Arxiu de la categoria ‘General’

Abelles, mòbils i sorolls.

dimarts , 17/05/2011

bees.jpg La veritat és que comença a ser una mica avorrit i tinc la sensació de fer-me pesat. Però es que cada vegada que surt un titular relacionat amb la ciència a les notícies, resulta tenir molt poc a veure amb el que l’estudi diu en realitat. Ara toca fer referència a les abelles i els telèfons mòbils. Segons diuen, s’ha demostrat que els telèfons mòbils causen la mort de les abelles. Hi ha molts titulars més o menys diferents, però en tots es conclou el mateix. Si les abelles estan desapareixent, la culpa és de les radiacions dels telèfons mòbils.

Bé, això és el que diuen els titulars de les notícies. Però (oh quina sorpresa!) no és pas el que diu l’estudi en qüestió.

El treball, cas de confirmar-se, és important perquè demostraria que les radiacions emeses per un telèfon mòbil si que tenen un efecte sobre les abelles. I aquí tenim la diferència important. No és el mateix tenir un efecte sobre les abelles que matar les abelles o que causar la desaparició de les abelles.

A mi em sembla que la diferència és fàcil de notar.

Si mireu l’estudi (es pot accedir aquí) veureu que han analitzat el soroll que feia el rusc d’abelles (si, només el soroll) quan posaven un telèfon mòbil just a sota. Un rusc emet un soroll característic relacionat amb el nombre i l’activitat de les abelles que hi hagi dins. Aquest brunzit es pot gravar i analitzar ja que canvia notablement en situacions d’alarma. I això és el que han estudiat.

Van veure que mentre el mòbil estava inactiu no passava res, però quan tenia lloc una trucada, el soroll que feia el rusc es modificava d’una manera notable. Al treball han comparat el que passava segons la durada de la trucada, per veure quan temps trigava el rusc a recobrar la normalitat. En alguns casos trigaven fins a dotze hores a retornar a un estat basal, però també cal dir que l’estudi l’han fet amb telèfons simulant trucades de fins a vint hores.

Tot plegat indica dues coses importants. La primera és que si que sembla que han detectat un efecte causat sobre les abelles per les emissions dels telèfons mòbils. La segona és que molts diaris publiquen coses sense ni mirar-s’ho. Confondre el soroll que fan les abelles amb la mort de les abelles és molt confondre. O simplement algú va llegir per sobre i ho va interpretar com li va semblar. Algú altre va fer un comunicat exagerant una mica, i finalment van exagerar una mica més per escriure el titular.

Però en tot cas, no és pot descartar que la telefonia mòbil tingui alguna cosa a veure amb els casos de desaparició d’abelles que fa uns anys es constaten. De totes maneres, com els autors del treball indiquen, les abelles no acostumen a estar al costat de telèfons mòbils. Ni les trucades habituals duren vint hores. Ni les dades de l’experiment és poden extrapolar sense més a grans distàncies. Ara be, aquestes dades tampoc es poden ignorar. Alguna cosa passa i ara tocarà fer més experiments per analitzar-ho en més detall fins que ho entenguem. Aleshores, potser, serà el moment dels grans titulars.

Ja ho se. Repetir les coses i confirmar-les, estudiar-les en detall i intentar entendre-les, resulta poc espectacular i no permet fer titulars cridaners. Que hi farem…

Creació, evolució i espaguetis.

dilluns, 16/05/2011

the-church-of-the-spaghetti-monster.jpg No s’han de barrejar les coses, però si algú s’entesta a fer-ho, doncs potser que hi juguem tots. Aquest va ser el raonament que va fer en Bobby Henderson, un llicenciat en física, amoïnat per els intents que feien als Estats Units els grups de pressió cristians per evitar l’ensenyament de la teoria de l’evolució en alguns estats. Ells defensaven que el que cal ensenyar és la creació de l’Univers per Déu tal com el descriu la Bíblia. I ho fan intentant obligar per llei a les escoles a fer-ho. Aquest moviment anomenat creacionista no va tenir èxit ja que la primera esmena de la Constitució americana prohibeix explícitament que l’estat faci lleis a favor o en contra de cap religió.

El que van fer aleshores va ser inventar-se la teoria del disseny intel·ligent, donant-li aparença de teoria científica i evitant curosament fer cap esment a Déu. Així podien exigir que s’ensenyés a classe de ciències, i reclamaven que es dediqués el mateix temps a ensenyar evolució i la seva teoria alternativa segons la qual un “dissenyador intel·ligent” va ser qui va crear-ho tot.

La estratègia va funcionar, i alguns estats com Kansas van promoure lleis en aquest sentit. I aleshores, en Bobby Henderson es va sentir un dia amb ganes de broma i va enviar una carta al consell escolar de Kansas, fent notar que de teories del disseny intel·ligent en podien haver més. I, per tant, volia que també s’ensenyés la seva en igualtat de condicions.

