Arxiu de la categoria ‘General’

El camí del dromedari

dimecres, 22/03/2017

La pregunta típica de quantes gepes tenen camells i dromedaris ja és tot un clàssic. Els camells (Camelus bactrianus) en tenen dues i els dromedaris (Camelus dromedarius) només una. Per això sempre em preguntava com era que el dibuix característic del tabac marca “Camel” hi aparegués un dromedari enlloc d’un camell. Suposo que la resposta és que en anglès, el dromedari també es diu “camell aràbic” (arabian camel), de manera que no era un problema zoològic sinó lingüístic.

Camells i dromedaris tenen una història curiosa. Com que els van domesticar fa milers d’anys, poc a poc les poblacions salvatges han anat desapareixent i ja només queden els domesticats… o algunes poblacions que han recuperat un estat més o menys salvatge en indrets llunyans.

El dromedari, que és el que per aquí tenim més vist, van arribar al Sahara portats pels romans a partir de dromedaris de la península aràbiga, d’on son originals. Com és natural, aquesta mena d’animals tenen molt èxit allà on hi hagi un desert o un clima desèrtic. Però també podem trobar-los en altres indrets.

Alguns dromedaris van arribar a les illes Canàries cap al segle XV. En realitat no està del tot clar qui els va portar, però no seria difícil ja que l’expansió dels dromedaris havia arribat a les costes de Barbaria. En tot cas, l’arribada va tenir èxit i des d’aleshores hi ha dromedaris a les illes afortunades.

Però a aquests animals encara els quedava camí per fer. Al segle XIX, alguns dromedaris de Canàries van ser portats a Austràlia, per fer, com sempre, feines de transport. Era una tria lògica ja que allà també hi ha molt desert. I realment s’hi van adaptar sense problemes. Els dromedaris van anar fent junt amb els cangurs i els koales fins la dècada dels vint del segle passat. Aleshores van arribar els vehicles a motor i els dromedaris van perdre importància.

El cas és que un número relativament gran de dromedaris es van abandonar i van començar a viure al seu aire. La població va tenir èxit i ara ja n’hi ha al voltant d’un milió. Una població gran que creix a bon ritme. Tant, que dobla el seu nombre cada vuit o deu anys i van camí d’esdevenir un problema.

Ara ja comencen a prendre mesures, però amb èxit relatiu. Intenten aprofitar-ne la carn per al consum, però la demanda no és gaire gran i no serveix per frenar el creixement. Com que els australians ja estan escarmentats en això de les introduccions d’animals i els efectes que causen, suposo que no trigaran a posar-hi algun remei. Es de preveure que els dromedaris seran més senzills de controlar que els conills.

En tot cas, si es busquen poblacions de dromedaris salvatges, sembla que cal anar a Austràlia. No són estrictament salvatges, sinó “naturalitzats”, però és el més semblant que s’hi pot trobar.

Precaucions o paranoies?

dimarts , 21/03/2017

Un problema habitual a la vida és saber trobar el punt just entre la precaució i la paranoia. No deixarem la porta de casa oberta, però si ets una persona normal potser tampoc cal un triple pany amb fulla d’acer, càmeres de seguretat i habitació del pànic. Val la pena anar al metge quan et trobes malament i també fer controls periòdics de salut, però és absurd fer-te una analítica cada setmana per si de cas. La por és un instint bàsic per sobreviure, però cal evitar patir un excés de por.

Això cada vegada és més difícil perquè hi ha tota una indústria destinada a guanyar diners amb les nostres pors. Era assenyat això d’identificar els perills i prendre precaucions. Però tot plegat s’ha hipertrofiat i ara ja s’inventen perills o s’exageren fins l’infinit els perills reals, només per espantar-nos i vendre’ns solucions que ens ofereixin sensació de seguretat. Ens espanten amb la delinqüència, amb el terrorisme, amb els refugiats… i molt, moltíssim, amb la salut i l’alimentació.

