Arxiu de la categoria ‘General’

100 secrets dels oceans

divendres, 19/10/2018

Ja tenim aquí un nou llibre! “100 secrets dels oceans”. De nou, de la col·lecció “de cent en cent”, però aquesta vegada sobre temes relacionats amb el mar. Podria semblar sorprenent que un que treballa en temes de biomedicina es posi a parlar de mars i oceans, però és que el llibre l’hem fet a quatre mans amb l’Esther Garcés, una biòloga marina amb qui comparteixo la passió per la ciència i per la divulgació i que en sap un munt sobre tot el que passa als oceans.

Vaig tenir la sort de conèixer l’Esther gràcies als blogs i a alguna discussió científica “on line”. Amb el temps vam acabar coincidint en el món real i, com qui no vol la cosa, ens vàrem embarcar en l’aventura de fer un llibre plegats. Molts dels capítols s’han gestat via internet, però altres s’han discutit assaborint un arrosset davant del mar!

El mar, els oceans, és la part més extensa del nostre planeta i, curiosament, la més desconeguda. Sovint és diu, no sense raó, que coneixem millor la Lluna que els fons marins. També que seria més exacte anomenar al nostre racó de l’Univers planeta Oceà enlloc de planeta Terra. Coneixem poc el mar i, malgrat tot, molts de nosaltres en som uns enamorats.

Però malgrat que ens queda molt per aprendre sobre els oceans, hi ha moltes coses que sí que les sabem. I us ben asseguro que moltes et deixen bocabadat quan ho esbrines. Per exemple, l’aigua és un líquid sense sabor, olor, ni color, però el mar és blau, té gust salat i fa una olor característica que pots notar a mida que t’acostes a la platja. Que fa que el mar sigui blau? Quins tipus de sals hi ha dissoltes i a quins mars en particular? Quin és el secret molecular de l’aroma del mar?

També hi ha detalls més curiosos, com ara… com és que es pesquen més gambes els divendres? D’on ha sortit l’aigua dels mars? O, quant mesura, exactament, la línia de la costa?

Fins i tot els que viuen lluny de la costa estan condicionats pels mars. Per exemple, sabíeu que l’estat de les aigües del Pacífic sud condiciona les llacunes dels Monegros? I al revés, la força del vent que faci per les zones desèrtiques de Mali o de Níger determina com els aniran les coses als pescadors?

També hem dedicat uns quants capítols a parlar de mars particulars. Xafarderies del Bàltic, el mar Roig, el mar Negre, el mar dels Sargassos o el mar del Kraken. Com? Que no coneixeu el mar del Kraken? No us imagineu el que amaga!

Com ja podeu imaginar, al llibre hem mirat de tocar una mica de tots els temes. Des de la biologia i la geologia fins l’impacte dels humans sobre els mars, les característiques de la guerra naval o el potencial econòmic que amaga la mineria dels fons oceànics. Però s’ha de notar que els dos autors som biòlegs, de manera que hi ha molts capítols dedicats als secrets que amaguen les criatures marines. Des de la manera de comunicar-se dels calamars fins als problemes del fitoplàncton per la seva dependència de la lluna, passant pels insospitats sentits que fan servir els taurons per caçar i sense oblidar en Nemo i la Dori, el sushy, el Titànic o alguna pel·lícula d’Alfred Hichcock.

El llibre acaba de sortir i la presentació oficial la farem el proper dia 8. Posats a fer, hem triat un indret ben adient: L’Institut de Ciències del Mar. De mestre de cerimònies comptem amb en Dani Arbós, que això de parlar de ciència ho té ben dominat.

Si us agrada el mar o teniu curiositat per saber més coses dels oceans, aquest llibre és per vosaltres! I si voleu saber alguns secrets de com es va gestar o senzillament petar la xerrada amb els autors, doncs ens veiem a la presentació!

Ordinador quàntic per millorar els què?

dijous, 18/10/2018

Cada vez más las nuevas tecnologías ayudan en el cambio climático o a prevenir riesgos; la computación cuántica en la genética será muy positiva para los nuevos cultivos, resistentes a las plagas y más productivos, con un efecto extraordinario en los países desfavorecidos.” Aquesta frase, publicada en un tweet i que formava part d’un fil que resumia un discurs d’un polític, va desencadenar una onada de bromes per la xarxa. El motiu és que és un exemple extraordinari de construcció gramatical que fa servir termes científics però que, per molt bé que soni, en realitat no té gaire sentit.

