Arxiu de la categoria ‘General’

Desconcert entre el deu i el vint

divendres, 8/02/2013

16.jpg Els punts de contacte entre diferents camps del coneixement acostumen a ser d’allò més interessants, però també desconcertants. I reconec que he quedat ben perdut al reflexionar una mica sobre la relació entre els idiomes i les matemàtiques (ja sabeu que de vegades tinc el dia friki). El cas és que la gràcia de les matemàtiques és que segueixen regles estrictes, clares i precises, o al menys és el que es podria esperar. Però resulta que la manera de referir-nos als números sembla d’allò més absurda. Un fet que normalment ens passa desapercebut.

Vaig notar-ho amb un comentari sobre la ximpleria dels francesos a l’hora de nombrar per sobre del setanta. En principi fan com nosaltres i cada desena fa servir el nom del nombre i un sufix que sempre és igual. Per això diem: quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta… En francès la regla serveix fins al seixanta, però a partir d’allà canvia sense motiu. El setanta es diu “seixanta deu” i el vuitanta és “quatre vint”. I per acabar d’embolicar-ho, el noranta vuit seria… “quatre vint divuit” (quatre-vingt-dix-huit).

Agrupar els nombres de vint en vint és un sistema tant bo com fer-ho de deu en deu o de dotze en dotze. Però si es tria una convenció, és absurd canviar-la sense més! Perquè “quatre vint” al vuitanta i en canvi el seixanta no és “tres vint”?

Però abans de criticar massa cal recordar que en català i castellà també passa una cosa semblant. Posem el sufix “-ze” per anomenar els nombres a partir del deu. Diem: onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze… però de cop canviem la regla i passem a emprar un prefix, disset, divuit i dinou. Aquest sistema, que seria una manera fàcil de dir “deu i vuit” és el que farem servir ja sempre: vint-i-vuit, trenta set, noranta cinc… Però per quin motiu no es fa servir entre l’onze i el setze?

Encara més. En castellà hi ha el mateix canvi de norma…, però no en el setze, sinó en el quinze! El setze ja és dieciseis, l’equivalent a “diez y seis” que ja s’aplicarà a partir d’aleshores.

Perquè?

Perquè no fem servir: diú, didós, ditrés, dicuatre, dicinc , dissis, disset, divuit i dinou? O en castellà: dieciuno, diecidós, diecitrés…? Podria ser per culpa dels orígens llatins? Doncs sembla que no, perquè si poso el traductor de Google trobo (i encara quedo més desconcertat) que en llatí es diuen: undecim, duodecim, tredecim, quattuordecim, quindecim sedecim, septendecim….. i aquí, de nou!, canvia la regla i passa a ser duodeviginti i undeviginti; que entenc que són equivalents a “dos pel vint” i “u pel vint”.

He mirat com ho diuen en euskera i veig que deu és hamar i tots els que passen de deu comencen amb hama, o hame. Semblaria impecable ja que començen amb el deu i acaben amb la unitat. Tres és “hiru” i tretze és “hamahiru”. Cinc és “bost” i quinze és “hamabost”. Genial… quasi, perquè la regla no aplica al onze ja que el u és “bat” però l’onze no és “hamabat” sinò “hamaika”.

En el cas dels anglesos fan servir el sufix “-teen” però l’apliquen a només a partir del tretze (thirteen, fifteen…), mentre que l’onze (eleven) i el dotze (twelve) tenen noms particulars i específics que no segueixen cap regla. Sospito que això deu ser una reminiscència de contar en base dotze,  un sistema que històricament s’ha fet servir en algunes cultures.

En els idiomes que conec el més freqüent és posar primer la xifra de les desenes i després la de les unitats. Però això no ho fan els alemanys que per dir cinquanta-tres diuen “tres i cinquanta” (drei-und-fünfzig). Curiós, però poc rellevant ja que al final qualsevol convenció és bona sempre que es mantingui tota la estona.

¿Algun lingüista, o matemàtic, per aquí que conegui els motius de tanta aparent arbitrarietat aplicada a les matemàtiques, el camp del coneixement on menys arbitrarietat hauria d’haver-hi?

Vestim als porters de vermell? O encara no cal?

dijous, 7/02/2013

penal.jpg Per coses de l’atzar topo en un mateix dia amb dos treballs relacionats amb la psicologia de manera més o menys indirecta. El primer és més aviat sobre futbol i el vaig sentir durant la transmissió d’un partit del Barça. Es veu que un investigador de la Universitat de Chichester va trobar que els porters que portaven l’uniforme vermell eren més efectius a l’hora d’aturar penaltis. Aparentment els porters vermells aturaven el 46 % dels penals. Si anaven de groc només aturaven el 31 %. I encara era pitjor si anaven de blau (28 % o verd 24 %). Es deia que amb el vermell es crea un estat de tensió, de estrès, en el porter, i aleshores et fixes millor en el que t’envolta i tens els reflexes més a punt.

