Arxiu de la categoria ‘General’

Salvem la ciència

divendres, 14/06/2013

cartell-salvem-la-cic3a8ncia-juny-2013.jpg Hi hem de tornar. Avui s’ha convocat una jornada de protesta contra la política de retallades i per mirar d’aturar la desfeta del sistema de ciència del país. De nou cal sortir a recordar uns quants fets molt simples però molt importants.

Que la ciència no és un caprici per quan sobren els diners sinó una inversió de futur per un país.

Que és una inversió molt rendible, però a llarg termini.

Que queda molt bé dir que retalles molt poc els pressupostos de ciència, però que és lleig quan després n’executes només una part del pressupostat.

Que formar un científic és una inversió molt important per un país i és absurd deixar-lo perdre.

Que deixar-ne perdre un és un error, però deixar perdre tota una generació de científics ja formats és un disbarat.

Que amb una elit governant aparentment incapaç de valorar la ciència, cap país no té futur.

Que algú s’hauria d’amoïnar per haver aconseguit només un únic premi Nobel de ciències en tota la història, i ja en fa més d’un segle. Per comparar, un país petit com Dinamarca en té 9 i Holanda 13. Però la reforma educativa aquí es fa per promoure l’assignatura de… religió!

Que, tot plegat és indicatiu de les prioritats que hi ha i explica molt bé el que va passar fa temps, el que està passant ara… i ens avisa que si tot segueix així, es tornarà a reviure la mateixa història de cada segle.

Els pastors dels anells

dijous, 13/06/2013

800px-Daphnis_edge_wave_shadows.jpg El més espectacular de Saturn són els seus anells. De fet, si ens preguntessin que sabem de Saturn a part del fet que té anells, molts no sabríem que contestar. Però és perfectament comprensible que un espectacle com aquest ho emmascari tot. Els anells estan fets d’un material, d’entre uns pocs centimetres i uns pocs metres de gran, que va girant lliure al voltant del gran planeta però no forma una capa uniforme. Hi ha divisions, anells diferenciats i tot plegat forma una complexa estructura.

Però si ho pensem un moment resulta una mica estrany. Si son fragments que estan girant al voltant del planeta com és que no s’han anat movent de manera que al final es reparteixin uniformement? Per quin motiu es mantenen anells separats i individualitzats?

Doncs part de la resposta són uns petits satèl·lits que giren per l’interior de les divisions dels anells i que mantenen netes de material aquestes zones. Com que contribueixen a retenir la resta de material dins dels seus anells les han batejat amb el nom de satèl·lits pastors.

N’hi ha uns quants a Saturn. Com ara Daphnis, Prometeu o Pandora (que no és el satèl·lit d’Avatar!). Però un que m’ha fet gràcia és el batejat amb el nom de Pan. Té una forma molt particular i no hi puc fer res; quan el veig, penso en una magdalena.

Pan es mou a l’interior de la divisió Encke i és el responsable de mantenir el forat obert dins de l’anell A de saturn. El primer que em va venir al cap era un sistema una mica bèstia. El satèl·lit aniria fent el seu camí i aniria emportant-se per davant tot el material que trobés. Una mena de llevaneus planetària. Ja hi ha alguna cosa de certa en això. De fet, si Pan té forma de magdalena, amb un eixamplament a l’equador és perquè ha anat acumulant material que quedava atrapat en la zona corresponent al pla dels anells. Però el tema és molt més subtil.

Quan un bloc de gel dels que formen els anells es mou al límit amb alguna de les divisions dels anells hi ha un factor que cal tenir en compte. Com més allunyat estigui del planeta més lentament es mou. Això fa que els blocs de la part exterior de la divisió van més lents que els blocs de la part interior. La cosa no té més importància fins al moment en que la lluna pastor s’acosta per allà. Aleshores passa un fenomen ben curiós ja que la lluna segueix el mateix patró. Va més ràpida que els blocs de l’extrem de fora i més lenta que els blocs de l’interior. Ah! Però aquí entra en joc la gravetat que exerceix el satèl·lit. La gravetat del satèl·lit fa que els blocs ràpids de la zona interior i que van per davant del satèl·lit queden lleugerament frenats. En perdre velocitat, tornen a caure cap al planeta, de manera que mai abandonen l’anell on estan. En canvi, els blocs lents de l’exterior i del darrera del satèl·lit experimenten una acceleració, de manera que surten enviats cap a la zona exterior del seu anell, de manera que tampoc mai no entren en la divisió.

