ARA Ciència

El titular de la notícia realment és cridaner: “El pacient zero per càncer de mòbil”. Sobretot perquè tot el relacionat amb la telefonia mòbil és d’aquelles coses que fa com por i sembla que ja tots estem predisposats a rebre noticies esgarrifoses sobre la seva perillositat. Però la possibilitat que finalment hagin aconseguit establir una relació causa-efecte entre els telèfons mòbils i el càncer no és poca cosa. L’únic que m’estranya és que ho trobo al diari i no, com és habitual, als tweets de les revistes relacionades amb la ciència i la medicina.

També hi ha un detall menor. Conec càncers de molts tipus. De pàncrees, de mama, de colon, de pulmó, de pell, de cervell, de… però càncer de mòbil? Com que suposo que l’ús freqüent no li ha causat un tumor a l’aparell de telèfon, he de pensar que és una figura metafòrica i que vol dir “… de càncer causat per l’ús del mòbil”. Seria pitjor a Sud-Amèrica, que al telèfon mòbil li diuen “teléfono celular”. Si al titular parlessin de “càncer cel·lular” les confusions serien tremendes.

I un altre detall que no sembla correcte. El “pacient zero” és el primer cas d’infecció en una epidèmia. S’aplica a coses infeccioses, brots epidèmics i similars. D’acord que l’ús dels mòbils s’ha estès per tot arreu. I que quan sonen al teatre, als cines o en actes més o menys solemnes penses que són com una epidèmia. Però parlar de pacient zero en un cas de càncer i mòbils simplement no toca.

La cosa, a més, es desinfla de seguida. La notícia és que un jutge ha obert un sumari després de rebre un informe de l’hospital sobre un pacient afectat de glioblastoma (un tipus de càncer al cervell). Resulta que aquest és el tipus de càncer que està en el punt de mira en els estudis sobre la perillositat dels mòbils. I resulta que el pacient feia servir molt el mòbil. Unes set hores diàries… durant vint anys! Fins i tot mentre dormia el tenia recarregant-se a 50 centímetres del cap. Aparentment podríem citar Quevedo i dir que “érase un hombre a un móvil pegado”.

No es tracta de minimitzar el tema ja que el glioblastoma no és per riure. Però si, com diu la mateixa notícia, al món hi ha cinc mil milions de mòbils i l’únic cas que tenim sota sospita de càncer requereix tenir el mòbil enganxat a l’orella durant vint anys, set hores diàries, semblaria que podríem estar ben tranquils pel que fa a la seguretat d’aquests aparells. El fum dels cotxes, el prendre el sol a la platja o el viatjar sovint en avió tindrien molta més incidència en el càncer. A més, en realitat no és un tema científic sinó, aparentment, només un cas legal. Potser l’home també hauria desenvolupat el glioblastoma sense fer servir el mòbil.

Tampoc cal atabalar-se encara pel fet que es tracti precisament d’un glioblastoma. La OMS i la IARC efectivament han inclòs l’exposició a camps electromagnètics generats per radiofreqüències com un dels factors de risc per aquest tipus de càncer. Abans d’inquietar-nos, però, cal tenir present que ser home també és un factor de risc, igual que tenir més de 50 anys. La classificació que li han posat és la 2B, que traduït vol dir que sospitem que podria haver-hi alguna relació però que encara no tenim cap dada que ho demostri.

Tot plegat sembla que només és un cas de titular llampant per cridar l’atenció. És important, no cal dir-ho, que el cas s’investigui i s’estableixin les possibles responsabilitats. Però parlar de pacient zero per càncer de mòbil sembla una mica exagerat. De fet, no té res a veure amb la realitat.

Quan parlem d’ocells, pensem en animals més o menys tranquils i poc ferotges. Poden fer una certa angunia i a moltes persones no els agraden quan estan massa a prop, però individualment no representen una amenaça particularment inquietant. Fins i tot els grans rapinyaires els veiem relativament poc ferotges si els comparem amb els depredadors  mamífers. Però les coses no sempre han sigut així. En alguns indrets del planeta, la desaparició dels dinosaures va deixar camp lliure per l’evolució d’altres depredadors ferotges. Moltes vegades van ser mamífers, però a Sud-Amèrica, els qui van ocupar el punt culminant de la cadena tròfica, els grans depredadors van ser uns ocells.

