Arxiu de la categoria ‘General’

Bombolles de paranoia

dijous, 17/12/2015

Inventeu-vos una teoria conspiranoica. La que us faci més gràcia. No us talleu i poseu-hi imaginació. Tant se val com d’esbojarrada sembli, hi haurà qui se la creurà, la compartirà al Facebook o a Twitter, començarà a circular amb petites variacions i amb el temps igual apareix a programes de radio o televisió.

Això ho van fer l’any 2009 un parell de valents a Madrid. Van començar a fer broma sobre la credulitat dels seguidors de les pseudociències i es van animar a inventar-se una teràpia tan absurda que semblava impossible que se la creguessin. L’invent va ser una nova branca de la medicina basada en els efectes curatius dels camps magnètics generats per la merda. Havia nascut la “teràpia fecomagnètica”.

Tot era una bestiesa. Tan absurd que fa riure. I tot i així, al poc temps van veure com començava a circular per la xarxa i a rebre missatges de persones interessades en aquella teràpia. Aparentment dir que una combinació de merda i imants pot curar qualsevol malaltia no és prou absurd i hi ha qui s’ho empassa. Com és possible?

Doncs en bona part sembla l’efecte de viure dins una bombolla. Fa poc han publicat un treball en el que uns investigadors es van dedicar a analitzar el comportament a la xarxa de persones que seguien teories pseudocientífiques. Que compartien tractaments miraculosos del càncer. Que patien per les radiacions generades pels governs per esterilitzar la població. Que creien que els reptilians estaven ocupant els llocs de poder. Que estan segurs que ens estan fumigant amb viagra amb els chemtrails dels avions…

I el que han trobat és que les pàgines que visiten són molt majoritàriament sobre aquests temes. Mai no van a buscar informacions que potser els fessin replantejar-se la seva opinió. Tot el que busquen (i troben) a la xarxa confirma i alimenta les seves creences, o en genera noves de similars. Gairebé el 80 % de la gent que clicava el “m’agrada” en aquestes teories navegava principalment per pàgines similars i mai no visitava indrets que no compartissin les seves paranoies. De fet, clicaven el “m’agrada” fins i tot en informacions falses posades a propòsit per veure si se les creien. S’ho creuen “TOT”.

Una conclusió d’aquest treball és que els qui es dediquen a intentar contrarestar aquesta informació perden el temps. Tot el que pengen a la xarxa racionalitzant arguments, oferint dades, contrastant informacions o simplement discrepant de la teoria en qüestió, simplement no serà llegit pels amants de les conspiracions. Ells viuen en la seva bombolla. Angoixats i indignats per la manera com ens enganyen ens manipulen i ens controlen les corporacions, els governs, les societats secretes o els extraterrestres. Seguiran ignorant els avenços de la medicina i atribuiran les limitacions que encara tenim a la mala fe de les corporacions, els governs, les societats secretes o els extraterrestres. El que els agrada és estar espantats i indignats combinat amb el convenciment secret de creure que en saben una mica més que la resta.

Una llàstima i ells s’ho perden. El món de veritat és prou fascinant com per necessitar inventar-se realitats alternatives i donar per bones teories absurdes.

Cervantes i els seus planetes

dimecres, 16/12/2015

A mida que anem descobrint nous exoplanetes trobem el problema d’anar-hi posant nom. A la Galàxia hi ha dos-cents mil milions d’estrelles. I sembla que la majoria tenen sistemes planetaris, de manera que ja podem preparar la imaginació per anar batejant sistemes estel·lars.

En realitat no caldrà posar-hi nom a tot i amb les sigles dels catàlegs hi haurà prou. Però alguns estels o alguns sistemes mereixeran noms particulars i d’això se n’encarrega la Unió Astronómica Internacional (IAU). Podrien simplement agafar llistes de noms i anar fent, però no tindria gràcia. Per això, aquest agost van proposar una votació a nivell de tot el mon per batejar uns quants sistemes planetaris. I tot just ara acaben de publicar els resultats amb els nous noms de les estrelles i planetes.