La part sagnant és la referència a la computació quàntica en la genètica, que serà molt positiva pels nous conreus. Computació quàntica en genètica per millorar conreus? Els conreus ja es van millorant fent servir moltes metodologies. Però, pel que fa a la part informàtica, la computació convencional funciona prou bé. No és aquesta la limitació que hi ha de cara a la millora dels conreus.

D’altra banda, el tema de la computació quàntica és com el sant greal de la informàtica. Una cosa de la que se’n parla molt, però que de moment encara està en el camp de la teoria. No del tot, ja que ja es van fabricant els primers prototips, a escala reduïda i en condicions de laboratori, però alguna cosa hi ha. Altra cosa es que siguin operatius com ens agradaria.

La diferència entre un ordinador normal i un de quàntic és que, com el nom indica, aquest segon aprofita les estranyes propietats de la física quàntica per funcionar. Els ordinadors actuals funcionen fent servir uns i zeros, que en realitat vol dir que per un indret hi passa corrent (1) o no en passa (0). A cada 1 o cada 0 li diem un “bit”. En el cas dels ordinadors quàntics el que fan servir són unes entitats anomenades qbits que no es limiten a tenir valors 1 o 0 sinó que en poden tenir molts més, també poden tenir molts valors simultàniament, o propietats com l’entrellaçament i coses encara més sorprenents que els fan molt rarets però amb molt de potencial. Coses de les partícules quàntiques.

Com que un qbit té molts més estats possibles que un simple bit, la quantitat de càlculs que podria fer un ordinador quàntic és exponencialment superior a la dels ordinadors normals. No es tracta d’un ordinador més potent sinó d’un sistema completament diferent de fer les coses. El problema es que has de treballar amb partícules quàntiques, i això és molt delicat. Els prototips actuals funcionen en condicions de molt fred i de seguida es descontrolen els sistemes malgrat treballar amb molts pocs qbits. Fa un any IBM presentava un model que funcionava amb …17 qbits i permetia emmagatzemar la informació durant… un minut. I aquest estiu, Intel n’ha presentat un de 49 qbits. Ep! Poca broma que això pot fer una barbaritat de càlculs!

Els ordinadors quàntics em recorden molt a les centrals de fusió nuclear. Aquestes representen una font d’energia barata, no contaminant i molt eficient. Des de fa moltíssim temps s’estan desenvolupant, construint models i generant expectatives, però de moment encara no hi ha res de pràctic. Quan parlen d’èxits fan referència a que han aconseguit que la central funcioni durant un parell de segons. S’ha dit, no massa en broma, que encara ens falten uns vint anys per tenir una central operativa i que d’aquí un segle seguirem dient que encara ens falten vint anys. Doncs amb els ordinadors quàntics podria passar una cosa similar (i espero equivocar-me!).

I quina utilitat tindrà un ordinador quàntic? Doncs per resoldre problemes que amb els ordinadors actuals són inabastables. Hi ha coses que es poden calcular si tens un ordinador prou potent i uns quants milers d’anys per davant. Són problemes que amb un ordinador quàntic es podrien resoldre en pocs instants. Si un dia vols fabricar un transportador com el de Star Trek, et farà falta un ordinador quàntic.

Per descomptat, per millorar la genètica vegetal no ens fa falta cap ordinador quàntic. Amb l’estat actual de la tecnologia ja podem fer amb els ordinadors normals. Parlar d’ordinadors quàntics permet construir frases amb una aparença de profunditat tecnològica aclaparadora però segur que si ho pregunteu als que hi treballen us diran que una mica més de finançament i una mica menys de burocràcia i rigidesa administrativa facilitaria molt més la obtenció de millors varietats vegetals que no pas cap ordinador quàntic.

Mesures particulars

dimecres, 17/10/2018

La cuina, la gastronomia, és tot un art. Un art que té molta, moltíssima, connexió amb la ciència ja que a la cuina tenen lloc reaccions químiques, alteracions físiques, canvis d’estat, gradients d’energia, distribucions de materials,… tot el ventall de coses que fem als laboratoris no són massa diferents de les que es fan a la cuina. Un protocol experimental i una recepta de cuina no deixen de ser, essencialment, el mateix. El llistat d’instruccions detallades per realitzar determinat experiment. En el cas de la cuina, l’experiment consisteix en generar aliments digeribles que siguin apetitosos, però això ja és un detall menor.

