Arxiu de la categoria ‘General’

BRCA1 i l’Angelina Jolie

dimecres, 15/05/2013

angelina4.jpg Ahir es va fer pública la noticia de la doble mastectomia a que es va sotmetre l’Angelina Jolie. Ella mateixa, en un article al NY Times, explicava el motiu i el procés que havia seguit. La causa és bàsicament el fet de ser portadora d’una mutació en un gen, el BRCA1, que està associada amb el càncer de mama hereditari.

La cosa és una mica embolicada i cal anar amb compte amb les estadístiques. El que s’anomena “Síndrome hereditària de càncer de mama i ovari” és un cas particular que representa només al voltant d’un 5% del total de casos de càncer de mama. Es diu hereditari perquè s’ha vist que en algunes famílies hi havia una predisposició anormalment elevada de patir càncer de mama. Ara ja es comença a entendre el motiu i s’han identificat uns quants gens que en son els responsables. Entre ells, el BRCA1 Anomenat així perquè va ser el primer gen que es va associar al cancer de mama (BReast CAncer 1).

Per desenvolupar un càncer, les cèl·lules implicades han d’experimentar diferents mutacions. Ara ja coneixem uns quants gens que quan funcionen malament poden causar un càncer i normalment no n’hi ha prou amb una de sola mutació ja que cal que es perdin diferents sistemes de control de la cèl·lula. Les mutacions són errors en la seqüencia de DNA i normalment apareixen al moment de dividir-se la cèl·lula, quan es fa la copia de la cadena del material genètic. No és sorprenent que hi hagi errors. Si has de copiar un text de tres mil dos-cents milions de lletres i ho has de fer en totes i cada una de les cèl·lules que es divideixen… en alguna t’equivocaràs. No hi ha cap sistema que treballi amb total perfecció.

Però en general n’hi ha pocs d’errors perquè la cèl·lula disposa de mecanismes de reparació. Hi ha unes proteïnes que van verificant que la copia s’ha fet correctament. Per això la fiabilitat és tant bona. El problema apareix quan la mutació, l’error que fa que una proteïna no funcioni, apareix precisament en el gen encarregat de fabricar aquestes proteïnes de control de qualitat. La feina de BRCA1 és controlar que la còpia del DNA es faci correctament. Quan BRCA1 no funciona, els errors, les mutacions, es poden acumular a un ritme molt més elevat que el normal. Això fa que, amb una probabilitat anormalment alta, apareguin mutacions en els gens que poden desenvolupar el càncer.

El tema és més complicat perquè BRCA1 és un gen força gran en el que fins ara hem trobat més de 600 possibles mutacions diferents. Algunes poc importants i altres que l’inactiven completament. Segons la mutació que tingui cada persona, les probabilitats de patir un càncer de mama o ovari seran més o menys elevades. L’Angelina diu que les seves probabilitats eren del 89 %, de manera que devia tenir una versió molt poc funcional del gen.

En aquests cassos la decisió és complicada i molt personal. Viure amb una probabilitat fregant el 90 % de patir un càncer de mama extremant molt els controls o bé aplicar cirurgia abans que desenvolupi el càncer. El cas és que parlem d’una estadística, no una garantia. En tot cas, cadascú sap quines cartes vol jugar, quins riscs vol assumir i quin preu està disposat a pagar. Una decisió extremadament personal per la que és bona cosa comptar amb el suport de personal expert en consell genètic ja que cal saber que volen dir exactament aquestes xifres.

Entenc que la cirurgia que s’ha fet és la que es coneix com “mastectomia amb conservació del mugró”. Suposo (però això ho hauré de preguntar a un cirurgià) que si es fa abans de l’aparició del càncer, es pot fer amb millors condicions. El que es fa és una primera intervenció per millorar el flux sanguini del mugró. La seva vascularització és molt justeta i depèn molt del teixit mamari de sota. Per això fan un tractament que augmenta el nombre de nous vasos sanguinis que l’irriguen. Tot seguit, es procedeix a extirpar el teixit mamari intern, però deixant la pell i el mugró, de manera que amb una pròtesi, l’aparença externa queda molt poc afectada. Així l’impacte emocional es minimitza tant com actualment és possible.

Si més no, tot això ha fet que es parli d’aquest tipus concret de malaltia i que es conegui millor el problema i les opcions. També m’ha permès reflexionar en algun aspecte colateral. El procés és car. Només la proba genètica costa entre 300 i 3000 euros segons com d’acurada es faci. No és un procediment a l’abast de tothom. Aquí, en canvi, crec que és un procediment present en el consell genètic de l’Institut Català d’Oncologia que s’aplica en determinats pacients d’aquest tipus concret de malaltia hereditària. Una cosa que va bé tenir present quan es parla de privatitzar la sanitat. Per molt que de vegades el critiquem, el sistema sanitari que tenim és una cosa que hauríem de valorar i cuidar molt i molt.