Ens diuen que mengem malament, que l’alimentació que tenim és la causa d’innombrables malalties, que ens estem intoxicant o que tenim un grapat de dèficits nutricionals. Els aliments han d’estar enriquits en omega tres, vitamines, antioxidants, minerals, oligoelements, probiòtics, i aminoàcids, però sobretot han de ser sense lactosa, gluten, greixos saturats, sal, sucre, transgènics, additius i químics en general. Finalment, és important aconseguir tot això amb productes naturals, orgànics, biològics, sostenibles i sense manipular. També va bé que siguin productes de proximitat i ecològics, unes característiques que misteriosament també les apliquen a coses com ara les baies de l’Himàlaia o els kiwis de Nova Zelanda.

Si el que mengem no compleix tot això, morirem intoxicats de maneres espantoses o patirem de greus problemes de malnutrició i, a sobre, serà culpa nostra per ignorants, inconscients, insolidaris i poca-soltes en general.

En realitat, gairebé res del que es diu és estrictament cert. Sí que necessitem les vitamines, els antioxidants i tot això, però els aliments ja en contenen i gairebé mai no cal afegir-ne. També és cert que hi ha persones que han d’evitar la lactosa o el gluten, i que tots hem de menjar poca sal, sucre o greixos, però la immensa majoria de nosaltres podem consumir aquests nutrients sense problemes. El tema de les quantitats és responsabilitat nostra i només cal una mica de seny. I el tema dels transgènics i els additius, en el fons torna a ser el negoci de la por ja que la major part dels perills que anuncien, són inventats o exagerats. Després de tot, espantar és fàcil ja que, qui es mira les dades?

Això no es limita al menjar. Ens volen posar la por al cos amb els controls mèdics, els plaguicides, el soroll ambiental, les línies que deixen al cel els avions, l’aigua que bevem, els estris de cuina que fem servir, el material amb que es van construir les cases on vivim, l’horari que fem, l’edat a la que tenim fills, la manera com els alimentem, com els eduquem, les hores que els nens dediquen a jugar, els telèfons amb que ens comuniquem o la quantitat d’informació que processem. Res no escapa als mercaders de la por.

A sobre, els traficants de la por juguen amb avantatge, ja que resulta senzill espantar-nos. No som experts en tot, de manera que potser sí que allò que assenyalen és terrible per la salut. Potser som uns forassenyats per no fer-ne cas. Potser només és casualitat que ara vivim molts més anys que cap generació en tota la història de la humanitat.

És difícil trobar l’equilibri entre la prevenció i la paranoia. Perquè tampoc es tracta de considerar que res comporti cap perill. Però l’onada de pors que volen imposar-nos em té una mica fins al capdamunt. Després de tot, al final ens morirem tots. El que no faré és seguir el joc dels qui gaudeixen vivint espantats, dels paranoics que imaginen perills en tot el que fan o mengen i dels qui tenen negocis muntats en base a les nostres pors.

Bolet de sang

dilluns, 20/03/2017

Si t’entretens una mica pots trobar gent que ha fet llistes d’allò més curioses. Després hi estaràs d’acord o no, però al menys et pots entretenir una mica. Això de no estar-hi d’acord pot ser per motius personals, sempre discutibles, però també perquè contenen errors més rellevants. Avui he trobat una d’aquestes llistes que haurien de refer (la llista o el nom). Es tracta  la de les plantes més lletges del món, però com acostuma a passar, a la llista hi han posat alguns fongs, oblidant que els bolets no són plantes.

Però deixant de banda aquesta errada, que ja és tot un clàssic, un dels organismes de la llista m’ha cridat l’atenció. Un fong anomenat “fong de dent sagnant” (Hydnellum peckii), que no se si es pot catalogar de lleig, però curiós sí que n’és. I molt!

El seu aspecte és el d’una pasta blanquinosa o rosada en la que, quan són joves, destaquen unes gotes de líquid vermell com la sang que sembla supurar. Amb el temps, aquestes taques desapareixen i queda molt menys llampant, però mentre les té, no pots deixar de fixar-t’hi. Quan l’he vist he pensat que seria un fong d’algun indret exòtic, però al mirar la seva distribució he vist que n’hi ha per Amèrica i també per Europa. De fet, aquí se’n pot trobar i té diferents noms, que van des de “la dent del diable”, fins al “pastisset de nata i maduixa”, però en general és el “bolet de sang“.

