Arxiu de la categoria ‘General’

Els camins del color de la pell

divendres, 15/11/2013

A les xarxes ha guanyat notorietat el vídeo d’un neo-nazi defensor de la supremacia blanca que en directe va rebre les dades d’unes anàlisis de DNA que s’havia fet per demostrar la seva puresa racial i en les que va descobrir que tenia un 14 % de gens africans. Està be que aquesta mena de personatges s’hagin d’empassar les seves paraules, però en realitat ho tenia força malament per demostrar cap puresa de cap raça. Si enlloc de dir bestieses racistes hagués llegit una mica sabria que la idea de la puresa racial és absurda. En realitat, el mateix concepte de raça és extremadament discutible. Si més no, des del punt de vista científic no té cap valor.

Per descomptat que hi ha caràcters que podem veure de seguida que son diferents entre unes comunitats i altres. I el color de la pell és dels més cridaners. Però definir grups humans en base a això té tant poc sentit com fer-ho en base a la mida de les orelles o al nombre de cabells. Després de tot, el color de la pell simplement és una adaptació a les hores de llum de la zona on s’habita. Això es veu molt clar en el mapa d’aquí sota, on assenyala en colors la intensitat del color de la pell dels humans.

skin color.jpg

Salta a la vista que com més al nord vivim, més clara esdevé la pell i el motiu és doble. Molta llum solar requereix protecció per prevenir cremades i lesions al DNA de la pell per culpa de les radiacions UV del sol. Però una pell molt fosca dificulta la síntesi de vitamina D, que té lloc precisament a les capes internes de la pell. En climes amb molta insolació això no és problema, però quan t’allunyes de les zones tropicals cal aclarir la pell.

De totes maneres, les anàlisis genètiques han revelat que la història resulta encara més interessant. Els primers humans (Homo sapiens) vàrem sorgir a l’Africa i teníem pell fosca. Tots tenim arrels africanes i si algú insisteix que literalment Déu va fer l’home a la seva imatge i semblança, doncs ja ho sap: Déu és negre.

Fa uns setanta mil anys, els nostres avantpassats van sortir de l’Àfrica i es van escampar d’una banda per Europa i de l’altra cap a l’Àsia i fins Oceania. A mida que anàvem migrant cap al nord, s’anava seleccionant un color de pell més clar. En això van tenir un paper important les mutacions que dificultaven la síntesi de melanina. La gràcia és que els humans vàrem experimentar com a mínim dues mutacions diferents. Una la portem els europeus mentre que els asiàtics en duen una altra de diferent. En els dos casos es fa menys melanina, però el procés no és exactament igual i el resultat final és que la pell adquireix una tonalitat diferent. Per això, tot i que europeus i asiàtics han deixat de ser de pell negra, presenten característiques de pigmentació diferents. Per cert, els neandertals també van tenir una mutació (diferent) que els feia la pell clara i el cabell pelroig.

I si mirem de nou el mapa, notem que per Amèrica, també tenen la pell més fosca els habitants de les zones tropicals, però molt menys que els africans. El motiu és que els humans van colonitzar Amèrica molt més tard. Van ser tribus asiàtiques (que portaven la corresponent mutació) les que van passar per l’estret de Bering i es van escampar fins omplir el continent americà. Aleshores el procés evolutiu va començar a funcionar al revés: Quan van tornar a zones amb molta llum solar es van tornar a seleccionar pells més fosques.

Però d’això només fa uns quinze mil anys i simplement no hi ha hagut temps per enfosquir-la tant com en els africans d’origen. A més, els processos genètics no fan simplement marxa enrere. Caldrà que es donin noves mutacions que permetin fer pell fosca o potser l’atzar farà que se seleccionin sistemes diferents de protecció. El resultat final no tindria perquè ser exactament el mateix que el que tenen a Àfrica.

La història del color de la nostra pell és la d’un canvi constant per anar adaptant-se als nivells de llum solar a mida que ens anavem escampant pel planeta. Quan coneixes aquesta història, que vingui un suprematista, ric en prejudicis i pobre en coneixements, a parlar-te de la puresa d’una raça en funció del color de la pell, doncs simplement fa riure.

