Arxiu de la categoria ‘General’

La foto manipulada dels creacionistes

dimecres, 23/02/2011

sol.jpg La imatge manipulada que va publicar el diari As l’altre dia s’ha convertit en el paradigma de la manipulació informativa. Cal dir que ja s’han disculpat i que les explicacions que han donat són més raonables del que vaig pensar en un primer moment. En un muntatge de moltes imatges no és impossible que s’escapi una capa del Photoshop. Això no és excusa però, al menys, no és una explicació tan absurda com semblava d’entrada.

En tot cas, una imatge així també és un bon exemple de com falsificar la realitat presentant una imatge on tot és correcte excepte algun detall. Justament el que canvia el sentit a tot el que es diu. Simplement expliques part de la veritat, però no tota, i ho fas de manera que la conclusió que se n’extreu sigui la que a tu t’interessa. Aquesta és una estratègia particularment menyspreable, però molt habitual. I un exemple clàssic el tenim en un dels arguments que fan servir els creacionistes per defensar que la evolució no pot tenir lloc.

Segons es pot llegir en moltes pàgines que defensen la veritat literal de la Bíblia, l’evolució és físicament impossible ja que ho prohibeix el segon principi de la termodinàmica. Això no és veritat, però et poden entabanar si no coneixes gaire la termodinàmica.

El segon principi de la termodinàmica es pot expressar de moltes maneres. Algunes de més precises, però més tècniques i complexes. Per exemple “És impossible obtenir un procés tal que, operant dins d’un cicle, produeixi exclusivament l’efecte d’extreure una quantitat positiva de calor d’una reserva i la producció d’una quantitat equivalent de treball.” Però també es fan servir formulacions més senzilles i entenedores com ara que “Els sistemes tendeixen a anar d’un estat d’ordre a un de desordre” o que “El grau de desordre de l’Univers tendeix a incrementar-se amb el temps”.

Això de l’ordre ho podem entendre fàcilment. Tot té tendència a desorganitzar-se, a espatllar-se. La explicació física fa servir conceptes com la energia o la entropia, però al final el resultat s’assembla molt al que ens diu l’experiència: Les coses no s’endrecen ni es reparen soles.

Actualment, ningú posa en dubte el segon principi de la termodinàmica. Per tant, segons els creacionistes, l’evolució no pot generar espècies, organismes, cèl·lules, molècules o cap estructura amb un grau superior de complexitat que els seus avantpassats. No pot, perquè ho prohibeix el segon principi de la termodinàmica. Només Déu podria crear coses perquè ell estaria per sobre de les lleis de la física.

Aparentment pot semblar que el que diuen no és cap ximpleria. L’evolució empeny els éssers vius a incrementar la seva complexitat. En el camí que porta de les cèl·lules que van començar a escampar-se pels oceans primitius fins als milions de formes de vida que hi ha actualment, la complexitat ha augmentat notablement. Aleshores? Que passa amb el segon principi de la termodinàmica?

Doncs no passa res. El problema és que no l’expliquen del tot. Com si diguéssim, falta un jugador a la foto que ens presenten. El detall que falta és que el segon principi aplica tal com diuen només si parlem d’un sistema aïllat. I això vol dir un sistema al que no hi afegim energia des de fora. Una màquina sempre tindrà tendència a espatllar-se si no hi fem res. Però si anem afegint canvis, si fem un manteniment i si reparem les peces fetes malbé, pot experimentar una notable millora. Naturalment, perquè això passi hem d’invertir-hi energia. I aleshores ja diem que no és un sistema aïllat, sinó obert. Aquesta energia que fem servir, que afegim al sistema, és la necessària per fer passar les coses de desordenades a ordenades.

El segon principi només s’aplica “si no afegim energia al sistema”. Els organismes poden evolucionar sempre que la biosfera disposi d’una font d’energia immensa que mantingui el grau de desordre dels éssers vius ben baix. I si voleu descobrir aquesta font d’energia, que sembla que els creacionistes esborren de la foto, només heu de mirar al cel. En diem el Sol.

L’energia del Sol és la que ha mantingut la vida a la Terra. Els organismes l’aprofiten per fer el seu metabolisme i mantenir les seves estructures. I també créixer i reproduir-se en excés, de manera que hi hagi prou varietat com per que la selecció  natural pugui triar i posar en marxa el procés evolutiu. No hi ha cap problema amb el segon principi, ja que el Sol està afegint energia al sistema constantment. Sense el Sol no hi hauria vida ni evolució entre altres coses perquè el segon principi ho impediria. Però resulta que el Sol hi es, per tant, l’evolució pot anar fent sense problemes.

Si algú us diu que el segon principi de la termodinàmica prohibeix l’evolució, sabreu que us vol enganyar, o que en realitat qui us ho diu no sap de que està parlant.

També podria ser que ignori la existència del Sol, però això ja sembla menys probable.

L’últim indret verge

dimarts , 22/02/2011

lake_vostok.jpg És curiós que el tercer llac més gran del planeta estigui encara totalment inexplorat. Ningú hi ha anat. S’ha mantingut verge de tota activitat humana. No hi ha contaminació i no sabem res dels organismes que hi habiten. Com s’ha pogut mantenir un indret així completament lliure de la cobdícia o de la curiositat dels humans? Doncs fàcil. El llac està situat a l’Antàrtida i cobert per una capa de gel de quatre quilòmetres de gruix.

