Arxiu de la categoria ‘General’

Mirant al nord

dimarts , 17/11/2015

Els nostres sentits ens ofereixen informació de molts tipus sobre el món que ens envolta. Amb els cinc sentits clàssics detectem la llum, els sons, les olors, els sabors, i les pressions sobre la pell. Però també podem percebre coses com la temperatura o la direcció de la gravetat. No està malament, tot i que altres organismes en poden fer una mica d’enveja. Hi ha bestioles que detecten la radiació infraroja, els ultrasons o els camps elèctrics. I sabem que molts organismes detecten el camp magnètic de la Terra. Un sentit extremadament útil per orientar-te.

El problema és que sabem que ho fan, però no tenim tan clar com ho fan. Des de fa uns anys tenim clar que els ocells poden detectar el camp magnètic amb ajuda d’unes molècules anomenades criptocroms. Estan en algunes cèl·lules de la retina dels seus ulls i tenen una estructura similar a la dels fotocroms que nosaltres fem servir per detectar la llum. Sabem que els criptocroms participen en la magnetocepció perquè mosques que tenen mutacions en el gen dels criptocroms perden la capacitat de respondre al camp magnètic. Sí; les mosques també el detecten. De fet, moltíssims animals poden fer-ho.

El problema era que amb els criptocroms no n’hi havia prou. Sense aquesta molècula, els animals no “veuen” el camp magnètic, però la molècula en si no sembla veure’s afectada pel camp magnètic. Ni pel terrestre ni per cap altre. Tot semblava indicar que el criptocrom era una peca del trencaclosques, però en faltava alguna altra. I sembla que uns investigadors xinesos l’han trobat.

Com que és una proteïna magnetoreceptora li han posat el nom de MagR i sembla que és la que actua com la brúixola que indica on és el nord. Pot fer-ho gràcies als àtoms de ferro que té a la seva estructura. Per treballar, MagR s’uneix a Cry (el criptoreceptor) i les dues, treballant plegades són les encarregades de fer que l’animal detecti on és el nord. No en tots els animals es forma aquesta unió amb la mateixa efectivitat i potser això expliqui que uns detectin molt bé el camp magnètic i altres no el veiem de cap manera. I és que nosaltres també tenim criptocroms, però és evident que no els aprofitem com els ocells.

El fet que estiguin en cèl·lules de la retina pot fer sospitar que treballen de manera similar a la vista. MagR s’orienta cap al nord i cada petita desviació que experimenta és amplificada per Crip, que modula l’activitat de la cèl·lula on es troba. Això envia un senyal al cervell que ho interpreta d’alguna manera similar a la visió. Literalment podria ser que els ocells “veiessin” on para el nord.

De totes maneres cal vigilar. De moment només han identificat la molècula. El mecanisme que li permet enviar els senyals al cervell encara és especulatiu. I, com sempre, caldrà esperar que altres grups confirmin la troballa. Però resulta fascinant veure com l’evolució se les ha empescat per dotar diferents organismes amb capacitats tan insospitades com la de detectar camps magnètics fent servir mecanismes moleculars tan elegants. De moment podrem recordar amb enveja que, sigui de dia o de nit, els ocells poden veure el camp magnètic de la Terra amb la mateixa facilitat que nosaltres veiem la llum que ens envolta.

Pensament racional

dilluns, 16/11/2015

De què serveix la ciència? Doncs de vegades la seva utilitat és ben inesperada. Pensar com un científic, intentant racionalitzar, analitzar i contrastar; no deixar-se arrossegar pels desitjos, les intuïcions o les esperances personals; distanciar-se del que t’envolta i limitar-te a les dades mantenint un esperit analític, fred i impersonal. Pot semblar una actitud massa freda, però hi ha ocasions en les que et fa un gran servei.

Un vespre estàs tafanejant el twitter i una frase et crida l’atenció: “Explosiones alrededor del estadio donde se juega el Alemania-Francia y tiroteo con fallecidos en el centro de Paris”. Comences a seguir el fil i el malson va prenent forma. Les dades s’acumulen i amb elles una barreja de sentiments va prenent el control de les teves emocions. Sorpresa, indignació, ràbia…, i després notes que volen treure el nas l’odi i el menyspreu. Emocions que saps que has de controlar, sentiments als que no has de donar via lliure. Mai.