No he trobat quina és la funció del líquid que deixa anar. Només que conté un colorant vermell amb acció anticoagulant anomenat atermentina. Ja sembla una broma que aquesta mena de “sang” del fong sigui anticoagulant, però és clar, de sang només en té el color. També per això s’ha fet servir com a colorant. Químicament és una benzoquinona, concretament la 2,5-didroxi-3,6-di(p–hidroxifenil)-1,4-benzoquinona. Una dada d’aquelles que només interessa als químics, però que fa gràcia tenir disponible.

Malgrat l’aspecte (dubtós) de pastisset, el fong no es considera comestible. No es que sigui verinós, però té molt mal gust i fa mala olor. De manera que si el trobeu, el millor que podeu fer és fer-li una fotografia i deixar-lo tranquil.

Però el cas és que com més me’l miro, més gracia li trobo. No entenc per quin motiu l’han posat a la llista de plantes més lletges del món. Ja em grinyolava el fet que no fos estrictament una planta, però es que en realitat és bufó i tot. Realment sobre gustos no hi ha gaire cosa a dir.

Virus modificat contra el càncer

divendres, 17/03/2017

El gran problema en la lluita contra el càncer sempre ha sigut distingir les cèl·lules sanes de les cèl·lules canceroses. No és com amb les infeccions, on un bacteri o un virus són molt diferents de les nostres cèl·lules i resulta “relativament més fàcil” trobar maneres de matar-ne unes sense afectar les altres. En el cas del càncer, per molt dolentes i alterades que siguin, les cèl·lules tumorals segueixen sent les nostres cèl·lules i això fa que els tractaments que administrem afectin, poc o molt, a la resta de cèl·lules de l’organisme.

De manera que no hi ha més remei que buscar les diferències que hi ha entre cèl·lules sanes i cèl·lules tumorals, i mirar d’explotar-les per dissenyar estratègies terapèutiques noves. Amb més efectivitat i menys efectes secundaris dels habituals. Després de tot, encara que siguin nostres, si les cèl·lules han esdevingut canceroses vol dir que algunes característiques particulars tindran.

Doncs una d’aquestes particularitats l’han aprofitat un grup d’investigadors de Barcelona (Enhorabona Cristina!!) per fabricar uns virus que ataquen les cèl·lules tumorals, sense afectar (o afectant molt poc)  les sanes. Aquestes teràpies que fan servir virus s’estan intentant des de fa un cert temps. La idea és bona, però fins i tot per un virus pot ser difícil infectar “únicament” les cèl·lules canceroses. En realitat, en la recerca contra el càncer, res és senzill…

El que han fet aquesta vegada és adonar-se que les cèl·lules tumorals tenen augmentats els nivells d’una proteïna, anomenada CPEB4, que serveix per controlar la manera com les cèl·lules fabriquen proteïnes a partir de la informació genètica continguda en el DNA. Hi ha diferents tipus de CPEBs, i mentre que alguns activen la fabricació de proteïnes, altres la bloquegen.

Doncs la idea ha sigut modificar genèticament un adenovirus (un dels virus responsables dels refredats comuns i algunes gastroenteritis) de manera que quan infecti una cèl·lula, només pugui fer copies de si mateix si la proteïna CPEB4 està activa. Com que aquesta proteïna està molt activa en els tumors, allà el virus farà moltes copies i matarà moltes cèl·lules tumorals amb eficiència. En canvi, a les cèl·lules normals, aquesta CPEB4 gairebé no hi és, de manera que encara que un virus hi entri, no podrà fer copies i la infecció no progressarà en el teixit normal.

