Arxiu de la categoria ‘General’

Fes-me un petó

dijous, 20/02/2014

runes.jpgFes-me un petó

El missatge pot despertar la curiositat, induir un somriure o excitar la imaginació, però en realitat té molta més gràcia del que sembla. És el que hi havia escrit en una fusta gravada per un víking fa uns vuit-cents anys. El problema és que ho havia escrit fent servir un codi particular, un seguit de línies, que no s’ha pogut desxifrar fins fa uns dies.

La veritat és que això dels texts escrits en llengües desconegudes, o que feien servir codis per encriptar-los i evitar que ningú, tret del destinatari, els llegís, és de les coses que desperta més la curiositat. Saber que tens un text al davant on hi ha un missatge, però que resta inabastable, fa que tinguis més ganes encara de llegir-lo. I de llenguatges desconeguts encara n’hi ha uns quants. Sistemes que persones com nosaltres van fer servir per comunicar-se i que ara queden amagats sota un vel d’ignorància.

Hi ha casos particulars, com el manuscrit Voynich, que potser sigui una simple enganyifa i no hi hagi res a desxifrar. O casos com l’escriptura lineal A minoica, que hem pogut desxifrar en part, però no traduir. És a dir, que sabem quins sons representa, però ignorem que volen dir aquelles paraules.

En el cas dels víkings, el problema no era la seva manera d’escriure, ja que les típiques runes gravades arreu ja es coneixen perfectament. Però moltes vegades feien servir diferents codis per amagar el sentit del que gravaven. I aleshores els texts passen a ser un misteri. Podríem esperar que es tractes de secrets importants, missatges militars, polítics o de transaccions comercials remarcables, però ara que l’han desxifrat veiem que la cosa era més mundana. I, en certa manera, molt més humana. Perquè què hi ha de més humà que enviar un missatge codificat a algú per demanar-li un petó? No deixa de ser una versió vikinga d’un missatge teclejat al mòbil per adolescents que no volen que els pares el llegeixin.

Com acostuma a passar, en K. Jonas Nordby va disposar d’una versió nòrdica de la pedra de Rosseta. Un altre gravat on, fa segles, dos homes anomenats Sigurd i Lavrans van deixar els seus noms escrits en runes normals però també fent servir el codi, anomenat jötunvillur. A partir d’aquesta informació, es va poder entendre com alteraven les lletres per ocultar el missatge.

Segons l’autor, potser exagerem en la tendència que tenim a imaginar grans secrets en tot allò que resta ocult. Els víkings feien servir codis per ocultar el missatge només com a divertiment, o per missatges molt quotidians. Si algú del futur intentés desxifrar el que s’escriu al whatsapp potser pensaria que es ple de missatges ocults rere maneres incorrectes i alterades d’escriure. Però la gran majoria serien coses quotidianes que només tenen sentit pels que s’intercanvien el missatge i en un context i moment molt concrets.

En tot cas, sempre fa gràcia desxifrar un codi desconegut. I aquest en concret ens recorda que tot i que la història sempre ens l’expliquen com un seguit de batalles i reis, al llarg dels temps la gran majoria dels humans hem anat fent si fa no fa el mateix. Mirar de viure el millor possible, estimar i divertir-nos. Ignorem qui va gravar el missatge i l’únic que podem fer és somriure i esperar que la seva sol·licitud fos ben acollida. Deixeu-me brindar per un petó fet (potser) fa vuit segles.

Pinya de matí, pinya de tarda…

dimecres, 19/02/2014

Ananas.jpg La fotosíntesi és el procés amb el que els vegetals aprofiten l’energia de la llum per fabricar matèria orgànica a partir del CO2 de l’atmosfera. El nostre cos, i el de tots els éssers vius que veiem al nostre voltant, existeixen gràcies a que les plantes van transformar CO2 i aigua en sucres. A partir d’aquests sucres es van poder fabricar la resta de molècules de que estem fets. En certa manera tots som fills dels vegetals.

En línies generals la fotosíntesi es divideix en dos fases. Una que s’anomena “fase lluminosa” té lloc quan les plantes aprofiten la llum per generar energia. D’altra banda hi ha la “fase fosca”, que és quan les plantes aprofiten l’energia generada durant la fase lluminosa per fer reaccionar el CO2 i l’aigua i generar sucres. L’esquema general pot semblar simple, però els detalls de la fotosíntesi són extremadament complexos i variats. A més, no totes les plantes la fan exactament de la mateixa manera.

Un detall important és que els noms de fase lluminosa i fosca indueixen a error. La fase lluminosa requereix llum, però la fosca pot fer-se a les fosques o amb llum. El nom simplement indica que no és depenent de la llum i intenta sobretot distingir-lo de la fase lluminosa. De fet, les dues fases sovint tenen lloc simultàniament durant el dia.