Tothom ho afronta com pot. Una manera és fer l’esforç de racionalitzar. Amb això no vull dir intentar entendre o justificar la barbàrie. Ho dic en el sentit de mirar d’analitzar les noticies que arriben intentant mantenir els sentiments al mínim nivell, com quan analitzes dades experimentals. Via watsapp m’asseguro que les persones que conec i que viuen a París estan sanes i estalvies. I a partir d’aleshores intento analitzar amb tanta fredor com pugui el que m’arriba.

No és gens fàcil, però permet no caure en paranys senzills com els d’equiparar terroristes amb musulmans. Una obvietat que molts prefereixen passar per alt. Permet comparar el seguiment informatiu que fan diferents cadenes i decidir quines compleixen la seva funció i quines no ho fan. També permet entendre el motiu pel qual hi ha interessos en fer desaparèixer determinades cadenes.

Permet mirar twits escrits per persones carregades d’odi, de por o d’ignorància sense deixar-se arrossegar pel seu odi, les seves pors o la seva ignorància. Permet reflexionar sobre el poder del fanatisme i la importància (innegociable) d’una bona educació que formi persones crítiques però respectuoses. Permet veure els intents barroers i mesquins que algunes persones fan per treure profit fins i tot de desgràcies com aquella.

Permet recordar el camí que ha portat fins aquí i les mentides que s’han fet servir per desencadenar guerres. Però també permet no simplificar en excés pensant que va ser aleshores quan va començar tot. Hi ha camins que es van iniciar fa molt més temps i tothom assenyala culpables únics amb massa facilitat. Per descomptat, permet entendre per quin motiu hi ha milers de persones que fugen de casa buscant refugi en indrets on coses similars a la que va passar a París no sigui la rutina diària.

Permet recordar una conversa amb una persona de vida religiosa. Malgrat els diferents camins vitals, tots dos coincidíem en moltes coses i una de les més importants és que el que més ens interessava a tots dos no era la fe que professaven les persones sinó el fet que fossin bones persones.

Permet observar i analitzar mil formes d’hipocresia. Dels qui assenyalen una religió, dels qui pretenen que la religió no té cap responsabilitat, dels qui em volen culpabilitzar per no lamentar morts llunyanes de la mateixa manera que les morts més properes, dels qui pensen que n’hi ha prou amb canviar una foto en una web, dels qui demanen que preguem enlloc de pensar, actuar o educar…

Malgrat tot, arriba un punt en que ja no et pots distanciar. Hi ha imatges que no pots racionalitzar de cap manera. Només les pots entomar i repetir-te una vegada i altra que tots hem de treballar, fermament, per mantenir la llum de la civilització.

La importància del “qui”

divendres, 13/11/2015

En moments de gran (però gran gran!) intensitat política, és un exercici saludable mirar de distanciar-se una mica i analitzar la mena de missatges que es creuen en totes direccions. Normalment, donem per bons i correctes els que diuen els representants dels partits afins a la ideologia particular de cada un de nosaltres, i considerem impresentables i absurds els que diuen els rivals. Això ho fem sobretot per la càrrega emocional i no pas la lògica. Més encara quan els missatges han de se de menys de 140 caràcters. Impossible matisar. Simplesa màxima.

El tema estrella d’aquests dies ha sigut la investidura del president i la discussió sobre si l’important és el què i el com, però no el qui… o potser resulta que sí que ho és. Tot intentant distanciar-me una mica de la política, he aprofitat per preguntar-me si en ciència passa alguna cosa similar.

Per començar, en el dia a dia d’un científic, el “qui” sí que és important. Als investigadors famosos tenen un plus de facilitat per que els seus treballs siguin acceptats. Hi ha mil motius. El prestigi fa que en cas de conflicte sobre la seva feina, els sigui concedit el benefici del dubte. També és probable que coneguin l’editor de la revista, de manera que la seva feina serà analitzada amb bons ulls. Que els editors també són humans! Finalment, els investigadors reconsagrats tenen poder. T’ho penses dues vegades abans de criticar durament algun treball seu, a no ser que tu també siguis un pes pesant en el teu camp.

Però encara pot ser més subtil. Una pregunta que es fa de vegades és, que hauria passat si el capità FitzRoy no hagués acceptat Charles Darwin com a naturalista a bord del Beagle. Ens hauríem quedat sense la teoria de l’evolució? La resposta habitual és que no. Simplement ara parlaríem de “la teoria de l’evolució de Wallace”. Alfred Russell Wallace va ser un altre naturalista que també va fer un viatge per Indonèsia a partir del qual va proposar una teoria de l’evolució basada en la selecció natural que era quasi idèntica a la de Darwin.

