Arxiu de la categoria ‘General’

La felicitat i la vida

dimecres, 22/02/2017

Es dóna per cert que ser feliç, tenir una actitud positiva, sentir-se bé, són coses que cal perseguir ja que tenen efectes molt beneficiosos per la salut i fan que guanyis uns quants anys de vida. Per descomptat que val la pena lluitar per la felicitat, tot i que la insistència en aquest objectiu comença a se una mica obsessiva i ja se sap que les obsessions acostumen a ser mala cosa. Hi ha qui comença a amargar-se la vida de tant intentar ser feliç.

Però més enllà d’aquestes modes, hi ha un tema que, en realitat no ho està gens de clar. Això que les persones felices viuen més i amb millor salut és una idea molt atractiva, però que potser no és del tot correcta.

Hi ha estudis que afirmen haver trobat una correlació i fins i tot han quantificat els anys de més que viuen les persones que es declaren felices. Però aquesta mena de treballs resulten força complicats de fer i, sobretot, d’interpretar. El principal problema és gairebé una obvietat. Si separes en dos grups persones felices i persones infelices, no costa gaire trobar que les felices viuen més ja que totes les que tenen una malaltia segurament estaran en el grup de les infelices. Més que res perquè estar malalt no ajuda a ser feliç. El mateix passa amb les persones amb dificultats econòmiques. Sabem que ser pobre sí que escurça la vida i que tampoc ajuda a ser feliç, de manera que els pobres també van a petar al grup de les persones infelices.

Al final el que passa és que és fàcil confondre causes i conseqüències. Al grup dels que es consideren feliços hi ha una gran majoria de persones sense problemes de salut i sense dificultats econòmiques. Complir amb això no és garantia de felicitat, per descomptat, però hi ajuda molt. Aleshores, quan mires quin grup viu més anys, és fàcil preveure que els que es consideren infeliços viuen menys anys. La dada és correcta, però la causa de la diferència no és la felicitat. La felicitat és la conseqüència de viure en unes condicions que afavoreixen viure més.

Se suposa que els investigadors no són ximples i busquen maneres de corregir aquest biaix, però altra cosa és que ho aconsegueixin. I això sembla reforçar-ho un treball en el que han fet el seguiment de un grup nombrós de dones angleses durant uns anys, per veure com diferents factors afectaven el seu estat de salut. Quan dic nombrós no és perquè sí. El projecte s’anomena “The Million Women Study” i en l’estudi que ara han publicat, corresponent al benestar i la felicitat, incloïen més de set-centes mil dones. Amb aquesta xifra es poden fer estadístiques sòlides.

Els autors han trobat que durant els  deu anys de seguiment van morir un 4 % de les dones i van confirmar que el mal estat de salut estava molt lligat al grup de dones que es consideraven infelices. Però quan van corregir  les dades per treure coses com la diabetis, l’asma, la hipertensió, el tabac, la depressió o l’artritis, va sortir que el fet aïllat de considerar-se o no feliç no tenia cap relació amb l’esperança de vida, les malalties cardiovasculars o el càncer.

Total, que hi ha moltes coses que ens afecten la salut, que poden escurçar la vida i, com que no som rucs, també ens fan sentir infeliços. Això pot donar la impressió que la felicitat allarga la vida, però és un efecte enganyós. Si ets feliç viuràs millor, però no viuràs més. No hi ha dubte que val la pena lluitar per la felicitat, però  sense enganyar-nos amb unes conseqüències sobre la salut que segurament no són reals.

Aquell roig tan bonic…

dimarts , 21/02/2017

Els humans tenim la gran sort de veure el mon en color i de manera tricromàtica. Això vol dir que detectem el blau, el verd i el vermell, i les combinacions d’aquests tres són les que generen la grandiosa gamma de colors amb que reconstruïm la realitat a la nostra ment. El motiu és que tenim tres tipus diferents de cons, les cèl·lules detectores de la llum de color. Unes responen a la llum verda, les altres a la blava i les terceres a la vermella. Tot això ens sembla molt normal i donem per fet que tothom veu el mon igual que nosaltres, tot i que en realitat no tenim manera de saber-ho. Qui sap si el que a la teva ment es genera com a “groc” és similar al que es genera en la meva consciència. Assumim que sí, i ja que els cervells són similars, el més probable és que sigui així, però del cert no ho sabem.