Hi ha unes plantes, però, que en certa manera sí que han separat les dues fases entre el dia i la nit. Es diuen plantes CAM i un exemple típic en son les crassulàcies com ara les pinyes tropicals. Són plantes que viuen en ambients secs i calorosos i això els planteja un problema important. Les plantes tenen unes estructures anomenades “estomes” que són com uns porus que poden obrir i tancar i per on entren els gasos i el vapor d’aigua de l’atmosfera a l’interior. Normalment els obren per permetre que l’aigua s’evapori i així empenyi el flux de la saba des de les arrels cap a dalt. Molt enginyós, però si ets una planta que vius en un ambient semi desèrtic et pots quedar sense aigua de seguida, de manera que cal tancar els estomes durant el dia.

Ah! Però si tanques els estomes, el CO2 no pot entrar i no pots fer fotosíntesi! Aleshores?

Doncs el que han fet ha sigut és obrir els estomes durant la nit per capturar CO2 sense perill d’assecar-se i emmagatzemar-lo d’alguna manera dins les cèl·lules. Després, quan surt el Sol els tanquen i es dediquen a fer la fotosíntesi aprofitant el CO2 que han emmagatzemat. I per emmagatzemar-lo han desenvolupat una via metabòlica que transforma el CO2 en àcid màlic. Per això és diuen plantes CAM, perquè fan l’anomenat “Metabolisme Àcid de les Crassulàcies”.

Tot plegat és interessant pels amants de la bioquímica o dels vegetals, però molts pensareu, quina gràcia tenen aquests detalls? Doncs que si un dia mengeu una pinya tropical podeu trobar-la més aviat àcida o més aviat dolça i potser pensareu que la van collir quan encara estava verda o quan ja havia madurat. Però no! La diferència de sabor és deguda a si la van tallar al mati o al vespre.

Si la van collir al matí, les seves cèl·lules contenien molt àcid màlic, fruit de la captació del CO2 i de l’emmagatzemament en forma d’aquest àcid. Això, inevitablement, acidifica el fruit. En canvi, si la van collir a la tarda, la planta ja ha tingut temps de transformar l’àcid màlic en sucres gràcies a la fotosíntesi, de manera que desapareix l’àcid i és substitueix per la dolçor dels sucres.

De fet, va ser la diferència en el gust d’aquests fruits en funció de l’hora de recol·lecció el que va portar a investigar-ho i va permetre descobrir aquest tipus de metabolisme. I, mira, sempre fa gràcia conèixer les rutes bioquímiques i les adaptacions ecològiques que s’amaguen rere el sabor més o menys àcid de les pinyes que mengem de postres.

Fe? o simple ignorància?

dimarts , 18/02/2014

creationism.jpgSi en algun lloc de la Bíblia, trobés un passatge que digués que dos més dos és igual a cinc, no posaria en dubte el que estic llegint a la Bíblia. Ho creuria, ho acceptaria com a veritat, i després faria el possible per entendre-ho”. És la frase que dóna inici a un resum d’un documental de la cadena HBO sobre com pensen els creacionistes. La següent frase, per descomptat, ja fa referència als micos i l’evolució. Una mena d’obsessió que els persegueix.

N’hi ha més. Totes previsibles. Amb raonaments absurds del tipus: Si Déu ens va fer a la seva imatge i semblança i els científics diuen que som iguals que els animals, això vol dir que Déu és un animal? Dic raonaments per posar-hi un nom. Encadenar paraules sense fer servir la raó no crec que es pugui classificar de raonaments. I ells estan orgullosos precisament de deixar de raonar sobre allò que llegeixen al seu llibre sagrat.

Diuen que hi ha conflicte entre la ciència i la religió. Però potser no és exacte. El conflicte només es dóna amb els que amb l’excusa de la religió han triat deixar de pensar. Desconnectar les neurones. Prescindir del cervell. Si haguessin nascut fa un mil·lenni al que ara és Escandinàvia defensarien amb igual fermesa que l’evolució és un engany perquè l’home i la dona van ser creats a partir dels troncs d’un freixe i d’un om. Que Odín els va infondre la vida però que va ser el seu germà,el déu Vili qui els va donar l’ànima i la capacitat de judici mentre que l’altre germà, el déu Ve els va donar la vista, l’oïda i la resta de sentits. I l’argument per defensar-ho seria el mateix que fan servir ara: “Ho he llegit en algun lloc i he decidit creure-m’ho cegament”.

També apareix l’inevitable argument de la relativitat. Per què he de fer cas a la ciència i no a la Bíblia? No hi ha absoluts i tots els punts de vista són igualment vàlids.  Doncs mira. No. T’hi posis com t’hi posis, dos i dos no són cinc, i si trobes que a la Bíblia posa cinc, planteja’t com a mínim si hi ha un error d’impremta o de traducció abans d’acceptar-ho cegament. A més, qualsevol altra opinió no és igualment vàlida. De fet, la bellesa de les matemàtiques és que les seves conclusions no són una qüestió opinable. Amb la resta de ciències (i en tot en general) una opinió basada en dades sempre pot estar errada, però en principi és més sòlida que una que està basada exclusivament en creences personals.