Els han batejat amb el malnom d’aus del terror, i no sembla que sigui un nom molt desencertat. El més gran dels que coneixem, el Titanis walleri feia dos metres i mig d’altura i pesava uns cent cinquanta quilos. Tenia un bec descomunal i unes potents cames amb les que podia córrer tant com un dels depredadors actuals. Hi ha qui ha calculat que podia córrer tant com un guepard, però potser això sigui exagerat tot i cal recordar que els estruços poden arribar a velocitat considerables.

En realitat l’estructura del cos era semblant a la dels estruços. Amb unes ales que no els permetien volar i amb unes cames molt llargues. Però el cap i el gran bec amb el que podien destrossar les seves preses eren (per sort) ben diferents dels ocells que veiem avui en dia. En realitat no era una única espècie sinó que en coneixem unes quantes. Simplement, el nínxol ecològic dels lleons, els tigres, els lleopards i altres depredadors l’ocupaven les diferents aus del terror.

Sud-Amèrica va ser una illa durant molts milions d’anys, de manera que la fauna va evolucionar de manera independent fins que es va formar l’istme de Panamà, fa uns tres milions d’anys. Per aquell temps alguns de les grans aus del terror van migrar cap el nord i es van establir a Nord-Amèrica. Ho sabem, perquè s’han trobat restes fòssils a Florida. Molt poques i fragmentades, però suficients com per identificar-los sense dubtes.

Això fa pensar si alguns humans van arribar a topar amb aquests formidables monstres. Durant un temps es va pensar que els restes de Florida tenien només al voltant de cent-vint mil anys, de manera que quan els humans van arribar tot creuant l’estret de Bering, potser encara van haver de lluitar-hi. Però posteriors anàlisis fets mesurant el contingut isotòpic dels fòssils va demostrar que tenien dos milions d’anys, de manera que, pel que sembla, mai van enfrontar-se els humans i les aus del terror.

Tots els medicaments tenen efectes secundaris. En realitat, no només els medicaments sinó tot pot tenir efectes secundaris (excepte els productes homeopàtics, és clar). Ens agradaria disposar de productes que al administrar-los exercissin un únic efecte justament sobre una diana específica de manera que curéssim la malaltia sense afectar res més del cos. Per desgracia aquesta mena de coses no existeixen. Les vies metabòliques, els senyals entre cèl·lules, els fluxos neuronals, tot és ple de ramificacions a molts nivells. L’organisme té una complexitat massa gran i tot està tan interconnectat que modificar un fil fa que tota la xarxa se’n ressenti d’una manera o altre.

Notareu que el problema no està en els medicaments sinó en la mateixa estructura dels organismes. Això fa que els productes naturals també tinguin efectes secundaris amb la mateixa freqüència que els medicaments més sofisticats sortits d’un laboratori. Com que això és un problema, el que s’intenta fer és que els efectes principals siguin molt marcats i els secundaris (que sempre hi seran) tinguin la menor intensitat i siguin molt poc adversos. Però sobretot s’intenta que la dosi a la que s’obtenen els efectes interessants sigui molt baixa, mentre que calguin dosis molt altes perquè es donin els efectes secundaris. És el que s’anomena marge terapèutic.

Tot això està molt bé i es pot anar estudiant en grups de persones controlades. Primer en grups petits, i després en estudis més grans. A més, quan el medicament surt al mercat es continuen recollint dades per veure si no apareix algun efecte secundaria que hagués passat per alt.

Però en tot això hi ha un problema. Els estudis es fan en persones que es prenen aquell medicament en concret. Ara bé. A la vida real moltes vegades prenem dos medicament, o tres, o més simultàniament. I medicaments que per separat no donen gaires problemes, quan els combines, si que poden tenir interaccions importants. Algunes seran esperades i ja s’estudien, però en moltes ocasions els mecanismes que hi ha darrera la interacció resulten ben insospitats. A més, com que hi ha tantíssims medicaments i productes al mercat, no hi ha manera d’estudiar totes les possibles interaccions.

Però tenim les bases de dades que s’han anat recollint al llarg del temps. I uns investigadors han desenvolupat un algoritme per estudiar com van les coses a la vida real quan les persones prenen varis medicaments simultàniament. Han analitzat que passa amb 1332 medicaments agrupant les dades segons edats, sexes, races, malalties i combinacions amb altres medicaments i han sortit un grapat d’interaccions desconegudes.

