Arxiu de la categoria ‘General’

Un nom per un destí

divendres, 10/11/2017

Recordeu la New Horizons? És la sonda que va explorar el planeta nan Plutó després d’un viatge de deu anys de durada. La visita va ser curta ja que la enorme velocitat a la que es desplaçava feia impossible aturar la nau, de manera que durant uns pocs dies va estudiar el sistema Plutó–Caront, i tot seguit va continuar el seu viatge, llençada cap al cinturó de Kuiper. Això és una zona de l’espai que hi ha més enllà de Neptú  per on s’han detectat més de 800 objectes celestes. Plutó en seria un d’ells, el més proper, però n’hi ha molts més.

El cas és que quan la New Horizons va abandonar Plutó, es va triar un d’aquests objectes com a següent objectiu per explorar. Era una tria una mica a l’atzar ja que de Plutó en sabíem moltes coses, però dels objectes del cinturo de Kuiper no en sabem gaire res. En tot cas, en van triar un que agafés aproximadament de camí, van corregir la trajectòria de la nau per encarar-lo i van batejar l’objectiu amb el poc imaginatiu nom de PT1 (per “potential target 1” o “objectiu potencial 1).

Aquest nom no tenia massa sentit i poc després el van catalogar com “(486958) 2014 MU69”. El cas és que això segueix sense tenir gaire gràcia, especialment si és un cos que estem a punt d’explorar. De manera que la NASA ha obert una convocatòria per triar un malnom per el nou destí de la New Horizons. En una pàgina web poden anar a votar les propostes de noms que s’han fet per l’objecte que al gener del 2019 podrem observar amb detall.

Una curiositat és que molts noms són dobles o permeten duplicitat. Això és perquè aquest any va haver-hi un ocultament. L’orbita que seguia (486958) 2014 MU69 el va fer passar per davant d’uns estels i uns quants telescopis van seguir com la llum dels estels quedava tapada. La sorpresa va ser que la manera com els estels van quedar ocults suggeria que no es tracta d’un planeta rodonet, com és el més habitual sinó que hi havia dos nuclis diferenciats. Això indica que es tracta de dos cossos orbitant un al voltant de l’altre o que es un objecte binari de contacte, com li passava al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko que l’Agencia espacial europea va estudiar mb la missió Rosseta i on va fer aterrar la sonda Philae.

La llista de noms per triar no és massa llarga i encara se’n pot afegir algun altre. Si teniu una idea genial de com batejar un planeta (que potser sigui doble) encara els podeu proposar. I si us fa gràcia contribuir a posar el nom a l’objecte que la New Horizons explorarà en poc més d’un any, podeu votar fins a finals de mes.

Les empipadores ereccions al nas

dijous, 9/11/2017

Amb l’arribada del fred també arribaran els refredats i junt amb ells una situació d’allò més empipadora. Arriba l’hora d’anar a dormir i notes que tens el nas una mica tapat, congestionat. T’estires de costat i en pocs minuts un dels costats del nas es tapa completament. Només respires per una de les foses nasals. Curiós, però si et gires, lentament la situació canvia i el que estava tapat es destapa mentre que el costat que ara està a sota es va col·lapsant.

I no. La culpa no és dels mocs!

La clau del que passa la trobem en unes estructures que hi ha a l’interior de la cavitat nassal anomenades “cornets”. Normalment n’hi ha tres a cada costat i és un teixit ossi molt porós, molt vascularitzat i cobert per un teixit esponjós i amb una certa capacitat erèctil. La seva funció és la d’escalfar i humitejar l’aire que respirem. També té una capa mucosa on es queden enganxades moltes de les partícules de pols i similar que inhalem. L’objectiu és que l’aire que arriba a l’interior dels pulmons estigui net, humit i no massa fred.