Per tant, diem que si Darwin no l’hagués fet, no passaria res ja que Wallace l’hauria fet en el seu lloc. De manera que el “qui” és més aviat anecdòtic.

Però segurament això és una manera de pensar bastant innocent. Un dels motius pels que la teoria de l’evolució va tenir un èxit tan esclatant va ser precisament que la va proposar Charles Darwin. Quan ho va fer, Darwin ja era un naturalista reconegut. Una autoritat mundial en cirrípedes (sí; els percebes!) i malgrat ser més aviat callat i discret, el seu prestigi era tingut molt en consideració. A més era de bona família, amb contactes i amb molts amics situats en llocs acadèmics importants que li van donar suport de bon començament.

Per exemple, als debats sobre religió i evolució no hi anava Darwin sinó en Thomas Henry Huxley, un home amb una oratòria, un caràcter i una capacitat de debat molt superior a la de Darwin. Per això li deien “el bulldog de Darwin”. A més era un dels millors anatomistes del segle XIX. La seva opinió era tinguda molt en compte.

Res de tot això ho tenia Wallace. Ell era de família humil i sense contactes importants. Les seves idees potser haurien sigut escoltades atentament, però és molt probable que quedessin arraconades en un arxiu i passessin desapercebudes. La teoria de l’evolució era pràcticament idèntica, però l’home que la defensava marcava molt la diferència. Gairebé segur que al final s’hauria imposat, però haurien hagut de passar molts més anys per aconseguir-ho.

Això també es veu en un exemple molt relacionat, però en el que les coses van anar al revés. La teoria de l’evolució va tenir molts problemes inicials ja que no permetia explicar com era que els caràcters seleccionats no s’anaven diluint a mida que passaven les generacions. La ironia és que, en aquell moment, la resposta ja s’havia descobert. Estava en les lleis de Mendel sobre l’herència. Els caràcters no desapareixen sinó que es transmeten intactes seguin determinats patrons. El problema és que Gregor Mendel havia publicat la seva feina uns anys abans, però ningú ho sabia. La feina d’un monjo hongarès no tenia cap ressò al món acadèmic. Fins que no ho va redescobrir Hugo de Vries, junt amb altres botànics, la feina va seguir oculta al món.

De manera que no. Com a idea pot quedar molt bonic, però no sembla cert que la persona que hi ha al capdavant d’una idea, teoria, moviment, exèrcit o el que sigui, no sigui important. Ho és i molt. El món fora un lloc millor si les coses fossin diferents i els humans fóssim més racionals, però som com som i ignorar-ho no porta enlloc.

Per descomptat això no vol dir, (ni molt menys!) que el “qui sigui el més important. En absolut. La Teoria de l’Evolució és un pilar fonamental de la biologia des de fa generacions. I ho és independentment de qui fos el que la proposés fa un grapat d’anys. Però per fer-la triomfar calien el què, el qui, i el com.

Sexisme al cervell,… o no.

dijous, 12/11/2015

El masclisme està determinat genèticament? Gravat en les estructures del nostre cervell? Això pot semblar a partir del títol d’un estudi fet al Japó que es titula “L’amígdala i el gir cingulat s’associen amb els estereotips sobre el rol-sexual”. Bàsicament venen a dir que determinades característiques morfològiques d’aquestes dues estructures del cervell estan associades a actituds més o menys sexistes.

És a dir, que si tens poca densitat de matèria gris al còrtex cingulat posterior però molta matèria gris a l’amígdala dreta, consideraràs que no hi ha d’haver diferències socials entre homes i dones. Però si el repartiment de matèria gris és al revés, seràs un masclista (o una masclista) recalcitrant.

Sense ser un gran expert en el tema, aquesta mena d’estudis sempre em resulten empipadors. Aparentment no s’insisteix prou en la diferència entre correlació i associació. Ni en els valors de les estadístiques i el que volen dir exactament. No dubto que les mesures estaran ben obtingudes i que les diferències estructurals que han detectat són reals. I potser sí que han trobat una correlació de determinades característiques morfològiques amb persones que en les enquestes demostren mantenir actituds més o menys igualitàries respecte dels rols sexuals. Però això no vol dir que una cosa sigui causa de l’altra.

