ARA Ciència

Una cosa que acostuma a desconcertar és el nerviosisme que genera en els científics el virus de la grip. Espantar-se per coses com l’Ébola o la pesta negra sembla comprensible, però la grip? Si, ja sabem que la grip espanyola del 1918 va ser una epidèmia terrible, però des d’aleshores cada any hem tingut l’epidèmia estacional de grip i la percepció que en tenim és que no n’hi ha per tant.

Però el virus de la grip té una capacitat diabòlica per anar canviant d’aspecte. I cada canvi fa que es modifiquin les seves propietats, de manera que alguna vegada agafarà un perfil dolent de veritat. Només és qüestió de temps.

Curiosament, es tracta d’un virus senzillet. Només té 8 gens. Però si els mirem de prop veiem els primers detalls interessants. per començar no conté DNA. Els seus gens són fragments de RNA. Hi ha uns quants virus que ho tenen això, però el detall significatiu és que la maquinària per copiar RNA és més dolenta que la que fem servir per copiar el DNA. Això vol dir que comet més errors i que per tant apareixen formes mutants amb molta més freqüència.

Els vuit gens serveixen per fer vuit proteïnes amb funcions molt concretes. Les més conegudes són les que hi ha a la superfície del virus i que s’anomenen Hemaglutinina i Neuraminidasa. Son les que donen lloc a les sigles H i N que es fan servir per parlar dels virus. Un H1N5 és el que té la forma 1 de la Hemaglutinina i la forma 5 de la Neuraminidasa. Per ara tenim identificades 16 hemaglutinines i 9 neuraminidases diferents. Les combinacions possibles són moltes!

La feina que fan és determinant. La hemaglutinina és la proteïna que fa servir el virus per unir-se a les cèl·lules que infectarà. Encaixa com un pany en una clau sobre alguna proteïna de la superfície d’alguna cèl·lula del pulmó. Segons el tipus de virus que sigui (segons l’hemaglutinina que porti) s’unirà a unes o altres cèl·lules i això farà que la malaltia sigui més o menys greu. Pot afectar només a cèl·lules del nas o de la gola, o pot tenir més facilitat per unir-se a cèl·lules de les profunditats dels pulmons, amb efectes més greus per l’afectat. Per exemple, el de la grip del 1918 generava una resposta immunitària tan exagerada que danyava les cèl·lules del pulmó i en un o dos dies els afectats morien ofegats amb el pulmons plens de líquid.

La neuraminidasa el que fa és permetre que el virus entri dins la cèl·lula. La seva funció és fer forat per la membrana cel·lular i portar el virus a l’interior. De nou, segons el tipus de neuraminidasa que sigui ho farà amb molta o poca eficiència i la malaltia serà més o menys greu. Si li costa entrar, quedaran afectades menys cèl·lules qui si entra com si res.

Les altres proteïnes corresponents als altres sis gens serveixen per mantenir el RNA víric ben empaquetat i per fer copies de si mateix quan estigui dins la cèl·lula infectada.

Però encara hi ha un altre detall rellevant en el cas d’aquest virus. Els nostres gens estan units seqüencialment en una única cadena de DNA, però els vuit gens del virus de la grip son vuit cadenes de RNA independents. Sembla poc important. Però si alguna persona s’infecta amb dos virus simultàniament tindrà els vuit gens d’una variant i els vuit gens de l’altra. I els virus que surtin portaran empaquetats vuit gens que poden ser qualsevol combinació dels que hi  havia dins la cèl·lula.

Això és particularment greu quan s’ajunten un virus humà amb un de porc o un d’ocell dins la mateixa persona. El cocktel resultant pot portar qualsevol combinació de gens del virus aviar, humà o porcí. Quan es va analitzar el virus de la grip A del 2009 es va veure que la barreja tenia de tot (5 gens dels virus dels porcs, 2 dels virus aviars i un del virus humà). I a sobre, sempre hi haurà mutacions afegides degudes a la baixa fiabilitat de la copia del RNA que encara generaran més versions diferents. Molts no funcionaran correctament, però també en poden sortir que incorporin les pitjors característiques de cada un. De fet, és com anar jugant cada dia a la loteria amb milions de números. Amb prou temps  segur que al final tocarà la grossa. I en aquest cas la grossa és un mal assumpte.