La dada que fa que l’algoritme sembli fiable és que les interaccions conegudes també han sortit. Però en realitat n’han trobat moltes més que havien passat desapercebudes. Això pot ser un problema per excés de sensibilitat del anàlisis. Fins ara, per cada producte hi havia identificats, de promig, uns seixanta efectes secundaris, però segons aquest anàlisi realment en té uns tres cents. No cal patir perquè la majoria són poc importants i poc freqüents, però alguns si que cal tenir-los en compte. Per exemple, determinats antidepressius presos al mateix temps que alguns medicaments per la hipertensió poden augmentar la freqüència de arítmies cardíaques.

Tot plegat és important per dos motius. El primer, evident, és per millorar els tractaments. Com més informació tinguem sobre efectes adversos de les combinacions de fàrmacs, millor podrem ajustar els tractaments. I ressalto de nou, això també aplica a tractament naturals. Per exemple, hi ha medicaments que no es poden prendre junt amb segons quines infusions. I segur que les combinacions de teràpies naturals també han de tenir efectes creuats inesperats.

Però també ens serveix per donar-nos pistes de com funcionen els medicaments i de com es connecten les coses al nostre cos. Els efectes secundaris son pistes que ens il·luminen sobre mecanismes fins ara desconeguts del nostre metabolisme, de la nostra fisiologia. Conèixer aquests camins secundaris ens hauria de permetre seguir pensant estratègies per tractar malalties de maneres que ara mateix ni ens passen pel cap.

I és que de tot se n’ha d’aprendre.

Una cosa que es fa amb molta, moltíssima freqüència quan es parla de menjars, és fer referencia a les propietats saludables que té aquell aliment en concret. Actualment, si llegeixes libres de cuina sembla que tinguis entre mans un tractat de bioquímica. S’esmenta que les maduixes tenen pocs sucres però molts bioflavonoides, a més de magnesi, potassi i calci. Les sardines ha de ser fabuloses per la salut ja que tenen poques calories i molt magnesi, fòsfor i calci. Els espàrrecs tenen àcid fòlic, beta carotens, vitamines B2, B3, B6, C i E, a més de  potassi, ferro, fòsfor, calci i magnesi.

Això per no parlar dels “saníssims” aliments estranys. Baies de Goji, mangostan, Yuca,… que tots, però absolutament tots, tenen moltes vitamines, molt poques calories i quilos i quilos dels de sempre: potassi, ferro, calci, magnesi…

I naturalment que no faltin els omega tres, la vitamina C i els excel·lents antioxidants de tota mena. Curiosament la paraula “excel·lent” acostuma a no fallar mai. Tot és una font “excel·lent” d’algun nutrient.

En realitat és una mena d’informació que em sembla d’allò més absurda. No ens diuen quines quantitats tenen exactament; només que en tenen molts, i encara que ho indiquessin, això no ens diria gran cosa. No se quant calci, potassi o magnesi em cal ara mateix. Desconec com estan els meus nivells d’antioxidants i com que aparentment no tinc cap malaltia carencial, dono per fet que tinc prou vitamines de tota mena.

A més, el que mengem és d’origen animal o vegetal (tret d’alguna excepció com la sal). Això vol dir que sempre tindrà magnesi i potassi i clor i calci i sodi i tota la resta d’oligoelements que hi ha a les cèl·lules.  Simplement uns aliments seran més rics en algun element i altres en altre. Si em plantegés fer una dieta única i exclusivament basada en els enciams, si que hauria d’estar pendent de la seva composició. Però penso menjar una mica de tot, per tant, els dèficits d’uns aliments es compensaran amb els excessos dels altres.

Hi ha situacions en les que si que cal controlar la composició dels aliments. Malalties que requereixen que mengis molt d’alguna cosa o que no et passis amb alguna altra. Però en un llibre de cuina el que interessa és que sigui bo, variat, apetitós,… Mengeu conill en samfaina per els seus nivells d’antioxidants? Els nivells de potassi tenen alguna importància quan trieu menjar maduixes amb nata? O només es tracta de buscar una excusa per menjar allò o allò altre? Perquè si busqueu a Internet qualsevol aliment junt amb la paraula “saludable”, trobareu grapats de pàgines (és divertit provar-ho). Normal, perquè tot aliment, consumit amb seny, és saludable.

