Arxiu de la categoria ‘General’

Dos idiomes? Dues ments!

dijous, 30/04/2015

Els humans som éssers eminentment visuals, però ordenem les idees i els processos mentals en forma de llenguatge. El que cada vegada sembla més clar és que el camí és en dos sentits i la manera com parlem condiciona la manera com interpretem el món.

Que el idioma en que pensem modifica la manera com treballa el cervell ja ho van mostrar fa uns anys aprofitant una curiositat del rus, que posa en categories diferents els colors blau clar i blau fosc (blau cel i blau marí?). Pel color que els anglesos anomenen light blue els russos tenen la paraula goluboy i pel dark blue anglès, els russos tenen siniy. Això vol dir que pels anglesos hi ha diferents tonalitats de color però que entren dins de la mateixa categoria (blau), mentre que pels russos hi ha dues categories els goluboy i els siniy. Aleshores els presentaven dues mostres amb diferents tonalitats de blau i havien de decidir quina coincidia amb una tercera. Els anglesos obtenien sempre temps de resposta similars, però els russos responien molt més de pressa si la tria l’havien de fer entre goluboy i siniy.

De manera que si el que estem mirant entra en categories que anomenem de maneres diferents, les discriminarem millor que si entren en una sola categoria. És a dir que segons l’idioma que parlem i com les paraules agrupin els conceptes, la nostra ment funcionarà millor o pitjor per determinades tasques.

Això ja és curiós, però resulta que podem parlar més d’un idioma i aleshores encara resulta més interessant esbrinar com funciona el cervell dels bilingües. Acaben de presentar un estudi en el que comparaven els processos mentals en persones que parlaven anglès, alemany o tots dos. La gràcia de triar aquests dos idiomes és que tenen maneres diferents de descriure les coses. Els anglesos tenen tendència a explicar l’acció mentre que els alemanys esmenten l’objectiu del que passa. Uns diran “Un home camina” i els altres diran “un home està caminant cap al cotxe”. El motiu és que l’anglès permet especificar el temps en que passa una acció (“vaig navegar” és diferent de “estava navegant”) mentre que en l’alemany aquesta distinció no es fa i han de situar la frase en més context.

Quan van presentar escenes similars per detectar si les consideraven similars van trobar diferències notables. Si mostraven una dona entrant en un edifici o en un garatge, els anglesos ho consideraven similar (“entra en un edifici”) però els alemanys no (“va a treballar” o “va a buscar el cotxe”). Uns es centren exclusivament en el que passa però els altres inclouen la consideració del perquè passa. Com ja sospitaven, uns i altres interpreten el món de maneres diferents en funció del llenguatge. La qüestió era, que passa amb els bilingues?

Doncs que depèn de l’ambient en que es trobin, interpreten les coses d’una manera o altra. Un bilingüe en un ambient anglòfon actua com els anglòfons, però el mateix bilingüe en un ambient germanòfon actua com els alemanys! Aparentment el cervell s’adapta amb molta facilitat a interpretar la realitat en funció de l’ambient on es troba.

Quina conseqüència pot tenir? Doncs aparentment els bilingues tenen més capacitat per anar adaptant el punt de vista. Si parles més d’un idioma el teu cervell té més maneres d’interpretar la realitat i, sobretot, tens més facilitat per entendre que hi ha diferents maneres d’interpretar la realitat. Només el fet de canviar l’idioma fa que modifiquis la perspectiva amb la que veus les coses. Pot semblar curiós, però si ets bilingüe saps que, per exemple, hi ha emocions que costen expressar en un idioma però no en l’altre.

De vegades penso que si tots tinguéssim clar aquests detalls del funcionament de la ment, ens estalviaríem un bon nombre de malentesos i de conflictes. És clar que si fos monolingüe potser ho veuria diferent.

