Arxiu de la categoria ‘General’

Saber o no saber.

dilluns, 30/09/2013

hamlet_4.jpg Una de les primeres lliçons que aprens de petit és que quan els grans et diuen que alguna cosa “no farà mal”… FA mal! En realitat, acostuma a fer més mal si t’avisen que no pas si t’ho fan sense més. La perspectiva de rebre una injecció acostuma a ser molt pitjor que la injecció en si mateix. Probablement és el primer contacte que tenim amb l’efecte nocebo, que vindria a ser el costat fosc de l’efecte placebo.

El placebo és la millora experimentada, no per un medicament sinó per les expectatives generades pel medicament. Un efecte generat per la ment, però molt real físicament i que complica la vida als investigadors, que han de desxifrar si els efectes curatius d’un tractament són causats realment pel tractament o ho són per l’efecte placebo que desencadena.

I a la pràctica clínica, el placebo pot ser útil, ja que contribueix a curar, però genera uns problemes ètics importants.

Un dels drets que tenen els pacients és el dret a rebre una “…informació completa i continuada, verbal i escrita, sobre el seu procés, incloent diagnòstic, pronòstic i alternatives de tractament”. És a dir, tenen dret a saber. Els metges, per la seva part, estan obligats a “…atendre al pacient amb prudència i diligència, proporcionant aquelles cures que, d’acord als coneixements científics que el seu títol presumeix, són conduents a l’assoliment de la seva curació”. En altres paraules, no tenen l’obligació de curar, però sí la de fer tot el possible per aconseguir-ho

I aquí tenim el conflicte, ja que un metge pot pensar que la millor manera de tractar un determinat cas és aprofitant les possibilitats de l’efecte placebo. Si ho descartés, no estaria actuant amb la màxima diligencia ja que deixaria de banda una estratègia que milloraria la salut del pacient. Però aplicar el placebo acostuma a implicar ocultar que allò és un placebo, de manera que li nega la informació completa i fiable a la que el pacient té tot el dret.

En el cas del nocebo, també tenim un conflicte, potser menys estudiat, però igualment real. El nocebo és qualsevol cosa que fa que la malaltia empitjori o que una persona es trobi més malament. Insisteixo de nou en que tot i que el desencadenant pugui ser psicològic, l’efecte no és imaginari sinó ben real. Doncs una cosa que causa nocebo és el coneixement sobre els perills d’un tractament. Si et diuen que una cosa genera dolor, segurament sentiràs més dolor que si no t’ho haguessin dit.

El conflicte apareix quan, de manera ben comprensible, és obligatori informar de tots els possibles efectes secundaris de qualsevol tractament. No importa que siguin efectes molt excepcionals. Només que en una ocasió li hagi passat a un únic pacient, cal fer-ho constar. Per això les llistes d’efectes secundaris són tan llargues i inquietants.

El problema és que el fet de llegir aquell llistat fa que en algunes persones es posi en marxa l’efecte nocebo i experimentin allò que han llegit. Des de son, dolor, mareig, febre taquicàrdia o el que us passi pel cap. Si no ho haguessin llegit, no els hauria passat. Però per evitar-ho caldria ocultar informació, cosa que és inacceptable.

Precisament, un dels avantatges que tenen les teràpies alternatives és que s’estalvien tots aquests problemes. Generen molt bones expectatives i gairebé mai informen de cap efecte secundari. El dret del pacient a la informació complerta i veraç se’l passen pel forro, però desencadenen plenament el placebo i eviten completament el nocebo, cosa que en alguns casos funciona molt bé per tractar algunes dolences.

Ens diem racionals. El problema és que no som “únicament” racionals. La informació que rebem té efectes sobre la nostra salut. Efectes que poden ser bons o dolents però que no podem ignorar. Als metges se’ls plantegen constantment problemes difícils. A un pacient d’alt risc li han de dir que és d’”alt risc”? Per descomptat que sí, però fer-ho empitjora el seu estat ja que aquesta informació indica unes perspectives dolentes i posarà en marxa, inexorablement, l’efecte nocebo. Si la infermera et pregunta si sents nàusees, probablement les experimentaràs. Potser seria millor que no digués res, però ella necessita la informació per controlar la teva evolució i per tant, per fer correctament la seva feina, ho ha de preguntar.

Al final es planteja un dilema interessant: Si determinada informació empitjora la nostra salut, tenim dret a “no saber”? I el corol·lari és si són els metges els qui han de carregar amb la responsabilitat de decidir per nosaltres si hem de saber o no saber. Com que cada cas i cada persona són diferents, no hi ha respostes senzilles (al menys, jo no les conec). Però val la pena reflexionar-hi una mica.

 

Vull morir

divendres, 27/09/2013

end.jpg Jo vull morir.