Tot i així, mentre que el que es fa als laboratoris és (en teoria, almenys) ciència, es considera que la cuina és, més aviat, un art. Quan els científics apliquen un experiment s’espera que sempre surti el mateix resultat a tothom. Per això, els protocols que seguim estan detallats fins a nivells irritants. En canvi, a la cuina s’espera tot el contrari. Cada cuiner li ha de donar el seu toc personal que farà que el plat sigui més bo, més sorprenent o més nutritiu que els de la resta.

I per aconseguir això l’art de la cuina ha fet servir un arma secreta: Un sistema de mesures particular. Res a veure amb el SI, el Sistema Internacional, basat en definicions exactes de pesos i mides i que, a més són fàcilment escalables. No! A la cuina el sistema de mesures requereix un cert entrenament i només és a l’abast dels més iniciats. Un sistema que jo anomeno SOPA (Sistema Omnipresent de Precisió Aleatòria).

Per exemple, la sal. La sal es podria mesurar en grams o, com que en posem molt poqueta, en mil·ligrams. Però la unitat de mesura que fan servir els cuiners és un “pessic”. Quant és un pessic de sal? Ah…… és una bona pregunta que només coneixen els iniciats. També hi ha pessics de pebre o d’altres espècies, però sobretot s’aplica a la sal.

El sucre en canvi va per “culleradetes”. Això també amaga foscos secrets. Evidentment no ha de ser una cullera de sopa, però culleretes n’hi ha de molts tipus. Les del flam no son iguals que les del cafè, però totes dues son culleretes. Quan la recepta diu que calen tres culleradetes de sucre, quina agafes? I d’altra banda, poses el sucre a ran? o omples la cullereta fins que es fa una muntanyeta a sobre? Millor no preguntar-ho, perquè només aconsegueixes que et mirin com si fossis ruc i et diguin que “tu mateix, que ja es veu el que cal”.

L’arròs (alguna pasta de sopa també) va per “grapats”. És clar, això depèn de la ma que tinguis i de l’habilitat que gests per agafar l’arròs. Els meus grapats varien molt segons el dia que tingui, però això sembla que no els passa als cuiners de veritat.

I l’oli…. l’oli va per “rajolinets”. Quin coi de volum deu ser un rajolinet? I a quina fracció de rajolí equival un rajolinet?

Altres coses semblaven més estandarditzades i potser per això son mesures que es van perdent. Les avies compraven el pernil per “unces” i “lliures”. Com que això són mesures precises, la gastronomia moderna les va deixant de banda. Es veu que a la cuina ja va bé que això de les les mesures sigui consistentment ambigu. Mantenir-se a una certa distància de la precisió científica és la clau per aconseguir que cada cuiner apliqui la mateix recepta de maneres completament diferents.

Com que el resultat és tot l’art de la gastronomia, no ens queixarem pas!

Un any…

dimarts , 16/10/2018

Un any. Tres-cents seixanta cinc dies. Vuit mil set-centes seixanta nou hores. Una xifra curiosa que indica el nombre de rotacions que fa el planeta en el temps que triga a completar una òrbita al voltant del Sol. El que passa és que la natura no acostuma a tenir en compte la mania que tenim els humans per la precisió matemàtica i resulta que un any no és un número exacte de dies sinó que dura una miqueta més. Per això, cada quatre anys cal afegir un dia per corregir el desfàs. El que passa és que amb això tampoc n’hi ha prou i hi ha regles addicionals per decidir quan cal afegir un any de traspàs.

Això vol dir que els anys de traspàs són els anys en els que les dues últimes xifres son múltiples de quatre, excepte si aquestes són 00. Quan passa això toca mirar les dues primeres xifres de l’any. Si són múltiples de 4, l’any també serà de traspàs, però en cas contrari, no ho serà. Enrevessat? Doncs una mica, però així es guanya en precisió.

Peeeero. Encara hi ha més problemes.  Aparentment el concepte és fàcil. Una òrbita és quan es completa la trajectòria al voltant del Sol, però això es pot ajustar de diferents maneres segons si ens fixem en l’espai o en el planeta Terra, i aleshores surten diferents tipus d’anys.