Polarització política

dimecres, 29/04/2015

La política és (o hauria de ser) una activitat interessant, noble i ben considerada. Les coses no són exactament així segurament perquè el factor humà hi té un enorme pes específic. Ara com ara, més que com una activitat al servei de la comunitat es veu com una manera d’enriquir-se o aconseguir poder per part de molta gent amb pocs escrúpols. Segurament aquesta també és una visió exagerada, però és el que hi ha.

Per evitar que l’accés a tant poder acabi corrompent les persones i els partits, s’han intentat diferents mecanismes i sistemes, amb èxits diversos. Un dels clàssics és el fet de votar llistes obertes o tancades. Aquí votem llistes tancades i les persones que hi participen acaben per ser poc rellevants. Només conta la cúpula del partit i la resta voten en bloc sense ni discutir-ho. Quan la disciplina de vot es trenca resulta tan excepcional que es notícia destacada. Pel mateix preu podríem estalviar-nos els parlamentaris i adjudicar al vot de cada cap de llista el valor equivalent als vots de tots els membres escollits del seu partit. La cosa no canviaria gens i ens estalviaríem una pasta.

Es diu que és millor les llistes obertes, on la gent no vota una llista sinó una persona (que forma part d’un partit). Així, la disciplina de vot és més feble i el teu representant pot votar amb els altres partits quan es tracta de defensar els interessos del teu districte. Sobre el paper està bé, però a la pràctica i amb el temps, la inèrcia dels partits sembla que tendeix a imposar-se, i al final les llistes obertes acaben patint del mateix mal que les tancades.

Això ho han vist en un estudi fet sobre el sentit del vot dels congressistes dels Estats Units. Miraven quantes vegades votaven junt amb el propi partit i quantes ho feien amb el partit oposat. Com que allà només hi ha demòcrates i republicans, era fàcil fer l’estudi.

El cas és que vist en una infografia, la polarització es fa evident. Entre les dècades dels cinquanta i els vuitanta, era freqüent que congressistes ignoressin les ideologies partidistes i votessin segons el que creien personalment (que no necessàriament havia de ser en interès dels seus votants), però això ja és història. Avui en dia, la polarització és similar a la que hi ha en països com el nostre amb llistes tancades i fèrries disciplines de vot. Ara, la distància entre republicans i demòcrates és total.

Quina és la conseqüència d’una radicalització tan evident? Doncs aquí la coneixem prou bé. És molt bona pels partits ja que acumulen i defensen aferrissadament parcel·les de poder, mantenen contactes amb empreses i encarrilen els fons públics cap a les seves esferes d’influència. En canvi, es menys bona per la societat, que veu com les lleis que han de definir les grans línies per on anirà la societat, des de l’educació, les grans infraestructures o el fet d’embarcar-se en guerres o similars, queden encallats o subordinats als interessos partidistes degut a una constant falta del necessari consens.

Que això passi també en països amb llistes obertes ja indica que no són cap solució màgica, més que res perquè solucions miraculoses no n’hi ha. Això, però, tampoc suggereix que l’alternativa sigui renunciar a intentar evitar-ho i simplement cedir tot el poder a les cúpules dels partits. Una opció que també té les seves avantatges. En tot cas, el que més m’agrada del treball, amb totes les limitacions que aquesta mena d’estudis pugin tenir, és que no es limita a repetir consignes, o a apel·lar a la visceralitat, als sentiments o a les fal·làcies. En temes de política, hi ha molt poca discussió sobre dades i, mira, normalment ho trobo a faltar.

El cinqué postulat d’Euclides

dimarts , 28/04/2015

Euclides va ser, potser, el matemàtic més important de la historia en el sentit que en la seva obra “Els Elements” va bastir els fonaments de les matemàtiques tal com les entenem. Va començar pel principi proposant cinc postulats a partir dels quals poder anar deduint tota la geometria i que és coneixen, naturalment, com els cinc postulats d’Euclides. Un postulat és una afirmació que s’accepta sense demostrar ja que no hi ha cap altre principi més bàsic del que es pugui fonamentar. El cas és que un dels postulats d’Euclides va portar de corcoll als matemàtics durant dos mil anys. I n’hi ha prou de llegir-los per intuir quin és:

1- Es pot traçar una recta entre dos punts.