Es va descobrir als anys setanta, quan analitzaven les característiques del gel antàrtic fent servir senyals de radar i van notar uns senyals estranys. Era la presència d’una massa d’aigua líquida, de més de dos-cents quilòmetres de llarg i situada sota la estació russa Vostok. Posteriorment es va calcular que aquell llac ha estat aïllat de la resta del planeta des de fa uns setze milions d’anys.

Amb això cal anar amb una mica de compte. El llac ha estat aïllat per la capa de gel, però l’aigua que hi ha pot haver-se filtrat cap altres indrets i pot tenir un cert grau de recanvi. Això, però, no treu que sigui l’aigua més antiga i potser més pura del planeta.

Encara no estem segurs de per quin motiu l’aigua del llac Vostok es manté líquida. Pot ser per la pressió del gel de sobre, per fluxos de calor provinents de sota terra, o per algun altre motiu. En tot cas, la gran capa de gel de sobre fa d’aïllant i la protegeix de les temperatures extremes de la superfície. Al llac només hi ha 3 graus sota zero, mentre que a la superfície es poden superar els cinquanta sota zero.

Una dada que coneixem és que l’aigua està sobresaturada amb oxigen. Com una ampolla de cava, però amb aigua enlloc de cava i amb oxigen enlloc de CO2. I tot plegat permet especular sobre una possible presencia d’organismes vius. Si n’hi hagués segur que serien microorganismes dels anomenats extremófils. Microbis adaptats a viure en unes condicions ben allunyades de les que considerem aptes per la vida.

Per descomptat que resultaria extremadament interessant esbrinar si realment hi ha vida en aquell ambient i quina mena d’adaptacions ha fet servir per mantenir-se en aquelles condicions. A més, unes formes de vida que porten milions d’anys aïllades de la resta de la biosfera poden ser una font de sorpreses inesgotable. Tot i que, com algú ha fet notar, també podrien ser un perill potencial. Qui sap si hi ha un virus primitiu esperant el moment de sortir i disposar de tot un planeta per colonitzar!

Això potser és una mica massa alarmista (encara que més val prevenir). De fet, si hi ha alguna cosa amenaçada és el mateix llac. Els russos fa anys que estan perforant per mirar d’arribar-hi i poder obtenir mostres. El problema és que tant bon punt hi arribin, el mateix equip de perforació contaminarà el llac. Per perforar en aquell ambient cal afegir al forat líquids anticongelants i lubricants que facilitin la feina de la barrina.

Durant molts anys s’han anat acostant a la superfície del llac i aquest any semblava que anaven a aconseguir-ho. La cosa ha estat llarga per problemes tècnics i per les limitacions que imposava la Secretaria del Tractat Antàrtic, l’organisme internacional que s’encarrega de controlar el compliment dels tractats que afecten a l’Antàrtida. Però l’equip rus ha proposat uns sistema per perforar amb el que asseguren que no contaminaran el llac i que ha aconseguit la llum verda. Es tracta de perforar fins que faltin uns pocs metres per trencar el gel i aleshores fer servir un sistema de calor per fondre la part del final. Com que l’aigua del llac està sobresaturada amb oxigen, la idea és que serà l’aigua del llac la que sortirà cap enfora i no el querosè que faran servir el que entri. De nou, igual que si fos una ampolla de cava.

L’aigua que comenci a sortir pel forat es congelarà i tornarà a segellar el camí, però aquest gel es podrà recollir sense perill per analitzar-lo amb calma.

El cas és que ho van intentar fins l’últim moment, però el sis de febrer sortia l’últim avió de la estació Vostok abans que arribés l’hivern antàrtic i la perforació es va suspendre a pocs metres del final. Completaran el camí el proper estiu austral.

Tot plegat és molt interessant i podem aprendre moltes coses del llac Vostok, però no m’acaba de fer el pes. Si porta tants milions d’anys allà, potser podríem esperar uns quants anys més fins disposar d’un sistema de perforació que ofereixi més garanties.

Cervell bilingüe

dilluns, 21/02/2011

bilingual.jpg Ser bilingüe és una cosa ben curiosa. Sempre hi ha qui t’acaba parlant dels suposats avantatges o dels suposats inconvenients. Això deu ser un fet anecdòtic si ets un hispà dels Estats Units, o un suís  qualsevol, però aquí, on la llengua és un tema sensible, sovint acaba esdevenint un retret o una proclama. És tant freqüent  la politització de la llengua, que ja ni ens sorprèn. Però de vegades va bé recordar que la manera com ho fem per parlar un o més idiomes, més enllà de les implicacions socials, ens ofereix una via excel·lent per entendre com funciona la ment.

Sobre el bilingüisme hi ha un bon nombre d’estudis que troben fets també molt variats. Com és previsible, quan es comença a filar prim es van trobant fets que es consideren positius i altres de negatius. Per exemple, la riquesa i fluïdesa en l’ús del llenguatge sembla ser més gran en els monolingües que en els bilingües. Això no es nota en el llenguatge d’ús diari, però quan es mira en el cas d’un llenguatge més sofisticat sí que es nota. Podem dir que parlar només un idioma o parlar-ne molts, no afecta la vida normal. Però si vols fer alta literatura, els bilingües semblen tenir menys recursos lingüístics o triguen més a dominar-los.

