Arxiu de la categoria ‘General’

La nit del 27 de setembre

dimarts , 15/09/2015

La nit del 27 de Setembre serà memorable. Una efemèride per destacar. No. No parlo de política. Segurament també serà memorable políticament, però aquest és un blog de ciència i al món hi passen més coses a més de la política . La nit del 27 al 28 tindrà lloc un eclipsi de Lluna que coincidirà amb una “superlluna”. Un esdeveniment que no passava des de l’any 1982 i que no tornarem a veure fins l’any 2033.

El que deia; una nit astronòmicament històrica.

Un eclipsi de Lluna no té massa secret. La Lluna orbita al voltant de la Terra i, ocasionalment passa per la zona d’ombra que fa el nostre planeta. Hi haurà Lluna plena, és a dir que estarà plenament il·luminada pel Sol, però durant unes hores transitarà per la zona d’ombra i agafarà un color vermell fosc molt impressionant.

I què és una “superlluna”? Per entendre-ho cal recordar que la òrbita que segueix la Lluna (i, de fet, quasi tots els planetes) no és un cercle amb la Terra al centre, sinó que és una el·lipse. Això fa que la distància entre la Terra i la Lluna no sigui sempre la mateixa. L’extrem més proper (384,600 km) s’anomena perigeu i el més allunyat (405,600 km) s’anomena apogeu. La diferència, d’uns vint mil kilòmetres, fa que la Lluna es vegi més o menys gran segons el moment. Una “superlluna” és quan la lluna plena coincideix amb el perigeu. Aleshores la seva mida aparent és un 15 % més gran que quan està a l’altre extrem de la òrbita. Ep! I tampoc cal exagerar ja que a ull nu pràcticament no es nota la diferència. Cal comparar fotografies per veure la magnitud de l’increment.

En tot cas, tant les superllunes com els eclipsis de lluna són situacions relativament poc freqüents. Per això, que coincideixin les dues ens ho podem prendre com una mena de modest esdeveniment còsmic. Gaudirem d’una lluna plena, de color rogenc fantasmal i de mida més gran que s’ha vist en els darrers trenta anys. Per cert, les marees també seran especialment marcades.

De totes maneres, sospito que per aquestes contrades, no hi haurà gaire gent que estigui pendent de l’eclipsi de la superlluna. En temps antics hi hauria que veuria presagis de tota mena i condició. Un eclipsi! Amb la lluna de color de sang! I més gran que mai! La combinació permet totes les fantasies apocalíptiques que us plagui. Afortunadament, els temps de la superstició van quedant una mica enrere (una mica; no gaire) i ens podrem limitar a admirar l’espectacle. Potser es podria aprofitar per fer metàfores imaginatives, però això requeriria que polítics, tertulians i creadors d’opinió tinguessin uns mínims coneixements científics. No soc molt optimista en aquest aspecte. I mira; quasi millor. Aquests dies anem sobrats de profecies apocalíptiques; en tots els sentits.

No. L’Alzheimer no és contagiós.

dilluns, 14/09/2015

En el camp on conflueixen la ciència i els medis de comunicació hi ha salts argumentals que resulten extremadament desconcertants. Suposo que és el resultat de viure a l’època del twitter i dels titulars llampants. Fa uns dies es va publicar un article a Nature, titulat “Evidència de la transmissió humana de la patologia β-amiloide i l’angiopatia amiloide cerebral”. Un estudi tècnic, difícil i complex que als molts medis de comunicació es va resumir amb diferents versions del titular L’Alzheimer es pot contagiar!”.

(Abans de seguir: El titular no és correcte i, fins on sabem, l’Alzheimer no es contagia.)

Hi ha un parell de coses a tenir en compte. La primera és que el treball té una certa relació amb la malaltia d’Alzheimer, però molt agafada pels pèls ja que no estudiava pacients d’Alzheimer. El que van estudiar era pacients de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, aquella de les vaques boges. Uns pacients que als anys 80 havien rebut tractaments amb hormona de creixement. En aquells temps l’hormona s’obtenia de la pituïtària de donants morts. El problema era que, en alguns casos, els donants estaven infectats amb prions. Uns agents que ara sabem que transmetien la malaltia.

