Arxiu de la categoria ‘General’

Les mítiques samarretes mullades

dijous, 30/01/2014

angelina-camiseta-mojada.jpg La cosa es pot originar de moltes maneres. Des de les platges més sofisticades fins la cutrada d’un concurs esbojarrat en una discoteca. Sota una dutxa o per efecte d’una mànega rentant el cotxe. Sigui com sigui, quan apareix una noia amb una samarreta mullada, ben arrapada a la pell no podem deixar de mirar i sempre ens fem la mateixa pregunta: Com és que la roba mullada passa a ser transparent i permet veure la pell? Però només amb les samarretes blanques! I si la separem del cos…, torna a ser opaca!

Molt bé. És broma. Jo tampoc m’ho pregunto en aquell moment. Més tard, potser, però “in situ”… bé, no n’heu de fer res del que em passa pel cap aleshores. Segur que no és gaire diferent del que us passa a vosaltres.

En tot cas, no deixa de ser un fenomen físic una mica desconcertant. De fet, és el mateix que fa que la sorra, les parets o el terra canviïn de color i esdevinguin més foscs quan estan mullats. El detall que cal tenir present és que les fibres de roba, mirades al microscopi són gairebé transparents. La llum entra per un costat de la fibra i hauria de sortir per l’altre en línia recta si no fos per el fenomen de la refracció.

La refracció és el canvi de direcció de la llum quan passa d’un material a un altre. És el que fa que quan mirem un pal ficat dins un got d’aigua sembli que està torçat. L’únic que passa es que la llum es desvia  i la imatge es forma lleugerament desplaçada.

Aquest canvi de trajectòria serà més o menys marcat segons els materials per on passi la llum. És a dir que veurem el pal més o menys torçat si la llum passa de l’aigua a l’aire, de l’aigua a l’oli o del vidre a l’aigua. I en el cas de les fibres de la roba, el canvi de trajectòria al passar de l’aire a la fibra, és molt marcat. Si la llum seguís recta i sense absorcions la roba seria transparent, però com que hi ha moltes fibres i al creuar cada una d’elles es desvia molt, al final gairebé cap raig de llum surt per l’altre costat de la samarreta i diem que és opaca.

Ara bé, si mullem la samarreta la cosa canvia. Les fibres queden envoltades d’aigua, i la desviació que pateix la llum en passar de la fibra a l’aigua és molt menor que entre la fibra i l’aire. Els raigs de llum es desvien, però molt poquet i al final n’hi ha molts que sí que poden travessar la samarreta de manera més o menys recta. Allà poden rebotar a la pell de la noia i poden tornar a fer el camí de tornada, experimentant de nou petites desviacions fins arribar als nostres ulls.

A la pràctica el raig de llum gairebé no es desvia al passar per la samarreta i aquesta esdevé més o menys transparent. Sí que s’ha perdut una part dels raigs de llum que van iniciar el camí, però al final en surten prou com per crear la imatge. Després de tot, un material transparent és simplement, aquell que deixa passar la llum a través seu sense absorbir-la ni desviar-la.

Aleshores, perquè quan separem la samarreta, perd aquesta transparència? Doncs perquè torna a aparèixer l’aire i els raigs de llum experimenten una refracció important al sortir de la capa de fibres i aigua. Es tornen a desviar en totes direccions i ja no rebotaran en la pell i tornaran en la mateixa direcció d’on venien. Es trenca l’encant.

I finalment, la samarreta ha de ser blanca perquè les de colors absorbeixen la majoria de raigs de llum. Només permeten el pas dels que són d’un color, el de la samarreta. Això, junt amb les pèrdues que ja hi ha pel fet  de travessar la samarreta, fa que es perdi massa llum i la imatge quasi no es recuperi.

(Per descomptat, tots els fenòmens aquí descrits passen igual si qui porta la samarreta mullada és un noi. Parlava de noies perquè és el que a mi em fa gràcia mirar i sincerament em feia mandra ser políticament correcte i anar especificant a cada frase noi/noia. Noies no m’ho tingueu en compte. A més, a l’hora de buscar imatges la immensa majoria, però no totes, són de noies.)

La pressumpta cura del càncer de la setmana

dimecres, 29/01/2014

dca.png “Descubren cura del Cáncer y es bloqueada por las farmacéuticas”. Un titular cridaner amb el que he topat per facebook i que compleix totes les característiques de les notícia que al final son falses. Fa una afirmació espectacular, suggereix una conspiració, i apunta als dolents oficials dels últims anys: les farmacèutiques. De fet, la notícia corre fa uns anys i va ressorgint ocasionalment. En realitat n’hi ha altres de similars, però comparteixen arguments i errors o mitges veritats.

