Arxiu de la categoria ‘General’

Embolics amb el caviar

dijous, 24/04/2014

Caviar_and_spoon.jpg El caviar és un dels menjars més contradictoris que hi ha. Símbol de la sofisticació el luxe i l’elegància, va ser, durant temps, el menjar dels pescadors que venien els peixos i es quedaven per menjar-se ells els ous que es consideraven sense gaire valor. També és una font d’embolics ja que s’anomena caviar a moltes coses que no ho són. Per definició, el caviar és un menjar fet d’ous d’esturió salats, als quals s’ha aplicat un procés controlat de maduració. La clau és que han de ser d’esturió, però al mercat li posen el nom de caviar a molts altres tipus d’ous de peix. Fins i tot hi ha un “caviar vegetal” fet a partir d’albergínies!

Per acabar d’arrodonir-ho, durant força temps vaig portar un embolic afegit, ja que a les etiquetes llegia “caviar de beluga”. No entenia res perquè la beluga és una balena que, com a bon mamífer, no pon ous. Com que el caviar de beluga no forma part de la dieta habitual, tampoc hi donava masses voltes, però al final vaig mirar d’entendre-ho i en realitat era senzill. El nom de beluga s’aplica a dos animals diferents.

D’una banda hi ha les balenes beluga (Delphinapterus leucas), uns mamífers marins, de color blanc i amb una silueta característica. Una silueta que també ha donat el nom a un avió dels més lletjos, L’Airbus A300-600ST Beluga. Però d’altra banda hi ha un esturió anomenat beluga. La clau és que el nom d’esturions fa referència a un gènere de peixos que inclou moltes espècies. Els caviars més escassos, cars i prestigiosos s’obtenen de tres en particular. L’esturió europeu o beluga (Huso huso), el sevruga (Acipenser stellatus) i l’esturió rus o oscietra (Acipenser gueldenstaedtii).

Són peixos que viuen als mars Negre, Caspi, d’Azov i, de vegades a l’Adriàtic. Però a tot arreu estan patint la sobreexplotació, la contaminació i la destrucció dels seus hàbitats, de manera que estan a la llista d’espècies en perill crític d’extinció. Això fa que el caviar sigui escàs i per tant el preu és car. Millor dit caríssim. A molts indrets venen caviar de beluga, però quasi sempre és un succedani o una enganyifa. Fàcil de comprovar quan recordem que el preu de l’autèntic pot rondar els 20.000 dòlars el quilo.

És divertit quan trobes pàgines de gastronomia que t’expliquen els seus beneficis nutricionals ja que és ric en proteïnes, vitamines E, B, C, fòsfor, calci, potassi, iode o zinc. Està be saber-ho, però de veritat algú es gasta aquesta quantitat increïble de diners pensant en les seves propietats nutricionals? Ni en broma. La gràcia del caviar és, bàsicament, que és caviar. Amb tot el glamour que pot implicar. És l’exemple extrem de com el menjar pot ser una necessitat fisiològica, però també és una font de plaer, un fet cultural o un distintiu de nivell social i econòmic.

En tot cas pels mortals comuns que ens sembla excessiu gastar tants diners en aliments només perquè queden sofisticats, sempre podem tirar dels succedanis de caviar. Simples ous de diferents tipus de peix que també tenen iode, zinc i unes quantes vitamines, però que, sobretot, li donen un toc diferent a un sopar que volem que sigui una mica més sofisticat. Com que n’hi ha de moltes mides i colors (blanc, negre, gris, taronja,…) podem triar sense dificultat i es divertit comparar els preus.

Per cert, l’últim embolic que trobo és sobre l’origen de la paraula “caviar”. Hi ha qui diu que ve de l’italià “caviale”, del grec medieval “khaviari”, del turc “javiar”, del tàrtar “khavia” o del  farsi “khaya”. Imagino que tot és en part cert ja que les paraules també evolucionen i s’adapten a diferents indrets, de manera que tenen molta història al seu darrere. La paraula caviar no és cap excepció, tot i que segurament té més futur que no pas els pobres esturions salvatges.

El cervell de Sant Jordi

dimecres, 23/04/2014

hemisferis.jpg Sant Jordi. El dia més maco de l’any. Avui arreu trobem llibres i roses en un costum que no deixa de tenir un simbolisme fantàstic. Fet i fet, aplegar llibres i roses, coneixement i sentiments, no deixa de ser una combinació extraordinària per millorar en tots els aspectes. Sempre diem que cal fer esport per mantenir en bon estat el cos. Però al cervell li passa el mateix. Cal exercitar-lo.