Segons ell, l’Univers va ser creat per un monstre volador d’espagueti (en anglès, Flying Spaghetti Monster o FSM). Reconeixia que semblava difícil d’acceptar, però que tenien uns textos que ells consideraven sagrats on s’explicava com havia anat la creació. També permetien entendre que el gran FSM havia fet l’univers de manera que aparentment semblés que la evolució tenia lloc. Però això només era un parany per posar a proba la fe dels humans.

Per exemple, quan es mesurava algun objecte amb la tècnica del carboni 14 i es trobaven edats absurdament antigues, la causa era que el gran FSM enviava un fideu gegant (però indetectable) per alterar els resultats que s’obtenien i confondre als científics.

El gran FSM havia tramés els seus designis a un grup de pirates. I actualment la causa de l’escalfament global és la disminució en el nombre de pirates que hi ha al planeta. Qualsevol pot calcular com, a mida que ha disminuït el nombre de pirates, la temperatura de la Terra ha anat augmentant, cosa que representa una prova irrefutable.

Al cel hi ha volcans de cervesa i fàbriques de strippers, mentre que a l’infern, també, però amb cervesa esbravada i strippers amb malalties venèries.

Tot plegat podia haver quedat en una broma, però el cas és que va tenir una certa popularitat i el FSM es va fer un lloc a l’imaginari dels qui s’oposen als creacionistes. Després de tot, i encara que siguin absurds, els arguments per defensar el FSM són bàsicament els mateixos que els que fan servir els seguidors del disseny intel·ligent. Si l’una es considera una teoria digna d’estudiar-se a classe de ciències, l’altra també hauria de ser-ho. Per tant, va proposar que el temps de classe de ciències es dividís i adjudiquessin un terç a ensenyar el “disseny intel·ligent” (àlies creacionisme), un terç al mostre d’espagueti volador (àlies pastafarisme), i un terç per “una conjectura lògica basada en una aclaparadora evidència observable” (és a dir, la evolució).

Si més no, el gran FSM no és un creador asfixiant. La seva església no té deu “manaments” sinó vuit “m’estimaria molt més que no“. I el primer de tots diu “M’estimaria molt més que no actuessis com un imbècil santurró que es creu millor que els altres quan descriguis la meva tallarinesca santedat. Si alguns no creuen en mi, no passa res. De debò, no sóc tan vanitós.”

Tot plegat serveix per pensar una mica (amb humor, que sempre va bé) sobre les creences, el pes que els hi em de donar i quin lloc han d’ocupar en l’educació. I molt en particular les creences religioses. El mateix Henderson ho va explicar d’una manera molt clara quan va dir “no tinc cap problema amb la religió. Però si que tinc un problema quan es fa passar la religió per ciència”.

 

Però qui va idear el queixal del seny?

dijous, 12/05/2011

wisdom_tooth.jpg Un argument repetitiu contra la “teoria” del disseny intel·ligent és la evident falta d’intel·ligència que s’intueix en moltes característiques dels éssers vius i també, és clar, en concret en els humans. Qualsevol dissenyador mínimament intel·ligent hauria trobat millors maneres de parir sense tantes dificultats com tenen els humans. Els ulls, malgrat que sempre es posen com exemple de disseny exquisit, tenen algun vergonyós defecte de disseny. Resulta absurd tenir una columna vertebral ideal per caminar a quatre potes si hem d’anar movent-nos només sobre dues. I un altre argument el descobreixes quan ja ets una mica grandet i comencen a sortir els queixals del seny.

Uns queixals que no et feien cap falta, que normalment surten en direccions estranyes i que desplacen la resta de dents perquè, simplement, no tenen lloc on posar-se. A sobre, com que surten torts, acostumen a inflamar-se i infectar-se amb molta més freqüència que la resta. En que coi estaria pensant un hipotètic gran dissenyador quan va tenir la ocurrència d’incrustar-nos aquests queixals?

És clar, per aquells que no són fanàtics de cap religió o els que els llibres sagrats no els fan perdre el món de vista, també hi ha una explicació més sòlida i raonable. Tenim els queixals del seny perquè tots els primats presenten el mateix nombre (32) de peces dentals. Alguns avantpassats dels simis si que en tenien més, però amb l’evolució el nombre va anar disminuint, i el grup al que pertanyem, els primats, anem pel món tots amb aquest nombre.

Però el que si que s’ha fet més petit i molt més ràpidament, sobretot en els humans, és la mida de la mandíbula. Si comparem els cranis de ximpanzés, goril·les, homínids primitius o humans moderns, notem que la nostra mandíbula és, de llarg, la mes petita. I el problema es limita a situar el mateix nombre de peces dentals en un espai cada vegada més petit. Al final arriba un moment en que ja no hi caben.