Si pensem en l’espai tenim l’any sideri. Es calcula a partir el moment en el que el Sol, la Terra i algun estel llunyà estan en línia recta. L’any es completarà en el moment en el que la Terra torna a passar per aquest punt. Aquest és el que s’anomena any sideri. Podríem dir que no és del tot exacte ja que, mentre transcorria l’any, el Sol s’ha mogut. No oblidem que el Sol es va desplaçant dins la Via Làctia. Però la distància feta pel Sol és irrellevant si l’estrella que hem agafat de referència és prou llunyana.

D’altra banda, podem centrar-nos en el planeta i contar l’any des del moment d’un equinocci (concretament el de primavera) fins al del següent equinocci de primavera. L’equinocci és aquell moment en el que el dia i la nit duren exactament el mateix. Si fem cas d’aquesta mesura parlem de l’any tròpic.

En principi haurien de coincidir l’any sideri i l’any tròpic, però resulta que l’eix de la Terra no és fix, sinó que es va movent. El planeta roda com si fos una baldufa, amb l’eix girant lentament en un moviment anomenat “precessió dels equinoccis”. Aquest petit moviment fa que l’any sideri i l’any tròpic no coincideixin exactament. Hi ha una diferència d’uns vint minuts.

Com a mesura del pas del temps, l’any ha resultat particularment útil. Per períodes curts tenim el dia i per etapes més llargues l’any. La resta, hores, setmanes o mesos, només són divisions triades de manera aleatòria. L’any també ens va bé per mesurar la durada de la vida ja que si només comptéssim els dies resultaria molt complicat el tema dels aniversaris.

Un any pot ser un període molt llarg o molt curt, depenent de les circumstàncies personals de cada un. La intensitat amb que el visquis, els esdeveniments que hagin passat, fins i tot l’edat que tinguis, fan que la percepció de l’any pugui ser radicalment diferent.

No se com deu ser de llarg un any passat a la presó acusat d’un delicte relacionat amb una violència que tothom sap que no va existir. Un any és prou temps per fer que la deshonra més vergonyosa caigui sobre qui exerceix el poder de manera indigna. També prou temps com per que caiguin molts lliris de les mans i moltes venes dels ulls. Certament hi ha anys que molts no oblidarem.

Truita de patates; amb ceba o sense ceba?

dilluns, 15/10/2018

Hi ha qui diu que la societat està dividida. És cert, per descomptat. Sempre ho ha estat. Hi ha els del Barça i els del Madrid, els de dretes i els d’esquerres, els rics i els pobres, els que prefereixen mar i els que els agrada la muntanya… Però si hi ha una cosa divideix la societat de manera radical és la truita de patates. S’ha de fer amb ceba o sense ceba?

El cas és que les propietats de la truita és modifiquen de manera notable pel fet d’afegir-hi ceba. En part pel que fa al gust, però potser molt més pel que fa a la textura de la truita. Naturalment jo tinc la meva opinió, que resulta del tot irrellevant, però és interessant analitzar que passa quan li posem ceba a la truita de patates.

Cal dir que la truita de patates és un dels grans invents de la gastronomia. En aquest cas sembla que se sap l’origen. Hi ha documents datats al 1798 que atribueixen la invenció d’aquesta modalitat de truita a  José de Tena Godoy i al marqués de Robledo. La invenció va tenir lloc a la vila extremenya de Villanueva de la Serena i en aquells inicis no tenia ceba, és clar.

La gràcia en la truita de patates és coure les patates de manera que la seva consistència quedi estovada fins a uns nivells similars als de la que agafa l’ou quan es va coagulant. Per això cal tallar les patates de tal manera que no siguin massa petites, i es torrin de seguida, ni massa grans, ja que aleshores el centre quedaria poc fet i la superfície es cremaria. Pel mateix motiu, cal fregir-les a temperatura baixa, donant temps a que la calor difongui fins l’interior sense que la superfície es cogui del tot. I per això és important que els trossos de patata siguin de mides com més semblants millor. El punt final de cocció és important ja que, en bona part, les patates seran les que determinaran la consistència a la truita.

El paper de l’ou en tot això és actuar com a “ciment” de l’estructura de la truita. Les proteïnes de l’ou, especialment les de la clara, perdran la seva forma original per efecte del calor. Es desplegaran i s’entrelligaran les unes amb les altres, generant una xarxa de cadenes d’aminoàcids que retindrà al seu interior l’aigua que contenia l’ou i, a escala molt més gran, els fragments de les patates que hi haguem posat.