Quan ho vaig sentir em va picar la curiositat i vaig buscar on ho deien. La veritat és que només he trobat les notícies de la BBC i de la Universitat. Crec que ho va presentar en un congrés però no va publicar un article. El que volia saber era com s’havia fet exactament l’estudi. Quants penaltis havien xutat i en quin ordre. Són coses que poden afectar el resultat.  Però només he vist que van ser 40 xutadors durant una setmana, de manera que no puc valorar l’estudi.

De fet, aquest mateix investigador va avaluar posteriorment l’efecte del color que duia el porter sobre la percepció que tenien els que anaven a xutar. Potser no és que el porter és millor sinó que la confiança del qui va a xutar canvia segons com vesteixi el porter. Personalment aquesta em sembla una explicació més plausible, però en realitat no tinc cap motiu per defensar una explicació o altra.

Tot plegat fa gràcia i pot tenir algun efecte sobre les indumentàries dels porters, però el cas és que acabava de mirar un altre treball que posa un punt d’atenció sobre aquesta mena d’estudis. En realitat el treball anava sobre alguna feblesa de la producció científica en general. En teoria, la ciència aconsegueix resultats sòlids i fiables perquè els treballs els repeteixen altres grups d’investigadors que han d’obtenir el mateix resultat. Un experiment que només et surt bé a tu, és poc fiable. Fins que altres grups no ho reprodueixen, no es dóna per bo.

Aquesta és la teoria, però la realitat és força diferent. Tothom té pressa per ser el primer en fer alguna cosa, i ningú té temps per anar repetint treballs d’altres grups. Si és molt important si que es verifica, però hi ha molts treballs que simplement mai no es verifiquen. Per exemple, els estudis sobre la efectivitat dels medicaments costen molt de fer. Costen en temps, en personal dedicat i en diners. No és fàcil fer el seguiment de milers de pacients que prenen un medicament i uns altres tants que prenen el placebo. Per tant, amb molta freqüència es fa una vegada i no es repeteix.

El cas és que un percentatge important de les coses que pensem s’han fet massa poques vegades per estar-ne segurs. I segons el treball, això és particularment notable en el camp de la psicologia. Fins un 95 % dels treballs no s’han verificat adequadament i considera que més del 56 % del que es considera cert en realitat no ho és. Això vol dir que potser arriba el moment de frenar una mica i aturar-nos a verificar el que diem i el que creiem.

L’estudi dels penals podria ser un bon exemple. No tinc motius per dubtar que està ben fet, però la ciència no és un acte de fe. Precisament es tracta de dubtar. Segur que va fer un nombre suficient de penals? Els porters estaven en idèntiques condicions quan canviaven de samarreta? Potser el Sol estava en un angle diferent i qui xutava no hi veia tant bé. Potser el color vermell el portaven al principi i amb els altres colors els xutadors ja li tenien agafades les mides als porters. Potser… Hi ha molts factors que ens poden fer creure que tenim un resultat interessant però en realitat seria un “fals positiu”. Fins que altres experimentadors no ho comprovin, no hauríem de donar-ho per fet, però amb molta probabilitat no es faran més estudis o els farà el mateix investigador que ha començat la recerca (i no és el mateix). Mentrestant, la premsa en parlarà, el rumor correrà, es donarà per fet, i potser afegirem una idea equivocada al  nostre cúmul de coneixements.

I no dic que estigui equivocat. Potser és cert! Però hauríem de ser més exigents per acceptar-ho. La frase “hi ha un estudi que…” ens diu que hi ha una cosa potencialment interessant i que mereix la nostra atenció, però per donar-ho per bo hauriem de ser més exigents.

Segur que és una broma

dimecres, 6/02/2013

sixtina.jpg Jo crec que es una broma. Un muntatge per guanyar notorietat, vendre llibres o entretenir-se veient com de crèdula pot ser la gent. De veritat pot haver-hi algú que presenti un llibre dient que la Terra és el centre de l’Univers? Que són el Sol i la resta de planetes els que es mouen i que el geocentrisme és una teoria deixada estar injustament? Que la Terra està fixa i que és tot el firmament el que gira al seu voltant? I aquest algú pot ser professor de la Universitat del País Basc?

Au, home!

Segur que és una farsa. Però el cas és que tenen un blog molt divertit on afirmen a la capçalera que ” Génesis 1-3 es una descripción científica de la Creación «ex nihilo sui et subiecti», tal como lo mantiene la Teología Natural católica. Aquí interpretamos literalmente Gen 1, esto es, los días descritos son de 24 horas de duración, tal como es defendido por san Basilio, san Gregorio de Nisa, san Ambrosio, san Efren el Sirio, san Ireneo y casi todos los Padres de la Iglesia.”