En aquest cas, el medicament miraculós no és el bicarbonat, ni la vitamina C, ni cap dieta miraculosa. Aquesta vegada el secret és diu dicloroacetat o DCA (estrictament és dicloroacetat de sodi o de potassi). El resum és que el doctor Evangelos Michelakis de La universitat d’Alberta, al Canadà, va descobrir que el DCA matava les cèl·lules de càncer dels tumors de cervell, de pulmó i de pit, mentre que deixava intactes les cèl·lules sanes. El problema és que el DCA no es pot patentar i per tant, no troba ningú que financi la recerca ja que les farmacèutiques no hi guanyarien diners. Tot seguit hi ha una entrevista al dr. Richard J. Roberts, premi Nobel de medicina que confirma que les farmacèutiques investiguen “…medicinas que no curan del todo, sino que cronifican la enfermedad y le hacen experimentar una mejoría que desaparece cuando deja de tomar el medicamento”.

Indignant, però sobretot… fals. (perquè veritats a mitges són falsedats, oi?)

La realitat és que el DCA efectivament va mostrar uns resultats interessants en el tractament del càncer. Actua induint l’apoptosi, també anomenada “mort cel·lular programada” i és un mecanisme pel qual les cèl·lules es moren quan ja han de deixar pas a altres. Precisament una de les coses que els passa a les cèl·lules canceroses és que deixen de fer apoptosi. I s’investiga molt en sistemes per provocar-la sense, és clar, matar les cèl·lules sanes.

El DCA era prometedor i es va fer un primer estudi en cinc pacients i en combinació amb altres fàrmacs i amb radioteràpia o cirurgia. Aquí ja trobem un problema. Com que es donava junt amb altres fàrmacs, és difícil saber quin era el factor efectiu del tractament. Un dels pacients va morir, i els altres van viure 15 mesos amb més o menys estabilització, reducció o desaparició del tumor (no se com els va anar després. L’estudi acabava als quinze mesos).

Noteu les diferències de la realitat amb el que deia la noticia de facebook? La pressumpta cura del càncer, en realitat no és tant efectiva. En cultius de cèl·lules segurament sí, però medicaments que matin cèl·lules tumorals en el tub d’assaigs en tenim milers. En la clínica només es va provar en cinc pacients i sempre combinat amb altres fàrmacs. I un va morir, de manera que tant excepcional no és. El DCA és interessant, caldrà seguir investigant que fa, com ho fa i quins problemes té. Però no fa miracles.

També fa gracia quan parlen de la seva efectivitat en tumors de cervell, de pulmó i de pit (imagino que deu ser de mama). La prova es va fer únicament en un tipus particular de càncer que afecta al cervell. El glioblastoma. No és un detall menor ja que cada tipus de càncer es comporta de manera ben diferent. Per això n’hi ha que ja els tenim quasi derrotats mentre que altres es resisteixen ferotgement als tractaments que provem. De fet, quan llegiu alguna cura contra el càncer, així en general i que sembli que els cura tots, quasi segur que és una enganyifa.

Voleu saber com es lluita a la vida real contra el càncer? Llegiu aquest article d’en Salvador Masip i en tindreu un excel·lent exemple de les estratègies que a la vida real fan servir els metges, els raonaments que fan en cada cas i les limitacions i els problemes amb que s’enfronten.

Finalment, el detall de les farmacèutiques i l’entrevista a en Richard j. Roberts, doncs sembla que tampoc va dir exactament que les farmacèutiques busquin medicaments que cronifiquin les malalties. Ell mateix ha aclarit que el que realment va dir és que les farmacèutiques investiguen en medicaments per les malalties cròniques ja que hi guanyen més diners. No que facin medicaments que cronifiquin les malalties! Les farmacèutiques investiguen en el que els donarà diners i de vegades hi ha comportaments d’ètica dubtosa. Però és ridícul inventar coses per fer-les semblar encara més dolentes.

La setmana passada un directiu de la Bayer va deixar anar que ells feien “medicaments per qui els pugui pagar”. La manera de dir-ho va ser una poca-soltada, però és la realitat i no deixa de ser el que fan els fabricants de cotxes, d’ordinadors, de pantalons, de pisos i de qualsevol cosa.

En temes de salut ens haurem de posar aviat a discutir problemes ètics molt importants que s’estan generant. La manera de finançar la recerca, la manera de triar les línies importants, com establir estàndards de seguretat, com fer que arribi a tothom. Cal redefinir la manera com fem les coses, però inventar conspiracions per culpar les farmacèutiques en base a descobriments imaginaris, no és la manera i no porta enlloc.

Vitamines, minerals, antioxidants i suplements inútils

dimarts , 28/01/2014

suplements.jpg Que és millor, viure feliç però enganyat? O enfrontar-se a la veritat i amargar-nos la vida? Moltes persones tenen clara la resposta, però jo no soc una d’elles. Com a norma general prefereixo la veritat però, a la pràctica, aplicaria grapats d’excepcions a la regla. Al final és evident que una de les coses més importants a la vida és  aconseguir el màxim de felicitat. Potser per això, la majoria de nosaltres ens deixem entabanar alegrement i mirem amb hostilitat als qui ens volen treure d’aquells errors que més ens agraden.