Hi ha unes normes, és clar. Es trien noms relacionats amb la mitologia, la cultura, l’exploració… I es prefereix que estiguin agrupats. Això es fa des de sempre. Els satèl·lits principals de Júpiter (Europa, Calixte, Ganimedes i Io) tenen els noms d’amants del deu grec. I la resta de satèl·lits els han batejat amb nimfes, deesses, filles i conquestes del pare dels Deus (que era un pendó i permet posar molts noms a molts satèl·lits). Els satèl·lits d’Urà en canvi, porten el nom de personatges d’obres de William Shakespeare i Alexander Pope. Per això hi trobem Titània, Oberon, Puck, Umbriel, Ariel o Rosalinda.

Doncs a partir d’ara tenim estrelles amb noms nous recent estrenats. La que abans es deia 55-Cancri (estrella 55 de la constel·lació del Cranc) ara es diu “Copérnic”. I els seus planetes són Galileu, Brahe, Lippershey, Jansen i Harriot. Tot queda entre astrònoms famosos.

L’estrella Upsilon Andromedae passa a ser Titawin, en honor a la Medina de Tetuan. I els planetes que l’orbiten són Saffar, Samh i Majriti, per tres famosos astrònoms àrabs del segle XI a Córdoba.

Altres tenen noms com Música (18-Delphini), amb el seu planeta Arion, en honor a un poeta i músic grec de l’antiga Grècia. O Chalawan (Ursa majoris), anomenada així per un rei cocodril de la mitologia tailandesa. Els seus planetes son dos germanes de la mateixa mitologia, Taphao Tong i Taphao Kaew.

I si Shakespeare ja anava servit amb els seus satèl·lits uranians, un altre gran de la literatura universal passa a tenir la seva estrella. A partir d’ara, i proposat pel Planetari de Pamplona, l’estrella Mu Arae passa a ser la “Cervantes”. Un estel a uns cinquanta anys llum de la Terra, lleugerament més gran que el nostre Sol i el doble de lluminosa. Com és normal, els quatre planetes coneguts al seu sistema es diuen Quijote, Sancho, Dulcinea i Rocinante. El que no sembla probable és trobar-hi formes de vida ja que Quijote és un gegant de gas, més gran i tot que Júpiter, i resulta que ocupa la zona habitable. La distància en la que es pot trobar aigua líquida. Amb un gegant així, segur que no hi haurà cap planeta rocallós com la Terra per allà. En tot cas, caldria buscar-la en algun dels probables satèl·lits que tingui.

Sigui com sigui, el que està clar és que el Ingenioso Hidalgo torna a cavalcar al voltant del seu creador.

La vida sexual dels pops

dimarts , 15/12/2015

Les coses no són sempre el que aparenten. Una veritat que ens valdria la pena recordar molt sovint. Especialment quan ens acostumem a decidir amb mirades ràpides, amb tòpics de sempre o amb generalitzacions imprecises. Sabem que els pops tenen vuit braços, o si ho preferiu vuit potes. Estrictament el que tenen són vuit tentacles. Tots semblen iguals, però això és una aparença superficial. N’hi ha un que no és exactament igual. Un dels tentacles, anomenat hectocòtil, també fa les funcions del penis.

Un tema per reflexionar la propera vegada que mengeu un pop a la gallega.

La còpula dels pops és un procés realment curiós. Per començar cal una mena de festeig molt elaborat. En gairebé tots els animals el patró és similar i el mascle s’ha de lluir davant la femella per fer-li entendre que, de tots els mascles disponibles, ell és el que porta la millor càrrega genètica. Els ocells fan parades lluint les plomes, els mascles de cérvols s’estomaquen entre ells, els crancs fan rituals amb les pinces… Què podríem esperar dels pops? Doncs per començar hem de recordar la seva capacitat mimètica i, en moltes espècies, la capacitat de generar bio-luminiscència. El que fan és una exhibició de llums i colors representats sobre la pell.