L’absurd a les mans

dijous, 14/11/2013

mans.jpg Qualsevol sistema educatiu hauria de garantir un mínim nivell de cultura científica. La idea és que qualsevol nano tingui un mínim coneixement d’alguns fets bàsics relacionats amb la ciència i la tecnologia. Que entenguin que són coses com un ecosistema, un gen, una molècula o una equació. Tot això està molt bé, però el realment important, el que hauríem d’aprendre a inculcar, no son els coneixements sinó una determinada manera de pensar. Pensar a la manera d’un científic.

La ciència no és un conjunt de coneixements sinó sobretot una actitud, una manera d’afrontar els problemes, un pessic d’escepticisme a l’hora d’encaixar les informacions. Uns reflexes mentals que potser no evitaran que ens prenguin el pel, però en tot cas ho fan més difícil.

Potser perquè estic acostumat a pensar així em sorprenen els arguments que de vegades escolto. Fins i tot quan coincideixen amb el meu punt de vista. Això m’ha passat en llegir una de les notícies que posen de manifest com de ximples podem arribar a ser els humans. Però el que em desconcertava una vegada i altre eren els raonaments del personal.

La notícia diu que al Japó hi ha qui s’opera per modificar les línies de les mans i així canviar el seu destí. Si t’angoixa tenir la línia de la vida massa curta, cap problema. Amb una mica de làser te la fem més llarga i així viuràs més anys. Que la dels diners no la veus clara? No pateixis que la fem més profunda i marcada. La línia de l’amor està poc definida? Una mica de cirurgia garantirà un matrimoni exitós.

El primer que penses en llegir-ho és que cal ser molt ruc per operar-se per aquest motiu. Però aleshores trobo els arguments del cirurgià. Reconeix que no és segur que el sistema funcioni, però que un pacient seu al que li va operar la línia de l’amor, poc després es va casar. I a dos pacients els va tocar la loteria després d’operar-se!

S’ha de tenir molta barra per defensar el que fa amb arguments tant ridículs. Entenc que defensi el seu negoci, tot i que hi ha uns quants temes d’ètica mèdica que no acabo de veure clars. Però els arguments absurds em posen dels nervis. Ja en tinc prou escoltant polítics construint frases que no respecten cap llei de la lògica més elemental. Un pacient es va casar després d’òperar-lo? Això vol dir que a tots els altres no els va servir de res, no?

Però quan ja pensava que un comportament estúpid de la gent defensat amb arguments absurds pel cirurgià saturaria la meva capacitat de sorpresa, passo a llegir els comentaris que la gent deixa a la notícia… i torno a quedar bocabadat. En alguns casos el raonament és: “Quina bestiesa! Això és absurd perquè el nostre destí ja està determinat des del naixement i res ni ningú el pot alterar!”

És clar, per mantenir aquests plantejaments és molt important no dubtar mai de les conviccions i no demanar cap prova del que s’afirma o es nega. També cal aprendre a ignorar les estadístiques, deixar d’entendre la diferència entre causes i efectes i entre casualitat i causalitat. De fet, no cal pensar com un científic sinó només “pensar” una mica i fer servir el sentit comú. I és que si t’acostumes a intuir trampes en les associacions que et presenten com a proves i si prens el costum de no fer cas de la primera impressió i analitzar amb calma el raonament que et planten al davant, és molt més senzill no caure en aquestes ensarronades.

Zero

dimecres, 13/11/2013

TH24-RAMA-ROCK_CUT__874275g.jpg

tot el poble va donar al temple … que Alla, fill de Vaillabhatta, havia fet construir … un tros de terra … 270 hastas de longitud …

Això és un fragment del text que teniu a la imatge de l’esquerra. És una taula del segle IX dedicada a Vishnu, el déu hindú i es pot trobar al temple que hi té dedicat dins la fortalesa de la ciutat de  Gwalior. Si un dia passeu per allà, no deixeu de visitar-ho. I fixeu-vos molt concretament en el cercle que hi ha al mig de la imatge. Un símbol important.

És el primer registre històric del número zero.

Correspon al 270 del text. La notació decimal, assignant una xifra per les centenes, una per les desenes i una per les unitats ja la feien servir els hindús fa mil·lenis. Com podeu imaginar, els dos símbols previs són un 2 i un 7. De fet, els sistema posicional que fem servir ens va arribar dels àrabs, però ells l’havien agafat dels hindús. I aparentment, junt amb el seu sistema venia el fet d’atorgar al zero un símbol rodó.

