Arxiu de la categoria ‘General’

L’ombra de Lucky Luke

dimecres, 23/10/2013

LuckyLuke.jpg Lucky Luke era famós, entre molts altres aspectes, per ser el pistoler que disparava més ràpid que la seva ombra. Una proesa que a la part del darrere dels àlbums es recordava amb una vinyeta ben característica. Semblaria que aconseguir disparar més de pressa que la pròpia ombra és un fet inhumà, però si ho pensem un moment ens adonarem que, ben mirat, no  n’hi ha per tant.

Intuïtivament pensem que l’ombra és mou simultàniament amb nosaltres. Però de fet, porta un cert retard. Després de tot, l’ombra només és el perfil que resta sense il·luminar quan ens interposem en un focus de llum. Per tant, l’ombra apareix exactament quan la llum que ha passat pel nostre costat impacta contra la superfície on es projecti. Si en Lucky Luke està situat a uns tres metres de la paret, resulta senzill calcular quan triga l’ombra a formar-se.

La velocitat de la llum en el buit és d’aproximadament 300.000 km/s. Si ho diem en metres són uns tres cents milions de metres per segon. En l’aire va una mica més lenta, però podem ignorar-ho per simplificar. Això vol dir que la silueta triga una centmilionèsima part de segon a fer el trajecte o si ho preferiu, uns deu nanosegons.

Per tant, no només en Lucky Luke, sinó tothom prem sempre el gallet una centmilionèsima de segon abans que ho faci la seva ombra.

(OK. No és el mateix abans, que més de pressa, però en un duel a pistoles són conceptes quasi-equivalents i el que sobreviu acostuma a ser el que dispara abans.)

Una cosa diferent és el moment en que la bala arriba a l’ombra. Aquí la cosa ja va més lenta, tot i que en això, les habilitats de Lucky Luke no hi poden fer res ja que depèn només de la física de la bala. Buscant per internet trobo que el revòlver que fa servir és un “Colt Single Action Army”. No tinc massa clar el calibre, però en general les bales que dispara surten a uns 300 m/s. Per fer els tres metres als que situem l’ombra del nostre heroi li cal una centèsima de segon. Poc, però molt més que la centmilionèsima part de segon que requereix l’ombra a formar-se. De manera que Lucky Luke sempre dispara abans que l’ombra, però quan la bala arriba, l’ombra ja ha disparat.

I finalment, fins i tot en el cas que disparés un feix de taquions que anessin a velocitat infinita i impactessin a l’ombra instantàniament, en realitat ell mai no ho sabria. El motiu és que cal un temps perquè tinguin lloc les reaccions químiques a l’interior de les cèl·lules de l’interior de l’ull i, sobretot, cal una estona perquè l’impuls nerviós amb la informació de la retina arribi fins al cervell i es processi correctament fent que a la nostra ment es formi allò que en diem “visió”.

Els impulsos nerviosos van de pressa, però tampoc massa. De fet, només es desplacen per l’interior de les neurones a una velocitat de fins a uns cent metres per segon. Hi ha diferencies notables entre neurones, però podem agafar aquesta xifra. Els poetes i filòsofs han dit sovint que el pensament és instantani, però en realitat estan equivocats; la velocitat del pensament és d’uns cent metres per segon.

Per anar de l’ull fins les profunditats del cervell, la distància és molt petita, però la percepció del que en Lucky Luke està veient trigaria massa temps a formar-se.  Potser sí que sempre dispara abans que la seva ombra, però mai ho podrà veure.

Formats en la ciència.

dimarts , 22/10/2013

Natalie-Portman.jpg Amb els actors, igual que amb totes les professions, hi ha un grapat de tòpics. Ja sabem que els tòpics només són això: tòpics, però tot i així, sempre tenim tendència a donar-los una mica massa de valor. Per això fa gràcia, quan et planten davant dels nassos alguna cosa que els trenca. A mi m’ha passat quan vaig llegir en un blog de temes científics que l’actriu Natalie Portman va acabar la carrera de psicologia i que té un parell d’articles de recerca publicats. Això sí, la publicació és amb el seu nom de veritat  Natalie Hershlag.

Mira per on, aquesta noia, que ja la trobava d’allò més atractiva, acaba de guanyar molts punts  als meus ulls.