No pas ara, no patiu. Ni en un futur immediat si puc evitar-ho. M’estimo intensament la vida. Em fa feliç la curiosa capacitat d’anar aprenent, descobrint, explorant, gaudint, estimant i meravellant-me de tot el que m’envolta. A sobre, he tingut la immensa sort de viure en un moment històric i en un indret geogràfic que em permet disposar d’un nivell de vida inimaginable per la quasi totalitat dels éssers humans que han existit al llarg de tota la història. En soc plenament conscient. Però tot i així, vull morir quan arribi el moment.

La reflexió la faig cada vegada que veig notícies on es proposen millores terapèutiques que ens apropen a una hipotètica immortalitat. Aproximacions basades en cèl·lules mare, en la substitució d’òrgans, les noves tècniques de la biònica, la biologia molecular o fàrmacs i productes altament improbables permeten somiar amb una vida sense límits i amb un cos eternament jove.

D’entrada sembla genial. Però quan hi penso una mica m’adono que  les coses no són tan boniques com poden semblar i que la immortalitat pot ser una condemna terrible.

Encara m’agrada viatjar, però cada vegada em costa més sorprendre’m o emocionar-me com les primeres vegades. M’agrada llegir, però cada vegada trobo més històries que recorden altres que ja vaig llegir fa temps. M’agrada gaudir dels plaers de la vida, però ja no n’hi ha gaires que no hagi tastat. Com és natural, les novetats cada vegada són més infreqüents i tot plegat no és res més que l’efecte d’anar envellint. Un procés que el començem des del mateix dia que naixem.

No passa res perquè no es pot viure només de novetats. Les persones sàvies són les que poden apreciar i gaudir amb els fets rutinaris, amb paisatges coneguts i amb el dia a dia. Però fins i tot això, a la llarga ha de cansar. He vist molts avis que en un estat físic raonable, deixaven de llegir perquè ja els eren igual els llibres. No els interessava el cinema perquè ja coneixien totes les històries. Només canviava la cara dels protagonistes i el nivell dels efectes especials. Els feia mandra passejar perquè ja coneixien tots els secrets del paisatge…

Ens amoïna l’estat físic del cos, però el veritable problema el tenim a la ment. Les nostres cèl·lules han evolucionat per viure un nombre considerable, però limitat d’anys. Amb la biomedicina podrem anar allargant la història un temps i, sobretot, podrem fer que la qualitat de vida tingui un nivell molt alt fins al final. És una notícia excel·lent, però no se si avancem al mateix ritme pel que fa a la ment. Tot sembla indicar que la nostra ment també permet viure molt bé durant molts anys, però al final també s’esgota. No per malalties i envelliment, que també, sinó per una mena de esgotament intel·lectual que fa que al final ja en tinguis prou. A més, la memòria té una capacitat limitada. Ja no recordo moltes de les coses que vaig fer de nen. Persones que vaig conèixer ja són només un nom o una fotografia vella, però no tinc present la veu, l’olor, la manera de moure’s… Els records es van esvaint inexorablement, en part per deixar espai per altres records més recents i en part per el simple desgast de les connexions neuronals.

Viure pot ser (hauria de ser!) un plaer, però tots els plaers han de tenir un límit. L’arròs que vaig menjar a l’Ametlla fa un parell de setmanes era deliciós, però seria incapaç de menjar-ne cinc  quilos en un àpat. Un orgasme està molt bé, però si durés sis hores sense interrupció seria una agonia. M’encanta la ciència, però cada vegada em costa més seguir el ritme de descobriments i cada vegada n’hi ha menys que realment em deixin al·lucinant. Viatjar és genial, però passades un parell de setmanes ja tinc ganes de tornar a casa. Qualsevol cosa que m’agradi, m’agrada dins d’uns determinats límits.

M’estimo la vida, però fins i tot aquesta estima tindrà un límit algun dia. No se quan serà i per cert que no tinc cap pressa. Com que soc humà, a l’hora de la veritat segurament dubtarè, m’entristirè i pensarè que encara no era el moment. Sigui com sigui, voldria arribar al final d’una manera digna i sense patir, però no tinc cap intenció de renunciar-hi a un final. Per això, les promeses d’immortalitat, a part del fet que ara com ara encara no me les crec, em semblen una mica absurdes. Lluitar contra les malalties, la mort prematura i millorar la qualitat de vida son tasques d’allò més nobles. Allargar la vida tant com sigui possible també, però només dins d’uns límits “humans”.

Fins on sabem l’Univers té una mica més de catorze-mil milions d’anys. Contra tot pronòstic, una petita quantitat de matèria, feta d’àtoms que es van generar dins el nucli d’una estrella i que van romandre formant part de la superfície d’un petit planeta es van organitzar adquirint un grau de complexitat suficient com per prendre consciència de si mateix, a aprendre i a reflexionar sobre tot el que l’envoltava. Cada un de nosaltres és un fragment de l’univers, de pols d’estrelles, de biosfera conscient.  Ens costa adonar-nos de com en som d’afortunats només pel fet d’existir ara i aquí. I com tots els plaers importants, cal saber gaudir-ne al màxim durant el màxim temps possible. Però no més.