Finalment, les cireres!

dimarts , 14/05/2013

cireres.jpg Ha trigat, però finalment ja han arribat. Ahir vaig tastar les primeres cireres de la temporada. La veritat és que encara els falta un puntet per acabar d’agafar aquell color vermell fosc i aquell punt de dolçor primaveral. Però després de tot un llarg hivern, les cireres venen tant de gust que no em posaré molt exigent.

Els cirerers (Prunus avium) són uns arbres genials. Floreixen molt aviat, quan el temps encara és fred competint només amb els ametllers per avisar de la propera arribada del bon temps. Veig que el seu origen és a la costa del mar Negre, d’on van ser portats per (com no!) els romans.  Ara es troben a molts indrets del planeta, i les cireres donen un punt de color a les taules d’arreu. Un color efímer ja que normalment desapareixen ràpidament. Qui es resisteix a allargar la ma i endrapar un parell de cireres ben dolces?

De cirerers se n’han obtingut varietats que floreixen a diferents moments i en diferents indrets. Però una de les més interessants són les que es poden auto fecundar. Els cirerers, com la majoria d’arbres, tenen una particularitat: fan moltes flors. Un cirerer florit és un dels espectacles més macos que hi ha, però des del punt de vista evolutiu representa un problema. Per afavorir la variabilitat i l’aparició de formes diferents, el que interessa és creuar arbres diferents que combinin diferents càrregues genètiques.

Però el pol·len fabricat per una flor viatja amb el vent, els insectes o la gravetat i pot anar a petar al pistil de qualsevol flor. Si és la flor d’un altre arbre no hi ha problema. Però que passa si arriba a les flors de la branca del costat del mateix arbre? Seria una autofecundació molt fàcil, però que no generaria gens de variabilitat genètica. Autofecundarse és una estratègia fàcil però a la llarga poc eficient, de manera que les plantes se les han empescat per mirar d’evitar-ho.

Hi ha diferents maneres, i la dels cireres és una estratègia genètica. Tenen uns gens batejats amb el poc imaginatiu nom de “gens s” (La “s” és per l’anglès “self-incompatibility”) que es presenten en diferents versions o, com diem en biologia, diferents al·lels. Si el pol·len arriba a un estam que porta el mateix tipus d’al·lel, simplement la fecundació no tira endavant. Una mena de control d’identitat que impedeix que l’autofecundació tingui lloc.

El sistema és enginyós i útil per l’espècie, però és un mal negoci si un pagès aconsegueix una varietat excel·lent de cirerer. Aleshores el que interessa és preservar aquella combinació particular de gens. Un cas típic on no coincideix l’interès evolutiu amb l’interès del pagès. En tot cas, en el cas dels cirerers això d’anar evitant autofecundacions ha donat uns fruits remarcables. Tant figuradament com literalment!

Ciberdependència

dilluns, 13/05/2013

cable.jpg La gran revolució dels nostres temps ha sigut internet. L’accés fàcil i immediat a tots els coneixements imaginables, a tota la informació possible, a tot el que calgui, ha revolucionat les nostres vides d’una manera que els joves d’avui en dia no poden imaginar. Cert que bona part de la informació és dubtosa, que una part considerable de l’amplada de banda es dedica a enviar pornografia i que la majoria dels correus que s’envien son spam. Però tot i així, el fet de disposar de tot el coneixement de la humanitat a l’abast d’un parell de clics ens pot enriquir d’una manera extraordinària i com mai cap generació ha pogut imaginar.

I malgrat tot…

De vegades trobes alguna cosa que t’activa un interruptor mental i et fa mirar les coses d’un altre punt de vista. En el meu cas s’ha tractat d’un anunci d’una companyia de telèfons. La idea de l’anunci no és dolenta. Un pare va amb la seva filla que li va fent preguntes sense parar, com fan la majoria de nens. Per què peten les crispetes? Per què floten els núvols? Quina diferència hi ha entre meteorit, planeta i galàxia? El pare no diu res i només somriu. I en un moment donat, treu el mòbil, es connecta i va responent a tot gràcies a la informació disponible en internet.

La pregunta és: Aquest paio no sap res de res? Per qualsevol cosa ha de mirar-ho a internet? Perquè una cosa és aprofundir en la informació gracies a la xarxa i una de diferent és ser incapaç de respondre preguntes de nens sense consultar la Viquipèdia. És exagerat, és clar. Però a aquestes altures ja no considero exagerat cap anunci. Massa vegades he vist que al final les coses acaben ser iguals o pitjors del que la publicitat anticipava.