Això era més important del que sembla ja que volia dir que el consideraven un número igual que la resta. De fet no era igual del tot ja que per operar donava problemes particulars. Sumar i restar zeros no és complicat. Multiplicar ja resulta menys intuïtiu, i els hindús no se’n van acabar de sortir amb les divisions per zero.

Quan ens va arribar a Europa, la manera de treballar amb els números àrabs o hindús era millor que la dels romans. Ells no feien servir el zero i no el trobaven a faltar. Però això potser era perquè les matemàtiques eren bàsicament per aplicar-les. No per explorar-les. No els interessaven les relacions d’uns números amb altres, les lleis que regulaven el seu comportament o els secrets que amagaven rere els seus símbols. Pels romans cero volia dir que no tenies res. I si no tens res, quina falta et fa un símbol? Més o menys el que pensen molts estudiants de la lletra “h”.

Però a mida que les matemàtiques van anar creixent, el zero va anar esdevenint més i més important. Sovint és comenta que els cinc números més importants de les matemàtiques son “pi”, “e”, “i”, el u i, naturalment, el zero.

La importància del zero també té una vessant psicològica. El fet d’atorgar-hi un símbol fa que de ben petits ens acostumem a considerar que una absència també és una “cosa” que cal tenir en compte. Ens obliga a fer abstraccions i ens fa mirar les coses de diferent manera. Ara hi estem tan acostumats que no en som conscients, però si parléssim amb un antic romà i li expliquéssim les coses que fem amb el zero, amb una absència, potser ens miraria com si estiguéssim tocats del bolet.

Huracans, tifons i escalfament global

dimarts , 12/11/2013

Global_tropical_cyclone_tracks-edit2.jpg Cada vegada que hi ha un gran fenomen meteorològic, com el tifó Haiyan que acaba d’assolar les Filipines, es planteja la mateixa pregunta. Això és culpa del canvi climàtic? També es va comentar després del pas del Katrina per New Orleans i cada vegada que passa una catàstrofe similar. Al rerefons hi ha un argument que sembla raonable. A major temperatura, l’oceà tindrà més energia per generar tempestes més potents, per tant, l’escalfament global hauria d’anar acompanyat d’un nombre més gran de tifons, huracans, o ciclons que, a sobre, seran més destructors.

Però les coses mai no són senzilles. I en climatologia encara menys.

Semblaria fàcil de contar. Simplement fem una llista amb el nombre d’huracans que hi ha cada any i quina potencia tenen i mirem si veiem alguna tendència. Si busqueu per internet trobareu la tendència que més us plagui. Gràfiques que oscil·len sense que es notin grans canvis, gràfiques en clar augment, gràfiques en moderat augment, gràfiques en relativa disminució i gràfiques amb èpoques amb molts i èpoques amb pocs huracans. És interessant veure on trien per tallar la gràfica. Això dóna força pistes, no sobre els huracans , peró sí sobre la ideologia del qui ha fet la gràfica.

Naturalment, hi ha qui “cuina” les dades per trobar el que li agrada més, però més enllà de les manipulacions, els ecologistes radicals i els negacionistes viscerals, hi ha un problema de base. No és tan fàcil comparar les dades actuals amb les de fa anys. Els sistemes per mesurar potencia, velocitat i energia dels huracans han anat canviant i resulta, com a mínim, poc senzill, obtenir dades comparables. No cal dir-ho si parlem de registres antics, quan només s’avaluaven els huracans que arribaven a la costa.

Per tant, les dades que podem fer servir amb fiabilitat són de períodes relativament curts. Massa curts per treure l’entrellat ja que a la natura hi ha cicles que duren molts anys. Tendències a l’alça o a la baixa que ens poden enganyar i fer veure augments on en realitat no hi ha res d’anòmal, o estabilitat on ens hauriem d’inquietar. D’altra banda, els efectes de l’escalfament no tenen perquè notar-se tots simultàniament. Cada fenomen té el seu ritme i potser canvis en els sistemes de tempestes tropicals requereixen més inèrcia per ser apreciables. Enteneu-me; no dic que no tingui relació. Jo crec que sí que hi és. Però és una impresió que encara no es pot fonamentar en prou dades. I si algun climatòleg em fa notar que estic errat, estarè encantat de rectificar.

