Arxiu de la categoria ‘General’

El misteri dels 149 gens

dijous, 31/03/2016

La xifra de 473 és la que ha guanyat més titulars, però a mi m’ha cridat més l’atenció la de 149. És normal ja que m’atrauen més els misteris que les solucions. Parlo de la publicació d’un treball en el que han sintetitzat una cèl·lula bacteriana amb el mínim numero de gens necessaris per mantenir-se viva i viable. Aquest genoma mínim consta de 473 gens i ho ha fabricat, com no!, l’equip de Craig Venter.

Això respon parcialment una pregunta: Quin és el nombre mínim de gens que necessita una cèl·lula per funcionar? Per respondre van fer fa anys un intent agosarat. Primer van analitzar els genomes de diferents micoplasmes. Aquesta mena de bacteris són els organismes amb els genomes més simples que coneixem (tret dels virus). Es pensa que inicialment eren bacteris més complexos però que en adaptar-se a viure com a paràsits van anar perdent funcions no essencials. El motiu és que ja vivien en un ambient (l’interior de l’hoste) ric en nutrients i en condicions força estables. Van comparar genomes i van veure que hi havia un grup de gens que sempre hi era en tots els diferents micoplasmes.

Aquell nucli dur de gens el van agafar com a punt de partida i després, a partir del que sabem sobre biologia molecular, funcionament de les cèl·lules i metabolisme, van completar el que consideraven que faltava i que cada espècie de micoplasma hauria solucionat a la seva manera. Aleshores van sintetitzar els gens construint un “genoma mínim” i el van ficar dins un micoplasma al que li havien tret el genoma original. El van anomenar JCV-syn1.0, però no va acabar de funcionar. La cèl·lula gairebé no es multiplicava.

Això volia dir que per ser viable calien més coses de les que podíem pensar, de manera que van tornar a posar-s’hi amb un altre enfocament. Van agafar micoplasmes i van anar eliminant gens per veure quins eren essencials per mantenir la viabilitat de la cèl·lula. De seguida van veure que hi havia uns quants que eren absolutament essencials i altres que eren prescindibles, però també n’hi havia de “quasi-essencials”. Sense ells, la cèl·lula anava fent, però creixia pitjor o molt pitjor. Ja se sap que a la vida les coses no sempre són blanc o negre. De totes maneres, al final han aconseguit la fabricació d’un genoma mínim fet de 473 gens. Aquesta cèl·lula, anomenada JCVI-syn3.0, manté un metabolisme, creix i cada tres horetes es divideix, de manera que ja la podem considerar viable tot i que necessita un medi de cultiu amb tots els nutrients del món i unes condicions molt favorables.

El que fa gràcia és mirar quins són aquests 473 gens. Els han dividit en diferents grups que ja coincideixen amb el que sabem que fa una cèl·lula. La majoria són gens relacionats amb duplicar i expressar el material genètic. Després hi un grup encarregat de funcions de la membrana cel·lular i un altre per mantenir el metabolisme. Normal tot plegat ja que una cèl·lula no deixa de ser un sistema aïllat per una membrana i amb un metabolisme funcional que li permet duplicar el material genètic. Un organisme, com nosaltres mateixos, només és un sistema una mica més complex, però que al final té la mateixa finalitat biològica: passar el material genètic a la següent generació.

Però com deia al principi, el que trobo més interessant és que hi ha 149 gens que no sabem que fan. Filant prim han vist que en 70 d’aquests es pot intuir la seva funció, però dels altres 79, no en tenim ni idea. Simplement sabem que sense ells, la cèl·lula mor. Aviat esbrinarem que fan, però no ha deixat de ser un bon recordatori que sempre ens queden coses per aprendre i que poques vegades podem estar satisfets amb el nivell de coneixement.

Enganyós atzar

dimecres, 30/03/2016

Aquests dies he seguit un fil de twitter força interessant entre en Josep Mª Mainat i en Xavier Sala-i-Martin. El tema de base era la borsa i la manera de fer-ho per invertir-hi de la millor manera possible. Llibres interessants per llegir o “traders” (com es tradueix això?) als qui fer confiança. El que m’ha fet gràcia és la discussió sobre si aquests ho fan o no millor que l’atzar. Es deia que “hi ha traders que s’hi guanyen la vida consistentement”, però també s’ha fet notar que “La distribució probabilística de successos aleatoris SEMPRE donarà gent que hi guanya… però no deixen de ser aleatoris”.