2- Un segment rectilini es pot prolongar indefinidament en línia recta

3- Per cada centre i radi es pot traçar un cercle

4- Tots els angles rectes són iguals entre sí

5- Si una línia recta que talla a dues rectes forma pel mateix costat amb elles angles interiors la suma dels quals és menor que dos angles rectes, les dues últimes rectes prolongades indefinidament es trobaran en el mateix costat en què la suma dels angles és menor que dos angles rectes.

El més normal és que a mida que els vas llegint vas dient que sí, que molt bé, que sembla evident, fins que arribes al cinquè i aleshores exclames “…com!?”. Euclides el va plantejar així, però amb el temps s’han buscat maneres diferents d’expressar-ho de manera que sembli més senzill. Una de les més habituals és dir que “donada una recta i un punt, només hi ha una recta que conté aquest punt i que és paral·lela a la primera recta”.

Tot i així, segueix sent més complicat que la resta i durant molt temps van pensar que potser no era un postulat i que es podria deduir a partir dels altres quatre. Això ho van intentar durant segles, però sempre sense èxit. El cinquè postulat va ser una pedra a la sabata dels matemàtics durant dos mil anys.

Al final van treure’n l’entrellat amb una aproximació enginyosa freqüent en la matemàtica. Per saber si realment era imprescindible, el que van fer va ser imaginar que el cinquè postulat no fos cert. Podríem intentar construir una geometria partint de la base que per un punt passen infinites rectes paral·leles a una de donada. O també podríem imaginar que no en passa cap. Si en fer-ho apareixen contradiccions, voldrà dir que el cinquè postulat efectivament és necessari.

Però contra tot pronòstic, el resultat va ser que en els dos cassos obtenien geometries perfectament coherents. Per això ara hi ha qui parla de geometria euclidiana per referir-se a la que fa servir el cinquè postulat. Si el cinquè es planteja diferent apareixen geometries no-euclidianes que també són correctes.  Per exemple, la superfície de la Terra és no-euclidiana.

La clau és que la geometria d’Euclides es basa en suposar que l’espai és perfectament pla. Però la cosa canvia si és corbat. En una superfície plana, puc agafar una recta i, en angle de 90 graus dibuixar-ne una altra. Si aleshores faig el mateix una mica separat, tindré dues rectes paral·leles que mai es trobaran. Ara bé, si ho faig en una superfície corba, com ara la superfície de la Terra, les dues rectes si que s’acabaran trobant. De fet tots els meridians surten en angle recte respecte de l’equador i es troben al pol. I al contrari, hi ha superfícies en les que les línies se separen totes.

Quan els físics estudiaven l’Univers es preguntaven com era la seva estructura; oberta o hiperbòlica, tancada o esfèrica, o euclidiana és a dir, plana. A escala local podem dir que és euclidiana, però agafat en conjunt… doncs encara s’està discutint.

I tot per aquell enrevessat cinquè postulat d’Euclides!

 

Nepal: terratrèmol cada setanta anys

dilluns, 27/04/2015

Cinc centímetres cada any. Aquesta és la distància amb que s’apropen la placa índia i la placa euroasiàtica. Sembla poc, però pels moviments habituals en geologia és molt. En realitat és el moviment que ha creat la serralada de Himalaia i que encara no s’ha aturat. El que passa és que quan dues plaques xoquen i s’empenyen, la pressió es va acumulant lent però inexorablement fins arribar al punt de ruptura. Aleshores tot es sacseja, es posa a lloc amb una estrebada i el compte enrere torna a començar.

Això és el que ha passat al Nepal en el gran terratrèmol que ja porta milers de víctimes. Sempre es diu que els terratrèmols no causes víctimes, que són els edificis els que les causen. Certament la majoria de vegades, les morts són per caiguda de cases i per això als indrets on es construeix amb normativa anti-terratrèmols, el nombre de baixes és infinitament menor. Però aquesta vegada les allaus de geleres, esllavissades de muntanyes i fenòmens similars també ha tingut el seu paper en la devastació.