Si la cosa funciona i la femella es mostra receptiva, arriba el moment de la còpula. A falta de penis, l’evolució ha trobat un camí equivalent. El mascle genera els espermatozoides i els agrupa en un sac anomenat espermatòfor. Aleshores els recull amb l’extrem del tentacle modificat, (l’hectocòtil) i els introdueix en la cavitat paleal de la femella. No és una vagina ni un úter ni res de tot això ja que no parlem de vertebrats, però la intenció d’aquestes estructures és molt similar. Tot plegat no és una obra mestra de la sensualitat, però fa la seva funció

Una vegada dipositat l’espermatòfor proper a l’oviducte de la femella, aquesta va generant ous que seran fecundats pels espermatozoides del mascle. Això sempre que no vingui un altre mascle després, que també dipositi el seu espermatòfor prenent la precaució de treure el del mascle anterior. Acostumem a pensar que hi ha competició per copular amb la femella, però la competició és, estrictament, per “fecundar-la”. No hem d’oblidar que el sentit final del sexe no deixa de ser transmetre el nostres gens a la propera generació.

Sigui per un o altre mascle, quan els ous ja estan fecundats la femella busca una cova i els deixa penjats en forma de raïms i envoltats d’una mena de moc protector. Pot pondre més de cent mil ous, que no està malament, però que representa una despesa metabòlica tremenda. A més, fins que no eclosionen i surten els petits popets, la femella segueix de guàrdia a la cova, vigilant i netejant la zona. Per fer-ho deixa d’alimentar-se, de manera que cada vegada estarà més feble. Finalment, amb les cries ja fent la seva, la femella morirà d’inanició.

El mascle té menys problemes. És veritat que si intenta copular amb una femella que no sigui prou receptiva és probable que li arrenqui el braç copulador d’una mossegada. Però és un pop, de manera que li tornarà a sortir la temporada següent. Comparat amb la femella, el pop mascle no té cap dret a queixar-se.

Star Trek? o Star Wars?

dilluns, 14/12/2015

Dilemes eterns que mai es resoldran: Mar o muntanya? Carn o peix? Dretes o esquerres? Rosses o morenes? Barça o Madrid? I per sobre de tot, aixecant moltes més passions… Star Trek o Star Wars?

Si t’agrada la ciència, si t‘agrada la ficció, si ets una mica friki, inevitablement arriba el moment en que has d’opinar. El que passa és que en fer-ho guanyaràs amics per sempre, però també enemics irreconciliables. O potser no tant, que els seguidors d’una i altra s’ho acostumen a prendre amb molt més humor del que semblaria.

Aquesta setmana estrenen una nova pel·lícula de la saga de Star Wars i les espases s’han tornat a alçar. Amb arguments sòlids per les dues bandes. Els sabres de llum de Star Wars són molt més xulos que els fàsers de Star Trek. No hi ha dubte que un cavaller Jedi amb un sabre làser a la mà té molta més presència i elegància que un membre de la flota estel·lar amb un fàser que, amb sort estarà en mode atordir. Qualsevol marrec pot empunyar un fàser, però un sabre làser requereix unes aptituds molt especials.

En el tema dels robots la cosa ja està més disputada. En Data pot ser desesperantment irritant, però és de fiar i al final és un personatge més de la saga. Bé, no és ”un més”, sinó que és dels més representatius. Un digne successor del senyor Spock. En canvi, els robots de Star Wars són joguines entranyables i prou. Un R2D2 que fa tota la feina i un C3PO que, a part de traduir el que diu el seu company i deixar anar alguna broma, no fa gaire res de profit. Veurem que passa amb el nou BB8, però té molta pinta de ser l’equivalent robòtic d’un osset de peluix.

Amb les naus espacials es fa difícil comparar. D’entrada semblen més interessants i variades les de Star Wars. Per no parlar de l’estrella de la mort. Però al final van i la destrueixen amb un parell de petits caces X, de manera que com a disseny va resultar molt mediocre. Molta aparença però poca capacitat operativa. Les de Star Trek tampoc seran tan fortes perquè una de cada dues pel·lícules acaba amb la Enterprise feta pols. He de dir, però, que com a enemic, el Borg de Star Trek supera de llarg tots els dolents de Star Wars. Allò és un enemic poderós i la resta són romanços.