En el cas que hi afegim ceba, la idea ha des ser similar a la de les patates. S’han de fregir fins a determinat punt, però sense passar-se. I ha de ser de manera homogènia. De nou, la mida a la que la tallem és important i el temps de cuinat també. Com que la seva consistència és menys compacta que la de les patates, la ceba s’ha de fregir molta menys estona. Per això es comença fregint les patates i les cebes només s’afegeixen al final.

D’altra banda la ceba conté un percentatge d’aigua molt més gran que les patates. Això farà que la textura de la truita quedi diferent. Serà una mica menys compacta ja que la xarxa feta per les proteïnes de l’ou contindrà una mica més de líquid. De fet, la part que contribueix més a donar-li la consistència característica són les patates. Les cebes no hi aporten gran cosa en aquest sentit. D’altra banda, l’aigua generada per les cebes també porta dissolts els compostos característics que li donen el sabor tan particular. Flavonols com la quercetina, compostos de sofre com el disulfur d’atilpropili, l’àcid tiopropionic o l’al·lïina contribuiran a modificar el sabor final, fent-lo lleugerament mes complex que en el cas de la truita de patates sense ceba.

Amb aquests elements, cada cuiner pot fer de més i de menys. Per descomptat que més enllà de les preferències amb-ceba o sense-ceba, l’important es que la truita estigui ben cuinada.

Trobada de… microbis

divendres, 12/10/2018

El dia 12 d’octubre de l’any 1492 l’expedició de Cristòfol Colom va arribar a el que després s’anomenaria Amèrica. Concretament van tocar terra a la illa de Guanahani, a les Bahames. Va ser un moment històric en molts aspectes, però uns dels que ho van aprofitar millor van ser els microorganismes. L’arribada dels europeus a Amèrica va desencadenar un seguit d’invasions microbianes que van tenir un impacte definitiu en el curs de la història.

Un resum, molt resumit, seria que els europeus van portar a Amèrica coses com la verola, el xarampió i algun tipus de grip. A canvi, cap Europa va poder viatjar la sífilis. Simplificant encara més, podria semblar que vàrem intercanviar malalties víriques per malalties bacterianes.

El fet determinant és que els viatges dels europeus van obrir el pas als microbis, que es van trobar amb tot un continent on ningú havia desenvolupat cap mena de resistència contra ells. La verola, per exemple, era ben coneguda pels europeus. Causava moltes morts, però també hi havia molta gent que sobrevivia. Eren els que tenien determinades combinacions genètiques que els feien una mica més resistents. Aquests passaven la resistència als seus fills i mica a mica la població li posava les coses difícils al virus.

Naturalment, el virus feia el mateix. A cada generació vírica hi havia formes més o menys agressives, més o menys hàbils per esquivar el sistema immunitari dels humans i aquestes eren les que cada generació acabaven per predominar. Tot plegat una mena de cursa d’armament entre humans i virus que feia que els contendents fossin cada vegada més eficients. I això passava per cada patologia, tant les europees com les americanes.

Ah! Però quan el virus arriba a un continent on ningú hi havia estat en contacte prèviament, les defenses immunològiques dels habitants resultaven ser totalment ineficients. Un virus que infectava posem per cas un vint per cent de la població i que matava una quarta part dels infectats, en arribar a l’altre continent podia infectar a tothom i matar a gairebé tothom.

Per això, en vint anys, les poblacions d’indis del Carib van quedar reduïdes a menys del 10 % del que hi havia abans de l’arribada dels europeus. No van ser les armes (que també) sinó els microbis.

A Europa el cas més famós és el de la sífilis, tot i que encara està en discussió si realment va venir d’Amèrica o ja n’hi havia. En tot cas, si n’hi havia devia ser alguna forma molt poc virulenta, ja que la malaltia de veritat va començar a propagar-se poc després del descobriment.

Si mirem la història amb els ulls d’un microorganisme, allò va ser un festival. Terreny nou per colonitzar amb una facilitat fabulosa. Milions d’organismes immunològicament inermes que podien infectar a plaer i que no disposaven de cap coneixement mèdic que fos eficient per plantar-hi cara. Els microbis van ser els més beneficiats amb els viatges que va iniciar Colom i que posteriorment no van deixar de transportar malalties a banda i banda de l’oceà.