Problemes irresolubles, resolts.

dijous, 26/09/2013

sun.jpg Una de les crítiques més absurdes que es fa als científics i a la ciència en general és quan ens acusen de creure que tenim la raó absoluta i que no estem oberts a noves idees. Precisament la ciència progressa gràcies a posar a prova una vegada i una altra les teories acceptades. I les que ara estan acceptades van haver de passar escrutinis implacables per aconseguir-ho. Aquesta característica és la que marca la diferència entre la ciència i les religions o les pseudiociències.

I un bon exercici és recordar els problemes que van afrontar idees que ara considerem ben establertes. Al menys, tan ben establertes com pot estar una idea científica. Per exemple, la evolució va estar a punt de ser descartada ja que al començament no aconseguia explicar un problema bàsic. El de la dilució.

Darwin va proposar que com que els organismes que apareixien a cada generació presentaven diferencies, i com que algunes d’aquestes particularitats serien avantatjoses, els organismes que les presentessin tindrien més esperança de viure i reproduir-se i passarien la característica als seus descendents. El problema és que aquests organismes afavorits per l’atzar s’haurien de creuar amb altres de menys afavorits, de manera que la característica en qüestió s’aniria diluint. Si una girafa neix amb el coll més llarg i això li permet viure millor, genial, però s’haurà de creuar amb una girafa de coll normal, de manera que els descendents quedaran amb colls ja no tant llargs. Les virtuts de la selecció no resistirien l’efecte de dilució a mida que passin les generacions.

El problema tenia una solució, però Darwin no la trobava ja que no coneixia els treballs de Mendel i les seves lleis de la genètica. No coneixia que era un gen ni un cromosoma. No tenia ni idea que les mutacions no es dilueixen sinó que es mantenen al DNA. Que poden quedar emmascarades en els híbrids però que tornen a sorgir en la segona generació. El problema irresoluble de Darwin va quedar resolt amb elegància i simplicitat quan els nostres coneixements sobre com funciona l’herència biològica es van completar. Només algun integrista religiós segueix sense assabentar-se que el problema irresoluble de l’evolució ja es va resoldre fa molts anys.

En astronomia també es van trobar amb algun problema irresoluble quan miraven d’explicar com era que el Sol cremava durant tant temps sense esgotar el seu combustible. Tot i que el tema de l’edat del Sol els va complicar molt les coses, la principal dificultat era explicar d’on obtenia l’energia per irradiar d’aquella manera tan descomunal. Cap reacció química permetia explicar-ho. Van proposar mecanismes basats en coses com la calor generada per la contracció gravitatòria. Eren poc satisfactoris, però era el millor que tenien. A diferència de l’evolució, en el cas del Sol cap integrista podia negar que brillava i generava escalfor.

El problema, de nou, eren uns coneixements insuficients. Anys després es va descobrir la radioactivitat, l’immens potencial de l’energia nuclear i el misteri va quedar resolt sense més problemes. El Sol no crema res ni genera calor per complicats mecanismes de contracció gravitatòria. El que fa és mantenir unes reaccions nuclears que generen moltíssima més energia que cap font coneguda fa un parell de segles.

Aquests exemples plantegen un problema interessant, habitual en la ciència. Quan una teoria, una idea o una explicació no resulten satisfactòries és perquè la teoria és errònia? O és perquè ens falten elements per validar-la? A la pràctica no tenim manera de saber-ho, però seria absurd donar per bones teories que no ofereixen explicacions prou satisfactòries tot esperant que en un futur adquirim nous coneixements que la validin. És molt més senzill admetre que hi ha coses per les que encara no tenim explicació.

Ara estem al mateix punt en molts problemes que esperen solució. Per explicar l’origen de la vida o l’origen de l’Univers tenim grapats de teories, però totes tenen problemes. Segurament algun dia, estudiant algun tema aparentment sense cap relació, descobrirem algun fet que resoldrà l’obstacle principal d’alguna de les teories i, sobtadament, tot semblarà evident. Mentrestant, caldrà tenir paciència i seguir investigant.

Pedres, parets i morter

dimecres, 25/09/2013

paret.jpg L’estiu és una època ideal per modificar les rutines i fer coses noves. Aquest any m’ho he passat d’allò més bé fent de paleta. Reparant unes parets velles que calia rejuntar. Com que es tractava d’una casa de poble la meva ignorància sobre el tema quedava compensada pels coneixements dels veïns. Ells em van explicar com picar la paret per eliminar les restes velles, com fer el morter, com escampar-ho per les juntes, com reposar les pedres que faltaven i on trobar tots els materials necessaris. Com tot, quan ja ho saps no resulta tan difícil. La recepta és bàsicament una barreja de tres parts de sorra amb una part de calç i la quantitat d’aigua necessària per obtenir un morter amb la consistència adient.