Aquesta colla són un cas extrem. Jo he conegut i discutit amb molts creients perfectament assenyats que no agafen la Bíblia, o el llibre sagrat corresponent a la zona geogràfica on van néixer, de manera literal. Igual que el científic boig que vol dominar el món és només una caricatura, els creacionistes radicals també semblen una caricatura. Per desgràcia, són bastant més reals i tenen bastant més poder i influencia en política i educació al seu país.

Però mirant el vídeo he topat amb un que m’ha donat una pista de perquè pensen així. Afirma que el problema és la mort. Tots hem de morir, i l’evolució no dóna cap manera d’afrontar la mort. En canvi, la Bíblia (i qualsevol religió) t’ho posa molt fàcil amb promeses de paradisos, redempció, justícia i una eternitat de bon rotllo adequat a la teva cultura particular. El neguit que a tots ens pot generar el saber que hem de morir l’anestesien amb les seves creences i ataquen ferotgement qualsevol idea que faci trontollar les fantasies promeses per després de la mort.

En realitat tampoc acabo d’entendre el problema. Pots ser creient i confiar en un més-enllà sense necessitat de deixar d’entendre com és el món, com es mouen els planetes, com evolucionen les espècies i que dos i dos són quatre. La fe és una creença no fonamentada en la raó. És creure en coses per les que no tenim probes. El fumut és quan implica creure en coses que ja sabem que són falses.  Però llavors ja no és fe, és simple i radical ignorància.

La florida dels ametllers

dilluns, 17/02/2014

ametllers.jpg Aquest cap de setmana hem gaudit de l’espectacle de la florida dels ametllers. Ja feia alguns dies que es podien veure alguns exemplars coberts de flors blanques o roses, però eren casos aïllats, els primers agosarats que s’aventuraven a mostrar el seu despertar enmig de l’hivern. De cop, però, tots es van posar d’acord i el camp va omplir-se de color, oferint-nos uns paisatges espectaculars.

Moltes vegades es diu que la florida dels ametllers és el primer indici de la primavera, però això és una mica exagerat. Encara estem al vell mig de l’hivern, i falten moltes setmanes de fred, vent, neu i mal temps en general. Un mal temps que els arbres que han florit hauran de  patir estoicament.

Més que un avís de la primavera, els ametllers els veig com un recordatori de la vida que espera amagada, imperceptible dins les branques aparentment ermes dels arbres, les llavors que esperen a germinar barrejades amb el terra que ens envolta, les espores que es mantenen inactives però que només els cal una empenta per posar el metabolisme en funcionament. La vida vegetal no està aturada del tot, simplement dormisqueja i només calen uns pocs dies amb certa temperatura, determinades hores de llum i un mínim nivell d’humitat per desencadenar l’esclat de la primavera.

Hi ha vegetals que no es compliquen gaire la vida quan arriba l’hivern. La planta mor i deixa les llavors en estat de metabolisme mínim esperant millors temps. Diuen que una retirada a temps sempre et dóna la ocasió de tornar a donar guerra, i això és el que fan les herbes i molts vegetals. Però els grans arbres no s’ho poden permetre ja que triguen massa anys a créixer i no s’escapen d’entomar uns quants hiverns. Les que aturen, o més aviat, alenteixen el metabolisme s’han enginyat maneres per impedir el flux de saba per l’interior. Generen uns sucres, la cal·losa, que formen una pasta que tapona els porus interns de manera que tot l’interior queda una mica aïllat. Una de les primeres coses que ha de fer el metabolisme es desfer aquest segell per permetre de nou la circulació interna.

Les maneres com detecten les hores de llum solar les cèl·lules vegetals també tenen una curiosa bellesa. Hi ha proteïnes que s’activen per l’energia de la llum. Quan s’han activat poden desplaçar-se fins el nucli de la cèl·lula per unir-se al DNA i activar l’expressió de diferents gens relacionats amb la posada en marxa del metabolisme. El cas és que també hi ha sistemes que degraden aquestes proteïnes, de manera que si no se n’acumula prou quantitat de les activades el metabolisme no es posa en marxa. I per acumular-ne prou, cal que la llum il·lumini la cèl·lula vegetal un determinat nombre d’hores.

De fet, la primavera no arribarà arreu al mateix temps ja que segons la latitud, les hores de sol són diferents. Per això la floració es pot seguir de sud a nord, com si la primavera arribés, no com un esclat global sinó com una onada vital que cobreix l’hemisferi. Una onada que amb el canvi climàtic experimenta un desplaçament afegit cap al nord.

Però encara falta una mica per tot això. L’hivern encara ens ha de portar pluja i neu, però també dies assolellats però glacials i amb una atmosfera transparent que conviden a passejar a l’aire lliure. És curiós pensar que els humans som dels pocs animals que hem aconseguit girar la truita a l’hivern i convertir l’estació més dura, difícil i perillosa per la vida en una època d’esports i de fantàstiques vetllades al voltant del foc. Tampoc hem de permetre que la promesa de la primavera ens impedeixi gaudir els plaers de l’hivern!