El conflicte apareix quan algú viu en l’engany i dubtes si trencar-li la il·lusió o deixar-lo en l’error. Total, només li costarà diners. El problema és que no hi ha manera de saber si aquell algú vol viure enganyat o vol saber la veritat. L’experiència diu que en aquests temes no pots refiar-te gaire del que es diu a priori.

Reconec que en general, acabo triant deixar-la anar i arriscar-me a ser catalogat d’antipàtic. Segurament perquè puc entendre l’autoengany, però m’emprenyen els que enganyen. I un exemple paradigmàtic el tenim en els anuncis de vitamines, suplements, oligoelements, electròlits, antioxidants, productes miracle i tot allò que si ens ho prenem diuen que ens farà sentir més sans, més forts i més plens de vitalitat.

Tots aquests suplements són útils en persones que pateixen alguna carència alimentària, que tenen alguna malaltia o que viuen una situació fisiològica complicada. I amb “complicada” vull dir coses com una convalescència, un embaràs o una edad molt avançada. No parlo d’anar estressat per la feina o angoixat pel ritme de vida. Això més aviat són collonades que normalment es poden solucionar amb una mica de seny i sentit de la perspectiva.

El tema me l’ha recordat un article publicat al “Annals of Internal medicine” que es titula: “Ja n’hi ha prou: Parem de llençar diners en vitamines i suplements minerals”. I l’argument és senzill. Segons la majoria d’estudis prendre suplements de vitamines i de minerals no serveix de res. Insisteixo amb el matís: no serveix a les persones que no tenen cap patologia.

El cas és que hi ha estudis força importants que no hauríem d’ignorar. Per exemple, han recollit els resultats de 24 estudis que en total analitzaven 400.000 participants i van trobar que prendre vitamines ni prevenia el càncer, ni les malalties cardiovasculars, ni disminuïa la mortalitat pel motiu que fos. Altres estudis indiquen que aquests suplements no milloren les capacitats cognitives ni tampoc eviten les malalties cròniques. De fet, en ocasions empitjoren les coses. Només alguns casos queden poc clars. En persones ancianes que prenen vitamina D i calci hi ha estudis que troben efectes beneficiosos sobre el risc de patir fractures, altres estudis que no troben cap efecte i un que troba que ho empitjora. Però ja deia que la vellesa no deixa de ser una situació fisiològica delicada.

Com diem de vegades als laboratoris, prendre vitamines només serveix per fer un pipí més car, ja que les vitamines s’eliminen per l’orina. El motiu és que amb una dieta mínimament normal, ningú pateix déficits de vitamines. Això si, sobretot serveixen per millorar els comptes de qui te les ven. La informació seriosa de la que disposem indica molt clarament que fartar-nos de vitamines té el mateix efecte que esperar l’ajuda dels follets per estar més sans. Els anuncis i la propaganda on ens mostra gent super-saludable, a ple rendiment, amb un somriure una mica poca-solta als llavis i suggerint una felicitat extrema, no deixen de ser anuncis, una manera agradable d’engany.

Però el cas és que ens genera una certa satisfacció el fet de prendre alguna cosa que imaginem que ens anirà molt bé. Potser desencadenem un cert efecte placebo, però l’important és la satisfacció de pensar que fem alguna cosa per la salut. És una cosa inútil i seria molt millor cuidar la dieta, fer-la més variada i intentar que sigui equilibrada. Però val la pena privar algú de la il·lusió que li deu fer prendre’s el car però irrellevant complex multivitaminic, supermineralitzat, ric en omega tres i antioxidants de cada matí? No és millor seguir feliços i enganyats?

No tinc resposta, però el cas és que ja no som nens. Si preneu vitamines i altres suplements per estudiar més, rendir més o trobar-vos millor i us sembla que funcionen, que sapigueu que esteu experimentant un simple efecte placebo. Perquè, a no ser que patiu alguna malaltia o situació excepcional,  tot això no té cap efecte sobre el vostre cos.

(Veus? Si és que al final, ja m’agrada ser un aixafaguitarres!)

Els hòbbits, els catalans i el clima.

dilluns, 27/01/2014

tengwar.png Vivim temps interessants i les notícies van plenes de fets inesperats, interpretacions enginyoses i estirabots irritants. Per descomptat, el millor és mirar de prendre-ho tot amb una mica de calma i que no falti el sentit de l’humor. La setmana passada, un article que va triomfar a les xarxes va ser el que comparava als catalans amb hòbbits. Estrictament deia que “El modelo de sociedad del independentismo menestral parece inspirado en el pueblo de los hóbbits.

M’ha fet gràcia perquè fa poc es va presentar un treball sobre models meteorològics escrit precisament en el llenguatge dels elfs de la Terra Mitjana on viuen els hòbbits. En tot cas, també hi ha una versió en anglès. El firma “Ràdagast el bru”, però això només és un àlies d’un climatòleg de l’Universitat de Bristol. Havien triat aquest alfabet ja que el que havien fet era aplicar models de predicció meteorològica a la orografia del territori descrit a les obres de JRR Tolkien. Com que les descripcions a la literatura són prou específiques, es pot reconstruir un mapa de la Terra Mitjana i aplicar els models per entendre quin clima tindrà a cada lloc, quin serà el règim pluviomètric i quina mena de vegetació hi podem esperar.