D’altra banda, el virus es veu bloquejat per una altra proteïna de la mateixa família. En aquest cas la CPEB1. I la gràcia és que les cèl·lules canceroses tenen poca CPEB1 (de manera que el virus podrà multiplicar-se sense problemes) mentre que les cèl·lules normals tenen molta CPEB1 (i bloquejaran al virus). Així es pot aprofitar per les dues bandes, i sempre en benefici nostre, el desequilibri entre CPEB1 i CPEB4 entre cèl·lules normals i canceroses.

Tot plegat és un sistema en el que el virus es troba en condicions ideals per multiplicar-se i matar les cèl·lules si són canceroses, però no pot fer-ho en les cèl·lules sanes. I com que és un virus, anirà multiplicant-se fins que acabi amb totes les cèl·lules del tumor. Almenys aquesta és la teoria. De moment s’ha provat en estudis al laboratori i en ratolins. Encara falta per passar als pacients humans.

Es d’aquells estudis que donen moral. Tot i saber que després venen els problemes, que potser hi ha cèl·lules que s’escapen al virus, que no serveix per tots els tipus de càncer i que la biologia i la medicina no són ciències exactes, cada pas que es dóna en aquesta direcció ens apropa una mica més a la cura definitiva.

Testicles i dolor

dijous, 16/03/2017

Probablement sigui un dels dolors més radicals que es pot experimentar si et un home. El paradigma del dolor físic es desencadena per un cop als testicles. Puntada de peu, cop de pilota o el que sigui que impacti contra els testicles pot deixar un home incapacitat durant una bona estona, fins al nivell de, en ocasions, marejar-se i perdre el sentit. Només el fet de veure com algú altre rep un bon cop als testicles ja fa que t’encongeixis una mica. Hi ha paraules que es poden traduir, però que en determinats idiomes tenen una sonoritat que els dóna una força particularment encertada. En el cas del dolor per un cop als testicles, trobo que la paraula anglesa “excruciating” (per dolor horrorós) és la més adient per descriure’l.

Com és previsible, en les escenes de guerra de sexes de seguida es comparen el dolor del part amb el del cop als testicles i es discuteix quin és més dolorós. Una discussió absurda ja que el dolor és una experiència subjectiva i no tenim manera de comparar aquests dos tipus de dolor. Si de cas, és una discussió que permet que tothom hi digui la seva i critiqui en to burleta als altres.

La pregunta interessant és per quin motiu fa tan mal aquesta mena de cops. I d’entrada, ja podem criticar els mecanismes evolutius que han fet que els mascles dels mamífers tinguin els testicles penjant a l’exterior. Si estiguessin, igual que els ovaris i que tota la resta d’òrgans, ficats dins el cos ens hauríem estalviat molts problemes. Però per fabricar els espermatozoides cal una temperatura més baixa que la de la resta del cos i això s’ha aconseguit per la via senzilla, posant-los a la fresca.

Això fa que quedin molt exposats i vulnerables. Més encara si tenim en compte que no disposen d’una capa de musculatura que pugui oposar resistència als impactes que rebin. En el cas dels testicles, la única barrera és la pell de l’escrot, que a la pràctica no fa gaire res. Per sort, el mateix testicle és relativament tou i pot deformar-se una mica sense patir massa danys.

D’altra banda, el dolor és detectat per les terminals nervioses, i d’aquestes el testicle en té moltes més que altres òrgans. Probablement sigui per detectar qualsevol problema, però de nou potser l’evolució podria haver-ho fet millor i no posar tanta detecció i tant senyal d’alarma.

I finalment hi ha el fet del dolor referit, que és aquell que percebem en un indret diferent d’aquell on es genera l’estímul. El motiu és que l’impuls nerviós viatge creuant diferents plexes nerviosos, punts de reunió de fibres nervioses que provinents de diferents llocs es reuneixen per seguir amb el mateix camí. Si un senyal és molt intens, pot induir que les fibres veïnes també enviïn senyal. Un senyal secundari que el cervell interpretarà com provinent de l’extrem de la fibra nerviosa en qüestió. Per això les contraccions de la regla, originades a la paret de l’úter, poden generar sensació de dolor als ronyons, menjar un gelat molt fred pot generar mal de cap i rebre un cop als testicles pot causar sensació de mal a la panxa.

