ARA Ciència

Tornen els fantasmes del passat. Els vells monstres que semblaven exterminats els podem veure de nou recobrant forces i guanyant poder. Fa un parell de generacions van ignorar la seva aparició pensant que no n’hi havia per tant. I el preu que vam haver de pagar va ser extraordinari. Tant de bo no cometem el mateix error.

Una de les obsessions més absurdes i perilloses dels feixismes va ser el concepte de la “puresa de raça”. És una idea molt útil per poder justificar el fer qualsevol cosa a qualsevol grup social diferent del que consideres teu. Des del punt de vista de la propaganda és evident que funciona. El concepte de “pur” sempre està ben vist, mentre que si parles de coses “impures” ja t’entren ganes de fer neteja. De manera que només cal adjudicar-te el privilegi de decidir que és pur i que és impur per gaudir d’un poder sense límits.

Però dir que ho fas per que et dóna la gana queda lleig. Sempre és millor recórrer a una suposada veritat científica. Total, com en quasi tot, de la ciència només escoltem allò que ens interessa, mentre que ignorem la resta. I com que estem a l’època de la genòmica, doncs toca decidir en funció dels gens si una persona és prou pura racialment o no. Si una anàlisi genètica troba gens de races inferiors, ja el podrem esbandir dels càrrecs públics, dels drets d’un o altre tipus i li podrem aplicar qualsevol discriminació que ens sembli.

Penseu que és fantasia? Una pel·lícula de terror? Per desgràcia, no gaire.

Ha sortit a la llum que a Hongria una empresa d’anàlisi genètica va expedir a un diputat d’un partit de l’extrema dreta un certificat molt especial. En ell li garantia que estava lliure de gens gitanos i jueus. El laboratori “Nagy Gén Diagnostic and Research” que sembla tenir la seu a la Universitat de Budapest, no ha fet declaracions (per ara). Però de moment, el Consell  de recerca mèdica d’Hongria ha instat al govern a obrir una investigació ja que segons la llei, els tests genètics només han de servir per temes de salut. És fantàstic com eines que poden servir per prevenir malalties es poden distorsionar i aplicar de maneres increïblement perverses.

No se com anirà el tema jurídic. I tinc clar que el tema científic és una ximpleria sense pal·liatius. No hi ha gens jueus, gens catalans, gens suecs o gens indoxinesos. Els humans estem intercanviant, modificant, duplicant i combinant gens des de sempre. Per això no existeixen les races pures. Per descomptat cada població tindrà unes proporcions majors o menors de determinats gens que la farà característica. Però això és tot. Qualsevol gen pot aparèixer en qualsevol persona de qualsevol població. Simplement les probabilitats que això passi són diferents. No s’ha de confondre poblacions amb persones.

Per exemple, potser a Euskadi sigui més freqüent el grup sanguini O negatiu, però només algú molt ignorant li passaria pel cap adjudicar els gens O negatiu com distintius determinants d’una “raça basca”. I només a un idiota encara més profund li passaria pel cap pensar que si ets O negatiu és que estàs “contaminat” amb “gens bascos”. Doncs si enlloc de “O negatiu” et parlen de “18 posicions genòmiques característiques…” el raonament és el mateix, encara que sembli més tècnic.

Però una característica d’aquests partits extrems és que entre els seus seguidors hi ha un percentatge d’idiotes integrals extremadament elevat. I que científicament no tinguin cap valor aquestes anàlisis els és absolutament indiferent. Si algú els diu allò que volen sentir, ja en tenen prou per donar-ho per bo. Per desgracia, i considerant els temps que corren, sospito que de bestieses així en sentirem a parlar cada vegada més. Quan perds la feina i tot s’ensorra al teu voltant, t’agafes al que sigui, per pervers i absurd que sigui.

Però insisteixo. No hauríem de fer com si res. Aquest error ja el van cometre al segle passat. Cal evitar que el seny sigui esbandit per emocions primàries encara que s’amaguin sota una disfressa de “proves científiques”.

I sobretot, no hem de minimitzar el perill. Com deia, amb un toc d’humor molt intel·ligent l’economista Carlo Maria Cipolla a la seva quarta llei de l’estupidesa: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides”.

Ahir, llegint la columna de l’Empar Moliner de l’ARA vaig tenir uns moments de desconcert. Una de les coses que em fa gràcia és la ironia que gasta en els seus escrits. Reconec que vaig trigar força temps a trobar-li el que, però ara ja és de les primeres coses que busco al diari i no puc deixar de somriure mentre la llegeixo. Però ahir no entenia el sentit del que deia fins que em vaig adonar del que passava. Sospito que es tracta d’un error habitual en els que no son del ram de la bioquímica i va confondre l’etanol amb el metanol.