Ja he dit alguna vegada que hi ha una excel·lent correlació entre el preu del petroli i la superfície de la meva calba. Durant molts anys van anar augmentant en paral·lel i ara sembla que tots dos paràmetres estan estabilitzats. Això permet concloure que la meva calba afecta al preu del petroli? Evidentment que no. S’hauria de gravar en pedra que “correlació no vol dir causalitat

A més, la mida, o la densitat de determinat tipus de neurones en una zona concreta del cervell és una cosa que podem determinar amb més o menys precisió, però definir coses abstractes com una actitud enfront les igualtats de gènere és molt més abstracte i no és una característica aïllada. El concepte que fan servir a l’estudi és el de SRE o “Igualitarisme en el rol-sexual”, una mesura que com més alta sigui indica que mostres una actitud més favorable a la igualtat entre gèneres. Però això no va per lliure i els canvis en aquelles estructures del cervell també s’associen amb idees depressives, tendència al suïcidi, ansietat, estrès o agressivitat.

Podria ser que els canvis detectats només generessin tendència a l’agressivitat i la simplicitat. És el que esperem d’unes estructures que formen part del sistema límbic, la part més primitiva del cervell. A partir d’aquí, que algú simplista i amb tendències agressives acabi pensant que està per sobre de les dones no sembla complicat. També en el cas d’una dona, que si tendeix a solucionar els problemes de manera agressiva conclourà que és inferior a homes amb més massa muscular.

No es pot passar per alt les bases biològiques del nostre comportament. El cervell condiciona en certa manera com som i com pensem i no tot és culpa o causat per l’educació i la societat en que vivim. Però apuntar que determinada característica anatòmica està associada a una cosa tan extremadament complexa i subtil com l’actitud en els rols de gènere, basant-se només en una correlació estadística és simplificar molt les coses. El cervell marca la tendència bàsica, primigènia, i a partir d’aquí, l’ambient, en forma d’educació, família, cultura i societat treballa per modelar-ho. Reduir això a una simple associació és fer un triple salt mortal sense xarxa. Això sí; permet uns titulars ben cridaners.

L’aterratge més accidentat

dimecres, 11/11/2015

La pel·lícula “Gravity” és de les que en els darrers anys estan recuperant temes de ciència ficció “dura” i que demostren que es poden bastir històries interessants amb la ciència i la tecnologia com a marc de fons. I sense necessitat de saltar-se les lleis de la física. O, al menys, no gaire. Aquella misteriosa força que empeny George Clooney és el que grinyola més de la pel·lícula. No té cap ni peus, però servirà als professors de física per explicar el concepte de inèrcia i les coses que NO passen a l’espai.

Atenció! Algun spoiler a continuació.

Un dels detalls que resulten sorprenents és l’arribada a la Terra. Després de totes les aventures, la noia va i al moment d’aterrar va i cau dins un llac. La nau s’omple d’aigua i penses… només faltaria que després de tot el que ha passat, ara vagi i s’ofegui en un coi de llac. Al guionista se li ha anat l’olla.

Però la realitat supera la ficció i això mateix ja va passar l’any 1976. I als astronautes de la missió Soyuz 23 els va anar d’un pèl que no hi deixen la pell.

La Soyuz 23 que havia d’anar a la estació espacial Salyut 5. Era un projecte bàsicament militar, i l’estació espacial era una cosa molt petita si la comparem amb la ISS actual. De fet, només estava prevista la visita de quatre missions, i només dues ho van aconseguir. La Soyuz 23 es va enlairar des del cosmòdrom de Baikonur portant dos cosmonautes a bord, en Valeri Rozhdestvensky i en Vyacheslav Zudov. Al principi tot anava bé, però de seguida van començar una llarga llista de problemes. El primer va sorgir quan es van acostar a la Salyut, un error amb l’ajustament de l’acoblament va fer que es desviés i que gastés massa combustible intentant tornar a apropar-se. Finalment no ho van aconseguir i es va decidir avortar la missió.

No podien entrar a la estació, però tampoc podien tornar immediatament a la Terra ja que calia esperar una finestra d’entrada que els permetés encara la zona d’aterratge prevista, al Kazajstan. Com que anaven curts de bateria, van desactivar els sistemes no essencials i van esperar fins al dia següent. Aleshores van iniciar la maniobra de reentrada i, de nou, tot va anar malament.