Una de les xerrades TED més brillants la va fer en Ken Robinson i defensava que l’escola mata la creativitat. El sistema educatiu està pensat per educar als nens de determinada manera molt concreta, afavorint determinats coneixements, determinades maneres de pensar, i inhibint-ne d’altres. Té part de raó, però això no és res comparat amb l’efecte que pot exercir internet. A l’escola, si més no, hi ha mestres que veuen com són els alumnes, que poden influir en ells, que poden valorar les diferents capacitats i que poden modular una mica l’efecte del sistema educatiu sobre les criatures. Amb internet no hi ha res d’això. Només quantitats immenses d’informació de les que a la pràctica només s’aprofita la primera pàgina que apareix a Google.

Cada vegada més ens trobarem amb la pregunta: Per quin motiu m’he d’esforçar a aprendre coses que en realitat puc trobar a Internet sense més? Si només valorem la quantitat de coneixements, la resposta seria que no n’hi ha cap de motiu. Ara bé, els humans millorem a base de la creativitat, de connectar els coneixements que adquirim, analitzar-los de diferents maneres, relacionar-los amb altres coses aparentment llunyanes i cuinant-los en un còctel mental que mai sabem quin resultat ens oferirà. Així es generen coses noves, noves idees, noves teories científiques, noves formes d’art, noves maneres d’expressar. Però per fer-ho, cal que aquests coneixements els tinguem al cap. Disposar d’ells en algun racó de la xarxa és extraordinàriament útil, però no serveix per segons que.

La ciberdependència la comencem a albirar quan els professors topen amb treballs fets a base de copiar i enganxar fragments de la Viquipèdia. Però això només és el principi, i no sembla un camí que ens interessi recórrer. Si més no, si volem formar les noves generacions amb capacitats per pensar, per saber i per interpretar. Internet és una de les eines més poderoses que mai no hem tingut per accedir al coneixement. Però no és el coneixement.

Ressonància

divendres, 10/05/2013

paint_waves_1.jpg És curiós que quan es parla de ressonància, sempre apareixen els mateixos exemples. Gronxadors, copes que es trenquen, ponts que s’ensorren i soldats que perden el pas. El motiu és que són fenòmens molt intuïtius i alhora espectaculars.

L’exemple del gronxador és el més senzill perquè tots ens hem o ens han gronxat alguna vegada. Comences amb una petita empenta, i la repeteixes quan el gronxador torna a arribar al punt de partida. La oscil·lació cada vegada serà més gran sempre que vagis donant una empenteta precisament quan arriba al punt màxim. L’energia que apliques es va sumant cada vegada de manera que un petit moviment inicial acaba per ser un gran balanceig. La clau és el moment en que dónes l’empenta. Si ho fas en qualsevol altre moment la cosa no funciona. No apareix la ressonància.

En el cas del pont l’exemple dels soldats passant marcant el pas també és fàcil d’imaginar. El primer cop que donen amb el peu genera una petita vibració. Si el següent pas dels soldats coincideix exactament amb el punt màxim de la vibració del pont, l’energia s’afegirà a la que hi havia i la vibració serà més gran. Cada pas que donin augmentarà la vibració i el pont por arribar a oscil·lar molt i molt. Diuen que es pot arribar a trencar tot i que és molt poc probable que enganxin justament la freqüència de vibració del pont, que dependrà de com estigui construït.

Això va passar una mica quan van inaugurar el pont del mil·lenni a Londres. Petites oscil·lacions causades per la gent forçaven la gent a caminar precisament al ritme de les vibracions, de manera que persones i pont van començar a ressonar de manera força espectacular, fins que van tancar el pont per fer-hi modificacions que evitessin aquest efecte.

És curiós pensar que tot té freqüències de vibració particulars. Moltíssimes vegades aprofitem aquestes freqüències de manera inconscient per amplificar fenòmens aplicant una mica de ressonància. Els instruments musicals es fabriquen buscant ressonàncies que amplifiquin el so. Cada vegada que sintonitzem una emissora de radio estem buscant un punt de ressonància en el senyal.

Que una corda vibri ens sembla normal. És la mena d’objecte que associem amb ones i freqüències. Però costa més visualitzar una copa de vidre vibrant. Quan ho veus, resulta espectacular i entens com les vibracions del so, que no deixen de ser pujades i baixades de pressió de l’aire, poden entrar en ressonància, deformar-lo i fer-lo trencar. També fa gràcia veure les freqüències de vibració de tambors o d’amplificadors.