La física dels avions de paper

dijous, 11/10/2018

Tots ho hem fet algunes vegades. Agafes un full de paper, comences a fer-hi plecs, i acabes amb un fantàstic avió de paper a les mans. Segurament és el primer origami que hem fet la majoria, seguit del vaixell, el barret i l’ocellet. Però la gràcia de l’avió és que el pots fer volar i això, inevitablement porta a competicions de “a veure qui arriba mes lluny” o “a veure quin aguanta més temps a l’aire”. El que inicialment eren jocs de nens va esdevenir aviat competicions serioses.

Per si ho voleu saber, el rècord (crec) està en un vol de seixanta vuit metres.

La pregunta aleshores és: quins elements controlen el vol d’un avió de paper? Quins principis de la física cal tenir en compte per optimitzar el disseny?

Doncs hi ha qui s’ho pren molt en serio tot això. Quan he vist una tabla amb els nombres de Reynolds segons el disseny de les ales dels avions de paper per minimitzar l’efecte de les turbulències que forma l’aire al passar l’avió, he tingut clar que hi ha molta ciència en això dels avionets!

Una de les primeres coses que cal tenir en compte és l’impuls. Això és fàcil ja que com que no tenen motor, l’impuls és el que li dones tu al llençar-lo.

Un moment! He dit fàcil? No només cal tenir en compte la força sinó també l’angle de sortida. Massa pla i caurà de seguida. Massa enlaire i la gravetat el farà tornar de seguida. Cal un angle just, que depèn del tipus d’ales que li haguem fet, per optimitzar el vol.

El material no té massa secret. És de paper! Però hi ha paper i papers. Ni massa tou, ni massa pesant. En principi semblaria que com més lleuger millor, però hi ha qui opina que si és massa lleuger, la resistència de l’aire l’atura de seguida. De manera que, de nou, cal anar a buscar l’equilibri.

Una de les claus és la sustentació. És a dir, la força (perpendicular a la direcció del moviment) que genera un cos en desplaçar-se per un fluid. La forma i superfície de les ales serà el que determinarà en gran part quina força de sustentació experimentarà l’avió. Com més gran siguin les ales, més sustentació hi haurà, però també més fregament amb l’aire que l’anirà frenant. A més, amb molta superfície apareixen les turbulències que trenquen tots els equilibris i fan que l’avió sobtadament caigui en picat.

Perquè també cal tenir en compte la força de la gravetat. Però en aquests no hi podem fer res, de manera que ens limitem a saber que sempre hi és, posant un límit al que l’avionet podrà fer.

Una cosa empipadora quan fas avions de paper és la tendència a caure en picat o a anar-se’n cap amunt, aturar-se i caure de cop. En això, una de les claus és fer els plecs de manera que el centre d’equilibri de l’avió quedi situat en un punt que compensi la tendència a pujar o baixar.

És divertit buscar per la xarxa pàgines amb instruccions de com fer els diferents models, les classificacions que hi ha i les filigranes que s’arriben a fer. I és que l’entreteniment de quan érem petits amaga molta més complexitat del que sembla.

Variabilitat masculina

dimecres, 10/10/2018

Uns dels temes de recerca que trobo més enfangats és el de les diferències en les capacitats entre homes i dones. Sobretot perquè sempre acabo amb la percepció que la ideologia plana per sobre de totes les interpretacions, dissenys experimentals i tria de les dades i el meu escepticisme sobre les conclusions dels treballs es va fent cada vegada més gran. Sospito que per això van apareixent estudis on afirmen que en matemàtiques les nenes són millors que els nens i altres que diuen que els nens són millors que les nenes. Cadascú pot triar el que més li plagui.

Pensar que homes i dones hem de tenir exactament les mateixes capacitats en tots els aspectes em sembla molt improbable. Cossos diferents implica també cervells diferents i per tant, capacitats diferents. Altra cosa és que les diferències siguin rellevants. I a sobre, hi ha el tema de si són diferències innates o adquirides per l’educació, la pressió social i l’ambient. Qui pensi que treure l’aigua clara en aquests temes és senzill, és que no hi ha reflexionat gaire.

Un exemple d’aquestes dificultats el vaig trobar en la “hipòtesi de la major variabilitat masculina”. Segons aquesta idea, les capacitats d’homes i dones no presenten diferències de mitjana, però en el cas dels homes la variació es més gran que en el cas de les dones. Si ho dibuixem en forma de distribucions, trobem la típica corba en forma de campana en els dos casos, amb el valor més freqüent que pràcticament coincideix, però que en el cas dels homes està com més aplanada i s’allarga pels dos extrems.

