, aquests es fan molt vidents degut al fenomen del blanqueig del corall, un procés que apareix quan el corall experimenta condicions desfavorables i comença a perdre el color que el caracteritza. El motiu és que el corall que, recordem-ho, no són plantes sinó colònies d’animals fixats sobre un suport mineral que ells mateixos van generant, viu junt amb diferents comunitats d’algues. Cada espècie de corall viu en simbiosi amb un tipus d’aquestes algues, anomenades zooxantel·les i són elles les que li donen el color. Quan les condicions no són bones, les algues abandonen el pacte i el que queda esdevé blanc.

El blanqueig del corall pot passar per molts motius, però últimament el més freqüent és l’augment de temperatura. A la gran barrera de corall australiana s’han anat descrivint fenòmens de blanqueig del corall que afecten una superfície cada vegada més gran de la zona. Particularment important ha sigut un fenomen que va durar tres anys, des del 2014 fins al 2017. L’inici va estar associat a l’escalfament de les aigües causat per El Niño, però el blanqueig va seguir fins i tot l’any 2017 quan es donaven les condicions més fredes de la Niña.

Un dels problemes és que amb l’escalfament global, la temperatura superficial del mar durant els anys de la Niña és, avui en dia, més càlida que la que hi havia durant els anys de el Niño a principis del segle passat. L’altre és que les “onades marines de calor” són cada vegada més freqüents. De fet, el que danya el corall són aquests períodes continuats en els que l’aigua de la superfície del mar s’escalfa més del que tocaria. Si l’onada és poc intensa o si dura poc temps no hi ha problema, però quan es tracta d’onades de calor intenses i perllongades, el corall ja no ho resisteix, primer es blanqueja i, si la cosa s’allarga, acaba morint.

En principi un escull de corall afectat pel blanqueig es pot recuperar. Però parlem d’organismes, de comunitats, de creixement lent. En uns vint anys pot recuperar les condicions inicials. Fa uns segles no hi havia problema ja que les onades de calor tenien lloc cada vint-i-cinc anys, però ara apareixen cada sis anys de mitjana. Simplement, l’escull no té temps de refer-se abans que arribi la propera garrotada. S’entén doncs la inquietud dels investigadors que veuen que quan només ha passat un any des del darrer fenomen, ja comença a formar-se el Niño de cara al 2019.

Potser per això estan apareixent una nova modalitat de turisme: el de “la última oportunitat” Aquestes “last chance expeditions” permeten visitar encara selves abans de la desforestació, geleres que no trigaran a fondre’s, ciutats que s’acabaran enfonsant a les aigües sobre les que estan construïdes i, és clar, esculls de corall que l’augment de temperatura farà desaparèixer. Una ocasió per fer una última ullada a allò que els humans no hem sabut conservar.

La química de les estalactites

divendres, 30/11/2018

Una característica ben típica de les coves són les estalactites i les estalagmites. Aquelles columnes de pedra que pengen del sostre o que creixen des del terra i que a l’escola ens ensenyaven que anaven creixent a un ritme extremadament lent durant segles, fins que arribava un cretí i trencava la punta per endur-se-la de record.

El motiu de la formació era que en algun indret de la cova hi havia un degoteig d’aigua on cada gota deixava una miqueta de les sals que portava dissoltes i així, mica a mica, l’estalactita (la que penja del sostre) anava formant-se. L’explicació està bé, però si hi penses una mica, comença a grinyolar. Per quin motiu les sals que porta l’aigua no es dipositen en altres llocs? O, d’altra banda, per quin motiu han de dipositar-se en algun lloc? Quin problema tenen per seguir dissoltes?

En realitat no és que l’explicació de l’escola fos incorrecta. Simplement era massa simplificada, cosa que d’altra banda ja és comprensible. Però posats a xafardejar  m’he entretingut a buscar quina és la química de les estalactites i resulta que té la seva gràcia!