A més, com que són les que surten al final de tot, tenen un problema afegit. Les dents i els queixals creixen pràcticament perpendiculars a l‘os de la mandíbula. Per això surten verticals. Però la mandíbula inferior, cap al final fa un gir per pujar i encaixar amb la resta del crani, just sota la orella. El queixal del seny també creix perpendicular a l’os, però com que l’os mandibular ha girat cap amunt, el queixal surt cap endavant enlloc de fer-ho també cap amunt. I en aquesta situació, l’únic que fa és emprenyar, fer mal i inflamar-se.

I, a sobre, no serveix de res per mastegar.

És interessant que hi ha persones a les que no els surt mai, i en algunes poblacions, aquesta és la norma enlloc de l’excepció. Hi ha estudis per esbrinar quins gens estan implicats en l’aparició o no dels queixals del seny.

Però el més interessant són estudis que es fan per, simplement, evitar que surtin quan et fas gran. Per exemple s’ha vist que si a cries de rata els aplicaven un puls elèctric just a la zona on hi ha les cèl·lules que posteriorment donaran lloc als últims queixals, aquests no es desenvolupen quan arriba el moment. Potser valdria la pena fer això als nens i evitar problemes de grans. En tot cas, aquests és d’aquells temes en que encara no hi ha acord entre els dentistes, però que s’anirà explorant en el futur.

Francament, no m’hauria importat que m’ho haguessin fet quan era petit. Total, ara ja no els tinc aquests queixals, però lliurar-me’n va ser més llarg i emprenyador que no pas un puls elèctric.

Al final ens cal dissenyar estratègies intel·ligents per corregir els inconvenients de l’evolució o la incompetència d’un presumpte gran dissenyador.

Càncer, homosexualitat i tendenciositat

dimecres, 11/05/2011

rainbow flag.jpg El titular de la Razon ja sembla tendenciós: “La incidencia del cáncer es mayor entre los homosexuales, según un estudio”, i de seguida han saltat els comentaris a la xarxa acusant-los de tot. L’article fa referència a un estudi on afirmen que els homes gais tenen més probabilitat de patir càncer i les lesbianes que sobreviuen al càncer pateixen més problemes de salut després de la malaltia. Buf! Semblaria que és un mal rotllo per la salut això de la homosexualitat.

Però aquesta és exactament la mena de notícies que em fan posar a la defensiva. És un mal sistema donar per bo tot el que diu un medi amb una ideologia molt determinada. De la mateixa manera que la immensa majoria dels que escriuen a Twitter o facebook, segurament tampoc han llegit l’article original. Per tant, el millor és dedicar una estona a llegir l’article per esbrinar que diu exactament. I, com sempre, les coses no són com semblen.

L’estudi no és cap ximpleria. Qualsevol tipus de vida, qualsevol activitat, qualsevol preferència pot tenir efectes sobre la salut. Igual que prendre el Sol o menjar dietes riques en determinats tipus de greixos pot modificar la probabilitat de tenir càncer, és important saber si la homosexualitat també modifica aquesta probabilitat. La idea és saber si val la pena fer anàlisis per identificar prematurament el càncer o, sobretot, per millorar el seguiment de persones que ja l’han superat. No és diferent d’altres estudis fets segons raça, sexe, nivell d’educació, dieta o país de procedència. En aquest cas, l’estudi l’han fet en col·lectius homosexuals de Califòrnia.

Com passa amb tots els estudis, el que cal vigilar és l’explicació que li dónes a les diferències. Un detall que no s’esmenta normalment però que a l’article original si que tenen en compte. Per exemple, se sap que hi ha una major incidència de càncer en determinats col·lectius homosexuals simplement perquè també tenen una taxa de fumadors més elevada. En el cas de lesbianes també hi ha un augment en el risc d’algun càncer, però la causa és un major consum d’alcohol en el col·lectiu. Al final no és l’homosexualitat la causa sinó un estil de vida en concret.

L’estudi certament troba algunes diferències en la incidència de càncer al comparar heterosexuals, homosexuals i bisexuals i separant entre homes i dones. Però hi ha diferències que, per algun motiu misteriós, a la Razon no esmenten. Per exemple, la incidència de càncer de pròstata és menor en homes gais que en heterosexuals. O les dones bisexuals presentaven una incidència de càncer d’úter molt menor que les heterosexuals. Suposo que costa imaginar un titular que digui “la homosexualidad proteje del càncer”. I, en realitat, un titular així també seria una ximpleria.