El cas és que del cervell s’explica, exagerant una mica, que els seus dos hemisferis controlen aspectes ben diferenciats de la nostra vida mental. Uns hemisferis que avui estan ben representants, precisament, amb els llibres i amb les roses.

El llibre pot simbolitzar la cultura, el coneixement, el saber adquirit que passa de persona a persona i d’una generació a les següents. Ara la cosa comença a canviar, però durant molt temps, els coneixements de la humanitat estaven emmagatzemats en llibres. D’aquest material se n’encarrega el nostre hemisferi cerebral esquerre. El mateix fet de llegir està controlat per l’hemisferi esquerre. Una part del cervell encantada de treballar amb textos ordenats, amb xifres, dades, informació que podem analitzar, catalogar, endreçar i processar. Sense ell, la civilització no s’hauria mogut dels temps prehistòrics. És extraordinari tot el que devem a la combinació dels llibres i de la capacitat del nostre hemisferi esquerre per processar tota la informació que contenen.

Però també hi ha la rosa. El símbol de l’amor, els sentiments, la passió i les bogeries que fem sense gaire sentit però que ens fan tan feliços (o desgraciats). Els humans expressem els sentiments de mil maneres diferents i els simbolitzem amb tota mena d’objectes, però les flors són un dels més clàssics. I les roses excel·leixen en aquesta simbologia. De tota aquesta tempesta de sensacions se n’encarrega l’hemisferi dret. El que tracta la informació de manera no lineal, connectant coses sense ordre, o amb un ordre que només ell entén. Aquesta part del cervell descarrega hormones a cabassos en resposta a estímuls que aparentment no tenen cap sentit o que només el tenen per l’implicat. La bellesa, les emocions, els sentiments, el plaer per l’art, tot això queda controlat per l’hemisferi dret.

En realitat, les dades indiquen que aquest perfil no és gens exacte i que tots dos hemisferis treballen en tots els aspectes. L’únic que passa és que les funcions no estan repartides exactament per igual entre un hemisferi i l’altre. Però avui tant se val. Per un dia podem acceptem la exagerada divisió cerebral entre el coneixement i les emocions sense donar-hi massa voltes. Després de tot, combinar amb gràcia les roses i els llibres, l’hemisferi esquerra i l’hemisferi dret, el saber i el sentir, és una recepta infal·lible per ser millors persones i per viure en una societat més culta i més amable.

De manera que ja ho sabeu; regaleu, i que us regalin molts, llibres i moltes roses. I gaudiu de Sant Jordi.

Les estrelles mai més seran les mateixes

dimarts , 22/04/2014

kepler186f_comparisongraphic_0.jpg Al març del 2009, la NASA va enviar a l’espai una nova missió tremendament interessant. L’observatori espacial Kepler, que havia de buscar planetes similars a la Terra al voltant d’estrelles llunyanes. En aquell moment ja havíem identificat exoplanetes, però tots eren gegants gasosos, gens prometedors per buscar-hi vida. Amb la missió Kepler, esperàvem identificar planetes de mida terrestre, molt més interesants.

Cinc anys després podem dir que el resultat ha superat de llarg les expectatives. Quan una fallada tècnica va obligar a concloure la missió el maig del 2013 ja havia identificat 2740 candidats a planetes. Eren candidats perquè calia verificar les dades i comprovar-ho tot abans de donar-los per bons. Aquest mateix febrer d’en van confirmar més de set-cents, i tot i que la majoria segueixen sent gegants gasosos, ja n’hi ha uns quants de mida similar a la Terra.

Es deien súper-Terres ja que mesuraven al voltant del doble del nostre planeta. Tot i ser relativament grans, ja no eren planetes gegant com Neptú o Júpiter. L’altre cosa important era a quina distància estaven de la seva estrella. Hi ha un marge de distàncies en que si hi hagués aigua al planeta, aquesta no estaria en forma de vapor ni congelada. És el que s’anomena la “zona d’habitabilitat”.

Doncs el que de moment és el millor candidat a planeta habitable l’han presentat fa uns dies. S’anomena Kepler-186f, ja que al catàleg de la missió Kepler, la estrella ocupa el lloc 186 i el planeta és el cinquè d’aquell sistema solar. Els altres planetes són Kepler 186b, c, d, i e. (La lletra “a” no s’adjudica a cap planeta sinó a l’estrella mare).