Primer el temps. Van caure enmig d’una tempesta d’aquelles que hi ha a les estepes del centre de l’Àsia. També resulta que es van cometre alguns errors en el càlculs de la trajectòria d’entrada, de manera que la nau es va desviar 150 km del lloc previst. I per acabar-ho d’arrodonir, la nau va caure a la superfície d’un llac gelat. El gel, però, no va resistir el pes i es va trencar. No seria un problema ja que la nau està dissenyada per flotar, però hi havia el detall del paracaigudes, que seguia unit a la nau. El paracaigudes sí que es va enfonsar i el seu pes va arrossegar la Soyuz al fons.

Els dos cosmonautes es van trobar que per la vàlvula on havia d’entrar aire, començava a entrar-hi aigua. La van poder tancar, però això és l’únic que van poder fer. Estaven al fons d’un llac, amb una temperatura exterior de 20 sota zero, en plena tempesta, respirant un aire que no es renovava i que s’anava viciant i no tenien manera de fer res més que esperar.

El rescat va trigar, però finalment els van localitzar. El problema era que entre el mal temps i el pes de la nau més el paracaigudes, els helicòpters no podien treure la nau del llac. Van haver d’arrossegar-la pel fons del llac durant uns quants quilòmetres, fins arribar a terra ferma. Va anar de poc, però els dos cosmonautes seguien vius.

De manera que si després de veure la pel·lícula de Gravity penseu que el final és exagerat… recordeu la Soyuz 23!

Sense rastre dels àliens

dimarts , 10/11/2015

Durant uns dies va ser una mica estrafolari veure com es parlava del descobriment d’una estructura feta per una civilització alienígena al voltant de l’estrella KIC 8462852. Els astrònoms havien anunciat el descobriment d’unes ocultacions en la llum de l’estrella que no sabien explicar. Hi havia moltes possibilitats i una d’elles, la menys probable, era que fos per una mega-estructura d’una super-civilització. Per descomptat, els matisos no van servir de res i els titulars es van desfermar.

Però el cas és que l’únic que sabem és que alguna cosa oculta la llum de l’estrella. Podria ser una estructura alienígena o podrien ser mil coses més que no coneixem. De totes maneres, com que no deixa de ser intrigant, val la pena donar-hi una ullada més atenta. I això és el que han fet els amics del programa SETI (Search for Extra terrestrial Intelligence). Han aprofitat les capacitats del Allen Telescope Array, una xarxa de radiotelescopis que ja està en part operativa, per buscar senyals de radio provinents d’aquella estrella.

El que han buscat és senyals de banda ampla, de al voltant de un hertz, que són els que pensen que enviaria una civilització que intentés donar-se a conèixer. I també han mirat les del rang de les microones, entre un i deu gigahertz, que emetrien unes hipotètiques naus espacials treballant en la mega-estructura. També han fet servir un telescopi òptic per buscar senyals de làser provinents de la zona, no fos cas que els àliens no fessin servir radioones.

Però de moment res de res. No hi ha senyals sospitosos. Cal dir que, per poder ser detectades des d’aquí, les emissions haurien de ser extraordinàriament potents. Potser simplement tenim un problema de sensibilitat. Però el més probable segueix sent que els estranys senyals provinents de KIC 8462852 siguin un fenomen natural encara desconegut. En tot cas, cal seguir estudiant aquella estrella. Fins i tot en el cas que no hi hagi extraterrestres, segur que podem aprendre coses noves.

Per cert, a l’estrella li han posat el malnom provisional de WTF per l’anglès “What the fuck?”, que seria “però que collons?”. Si és que els científics som uns catxondos. Oficialment diuen que és per “Where’s the flux”, però això no s’ho empassa ningú.

En tot cas, llegint les notes del SETI, m’ha fet gràcia el raonament. Busquen senyals de un hertz perquè és el que faria servir una civilització que es volgués comunicar amb altres. És evident que al SETI treballen sobretot físics que no tenen gaire idea de les regles implacables de l’ecologia, la competició entre preses i depredadors o, simplement, els conflictes històrics en els encontres entre civilitzacions.

Una civilització que presumeixi de ser intel·ligent no aniria anunciant a tot l’univers la seva presència. Probablement moltes altres civilitzacions seran amistoses i pacífiques. Però simplement per estadística, també n’hi haurà d’hostils i perilloses. Unes característiques que acostumen a imposar-se al bonrollisme. Com deia algú, el fet de ser vegetarià no evitarà que els tigres se’t mengin.