L’explicació que en ocasions es dóna és simple: De mitjana tothom coneix un nombre semblant de paraules, però les pot gastar totes en un idioma o repartir-les entre varis. Una explicació que amb tota seguretat és massa simple per a un fet tan complex com el llenguatge.

El que sí que sembla passar és que l’habilitat en l’ús del llenguatge pot ser menor en els bilingües. Quan es fan estudis es troba que triguen una mica més a trobar la paraula que busquen. Que amb més freqüència tenen la sensació d’encallar-se i “tenir a la punta de la llengua” el que volen dir. I això els passa en els dos idiomes que dominen. Aparentment el cervell sempre té disponibles els recursos dels dos idiomes i cal un cert esforç per mantenir inhibit el que no es fa sevir en aquell moment. L’esforç és inconscient, és clar, però fa que el temps de resposta sigui més gran que si no et cal aquesta inhibició. Quan parlem no “activem” un idioma sinó que estem “frenant” el que no fem servir en aquell moment.

D’altra banda, hi ha dades que suggereixen que aquesta inhibició és un bon entrenament que constantment està fent el cervell bilingüe. Per això, en estudis per avaluar la capacitat de triar opcions, o resoldre conflictes, els bilingües resolen millor els problemes que no els monolingües. I aquesta gimnàstica mental també pot estar relacionada amb altres estudis que troben que ser bilingüe fa que l’aparició dels símptomes de demència senil o Alzheimer trigui al voltant de quatre anys més que no pas si ets monolingüe.

Més enllà de l’ús intencionat que es faci d’aquests resultats (i de molts altres similars), cal tenir present unes quantes limitacions. La primera és que són dades estadístiques i la majoria són estudis fets en nens, per tant, no es poden extrapolar directament a adults individuals sense més. Però, sobretot, hi ha moltes més variables que poden emmascarar els resultats. Molts treballs es fan en població que parla anglès i espanyol als Estats Units. Els hispans d’allà són un bon exemple de bilingüisme, però difícilment es poden comparar amb els monolingües en anglès en termes socioeconòmics. I les diferències que es troben poden ser pels idiomes o per l’estatus social. Encara que s’intenti corregir aquest factor, en ocasions no és tan fàcil.

A més, hi ha el fet que molts investigadors d’aquest tema no són fluents en els dos idiomes que estudien i fan servir un material, com a mínim, discutible. Això complica les coses a l’hora d’interpretar resultats. Sembla poc rellevant, però si has de posar un traductor al costat per fer un estudi, ja no és el mateix. Els resultats dependran de com de bé ho facis però també de com sigui de bo el traductor. Una altra cosa aparentment irrellevant però que pot afectar notablement alguns treballs.

Per això quan topo amb la frase “ser bilingüe és bo per…” o “ser bilingüe és dolent per…”, intento posar discretament el cervell en “mode escèptic”. Per cada estudi que troba un resultat, n’hi ha altres que no ho veuen tan clar i tampoc tinc clar que les diferències siguin tan grans. Però sobretot per un altre factor. L’efecte que tingui sobre el cervell és fascinant i interessantíssim per entendre la ment i és en aquest sentit que els estudis són útils. Però a nivell personal som o no bilingües per la societat on vivim, per interès cultural o professional, per atzars de la vida o perquè ens dóna la gana. No cal recórrer a cap estudi científic per justificar-ho. De fet, és que no cal justificar-ho.

Coltan, un mineral dramàtic

divendres, 18/02/2011

coltan.jpg Hi ha paraules que generen associacions immediates, siguin bones o dolentes. Normalment tenim present la causa. Un bon o mal record, un fet important de la vida, alguna noticia que ens va impactar… Però altres vegades només queda un cert malestar que no podem relacionar amb res en concret. I habitualment això és per disposar de poca informació. Aquest sentiment és el que jo tenia amb el coltan. Un nom que em porta imatges de guerra, explotació sang i injustícia, però que, de fet, no tenia gaire clar el que era.

Es parla del coltan normalment associat amb el sagnant conflicte del Congo. Hi ha reportatges que mostren les condicions inhumanes que hi ha a les mines d’on s’extrau. Per Internet trobes dades on afirmen que per cada quilo de coltan extret han mort tantes persones. Els diners que genera financen l’armament per mantenir la guerra i assegurar el control de la producció per part de països i industries de diferent indrets del planeta.

Tot això és cert, però segueixo sense tenir clar que és el coltan. La clau és que es fa servir per fabricar components dels aparells electrònics. El telèfon mòbil, l’ordinador i tots aquests estris requereixen coltan. Que, pensant-ho un moment, sembla un nom estrany per un mineral.

El cas és que estrictament no és un mineral sinó una barreja de dos minerals. La columbita i la tantalita (això si que són noms típics de minerals). La paraula coltan es fa servir en el comerç i es fa amb la primera síl·laba de cada un dels dos components. Químicament la columbita són òxids de niobi, ferro i manganès [(Fe, Mn) Nb2O6]. L’oxigen, el ferro i el manganès no són  massa importants, però el niobi si. Sobretot es fa servir per fabricar acers, però el podem trobar en moltes aplicacions industrials.