I aleshores m’he preguntat quins altres actors també tenen un costat ocult relacionat amb la ciència i la tecnologia. I certament hi ha sorpreses interessants.

mayin hoya bialik.jpg

Potser el més divertit és el cas de la Mayim Hoya Bialik, l’actriu que de jove havia guanyat una certa fama amb la sèrie Blossom i que ara dóna vida a l’Amy Farrah Fowler, la “novia” d’en Sheldon Cooper. A “The Big Bang Theory” fa el paper de neurocientífica rareta igual que tots els científics que hi surten. Inicialment no estava clar a que es dedicava i no va ser fins la segona temporada en que apareixia quan es va aclarir que treballava en neurociències. El motiu de la tria és, precisament, que l’actriu té un doctorat en neurociències. Segurament és la única de la sèrie que quan fa servir argot científic, té clar el que està dient. De totes maneres, no ha fet recerca més enllà del doctorat ja que quan va acabar la tesi, la noia va tenir fills i va deixar la incipient carrera. Que jo sàpiga no ha publicat res. Apareix en un Nature, però només és una entrevista.

RowanAtkinson.jpg

Un altre que també pot sorprendre és Rowan Atkinson. El conegut Mister Bean, l’escurçó negre o Johnny English és llicenciat en enginyeria electrònica. De fet, va completar un màster en el tema, però crec que la seva relació amb l’enginyeria es va acabar aquí.

Lisa_Kudrow.jpg

Pels seguidors de la sèrie Friends, que sapigueu que la  Lisa Kudrow, l’actriu que donava vida a la Phoebe Buffay, és col·lega meva, ja que és llicenciada en biologia. Per cert, ella també té algun article de recerca publicat.

Segur que n’hi ha més. Jo he buscat només carreres de ciències, perquè actors amb carreres de filosofia, història o literatura n’hi ha força més.

I sí. Ja ho se. L’Ana Obregón també es llicenciada en biologia. És una cosa que als biòlegs no ens permeten oblidar. Moltíssimes vegades, quan dius que ets biòleg, la resposta és: Ah! Com l’Ana Obregón! No us feu idea de la ràbia que fa…

100 curiositats de la medicina

dilluns, 21/10/2013

100-curiositats-de-la-medicina.jpg Ja és aquí la nova criatura. Aquesta vegada li toca el rebre als metges amb “100 curiositats de la medicina”. Espero que no m’ho tinguin en compte. Quan l’editor m’ho va proposar, de seguida vaig acceptar amb entusiasme. Després de tot, soc biòleg, però treballo en biomedicina, sovint envoltat de metges, mirant d’entendre les malalties i cercant noves maneres de combatre-les. D’altra banda, com que no soc metge, m’ho podia prendre amb una certa distància, admirar els encerts, però també riure’m dels errors i les anècdotes. I és que si alguna activitat humana n’és plena de curiositats, aquesta és la medicina.

Com sempre, he mirat de tocar una mica per sobre molts temes. La idea només és despertar la curiositat i després cadascú que aprofundeixi en el que més gràcia li faci. Aquí podreu trobar quina confusió uneix als metges i als mercaders, la relació de la Mòmia amb la terapèutica, o la de Dickens amb el diagnòstic. Quina diferència hi ha entre contagiós, infecciós i transmissible, o entre malaltia i síndrome. Malalties terribles com el càncer, la lepra, l’ebola o el tètanus i altres de menys greus, com el refredat comú o el singlot, sense oblidar, és clar, el lupus. Anècdotes del funcionament d’un hospital o tecnologies que quan hi penses un moment resulten increïbles, com l’ús de l’antimatèria amb finalitats clíniques, les teràpies gèniques o les intervencions cardíaques. Tècniques habituals però poc conegudes com les transaminases o el PSA i, és clar, curiositats diverses: Cirurgians que es van operar a sí mateixos, metges que tastaven el pipí, el gen Homer Simpson o la mort de Pitàgores per culpa de les faves.

Com sempre, farem una presentació oficial. Aquesta vegada, tenint en compte el tema, la presentació es farà a un Hospital. Per una vegada anar a l’Hospital serà per una celebració. Ho farem a la sala d’actes de l’Hospital Clínic de Barcelona (escala 9, 3ª planta) el dia 30 d’octubre a les 7 de la tarda. Com amb els altres llibres, la idea és que sigui un bon moment per parlar de llibres i de ciència i, també per conèixer en viu persones amb les que tant sols interaccionem de manera virtual. Ja ho sabeu; Hi esteu tots convidats.