Hi ha qui ha calculat la freqüència de vibració de la mateixa Terra. Un càlcul que de seguida el van aprofitar (incorrectament) per imaginar fenòmens místics de ressonàncies tel·lúrica amb les energies de planeta o coses similars.

En tot cas, la ressonància no deixa de ser un fenomen extraordinari. Pot fer que dos objectes, amb moviments inicialment independents, comencin a compartir el ritme de vibració. L’únic que cal vigilar, és clar, és que l’augment d’energia que es va generant quan apareix la resonància es mantingui dins els paràmetres de seguretat.

Quina vida buscar?

dijous, 9/05/2013

Earth.jpg Quan es planteja buscar vida extraterrestre un dels dubtes principals és saber si estàs buscant un fenomen molt freqüent o molt inhabitual. La vida apareix de manera inevitable com a conseqüència de les lleis de la natura? O és un fenomen extraordinari? De moment la pregunta no té resposta ja que l’únic planeta on sabem que ha sorgit és la Terra. En realitat, tot just comencem a dirigir una mirada encara molt pobre a altres indrets de l’espai i tot i així ja estem trobant moltíssims exoplanetes.

Mentre no tinguem més dades, només podem especular sobre les dues possibilitats més extremes. Per exemple, podria ser que la Terra fos un indret extraordinàriament especial o s’haguessin donat unes condicions molt improbables que van permetre que determinades reaccions químiques acabessin per generar compostos que es replicaven i evolucionaven cada vegada de maneres més complexes fins generar el que entenem per “essers vius”.

Potser la vida només pot aparèixer si hi ha aigua líquida, determinats compostos químics en determinades concentracions molt precises, una atmosfera amb determinada composició, una geologia relativament estable per permetre que les espècies tinguin temps d’evolucionar i adaptar-se als ecosistemes, però que no sigui massa estable per permetre l’aparició de nous reptes adaptatius, empenyent l’evolució cap a formes més sofisticades de vida…

Això exigiria un planeta amb una mida determinada, de manera que la gravetat no sigui ni tant gran que no permeti una certa mobilitat als organismes, ni tant petita que no sigui capaç de retenir una atmosfera mínimament complexa. Ha d’estar a una determinada distància del Sol que permeti que l’aigua no es congeli ni s’evapori. L’estrella ha d’emetre determinada quantitat de radiació que permeti l’aparició de vida, però que no fregeixi les molècules complexes que es formin. Ha d’haver-hi un satèl·lit que estabilitzi la seva rotació o que generi marees on pot generar-se una gran biodiversitat…

Molts condicionants que poden fer que la vida aparegui en un nombre realment molt petit d’indrets. Segons aquest punt de vista, segurament estem molt sols a l’Univers. A la Terra li va tocar la loteria, però ja se sap que a la loteria el nombre de guanyadors de la grossa és molt petit.

Ara bé. Les coses podrien ser completament diferents. Totes aquestes condicions semblen necessàries perquè aparegui una vida similar a la de la Terra. Amb la nostra bioquímica, la nostra manera d’obtenir energia i els nostres cicles vitals. Ja sabem que la vida basada en el carboni i l’aigua és factible, però això no exclou altres possibilitats. Potser l’amoníac sigui el dissolvent emprat per altres organismes que tinguin cadenes de silici per fer les seves unitats estructurals. Potser respirin clor i treguin energia de les radiacions gamma. Potser ells descartin que la vida es pugi trobar en una atmosfera amb un gran percentatge d’un gas tòxic com l’oxigen…

Considerar-nos especials pot indicar només una gran falta d’imaginació o de coneixements. Però pensar que la vida no té restriccions imposades per les lleis de la química o la física també és poc realista. La realitat segurament estigui en algun punt intermedi entre els dos extrems. Normalment es busquen planetes que estiguin a la “zona d’habitabilitat”, a una distància de les seves estrelles que permeti l’aigua líquida. És normal començar a buscar en els indrets més fàcils, allà on sabem que ja ha passat una vegada. Però no ens hauríem de limitar i també és un exercici interessant intentar imaginar com seria la vida originada en un planeta gelat, en un gegant gasós o en un planeta errant sense estrella.

400 ppm

dimecres, 8/05/2013

mlo_full_record copia.jpg 400 ppm. Això vol dir 400 parts per milió. És la concentració de CO2 que l’atmosfera de la Terra és a punt d’assolir, probablement aquest mes. A la gràfica de l’observatori de Mauna Loa, a Hawaii, es pot veure com la concentració de CO2 ha anat augmentant lenta però inexorablement des que van començar a mesurar-ho, als anys seixanta. La pujada va oscil·lant perquè hi ha un cicle anual en la concentració de CO2, amb un màxim al Maig i un mínim a l’Octubre. El motiu és que durant l’estiu, quan la vegetació és més abundant, les plantes capten més CO2 de l’atmosfera. I com que hi ha més vegetació a l’hemisferi nord, el que predomina és l’efecte del nostre cicle estiu-hivern.