Per tant, sospito que no hi haurà gaires senyals a un hertz. Les civilitzacions prudents no les emetran. I les que ho facin, tenen molts números per ser descobertes i destruïdes per alguna civilització alienígena hostil. No hi ha motius per pensar que la llei de la jungla no apliqui també a la galàxia. És un senyal de saviesa tenir una actitud pacífica, però és un senyal d’estupidesa no ser prudent ni pensar en com defensar-te si cal.

Els humans ja hem enviat alguns senyals a l’espai. Però potser ho hem fet molt alegrement i ens ho hauríem de pensar una mica més en un futur. Potser l’absència de senyals de un hertz a KIC 8462852 simplement indica que els extraterrestres són assenyats.

Nens, gossos i asma

dilluns, 9/11/2015

Aquests dies s’ha comentat un estudi suec segons el qual els nens que des de ben petits conviuen amb mascotes tenen menys probabilitat de patir asma al llarg de la seva vida. No és que les mascotes, sobretot gossos i gats, siguin una garantia, però la incidència d’asma en nens criats en contacte amb animals és un quinze per cent menor que en els nens que només veuen animals a la tele. I si enlloc d’una mascota mirem nens criats en granges, la disminució és del cinquanta per cent.

Això no deixa de ser un nou punt a favor de la “hipòtesi de la higiene”, que defensa que bona part dels casos d’al·lèrgia i asma estan relacionats amb un excés d’higiene. El nostre sistema immunitari ha evolucionat per conviure i tractar amb una determinada quantitat d’agents estranys. Però a mida que les normes d’higiene s’han anat fent més i més generals i estrictes, els nostres limfòcits s’han anat quedant sense feina. I això fa que si no troben res de qui defensar el cos, es dediquin a atacar al propi cos.

Per descomptat això és una explicació simple d’un mecanisme molt més complex, però la idea general sembla vàlida. Estar en contacte amb animals fa que els nens toquin ingereixin i respirin microorganismes, restes cel·lulars, pels i tota mena de “coses” que hi ha al cos del gosset o del gatet. Això fa que la immunitat es desenvolupi correctament (sempre que no ens passem de frenada, es clar).

Estudis similars n’hi ha cada vegada més i la hipòtesi va guanyant més i més pes. Mirar quan han publicat que un estudi demostra que conviure amb animals redueix l’asma i les al·lèrgies ho podem trobar l’any 2002, 2008, 2011, 2012 i ara al 2015. Segur que n’hi ha més, però aquí em vaig cansar de buscar i ja estava clar. Tenim grapats d’evidències que suggereixen que efectivament tanta higiene no és bona idea. De totes maneres, també ha ha estudis que no ho tenen tan clar, però en són menys.

En tot cas, això és una llauna perquè vol dir que haurem de definir quina quantitat és la bona. Ni poca ni massa, que tampoc cal tornar a tenir els problemes que la humanitat va patir en el passat per manca d’higiene. Si més no, el concepte “deixa que el nen tingui un cadell per jugar” sembla entenedor. Per sort, els bebès no saben llegir, sinó segur que aprofitarien aquesta informació per pressionar encara més als pares. Ja m’imagino l’argument del nen: “Compreu-me un gosset. Jo el cuidaré i ell evitarà que tingui asma”.

 

 

Desequilibri adolescent

divendres, 6/11/2015

L’adolescència és una etapa complicada. Complicada quan l’estàs passant i complicada pels que han d’aguantar adolescents al seu voltant. La transició entra la infància i l’edat adulta comporta un grapat de canvis físics, emocionals i socials que a sobre van amanits amb banys hormonals i el despertar de la sexualitat. Tot plegat un còctel complicat de manejar.

Una de les coses que desesperen més als pares d’adolescents són els canvis emocionals i de comportament. Els qui feia poc eren nens tranquils comencen a comportar-se de manera molt poc assenyada. Mostren una inclinació al risc que no sembla que estiguin en condicions de controlar, per molt que ells ho assegurin i es molestin quan els suggereixen el contrari. Els raonaments que fan poden resultar d’una feblesa entranyable si no fos per les implicacions que poden tenir a la seva vida. I no pots deixar de preguntar-te què coi els passa pel cap. En realitat també ens preguntem, quan fem memòria, què coi ens passava pel cap quan nosaltres érem adolescents.