Els investigadors han estudiat cervells de persones que van patir aquella malaltia, i amb altres malalties causades per prions i han trobat el que s’anomena “patologia Beta-amiloide”, que és una manera de dir que hi ha trobat acumulacions de proteïna beta-amiloide. Aquesta proteïna s’acumula en el cervell de pacients amb malaltia d’Alzheimer i per aquí ha anat l’enllaç mental que ha portat al titular cridaner.

Però abans de cridar que l’Alzheimer es contagia valdria la pena recordar que cap d’aquests pacients presentava símptomes d’Alzheimer. Ras i curt, no eren malalts d’Alzheimer, tot i que tenien una proteïna que també tenen les persones que pateixen la malaltia. Aquesta és una discussió típica en ciència. En una malaltia trobem una proteïna. És la malaltia que fa que s’acumuli? O és l’acumulació la que causa la malaltia? En el cas de l’Alzheimer, qui ho aclareixi definitivament segurament guanyarà el premi Nobel de medicina.

Per ara l’únic que es pot dir que la transmissió dels prions sembla relacionada amb diferents patologies beta-amiloides. I, com sempre, que cal seguir investigant en aquesta línia.

Ah! Però hi ha un segon factor a tenir en consideració pel que fa al titular. Un tecnicisme relacionat amb el sentit de les paraules. No és el mateix transmissió que contagi. Hi ha malalties que es transmeten però no es contagien. Un detall si voleu, però molt important. La malària es transmet ja que si un mosquit pica a una persona malalta i després pica a una sana, li pot transmetre la malaltia. Però la malària no és contagiosa. Pots estar al costat d’una persona malalta, pots tocar-la, compartir roba, el menjar o el que vulguis. No et contagiarà. No et passarà directament la malaltia.

En aquest treball, tornem al mateix. Pots estar al costat d’un malalt de Creutzfeldt-Jakob (o d’Alzheimer) i en cap cas et contagiarà la malaltia. Però pot ser que la malaltia es transmeti si et menges el cervell dels malalts o si t’injecten extracte d’aquells cervells.

És un tema important? Per descomptat! Avui es fan trasplantaments, transfusions i molt material biològic d’origen humà es fa servir en la pràctica clínica. Per tant, cal esbrinar totes les possibles vies de transmissió de malalties. Quan es va deixar de fer servir teixit humà per obtenir hormona del creixement es va tallar en sec la transmissió del Creutzfeldt-Jakob. La importància del treball és que ,potser ara hi ha malalties que desconeixem la manera que tenen de transmetre’s i tota informació és valuosíssima per trobar aquests mecanismes.

Però sobre si l’Alzheimer es pot contagiar…, doncs fins on sabem la resposta és que no.

11 de Setembre

divendres, 11/09/2015

Bona Diada!

Per algun motiu, aquests dies no em trec aquesta cançó del cap…


La infinita estupidesa

dijous, 10/09/2015

Els humans no deixen de sorprendre’m. Cada vegada que penses que no podràs veure comportaments més absurds, van i et desmenteixen amb algun disbarat que va una mica més enllà. Fins i tot sovint penso que es tracta de bromes d’internet i malgrat intentar verificar-ho per diferents fonts, em quedo amb el dubte. Moltes vegades et limitaries a riure, però altres els disbarats acaben en tragèdies i aleshores ja et deixa un regust estrany. No te’n vols riure ja que algú ha mort, però el seu comportament era tan poca-solta que costa evitar un somriure.

Aquests dies de vacances he llegit notícies d’alguns exemples paradigmàtics. I és que no se com agafar-los.

Una dona de Suïssa va veure un documental on un químic i un iogui afirmaven que els humans podíem viure alimentant-se només amb la llum. Suposo que afirmar que es tractava d’un parell d’il·luminats s’escauria, perquè hi ha molts organismes que poden aprofitar l’energia de la llum però els humans no estem en aquesta llista.

Però la dona va pensar que ella també podia fer-ho i s’hi va posar. Va deixar de menjar, seguint les indicacions d’una tal Jasmuheen, que “promou la salut, l’harmonia i la pau a través d’una educació holística” (per Déu, quan veieu la paraula holística poseu-vos en alerta) . Total que va deixar de menjar per poder alimentar-se de llum, de l’aire que respirava i d’una pau holística molt harmònica. I, com era previsible, l’Abril del 2012 la van trobar morta d’inanició.