Que passa quan fa fred? O quan ens refredem? Doncs que el cos intenta cuidar millor l’interior dels pulmons i el teixit dels cornets s’infla. La seva estructura és similar a la dels cossos cavernosos del penis i es comporta de la mateixa manera que en una erecció, omplint-se de sang i fent-se més gran. Així l’aire inhalat quedarà més net, més atemperat i més humit. La llauna és si la turgència és exagerada, ja que aleshores comença a comprometre el pas normal de l’aire.

I d’altra banda, hi ha un sistema d’equilibri en el repartiment de la sang pels cornets dels dos costats del nas. En principi la sang que s’hi acumula s’ha d’escampar per igual a banda i banda, però si ens estirem al llit, la gravetat fa que la sang acumulada tingui tendència a caure cap al cornet que està a la banda inferior. S’infla més i aquell costat del nas es tapa. Si ens girem, la gravetat segueix estirant de la sang cap avall i queda tapat el costat contrari.

Com que en aquest teixit hi ha força generació de mocs, resulta fàcil pensar que són els mocs els que tapen el nas, però no és exactament així. I per això, per molt que ens moquem, la cosa no millora. Traiem una capa de mocs, però el teixit que tapa el camí a l’aire seguirà allà. Per cert que continuarà fabricant moc, de manera que el rajar potser no s’acabi, però eliminant el moc mai no aconseguim destapar. El que cal és reduir el flux de sang cap aquests teixits, que és el que fan alguns fàrmacs inhalats. Útils a curt termini, però que a la llarga poden donar problemes, ja que necessitem que aquest mecanisme funcioni per mantenir el pulmó en bones condicions.

I és que les coses sempre han d’estar en la seva justa mesura. Un excés d’activitat del teixit erèctil, de l’interior del nas, pot ser una llauna.

Utilitats de l’aturada

dimecres, 8/11/2017

Una aturada programada per poder seguir amb més força en el futur. Aquesta va ser l’estratègia que van triar alguns organismes alhora d’encarar l’hivern. Quan ja no hi ha menjar, les condicions ambientals esdevenen dures i les probabilitats de sobreviure es redueixen, la hibernació era una opció metabòlicament complicada, però útil des del punt de la supervivència.

La imatge d’un animal hibernant acostuma a ser la d’uns óssos o d’un esquirol dormint plàcidament al seu cau. En realitat és una situació molt diferent a la de dormir. La temperatura corporal de l’animal baixa notablement, el metabolisme s’alenteix, el ritme de respirar i el cardíac baixen extraordinàriament i determinats gens modifiquen el nivell d’expressió per controlar tots aquests canvis. A més, no és un període constant sinó que ocasionalment van experimentant breus moments de recuperació del metabolisme i l’activitat, per tornar a caure en l’estat hivernal tot seguit.

La veritat és que encara desconeixem moltes coses d’aquesta curiosa adaptació a l’estació freda, però investigar com s’ho fan per solucionar els problemes fisiològics que comporta la hibernació podria ser insospitadament útil en molts altres camps que ens afecten directament.

Per exemple, en casos d’infarts, d’embòlies o fins i tot de trasplantament d’òrgans un dels principals problemes que hi ha és la generació de radicals lliures d’oxigen que te lloc en el moment en que es restableix el flux de sang. El que s’anomena síndrome d’isquèmia-reperfusió. El retorn de l’oxigen als teixits que n’han estat privats durant un temps fa més mal que no pas la manca d’oxigen. Però aquest és un problema que els animals que hibernen han resolt d’alguna manera. Després de tot, amb la respiració alentida i la sang circulant a ritme baix, els teixits del cos estan en una situació similar a la de la isquèmia, però ells han trobat la manera de no patir per la recuperació i l’arribada de quantitats normals d’oxigen. Esbrinar com s’ho fan ens ajudaria a dissenyar teràpies pel dany isquèmic i millors maneres de preservar els òrgans per trasplantar.