Important notar el detall. El que es pot calcular amb més facilitat és el clima predominant de cada regió. No el temps meteorològic que farà, que ja depèn de moltes més variables i costa molt més de predir. Una diferència aquesta, entre temps i clima, que cal recordar una vegada i una altra.

Aparentment les descripcions literàries del clima concorden força bé amb el que la geografia generaria. Parlem d’un territori amb una destacable pluviometria, similar a l’oest europeu, mentre que la presencia de muntanyes altes marcaria una gran diferència entre els territoris a l’oest, molt plujosos, i els de l’est de les muntanyes, força més secs. L’aire carregat d’humitat descarregaria la pluja per un costat de les muntanyes, però baixaria ja sec per l’altra banda, deixant els territoris a banda i banda amb una notable diferencia en precipitacions.

Com que les terres de Sauron ja estan força cap al sud, es convertirien en un desert subtropical similar al del nord d’Àfrica. El que passa és que l’aire s’escalfa molt als tròpics i té tendència a pujar. Això fa que es refredi sobtadament i generi molta pluja. Després, quan arriba a les regions subtropicals com el Sahara o Mordor, l’aire descendeix ja sec i sense possibilitat de generar precipitacions. Les muntanyes que envolten Mordor encara dificultarien més l’arribada de les plujes.

Sigui com sigui, sembla que la Comarca, la terra dels hòbbits, no seria massa similar a Catalunya. Aquí hauria de ploure més per que ens hi podéssim semblar. Segurament alguna comarca prepirenaica sí que deu tenir més semblança, però no seria la norma sinó l’excepció. Els exemples de clima similar que podem trobar a la Terra serien els comtats de Leicestershire o de Lincolnshire a la gran Bretanya, i també alguna regió de l’illa Sud de Nova Zelanda. De manera que pel clima i el paisatge, no acabem de ser del tot hòbbits. Tampoc nans ni elfs, és clar. Potser algú ens voldria veure com si fóssim orcs, però això ja seria una mica malaltís.

No ho sé!

divendres, 24/01/2014

terra incognita.jpg La ciència m’encanta: Em diverteix dissenyar experiments més o menys imaginatius que, alguna vegada fins i tot surten bé. M’apassiona descobrir allò que altres han descobert i que fa que tota la humanitat disposi d’una visió més real del món que ens envolta. Imaginar mons llunyans és divertit, però no és pot ni comparar amb la fascinació de saber com són realment alguns planetes que fa quatre dies ni sabíem que existien.

Amb la ciència també aprens a mirar les coses amb un puntet de distanciament extremadament útil. Quan et presenten un fenomen misteriós, un fet aparentment inexplicable o un remei miraculós, de seguida em poso en mode “escèptic”. Això frena l’onada d’excitació que tots sentim enfront del desconegut i màgic, però quasi sempre permet acabar per entendre el fenomen, el misteri o, en ocasions, l’engany.

Un altre regal que fa la ciència és que manté la curiositat desperta. Els millors records de la infantesa era quan descobries noves coses. Quan la curiositat t’empenyia a mirar més enllà del petit món que coneixíem. Seguir la curiositat és una aventura i la ciència consisteix en portar aquesta aventura fins el límit.

Però sobretot, quan interioritzes una actitud científica, aconsegueixes un petit tresor. Una cura d’humilitat que acceptes amb tota naturalitat. Me’n vaig adonar quan vaig llegir una frase (ignoro l’autor i no recordo on ho vaig veure). “Les tres paraules més importants que la ciència ha ofert a la humanitat són: no ho sé”.

No ho sé. Sembla que reconèixer la ignorància sigui un demèrit, alguna cosa que cal dissimular, una feblesa inacceptable. Potser per això les religions inventen veritats absolutes que permeten explicar-ho tot i tenir resposta per tot. I potser per això sovint es deixa anar la frase “la ciència no ho pot explicar tot” com si fos un retret, una limitació o el senyal d’una feblesa que li treu valor.

Avui en dia disposem de més i millors coneixements que mai en tota la història de la humanitat. Des de l’estructura de la matèria fins als límits de l’univers observable sabem que hi ha, quines lleis segueix i que en podem esperar. Des de les subtils relacions dels éssers vius amb els seu entorn fins al funcionament del nostre cos i la manera de combatre les malalties que l’afecten. Però sobretot, som conscients com mai de tot el que desconeixem. De la immensitat de la nostra ignorància.

I el cas és que és fantàstic ser conscients d’aquest fet. Només els molt ignorants poden pensar que tenen totes les respostes. En tenim unes poques i segurament la majoria caldria matisar-les, rectificar-les o descartar-les per altres de millors. De cap manera és perfecte, però en tot cas, el que ens ofereix la ciència és el millor coneixement disponible.