Curiosament, el terratrèmol estava relativament previst. El moviment de les dues plaques és inhabitualment constant i als registres històrics s’ha vist que cada setanta o vuitanta anys hi ha un sisme de magnitud important en la regió. És de les poques regions del planeta on les dinàmiques són prou constants com per generar aquesta ritmicitat. Casualment, això s’havia fet notar fa un parell de setmanes en un estudi on destacaven que el darrer terratrèmol havia sigut l’any 1934. Aleshores van morir més de dinou mil persones en un terratrèmol de magnitud 8,1.

Naturalment, una cosa és parlar de terratrèmols cada més o menys vuit dècades i una de diferent es poder dir si serà la setmana propera. Això no ho podem fer, de manera que la única alternativa és saber que abans o després tindrà lloc i fer les construccions de manera que minimitzin els danys. Una cosa fàcil de dir i que es pot fer en països relativament rics, però que és fer volar coloms en països pobres.

Tot i així, la organització mundial de la salut té programes per millorar la seguretat dels hospitals i la seva capacitat de resposta en cas de terratrèmols en zones de risc, com precisament, el Nepal. Llegir ara l’informe de prevenció publicat fa just dues setmanes amb consells per millorar la seguretat sísmica dels hospitals nepalís, dona una sensació estranya.

Ara hi haurà rèpliques del terratrèmol durant un temps. Després la cosa es calmarà, es ploraran els morts i es refaran els edificis, segurament de manera tan inadequada com abans. Passaran els anys i ho oblidarem fins d’aquí a unes dècades. Perquè tot sembla indicar que cap al 2090 tornarà a passar.

25 anys del Hubble

divendres, 24/04/2015

El telescopi Espacial Hubble ja té 25 anys. Disposar d’un telescopi situat a l’espai, on l’atmosfera de la Terra no distorsionés la llum que arriba ni n’absorbís part de la radiació infraroja era un somni per astrònoms. I després de gastar uns quants centenars de milions de dòlars en la fabricació, va ser el 24 d’abril de 1990 quan el van enlairar i a partir d’aquell moment la nostra visió de l’Univers va canviar per sempre més. Bé, exactament a partir d’aquell moment no va ser. L’inici de la missió del Hubble va ser un malson per als fabricants i els equips de la missió. Simplement havien comés un error en la fabricació i no funcionava correctament.

No costa gaire imaginar la cara que devien fer els responsables de la missió quan van començar a rebre el que se suposava que havien de ser les millor imatges obtingudes mai de galàxies i estrelles i es trobessin amb que estaven desenfocades. Les bronques, els crits i el mal rotllo van sovintejar aquells dies a la NASA. El Hubble és un telescopi que funciona amb un mirall de més de dos metres de diàmetre, i en el procés de polit havien fet que la part externa del mirall fos quatre mil·lèsimes de mil·límetre més planes del que estava previst. Molt poquet, però per un aparell del que s’esperava una precisió extrema, allò ho arruïnava tot ja que les imatges de l’extrem s’enfocaven en un punt i les del centre s’enfocaven en una zona diferent.

La sort és que ja estava previst que calguessin fer missions per anar reparant el telescopi. Posar un aparell com aquell en les condicions duríssimes de l’espai feia inevitable que determinats aparells, circuits i peces s’anessin espatllant i calgués anar reparant o substituint. L’error en la fabricació va fer que la primera missió de reparació enlloc de ser rutinària esdevingués desesperadament important. Però el cas és que se’n van sortir. Van afegir un sistema de correcció òptica i el resultat va ser excel·lent. A partir d’aquella reparació, el telescopi espacial no ha deixat d’oferir-nos imatges increïbles de galàxies, de zones de naixement estel·lar, dels límits de l’univers observable i de molt més del que podíem haver imaginat.