El dolor causat pel cop als testicles és d’aquells que fa que els homes s’arronsin i que sempre surti una dona dient que som uns exagerats (com ho pot saber….?). A mi, aquest dolor em ve al cap quan em parlen de grans dissenyadors intel·ligents que han creat la vida i un mon ideal. Sempre penso que si existís, com a dissenyador seria un desastre ja que… què li hauria costat col·locar els collons a dins? Posar-los fora va ser molt poc intel·ligent!

Càncers i línies que es creuen

dimecres, 15/03/2017

El got el veus mig ple o mig buit? Un científic repel·lent diria, amb raó, que està ple del tot, meitat d’aigua meitat d’aire, però potser el més intel·ligent és ser conscient que està simultàniament mig ple i també mig buit i no enganyar-se en cap dels dos sentits. Aquest raonament me l’he fet aquest cap de setmana després d’anar a un congrés on, en una sessió, es van comentar algunes dades sobre les millores en el tractament del càncer.

La gràfica que em va impactar va ser que aquest any es preveu que les morts per càncer de pàncrees superaran per primera vegada les morts per càncer de mama.

I això del vas mig ple i mig buit és perquè ho podem veure com una indicació de l’important millora que ha tingut lloc en el cas del càncer de mama, però també podem veure-ho com el gran fracàs que estem tenint en els tractaments pel càncer de pàncrees.

La millora en el cas del càncer de mama és espectacular. S’ha passat d’una mortalitat del voltant del 35 % als anys 80 a una de poc més del 20 % en l’actualitat. Aquesta és la xifra global que després presenta moltes variacions en funció de l’edat, la raça, el moment del diagnòstic i tot això. Però aquesta reducció, que a més no mostra símptomes d’aturar-se, permet ser optimistes i estar relativament satisfets de la millora aconseguida. Tot i que encara queda camí per recórrer, les coses van canviant a millor.

En canvi, en el cas del càncer de pàncrees, la situació és just la contrària. La nostra capacitat de curar-lo no ha millorat pràcticament gens des de fa dècades. Les millores aconseguides són clarament insuficients i l’esperança de vida es va allargant de manera exasperantment lenta. Els millors tractaments, incorporats fa un parell d’anys han afegit uns pocs mesos a la mitjana de supervivència i, tot i que certament han aconseguit millorar la qualitat de vida dels malalts, estan lluny d’oferir una curació com en el càncer de pit.

Per això, el càncer de pàncrees, tot i ser (afortunadament) poc freqüent, ja ha passat a ser la tercera causa de mort per càncer a la Unió Europea, darrera només d’alguns molt més freqüents, com el de colon i el de pulmó. Un dels motius pels que s’avança poc és que el pressupost destinat a la recerca d’aquest tipus de càncer és comparativament molt menor. En certa manera era comprensible destinar més diners a càncers més freqüents, però arriba un moment en que cal girar la mirada a la resta. En molts casos, els tractaments trobats per als tumors més freqüents, també serveixen per altres tipus de càncer. Però en el cas del pàncrees, no ha sigut així.

No hi ha diners, no hi ha recerca, no hi ha tractament. Aquesta és la crua realitat. Per això, als Estats Units han decidit que això no pot ser i han posat en marxa programes de recerca (és a dir, diners sobre la taula) per investigar en aquest tipus específic de càncer. Potser així, les coses canviaran i la tendència en la supervivència en el càncer de pàncrees, obstinadament plana al llarg dels anys, començarà a disminuir com ha passat en la resta de formes d’aquesta malaltia.

Pan, la lluna més sorprenent

dimarts , 14/03/2017

La imatge, curiosíssima, recorda qualsevol cosa excepte una lluna. I malgrat tot, es tracta de “Pan”, un petit satèl·lit de Saturn. La imatge va ser obtinguda per la sonda espacial “Cassini”, potser la nau que ens ha ofert les imatges més espectaculars del sistema solar. Tot i que considerant que estava orbitant Saturn, això no era difícil.