El que sí que tenim clar és que hi ha persones que no detecten algun color ja que algun dels tres receptors no funciona correctament. Aleshores parlem de daltonisme ja que aquesta condició va ser descrita per el metge John Dalton, que la patia ell mateix.

Un detall interessant és que la majoria d’animals només tenen dos detectors. Els humans som privilegiats ja que podem detectar el vermell mentre que per molts dels animals, el món el veuen en una paleta de verds i blaus. N’hi ha que ho tenen pitjor i només detecten blanc o negre, però també n’hi ha que tenen més detectors i veuen l’ultraviolat, l’infraroig o altres tons intermedis… i no tenim ni idea de com recreen aquesta informació a la seva ment.

El cas dels humans no és exclusiu i la mutació que va permetre que aparegués el detector de vermell va aparèixer en els primats. De fet va sorgir tant als del nou món com els del vell món, de manera que se suposa que la mutació va tenir lloc al menys dues vegades al llarg de l’evolució. Bàsicament és un canvi en el detector del verd (la cloropsina) que fa que respongui al vermell (la eritropsina).

Que aquest canvi tingués lloc tant en simis del nou món com en els del vell i que la selecció la mantingués, indica que ha d’aportar algun avantatge per sobreviure. Certament el mon és més bonic i interessant, però aquestes coses no tenen valor adaptatiu. La idea general és que identificar el vermell permet triar amb més eficàcia els fruits dels arbres. Els veus més clarament sobre un fons de fulles verdes i tens més informació sobre el seu estat de maduració. Per uns animals que cada vegada feien servir menys l’olfacte i més la vista, aquesta característica era molt avantatjosa. I sinó, mireu la foto del costat i notareu en quin cas es veuen més fàcilment els tomàquets! (També podem especular en com ho veuríem si poguéssim detectar l’ultraviolat)

Sembla lògic, però faltava demostrar-ho. De teories plausibles, el món de la biologia evolutiva en va ple, però que es puguin demostrar ja és una altra cosa. La sort és que hi ha un tipus de macacos en el que un cert percentatge no distingeixen el vermell. Com si fossin micos amb daltonisme. Aprofitant això, es va analitzar el temps de resposta per trobar i agafar els fruits de color sobre fons verd i es va veure que, efectivament, els que detectaven el vermell eren més ràpids a l’hora d’agafar el menjar.

De manera que al final, si podem gaudir del roig esclatant de les flors, les postes de sol o els llavis d’aquella noia tant bonica, potser sigui gràcies a que fa uns quants milions d’anys uns micos mutants podien anar més de pressa que els seus companys a l’hora d’agafar la fruita.

Matèria orgànica a Ceres

dilluns, 20/02/2017

La vida, al menys la vida tal com la coneixem,  es basa en un grup de molècules que comparteixen un seguit de característiques. Particularment en que l’àtom més característic és el carboni. La química del carboni també s’anomena química orgànica degut a la seva estreta connexió amb els éssers vius, tot i que la denominació i la definició resulten una mica ambigües i no cal agafar-les massa estrictament.

De totes maneres, allà on apareixen molècules orgàniques (és a dir, compostos complexos basats en el carboni) tenim motius per pensar que hi va haver vida que els va generar o, alternativament, que hi ha els components necessaris perquè hi aparegui la vida. El que cal recordar és que aquests compostos també es poden generar per reaccions químiques que no tenen res a veure amb els éssers vius.

Això va be recordar-ho ara que han descobert materials orgànics al planeta nan “Ceres”, al vell mig del cinturó d’asteroides. De nou: material orgànic vol dir elements químics relacionats amb el carboni. No pas que quedin restes orgàniques d’uns àliens inesperats.

Les dades s’han obtingut gràcies a la sonda de la NASA, Dawn, que està orbitant Ceres des de fa un temps. En realitat el que han fet ha sigut una anàlisi espectrogràfica, és a dir que han analitzat la llum infraroja, captada per la Dawn. La gràcia de la llum és que arrossega la “marca” de les molècules que ha travessat en el seu camí. Cada element, cada molècula absorbeix energia a determinades longituds d’ona, de manera que si detectes aquesta falta d’energia, saps amb quins elements químics ha topat aquell raig de llum.