A Virginia, durant una cerimònia religiosa un pastor evangèlic predicava que amb la força de la fe podia controlar el mal, simbolitzat per una serp. Però sembla que la serp tenia idees diferents i va decidir mossegar-lo i causar-li la mort davant de la mirada atònita dels feligresos. No és el primer cas de pastors que creuen que la fe els protegeix de les serps i descobreixen per les males que potser les coses no funcionen així. L’any passat, a Kentucky va passar una història gairebé idèntica.

En tots els casos hi ha un denominador comú. Una forta voluntat d’ignorar coses que sabem. La tendència infantil d’agafar només la part de la realitat que ens interessa i passar per alt les dades i coneixements contraris al que ens agradaria. Sabem que no podem fer fotosíntesi. A més, ja sabem com s’ho fan les plantes per aprofitar la llum, quins orgànuls cel·lulars tenen elles per fer-ho i tenim molt clar que nosaltres no els tenim. No tenim cloroplasts ni clorofil·la. Però aquella dona va decidir passar tot això per alt  i al final es va morir.

En la història dels pastors i les serps, tres quarts del mateix. Sabem que les serps són verinoses, que tenen determinats instints i que potser s’ha fet servir (injustament) com a metàfora del mal. Però també hauríem de distingir la realitat de les metàfores. Ells van passar per alt aquests distincions, van posar el que els diu la fe per davant del que els diu el coneixement i el sentit comú, i van morir per això.

Naturalment, si algú els feia notar que la seva actitud era poc assenyada, li deurien dir que tenia la ment tancada i que hi ha més coses al món a part del que veiem amb els ulls i del que ens diuen els llibres. És cert. Però resulta que el que sabem i el que diuen els llibres (i l’experiència, i el sentit comú), moltes vegades és correcte.

Els genis i els grans descobridors van anar a la contra del pensament establert. Però no tothom qui va a la contra del pensament establert és un geni o un descobridor. Molt sovint només és un pobre ignorant.

Hänsel i Gretel i els limfòcits T

dimecres, 9/09/2015

Segons el conte, un llenyataire pobre no podia alimentar els seus fills Hänsel i Gretel i va decidir portar-los al bosc i abandonar-los (ara s’expliquen versions ensucrades, però els contes originals eren força besties). Els nens, però, eren molt eixerits i van deixar un rastre de pedretes per trobar el camí a casa. La història es va repetir un segon dia, però els nens no van aconseguir pedres i van fer servir molles de pa. Com que els animals se les van cruspir, no van poder trobar la ruta de retorn i van anar a petar a casa d’una bruixa. La història segueix, però la idea de les molles de pa per trobar el camí va tenir èxit i s’ha fet servir moltes vegades com a metàfora (sovint de manera errònia ja que les molles de pa era el sistema que no funcionava).

Doncs ves per on, això d’anar deixant molles de pa per guiar és un sistema que es fa servir dins el nostre organisme. Un mecanisme per guiar els limfòcits de camí cap als indrets on s’hi amaga el virus de la grip (i segurament altres virus)

Circulant per la sang tenim els glòbuls blancs, que són els encarregats de lluitar contra virus i bacteris invasors. I els cossos d’elit d’aquest sistema de defensa son unes cèl·lules anomenades limfòcits T. Sabem des de fa temps que aquests limfòcits T ataquen les cèl·lules infectades per virus i les destrueixen (destruint de pas al virus). El que no teníem tant clar era com s’ho feien per trobar les cèl·lules infectades. Després de tot, ells van tan tranquils pel torrent circulatori, i les infeccions tenen lloc a les cèl·lules de la paret dels teixits.

Però hi ha uns altres actors implicats. Unes altres cèl·lules anomenades neutròfils (simplement perquès es tenyien amb colorants neutres) que participen en el mecanisme de la inflamació. Aquests detecten senyals dels virus i quan ho fan, de seguida abandonen el torrent circulatori i s’acumulen a la zona d’infecció. Quan us feu una punxada, la zona en qüestió s’infla perquè el cos hi envia molta sang de manera que molts neutròfils vagin cap allà.

Els neutròfils són molt barroers quan es tracta de matar virus. Son poc específics i destrueixen virus, teixits infectats i teixits sans sense mirar-s’ho gaire. Per això va bé que de seguida siguin substituïts pels limfòcits T, molt més selectius i letals pels virus.