I pel que fa a la ciència? Aquí no hi ha cap dubte. Star Trek té un rerefons científic real. Potser l’han estirat fins més enllà del límit, però els fàsers, els motors de torsió o la teletransportació contenen alguna cosa relacionada amb coneixements científics reals. En canvi, la suposada ciència de Star Wars és inexistent. Pura fantasia. Robotets i maquinetes rovellades, moviments impossibles a l’espai, naus sense dipòsits de combustible visibles… Per molt que Star Wars passi en “una galàxia molt llunyana”, les lleis de la física també s’haurien de complir allà. Per això ha de recórrer a coses màgiques com “la força”, que queda molt xulo, però que de científic no en té res. I quan van fer un patètic intent per raonar-ho encara va ser pitjor.

Definitivament. Pel que fa a la ciència, Star Trek guanya per golejada.

Ara bé. Pel que fa a passar-ho bé… a mi m’hi trobareu als dos camps. Igual que el mar o la muntanya, la carn o el peix, les rosses o les morenes,… tinc dies que prefereixo una opció i altres dies em ve més de gust l’altra. I la majoria dels dies no tinc preferències.

El que no hi ha manera d’evitar és la bestiesa del soroll dels motors i les explosions a l’espai. A les dues sagues tenim abundants exemples d’aquesta impossibilitat física. Senyors guionistes: En el buit de l’espai no es transmet el so!!!!

El virus i els humans

divendres, 11/12/2015

La vida és plena de sorpreses. Això que és cert a nivell individual, també resulta cert a nivell de l’evolució d’una espècie. Coses ben casuals poden esdevenir determinants en el futur d’una espècie. A nosaltres sembla que ens va passar fa uns quants milions d’anys, quan un avantpassat nostre va patir una infecció. Un retrovirus va assaltar el seu cos i es va inserir en el seu genoma. És el que fan els retrovirus. Són virus de RNA que fan copies del seu material genètic en forma de DNA i s’insereixen en llocs més o menys a l’atzar del DNA de les cèl·lules infectades.

Però en aquella infecció de fa milions d’anys l’atzar va voler que una copia de les que infectaven alguns espermatozoides es fiqués just al davant d’un dels nostres gens. La prolina deshidrogenasa es un gen que serveix per fabricar neurotransmissors com el GABA. La molècula que fan servir les neurones per enviar-se senyals. I resulta que el fet de tenir aquell retrovirus ficat al davant va fer que es comencés a fabricar molt més neurotransmissor del que era normal.

La importància de tenir més facilitat per fer GABA rau en el fet que els senyals que s’enviïn les neurones seran més intensos, les sinapsis esdevindran més fortes i la plasticitat del cervell queda afectada. Podria ser per millorar o per empitjorar. Aquest mecanisme s’ha relacionat amb la intel·ligència, però també amb l’esquizofrènia. Sembla que la capacitat mental dels humans es mou en uns nivells molt prims que separen la creativitat de la malaltia mental.

En tot cas, hi ha dades per pensar que un dels factors que van empènyer el cervell humà a ser com és va ser una infecció vírica patida per algun simi. La conseqüència d’aquella infecció va ser incorporar al DNA un virus que va modificar la manera com es regula el funcionament de les neurones. Un virus que ja no sembla ser infecciós però que tots portem al nostre genoma. De fet, de restes de retrovirus inserits en tenim milers. Molts deuen ser l’equivalent a fòssils moleculars. Restes del material genètic de virus que es va quedar al nostre genoma i que no hi fa res. Però alguns van alterar els nostre material genètic. Més o menys com si anéssim inserint línies de codi a l’atzar enmig d’un programa d’ordinador. La nostra sort és que tenim dos gens de cada (el del pare i el de la mare), de manera que les destrosses no són necessàriament letals.