Tot plegat va sorgir arrel del programa de TV3 sobre l’aspartam que va tenir una certa revolada. Ras i curt ens va plantar al cos la inquietud sobre la seguretat d’aquest edulcorant àmpliament present a molts aliments. L’aspartam consisteix en dos aminoàcids (la fenilalanina i l’àcid aspàrtic) units per un grup metanol. I aquest metanol és el que pot donar problemes.

El tema de l’aspartam és sucós i el deixo per un altre dia, però avui em fixaré en el metanol. L’Empar feia broma dient que consumeix molts plats deliciosos i que contenen tomàquet. Però com que el tomàquet subministra sis vegades més etanol que un refresc edulcorat amb aspartam doncs malament rai.

Ah! Però és que una cosa és el metanol i una de semblant, però molt diferent, és l’etanol. Tots dos són alcohols (i per això el nom acaba en “-ol”) i les fórmules químiques no són massa diferents. Al menys per algú que no sigui químic. L’etanol és CH3CH2OH i el metanol és CH3OH. O dit d’una altra manera, l’un és un alcohol de dos carbonis i l’altre només en té un. I per entendre’ns, el metanol (el dolent) és l’alcohol de cremar, mentre que l’etanol (que no diré que sigui bo, però és menys dolent) és l’alcohol de les begudes.

Dins l’organisme aquests dos productes tenen comportaments completament diferents. I una cosa curiosa és que la majoria dels problemes no els generen ells mateixos sinó els productes en que es transformen. L’etanol, el de les begudes, es transforma en acetaldehid, que és el que causa les borratxeres i les ressaques. També danya el fetge i a la llarga pot causar una bona cirrosi hepàtica o una pancreatitis alcohòlica.

En realitat cal distingir dues situacions. La intoxicació aguda és quan prens una bona quantitat d’etanol de cop. La típica borratxera de botellon, on el que fas és saturar la capacitat del sistema nerviós per resistir l’etanol. No és per prendre-ho a broma ja que hi ha qui ha mort per un coma etílic. Però també hi ha la intoxicació crònica, quan les persones addictes a la beguda van consumint diàriament prou etanol per anar danyant les cèl·lules del fetge o les neurones, però no prou com per caure en el coma. Els danys es van acumulant i al final tens la neurosi, la cirrosi al fetge o el pàncrees desintegrat.

Per tant, al tanto amb l’etanol.

Però molt pitjor és el metanol. Aquest es converteix en formaldehid, que reacciona amb molta més facilitat amb tota mena de compostos del les nostres cèl·lules. Un dels problemes més inicials és el dany ràpid i irreversible al nervi òptic, de manera que la ceguesa és un dels primers efectes. Però n’hi ha molts més que van des del simple mareig fins a l’aturada respiratòria o la crisi epilèptica. En intoxicació aguda, un parell de cullerades poden matar un nen. Molt de compte amb el metanol!

Una curiositat és que en cas d’intoxicació per metanol, una de les coses que es fa és donar molt etanol a la víctima. Les cèl·lules estaran enfeinades metabolitzant l’etanol i deixen el metanol per més endavant. Així es guanya temps per anar a l’hospital.

Però en el cas dels tomàquets, no hem de patir. En realitat jo no he trobat que continguin alcohol, però si n’hi hagués algun seria l’etanol generat durant la fermentació. En cap cas metanol.

Per tant, benvolguda Empar, no pateixis pels tomàquets.

(Actualitzo i rectifico: Doncs si que hi ha metanol als tomàquets. Als comentaris, i també via twitter, m’han indicat referències d’articles que mesuren els nivells de metanol i etanol en fruits madurs. A nivells irrellevants des del punt de vista sanitari és clar. Però que consti que jo estava equivocat i si que n’hi ha )

En pocs dies han aparegut dues notícies que a primer cop d’ull semblarien dolentes i haurien d’entristir la comunitat científica. Bàsicament el que ha passat és que definitivament s’han descartat dues teories que es van anunciar amb un gran seguiment mediàtic. Doncs un any després ja podem dir que ni els neutrins viatgen més de pressa que la llum, ni tampoc hem trobat bacteris que creixen fent servir arsènic enlloc de fòsfor al seu DNA.

En els dos cassos s’ha pogut verificar que les dades presentades eren errònies. En conseqüència, les conclusions espectaculars que se’n derivaven, doncs no apliquen. No podrem viatjar en el temps i la teoria de la relativitat segueix tan sòlida com sempre. I encara no coneixem cap forma de vida que no faci servir DNA del normal com material genètic.