I de vegades, les informacions aquestes ja fan riure molt. Per exemple, un article d’un diari que lloa les virtuts de… les tapes amb cervesa per una dieta saludable. Els motius? Doncs de nou, que la cervesa es una beguda natural “baixa en calories (comparada amb que?), rica en fibra (aleshores la fruita que és? multimilionària en fibra?), amb quantitats moderades de minerals i vitamines (moderades vol dir que quasi no en té) i amb un 92% d’aigua, de manera que ens hidrata (no seria millor l’aigua per hidratar?). Tot això combinat amb les tapes sembla que es un complement nutritiu… excel·lent (com no!). El millor és que amb el tipus de tapa no hi ha problemes sigui quina sigui. Uns pescaditos fritos deuen ser equivalents a uns pebrots del Padron, una mica de morro de porc o un pa amb tomàquet amb pernil. Segur que tots tenen potassi, magnesi, calci , vitamines i tot el que calgui.

I suposo que com que les tapes són petites, doncs tindran poques calories.

Realment no és tant difícil dir que menges unes coses (com unes tapes amb cervesa) perquè si, perquè està bo, perquè t’agrada, perquè forma part d’una cultura, perquè a l’estiu ve molt de gust, o pel que sigui. I deixar-se de romanços sobre uns nivells (excel·lents, per descomptat) de potassi o de polifenols.

Si es tracta de menjar saludable, no cal estar pendent dels nivells de vitamines, minerals i omegues tres dels aliments sinó, simplement, de consumir-los amb seny.

Ahir va ser molt divertit el diàleg que es va generar sobre els barrufets i la seva presumpta biologia. Tot i que només era un entreteniment, va tenir conseqüències inesperades. Gràcies a l’apunt d’ahir vaig poder descobrir que la barrufeta realment existeix, i el que és millor: la van descobrir a la costa catalana. Concretament a Palamós, a la platja de la Fosca!

I no. No m’he begut l’enteniment ni estic sota l’efecte de cap substància al·lucinògena. Ahir vaig rebre un missatge d’uns col·legues de l’Institut  de Ciències del Mar on em feien notar un article que havien publicat feia poc. En el treball anunciaven i descrivien un nou tipus de dinoflagel·lat, uns organismes microscòpic que formen part del plàncton marí.

La veritat és que sempre he trobat molt bonics aquests organismes. Els dibuixos dels llibres els mostraven amb unes estructures gairebé geomètriques, però encara és més espectacular observar-los amb un microscopi electrònic. Semblen talment éssers d’un altre món.

Doncs el cas és que aquesta nova espècie; de fet, aquest nou gènere, de dinoflagel·lat que podeu admirar en la imatge va ser batejat amb el nom de Barrufeta bravensis. Això de bravensis és per la seva localització original, la Costa Brava. I la tria de la paraula barrufeta per indicar el gènere no va ser casual. Tal com indiquen els autors al treball, el nom l’han triat per la forma de l’extrem apical, que recorda al barret dels barrufets. En anglès es diuen Smurf, i en l’original francès Schtroumpf, però com que la descoberta l’han fet un grup d’investigadors catalans, l’han batejat tal com els coneixem aquí; “barrufet” i en la seva forma femenina “barrufeta”.

I si algú no li agrada, que l’hagués descobert abans, home!

He de dir que m’ha encantat trobar la descripció de l’organisme. Ara acaben de modificar la normativa, però fins fa molt poc, les descripcions de noves espècies de plantes, s’havia de fer en llatí. Una tradició encantadora dels vells temps. Tot i que probablement la trobo encantadora perquè no em toca fer-ho a mi, que em vaig barallar molt amb el llatí a l’institut i encara el recordo amb calfreds.

Però no direu que no té un aire de saviesa clàssica la descripció de la Barrufeta bravensis: “Dinoflagellati nudi cum peridinina ut principali pigmento lucis captore. Sulcus apicalis incipit in anteriore parte intersectiones surci et cinguli…”

Des d’un punt de vista científic, qualsevol organisme ha de ser estudiat de la manera més acurada possible sense que prejudicis i apriorismes interfereixin en una valoració objectiva. Per això cal tenir accés a material en condicions que permeti una avaluació a tots els nivells: fisiològic, anatòmic, cel·lular, genètic, etològic… Per desgràcia, aquesta mena de material no sempre està disponible.

Tot i així, disposar d’abundant documentació provinent de fonts considerades fiables ens permet fer una aproximació a la biologia d’aquestes espècies. Òbviament no tindrà el mateix valor de les anàlisis directes, però de manera indirecta també podem fer deduccions vàlides. I un exemple paradigmàtic seria el cas dels barrufets.