I la llum de Ceres porta la marca de material orgànic alifàtic, tot i que no han pogut precisar exactament quin tipus en concret. Com que sabem que allà també hi ha amoníac, aigua (gelada) i diferents sals, sembla que hi ha les peces necessàries per que la vida (o si més no la química pre-biòtica) es formi. Com és natural, tenir les peces és condició necessària però no suficient.

Això fa que Ceres sigui un indret encara més interessant del que ja és, però sobretot reforça la idea que la formació de les condicions químiques que condueixen a la vida és molt més general del que es pensava fa uns anys. En realitat és un còctel que, amb diferents variacions, estem trobant a molts indrets del sistema solar. Qui ho sap? Potser l’únic que va passar a la Terra és hi va haver la sort que els components d’aquest còctel s’agitessin de la manera correcta.

Vacuna terapèutica

divendres, 17/02/2017

Les paraules s’han de fer servir amb cura perquè si les triem malament, fàcilment podem transmetre missatges erronis. Aquests dies es parla dels bons resultats inicials d’una vacuna terapèutica contra la SIDA assajada als hospitals de can Ruti i el Clínic. És una bona noticia, però cal anar amb compte ja que una lectura ràpida podria donar la impressió que ja s’ha desenvolupat una vacuna que protegeix d’aquesta malaltia. I el que s’ha aconseguit és una cosa ben diferent.

El primer que pot portar a confusió és el concepte de “vacuna terapèutica”. Quan parlem de vacunes fem referència a l’administració de patògens morts o desactivats que entrenen al sistema immunitari de tal manera que, si alguna vegada entra en contacte amb l’agent infecciós, respongui de manera ràpida i efectiva. El motiu de la seva eficàcia és que el sistema immunitari és molt eficient amb els microbis que ja coneix, però la primera vegada (i només la primera) que se’ls troba triga molt a respondre.

Una vacuna terapèutica és similar, però diferent. També intenta reforçar, entrenar o activar el sistema immunitari, però només serveix per tractar infeccions que ja patim. La paraula clau és “terapèutic”. En medicina pots fer servir tractaments previs a una malaltia i parles de tractaments “profilàctics” o posteriors a l’inici de la malaltia, i aquests són els “terapèutics”.

De manera que el que s’està intentant, des de fa temps, és trobar la manera d’ensinistrar el sistema immunitari de pacients de SIDA perquè responguin millor al virus del VIH. És diferent d’una vacuna preventiva. Aquesta potser algun dia la tindrem, però avui no és aquest dia.

I d’altra banda, el resultat és molt bo, però també molt preliminar. El tractament l’han administrat a una dotzena de pacients, en fases inicials de la malaltia i molt ben seleccionats. El que s’ha vist és que aquesta vacuna, combinada amb un altre estímul, feia que en cinc dels pacients el virus deixés de multiplicar-se fins i tot després de suspendre el tractament. La clau és que s’ha aconseguit que aquest estat es mantingui més de quatre setmanes. Aquest període és important perquè en condicions normals, el virus sempre retornava quatre setmanes després de deixar els antiretrovirals. En aquest nou estudi un pacient portaja set mesos amb el virus controlat pel sistema immunitari.

Però no desaparegut. Els malalts no estan curats. Podem dir que s’ha aconseguit que les defenses del pacient tinguin frenat el virus, ja que tan bon punt una cèl·lula comença a expressar-lo, els limfòcits del pacient ataquen la cèl·lula i la destrueixen, però no s’ha aconseguit fer-lo desaparèixer ja que es manté incorporat dins el DNA dels limfòcits que ha infectat.

En tot cas, és un bon resultat. Un excel·lent resultat! Només cal tenir present la diferència entre “vacuna” i “vacuna terapèutica” per entendre correctament la fita que s’ha aconseguit.

Galileu

dijous, 16/02/2017

En quin moment es va començar a fer servir la ciència per explicar la realitat? Una pregunta interessant que no té una resposta definitiva ja que depèn del que considerem “ciència”. De totes maneres, hi ha un cert acord en que al segle XVII va tenir lloc el que s’ha anomenat la “revolució científica”, que  correspon amb un canvi de mentalitat respecte a com ho havíem de fer per estudiar les característiques del món que ens envolta.