Més enllà del tema econòmic, del que no hi entenc ni un borrall, els arguments m’han semblat similars a molts altres, en temes diferents, però amb un mateix rerefons; la dificultat per entendre i assimilar com funciona l’atzar i els fenòmens aleatoris. Això no és perquè tots plegats siguem especialment ignorants en aquests temes, sinó perquè l’atzar és insidiosament enganyós i sempre se les empesca per fer-nos caure en paranys.

Per començar, és del tot cert que si agafem prou traders actuant a l’atzar, la majoria guanyaran algunes vegades i perdran altres, n’hi haurà uns pocs que perdran sempre i també uns altres pocs que guanyaran sempre. Però en realitat, la paraula “sempre” no és exacta. Si seguim insistint prou temps, acabaran guanyant alguna vegada els de la mala sort i perdent els de la bona sort. El missatge és que l’atzar no vol dir que la bona o mala sort es reparteixi per igual. El repartiment de la sort segueix regles precises, però poc evidents.

També són subtils ja que normalment pensem en distribucions “normals” de les coses. Les distribucions anomenades “normals” són les que es reparteixen seguint la típica corba de la campana de Gauss. L’altura de la població segueix una distribució d’aquestes. Molts pocs són especialment baixets, molts tenen mides al voltant de la mitjana i molt pocs són extremadament alts. És una idea molt útil i que va bé tenir present quan es parla d’atzar, però hi ha el risc de sobrevalorar-ho ja que no tot segueix distribucions normals. L’atzar es pot presentar de moltes maneres i per això hi ha molts tipus de distribucions. Si mirem el nombre de fills per parella, veurem que no es reparteix de manera “normal”. Ignoro si a la borsa hi ha la mateixa possibilitat de guanyar que de perdre però les probabilitats no es repartiran de la mateixa manera en un cas que en l’altre.

L’atzar es pot repartir de moltes maneres diferents i un dels problemes interessants és esbrinar quina mena de distribució segueix en cada cas. Sobre el paper hi ha maneres de calcular-ho amb precisió, però a la vida real, normalment amb dades insuficients, resulta més complicat.

Sempre que ens posen estadístiques al davant, cal posar-se en alerta. Si és tracta de publicitat (o de pseudociències), l’alerta ha d’entrar gairebé en mode “paranoia” i buscar les trampes que pràcticament sempre hi ha. Però fins i tot quan pensem que ho tenim ben entès, no hem d’abaixar la guàrdia. Sobretot perquè també passa sovint que estem enfront de fenòmens causats per l’atzar i no els identifiquem com a tals. L’atzar és un dels fenòmens més interessants que hi ha i dels que més costa treure’n l’entrellat. Per això és tan endimoniadament difícil saber del cert si un trader és un geni… o simplement el paio amb sort que estadísticament ha d’existir.

Deixeu Galileu en pau!

dimarts , 29/03/2016

Ja és gairebé un clàssic que, quan es discuteix amb un seguidor d’alguna pseudociència, no triguin gaire a esgrimir que Galileu va ser ignorat pel coneixement oficial del seu temps, però que finalment la història li va donar la raó. És una manera poc subtil de posar-se en el paper de víctima a la que el poder establert intenta esclafar malgrat tenir la veritat de la seva part.

El recurs dialèctic és comprensible, però bastant poc convincent. En primer lloc perquè les discussions de Galileu van ser sobretot amb l’Església. Una institució que, especialment en aquells temps, no acostumava a fer cas de les dades objectives. En realitat la història de Galileu és la d’una topada entre algú que esgrimia dades i algú que només disposava de creences i fe. Si els seguidors de les pseudociències s’identifiquen amb algun bàndol hauria de ser amb el de l’Església, però es poc probable que ho reconeguin.

De totes maneres hi ha un detall que, hàbilment passen per alt. És cert que Galileu va lluitar en solitari contra les creences establertes en aquell temps fins que el pes de les dades el va rehabilitar a ulls de la història. Però allò va ser un cas excepcional. El més habitual és que aquells que lluiten en solitari contra els coneixements establerts… estiguin equivocats.

Randolph Kirkpatrick va ser un biòleg que, a més dels seus treballs sobre esponges, cnidaris i altres invertebrats, va proposar una teoria sobre l’origen de les roques de la Terra. Segons ell, estaven fetes de fòssils, concretament de nummulits, uns petits organismes que van ser extraordinàriament abundants en alguns períodes geològics. Si mireu les pedres que formen les escales de la catedral de Girona veureu grapats de nummulits.