La tempesta del segle, de cada any

divendres, 14/02/2014

porthleven.jpg Aquest hivern estem assistint a un grapat de fenòmens extrems. Des de vòrtex polars que deixen els Estats Units coberts per la neu fins a tempestes inacabables que deixen el Regne Unit sota l’aigua. Les imatges de la força de  la meteorologia es comencen a fer habituals i alguns ja diuen que aquest hivern és avorrit a Anglaterra. Just quan sembla que les onades no poden ser més grosses, que la pluja no pot ser més intensa i que el vent no pot bufar més fort, van i superen els rècords del dia anterior. I així cada dia. Tant fenomen inhabitual esdevé una rutina monòtona.

També topem amb els inevitables comentaris sobre el canvi climàtic. I en trobem en tot el ventall. Els negacionistes somriuen i assenyalen el mal temps mentre pregunten on és l’escalfament? Els alarmistes assenyalen els rècords històrics que van caient i recorden que ells ja avisaven del que ens venia a sobre. I els científics s’encongeixen d’espatlles i fan notar que una tempesta individual, per bèstia que sigui, no serveix per indicar res i no demostra res. Només serveixen les tendències a llarg termini.

L’únic que passa és que aquest recordatori dels científics el sentim cada vegada amb més freqüència. I això potser ja és indicatiu d’alguna cosa.

Que l’escalfament global generi hiverns més crus no és cap sorpresa. Els climatòlegs ho avisen des de fa temps. Fins i tot era el desencadenant de la pel·lícula “El dia de demà” on Nova York s’inundava i es congelava per culpa de l’escalfament global.

El problema és simplificar un fenomen complex. Que l’atmosfera s’escalfi vol dir que tindrà més energia per moure les masses d’aire. Les borrasques i els anticiclons seran més potents i els corrents d’aire que mantenen diferents equilibris alteraran el seu curs. Els corrents d’aire que mantenen les grans masses d’aire fred confinat a les regions poden afeblir-se prou com per permetre la baixada de vòrtexs polars més fàcilment. Baixes pressions més marcades fan augmentar una mica més el nivell del mar, que també ha pujat uns centímetres per l’afegit de la fusió del gel. Tot plegat fa que l’aigua colpegi més intensament les zones costaneres.

Tempestes tremendes sempre n’hi ha hagut, però amb el canvi climàtic seran més freqüents. I mai podrem dir si una determinada tempesta és conseqüència de l’escalfament global ho hauria tingut lloc de totes maneres. El mateix ens passarà amb els estius i els hiverns extrems.

Per desgràcia, poques coses conviden a l’optimisme. Caldria emprendre accions a nivell internacional, però els que les haurien de liderar acostumen a ser polítics amb molts interessos a curt termini, molts deutes amb empreses implicades en l’assumpte i una colossal ignorància científica. Les persones tenim la tendència a imaginar que el que ens passa és el que passa arreu del planeta. Per aquí aquest any ha nevat i fa fred, però tampoc és excepcional, de manera que no ens preocupem pel canvi climàtic, que ja tenim prou problemes. Els anglesos ho oblidaran tant bon punt baixin les aigües i surti el sol, i els americans ho faran quan la neu es fongui.

Això, junt amb una mica de propaganda finançada dels lobbis negacionistes fa que cada dia deixem per més endavant posar-nos a canviar l’estil de vida. I quan ens hi posem, segurament ja serà massa tard. Una mica com els habitants de l’antic imperi romà, que segurament no en van ser conscients que l’Imperi havia caigut i s’endinsaven en l’època medieval. Ells simplement es queixarien que cada any era lleugerament pitjor que l’anterior, però que males èpoques sempre n’hi havia hagut i aviat tot tornaria a la normalitat.

També és curiós com ens anem adaptant a la situació. N’hi ha que ja hi fan negoci, però de maneres que en perspectiva potser no són les més intel·ligents. De totes maneres, els humans, som animals intel·ligents, però potser tampoc tant.

Com et treus el jersei?

dijous, 13/02/2014

jersei.jpg Mires de lluny una figura que s’acosta i, molt abans de poder distingir cap tret particular ja saps si és un home o una dona. No cal veure la cara, pot vestir de manera completament neutra i potser no distingim cap dels caràcters sexuals evidents que permeti esbrinar-ho, però, malgrat tot, quasi sempre notem la diferència. De fet, quan topem amb algú i dubtem si és un home o una dona, resulta particularment desconcertant.

Això no passa en els nadons. Per saber quin sexe tenen ens guiem pel color de la roba, les joguines que li compren i la manera com el tracten els que ja el saben, però d’entrada ens ho han de dir. Una de les coses més extraordinàries de veure créixer els nens és notar com, a l’adolescència, comencen a sorgir diferències en la manera de moure’s, de caminar, d’interactuar. Moltes són resultat del condicionament a que sotmetem les criatures des del mateix moment de néixer, però altres són resultat de la pura biologia.