En el control del pes corporal també podria ajudar. Abans d’hibernar aquests animals acumulen grans quantitats de greix al cos. Això és curiós ja que normalment el cos controla la quantitat de greix acumulada i si mengem massa comença a enviar senyals hormonals per reduir la ingesta i cremar més greixos. Encara que sempre patim per mirar d’aprimar-nos, resulta igual de complicat intentar engreixar-se ja que el cos disposa de mecanismes per regular el pes corporal. Però els que hibernen poden desactivar aquest mecanisme i emmagatzemar un gran excés de calories sense problemes. Si descobrim com s’ho fan potser aprendrem a regular el pes corporal i l’acumulació de greix sense deixar-ho tot en mans de dietes més o menys inútils.

I un animal hibernant es passa mesos sense gairebé moure’s. Si una persona intenta fer això no trigarà a presentar problemes d’atròfia muscular. Les cèl·lules del teixit muscular necessiten un cert grau d’activitat. Si no van experimentant les contraccions associades al moviment, van degenerant. N’hi ha prou de passar uns dies malalt al llit per notar que les cames fan figa quan ens aixequem de nou. Però aquests animals poden recuperar l’activitat de manera eficient i molt ràpida. Saben com evitar la degradació muscular i si descobrim com ho fan podrem aplicar-ho a persones que per malalties estan molt temps immòbils, a la recuperació d’atletes després de períodes d’inactivitat o fins i tot als astronautes al tornar a la Terra.

Hi ha qui pregunta per que serveix la recerca bàsica. Doncs entendre que estudiar coses tan aparentment irrellevants com el metabolisme dels animals hibernant por aportar noves maneres de curar malalties és una bona manera d’entendre que la ciència bàsica pot servir per tot.

Els muons i el secret de la gran piràmide

dimarts , 7/11/2017

De les set meravelles del món antic només una, la gran piràmide de Keops, ha arribat fins als nostres dies. Visitar el conjunt de Gizeh, amb les tres immenses piràmides, l’esfinx i la resta de construccions menors que ho envolten, és tota una experiència. I tot i així, el que impressiona és la magnitud de les construccions, perquè molt sofisticades no sembla que siguin. De fet, la piràmide és la més simple de les construccions. Deixa caure un grapat de sorra i adoptarà una forma similar a una piràmide.

L’interior de la gran piràmide amaga una galeria i una cambra funerària on no s’hi va trobar res. Al llarg dels segles, els lladres de tombes l’havien deixat ben neta de tot. Tot i així, resulta difícil esbrinar si hi havia altres cambres ocultes a l’interior d’aquella enorme acumulació de grans blocs de pedra. Ocasionalment es parla de cambres secretes, de passadissos segellats i de tresors encara per descobrir, però tot era més o menys folklòric, sense dades sòlides que ho confirmessin. Almenys fins ara.

Perquè ara s’ha publicat un treball en el que afirmen haver detectat l’existència d’una cambra oculta dins la gran piràmide. Els autors no han necessitat anar físicament cap a l’interior sinó que han fet servir una tècnica anomenada “tomografia de muons” amb la que han combinat l’arqueologia amb la física de partícules per fer una mena de “radiografia” de l’interior de la gran piràmide.

Els muons són unes partícules subatòmiques ben conegudes que podem imaginar com uns electrons pesants. Per algun motiu, la natura va fer que, a més dels electrons, existissin els muons, unes partícules amb les mateixes característiques, però amb molta més massa. Una particularitat dels muons és que, a diferència dels electrons, es desintegren en poc temps. I una curiositat és que a les capes altes de l’atmosfera se’n generen molts com a conseqüència de l’impacte dels rajos còsmics i del vent solar. Això fa que la superfície del planeta estigui sotmesa a una mena de pluja de muons constant.