Aquesta xifra de les 400 ppm, en si mateixa només és simbòlica, però serveix per recordar-nos que seguim tenint un problema, que l’hem generat nosaltres i que caldria fer alguna cosa per solucionar-ho. Actualment la crisi és la gran excusa per fer qualsevol cosa que interessi als grups de poder i per deixar de fer tot el que no els convingui, i la lluita contra el canvi climàtic entra en aquesta categoria.

Quan hi ha un problema de seguida es formen diferents grups. La majoria no fa res i espera a que algú ho solucioni. N’hi ha uns quants que es posen a la feina per mirar de trobar la solució i aplicar-la, i també hi ha els qui amb el problema ja els van be les coses i intenten que no es faci res. Un exemple de llibre d’aquest tercer grup va ser la industria del tabac. Quan es va començar a relacionar el consum de tabac amb el càncer van invertir molts diners i esforços a negar aquesta relació, a desprestigiar els qui ho afirmaven, a minimitzar-la després i a retardar tant com fos possible l’aplicació de mesures anti-tabac. Val a dir que se’n van sortir força bé.

Ara passa el mateix amb les industries relacionades amb activitats que generen CO2. Petroli i carbó sobretot. Son lobbies poderosos que fan la mateixa estratègia. Durant uns anys simplement van negar que l’augment de temperatures fos real. També que hi hagués correlació amb els gasos hivernacle. Quan això ja no es va poder aguantar més, van començar a parlar de cicles geològics i a fer campanya negant que l’augment fos causat per l’activitat humana. I pel camí, treballen desprestigiant als científics que treballen en el clima.

Això ho porten fins extrems absurds. L’important és que funcioni. Fins l’extrem de relacionar granges d’aerogeneradors amb la pedofília, o posar anuncis lligant terroristes amb el canvi climàtic. Absurd? Si, però és igual. El que els interessa és que sigui efectiu i sembrar la llavor del dubte. La mateixa estratègia igualment absurda la veiem per aquí en altres temes i constatem que no hi ha cap inconvenient en defensar posicions contraries al sentit comú més elemental quan això és útil.

Els negacionistes aniran fent servir arguments barruers o elaborats, però les dades segueixen allà. El CO2 va augmentant a un ritme descontrolat. El desglaç dels pols segueix progressant. Les geleres van desapareixent. Aquí veiem que la primavera arriba cada vegada més aviat i que les espècies de vegetals es van desplaçant lentament cap al nord.

Passar de 300 a 400 ppm és passar només del 0,03 % al 0,04%. Pot semblar poquet. Però fer-ho en l’atmosfera de tot un planeta és una barbaritat. Oh! Sí! La Terra anirà fent. Però els que ens l’estimem tal com és no hem de perdre de vista el que ens indiquen les dades. Al menys per deixar als nostres fills un planeta digne on puguin viure les seves vides en un clima i un ecosistema global com el que hem conegut.

Perquè de moment res fa pensar que la corba s’aturi als 400 ppm.

El rinoceront NO s’ha extingit. I el “m’agrada”, no m’agrada.

dimarts , 7/05/2013

rinoceront.jpg Al Facebook trobo una imatge d’un rinoceront amb el text: “RIP. Declaran oficialment extinto al rinoceronte negro”. Malament! Sempre és una mala notícia que s’extingeixi una espècie animal. Més encara si l’extinció és per culpa de l’excés de caça. I encara més si el motiu final és el mercat negre xinés de banyes de rinoceront amb suposats efectes afrodisíacs. Extingir un animal perquè quatre vells s’imaginin que trempen millor és una vergonya per la nostra espècie.

Però mentre pensava en això, vaig recordar que no fa gaire havia fet un post precisament sobre aquest tema. Per fer-lo havia buscat informació i recordava que, tot i que estaven molt amenaçats, la situació semblava millorar. Tant han canviat les coses en només cinc mesos? I tot seguit s’ha encès el senyal d’alarma habitual. Una noticia apareguda a facebook és qualsevol cosa menys fiable. He mirat a Google i veig la notícia repetida a diferents diaris, però també algun desmentit.