Recordo que una vegada comentava aquest fet amb una noia. La gràcia que em feia quan les nenes començaven a caminar amb el moviment de malucs característic de les noies més grans. També és divertit notar com això comença a desconcertar els nois lleugerament més grans. La meva interlocutora em va dir que creia que els lesbianes no caminaven així, però jo discrepava. Hi ha coses que no depenen de la identitat sexual sinó del sexe del cos.

El cos de la dona presenta una estructura esquelètica diferent de la de l’home. Per poder parir té uns malucs més amples i el fèmur s’uneix en un angle lleugerament diferent del de l’home. Això fa que per caminar el moviment sigui, inevitablement, diferent entre els dos gèneres. No és un tema de coqueteria o de seducció sinó de pura biomecànica. Altra cosa és que després, les noies puguin exagerar aquest moviment quan ho creuen convenient ja que no triguen a descobrir l’efecte que poden tenir en els seus companys de sexe oposat determinats balancejos.

Aquestes diferències a l’hora de caminar o de córrer són les que detectem inconscientment. Però n’hi ha altres que, tot i que no n’estic segur, sospito que també tenen relació amb l’estructura de l’esquelet. Una cosa que em crida l’atenció és la manera que tenim de treure’ns un jersei. Fa uns dies estic preguntant al meu entorn com ho fan, i la diferencia entre homes i dones és molt clara. Majoritàriament les noies creuen els braços i agafen el jersei per sota. Després, fan un moviment impossible i el jersei surt sense problemes. Si jo ho intento, simplement quedo clavat a mig camí. No dec ser l’únic perquè els nois el que fem amb més freqüència és agafar el coll del jersei per la part de darrere, sense creuar els braços, i estirar des del coll cap endavant per arrossegar el jersei cap enfora.

Els dos sistemes són igualment eficients… però cada un per un sexe. Amb una mica de compte tots podem fer-ho de les dues maneres, però la que ens sembla natural és diferent en cada cas. Miro la forma dels esquelets i potser ho entenc o, al menys, especulo una mica. Els homes tenim espatlles més amples i braços més llargs. Això fa que al creuar-los i aixecar-los, els colzes sobresurtin molt més que en el cas de les noies i fàcilment s’encallen amb la roba. La part més difícil, la més ample, són les espatlles, per tant, ens és millor controlar per dalt. Les noies no tenen aquest problema i poden controlar-ho agafant el jersei des de baix.  No se si els pits també hi tenen alguna cosa a veure, però això ja va més enllà de l’esquelet.

De qüestions relacionades amb la biomecànica que tenen un reflex en la vida quotidiana n’hi ha moltes. Algunes de ben inesperades. Però es barregen amb temes culturals, i potser també, psicològics, i costa discriminar-ho. Les noies caminen sovint amb els braços creuat com tapant el pit. Tenim maneres diferents de seure creuant les cames. Les noies les mantenen molt més juntes que no pas els homes. Es considera més correcte, tot i que la manera de vestir i el fet de no tenir uns testicles per allà també influeix, és clar.

Notar aquesta mena de diferencies, de matisos, en la manera de fer, pot tenir la seva gràcia. També és interessant veure com en funció de la cultura, la ideologia, la religió o la societat en que creixem, alguns d’aquests trets s’intenten potenciar o dissimular enlloc de, simplement acceptar les diferències i gaudir d’aquesta diversitat.

En paper o en pantalla

dimecres, 12/02/2014

e-reader.jpg Vivim un temps en el que segurament és llegeix més que en cap altra època. Els adults acostumem a criticar la poca lectura dels joves i dels adolescents, però és un error d’apreciació. Els joves llegeixen moltíssim en pantalles de tota mena de dispositius. Llegeixen el que hi ha al Facebook, al Washapp, al Twitter i a qualsevol altra xarxa que els faci gràcia. Fins i tot algun blog!  Potser no llegeixen llibres en el sentit clàssic, però això ha passat sempre. Amb l’adolescència es deixen els llibres per viure i experimentar la vida, i anys després n’hi ha que redescobreixen el plaer de llegir.

El detall remarcable és la manera com el suport físic del text està canviant. Sembla que al paper li arriba l’hora de cedir el pas a les pantalles, però encara trigarà a completar-se. La meva generació no farà el pas fàcilment, però les següents potser tindran algunes dificultats inesperades. Per descomptat que els llibres electrònics, les tablets i altres ginys, proliferen i guanyen pes en el mercat, però quan m’hi poso a llegir trobo que hi ha alguna cosa que no m’acaba de funcionar. Naturalment hi ha el pes del costum. Tota una vida llegint en paper crea uns hàbits que no es poden ignorar. Però potser hi ha alguna cosa més.

Llegir no és simplement passar la vista per un text i anar interpretant els signes. En realitat el cervell processa molta més informació que també contribueix a la lectura. Coses aparentment irrellevants que segurament no ho són tant. Per exemple, quan tinc un llibre a la ma, em faig una idea mental molt aproximada de quantes hores de lectura tinc per davant i de en quin punt de la història em trobo. Una informació que passa desapercebuda excepte quan veig que el llibre s’està acabant i la història està lluny de concloure. Això em crea una mena de neguit molt real i modifica l’experiència de llegir.

