Arxiu de la categoria ‘General’

Dia de vigilar amb els antibiòtics

dimarts , 18/11/2014

Avui se celebra un dia inquietant; el “Dia Europeu per l’Ús Prudent dels Antibiòtics”. Com a bona iniciativa europea, li han posat un nom lamentable en termes de màrqueting, però el missatge és important. O anem amb compte amb l’ús que fem dels antibiòtics, o la propera generació s’haurà d’espavilar sense disposar d’aquests medicament perquè hauran perdut la seva eficàcia.

El motiu és senzill: la pura i dura selecció natural que Darwin va posar sobre la taula. Diuen que no hi ha manera de veure evolucionar les espècies, però això no és exacte. Els microbis evolucionen i ho fan a un ritme frenètic. Recordem que el sistema de la evolució és senzill. Quan hi ha un canvi en l’ambient, aquells individus que estiguin mal adaptat moriran i no deixaran descendents. Aquells que estiguin ben adaptats sobreviuran, deixaran descendents i aquests heretaran la adaptació a les noves condicions. El procés es repeteix a cada generació i al final tenim una població perfectament adaptada al medi… fins que es torni a modificar.

Els humans hem canviat dràsticament el medi on vivien els bacteris. Des que vàrem descobrir els antibiòtics i els vam començar a purificar, fabricar i administrar en quantitats globals, la majoria de bacteris que podien causar malalties van morir. La majoria, però no tots. Com que de bacteris n’hi ha molts milions, sempre n’hi ha alguns milers que pateixen alguna mutació. I de vegades, la mutació fa que l’antibiòtic no li faci efecte. Quan això passa, immediatament es posa en marxa el mecanisme de selecció natural. La resta de bacteris moren, però el mutant, resistent a l’antibiòtic segueix tan content i comença a multiplicar-se. En pocs dies tornem a tenir una població de bacteris que ara són immunes a l’antibiòtic.

La llauna és que cada vegada que introduïm un nou antibiòtic al mercat, ràpidament posem en marxa la selecció. És un procés inevitable. Amb l’agreujant que mica a mica les resistències es van acumulant. I això fa que esdevingui més i més difícil curar infeccions que gairebé teníem oblidades. Per això actualment la tuberculosi està tornant a ser un problema, les infeccions respiratòries per estafilococs es fan més difícils de tractar i velles conegudes nostres com E. coli pot arribar a presentar resistència fins a cinc antibiòtics diferents alhora.

El mecanisme d’aparició de resistències no el podem evitar, però al menys podem fer que trigui a sorgir. I la clau és fer servir poc els antibiòtics. Això no vol dir deixar e fer-los servir sinó prendre’ls només quan cal. Aquí tenim tendència a prendre antibiòtics a cabassos i per si de cas, i és una mala idea. La grip no es cura amb antibiòtics. El refredat comú tampoc. Son malalties causades per virus, i els antibiòtics no fan res als virus. Hi ha qui diu que els va prendre i es va curar la grip, però s’enganyen. O bé no era grip o bé s’hauria curat igualment sense antibiòtics. Però en prendre’ls va contribuir una mica a crear resistències.

Per això la tendència és a limitar cada vegada més els antibiòtics a situacions on siguin imprescindibles i prou. Si no ho fem així, aviat ens trobarem sense. A més, cada vegada triguem més a descobrir nous antibiòtics. Les empreses prefereixen centrar-se en medicaments per malalties cròniques, amb els que guanyen més calers, i els antibiòtics estan poc treballats.

El mateix Alexander Flemming, al seu discurs d’acceptació del Premi Nobel ja va avisar, al 1945, que “Hi ha el perill que un home ignorant pugui fàcilment aplicar-se una dosi insuficient d’antibiòtic, i, en exposar als microbis a una quantitat no letal del medicament, els faci resistents.

No estarà de més que recordem el seu avís i actuem en conseqüència.