Roques fetes de fòssils de nummulits n’hi ha, però Kirkpatrick va començar a veure nummulits arreu on mirava. Creia veure’ls en pedres normals, fetes per diferents processos que no hi tenien res a veure. Va imaginar que hi havia nummulits en roques de lava i fins i tot en meteorits. Fins i tot va publicar un llibre, “La nummuloesfera”, on defensava que l’origen de totes les roques eren els nummulits. Aquesta teoria no va tenir èxit i no li van fer cas simplement perquè anava errat. No tenia raó. Kirkpatrick va fer aportacions rellevants en altres camps, però aquí s’equivocava.

L’important de tot això és que el fet de defensar en solitari una teoria nova i que no sigui acceptada per la comunitat científica no vol dir que tinguis raó. De Galileus n’hi ha molt pocs, mentre que de Kirkpatricks n’hi ha moltíssims. L’ànsia que tenen alguns per comparar-se amb el gran Galileu i la facilitat amb que ho fan no deixa de ser un exercici de pedanteria molt il·lustratiu. Un argument que normalment es fa servir quan ja no tens arguments.

No miris només la part bona

dilluns, 21/03/2016

La imatge de la ciència és la d’una activitat en la que es van fent descobriments i es van publicant en revistes especialitzades per tal de sotmetre’ls a les opinions de la resta de científics i de pas, per contribuir a augmentar el coneixement global que tenim sobre cada tema en concret. Una imatge molt bonica i inspiradora que transmet la sensació d’una millora, potser lenta, però constant. Per desgràcia no és exactament així.

Una cosa que en general es passa per alt i que els estudiants de doctorat descobreixen d’una manera dolorosa és que la majoria d’experiments no acaben de sortir. Hi ha mil motius pels que un experiment pot no sortir. Mal disseny, errors en els càlculs, errors en l’equip, reactius fets malbé,… També pot ser que la hipòtesi plantejada fos incorrecta i simplement no hagués de sortir el que esperàvem. L’estat normal d’un científic no és el de eufòria per un descobriment sinó el de frustració per un resultat desconcertant que no pot interpretar.

També pot passar una cosa molt emprenyadora. Que ho facis malament i surti el que volies. Pot passar que la teva hipòtesi sigui incorrecta, però que per un error el resultat sigui l’esperat. Si ho haguessis fet bé, hauries descobert que anaves errat, però algun error fa que obtinguis el resultat esperat. Tu acabes encantat i amb l’ego pels núvols… però errat.

Això pot tenir conseqüències inesperades i relativament perverses. Abans o després publicaràs aquest resultat, satisfactori però erroni, i hi haurà qui intentarà reproduir-ho, altres formularan teories a partir de les teves conclusions (errònies, recordem-ho) i altres pensaran que son un desastre perquè no els surt el mateix que a tu. El cas d’aquests últims és més cruel perquè potser ho estan fent bé i els surt el resultat negatiu correcte.

El problema és que a les revistes no els agrada publicar coses que no surten, als investigadors no els agrada publicar que els experiments no funcionen o que les seves hipòtesis no es confirmen i als laboratoris no els agrada publicar que els seus medicaments no funcionen. El que tots volen són descobriments, no constatacions que allà no hi ha res per descobrir. Una mala idea perquè és important saber on buscar com saber on no cal buscar. La tendència de les revistes a publicar només resultats positius és el que s’anomena “biaix de les publicacions” i pot fer perdre molt de temps a la ciència.

Uns autors ho han posat de manifest amb un treball sobre els efectes psicològics de l’administració de la hormona oxitocina per via nasal. La idea és que d’aquesta manera s’aconsegueix que arribi amb més facilitat al cervell i els seus efectes sobre el comportament, per exemple augmentant l’acceptació del risc, seran més marcats.

Aquests autors van començar a treballar-hi fa uns anys ja que la idea de l’administració d’oxitocina per via nasal s’havia publicat alguna vegada i era prometedora. Passats els anys havien aconseguit publicar un treball amb resultats positius, però estaven descontents. Altres treballs que havien fet i que havien donat resultats negatius no els havien aconseguit publicar. Les revistes no hi estaven interessades en aquells resultats negatius. El seu raonament va ser: Ho hem intentat vuit vegades, només ha sortit en una, però és la única que s’ha publicat. Aquest únic treball és l’únic que la gent coneixerà i no sabran res dels altres set que no han sortit, de manera que tothom pensarà que la oxitocina per via nasal funciona molt bé, mentre que nosaltres pensem que en realitat no funciona.