És cert que els efectes dels huracans i tifons són cada vegada més devastadors, però això és sobretot perquè cada vegada hi ha més infraestructures  i més gent vivint en zones costaneres exposades al risc d’aquests fenòmens. Les grans catàstrofes humanitàries poden modular molt la percepció que tenim del risc i de les tendències que ens inquieten.

En realitat, mai no es pot dir si un huracà concret es causat per l’escalfament global. Només podríem indicar un nombre anormal de grans huracans. De la mateixa manera que a qualsevol li pot tocar la loteria un any, però si li toca cinc anys seguits, hi ha motius poderosos per afirmar que allò no és normal.

Tot plegat és similar al que passa amb el temps d’aquí mateix. Estem tenint una tardor més càlida que d’habitual, però abans de parlar de l’escalfament global, hauríem de recordar que la primavera va ser més freda que d’habitual. De nou, anys bojos n’hi ha hagut sempre. L’inquietant és quan n’hi ha massa sovint. Que ja no sigui notícia parlar de l’any més càlid de la història perquè des de l’any 2000 quasi tots entren en aquests grup sí que és inquietant i, a diferència dels huracans, sembla que en això ja disposem de prou dades.

“Gravity” i altres pel·lícules

dilluns, 11/11/2013

gravity1.jpg És curiós un fenomen que està succeint al voltant de la pel·lícula “Gravity”. La xarxa s’ha omplert de físics, astronautes, tècnics i entesos en general que detallen amb precisió els errors científics que conté la pel·lícula. S’analitza si la nau és on ha de ser, si el vestit espacial que porten és el correcte, si el moment d’ignició del motor permetria fer la maniobra que fan… És ben curiós ja que, en línies generals, a mi em va semblar molt ben resolta des del punt de vista de les lleis de la física. Per descomptat que hi havia detalls poc exactes ja que no és un documental sinó una pel·lícula de ficció. Imagino que tot plegat no és per criticar sinò perque la pel·lícula realment genera entusiasme als entusiastes del cosmos. Al final diria que hi ha un error que sí que era notable, mentre que la resta eren detalls i calia filar molt prim. Molt poca cosa si ho comparem amb els disbarats que trobem habitualment al cine i que són molt menys criticats i analitzats.

(Al tanto! A partir d’aquí hi ha algun “spoiler” tot i que he intentat que siguin poc rellevants.)

Per exemple, recordo que a Armaggedon, l’equip de perforadors comandat per en Bruce Willis estan intentant perforar un asteroide per ficar-hi una bomba a l’interior abans que xoqui contra la Terra. La història és pleníssima d’errors, però el meu preferit és el fet d’oblidar que a un asteroide, la gravetat ha de ser moltíssim més petita que a la Terra. Un fet que , per la manera com es mouen i com cauen les coses, sembla que no van tenir en compte.

Un altre clàssic és la “Guerra de les Galàxies”, amb l’irritant (tot i que espectacular) soroll de les naus, malgrat moure’s per l’espai; la manera de girar seguin lleis aerodinàmiques (en absència d’atmosfera); la brillantor dels raigs làser (que si no hi ha pols per il·luminar, no els hauries de veure ja que la seva llum va en línia recta) i la homogènia gravetat de tots els planetes.

Un que no és tant conegut passava a la magnífica “En busca del Arca Perdida”. Al principi, Indiana Jones agafa un ídol d’or substituint-lo per un sac de sorra amb un hàbil moviment. Per desgràcia, erra la seva estimació i la trampa es posa en funcionament. Però un moment! L’ídol era d’or i la densitat de l’or és de, aproximadament, dinou quilos per litre. La estatueta tenia la mida d’una cantimplora de litre, per tant, hauria de pesar, gairebé vint quilos. Un sac de sorra de vint quilos seria una mica més gran que el que feia servir l’Indiana!

A “Independence day”, al final els protagonistes celebren tot contents la caiguda de la immensa nau extraterrestre després de ficar un virus informàtic al seu sistema (això ja dóna per moltes conyes). El detall és que una nau d’aquella mida generaria, al caure, un terratrèmol de dimensions remarcables i l’aire que desplaçaria sota seu generaria una ona de xoc comparable a un huracà descomunal. En aquestes condicions els protagonistes no estarien per petonejar les xicotes i fumar els puros de la victòria.