En tot cas, aquells virus que normalment els veiem (amb raó) com una llauna i una causa de malalties, també han contribuït a fer-nos com som. Si més no, en algun aspecte important de la nostra evolució van jugar-hi un paper més que destacat.

No perdem de vista el fitoplàncton

dijous, 10/12/2015

Fitoplàncton, el gran desconegut. Si ens pregunten pels vegetals pensem en arbres, plantes, matolls i floretes. Si ens pregunten d’on ve l’oxigen que respirem pensem en boscos feréstecs i en jungles amazòniques. I si ens pregunten per la base de la cadena tròfica pensem en l’herba que es menjaran les vaques. Quan es pensa en el fitoplàncton? En molts casos la resposta és… que coi és el fitoplàncton?

En línies generals és senzill. El plàncton són els organismes microscòpics que viuen flotant a l’aigua. I dins el plàncton, el fitoplàncton és el que fa fotosíntesi. Les algues i plantes microscòpiques que només veiem quan es multipliquen en grans quantitats i fan aquelles marees rojes o aquelles escumes d’origen dubtós i que en realitat són fitoplàncton.

Com és previsible, són la base de les cadenes d’aliments al mar. L’equivalent a les herbes en els ecosistemes terrestres. Però de fitoplàncton n’hi ha molt i fa una feina molt important. El setanta per cent de l’oxigen atmosfèric no l’ha generat la selva amazònica sinó el modest, però abundant, fitoplàncton. Cada vegada que respirem ho fem gràcies al fitoplàncton. En realitat això és una mica difícil de mesurar i hi ha qui diu que només genera el 50 %. Tampoc discutirem per això.

Però ara uns investigadors de la universitat de Leicester han fet models per veure com afectaria l’escalfament global al fitoplàncton i, en concret, al seu rendiment generant oxigen. Males notícies. Si l’escalfament és molt intens (d’uns sis graus), el rendiment en la producció d’oxigen se’n ressentiria i molt. I si la font principal de l’oxigen que respirem decideix deixar de fer-ne, tindrem un problema molt més greu que no pas l’extinció dels ossos polars, la fusió de les geleres o la pèrdua dels conreus de vinyes a la mediterrània.

El que sovint s’oblida és que els sistemes biològics tenen determinats marges de funcionament. Quan surten d’aquests marges, els sistemes es degraden molt de pressa. I un altre problema és la tendència humana a fixar-nos en el més espectacular, el més gran o el més cridaner. Però si els que han fet aquest model tenen raó, tindrem un problema molt gros. Al menys mentre ens sigui necessari respirar oxigen. Tant patir per la pujada del nivell del mar i igual morim asfixiats tots abans que el nivell de l’aigua s’elevi gaire.

La clau és això, que només parlem d’un model. I els models globals costen molt de quadrar. És molt fàcil passar per alt alguna cosa que canvia del tot els resultats. D’altra banda, també pot ser que el canvi sigui a pitjor. En tot cas, és una bona cosa que posin sobre la taula aquesta possibilitat. Si més no, empenyen a mirar més atentament com afecta l’escalfament d’uns poca graus al fitoplàncton. Petits canvis en coses petites poden generar grans efectes. Ja se sap que els petits canvis són poderosos. Per bé o per mal.

LISA per la eLISA

dimecres, 9/12/2015

La gravetat és una llauna. És la força més evident de l’Univers, la primera que experimentem de petits, la primera que es va descriure matemàticament,… però la més desconeguda de totes. Entenem l’electromagnetisme, la força nuclear forta i la feble, però amb la gravetat no ens n’acabem de sortir. Un dels problemes és que és tan feble comparada amb les altres, que mesurar els seus efectes resulta complicat. A més, estem a la Terra, que amb la seva immensa massa genera un camp gravitatori que emmascara la majoria de les mesures.