Traduït vol dir que, per exemple en matemàtiques, hi hauria més homes en l’extrem dels super-genis, però també més homes en la banda dels super-inútils. I si filem prim, també vol dir que aquestes diferències són més aviat petites si ho compares amb la població total.

Si això fos cert permetria explicar perquè hi ha més premis Nobel homes i també que hi ha més homes guanyadors de premis Darwin (atorgats als que es maten de maneres més estúpides). En canvi, a les escoles, les empreses i la vida de la majoria de tots nosaltres, no hi hauria diferències entre els dos sexes.

A partir d’aquestes dades es va començar a buscar explicacions. Naturalment, es va recórrer (com sempre) a la principal diferència genètica entre uns i altres, que és el fet de tenir un o dos cromosomes X. Al cromosoma Y normalment no se li fa massa cas, perquè porta molt poca informació (tot i que la qualitat de vegades és més important que la quantitat).

La veritat és que jo sospito que la hipòtesi de la major variabilitat deu ser correcta en alguns casos. Més que res perquè em sorprendria molt que fins i tot la variabilitat en les distribucions fos idèntica en homes i dones. Però l’important és que això només seria una descripció del que passa i no una explicació de perquè passa. És interessant veure que alguns estudis han confirmat això de la major variabilitat masculina en alguns països però no en altres! Un paràmetre que varia en funció del país o de la cultura pot ser tan real com vulguis, però això no vol dir que tingui un origen biològic.

Al final trobes que és extraordinàriament difícil esbrinar si són diferències innates o adquirides i que generalment les diferències que s’esgrimeixen són estadísticament molt petites. A sobre els arguments per explicar-les sempre resulten més aviat febles. I finalment… potser tampoc s’acaba el mon si homes i dones som una mica diferents! L’únic que cal evitar és que les diferències siguin imposades i condicionin la vida de les persones.

(Uix! No tinc clar que això sigui políticament molt correcte…)

Un grau i mig

dimarts , 9/10/2018

Un grau i mig d’increment. Aquest és el límit que han marcat en vermell els científics del grup intergovernamental d’experts sobre el canvi climàtic o IPCC. Podria semblar poca cosa, però no està gens clar que sigui factible aconseguir-ho. Pensem que l’Acord de París de l’any 2015 va establir un límit de dos graus d’increment i ja es veurà si hi arribem.

El que han presentat aquesta vegada és un resum dels estudis fets en els últims anys. De moment ja podem dir que des de l’època preindustrial els humans hem aconseguit fer augmentar la temperatura del planeta en 0,87 graus. De nou, això pot semblar poca cosa, però és que no parlem del menjador de casa sinó de tot un planeta! I el cas és que cada dècima de grau d’augment té conseqüències.

La proposta del grau i mig enlloc dels dos es basa en el càlcul dels efectes que tindria un i altre increment. Per exemple, amb un grau i mig d’increment, desapareixeran un setanta per cent dels esculls de coral. En canvi, amb dos graus, la desaparició serà total.

Amb un grau i mig, l’Àrtic quedarà lliure de gel durant l’estiu una vegada cada cent anys. Amb dos graus d’augment això passarà una vegada cada deu anys.

Si l’increment es limita a un grau i mig, molts dels efectes causats encara seran reversibles. Si arribem als dos graus, ja hi haurà coses que no tindran volta enrere.

Però no serà fàcil limitar l’escalfament a aquest grau i mig. Per aconseguir-ho caldria reduir les emissions de CO2 fins al 45 % respecte del que emetíem l’any 2010. I deixar-les en zero emissions l’any 2050.

Tècnicament encara és possible, però el principal problema no és pas tècnic. L’esforç que caldria fer per adaptar el model de producció, de societat, als requeriments necessaris per limitar l’escalfament global a un grau i mig no són poca cosa. I, francament, veieu en Putin, en Trump o en Xi Jinping motivats per dur endavant les reformes necessàries? La resta del mon pot fer el que li sembli, però si Xina, Estats Units i Rússia no s’hi posen, tota la resta és només testimonial. I, per acabar d’arrodonir-ho, el temps no s’atura i cada dia que passa fa que les mesures a prendre siguin més dràstiques i difícils de posar en marxa. De fet, fins i tot el límit dels dos graus es considerava difícil d’assolir!