Després de tot, les diferències que troben tampoc són tan espectaculars. Hi ha un 8% d’augment en la probabilitat de patir càncer si ets home homosexual. Però aquesta diferència és la mateixa (8%) que troben entre homes i dones. Recordeu algun titular que digui “Ser dona augmenta el risc de càncer”? Fins i tot es podria fer un titular que digués “ser dona, blanca, amb estudis superiors, nascuda als Estats Units i resident a Califòrnia augmenta el risc de càncer”. Això efectivament descriuria el que diuen les estadístiques d’aquest treball, però seria una bestiesa. Les dades, sense una interpretació correcta, no ens diuen gaire cosa (o les fem dir allò que ens interessa).

Al final, és possible que els col·lectius homosexuals presentin diferents incidències d’alguns tipus de càncer. Si fos així, és una cosa que cal saber per mirar d’entendre el motiu, a fi de prendre les mesures oportunes per evitar-ho o per detectar-ho a temps. Exactament igual que es fa amb els que fumen, els que tenen més de cinquanta anys o els que són de determinada ètnia.

Per Internet només hi ha accés lliure al resum, però un periodista s’hauria d’espavilar per aconseguir l’article complet. Si aleshores es molestés en mirar-se’l, trobaria que els autors insisteixen molt en les limitacions del treball . Sobretot en el fet que les dades només poden aplicar a una població concreta, la de Califòrnia, que presenta diferències amb altres poblacions. I especifiquen que “…és inapropiat concloure que aquestes troballes representen adequadament els gais/lesbianes/bisexuals supervivents de càncer de la resta dels Estats Units” (per no parlar ja de la resta del planeta). Tot plegat és un exemple d’un treball interessant i útil, tot i que amb limitacions que els autors ja indiquen. Un treball complex, amb molta estadística, que cal analitzar amb calma i sense simplificacions interessades. Però com que tracta sobre temes relacionats amb la sexualitat, ràpidament hi ha qui el fa servir per defensar “a partir de dades científiques” determinades ideologies.

Simplificar les coses amb el càncer quasi sempre és un error o una manipulació interessada. Un detall que és útil recordar quan topes amb segons quins titulars.

Un mineral realment antic

dimarts , 10/05/2011

krotite.jpg Si volem saber coses sobre els orígens del sistema solar tampoc cal anar massa lluny. La Terra es va formar junt amb la resta de cossos del nostre sistema, de manera que la composició del nostre planeta ja ens permet treure algunes conclusions sobre com va anar el principi d’aquest racó tan entranyable de la Galàxia.

Però la Terra ja porta molts milions d’anys donant voltes, i els materials que hi ha han patit molt al llarg de la seva història. Han passat per l’interior del planeta, han estat sotmesos a pressions i temperatures increïbles i s’han desfet, sedimentat, agregat i potinejat de moltes maneres diferents. Això fa que els minerals que podem recollir ja tenen poc a veure amb els que hi havia originalment.

Per això, quan es tracta d’esbrinar coses sobre els inicis del sistema solar, hi ha alguns  meteorits que resulten una font d’informació extraordinària. No tots, perquè hi ha diferents tipus de meteorits. Alguns han sorgit ejectats d’altres planetes per culpa d’impactes amb altres cossos. Però n’hi ha que es pensa que són restes del núvol de pols estel·lar que hi havia originàriament. Quan hi ha sort i se’n troba algun d’aquests, podem analitzar-lo per mirar directament la composició inicial del nostre sistema solar.

I això és el que han fet fa poc amb un meteorit anomenat NWA 1934 CV3. Es tracta d’un meteorit del tipus “condrites carbonàcies”, una manera sofisticada de dir que no ha patit processos de fusió (condrita) i que conté carboni en la seva composició (carbonàcia).  Aquests meteorits son relativament poc freqüents, però aquest en concret amagava una sorpresa.

Una anàlisi detallada va mostrar una estructura amb una forma que recordava un ou esquerdat. Aquest “ou trencat”, que es com el van batejar, el van portar a analitzar a l’institut de tecnologia de Califòrnia (Sheldon Cooper home) i van trobar que estava fet d’un material que no s’havia trobat mai a la Terra. Al menys, no s’havia trobat en estat natural. De manera artificial si que l’havíem fabricat els humans. És un òxid de calci-alumini (CaAl204) que s’ha batejat amb el nom de krotita. El nom l’han triat per Alexander N. Krot, un investigador de la Universitat de Hawaii que s’ha dedicat a estudiar els orígens del sistema solar.

Tenint en compte que l’edat estimada d’aquest meteorit és de 4.500 milions d’anys, ja està bé que el bategin amb el nom d’algú que treballa en els orígens del nostre planeta. Després de tot, aquesta és l’edat, milió d’anys amunt, milió d’anys avall, de la Terra.

Malgrat l’excitació dels geòlegs, la notícia m’ha deixat una mica desconcertat. Si hi havia krotita en els orígens del sistema solar, com és que ja no n’hi ha a la Terra? Suposo que amb els processos geològics s’ha transformat en altres coses, però la veritat es que hauré d’aprofundir una mica més en aquest tema. El que passa és que de seguida entra una mica de vertigen. Malgrat que les pedres semblen la cosa més avorrida del món, si contem el temps en milions d’anys ens adonem que han tingut una vida d’allò més violenta, agitada i llarga.