Doncs be. Acaben de veure que quan els neutròfils s’activen i s’encaminen cap a la zona infectada van deixant una mena de grumolls cel·lulars on hi ha unes proteïnes concretes anomenades CXCL12 (Sí. Posem noms estranys a les proteïnes. Però és que cal inventar moltíssims noms!). Doncs els limfòcits T van seguint aquests grumolls talment com Hänsel i Gretel anaven seguint les pedretes per trobar el camí. Aquests grumolls marcats amb CXL12 deixats pels neutròfils indiquen als limfòcits el camí fins a les cèl·lules infectades.

Hi ha persones que tenen una alteració genètica i els seus neutròfils no fan el CXCL12 o no deixen els grumolls. És l’equivalent a quan Hänsel i Gretel van deixar molles de pa enlloc de pedretes i no van trobar el camí. En aquests pacients, els limfòcits T no troben el camí fins els virus i són molt més susceptibles a les infeccions.

De vegades sembla que passin coses misterioses i sofisticades dins el nostre cos. És cert. És una màquina d’una complexitat fabulosa que tot just anem començant a entendre. Però les coses que passen, al final es poden entendre de maneres similars a les del món macroscòpic. Exploradors que troben camins, anar deixant senyals, repartir-se les tasques entre cèl·lules amb determinades especialitats… El resultat final pot semblar màgic, però és simple i fascinant fisiologia.

És fiable la psicologia? I la ciència en general?

dimarts , 8/09/2015

“Un estudi ha demostrat que…” “uns investigadors han descobert…” “S’ha publicat un treball on…” Aquesta mena de frases acostumen a aparèixer en totes les notícies relacionades amb la ciència. La manera que tenim de treballar els científics es condensa en els treballs que es publiquen a les revistes especialitzades on seran analitzats amb lupa per la resta de la comunitat científica. Al menys això és el que diu la teoria. A la pràctica les coses no van exactament així. I això està portant cada vegada més problemes.

Cada vegada és més freqüent que quan intentes reproduir els treballs publicats per altres grups, trobes que no hi ha manera que et surti el mateix. De vegades és per detalls tècnics, per metodologies diferents o per motius ben subtils, però en moltes ocasions és simplement perquè el treball inicial estava malament. De fet, ja és com una broma una mica amarga (i una exageració) que ningú pot reproduir els treballs publicats a Nature o a Science. Però estudis científics més modestos també costen de reproduir. A mi m’ha passat d’escriure a uns investigadors per preguntar detalls d’una tècnica, ja que portàvem mesos intentant copiar el seu treball i no hi havia manera. La resposta va ser “No se el que falla. En realitat a nosaltres només ens va sortir una vegada i mai més no ho hem intentat”.

La magnitud del problema s’ha posat de manifest fa poc en un projecte anomenat “Reproducibility of Psychological Science”. Han aconseguit que 250 investigadors intentin reproduir 100 treballs experimentals del camp de la psicologia. Estudis d’aquells de com varia la capacitat d’atenció després de menjar, si el color de l’habitació afecta la teva capacitat per recordar coses o si trobes més maques les noies en funció dels nivells de corticosterona que tinguis en sang. Es tractava de fer el mateix experiment i veure si s’obtenia el mateix resultat. Fins i tot en molts casos es va fer en col·laboració amb els mateix equip que va fer el treball inicial.

I el resultat ha sigut que 61 dels 100 treballs no s’han pogut reproduir.

Això es pot interpretar de moltes maneres. Si més no, hi ha 39 treballs que ja són una mica més fiables, però que passa amb la resta? Tant malament treballen els psicòlegs? He de dir que sospito que si el mateix estudi es fes en altres camps, els resultats potser serien una mica millors, però no gaire millors. En tot cas, moltes vegades el treball no reproduïa el resultat inicial, però per problemes estadístics. Per decidir si determinada cosa millora la memòria cal tirar d’estadística. I l’estadística és punyetera. Algun investigador deia que els resultats havien sigut similars en els dos casos, però en el primer treball l’estadística deia que la millora era significativa i en el segon cas deia que no. De manera que no tot és blanc o negre.

Sigui com sigui, no es tracta de buscar excuses sinó de reconèixer que hi ha un problema i que cal trobar solucions. I no es limita a la psicologia. Hi ha iniciatives similars en altres camps del coneixement. Els equips científics tenen molta pressió per publicar treballs novedosos, però no per reproduir els treballs d’altres. La conseqüència és que tothom intenta fer coses noves i molt de pressa, de manera que potser no es fan tots els grups experimentals que caldria, o es repeteix poques vegades l’experiment o es fa amb pocs pacients, amb poques rates o amb pocs cultius cel·lulars.