L’altre mineral, la tantalita, és similar a la columbita, però part dels àtoms de niobi s’han substituït per àtoms de tàntal [(Fe,Mn)(Ta,Nb)2O6]. I com podeu suposar, en aquest cas, la importància radica en el tàntal, que resulta imprescindible per fabricar condensadors electrolítics, un dels components dels aparells electrònics miniaturitzats.

Al final la equació és senzilla. Volem fer servir telèfons mòbils i preferiblement canviar-los cada any. Volem ordinadors portàtils, tablets i dispositius cada vegada més petits i amb més aplicacions i això genera un negoci fabulós. Però per fabricar-los cal tàntal, i el tàntal es troba al coltan. Sense coltan, adéu a la telefonia mòbil i als aparells als que ja ens hem acostumant i que estan modificant el món d’una manera radical. No és estrany que el considerin un mineral estratègic.

S’esmenta que la guerra del Congo va fer pujar el preu del coltan d’una manera extraordinària. Això efectivament va passar l’any 2000, però (i això ja no s’esmenta tant) poc després el preu va tornar a normalitzar-se. Ens agrada dramatitzar les coses fins i tot quan la realitat és tant brutal que no requereix afegir-hi de la nostra part. Al final semblaria que només surt coltan del Congo. En part ho sembla perquè es creu que allà hi ha el 80 % de les reserves mundials. Però una cosa és on hi ha reserves i un altre cosa diferent és d’on s’extreu efectivament el coltan.

Els principals productors de coltan al món son Austràlia i Brasil. També n’hi ha al Canadà. En realitat, el del Congo només representa al voltant del 10 % de la producció mundial. Suposo que la guerra del Congo no és tant per el coltan d’avui sinó (entre moltes altres coses) per controlar el que s’extraurà en un futur.

El coltan és un exemple excel·lent i dramàtic de com podem arribar a dependre de recursos naturals dels que normalment no en tenim ni idea. I com un mateix recurs pot ser una font de riquesa per un país i una tragèdia per un altre.

Mirant el camp magnètic

dijous, 17/02/2011

Desert.jpgEl tòpic diu que els homes no saben escoltar i les dones no saben orientar-se. Naturalment és una exageració, i si ens comparéssim amb moltes espècies arribaríem a la conclusió que, de fet, ni els uns ni les altres ens orientem gaire bé. Els mestres de l’orientació segurament serien animals com els ocells, que fan viatges de milers de quilòmetres cada any i acaben per trobar el niu que van deixar. O les papallones monarca, que cada poques generacions emprenen un viatge de milers de quilòmetres per tornar al mateix indret on tres generacions abans unes papallones havien parat.

El que tenen en comú molts d’aquests organismes que poden emprendre travesses tan llargues és la capacitat d’orientar-se amb el camp magnètic de la Terra. La pregunta és com coi ho fan? Potser tenen un sentit que del que nosaltres no disposem que els fa saber on és el nord i on els sud?

Dons sembla que la cosa és més senzilla, i alhora més complexa. Aparentment, amb els ulls en tenen prou ja que els ocells poden veure (literalment) el camp magnètic.

Això ja se sospitava feia temps, quan es va observar que la orientació d’aquests animals depenia del tipus de llum ambiental. Només funciona si hi ha llum blava il·luminant-los. En condicions normals, la llum del Sol és una barreja de tots els colors, de manera que no en falta de llum blava, però en laboratori pots posar ocells amb llum groga o vermella o la que vulguis, i aleshores el sentit d’orientació segons el camp magnètic desapareix.

El mecanisme encara no es coneix del tot, però sembla que una peça clau són uns pigments anomenats criptocroms. Aquestes molècules responen a la llum blava però ho fan de manera que generen un parell de radicals lliures. Els radicals lliures els associem amb cremes antienvelliment i coses així. El motiu és que son productes molt reactius perquè tenen un electró de més o de menys i això, químicament és molt inestable. A les molècules els agrada tenir els electrons en parelles.

Aparentment, en els criptocroms, el parell de radical lliures que es generen es comporten d’una manera sensible a un camp magnètic. No és que s’orientin d’una manera especial. Pot ser simplement que triguin una mica més a reaccionar segons la intensitat del camp magnètic. En realitat el mecanisme exacte no el coneixem, però ja tenim alguna idea que segurament no està molt allunyada del que passa en realitat.

A la retina dels ulls de les aus hi ha el pigments com els que tenim nosaltres i també hi ha molts criptocroms. Quan la llum arriba a la retina, els pigments reaccionen igual que els nostres i les cèl·lules envien els senyal als nervis, que transmetran la informació al cervell per tal de generar la imatge mental. Però també hi ha els criptocroms que s’activaran amb la llum blava i que completaran la reacció d’activació més o menys de pressa segons com estigui orientada la retina respecte del camp magnètic de la Terrra.

L’efecte que pot tenir això per exemple pot ser augmentar o disminuir la sensibilitat d’aquelles cèl·lules a l’hora d’enviar els senyals al cervell. O pot augmentar la lluminositat amb la que es percebrà la imatge. En tot cas, l’ocell veurà diferent el paisatge segons cap on giri el cap tot depenent de si apunta en direcció paral·lela a les línies del camp magnètic o no.