Una altra particularitat és que quan passen a través de la matèria, van perdent energia fins quedar absorbits del tot. Segons la densitat del material, podran creuar més o menys muons i amb més o menys energia. Això va fer pensar que es podrien fer servir per estudiar les característiques de grans masses de material. Només calia posar detectors de muons prou sensibles i en les localitzacions oportunes per veure si a través de determinats indrets arribaven tots els muons que s’esperava o si l’interior del material en captava de més o de menys. Per exemple, aquesta tècnica es va fer servir per estudiar l’estructura interna d’un volcà i determinar les dimensions i la mida de la massa de magma de la caldera interior.

Doncs ara ho han fet amb la gran piràmide i han detectat la presència d’una cavitat oculta, situada una mica per sobre de la que ja es coneixia. Sembla que les dades són fiables ja que ho han fet amb tres mètodes de detecció de muons diferents. En tots els casos es detectava que en determinades direccions arribaven més muons que en altres. Els muons de més eren els que no havien estat absorbits degut a l’espai buit de l’interior.

Ara caldrà veure que fan amb aquesta informació i com es pot fer per arribar fins la cambra. Ni que sigui amb una sonda equipada amb una càmera a l’extrem. Potser és ple de tresors… o potser només és un espai buit pensat per alleugerir el pes de la construcció. Sigui com sigui, sembla evident que la gran piràmide encara ens guarda algunes sorpreses emocionants.

El visitant de les estrelles

dilluns, 6/11/2017

Els cometes resulten particularment atractius degut al seu aspecte poc “estel·lar”. Per això és comprensible la inquietud que generava històricament l’aparició al cel d’una “estrella amb cua” i el reguitzell de supersticions i mals presagis que hi anaven associats. Els temps, però, van canviant i ara ja coneixem que són els cometes, de que estan fets i fins i tot hem aconseguit fer-hi aterrar sondes espacials a la superfície. Segueixen sent interessants, ja que es creu que amaguen pistes sobre l’origen del sistema solar, però ja no criden tant l’atenció.

Per això resulta sorprenent l’expectació que ha despertat en la comunitat científica un “cometa” descobert fa unes setmanes. S’anomena A/2017 U1 (primer li van dir C/2017 U1)  i el que el fa interessant és que podria tractar-se del primer cometa que arriba al sistema solar provinent de l’espai exterior. Si això es confirma, A/2017 U1 seria un cometa interestel·lar.

Els cometes que coneixem tenen el seu origen en el material que hi ha al cinturó de Kuiper o al núvol d’Oort, una zona esfèrica que envolta el Sol a una distància enorme. Ocasionalment algun dels objectes que hi ha per allà es capturat per la gravetat del Sol i cau cap a l’interior del sistema solar. Aleshores poden passar dues coses. Que segueixi una òrbita el·líptica, de manera que periòdicament tornarà a passar per les proximitats de la Terra, o que sigui una orbita parabòlica, passi pel voltant del Sol i després retorni més o menys per on ha vingut, però seguint un camí que no es tanca. De manera que mai tornarà.

Per veure de quina mena de cometa es tracta, els astrònoms mesuren l’excentricitat de la seva òrbita. “Excentricitat” és el paràmetre matemàtic que permet saber de quina mena de corba estem parlant. Podríem imaginar-ho com el grau en el que la corba s’aparta d’una circumferència. L’excentricitat d’una circumferència és, precisament, zero. A mida que anem allargant la figura generant una el·lipse també anem fent créixer la seva excentricitat. Per exemple, l’excentricitat de l’òrbita de la Terra és 0,016 710 22.

Si l’excentricitat arriba a 1, ja deixa de ser una el·lipse, per esdevenir una paràbola. I aquesta és una corba oberta, de manera que el cometa que abandoni el núvol d’Oort i s’encamini cap al Sol seguint una paràbola, no tornarà mai més a l’interior del sistema solar. La cosa és posa interessant per excentricitats encara més grans. Aleshores, l’òrbita ja passa a ser la d’una hipèrbola. Una corba molt més oberta que la paràbola. Si un cometa tingués excentricitats superiors a 1, voldria dir que no prové del sistema solar sinó que, simplement passava per aquí provinent d’altres estrelles. La gravetat del Sol l’hauria atret, però no el capturaria. Simplement sortirà desviat per l’altre costat de nou camí cap altres estrelles.