Hi ha qui veu en tot això una feblesa de la ciència. Ens creiem o no ens creiem els estudis que publiquen els científics? Però en realitat és una bona cosa anar mirant enrere i verificant si ho fem be o no. Comprovar, verificar, repetir, cercar errors, rectificar,… Constantment anem corregint teories i coneixements i per fer-ho cal anar posant a prova tot el que creiem, sempre. Aquesta és una de les principals diferències amb les pseudociències, que mai posen en dubte les seves afirmacions i creences i que mai rectifiquen.

Si més no, en el camp de la psicologia experimental ara ja estem més segurs que hi ha 39 treballs fiables i 24 més aproximadament correctes. També sabem que a la resta hi havia algun error i no els hem de donar per bons. Important, ja que identificar els errors és un dels passos més importants per millorar.

I de pas ens recorda que un únic estudi pot ser molt interessant, ho podem comentar i posar-hi atenció, però cal no donar-ho per definitiu fins que altres ho confirmin.

Com anem d’arbres?

dilluns, 7/09/2015

Va haver-hi un temps en que Europa era bàsicament, un immens bosc per on s’hi desplaçaven petits grups d’humans. Fins i tot durant l’època de l’imperi Romà, endinsar-se més enllà del Ring volia dir moure’s entre boscos frondosos on s’hi podien amagar enormes contingents de tribus bàrbares ocultes a la vista dels exploradors. Però els boscos tenien els dies comptats per culpa d’una de les activitats humanes més importants i, curiosament, més destructives pel medi ambient: l’agricultura. Ara estem tan acostumats a veure els camps de conreu que quasi mai pensem en el que hi havia abans de l’arribada dels pagesos. Cada camp de blat, cada vinyar, cada camp de tarongers va ser, probablement, part d’un bosc abans no arribessin els humans i l’agricultura.

Però necessitem boscos. El planeta necessita arbres. Allà s’hi amaga la major part de la biodiversitat, allà s’hi genera oxigen, es refreda l’ambient, es reté l’aigua de la pluja, es fixa CO2 i s’hi amaguen recursos que potser encara desconeixem. Però per fer una bona gestió de les masses forestals, cal saber quants arbres hi ha al món. I això és el que acaben d’esbrinar.

Al planeta hi queden poc més de tres bilions d’arbres. Més concretament 3.040.000.000.000 arbres.

Aquesta xifra és bastant superior a la que s’havia estimat fins fa poc. Però és que no era fàcil de calcular. El que han fet ha sigut obtenir dades de satèl·lits que indicaven la superfície arbrada de les terres emergides. Això és relativament senzill sempre que disposis de satèl·lits i et permet saber els quilòmetres quadrats de superfície arbrada. El més complicat era saber quants arbres hi ha per cada quilòmetre quadrat. La clau és que aquesta xifra pot variar molt i calia mesurar-la in situ o analitzar amb molt detall moltes fotos de satèl·lit.

Doncs han fet les dues coses. Escodrinyar més de quatre-centes mil imatges de boscos preses des del cel i aprofitar les dades dels censos forestals de diferents països, dades de plans de reforestació, d’explotacions forestals i d’estudis científics. Amb això han pogut fer un mapa de la densitat dels arbres de cada regió i per això la xifra és més gran de l’esperat. No hi ha més boscos, però hi ha més arbres per bosc.

Abans, però, calia decidir que és el que es considera un arbre. Sembla una ximpleria però cal establir límits. El que han triat (una decisió habitual en botànica) és que un arbre ha de tenir un tronc amb un diàmetre de més de deu centímetres a l’altura del pit de l’investigador. No és una definició satisfactòria del tot, però serveix per fer els càlculs i que no se’t colin matolls grans en les mesures.

Com era previsible, l’Amazonia és la regió on hi ha més densitat d’arbres per quilòmetre quadrat. Rússia és el país que en té més en total. Canadà és el que té més arbres per habitant, i a la Aràbia Saudita hi ha més habitants que arbres. Tot són xifres curioses, però més inquietant és el nombre d’arbres que perdem per causa de la desforestació. Ens quedem amb uns deu mil milions d’arbres menys cada any. O si ho preferiu, com si cada persona viva agafés una destral i tallés dos arbres cada any.