Ara fem servir ciment, més resistent, però els humans hem construït amb calç des de fa mil·lennis. Hi ha temples de l’antic Egipte fets amb morter de calç i encara aguanten dempeus. I ara em fa gràcia pensar que estava fent servir unes proporcions que ja van ser establertes a l’època de Juli Cèsar per Marc Vitruvi a la seva obra “De Architectura Libri X”. Aquest Vitruvi és el mateix que va proposar unes proporcions pel cos humà amb les que Leonardo da Vinci va dibuixar el seu famós “Home de Vitruvi”. No hi ha gaire gent que pugi presumir de deixar escrites unes instruccions que continuen sent perfectament vàlides dos mil anys després.

La falta de costum en fer aquestes coses feia que al final del dia estigués baldat. Però això és un detall menor comparat amb el plaer de treballar en alguna cosa física, que quan l’enllesteixes la pots mirar i tocar. Era fantàstic passar el dia fent una cosa que no requeria estar mirant una pantalla!

Però els hàbits no desapareixen i de seguida vaig començar a donar-li voltes a que era el que estava passant entre les meves mans. Per quin motiu, la barreja de calç, aigua i sorra s’enduria? Quines reaccions químiques hi estaven implicades? I ben mirat, allò que li diem calç…, que coi és?

De manera que he buscat una mica i en realitat és molt més interessant del que sembla.

El nom de calç simplement fa referència l’òxid de calci, un compost que pot aparèixer de moltes maneres diferents. Per fabricar la calç partim de pedra calcària que s’obté de les canteres i que estrictament és carbonat càlcic (CaCO3). Aquestes pedres es posen en forns i s’escalfen molt, de manera que perden CO2 i es queda l’òxid de Calci (CaO). És el que s’anomena “calç viva”.

Tot seguit, se li posa aigua per generar la “calç apagada”, que químicament és hidròxid de calci (Ca(OH)2) i que ja és la que es fa servir per construir.

Hi ha més detalls, però la reacció química important tindrà lloc entre la calç apagada i el CO2 de l’aire. El resultat serà carbonat de calci (CaCO3) i aigua. L’aigua s’anirà evaporant i desapareixerà en uns dies, però el detall important és que el que queda és, precisament, allò que teníem al principi: carbonat de calci. Una roca calcària que ara ja no estarà a una muntanya o una cantera sinó que forma part de la paret que hem construït. La diferència és que no serà tan dura com la original perquè la barregem amb sorra o altres elements que li donen més o menys duresa, flexibilitat, permeabilitat i el que decidim que cal en cada cas.

Però el cas és que tot plegat és un cicle tancat. El cicle de la calç, que ens permet partir d’una roca i acabar de nou amb el mateix tipus de roca convenientment modificat per aplicar-lo als nostres interessos. Bàsicament els humans hem anat desfent les pedres per mirar que es tornessin a generar al lloc i de la forma que ens interessava.

 

L’arbre de Joshua

dimarts , 24/09/2013

joshua tree.jpg Un dels arbres més famosos del planeta no ho és per cap característica botànica sinó per donar nom i aparèixer a la portada del àlbum de U2 “The Joshua Tree”. Sense discutir les virtuts de les cançons que hi apareixien, cal dir que l’arbre de Josuè, el Joshua tree o, més tècnicament, la Yucca brevifolia, és una planta d’allò més interessant.

Per començar, l’arbre de Joshua no és estrictament un arbre. Si tallem el tronc i busquem els anells de creixement típics dels arbres, dons no els veurem. El tronc és fet de fibres i la planta creix de manera ben curiosa. Primer fa un creixement completament vertical, sense branques ni res que s’hi assembli. Tot seguit, quan fa entre dos i tres metres, el creixement s’atura, fa una mena de flor (una inflorescència) les fulles cauen i la part de l’extrem mor. A continuació apareixen algunes branques que creixen en una altra direcció.

La història es va repetint i la gràcia es que les branques que van sortint poden anar en qualsevol direcció. Per això, de vegades es troben exemplars que presenten formes absurdament recargolades.

Com qualsevol vegetal que visqui al desert, les seves arrels poden enfonsar-se molt al terra. En alguns exemplars de Joshua tree es pensa que arriben als 11 metres de fondària. Per una planta de tres metres d’altura no està malament. De fet, el que queda a la vista és la part més petita de la planta.

En el tema de la reproducció també hi ha coses interessants. Les flors que fa fabriquen el pol·len, però és tan enganxós que amb el vent no n’hi hauria prou per garantir la fecundació de prous flors. La responsabilitat de la pol·linització dels arbres de Josuè cau en l’arna de la Iuca. Un arna que ha establert una relació simbiòtica amb aquests vegetals.