Abans o després sortirà un virus que es transmeti fàcilment en humans, que s’uneixi a cèl·lules de les profunditats del pulmó, que entri amb facilitat i que es multipliqui amb gran eficàcia. Totes aquestes peces ja estan corrent per algun lloc. I al final es trobaran totes juntes. Trigarà més o menys, però segur que acabarà passant.

És simplement per això que ens posa tan nerviosos el virus de la grip.

Aquests dies fa força fred,  i si ets calb, la sensació de fred encara és més notable, de manera que m’he decidit i he anat a comprar-me una gorra. La gràcia és que fins i tot quan ja has trobat el que buscaves, és entretengut anar-te provant tota mena de barrets. No m’hi vaig resistir i va ser divertit fins que, inesperadament, en vaig trobar un que realment m’agradava. El problema és que quan un és més aviat tímid, el que intenta és no destacar massa. I en una època en que els barrets no s’estilen, portar-ne un és justament una manera de fer-se notar.

Però de vegades et dius “… què dimonis!”. Total, que a més de la gorra discreta, també tinc un barret fantàstic. No és exactament el d’Indiana Jones, però hi té una certa retirada (si! Soc friki. Que passa?). Ara només em falta reunir prou decisió com per portar-lo pel carrer. Mentrestant, me l’he mirat i m’he preguntat de quin coi de material es fan els barrets. Perquè és una mena de fibra que no sembla teixida.

La resposta és que es fan amb feltre, però això no em treu el dubte. Que és i com es fa el feltre? La veritat és que ho ignorava tot del feltre tret que es fa servir molt per treballs manuals. I buscant coses del feltre he descobert que és un dels materials que els humans hem fet servir des de la més remota antiguitat. I avui en dia encara hi ha tribus nòmades que fan les seves tendes amb feltre.

El material per fer feltre és la llana. I realment no està teixit. No hi ha fibres en una direcció tramades amb altres perpendiculars. Estrictament és un aglomerat. La clau està en l’estructura microscòpica de les fibres de llana. Aquestes tenen un nucli fet de queratina, però a la superfície presenten una coberta feta d’una mena d’escates disposades com les teules de les cases. Per enfeltrar la llana es tracta, bàsicament, d’humitejar-la, d’escalfar-la i d’esclafar-la. Amb la humitat i la calor s’aconsegueix que les fibres de la llana s’estirin i s’obrin, i amb l’esclafada es tracta de fer que s’enredin entre elles.

Amb tot això s’aconsegueix una mena de pasta feta de fibres de llana embolicades. És un material encara no gaire resistent perquè les unions entre fibres són relativament febles. Però aleshores arriba l’hora de donar-li resistència tractant la pasta amb productes químics que canviïn el pH i que fan que les escates de les fibres de la llana s’obrin. Al mateix temps es premsen i es remenen de manera que els escates s’enganxin entre elles. La gracia és que una vegada unides ja costa moltíssim que es puguin separar. A més, quan després s’assequen el teixit s’encongeix una mica i la trama queda encara més sòlidament unida.

En realitat hi ha moltes més operacions per aconseguir el feltre final. Es neteja, s’engreixa, es tenyeix i es modifica amb unes tècniques que han anat millorant molt des dels temps de la prehistòria. Però el resultat final és aquest material amb el que es pot fabricar des de tendes de campanya fins a manualitats, passant pels barrets. Tot gràcies a l’aprofitament de les propietats microscòpiques de les fibres de llana.

La primera idea que ens ve al cap quan parlem de dinosaures és que eren grans. Molt grans. En realitat és un concepte erroni ja que de dinosaures n’hi havia de totes les mides. Fins i tot de molt petits. Però és cert que els dinosaures van arribar a tenir unes dimensions que els mamífers no han igualat. Només els mamífers marins podrien competir de tu a tu amb els dinosaures.