Ben mirat, les pedres ens poden explicar moltes coses, només cal saber escoltar-les atentament i canviar una mica l’escala en la que considerem les coses. Els meteorits tenen l’interès afegit de venir de l’espai i tenir una història independent en bona part de les pedres que tenim aquí a la Terra. Però fins la més modesta de les roques ens pot explicar moltes més coses de les que sembla.

Xenò per anestesiar

dilluns, 9/05/2011

xenon.jpg Els gasos nobles poden semblar, d’entrada, poc interessants. S’anomenen així perquè, en principi, no reaccionen amb altres elements. Es mantenen allà, aïllats de la resta, sense formar compostos i ignorant la resta d’elements químics de manera semblant a com la noblesa evitava barrejar-se amb la resta de la població. Després es va veure que en determinades condicions si que es podien formar compostos amb els gasos nobles, però resulta molt i molt complicat.

Per tant, un element que no reacciona amb altres coses sembla que ha de tenir pocs efectes. Però el cas és que si que en tenen d’aplicacions. Al menys, amb heli podem inflar globus. Però n’hi ha un altre que té una aplicació ben curiosa i interessant. Des de fa uns anys s’està veient que es pot aconseguir un efecte anestèsic excel·lent amb un gas noble: el xenó.

Justament el fet que no reaccioni és una de les coses que el fa tant interessant. Quan el xenó entra dins el cos pot unir-se feblement a diferents proteïnes, i entre elles, algunes de presents a les neurones. No és estrictament que faci cap enllaç fort amb elles, però si que s’hi queda prou atret com per impedir que funcionin correctament. El resultat és que determinats impulsos nerviosos deixen de circular. I sense aquests senyals, es perd la sensibilitat, la consciència i en part la memòria. Justament el que se li demana a un anestèsic.

De productes que facin això n’hi ha un cert nombre. Però a més cal que ho facin sense efectes secundaris. Que el pacient recuperi la funcionalitat del sistema nerviós correctament i de manera ràpida. Que no causin mals de cap, marejos o “ressaca”. I, posats a demanar, que marxin ràpidament del sistema de manera que el pacient es recuperi de pressa. Doncs en tot això el xenó s’acosta molt a l’ideal dels anestesistes.

Justament la gràcia és que no reacciona amb altres coses. De manera que a mida que es deixa de respirar, surt ràpidament del cos i en menys de cinc minuts el pacient pot recuperar-se de l’anestèsia. Encara millor, aparentment no deixa efectes secundaris desagradables. Dic aparentment, perquè no hi ha res que no en tingui d’efectes secundaris i suposo que a la llarga algun li trobaran, però de moment comença amb menys problemes que la resta d’anestèsics.

Aleshores, si funciona tant bé, com és que no es fa servir a tot arreu? Doncs d’entrada cal assegurar-se que es tant bo com sembla, però sobretot, presenta un problema important: el preu. Obtenir xenó és molt car. No és un producte que puguis sintetitzar sinó que es purifica a partir de l’aire atmosfèric. Però a l’atmosfera n’hi ha molt poquet. Una part en dos milions. De manera que cal liquar i purificar molt aire per aconseguir una mica de xenó, i això és car.

De totes maneres, ja hi ha hospitals que el fan servir gràcies a una estratègia que, de nou, es pot aplicar gràcies al fet que no reacciona amb res. El que fan és simplement, reciclar el xenó. L’aire que el pacient exhala mentre està anestesiat conté quasi tot el xenó que ha respirat. I el gas segueix tal qual ja que no reacciona amb res. De manera que es pot recollir de nou i tornar a fer servir en un circuit tancat d’anestèsia.

L’heli permet inflar globus i si el respirem ens permet fer broma amb la manera com ens canvia la veu. Em pregunto quina veu et queda quan respires xenó. Encara que, és clar, com que estàs anestesiat, tant se val.

Consciència després de la mort.

divendres, 6/05/2011

mort.jpg Queda alguna cosa de nosaltres després de morir? La resposta ortodoxa des d’un punt de vista estrictament científic és que no. La consciència és fruit de l’activitat del cervell. Quan el cervell s’atura per la mort, la consciència simplement s’esvaeix. Un altre tema són les creences religioses que es puguin tenir sobre l’ànima i un més enllà. Però en tot cas aquests ja són temes que van més enllà de l’àmbit de la ciència.

Però un treball suggerint que més enllà de la mort hi pot quedar encara la consciència ha causat un cert rebombori aquests dies. De pas ha posat de manifest unes quantes contradiccions típicament humanes, cosa que també resulta interessant.