Un dels objectius dels científics és mesurar les ones gravitatòries. Les petites pertorbacions que es generen en l’espai temps per culpa de fenòmens com els forats negres o coses així. Igual que tirar un pedra a un estany genera unes pertorbacions a la superfície de l’aigua, l’esclat d’una estrella genera ones gravitatòries que alteren el mateix espai. Son les ones gravitatòries. El que passa és que són extremadament febles i difícils de detectar.

La setmana passada l’agencia espacial europea, la ESA, va enviar a l’espai la missió LISA Pathfinder en un primer pas per intentar mesurar aquestes ones gravitatòries. Un primer pas ja que la missió només servirà per provar els sistemes que es faran servir en la missió definitiva, la eLISA.

El que es farà en la eLISA serà enviar tres naus que es posaran a donar voltes al Sol mantenint una formació com la d’un triangle, de manera que a cada vèrtex hi hagi una nau. Estaran separades un milió de quilòmetres i la idea és que només actuï la gravetat sobre elles. Tot i que s’aniran desplaçant, ho faran a la mateixa velocitat i mantenint exactament la mateixa distància entre elles. Aquesta distància es mesurarà amb un sistema de làsers que detectarà canvis en la posició de menys d’un picometre, una mil-milionèsima part d’un mil·límetre. La idea és que si passa una ona gravitatòria, amb aquest sistema tan extremadament sensible es podrà detectar el canvi en la distància entre les naus.

Però per fer-ho cal estar segurs que el sistema funciona. Per això han enviat ara la LISA Pathfinder. En aquest cas han posat dins d’una nau dos cubs separats per 35 cm de distància i també un làser que la mesura. De cap manera detectaran ones gravitatòries ni res que s’hi assembli. El que es tracta és de saber de quina manera afecten a les mesures l’estructura de la nau, les correccions que facin per mantenir la trajectòria, els camps magnètics de la Terra, del Sol o del que sigui, els canvis tèrmics… L’objectiu és conèixer tot el soroll de fons que hi haurà quan es posi en marxa l’experiment definitiu.

Aquest és d’aquells estudis interessants però a llarg termini. Ara es fa la prova amb la LISA Pathfinder, després tocarà enviar la eLISA, que té el llançament previst l’any… 2034, si tot va bé. Però és que hi ha coses que no es poden fer amb presses. Mesurar un canvi d’una mil-milionèsima de mil·límetre en una distància d’un milió de quilòmetres no és una cosa que es faci en un pim-pam. El més fascinant és que ja ens plantegem fer-ho!

Es busca candidat amb determinat to de veu

divendres, 4/12/2015

Tornem a tenir eleccions a la vista i tornarem a parlar de programes, models de societat, distribució dels impostos, política internacional i drets socials….

I un rave! El que passarà en realitat és que la majoria de polítics començaran a fer el ximple per totes les cadenes de televisió, les emissores de radio i qualsevol lloc on hi hagi un periodista i una càmera. Alguns excel·leixen en això des de fa temps i segur que en recolliran fruits abundants. Bàsicament perquè els votants trien candidats en funció de factors ben superficials.

Això ho han analitzat un grup de psicòlegs de Dinamarca. Avaluaven quina factors i quines preferències tenien votants demòcrates i republicans i es van adonar que algunes característiques de l’aspecte físic podien ser molt més determinants del que es pensa (i del que tots estem disposats a reconèixer). Els republicans prefereixen candidats amb la veu greu i una fesomia més angulosa. Els demòcrates es decanten més per candidats amb aspecte més suau.

La idea és que els republicans (conservadors, de dretes,…) consideren que el món o la societat és un indret més perillós de com el veuen els demòcrates (progressistes, d’esquerres,…). Podríem pensar que és un tòpic, però quan mesuraven respostes físiques com la suor o la tensió muscular enfront coses que es consideren amenaçadores, els republicans tenien respostes més intenses. El sentiment d’amenaça l’experimenten amb més intensitat. Això permet entendre que triïn candidats amb aspecte de més força, mentre que els demòcrates prefereixen que transmetin imatge de més adaptabilitat.