Semblaria un fet intranscendent, però no deixa de ser curiós. I si fem un cop d’ull a les aus tornem a trobar un altre fet curiós. Son més aviat petites. N’hi ha de gegants i que no poden volar, com els estruços o els emús. I en temps passat n’hi havia altres de ben ferotges, però que no van anar gaire més enllà en les seves dimensions corporals.

Sembla que hi ha determinats límits per cada tipus d’animal. Les aus són més aviat petites, els mamífers més grans, els dinosaures més grans encara i els mamífers marins han arribat al màxim. Al menys fins que trobem un dinosaure marí que els prengui la primera posició.

Però les coses encara tenen més detalls a considerar. Mentre els dinosaures dominaven la terra els mamífers no eren gaire grans. Els avantpassats dels elefants eren més aviat petitets. Va ser quan els dinosaures es van extingir que els mamífers van començar a ocupar tots els ecosistemes però també van començar a augmentar de mida. I és molt poc probable que les dues coses no estiguin relacionades.

Ara han calculat quant de temps van trigar els mamífers per arribar a la màxima mida. I la resposta és que per passar de la mida d’un ratolí fins la d’un elefant calen… 24 milions de generacions. Això ho han fet mirant les mides de diferent tipus de mamífers en els últims 70 milions d’anys. L’interessant és que el ritme de creixement era semblant per animals de tots els continents i de totes les espècies. El que era diferent era la mida màxima. Aparentment els elefants ja no creixeran gaire més. Van arribar al seu màxim i allà s’han quedat.

En realitat no es tracta tant de veure com creix la mida de l’animal sinó el motiu que empeny a créixer i que marca un límit. Per exemple, els mamífers arriben a dimensions menors que els dinosaures perquè tenim unes taxes metabòliques que sospitem que son més grans que no pas les que tenien els dinosaures. Això fa que els requeriments d’aliment per un animal molt gran creixien de manera desorbitada.

Quan hi havia dinosaures herbívors, simplement no quedava prou vegetals disponibles per mamífers grans. Si que n’hi havia, però, per alguns de mides més reduïdes. Però amb la desaparició dels dinos, les grans pastures van oferir una quantitat enorme d’aliment que permetia que animals com els mamuts fossin cada vegada més grans i el canvi inicialment va ser molt ràpid. En canvi, els animals que vivien en illes no es podien permetre el fer-se molt grans. Per això hi ha (o hi havia) rinoceronts nans a Indonesia.

És més fàcil ser petit si els depredadors t’ho permeten. Fer-se molt gran és car energèticament. Potser per això el ritme per anar reduint la mida és molt més ràpid (10 vegades més ràpid) al llarg de l’evolució que no pas el de guanyar volum.

Al final, l’ambient, la disponibilitat de menjar, el medi físic en que vius, la teva taxa metabòlica i un grapat de subtils interaccions amb altres organismes son els factors que determinen la mida màxima que pot arribar a tenir una espècie. Sembla clar que allò de “jo soc jo i les meves circumstàncies” també s’aplica directament a nivell d’espècies.

Les plantes poden ser boniques, però de seguida es fan avorrides. Malgrat que llueixin flors de colors i de vegades tinguin dimensions colossals, no acostumen a fer res més que estar quietes, prenent el sol i fent fotosíntesi. Per això, quan topes amb una planta que es mou fa molta més gracia. I si el moviment serveix per capturar animals ja ens trenca tots els esquemes i guanya en interès.

Però de plantes carnívores no n’hi ha gaires. Menys del 0.2 % del total de plantes. A més, acostumen a ser més aviat petites i poc llampants. La clàssica és la venus atrapamosques, que quan un insecte passa per l’interior, es tanca sobtadament deixant la seva víctima atrapada dins. Altres tenen zones relliscoses que fan caure els insectes en una mena de bany que les digereix. També n’hi ha moltes que tenen zones enganxoses on les víctimes queden presoneres (com la Pingüícola, que amb aquest nom sempre m’ha fet molta gràcia).