Acostumem a pensar que un “no ho sé” és el punt i final d’alguna cosa, però si ho penses com un científic, el “no ho sé” és precisament el punt de partida. La promesa de fets desconeguts que han de ser descoberts. Lleis de la natura que ens havien passat desapercebudes, noves maneres de curar malalties, nous materials, noves formes de vida…

Però sobretot, és una cura d’humilitat que sempre ens posa al nostre lloc. Un bany de realisme que ens recorda que per molt orgullosos que estem del que hem aconseguit, només estem gratant la superfície de la realitat. I que caldrà seguir aprenent molt encara per empènyer aquest “no ho sé” una miqueta més enllà.

Pedres i imatges de Mart

dijous, 23/01/2014

mars-mysteryjpeg-3039658.jpg A Mart ha aparegut una pedra! Dit així, sembla una ximpleria, però la cosa té misteri. Recordeu el rover Opportunity? És el robot que havia de funcionar durant tres mesos i ja fa deu anys que és a Mart. El seu germà Spirit es va apagar fa temps, però l’Opportunity segueix encara funcional tot i que el protagonisme l’ha agafat el nouvingut “Curiosity”. El cas és que fa temps que està aturat a una regió anomenada “Cape Darby”. Com que les condicions meteorológiques eren dolentes, no s’ha mogut de la zona i ha anat obtenint imatges. La sorpresa va ser quan es va comparar una foto recent, amb una altra obtinguda fa uns dies al mateix indret.

Ha aparegut una pedra on abans no hi havia res.

La cosa resulta sorprenent ja que les pedres no apareixen per si soles. I sembla poc probable que uns hipotètics marcians hagin arribat d’amagatotis per apedregar al pobre robot. Els de la NASA reconeixen que estan desconcertats però ja apunten dues possibilitats. La primera és que sigui un fragment de meteorit. A mi em sembla extremadament improbable, ja que les probabilitats que un meteorit caigui just al costat d’una de les dues úniques càmeres de fotos de tot el planeta són infinitesimals. No és impossible, però jo no hi comptaria.

L’altre possibilitat, més prosaica i de llarg la més probable, és que el mateix rover, al moure’s per la zona, hagi fet saltar la pedra amb una de les seves rodes. L’explicació té molta menys gràcia, però sembla força més plausible.

En tot cas, la imatge ha reviscolat l’interès per les fotografies de Mart i m’ha permés repescar algunes de les imatges que agraden als amants dels ovnis i dels marcians en general. Perquè hi ha qui analitza totes les imatges amb l’esperança de veure-hi un marcià passant pel davant, una mostra de tecnologia alienígena o unes restes de construccions misterioses.

Tot plegat no són més que exemples de pareidólies, que és el fenomen que ens fa veure formes de cares, animals o coses en figures que no hi tenen res a veure. Veiem caps de gos en un núvol, rostres en parets, lavabos o rellotges, cares en formacions rocoses i tota mena de imatges que sabem que no són reals, però que el nostre cervell tendeix a reconstruir.

És divertit jugar-hi, però és una mica absurd prendre-s’ho massa seriosament.

Sigui com sigui, aquí teniu exemples de les coses que hi ha qui veu a Mart. Imagino que les fotos són autèntiques tretes de la NASA i que no les han retocat, però reconec que no m’he pres la molèstia de comprobar-ho.

Un conill marcià

rabbit in mars.png

Rosegadors

rodent in mars.jpg

rodent_on_mars.jpg

Animals més grans (un mico?)

monkey-on-mars.jpg

“Algú” amagant-se

Life On Mars 1.jpg

Una iguana fossilitzada

iguana-on-mars.jpg

I, naturalment, estructures alienígenes!

alien structure.jpg

 

L’epidèmia de grip

dimecres, 22/01/2014

grafic grip.jpg

Ja tenim amb nosaltres l’epidèmia anual de grip. Lleugerament abans de l’habitual el nombre de virus circulants i, per tant, el de casos d’infecció, està començant a augmentar. Això vol dir que durant les properes setmanes, veurem com van caient afectats per la grip companys, amics i, potser nosaltres mateixos. Bàsicament la mateixa història de cada any.

És interessant veure els gràfics de com progressa el nombre d’afectats. A les webs del Ministerio de Salud i la del Departament de Salut de la Generalitat trobem gràfics amb el nombre de cassos que es va actualitzant setmanalment. Això permet comparar l’evolució de l’epidèmia amb la dels anys anteriors i també ens indica amb quin tipus de virus estem tractant.

El predominant és el virus de la família A, i d’aquest destaca el tipus H1N1. El mateix que l’any 2009 ens va donar un bon ensurt i que, afortunadament va quedar en només un ensurt. No és que sigui irrellevant ja que cada any mor un grapat de gent per culpa de la grip, però no va ser una pandèmia com les famoses epidèmies històriques.