La camisa inapropiada

dilluns, 17/11/2014

L’Agencia Espacial Europea va aconseguir la proesa científica i tècnica de dipositar una nau a la superfície d’un cometa. Després d’un viatge de 6500 milions de quilòmetres orbitant diverses vegades el Sol, de deu anys de camí i a una distància de 500 milions de quilòmetres de la Terra, el dimecres va aterrar la sonda Philae. L’esdeveniment el vam poder seguir en directe. Vam veure, i compartir, l’esclat d’alegria dels tècnics. Vam escoltar les explicacions sobre la importància de la gesta, els problemes que calia resoldre i els perills del descens. Com és natural, va ser notícia d’interès a tot el planeta. Un motiu de satisfacció més ja que la ciència no acostuma a tenir un lloc destacat als medis de comunicació. De fet, a twitter, el seguiment de l’aterratge va despertar més interès que la portada de la Kim Kardashian.

Però l’endemà en molts indrets el que es discutia a la xarxa i alguns diaris era… la camisa d’un dels encarregats de la missió. Una camisa que va resultar ofensiva ja que duia dibuixos de noies voluptuoses, en actituds i roba provocatives. Això es va considerar sexista i ofensiu per les dones. En particular per les dones de la comunitat científica.

De seguida van sorgir dues postures, més o menys extremes que queden representades en un parell de twitades que vaig llegir. En una es deia: “Creus que una camisa com això fa que les dones se sentin benvingudes? Jo no!.” I a l’altre extrem deien: “Un dia històric per a la ciència i tot el que pensen alguns idiotes és que “un dels científics té una camisa que m’ofèn!”.

D’entrada tot això em va fer sentir una mica malament. Quan vaig veure el paio amb aquella camisa vaig pensar que era una mica hortera, potser un friki dels còmics, i que en el que possiblement sigui el dia més important de la seva vida professional i sabent que ho hauria d’explicar al món, la tria de la camisa era més que discutible. Però contra gustos, no hi ha gaire a dir. Ni m’hi vaig fixar en el que hi havia dibuixat a la camisa. Vaig pensar que era hawaiana. Per això, quan va començar la discussió, vaig pensar que estaven exagerant molt la reacció, però també que hauria d’haver-m’hi fixat sense que m’ho fessin notar. La part més insidiosa del masclisme és la que fas sense ser-ne conscient.

Aquell dia vaig preguntar a companyes del laboratori si la camisa era sexista i si les ofenia. La resposta general va ser que efectivament era sexista (Que no ho veus?), però que feia falta molt més per sentir-se ofeses (No soc tan bleda!).

A la xarxa la cosa de seguida va pujar de to. Les acusacions de masclisme inconscient es creuaven amb les de feminazis. Un retret cada vegada més freqüent i que tinc la percepció que s’aplica ja indiscriminadament per qualsevol demanda d’igualtat entre gèneres. També algú m’ha fet notar que respostes tan intenses per coses com la camisa donen una imatge innecessàriament radical de la lluita per la igualtat i dificulten criticar fets més indiscutiblament reprovables.

I d’altra banda, també em sorprèn la insistència en especificar que ofenia les dones de la comunitat científica. Potser creuen que és tracta d’un subgrup especial de dones? Pensen que les científiques són especialment sensibles? Creuen que el masclisme o la discriminació són més sorprenents en la comunitat científica que en altres comunitats? O potser és que ens consideren tan frikis i rarets que coses com la discriminació no hi tenen cabuda perquè els científics som gairebé éssers asexuats? La portada de la Kim Kadashian no es discuteix perquè no és científica?

En tot cas, el noi ja s’ha disculpat públicament i ara passarà a ser conegut, no per la seva feina en l’equip que va fer història portant un equip dissenyat pels humans a la superfície d’un cometa sinó per la tria errònia que va fer de la seva camisa. Cal dir que a la seva edat ja hauria de saber que les formes també tenen una certa importància. No cal exagerar-la, però tampoc minimitzar-la.

 

 

 

L’arribada del peix globus

divendres, 14/11/2014

L’any 1869 es va inaugurar el Canal de Suez, que unia el mar Roig i la Mediterrània. Va ser una millora extraordinària per als vaixells, que ja no havien de circumnavegar l’Àfrica per anar a Europa. La llauna és que també va ser una drecera formidable per un gran nombre d’organismes marins invasors que van començar a colonitzar la Mediterrània.

Un d’aquests està guanyant fama per la seva inquietant toxicitat; el peix globus. El coneixem per les històries de japonesos que s’han intoxicat al menjar-lo malgrat saber que és un dels animals més verinosos del planeta. Però allà el consideren una delicatesen per esperits agosarats.