El sistema solar Kepler-186 és diferent del nostre. L’estrella és una “nana roja”, una estrella més petita i freda que el nostre sol. Això fa que la “zona habitable” sigui més propera a la estrella que en el nostre sistema solar. Kepler-186f orbita al límit exterior, però dins d’aquesta zona, de manera que tindrà una superfície relativament freda, però per poca atmosfera que tingui, l’aigua podria estar en forma líquida (això en el cas que hi hagués aigua, que tampoc ho sabem).

L’altra dada interessant són les seves dimensions. És gairebé igualet que la nostra Terra. Només un 10 % més gran. De fet, és el planeta més similar al nostre dels que hem identificat fins ara.

De fet, en sabem poca cosa més. Podem especular fins cansar-nos, però ignorem quasi tota la resta d’aquest planeta. I com que està a cinc cents anys llum de distància, no serà fàcil esbrinar moltes més coses. Però només el fet de saber que està allà ja resulta fascinant. Potser en poc temps n’identificarem d’altres més propers. Altres planetes dels que podrem intentar captar alguna informació sobre la seva composició, la seva atmosfera i les seves condicions de superfície.

I, per descomptat, seguir-los atentament per mirar si emeten algun tipus de senyals que indiquin tecnologia. Emissions de radio o de qualsevol altre tipus que podem esperar en una civilització tecnològica. Això ja seria el premi gros i el menys probable. Fins i tot si a Kepler-186f hi hagués algú observant la Terra, no detectaria res ja que els nostres senyals de radio encara trigaran quatre segles a arribar-hi. Però per poc probable que sigui sentir alguna cosa, val la pena escoltar.

Ara em fa gràcia llegir el final del que vaig escriure fa cinc anys a l’antic “Centpeus”, quan parlava de l‘inici de la missió Kepler:

“..si no hi ha contratemps, l’Univers passarà a ser un lloc molt diferent en els propers anys. On ara veiem únicament puntets de llum, aviat hi veurem indrets on cercar altres formes vida. Les estrelles mai més seran les mateixes!”

L’Univers, la mort i la física quàntica

dimecres, 16/04/2014

schrodinger.jpg Aquests dies ha aparegut la notícia d’un científic que afirmava disposar de proves definitives de l’existència de la vida després de la mort i que, de fet, la mort com a tal, no existeix. (Suposo que hi ha poques notícies, perquè tot això ja s’havia publicat l’any passat.)

Reconec que quan topo amb aquestes notícies (cada vegada n’hi ha més?) m’entra una mandra infinita. Un avorriment profund. Però prenc paciència i confesso que m’entretinc comptant quantes línies trigaran a aparèixer les paraules “física quàntica”. Proveu-ho. No falla mai. En aquesta ocasió apareixen a la cinquena línia de la notícia. Per mi, la seva aparició és la prova fefaent que tot plegat… és una collonada sense cap ni peus.

Aquesta vegada ho presenta en Robert Lanza, un metge de la Universitat Wake Forest, de Carolina del Nord, especialista en cèl·lules mare. Potser hi ha qui pensa que els científics hi entenem de tot, però us asseguro que en general, els metges saben molt de medicina, una mica (poc) de biologia, menys de química i gairebé res de física quàntica. De fet, fins i tot entre els físics n’hi ha que no en saben gaire de quàntica. Molts meteoròlegs són físics. Experts en dinàmica de fluids i coses similars, però es cuiden molt de ficar-se en la física quàntica.

Perquè una cosa és tenir alguna idea sobre els fonaments de diferents branques de la ciència. I una de molt diferent és saber-ne prou com per bastir teories en camps que ens son aliens. Jo soc biòleg però tinc clar que la meva opinió només té algun valor (si és que el té) en temes sobre patologies inflamatòries, que és en el que estic ficat. Entenc com va el càncer, però no discutiré amb un oncòleg. Recordo coses de botànica o ecologia, però molt per sobre. I tot això són temes de biologia! No cal dir que en física estic ben peix. Però sembla que si un dia deixo anar qualsevol bestiesa que inclogui les paraules “física quàntica” sortirà un titular dient “un científic afirma que….” com si fos tots els científics servissin per parlar de tot. I especialment de física quàntica.