El canvi climàtic és una amenaça important per aquests vegetals. Ja viuen en condicions prou extremes com per que els hi ho posem més difícil fent que la temperatura del planeta augmenti una mica més. Un problema no només per aquesta arbres sinó per moltes altres espècies que en depenen. Als deserts, les xarxes ecològiques són molt marcades i la desaparició d’una espècie n’afecta moltes més. Això passa a tots els ecosistemes, però al desert no n’hi ha gaire per triar i les alternatives són moltes menys que a qualsevol altre tipus de bosc o prat.

És interessant mirar la forma de les fulles. Apunten cap a dalt i tenen per l’interior una forma lleugerament còncava. En les poques ocasions en que plou al desert, les fulles recullen l’aigua que els cau a sobre i aquesta forma fa que la dirigeixin de manera que regalimi precisament cap al tronc i fins a la base de l’arbre, on les arrels la podran aprofitar tota.

Diuen que si voleu veure l’arbre de Joshua en tot l’esplendor haureu d’anar-hi una nit de lluna plena. Durant el dia les flors es tanquen sobre si mateixes i de fet, tot l’arbre està metabòlicament poc actiu. Fins i tot l’activitat de les arnes de la iuca té lloc de nit. És aleshores quan les flors s’obren, deixen anar el seu aroma i mostren el seu millor aspecte.

El gran buit

dilluns, 23/09/2013

buit de bootes.jpeg Un dels grans problemes quan observem l’Univers és fer-nos idea de les seves dimensions. És extremadament freqüent barrejar coses com sistemes solars i galàxies, ignorant que la diferència és similar a la que hi ha entre un arbre i la selva amazònica. Quan mirem el cel de nit, tot el que veiem forma part de la nostra galàxia, la Via Làctia. Els innombrables milions d’estrelles que la formen estan agrupats en una unitat que es desplaça per l’Univers en rumb de col·lisió amb Andròmeda, la galàxia veïna. Per descomptat, la distància que separa les dues galàxies és immensament més gran que la que separa les estrelles dins la nostra galàxia.

Quan mirem el cel, veiem estrelles, però quan parlem de l’Univers, les estrelles són relativament irrellevants. Les peces remarcables que constitueixen l’estructura de l’Univers són les galàxies. Les imatges dels astrònoms resulten confoses perquè a gran escala sembla que veiem el mateix. Un fons negre amb puntets de llum. Cal un esforç per recordar que en imatges com les del camp ultraprofund del Hubble,  cada puntet és una galàxia i conté tantes estrelles com totes les que veiem de nit brillant al cel.

L’Univers és un colossal mosaic de galàxies repartides més o menys uniformement. Però en alguns indrets hi passen coses estranyes i, simplement, no hi ha galàxies. Un d’aquests indrets és el que s’anomena el “buit de Boötes”. En direcció a la constel·lació del Bover (Bootes en la nomenclatura oficial) s’ha detectat una regió pràcticament buida de galàxies. Estrictament és la més immensa regió buida que coneixem. Per això també li diuen “el Gran Buit”. Una esfera d’un diàmetre de dos-cents cinquanta milions d’anys llum sense gairebé res a l’interior.

De fet, sospito que res ens pot aproximar a fer-nos una idea de la mida d’aquest buit. Si agafem com a mostra representativa la distància entre la Via Làctia i la galàxia d’Andròmeda, dins el buit de Bootes hauríem d’esperar trobar-hi unes dues mil galàxies. Però el cas és que només se n’han detectat unes seixanta.

En realitat les galàxies no estan distribuïdes del tot homogèniament. L’Univers s’assembla més a una escuma on les galàxies es distribuirien en filaments o regions com si fossin la superfície de les bombolles. Per tant, ja es coneixen zones buides de galàxies i altres de mes plenes. Potser el gran buit de Bootes sigui el resultat de la fusió d’algunes d’aquestes regions buides més modestes. El fet que les poques galàxies que hi ha al seu interior semblin estar alineades en una mena de tub suggereix que aquesta podria ser l’explicació.

És curiós que aquest gran buit no aparegui en cap imatge. Quan es fan fotografies apuntant el telescopi en direcció al Bover, apareixen galàxies per tot arreu. Ara, però, sabem que el que surt a la foto son les que hi ha al davant o al darrera del gran forat.

Normalment ens impressionen les coses que hi ha a l’espai. Els forats negres, els planetes, les nebuloses o les mateixes galàxies. Però també és impressionant aquesta absència de coses en una regió tan descomunal de l’espai. Costa molt fer-se una idea de la seva magnitud, però quan t’hi aproximes és difícil no experimentar un calfret.

I, per descomptat, si algú volgués fer-li una mala passada a la tripulació de l’Entreprise, només els haurien d’enviar a explorar el buit de Bootes. Fins i tot a la velocitat de la llum estarien centenars de milions d’anys viatjant per un espai on no hi hauria res de res.