Això són patrons més o menys estudiats però que ja s’intuïen des de fa temps. Les persones prefereixen tipus de líders diferents en temps de pau i en temps de guerra. Churchill era un heroi durant la segona guerra mundial, però quan va acabar la guerra va perdre les eleccions. Diferents problemes a resoldre s’encarreguen a diferents perfils humans. I en general triem els perfils sobretot per l’aparença, per desesperació o incredulitat dels que adjudiquen a les persones un comportament més racional del que en general tenim.

Segons els autors, si les arrels de la preferència per un o altre tipus de candidat estan basades en sentiments tan bàsics, difícilment els arguments polítics, basats en raonaments, podran modificar molt el sentit del vot. I això és depriment perquè dóna la raó als encarregats de les campanyes electorals. L’important és que el candidat tingui un aspecte atractiu, vengui imatge, surti molt per tot arreu i caigui en gràcia. El programa polític és completament irrellevant. Pot ser important per una petita fracció del cens electoral, però quantitativament no marquen la diferencia. Per tant, no cal ni que el candidat conegui el seu propi programa. N’hi ha prou amb que repeteixi una tria ben seleccionada d’eslògans i que tingui l’aspecte físic que els potencials votants esperen que tingui.

L’estudi és interessant i, com acostuma a passar quan et posen davant del mirall, no acaba d’agradar descobrir la manera que tenim de ser els humans. De totes maneres, només és una aproximació i no s’hauria d’estirar massa. Per exemple, això de la veu greu pot tenir sentit, però només s’aplica a candidats masculins. És clar que als Estats Units tampoc han tingut gaires candidates, però serà interessant veure quins són els patrons preferits en el cas de les candidates. Sospito que els resultats tampoc ens agradaran gaire. De totes maneres, és important identificar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. És el primer pas per poder-ho canviar i evitar que ens manipulin massa. Exactament igual que passa amb la publicitat. Però és que ara com ara, una campanya electoral no és gaire més que una gran campanya publicitària.

El plaer de petar bombolles de plàstic

dijous, 3/12/2015

Arriba un paquet i, a més de la il·lusió que et pugi fer el que ha arribat, de vegades trobes un regal inesperat. L’interior venia embolicat en plàstic de bombolles. Un material que garanteix uns minuts de plaer obsessiu i infantil dedicats a petar les bombolles de plàstic amb un entusiasme creixent i totalment irracional. Quin no ha passat una bona estona jugant a fer esclatar aquestes bombolles?

Un plaer en extinció perquè els fabricants han decidit deixar de fer-lo i substituir-lo per un material similar… però que no peta.

El motiu és que malgrat que funciona molt bé per protegir les coses que s’han d’enviar, el plàstic de bombolles ocupa molt espai. Moltíssim espai. I això complica la vida als fabricants i distribuïdors d’aquest material. Ara el que faran serà un plàstic similar de dues capes que, quan calgui fer-lo servir, s’inflarà amb una manxa especial. Per aconseguir-ho cal que totes les bombolles estiguin interconnectades i això fa que al prémer, l’aire surti de la bombolla passi a la del costat, però no peti.

L’invent del plàstic de bombolles va ser, com en tantes ocasions, accidental. Els fabricants el que volien era fer un paper per empaperar parets que es pogués rentar i que donés sensació tridimensional per poder jugar amb els volums. Allò no va funcionar, però es van adonar que per empaquetar materials delicats sí que anava bé, i allà va començar tot.

La pregunta és, per quin motiu ens agrada tant petar les bombolles? Com és que gent seriosa i responsable pot perdre els papers davant d’un parell de metres d’aquest material i començar a petar sense aturador mentre van rient?

Diuen que té a veure amb estímuls similars als dels videojocs. Un mecanisme de resposta immediata en el que l’esforç aplicat és molt més petit que l’estímul rebut. L’espetec fa gràcia i no costa gaire aconseguir-ho ja que cal molt poca pressió dels dits. Ens regala amb la sensació d’haver fet alguna cosa, de controlar la relació causa-efecte. Tant se val que no tingui cap propòsit perquè això de les causes i els efectes ens agrada molt als humans. En aquest cas una petita pressió fa un soroll i una trencadissa que ens encanta. A més, pots repetir-ho moltes vegades amb facilitat, de manera que cada vegada en vols més i cada bombolla que peta desencadena una microonada de plaer quasi físic.