La clau es troba en el CO2. L’aigua de la pluja, la que corre pels rius i la que acaba infiltrant-se per l’interior de les muntanyes, capta una petita part de CO2 de l’atmosfera. També en pot captar del mateix terra si hi ha gaire matèria orgànica en descomposició. Quan aquesta aigua s’escola per entre les pedres va desfent part de les sals minerals amb les que es va trobant, especialment el carbonat càlcic. Quan això passa té lloc una reacció química en la que el carbonat càlcic provinent de les roques reacciona amb el CO2 que porta la gota d’aigua i es genera bicarbonat càlcic. La gràcia és que el bicarbonat es molt més soluble en aigua que el carbonat, de manera que la gota pot carregar una bona quantitat de bicarbonat en dissolució.

Així anirà fent, sense canvis importants, mentre circuli per l’interior de la muntanya, però en el mateix moment que la gota d’aigua surti per una esquerda d’una cova començaran a passar coses interessants. La primera serà que el CO2 que portava podrà escapar-se cap a l’aire que hi ha dins la cavitat. Això farà que el bicarbonat torni a transformar-se en carbonat i com que aquest ja no es tan soluble, esdevindrà sòlid i bona part es quedarà enganxat a la superfície d’on penja la gota.

Això requereix una mica de temps, de manera que si el que hi ha és un raig d’aigua, costarà que es formi la estalactita, però si és un goteig en el que la gota s’està una bona estona penjant de la punta, hi ha prou temps per transformar el bicarbonat en carbonat i que aquest es dipositi.

On no es dipositarà és pel centre de la gota, de manera que l’estructura es va formant deixant un canal central per on seguirà caient l’aigua. En canvi això no passa a les del terra, les estalagmites. Aquestes tenen formes menys esmolades ja que es formen allà on cau la gota i segons com es trenqui a l’impactar les sals es dipositaran en una banda o altra i sense tub buit a l’interior.

Una simple reacció química que comença amb el CO2 i acaba amb el bicarbonat i que després fa el camí invers és el que acaba donant lloc a unes de les estructures més boniques que es poden trobar dins les coves.

Encarant un nou El Niño

dijous, 29/11/2018

Penseu que el temps està boig? Bé, aquest any no ha resultat especialment anormal, però potser l’any 2019 serà més extravagant ja que sembla que s’està formant el fenomen de El Niño a les aigües del Pacífic. I a la que apareix el Niño, la rutina meteorològica mundial queda molt o poc trastocada.

El Niño, més tècnicament anomenat ENSO (per les sigles de “El Niño Souther Oscillation”), és una alteració en la temperatura de les aigües del Pacífic davant les costes de Sud-Amèrica. Històricament els pescadors de la zona havien notat que alguns anys l’aigua del mar es presentava anormalment calenta i això feia que hi hagués molta menys pesca. Com que el fenomen passava pels voltants de Nadal ho van atribuir al “niño Jesús” i per això el nom de El Niño.

Amb el temps es va anar aprofundint en el coneixement d’aquest fenomen i ara ja sabem més o menys què és el que va passant a les aigües del pacífic i de quina manera afecta això al clima del planeta. Perquè l’afecta i força. Els anys en que hi ha el Niño, moltes de les rutines associades a la meteorologia queden modificades i per això, els anys de grans sequeres, inundacions o daltabaixos diversos acostumen a ser anys de El Niño. Cal recordar que també pot passar el fenomen contrari, quan l’aigua està anormalment freda i aleshores parlem del fenomen de “La Niña”.

De totes maneres també hi ha gradacions i les alteracions seran més o menys marcades depenent de la intensitat del fenomen. Als registres es diferencien els amb El Niño feble, moderat o intens. També hi ha hagut algun de “molt intens”, com l’esbojarrat any 1998 o el més recent 2016. La classificació dependrà del nivell d’augment de la temperatura superficial de les aigües del Pacífic, però també dels canvis que tinguin lloc a l’atmosfera en la direcció i la intensitat dels vents. Amb les dades es calcula un índex (anomenat ONI per Oceanic Niño Index) que indica quina mena de situació estem. Si el valor passa de 0,5 entrem en un Niño feble, si passa de 1 és moderat i si passa de 1,5 és fort. Només en tres ocasions ha superat el valor 2. En el cas de la Niña funciona igual però amb valors negatius. Finalment, també hi ha els anys neutres. Amb això és poden fer uns gràfics que permeten veure d’un cop d’ull en quina situació ens trobem.