Podem imaginar que mirem el paisatge i, a mida que girem el cap, la imatge es va fent més brillant o més fosca. El nord seria, simplement, la direcció on veiem més brillant.

De vegades d’algú que té molt bona vista és diu que té vista d’ocell. Però realment seria una cosa molt estranya veure el  camp magnètic que ens envolta de la mateixa manera que ho fan els ocells.

Més gran? o, més dur?

dimecres, 16/02/2011

Pluto i Eris.jpg Fa uns anys va haver-hi una notable discussió quan es va redefinir el nombre de planetes del sistema solar. Bàsicament el que va passar és que Plutó va caure de la llista de planetes i els americans es van empipar molt ja que era l’únic planeta descobert als Estats Units. Però hi havia un motiu per fer el canvi. Plutó és un objecte molt particular. Per començar és molt més petit que la resta de planetes i amb una òrbita notablement diferent. Això era només una curiositat fins que es van començar a descobrir altres objectes semblants més enllà de Neptú, als límits del sistema solar.

Aleshores calia triar. Tenim un sistema amb dotzenes o centenars de planetes? O en deixem només vuit a la llista i tots els altres cossos, considerablement més petits, els agrupem en una nova categoria de “planetes nans”? A mi, Plutó em te fascinat, però la nova classificació em sembla assenyada. I al final, classificar és una cosa ben arbitraria que fem per facilitar les coses.

El cop de gràcia a Plutó el va donar el descobriment d’Eris, un altre objecte encara més llunyà que semblava ser més gran i tot que Plutó. I després d’Eris van descobrir-se Haumea i Makemake. Aquests, junt amb Ceres que ja era conegut i que es considerava una mena d’asteroide gran formen, per ara, el club dels planetes nans.

La idea és que més enllà de Neptú hi ha molts objectes orbitant al voltant del Sol. S’anomenen objectes trans-Neptunians i en coneixem ja més de 800. Els van classificant d’una manera una mica desconcertant, però és que no és fàcil posar ordre amb tants objectes i sobretot pensant que en queden molts més per descobrir.

El problema és, òbviament, que estan molt lluny i que comparats amb els altres planetes, aquests són molt petits. Aleshores no és estrany que les dades que en tinguem siguin poc precises. Després de tot, la millor imatge que tenim de molts d’ells és simplement uns pocs píxels que ocupen posicions diferents en dos o tres imatges. Igual que passa amb les estrelles, si la imatge és brillant no saps si es tracta d’un objecte petit però molt brillant o gran però mes fosc. Hi ha sistemes indirectes que donen una aproximació, però el marge d’error és prou important.

Però amb Eris va haver-hi un cop de sort. En un moment donat el seu camí el va portar a passar just al davant d’una estrella llunyana. Aleshores des de la Terra es van apuntar uns quants telescopis per mesurar quant de temps ocultava la estrella. Com que sabem la velocitat a que es mou, amb aquesta dada podríem calcular molt millor el diàmetre.

Això va passar el 6 de novembre de 2010, i el resultat va ser una sorpresa. Eris és més petit del que es pensava. De fet fins i tot és més petit que Plutó. La diferència és molt petita. Plutó té un diàmetre de 2342 km, mentre que Eris mesura només 2340 km. Una diferència del 0.085 %, però guanya Plutó a la foto finish.

Això, però, va resultar encara més estrany. Amb altres sistemes s’havia calculat la densitat dels dos planetes nans i era molt semblant. Eris tenia més massa, però semblava ser més gran, de manera que no era sorprenent. Però que tinguin quasi la mateixa mida vol dir que Eris és un 25 % més dens que Plutó. I això implica que tenen una composició molt diferent. Ja no podem pensar que es tracta de cossos amb orígens i històries similars i, per tant, tampoc ho podem esperar de la resta.

Sembla que ens queda molt per descobrir i per entendre allà als límits del sistema solar. Mentrestant cadascú podrà seguir triant el seu objecte transneptunià preferit segons la història del descobriment, si té o no té satèl·lits, si el nom és més o menys bonic, si el va descobrir un compatriota…

I els que discuteixen que si Eris o Plutó, ja tenen un motiu més per seguir discutint: Com més gran millor? O és preferible que sigui més dur?

(Ja se que no és el mateix dens que dur, però no pensaríeu que deixaria passar la broma, no?)

Idiomes i genètica

dimarts , 15/02/2011

talk bubbles.jpg māma mà má mǎ ma?

Segons llegeixo a la Wikipedia, aquesta frase en xinés mandarí vol dir:  Està la mare renyant el cavall de sèsam? A la majoria de nosaltres ens sembla estrany que la síl·laba “ma” vulgui dir tantes coses, però en realitat la gràcia està en els símbols de sobre que indiquen el to amb que es pronuncia la síl·laba. El xinès, a diferència del català o el castellà, és una llengua tonal. Això vol dir que depenent del to amb que es pronuncia una síl·laba, voldrà dir una cosa o una de diferent. No parlem només de fonemes sinó també de “tonemes”.