En realitat l’article no parla (com es diu erròniament en algun indret) d’experiències després de la mort sinó d’experiències properes a la mort. En anglès es fan servir les sigles NDE (per Near Death Experience). El tema fa referència a sensacions que han descrit persones en situacions límits entre la vida i la mort. L’exemple del túnel amb una llum al final és tot un clàssic que es descriu amb una certa freqüència. Però també records de persones que hi havia a la sala, de converses que els metges tenien quan el pacient ja estava tècnicament mort, o del record d’estar observant-se des de fora del cos amb molt realisme.

En aquest estudi van estudiar uns quants centenars de cassos de pacients en aturada cardiorespiratòria que van poder recuperar-se després de la crisis. I van trobar que un 18 % van descriure NDE, sense que la durada de la situació de crisi o la medicació administrada servissin per explicar el motiu. L’edat si que tenia algun efecte i elles NDE eren més freqüents en joves. Però la gràcia era trobar un motiu que ho expliqués. Si algú en situació d’aturada cardíaca llarga i amb electroencefalograma pla pot explicar posteriorment que determinat metge li va recollir la dentadura i la va deixar en un indret concret, i tot això és cert, doncs com a mínim requereix una explicació.

La conclusió del doctor van Lommel és que la consciència existeix apart del cos i que el cervell només fa de receptacle temporal. Per això, en situacions properes a la mort es pot intuir aquesta dicotomia. En realitat ho defensa amb una certa contundència en les entrevistes. Tot i que no coincideixo amb la seva explicació, he de dir que m’agrada el personal que defensa les seves postures amb passió, sempre que ho faci a partir de dades reals.

En realitat l’explicació de van Lommel l’han criticat des de diferents indrets. Per exemple hi ha qui fa notar que pacients sotmesos a anestèsia també descriuen fets com les NDE. Pot ser que els fàrmacs que es feien servir per intentar recuperar als pacients tinguin aquesta mena d’efectes.

Però potser la explicació és més senzilla. Podria ser que el que descriguin siguin simples percepcions que recullen inconscientment i que el cervell fa encaixar de la millor manera possible. Després de tot, els pacients no estaven morts ja que es van poder recuperar. Simplement tindríem un problema per definir qui ha mort i qui no. Fa molts anys n’hi havia prou amb que no respiressis i el cor no bategués per considerar algú com a mort. Ara ens ho mirem molt més, però potser encara fem curt. Un electroencefalograma pla pot no indicar una total absència d’activitat cerebral. Simplement indica que no som capaços de mesurar-la, no que no hi sigui.

El fet que els records de les persones que es “veien” des de fora del cos tinguin alguna encert innegable no ha de fer oblidar que també inclou molts errors difícils d’entendre si realment veien el que passava. Per exemple, responien molt bé en referència als mobles de l’habitació, però no pas quan els preguntaven per objectes que habitualment no hi eren i que havien portat durant el període de crisi.

Pots estar quasi mort i sense consciència, però el cervell pot escoltar encara el que es diu al teu voltant. Si tens els ulls oberts, la informació pot ser processada, tot i que potser a nivells molt i molt bàsics. I amb aquests fragments d’informació, el cervell pot reconstruir una història del que ha passat, a mida que et van recuperant. De fet, el nostre cervell és excel·lent fent aquestes coses.

Hi ha qui li encanta repetir que els científics “normals” tenen una intolerable tendència a considerar-se posseïdors de la veritat absoluta i que estan tancats a nous coneixement. Però de fet, això passa poques vegades. L’explicació més senzilla per aquests fenòmens no és una teoria quasi religiosa sinó simplement reconèixer que encara no en sabem gaire sobre el cervell i el que li passa mentre morim.

En tot cas, només ens cal una mica de paciència. Si hi ha consciència després de morir, abans o després tots ho esbrinarem.

Microbi astronauta o simple contaminació?

dijous, 5/05/2011

Surveyor_3-Apollo_12.jpg Dels bacteris ja ens ho podem esperar gairebé tot. N’hi ha que arriben a viure en els ambients més inesperats, que resisteixen condicions extremes i que fan coses que pensàvem que eren impossibles. Resulten tant impressionants que en ocasions podem  oblidar que no deixen de ser éssers vius i tenen els seus límits.

Uns dels microbis que es van fer més famosos fa anys van ser uns bacteris del tipus Streptococcus mitis. L’any 1971 es va informar que alguns bacteris d’aquest tipus havien aparegut a l’interior d’una càmera fotogràfica. Eren uns contaminants inesperats que resultaven notables per un motiu. La càmera havia passat tres anys a la Lluna, en unes condicions ambientals, no cal dir-ho, d’allò més hostils.