En aquesta ocasió, el noi ha proposat una hipòtesi, aparentment molt filosòfica segons la qual l’Univers només existeix com a conseqüència de la ment humana. No m’hi he entretingut gaire i potser m’he fet una idea errònia, però semblaria que agafa una idea correcta i la porta massa enllà. És cert que la visió que tenim de l’Univers està condicionada per la nostra ment. Som animals visuals i veiem en tres colors, per tant, l’univers el mirem com estrelles i galàxies que emeten llum. Si fóssim ratpenats que ens guiem sobretot per ultrasons, la imatge de l’Univers seria molt diferent. Si fóssim bacteris als que la gravetat quasi no ens afecta i en canvi la viscositat del medi si, dons també construiríem en les nostres ments un univers molt diferent.

Però una cosa és la imatge que ens muntem de l’univers i una altra la realitat de l’univers. I aquí podem discutir hores i hores sobre el concepte de “realitat”, però no en trauríem l’entrellat. Però passar d’aquí a dir que l’univers només existeix en la nostra ment és un gran salt. L’únic univers que existeix en la nostra ment és el que imaginem, però això no vol dir que fora de la ment no existeixi un univers real. O que la mort no sigui real. Quan un es posa a filosofar sense més pot deixar anar bestieses considerables. Encara que siguis científic.

I, aleshores penso: en tot això, que hi té a veure la física quàntica? Doncs diria que res. Però sempre és útil esmentar-la perquè no es noti gaire que dius bestieses. Ningú discuteix amb la física quàntica. Només els físic quàntics, però d’aquests n’hi ha poquets i aparentment als periodistes mai els passa pel cap verificar amb ells les informacions sobre el tema.

I si està més enllà del nostre abast?

dilluns, 14/04/2014

Ment.png La ciència ha anat recollint grans èxits des que la vàrem començar a fer servir. Gràcies a ella, molts dels grans misteris als que ens enfrontàvem els humans han anat caient o s’han anat limitant. Ara ja sabem de que està feta la matèria, quant mesura l’Univers observable, perquè brillen els estels o com ha evolucionat la vida. Moltes d’aquestes respostes han donat peu a altres preguntes i segur que amb el temps algunes respostes hauran de ser revisades. Però en general, el progrés de la ciència ha donat uns fruits incalculables.

I tot i així, queden temes que encara es resisteixen. Preguntes per les que no tenim resposta. Qüestions que no sabem com abordar. De totes elles, l a més intrigant i, potser la mes important, és el misteri de la ment.

Sabem moltes coses de la ment, de la consciència. Sabem que és el resultat del funcionament del cervell. Danys al cervell causen problemes mentals. La mort del cervell implica la desaparició de la ment. Determinats estats d’activitat del cervell condicionen estats mentals com el dormir, el somiar, el tenir por o el fet d’estar concentrat. Però això és una observació que simplement ens situa en el suport biològic de la ment o, si o ho preferiu, de la consciència. Una observació que no ens apropa gens a entendre com s’origina la ment. Com passem de senyals entre neurones a pensaments, emocions o percepcions?

La resposta no és només que no ho sabem. És que no en tenim ni la mes remota idea i ni tan sols sabem per on començar a plantejar-ho.

Perquè, com es diu en ocasions: per aquesta pregunta, quina mena de resposta esperem? Algú podria dir que hi ha un camp mental que queda modificat i bla bla bla. Però seguiríem en les mateixes. Com un camp mental modificat dóna lloc a una percepció subjectiva? A la consciència del jo? Hi ha qui especula amb una nova partícula. Però ens serviria de res l’existència d’uns hipotètics mentalions? Perquè fins i tot si això existís, tornaríem al mateix; com una nova partícula explica el fenomen de la consciència?

Ara com ara podem descriure el que observem amb més i més detall. Podem analitzar els senyals neuronals, els mediadors químics implicats, la interacció entre el cervell i l’ambient. Però res de tot això ens servirà per explicar la ment. Potser sigui informació necessària, però de cap manera serà la clau que busquem.

I una idea inquietant sempre plana sobre aquesta recerca. Potser simplement el tema ens supera. Potser el nostre cervell està incapacitat per entendre que és la ment. Ens creiem els reis del mambo i tenim una confiança il·limitada en les nostres capacitats. Per descomptat que hi ha moltíssimes coses que ignorem, però confiem que esbrinar-les serà només qüestió de temps. Per moltes preguntes estic segur que sí. Però és justificada aquesta confiança per tots els temes que volem resoldre?

Un escarabat té consciencia? Jo no ho crec. O si la té és extremadament rudimentària. Però el que estic segur és que no pot entendre un poema. Simplement, està més enllà de les capacitats del seu cervell. Un peix no pot entendre una integral. De nou, el problema supera la capacitat de processament del seu cervell. Hi ha problemes que són inabastables per determinats nivells de complexitat cerebral. Que ens fa pensar que el nostre cervell no presenta aquestes limitacions? Potser no veiem per on enfocar el problema de la ment perquè està més enllà de les nostres capacitats. Més enllà de la nostra imaginació. Una possibilitat que no hem de descartar.