Càncer de pàncrees; Un gran petit pas.

divendres, 18/10/2013

Gray_1100_Pancreatic_duct.jpg El càncer de pàncrees és un dels que tenen més mal pronòstic, i amb diferència. En la majoria de càncers anem trobant, mica a mica, noves estratègies clíniques, nous fàrmacs, nous tractaments que fan que les possibilitats de sortir-se’n siguin cada vegada més elevades. En canvi, el càncer de pàncrees, concretament l’adenocarcinoma pancreàtic, està resistint totes els intents que es fan per combatre’l.

Per això, la notícia d’un nou tractament que millorava la supervivència en un 30 % amb una combinació de fàrmacs pot semblar extraordinàriament rellevant. I aleshores em trobo amb un problema. La notícia sí que és rellevant. I molt. Però les dades són molt menys impressionants del que sembla. A ningú li agrada fer d’aixafaguitarres, però tampoc ens hem d’enganyar sobre com està la situació. I aquí, les matemàtiques per una banda i uns titulars enganyosos per l’altra, poden donar falses esperances a moltes persones.

En primer lloc. La notícia sí que és important ja que feia moltíssim que no aconseguíem cap millora en el tractament d’aquest tipus de càncer. Als anys 90 es va començar a fer servir la gemcitabina, un fàrmac que oferia una certa millora en l’esperança de vida. Molt poca, però l’important era que millorava notablement la qualitat de vida. I des d’aleshores, les coses pràcticament no han canviat. S’ha intentat trobar nous medicaments, s’ha combinat la gemcitabina amb altres fàrmacs, s’han buscat noves estratègies quirúrgiques, radiològiques i de tot tipus, però el resultat sempre era imperceptible.

Per això, que aquesta tendència s’hagi trencat, ni que sigui només una mica, és un gran pas. El que han fet ha sigut combinar la gemcitabina amb un medicament útil pel càncer de mama, el nab-paclitaxel. Aquest és un derivat d’un producte extret del teix del pacífic (Taxus brevifolia). El regne vegetal és un gran generador de medicaments, i s’havia vist que l’escorça d’aquest arbre hi havia productes amb propietats anticanceroses. A partir d’aquests extractes es van identificar les molècules implicades i després es van modificar químicament per fer-les més potents. El resultat va ser un dels tractaments habituals pel càncer de mama i que ara, combinat amb la gemcitabina, també pot ser útil en el cas del pàncrees.

Les males notícies, són que, malgrat ser un gran pas a nivell conceptual i de trencar la desesperant resistència d’aquesta malaltia, a la pràctica, la millora és petita. Molt petita. Hi ha periodistes que haurien de repassar les matemàtiques i la manera de presentar les coses. També estaria bé que algun es llegís l’article del que està parlant.

S’ha dit que la millora que ofereix en supervivència aquesta combinació és d’un 30 %. Però això resulta enganyós perquè augmentar en un 30 % una xifra molt petita, segueix sent poca cosa. El que l’estudi diu és que amb aquest nou tractament, hi haurà un 35 % de pacients que sobreviuen almenys un any. Amb el tractament antic, la gemcitabina sola, només sobrevivia un 22 % dels pacients. I feia molts anys que no teníem cap millora, però a la pràctica aquesta és molt modesta. Les dades als dos anys encara són més dures. Amb el tractament antic només seguien vius un 4 % dels pacients. Amb el nou la supervivència és del 9 %. És el doble que abans, però segueix sent molt baixa.

Per això la notícia és agredolça. És possible que sigui un primer pas cara a millorar el tractament del que potser és el càncer que més se’ns està resistint als investigadors. I això és una excel·lent notícia. Però de cara als pacients, la millora que els metges poden oferir encara és molt minsa. Per descomptat, les estadístiques s’han d’interpretar amb cura. Individualment mai no saps en quin punt de la corba estaràs. I en tot cas, cada dia guanyat és un tresor. Però comparat amb els avenços que s’han fet en altres tipus de càncer no deixa de ser frustrant. També caldrà tenir present que, com que l’estudi tot just s’ha publicat, encara passarà un temps fins que el tractament sigui aprovat.

Diuen que un viatge de mil quilòmetres comença amb un únic pas. Potser amb aquest estudi hem iniciat de nou el camí. O potser el tractament bo serà algun dels molts altres que també s’estan estudiant. En tot cas, el que cal fer es treure profit de millores com aquest i seguir investigant més i més.