Aquests petits éssers són coneguts per les descripcions i els dibuixos de Pierre Culliford, que si bé no era naturalista, per la qualitat dels seus gràfics s’ha considerat sempre una font del tot fidedigna. Una primera classificació dels barrufets basada en la seva anatomia ha de tenir en compte la presencia de quatre extremitats (dues motrius i dues prènsils), una marcadíssima cefalització i la presencia d’una petita cua que sembla indicar l’existència d’una columna vertebral. Tot plegat els situaria dins el fílum dels cordats, subfílum vertebrats i superclasse tetràpodes.

En canvi, no està tan clara la seva inclusió en la classe dels mamífers ni molt menys en l’ordre dels placentaris. Durant molt temps es va sospitar una reproducció per partenogènesi ja que només s’havien observat individus del mateix sexe. Cal especificar que tampoc teníem dades sobre l’aparell reproductor de manera que, malgrat l’aparença, no hi havia manera d’establir de quin sexe es tractava. Aparentment no tenen glàndules mamàries (ni tan sols vestigials), cosa que els exclouria dels mamífers. Tampoc no semblen tenir melic, cosa que fa descartar una alimentació a través d’una placenta durant la gestació. Les dimensions del cap resulten anòmalament grans en proporció a la resta del cos. Aquesta és una característica típicament neotènica, però l’absència d’informació sobre exemplars juvenils o senils, no permet treure gaires conclusions sobre el seu patró de desenvolupament. Un cap tan descomunal dificultaria extraordinàriament el pas per un hipotètic canal del part, cosa que suggeriria l’oviparisme.

Posteriorment van aparèixer informacions sobre un individu amb marcats caràcters femenins, però amb un origen confús. Això, junt amb el fet que mai s’ha observat cap ritual d’aparellament ni embaràs, fa que no es puguin treure més conclusions sobre el tema sense entrar en especulacions molt poc fonamentades.

Sobta molt l’estructura corporal, que correspondria a la d’animals de majors dimensions. Si tenim en compte les relacions de superfície-volum, és fàcil demostrar que les cames dels barrufets resulten innecessàriament grans per suportar el pes del cos assumint una densitat propera a 1 com la de la majoria d’animals. És sabut que a mida que les dimensions del cos es redueixen, el pes del cos es redueix proporcionalment molt més. Seria d’esperar que els barrufets tinguessin cames molt més primes i llargues tal com passa amb la majoria d’animals de mides similars. El fet d’haver mantingut unes cames tan gruixudes suggereix que el seu cos presenta una alta densitat corporal, cosa que els convertiria en uns organismes insospitadament pesants.

Hi ha dades que suggereixen una gran longevitat dels barrufets. Això es contradiu amb un esperable metabolisme elevat (per causa, de nou de la mida), ja que l’esperança de vida dels organismes acostuma a ser inversament proporcional a la taxa metabòlica.

El color blau de la pell dels barrufets és molt poc habitual i no sembla estar relacionat amb el mimetisme batesià ni mullerià. En canvi, un cas d’aposematisme, es a dir, lluir un color particularment llampant per avisar als depredadors de la seva toxicitat o perillositat, no es pot descartar. D’altra banda, també podem especular en l’ús d’un pigment diferent a l’hemoglobina per al transport de gasos en sang. L’hemocianina , per exemple, podria conferir un color blau a la pell, tot i que estrictament esperaríem una tonalitat lleugerament més verdosa.

Els barrufets viuen a l’interior de bolets, aparentment de la família de l’Amanita muscaria. Donada la relativa toxicitat d’aquests bolets podem pensar que els barrufets han desenvolupat mecanismes notables de destoxificació. Possibles mecanismes serien disposar d’un sistema de bloqueig i excreció específic per les neurotoxines del bolet o l’evolució de vies enzimàtiques per degradar les toxines. En tot cas, viure dins d’uns bolets tòxics sembla una important adaptació de defensa contra possibles depredadors.

Potser amb el temps podrem aconseguir alguns exemplars de barrufet que permetin fer un estudi bioquímic molt més detallat. Localitzar fòssils de barrufet, copròlits o restes de la seva activitat també sèrie d’una gran ajuda per verificar o descartar algunes de les hipòtesis exposades.