A mida que transcorre la lectura anem recordant el que hem llegit. Un plaer en les novel·les, i un focus d’interès si estem estudiant alguna cosa. En teoria aprenem els conceptes i posteriorment els recordem en abstracte. Però la realitat és que ho fem de manera molt lligada a com ho hem llegit. Per recordar conceptes el cervell també fa servir la informació de en quin indret de la pàgina estava aquella informació que vàrem llegir. A dalt de tot? En un extrem? Perduda en un paràgraf insuportablement llarg? O condensada en dues línies que estaven en cursiva? Aquests detalls no són irrellevants i ajuden a fixar la memòria i l’aprenentatge. Quan hi penso m’adono que hi ha conceptes que els associo a determinats tipus de lletra, només perquè aquella era la lletra amb la que estava imprès el llibre on ho vaig llegir per primera vegada.

De fet, amb el llibre hi ha molts altres factors sensorials importants. El pes, la textura del paper, l’olor característic, l’enquadernat o el grau d’envelliment. Característiques físiques que d’alguna manera queden lligades mentalment al que estem llegint i que contribueixen a establir i fixar-ho en la memòria.

El problema és que tot això desapareix en un llibre electrònic. Tal com estan fets ara, no ens ofereixen una informació intuïtiva de en quin moment de la història estem. El text es desplaça amunt i avall, de manera que el que llegim no està situat en cap indret. I tots els textos esdevenen físicament massa similars. Teòricament això no tindria massa importància ja que el que compta és el concepte que llegim, però el nostre cervell processa les coses a la seva manera i la distinció entre concepte i suport físic del concepte se la passa una mica pel forro. Si aquest fenomen és molt important o simplement anecdòtic serà pedagògicament molt rellevant cara a definir les millors maneres d’aprendre.

Això no vol dir que per aprendre sigui imprescindibles els llibres de paper. Simplement que la manera de plantejar-ho quan passem a formats electrònics ha de ser més diferent del que ens pensàvem. Segurament quan van passar de rotllos de pergamí a llibres enquadernats, o de manuscrits a texts impresos, també van haver de fer un canvi en la maner a de llegir, però potser no va ser de la mateixa magnitud del que estem vivint actualment.

L’evolució de l’evolució?

dimarts , 11/02/2014

darwin t-shirt.jpg Un bon debat científic és una cosa ben interessant. És creuen idees i interpretacions, s’esgrimeixen dades i en comparen possibilitats. L’únic important és que les estratègies retòriques no esclafin el rigor científic. Una limitació que, en principi, hauríem d’esperar el mateix en articles que apareixen publicats. Aquest matís m’ha vingut al cap llegint un article de Antonio Sitges-Serra, publicat a el Periodico i titulat “L’evolució de ‘L’evolució‘”.

Això de l’evolució és un tema que em fa gràcia malgrat no ser la meva especialitat. Però com a biòleg, entenc una mica els principis de la teoria, i com aficionat a la història, conec per sobre el que va fer i escriure Darwin. Fins i tot m’he llegit “L’origen de les espècies”. Per això em fan gràcia articles com aquest en que aparentment es planteja una crítica a la teoria de l’evolució, però que en realitat allò que diuen no té gaire a veure amb la evolució.

Per començar, l’autor planteja una pregunta: “¿és possible que tot el que veiem sigui fruit de l’atzar evolutiu? … Doncs es veu que no, ens diu la intuïció lliure de prejudicis.” El mateix plantejament de la pregunta ja és sospitós. L’atzar evolutiu. Per algun motiu, els crítics amb la teoria estan obsessionats amb l’atzar, com si l’atzar fos l’essència de l’evolució, i de seguida remarquen que les coses no apareixen per atzar. Però el cas és que no és cert que atzar = evolució. Una idea que caldria entendre abans de posar-se a criticar. Certament, segons la teoria de l’evolució cal que els descendents de qualsevol espècie presentin variacions a l’atzar, però només amb això no en tenim ni per començar. Igual que per fer un cotxe calen rodes, però només amb rodes no tenim un cotxe.

També afirma que “…la teoria de l’evolució no la devem únicament al viatger del ‘Beagle’, sinó que va ser formulada intuïtivament 50 anys abans per Jean Baptiste Lamarck,… Darwin no es va allunyar excessivament d’aquest postulat; simplement va radicalitzar la proposta de Lamarck…” Una idea interessant, però errònia. El concepte d’evolució, en el sentit de canvi, ja l’havien proposar molts investigadors abans de Darwin i no només Lamarck. El que passa és que no se’n sortien a l’hora d’explicar com ho feien les especies vives per evolucionar. El mèrit de Darwin va ser proposar un mecanisme, aparentment senzill, que permetia entendre el motiu pel qual les especies evolucionaven. En principi, proposar un mecanisme no és el mateix que “simplement radicalitzar”.