Fins ara no havíem detectat cometes amb òrbites hiperbòliques, però sembla que la de A/2017 U1 sí que ho és. Les mesures obtingudes fins ara donen una excentricitat de 1,195 ± 0,001. I això es confirmés tindríem el primer cometa que ens visita provinent d’altres estrelles. Concretament sembla provenir de la zona de l’estrella Vega. O potser un asteroide, ja que mirat al telescopi, no sembla tenir la cua característica dels cometes (per això el canvi de nom, de “C” a “A”).

El problema és que costa molt mesurar amb exactitud l’excentricitat de l’òrbita d’un cometa. Més que res perquè només podem tenir mesures de la part final, quan està prop del Sol. Això representa un fragment minúscul d’una òrbita immensa. Altres vegades ha semblat que detectaven objectes hiperbòlics, però al final mai s’ha confirmat. La gràcia de A/2017 U1 és que el valor és el més gran mesurat mai i fins i tot amb correccions, hi ha esperances que es mantingui hiperbòlic.

Si fos així, tindríem una situació semblant a la descrita a la novel·la “Encontre amb Rama”. La història comença amb la detecció d’un objecte que segueix una trajectòria exactament com aquesta i que resulta ser una nau espacial. Després de tot, aquesta és la trajectòria que seguiria un visitant de les estrelles, natural o artificial…

Avui no toca

divendres, 3/11/2017

Ja us podeu imaginar que últimament resulta complicat centrar-se en la ciència. I mira que serveix de racó on pots aïllar-te una mica, una bombolla on la lògica i la raó encara hi tenen cabuda. On les paraules tenen un cert valor i la veritat no es distorsiona a conveniència. Però hi ha dies que, simplement no toca.

 

Si Darwin hagués tingut Twitter…

dijous, 2/11/2017

Charles Darwin @CRLSDW

Després de rumiar-hi molts anys ho he vist clar! Proposo la Teoria de l’evolució per selecció natural. #TeoriaEvolucio

Charles Darwin @CRLSDW

És simple. Com que neixen massa descendents i tots son una mica diferents, alguns ho tindran millor per sobreviure

Charles Darwin @CRLSDW

Aquests afortunats, seleccionats per l’ambient, passaran als seus descendents les característiques que els han permès sobreviure

Charles Darwin @CRLSDW

Repetint això a cada generació, l’espècie anirà canviant i… evolucionarà! Per tant, tots descendim d’organismes primitius. #TeoriaEvolucio

Cromanyo @Simicunyat

I a tu qui t’ha demanat la teva opinió? Els naturalistes sou uns pedants i uns creguts!!

Perepunyetes @Perepunyetes1859

Tu no tens ni idea del que és una espècie! Tros de burro! O hauria de dir tros de mico?

Lletramaniàtic @maiproube

Enlloc de “rumiar-hi” hauries d’haver escrit “rumiar-m’ho”. Aprèn a escriure abans de fer teories evolutives!

Samuel wilberforce @SamWil6000

Els teus pares sí que eren uns micos! Aquesta teoria atempta contra la Bíblia i divideix la societat! El món és com el va crear Déu #Creació

Ada Escolar @Adecolar

No estem ni amb l’evolució ni amb la creació. El que interessa als ciutadans i les ciutadanes és el terme mig, #equidistancia

CNI evolució @CNIevolucio

Els creacionistes estan atrapats a la seva trampa. No podran aturar la evolució. Tenim teoria i no hem d’afluixar! Anem bé!

Enterao @Enterao2000

Et penses que per haver estat cinc anys viatjant i quaranta més pensant-hi la teva opinió val més que les nostres?