La causa de l’error en el cas dels neutrins estava en un problema en el cablejat del sistema informàtic que processava les dades des del detector fins al sistema de càlcul. I en el cas dels microbis que creixien en arsènic, sembla que les mostres no eren prou netes com semblava i mantenien prou fòsfor com per seguir creixent.

L’interessant és que en els dos cassos tenim una bona mostra de la manera de funcionar de la ciència. Quan es van anunciar els descobriments, els periodistes es van entusiasmar, però la comunitat científica es va mantenir amb un grau d’escepticisme que semblava fins i tot presumptuós. Fins i tot hi havia qui acusava als científics de negar-se a acceptar dades que anaven en contra de les teories que tan ens agraden.

Però per donar una cosa per bona, no n’hi ha prou que et surti una vegada. Ha de ser reproduïble. Altres investigadors han de poder repetir el teu experiment i han d’obtenir el mateix resultat. I això s’ha de fer moltes vegades. Només aleshores es comença a donar per correcte i podem començar a barallar-nos per com interpretar les dades. De veritat: Aquesta és la part més divertida de la ciència. Molt més que fer els experiments.

Al final resulta que moltes vegades topem amb resultats espectaculars que tiren per terra grans teories. La majoria de les vegades, tu mateix trobes el error. Altres vegades, quan ho intentes publicar, els que repassen el treball et fan veure on t’has equivocat. I si ho arribes a publicar, és molt probable que en repetir-ho altres grups et facin baixar del pedestal perquè no els surt el mateix que a tu, de manera que hi ha un error en algun lloc del teu laboratori.

Però justament això és el que fa que les teories acceptades siguin tan sòlides. S’han de poder verificar i es verifiquen moltes vegades. Hem mesurat la velocitat dels neutrins milions de vegades i mai han contradit la teoria de la relativitat. El que un dia semblin no comprovar-se com esperem mereix atenció, per descomptat, però una única dada no fa que ignorem els milions de dades anteriors sense passar abans per molts ulls escrutadors.

I el mateix amb una nova forma de DNA. Seria genial descobrir-la, però no ha de quedar el menor dubte sobre la qualitat de l’experiment. Per tant el repetim amb tota la precisió possible tantes vegades com calgui abans de donar-ho per cert.

En realitat, aquesta manera de fer és el fet més característic de la ciència. Per això, no es donen per bones coses que no passen aquests escrutinis. Els defensors de la memòria de l’aigua per justificar la homeopatia s’enfaden molt quan no és dóna per bona la seva idea, però és que l’aigua sembla tenir memòria només als seus experiments. Els que diuen que les esteles dels avions són perilloses fumigacions de productes químics no poden mostrar cap mesura feta en condicions reproduïbles per confirmar el que diuen. Els qui afirmen tenir poders parapsicològics només els tenen quan no hi ha ningú mirant que no facin trampa.

I, òbviament, notareu que en la manera de fer de la ciència, coses com “…a mi em funciona”, com “…és un coneixement mil·lenari”, com “…milions de persones no poden estar equivocades” o com “…si no em creus és que estàs defensant foscos interessos”, doncs son arguments que no tenen gaire validesa per si sols.

Fa uns dies es va publicar a New England Journal of Medicine una imatge ben sorprenent. La d’un home que mostrava dos aspectes ben diferenciats a banda i banda de la cara. El títol de la imatge era “Dermatoheliosi Unilateral” i ha resultat un excel·lent exemple de per quin motiu hem d’anar amb compte amb prendre el Sol en excés.

La història que hi ha al darrera la foto és senzilla. Es tracta d’un camioner de 69 anys, que durant 28 anys va conduir un camió amb el costum d’anar amb la finestreta baixada. Això feia que cada dia la llum del sol li toqués de manera directa únicament al costat esquerre de la cara. El que podem veure és simplement l’efecte que té el Sol sobre la pell. Encara que la paraula tècnica sigui dermatoheliosi, també es coneix com “fotoenvelliment”.

La pell és un dels teixits més castigats al llarg de la vida. Està en contacte amb el món exterior, sotmès a cops, estirades, estripades i tota mena d’agressions químiques i mecàniques. I, a sobre, cada dia rep una certa quantitat de radiació solar. De les radiacions que arriben del Sol, els infrarojos el que fan és escalfar, i la llum visible ens permet veure-hi però no té prou energia per danyar els teixits. Els que ens han d’amoïnar son els ultraviolats perquè aquests ja si que tenen prou energia per danyar el DNA i per generar reaccions químiques que no ens interessa tenir.