El perill amb aquests peixos, de la família Tetraodontidae, és una toxina que fabriquen i que s’acumula en diferents vísceres, principalment el fetge i les gònades. Es tracta de la tetradotoxina, una neurotoxina que afecta al sistema nerviós i en concret a la transmissió de senyals al llarg de les neurones.

Aquesta toxina actua unint-se als canals de sodi de les neurones. Per enviar el seu senyal d’una banda a l’altra, les neurones ho fan obrint i tancant unes proteïnes que permeten el pas de ions sodi d’una banda a l’altra de la membrana de la cèl·lula. Això fa un efecte com la onada en els estadis i l’impuls nerviós viatja al llarg dels nervis gràcies a canals de sodi que es van obrint i tancant seqüencialment. Doncs la tetradotoxina s’enganxa a aquests canals i els bloqueja, de manera que els impulsos nerviosos s’aturen.

Això fa que els nervis que envien senyals als músculs no facin la seva feina i la musculatura es paralitza. No només els que movem voluntàriament. Altres com el diafragma, que regula moviment necessari per la respiració, també perden la capacitat de moure’s, de manera que la mort arriba normalment per asfixia quan els pulmons deixen de funcionar.

La toxina no fa res als peixos globus ja que els seus canals de sodi són lleugerament diferents dels de la resta d’animals i la toxina no s’hi uneix. I el cas és que és molt potent. S’ha calculat que és entre deu i cent vegades més potent que el verí de l’aranya vídua negra i unes deu mil vegades més potent que el cianur. Poca broma amb la tetradotoxina!

El cas és que la forma de la molècula és curiosa. Normalment les molècules tenen una forma més o menys allargada o en forma d’anell. Però aquesta sembla un cub. Una forma tridimensional ben interessant.

En realitat no està tan clar que la fabriquin els mateixos peixos. Quan els crien en captivitat no en fabriquen, però passen a tenir-ne si es posen en contacte amb peixos globus salvatges. És possible que el fabricant sigui algun bacteri simbiòtic ja que, de fet, es coneixen bacteris que sí que la sintetitzen.

Sigui com sigui, si ara hi ha peixos globus a les nostres costes, caldrà vigilar. Ja fa alguns anys s’han fet cartells informant que cal fer en cas de pescar-ne un. Bàsicament apartar-lo i avisar les autoritats. És important cara a fer un seguiment de la població de peixos globus per aquí.

La Philae ha arribat

dijous, 13/11/2014

Ho hem aconseguit. Per primera vegada els humans hem situat una sonda a la superfície d’un cometa! Aviat està dit, però és una proesa científica i tecnològica impressionant. Ahir va ser un dia molt emocionant pels qui ens agrada això de l’exploració espacial i per qualsevol que tingui un mínim interès en el progrés.

Tot va començar al voltant de les nou del matí, quan la nau Rosetta va enviar el senyal que indicava que el mòdul Philae s’havia separat correctament. Aleshores va iniciar un descens que havia de durar set hores amb una comunicació intermèdia per confirmar que tot anava com estava previst. La nau mare, la Rosetta, va poder fotografiar la Philae mentre s’allunyava. La foto també va servir per verificar que les tres potes s’havien desplegat correctament. Era important comprovar-ho ja que feia deu anys que estaven plegades!

Quan s’acostava el moment, els nervis a la sala de control de la ESA eren evidents. Val a dir que tot es va poder seguir en directe per internet (i molts vam rendir més aviat poc, ahir). Però finalment va arribar el senyal que indicava que la nau s’havia posat a la superfície i que estava funcionant. Allò va desencadenar el previsible esclat d’alegria en l’equip de la missió.

Després, però, van sorgir alguns problemes. La nau s’ha posat a la superfície d’un cometa fet sobretot de gel i on només pesa un gram. Diguem que no es una situació massa estable. Per assegurar-lo fermament hi havia dos sistemes previstos; uns caragols que s’agafarien al terra i uns arpons que es dispararien i que el mantindrien encara més ben ancorat. Però, ai!, per algun motiu els arpons no es van disparar. De fet, sembla que va rebotar en arribar i abans de clavar els caragols amb els que ens haurem de conformar.