Un dels moments importants, que moltes vegades es marca com el tret d’inici de la revolució científica, va ser la publicació del llibre de Copèrnic “De Revolutionibus Orbium Coelestium” on es va proposar per primera vegada de manera argumentada que la Terra no era el centre de l’Univers. Però qui va encarnar el canvi de mentalitat que va tenir lloc en aquell moment i a qui han anomenat sovint el “pare de la ciència” va ser Galileo Galilei, del que ahir es va celebrar l’aniversari del seu naixement (el 15 de febrer de 1564).

De Galileo es recorda, sobretot, el seu enfrontament amb l’Església, el judici a que el va sotmetre la Inquisició i el moment en que es va veure obligat a retractar-se de la idea que el Sol i no la Terra era el centre del sistema estel·lar. Per descomptat també la frase que es diu que va pronunciar en veu baixa “E pur si muove” (I tanmateix es mou) que en realitat no se sap si va pronunciar, però que descriu molt bé al personatge.

Galileu va fer un grapat de grans descobriments. Va millorar el telescopi, va descobrir els quatre satèl·lits principals de Júpiter (els satèl·lits galileans), va estudiar el moviment del pèndol i va fer un grapat de descobriments en temes de física. Però el més important de tot va ser plantejar la necessitat d’explicar els fenòmens que observava fent servir les matemàtiques.

Ara ens sembla normal, però allò va ser un canvi de mentalitat cabdal. Els fenòmens s’havien de mesurar amb precisió i a partir de les mesures, trobar les formulacions matemàtiques que permetessin explicar el que vèiem. Va ser mesurant com queien els objectes que va demostrar que Aristòtil estava equivocat quan deia que la velocitat de caiguda depenia del pes de l’objecte. Ara ens pot semblar normal, però en aquell temps no es qüestionava Aristòtil així com així.

Bé, en realitat encara sorprèn que la velocitat de caiguda només depengui de la gravetat i del fregament amb l’atmosfera, però no del pes. Per això l’experiment de veure caure a la mateixa velocitat una bola de billar i una ploma en una sala sense aire segueix resultant cridaner.

Ara, quan pensem en un científic, el que ens ve a la ment és algú que fa experiments per mesurar les coses. Sense matemàtiques no entenem la ciència. De vegades és senzill, com en el cas de la física. Altres vegades resulta més complicat, com en la psicologia. Però si no podem mesurar, si no podem aplicar d’alguna manera les matemàtiques, el coneixement que en traiem és molt feble. Es considera que Galileu va ser el primer que es va posar a experimentar i a fer càlculs de manera sistemàtica amb els seus resultats. Això potser és una mica exagerat ja que els antics grecs també havien fet experiments i havien fet càlculs, però aquell va ser un moment de brillantor fugissera. Amb Galileu va començar la ciència moderna i avui encara seguim aplicant molts dels seus principis.

Radó

dimecres, 15/02/2017

L’any 1985, en Stanley J. Watras era un enginyer de la construcció que treballava a la central nuclear de  Limerick, a Pennsylvania. Com és natural, al lloc de feina tenien sistemes per mesurar la radioactivitat dels treballadors i un bon dia l’aparell detector es va disparar en mesurar els nivells que presentava en Watras. El problema era que la detecció va tenir lloc quan entrava a la planta, no al sortir. I d’altra banda, la central estava en construcció i encara no havien portat el combustible nuclear, de manera que aquella alarma era qualsevol cosa menys previsible. El primer dia van pensar que devia ser un problema amb l’aparell, però el cas és que Watras marxava net i descontaminat de la feina i cada matí tornava mostrant nivells de radiació elevats. Allò es va conèixer com “l’incident Watras” i va destapar un problema que hi ha a moltes cases.

Perquè quan els investigadors es van adonar que en Watras no portava la radioactivitat de la feina cap a casa sinó a l’inrevés, van anar al seu habitatge i van detectar uns nivells de radioactivitat ambiental centenars de vegades superiors als establerts com a segurs. En aquella casa hi havia una font desconeguda de radioactivitat.