Abans i després de la reparació

Com acostuma a passar amb la tecnologia espacial, el que hem aprés allà dalt s’ha pogut aplicar en camps ben diferents. Ara disposem de radiografies digitals o de sistemes de diagnòstic per microendoscopia ja que hem aplicat els sistemes de processat de les imatges del Hubble a la pràctica clínica.

Però això no és res comparat amb la visió de l’Univers que ens ha ofert aquest magnífic instrument. Ara apareixen les llistes de les millors imatges i webs amb el recull de les observacions fetes. Segurament el Hubble seguirà descobrint indrets increïbles, però serà difícil obtenir imatges que superin la de la zona on el de gas estel·lar va col·lapsant per generar noves estrelles. Els anomenats “Pilars de la Creació” ha esdevingut la imatge més emblemàtica que ens ha ofert el Hubble en el seu quart de segle de feina. Però fa un parell d’anys en van aconseguir una altra que també la trobo remarcable. Fins ara havíem vist moltes vegades la imatge de la nebulosa del cap de cavall. Una taca fosca amb el perfil d’un cap de cavall davant d’un fons vermell causat per núvols d’hidrogen ionitzat.

Però el Hubble l’ha tornat a observar en el infraroig i la imatge és totalment diferent. Simplement espectacular!

El que cal per fer un drac

dijous, 23/04/2015

A més del dia del llibre i de la rosa (i del dia més maco de l’any), Sant Jordi hauria de considerar-se el dia dels dracs. A rel de la llegenda del Sant matant el drac per salvar la princesa, el drac ha esdevingut un secundari de luxe en la jornada. Per desgràcia, no tenim dracs per admirar més enllà de gravats medievals més o menys imaginatius que han renascut en pel·lícules i sèries de televisió.

La cosa és que avui en dia potser ja es hora de plantejar-nos disposar de dracs com Déu mana. Amb els avenços en enginyeria genètica no hauria de ser tan complicat aconseguir un drac de disseny fent servir eines i coneixements dels que ja disposem.

Com a material de partida podríem començar amb un dels animals més semblants als dracs. El dragó de Komodo (Varanus komodoensis). Un rèptil prou gran i ferotge com per resultar impressionant. Els cocodrils podrien servir, però estan massa adaptats a l’ambient aquàtic i es passen la vida estirats prenent el sol. Un drac ha de ser més actiu!

Entre les característiques que esperem dels dracs és que tinguin ales membranoses. El problema és que els animals alats han sacrificat un parell d’extremitats per convertir-les en ales, però els dracs tenen les quatre potes i, a més, dues ales. Per aconseguir-ho caldria introduir una mutació en l’esquema general del cos. Es coneixen mosques amb una mutació, anomenada bithorax, que tenen un segment de més al seu cos i presenten quatre ales enlloc de dues. Si afegim l’equivalent del gen mutat de la mosca al genoma del dragó de Komodo, podríem tenir un drac que tingui repetit el segment de la columna vertebral del que surten les extremitats anteriors. Un drac de sis potes.

Ara tocaria modificar les dues potes del segment repetit. Hauríem d’incorporar el programa genètic que ha fet que els rat-penats presentin uns dits llarguíssims units per una membrana que fa d’ala. Això li donaria un aspecte molt medieval al nostre drac de disseny, però tindria problemes per volar. L’animal pesa molt i li caldria una musculatura descomunal per poder enlairar-se. El problema és que tanta musculatura afegeix pes i fa que encara sigui més difícil volar.

Aquí tocarien un parell d’adaptacions agafades dels ocells i dels mamífers. La primera seria disposar d’uns ossos durs però buits per dins per encabir-hi part dels pulmons i guanyar lleugeresa com fan les aus. La segona seria una mutació en la síntesis de la proteïna muscular que fa que se’n generi molta més. Una mutació que espontàniament presenten algunes races bovines i que els dóna una musculatura descomunal. Així ja tindríem el drac en condicions de volar, si més no una mica.