El que sembla que tindrem aquest 2019 és un Niño entre feble i moderat, de manera que no cal amoïnar-se massa, per ara. De moment ja hi ha els típics canvis en la temperatura de l’aigua del mar, però encara no s’han detectat les alteracions característiques de l’atmosfera. Des de l’Abril fins al Setembre els valors de ONI han sigut: -0,4; -0,1; 0,1; 0,1; 0,2 i 0,4. Això indica que hem deixat la situació de la Niña que vàrem tenir l’any passat i estem entrant en una de El Niño. Les prediccions esperen que això es reforci en les properes setmanes i es mantingui fins al primer trimestre del 2019. Però només són previsions de manera que ja veurem.

En realitat no cal amoïnar-se massa ja que, tret dels anys amb el Niño fort o molt fort, la resta són anys raonablement normalets. Aquells en els que ens queixem del temps, però ho fem sense tenir raó. En tot cas, no trigarem gaire a veure en quins paràmetres ens mourem els propers mesos.

Bolets, nutrició i plaer

dimecres, 28/11/2018

Una de les millors coses que té la tardor és que és la millor època per menjar bolets. N’hi ha de molts tipus diferents i es poden preparar de moltíssimes maneres, però jo soc de plats simples i poques coses em fan més feliç que un plat de rovellons a la brasa.

El cas dels bolets sempre m’ha fet gràcia perquè trobo que és dels aliments que es mengen pel pur plaer de menjar-los, per les seves qualitats gastronòmiques i per l’associació que faig amb una època de l’any que ja convida al recolliment després dels excessos de l’estiu. Gaudir de la cuina és un excel·lent motiu per menjar determinats plats i no cal buscar-hi més arguments.

Per això trobo una mica fora de lloc les informacions sobre les virtuts nutricionals dels bolets. No és que no en tinguin (qualsevol aliment en té), però en el cas dels bolets les seves propietats nutricionals són més aviat modestes. Essencialment estan fets d’aigua i una mica de fibra. Naturalment que si et poses a analitzar amb precisió el que contenen pots trobar de tot, però en la majoria dels casos les quantitats són tan petites que resulten irrisòries.

Tot i així, si busqueu a Google “propietats nutricionals dels bolets” o alguna cosa similar, trobareu afirmacions que fan pensar que la vostra salut depèn de menjar prou bolets. Per exemple, n’hi ha que parlen del seleni que tenen  i diuen que ajuda a prevenir l’envelliment perquè és antioxidant. Però si mires en una taula de contingut de seleni segons els aliments descobreixes que 100 grams de xampinyons tenen 7 micrograms de seleni mentre que 100 grams de pa integral en tenen 55 i 100 grams de tonyina n’aporten 130. Que potser ningú es mira les taules de continguts de nutrients per comparar? El seleni dels bolets és gairebé irrellevant i no t’ajudarà en res a prevenir l’envelliment igual que si algú et dona un parell d’euros no pot dir que t’està ajudant a pagar la hipoteca.

El mateix passa amb les vitamines. En tenen una petita quantitat, però res de destacable. Ni tampoc de proteïnes. En realitat, el 90 % del pes del bolet és aigua, i del que queda, gairebé tot és fibra. De manera que la majoria de les propietats fabuloses que adjudiquen nomes són una tremenda exageració o una simple fantasia.

Però…, i què? Són boníssims! I si els prepara un bon cuiner resulten un plaer pels sentits al que no cal afegir-hi cap propietat nutricional, medicinal ni de cap altre tipus. Estem entestats en convertir el aliments en una mena de medicaments i al final acabem trobant virtuts imaginàries pertot arreu quan moltes vegades no fa cap falta. La veritat és que m’importa un rave el contingut en coure, seleni o àcid fòlic dels bolets. De fet, m’irrita una mica que m’intentin vendre com a grans virtuts coses que en realitat són tan minses. Si els menjo és, sobretot, pel plaer de menjar-los. No és poca cosa gaudir de les coses bones de la vida.