En realitat no era desconeguda. Es tractava del gas radó, que és un dels elements radioactius que es generen quan es desintegra l’urani. Ara sabem que una certa quantitat d’aquest gas es pot trobar a gairebé tot arreu i que forma part de la radioactivitat natural que hi ha a tot el planeta. El que passa és que la quantitat pot variar molt en funció de la geologia de la zona i depèn de la quantitat d’urani que continguin les roques de la regió. Serà més elevada en terrenys silicis i menys en els que són calcaris o argilosos.

La clau és que a les roques hi ha una petita quantitat d’urani que lentament es va desintegrant i emetent radó. Com que el radó és un gas, pot anar difonent i arribar a la superfície. El radó no dura gaire, una mica menys de quatre dies de vida mitjana, però això vol dir que es pot detectar durant setmanes. I l’urani no deixa mai d’anar generant nou radó, de manera que al final s’acaba acumulant. Per cert, quan es desintegra es transforma en poloni, que tampoc dóna bon rotllo.

D’altra banda, és un gas relativament “pesant”. Això vol dir que té tendència a quedar-se a les zones baixes. I també resulta que és un dels anomenats “gasos nobles” que es caracteritzen per tenir molt poca tendència a reaccionar químicament amb res. Tot plegat fa que si vius en una casa construïda sobre una zona en la que la composició del terreny conté gaire urani, amb molta probabilitat els soterranis de la casa quedaran plenets de gas radó radioactiu.

El que passa amb els gasos és que els respirem. I tenir un element que emet radioactivitat a dins els pulmons és mala idea. També s’ha vist que si a sobre ets fumador, els efectes no se sumen sinó que es multipliquen, de manera que un cert percentatge dels càncers de pulmó son deguts no al tabac sinó al gas radó que inhalem. De fet, el radó és la segona causa de càncer de pulmó.

És clar, es tracta de radioactivitat natural, de manera que evitar-la es fa una mica complicat. Cal vigilar on es construeix i si la zona és propensa a la generació d’aquest gas cal fer els edificis amb sistemes d’aïllament. També cal trobar sistemes per airejar els edificis, especialment les plantes baixes. En zones de clima mediterrani pot ser senzill, però hi ha indrets on és més complicat. I sobretot cal tenir la informació. Hi ha sistemes per mesurar el radó ambiental de manera que pots saber si tens un problema a casa o no. És la única manera ja que el gas és invisible, no fa olor i no reacciona amb res.

Ara han fet el mapa de zones geològiques amb més o menys risc de radó. Per algunes zones de Galícia i Castella cal anar amb compte. Aquí el risc es mitjà, però el problema amb Catalunya és que el territori és molt variable, de manera que, com indiquen els qui han fet el mapa, l’important és la mesura directa de la casa concreta.

Sempre hi ha qui afirma tenir poders…

dimarts , 14/02/2017

Imaginem que passaria si algú anés a parlar amb els representants d’una cadena de televisió (la que preferiu) i afirmés que pot retransmetre un programa sense necessitat de càmeres, micròfons ni equip tècnic. Que ell té la capacitat de modular les ones de radio amb el poder de la ment i pot generar unes vibracions quàntiques que alteren el senyal de manera que a les cases es rebi el programa que està creant a la seva ment.

Podeu imaginar quina seria la resposta dels realitzadors de televisió? Quant temps dedicarien a escoltar aquests raonaments? Amb certesa se’l traurien de sobre sense gaire miraments i no dedicarien ni un minut a perdre el temps amb aquestes ximpleries. Suposo que tampoc el convidarien a tertúlies per discutir amb tècnics de televisió, dels de veritat, si allò que afirma és possible.

Aleshores, aquest visionari començaria una campanya dient que si no li fan cas deu ser perquè treballen per alguna cadena amb molts interessos en mantenir la informació controlada. I qui en dubti serà perquè no té la ment oberta a altres possibilitats de transmetre la informació. Ep! Que els tècnics de radiotelevisió no ho saben tot! Al menys li haurien de donar la oportunitat i estudiar les seves propostes. Després de tot, una vegada va pensar molt intensament en un programa de televendes i quan un conegut seu va sintonitzar la tele, efectivament va topar amb un canal on feien una transmissió de televendes! Això són dades que s’han de saber i que els poders televisius oculten!!