El que han fet ha sigut aconseguir publicar (segur que els ha costat força!) un estudi ajuntant tots els vuit treballs. Amb totes les dades queda clar que, si hi ha algun efecte, aquest és molt menor del que es podria pensar si només mirem els resultats positius que són els únics que es publiquen. L’important de tot plegat no és el cas concret de la oxitocina, sinó el posar sobre la taula quantes vegades més està passant això. Quants resultats que donem per bons deuen ser, en realitat, la excepció que va sortir una única vegada? Segur que molts més dels que ens agradaria.

La idea que també cal publicar els treballs amb resultats negatius és acceptada per tothom, no la discuteix ningú, tothom hi està d’acord… però ningú la posa en pràctica. Tenim clar que hem d’aprendre dels errors, de les hipòtesis errònies o dels treballs impossibles de reproduir, però s’ha de reconèixer que no hem trobat la manera de fer-ho. Però si volem que la ciència sigui una eina útil, ens caldrà fer-ho d’una vegada.

El real camí de la pesta

divendres, 18/03/2016

Amb la sortida de “El camí de la pesta” no resultarà sorprenent que els últims mesos hagi estat pendent dels casos de pesta arreu del món. Ja se sap que quan et poses a escriure una novel·la tot sembla que hi estigui relacionat. Aquesta vegada anava visitant la pàgina de la OMS dedicada als brots epidèmics de pesta i no deixa de ser un motiu per reflexionar sobre les amenaces que ens guarda el món microbià.

Hi ha qui pensa que la pesta és una malaltia medieval gairebé oblidada, però de brots esporàdics n’hi ha arreu del món amb una certa freqüència. L’última va tenir lloc a Madagascar entre el novembre del 2014 i el febrer del 2015. Va passar força desapercebut potser perquè totes les mirades estaven posades en el brot d’ebola que hi havia a Guinea. Però la pesta no va ser poca cosa. Va afectar 263 persones de les que van morir 71.

Igual que passa amb altres microorganismes, brots de pesta n’hi haurà mentre quedin animals on el bacteri que la causa pugui viure. Però en el cas de Yersinia pestis, el bacteri que causa la pesta, resulta que viu molt bé al cos de les rates i sembla poc probable que les rates desapareguin, de manera que la pesta ens seguirà acompanyant força temps. A sobre, les rates no són l’únic animal que la transmet. L’any 2009 va haver-hi un altre brot, en aquest cas a la Xina que va afectar dotze persones de les que tres van morir. En aquest cas es va poder seguir la cadena de contagis i van descobrir que el contagi inicial va ser per una marmota salvatge infectada que va estar en contacte amb el gos del primer cas.

Entre aquests dos brots n’hi va haver un altre, al Perú, l’any 2010. Disset cassos, però no es va notificar cap mort. L’interessant és que les analítiques van donar resultats positius per als disset humans, però també per rates i gats.

N’hi ha hagut molts més de brots. L’any 2006 es van donar sis-cent vint-i-sis casos de pesta al Congo. En aquella ocasió van morir quaranta dues persones. Aquest no és sorprenent ja que al Congo hi ha regions amb molta incidència de pesta i es calcula que s’infecten unes mil persones anualment. Poca broma amb la pesta!

Per sort, el tractament amb tetraciclina o estreptomicina funcionen força be (de moment) i quan s’administren a temps la mortalitat passa de més del seixanta per cent a menys del quinze. La clau és iniciar el tractament aviat. Una cosa relativament senzilla al primer món, però força més complicada al tercer món.

Les estadístiques per la pesta resulten una mica inquietants. Semblaria que en els últims anys està augmentant, però probablement sigui només un efecte aparent causat per la major eficàcia en els diagnòstics i en les notificacions. També resulta curiós que es trobi arreu del món, però les tres grans pandèmies històriques (la pesta de Justinià del segle VI, la pesta negra Medieval del segle XIV i la pesta moderna, que va començar a Xina al segle XIX) la van escampar per tot arreu. Això i el fet que les rates i altres animals la portin amb ella fa que sigui una malaltia ben escampada i de mal eradicar.

Confiem en que els antibiòtics no perdin las seva eficàcia i que les fantasies d’algunes novel·les es quedin en això…

Bacteris i plàstics

dijous, 17/03/2016

Uns científics japonesos han descobert un nou tipus de bacteri que mostra la extraordinària capacitat de degradar el plàstic. És fantàstic perquè podria ser la solució al problema dels residus de plàstic que es van acumulant any rere anys arreu del planeta. I és que el plàstic té la propietat de ser difícilment alterable. Una característica excel·lent per fer-lo servir, però un maldecap quan te’n vols desfer.