És evident que es tracta d’una presa de pèl molt divertida. Posar l’autoritat de San Efren el Sirio per davant de la NASA en temes d’exploració de l’espai només pot fer-ho algú amb un gran sentit de l’humor. Prou sentit de l’humor com per afirmar que la Terra no és un planeta ja que planeta vol dir “errant” i si no es mou… doncs no és un planeta! Però a més, es que llegint a l’atzar les entrades, pots topar amb tots els tòpics que faria servir la caricatura del creacionista.

A mi els que m’agraden són els que diuen que la evolució és impossible perquè està contra el segon principi de la termodinàmica. Un argument molt erroni i gastat i que només serviria si el Sol no brillés al cel. També quan diuen que com que per atzar no es pot generar complexitat l’evolució no pot tenir lloc. De nou, tindrien raó si la teoria de l’evolució digués que tot depèn única i exclusivament de l’atzar. Potser no han sentit parlar mai de la selecció natural? Més que res perque també és una part important de l’evolució (a més de l’atzar).

Són genials els arguments absurds. L’ull dels mol·lusc està força ben organitzat. Els receptors es troven a la banda de la retina on arriba la llum i els nervis a l’altre costat. Però el dels mamífers està al revés, amb els receptors mirant cap a dins del crani i els nervis situats a la part per on arriba la llum. Això fa que calgui fer un forat a la retina per fer passar els nervis cap a l’interior del crani i enviar els senyals al cervell. La conseqüència és que hi ha una zona de la retina que no té receptors. Una zona “cega” ja que és el forat per on passen els nervis. Com que tenim dos ulls, doncs no és massa greu. A més, el cervell s’inventa la informació que falta i la imatge que es forma en la nostra ment sembla complerta. Però, coi! Això és un nyap. Un nyap que funciona, però un nyap. Si un dissenyador portés un projecte amb un esquema semblant l’acomiadarien de seguida per “manifesta incompetència”. Però no. El problema és que som uns mal pensats i que “jamás se les ocurre pensar que ese aspecto “mal diseñado” obedezca a aspectos que se les escapa a sus limitadas mentes humanes”.

La meva ment segur que és limitada, però al menys intento fer-la servir!

Que res. Que no m’ho crec que sigui seriós! Que ha de ser una broma. Però al menys m’ha servit per descobrir qui va ser San Efraïm de Síria. Conegut pels seus poemes i per introduir els càntics a la litúrgia de l’Església (tot i que crec que això no te gaire a veure amb la NASA).

Les neurones del massatge

dimarts , 5/02/2013

Massage.jpg Un massatge ben fet pot ser una font de plaer extremadament relaxant que es converteix en una mena de tortura incomodíssima si qui el fa no en sap i es limita a prémer sense controlar la intensitat de la força o el lloc precís on l’aplica. Aquesta és la explicació habitual relacionada amb l’experiència que podem haver tingut personalment, però ara hem aprofundit una mica en el motiu que fa que els massatges siguin tan agradables. La clau està en unes neurones particulars que hi ha a la pell i que s’activen precisament en resposta als massatges.

Del que passa a la pell coneixem millor les respostes de defensa enfront el dolor que no pas els fets que indueixen respostes agradables. El motiu és que resulta més fàcil d’estudiar ja que el reflex per evitar el dolor és evident, però el de resposta a sensacions agradables costa més d’analitzar en animals com ratolins o altres rosegadors.

Però acaben d’identificar unes neurones particulars que no s’activen en resposta a coses com cops, cremades, punxades o res que faci mal, sinó en resposta als massatges. Van manipular genèticament uns ratolins de manera que determinades neurones, anomenades MRGPRB4, emetessin llum quan s’activaven. Sembla complicat però només es tracta que fabriquin una proteïna que si s’uneix a prou calci emeti llum. I com que quan la neurona s’activa una de les coses que passen és que mobilitza calci, això fa que s’il·lumini i la puguis identificar.

Doncs van provar amb diferents estímuls. Copets, pessics i freguetes a la cama del ratolí i van observar que eren les fregues simulant un massatge les que encenien aquestes neurones. Curiosament, aquets neurones en particular estan a les zones peludes de l’animal. No n’hi ha, per exemple, a la planta de les potes.

Però una neurona per si sola no justifica una sensació agradable. Elles són les que envien senyals al cervell i aquest interpretarà els missatges d’una manera o altra. És al cervell i no a les neurones on es genera el sentiment de plaer. Per saber si els animals associaven l’activació d’aquestes neurones amb un sentiment agradable van fer un altre experiment. Van acostumar als animalets a triar entre dues cambres de la gàbia. En una els donaven aigua però a l’altre els donaven un producte que induïa farmacològicament l’activació d’aquelles neurones específiques. La qüestió era si els ratolins triarien que s’activessin o no.