El nom d’aquest extravagant satèl·lit es en honor del déu Pan, que segons la mitologia grega, a més d’un gamberro sense remei aficionat a espantar la gent causant “Pànic”, era el deu dels pastors. I li escau ja que es tracta del millor representant dels anomenats satèl·lits pastors, que van orbitant per l’interior del sistema d’anells de Saturn, com si fossin pastors que cuiden el ramats de partícules que formen l’anell.

Se sap que els anells de Saturn presenten diferents divisions que han permès establir una classificació dels anells. Aquestes divisions, espais lliures de material en el pla dels anells, estan formades per la presència d’aquestes llunes pastor. En el seu camí orbitant el planeta, es van emportant per davant el material que troben en el camí. Amb el temps el que fan es deixar neta la zona de l’espai per on passa la seva òrbita i el que es veu és un forat en els anells.

Doncs la divisió més gran dels anells de Saturn, coneguda com divisió Encke, és la causada precisament per Pan. Una lluna que s’ha descrit que té forma de plat volador, d’ou ferrat o de ravioli ja que hi destaca una mena d’estructura circular de material que l’envolta.

En realitat, no és massa difícil d’explicar. Aquesta protuberància està formada pel material que ha anat escombrant de l’anell de Saturn. Es més fàcil veure-ho si ens fixem en imatges més antigues, obtingudes des del pla dels anells. La protuberància de Pan coincideix amb l’horitzontal dels anells. De fet, no és tan estrany i “Atlas”, un altre satèl·lit pastor de Saturn mostra una estructura similar. El que passa és que les imatges d’Atlas no són tan bones com les que la Cassini ens va enviar la setmana passada. El cas és que com que són llunes tan petites, de nomes uns vint quilòmetres de diàmetre, la seva força gravitatòria es insuficient per aplanar el material que va capturant, de manera que es pot quedar en aquesta forma tan llampant.

Sembla que en un temps, Saturn va tenir un altre satèl·lit que per efecte de la gravetat de Saturn es va acabar esmicolant. El material que el formava va donar lloc als anells i també a les llunes pastores que, en realitat, només són les restes més grans del satèl·lit original. Sigui com sigui, no hi ha dubte que Pan ens ha ofert una imatge ben curiosa de com pot ser un petit satèl·lit al nostre sistema solar.

Dissenyat o creat?

dilluns, 13/03/2017

Una de les característiques dels humans és una incombustible capacitat per enganyar-nos a nosaltres mateixos quan toca refermar o confirmar les nostres creences. Bàsicament el que fem és fixar-nos en totes les dades que corroboren el que pensem i en ignorar olímpicament allò que indica que podem estar equivocats. En política passa fins a nivells ofensius per la intel·ligència i podem veure com els líders defensen o s’indignen pel mateix fet només en funció de si coincideix o no amb els seus interessos en aquell moment.

Però des del punt de vista de la biologia, l’exemple més entranyable és el dels defensors de la creació divina del món i, especialment, la vida. Les proves que fan servir els defensors d’una creació tal com l’explica el seu llibre sagrat resulten un exemple perfecte de només mirar allò que vols veure i passar per alt qualsevol altre explicació. Fa poc va caure a  les meves mans un llibret on oferien explicacions per defensar que som obra d’un creador intel·ligent, i resulta molt curiós analitzar aquests arguments.

Per exemple, El fet que la Terra està situada en un indret increïblement adequat per la vida. El Sol està en una zona ideal de la galàxia. Ni massa propera al centre, on hi hauria uns cels molt més espectaculars però les radiacions provinents de tot arreu fregirien qualsevol forma de vida, ni massa allunyada cap a la perifèria, on no hi ha prou concentració dels elements necessaris per que es formi la vida. D’altra banda, el planeta Terra també està a una distància del Sol perfecte per l’aparició de la vida. Ni massa a prop ni massa lluny, de manera que pot , haver hi aigua liquida. I a sobre, l’òrbita no és massa excèntrica, de manera que les condicions són força similars tot l’any.