I ara que farà? Naturalment enviarà imatges i fotografies com les que va fer quan estava a punt d’aterrar i les panoràmiques de la zona d’aterratge. Però porta deu equips diferents per obtenir dades. A més de les càmeres, porta detectors de partícules per veure la composició química de la superfície. Porta un detector d’ones electromagnètiques amb el que estudiaran l’interior del cometa. Porta un magnetòmetre per veure com interacciona el camp magnètic del nucli del cometa amb el vent solar. Porta detectors per analitzar temperatura, densitat i propietats mecàniques de la superfície. Porta aparells per mesurar la pols còsmica que es dipositi sobre el cometa, per analitzar com es propaguen les ones de so o l’electricitat per la seva superfície.

De totes maneres, el que més m’agrada a mi és el COSAC, un sistema de cromatografia de gasos/espectrometria de masses que permetrà analitzar mostres de la superfície per buscar biomolècules. Amb ell sabrem si hi ha aminoàcids o bases nitrogenades, sabrem si hi ha els seus precursors, com el cianhídric, i coneixerem les característiques isotòpiques de l’aigua del cometa, de manera que la podrem comparar amb les característiques de l’aigua de la Terra per respondre la pregunta de si l’aigua dels oceans es va formar a la Terra o va provenir de l’espai per l’impacte de milions de cometes.

Per cert, també caldrà esbrinar l’origen d’una misteriosa vibració en el camp magnètic que es pot reproduir com si fos un soroll o, si ho preferiu, la “cançó del cometa”.

Tot plegat és un gran èxit de la ciència i de la cooperació internacional cristal·litzada en l’Agència Espacial Europea.

Per descomptat no trigaran a sortir els que sempre es queixen de tot. Això perquè serveix? Amb la de problemes que tenim aquí, val la pena gastar tants diners per posar-se en un cometa?

Doncs sí. Igual que valia la pena dedicar esforços a provar nous vaixells, a buscar nous medicaments o a sortir de les cavernes fa milions d’anys. I pel que fa al preu. Considerant que és un programa europeu, l’hem pagat entre tots. Ens ha sortit per uns tres euros i mig a cada europeu. Tres euros i mig pagats al llarg dels deu anys de camí i els deu de la preparació. Quan algú vingui parlant de perquè gastar tants diners li podem recordar que no vingui a tocar els nassos per disset cèntims anuals. D’altra banda, la industria aeronàutica i aeroespacial i totes les que li donen suport n’han sortit beneficiades. No és un mal negoci!

Ah! I m’imagino que aviat sortiran els que diran que no. Que tot es un muntatge, una fosca conspiració, i que no hi hem enviat res. Aquests entranyables paranoics tampoc falten mai.

Però tornant a les coses serioses. Des d’ahir la ciència ha fet un gran pas. Aprendrem molt sobre nosaltres, sobre l’origen del sistema solar, sobre els nostres mateixos orígens. I sobretot, podem regalar-nos amb unes imatges mai vistes abans. La bellesa gèlida d’un fragment de gel ha romàs inalterat durant milers de milions d’anys movent-se pels límits del sistema solar.

La goteta dels nassos

dimecres, 12/11/2014

Amb el fred arriben els refredats, (causats per virus, però afavorits per les baixes temperatures) i abans o després ens trobem en una situació molesta. El nas comença a gotejar una secreció empipadora que no deixa de recordar-nos que estem refredats. Aquest degoteig nasal, anomenat rinorrea, no és exclusiu d’aquesta situació. També podem experimentar-lo si ens dóna per sortir a fer esport de bon matí, quan encara fa fred. Sigui com sigui, sempre resulta empipador.

Naturalment, el degoteig és fet de mocs. Normalment els mocs els associem amb una textura més espessa, però la realitat és que la seva densitat pot presentar unes variacions extraordinàries. Des de totalment fluids fins a uns nivells de dessecació similars a una crosta. Això dependrà, entre altres factors, del ritme de fabricació de les cèl·lules de les vies respiratòries.

Els mocs generats en el nas tenen la funció de començar a netejar l’aire que respirem. La pols, els microorganismes i altres coses petites que arrossegui en suspensió queden enganxats als mocs i no penetren a les profunditats dels pulmons. Però també té una segona funció; la d’humitejar l’aire. A l’interior dels pulmons hi ha un grau d’humitat molt alt. Les cèl·lules dels alvèols no poden estar eixutes per funcionar correctament, de manera que també tenen capes d’un líquid que les manté funcionals.