El bacteri s’anomena Ideonella sakaiensis i, contra el que pugui semblar, el més interessant no és les aplicacions que pugui tenir per eliminar residus. De fet, és relativament poc eficient, tot i que com que de bacteris en podem tenir molts i crèixen molt de pressa, això no hauria de ser un problema.

Estrictament no és el primer bacteri que degrada el plàstic. Ja se’n coneixen altres, bacteris i fongs, que el poden degradar. Per exemple, Comamonas acidovorans pot degradar el poliuretà, igual que el fong Pestalotiopsis micròspora, de manera que la novetat no anava per aquí. La clau és el tipus de plàstic que digereix; el polietilè tereftalat o PET, que és un dels tipus de plàstics més emprats. Això de parlar del plàstic com si fos una única cosa porta a molts malentesos.

En el cas d’aquesta nova Ideonella sakaiensis els investigadors la van trobar buscant en abocadors de plàstic. I el que van fer de seguida va ser intentar identificar els enzims que feia servir per desfer els polímers del PET. La clau van resultar ser dos enzims nous. El primer és una PETasa, ja que hidrolitza el PET i el converteix en àcid mono(2-hydroxyethyl) tereftàlic o MHET. El segon, una MHETasa, degrada aquest MHET a àcid tereftàlic i etilenglicol.

El que resulta sorprenent és entendre com han aparegut aquests dos enzims. Només fa uns setanta anys que es va començar a fabricar aquest tipus de plàstic. I molts menys que n’hi ha en quantitats importants. Setanta anys sembla poc temps per permetre la evolució de dos enzims nous amb capacitat per degradar un producte que abans no existia.

Per entendre com ha anat cal tenir present dues coses. La primera és que setanta anys ens semblen poc a nosaltres, però per bacteris que es divideixen cada poques hores o dies són un nombre de generacions extraordinari. De manera que no és massa temps, però tampoc és poc temps. L’altra fet important és que els enzims no es generen a partir de zero. El normal és que apareguin mutacions i canvis en enzims que ja feien una feina i que amb la mutació adquireixen la capacitat de fer-ne una altra. Com una clau a la que li donem un cop, alterem una de les dents i, sobtadament, pot obrir una porta nova.

En condicions normals, aquests canvis passen a l’atzar i tenen lloc una i altra vegada, però la majoria no es detecten. Només quan el bacteri en qüestió, amb una mutació que permet alimentar-se de plàstic topa amb un abocador de plàstic comença a jugar amb avantatge en la lluita per l’existència que manté amb altres bacteris. Els bacteris que van tenir aquests mateixos canvis en el seu genoma al segle XVII no tenien plàstic per menjar i per tant, no els va servir de res, de manera que la selecció natural va passar olímpicament d’ells.

La sorpresa és que aquests enzims no estan massa relacionats amb altres enzims, de manera que la evolució ha tingut lloc relativament de pressa. De nou, això no és massa sorprenent en el cas dels bacteris i evolucions similars s’han vist en experiments de laboratori.

Sigui com sigui, resulta interessant constatar una vegada més que hi ha molt poques coses que els bacteris no puguin arribar a fer si es donen les condicions adequades i una mica de temps.

Un brindis per la testosterona

dimecres, 16/03/2016

Si es parla d’hormones, normalment es pensa en les dones, o les femelles en general. El motiu és que els canvis hormonals són molt més freqüents i acusats que en els mascles. En canvi en els mascles, la producció hormonal és més o menys constant, amb un canvi notable a l’adolescència i una baixada lenta a mida que envelleixen. Per tant hi ha moltes més curiositats, canvis, efectes i molèsties per culpa de les hormones en les femelles que en els mascles.

Però els mascles també tenen hormones! I últimament semblen sotmeses a una campanya de desprestigi. Especialment la testosterona, que s’associa a comportaments violents, irracionals i antisocials. Són freqüents les expressions del tipus “cal baixar els nivells de testosterona en política”, gairebé suggerint que els problemes de la societat estan causats per una pobra hormona esteroide derivada del colesterol.

Doncs avui trencaré una llança en defensa de la pobre i maltractada testosterona. Ja n’hi ha prou de ficar-se amb ella! És veritat que s’ha associat la seva presència amb comportaments més competitius… però ben mirat, quin és el problema? Que potser és dolent ser competitiu? Com en tot, el dolent és l’excés de competitivitat, però un cert nivell d’ànsia de superació i de ganes de fer millor les coses que els altres no és una mala cosa. La testosterona és la gasolina que empeny als mascles en aquesta direcció i en determinades ocasions va força bé.