De nou, el més probable és que ningú en fes cas. Els raonaments i les afirmacions són tan absurds que caldrien demostracions extraordinàriament convincents per començar a prendre-ho en serio. I si un tècnic de televisió li donés la oportunitat de fer un programa en aquestes condicions, algú l’hauria d’acomiadar immediatament per manifesta incompetència i per credulitat extrema.

Doncs curiosament, tot això que ens sembla una bestiesa evident, hi ha moltes persones que ho troben d’allò més normal en temes de salut. Hi ha qui entén que és absurd que algú pugui emetre un programa modulant les ones de radio amb el poder de la ment, però es creu sense més que es pot curar algú modulant unes energies vitals amb el poder de la ment. La propera vegada que topeu amb ofertes sospitosament trencadores en temes de salut, suggereixo que imagineu que pensaríeu, com reaccionaríeu, si es tractés d’una afirmació similar però en el tema de la vostra feina.

De totes maneres el més preocupant és quan qui s’ho creu són les Universitats o els centres de salut. Quan apareixen cursos universitaris sobre astrologia o suposades teràpies que van quedar obsoletes fa segles, algú hauria de plantejar-se que està fallant en les institucions que, suposadament, ens han d’ajudar a deixar enrere les supersticions.

El llegat de Darwin

dilluns, 13/02/2017

Ahir es va celebrar l’aniversari del naixement de Charles Darwin. El pare de la Teoria de l’Evolució va néixer el 12 de febrer de 1809, ara fa una mica més de dos-cents anys. És ben curiós que la seva obra encara sigui objecte de discussió en alguns ambients. No en el científic, per descomptat. Des del punt de vista de la ciència, la teoria de l’evolució no presenta dubtes importants. Per descomptat que, com totes, es va sotmetent constantment a prova i es van revisant els detalls. Però igual que la relativitat, la teoria atòmica o la física de Newton, cap científic seriós pensa que sigui errònia. Això només està en la ment d’alguns polítics, determinats líders religiosos i altres persones poc informades o voluntàriament ignorants.

En alguna ocasió s’ha dit que la teoria de l’evolució és la idea més important de la ciència. Evidentment és exagerat. També podríem dir-ho de la teoria de la relativitat, de la mecànica quàntica, del càlcul diferencial o d’un grapat de grans avenços que van marcar un abans i un després. Però és veritat que tot el relacionat amb la vida només es pot entendre si ens ho mirem des d’una perspectiva evolutiva.

Això aplica a la forma dels organismes, a les estructures de les proteïnes, a la informació dels gens o a les relacions entre poblacions. Tant se val a quin nivell analitzem la manera d’expressar-se de la vida que immediatament podem reconèixer la marca de l’evolució. Podem anar ordenant per similituds en l’estructura de les extremitats dels animals, en la forma de les proteïnes de la membrana de les cèl·lules, en l’ordre en el que els nucleòtids es disposen en el DNA o en la seqüència de reaccions de les vies metabòliques, i trobarem un ordre que coincideix en tots aquests nivells.

La gràcia de Darwin va ser proposar un mecanisme que feia que aquest ordre emergís de manera inevitable. La selecció natural va ser la seva gran idea i va obrir el camí per entendre com s’adapta la vida a les condicions canviants del planeta. Ara, aquella idea senzilla l’hem refinat molt més i fins i tot l’hem pogut observar en acció en experiments amb bacteris.

Espero que algun dia els humans trobaran vida en algun altre indret de l’Univers. No tinc ni idea de quines característiques tindrà, però estic del tot segur que els mecanismes essencials de l’evolució també estaran actuant en aquell planeta. Que les diferents generacions d’éssers vius no seran idèntiques i a la llarga s’aniran acumulant les diferències, amb especial probabilitat per aquelles que afavoreixin la supervivència, la capacitat de reproducció o el que sigui.