En realitat aquestes plantes no s’alimenten exclusivament d’animals. Elles fan fotosíntesi com totes, però els animals els ofereixen un suplement de minerals i nutrients escassos que els permeten créixer millor. Sobretot són una font de nitrogen. Un component essencial dels compostos biològics que no poden incorporar amb la fotosíntesi. Altres plantes s’aprofiten de bacteris, però les carnívores el treuen de les preses.

Doncs aquest any han descobert que hi ha una nova planta carnívora que mostra una estratègia desconeguda fins ara per capturar les seves preses. En realitat fins ara ningú s’havia adonat que era carnívora, tot i que alguns ho sospitaven perquè tenia algunes característiques típiques d’aquesta mena de vegetals. En particular unes glàndules que secretaven un líquid enganxós.

El problema era que aquests glàndules estaven a les fulles d’arran de terra. De fet, fins i tot sovint estaven enterrades sota terra. I es fa difícil pensar en una cacera subterrània. Però això és exactament el que fa la Philcoxia minensis, una planta originària del Brasil i, francament poc llampant a primer cop d’ull. El que passa és que les seves preses no són mosques sinó cucs. Concretament nematodes, uns petits cucs que hi ha per terra i que si passen per sobre la fulla s’hi queden enganxats.

Aleshores la mateixa fulla secreta substàncies que poden digerir els cucs amb una certa rapidesa. Això hi ha pogut demostra en un experiment en que van alimentar els cucs amb una dieta rica en nitrogen 15, un isòtop poc freqüent del nitrogen. Després van deixar els cucs amb la planta i 48 hores després el nitrogen 15 ja estava incorporat a la planta (i el pobre cuc ja només era un record).

Això ens recorda que fins i tot la planta aparentment menys interessant pot amagar algun secret fantàstic. Alguna estratègia nova per sobreviure. I també ens fa pensar en com de trist ha de ser el final d’aquests cucs que queden enganxats i digerits sense més a la superfície per on passaven. La lluita per la vida és implacable fins i tot sota terra i a escala quasi microscòpica.

Que estem assistint a un fenomen d’escalfament global del planeta, ja no ho dubta ningú. Hi ha qui encara ho nega, però més per interessos que per altra cosa. En canvi, és més complicat ser-ne conscient de les dimensions del procés. Una magnitud que se’ns escapa ja que el ritme de canvi al planeta és molt diferent del ritme vital dels humans. Però la tècnica ens pot ajudar a suplir aquests divergències.

Un dels aspectes més frapants del canvi climàtic és la desaparició de les geleres. Si es miren els mapes on es mostra el canvi que experimenten, veiem que la immensa majoria de geleres d’arreu del planeta estan retrocedint. Certament n’hi ha alguna que es fa més gran, sobretot per la zona d’Escandinàvia. Però són l’excepció, per molt que els negacionistes les facin servir com exemple de que no n’hi ha per tant.

De totes maneres, el millor és veure realment el que li passa a una gelera. Aparentment les geleres són masses de gel immòbils, però sabem que es van movent lentament. El cas es que a Xile han fet servir la tècnica d’anar obtenint imatges espaiades en el temps per aconseguir fer una pel•lícula accelerada en el temps. Han fotografiat durant un any la gelera Jorge Montt, una de les geleres que retrocedeix més de pressa. El ritme era d’unes quatre imatges per dia, i el resultat final és espectacular.

El primer que destaca és el fet de poder veure com flueix la gelera. Sembla talment un riu de gel caient per la muntanya. Una dada que ja sabíem però que impressiona molt més si realment el pots veure.