I el resultat és que preferien la sala on s’estimulaven aquestes neurones, de manera que podem pensar que efectivament associen aquesta activació amb un sentiment agradable. Per tant, podríem dir que un bon massatge és aquell que activa adequadament les neurones MRGPRB4 (coi, podrien haver triat un altre nom més maco).

L’únic detall que cal tenir present és que de moment només s’han identificat en ratolins. No seria estrany que nosaltres si altres mamífers també tinguin aquesta tipus de neurones. Això ens ajudaria a entendre perquè molts animals dediquen força temps a tocar-se i fregar-se. Altra cosa serà les explicacions relacionades amb el comportament, però la base fisiològica que promou aquesta activitat sembla que la tenim identificada. I la veritat és que és d’agraïr que el cos disposi de diferents sistemes per generar sensacions agradables.

 

Una cèl·lula no es un fetus

dilluns, 4/02/2013

HEK293.JPG Alguns programes de televisió hauria de portar un avís de perill per la integritat de les neurones de l’espectador. Però per entendre les coses, de vegades cal endinsar-se en aquestes perilloses regions, prenent molta paciència i molts calmants per la indignació. Després has de deixar passar una estona perquè qualsevol comentari que faries aniria farcit de renecs, paraulotes i expressions que en general intentes evitar si ets educat. És el que m’ha passat després de mirar una estoneta d’un programa de la cadena Intereconomia.

El motiu era una notícia que vaig veure en alguns medis, on deien que empreses com la Pepsi, feien servir ronyons de fetus humans avortats per elaborar els seus productes! La notícia era del 2011, però ha pres de nou volada fa poc arrel del nomenament del científic que van entrevistar per “confirmar-ho”, Nicolás Jouve, com a membre del Comitè de Bioètica del Ministeri de Sanitat i que espero que no sigui representatitu de la ideologia general del comité, (tot i que potser soc massa optimista).

Home! De la industria et sorprenen poques coses, però rucs no són i difícilment s’arriscarien a afegir restes d’avortaments a les seves begudes. A més, la veritat és que tampoc li veia el motiu. De manera que he anat a rascar una mica de que anava la cosa. I, com és habitual quan a l’origen de la noticia hi ha determinats medis de comunicació, tot plegat és diferent del que expliquen. Molt diferent.

La primera pista la trobo en una web que denunciava el mateix fet, però que es referia al ronyó del fetus amb les sigles HEK-293. Una sigla estranya per un teixit de fetus, però molt habitual quan es parla de línies cel·lulars. I efectivament, HEK-293 no és un ronyó sinó una línia de cèl·lules que es fan servir a molts laboratoris per fer recerca de tota mena i que va originar-se, això si, en un ronyó provinent d’un avortament… l’any 1970. De fet, les sigles HEK volen dir “Human Embrionic Kidney”. Potser caldria recordar a alguns periodistes la diferència entre un ronyó i les cèl·lules que puguin crèixer a partir d’aquell ronyó. Això per no parlar de la que hi ha entre un fetus i les cèl·lules originades a partir del fetus.

Una cosa que moltes vegades no tenim en compte és que quan es parla de treballs de recerca fets en cèl·lules, aquestes cèl·lules han de sortir d’algun indret, d’algun teixit. Unes de les més famoses a tots els laboratoris de tot el planeta és la línia de cèl·lules HeLa. Va ser la primera línia cel·lular humana que es mantenia en cultiu de manera estable, de manera que els experiments que es fessin eren reproduïbles en altres laboratoris. Són unes cèl·lules provinents de la biòpsia d’un tumor d’úter que va acabar amb la vida d’Henrietta Lacks, una dona de raça negre que va morir l’any 1951 a l’Hospital John Hopkins.

La biòpsia va ser analitzada al departament de patologia i el material sobrant es va aprofitar per fer un estudi cel·lular. Per sorpresa, els investigadors van veure que aquelles cèl·lules creixien sense parar i només calia anar canviant el medi de cultiu per mantenir-les vives. Normalment les cèl·lules en cultiu es moren després d’uns pocs dies o com a molt setmanes, però aquelles semblaven ser immortals. Ara ja tenim molts més tipus de línies cel·lulars estables per treballar, però les HeLa van ser les primeres.

S’hauria de ser malaltissament recargolat per afirmar que algú fa estudis en ”úters de dones negres mortes” si treballa fent servir les cèl·lules HeLa. Doncs igual de pervers i manipulador és afirmar que treballar amb les cèl·lules HEK-293 és fer-ho amb fetus avortats com deien a Intereconomia.