Això del to, nosaltres ho fem servir en les frases. Amb el to podem saber si una frase és una pregunta o una afirmació. No diem igual “es menja la sopa” que “¿es menja la sopa?”. El to de veu puja i baixa de manera diferent. Però aquests canvis els apliquem únicament a les frases. La gran majoria de llengües que es parlen a Europa són no-tonals (amb les excepcions del basc i el suec, que són entremitjos). En canvi, moltes llengües orientals, africanes o mesoamericanes son tonals. En aquestes els canvis de to modifiquen completament el sentit, no de les frases, sinó de les paraules.

Per això cada “ma” de la frase inicial es pronuncia de manera diferent (en un to diferent) i vol dir una cosa diferent.

Doncs una curiositat de les llengües és que el fet que siguin tonals o no-tonals podria tenir a veure amb la genètica de la població. En concret amb dos gens implicats en el desenvolupament del cervell. Aquests gens s’anomenen ASPM i MCPH. S’ha vist que quan hi ha una mutació que fa que no funcionin, el cervell no es desenvolupa correctament i apareix una malformació anomenada microcefàlia.

Però els gens poden experimentar canvis que, aparentment, no alteren el desenvolupament del cervell. Aquestes formes diferents s’anomenen al·lels, i potser funcionin lleugerament diferent, però segueixen sent viables. I en el cas d’aquests gens es coneix unes formes diferents anomenades ASPM-D i MCPH-D. Hi ha poblacions que tenen sobretot un tipus, mentre que altres grups humans presenten majoritàriament l’altre.

Doncs es va fer un treball on es comparava la distribució d’aquests al·lels amb la de les llengües tonals i no-tonals. I els resultats van ser d’allò més curiosos. Les regions on es parlen llenguatges no-tonals (Europa, Amèrica, Índia…) presentaven les formes ASPM-D i MCPH-D, mentre que allà on els idiomes eren tonals (Xina, Àfrica…) la forma predominant d’aquests gens era l’alternativa.

Que dues coses coincideixin no vol dir necessàriament que tingui una relació de causa i efecte.  Però quan la coincidència apareix en molts grups, la cosa resulta suggerent. A Amèrica o Austràlia hi ha tribus amb idiomes tonals i no-tonals. I allà també coincidien les variants genètiques, de manera que sembla que hi ha alguna cosa més que la casualitat.

Les explicacions són especulatives, però no resulten gaire complicades. Potser tenir els al·lels  ASPM-D i MCPH-D dificulta el reconeixement dels tons a l’hora de parlar. Aleshores, la tendència del grup social és a deixar de fer servir aquesta característica del llenguatge i afavorir els idiomes no-tonals. Sabem que els idiomes evolucionen amb el pas dels segles en funció de molts paràmetres difícils de quantificar. No és estrany que un factor que també participi en aquesta evolució sigui la estructura fina del cervell, que es trobi més còmode fent servir unes estructures lingüístiques que no unes altres.

No és que impedeixi aprendre l’idioma, perquè qualsevol nen pot aprendre qualsevol idioma si l’escolta de petit. Simplement en uns casos caldrà posar-hi més atenció que en altres. Els adults europeus no vàrem créixer sentint parlar xinès i, a sobre, tenim les variants ASPM-D i MCPH-D. Això només voldria dir que ens costarà més aprendre xinès que no pas si tinguéssim funcionant al cervell les variants ASPM i MCPH. O que el japonès, en ser no-tonal ens hauria de ser més fàcil.

I es que l’important per aprendre un idioma, tonal o no, és tenir ganes i interès. Sense això, no hi ha variant genètica que valgui.

Càncer, pits, i ganglis sentinelles.

dilluns, 14/02/2011

Gray607.jpg La lluita contra el càncer és la historia d’una llarga guerra, farcida de derrotes individuals, però també, gràcies a la recerca, de victòries en batalles col·lectives. N’hi ha prou de mirar enrere en el temps per adonar-nos de com ha anat canviant el panorama. Per exemple, el càncer de mama fa unes poques generacions tenia un pronòstic prou dolent. La cosa va millorar amb les tècniques quirúrgiques i de tractament que es van anar desenvolupant, però el preu, sovint era perdre el pit, amb unes conseqüències físiques i psicològiques molt importants.

Amb els anys es van anar millorant els sistemes de detecció precoç i tractament, de manera que cada vegada és va fer més habitual la extirpació només del tumor sense necessitat de mastectomia. Actualment, i depenent de com d’aviat es detecti el tumor, salvar el pit ja no és una excepció. El dubte que es manté sempre és si la malaltia s’ha escampat a altres indrets del cos. Les cèl·lules dels tumors tenen el mal costum de, abans o després, deixar el tumor inicial i escampar-se cap altres zones. Quan això passa la situació ja és molt més difícil de controlar i el pronòstic és molt més dolent.

En el cas del càncer de mama el que es fa és analitzar el camí de sortida de les cèl·lules tumorals. No marxen de qualsevol manera sinó que ho fan fent servir el sistema limfàtic. Per això, una estratègia que es feia servir era tallar la via de sortida. En el cas del pit eren els ganglis limfàtics de l’aixella. Si es treien els ganglis (una tècnica anomenada limfadenoectomia), les cèl·lules del tumor ja no podrien sortir i el tractament es podia centrar únicament en el pit. Igual que en una guerra, és important contenir l’enemic en una zona sense escapatòria.