A les pel·lícules de lladres, sempre es veu una xarxa de feixos de llum protegint la joia que volen robar. De nou, el làser no s’hauria de veure (a no ser que t’apunti directament als ulls). Per això, en algunes fan servir un esprai per detectar-ho. Això ja és una mica més intel·ligent, però només si el feix és de llum visible. Normalment envien feixos d’infrarojos que, per molt esprai que posis, no detectaràs. Que potser heu vist alguna vegada els feixos de la porta dels ascensors? Doncs igual.

Per això, en el cas de “Gravity”, remarcar que la òrbita de la ISS o de la futura estació xinesa no coincideixen entre elles ni amb la del Hubble, és correcte, però no deixa de ser un detall menor. També és cert que l’espai és tant gran que els fragments no viatjarien agrupats gaire estona sinó que es dispersarien de seguida. A mi em desconcertava més pensar que hi feia una metge reparant un telescopi espacial, però en realitat tot ho podem considerar llicències menors.

De fet, l’únic error que em sembla important és la misteriosa força que separa en George Clooney de la Sandra Bullock quan es deixa anar. Estem tan acostumats a veure les coses sota l’òptica del camp gravitatori terrestre, que sempre donem per fet que el que hi ha al final d’un cable, si es deixa anar, cau. A la Terra (o sota qualsevol camp gravitatori o inercial) sí, però a l’espai es quedaria exactament on és. Per descomptat això trauria dramatisme a la situació, però la veritat és que aquest és un error de magnitud molt superior a la resta.

En tot cas, a mi em va agradar molt i m’ho vaig passar molt bé patint amb aquell parell de “penjats”. Al cine ja se sap que has de posar en pràctica el que s’anomena “suspensió de la incredulitat”. Si més no, dins d’uns marges raonables.

Per cert, algú ha fet notar que el nom correcte de la pel·lícula no hauria de ser “Gravetat” sinò… “Inèrcia”.

Ciència, imatges i imaginació

divendres, 8/11/2013

Un any més, el concurs de Nikon Small World ofereix unes de les millors imatges del món microscòpic obtingudes amb tota mena d’aproximacions tecnològiques. Les fotografies són extraordinàries i aquí us proposo anualment un joc per lligar ciència, tecnologia, art i imaginació. Ja ho sabeu. Es tracta de dir que us suggereixen les imatges que he triat de entre les guanyadores. Un cop més aclareixo que no es tracta d’encertar que és (això ja ho posaré dilluns) sinó que deixeu anar la imaginació i proposeu que us suggereix cada una de les 6 imatges. I de pas, recrear-nos tots plegats amb les meravelles del món microscòpic.

Imatge 1

Chaetoceros debilis. És una diatomea marina. Un organisme del plancton

imatge 1.jpg

Imatge 2

La secció d’un os de dinosaure.

imatge 2.jpg

Imatge 3

Cristalls d’àcid sulfosalicílic

imatge 3.jpg

Imatge 4

El sac on pon els ous una aranya del gènere Ero

imatge 4.jpg

Imatge 5

Proteïnes fluorescents expressant-se en una fulla de tabac

imatge 5.jpg

Imatge 6

Escames de les ales de Urania ripheus, un arna de Madagascar

Imatge 6.jpg

L’aspecte dels fumadors

dijous, 7/11/2013

bessons.jpg Fumar és dolent. Tots ho tenim clar, s’ha repetit fins l’avorriment i ja ningú ho posa en dubte. Cada sis segons mor algú directament per culpa del tabac. Quan ens parlen dels seus efectes de seguida pensem en el càncer de pulmó. I per descomptat, el tabac és la causa principal, i amb molta diferència, d’aquest tipus de càncer. Però els seus efectes no es limiten al pulmó ja que els productes cancerígens que inhalen els fumadors no es queden al pulmó sinó que s’absorbeixen i viatgen per la sang fins arribar a tots els indrets del cos.

Per això, el fet de ser fumador també és un factor de risc per moltes altres patologies, des de càncers diversos fins a problemes cardíacs o metabòlics. I el cas és que el fumar també afecta molt la pell. És curiós com hi ha qui dedica esforços a lluir una pell maca, ben cuidada, hidratada, suavitzada i perfumada, però no deixa de fumar. Potser per no tenir clar els efectes del tabac sobre les cèl·lules de la pell.