La dieta és important, la nutrició és una cosa molt seriosa i s’han d’evitar determinades maneres de menjar. Però tampoc cal exagerar. La realitat és que la majoria de dietes que circulen per la xarxa no tenen gaire sentit, que els super-aliments no existeixen i que amb tanta obsessió per la salut i la dieta sana correm el perill de perdre el plaer de les coses senzilles, com ara un bon plat de rovellons a la brasa, amb una mica de sal, all, julivert i un rajolinet d’oli.  L’essència de la tardor concentrada en un plat.

Benvinguts a l’era dels humans modificats genèticament

dimarts , 27/11/2018

Ja hauríem d’estar acostumats a que les idees amb les que juga la ciència-ficció acabin per deixar de ser ficció i esdevinguin, primer ciència i, tot seguit, rutina quotidiana. Hi ha coses que saps que passaran abans o després, però quan arriba el moment sembla que agafi tothom desprevingut. És la sensació que tenia ahir quan va començar a circular la notícia que a Xina ja han fet les primeres manipulacions d’embrions humans i que, de resultes d’això ja han nascut dues nenes amb el seu genoma “editat”. Encara queda per saber exactament que és el que han fet o si realment la informació és certa, però la caixa dels trons ja s’ha obert i no es tornarà a tancar.

L’estrany era que algú realment pensés que es podria mantenir tancada.

Manipular el genoma dels embrions ja es fa amb moltes espècies d’animals i plantes. Ja fa temps que tenim eines que permeten fer-ho amb més o menys eficàcia. Especialment des que es va posar el sistema CRISPR damunt la taula. És una tecnologia que permet triar una regió del DNA i modificar-la de la manera que ens sembli més adient de manera ràpida i eficient. Això no vol dir que sigui perfecte i encara queden coses que no s’acaben de controlar, però comparat amb les metodologies anteriors CRISPR va representar una revolució sense precedents.

El cas és que hi havia una línia vermella que ningú havia creuat encara. No s’havien modificat embrions humans. Al menys no s’havia fet amb idea de que naixessin. A Xina ja havien fet alguna modificació, però els embrions no es van implantar, de manera que la línia encara no s’havia creuat. Però aquesta vegada sembla que sí que ho han fet i que han nascut dues nenes a las que els han modificat una proteïna, anomenada CCR5 que, en teoria, fa que siguin molt més resistents a la infecció pel virus de la SIDA.

Fixem-nos en les conseqüències ètiques de tot plegat. Normalment hi ha discussions sobre si seria ètic manipular el genoma d’un embrió per evitar una malaltia genètica. La resposta no és tan evident com sembla ja que si donem llum verda sense limitacions no tinguem cap dubte que en breu hi haurà qui considerarà malalties genètiques el fet de ser calb, ser lleig o tenir la pell de determinada tonalitat.

Però és que aquesta vegada, les nenes estaven sanes. No tenien cap alteració genètica evident, de manera que el que han fet ja entraria en el camp de la “millora genètica”. Segur que ara sentirem arguments molt ben elaborats per mirar de justificar-ho, però el resum és que es tracta de humans modificats per aconseguir el que algú considera una millora.

Hi ha qui creu que és ciència ficció, però el cas és que ja ha deixat de ser-ho. Això obrirà la porta a considerar com una millora el tenir fills amb més musculatura, amb major resistència a la desnutrició, amb menys necessitat de beure aigua, amb un bioritme que li redueixi les necessitats de dormir,… Volem enviar humans a colonitzar Mart? Que tal si en dissenyem uns quants per tal que estiguin millor adaptats a la gravetat, l’atmosfera o les condicions de radiació d’allà? I segur que molts exèrcits ja estan pensant (si és que no hi estan treballant) en quines modificacions farien més efectius als seus soldats. D’altra banda, per molt que algun científic digui que no en sabem prou per aconseguir això, tot plegat acaba sent una excusa per no plantar cara al problema. Ja en sabem i, si no, en sabrem prou en molts pocs anys.