Algú hauria d’estudiar en profunditat el mecanisme mental implicat. En tot cas, si ho ha fet, no l’he sabut trobar. Però sigui quin sigui, li queda poc temps per aplicar-lo. Quan deixin de fabricar-lo i algú peti la última bombolla de l’últim tros de plàstic, quedarà com un record que no serem capaços de fer entendre als nostres nets.

O potser sí. Si voleu, aquí podeu jugar una estona a petar bombolles de plàstic virtual. Segur que no podeu limitar-vos a una. (i la opció “maníac” és brutal. Per tornar-se boig!)

Cervell masculí, cervell femení…

dimecres, 2/12/2015

És fantàstic com ens esforcem a ser políticament correctes. I confesso que cada vegada em diverteix més deixar de ser-ho. Suposo que deuen ser coses de l’edat. Ahir la xarxa va fer-se ressò d’un estudi que analitzava diferències en el cervell entre homes i dones i els titulars eren d’allò més satisfactoris: “el cervell no té sexe” o “els escàners proven que no hi ha cervells ‘masculins’ o ‘femenins’”. Molt satisfactori ja que hi ha implícit el missatge que no hi ha diferències entre homes i dones al cervell, de manera que en el fons som iguals i la discriminació de les dones no s’aguanta per enlloc.

Satisfactori però erroni. Ens agradi o no, els cervells dels homes i els de les dones són diferents. Altra cosa és justificar a partir d’això cap mena de discriminació. Homes i dones hem de tenir dret a les mateixes oportunitats, a cobrar el mateix per fer la mateixa feina, a ser feliços per igual, a viure la vida en llibertat de la mateixa manera, a fer el que ens vingui de gust amb el nostre cos i a tot el que ens pugui passar pel cap. Però els nostres cossos són diferents, i el cervell també.

El que buscaven en aquest estudi eren diferències anatòmiques dins els cervells. Zones amb més o menys substància blanca o substància gris… nivells de connexions entre zones cerebrals… gruix de l’escorça cerebral… el que sigui que es pugui detectar amb un escàner. I el que han trobat és que no hi ha estructures anatòmiques consistents que diferenciïn entre homes i dones. No tant perquè tots siguin iguals sinó perquè, quan es mira amb tant detall, tots són diferents. Les diferències que puguis trobar entre persones són molt més marcades que les diferencies entre homes i dones.

Però això és en relació a l’aspecte, la forma, l’estructura… Limitar-se a això seria com dir que dos llibres són iguals perquè tenen el mateix número de pàgines i estan enquadernats de la mateixa manera. L’important en els cervells és la manera com funcionen a nivell fi. Com responen les diferents neurones a diferents estímuls. I resulta que fins on sabem (i això sempre es pot reavaluar), sí que hi ha diferències en la manera com processen la informació els homes i les dones. I per tant, la manera com treballen el cervell masculí i femení. Segurament les diferències són molt menys marcades del que suggereixen els tòpics i els estereotips, però hi són.

Si agafes una rata femella i la sotmets a estrès, els nivells de noradrenalina a l’escorça prefrontal augmentaran notablement. Si fas el mateix a un mascle, els nivells de noradrenalina de l’escorça prefrontal disminuiran notablement. Mateixa estructura, mateix neurotransmissor, diferent resposta. No és sorprenent ja que el bany hormonal en el que s’han desenvolupat no és el mateix, de manera que hi haurà subtils diferències en metabolisme, generació de neurotransmisors o nivells de receptors neuronals que faran que les coses és no es processin exactament de la mateixa manera.

Tot plegat és una mica recargolat. Però el rerefons és senzill. Sembla com si per defensar que homes i dones han de ser iguals en drets i deures (que sí hauríem), també hem de ser iguals biològicament (que no ho som).