Més errors: “Dècades després, …els neodarwinistes van resoldre que els canvis adaptatius eren fruit de mutacions genètiques degudes a l’atzar, que donarien origen a espècies que la naturalesa seleccionaria segons la seva capacitat adaptativa. Evolució cega. Mecanicisme biològic. Malgrat que la possibilitat d’eclosió de la intel·ligència humana segons les lleis de l’atzar equivaldria al fet que un mico teclejant en un ordinador escrivís ‘El rei Lear’...”. De nou l’atzar. Si només depengués de l’atzar l’autor tindria raó, el detall important és que ningú ho diu que depengui exclusivament de l’atzar. El que diu la teoria és que els canvis (ara sabem que són les mutacions al DNA) apareixen a l’atzar i que no cal cap Déu, ni cap misteriosa força vital, generant mutacions beneficioses per fer-nos evolucionar. D’això se n’encarreguen la selecció natural, la selecció sexual, la deriva gènica i altres conceptes que són els que donen sentit a la evolució i que l’autor, curiosament, passa per alt. Recordem que el títol complert del llibre de Darwin és “L’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o, la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida”. Potser val la pena fer notar que no es diu “L’origen de les espècies mitjançant l’atzar“.

Per cert, un mico, només per atzar no escriuria mai ‘El rei Lear’. Però si a més d’atzar hi hagués un mecanisme de selecció, aleshores ho podria fer en un temps raonablement breu!

Finalment fa una referència a l’epigenètica com a mostra de lamarckisme pur. I posa l’exemple del ratolins que hereten la por induïda als seus progenitors. Reconec que l’experiment dels ratolins amb por el trobo interessantíssim i que l’haurem de seguir atentament. Espero amb ganes que el confirmin i que n’apareguin de similars perquè obrirà noves vies de coneixement fascinants. Però en absolut anul·larà el mecanisme evolutiu proposat per Darwin, de la mateixa manera que trobar una moto no demostra que els cotxe no existeixin. En realitat, l’únic exemple de lamarckisme pur que em ve al cap és el de l’evolució de les idees en les societats humanes. Les idees, els coneixement i els hàbits adquirits pels pares passen amb facilitat a la descendència. També evolucionen, també muten i també s’extingeixen. Però això no té res a veure amb l’evolució biològica..

La teoria de l’evolució, com qualsevol teoria científica, s’ha de posar a prova constantment, s’ha de modificar, canviar i potser descartar el dia que les dades no es puguin explicar per la teoria. Però una mica de rigor a l’hora de criticar-la no estaria de més. En aquest sentit agafo una última frase treta de l’article: “L’evolució jugant a la gallineta cega difícilment pot sostenir-se avui com a hipòtesi científica”. És cert. Simplement passa que cap científic seriós pretén que l’evolució actuï d’aquesta manera.

Bacteris, vitamines i asteriscs

dilluns, 10/02/2014

asterisc.jpg  Cria fama i posa’t a jeure. Aquest deu ser el refrany que els publicistes tenen emmarcat i en lletres gegants a totes les seves oficines. L’important és que una idea prengui forma en la ment col·lectiva per impulsar a comprar determinat producte. Que la idea sigui certa o no és un detall menor. D’això en tenim moltíssims exemples en les qüestions que lliguen menjar i salut i potser per això últimament està agafant protagonisme un factor discret però determinant: L’asterisc. Ho he recordat perquè he vist que la Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ha emès un comunicat que porta per títol “Tus defensas no necesitan desayunar Actimel”.

L’Actimel, o els seus equivalents en marca blanca, és un dels productes més representatius dels nous estils d’alimentació que semblen barrejar la gastronomia i la farmacologia. Les coses han de ser bones i, a més, han de reforçar la salut. Per això, la propaganda insisteix que consumir aquests productes ajuda les teves defenses, el teu sistema immunitari o el teu estat físic en general.

La idea que afavoreix el sistema immunitari queda reforçada pel component estrella del iogurt. Al principi va ser el famós “Bifidus activo”, però ara el que destaca és un bacteri anomenat L. Casei inmunitas. Si li han posat el nom de “inmunitas”, deu ser que està lligat al sistema immunitari, no?

Doncs sembla que no.

En realitat, el nostre budell ja en té molts milions de Lactobacillus casei, i també de Bifidus. Són bacteris habituals a la flora intestinal. Per fer iogurts o similars, cada fabricant tria soques especifiques de cada bacteri per poder dir exactament amb que està fet. Per identificar la soca li pots posar unes sigles anodines, o també li pots posar un nom que quedi bonic com van fer amb el L. casei inmunitas. Contra el que pugui semblar, això d’inmunitas no és una particularitat científica sinó, simplement, un nom comercial triat pel fabricant. I, fins on sabem, ni aquesta soca en concret, ni cap altra de L. casei, té cap efecte sobre el sistema immunitari.

Ep! Però a la propaganda diuen clarament que reforça les defenses…, que ajuda al sistema immunitari…, i coses similars. Que potser ens enreden? Doncs tampoc. Com passa sempre, cal mirar la lletra petita. I aquí entren en joc els asteriscs.