Es pot dir que no tenim en tenim la certesa absoluta. Però és que en ciència això no existeix. Donem per fet que les lleis de la física es compleixen arreu de l’Univers i fins ara no hem trobat res que indiqui el contrari, però no deixa de ser una suposició. De totes maneres, tampoc cal filar massa prim amb detalls quasi filosòfics. Darwin va transformar el que era un grapat de dades sobre els éssers vius, molt interessants però inconnexes, en una entitat que s’escampava i es diversificava al llarg dels temps. I quan has intuït aquesta realitat, ja mai més mires la natura de la mateixa manera.

Aquest experiment es fa amb els genitals?

divendres, 10/02/2017

Demà és el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. De nou tornarem a sentir parlar de grans científiques i de propostes per motivar les nenes a endinsar-se en carreres relacionades amb ciència i tecnologia. Per descomptat repassarem les estadístiques i tornarem a veure que malgrat que ja hi ha pràcticament el mateix nombre de nois que de noies a les universitats, aquestes proporcions canvien substancialment a mida que escalem en els nivells acadèmics fins tenir una desproporció absurda en els rectorats de les universitats o a les direccions dels centres de recerca.

I com cada any, tornaré a preguntar-me com és possible que seguim així? Sé perfectament que la societat és masclista, que hi ha sostres de vidre i barreres que compliquen la vida a les dones. Ho sé, i tot i així segur que el problema és més important del que sospito ja que, pel fet de ser home, hi ha molts obstacles dels que no en soc conscient a no ser que me’ls facin notar expressament. Això passa a tots els àmbits socials i la ciència no és cap excepció.

Durant molts anys pensava que el dèficit de dones en els càrrecs de decisió era simple conseqüència del retràs històric en la incorporació de les dones a les carreres científiques. Aquest fet és una realitat i no es pot ignorar, però si només fos això, a hores d’ara ja ha passat prou temps com per estar gairebé igualat, de manera que l’excusa ja no s’aguanta.

Tot plegat em posa de mal humor ja que la ciència és dels àmbits on la diferència entre homes i dones resulta menys rellevant (…ho és en algun camp?). No puc deixar de recordar una imatge que hi ha a internet per decidir si una joguina és per nens o per nenes. Un arbre de decisions on t’has de preguntar si per jugar-hi cal fer servir els genitals. Si la resposta és afirmativa, vol dir que no és una joguina infantil, i si és negativa vol dir que serveix tant per nens com per nenes.

Doncs amb la ciència passa una cosa similar. Els genitals no es fan servir per res quan fem experiments al laboratori. Tenir testicles o ovaris és irrellevant per interpretar les dades obtingudes amb un espectrofotòmetre o amb un accelerador de partícules. Que els pits estiguin desenvolupats no modifica la manera de dissenyar un experiment. La barba resulta inútil per omplir un formulari quan demanes un projecte de recerca. El càlcul diferencial és igual de complicat si el fa algú amb una proporció de greix subcutani més o menys gran. El nivell de massa muscular fa molts anys que va deixar de ser rellevant ja que quan cal moure equip molt pesant intentem fer-ho amb les eines i la maquinària adequades. Ni la testosterona ni la progesterona son determinants per escriure articles científics.

En el cas dels científics, com en quasi totes les professions, les diferències físiques i emocionals entre homes i dones resulten importants quan deixem la feina i ens n’anem de festa amb ganes de lligar. Per endinsar-se en el joc de la seducció, visca les diferències i que cadascú les visqui com li plagui! Però fins aquell moment, el simple fet de suggerir que pot haver-hi diferències entre homes i dones a l’hora de resoldre un problema científic o de dirigir un centre de recerca, és insultant.

En realitat tot això no té res a veure amb les capacitats. És la simple inèrcia que s’arrossega de sempre, que costa canviar i que es va infiltrant com una idea perversa per la societat. Fa poc més d’un any, en una enquesta sortia que el 63% de la població creia que les dones no servien per la ciència d’alt nivell. Una dada depriment que evidencia que encara queda molt per aprendre sobre què és la ciència i, encara més greu, sobre com són les dones…

El llarg camí del DNA

dijous, 9/02/2017

A mitjans del segle passat, el gran problema de la biologia era identificar quin era el suport químic de la informació genètica. Ja tenien el concepte de gens, entesos com les unitats d’informació genètica, però ignoraven en que consistia. La idea que tenia més èxit era que al nucli de les cèl·lules hi hauria unes proteïnes particulars que complien aquesta funció. Semblava assenyat ja que les proteïnes eren versàtils, podien formar cadenes i estaven constituïdes per vint aminoàcids diferents. Era temptador pensar en un alfabet de vint lletres amb el que escriure la informació genètica.