O potser aquest raonament sigui només una excusa per justificar el fracàs que hem tingut fins ara per resoldre el major problema al que ens hem enfrontat mai els humans. La nostra ment. Nosaltres mateixos.

De totes maneres, podem deprimir-nos i deixar-ho estar, o seguir investigant. Amb la primera actitud segur que no el resoldrem. Amb l’altre, potser sí o potser no. Sembla més assenyat, més interessant i fins i tot més divertit, seguir intentant-ho.

Dia mundial de la homeopatia?

divendres, 11/04/2014

Homeopathic332.JPG Ahir va ser un dia interessant. A les xarxes socials hi havia qui parlava del dia mundial de la homeopatia. Hi havia qui ho celebrava amb actes diversos i altres que es posaven les mans al cap. Realment era una mica paradoxal que fos pocs dies després que es publiqués un informe a Austràlia intentant clarificar si realment hi ha evidència que serveixi per alguna cosa. Per descomptat, la conclusió era que no tenim evidència que serveixi per tractar cap malaltia.

En realitat és la mateixa conclusió a la que ja s’havia arribat l’any 2005 en un estudi a The Lancet. Allà avaluaven els estudis fets per comparar homeopatia amb placebos i amb altres tractaments i trobaven que només funcionava quan l’estudi estava mal fet. Si el grup estudiat era massa petit, o no seleccionaven correctament els participants, o coses així. Cap sorpresa. L’efecte placebo en plena acció. Genial per qui li va bé el placebo. Només que una mica car i que moltes vegades hi ha tractaments millors.

Però no deixa de ser sorprenent que li dediquin un dia internacional. És cert que, a part dels que semblen raonables, hi ha dies internacionals per coses que d’entrada semblen sorprenents: Dia Europeu de la solidaritat i la cooperació entre generacions (29 d’Abril); Dia internacional per la preservació de la capa d’ozó (16 de Setembre); Dia mundial de les aus migratòries (11-12 de Maig)… Però dia internacional d’una pseudociència que la ciència diu que no es real? Com s’ho han fet? Tan poderós és el lobby homeopàtic? Que potser aviat tindrem un “dia internacional de la màgia, la bruixeria i altres de coses que la ciència descarta”?

Doncs de fet no. El que passa és que aquesta també és una diada que podem considerar homeopàtica en el sentit que, de fet, no hi és. Se l’han inventat per la cara. Està anunciat a la web de la multinacional de productes homeopàtics Boiron, però no surt a les llistes de dies oficials. Al menys, les que he mirat. La de la ONU i coses aixi. De fet, el dia 10 d’Abril no és el dia mundial de res, cosa que ben pensada ja és escaient si parlem d’homeopatia. Una diada imaginada per una teràpia imaginaria.

Sí. Ja ho se. Hi ha qui li funciona. No cal insistir-hi. Només es tracta de dir les coses pel seu nom, i tot sembla indicar que es pronuncia placebo. Ningú nega que el placebo funcioni.

Per una altra casualitat, fa poc vaig anar a la presentació del llibre “Homeopatia sense embuts”. Un llibre curiós en el sentit que poques editorials publiquen coses que van contra la moda. La pela és la pela. El normal és trobar articles als diaris promovent la homeopatia i amb un nivell crític proper a zero pel que fa als redactors. Però sempre es divertit descobrir que ara podem trobar raigs X homeopàtics aconseguits fent passar raigs X per l’aigua i després diluint aquesta aigua molt i molt. També serveix amb llum solar homeopàtica, per tractar, es clar les cremades per excés d’exposició al sol. No he mirat perquè serveix la merda de gos homeopàtica, però no penseu que m’ho invento. En tot cas, si algú vol pagar per prendre un preparat d’aigua amb memòria d’“Excrementum caninun”, allà ell.

En tot cas, la propera vegada que vulgueu muntar un xou ben gran no hi ha cap problema. Declareu el dia mundial que us faci més il·lusió, i a celebrar-ho. Res ho impedeix i si caieu en gràcia, molts diaris se’n faran ressò i al finals semblarà que és un dia oficial com la resta.