L’altre dada important és, òbviament, com la línia davantera de la gelera va retrocedint. Fins i tot durant els mesos d’hivern, que en ser a l’hemisferi sud corresponen a Juliol i Agost, el retrocés és imparable. Durant l’any de filmació (el 2010) el retrocés ha estat d’uns 800 metres. Una dada que no resulta sorprenent si tenim en compte que en els darrers 25 anys la gelera ha perdut més de vuit quilòmetres.

La gelera aquesta ja anava retrocedint des de feia un segle. La diferència és a quin ritme ho feia. L’acceleració que ha experimentat des dels anys 90 és molt superior a cap descrita durant el segle XX. En un segle ha perdut uns 19 quilòmetres, però set d’aquests van ser només durant els anys 90. Realment els que encara neguen que això de l’esclafament sigui un problema acostumen a ser els  que es passen la vida dient que “no cal fer res” per saltar de cop al “ja es massa tard per fer res”.

L’any 1972, cinc hores i sis minuts després del llançament, els astronautes de la missió Apol•lo 17 van tenir una visió privilegiada de la Terra plenament il•luminada pel Sol. Van aprofitar l’avinentesa i li van fer una fotografia que va esdevenir una de les més famoses i reproduïdes de la història. S’hi podia veure Àfrica, la península aràbiga, l’Oceà Índic, l’Atlàntic i una mica de la mediterrània. La fotografia es va batejar amb el nom de “Blue marble” o la “Bala blava” ja que als astronautes els va recordar una bala (de les de jugar a bales; una “canica”) .

La NASA va fer, posteriorment altres versions de la Blue marble, obtenint fotografies del planeta amb més o menys processat d’imatge i, és clar, intentant que hi sortís Amèrica. I tot just aquest mes han presentat en societat una de les imatges més espectaculars del nostre planeta. La “Blue marble 2012”. Aquesta que teniu aquí al principi. Si la cliqueu us enllaçarà a la pàgina de la NASA on es veu i es pot baixar a molt alta resolució (8000 x 8000 píxels!). Val molt la pena.

Però el que trobo més extraordinari no és la imatge global del planeta. No. El millor només s’aprecia mirant la imatge d’alta resolució i és el que he retallat i posat aquí sota. La delicada brillantor blava que envolta el planeta. L’atmosfera; aquesta tènue capa d’aire que permet la vida i que ens protegeix de la ferotge hostilitat de l’espai exterior.

Quan parlem de l’atmosfera no acostumem a tenir en compte com de prima i fràgil pot arribar a ser. Com d’estreta és la diferència entre un planeta viu o un erm inhòspit girant al voltant del Sol. Aquesta lleu resplendor no tan sols ens permet respirar. També filtra les radiacions exteriors, ens fa de capa aïllant per mantenir la temperatura en uns marges habitables, distribueix els gradients tèrmics entre les diferents zones del planeta.

Allà hi té lloc la recirculació de l’aigua, la formació de la neu i la generació dels llamps. A través de seu viatgen milers de formes de vida diferents. Unes volant esforçadament gràcies al seu metabolisme, altres de microscòpiques deixant-se portar pels corrents d’aire.

Cal mirar de molt a prop per veure-la. Però aquest feble brillantor blava que ens envolta és el que fa que la Terra sigui el planeta habitable que coneixem. Avui en dia els humans ja disposem de la capacitat d’alterar-la, de malmetre-la o de preservar-la. Un gran poder i una extraordinària responsabilitat cap a nosaltres mateixos, cap els nostres fills i les futures generacions i també envers tots els éssers vius que habiten el planeta. Val la pena mirar-la per recordar que el més intel·ligent que podem fer és esforçar-nos a cuidar-la.

Aquest any serà una llauna amb les profecies de la fi del món segons els maies. Cada vegada que arribi un huracà, cada erupció volcànica, cada terratrèmol, cada esdeveniment mínimament fora de l’habitual es prendrà com un senyal de l’imminent apocalipsi. I ja veig que ens farem un fart de recordar que d’huracans, terratrèmols, erupcions i caigudes de la xarxa n’hi ha cada any. Uns recordatoris inútils perquè els amants de les catàstrofes gaudeixen espantant-se i espantant al personal i no permetran que res els espatlli la diversió.