Doncs sembla que era un senzill desequilibri. Al cervell hi ha zones més o menys encarregades de diferents facetes de la ment. No són límits definits ni exclusius, però hi ha un cert grau de compartiments que permet adjudicar funcions a àrees determinades. Una de ben coneguda és la regió límbica. El sistema límbic de vegades s’anomena “cervell reptilià” ja que representa la gran majoria del cervell en aquests animals. És la regió que controla el comportament més instintiu. Menjar, lluitar, reproduir-se. També hi ha els instints primaris i les emocions bàsiques. És de resposta molt ràpida i poc elaborada, imprescindible per la supervivència de l’individu. També està relacionat amb la memòria, l’establiment de relacions afectives i tot que tingui a veure amb les emocions.

En canvi, l’escorça prefrontal, a la part de davant del tot del cervell, té unes funcions ben diferents. S’ha relacionat amb la personalitat individual, amb el raonament complex, amb la generació de conductes elaborades, amb les habilitats abstractes… Persones amb lesions a l’escorça prefrontal tenen problemes per emetre judicis de valor, per distingir el bé i el mal, per anticipar conseqüències futures de les accions. És una part que treballa més lentament i que s’encarrega del raonament i no de les emocions.

Doncs la característica actitud poc assenyada i impulsiva dels adolescents sembla que pot estar causat per el diferent ritme de maduració d’aquestes dues zones del cervell. Amb l’esclat hormonal que té lloc al voltant dels deu anys, el sistema límbic es desenvolupa molt ràpidament. Les neurones que el formen estableixen un gran nombre de connexions i el seu funcionament agafa relativament mes importància. En canvi, l’escorça prefrontal s’ho pren amb més calma i no completarà el grau de maduresa definitiu fins als vint anys. Aleshores tindrà plena capacitat per compensar els instints promoguts pel sistema límbic, però fins aleshores la part instintiva, la que té preferència pel risc, l’aventura i les emocions juga amb avantatge.

El cervell, i en conseqüència la personalitat, és com un edifici en construcció durant molts anys. El que passa és que no totes les parts d’aquest edifici es fan al mateix ritme ni al mateix temps, de manera que és d’esperar que la seva funcionalitat no sigui sempre la mateixa. L’adolescència és simplement una etapa en la que aquests efectes es noten de manera més marcada que mai.

Els pueblo, els maies, els sirians…

dijous, 5/11/2015

A l’oest dels Estats Units, per la zona on conflueixen els estats d’Arizona, Colorado, Utah i Nou Mèxic, es poden admirar unes restes arqueològiques espectaculars. Els assentaments dels indis Pueblo (o Anasazi) estan construïts a les parets de fantàstics penya segats que els oferien protecció contra els elements i els enemics, aigua que filtrava des de dalt, i accés a les planúries que els envoltaven. Els Pueblo van anar progressant durant segles, però l’any 1200 va passar alguna cosa que els va fer abandonar la regió per no tornar mai més. Poc després, els Navajo provinents del nord van ocupar aquelles terres i ara encara hi viuen.

La desaparició dels Pueblo és un d’aquells misteris de l’arqueologia que resulten fascinants. La sort és que disposem de molta informació sobre com vivien. Després de tot, van deixar els seus pobles pràcticament intactes. Per exemple, els arqueòlegs analitzen les bigues de fusta de les cases per establir amb precisió quan les van construir o quan van fer reformes. Durant molt temps es va atribuir l’èxode a una sequera que va castigar la regió en aquell segle. Però ara sembla que van marxar uns quants anys abans que les coses es posessin difícils.

A mida que s’han anat recollint i interpretant dades, va emergint un procés més complex. La cultura Pueblo va anar augmentant la població amb el pas dels anys i va anar ocupant més i més terrenys ja que depenien molt del conreu del blat de moro. Quan es van examinar els esquelets trobats per allà van adonar-se que a mida que passaven els anys, cada vegada n’hi havia més amb marques de traumatismes i ferides. Aparentment amb l’augment de població, les lluites entre els diferents clans de la civilització es van anar fent més intenses. Això, junt amb els períodes de bonança i de sequera feia que ocasionalment hi haguessin pics de població que podien superar la capacitat del territori per mantenir-los.

La situació va arribar al límit l’any 1200. L’inici de la sequera junt amb la violència entre faccions va fer que la majoria de la població decidissin emigrar i marxar, probablement cap al sud on es van fusionar amb altres cultures i els Pueblo van desaparèixer.