De manera que he anat a veure que diu la “llista vermella”. Allà on realment es determina l’estatus de les diferents espècies animals. I el rinoceront negre continua en situació de “críticament amenaçat”, però encara present entre nosaltres. De fet, llegeixo que la població s’ha doblat durant el 2010. És poca cosa perquè des dels anys seixanta s’havia reduït en un 95 %, de manera que ara només està reduïda en un 90 %. Però està millorant. No s’ha extingit.

De rinoceronts negres hi ha diferents subespècies. I una si que es va extingir fa un parell d’anys. Això és tot. Encara queden uns pocs milers. Simplement algú ha penjat una cosa falsa a Facebook i tothom l’ha donada per bona sense prendre’s la molèstia de verificar-ho a la llista original (que tampoc és tant difícil, coi!). Potser l’origen de la historia sigui que van morir els últims exemplars de rinoceront negre d’un parc nacional de Mozambique. però la diferència entre un parc nacional i tot el planeta és notable.

El que inquieta és que és una tendència cada vegada més freqüent. Quan obrim Facebook, molta gent desconnecta les neurones de l’escepticisme, les de la curiositat o les del sentit crític. Tot és dóna per bo simplement perquè molta gent ho ha compartit o ha clicat el “m’agrada”.

Això del “m’agrada” també té la seva gràcia. Aquests dies també he vist una campanya de Unicef Suecia: “Clica m’agrada a facebook i nosaltres vacunarem zero nens contra la polio”. I és que sembla que fem alguna cosa quan cliquem el botonet, però en realitat no fem res. Res de res. Si realment vols salvar criatures pots fer un donatiu a unicef, pots anar de voluntari o pots fer alguna cosa real enlloc d’enganyar-te prement un botonet. Com diuen al video, 200.000 m’agrada no milloren en res la vida de cap nen.

Les xarxes socials tenen grans virtuts i moltíssimes possibilitats. Però també tenen problemes i conviden a auto enganyar-nos. Certament serveixen de mostrari de com d’irracionals arribem a ser. Les infinites llistes de fotos amb frases boniques i positives que apareixen constantment arriben a posar-me dels nervis. No, no hi ha cures fàcils pel càncer. No, ser positiu és bona cosa, però no fa miracles. No, cap sistema de salut condiciona els trasplantaments a un nombre determinat de “m’agrada”. No, encara no hem arribat a la data en que Michel J. Fox arribava al futur. I n’estic fins al capdamunt de fotos de gatets fent monades!

Facebook és, barrejat entre moltes altres coses, un fascinant i immens mostrari de collonades multiplicades a cop de “m’agrada”.

Quimiofòbia

dilluns, 6/05/2013

chemistry_5.jpg El programa “Salvados” és dels que trobo més interessants avui en dia. Però és clar, sempre hi ha excepcions, i el d’ahir sobre la seguretat dels aliments va ser dels que marcaria com exemple de mala comunicació en temes relacionats amb la ciència. No és estrany ja que quasi sempre que es parla de coses com la salut, l’alimentació i la química passa el mateix. Es barregen coses que s’haurien de tractar per separat, i no es resisteixen a l’atractiu de la quimiofòbia.

El primer problema és fàcil d’entendre. Una cosa és discutir fins a quin punt és tòxic un producte. La resposta estricta és que tot és tòxic. Només depèn de la dosi. Administra una quantitat determinada de sal, de sucre, de proteïnes o de greix a una persona i la mataràs. Fins i tot prenent massa aigua en massa poc temps es pot matar algú. Quan un producte diem que és tòxic simplement volem dir que cal molt poca quantitat per causar problemes.

De manera que el que cal fer és definir aquesta quantitat. Fàcil de dir, però molt difícil de fer. Es fan estudis “in vitro”, aplicant el producte a cultius cel·lulars, i també estudis en animals. Amb això podem tenir estimacions relativament fiables, que sempre es poden rectificar si apareixen noves dades. I tot això aplica tant als additius com als contaminants. Tècnicament és el mateix decidir la quantitat màxima permesa d’additius com un colorant, un conservant o de contaminants, com un pesticida o el mercuri.

Això és un tema. Un altre tema diferent és si es fa cas d’aquestes dades. La industria, els controls de sanitat, els interessos empresarials, les pressions dels polítics, la honestedat dels científics… tot això també afecta la salut i cal estar-hi molt a sobre, però és un problema diferent. Quan es barregen passa el que passa. Surt algú a dir que els additius químics no són un problema en sí mateixos i sembla que estigui a sou de la perversa industria química.

Però el problema de base és la quimiofòbia. Una percepció esbiaixada del que és realment la química. Una mostra d’ignorància que ens hauria de preocupar una mica. Afirmar que algun aliment té química com si això fos un motiu per inquietar-se és molt absurd. A veure qui és el guapo que aconsegueix un aliment lliure de cap tipus de química!