El bronzejat de les balenes

divendres, 20/09/2013

balena blanca.jpg El bronzejat l’associem amb motius estètics, amb modes i amb les cremes solars. Però de fet, això d’experimentar un enfosquiment de la pell és un mecanisme de protecció del nostre cos per prevenir el dany al DNA de les cèl·lules de la pell, les exposades a les radiacions ultraviolades provinents del Sol. Una irradiació intensa activa un programa genètic que fa que els melanòcits comencin a fabricar melanina, un pigment fosc que absorbeix les radiacions i fa de pantalla protectora.

Tot i que habitualment no ens hi fixem, hi ha altres animals que tenen el mateix mecanisme de protecció. Però un de sorprenent són les balenes. S’ha vist que hi ha balenes que disposen de la capacitat de fabricar melanina i d’enfosquir la seva pell per protegir-se igual que nosaltres. És un sistema, però, que no el tenen totes les espècies de cetacis. La balena blava augmenta els nivells de melanina de la seva pell durant els mesos d’estiu i els nivells de melanina es relacionen amb el grau de danys al seu DNA. Com més melanina, menys danys. En canvi, els catxalots no mostren aquests canvis, potser perquè passen molta menys estona a la superfície. Per compensar, disposen de més mecanismes de reparació del DNA a nivell molecular.

Semblaria que els animals marins no han de patir massa per les radiacions solars, però els mamífers marins, que han de sortir a respirar i que segons l’estil de vida que mostrin, poden passar llargues estones a la superfície, sí que estan exposats. En el cas dels catxalots, que poden estar fins a noranta minuts submergits i que surten a respirar només uns pocs minuts entre immersió i immersió, el risc no desapareix, però és molt menor. En realitat no és cap sorpresa que cada espècie triï uns mecanismes per prevenir les mutacions depenent del seu estil de vida.

La importància de protegir la pell es fa evident en una balena blanca. No pas la mítica Moby-Dick, sinó la molt real Migaloo, una balena geperuda albina que s’ha albirat en diferents ocasions per les aigües australianes. És francament espectacular veure un animal d’aquestes dimensions completament blanc. Les balenes geperudes es caracteritzen pels grans salts que fan sortint gairebé del tot de l’aigua. Això ha permès obtenir imatges bellíssimes on es pot apreciar amb detall la blancor de la pell de Migaloo.

Però no disposar de melanina sembla que passarà factura a Migaloo. Fa un temps es va observar l’aparició d’uns bonys que podrien ser tumors més o menys incipients. El càncer de pell és un risc important en animals albins precisament per la falta d’un mecanisme de protecció com la melanina.

I ben mirat, els humans som uns organismes tan sorprenents que convertim un mecanisme de protecció del DNA contra les radiacions en un factor estètic de primer ordre. Cap problema mentre no oblidem que la primera funció del bronzejat és protegir-nos del càncer. Però és molt irracional que l’estètica ens faci posar en perill els sistemes de defensa del nostre cos. Com en tot, una combinació de coneixement i seny és el més adient.

Starcraft i la flexibilitat cognitiva

dijous, 19/09/2013

terran_protoss_zerg copia.jpg Jo he fet coses que vosaltres no creuríeu. Vaig sobreviure cinc nits als atacs dels infectats per un virus zerg als turons de Meinhoff. Jo vaig aconseguir salvar Haven de la destrucció del Purificador Planetari. A Moebius vaig contenir l’atac dels fanàtics tal’darim mentre rescatàvem l’artefacte alienígena del temple Xel’naga. M’he infiltrat en bases del domini per robar la màquina de destrucció Odín o per alliberar els presoners de la fortalesa de New Folson. També vaig assistir, amb pesar, a la destrucció de la civilització protoss, esclafats per interminables onades de monstres zerg. Vaig sobreviure la desesperada batalla de les Portes de l’Infern i finalment, a les desolades planúries de Char vaig resistir els atacs despietats de la Reina d’Espases. Allà, contra tot pronòstic, vàrem esclafar els zerg, vaig rescatar la meva estimada i vaig alterar el curs de la història, pagant, és clar, un gran preu.

No he ocultat mai la meva vena friki. Per tant, no ha de sorprendre que sigui aficionat a jugar a Starcraft. Un joc d’ordinador d’estratègia i batalles entre tres races: Els humans (terran), una mena de criatures àliens (zerg) i una civilització tecnològica amb poders psiónics (protoss). Malgrat les diferències, l’equilibri entre races és notable, de manera que pots triar amb que jugues sense gaire penalització. Es pot jugar on-line contra jugadors d’arreu del món, però sempre perdo i ho he deixat estar. La majoria deuen ser nanos joves coreans amb els que no hi tinc res a fer. Dic coreans perquè allà aquest joc té tant èxit que retransmeten les partides per la tele. On-line només vaig guanyat una vegada i encara recordo amb plaer com vaig envoltar l’enemic i el vaig atacar per on menys s’ho esperava.