I que fa la Pepsi o la Coca-cola amb aquestes cèl·lules? Per descomptat no les posen a les begudes com podria semblar llegint els titulars. Les cèl·lules HEK-293 expressen diferents receptors que tenen la capacitat de detectar el sabor dolç. Son els mateixos receptors que tenim a la llengua i que van aconseguir que s’expressessin en aquestes cèl·lules. La gràcia és que estudiant si s’activa el receptor de les cèl·lules es pot saber si un producte dóna sabor dolç o no. Sembla que es podria fer d’altres maneres, menys complicades, però si has d’avaluar milers o centenars de milers de possibles additius, és més fàcil fer-ho així.

Quan identifiques els que si que tenen gust dolç, pots seguir estudiant la resta de característiques que el poden fer útil o no per fabricar begudes. Potser podrien haver-ho aconseguit en altres tipus cel·lulars i s’haurien estalviat la fúria de les associacions anti-avortament. Certament hi ha qüestions ètiques a considerar sobre l’origen de les cèl·lules que es faran servir per la recerca. Però simplement deixar anar que es fan servir fetus humans per fabricar una beguda és una indigna manipulació de la realitat.

 

Aprofundint en la bellesa

divendres, 1/02/2013

bombolles meta.jpg Una de les acusacions que ens fan als científics és que som massa pragmàtics, que ens perdem la bellesa de les coses, que no apreciem la poesia del que ens envolta, que les dades ofeguen l’estètica. És tot un tòpic, però és dels més absurds que hi ha. En Richard Feymann ho explicava molt bé en una de les seves xerrades. Com a científics podem admirar igual que qualsevol altre la bellesa d’una flor, la textura dels pètals, la dolçor de l’aroma i l’elegància de les seves formes. Ser científic no ens priva de res d’això.

Però a més, podem copsar la bellesa del procés que li ha donat forma, la manera com s’ha seleccionat aquella combinació de colors per fer-la més cridanera per uns insectes determinats. Allà on la majoria només hi veuen una estructura recargolada a l’interior de la flor un científic pot veure un extraordinari mecanisme que es mourà de determinada manera quan s’hi posi un insecte, fent que l’extrem dels estams fregui la superfície de l’animalet i hi dipositi una certa quantitat de pol·len que serà transportat a altres flors on toparà amb l’extrem del gineceu fecundant així una altra flor a centenars de metres de distància. I el color no es limita al que veiem sinó que s’adonarà que mirant la flor amb un filtre ultraviolat com el dels ulls dels insectes, el patró de colores i formes és diferent i molt més ric que el que la nostra simple visió tricromàtica pot captar. Una meravella de l’enginyeria, la citologia, la genètica i l’evolució exposada al davant dels ulls.

Tot això no li resta atractiu a la flor. Justament al contrari. El magnifica encara més!

Aquesta manera d’admirar la natura de vegades crea un sentiment ambivalent. Quan he vist la foto del principi, m’he quedat una bona estona admirant-la. La trobo senzillament preciosa. La combinació de blanc i blau, les formes arrodonides i la textura del gel li dóna una bellesa plàstica fantàstica. Les tonalitats depenen de les refraccions de la llum al passar per diferents materials que fan que el gel es vegi blau i les bombolles blanques. Les esferes de les bombolles van fent-se més grans a mida que s’acosten a la superfície ja que la pressió a que estan sotmeses va disminuint. Creixen fins que la tensió de la seva superfície supera un determinat nivell i es fragmenten en bombolles més petites. Podem entretenir-nos a mirar la seqüencia que va quedar congelada en el temps quan la temperatura va baixar prou com per establir ponts estables entre les molècules de l’aigua del llac.

Però la cosa és inquietant. Les bombolles són de metà i es generen degut a que sota els llacs i els mars de les regions polars hi ha grans dipòsits de metà en una forma hidratada que es manté relativament inestable. Si augmenta una mica la temperatura o disminueix la pressió el metà comença a bullir i surt en forma de bombolles. Aquestes fonts de metà es coneixen a molts indrets, però no està clara la quantitat que hi ha retinguda al fons dels llacs. Quan arribi el bon temps i es desfaci el gel, les bombolles alliberaran el metà de l’interior. I el metà és un potent gas hivernacle que s’alliberarà a l’atmosfera i contribuirà molt més que el CO2 a l’escalfament global. Un escalfament que farà que s’alliberi més metà, de manera que fàcilment entrarem en un cicle molt inquietant que pot portar l’atmosfera del planeta a nous equilibris.

La mirada científica ens pot mostrar coses agradables com la fecundació de les flors o fenòmens inquietants com l’alliberament de gasos que poden modificar les condicions de l’atmosfera. Però això no és obstacle per aprofundir en la bellesa de les coses. De fet, ho fa tot encara més extraordinari.