Aquests dies el tema estrella va ser la erupció solar que va tenir lloc el dilluns al vespre i que va emetre una tempesta solar que va arribar a la Terra el dimarts. Va ser un fet destacable perquè feia anys que no vèiem una erupció solar tan intensa. Però el motiu no es que es tractés d’una erupció inhabitual sinó que feia set anys que el Sol estava mostrant una activitat anormalment baixa.

Sabem que el Sol mostra un cicle d’activitat d’aproximadament onze anys de durada. Quan està al seu màxim és quan apareix el major nombre de taques solars i quan l’energia que emet és més alta. També és quan hi ha més erupcions d’aquestes. I el cas és que quan el Sol va arribar al mínim del seu cicle d’activitat, cap al 2008, va fer una cosa inhabitual. Semblava que l’activitat solar no es recuperava. El temps que vam estar sense taques solars es va allargar molt més del que s’esperava i no es va començar a restablir fins al 2010.

Amb tot això, el màxim d’activitat, que estava previst cap al 2012, potser no arribarà fins una mica més tard, el 2013. Però en tot cas, ara ja és d’esperar que tindrem unes quantes d’aquestes tempestes solars. Com els huracans, que quan arriben causen un bon daltabaix però que no es cap sorpresa que arribin. Ja sabem que quan comença la temporada d’huracans s’hi ha de comptar amb alguns.

De manera que no serà per això que el món s’acabi. En realitat seria més inquietant que no n’hi haguessin, perquè aleshores voldria dir que el Sol ha perdut el seu ritme d’activitat i que alguna cosa molt estranya estaria passant. Que hi hagi tempestes solars és senyal que tot va bé.

L’únic que em sap greu es no estar de viatge per països nòrdics. Aquests dies s’han pogut veure unes aurores boreals espectaculars (aquí una mostra). Una bellíssima conseqüència de la interacció entre els protons emesos pel Sol i la magnetosfera del nostre planeta.

Una icona de l’època medieval són les armadures. L’equip militar que inicialment eren només peces de protecció per les zones més vulnerables del cos va anar agafant complexitat fins esdevenir una mena d’exosquelet dins el qual els cavallers eren pràcticament inexpugnables. Per als pobres soldats regulars, enfrontar-se a un cavaller amb armadura era gairebé una sentencia de mort. Simplement no tenies manera de ferir-lo mentre que ell et podia esclafar fàcilment.

Les armadures eren molt cares i complicades d’usar. Per això només els rics en tenien. I tot i que anaven molt bé contra la tropa normal, els problemes començaven quan l’altre exercit també tenia cavallers amb armadures. Una batalla podia durar tot un dia i, més enllà de la barbaritat que és la guerra en si mateixa, havia de tenir un grapat de problemes d’aquells que no solen sortir a les pel•lícules.

Per exemple, cal una bona estona per ficar-se una armadura. I calen uns quants servents per ajudar-te. Si la batalla dura tot un dia vol dir que coses habituals, com pixar i cagar, havies de fer-ho dins l’armadura. Al final de la batalla, a més de la sang i la suor, tots el nobles i victoriosos cavallers anaven fets, literalment, una merda.

Però les armadures no sempre van ser sinònim de victòria. I en alguna batalla el triomf es va decantar del costat dels arreplegats, justament per culpa de les armadures. La més famosa va ser la batalla d’Agincourt, l’any 1415,  on un exèrcit anglès va derrotar un altre molt més nombrós i ben equipat de francès. L’altra que tinc present (i que naturalment m’entusiasma molt més) va ser molt abans. L’any 1311 va tenir lloc la batalla del riu Cefís, on la companyia dels almogàvers, també contra tot pronòstic, va massacrar l’exèrcit franc de Gautier V, duc d’Atenes.