De totes maneres, no és l’únic. Si mirem la composició de la vacuna preparada per aquest any veiem que està feta contra tres tipus de virus de la grip. El A-H1N1 per descomptat, però també contra el virus A-H3N2 i finalment contra un tercer virus de la família B, anomenat B/Massachusetts/2/2012. Són els que tenim circulant entre nosaltres, amb predominància d’un o altre segons la ciutat o la zona.

Amb la vacuna de la grip sempre hi ha una certa discussió sobre si serveix o no. Moltes vegades sentim dir que algú es va vacunar i tot i així va pescar la grip. El fet és que la vacuna té una eficàcia d’entre el 70% i el 90%. Això vol dir que perfectament pot passar que estiguis entre el 10% i el 30% dels que no ha funcionat i malgrat la vacuna agafis la malaltia. Mala sort. En canvi, els que ha quedat protegits, no n’arriben a ser conscients. No hi ha manera de saber si es van infectar i la vacuna va funcionar o simplement no es van arribar a infectar.

La cosa es veu diferent si ho mires, no des de la perspectiva individual sinó social. Evitar un 70 % dels casos com a mínim no deixa de ser un gran estalvi en hores de feina, pressió assistencial als serveis de salut i despesa de medicaments. Un raonament que està bé, però que a qui s’ha vacunat i tot i així ha emmalaltit, li rebufa.

De totes maneres, malgrat que parlem de l’epidèmia, tampoc és que tots haguem de preparar-nos per emmalaltir. De moment estem a un nivell de 127 casos per cada 100.000 habitants. Al pic de l’epidèmia, que serà en quatre o cinc setmanes, acostuma a haver-hi uns 500 casos per 100.000 habitants, que és rellevant, però segueix sent una xifra mes aviat discreta. Aquests dies, moltes presumptes grips seran només refredats normals.

La dosi radioactiva d’un platan

dimarts , 21/01/2014

bananas.jpg Ahir parlava dels plàtans i un comentari d’en tramuntaire va destapar una curiositat inesperada sobre aquests fruits. El fet que són radioactius. Aprofitant aquesta característica, en ocasions es parla de la “dosi equivalent a un plàtan” o, en anglès la “Banana equivalent dose BED”. Una BED seria la quantitat de radioactivitat a que estem exposats pel fet de menjar-nos un plàtan. I aquesta característica permet reflexionar sobre un parell de coses relacionades amb la radioactivitat.

Que els plàtans siguin radioactius pot semblar estrany, però no té res d’especial ni d’inquietant. Nosaltres mateixos també ho som. Quantitats mínimes de radioactivitat n’hi ha per tot arreu. És el que s’anomena radioactivitat natural i la generen els isòtops radioactius dels àtoms de tot el que ens envolta. Per exemple, quan les plantes fan fotosíntesi incorporen CO2 de l’atmosfera i el converteixen en sucres que, a la llarga ens menjarem. L’àtom de carboni del CO2 atmosfèric acostuma a ser carboni 12, normalet, però un petitíssim percentatge és carboni 14 que és radioactiu. Per tant, el 0.0000000001% del carboni del nostre cos és radioactiu. El nostre i el de tots els éssers vius, des de sempre. La vida ha evolucionat en aquest planeta on hi ha una certa quantitat de radiació basal i no passa res.

Dons en el cas dels plàtans, el causant de la seva radioactivitat és el potassi. Una de les coses bones dels plàtans és que són rics en potassi. Ah! Però a la Terra (i per tant també als plàtans) el  0,0117 % del potassi no és l’habitual potassi 39, perfectament estable, sinó potassi 40, que és radioactiu. Igual que passa amb el carboni 14, la quantitat és molt i molt baixa, però els aparells de mesura la detecten perfectament.

Per descomptat hi ha altres fonts de radioactivitat natural amb les que ens podem entretenir. Fa molts anys, els fabricants d’aigua embotellada anunciaven la radioactivitat de les seves aigües. Era quan es pensaven que si la radioactivitat és una forma d’energia, beure-la deu donar molta energia. Una ximpleria, però des del punt de vista de la publicitat funcionava. Quan es va fer evident que la radioactivitat era dolenta es van limitar a no posar la dada. Seguia sent irrellevant ja que aquelles dosis tant petites no feien res de res, ni bo ni dolent, però és molt fàcil espantar al personal i van tenir clar que era millor no tocar el tema. I posats a buscar fruits amb més radioactivitat, les nous de Brasil s’emporten el premi.

Amb la dada de la “dosi equivalent del plàtan” hi ha tables divertides per comparar radiacions. Per exemple, una mamografia és equivalent (en radiació) a menjar 4000 plàtans. Volar de Londres a Nova York ens exposa a la mateixa dosi de radiacions que ingerir 400 plàtans. I l’accident de Fukushima va alliberar l’equivalent a 76 milions de plàtans.