De totes maneres, treure els ganglis no és irrellevant. En un temps es considerava (i realment ho era) un mal menor, però constantment s’intenta guanyar amb el mínim de danys col·laterals. Si el tumor encara no havia començat a escampar-se, potser no calia treure els ganglis limfàtics. Aleshores es va desenvolupar la tècnica del “gangli sentinella”. La idea era senzilla. Podem analitzar el primer gangli (el sentinella) que hi ha entre el tumor i la resta del cos. Si aquell està net, no cal treure la resta. Només es fa la limfadenoectomia quan el gangli sentinella surt positiu.

Ara el que fan és injectar a la zona del tumor un colorant que s’escampa per via limfàtica. Així és pot identificar fàcilment el primer gangli i obtenir una biòpsia que dirà com està la situació. En funció del resultat, quan s’operi per treure el tumor, també es trauran, o no, els ganglis de l’aixella.

Però s’acaba de fer un altre pas en l’intent de minimitzar els efectes del tractament. Un estudi es va plantejar quina és actualment la utilitat de treure tots els ganglis. Els tractaments han seguit millorant des que la tècnica es va posar en marxa i cada vegada són més efectius. Uns investigadors es van adonar que treure tots els ganglis permetia fer un recompte de quants d’ells presentaven cèl·lules tumorals. Com major sigui el nombre, el pronòstic és més dolent. Però, i aquest era el punt important, saber aquesta informació actualment ja no modifica el tractament que s’aplicarà!

De manera que potser ja no cal treure la resta de ganglis. I aquest va ser l’estudi que van fer. Un grup de més de 900 pacients, que havien donat positiu en el gangli sentinella, es va dividir en dos. A la meitat es va seguir com fins ara, traient la resta de ganglis de l’aixella. L’altre meitat va seguir el tractament que toqués, però no els van fer la limfadenoectomia. I vuit anys després han vist que l’esperança de vida no es modifica pel fet de treure o no els ganglis.

En altres paraules, en molts casos ja no caldrà treure tots els ganglis. Amb la informació dels sentinella sembla n’hi ha prou. Ara toca estudiar si això s’aplica a tots els tipus de tumors i seguir l’estudi més enllà dels vuit anys. Però sembla que hem avançat un altre pas en aquesta llarga guerra.

80 km/h; embolica que fa fort.

divendres, 11/02/2011

80kmh.jpg La normativa que ara han modificat sobre la limitació de velocitat a 80 km/h en els accessos a Barcelona està oferint un grapat de declaracions, opinions i preses de posicions extremadament instructives. No sobre temes relacionats amb el trànsit o el rendiment dels cotxes sinó sobre la psicologia dels humans i la diferència entre el que diem i el que estem disposats a fer.

Per començar, la major part de les discussions sobre quin és el consum òptim d’un vehicle semblen una manera de marejar la perdiu. Sense ser un expert, diria que la immensa majoria de dades i experiments que s’esmenten no serveixen per res. El motiu és que el problema que cal esbrinar no és com optimitzar el rendiment del meu cotxe sinó el de 20.000 cotxes intentant entrar en una hora a una ciutat.

Sembla que és el mateix problema, però no ho és. En realitat el que cal aplicar son equacions de dinàmica de fluids. Si volem fer passar aigua per una canonada estreta hi ha un flux òptim per tal que les molècules d’aigua no topin entre elles, comencin a crear turbulències i alenteixin el ritme. Una única gota pot anar tant de pressa com vulguis, però molta aigua ja no.

O si cal evacuar un edifici, sempre diuen que la gent surti amb calma i ordenadament. Si tothom es posa a córrer cap a la porta, es farà un embús. El resultat final de molts, corrent molt, en un pas estret, és que tothom va més lent del que aniria si anessin més a poc a poc. No s’ha de calcular a quin ritme puc sortir més ràpid (corrent), sinó a quin ritme podem sortir tots més de pressa (corrent menys).

Per això, una velocitat òptima per molts cotxes no és la mateixa que la òptima per un únic vehicle. Però com que en aquest país som mediterranis, sembla que ens resulta inimaginable aplicar respostes a problemes col·lectius. Només podem pensar en la solució òptima per al meu cotxe.

Ignoro si la velocitat màxima a la que molts cotxes poden avançar sense entorpir-se, sense provocar canvis de ritme i sense acabar per col·lapsar el trànsit són 80 km/h, 87 km/h o 93 km/h, tot i que segurament en algun lloc algú tindrà les dades. Però de nou, no em vinguin amb el rendiment del motor a no-se-quantes revolucions, perquè hi ha situacions en las que això simplement no aplica. Regular l’entrada a les ciutats vol dir trobar la manera que el ritme sigui el  màxim de fluid possible.

Casualitats de la vida, fa molt poc he vist una sèrie de TV en la que el diàleg entre dos personatges venia a ser:

-          Tens un Ferrari! A quina velocitat pots anar?

-          Doncs en un embús, a la mateixa que la resta de cotxes.