Falta que tregui foc. Això està fumut, però podríem substituir el foc per alguna cosa que cremi, com ara un àcid. D’àcid clorhídric força concentrat en tenim a l’estómac. Una opció seria incorporar-hi sistemes com el de les aranyes, que quan capturen les víctimes li vomiten els sucs digestius per sobre, esperen que es digereixi i després xarrupen el que queda. Però això de deixar caure el suc digestiu és massa discret. D’un drac esperes alguna cosa més grandiosa. Millor triar el mecanisme d’expulsió del verí que tenen algunes serps, com algunes cobres. Només caldria substituir les cèl·lules que fabriquen el verí per les cèl·lules parietals del estómac que fan el clorhídric.

De manera que agafant determinades funcions biològiques que ja existeixen i afegint-les amb gràcia i imaginació a un òvul fecundat de dragó de Komodo, podríem aconseguir un drac molt digne. Ara potser sigui fantasia, però qui ho sap? Al ritme que canvien les coses en manipulació gènica potser no caldrà esperar tant per veure dracs volant pel cel!

Vitiligen

dimecres, 22/04/2015

Una pell negre amb taques blanques. La campanya publicitària centrada en la model canadenca Winnie Harlow aconsegueix cridar l’atenció. No se si en la roba que volen anunciar, però per descomptat que sí en la mateixa model. La causa és l’afecció de la pell que pateix, el vitiligen, que deixa zones sense pigmentació. En les persones de raça blanca és notable, però en les de raça negra, l’efecte és molt més cridaner.

Les afeccions de la pell acostumen a ser molt impactants per l’efecte estètic que tenen. Estem acostumats a veure pells de mil tonalitats, però en general es mostra més o menys homogènia a tot el cos. Amb el vitiligen apareixen zones totalment blanques i molt ben definides que amb els anys poden anar creixent i que sovint, però no sempre, estan simètriques al llarg del cos. I no. No és contagiós en absolut.

La causa és la mort dels melanòcits. Les cèl·lules que hi ha sota les primeres capes de l’epidermis i que fabriquen la melanina que enfosqueix la pell. El que no està gens clar és per quin motiu es moren els melanòcits. Hi ha diferents teories encara que potser la més esmentada és la relacionada amb processos auto-immunes. Aparentment alguns limfòcits començarien a atacar als melanòcits i a destruir-los per algun motiu que encara ignorem.

No és la única teoria. Hi ha qui pensa en un efecte tòxic del mateix metabolisme dels melanòcits. Altres hi veuen efectes de toxicitat relacionada amb neurones. També hi ha qui parla de l’inevitable estrès oxidatiu i al final, potser serà alguna altra cosa en la que encara no hi havíem pensat.

No sabem el que ho genera, i tampoc sabem com tractar-ho. Hi ha malalties que es va descobrir com curar-les abans d’entendre el que anava malament, però en el cas del vitiligen no hi ha hagut sort. La majoria de tractament donen resultats més aviat pobres. S’ha intentat estimular la generació de nous melanòcits amb diferents tractaments, s’ha provat autotransplantaments de pell i fins i tot s’ha intentat emblanquinar la resta de pell quan les zones blanques són majoritàries. Un problema de la malaltia és la pèrdua de defensa contra la irradiació UV del sol, però això es pot prevenir evitant la llum solar i fent servir protectors prou intensos.

De totes maneres, el principal problema pot ser de tipus psicològic. En una societat obsessionada amb l’aspecte extern, les taques del vitiligen són un problema estètic que es penalitza molt. Estaria bé que fóssim més racionals i menys pendents de l’estètica, però el món és com és. En això cal dir que la campanya publicitària ha contribuït a que la malaltia sigui millor coneguda, i entendre les coses sempre és un pas en la bona direcció.

Com es mou un pop?

dimarts , 21/04/2015

Això de tenir dos braços, dues cames, dos ulls i en general dos de quasi tot, és un gran invent de l’evolució. Hi ha animals que no la presenten, però la simetria bilateral ha representat un dels fets evolutius amb més èxit en els animals. Tenir més braços, com les estrelles de mar, pot representar algun avantatge, però la simplicitat i versatilitat de la bilateralitat s’ha imposat a la majoria dels ecosistemes.