La càmera formava part de la sonda Surveyor 3. Un dels equips que es van enviar automàticament a la Lluna abans de les missions Apol·lo. Aquella en concret havia de situar-se al terra lunar i perforar la superfície per obtenir informació de les característiques del terra de la Lluna. Tres anys després, l’Apol·lo 12 va aterrar molt a prop d’aquella sonda i els astronautes en van recollir algunes peces per tornar-les i poder estudiar l’efecte que tenia sobre els materials una exposició prolongada a les condicions ambientals de la Lluna.

Sembla poca cosa, però de fet, és la única vegada que una sonda que ha passat anys a un món diferent de la Terra ha tornat per poder ser estudiada.

Per això no es estrany que trobar en aquella càmera uns microbis que encara mantenien la capacitat de créixer fos una gran sorpresa. Es va pensar que l’equip no s’havia esterilitzat completament en preparar la sonda i que els microbis havien resistit el llançament, l’estada a l’espai i els quasi tres anys a la superfície de la Lluna. Tot plegat era una demostració de la capacitat d’alguns microorganismes per resistir els viatges interplanetaris i un bon suport per la teoria de la panspèrmia. La que opina que la vida va arribar a la terra en forma d’espores provinents d’altres planetes.

Però alguna cosa resultava estranya. Hi ha microbis molt resistents, però S. mitis en particular no és un dels que aguanten més. De fet, el podem trobar vivint a la boca i causant-nos càries. No és preciosament un extremòfil. Potser per això, fa poc es va fer una revisió de les dades i els procediments d’aquells temps i les conclusions a les que han arribat són més normals. Sembla més probable que la contaminació de la càmera tingués lloc en tornar a la Terra i no abans de marxar.

Aquell material es va processar d’una manera que ja no es pot tornar a fer servir per estudiar, però les fotografies de com van treballar indiquen que la càmera no sempre va estar mantinguda en condicions estèrils. Fa gràcia mirar les fotografies i veure els tècnics equipats amb guants i mascaretes, però amb la resta del braç o la cara descobertes. Un equip que protegia l’investigador, però no protegia amb total fiabilitat les mostres. En tot cas res a veure amb els vestits que es fan servir actualment en els laboratoris d’alta seguretat, que semblen vestits d’astronauta i que aïllen completament el material i el personal.

No és que treballessin de qualsevol manera, però l’estudi era per veure el comportament dels materials i no pas per analitzar la vida dels microbis a l’espai. Tampoc es tenia una gran experiència en aquesta mena d’estudis per aquells temps.

En tot cas, i tenint en compte les condicions en que es van tractar les mostres, sembla més fàcil una contaminació a la tornada que no pas un superbacteri resistent a l’espai exterior. I és que com ha dit algú, sembla que som molt més eficients trobant microbis que no pas esterilitzant els equips i manipulant les mostres.

Un avís que caldrà recordar quan, més aviat o més tard, comencem a tractar amb mostres provinents de Mart.

Com s’atura una bala

dimecres, 4/05/2011

seals.jpg La mort de Bin Laden ha tornat a posar sota els focus els grups d‘operacions especials de la marina dels Estats Units. Els SEALs representen un dels cossos d’elit dels soldats de tot el món. I només veure com van equipats ja et deu treure les ganes de discutir amb ells. Però entre les moltes coses que porten, n’hi ha una de ben típica: l’armilla antibales. I ben mirat, que una armilla pugui aturar una bala no deixa de ser una cosa intrigant. Les bales no s’aturen així com així.

En el fons una armilla antibales no deixa de ser una armadura medieval molt evolucionada. L’objectiu és el mateix. Protegir el cos de l’impacte de les armes dels enemics, de manera que puguis seguir atacant. Abans de la generalització de les armes de foc, n’hi havia prou amb armadures metàl·liques. Els arquers i, sobretot, els ballesters podien trencar aquesta defensa, però durant molt temps una bona armadura et feia gairebé imbatible.

Però van arribar les bales, i una armadura metàl·lica que protegís de les bales resultaria tan pesada que seria impossible de carretejar per un home sol. La cosa va quedar aturada fins que va aparèixer un nou material que tenia moltes aplicacions però que es va fer famós per fabricar justament armilles antibales: el Kevlar.

La idea de les armilles antibales no és oposar una barrera infranquejable al projectil sinó fer que ràpidament vagi perdent l’empenta a mida que escampa la força en un àrea cada vegada més gran. Sona complicat, però el concepte és senzill. És bàsicament una xarxa. L’exemple que es posa de vegades és la pilota quan arriba a la xarxa de la porteria. Va molt de pressa, però topa amb una corda que la frena una mica. La clau és que la corda (posem que és horitzontal) està lligada a altres cordes verticals que també absorbeixen part d ela energia. I aquestes cordes verticals estan lligades a moltes altres d’horitzontals que també capten part de l’energia. Al final, l’energia de la pilota queda escampada per totes les fibres de la xarxa.