La Terra té un camp magnètic ideal per protegir-nos de les radiacions de l’espai, però que permet el pas de la llum. El seu eix té un grau d’inclinació idònia per generar els cicles estacionals i moderar les temperatures. I gira a un ritme adequat de 24 hores. Ni massa ràpid ni massa lent.

Tot plegat no pot ser casualitat. Es massa ajustat per pensar que ningú ho ha dissenyat així. Oi?

Bé, en realitat no costa gaire veure que no cal cap dissenyador. Només cal deixar de mirar-se el melic durant uns moments i acceptar que no som particularment especials.

De fet, molts dels arguments fan riure si es plantegen amb paraules diferents. Realment sembla sorprenent que les formes de vida basades en aigua líquida apareguin en planetes on hi ha aigua líquida?  Que les formes de vida que tenen cicles vitals de 24 hores visquin en un planeta que gira cada 24 hores? Que en un planeta banyat per la llum, la majoria de formes de vida facin servir la llum per rebre informació sobre el que les envolta?

Suposo que deu haver-hi algun indret a l’univers on formes de vida basades en el metà considerin que ha d’existir un gran dissenyador ja que la vida (tal com ells l’entenen) va sorgir en un planeta on la temperatura permet l’existència de metà líquid a la superfície i on la rotació és exactament l’adequada (per ells), de cinquanta vuit hores.

I en algun planeta errant potser pensen que la prova d’un gran dissenyador és que els va crear lluny de qualsevol estrella que emet quantitats ingents de radiacions, letals per uns organismes sense sistemes de protecció del seu material genètic, i va fer que es desplacessin per la galàxia sempre a les fosques de manera que res interferís la seva percepció dels camps magnètics que els envolten.

Cada forma de vida que existeixi només té dues opcions, adaptar-se al medi on li ha tocat viure, o extingir-se. Bé, també pot demanar a un gran dissenyador que adapti les condicions a la seva manera de ser. Però no se jo si això funcionarà gaire… En tot cas, resulta ridícul que els que s’adaptin pensin que no són ells els que s’han adaptat al lloc on els ha tocat viure sinó que un creador els ha muntat un la galàxia, una estrella i un planeta a mida. I és que tot plegat són arguments simplistes, ja que sempre es pot mirar tot allò que és fruit de l’adaptació al medi que t’ha tocat com si fos la gran obra d’un dissenyador molt eixerit i que et té un carinyo especial.

Permagel i escalfament global

divendres, 10/03/2017

Un dels motius d’inquietud pel que fa a l’escalfament global del planeta és l’efecte que l’augment de les temperatures pugui tenir en el permagel (o permafrost) de les zones més septentrionals d’Europa, Àsia i Amèrica. A l’hemisferi sud aquestes regions són comparativament molt més petites ja que la major part és oceà, però al nord, el permagel cobreix milions de quilòmetres quadrats i el que li passi s’ha de tenir molt en compte.

El permagel és aquella zona de terreny que es manté congelada al menys dos anys seguits. No es tracta de les zones cobertes per gel sinó d’extensions de terra i pedres que estan a temperatures per sota dels zero graus. A més, no tot el permagel té les mateixes característiques i per això hi ha zones on gairebé sempre el terreny està congelat, mentre que en altres les etapes de gel i desglaç es van alternant amb més o menys freqüència.

Des del punt de vista del canvi climàtic es va alertar que aquest permagel es va reduint ja que cada vegada està menys temps per sota dels zero graus. El problema és establir quines conseqüències pot tenir el fet que el permagel es desfaci, a part de l’impacte que tingui en els (pocs) habitants de la zona i en els ecosistemes implicats.

EL motiu és que bona part d’aquest permagel conté restes de plantes i organismes que van viure i van morir. Igual que l’humus de molts terrenys del planeta, la part superficial està formada per restes orgàniques en diferents estats de degradació. Però com que normalment està congelat, el ritme de degradació és lent amb ganes. Durant els moments en que la temperatura puja per sobre del  punt de congelació, les comunitats microbianes del terra recuperen l’activitat i van degradant el material, fent el seu metabolisme… i alliberant CO2 (i potser també metà) com a producte residual.