En els dos cassos els fets van ser molt semblants. Els cavallers, segurs de la seva aclaparadora superioritat van carregar passant per terreny mullat, fangós, difícil. L’armadura protegeix molt, però dificulta el moviment. En les dues batalles, passats els primers combats, va arribar un moment en que els cavallers amb armadura pràcticament no es podien moure. Aleshores només va caldre tenir paciència per trobar un punt feble entre les peces de l’armadura per anar ferint-los. Diuen les cròniques que els almogàvers anaven ficant els coltells (les seves espases curtes) per entre el cas i la gola per anar tallant colls a uns cavallers que no es podien ni girar. I amb els francesos a Agincurt la història no va ser gaire diferent, canviant almogàvers per arquers anglesos.

Però tot i així sembla estrany que els cavallers no poguessin defensar-se. Semblaria que fins i tot immòbil pots colpejar amb l’espasa. Però ara han vist que el problema és més senzill. A Leeds han fet un estudi per calcular la taxa metabòlica d’una persona caminant normal o caminant amb una armadura. Allà hi tenen una de les millors col•leccions d’armadures medievals, i han aprofitat als actors que fan els representacions pels turistes i que ja estan acostumats a moure’s amb una armadura posada. El sistema era posar una mascareta per recollir i quantificar l’aire respirat, i fer-los caminar en una cinta rodant.

I de seguida ha sigut evident el problema. Una armadura pesa entre 30 i 50 quilos, però el problema és la manera com es distribueix el pes. El consum metabòlic d’una persona que carregui aquest pes a la motxilla (com els soldats moderns) es multiplica per 1.4.  Però si enlloc de la motxilla el que portes és una armadura d’igual pes, es multiplica per entre 2.1 i 2.3. Ras i curt: de seguida et quedes sense alè. Una despesa metabòlica que no pots aguantar gaire estona.

Una bona part del problema és l’esforç que cal fer per moure les extremitats. Cal molta força per moure els braços i les cames quan estan envoltades de ferro. I tot això caminant sobre terreny pla. Podem imaginar que fer-ho sobre terreny enfangat ha de ser molt més complicat. Amb l’afegit que si et posen cinquanta quilos de més a sobre, t’has d’enfonsar en el fang, fent que cada passa requereixi un esforç terrible. La despesa metabòlica aleshores es multiplica per tres o per quatre i, en molt poc temps, no et pots ni moure.

I es que no tenir en compte els costos metabòlics de les coses pot decidir el curs d’una guerra.

Hi ha arguments que sembla increïble que encara es facin servir. Són tendenciosos, simplistes i, sobretot, erronis. Però malgrat les evidents febleses, els pots sentir una vegada i una altra. I, la veritat es que em posen una mica de mal humor. Un exemple el va donar ahir l’Arquebisbe de Tarragona quan, a un programa de TV3 li van preguntar pel fet que les dones no puguin oficiar missa. La resposta va ser que “...cadascú té una funció; jo tampoc puc fer algunes funcions que fan les dones, no puc portar els fills al món”.

En realitat això ni tan sols és un argument. Simplement és un parany lògic. Una fal•làcia. Un raonament que sembla correcte però que és fals. I que s’ha fet servir al llarg dels segles per justificar totes les discriminacions que han patit les dones. És un raonament del tipus: “Jo no puc tenir fills de la mateixa manera que elles no poden dirigir un banc”. O “Els homes no podem tenir fills igual que les dones no poden pilotar avions de combat”. El raonament seria correcte i indiscutible si els avions es pilotessin amb els collons o els bancs es dirigissin amb el penis. Però mentre aquestes activitats es facin amb les mans i amb el cap, l’argument no s’aguanta.

En el cas de l’Església, la discriminació entre homes i dones és innegable, però no hi hauria res a dir si aquesta es fonamentés en arguments teològics. Cada religió té les seves cerimònies i les seves normes. Unes normes que els seus seguidors han d’acceptar pels motius que a cada persona li semblin convenients. En realitat aquesta manera de pensar no és, ni molt menys, exclusiva del cristianisme sinó que és general en la majoria de religions. No deixen de ser un reflex de les societats on s’han generat. I les societats històricament han sigut molt masclistes. De totes maneres, en alguns casos, com ara els anglicans, la cosa ja va canviant.