La flor paràsita

dijous, 17/10/2013

hydnora.jpg Quan he vist la imatge, el primer que he pensat era en un monstre, en els cucs de la sorra gegants de Dune o en la planta de “La botiga dels Horrors”. La Hydnora africana és de les flors que no passen desapercebudes, tot i que no convida a olorar-la ni a oferir-la a la xicota. Però amb aquest aspecte de boca de monstre, segur que havia de tenir algunes característiques sorprenents. I en aquest sentit, no decep gens.

Per començar, el que es pot veure només és la flor. Les altres coses que es poden esperar d’una planta, doncs simplement no hi són. No hi ha fulles, tija o arrels. No li calen perquè no fa fotosíntesi. És una planta paràsita que s’alimenta xuclant la saba de les arrels d’altres plantes. En concret, viu a costa de algunes plantes de la família de les Euphorbiacies.

Això ja és una mala cosa. Els paràsits em resulten desagradables. En el cas dels animals encara es pot entendre perquè la vida pot ser molt dura. Però les plantes? Elles poden fer fotosíntesi i només necessiten una mica de pluja i llum del Sol per viure! Que una planta evolucioni cap al parasitisme ja és tenir mala idea.

Pel que fa a la flor, pot trigar molt temps a sortir, i quan ho fa, presenta aquest aspecte que recorda una boca. La veritat és que de seguida m’ha recordat una planta carnívora, però la cosa no va per aquí. Efectivament es pot tancar per atrapar els escarabats que s’endinsin per l’interior. La flor fa una olor desagradable, al menys des del punt de vista dels humans. Però sembla que als escarabats els agrada prou, s’hi apropen sense problemes i queden atrapats a l’interior.

Però l’objectiu no es menjar-se’ls sinó fer-los servir per pol·linitzar. Mentre l’escarabat és dins es va omplint de pol·len. Passada una estona, la flor torna a obrir-se i l’escarabat pot marxar, però ho farà recobert de pol·len que, amb una miqueta de sort, anirà a petar a la següent flor pudent que trobi.

Si tot va be, la flor serà pol·linitzada i poc després apareixerà el fruit. En aquest punt entren en joc mamífers i altres animals, com els xacals, que se’l cruspeixen però que no poden digerir les llavors. No és perquè si que el nom comú de la planta és Jackal food, o aliment de xacals. En tot cas, quan les llavors surtin pel final del tub digestiu, quedaran envoltades dels nutrients continguts a la femta de l’animal, i si hi ha una mica de sort, hauran caigut a prop d’una Euphorbia a la que parasitar.

Realment, més que una planta, o una flor, sembla una broma. Segurament, la seva història evolutiva és fascinant ja que en els casos de parasitisme, les adaptacions a aquests tipus de vida modifiquen moltíssim els organismes. Però el cas és que els paràsits sembla m’han donat mal rotllo. Fins i tot quan es tracta d’una planta amb un aspecte que recorda un ninot i que fa riure una mica.

 

Bloggers, científics i putes.

dimecres, 16/10/2013

to-be.jpg La Danielle N. Lee és una biòloga que manté un blog a la web de Scientific American. Un bon dia va rebre una oferta de Biology-Online.org. Havien vist el seu blog i li proposaven de participar com a blogger convidat a la seva web. Un article mensual. Ella va respondre que encantada, que semblava una bona oportunitat, va demanar més detalls i entre aquests, quant pagaven als bloggers convidats.

Aquí la cosa es va torçar una mica. No pagaven res. Van argumentar que com que la seva web rebia més d’un milió de visites, publicar-hi era una manera de guanyar visibilitat i prestigi. Hi havia altres intangibles, però de dinerets, res de res. La Danielle va dir que moltes gràcies, però que no li interessava.

I la resposta de l’editor va ser: “Perquè no paguem per les entrades al blog? Ets una científica urbana o una puta urbana?” .

El meu anglès és fluixet, però entenc que la paraula triada, “whore”, no és una mena de renec sinó que fa referencia a puta en sentit literal. No és el mateix dir “fill de puta” que dir “la teva mare és una puta”.