En realitat potser sigui només un cas típic de por al desconegut. No entenem els noms dels productes químics, però sonen molt malament. No cal dir si a sobre els hi posen aquelles sigles E-300 i similars tant inquietants. Jo sempre poso l’exemple de l’E-300 perquè és la vitamina C i simbolitza perfectament la manera de respondre que tenim els humans. Dius que un aliment conté vitamina C i sembla que ha de ser més saludable. Dius que conté E-300 i tothom posa cara de preocupació.

Suposo que resulta massa emocionant jugar a espantar-nos creient que ens estan intoxicant amb fosques intencions. Parlem de l’amenaça d’algun producte que encara no hem identificat i que potser ens afectarà en forma d’epidèmia d’aquí a un grapat d’anys. Però en realitat, de que parlem? No ho sabem. Només juguem a fer-nos por a nosaltres mateixos, que resulta molt emocionant i llueix molt millor a la tele.

I amb això no vull dir que no calgui posar el màxim de controls i aplicar el principi de precaució sense manies. Que amb les coses de menjar no es fan bromes i la seguretat ha d’estar per sobre de qualsevol interès industrial. I un problema important és que sino exageres el tema, les autoritats segurament no en faran cas. Però cara al públic general cal trobar el punt que diferencia la precaució de la paranoia. Una línia que no sempre està massa clara però que massa sovint la creuem, endinsar-nos en l’apassionant mon de la quimiofòbia sense prendre’ns la molèstia d’aprendre una mica del que parlem. Perquè sinò, al final acabes patint fins i tot pel “perillós” monóxid de dihidrogen!

(I actualitzo amb l’enllaç que comenta en carquinyol. A Florida van fer una broma per radio parlant de la presencia de monòxid de dihidrogen a l’aigua de beguda i la gent va començar a trucar preocupadissima a les autoritats. Profes de química, teniu molta feina!)

Herschel; final de la missió.

divendres, 3/05/2013

Herschel.jpg Una de les missions més interessants de l’Agencia Espacial Europea s’ha donat per acabada. L’observatori espacial Herchel ha estat analitzant l’univers durant tres anys, però no ho feia en l’espectre de la llum visible sinó que captava imatges en l’infraroig llunyà. Ja fa molt temps que ens vàrem adonar que la llum visible només és un petit fragment del total de l’espectre electromagnètic i que observant les coses a diferents longituds d’ona podíem aprendre moltíssimes coses més.

El motiu del final de la missió estava previst. La radiació infraroja l’emeten els cossos en funció de la temperatura. Per fer la seva feina, el Herschel necessitava estar lluny de qualsevol font de calor i ell mateix estar molt fred. Sinó, hauria detectat el calor del voltant o el generat per ell mateix hauria emmascarat les imatges. De la mateixa manera que no podem fer bones fotos amb una càmera que brilli intensament, el Herschel necessitava deixar d’emetre radiació infraroja.

La manera va ser enviar-lo a l’espai, situant-lo en un indret allunyat de la Terra i on no estigués passant de zones il·luminades pel sol a zones fosques. L’indret triat va ser el punt de Lagrange L2. Una zona de l’espai on quedaria estabilitzat per els equilibris de les forces gravitatòries i lluny de les emissions infraroges de la mateixa Terra. L’altre cosa que es va fer va ser posar-hi 2.300 litres d’heli líquid que el mantenia a 271 graus sota zero (O a 2 kelvins). Aquest heli líquid s’aniria evaporant lentament i ara, quan ja s’ha esgotat, el Herschel no podrà mantenir la temperatura tant baixa i la missió s’ha de donar per acabada.

És curiós com la noticia s’ha presentat fent servir uns titulars que generaven confusió. Semblava que fos per accident o per algun problema el fet de quedar-se sense Heli. En realitat era inevitable i estava previst. L’heli s’evapora, i tampoc es tractava d’enviar una nova provisió si recordem que està a un milió i mig de quilòmetres de la Terra.

Però el resultat ha estat extraordinari. Ara disposem de imatges de l’univers en l’infraroig que ens donen detalls sobre estructures que abans ni imaginàvem. Una de les que més m’agrada és la visió de la galàxia d’Andròmeda. Ja no hi ha un nucli brillant sinó uns anells que semblen cercles de foc enmig de la foscor de l’espai.

El Herschel també ha permès observar l’espai en més profunditat ja que la radiació infraroges queda menys afectada per la pols de l’espai i ens permet seguir observant en indrets on la llum visible ja no arriba. I com que podíem fer anàlisis espectroscòpiques de les radiacions que detectava, hem pogut analitzar quins compostos químics hi ha a estrelles i galàxies llunyanes.