Això de les bananes serveix per entendre que existeix la radiació natural i que normalment no ens ha d’amoïnar. Però cal vigilar, perquè de vegades el concepte es tergiversa i es fa servir per minimitzar els perills de l’energia nuclear. Es pot dir que a determinada distància de Fukushima (o de Txernòbil) ja no calia patir perquè la dosi que rebries de radiació és equivalent a la d’un parell de plàtans. Però les coses no són tan senzilles i no totes les radiacions són iguals. Per exemple, els isòtops alliberats en els accidents nuclears ja no són els naturals que hi ha al planeta sinò coses com el Iode 131 que fan males bromes.

Podem menjar plàtans sense patir ja que el nostre cos també té el mateix 0,0117 % de l’isòtop radioactiu. Com que parlem de percentatges, al final seguirem tenint la mateixa proporció. Si hi ha un excés de potassi l’eliminarem per l’orina i tot seguirà igual. Però el iode generat a les centrals és un isòtop artificial que no existeix a la natura, que mai hem ingerit i que, per tant, el nostre cos no en té. Tampoc es reparteix per tot arreu sinó que s’acumula en llocs com la tiroides on pot donar problemes. Per tant, potser les dosis siguin equivalents, però els seus efectes no ho són en absolut.

Amb el tema de les radiacions i  la radioactivitat sempre cal anar amb una mica de compte. El tenim totalment associat a càncer, explosions, contaminació i perills, i normalment les unitats de les que parlen no ens diuen res. Per tant és fàcil que ens espantin sense motiu. Però també pot ser que, per determinats interessos, minimitzin perills ben reals. Per això, quan hi ha dubtes, el millor és buscar un físic de confiança i demanar-li que ens ho aclareixi.

No; els platans no curen el càncer.

dilluns, 20/01/2014

banana.jpg El poder de les paraules és gran i, segons com, ens poden portar per camins erronis. Un bon exemple el tindríem en un dels molts falsos rumors sobre la salut que corren per facebook. Aparentment, curar el càncer seria molt senzill seguint una dieta rica en plàtans. Ah! Però han de ser plàtans amb taques fosques. Pel que diuen, uns japonesos van descobrir que els plàtans amb taques, els més madurs, son rics en una substància anomenada “Factor de Necrosi Tumoral” o TNF. Una proteïna que, com el seu nom indica, mata els tumors (els necrosa).

Com sempre, moltes persones comparteixen la notícia creient que conté alguna cosa de certa. Però bàsicament els han aixecat la camisa. Els plàtans són molt bons, però no curen el càncer ni en broma. En realitat, els investigadors japonesos tampoc no van trobar que tinguessin molt TNF. No és estrany ja que els vegetals no fabriquen TNF, una proteïna que sintetitzen algunes cèl·lules animals per regular la inflamació. I els vegetals fan moltes coses, però inflamar-se com nosaltres, doncs no.

El nom de Factor de Necrosi Tumoral pot resultar enganyós. Efectivament en els primeres estudis que es van fer quan es va descobrir es va veure que tenia un cert efecte danyant els tumors i per això el van batejar així. Per desgràcia no ha resultat útil en el tractament contra el càncer i és que posteriorment es va veure que la seva funció principal és una altra. Una de les primeres coses que fan les cèl·lules del sistema immunitari quan detecten microbis, és fabricar TNF per avisar a la resta de cèl·lules que s’han de posar en marxa. Si vols generar una bona inflamació, pots començar administrant TNF. Per cert que la inflamació pot ajudar a matar cèl·lules canceroses, però de moment, tampoc ens n’hem sortit gaire bé amb aquesta estratègia.

I els plàtans que hi tenen a veure amb tot això? Doncs els japonesos, el que sí que van publicar és que si injectaven extracte de plàtan a la panxa de ratolins, aquests feien TNF. I com més madur fos el plàtan, més TNF feien les cèl·lules del ratolí. De nou, per si algun seguidor de les teràpies de facebook no ho acaba de pescar: El plàtan no conté TNF. Per molts que en mengis, no n’ingeriràs més. I encara que en tingués, al passar per l’estómac, el digeriríem i ja no serviria per res. Potser menjant molts plàtans aconseguiràs que les teves cèl·lules en fabriquin, però a no ser que necessitis inflamar-te en aquell moment, no et serà de cap utilitat. I normalment el que volem és controlar la inflamació. No generar-la. Un excés de TNF pot matar ja que pot desencadenar una fallida multiorgànica per culpa de la inflamació. També participa en la psoriasi, l’artritis reumatoide, la malaltia inflamatoria intestinal i altres patologies. Sigui com sigui, i malgrat el seu nom, segur que no et protegirà contra el càncer.

En tot cas no costa gaire entendre el que ha passat. Algun amant de les teràpies naturals contra el càncer va llegir alguna cosa sobre plàtans, necrosi de tumors i estudis fets per japonesos. Segurament no es va prendre la molèstia de llegir l’article original i es va muntar la pel·lícula barrejant una mica que havia llegit, una mica que es va inventar i una mica que li faria faria gràcia que fos realitat. Ho va penjar a facebook i la cosa va començar a circular aprofitant la bona fe de la gent.