Nebulosa d’Orió. Cada vegada més propera

dijous, 10/04/2014

Des de la Terra, la constel·lació més espectacular és, probablement, Orió. Quan comences a descobrir com agrupar els estels, Orió és de les més senzilles de identificar. La figura del caçador, amb el seu cinturó i la seva espasa destaquen entre moltes altres figures imaginàries. Inicialment només veiem puntets brillants al cel que identificàvem amb estrelles. Algunes semblaven tenir un color particular i altres eren més o menys brillants, però tot plegat eren estrelles.

orio 1.jpg

El que passa és que l’estrella del centre de l’espasa d’Orió tenia una cosa estranya. Es veia lleugerament difusa. Per això, aviat es va catalogar, no com estrella sinó com nebulosa i va entrar al catàleg Messier com la nebulosa M42. Era una mena de petit núvol brillant al cel. Un aspecte que es va poder confirmar quan vam començar a disposar de telescopis. Aleshores va quedar clar que la nebulosa d’Orió era un indret ben particular. I d’una inquietant bellesa.

orio2.jpg

Amb telescopis millors i tècniques de fotografia més modernes i més sensibles, la taca difosa va agafar forma i es va fer més gran. Bona part de la seva brillantor era massa feble per veure-la a simple vista. Hi havia zones de diferents tonalitats que es desplegaven en una àrea molt més gran de l’imaginat.

Orio 3.jpg

I quan finalment vam posar el telescopi Hubble a l’espai ens vam endinsar en els secrets de la nebulosa d’Orió. Allà, el gas era atrapat per la gravetat i anava condensant l’hidrogen fins donar lloc a la formació de noves estrelles. Hem pogut fotografiar discs de material protoplanetari al voltant d’estrelles incipients. Futurs sistemes solars que estan generant-se al davant dels nostres ulls. La radiació i les temperatures que hi ha per allà fan que tot brilli en totes les longituds d’ona. Veure el firmament des d’allà dins ha de ser un espectacle increïble. Res a veure amb el nostre fosc cel nocturn.

És agradable pensar com en som d’afortunats d’haver pogut viure en una època que ens permet admirar la extraordinària bellesa que s’amagava en allò que pels astrònoms de l’antiguitat només era una estrella més (la marcada M42 a la primera imatge) que tenia, com a única particularitat, el fet de ser lleugerament difosa.

Perquè no direu que no és espectacular!

orio 4.jpg

L’illa de Robinson Crusoe

dimecres, 9/04/2014

isla-robinson-crusoe.jpg Abans es deia “Isla Más a Tierra”, per diferenciar-la de la veïna ”Isla Más Afuera”, però l’any 1967 li van canviar el nom i la van rebatejar amb el nom de “Isla de Robinson Crusoe” ja que la famosa novel·la de Daniel Defoe es va inspirar en l’estada d’un mariner escocès anomenat  Alexander Selkirk, que va ser abandonat en aquella illa pel capità del seu navili. De fet, l’illa de Más Afuera la van rebatejar amb el nom del desgraciat mariner. En realitat, Defoe es va inspirar en aquest mariner, però la illa de la novel·la la va situar a l’Atlàntic, prop de la desembocadura de l’Orinoco. La real està situada a uns 400 quilòmetres de la costa xilena i forma part de l’arxipèlag de Juan Fernández.

Semblaria que és un indret inhòspit, però de fet parlem d’illes del Pacífic sud. No deu ser casualitat que s’ha declarat reserva de la Biosfera per part de la Unesco. Una declaració justificada pels seus incomparables paisatges i, principalment, els fantàstics esculls de corall que fan les delícies dels submarinistes.

La biodiversitat que s’hi pot trobar és la habitual en les illes del Pacífic. Espècies animals i vegetals variades, adaptades al seu entorn i amb uns quants endemismes que la fan particular. Res que les altres illes no presentin. En el cas de la de Robinson Crusoe, l’estrella deu ser un petit ocell en perill d’extinció, un colibrí vermell amb el bec negre anomenat “picaflor de Juan Fernández” (Sephanoides fernandensis).

Altres organismes que també hi habiten, encara que no sigui en exclusivitat són el pingüí de Magallanes (Spheniscus magellanicus) o el Lobo Fino de Juan Fernández (Arctocephalus Phillippi), una mena de llop marí. La flora presenta una característica habitual en aquests indrets. S’hi han identificat unes quatre-centes espècies de plantes, de les que fins cent trenta dos són endèmiques. El problema és que per la sobreexplotació n’hi ha moltes que van arribar a estar en perill seriós d’extinció. Això va canviar quan es va declarar reserva de la biosfera i ara, amb menys pressió ambiental està recuperant el seu esplendor.