Tot plegat recorda una mica la història dels Maies. Els Maies van bastir una civilització molt més imponent, però al final també va desaparèixer, deixant ciutats abandonades i construccions impressionants, quan la violència dins la pròpia cultura es va combinar amb períodes climàtics que perjudicaven la capacitat de generar aliments. Una combinació que empenyia la població a marxar, abandonant la seva terra i buscant-se la vida en altres indrets.

I si ho pensem un moment, la història és familiar i molt propera. El que estem veient que passa a Síria i l’orient mitjà no deixa de ser una repetició tot plegat. Violència entre classes, faccions, clans o grups religiosos. Moviments de població, primer a petita escala, que quan es combinen amb unes condicions que fan la vida massa difícil desencadenen desplaçaments massius de persones que marxen a buscar nous indrets on viure en millors condicions. Unes persones (pueblo, maies, sirians…) que de ben segur mai haurien pensat que arribaria un moment en que haurien de marxar de la seva terra.

Els humans som ben contradictoris. Ens les enginyem per trobem la manera d’aprendre moltes coses sobre els avantpassats i sobre la història en general, però som incapaços d’aprendre les lliçons que ens ofereix la història. I ja se sap el que és diu: “qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la”.

El canvi de sexe d’un venerable ancià

dimecres, 4/11/2015

Les notícies sobre canvi de sexe acostumen a cridar l’atenció, però la última novetat ha sigut la del canvi que està tenint lloc en el sexe del que potser sigui l’arbre més vell d’Europa. El “Teix de Fortingall” (Fortingall Yew) és un ancià teix (Taxus baccata) que viu en un poblet d’Escòcia des de fa uns dos mil anys. Hi ha qui parla de cinc mil, però això sembla exagerat. De totes maneres, dos mil anys és una edat més que notable per un ésser viu.

La notícia és que en una branca de l’arbre, que era un peu mascle, van créixer tres baies, corresponents als peus femelles. En general hi ha dos menes de vegetals, les plantes monioiques i les dioiques. Les dioiques tenen un sol sexe per individuo, de manera que pots tenir arbres mascles, que fan pol·len, o arbres femelles, que fan fruits. En canvi, les plantes monoiques tenen elements mascles i femelles. Són les típiques que tenen una flor hermafrodita, amb estams i pistils, però també altres que tenen flors mascles (només amb estams) per un costat i femelles (amb pistils) per altre, però totes dues en la mateixa planta.

Normalment quan una planta dioica és mascle o bé és femella, ho és per sempre. Però hi ha excepcions, i el teix de Fortingall no és el primer cas que en coneixem. De fet, entre diferents espècies de teixos ja es dóna aquest fenomen i sembla ser un mecanisme per adaptar-se a diferents condicions ambientals.

En realitat, això passa fins i tot en animals. Hi ha peixos que canvien de sexe segons coses com la temperatura o les proporcions entre mascles i femelles. En realitat no és tan complicat com podria semblar. En mamífers, els embrions es desenvolupen normalment com femelles i només per efecte de les hormones masculines apareixen els trets característics dels mascles. Per tant, únicament cal modificar unes poques cèl·lules per fer que es transformin en testicles (que faran testosterona) i la testosterona s’encarrega de la resta.

En els animals en que es modifica el sexe, el responsable és un enzim anomenat aromatasa i que és l’encarregat de degradar la testosterona i convertir-la en estrògens. Si deixa de funcionar, la testosterona s’acumula, els estrògens desapareixen i l’organisme esdevé mascle. Si es posa a funcionar, passa el contrari i tornem a tenir una femella. No tots els organismes poden respondre a aquests canvis amb facilitat, però n’hi ha que ho fan. En el cas dels animals durant el desenvolupament embrionari, però en plantes, el mecanisme equivalent (ells no tenen testosterona ni estrògens, es clar) pot modificar l’arbre adult.

Ara haurem de seguir com va el canvi en el vell teix de Fortingall. Posar-te a canviar de sexe en plena vellesa, als dos mil anys, no és qualsevol cosa. A més l’arbre ja està prou maltractat pel temps i el costum d’emportar-se petits fragments que va fer que el tronc es fragmentés. Ara ja té més l’aspecte de tres arbres junts. Qui ho sap! Potser només un dels troncs restants canviarà el sexe. Algun aspecte de la vida sexual dels teixos sembla més interessant del que podríem imaginar.