Quan els físics van aprendre a fisionar àtoms va ser evident que es podrien fabricar bombes atòmiques. També es podien fer coses útils per la societat, però les bombes també eren una opció evident i, per descomptat, van acabar fent-les. No hi ha res que es pugui fer i que no hi hagi algú disposat a fer-ho. A més, sempre hi haurà un indret on les lleis ho permetran o hi haurà una manera d’esquivar les lleis. La manipulació genètica dels embrions humans no és cap excepció. Ens agradi o no, el món és així, de manera que els experts en temes de bioètica, filosofia i legislació ja es poden posar les piles, perquè els temps estan canviant molt de pressa.

L’Univers-illa del costat

dilluns, 26/11/2018

Diem que l’univers és molt gran. Una afirmació que podem  verificar simplement mirant al cel una nit estrellada. Cada un dels milers d’estrelles que veiem és un sol com el nostre, la majoria amb planetes al seu voltant. L’interessant és que totes les estrelles que podem veure a ull nu representen una part molt ínfima de l’Univers. El motiu és que totes formen part de la Via Làctia, la nostra galàxia. L’Univers és fet per milers de milions de galàxies, però quan mirem al cel una nit estrellada només veiem l’interior de la nostra. Amb una excepció.

L’any 964, un astrònom persa anomenat Abd-ar-Rahman as-Sufí va ser el primer a descriure una zona del cel que emetia una llum boirosa i que va descriure com una franja nebulosa. Amb el temps es va conèixer com la nebulosa d’Andròmeda tot i que tècnicament estava catalogada com M31. Això és perquè l’astrònom francès Charles Mesier la va incloure amb el número 31 al seu catàleg de nebuloses i cúmuls estel·lars.

La cosa va seguir així durant molts anys, considerant Andròmeda com una més de les moltes nebuloses que es podien veure. En aquells temps l’Univers conegut ocupava uns cent mil anys llum, cosa que era una enormitat. Durant molt temps els astrònoms s’havien trencat les banyes intentant trobar una manera de mesurar les distàncies a les que estaven les estrelles. Amb les més properes ja se n’havien sortit amb el mètode del paralatge, però això servia per molt poquetes estrelles. En general no hi havia manera de saber si una estrella brillant era petita però propera o llunyana però molt gran.

 La clau va ser descobrir que algunes estrelles augmentaven i disminuïen la seva lluminositat i que això depenia de la seva lluminositat. El mecanisme que ho explica no ve al cas, però l’important és que si mesures quant temps triga a oscil·lar la brillantor de l’estrella pots saber quina és la seva lluminositat. Això pots comparar-ho amb la lluminositat aparent i et permet saber si està més lluny o més propera. Aquestes estrelles, anomenades “variables cefeides” s’han fet servir com indicadores de distància per mesurar a quines distàncies estan les estrelles.

I això va resultar essencial ja que l’any 1925, la setmana passada va fer 92 anys, l’astrònom Edwin Hubble va poder detectar cefeides dins la nebulosa d’Andròmeda. Això li va permetre avaluar la distància i va calcular que aquella franja de llum nebulosa estava a prop d’un milió d’anys llum. Amb aquest descobriment va tancar un debat que es mantenia feia uns anys ja que aleshores alguns astrònom ja opinaven que Andròmeda no era una nebulosa de gas sinó una galàxia com la nostra Via Làctia. Un “univers-illa” similar al que coneixíem fins aleshores.

Però el més important és que fins aleshores, les estrelles més llunyanes, les que marcaven el límit de l’univers conegut, est trobaven només a cent mil anys llum. Hubble havia multiplicat per deu les dimensions de l’univers. I encara va fer curt, perquè ara sabem que havia fet malament els càlculs ja que Andròmeda es troba a més de dos milions i mig d’anys llum.

Les coses han canviat molt des d’aleshores. Hubble va fer l’Univers molt més gran, però tot i així aquell va ser només un petit primer pas ja que l’Univers és inimaginablement més gran. La Galàxia (ja no la nebulosa) d’Andròmeda només és una de les més properes a nosaltres. Ara sabem que a l’Univers hi ha milers de milions de galàxies, cada una amb els seus milers de milions d’estrelles. Una situació en certa manera similar a la de fa uns segles, nomes que  canviant les estrelles per les galàxies.