Conspiració2000 @Conspi2000

Compte amb l’evolució! És segura? És natural? Quins foscos interessos amaga? Fins que no responguin, s’ha de prohibir #principideprecaucio

ManelCervellet @Simplistatotal

No entenc aquesta dèria que us agafa amb l’evolució. Prefereixo la segona temporada de #StrangerThings2. Pringats!

Ponzellaferotge @Ponfo6090

Aquesta teoria no ajuda a visibilitzar les dones. Però que es podia esperar d’una teoria feta per un científic home, blanc i de classe alta?

Xavier Aurol @Aurol_XC

Me averguenza que insultes a los humanos con mentiras sobre monos. Nosotros trabajamos en una teoria para todos. Haremos limpieza!

Pardal Juncacies @Juncacies

Estic convençut que la #evolucio prevaldrà. Amb esforç, serenitat, humilitat i perseverança ens conjurem perquè ocupi el lloc que li pertoca

Jordi Graupau @JGraupau’

Darwin s’està ficant en un embolic. Obro fil per explicar la meva postura i el que penso que cal fer per reconduir l’evolució. 1/63

 

 

 

 

 

L’arribada de la tiranosaure

dimecres, 1/11/2017

L’any passat, un avió de la KLM havia de col·locar a la bodega un encàrrec ben especial. Havien de transportar un tiranosaure des dels Estats Units fins Holanda. Es tractava d’un dels exemplars fòssils més ben conservats dels que s’han trobat fins ara. La descoberta l’havia fet un equip de paleontòlegs del Nederlands Centrum voor Biodiversiteit Naturalis, un museu d’Història natural de Leiden.  Ells estaven interessats en aconseguir un exemplar d’aquest tipus i es van assabentar que un granger de l’estat de Montana havia trobat unes restes fòssils interessants.

L’equip va negociar la compra de les restes amb el granger i l’excavació va treure el que es considera el tercer esquelet de tiranosaure més complert que s’ha descobert fins ara. D’aquell gegant s’ha recuperat gairebé el vuitanta per cent de l’esquelet. També és el que va morir més vell; al voltant dels trenta anys. I per la mida i la forma d’alguns ossos han deduït que es tracta d’una femella. Una tiranosaure que va sobreviure diverses ferides que encara es poden veure a l’esquelet. La marca de la mossegada d’un altre tiranosaure, una ferida infectada que, amb el temps va cicatritzar, i una sense tancar que es devia fer poques setmanes abans de morir.

Quan l’exemplar va arribar a Holanda, el van muntar a museu, completant les parts que faltaven segons les restes obtingudes d’altres tiranosaures o copiant l’os d’un costat del cos, amb l’equivalent de l’altre costat. Finalment calia posar-li un nom. Altres fòssils de tiranosaure ja tenen noms populars, ja que el codi amb que es cataloguen oficialment te molt poca gràcia. Així hi ha una Sue i un Stan o una Jane. L’exemplar dels holandesos (oficialment  RGM 792.000) s’ha batejat amb el nom de “Trix”. Una referencia a que és un T. rex i també a la reina Beatriu (Beatrix) d’Holanda.

La Trix s’ha estat a Holanda un temps, però ara comença una ruta per diferents museus europeus. L primera parada és Barcelona i serà una bona ocasió per admirar-la durant els tres mesos que s’estarà al CosmoCaixa. Curiosament, la reconstrucció s’ha fet situant-lo en una posició poc habitual. No està alçat com la majoria de tiranosaures que hi ha als museus sinó que està amb el cap molt a ran de terra. Això facilita admirar el crani i, per exemple, la marca de la mossegada que presenta a la mandíbula inferior. Com acostuma a passar a la natura, especialment en animals carnívors, la vida dels tiranosaures era força violenta.