Si l’aire que respirem està molt sec, s’anirà emportant humitat al sortir i el rendiment de l’intercanvi de gasos al pulmó anirà perdent eficàcia. Per això és útil tenir una certa quantitat de mocs relativament fluids a les vies aèries superiors (es a dir al nas i la gola), per humitejar-lo i que quan arribi dins el pulmó no alteri gaire les condicions físiques que s’hi trobarà. L’altre factor que cal corregir és la temperatura. Els vasos sanguinis del nas ajuden a escalfar una mica l’aire que respirem.

Que passa quan ens refredem? Doncs que l’organisme posa en marxa mecanismes per evitar l’entrada de més virus als pulmons i fa que fabriqui molts més mocs. Si es fan als bronquis notem el pit carregat, però si es fan al nas notem que l’excés cau per l’exterior en forma de molestes gotetes de moc.

La cosa també es desencadena quan vas a fer esport, sobretot si ho fas de bon matí. L’aire fred que respires activa els mecanismes de control del nas i comença a generar molts mocs i a dilatar els vasos sanguinis per escalfar el fluid inhalat. El resultat és el mateix, però a sobre, el fred exterior fa que la humitat de l’aire que surt condensi i afegeixi aigua als mocs, que es fan més líquids i el nas encara degoteja més.

Tot plegat no és més que una molèstia menor, però no deixa de ser irritant. I de vegades és literalment irritant, quan els nas s’inflama per tant mocar-se i tant degoteig. En tot cas, ara arriben aquells mesos en que cal anar amb el mocador o el paquet de kleenex a punt.

Relacions absorbents

dimarts , 11/11/2014

Això de ser mascle, pot ser molt dur. Néixer, buscar una femella per aparellar-se, i poca cosa més. I de vegades, el que queda pot ser ben desagradable. Si més no, és el que els passa a un tipus de peixos. Els lofiformes.

Els lofiformes és un ordre de peixos que inclou diferents famílies i la majoria es caracteritzen per viure a grans fondàries i ser lletjos amb ganes. Tenen una boca immensa i un característic apèndix que emet llum i que els serveix per capturar preses. Un de molt famós sortia a la pel·lícula d’animació “Buscant en Nemo”.

Durant molt temps, els zoòlegs tenien un problema. En algunes d’aquestes espècies, tots els exemplars que trobaven eren femelles. Ningú havia vist un mascle i no tenien idea de l’aspecte que mostraven. D’altra banda, alguns dels exemplars capturats tenien uns petits paràsits enganxats que no estaven ben classificats. La sorpresa va ser quan algú es va posar a analitzar aquells paràsits i va descobrir que en realitat eren els mascles que ningú havia trobat.

La natura mostra un ventall infinit de variacions per barrejar el material genètic fent servir organismes mascles i femelles, però el d’aquests peixos és ben curiós. Com que viuen a les profunditats abissals, on la densitat d’organismes és molt baixa, cal optimitzar les probabilitats d’aparellament entre els dos sexes. L’estratègia ha condemnat als mascles a ser poc més que uns sacs d’esperma en sentit quasi literal.

Quan neixen, els petits mascles no fan altra cosa que buscar una femella per aparellar-se. Tan bon punt en troben una s’hi enganxen de manera molt literal. Tant que en poc temps fusionen els seus teixits amb els de la femella en un mecanisme anomenat “parasitisme sexual“. La diferència de mida és molt important, per això els investigadors no els van identificar inicialment com a la parella de la femella.

Estar fusionat amb la gran femella sembla una bicoca. Ja no han de fer res més que deixar-se portar. La femella és la que buscarà aliment i es desplaçarà per on li sembli. Però com que cal estalviar, ja no té gaire sentit tenir tot un mascle unit, de manera que els òrgans del peix mascle van degenerant fins quedar reduïts a poc més que un sistema generador d’espermatozoides.

En realitat la maduresa sexual només es desencadena quan ja s’han fusionat els dos organismes. I a partir d’aquell moment, el mascle pràcticament deixa de ser un individuo per esdevenir un òrgan més del cos de la femella.