Naturalment, una limitació com la que hi havia no tenia gaire sentit a hores en que el trànsit és mínim. Realment toca els nassos anar conduint de nit a 120 km/h i haver de frenar malgrat que no hi hagi cap altre vehicle a l’autopista (tot i que en temps real, una diferència de 4 minuts per fer 16 km tampoc era tan important). Òbviament, si es vol optimitzar el flux de vehicles cal anar adaptant la limitació a les condicions del trànsit amb una regulació variable. Una solució òptima, però cara.

Però el que deia de la psicologia. Sembla que la limitació va fer reduir els nivells de contaminació i, encara més important, el nombre d’accidents i de morts. I tot i així, hi havia qui reclamava que s’eliminés aquesta limitació. Després ens omplim la boca dient que cal fer alguna cosa per mantenir el medi ambient, per millorar la qualitat de l’aire i per lluitar contra la contaminació. Però a l’hora de la veritat no estem disposats ni tan sols a reduir la velocitat. Aleshores, com pretenem que s’apliquin polítiques ambicioses en aquests temes?

D’altra banda, ara es parla de l’anticicló que estanca l’atmosfera i fa que calgui mantenir una velocitat baixa. Això vol dir que si fa vent i s’emporta a altres indrets els contaminants que generem ja ens sembla acceptable?

Com que aviat va deixar de ser un tema tècnic per passar a ser polític, suposo que era previsible que les discussions s’enquistessin, les dades es tergiversessin, s’ignoressin si no interessava o es magnifiquessin si calia. A la vida real les coses funcionen així.

A més, i com diuen en una de les versions de l’anunci de moda, “ara ja no tinc clar a quina velocitat puc anar”. Ves per on, amb tot aquest embolic, i fins que no tinguem diners per posar els panells a tot arreu, enyoraré la simplicitat dels 80 km/h.

La caminada de l’Apol·lo 14

dijous, 10/02/2011

apolo14.jpg Han passat quaranta anys però, aparentment, tot segueix exactament igual. No és cap sorpresa ja que allà no hi ha ningú. I com que tampoc hi ha atmosfera, cap vent ha esborrat les petjades que van deixar. Són els indrets on les missions Apol·lo van allunar. Fa uns anys es van aconseguir algunes imatges, però ara la NASA acaba de fer públiques unes imatges, amb una resolució molt millor, de l’indret on va posar-se el mòdul lunar de la missió Apol·lo 14.

La foto la va fer la sonda Lunar Reconnaissance Orbiter i és interessant perquè permet veure clarament les petjades que van deixar els astronautes mentre deambulaven per la superfície lunar. Quan es parla de l’Apol·lo 14 sempre es recorda que un astronauta va portar uns pals de golf per veure on anava a parar la piloteta. Però més enllà de l’anècdota, la missió va tenir algun moment més interessant de l’esperat.

A la foto s’hi veu la part inferior del mòdul lunar, anomenat “Antares”. D’allà hi surt un rastre que s’allunya uns cent metres fins un indret on van muntar el laboratori ALSEP. Aquest laboratori l’instal·laven a totes les missions i era on hi havia els aparells per prendre les mesures programades en cada ocasió. Hi havia un magnetòmetre, un sismògraf, un detector de ions, un espectròmetre i altres aparells encarregats d’obtenir la màxima informació possible sobre la Lluna. Com que tot allò ho deixaven allà, calia situar-lo lluny de la nau per evitar que els gasos ejectats pel mòdul lunar en enlairar-se fessin malbé els aparells.

Però hi ha un parell de rastres més que es poden veure a la imatge. De fet indiquen el camí per on van marxar i la ruta de tornada en una “excursió” que van mirar de fer fins un cràter proper per tal de recollir mostres. La caminada era estrictament el que es coneix com una EVA (per Extra-Vehicular Activity). La primera havia servit per instal·lar el ALSEP, però la segona es va complicar inesperadament.

La idea era anar fins un crater d’impacte que hi havia a un parell de quilòmetres de la nau. Quan un meteorit impacta a la Lluna, els voltants del cràter queden plens de les roques que van sortir expulsades durant l’impacte. Per això, recollir-les serveix per saber com és l’interior de la Lluna sense necessitat d’excavar. Si voleu fer-vos una idea, tireu un pèsol sobre un plat ple de farina i ho podreu veure.

Els astronautes havien d’anar recollint mostres a mida que s’apropaven al límit del crater. Però també calia determinar exactament on agafaven cada mostra, i això els va portar més temps de l’esperat. A més el terreny va ser més costerut del que semblava. Hi havia turons i pendents que els dificultaven la orientació, de manera que no van poder arribar fins al mateix límit del cràter. En un moment donat els nivells d’aire i aigua que portaven eren els que calien per tornar amb seguretat, de manera que van haver de recular i es van quedar sense la visió espectacular des de la vora del cràter.

Les mostres recollides, prop de cent quilos, van ser extremadament útils per poder datar amb precisió l’edat de la Lluna. L’Apol·lo 14 també va aconseguir el rècord de la caminada més llarga feta sobre la superfície lunar. Però amb les imatges que ara s’han obtingut s’ha vist  exactament fins on van anar camí del cràter i van descobrir que només els havien faltat… trenta metres per arribar!

Encara que només sigui una altra anècdota, realment és una llàstima haver fet un viatge de 400.000 quilòmetres i al final no arribar per només trenta metres.