Per sort, els humans encara no hi érem fa seixanta sis milions d’anys. És una pena no poder veure i admirar tiranosaures vius, però segur que es viu molt més tranquil sense haver de patir per ells. S’ha vist que no eren gaire bons corrent, cosa comprensible si el teu cos pesa cinc tones, però sembla que fins i tot així seguien anant una mica més de pressa que un humà normal. Posar-se davant de la Trix i imaginar que es devia sentir quan una bestia d’aquestes dimensions estava a punt d’atrapar-te ha de ser una experiència, si més no, molt suggestiva.

Els tiranosaures van viure al que actualment és Nord-Amèrica. No se com devien anar d’imaginació aquests animals, però de ben segur que a la Trix mai li devia passar pel cap que les seves restes acabarien volant fins un altre continent (amb passaport inclòs) i que allà serien transportades amunt i avall, exhibides per satisfer la curiositat d’uns mamífers inesperadament eixerits.

El coet de Tintin

dimarts , 31/10/2017

De les diverses vegades que la ficció ens ha portat fins la Lluna, una de les més conegudes és la que va fer en Tintin a l’aventura combinada “Objectiu: la Lluna” i “Hem caminat damunt la Lluna”. De fet, el coet que apareixia, amb uns característics colors blancs i vermells, ha esdevingut un estereotip clàssic del coet espacial. El que passa és que si ho comparem amb els coets que efectivament van anar a la Lluna, notem que la realitat va ser molt diferent. I entendre les diferències ens recorda alguns elements importants de l’aventura espacial.

La diferencia més clara és que en Tintin i els seus companys van i tornen de la Lluna amb el mateix coet, intacte. Però si recordem com anaven els astronautes de les missions Apol·lo, l’enlairament es feia amb un coet enorme, però al tornar només hi havia una petita càpsula de reentrada. Tot just la part de l’extrem de dalt de tot del coet inicial. I a la Lluna només hi baixava el mòdul lunar, amb la seva forma tant insectoide.

El problema és que abandonar la Terra costa molt. La gravetat terrestre és el gran obstacle a vèncer i el que obliga a disposar de motors molt potents per accelerar la nau fins tenir prou impuls com per escapar. La llauna és que això requereix una quantitat enorme de combustible. I posar molt combustible fa que la nau pesi més, de manera que cal més combustible addicional per poder fer pujar el combustible i els tancs que el contenen. Uns tancs que, a sobre, quan ja s’ha gastat el combustible no fan res més que emprenyar. Afegeixen pes a la nau i no tenen cap funció.

La solució, enginyosa, va ser fer coets multietapes, com l’immens “Saturn V“. A la part inferior hi ha un enorme dipòsit de combustible amb un motor que permet enlairar-se fins determinada altura. Quan aquest combustible s’ha consumit, la nau es desprèn d’aquest mòdul inferior i posa en marxa un segon motor que farà servir el combustible del segon mòdul. La gràcia és que ara la nau, sense el primer mòdul ni el combustible que portava,  ja pesa molt menys i és més fàcil d’accelerar. Això ho repetien fins tres vegades i al final només quedava el “relativament petit” mòdul de comandament que ja està accelerat com per arribar fins l’orbita lunar i només necessita una petita quantitat de combustible per tornar.

Un cop en òrbita lunar no cal baixar-ho tot. Només baixa el mòdul lunar. Els astronautes fan la feina i per tornar s’enlairen amb la meitat d’aquest mòdul que necessita molt poc combustible ja que es molt petit i la gravetat de la lluna és molt baixa. Quan s’uneixen al mòdul de comandament, abandonen el lunar i gasten el combustible que quedava per dirigir-se fins la Terra. Només cal apropar-s’hi prou com per ser capturats per la gravetat terrestre, que ja farà la resta de la feina. Gairebé és com si estiguessin “caient” des de la Lluna.