Però ara han publicat un treball on afirmen que jugar a Starcraft millora la flexibilitat mental. Mira per on, ara seré una mica més espavilat gràcies a les hores passades organitzant les meves tropes, decidint per on atacar i avaluant la potencia de foc de l’enemic i el nombre d’unitats ocultes que teníem ell i jo.

L’estudi l’ha finançat l’exèrcit dels Estats Units i tampoc resulta tan sorprenent. El primer que cal tenir en compte és que no és cap característica peculiar de Starcraft. Es tractava d’avaluar els efectes de jugar a jocs d’estratègia. Van triar Starcraft per la seva popularitat, però “Age of Empires” o qualsevol altre haurien servit (tot i que no són tan bons ni de llarg!!!). El joc és tant popular que els participants a l’estudi van ser noies ja que a la Universitat on ho van fer no van trobar nois voluntaris que juguessin menys de dues hores diàries. En homes no podien veure l’efecte de l’entrenament perquè tots ja estaven entrenats! Tampoc és una sorpresa la diferencia entre gèneres pel que fa a l’afició a aquest tipus de jocs, però algú hauria d’estudiar-ho amb més profunditat.

Les voluntaries van passar un total de quaranta hores intentant coordinar moltes tropes amb característiques específiques i variades, movent-les en diferents direccions, rectificant les estratègies sobre la marxa en funció dels moviments de l’enemic, defensant les bases per aconseguir recursos i mirant de destruir les dels altres, tot això simultàniament. No sembla sorprenent que al final, haguessin millorat algunes habilitats de coordinació i flexibilitat mental. El grup control jugava al pacífic i monòton “Sims” i no van experimentar cap millora.

De fet l’estudi només diu una cosa que ja s’ha dit moltes altres vegades. Exercitar alguna habilitat fa que millori  la teva capacitat per dur-la a terme. Aquesta vegada ho han fet amb un joc que ha caigut en gràcia i els diaris en parlen, però potser no n’hi ha per tant.

En tot cas, potser que aconsegueixi la segona part del joc i m’hi posi. El video de promoció que en van fer era d’allò més aconseguit!

 

 

Una sal immaculada

dimecres, 18/09/2013

Saltlamp.jpg Les modes són les modes. I per seguir una moda hi ha qui fa sacrificis, de vegades, remarcables. Els més habituals es mostren en forma de formes de vestir que generen incomoditat, però també hi ha qui es gasta els diners en polseres de colors, mòbils cada vegada més sofisticats, pentinats estranys o aliments presumptament saníssims.

Les creences també generen modes, i una de les tendències més marcades des de fa temps és la quimiofòbia, el rebuig als transgènics i la sacralització de tot el que sigui natural i preferentment oriental. Moltes de les coses que diuen els seguidors d’aquesta moda són discutibles i fins i tot errònies. Però de vegades, arriben al més complert absurd. Sembla que el sacrifici que cal fer per seguir-la implica desconnectar les neurones i deixar de pensar.

I és que cal limitar extraordinàriament la capacitat de raonar i aparcar la majoria de coneixements que una persona medianament informada pugui tenir per tal de considerar seriosa la propaganda d’aquest producte per als cuiners més exigents:

Sal rosa de l’Himàlaia, sense química, lliure de transgènics i no irradiada! També és lliure de pesticides i no fumigada. Ah! I no patiu per temes religiosos, que també és Kosher i Halal. A veure qui ho supera!

La primera ja m’ha fet saltar. Sense química? Però si és sal! En principi clorur de sodi (NaCl), però si té aquest color vermellós és senyal que també conté una certa quantitat d’òxid de ferro. Potser sigui per algun altre compost, però els òxids de ferro son dels més habituals en les sals vermelloses. En realitat, les sals de l’Himàlaia també contenen al voltant d’un 2% de polihalites, que son sulfats de  potasi, calci i magnesi (K2Ca2Mg(SO4)4·2H2O). Si tot això no és química, que coi és?

Lliure de transgènics (estrictament posa d’Organismes Genèticament Modificats). En realitat l’afirmació és correcte. Més que res perquè si algú aconsegueix fer sal transgènica s’endurà el premi Nobel. La sal és un mineral, i els minerals no tenen material genètic. Els qui s’ho empassen no saben distingir entre un organisme i una pedra? Potser volen dir que no hi ha bacteris transgènics ocults entre els grans de sal, però això sí que és una mica paranoic.

No irradiada. Ostres! Si realment és de l’Himàlaia segur que ha rebut més radiació que cap altre sal, ja que a més de quatre mil metres d’altura el grau d’irradiació provinent del Sol és molt superior al que tenim a ran de mar. Però en tot cas… i que? Quin mal pot fer les radiacions a la sal? No patirà mutacions, no experimentarà cremades, no s’alterarà (a no ser que la fiquis dins un reactor nuclear). I ben mirat, si patissis per la presència de transgènics, una manera d’eliminar-los seria precisament irradiar la sal.