De fet, ara hi ha la meitat d’arbres dels que hi hauria si els humans no existíssim. Això és difícil de valorar. Per subsistir necessitem generar aliments, de manera que necessitem conreus i hem de treure els boscos. La pregunta és quina quantitat ens podem permetre eliminar sense conseqüències. També hi ha la desforestació per fer paper, per guanyar terrenys a la selva o per mil usos industrials. Tot de coses que critiquem, però que en realitat exigim quan portem un ritme de consum que sabem que és insostenible.


Ja soc homeòpata (o alguna cosa semblant)

divendres, 4/09/2015

Ja està. Ja tinc un títol d’homeòpata. Concretament per verificar que he completat l’entrenament bàsic sobre medicines homeopàtiques. I no és un títol qualsevol sinó que l’he obtingut de la principal multinacional farmacèutica homeopàtica. Boiron. Concretament de la seu de Canadà.

M’ha fet il·lusió, perquè fa uns anys es podia obtenir en diferents llocs. Però quan es va fer evident que era una conya marinera, van eliminar el curs. Ahir vaig veure que l’havien tornat a activar i no he dubtat. De seguida l’he completat i he aconseguit la puntuació necessària. En realitat no era difícil. Si fallaves, podies tornar a repetir intentant una resposta diferent tantes vegades com volguessis. O podies anar a la pàgina anterior a mirar les respostes. De manera que complicat, allò que es diu complicat, he de reconèixer que no era.

A l’hora de posar el nom al certificat tampoc era difícil. Poses el que vols, imprimeixes i, si en vols més,  tornes enrere, canvies el nom i tornes a imprimir. Senzill, bàsic, enganyós… talment com els principis homeopàtics.

Que sí. Que ja se que moltíssima gent en pren. Que a França en son seguidors incondicionals i que fa no-se-quants anys que es coneix. Tampoc cal que em recordi ningú que la ciència no ho sap tot. I no, no treballo a sou de cap malvada multinacional farmacèutica. Simplement passa que si les explicacions que es donen per defensar la homeopatia no s’aguanten gaire, les que oferien en aquest “training” eren de riure.

Sembla que a la web de Boiron dels Estats Units també es pot obtenir, però t’has de donar d’alta i em feia mandra. Una llàstima ja que no faré el d’expert en tractaments homeopàtics per la grip o per les dones. En algun indret de la xarxa fan competicions a veure qui en té més però tot i que era temptador, puc perdre el temps de millors maneres.

I com que tot és començar. He buscat una mica per la xarxa i m’he tret el títol de doctor en placebologia, que ben mirat és una especialitat molt relacionada. Per aquest ja no cal ni fer un curs. Simplement omplir el formulari. Coses que es troben per internet.

Si és que els títols ja no son el que eren.

La balena més solitària

dijous, 3/09/2015

L’any 1989 un equip de biòlegs va detectar un so ben curiós provinent de les aigües del Pacífic nord. Semblava el cant d’una balena, però hi havia alguna cosa no estava bé. Les balenes es comuniquen entre elles amb els característics “cants” que els humans ens esforcem en desxifrar. Per fer-ho, els biòlegs els graven i analitzen, de manera que ja coneixem la cantarella que correspon a cada espècie. Ara sabem que les balenes blaves fan uns cants emesos entre els 15 i els 20 hertz, que els rorquals emeten els seus cants al voltant dels 20 Hz i que la iubarta pot arribar als 24 Hz. Això dels hertz és la manera de mesurar la freqüència del so. Un hertz és un cicle per segon (una vibració per segon) i ens diu si el cant és més agut o més greu.

El cas és que el cant detectat l’any 1989 no coincidia amb el de cap espècie de balena coneguda. I era estrany perquè s’allunyava molt de les freqüències habituals en aquests animals. Emetia a 52 hertz, una freqüència molt més alta que la que fan servir la resta de balenes. Encara pitjor. És més alta que la que les balenes poden detectar, de manera que aquest cant no és escoltat per cap altre balena.

El cant es va tornar a detectar els anys següents, i com que en aquells anys es va acabar la guerra freda, l’exercit dels estats Units va permetre que els científics aprofitessin per la recerca el SOSUS, la xarxa de micròfons que tenia escampats pels oceans per detectar submarins soviètics. A partir d’aleshores la balena dels 52 hertz s’ha detectat cada any i s’ha pogut anar seguint els seus desplaçaments al llarg del Pacífic.