La reentrada es complica per la fricció de l’atmosfera. El que fan, de nou, es separar-se de tot el que no es imprescindible per la supervivència dels astronautes i quedar-se amb la càpsula de reentrada. Un habitacle minúscul i protegit de l’escalfor que es genera per la fricció amb l’aire.

Totes aquestes estratègies no es tenien en compte en el coet de Tintin. No era perquè sí. Els motors de les missions Apol·lo (i de fet tots els coets) fan servir combustible químic. En canvi, el de Tintin tenia un motor atòmic que suposadament permet molta més potencia i que pràcticament no perd pes al funcionar. Amb aquest motor, es podien permetre portar- tota la nau amunt i avall. Per desgràcia, encara no es disposa d’aquest tipus de motor. Però això no treu que el coet de Tintin (o del professor Tornassol) hagi esdevingut una icona del viatge a l’espai.

Engrames, memòries, teràpies i inquietuds

dilluns, 30/10/2017

Engrames neuronals”. Abans d’entendre el que eren, la paraula ja m’havia agradat. De vegades triar bé la manera de referir-se a un concepte pot fer que aquest tingui més o menys recorregut en la ment dels qui hi han de treballar. I la paraula engrama trobo que està ben trobada. Al diccionari trobo que la definició és: “Empremta hipotètica al sistema nerviós central que constitueix la base de les manifestacions de la memòria i de l’aprenentatge”, tot i que referir-se com hipotètica no se si la trobo massa encertada.

El concepte és senzill. Tenim clar que podem emmagatzemar records i recuperar-los quan cal. Això ha de comportar alguna mena de modificació en la funció de l’estructura del cervell. Unes modificacions específiques per cada record. Determinats grups de neurones poden esdevenir més sensibles, o quedar més fermament connectades o poden fabricar unes proteïnes diferents o pot passar qualsevol cosa que marqui un abans i un després d’incorporar el record. Aquest grup de neurones concretes, aquesta xarxa neuronal associada a un record, seria un engrama.

Inicialment era un concepte hipotètic en el sentit que no sabem com son aquests canvis. Però semblava evident que els records havien de generar alguna mena de canvi en el suport físic de la memòria. Durant molt temps va ser impossible detectar-los, però ara amb les noves tècniques de visualització del cervell ja es comencen a poder visualitzar alguns engrames senzills.

Ara es pot generar un estímul en un ratolí i detectar quines neurones s’activen específicament. Després es pot veure si el record d’aquell estímul coincideix amb l’activació d’aquella xarxa de neurones. Les tècniques necessàries, com ara la “optogenètica”, no han estats disponibles fins fa molt poc, de manera que tot just ara comencem a poder estudiar engrames reals. Ara podem seguir com es formen, com es consoliden i de quina manera es recuperen quan intentem recordar allò que tenim a la memòria.

Resulta fascinant, però també serà una eina imprescindible per entendre com va quedant afectada la memòria en cas de patologies com l’Alzheimer. Encara en sabem molt poques coses, però ja hi ha dades que suggereixen que el procés no és exactament com es pensava. S’ha suggerit que el problema en l’Alzheimer no es que els records simplement es vagin esvaint sinó que segueixen allà i el que es perd és la capacitat de recuperar-los. Els engrames encara hi serien però no es podrien activar. No cal dir que si això fos cert (i encara falta per confirmar-ho) plantejaria estratègies molt diferents per mirar de revertir la malaltia.

I pels amants de la ciència ficció, els mateixos coneixements que potser un dia ens permetin curar l’Alzheimer entenent i manipulant els engrames neuronals, també obre la porta a possibilitats inquietants. Potser es podran manipular o crear engrames artificialment de manera que els records seran encara menys fiables del que ja ho son de natural. Potser es podran emmagatzemar els engrames d’un cervell dins un ordinador, de manera que emmagatzemaríem, literalment, els records de la persona. Potser podrem intercanviar engrames, enlloc d’explicar-nos històries.

Per sort, tot això cau molt lluny encara…. o potser no tant.