La història encara és més complicada ja que la Danielle ho va explicar en una entrada al seu blog a Scientific American i aquests el van retirar argumentant que no volien tenir problemes legals amb Biology-Online. Aquest fet també va ser molt criticat però cal dir que ja l’han tornat a penjar. Per la banda de Biology-Online, sembla que han acomiadat l’impresentable de l’editor que va deixar anar aquell disbarat a la Danielle.

Tot plegat ha reobert un debat recorrent. Això de divulgar la ciència s’ha de fer per amor a l’art? O com que representa un treball, t’han de pagar? Imagino que debats similars els tenen els periodistes, els informàtics, els traductors, els fotògrafs i totes les professions. A tots els arriba un espavilat demanant només un favor “… que tu hi entens i no et costa res”.

El cas és que allò que és anecdòtic en altres casos sembla ser la norma en de temes de divulgar la ciència. Sobretot per aquí i per dos motius. El primer és que la ciència no es valora. El discurs oficial és que sí, que la I+D és important, que un país necessita cultura científica i bla, bla, bla. Però a l’hora de la veritat, quan cal passar als fets, la ciència cau al final de les prioritats. Agafeu qualsevol diari i compareu notícies relacionades amb ciència amb les de qualsevol altre aspecte de la vida. Mireu la secció de ciència d’un diari anglosaxó i compareu-la amb les dels d’aquí. Compareu l’espai que van dedicar als premis Nobel de ciències i el dedicat al de la Pau o de literatura. I, potser això passa una mica més desapercebut, però ni us imagineu quantes vegades entren com a notícies científiques coses que només són barbaritats pseudocientífiques. Tot plegat indica que la informació sobre ciència no és pren massa seriosament gairebé enlloc, potser perquè tampoc no té massa demanda.

L’altre motiu és que aquí no hi ha gens de tradició de divulgació científica. Amb remarcables excepcions, l’únic que hi havia eren científics que a estones lliures parlaven d’allò que els apassionava. La figura del divulgador científic professional és ben nova per les nostres contrades. Ara ja n’hi ha, però encara molt pocs. Massa pocs.

A mi, això em genera algun conflicte que trampejo amb més o menys convenciment. Començar aquest blog va ser literalment un hobby. No tenia cap pretensió de treure’n cap benefici ja que era un pur entreteniment. Quan al diari em van proposar d’incorporar-lo, tot va seguir igual. Només va ser un canvi de servidor perquè segueix sent un hobby. Digueu-me romàntic, però no em sembla malament contribuir en alguna cosa, per petita que sigui, que millori la societat on vivim. Una mena de voluntariat, si voleu.

Tot i així, de vegades és diu (amb una certa raó) que amb això contribueixo a mantenir la divulgació com una activitat menor, feta de més a més. Una cosa que fem els científics perquè ens agrada, però que no es considera prou valuosa com per merèixer una compensació. En certa manera som els que ho fem de gratis els que alimentem actituds com las del cretí de l’editor que li va etzibar allò a la Danielle.

Al final tampoc m’hi trenco massa les banyes. El blog segueix sent el meu hobby i el mantinc com a tal. Una decisió pràctica però que de vegades em grinyola una mica. El greu no és que algú ho faci per gust sense esperar guanyar-hi diners, sinò que en general es doni per fet que ha de ser així. Potser algun dia el tema es normalitzarà i amb la divulgació de la ciència passarà com amb els esports o la literatura, que podràs fer un blog per afició o podràs dedicar-t’hi com a professió sense que calgui donar-hi més voltes. Aquell dia tindrem una societat una miqueta millor informada sobre molts temes que afecten de manera radical a les persones i, per tant, serà una societat una miqueta més lliure.

Fita en la fusió nuclear.

dimarts , 15/10/2013

si-NIF.jpg Quan era jove, hi havia una tecnologia que era la gran promesa de futur en el camp de les energies. La fusió nuclear. Era diferent de la fissió nuclear, que és la que es fa servir actualment a les centrals nuclears i que genera residus radioactius, està sotmesa al perill d’accidents i sabotatges i crea una notable dependència dels països productors d’urani. En canvi, la fusió no presenta cap d’aquests inconvenients. Per desgràcia, tècnicament resultava molt més complicada. Es calculava que caldrien uns trenta anys per poder aplicar-la com a font d’energia.

Han passat els trenta anys…, i segueixen dient que falten trenta anys per poder aplicar-la.