La missió s’ha acabat, però aquest telescopi espacial ens ha obert una finestra a l’Univers que ens permet mirar-lo de manera ben diferent.

Prediccions, o fantasies?

dijous, 2/05/2013

tarot.jpg Ahir, el diari “La Razón” va presentar una portada que indica de manera extraordinària un dels problemes fonamentals als que ens enfrontem avui en dia. El primer titular posava: “El paro bajará al 14,9% en 2019 y el PIB crecerá un 3,2%”. Fantàstic! Perquè un economista seriós, o una persona amb dos dits de front, tindria seriosos dubtes sobre com estarà l’economia el mes que ve, però ells donen xifres precises de com aniran les coses d’aquí a… sis anys!!

Ja fa temps que informar va deixar de ser la principal funció dels diaris. L’objectiu és crear opinió. En som conscients i tenim més o menys clar que si vols informació mínimament objectiva et cal llegir diferents diaris de diferents tendències per entendre una mica el que passa. Però hi ha coses que ja entren de ple en la ciència ficció.

Fer previsions és un dels objectius principals de qualsevol ciència. Si disparem un canó volem predir on anirà a parar el projectil. Per això, apliquem principis físics que a partir de dades com el pes, la gravetat, el vent i la velocitat inicial, ens permeten dir amb una precisió molt elevada on impactarà. O la química, que ens permet saber que passarà si barregem determinats productes en determinades proporcions i sota determinades condicions.

La gràcia d’aquestes ciències és que el nombre de variables que ens cal saber és raonablement limitat. En biologia la cosa ja es complica. Podem predir com progressarà una població de plantes o d’ocells en funció de la quantitat d’aliment disponible, el nombre de depredadors, les característiques del terreny i el clima de la zona. Però les prediccions que farem ja seran molt menys fiables. Una malaltia amb la que no comptàvem i totes les previsions salten pels aires. Un hivern més fred que de normal o unes plujes que triguen, canvien les coses. Arriben uns nous competidors o ens va passar per alt un tipus de fong que d’alguna manera afecta la vegetació de la zona i tot es modifica de manera imprevisible. Els models teòrics estan bé, però ningú els considera fiables a llarg termini perquè hi ha massa variables que escapen del nostre control.

En la sociologia encara és més complicat. L’actitud de les persones individuals genera un nombre de variables que creix exponencialment i que impossibilita fer cap predicció ni tant sols a curt termini. Només es poden aventurar generalitzacions molt poc precises però difícilment ens poden dir en concret com serà la moda d’aquí a tres anys, quina música s’escoltarà o quina serà la composició del parlament d’aquí a dues eleccions. Si de vegades les enquestes electorals s’equivoquen estrepitosament en previsions només a una setmana de les eleccions!

I en l’economia, passa el mateix. Es poden fer prediccions teòriques que en general marquen tendències. Però apareix un rumor per internet, un polític clau dimiteix, el cap d’una multinacional es mor i les tendències es modifiquen, poc al principi, però molt a llarg termini. De nou les variables a considerar són tantes que les prediccions no tenen gaire valor. Serveixen per entendre tendències, per identificar factors importants o per triar entre diferents formes d’actuar, però no per predir amb exactitud el futur. És un error greu intentar obtenir, a partir de determinats models, una informació diferent de la que poden oferir. Per això, des de fa tres anys sentim dir que en dos trimestres la cosa millorarà, i de moment no ho encerten mai. Simplement és que és impossible de predir. Potser amb el temps en sabrem més, però ara com ara no.

Podem aplicar models matemàtics i fer previsions que només es compliran si tot segueix tal com pensem. Si no hi ha cap conflicte diplomàtic, si cap escàndol sexual fa perdre uns vots determinants a algun partit polític, si no hi ha cap catàstrofe natural que desviï els fons d’una partida a una altra, si… El cas és que no sabem del cert el que passarà, però estem segurs que hi haurà factors que modularan les previsions. Si això passa fins i tot en la física, en que un cop de vent inesperat pot canviar la trajectòria de la bala del canó, com no ha de passar en l’economia!

Cada ciència, cada camp del coneixement, pot fer determinades prediccions amb un determinat grau de certesa. És absurd i infantil demanar la mateixa precisió a la sociologia que a la química. I és demencial i pervers tractar la economia com si fos física. Podem saber com anirà la trajectòria d’una nau espacial d’aquí a cinc anys i tot i així, sempre cal fer petites correccions. Però donar xifres precises de com estarà l’economia l’any 2019 és simplement ridícul.

Podrien haver posat les prediccions de l’horòscop a la portada i tindrien el mateix valor.