Les relacions entre homes i dones, de vegades són complicades. Però si algú pensa que la seva companya és massa absorbent, que recordi la trista vida dels mascles de lofiformes i veurà que no té motius per queixar-se. Ells sí que acaben absorbits, literalment, per les seves companyes!

Punts de no-retorn

dilluns, 10/11/2014

Hi ha una sensació curiosa quan s’arriba a un punt de no-retorn. És el que deuria sentir en Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó, Cortés quan va fer cremar les seves naus o, potser, quan uns van decidir no fer cas d’uns jutges i anar a votar de totes maneres.

De punts de no-retorn en trobem molts a la natura. I no sempre són evidents ni els pots marcar amb una creu en el calendari. Per exemple, és segur que hi ha un punt de no-retorn en el canvi climàtic, quan la inèrcia de l’escalfament superarà qualsevol sistema de control. Però no tenim gaire clar quin és.

Un altre punt de no-retorn clàssic el tenen els homes amb el sexe. Arriba un moment en que es desencadenen els mecanismes fisiològics que condueixen a la ejaculació i, fins i tot en el cas d’aturar tota activitat, la ejaculació tindrà lloc. És un d’aquells fenòmens que permeten veure que l’orgasme i la ejaculació no són inseparables. Passat el punt de no-retorn es pot tallar el plaer i fins i tot evitar l’orgasme, però no la ejaculació.

Però la expressió “punt de no-retorn” es va originar com a tal en l’aviació. Especialment durant la segona guerra mundial. El punt de no-retorn era aquell en que els avions ja no tenien prou combustible per tornar al lloc d’on s’havien enlairat. Era molt important ja que normalment estava situat sobre les línies enemigues i saltar-se el punt de no-retorn volia dir que segurament hi deixaries la pell.

Intuïtivament podríem pensar que aquest punt està a mig camí del destí, però és més complicat i acostuma a estar una mica més enllà. El motiu és que quan un avió comença el viatge carrega molt combustible i per tant consumeix més. La tornada la fa amb menys combustible, l’avió és més lleuger i amb un consum equivalent pot fer més camí. A més, durant la guerra ja havien llençat les bombes i encara anaven més lleugers. Això feia que el punt de no-retorn fos quan havien fet aproximadament el 60% del camí.

Naturalment encara calia tenir presents altres factors. Especialment la direcció del vent, que pot facilitar o complicar el camí i alterar molt el consum de combustible.

En realitat, en aviació hi ha un altre punt de no-retorn, situat en el moment de l’enlairament. Els avions comencen a enlairar-se quan adquireixen determinada velocitat, que dependrà del model del avió. Per això, als aeroports, les pistes son tan llargues. Cal fer molt camí accelerant molt per arribar a la velocitat d’enlairament.

Però les pistes no són infinites i quan un avió va molt de pressa, si per algun motiu volgués avortar l’enlairament ha de tenir en compte quant falta per al final de la pista. Potser ja no hi ha prou distància com per frenar. Aleshores les úniques opcions són enlairar-se o estavellar-se al final de la pista. Aquest punt en que ja no hi ha prou camí per davant per aturar la nau és un altre punt de no-retorn. Quan hi arriben, no hi ha més remei que enlairar-se.

En realitat, la vida és plena de punts de no-retorn. I no sempre es fan evidents. O es fan evidents anys després. De totes maneres, el més ridícul que pot fer, una persona o una societat, és tenir un punt de no-retorn davant dels nassos i fer veure que no el veus. Cal aprendre de les lliçons dels aviadors.

La visió més espectacular… per ara

divendres, 7/11/2014

S’ha dit que aquesta és la millor imatge obtinguda mai de l’espai. I probablement no exageren. El que podem veure, amb un nivell de detall sense precedents és un disc protoplanetari. El disc de material que hi ha al voltant d’una estrella i que ja està mostrant senyals d’agrupaments que acabaran per generar els planetes. Al centre, l’estrella HL Tauri, a la constel·lació de Taure, distant de nosaltres uns 450 anys llum.

L’origen de les estrelles el trobem en núvols de gas i pols estel·lar que es va agrupant i formant acumulacions cada vegada més grans. La gravetat fa que cada vegada creixi més fins que arriba a densitats i temperatures que fan que s’encengui la part central mentre que la resta del disc va girant al seu voltant.