Al nucli també hi havia el DNA, però aquest es considerava com un material de suport. Una mena de estructura on s’aguantarien els autèntics gens. Ara ens sembla curiós, però en aquell temps no era cap ximpleria. Després de tot, el DNA nomes tenia quatre “lletres” que, a sobre, mantenien unes proporcions constants de dos en dos. Semblava que allò no donava per gaire sofisticació.

Però un seguit d’experiments van començar a apuntar al DNA com a material genètic i finalment, l’any 1953 Watson i Crick van publicar un article on proposaven l’estructura de doble hèlix que permetia entendre com funcionava el DNA com a material genètic.

Aclarit això tocava desxifrar el “codi genètic”. Al DNA hi havia les instruccions per fabricar les proteïnes. És a dir, en quin ordre es posaven els aminoàcids. Ep! Però a les proteïnes hi tenim vint aminoàcids i al DNA nomes hi ha quatre nucleòtids. Això volia dir que, com a mínim, calia anar llegint els nucleòtids en grups de tres per tenir més de vint combinacions.

Els primers intents van ser senzills. Van posar en un bacteri una cadena de DNA que només tingués adenines, tipus A-A-A-A-A-A-A….. i van veure que la proteïna que fabricava estava feta únicament per l’aminoàcid lisina Lys-Lys-Lys-Lys… De manera que la primera peça del codi era AAA es tradueix per Lisina (per cert, això ho va fer Severo Ochoa i per això va guanyar el premi Nobel l’any 1959). La resta de combinacions van trigar més, però finalment es va acabar esbrinant tot el codi. Des d’aleshores podem llegir la seqüencia d’un gen i saber quina proteïna fabricarà.

Però, és clar, amb això no n’hi ha prou. A més de la informació de quina proteïna es fa, cal més instruccions per decidir quan es fa. No tots els gens funcionen tota la estona. Al principi de la cadena del DNA de cada gen hi ha una zona que serveix per controlar l’activitat del gen. Esbrinar això ho van començar a fer els francesos Jacob i Monod a principis dels anys 60, amb sistemes de regulació senzills. Ara encara els estem estudiant i podem dir que els sistemes de control, els promotors, realment son complicats amb ganes.

Amb tot això semblava que ja enteníem com funcionava el DNA i es va començar a analitzar les seqüències dels gens. En fer-ho van començar a sortir més sorpreses. Aquella seqüència que pensàvem que es llegiria seguida per transcriure-la a proteïna estava plena de regions de DNA que no apareixien a la proteïna. La majoria de gens estan fets a trossos (anomenats exons) i la cèl·lula s’encarrega de enganxar-los per ordre quan toca. Això ha sigut una bona jugada de l’evolució , que combinant aquests exons en ordre diferent pot fabricar diferents proteïnes a partir d’un únic gen. També ha sigut una bona manera de marejar als investigadors i als estudiants…

Estudiar cada gen per separat anava bé al principi, però era una mica cutre. De manera que finalment ens vàrem posar a seqüenciar tot el genoma humà. Volíem saber, de principi a fi, quina era la seqüència dels tres mil dos-cents milions de nucleòtids del nostre DNA. Va costar però es va fer. I més sorpreses. La majoria del DNA no semblava ser gens tal com els enteníem. Li van dir DNA brossa, però això era una ximpleria. Ara sabem que serveix també per controlar el funcionament del DNA de manera que tot just comencem a entendre.

I finalment va resultar que la informació es podia modificar, afegint marques químiques a les bases del DNA. Es diuen marques epigenètiques, perquè estan afegides a la genètica, i representen un nou nivell de complexitat.

De vegades sembla que les coses van lentes. Però si mirem com hem avançat en el coneixement de la genètica veiem que tot va molt de pressa i que en poc temps hem fet molt camí. Després de tot, fa relativament poques dècades que es van adonar que els gens no estaven fets de proteïnes sinó de DNA. I mira quant hem avançat des d’aleshores!!!