El show continuarà, però serà diferent.

dimecres, 30/01/2013

saturn.jpg Els humans vivim uns quants anys i després abandonem aquesta vida, mentre que l’Univers que ens envolta segueix pràcticament igual. Som espectadors temporals d’un paisatge magnífic que ja hi era abans que nosaltres i que seguirà sent-hi encara que ja no ho miri ningú. Aquest és un punt de vista assenyat, que contrasta amb el que la majoria de religions proposen, segons el qual, si les coses existeixen és amb la finalitat que nosaltres puguem fer els nostres importants assumptes.

Però ben mirat, potser si que som una mica afortunats de veure el paisatge concret desplegat al nostre voltant. Uns pocs milions d’anys abans o després i les coses serien una mica diferents.  Un article recent publicat passa llista a espectacles del sistema solar que no hi han sigut sempre i que en un temps relativament breu desapareixeran. Coses que els humans hem pogut enxampar per sort.

Per exemple, els anells de Saturn són espectacularment brillants. En canvi els d’Urà i Neptú tenen un color molt més fosc. El que és estrany és la brillantor, a no ser que siguin relativament nous. A mida que passen els milions d’anys, el material que els forma es va enfosquint. Que siguin nous pot suggerir que són relativament recents. En realitat no tenim gaire clar quan temps fa que Saturn té anells, però podria ser que els humans haguéssim enxampat un espectacle grandiós, però amb data de caducitat, per les coses de l’atzar.

Urà té un bon grapat de satèl·lits. No són gaire grans i per això resulten molt poc coneguts. Els han anat batejant amb el nom de personatges d’obres de Shakespeare i els més grans són Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó, però en total en coneixem 27 (per ara). El cas és que n’hi ha un parell que no tenen gaire futur. A Belinda i Cupido, malgrat els noms bonics que els han posat, els espera un final catastròfic ja que sembla que les seves òrbites porten rumb de col·lisió. No serà immediata. Trigaran uns quants milers d’anys encara, però això a escala planetària és un no-res.

Un dels satèl·lits de Júpiter és potser l’indret més infernal del sistema solar (amb el permís de Venus). La proximitat a Júpiter fa que Io mantingui una activitat geològica descomunal, amb volcans actius que envien núvols de sofre a centenars de quilòmetres d’altura. La superfície del satèl·lit es deforma uns deu metres per les forces de marea que exerceix el planeta gegant i la seva superfície esta esquitxada de llacs de sofre fos. Potser no tingui gaire sentit fer mapes de la seva superfície ja que es refà completament cada dos per tres a base de volcans, pluja de sofre que ho cobreix tot i deformacions per marees. Podem admirar les fotos de Io i pensar com s’assembla a Mordor, però en pocs anys haurà canviat completament la seva fesomia. No és casualitat que pràcticament no mostri cap cràter. Els que es formen desapareixen de seguida.

Les mateixes estrelles canvien. La polar deixarà de marcar el nord en uns milers d’anys. No és greu, a l’època dels romans no el marcava pas. I si mirem períodes encara més grans, a mida que el Sol es vagi desplaçant per la galàxia, el cel adoptarà altres patrons estel·lars. La Lluna es va allunyant lentament de la Terra. Els dinosaures veien una Lluna molt més gran i espectacular que la que admirem actualment.

Potser si que a grans trets l’Univers és força homogeni i el nostre pas és un breu incident sense més importància. Però el moment que ens ha tocat també té la seva gràcia i podem admirar espectacles que són únics, que no es repetiran. Altres generacions, altres fores de vida que puguin evolucionar en futurs llunyans, tindran el seu particular paisatge còsmic de fons que, de ben segur també serà extraordinari. Però el nostre és realment fascinant, i la capacitat d’admirar-lo que hem aconseguit els humans gràcies a la ciència i la tecnologia no té preu.

Grip aviària; es reprén la recerca

divendres, 25/01/2013

Avian_influenza_A_H5N1_viruses.jpg La grip aviària és una malaltia terriblement inquietant. El virus responsable, una soca del H5N1, afecta les aus, però en alguna ocasió molt rara pot infectar també alguns mamífers, incloent als éssers humans. Quan això passa, la mortalitat és molt elevada, de més del 30 %. Per fer-nos una idea, durant l’epidèmia de la “grip espanyola” la mortalitat no arribava al 3 % i va matar 40 milions de persones. La sort és que la grip aviar s’encomana amb molta dificultat entre persones, de manera que aparentment no caldria patir massa.

Això va resultar que no era del tot cert quan fa un any un parell de grups de recerca van descobrir uns mutants d’aquest virus que s’encomanaven amb moltíssima facilitat a través de l’aire en fures, que són els animals habituals en aquest tipus de recerca. Amb tenir una fura infectada, tots els animals de la mateixa habitació emmalaltien només pel fet de compartir l’aire que respiraven. I per aconseguir aquest efecte només van fer falta cinc canvis en el material genètic del virus. Només cinc mutacions son la diferència entre un virus inquietant i un malson global.