Però alguns animals han triat un camí intermedi, i això comporta també un seguit de problemes que han resolt amb estratègies sorprenents. Un cas d’aquests són els pops (Octopus vulgaris).

Quan et preguntes si els pops tenen simetria bilateral o radial, descobreixes que… en realitat tenen les dues! El cap és un excel·lent exemple de simetria bilateral, amb els dos ulls situats a banda i banda. Però sota aquest cap hi ha una estructura de vuit tentacles amb estructura radial. I això pot representar algun embolic a l’hora de desplaçar-se. Si els humans ocasionalment ensopeguem, com s’ho fan els pops per no fer-se un embolic amb els tentacles?

Doncs sembla que repartint funcions. Per desplaçar-se sembla evident que no hi ha cap seqüència de moviments coordinats entre els tentacles. N’hi ha un que s’estira, s’agafa i s’encongeix, arrossegant la resta del cos. Quan el pop es desplaça pot modificar el camí simplement seleccionant el tentacle que ha de marcar el camí i ni tan sols li cal modificar la direcció en que apunta el cap. Però el que han vist quan han analitzat el moviment en detall és que, aparentment, no s’hi escarrassa massa en la manera com el tentacle fa la feina.

Tot sembla indicar que el sistema nerviós dels pops s’ha repartit la feina. El cap, el cervell principal tria el camí i selecciona quin tentacle li toca moure’s i estirar. Però de controlar com fer el moviment se n’encarrega part del sistema nerviós autònom. Com si el cervell tingués petits repetidors que controlen el moviment dels braços de manera autònoma. Després de tot, al sistema perifèric hi té el doble de neurones que al central. Però, és clar, cal molta neurona per controlar aquell garbuix de braços flexibles, adherents i extensibles.

En tot cas, la propera vegada que ensopegui, donaré gràcies de no tenir que controlar vuit cames amb moviments autònoms i aparentment esbojarrats com els pops.

Amor, gossos i oxitocina

dilluns, 20/04/2015

Internet s’ha omplert fins a petar de fotos de gossets mirant tendrament la càmera. Per uns dies els gatets han quedat arraconats pels seus companys canins. I tot per un article publicat a Science on explicaven quin efecte te la mirada dels gossos en el fet d’establir lligams amb els seus amos. La clau: la hormona oxitocina.

En l’estudi han vist que el fet que l’amo miri als ulls al seu gos fa que els nivell d’oxitocina de l’animal augmentin de manera significativa. I a l’inrevés, quan és el gos el que mira l’amo, els nivell d’oxitocina del humà també augmenten. Un efecte interessant que es limita als gossos però que no passa en llops encara que siguin criats per humans, fet que suggereix que aquest lligam hormonal desencadenat per la mirada s’ha anat generant al llarg del procés de domesticació dels gossos.

Encara més. Si administraven oxitocina als animals, aquests estaven més estona mirant als amos. En aquest cas, però, hi havia un detall interessant: l’efecte només passa en gossos femella.

L’oxitocina té un paper molt important com a neurotransmissor en el cervell. La seva presència activa determinades vies nervioses i n’inhibeix d’altres, de manera que modula el comportament de manera important. Li diuen la hormona del amor ja que durant l’enamorament es generen nivells elevats d’oxitocina. També durant l’orgasme, durant el part, durant l’alletament i en situacions de por. Si en hi fixem, sempre són situacions amb una càrrega emocional molt intensa. Dons en part, la càrrega emocional la sentim ja que generem oxitocina.

En estudis en ratolins s’ha vist que si es bloqueja la oxitocina, les femelles perden interès pels mascles i els arriba a desaparèixer el període de cel. També s’ha vist que femelles sense oxitocina mostren desinterès per les seves cries. I al revés. Animals verges als que els administren oxitocina mostren comportament maternal. Molts dels sentiments més valorats en els humans, l’amor, l’instint maternal, els vincles socials… no deixen de ser l’efecte de la oxitocina sobre algunes neurones. De fet, la mirada dels fills recent nascuts desencadena una onada d’oxitocina en els pares que contribueix a establir el lligam entre els dos. L’amor té una base química molt interessant.