Moisès Broggi i Vallès va néixer l’any 1908, aviat farà 104 anys. La seva imatge a la portada del primer número del ARA el va convertir en un personatge més popular que mai, i els comentaris de sorpresa sobre la seva edat i la seva activitat es repeteixen sovint. És lògic ja que no és freqüent que algú amb més de cent anys es presenti com a senador, mantingui una agenda d’entrevistes i actes públics com la seva i assisteixi a actes multitudinaris com encara segueix fent.

Però potser no ens hauria de sorprendre tant que algú es mantingui tan actiu a una edat tan avançada. De fet, és molt més freqüent del que ens pensem. El problema és que apliquem un raonament equivocat a com es presenta el final de la vida. Donem per fet que a mida que passen els anys, el cos es va afeblint i els problemes de salut esdevenen més i més freqüents. Les malalties cròniques són la norma i la probabilitat de patir coses com l’Alzheimer augmenta cada any que passa .

Això és un problema personal, social i fins i tot econòmic. Podem allargar molts anys la vida gràcies als avenços de la medicina, però encara no som tan bons garantint una bona qualitat de vida. La despesa sanitària que farem a partir dels seixanta anys es dispara i representa la major part del que gastarem en tractaments mèdics al llarg de la vida. En una conferència vaig sentir com el ponent començava dient: La bona notícia és que cada vegada vivim més; la dolenta és que surt tan car que no ens ho podem permetre.

El tema del que fer amb la despesa sanitària en la vellesa dóna molt de si, però avui volia ressaltar una dada que sovint passa ignorada. La realitat és que, contra el que acostumem a pensar, a partir dels 90 anys, la taxa de mortalitat disminueix enlloc d’augmentar. Curiosament, les dades indiquen que les persones de noranta o de cent anys tenen un estat de salut millor que els de vuitanta.

Per exemple, la probabilitat de patir Alzheimer en algun grau als 80 anys és propera al 70 %. Tres de cada quatre! En canvi, quan es mira que passa amb els centenaris, resulta que només un de cada quatre presenta aquesta afecció. No acostumen a tenir malalties cròniques, es mantenen actius, fan esport i fins i tot molts mantenen una vida sexual que consideren activa i  satisfactòria. Al final tots morirem, és clar, però en nonagenaris o centenaris la causa acostuma a ser una malaltia aguda. Una pneumònia o alguna cosa semblant, i no una patologia crònica. Enlloc d’anar-se apagant lentament, experimenten uns breus problemes i s’apaguen d’un dia per l’altre.

Tot plegat contrasta amb la idea que tenim de “com més vell, més fumut”, però sembla que aquest raonament només s’aplica al principi de la tercera edat. Tot sembla indicar que malgrat que efectivament, a mida que envellim, la maquinaria cada vegada va amb més problemes, hi ha un grup de persones que se’n lliuren dels problemes que associem amb la vellesa. Sigui per la combinació genètica que tenen, per l’ambient on han viscut, per l’estil de vida que han portat o per una bona ració de bona sort, el cas és que es mantenen en forma fins al voltant dels cent anys. Curiosament, sembla que a partir dels noranta son els homes els que tenen menys problemes de salut que les dones.

I la resta, simplement van caient pel camí molt abans afectats per malalties cròniques i per els mil problemes que afecten a partir dels seixanta als que no han tingut tanta sort. Per això, més enllà dels noranta, els que hi arriben acostumen a ser del grup dels més resistents i per això no és tan infreqüent trobar persones centenàries amb un grau d’activitat i una empenta vital envejable. En altres paraules. És difícil arribar als cent anys, però els qui ho aconsegueixen hi arriben en unes condicions molt millors del que acostumem a donar per fet.

Qui ho sap. Potser nosaltres estarem en aquest grup privilegiat. Segons les estadístiques tenim una probabilitat contra deu mil d’arribar als cent anys. Certament és baixa, però per Nadal també juguem a la loteria i la probabilitat és molt més baixa. A més, sospito que tenir una actitud optimista és d’aquelles coses que fan que les teves probabilitats augmentin.

 Si seguiu aquest blog haureu notat que les imatges astronòmiques m’encanten. Una de les moltes coses bones que té el viure en aquesta època és que podem gaudir de l’excitació de la novetat. Les properes generacions ja hi estaran acostumades i la novetat donarà pas a la rutina, però nosaltres tenim la sort de descobrir racons mai vistos de l’Univers. Disposem de tecnologies inimaginables fa molts pocs anys. Telescopis posats en òrbita que treballen amb un nivell de resolució increïble ens ofereixen imatges d’una bellesa brutal.