En realitat els plàtans tenen unes quantes propietats interessants des del punt de vista nutritiu. Són una fruita rica en potassi, segurament una de les que aporta més energia ja que és de les que conté menys aigua i, coi! que són molt bons. Val la pena incloure’ls a qualsevol dieta. Però és absurd generar falses il·lusions per prevenir el càncer gràcies a unes propietats imaginaries de qualsevol aliment.

Marcats des del naixement

divendres, 17/01/2014

baby.jpg En l’estudi del comportament,  és fa servir el concepte de “imprinting” (impronta?) a aquells comportaments que s’aprenen de manera ràpida i intensa en determinats períodes molt concrets. L’exemple més famós és el dels aneguets que al moment de sortir de l’ou aprenen que allò que hi ha al costat i que es mou és la seva mare. Normalment és cert, però en experiments s’ha retirat la mare i han posat un biòleg i els aneguets seguien al biòleg com si fos la mamà aneguet. Si enlloc d’un organisme hi posaven una capsa, els ànecs seguien la capsa. El seu cervell està preparat per adquirir un coneixement en un moment donat i en resposta a un determinat estímul. Un coneixement que queda “imprès” a la seva ment.

Els humans som molt més complexos i no mostrem patrons de comportament i d’aprenentatge tan senzills, però alguna cosa similar també tenim. Un exemple seria la resposta observada amb els primers contactes amb ordinadors. La tendència és a adaptar-nos al primer sistema operatiu amb el que treballem i ja sempre tindrem preferència per ell. De fet, la resta de sistemes no els avaluarem objectivament sinó que ho farem per comparació amb el que ha quedat “imprès” en la nostra ment. No és un mecanisme tan radical com en els animals, però tampoc és menyspreable.

El cas és que en pocs dies, he topat amb un parell de coses que m’han fet pensar en com els humans ens anem condicionant de ben petits. Potser no fem un “imprinting” equivalent al dels ocells, però no descartaria que ens hi acostem més del que sembla.

Fa uns dies, el biòleg Richard Dawkins va enviar una carta al diari “The Times” titulada “Marcats des del naixement” on feia referència a una notícia que havia aparegut prèviament al diari. La nota començava dient:

“Senyor. “Gairebé una desena part dels nadons i infants a Anglaterra i Gal·les són musulmans” (notícia del 10 de gener). No, no ho són. Hauria d’haver dit “… nascuts de pares musulmans “. Els nadons i els infants són massa joves per saber el que pensen sobre els orígens, la filosofia moral o el sentit de la vida: massa joves per saber si tenen una religió. Imagini un article parlant del percentatge de nadons que són fiscals conservadors, ornitòlegs o jugadors de golf. Podríem parlar d’un nadó sindicalista o un nadó positivista lògic? Si aquestes comparacions fan riure és perquè no donem per fet que les opinions, inclinacions o gustos dels pares siguin heretables. Aleshores perquè li hem de donar a la religió un estatus quasi-genètic, com si l’heretéssim igual que el color de la pell?”

Dawkins té tota la raó del món, però el fet és que la majoria de fills de pares musulmans creixeran com a musulmans i de grans es consideraran musulmans (o cristians, budistes, hinduistes o animistes). L’educació que rebran serà determinant, però també (i aquest és el detall) la manera com seran tractats des de ben petits per la resta de la societat ja que creixeran considerats per tothom com a nens de determinada religió. No pot ser d’altra manera si ja des del moment del naixement els posem l’etiqueta de bebès catòlics, metodistes o musulmans.

I el mateix passa en un altre aspecte del que sempre es discuteix sobre si les diferencies són genètiques o adquirides. Quan parlem d’homes i dones assumim que hi ha determinades característiques del caràcter, de la manera de ser, típiques d’un o altre gènere. Certament creixem sotmesos a nivells d’hormones diferents que modulen el cervell de maneres diferents, però la manera com tractem nenes i nenes també hi deu tenir algun efecte. En un vídeo mostraven que passa si a un mateix bebè li posen roba blava o rosa. La manera com li parlen, com l’agafen, com el tracten és completament diferent. L’acotxaven amb tendresa i li deien “Seràs una gran ballarina” o “ets molt bonica” quan anava de rosa, però si duia roba blava, el mateix bebè era sacsejat i estirat mentre li deien “que fort que ets” “seràs un gran esportista” “un lluitador!”.

Al final tots som fruit de la nostra genètica i de la manera com creixem, de l’ambient en que ens movem i de com ens tracten. Si des del mateix moment de nàixer ja et marquen la manera de parlar-te, d’agafar-te i de jugar, és normal que creixem amb uns paràmetres diferents i ben marcats. La neutralitat absoluta en el tracte amb els nadons és impossible i segurament no sigui bona. Hem de marcar i afavorir aquells comportaments, actituds i maneres de fer que considerem desitjables. Però al menys hauríem de ser una mica més conscients de com i quan ho fem.