Agressivitat. La testosterona també s’associa a una major agressivitat. Bé, certament això és més difícil de defensar. Hi ha qui diu que quan t’estan atracant o agredint, resulta confortable tenir al teu costat algú amb força testosterona, però, com deia en Salvor Hardin, la violència és l’últim recurs dels incompetents. S’ha de mirar de resoldre les coses d’altre manera. De totes maneres l’agressivitat no és només la resposta violenta. També és la resposta de no deixar-se trepitjar, de defensar-te quan toca o de defensar els teus drets. I en la mida justa això tampoc és una mala cosa.

La testosterona també participa en altres comportaments, per exemple, la col·laboració. S’ha associat nivells elevats de testosterona amb més tendència a col·laborar i a ser generós per resoldre problemes. Hi ha qui ho relaciona amb la tendència dels nens a participar en esports d’equip o activitats en grup. Activitats en grup que requereixin col·laboració. Aquesta deu ser una de les grans aportacions de la testosterona a les societats. Amb col·laboració es poden aconseguir moltes més coses que actuant de manera individual.

En totes aquestes coses cal vigilar abans d’afirmar res de manera contundent ja que és molt difícil destriar entre els efectes hormonals i els generats per l’ambient. Normalment es tracta de barreges entre una predisposició causada per les hormones (per la biologia en general) i una empenta donada per l’ambient social en que ens movem i l’educació que rebem.

Pel que fa als efectes físics, la testosterona modula els caràcters sexuals secundaris associats a la masculinitat. Més massa muscular, un esquelet més gran, menys greix corporal, de manera que el cos adquireix formes més anguloses que en les dones, veu més greu, barba i pèl al pit, de vegades calvície… La majoria d’aquestes característiques acostumen a ser considerades atractives per les dones. De fet, les femelles de totes les espècies se senten atretes pels efectes físics que indueix la testosterona o la hormona equivalent en els mascles de la seva espècie. Amb menys testosterona, el planeta seria un indret més avorrit.

A més la testosterona indueix l’interès per l’activitat sexual. Com en tots els efectes de la testosterona, el problema és l’excés ja que, fins que no es digui el contrari, el sexe és (ha de ser) una activitat divertida i plaent que hem d’agrair a la evolució.

Amb la testosterona passa el mateix que amb gairebé tot. En la justa mesura no hi ha motiu per trobar-hi problemes. Només quan n’hi ha en excés cal vigilar. Evidentment no has de deixar que la testosterona, ni cap altra hormona dirigeixi la teva vida, però demonitzar la testosterona sense més tampoc és assenyat.

Quan hi penses una mica, de seguida arribes a la conclusió que el millor que li pot passar a qualsevol societat és trobar una combinació correcta entre els efectes dels andrògens masculins i els estrògens i progestàgens femenins. Totes aquestes hormones tenen avantatges i inconvenients. L’assenyat és gaudir de les diferències i treure el millor partit a totes les combinacions d’aquests curiosos sistemes de control de la fisiologia.

Super-Saturn!

dimarts , 15/03/2016

De Saturn no cal dir gran cosa perquè és, potser, el planeta més conegut. Els seus anells el fan inconfusible i ha esdevingut una mena de joia de la corona del sistema solar. Quan Galileu va enfocar el seu primitiu telescopi cap a Saturn i va veure els anells no va saber interpretar el que estava observant. Primer va pensar que eren dues llunes simètriques a banda i banda del planeta i no va ser fins anys després que van entendre que es tractava d’un sistema d’anells.

Durant un temps es va pensar que Saturn era una anomalia ja que era l’únic planeta conegut amb anells al seu voltant. Però amb el temps vam veure que Urà també tenia anells. Molt més petits i difícils de veure que els de Saturn, però hi eren. Després va ser Júpiter el que va mostrar els seus anells, encara més febles. I finalment Neptú va resultar que també tenia un anell incomplert. De fet, fins i tot un gran asteroide (Chariklo) disposa d’un sistema d’anells, de manera que no es tracta d’un fenomen tan excepcional.

Quan va quedar clar que la presència d’anells és més habitual del que pensàvem, només era qüestió de temps trobar exoplanetes que també tinguessin anells al seu voltant. Encara no els podem veure directament, però amb una mica de sort podem mesurar l’efecte dels anells ocultant la llum de la estrella. I això és el que va passar amb l’exoplaneta J1407b. Un planeta gegant, de fet quasi és una nana marró, que orbita J1407, una estrella similar al Sol a la constel·lació del Centaure.