Però fa poc va passar alguna cosa. Per primera vegada es va aconseguir generar energia a partir de la fusió nuclear. Generar energia de manera més o menys controlada. A les bombes nuclears de fusió ja s’havia aconseguit, però a l’estil dels militars. I no és això el que interessa.

La energia de fusió és fàcil d’entendre. S’agafen dos àtoms lleugers i es fusionen en un de sol. La clau és que la massa resultant ha de ser lleugerament menor que la suma de les dos inicials ja que la diferencia es transforma en energia. Molta energia! Bàsicament és l’energia que fa brillar el Sol. Els àtoms a fusionar són abundants, no generen residus radioactius i si alguna cosa va malament, la reacció simplement s’atura. Res a veure amb l’energia nuclear que fem servir actualment.

El problema és aconseguir que els dos àtoms estiguin tan juntets com per fondre els nuclis en un de sol. Els nuclis estan fets de protons, que tenen càrrega positiva. I les càrregues positives es repelen entre elles. Aquesta repulsió és més gran com més propers estan. N’hi ha prou de jugar amb uns imants per adonar-se’n. I com que el que volem es apropar-los fins a distàncies menors que un nucli d’un àtom, la força de repulsió és extraordinària.

Com podem solucionar-ho? Doncs escalfant-los molt i comprimint-los molt. Això vol dir que als àtoms els hi hem d’administrar molta energia d’entrada. No passa res perquè quan la reacció comenci, en generaran moltíssima més de sortida i els números quadraran… algun dia. Perquè de moment el balanç sempre era negatiu. Es podia iniciar les reaccions, però sempre a costa de posar més energia de la que obteníem. Al menys fins la setmana passada.

Per primera vegada han anunciat que els números han quadrat i que en un experiment han aconseguit treure més energia de la que hi posaven. Concretament han obtingut un rendiment del 0,0077 %. Molt poc, però amb menys hi ha polítics que anuncien el final d’una crisi. L’important és que el valor negatiu ja no hi era.

Per entendre la magnitud del problema que calia resoldre n’hi ha prou de veure com era l’experiment. Per pressionar els àtoms han agafat una càpsula que contenia 0,2 mil·ligrams de deuteri i triti, els dos elements que cal fusionar. Notareu que és una quantitat minúscula. Doncs per fusionar-lo els han aplicat l’energia de 192 feixos dels làsers més potents del planeta que generaven un puls de 1.8 milions de Joules. Poca broma!

En realitat només és un petit pas en el camí cap a la energia de fusió. Un prototip experimental que ha fet un experiment que ha sortit bé. Però per petit que sembli, cal tenir present que era un pas que calia fer d’una vegada. Ara només falta esperar que fins al proper, no calgui esperar un grapat d’anys.  Seria una llauna que d’aquí trenta anys segueixin faltant trenta anys per poder gaudir de les promeses de la energia de fusió.

Placebo animal

dilluns, 14/10/2013

gos.jpg Un dels arguments que fan servir els creients en la homeopatia per remarcar que no es pot explicar per l’efecte placebo és que “també funciona en animals”. Per induir l’efecte placebo cal entendre que estàs rebent un tractament que en teoria t’ha de curar i l’expectativa de curació fa que el cos ja posi en marxa mecanismes que promouen la curació. Com que els animals no poden fer tots aquets raonaments, si milloren, no pot ser per efecte placebo. Oi?

Doncs el cas és que no està tant clar. Hi ha força dades que indiquen que l’efecte placebo també pot observar-se en animals. Cosa que en realitat indica que, malgrat que tothom en parla com si fos un expert, en realitat el coneixem ben poc el placebo.

Podem trobar referencies a l’efecte placebo en animals si mirem estudis de diferents medicaments. Per exemple, en el cas de gossos amb fàrmacs contra la epilèpsia o medicaments per tractar la osteoartritis o la diarrea. Tal com passa en humans, els medicaments són el que funciona millor, però el grup tractat amb placebo mostra una millora que no es pot ignorar.

D’estudis no n’hi ha massa. Per descomptat molts menys que en humans. Però els que hi ha indiquen que l’efecte existeix. De totes maneres, si els mirem atentament veiem que la manera com s’indueix pot ser molt diversa.

Per exemple, en tractaments contra el dolor, la manera de saber si l’animal ha millorat consisteix en preguntar-ho als amos de la mascota. L’amo pot estar influenciat per les expectatives del tractament, de manera que pensa que l’animal està millor. Aleshores tindríem un cas d’efecte placebo que està afectant l’amo de l’animal. Probablement el que caldria estudiar per entendre el mecanisme no és l’animal sinó l’equip animal – amo de l’animal.