Doncs el Kevlar funciona de manera semblant, però amb fibres molt més resistents i a lligades d’una manera microscòpica. Químicament és un polímer (tècnicament és poliparafenilé tereftalamida) que permet fabricar unes fibres extremadament resistents però que es poden treballar. Quan s’entrellacen formant un teixit en forma de xarxa, l’impacte de la bala queda escampat de seguida en una zona molt més gran que no pas el punt d’impacte.

Això frenaria una mica una bala, però seria insuficient. La gràcia és que a les armilles es posen moltes capes d’aquest material, de manera que cada capa absorbeix una part de l’energia i al final, la bala s’atura abans d’arribar al cos. L’impacte el segueixes notant ja que l’energia no desapareix, simplement es redistribueix. A més continua el perill de traumatismes per impacte, però això és molt millor que no pas un forat que et travessi el cos.

La cosa es pot sofisticar més segons les previsions que facis. Si t’interessa mobilitat, amb una armilla en tens prou. Si esperes que seràs rebut amb molts trets, hi ha armilles que tenen butxaques per tot arreu on hi pots posar plaques metàl·liques per augmentar la protecció. Pesa més i perds mobilitat, però aguantes millor els impactes.

I encara que el Kevlar és el més conegut, ja hi ha altres materials encara més resistents o més lleugers.  Alguns tenen orígens ben curiosos, com ara la seda de les teranyines (extremadament resistent) o les proteïnes de les plaques beta-amiloides que apareixen durant l’Alzheimer.

Uns sistemes de protecció cada vegada més eficients i enginyosos. De totes maneres, no cal dir que el millor és no necessitar-ne mai cap.

Terratremols esperats

dimarts , 3/05/2011

tsunami warming.jpg Una vegada vaig tenir la sort de viatjar a l’illa de Vancouver, a la costa del pacífic del Canadà. Un indret extraordinari on vaig gaudir de l’espectacle de la natura a un nivell que aquí ja no es troba. En part és una llàstima que haguem perdut aquells paisatges feréstecs, però quan topes amb un ós negre a la platja t’adones de la tranquil·litat que dóna un paisatge modificat per l’home.

De totes maneres, allò és Canadà i fins i tot a l’indret més remot hi ha detalls de civilització. Un que en aquell moment  em va fer gràcia eren uns panell avisant del risc de tsunamis. També hi havia uns altres indicant les rutes de fugida cap a indrets elevats en cas de tsunami. Una precaució senzilla i econòmica però que en un moment donat pot salvar unes quantes vides. El passat tsunami que hi va haver al Japó em va recordar aquells panells i, vist el que va passar, ja no feien tanta gràcia. Inicialment vaig pensar que l’amenaça eren les onades provinents dels terratrèmols generats a prop del Japó, però en realitat, el perill era molt més proper.

Sempre que es parla de terratrèmols a la costa del Pacífic de Nord-Amèrica, es fa referència a San Francisco, la falla de San Andrés i la por que hi ha per Califòrnia mentre esperen el dia que arribi el Big One, el gran terratrèmol que s’espera passarà abans o després. Però hi ha una altra zona igualment perillosa a la frontera entre Canadà i els Estats Units. Per allà les ciutats de Seattle, Vancouver  i Portland hi ha una placa tectònica anomenada “Placa de San Juan de Fuca” que un dia també donarà un bon disgust.

Allò forma part de l’anell de foc del Pacífic. Una línia que segueix les costes del pacífic d’Àsia i Amèrica en la que hi ha el 90 % dels volcans actius del planeta. I just al davant de Vancouver hi ha l’anomenada “zona de subducció de Cascadia”. L’indret on la placa de San Juan de Fuca topa i llisca cap a sota de la placa americana. Llisca o hauria de lliscar. El moviment de la placa és d’uns 40 mil·límetres cada any, però sembla que els darrers segles, la zona de contacte està aturada.

Això és una mala cosa perquè sovint indica que la pressió entre les plaques va pujant fins que alguna cosa cedeix i tot el que s’havia d’haver desplaçat en molt temps ho fa de cop en forma de terratrèmol de gran magnitud. Quan això passi, els risc de tsunami a la costa oest de Canadà i els Estats Units és ben alta. De fet, es pensa que un gran terratrèmol va tenir lloc el 26 de gener de l’any 1700 justament en aquest indret. Les dades històriques del Japó parlen d’un gran tsunami que va colpejar aquell dia la costa nipona. No podem saber amb precisió la magnitud, però si les onades van arribar al Japó amb la força que es diu, el terratrèmol havia de ser de magnitud 9 o superior.

I com passa amb les plaques tectòniques, elles estan allà i es van movent al seu ritme, de manera que la pregunta no és si hi haurà un terratrèmol, sinó quan tindrà lloc. Aquell dia, els senyals de alerta de tsunami i les vies d’evacuació seran de molta utilitat.