Però cal anar amb compte amb un petit detall que és fàcil oblidar. Si poguéssim anar fins els indrets que ara veiem a les webs d’astronomia, probablement quedaríem decebuts. Allà on esperaríem uns esclats de colors de dimensions titàniques, veuríem només estrelles normals brillant gairebé en blanc i negre. I és que les coses no són exactament com les veiem a les fotos. Però és que, en realitat, les coses tampoc són exactament com les veiem nosaltres.

La clau és que els humans només detectem la llum visible. Això és un petit fragment de tot l’espectre electromagnètic. Hi ha animals que poden veure en l’ultraviolat i poden captar molts més matisos en el color, per exemple de les flors. Altres animals detecten l’infraroig i les diferents temperatures del nostre cos les deuen identificar com tonalitats d’un color que nosaltres només podem imaginar.

De manera que per tot arreu ens arriba molta més informació de la que detectem. La nostra limitada biologia ens permet observar únicament una petita escletxa de totes les radiacions que ens envolten. O almenys això era així, fins que la tecnologia ens va permetre començar a captar també les radiacions a diferents longituds d’ona. Ara ja tenim detectors per captar des de les radiacions gamma d’alta energia fins les ones de radio més suaus.

Però som animals que depenem dels ulls, per tant, no queda més remei que transformar les emissions de raigs X, de raigs gamma, d’infrarojos o d’ultraviolats que detecten els nostres aparells en unes radiacions que els nostres ulls puguin captar, és a dir en un o altre color.

Per això, quan mirem imatges astronòmiques hem de tenir present a quina longitud d’ona s’ha captat. Perquè segurament la fotografia no tindrà res a veure amb el que podríem observar a ull nu, limitats al rang de la llum visible. És molt il·lustratiu comparar la imatge que s’aconsegueix al fotografiar la constel·lació d’Oriò amb llum visible o amb infraroja. Aquesta constel·lació és de les més espectaculars que podem observar una nit d’hivern, però si la mirem en l’infraroig el resultat és absolutament espaterrant.

I la Galàxia d’Andròmeda, un Univers en si mateix fet de centenars de milions d’estels agrupats en la immensitat del buit còsmic brilla amb un aspecte ben diferent si la mirem en el rang dels raigs X, dels infrarojos o del visible. I si combinem les imatges, el resultat encara és més espectacular.

Tot plegat hi ha qui ho veu com un petit engany. Com si fos un retoc del Photoshop. Però a mi em sembla just a l’inrevés. La tècnica en permet veure coses ben reals que els nostres ulls no poden captar. Però no només és un tema estètic, és clar. La informació que obtenim analitzant les diferents regions de l’Univers a diferents longituds d’ona és la que ens està permetent entendre com és en realitat. L’infraroig es particularment útil ja que, per l’expansió de l’Univers, la llum té tendència a desplaçar-se cap a longituds d’ona més grans. Moltes fonts de llum visible s’han desplaçat fins l’infraroig i a ull nu ja no les podríem veure. Però a més, ens deixa veure que hi ha al darrera dels abundants núvols de pols que hi ha allà fora. Allà on la llum visible queda aturada, la radiació infraroja pot passar sense problemes.

I coses semblants passen amb les altres zones de l’espectre. Hi ha estrelles de raigs X, hi ha fonts de raigs gamma que encara no tenim clar que els origina, hi ha emissions de radio que ens informen del que passa als nuclis galàctics…

Mirar al cel una nit estrellada és un espectacle fabulós. Però resulta aclaparador pensar que allò només és una petita, molt petita part de l’espectacle al complert. I la nostra generació tenim una gran sort de poder-ho començar a veure.

Ho he trobat per la xarxa i no m’he pogut resistir.

Es diu Pikaia gracilens, i no és un cuc. Aclareixo això del cuc perquè sospito que en algun titular sortirà descrit com a tal. Malgrat que era allargat com els cucs, que sembla tenir segments com els cucs i que feia només uns cinc centímetres de llarg com alguns cucs, insisteixo: Pikaia no era, en absolut cap cuc. Era un cordat i això, des del nostre punt de vista, és molt més important ja que sembla que efectivament Pikaia és un avantpassat nostre. El cordat  més antic que coneixem.