La cosa encara es complica més si tenim en compte que l’actitud de l’amo d’un animal té un efecte molt marcat sobre el seu comportament. Si algú creu que les esperances, angoixes i sentiments d’una persona no afecten l’estat del seu gos, és que no ha tingut mai un gos. De manera que l’efecte placebo és pot induir en un animal a través de les expectatives de l’amo.

Però encara hi ha més maneres de fer-ho. Es va fer un experiment amb rates que van tractar amb injeccions de salí o de morfina. Quan ja en portaven tres, al grup que els administraven morfina els van donar salí. Però els animals van respondre com si el que els injectessin fos morfina! Potser parlar d’expectatives sigui exagerat, però els animals estaven clarament condicionats per les experiències prèvies. Havien aprés l’efecte que tenien aquelles injeccions i quan els van canviar la morfina pel salí van continuar experimentant els mateixos efectes. Això també seria un placebo tot i que el mecanisme que l’explica sigui diferent.

És interessant el fet que podem observar formes diferents de placebo. Segurament sota el nom de placebo agrupem mecanismes diferents que, en realitat, encara coneixem força malament. En humans alguns seran més importants mentre que en animals les maneres d’induir-ho probablement seran diferents.

Però el cas és que el fenomen de l’efecte placebo també es pot donar en animals. Naturalment, això no demostra que la homeopatia funcioni en animals per efecte placebo, però fa que l’argument per descartar l’efecte placebo en la homeopatia no sigui vàlid. De fet, he buscat si hi havia estudis que comparessin tractaments homeopàtics en animals comparant-ho amb placebo. Pensava que no, però sí que n’hi ha. Per exemple, un estudi per analitzar l’efecte d’antibiòtics, homeopatia o placebo sobre la mastitis en vaques. El resultat diu que tots tres tractament van ser efectius. L’antibiòtic el que més, però la homeopatia i el placebo també van millorar l’estat dels animals. I, tal com passa en els humans, l’efecte del placebo i de la homeopatia eren similars.

Per tant, segons aquest estudi podem concloure que en animals la homeopatia efectivament funciona… però sembla que ho fa per efecte placebo. (Ah! I que la medicina veterinària és el que funciona millor).

Planetes inusuals

divendres, 11/10/2013

planetes.jpg Semblaria que els tema dels planetes extrasolars acabaria per cansar. En pocs anys n’hem identificat tants, que el que era una novetat excitant fa poc temps ja ha esdevingut rutina. A més, el gran caçador de planetes, el Kepler, s’ha espatllat definitivament, de manera que només queda anar analitzant tota la informació que va obtenir durant els anys en que va funcionar. Es veritat que només hem dirigit la nostra mirada a una petita fracció del cel i que encara queda molt per explorar, però fins que no trobin un planeta clavadet a la Terra, l’interès serà modest. Descobrir nous gegants gasosos, superterres tan properes a la seva estrella que cremen a temperatures incandescents o mons glaçats fets de ves a saber quin gas resulta emocionant només la primera vegada.

Però ves per on, en poques setmanes s’han acumulat troballes de planetes que realment resultaven sorprenents.

Primer va ser descobrir un planeta amb aigua. L’aigua la considerem una peça clau per la vida, al menys per la vida tal com la coneixem aquí. De planetes n’hem identificat molts, però fins ara només havíem detectat la marca de l’aigua al nostre sistema solar. Ara ja no ho podrem dir. Els espectrofotòmetres han identificat el senyal de l’aigua a la superfície de Gliese 1214b, convertint-lo en el primer candidat a ser un planeta oceà. També podria ser que l’aigua només fos present en forma de vapor i el que haguessin detectat fos els senyal dels núvols, però això ja son detalls. L’important és que hi ha aigua a només uns 40 anys llum de la Terra.