Aquest material sobrer segueix voltant i formant grumolls que segueixen creixent fins donar lloc als planetes, asteroides i tota la fauna estel·lar que forma un sistema solar. Els detalls de com passa això encara estan poc clars i disposàvem de diferents models de formació dels sistemes solars. Els primers que els van proposar van ser Descartes, Laplace o Kant tot i que amb unes teories comprensiblement massa senzilles. Després s’ha anat sofisticant el mecanisme que explica la gènesi dels planetes, però la idea general es manté.

Fins ara teníem imatges difoses dels discs al voltant d’estrelles joves. Però cap amb el nivell que han aconseguit ara. Al voltant de HL Tauri hi podem distingir les zones que van quedant netes de material perquè els planetes que s’estan formant han netejat aquella òrbita, incorporant el material al planeta. Un sistema solar més gran que el nostre, tot i que la estrella central sigui més petita.

I massa jove. Només té un milió d’anys, i segons les teories que fem servir, no ha passat prou temps com per que es formi el disc i els inicis dels planetes. Sembla evident que, com sempre, caldrà refer les teories per adaptar-les a la realitat observada. Però ara mateix ens podem recrear amb la imatge, molt més espectacular que les millors imatges del Hubble.

Per obtenir-la s’ha fet servir el telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). En realitat és un agrupament de radiotelescopis , per això li diuen “array”. Són antenes detectores separades entre sí però que poden treballar plegades per generar entre totes una imatge. La idea és que podem obtenir les imatges amb un gran radiotelescopi de deu metres de diàmetre o bé amb un parell de petits telescopis separats per deu metres i combinant els senyals dels dos.

En el cas del ALMA fan servir 66 antenes que poden separar més o menys. Per aconseguir la imatge les han separat al màxim. Quinze quilòmetres! El resultat ha sigut millor del que esperaven els més optimistes i tot just l’acabem d’estrenar. Segur que aviat podrem gaudir amb moltes més meravelles del cosmos.

Paraules del passat

dijous, 6/11/2014

Els missatges secrets resulten fascinants, i si saps que ja no queda ningú al món que els pugui llegir, encara més. En realitat això no és infreqüent, i els arqueòlegs topen amb una certa freqüència amb textos d’antigues cultures de les que ja n’hem perdut el rastre i no sabem llegir. Alguns són més famosos que altres, i un que a mi em feia una gràcia particular és el disc de Festos. No hi ha massa misteri: em fa gràcia simplement perquè el vaig poder veure al museu d’Heraklion fa molts anys.

El disc el van trobar a les runes de la ciutat minoica de Festos, a Creta i es calcula que té uns tres mil cinc-cents anys. Per descomptat hi ha qui dubta que sigui autèntic, però en general s’accepta que sí que és una mostra de la cultura minoica. Fa 16 centímetres de diàmetre i es fet de ceràmica. I la gràcia és que té un seguit de figures gravades a les dues cares seguint una seqüència en espiral.

Tot plegat recorda poderosament als jeroglífics egipcis, encara que d’egipci no en té res. Per tant, de seguida penses que és un text escrit en l’idioma dels antics minoics. De totes maneres hi ha qui creu que és un calendari, el taulell d’un joc de taula o simplement un objecte per fer bonic.

Durant els últims cent anys s’han fet intents per esbrinar que deia, però sense resultats acceptats per tothom. El disc de Festos era d’aquells objectes que acostumaven a sortir a les llistes de “Misteris del passat”. Però potser ja s’albira la llum al final del túnel.

Ha sortit la notícia que un investigador ha aconseguit desxifrar el disc. En Gareth Alun Owens és expert en llengües pre-hel·lèniques, va treballar en l’escriptura linial B, que ja sabem llegir, i també en el misteri de la linial A, que s’ha desxifrat només en una petita part.

Però a partir d’aquestes escriptures i a partir de seqüències que es repetien ha anat desxifrant com es pronunciava. Cada símbol correspon a una síl·laba d’algunes paraules n’ha tret l’entrellat. Per exemple IQEKURJA voldria dir dona embarassada, IQE vol dir mare i IQEPAJE vol dir dona lluminosa o deessa.