Potser el contagi entre fures sigui més fàcil que entre persones, però de totes maneres, allò va tenir molta repercussió. Es va aturar la publicació del treball ja que es va considerar que aquella informació tenia un ús potencial per al bioterrorisme massa gran. Naturalment això és una mena de censura que va contra la base mateixa del progrés científic, basat en compartir la informació. La solució va ser fer una publicació parcial, ometent alguns detalls tècnics de la metodologia.

Però allò només era la punta de l’iceberg, perquè treballar amb aquell agent no deixava de ser un perill potencial molt gran. Si per accident o mala fe, el virus s’escapava del laboratori tindríem un bon problema. Però cal investigar per entendre el seu funcionament i les maneres de lluitar-hi. Aleshores…?

La decisió dels investigadors va ser establir una moratòria i aturar la recerca durant un temps per tal de decidir en quines condicions es podia treballar amb aquell virus. Després de tot, altres virus esgarrifosos corren pel planeta i s’estudien en algunes instal·lacions especials. La idea era definir quines eren les condicions mínimes de seguretat per estudiar el virus mutat de la grip aviar.

El cas és que la moratòria s’acaba d’aixecar i la recerca es reprendrà. Això encara no es general a tots els paisos i alguns (com els Estats Units) encara ho estan discutint. Pels que ja s’hi posin, caldrà fer-ho com a mínim en laboratoris de bioseguretat tres millorats o de seguretat quatre estàndards. Com que dels de nivell quatre tampoc n’hi ha tants, segurament adaptaran alguns de nivell tres per fer-ho. Aquests tipus d’instal·lacions són les que surten a les pel·lícules d’epidèmies. Investigadors vestits com astronautes, cambres segellades, aire reciclat que no pot sortir a l’exterior, indrets amb pressió ambient menor que l’atmosfèrica per tal que si hi ha una fuga l’aire entri a l’interior i res surti cap enfora…

En realitat és bastant assenyat que sigui així. Ens cal entendre com funciona el virus, com el podem detectar a temps i com podem enfrontar-nos-hi. Semblaria que el problema és el virus que hi ha al laboratori, però cinc mutacions és molt poca cosa per un virus, de manera que a la natura ja n’hi deuen haver i només deu ser qüestió de temps que algun ocell el passi a alguna persona. Millor que quan arribi el moment estiguem una mica preparats. Però també que la preparació és faci amb les millors condicions de seguretat.

Net sí; estèril potser no cal

dijous, 24/01/2013

soappair.jpg Una mena de resposta automàtica que tenim la majoria és la d’associar microbis amb malalties. En realitat la immensa majoria de microorganismes no tenen cap efecte sobre la nostra salut i de fet n’hi ha molts que són beneficiosos i fins i tot directament necessaris per mantenir el bon estat de l’organisme. Però tots aquests raonaments no resisteixen els consells de les mares quan ens deien que no ens poséssim res del terra a la boca perquè estava “ple de microbis”.

Això ho tenen clar els encarregats de la publicitat i no s’estan d’aprofitar-ho per vendre productes totalment innecessaris. Uns dels que s’han infiltrat a les nostres llars son els agents bactericides afegits al sabó, al detergent i a tot el que sembli que serà millor si està “lliure de microbis”.

La veritat és que sona molt bé això de “Sabó amb efecte bactericida”, “Detergent que elimina els bacteris”, “Netejador de wàter antimicrobià”. I sempre l’afegit “Vetlli per la salut dels seus”!!  Quina mala mare seria aquella que no esterilitza el terra, la roba o l’orinal del nen.

Però el cas és que tot això són bestieses. Aquesta obsessió per l’esterilització del medi on vivim no contribueixen en gaire res a la salut i de fet pot ser contraproduent en molts aspectes. El nostre organisme està adaptat a viure en un ambient amb un nombre raonable de microorganismes al voltant. Certament la brutícia és una mala cosa i el millor és viure en ambients nets, això no cal ni dir-ho. Però una cosa és net i una de diferent és estèril. La esterilitat la podem deixar pels quiròfans. A casa simplement cal vetllar perquè estigui net i no cal patir per els bacteris que puguin haver en una superfície neta.

El sabó de mans amb bactericida també mata els bacteris habituals de la nostra pell. És absurd perquè tant bon punt toquem el pany de la porta, o un bolígraf, ja tornarà ha colonitzar-se amb bacteris. El problema és que potser ja no seran els normals que han de viure a la pell. Aquests productes afegits, entre els que el triclosan potser és el més habitual, si que maten els bacteris però s’ha vist que això generalment és irrellevant pel que fa a la nostra salud. En general no aporta cap benefici i només en alguns casos, com la pasta de dents per prevenir gingivitis, s’ha demostrat un efecte beneficiós. També hi havia por per si tenia efectes contraproduents, però en realitat només s’han vist en estudis de laboratori i per ara no s’ha detectat cap perill per la salut. Tampoc s’ha observat que augmenti la resistència dels microbis, que era un altre tema que causava inquietud.