La població és modesta. Uns sis cents habitants que viuen sobretot de la pesca i el turisme. Els submarinistes hi van per visitar els esculls de corall i un vaixell alemany enfonsat en aquelles costes durant la primera guerra mundial. Ja se sap que cada terra s’espavila amb els recursos que té. Hi ha qui pensarà que es un tipus de vida massa tranquil, que es un indret massa aïllat o que les oportunitats de progrés que hi ha són massa limitades. Com en tot, el que compta és la opinió dels habitants de la illa. A l’època d’internet, s’ha de ser molt innocent per pensar que hi ha indrets tan completament aïllats com a l’època de Robinson Crusoe.

Segurament l’illa de Robinson Crusoe és un bon lloc per anar-hi. Les seves dimensions són modestes, però ja se sap que el més important en aquests indrets, no és que siguin més o menys grans sinó que hi estiguis a gust.

Aquella nyonya després de dinar…

dimarts , 8/04/2014

sleepy-709419-m.jpg Acabes de dinar i poc després entren unes ganes terribles de dormir. Un ensopiment t’envolta, una somnolència fa que et costi mantenir els ulls oberts, i qualsevol feina guanya un parell de graus de dificultat. Això és especialment notori si el menjar ha sigut abundant. La somnolència post-pandrial, que és una manera sofisticada de parlar de la nyonya de després de dinar, pot resultar fins i tot perillosa si has de conduir o fer alguna activitat semblant. Però com a mínim és una llauna si tens una reunió, un seminari o una classe. Unes activitats que no cal que siguin especialment avorrides per fer-te caure adormit a primera hora de la tarda.

De vegades es diu que és perquè la sang es destina a la digestió i per tant, el cervell queda amb el flux sanguini reduït. La primera part és correcta. Bona part del flux sanguini es deriva cap els òrgans digestius. Budells, fetge i estómac. Però la segona part de la explicació no és correcte. El cervell controla molt bé el flux sanguini ja que seria molt perillós alterar-lo. Durant la digestió la sang que es deriva cap a la panxa es retira sobretot de la musculatura. No pas del cervell.

Aleshores, si la falta de sang al cap no és el motiu, com s’entén aquella soneta tan irresistible mentre fem la digestió? Doncs el culpable és un vell conegut. El sistema nerviós parasimpàtic.

Alguna vegada ja n’hem parlat. Del sistema nerviós autònom, el que s’encarrega del manteniment automàtic de la fisiologia, n’hi ha dos que funcionen amb activitats oposades. El simpàtic, responsable de les reaccions que impliquen activitat, tensió, nervi…, vaja! Les que resumim amb el nom de “resposta de lluita o fugida”. I d’altra banda el parasimpàtic que fa tot el contrari. Descans, relax i estalvi energètic. Això potser és simplificar una mica massa les coses, però com idea general serveix.

Doncs la clau és que la digestió és un procés que demana molta energia. Després n’extraurem encara més a partir dels aliments. Però per començar cal invertir un bon esforç metabòlic en trencar les molècules dels aliments en parts més senzilles, absorbir-les i enviar-les als diferents compartiments del cos on es tornaran a emmagatzemar de maneres útils per al nostre organisme. Com que és molt car energèticament, cal estalviar en la resta, de manera que tot plegat queda sota el control del sistema nerviós parasimpàtic, que el que fa és posar el cervell en mode “estalvi d’energia”. I que millor per estalviar energia que mandrejar dormint a l’ombra?

Hi ha més coses que hi col·laboren. Per exemple, la disponibilitat d’aminoàcids fa que hi hagi més síntesi de serotonina, un neurotransmissor que està relacionat amb la són. Però sense la gran aportació del parasimpàtic, la somnolència post-pandrial seria poca cosa. Podríem anar als seminaris i mantenir-nos atents fins i tot enfront les mes espantoses presentacions de PowerPoint fetes amb llum tènue. Les classes no quedarien perdudes en un racó del cervell desconnectat de la memòria i no caldria aturar el cotxe cada vint minuts per prendre més cafè i airejar-nos.

En canvi, a l’estiu, durant les vacances, estirats a l’ombra d’un arbre després de fer un bon àpat, donar via lliure a l’activació del parasimpàtic ofereix uns dels millors moments que es poden gaudir.