Els ultraviolats (UV) es divideixen en tres tipus segons l’energia que portin. Els UVC es queden majoritàriament a les capes altes de l’atmosfera i, com que no arriben, doncs no ens afecten gaire. Els UVB ja poden penetrar les capes superficials de la pell i tenen prou energia de alterar el DNA. Mala cosa, perquè si no es repara ràpidament pot acabar per causar el temut càncer de pell. En principi no n’hi ha prou amb una única mutació, però les mutacions, una vegada generades, ja es queden per sempre més. Per això l’efecte es va acumulant al llarg dels anys.

I els UVA, els més famosos de tots, són també els que penetren més profundament a la pell. A més del dany a la capa inicial (com els UVB), també afecten les capes internes. No només causen mutacions al DNA, que també, sinó que generen els coneguts “radicals lliures”. No és gens tècnic ni exacte, però podem imaginar una molècula que està tan tranquil·la per la pell i en arribar un fotó UVA rep una plantofada que li fa saltar uns quants electrons. Això la converteix en una cosa molt reactiva, en un radical lliure.

El que passa quan es generen molts radicals és que el cos posa en marxa mecanismes per eliminar-los i reparar els danys que hagin fet. I un dels mecanismes que s’activen és la degradació de les fibres de col·lagen. Ah! Però el col·lagen és el teixit muscular que manté la pell tensa i estirada. Si el col·lagen es va fent malbé, la pell va esdevenint flàccida. Que és justament el que passa en envellir.

Aquest envelliment és inevitable amb els anys, però les raigs UVA acceleren molt el procés (perquè fan radicals lliures que fan que es degradi el col·lagen). Al final el que apareix és un envelliment de la pell causat per la llum: Un fotoenvelliment.

Doncs la imatge del camioner ens permet comparar, d’una manera força evident, com poden ser d’intensos els efectes de la llum solar, quan aquesta es va acumulant i sense protecció sobre la pell al llarg dels anys.

De manera que ja ho sabeu. Envellir, tots envellirem (malament sinó), però si voleu fer-ho quan toqui i no abans, no us deixeu la protecció solar per protegir la pell quan aneu a la platja.  I sigueu generosos a l’hora de posar-la.

Avui llegeixo una piulada dels mestres de “pa ciencia la nostra”. Deien: “La contra d’ahir. Començar a llegir-la i pensar: a vere quan dirà física quàntica… física quàntica… aha!.. you win”.

M’ha fet gràcia (molta gràcia) perquè és un pensament que tinc moltes vegades. Quan algú parla de temes estranys, esotérics, místics, de coses que no entenem en general, mai diuen: això no ho entenem. Al contrari. Es fan passar per entesos i deixen anar una explicació relacionada amb la física quàntica. És una estratégia simple: com que ningú sap exactament el que és la física quàntica, sembla que fer-hi referència et fa ser molt intel·ligent, molt profund o, si més no, evita que es noti que dius ximpleries.

Docns que quedi clar d’una vegada. La física quàntica és aquella branca de la ciència que s’aplica a la física i només a temes quàntics (per entendren’s: de la mida de partícules subatòmiques). I en cas de dubte, el millor és preguntar-ho a un físic (dels de veritat). Però si algú et parla de física quàntica mentre fa referència a coses com l’esperit, la ment, la biologia, l’economia o la lliga professional de futbol, hi ha motius molt fonamentats per pensar que no te ni remota idea del que està dient. Per molt seriós i profund que sembli. És més, probablement fa referència a la física quàntica expressament per enmascarar la seva ignorància.

Ara bé. No se us passi pel cap fer-li notar que el que diu son ximpleries. De seguida us acusarà de tenir una ment tancada. De ser un típic científic que no accepta idees noves. O, si està molt enfadat, d’estar a sou de les farmacèutiques (que, pel que sembla, són l’encarnació del mal a la Terra).

En realitat vivim una època en que el coneixement científic està poc valorat. Queda molt millor vendre coses relacionades amb el karma (sigui el que sigui) l’energia vital (de nou, sigui el que sigui), les noves visions de la humanitat holística (ho repeteixo?) i moltes altres construccions semàntiques que queden molt bé, però que si ho penses durant cinc segons t’adones que no volen dir gairebé res.