El que no s’esperaven els astrònoms era les dimensions del sistema d’anells de J1407b. Al seu costat, l’esplendor de Saturn queda en un no-res ja que els anells de J1407b són dues centes vegades més grans. Son tan immensos que si Saturn tingués uns anells similars, els podríem veure a ull nu des de la Terra.

Per fer-nos una idea, quan els van detectar va ser per les pujades i baixades en la llum de l’estrella a mida que el planeta i els seus anells passaven per davant. Aquests fenòmens d’ocultació duren unes quantes hores, o potser dies. En el cas de J1407b va durar gairebé dos mesos!

En realitat el sistema J1407 és força jove, de manera que no sembla que es tracti d’un planeta amb el sistema d’anells ben establert, com Saturn. És més probable que el que hem detectat sigui un dels estadis en els que s’estan formant les llunes del planeta. Amb el pas del temps les partícules de molts dels anells s’aniran agrupant i com més grans es facin, més atracció exerciran sobre altres partícules fins que es formin els satèl·lits i quedin les restes dels anells.

Sigui com sigui, si un dia fabriquen un telescopi prou potent com per obtenir imatges d’exoplanetes, ja se cap a on el dirigiria d’entrada. Hi ha espectacles que mereixen ser admirats tan aviat com sigui possible.

Cinc anys de Fukushima; trenta de Txernòbil

dilluns, 14/03/2016

Han passat cinc anys des de l’accident de la planta nuclear de Fukushima i la situació sobre el terreny segueix sent molt complicada. Les més de cent mil persones evacuades, encara no poden ni somiar en tornar a casa seva. En alguns indrets probablement passarà un parell de generacions abans no puguin tornar. I pel que fa a la pròpia central, cinc anys després encara no es pot entrar a l’interior i segueixen abocant aigua per mantenir el nucli de la centrar fred. El motiu és que el combustible nuclear que hi havia ha generat tants productes emissors de radiacions, que escalfen de manera tremenda la zona.

Com que ningú pot entrar dins per causa de l’altíssima radicació, han intentat fer-ho amb robots. Sense èxit. La radiació també fregeix els circuits dels aparells electrònics i tots els robots que han entrat s’han quedat a dins, inutilitzats. Ara com ara, l’únic que poden fer és seguir refredant a base d’avocar-hi aigua. Però això genera un altre problema. L’aigua no desapareix, torna a sortir i ,en fer-ho, arrossega en suspensió part del material radioactiu de l’interior. Aquesta aigua contaminada cal tractar-la i emmagatzemar-la per evitar que arribi al mar i afegeixi més contaminació radioactiva al medi ambient.

Inevitablement hi ha hagut fugues d’aquesta aigua contaminada amb Cesi134, Cesi137 i Estronci90. Aquests elements es poden trobar a l’aigua del mar a uns pocs quilòmetres de la central. Depenent de la distància, la concentració és més o menys alta, però el problema serà si comença a acumular-se al fitoplàncton. D’aquí anirà als peixos i tot seguit entrarà en la xarxa tròfica que acaba al plat dels consumidors. Mal rotllo!

El problema de la central de Fukushima es el característic de l’energia nuclear. Quan tot va bé és una font d’energia extraordinària. Però si hi ha un accident, els problemes agafen magnituds estratosfèriques. No tinc massa clar que incloguin aquests costos quan es presenta l’energia nuclear com més barata que les altres. Accidents sempre en poden haver. De fet, pensar que al món real no hi haurà accidents és una actitud absolutament infantil. Això no és exclusiu de l’energia nuclear. Hi ha hagut casos de trencament de preses de centrals hidroelèctriques que han causat milers de morts. Però en cap cas hi estan treballant per reparar el desastre quan ja han passat cinc, deu o trenta anys.

Fa més de trenta anys de l’accident de Txernòbil. Ja gairebé queda en l’oblit, però encara cal treballar per contenir la radiació de l’interior de la central. Poc després de l’accident es va construir un “sarcòfag” per mantenir aïllat i contingut a l’interior el material radioactiu que hi havia. Es va fabricar amb una durada prevista de vint-i-cinc anys. Uns anys que ja han passat i ara, com era d’esperar ja mostra senyals de deteriorament, de manera que cal fer-ne un altre que el substitueixi. Amb ajuda internacional es va obtenir el finançament per començar els treballs durant la dècada passada i s’espera que el nou sarcòfag estigui completat l’any que ve.