Noè, Utnapixtim i uns quants problemes.

dilluns, 7/04/2014

utnapishtim.jpg Diuen que hi va haver una època en què els déus vivien al costat dels humans a la ciutat de Shuruppak. Els humans, però, es multiplicaven massa i feien molt soroll, de manera que el déu suprem Enlil va decidir acabar amb la raça humana amb una immensa inundació. Però el déu Enki, que els havia creat, va tenir pietat i va ordenar al savi Utnapixtim, que construís un vaixell per pujar-hi totes les espècies vivents. La terra va ser assolada per un gran diluvi que va durar sis dies i sis nits fins que el setè tot es va calmar. Aleshores Utnapixtim va mirar des del vaixell i va veure com tota la humanitat s’havia convertit en argila i com al paisatge inundat només hi emergia el cim de la muntanya Nisir, on s’havia posat l’arca. Una setmana després, Utnapixtim va deixar anar un colom que va tornar. Després va deixar anar una oreneta que també va tornar. Finalment va deixar anar un corb que ja no va tornar. Utnapixtim va entendre aleshores que les aigües ja havien baixat i que l’ocell havia trobat un lloc on posar-se.

(De la taula XI de la llegenda de Guilgameix. Poema èpic sumeri escrit fa 4700 anys.)

La llegenda del diluvi universal que apareix a la Bíblia i que amb la pel·lícula “Noè” estarà uns dies de moda, no és gaire original. De relats similars n’hi ha a moltes cultures, però el més antic és el que apareix a la llegenda de Guilgameix, escrita pels sumeris fa prop de cinc mil anys. Descobrir el poema i la feinada que va tenir el pobre Utnapixtim fabricant l’arca per guardar-hi els animals que havien de repobla la terra, fa que et preguntis que els passa pel cap als ultraortodoxos que defensen la literalitat del relat bíblic. I encara més infantils semblen els que conten metres quadrats de superfície per “demostrar” que efectivament hi cabien una parella de tots els animals.

Per descomptat que no hi cabien. Només els que desconeixen la immensa diversitat d’espècies vives que hi ha al planeta s’ho pot imaginar. També hi ha el problema de les distàncies que haurien de recórrer en poc temps. I el de posar junts animals de climes polars amb altres de climes desèrtics. Hi ha el tema del menjar, dels instints, de l’aigua, de que fer amb les defecacions, i de mil coses més. Sempre es pot recórrer a un grapat de miracles per controlar tots i cada un d’aquests obstacles, però fer miracles per evitar els problemes causats pel teu miracle i entremig demanar a un paio que faci una feina sobrehumana i no ajudar-lo construint la nau miraculosament, té poc sentit.

El problema de prendre’s les coses literalment és que de seguida et fiques en embolics molt ridículs.

De totes maneres, a mi sempre m’ha agradat més el problema del que passaria amb els animals “després” de sortir de l’arca. Només hi ha una parella de gaseles i una de zebres. Que fa el lleó? Se les menja? Si ho fa… adéu a l’espècie. Si no, els lleons s’extingeixen per inanició. I si ha de deixar temps perquè repoblin la sabana, caldrà esperar molts anys. Cal un altre miracle perquè els animals no es mengin entre sí durant, diguem un parell de segles!

Els insectes repoblarien ràpidament el planeta, però tampoc tindrien gaire vegetals per alimentar-se. Podrien quedar llavors, però cal una estació per germinar, i molts insectes viuen unes poques setmanes. No tenen temps d’esperar. A més, el primer plançó que sortís seria devorat per milers d’espècies diferents d’artròpodes. Que només d’escarabats en tenim unes 350.000 espècies! Per no parlar de les pobres musaranyes, que han de menjar moltíssim cada dia o es moren.

A més. Noè! Perquè no vas matar-ne alguns? Ens hauríem lliurat de mosquits, paneroles o puces! Mira que ho tenies fàcil. Això no t’ho perdonarem mai.

Finalment hi ha el tema de la variabilitat genètica. L’endogàmia és una cosa a evitar sempre que es pugi. A partir d’una única parella, qualsevol espècie ho té molt fumut per diversificar-se. Amb milions d’anys per davant i molta sort, potser. Però que totes ho aconsegueixin…! Vinga, toca encarregar un altre miracle per afegir una mica d’alegria i variació al DNA de la primera generació filial.

És motiu de riure, però la veritat és que m’acostumen a generar més aviat irritació tots els que dediquen molts esforços a pretendre imposar una visió literal del que explica la Bíblia (o el llibre sagrat en que creguin) i en canvi, acostumen a passar olímpicament per alt el missatge ètic, que és el que realment pot ser valuós.