Com que a més es pot recitar de manera que sona com si fossin versos, ell creu que es tracta d’una oració a una deessa minoica. Això, però, només és una hipòtesi que encara està per confirmar. Perquè el detall que cal tenir present és que de moment ha aconseguit desxifrar-lo, però encara no l’ha traduït. És a dir, sabem llegir el que hi diu. Sabem pronunciar les paraules, i és interessant escoltar-ho, però ignorem que és el que volen dir la majoria d’aquelles paraules.

De manera que el misteri encara segueix en peu i caldrà continuar treballant-hi. Encara que al final només sigui una oració a una deessa oblidada, no deixarà de ser una porta oberta a entendre millor una de les cultures més interessants de l’alba de la civilització a la Mediterrània.

Asma, úlceres i bacteris

dimecres, 5/11/2014

Un problema molt comú durant el segle passat eren les úlceres d’estómac. Com que la seva funció és digerir el menjar en un bany d’àcid clorhídric, el revestiment de l’estómac estava pensat per protegir-se d’una auto-digestió. Però de vegades la protecció fallava i la paret del teixit quedava danyada. El tractament habitual eren els antiàcids per neutralitzar el clorhídric i posteriorment es van desenvolupar els inhibidors de la bomba de protons, que bàsicament feien que no segreguéssim l’àcid clorhídric.

La cosa va canviar radicalment quan es va descobrir que el causant inicial del desequilibri en els sistemes de protecció de la paret de l’estómac era un bacteri. El famós Helicobacter pylori, que contra tot pronòstic, viu en un ambient àcid i que normalment està present en bona part de la població sense donar problemes, però que ocasionalment desencadena una úlcera.

Un cop identificat l’agent causant, el remei era evident. Antibiòtics per matar el bacteri. Morta la cuca, mort el verí. Per això, actualment les úlceres són problemes molt menys freqüents que fa unes dècades.

El que passa és que Helicobacter no és tant mal noi com podríem pensar. En realitat, sembla que ens ajuda en alguns aspectes ben inesperats. Per exemple, en el cas de l’asma.

S’ha vist que hi ha una relació inversa entre la presència d’Helicobacter en una població i la incidència d’asma que presenta. Podria ser només casualitat, que les correlacions de vegades enganyen, però el cas és que s’han fet experiments que corroboren que sí. Que Helicobacter ajuda a prevenir l’asma.

L’experiment es va fer amb ratolins. Inicialment estaven lliures del bacteri, i els investigadors els van infectar amb Helicobacter pocs dies després de néixer o poques setmanes després. En humans seria com exposar-se al bacteri de nen o bé fer-ho de jove. Quan els ratolins van ser adults els van induir un model experimental d’asma, per inhalació d’agents que desencadenen una resposta als pulmons, i les diferències van fer-se evidents. Els ratolins infectats inicialment amb Helicobacter van respondre molt menys als estímuls que els que s’havien infectat en estadis més adults. El bacteri feia alguna cosa que disminuïa la resposta inflamatòria relacionada amb l’asma.

En realitat no és que l’animal no respongui als estímuls. El seu sistema immunitari detecta els agents desencadenants sense problemes. La diferència és en el control de la resposta, que està molt millor regulada en els animals infectats de joves.

De manera que tenim més dades per pensar que la hipòtesi de la higiene, segons la qual un excés d’higiene, de poc contacte amb bacteris i microbis en general, està causant l’augment ben conegut en malalties auto-immunes, asma i similars. La facilitat amb que donem antibiòtics ens ha permès eliminar moltes malalties i prevenir molts problemes, però també ens ha fet perdre bacteris que hauríem de portar amb nosaltres ja que ens ajuden a mantenir els equilibris en molts sistemes de l’organisme. Segur que Helicobcter no és l’únic.

És curiós com està canviant la manera que tenim de mirar els microbis. Durant un temps eren l’enemic a batre. Els organismes que ens causaven malalties i contra els que calia lluitar sense miraments. Ara, però veiem que la cosa és més subtil. N’hi ha que cal eliminar, però altres cal mantenir-los com un bé molt preuat. Segons com, son part del nostre cos de manera tan important com les cèl·lules del fetge, les de la pell o les neurones. Igual que les cèl·lules, ocasionalment ens donen problemes, però el cas és que sense ells no podem fer vida en plenitud de condicions.