En aquest aspecte, la física quàntica hi encaixa perfectament perquè és rara de nassos (perquè si; efectivament és estranya). En general, ningú hi enten gaire i sembla que pots dir qualsevol cosa fent-hi referència, que a veure que és el guapo que et diu que no. Tampoc hi ha tants físics disposats a perdre el temps discutint aquestes coses. Per això frases com “ara sabem que som materia però també energia” queden de conya. Però cal no oblidar que la frase no fa refència a coses estranyes sinò a coses molt concretes que els físics poden mesurar i quantificar amb precisió. Aplicar aquella frase fent referència a la ment humana (per dir alguna cosa) en realitat és tant ximple com parlar d’economia i dir “ara sabem que els diners són cara però també creu”.

Cal dir que, al final, aquestes referències pseudocientífiqes tampoc va malament. En el fons és una bona guia per descobrir quan algú es un cantamanyanes que parla per parlar. Si fa referència a la física quàntica… no cal donar-hi gaires voltes. Noranta nou de cada cent vegades serà un fantasma que us vol entabanar (no descarto que alguna vegada, només alguna, encertin). I si fa referència a una “energia” misteriosa que només ell pot detectar…, també.

Parlar de canvis hormonals ens remet quasi sempre al cos femení. Els homes també en tenim d’hormones, és clar, però el tema hormonal sembla molt més senzill en el cas masculí. Testosterona per ser molt mascle i adrenalina per quan hi ha una bona baralla. Res a veure amb la complexitat del cicle hormonal femení que regula cicle menstural, gestació, part, alletament i que inclou moltes més hormones; progesterona, prolactina, hormona luteoestimulant, fol·liculoestimulant, estrona, estradiol…

En realitat es una visió massa simplista i sobta descobrir que els homes també tenen hormones típicament femenines, com els estrogens (i a l’inrevés). Simplement en fem molta menys quantitat. El món de les hormones és una xarxa complexa, interconnectada, molt sensible i que si es simplifica, de seguida es cometen errors.

Però fins i tot sent-ne conscient, de vegades et quedes parat de com ens poden arribar a afectar. Per exemple, si hi ha un fet relacionat amb els canvis hormonals que no sorpren a ningú és el moment del part. Quan neix la criatura cal un daltabaix metabólic molt acuradament regulat per induïr el part i per , tot seguit iniciar la producció de llet. Com que les hormones regulen moltes coses, tot el comportament i l’estat anímic de la mare es veu molt afectat. Sembla que no n’hi ha prou de trobar-te una criatura als braços que a sobre el cos juga a causar-te canvis emocionals de tota mena.

En tot això, els homes en quedem una mica al marge… o potser no.

Curiosament, s’ha vist que el fet de tenir un fill també modifica la producció d’hormones dels pares. Quan s’han anat prenent mesures abans i després del part s’ha vist coses com que els nivells de cortisol baixen, augmenten els nivells d’estradiol i baixen els de testosterona. També es modifiquen els nivells de prolactina i d’oxitocina. Els canvis no són tant dramàtics com en el cas femení, però hi són.

Evidentment no calen canvis en l’organisme masculí, però poden ser molt benvinguts canvis en el comportament. I algunes d’aquestes hormones estan ben relacionades amb el comportament maternal, de manera que potser també sigui una manera de fer que els pares no s’escaqueigin de la seva funció paternal. En animals que formen grups estables per reproduïr-se, induir comportament “paternal” ha de representar una bona avantage.

O potser sigui al revés. No és tan senzill establir les causes i els efectes. Determinats comportament poden ser els que indueixin o bloqueigin la generació d’hormones. Potser el fet de tenir cura de les criatures activi circuits neuronals que inhibeixin la generació d’algunes hormones.

Sigui causa o conseqüència, el cas és que els canvis hi són. Això de tenir un fill afecta als pares més del que normalment s’està disposat a reconèixer. També vol dir que això de cuidar el fills no és una cosa exclusivament femenina per motius hormonals i d’instint maternal. Nosaltres també experimentem canvis hormonals i instint paternal. Si algú es vol escaqueigar, s’haurà de buscar una altra excusa.

Cambiar bolquers em semblava una llauna i en ocasions podia ser molt pudent, però també podia ser molt divertit i una de les ocasions més increïbles per jugar amb els teus fills. Potser si que experimentava una baixada en testosterona i cortisol o una pujada de prolactina. I és curiós perquè hi ha qui no li agrada aixó. Si tenir un fill fa que generis menys testosterona, hi ha qui ho interpreta com que ets “menys mascle”.

Però és que cal ser molt curtet per limitar el concepte de la propia masculinitat als nivells en sang de determinada hormona.