Si voleu tenir un pessic del sentiment de grandiositat de l’Univers, busqueu al cel la zona de la galàxia d’Andròmeda i mireu-la una nit fosca. Aleshores recordeu que fa dos milions i mig d’anys uns fotons de llum van sortir de les estrelles d’aquella galàxia, van estar tot aquest temps recorrent l’immens buit que la separa de la nostra, i finalment van arribar a la Terra per acabar el seu viatge topant amb la vostra retina.

La part de fora que tenim dins

divendres, 23/11/2018

El forat del dònut forma part del dònut? La paret interior del dònut forma part de la superfície del dònut? Unes preguntes una mica absurdes, però que tenen implicacions rellevants en el camp de la biologia. En fisiologia, i de retruc en medicina, resulta particularment important tenir en compte la diferència entre el “medi intern” del cos i el “medi extern“. De nou, sembla una distinció evident. Medi intern és tot el que hi ha dins del cos i medi extern és l’ambient que hi ha fora. Senzill, oi?

O potser no tant. Tornem amb el dònut. El forat típic és característic dels dònuts, però estrictament no en forma part. Si el dònut fos un organisme, el forat formaria part del medi extern. I si allarguéssim molt el dònut, no canviaria res ja que seguiria sent un forat allargat que formaria part del medi extern. Per accedir al medi intern del dònut cal perforar-ne la paret.

Doncs el nostre organisme és (salvant les distàncies) com un dònut en el que el forat central és tot el tub digestiu. Un conducte que comença a la boca i acaba en l’anus i que, encara que no ho sembli, forma part de l’exterior del cos. Estrictament és medi extern ja que per accedir, per exemple, a l’estomac no cal perforar cap paret. Quan posem una cullera a la boca, la cullera no ha entrat dins el cos!

Es fa estrany considerar que els budells, l’estómac i, de fet, tot el conducte digestiu sigui extern al cos ja que sempre considerem que el que tenim a la panxa ho tenim “a dins”. Evidentment això aplica a un context científic ja que tots sabem que les mateixes paraules poden voler dir coses diferents segons el context.

En realitat tot plegat és una mica més complicat. El medi intern del cos està molt controlat pel que fa a les seves condicions. Disposem mecanismes que en controlen la temperatura, el pH, la pressió, el percentatge d’aigua i un grapat més de paràmetres. Al medi extern, en canvi, no hi ha control i totes les variables poden oscil·lar moltíssim. Però aquest variabilitat no passa dins el tub digestiu, de manera que en sentit estricte pot ser medi extern, però és un cas molt particular de medi extern. No podia ser d’altra manera en un espai tan íntimament envoltat pel cos que gairebé ni el reconeixem com exterior. És un medi extern tremendament modificat pel propi cos i ja ens convé que sigui així. Cal tenir present que el tub digestiu és la zona on el nostre cos presenta més superfície de contacte amb l’”exterior”.

Això és perquè els budells tenen rugositats (vellositats) que n’incrementen la superfície. I les cèl·lules de la superfície tenen microvellositats que encara l’augmenten més. Tot el recorregut del budell que tenim ficat donant voltes per dins la panxa, fa uns cinc o sis metres, però si tenim en consideració tots els plecs de les vellositats la superfície total del budell és de més de tres-cents metres quadrats! Una superfície enorme que necessitem per poder anar absorbint els aliments i transportar-los (ara sí) cap a l’interior del cos.

I perquè aquesta capa que separa la part interna de l’externa acabi de fer correctament la seva funció, s’hi ha generat un particular ecosistema format per milions de bacteris de diferents espècies que acaben de digerir els aliments, ens proporcionen algunes vitamines que nosaltres no podem fabricar però ell sí i contribueixen a mantenir la funcionalitat dels budells i, ara ho anem descobrint, de moltes més funcions de l’organisme.

Quan t’adones de la particularitat del budell no costa gaire descobrir més zones externes al cos que aparentment estan a l’interior. El forat de les orelles, la vagina, o les vies aèries fins l’interior dels pulmons, tot son zones exteriors, cada una amb les seves modificacions particulars i sovint amb la seva microbiota particular que li permeten funcionar correctament.

Al final resulta que la superfície del nostre cos és molt més gran del que la superfície aparent, la visible i coberta per la pell, suggereix.