Un altre planeta interessant és, o era, KIC 12557548b. La seva detecció va ser, com en molts cassos, per l’enfosquiment de la llum de l’estrella quan el planeta passa per davant. Inicialment es va descriure com un planeta similar a Mercuri ja que estava molt proper a la seva estrella, però un bon dia van començar a passar coses estranyes. La manera com ocultava la llum de l’estrella va deixar de ser nítida i va començar a oscil·lar de manera notable. Seguia enfosquint la llum al ritme previst per la òrbita, però era com si els límits esdevinguessin més difosos. Ara el que es pensa que ha passat és que una flamarada de l’estrella va destruir el planeta i el que veiem és l’enfosquiment causat per les restes planetàries convertides en una mena de núvol de roques que gira allà on abans hi havia un planeta. Si hi havia alguna cosa interessant a KIC 12557548b, sembla que farem tard per esbrinar-ho.

I l’últim representant de les troballes inesperades pel que fa a planetes extrasolars és PSO J318.5-22. Un planeta que va per l’espai tot solet, sense donar voltes a cap estrella. Ja s’havien detectat  cossos similars però molt més grans i de manera indirecta. Però aquesta vegada l’han pogut fotografiar, una mica per casualitat, mentre buscaven un tipus d’estrelles particulars, les nanes marrons. La gràcia és que com que PSO J318.5-22 no està al costat de cap estrella, no hi ha una llum brillant que impedeixi estudiar-lo, de manera que en podrem obtenir força informació amb una relativa facilitat.

Encara no hem trobat planetes iguals que la Terra, senyals de radio de civilitzacions alienígenes ni esferes Dyson per quedar bocabadats. Però el zoològic planetari no deixa de sorprendre’ns fins i tot quan semblava que ja entrava en la rutina.

Nobel de química. Calculant reaccions virtuals

dijous, 10/10/2013

Karplus.jpg Entendre com funciona una reacció química pot ser molt més complicat del que sembla. Ja és difícil amb reaccions senzilles, de molècules petites que impliquen nomes uns pocs àtoms. Per entendre el que passa quan reaccionen cal tenir en compte la mida dels àtoms, els electrons que envolten cada nucli, la manera com la presencia d’un àtom modifica la distribució dels electrons de l’àtom del costat, la manera com topen les dues molècules, la velocitat que porten, les càrregues elèctriques que els atreuen o repelen…

Si tot això complica els càlculs amb molècules senzilles, com ha de ser en grans molècules com les que es fan servir per dissenyar fàrmacs que s’han d’unir a proteïnes, a àcids nucleics o a grans macromolècules fetes per milers d’àtoms. Simplement, no teníem manera de fer-ho i era millor anar fent experiments al laboratori i mirar el que passava. Un sistema útil però poc eficient.

A més, hi havia un segon problema. Podem imaginar una proteïna com un grup de boletes petites que tenen determinades propietats, com la massa, la mida, la càrrega elèctrica… i segons això, intentar calcular com es comportarà. Però cal recordar que parlem d’àtoms, per tant, els fenòmens quàntics ja seran molt rellevants per interpretar i predir el seu comportament. Si ens centrem en la mecànica de tota la vida, els càlculs seran relativament senzills, assequibles als ordinadors, però poc exactes. Si abordem el problema amb els efectes quàntics, les prediccions serien molt millors, però resulten tan complexes que no les podem abordar amb la potència de càlcul disponible.

Els guanyadors del Premi Nobel de Química d’aquest any, Martin Karplus, Michael Levitt i Arieh Warshel, van trobar uns solució de compromís. Van dissenyar els sistemes per aplicar el millor de cada una de les dues aproximacions. Es podrien fer servir càlculs de mecànica clàssica per la major part de les grans molècules i deixar els càlculs amb física quàntica només per la part important de la molècula, per al reduït grup d’àtoms que participen directament en la reacció.

És com si intentéssim fer una foto d’una persona amb una càmera amb pocs píxels de resolució. L’estratègia seria deixem borrós el paisatge i el cos de la persona, però dediquem molts píxels a la cara de manera que al final sabrem de qui es tracta i si està content, enfadat o trist.

Amb aquesta aproximació es va poder començar a fer reaccions químiques de manera virtual. Ja no calia anar intentant-ho tot als tubs d’assaigs. Podíem descartar d’entrada medicaments que no funcionarien, sense necessitat de dedicar recursos als experiments de laboratori i centrar-nos en els que si que tenien possibilitats d’èxit. Les estratègies de Karplus, Levitt i Warshel van permetre començar a fer experiments químics de manera virtual. Ara, molts anys després, es poden aplicar les mateixes estratègies encara a més gran escala, intentant simular el comportament de vies metabòliques, de cèl·lules i, en un futur no massa llunya, fins i tot d’organismes sencers.