El tema de Kosher i Halal no el domino gaire. Si he entès el que he llegit, en el cas de la sal vol dir que no porta additius i que permet que la facin servir per preparar aliments d’acord amb les normes jueves i musulmanes.

D’aquesta sal també en fan llums de taula per decoració. Imagino que aleshores totes aquestes característiques ja perden importància.

Segur que la sal és molt bona i queda molt sofisticada per cuinar. En això no hi ha res a dir i fins i tot fa una certa gràcia. I tot plegat no deixa de ser una simple manera de fer-se publicitat. Si indiquen aquestes característiques és que hi ha qui les busca i les valora. Però parlar de transgènics en referència a la sal, dir que no té química o respirar tranquil perquè no ha passat per les “perilloses” radiacions indica que hi ha molta gent que no te ni la més remota idea del que són els transgènics, la química o les radiacions. O que si que ho sap però que, per seguir una moda o una creença, fa un esforç important per ignorar el que sap.

Si més no, tot plegat m’ha permés riure una estona…

Allà on no hi ha anat mai ningú

dimarts , 17/09/2013

voyager.jpg Fa un any en vaig parlar. Ja aleshores comentava que la noticia havia sortit els anys  2001, 2003, 2007 i 2010. La del 2012 la vaig agafar amb un cert escepticisme, però sembla que era la bona. Ara ja s’ha confirmat que efectivament, l’agost de l’any passat la sonda Voyager I va abandonar el sistema solar.

Tot i que…

Que sí. Que parlant en línies generals, ja viatja per l’espai exterior i per tant donarem per bones les explicacions de la NASA. Però com a científic, tinc la mania de mesurar les paraules i mirar que diguin exactament el que sembla que volen dir. I estrictament parlant, encara es podria discutir si ha sortit o no del sistema solar. Al final, tot depèn de com defineixis el sistema solar.

El Sol és una estrella normaleta que emet llum, però també tota mena de radiacions i partícules. Aquest “vent solar” forma una mena de bombolla anomenada “Heliosfera” però arriba un moment que topa amb les radiacions i les partícules provinents de l’espai exterior. Més o menys és com si tinguéssim dos dolls d’aigua xocant. Allà on les pressions dels dos dolls s’equilibrin és crea una mena de ona de xoc que permet establir una frontera. Si mireu l’onada que aixeca per davant un vaixell us fareu una idea d’aquesta ona de xoc.

La nau Voyager fa trenta sis anys que viatja i s’esperava que arribés a aquesta frontera, anomenada heliopausa, en un moment o altre. El problema és que al ser la primera vegada que hi enviàvem una nau, tampoc estava tant clar com sabríem quan ha sortit de la zona d’influència del Sol. Per això van haver-hi tantes falses alarmes. Com un peix que va per un riu i ha d’establir en quin moment ha sortit al mar només mesurant la salinitat de l’aigua.

Però ara ja sembla establert que les partícules que envolten la nau ja no provenen del Sol sinó que són de l’espai exterior. Per això es diu que ha sortit del sistema solar. En algun lloc havíem de posar un límit i l’heliopausa semblava un bon indret.

Ara bé. Una altra imatge del sistema solar és la de una estrella envoltada de planetes que giren al seu voltant. Cap problema perquè la Voyager va deixar els planetes enrere fa molts anys. Però més enllà dels planetes hi ha més coses que giren al voltant del Sol. Per començar tenim els planetes nans, Plutó, Eris, Quaoar i altres planetets amb noms que haurem d’anar aprenent poc a poc. Molts d’ells formen part del cinturó de Kuiper, un anell de cossos que envolta el Sol molt més lluny que els planetes. A unes 50 Unitats Astronómiques (Una U.A. és la distància de la Terra al Sol).

La Voyager està a unes 100 U.A., de manera que també va deixar enrere el cinturó de Kuiper. O dit d’altra manera, el cinturó de Kuiper cau dins de l’Heliosfera. El que passa és que encara hi ha mes coses que giren al voltant del Sol. El núvol de Oort és una altra esfera de cossos que giren al voltant de l’estrella i que cau molt més lluny. D’allà provenen els cometes i altres objectes que ocasionalment cauen cap a l’interior del sistema solar. El núvol d’Oort gira al voltant del Sol i viatja amb ell, de manera que forma part del Sistema Solar. I a la Voyager li queda moltíssim per arribar-hi ja que arriba fins a les 100.000 U.A.

De manera que ho celebrem i ens n’alegrem, però estrictament seria més exacte dir que la Voyager ha sortit a l’espai exterior que no que ha abandonat el sistema solar. De fet, si ens hi fixem, això de l’espai exterior és el que diu la NASA. Bàsicament és com si ja hagués sortit del poble però encara seguís dins el terme municipal. Sigui com sigui, la Voyager s’endinsa ja per “allà on no hi ha anat mai ningú…”