Fa 1238 anys, va passar alguna cosa extraordinària prop de la Terra. El problema és que no sabem el que. Dit així sembla una ximpleria, però en realitat és d’aquells misteris que fan volar la imaginació. Com quan arribes a una ciutat i la trobes abandonada. Aleshores et preguntes, que va passar. No saps el que, però alguna cosa va passar. Doncs entre els anys 774 i 775, alguna cosa va passar.

La marca l’han trobat en un lloc ben insospitat. Als anells de creixement d’uns arbres. Concretament de cedres del Japó. La gràcia dels anells dels arbres és que com que cada any en fan un de nou, podem datar amb precisió a quin any correspon cada anell. A més, hi ha anys particulars, per sequeres, o climes freds, o per alguna esdeveniment meteorològic notable que fa que l’anell sigui diferent i identificable. D’aquesta manera es poden anar seguint les dates fins i tot en arbres fòssils.

I la fusta també permet datar amb una certa precisió fent servir el mètode del carboni 14. Aquest tipus de carboni radioactiu es desintegra a un ritme constant i conegut. Cada 5730 anys desapareix la meitat. De manera que en uns 50.000 anys ja no n’hauria de quedar gens. Però a l’atmosfera se’n va formant constantment per culpa dels raigs còsmics que xoquen amb els àtoms de nitrogen. El nitrogen es transforma en carboni 14 , de manera que el contingut atmosfèric és pràcticament constant. Per això les plantes sempre incorporen la mateixa quantitat de carboni 14 i gràcies a això podem saber quina edat tenen.

Però uns investigadors van analitzar anells de creixement per separat i van trobar un anell que destacava com un polze trencat. Les variacions en el contingut de carboni 14 que hi ha entre un any i altre són del voltant del 0.05 %. És a dir, si que varia, però molt poquet. Però l’any 774-775, el contingut de carboni 14 que indiquen els anells corresponents va experimentar un augment del 1.20 %. És a dir, es va multiplicar per 24! Un increment que va trigar uns deu anys a tornar a la normalitat.

Les dades estranyes resulten més convincents si no van soles, i en aquest cas també s’ha vist que pels voltants d’aquella època hi va haver un augment de beril·li 10 detectat en els nuclis de gel de l’Antàrtida. El beril·li 10 també és un isòtop generat per culpa dels raigs còsmics, de manera que alguna cosa va fer que la Terra es veiés sotmesa a una tempesta de raigs còsmics en l’època en que Carlemany s’havia fet l’amo de mitja Europa.

Però quina podria ser la causa de l’esclat de raigs còsmics? Doncs no ho sabem. No sembla probable que fossin causades per un gran increment en l’activitat solar, ni tampoc per l’esclat d’una supernova a les rodalies del sistema solar. Aquests fenòmens, si haguessin estat prou intensos per causar aquell increment, amb seguretat que haurien estat descrits per els habitants de la època. I més enllà d’això, doncs simplement no tenim més idees.

No es tan estrany. En realitat, l’origen dels raigs còsmics no està gens clar. Sabem que arriben constantment provinents de l’espai exterior. Sabem que en ocasions hi ha feixos de raigs còsmics ultra-energètics que es pensa que provenen de nuclis de galàxies molt actives, però sabem poca cosa més. O si. Sabem que sigui el que sigui allò que els causa, va tenir lloc una bona exhibició l’any 774.

Qui ho sap. Potser va passar un equivalent a l’estrella de la mort, camí d’Alderaan i va fer alguna prova del funcionament dels sistemes d’armament.

Per un moment em va desconcertar el veure que a tots els diaris apareixia la noticia de la col·lisió que tindrà lloc d’aquí a quatre mil milions d’anys entre la nostra galàxia, la Via Làctia, i la galàxia d’Andròmeda. Era estrany, perquè això és una cosa que sabem des de fa temps. Andròmeda s’apropa a la Via Làctia a una velocitat de cent deu quilòmetres per segon, o al revés si ho mireu des del punt de vista d’uns hipotètics (però probables) habitants d’algun planeta en alguna de les estrelles d’Andròmeda.

En realitat el que han esbrinat ara és com anirà la topada. Pensar en dues galàxies xocant sembla que ha de ser una cosa apocalíptica, amb estrelles col·lisionant, caos i destrucció a nivell còsmic per tot arreu. El somni d’un productor de Hollywood amb pressupost per fer una pel·lícula de grans catàstrofes.