És un tema delicat perquè fàcilment es pot pensar que criticar aquests arguments indiquen que un es posiciona contra una religió en concret. Això també acostuma a ser una manera de desviar el tema. El problema és senzillament que l’argument fet servir no té res a veure amb la religió sinó amb l’anatomia. I si aquest fos l’únic motiu voldria dir que en realitat no n’hi ha cap de motiu per justificar el que una dona no pugui fer missa. Només el pes de la tradició. De fet, recórrer a la tradició seria un argument més entenedor; discutible, però entenedor.

Recórrer a la fisiologia per justificar que una dona no pugui fer alguna activitat no és un argument teològic. És la mena d’argument que es pot aplicar a qüestions relacionades amb el sexe i la reproducció i para de comptar. Si s’acceptés per altres activitats, es podria acceptar per a justificar qualsevol mena de discriminació.

I és que, recordant (i modificant una mica), les paraules de la Samantha Carter: “El fet de tenir els òrgans reproductius a l’interior del cos enlloc de penjant a l’exterior no vol dir que no puguin oficiar una cerimònia tant bé com un home”.

S’acaba de complir un any. Concretament va ser el 13 de gener de 2011 quan es va detectar l’últim cas de poliomielitis a la Índia. És un aniversari molt important, perquè passar un any seguit sense cap nou cas és la condició per considerar eliminar un país de la llista de zones on la polio és endèmica. Si les analítiques que s’han de completar aquestes setmanes ho confirmen, la Índia haurà marcat una fita en la eradicació de la poliomielitis al món.

En realitat només és un pas, i no el definitiu, però és molt important si tenim en compte la població de la Índia, les condicions socioeconòmiques i les dificultats que ha calgut superar per fer desaparèixer la poliomielitis al gegant asiàtic. El virus de la polio es transmetia per aigua contaminada i era una important causa de paràlisi en criatures. L’any 2009 va tenir 741 casos, però és que l’any 1985 van ser 150.000 casos. La millora és brutal.

Això no vol dir que a l’Índia ja no s’esperin futurs casos de polio. Encara hi ha tres països on la malaltia és endèmica: Nigèria, Afganistan i Pakistan. Quan també hi era la Índia es feien servir les sigles PAIN per referir-se als últims reductes de la malaltia. El problema és que aquests països on encara segueix campant el virus van exportant la malaltia als països veïns. Persones afectades creuen les fronteres i tornen a detectar-se brots ocasionalment. Les autoritats índies saben que mentre la malaltia segueixi al Pakistan ells continuaran detectant casos.

 L’esforç ha estat important. Ha calgut vacunar milions de nens. A més es va veure que les primeres vacunes no semblaven tenir tanta eficàcia a l’Índia com als països occidentals. El problema era que en criatures malnodrides, al sistema immunitari li costa molt muntar les defenses necessàries encara que amb la vacuna intentis entrenar-lo per lluitar contra el virus.

Però com sempre, el més difícil és lluitar contra les reticències de la població per vacunar-se en alguns indrets. Per exemple, a Nigèria hi ha branques d’islamisme radical que s’oposen a la vacunació. Com que altres països islàmics no han tingut aquest problema, és fàcil entendre que el problema no està en la religió en general ni en l’Islam en concret sinó en el fanatisme ignorant d’algunes persones (que poden sorgir sota el paraigües de qualsevol religió o creença). Un fet depriment sempre, però que quan cristal•litza en forma de malalties infantils, que de vegades deixen seqüeles terribles i que es podrien evitar, doncs resulta encara més indignant.

En tot cas, caldrà seguir insistint en la lluita. Si es va aconseguir que la verola passés a ser un record del passat, sembla que estem a prop de fer el mateix amb la poliomielitis.