Això ho ha posat de manifest un estudi en el que han comparat diferents paràmetres de la cara de germans bessons en els que un dels dos fumava i l’altre no. O, alternativament, en els que un fumava i l’altre ho havia deixat feia un mínim de cinc anys. L’estudi el van fer aprofitant el “The Twins Days Festival”, una trobada de germans bessons que fan anualment a Ohio. Disposar d’un grup molt elevat de parelles de germans bessons permetia als metges tenir prou participants en l’estudi per poder obtenir una mostra estadísticament significativa.

El que feien era simplement fotografiar les cares dels dos bessons i posteriorment analitzar amb programes informàtics la mida de les arrugues, de les marques, de les bosses sota els ulls, la flacidesa dels llavis, la papada i així fins un grapat de paràmetres que poden estar relacionats amb la estructura de la pell, el grau de flexibilitat, l’edema subcutani, el nivell d’inflamació i la pigmentació.

I els resultats van ser força clars. Fumar castiga molt la textura de la pell de la cara. Ras i curt, sembla que envelleixis uns quants anys addicionals només per maltractar les capes d’epidermis amb els productes que s’inhalen amb el tabac. La part que en sortia més malparada era al voltant del llavi inferior. Amb més arrugues, més marcades i més llargues. Però per tot arreu es notaven els efectes. De fet, mirant les fotografies de l’article es fa molt evident la diferència entre els fumadors i els germans que no fumaven.

Diuen que fer un petó a un fumador és com llepar un cendrer. Però potser cal afegir que el cendrer sembla envellit. Un motiu més per deixar de fumar. (Si és el que càncer no era prou motiu!)

Quina és la pregunta?

dimecres, 6/11/2013

titration-642133-m.jpg Quina és la pregunta?

Aquesta és, segurament, la frase que repeteixo més vegades al laboratori. Si no tens clara la pregunta, mai no podràs obtenir una resposta. Quan em proposen experiments complexos, amb moltes variables, molt espectaculars i que cobreixen totes les possibilitats, sempre torno al mateix: Quina és la pregunta que vols respondre amb això? Si al final del doctorat els estudiants entenen que la ciència consisteix no tant a obtenir respostes sinó a saber fer preguntes, em dono per molt satisfet i els considero plenament capacitats per emprendre qualsevol projecte científic. La clau per ser un bon científic és fer bones preguntes. La resta només és aplicar tecnologia.

Per això, una de les primeres coses que miro d’ensenyar és que, quan van a fer un experiment, han de plantejar-lo de manera que en puguin treure alguna conclusió. Al final han de poder dir, amb una certesa raonable, si la hipòtesi de partida era correcta. Un bon científic fa els dissenys experimentals de manera que al final pugui obtenir un sí o un no. Aquest medicament mata les cèl·lules d’un tumor? Els neutrins van més de pressa que la llum? Si la resposta obtinguda és un “potser”, vol dir que l’ha cagat en el plantejament. Ha perdut temps i calers i ha acabat més embolicat que al principi. És el que acostuma a passar als novells i als incompetents. També, és clar, als que d’entrada no volen conèixer la resposta.

Per exemple, puc plantejar-me si a les rates amb les que treballem els agrada menjar sucre o prefereixen la sacarina. No cal ser un geni per veure que el que cal fer es oferir a un grup prou gran de rates dos bols, un ple de sucre i l’altre ple de sacarina. Passat un dia, contaré quina quantitat de sucre han menjat i la compararé amb la quantitat de sacarina. Així puc treure una conclusió vàlida, útil i que em permetrà seguir endavant amb la recerca sabent del cert que prefereixen les rates.

Seria absurd oferir sacarina en un bol i una barreja de sucre, galetes, plàtans, mel i gominoles a l’altre. Si el que trien és aquest segon bol, que puc dir? Que prefereixen el sucre? No, ja que potser la tria era pel plàtan, o per la mel. I si prefereixen la sacarina, podré dir que no volen sucre? Doncs tampoc, ja que no els he ofert sucre sinó una barreja que potser contenia algun altre ingredient que no volien. Bàsicament tindrem un resultat que no servirà per res.

Per sort, ningú, amb dos dits de seny seria tan rematadament incompetent per triar aquesta mena de plantejament.