Els éssers vius els classifiquem en diferents categories cada vegada més generals. Així, els humans som l’espècie Homo sapiens, que pertany a la família dels Homínids, l’ordre dels Primats, de la classe dels Mamífers, del subfílum dels Vertebrats i del fílum dels Cordats, que formen part del regne Animal i del domini Eukariota. En realitat encara hi ha més divisions entre mig (superclasse Tetràpodes, infraclasse Placentats o  parvordre Caratins).

El cas és que quan parlem d’animals superiors, el que acostumem a tenir en ment són els del fílum dels cordats. Els que en algun moment de la seva vida tenen notocordi, que en el nostre cas és la columna vertebral. Dins els cordats hi ha els mamífers, les aus, els peixos, els rèptils o els amfibis. També n’hi ha d’altres més estranys, com els tunicats, però ja són molt menys coneguts. En canvi, si parlem d’artròpodes, d’estrelles de mar, de cucs o de meduses, ja no son cordats com nosaltres.

Doncs fa al voltant d’un segle es va descobrir a la localitat canadenca de Burgess Shale un jaciment de fòssils absolutament espectacular. Per un seguit de condicions ideals s’havien preservat molts animals molt primitius i en unes condicions excepcionalment bones. La gràcia era que no hem recuperat només els ossos (que encara no en tenien) sinó pràcticament tot el cos, incloent teixits tous. I era una fauna molt primitiva; de quan la vida pluricel·lular començava a ocupar el planeta i semblava que fes diferents experiments amb moltes possibles estructures bàsiques.

Com que parlem del Cambrià, fa uns 540 milions d’anys, aquell esclat de noves formes de vida macroscòpiques de tota mena, forma i estructura es va anomenar “l’Explosió cambriana”. Reconec que alguns dels meus fòssils preferits, com Hallucigenia són d’aquests jaciment (culpa de l’Stephen Jay Gould). Però el més interessant és que els principals fílums que hi ha actualment van sorgir en aquell laboratori de proves del Cambrià.

Quan es van classificar els fòssils de Burguess Shale, n’hi havia un, Pikaia, que recordava un cuc i que es va situar en la categoria dels anèl·lids. Però de seguida van sorgir els dubtes. Semblava tenir un notocordi i els segments del cos recordaven les bandes que en el nostre cas acaben donant lloc a les costelles i les vèrtebres. De manera que es va començar a pensar que Pikaia podria ser el més antic dels cordats coneguts. El més semblant a un precursor comú del que coneixem com animals superiors. Naturalment podria ser que demà en trobem un altre de diferent, millor o més antic, però de moment aquest és el que coneixem.

I ara acaben de publicar un article on, després d’analitzar els 114 fòssils existents de Pikaia, conclouen que efectivament aquell animalet (que no és un cuc) l’hem de catalogar dins del fílum dels cordats. El nostre re- re- re- re-besavi, i el dels ocells, dels peixos, de les serps, etc.

El que fa gràcia és que de tots els animals de l’explosió cambriana, només uns pocs van sobreviure i van donar lloc a descendents que ocupessin el planeta. Actualment hi ha uns pocs fílums (en coneixem uns 40, però quasi tots els animals que han viscut pertanyen només a 9 fílums). La resta dels experiments del Cambrià es van extingir. Alguns no serien viables i altres potser només van tenir mala sort. Cal dir que Pikaia no era especialment abundant. No semblava destinat a tenir un gran futur i altres animals semblaven molt més prometedors. En tot cas, Pikaia va sobreviure i altres no ho van fer, i això va decidir el futur del planeta.

Com deia en Jay Gould: Si voleu formular la pregunta de tots els temps (perquè existeixen els éssers humans?), una part de la resposta ha de ser: “Perquè Pikaia va sobreviure a la extinció de Burgess Shale”. Aquest resposta no esmenta ni una sola llei de la natura, no incorpora cap afirmació sobre rutes evolutives previsibles, cap càlcul de probabilitats basada en regles generals d’anatomia o d’ecologia. La supervivència de Pikaia va ser una contingència de la “simple historia” .

Ara mateix tots nosaltres gaudim del regal d’existir, de ser-ne conscients i de decidir que fem amb la nostra vida. Perquè això passés l’atzar ha fet caure els daus de la manera necessària durant milions i milions d’ocasions. I una de les més destacades va ser fa més de 500 milions d’anys, quan Pikaia, el nostre avantpassat, va tenir la sort de sobreviure.