I un problema afegit és que ara ja es comencen a detectar derivats d’aquests bactericides en les aigües continentals. A diferents llacs on s’ha estudiat s’ha vist que hi ha nivells de dioxines derivades del triclosan i encara que els nivells de moment son baixos, a mida que el consum es generalitza, no faran sinó augmentar. I simplement encara no tenim clar quin efecte poden tenir en l’ecosistema dels llacs.

Hi ha vegades que es plantegen dubtes sobre si la contaminació es el preu a pagar per gaudir d’uns beneficis en determinats aspectes. Però sembla ridícul emmerdar l’ambient per culpa d’una propaganda com a mínim exagerada. Rentar-se les mans amb aigua i sabó és el que garanteix una bona higiene. No cal artilleria pesant. Tampoc és difícil i per una vegada que no cal complicar-se la vida…

Biorritmes sorprenents

dimecres, 23/01/2013

bamboo.jpg Una de les característiques dels éssers vius és la presencia de diferents ritmes en la seva activitat. No sempre estem fent-ho tot al mateix temps, de manera que immediatament s’estableixen ritmes i la selecció natural de seguida fixa els més útils. Com que també hi ha ritmes relacionats sobretot amb el moviment del planeta, del Sol i de la Lluna, una estratègia evident va ser adaptar-se als ritmes del món físic que ens envoltava.

Per això tenim un claríssim cicle dia/nit que condiciona extraordinàriament la nostra activitat, però també la temperatura corporal, els nivell d’hormones o el grau de concentració. No és exclusiu nostre sinó que pràcticament tots els animals i plantes experimenten alguns canvis.

L’estratègia general és adoptar un ritme biològic regulat per sistemes interns de la cèl·lula o de l’organisme, que s’adapten constantment en funció d’estímuls externs. Com si constantment anéssim posant el rellotge en hora. En el cas del ritme circadiari, en absència d’estímuls externs tenim tendència a tenir-lo de 25 hores (i no 24), però la llum del Sol fa que l’organisme s’ajusti a la durada del dia astronòmic. Per això, en casos de jet-lag, és més fàcil allargar els dies que escurçar-los.

Aquest cicle, circadiari, és fàcil d’entendre, però n’hi ha de més subtils. Molts animals tenen ritmes que depenen de les marees. La seva vida depèn del nivell de les aigües, per tant tenir en compte aquestes variacions no és irrellevant. També hi ha ritmes relacionats amb la lluna. El cicle menstrual coincideix molt bé amb el cicle lunar, però confesso que mai he entès com pot anar la regulació ni quin avantatge pot conferir. És més fàcil d’entendre en el comportament d’animals marins, que responen a les nits de més llum i que correspon amb la lluna plena. És una llauna, perquè si intentes buscar informació sobre cicles lunars, trobes un 99% d’informació sobre màgia i esoterisme. (No ho entenc, perquè la cronobiologia pot ser molt més interesant!)

Els ritmes anuals tampoc tenen massa secret. El pas de les estacions quasi obliga als éssers vius a modificar comportament o metabolisme. Per això hi ha animals que hivernen, plantes que perden fulles i èpoques de zel on surt a compte aparellar-se per tal de tenir les cries durant el període en que sigui més fàcil sobreviure.

Però a partir d’aquí la cosa es fa més misteriosa. Hi ha espècies que tenen ritmes biològics de dos, set, nou, o més anys. I els meus preferits són els bambús. El bambú normal floreix una vegada cada trenta dos anys. I el bambú negre ho fa una vegada cada cent vint anys! I per fer-ho més interessant, presenten floracions massives. És a dir que quan s’hi posen, ho fan les plantes de bambú escampades per tot el planeta. Aparentment això serveix per evitar que els animals es mengin els plançons petits. Òbviament se’n menjaran molts, però si la floració és massiva, també ho serà la germinació i per moltes plantes que es mengin, sempre en quedaran moltes  que sobreviuran. Si en canvi, anessin fent-ho cada planta al seu ritme, la majoria no sobreviurien.

Tot això està molt bé, però la pregunta és… com s’ho fan els bambús per saber que han passat 120 anys (o 32, o 65) i que toca florir? No sembla que una primera planta comenci i enviï senyals a la resta, perquè la floració passa a la Xina però també als jardins botànics d’arreu del món. Tampoc se m’acudeixen fenòmens astronòmics d’aquestes durades, però potser els bambús es fixen en alguna cosa que ens passa desapercebuda.

La veritat és que ignoro com s’ho fan, i fins on jo sé, encara no s’ha aclarit, però em sembla fascinant. Si més no, és un bon misteri sobre el que especular.