Un accident l’any 1986 a Txernòbil i encara tenim mal de caps per contenir els seus efectes. Aquells que, mentre la fabricaven, asseguraven que era segura i que no calia patir deuen ser morts fa temps, però les següents generacions continuen amb el problema. Fa cinc anys del tsunami de Fukushima i encara hi ha problemes simplement per gestionar l’aigua contaminada emprada per refredar la central. Tot plegat deixa bastant clar que tenim un problema amb l’energia nuclear. Sabem generar-la, però encara no disposem de la capacitat tecnològica per fer front als residus ni als accidents. Apostar per ella no sembla una estratègia assenyada.

Qui és el responsable de la meva salut?

divendres, 11/03/2016

La salut és un dels bens més preuats, el dret a la salut és un dels principals drets humans i buscar maneres de mantenir-la o de recuperar-la és un dels principals focus de recerca de la humanitat. Des de sempre hem lluitat per la salut , però de vegades cal fer-se algunes preguntes que porten a camins incòmodes.

Qui és el responsable final de la meva salut? Jo mateix? El metge? El sistema nacional de salut? La societat en general? El Déu en el que cregui?

La OMS afirma que “gaudir del grau màxim de salut que es pot aconseguir és un dels drets fonamentals de tot ésser humà”. Això comporta, d’una banda, el dret de les persones de controlar la seva salut i el seu cos sense ingerències. I d’altra, el dret d’accés a un sistema de protecció de la salut que ofereixi a totes les persones les mateixes oportunitats de gaudir del grau màxim de salut que es pugui assolir.

Per descomptat, posar en pràctica els drets és un dels temes pendents que té la humanitat en general, però ara voldria centrar-me en el primer punt. Tenim dret a controlar la nostra salut i el nostre cos. Entenc que, a més del dret, també és la nostra responsabilitat. Potser soc de la vella escola però es que sempre entenc els drets units a responsabilitats. De manera que la nostra salut és, primer que res, responsabilitat nostra.

Això comporta un problema ja que la majoria no tenim coneixements de medicina suficients per prendre segons quines decisions sobre la nostra salut. Això no vol dir que siguem ignorants del tot i algunes coses sí que les hauríem de tenim clares. Per exemple, si decidim fumar, no podem al·legar que ignorem que és perjudicial per la nostra salut. Però altres coses no les podem saber. Hem de triar un tipus de medicament o un altre? Una teràpia o una de diferent? Cirurgia o tractament conservador? Colonoscòpia o càpsula colónica? La sort de viure en una societat desenvolupada és que podem fer confiança als entesos amb l’esperança que ens donaran informació fiable sobre el que és convenient.

Aleshores el problema és triar els entesos. Una altra tria per la que, potser, no tenim prou informació. O potser es que de vegades hi ha massa informació (o massa dades) sense filtrar i acabem en un mar de confusió. Però això no treu que la responsabilitat de la nostra salut segueix sent nostra. Si decidim posar-nos en mans d’un terapeuta que aplica les tècniques de l’antic Egipte faraònic, és la nostra decisió i n’hem d’assumir el risc i les conseqüències.

Aquests dies, amb la posada en el punt de mira mediàtic de la homeopatia hi ha qui ha descobert, amb sorpresa, que no era una teràpia basada en prendre productes naturals i que la manera de preparar els productes era bastant més rebuscada del que tenien en ment. Un problema de percepció que apareix en moltes pseudomedicines. Tothom és lliure de fer servir el tipus de tractament que estimi més convenient, però cal fer-ho ben informat. Sense una bona i correcta informació, la llibertat per triar queda en un grapat de boniques paraules que perden tot el seu valor. Però això també és una mica conflictiu. Un és responsable de les fonts d’informació que tria, però la comunitat mèdica i científica també tenen la responsabilitat d’oferir aquesta informació, de manera clara i entenedora.

I en aquest aspecte la cosa queda una mica confosa. La informació ja hi és per tothom qui la vulgui buscar. El que passa és que pot quedar oculta per una allau de propaganda de pseudoteràpies mogudes més per les modes i interessos de tota mena. Un metge pot argumentar que la seva feina, a més d’intentar curar als pacients, és donar informació, però no iniciar croades contra els infinits disbarats que es poden trobar per la xarxa. De manera que, al final, tornem al punt de partida. Cadascú és responsable de la seva salut i triar en mans de qui la poses és una manera d’exercir aquesta responsabilitat.