També podria oferir més opcions als animalets. Els podem posar diferents bols amb sucre, sacarina, mel, llet i aigua. Al final del dia tindria un bonic gràfic de barres amb els percentatges de consum de cada oferta. Segurament podria treure’n alguna conclusió, per exemple si les rates prefereixen les textures líquides abans que les sòlides, o que el percentatge de fructosa predomina sobre la glucosa o la sacarosa. L’interessant és que podem treure moltes conclusions excepte la que, en teoria, volíem aconseguir. El motiu és que sempre podrem dir que no els agrada el sucre o que no els agrada la sacarina (segons preferim) ja que el consum de cada una de les opcions és menor que la suma de la resta.

Intel·lectualment pot ser interessant, però de nou, tota la feina no em servirà per respondre la qüestió que em plantejava. Les rates prefereixen el sucre o la sacarina? Si vull saber que en pensen de la mel, el que faig és preparar un altre experiment un altre dia.

De fet, aquesta mena d’experiments complexos amb els que mai obtens una resposta clara són els que habitualment fas quan vols aconseguir un resultat prou confós com per colar la teva  interpretació personal, prescindint de la realitat.

És curiós com costa fer entendre als estudiants la importància de fer les coses senzilles. Plantejar experiments massa complexos acostuma a no portar enlloc. Però de seguida s’adonen que és molt complicat fer-ho senzill. Com saben els dissenyadors, la simplicitat pot ser extremadament difícil de plasmar. En tot cas és absurd queixar-se, ja que dissenyar experiments, (plantejar bones preguntes!) és precisament la nostra feina. Si som incapaços de fer-ho, el millor és plegar i deixar que altres més competents s’hi posin.

Pikachu: Metamorfosi no és evolució

dimarts , 5/11/2013

pikachu-evolution copia.jpg A l’univers Pokemon, una de les característiques és que els pokemons van guanyant nivell a mida que agafen experiència en combat. La gràcia és que quan s’aconsegueix determinat nivell, el pokemon en qüestió evoluciona cap a una forma superior, més potent i millor per seguir lluitant. El que potser és el pokemon més conegut, Pikachu, és el resultat de l’evolució de Pichu, un de menys poderós. Però amb prou entrenament pot evolucionar cap a Raichu.

La història pot ser divertida i, vist l’èxit de la sèrie i els videojocs, ha aconseguit captivar molts nanos. Per desgracia, també contribueix a popularitzar un concepte totalment erroni del que és l’evolució. Ara, quan es parla de l’evolució d’una espècie, hi ha qui s’imagina que en un moment donat, els organismes en qüestió comencen a experimentar canvis estranys que els modifiquen el cos i que en poca estona generen un organisme completament diferent i “millor”.

L’error és de bon principi ja que a la natura el que evoluciona són les espècies. No els organismes. Els organismes poden créixer, canviar, desenvolupar-se o envellir. Però no evolucionen. Al menys en el sentit que la ciència dóna a la paraula evolució. Per aconseguir que en Picachu evolucioni fins en Raichu, caldrien uns quants centenars o potser milers de generacions sotmeses a determinada selecció natural (o artificial), de manera que a cada generació, els que fossin més elèctrics, més ràpids o més el que sigui, tinguessin millor probabilitat de reproducció.

Passades totes aquestes generacions, podríem agafar un organisme original i comparar-lo amb un dels nous i veuríem les diferències. Però que en un moment donat, els gens de l’amic Picachu comencin a actuar de manera esbojarrada, modificant l’estructura de l’organisme i el funcionament de les cèl·lules, doncs entra de ple en el món dels dibuixos animats (també d’algunes pel·lícules de terror), però res més. En tot cas, parlaríem de metamorfosi, però no d’evolució.

La diferència pot semblar semàntica o molt acadèmica, però és realment important. Les metamorfosis, com la de les erugues en papallones, no té efectes adaptatius a llarg termini. És important per l’individuo, però no per l’espècie.

I un segon error que introdueix és la idea que la evolució segueix un camí ascendent que fa cada vegada organismes millors. Conceptualment ens resulta una idea molt satisfactòria, però en realitat el camí evolutiu simplement va seguint els canvis que hi ha al medi ambient. No hi ha cap línia ascendent ja que no hi ha cap direcció més enllà de la pura adaptació a un ambient canviant. A la vida real seria perfectament possible que els pokemons anessin evolucionant lentament cap a formes menys poderoses i més discretes. Una tendència que, per descomptat, no quedaria bé en una sèrie d’animació.