Estava clar que les dues galàxies tenien rumb de col·lisió, però els detalls de la topada eren molt menys clars. Per sort, ara disposem del telescopi espacial Hubble (quanta feina ha fet aquesta eina!) que ha pogut determinar la posició i el moviment de 15.000 estrelles d’Andròmeda. Amb aquestes dades ja es podia analitzar amb molt més detall com esperem que sigui la trobada. I, de fet, la notícia era la publicació d’aquesta anàlisi (i no el fet que les galàxies xoquin que, insisteixo, era sabut des de fa temps)

Per començar, els apocalíptics quedaran decebuts. Fins i tot dins la galàxia, les distàncies entre estrelles són tan grans que no hi haurà col·lisions directes. Serà, més aviat, com dos eixams d’abelles que es fusionin. El que si que passarà és que les estrelles es desviaran dels seus camins girant al voltant del nucli galàctic. De fet hi haurà una mena de ballet còsmic on la força de gravetat deformarà les dues galàxies, que giraran una al voltant de l’altre fins que s’uneixin en una nova gran galàxia, el doble de gran. De fet, imatges de galàxies xocant en tenim unes quantes (de nou, gràcies al Hubble)

Les imatges generades per ordinador de com es veurà el cel des de la Terra resulten força inspiratives. A la primera veiem el cel actual i després com es veurà d’aquí a 2000, 3700, 3900, 4000, 5000 i 7000 milions d’anys. Sospito que aquestes dues imatges finals ja són més especulatives perquè costa saber com es desviarà el Sol de la seva trajectòria. Pot acostar-se més al nucli galàctic i tindrem cels molt més il·luminats amb estels durant la nit, o pot allunyar-se i quedar a la perifèria galàctica. En tot cas, estic força segur que d’aquí a 4.000 milions d’anys ja no hi haurà humans sobre el planeta, però els éssers vius que l’habitin tindran un espectacle formidable durant les nits. No notaran gaire el moviment ja que el procés s’allargarà durant dos mil milions d’anys més. Ja se sap que a l’espai les distàncies i els períodes de temps són molt grans.

Però al menys, els humans disposem del coneixement per fer-nos una idea de com anirà tot. I mira, aquestes coses sempre fan gràcia. El que em pregunto és, com anomenarem la nova galàxia resultant? “Via Andròmeda”? “Androlàctea”? “Lactòmeda”? (aquest ja l’he vist per algun lloc). No es que hi hagi pressa per triar nom, però ens hi podem entretenir una estona.

La guerra ja ha començat. I com cada any serà a sang i fetge, despietada, cruenta. Es perdran amistats, es trencaran parelles, la majoria en sortirem amb ferides més o menys visibles. Però és que ens hi juguem molt, ens hi juguem la salut, i no podem mirar a un altre costat. Ha arribat la calor i amb ella s’han mobilitzat els fanàtics dels aires condicionats.

Ara, quan arribes a la feina, quan puges a l’autobús o quan entres a les grans superfícies comercials, notes una esgarrifança que et sacseja. Alguns sonats han posat el termòstat a  15 graus i sembla que combinin la insensibilitat a la temperatura amb una mena d’autisme que fa que no reaccionin als suggeriments de tornar a temperatures que no recordin el Nadal. Es mantenen immutables mentre ho demanes educadament. Segueixen com si res quan comences a renegar en veu baixa. I no es donen per al·ludits quan et cagues en la mare que va parir al responsable del fred polar que has d’aguantar a principis d’estiu.

Nomes donen senyals de vida quan apagues l’aire o quan puges el termòstat a una temperatura assenyada. Sense dir res, amb nocturnitat i premeditació, el tornen a baixar al més petit descuit. I si els enxampes i els fas notar que aquell fred és una bestiesa, es limiten a dir: “és que jo tinc calor”.

Recony! Doncs jo tinc fred. I és malaltís haver de passar fred a l’estiu. Perquè som a l’estiu i, per si ho han oblidat, a l’estiu fa calor. Podem minimitzar la calor i fer-la suportable. Però estic fins al capdamunt de passar fred als mesos d’estiu!!

Més enllà de la incomoditat que representa per la majoria de personal, aquest coi de mania de posar l’aire tan fred té uns efectes directes sobre la nostra salut. El cos disposa de mecanismes per mantenir la temperatura corporal, però tenen uns límits i requereixen un temps.

A l’hivern, quan fa fred, el cos intenta temperar l’aire que entra al respirar. Per això l’aire passa per les foses nassals, plenes de vasos sanguinis que cedeixen calor i humitat a l’aire que anirà dins els pulmons. D’aquesta manera les cèl·lules de la gola i dels pulmons poden funcionar correctament sense estar exposades a temperatures per sota de la fisiològica.