Fa un temps, l’Agencia Europea de Seguretat Alimentaria va decidir que ja n’hi havia prou de publicitat confosa. Que si algun producte anunciava que era bo per la salut, calia que aportés treballs científics que demostressin que allò era cert. I aleshores van passar dues coses als envasos de llets, mantegues i productes làctics en general: els van afegir vitamina B6, i van aparèixer uns asteriscs que, és clar, ningú es llegeix.

L’asterisc indicava en lletra petitona, que aquell producte afavoria al sistema immunitari ja que contenia vitamina B6. La clau és que  ningú ha trobat mai cap relació entre els L. casei i la immunitat, però sí que hi ha relació entre la vitamina B6 i la immunitat, de manera que el que diu la propaganda (que el iogurt afavoreix el sistema immunitari) passa a ser estrictament cert. El L. casei inmunitas no fa res sobre la immunitat, però ells no ho diuen. Som nosaltres els que fem l’associació inconscientment. És clar que el disseny de la publicitat també ajuda. Per exemple, busqueu l’asterisc a la foto, que és tot un clàssic. Una pista: no totes les gotes de llet són el que semblen!

A mi, els jocs de paraules i les pistes amagades em fan gràcia com entreteniment, però m’emprenyen en la publicitat. De iogurts i productes similars jo en prenc força, però simplement perquè m’agraden. Estan bons, són fàcils de prendre, i quan no se si menjar alguna cosa o beure una mica, resulten una bona solució de compromís. Però tinc clar que al meu sistema immunitari no li serveixen de gaire res. Si patís per les meves defenses amb un plàtan tindria molta més vitamina B6 i per un preu molt menor. A més, per quin motiu hauria de pensar que les meves defenses necessiten ajuda? I qui ho diu que anem curts de vitamina B6?

D’altra banda, tampoc cal anar a l’altre extrem i abraçar conspiracions que tampoc tenen fonament. Hi ha qui diu que menjar molts bacteris fa que els nostre budell deixi de fer-ne i això seria perjudicial. A part del fet que el nostre budell no en fa de bacteris (simplement en tenim i es van multiplicant), l’important és que tampoc s’ha demostrat mai que això sigui cert. Els humans fa molt temps que mengem iogurts i derivats làctics i no ens ha passat res. En realitat em molesten les igual promeses enganyoses com els que em volen espantar sense motius.

Adéu Tatiana

divendres, 7/02/2014

tatiana.jpg En llegir la notícia m’he quedat glaçat. Després de set anys de lluita, el càncer ha guanyat la partida. La veritat és que ja no recordava l’entrevista que t’havia fet l’Albert Om i en la que explicaves la teva vivència, l’impacte quan vas rebre el diagnòstic precisament l’aniversari de la teva germana, els teus problemes amb la perruca o la manera com afrontaves la quimio.

Només havíem coincidit una vegada. Em vas fer una entrevista al teu programa, tu i els de la teva “tribu”. A la tele ja semblaves simpàtica, però aquell dia, en persona, em vaig enamorar del teu somriure. Hi ha molts tipus de somriure, però el teu era dels que marcaven la diferència.

Un càncer de mama. Precisament un d’aquells amb els que les probabilitats de sortir-se’n són altes. Però, és clar, el percentatge de curacions encara no és del 100% i mai no sabem a quin costat de les estadístiques ens tocarà caure. Avui tothom parlarà de tu. Normal, ja que els que apareixeu als medis de comunicació sou una mica com de la família. Entreu a les nostres cases i ens mireu als ulls quan parleu des de la pantalla. Això, és clar, no ens ha de fer oblidar que altres persones anònimes també hauran mort avui mateix i pel mateix motiu.

Em sap greu que no hi haguem sigut a temps de trobar aquell nou tractament que t’hauria guarit. O al menys que t’hauria regalat uns quants anys més. Tot i que el càncer no és estrictament el meu camp de recerca, ocasionalment hi faig alguna incursió. Per això puc anar seguint de prop les estratègies que anem fent servir per combatre’l. Potser aviat descobrirem la combinació d’anticossos que controli el tumor. El citotòxic més adient per la combinació genètica particular i que hauria aturat el seu creixement. La vacuna de disseny que hauria activat els limfòcits i els hauria dirigit contra les cèl·lules mutades. Potser l’estimulador del sistema immunitari que evitaria que col·labori amb l’enemic enlloc d’enfrontar-s‘hi. O alguna nova idea que encara no ens ha passat pel cap però que s’il·luminarà en la ment d’algun estudiant de doctorat que tot just comença.

Els avenços en el tractament van millorant, de manera constant, però ai! molt lenta. Cada vegada en sabem més, però l’enemic és enginyós i se les empesca per resistir els nostres esforços. Avui la medicina pot salvar moltíssimes persones que fa uns pocs anys ho tindrien molt més fumut. Però no n’hi ha prou. Aquesta vegada hem fet tard, però tingues per segur que seguirem trencant-nos les banyes per buscar noves estratègies de curació. Hem de trobar la manera d’evitar que altres somriures com el teu s’apaguin abans d’hora.