La superfície de permagel és enorme, però la seva contribució al CO2 atmosfèric no és exagerada ja que sempre està congelat i per tant, l’allibera a ritme molt lent. Però la cosa canvia si escalfem una mica el planeta i aconseguim que el permagel passi a estar normalment actiu. La quantitat de CO2 que pot alliberar és enorme, cosa que accelera l’escalfament de manera que es fon més permagel, s’allibera més CO2, etc etc.

Aleshores tenim el problema habitual de mesurar i predir el que pot passar. I trobem tot el ventall de possibilitats. Des dels que diuen que el canvi serà molt lent i que ens podrem anar adaptant, fins als que auguren escenaris molt més inquietants. Tot depèn de les dades que facis servir i, sobretot, del model que apliquis. No és un problema de quantitat de CO2 alliberat, que és enorme, de milers de milions de tones, sinó del ritme al que això pot passar. En tot cas, ningú pensa que l’efecte de l’escalfament en el permagel sigui irrellevant.

Maneres de mirar un edifici

dijous, 9/03/2017

La setmana passada es va anunciar que RCR, un grup d’arquitectes d’Olot, havien guanyat el premi Pritzker, el més prestigiós en el món de l’arquitectura. Naturalment, el ressò ha sigut important i han aparegut per tot arreu mostres de la feina d’aquests arquitectes ressaltant  la feina que han fet, la manera com els edificis que han creat s’integren en el paisatge, l’estil minimalista i com això contribueix a generar benestar…

Estic segur que tot això és cert, i una mirada ràpida a les seves obres em fa pensar que encara es podrien dedicar més adjectius a lloar-ne les seves virtuts. Però quan es parla d’arquitectura, sovint tinc la sensació de que la bellesa estructural i aquests detalls que s’esmenten, tot i ser molt importants, impedeixen veure la resta de l’art i l’enginy que s’amaga rere qualsevol edifici.

Recordo una entrevista de fa molts anys a un artista de l’espectacle que confessava haver començat a estudiar arquitectura de jove. Ell esperava aprendre a fer bonics dissenys d’edificis i construccions artístiques però va topar amb un curs on el que estudiaven eren temes de resistència de materials, vectors de distribució de forces, mecànica de fluids, requeriments energètics, termodinàmica, càlcul numèric, geometria diferencial i coses similars. I és que rere l’aspecte exterior de l’edifici, s’hi amaga una quantitat de física, química, electrònica, acústica, hidrodinàmica i tecnologia en general que resulta extraordinària.

Això passa des de sempre. Admirar una catedral medieval consisteix molt sovint en identificar les referències a motius religiosos, els períodes de construcció o la història que s’amaga en l’interior de les parets del temple. Però mirar-la intentant endevinar com es reparteixen les forces per mantenir l’edifici dempeus permet aconseguir una visió ben diferent de la construcció. A Istanbul, on les esglésies i les mesquites es caracteritzen per tenir cúpules, vaig passar una bona estona mirant l’església de Hagia Sofia intentant entendre com havien pogut construir aquella cúpula immensa i com podia haver resistits tants segles.

Ara ja no ens sorprèn veure edificis de centenars de plantes d’altura, però la seva estètica ens pot fer passar per alt el tour de force que implica la seva construcció. Des de fer arribar aigua a les plantes més elevades fins a compensar la força dels vents que pot ser diferent en diferents pisos. Per no oblidar la necessitat de desenvolupar materials prou lleugers i resistents, flexibles però sòlids, aïllants, però permeables…

Un edifici és com un organisme. En podem admirar la part estètica o la funcional, però quan ens endinsem en la fisiologia, el metabolisme, les adaptacions que presenta i les maners com s’ho fa per mantenir el seu funcionament, descobrim que és molt més extraordinari del que semblava. I, com passa amb els organismes, l’excel·lència en els edificis s’aconsegueix quan conflueixen el virtuosisme tècnic amb la funcionalitat i l’art. Aquests són els que guanyen premis, és clar.