El problema és fàcil d’entendre. Tot el que ens envolta està pensat per funcionar cremant petroli, carbó o gas en més o menys quantitat. En global aboquem a l’atmosfera uns quaranta mil milions de tones de CO2 cada any. Per aturar això caldria refer-ho pràcticament tot; les cases, els vehicles, les fàbriques… Fins i tot si ara mateix descobríssim una tecnologia que permetés generar energia absolutament neta, les fàbriques que tenim seguiran funcionant tal com estan. Amb sort s’aniran adaptant les que es construeixin a partir d’ara, però la resta quedaran tal qual fins que es recuperin les inversions fetes (com a mínim!).

I tot suggereix que el benestar dels nostres nets, l’estabilitat dels ecosistemes i el futur del planeta els importa un rave als que realment tenen poder. Quan arribin els problemes ells no els patiran. Ja seran morts o seran els que podran pagar-se la manera de trampejar-los. D’altra banda, els països més pobres el que voldran és millorar el seu nivell de vida. Si cremar petroli és la manera més fàcil i ràpida per aconseguir-ho, que pensem que faran? Diran, amb bona part de raó, que ja pensaran en l’escalfament global quan arribin al nivell de vida dels occidentals. Mentrestant, que s’hi posin els països que han generat el problema.

Tenim un bon problema. Sabem quina és la solució, però coneixent-nos… no convida pas a l’optimisme.

Un Goblin al voltant del Sol

dilluns, 8/10/2018

Fa uns dies es va anunciar el descobriment d’un nou planeta nan del sistema solar que han anomenat “Goblin”. És un nom curiós ja que en la mitologia centreeuropea els goblins son una mena de follets amb males puces. En realitat el nom no és oficial i el van triar simplement perquè les sigles amb les que es va identificar inicialment eren 2015 TG387, i aquest  TG va portar a “the goblin”.

El cas és que ja hi ha un altre petit planeta dins el zoològic solar i això fa recordar el motiu pel que Plutó va ser eliminat de la llista de planetes. O millor dir, va ser reubicat en una categoria nova. I es que si ens mirem el sistema solar veiem que els objectes que giren al voltant del Sol es poden agrupar en categories prou diferents.

Primer hi ha els planetes interiors. Tenen òrbites gairebé circulars, són de dimensions similars a la Terra i es tracta de cossos sòlids. Hi tenim Mercuri, Venus, la Terra i Mart.

Després hi ha els planetes exteriors. Aquests també tenen òrbites gairebé circulars, però són molt més grans i són planetes gasosos. Es tracta de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

I més enllà de Neptú hi ha més “planetes”, que ara anomenem planetes nans i que són de mides més petites que els planetes interiors (de fet tenen mides similars a les de la Lluna) i les seves òrbites no tenen res de circular. De fet les de la majoria són extraordinàriament allargades. La de Goblin no és cap excepció. Si només n’hi hagués un o dos potser els podríem ficar a la llista que recitàvem a l’escola, però el cas és que n’hi ha molts. Recitar la llista seria realment pesat.

De moment coneixem Plutó, Ixió, Albión, Sila-Nunam, Lempo, Haumea, Orcus, Makemake, Huya, Varuna, Salacia, Arawn, Quaoar, Logos, Rhadamanthus, Huya, Typhon, Deucalion, Cetos, Borasisi, Varda, Chaos, Eris, Sedna, Teharonhiawako, Mors-Somnus, Manwe, Praamzius i, ara, Goblin. Molts són encara noms provisionals, però és que, a més, n’hi ha moltíssims que encara ni tan sols tenen nom. En realitat ja s’han identificat més de dos mil d’aquests petits objectes girant al voltant del Sol a distàncies extraordinàriament llunyanes.

Que hagin fet fora de la llista de planetes a Plutó pot fer més o menys gràcia, i els americans estan especialment dolguts ja que era l’únic planeta que havien descobert ells. Però si mires la seva òrbita és evident que Plutó no entra ni amb calçador en el grup de “Planetes”. Ell segueix una òrbita allargada i allunada fent un camí similar a tota la resta de planetes nans.

I, és clar, des de fa uns anys plana la sospita de l’existència d’un gran planeta situat en els confins del sistema solar. Un novè planeta que seria prou gran com per merèixer aquest nom malgrat que la seva suposada òrbita tindria l’aspecte allargat de la de tots els altres planetes nans.

Es evident que això d’intentar classificar tot el que gira al voltant del Sol resulta una feina d’allò més complicada.