També té efectes com disminuir la sensibilitat al dolor i reduir l’ansietat. La sensació de benestar de després d’un orgasme és per les endorfines, però l’oxitocina també hi col·labora.

En realitat aquesta simpàtica hormona té moltes aplicacions. Una de les més emprades es per desencadenar el part ja que augmenta les contraccions uterines. Però sembla que a més dels humans, els gossos també han aprés a treure’n partit i s’han espavilat per fer que els humans la secretem en resposta a la seva mirada. En certa manera els gossos ens manipulen a través de les hormones. No són pas rucs, no.

Cal patir per la Intel·ligència Artificial?

divendres, 17/04/2015

Hem de patir per la intel·ligència artificial (I.A.)? Els robots poden representar un perill per l’espècie humana? Podria tenir lloc una rebel·lió de les màquines similar a les de les pel·lícules “Terminator”, o “Jo, robot”. Fa uns pocs anys, amb els sistemes informàtics a les beceroles no hi havia motius per inquietar-se, però al ritme que anem millorant la capacitat i complexitat dels sistemes informàtics, potser aviat sí que representaran uns competidors contra els que poca cosa podríem fer si els dóna per rebotar-se.

Doncs hi ha opinions per tots els gustos. Alguns personatges famosos ja han mostrat un cert grau de preocupació. L’Stephen Hawking ha avisat que l’emergència de la intel·ligència artificial pot representar la fi de la humanitat, i en Bill Gates ja ha dit que la I.A. ja comença a ser prou potent com per representar una amenaça.

Altres en canvi, són molt més optimistes. En Neil deGrasse Tyson ha deixat anar que mentre no els programem emocions, no tenim cap motiu per patir. I també hi ha qui ha fet notar que si un robot es descontrola, només cal esperar una estona a que se li acabi la bateria per tenir el problema resolt.

Jo reconec que no m’inquieta massa el tema, però aquesta vegada, les posicions optimistes em semblen d’una innocència i candidesa increïbles. Per molt que valori en deGrasse Tyson, diria que és una bestiesa pensar que les emocions cal programar-les. És molt més probable que en un sistema que adquireixi prou complexitat com per tenir alguna cosa similar a la intel·ligència, les emocions han de sorgir soles. Potser com a subproducte o potser com a condició necessària. Però no són com un idioma que s’aprèn sinó una part de la mateixa intel·ligència.

El dia que una màquina tingui alguna cosa que realment mereixi el nom d’intel·ligència, també tindrà emocions. Va tot en el mateix paquet.

El mateix em passa amb l’estirabot de deixar que se li acabi la bateria. Ei! Que representa que parlem d’un sistema intel·ligent. Afirmar que no hem de patir per les màquines intel·ligents que es comporten de manera estúpida és una obvietat.

La majoria dels arguments per dir que una hipotètica generació de màquines amb sistemes intel·ligents no representa cap amenaça, tenen molt poca consistència. I en realitat hi ha més temes per reflexionar. Si emergís la intel·ligència en un sistema artificial, en seriem conscients? O ens podria passar desapercebut. Som molt bons (o no) identificant la intel·ligència humana, però altres tipus de consciencies intel·ligents les entenem molt menys.

En tot cas, abans o després arribarem a esbrinar-ho ja que, coneixent com som els humans, sospito que no deixarem d’anar desenvolupant sistemes de I.A. cada vegada més i més sofisticats. I com que en realitat no tenim ni idea de com es genera la consciència, podem arribar creuar la línia sense ni adonar-nos-en. O potser no. Potser cal alguna cosa més que no hem tingut en compte.

Però quan hem deixat de jugar amb alguna cosa interessant simplement perquè no la entenem?