Mai no se l’ha vist, però per l’empremta del so sabem que sempre és el mateix animal, que sempre el detecten sol i que el seu cant ha anat modificant-se lentament, potser a mida que arribava a l’edat adulta. De fet, ignorem quants anys té, però si fa més de vint anys que la seguim deu ser perquè a part del seu estrany cant, físicament es troba bé. Es deu alimentar i va desplaçant-se amunt i avall per davant de les costes de Canada i els Estats Units, però sempre en solitari.

La pregunta que encara no té resposta és de quin animal es tracta exactament? Una balena que té una mutació en el seu aparell d’emetre sons? Potser és sorda i no ha aprés mai a emetre el cant? Un híbrid de dues espècies de balenes? L’últim exemplar d’una espècie nova i desconeguda? De moment, encara no hi ha resposta i la “balena dels 52 hz”, incapaç de comunicar-se amb altres exemplars, segueix sent considerada la “balena més solitària del planeta”.

Mal any per envair Rússia

dimecres, 2/09/2015

L’any 1588, el rei Felip II va enviar l’Armada invencible per intentar conquistar Anglaterra. La empresa va fracassar, en part, per les tempestes que van enfonsar bona part dels vaixells. Sembla que Felip II va dir després que «jo vaig enviar les meves naus a lluitar contra els homes, no contra els elements».

El juny del 1812 les tropes de Napoleó Bonaparte van iniciar la campanya de Rússia, que acabaria en desastre degut, entre altres factors, als rigors de l’hivern rus. El “General hivern” va matar més tropes de fred i gana que no pas els soldats russos.

El juny de 1941 Hitler va iniciar la Operació Barbarroja, en la que l’exèrcit alemany va envair la Unió Soviètica i que, de nou, va acabar amb la derrota dels invasors que havien subestimat la resistència de l’exèrcit soviètic i, sobretot, la cruesa extrema del glacial hivern.

Totes aquestes operacions militars fallides per culpa de la meteorologia tenen un factor en comú que sovint passa desapercebut. Durant els anys 1588, 1812 i 1941 sembla que va tenir lloc el fenomen de “El Niño”. I ara ja sabem que quan es dona el Niño (ENSO, per les sigles en anglès), la meteorologia del planeta queda afectada de manera global i sovintegen els fenòmens extrems. Hiverns anormalment rigorosos, tempestes més intenses del normal, Huracans més forts al Pacífic, però menys intensos a l’Atlàntic, sequeres en determinats indrets i inundacions en d’altres…

La causa és l’escalfament anormal de l’aigua del Pacífic a les costes de Sud-Amèrica, junt amb un refredament anormal a la zona del sud-est asiàtic. Com que el Pacífic és l’oceà més gran del planeta, la quantitat d’energia alliberada en excés per una banda i retinguda per l’altre és colossal i fa que els fluxos de calor i humitat de l’atmosfera de tot el planeta es modifiquin.

Podria semblar que amb l’escalfament global, fenòmens com el Niño (o el seu oposat, la Niña) es fan més freqüents, però les dades semblen indicar que no. En canvi, el que sí sembla és que la intensitat del fenomen augmenta. Quan s’estudia el Niño, es classifica segons la seva intensitat, mesurant com de marcat és l’escalfament de l’aigua del Pacífic. Per això hi ha anys amb el Niño feble, moderat, intens, i fins i tot extrems com els dels anys 1982/83 o el 1997/98. Aparentment el Niño no es dóna més vegades però sí que augmenta la freqüència amb que es presenta a nivell intens o extrem.

Doncs sembla que estem encarant un altre any de el Niño extrem. S’haurà de veure com segueix, però la tendència i les projeccions indiquen que aquest hivern i part de l’any 2016 estaran marcats per un nou fenomen de el Niño dels que passen a fer història. Així que ja ens podem preparar per veure la meteorologia desfermada en molts indrets del planeta. Potser els huracans del Carib seran més moderats, però els tifons del Japó seran molt intensos. I qui sap si la sequera de Califòrnia es reduirà amb les pluges torrencials que acostumen a tenir lloc amb el Niño.

Per aquí ja veurem com es presenta la tardor i l’hivern. Potser hi haurà sort i no es notarà gaire, però per si de cas, tinguem clar que hi ha números perquè sigui un any una mica boig. Meteorològicament parlant, és clar.

Per cert, si algú tenia previst envair Rússia precisament aquest hivern…, mala idea!