El cas és que sèries com els pokemon o tantes i tantes pel·lícules, habitualment de terror i monstres, compliquen la vida als mestres de secundària, que han de desfer malentesos pel que fa a l’evolució. O potser no. Potser poden començar la classe explicant el que “sembla “ evolució, però que en realitat no ho és. Ja se sap que un bon mestre, extreu lliçons de qualsevol cosa.

Enfonsats en la brossa

dilluns, 4/11/2013

easte.jpg Una llista divertida de repassar és la dels anuncis i prediccions per la fi del món. Els humans tenim una certa fascinació per l’apocalipsi i ens recreem en maneres grandioses d’acabar amb tot el que coneixem. Fa uns dos mil sis-cents anys, els romans ja patien per l’anunci de la destrucció de Roma exactament cent vint anys després de la seva fundació ja que es deia que dotze àguiles havien ajudat a Ròmul i cada àguila simbolitzava deu anys. És curiós que en tinguem prou amb veure dotze àguiles per calcular quan s’esdevindrà la fi de la civilització.

Però és que la manera de calcular-ho sempre és imaginativa. Hi ha qui ho fa a partir de les dimensions de l’arca de Noé. Uns quants ho prediuen en funció de l’alineament de planetes, i si falla, sempre hi ha un alineament posterior per insistir. Un papa ho anunciava als 666 anys del naixement de l’Islam. També s’ha fet servir la càbala, les dimensions de la gran Piràmide, aparicions de cometes, càlculs matemàtics purs, calendaris de antigues civilitzacions i qualsevol cosa que, amb una mica d’imaginació permeti obtenir una xifra que es pugui interpretar com una data.

La manera com acabarà el món també és diversa. Inundacions, foc, plagues, ordes celestials o ordes demoníaques, terratrèmols, o el que sigui. Però com més espectacular i acollonant millor. Per descomptat, no cal explicar gaire d’on surt la informació. Unes quantes paraules fosques en algun llibre antic serveixen perfectament.

Els científics són menys donats a posar dates, però no seria mala idea fer-ne una mica més de cas. No en tots els cassos. Preveure la mort tèrmica de l’Univers pot ser trist, però queda francament lluny per amoïnar-nos. També sabem que al Sol li queden només uns sis mil milions d’anys de vida i tampoc ens cal patir per aquesta banda.

Però del que fem nosaltres si que podem treure’n conclusions inquietants. L’escalfament global, l’esgotament dels recursos o la simple limitació de l’espai disponible si seguim creixent al ritme que ho fem són problemes ben reals. Molt més reals que les prediccions dels cabalistes tot i que semblen inquietar menys.

I una dada nova i relativament propera pot donar-nos problemes molt aviat. El nostre món pot acabar no per fúries celestials ni per apocalipsis esfereïdors sinó simplement ofegat en porqueria.

La producció de deixalles mostra un creixement insostenible a curt termini. L’any 1900 els humans, especialment els habitants de ciutats, generaven 300.000 tones de brossa cada dia. L’any dos mil ja generàvem tres milions de tones de brossa cada dia. I aquesta xifra es doblarà al voltant de l’any 2025… per seguir augmentant. I com a residus cal contar des del la brossa que baixem cada vespre fins les restes de demolició d’edificis.

Molta brossa es degrada i desapareix convertida en matèria orgànica. Però molta més segueix impertorbable anys i anys. I de nou tornem a topar amb el problema habitual. Un planeta limitat no pot contenir quantitats il·limitades de brossa. Els abocadors ocupen molt espai i en contaminen molt més. Segur que hi ha abocadors modèlics, però la majoria dels que hi ha al planeta són un desastre.

 Si les coses es fessin ben fetes, el problema es podria controlar durant molt temps. Hi ha ciutats que proposen plans de residus zero en base a limitar la generació i reciclar la rsta de maneres imaginatives. Però això són excepcions. La norma a la massa indrets del planeta és llençar la merda prou lluny com per no veure-la i santes pasqües.

De manera que potser al final els amants dels apocalipsis per la fi del mon quedaran decebuts. Simplement acabarem amb la civilització enfonsant-la sota muntanyes de brossa.