A l’estiu, quan fa calor, el cos redueix aquest mecanisme. No cal escalfar un aire que ja està calent. Per tant els flux de sang per les foses nasals es redueix. Però si venint de fora entres en un local on un poca-solta ha posat l’aire condicionat a nivells glacials, el cos necessitarà una estona per redistribuir el flux sanguini cap a la zona del nas i la gola, de manera que durant uns minuts les cèl·lules del sistema respiratori estaran funcionant en males condicions ja que la temperatura de l’aire que els arriba serà massa baixa.

I això no afecta només a les cèl·lules epitelials de la tràquea i els bronquis. També estaran a mig gas les cèl·lules el sistema immunitari. Una bona notícia pels bacteris i virus que respirem a cada alenada. Com que un carallot té calor i també té un concepte de temperatura de confort completament aberrant, nosaltres quedarem localment immunodeprimits durant uns moments i refredat al canto!

A sobre, pocs minuts després sortirem de l’autobús o de la botiga i tornarem a ficar dins el cos aire calent. De nou caldrà retirar el flux de sang encarregat d’escalfar l’aire, perquè l’aire ja estarà calent… fins que tornem a entrar a un altre local. I a sobre, tant canvi en el flux sanguini per la zona dels sinus nasals acaba generant mal de cap a moltes persones.

Naturalment acabarem refredats i anormalment cansats ja que el cos estarà fent adaptacions cada dos per tres. Una llauna sobretot perquè n’hi hauria prou de situar els termòstats a nivells assenyats. Una mica més frescos que a l’exterior, però sense exagerar.

Aquests aires condicionats glacials no es podrien considerar un delicte contra la salut pública?

Fa pocs dies ha canviat el curs de la historia en la exploració espacial. Fins ara era un tema completament restringit a les agències espacials de diferents països. La NASA americana, l’ESA europea, les agències russa, xinesa, índia o brasilenya eren les més conegudes. Els motius eren bàsicament econòmics (l’aventura espacial costa una pasta) i estratègics. Si ho poden controlar, primer que hi vagin els militars, després els governs, i potser després deixem anar a qui li plagui.

La iniciativa privada es limitava als satèl·lits, però no pas als sistemes de llançament, però l’any 2002 es va fundar l’empresa Space X i les coses van començar a canviar. En els primers anys van desenvolupar un parell de coets, el Falcon 1 i el Falcon 9. Aquest últim ja té una mida considerable i moltíssimes possibilitats.

Diuen que l’important és triar correctament els moments, i els de Space X el van encertar de ple. La NASA fa poc que ha retirat els seus transbordadors i de moment no disposa de cap sistema per enviar res a l’espai. Per abastir la estació espacial internacional (ISS) o per portar-hi astronautes depenen sobretot de les naus russes i en ocasions dels Arianne europeus.

Per això, els de Space X van aconseguir un contracte amb la NASA per pujar material i potser personal fins la ISS. Són contractes de l’ordre de 1600 milions de dòlars per dotze missions. No està malament.

Doncs aquest dimarts van llençar la primera missió per portar material a la ISS encarregada a una empresa privada. El Falcon 9 va sortir, després d’algun endarreriment d’última hora, portant material i menjar per als astronautes de la ISS. Tot això anava a la càpsula batejada com Dragon.

El nom sembla que li van posar per la cançó d’en “Puf, el drac màgic” i pensant en aquells que deien que caldria màgia per que ho aconseguissin. La càpsula Dragon pot portar càrrega, però també pot portar fins a set persones. I una de les gràcies del sistema és que tot es reutilitza, el coet Falcon i la càpsula Dragon.

Un dia després del llançament, la Dragon es va acoblar amb èxit a la Estació Espacial Internacional. Primer la van capturar amb el braç mecànic i després es va unir a les escotilles. Els astronautes feien broma dient que mai saps que trobaràs a l’espai, ells acabaven de capturar un drac (un dragon) per la cua!

Imagino que, com acostuma a passar quan hi entra la iniciativa privada, l’exploració de l’espai experimentarà una bona embranzida. Segur que ja hi ha projectes per posar hotels a la Lluna i coses així (que tal si porten eurovegas a la Lluna?). Aquestes són les bones notícies. Per contra, els temes de seguretat, acostumen a anar més justets. Potser no al principi, però amb el temps…

I, és clar, l’exploració centrada en el coneixement quedarà en segon terme. Ara tocarà treure rendibilitat de l’espai. I hi ha molt espai per anar fent! Això també implicarà començar a preparar legislació espacial i coses semblants. Previsiblement les discussions ja no seran per quin país té drets sobre la Lluna, Mart o Mercuri, sinó quina corporació té els drets.

El que preveia la ciència ficció ja truca a la porta.