El resultat és que per allà on passen els satèl·lits pastor es produeixen onades de pertorbacions en els límits dels anells. Unes imatges precioses que fins que no vàrem tenir sondes estudiant el planeta no es van poder obtenir. Algunes, aprofitant determinats angles de la llum del sol permeten veure amb gran detall algun dels satèl·lits pastor i les pertorbacions que causa al davant en un costat i al darrera en l’altre, com si fossin onades generades per un surfista còsmic.

I és que de vegades costa decidir que resulta més maco; entendre el mecanisme que genera un fenomen natural o la simple observació del fenomen. Naturalment, el millor és la combinació de tot: admirar l’estètica i entendre els fonaments.

El preu de publicar

dimecres, 12/06/2013

magazines.jpg Quan un sistema està ben establert i ja porta molts anys funcionant, costa Déu i ajuda canviar-ho, encara que siguin evidents els problemes. Això passa en tots els àmbits i la ciència no és una excepció. El que fa gràcia en el camp dels científics és que el sistema per publicar els articles sigui absolutament contrari al sentit comú i al que la majoria de personal s’imagina.

Cada vegada que es parla a les notícies d’un descobriment científic, s’esmenta que s’ha publicat en tal o qual revista de prestigi. Semblaria que si ets un científic que fa un descobriment, escrius un article tècnic, l’envies a una revista, se’l miren detalladament i si els sembla interessant el publiquen. Hi ha qui es pregunta quan cobrem els científics per els treballs que publiquem. Ai!

La cosa funciona molt diferent. Primer que res has de fer el treball experimental, obtenir els resultats bons i escriure l’article. Aleshores has de decidir a quina revista l’envies. Naturalment vols que sigui de prestigi (amb un factor d’impacte alt). Aleshores els envies l’article… i sovint pagues una certa quantitat que pot voltar els 60 o 100 dòlars per tal que es mirin l’article.

Un moment!, direu. Has de pagar per publicar l’article?

Doncs si, però encara no hem arribat a aquest punt. De moment pagues només perquè es mirin l’article i decideixin si els interessa o no. I és el que hi ha. Ho agafes o ho deixes (i si ho deixes, no publiques).

Com que vols publicar, pagues remugant en veu baixa i creuant els dits. Aleshores poden passar dues coses. A l’editor li pot semblar interessant o no. Si creu que no fa per la seva revista, t’envia una carta molt amable dient que per desgràcia, tot i que l’article és genial, no coincideix amb el seu tipus de revista i bla bla bla. Total, que en menys d’una tarda has perdut 60 dòlars i encara estàs al començament del camí. Tocarà tornar a intentar-ho en una altra revista.

Però si l’editor està de bones, aleshores l’enviarà a revisió. Això vol dir que l’enviarà a un parell de científics que treballin en el mateix tema perquè diguin que en pensen. Si està correcte, si és una novetat, si les conclusions tenen sentit, si les estadístiques estan ben fetes… És important ja que els editors no són experts en tots els temes. Aquests revisors poden ser qualsevol. Des d’un amic de l’ànima fins un enemic mortal. En teoria tu mai sabràs en mans de qui ha caigut el teu treball. Això no està malament ja que si creuen que el treball és un desastre ho poden dir sense por que els esperis a la cantonada del proper congrés per tenir unes paraules o els crucifiquis quan siguis tu qui revisi un treball seu.

Revisors podem ser tots els científics que treballem en aquell camp. És una feina una mica pesada perquè has de llegir el treball, verificar el que diu, opinar sobre com es podria millorar i tot plegat demana força temps.

Ah! I un detall important. Ho fas de gratis. La revista no paga res als revisors. Et donen les gràcies i prou.

Si els revisors troben que el treball és dolent, la revista el rebutja i final de la història. Tornem a la casella de sortida. Si creuen que es genial, la revista l’accepta i el publica, però això passa molt poc. El més normal es que facin alguns suggeriments per millorar-lo. Algun experiment addicional, una nova manera de fer els càlculs, afegir un parell de cites bibliogràfiques, el que sigui. Naturalment sempre que pots ho fas i aleshores es torna a revisar la versió millorada de l’article fins que la revista l’accepta.

Ja ho tenim? Noooooo! Has de tornar a pagar.

Sí, sí. Paguem perquè ens publiquin els articles. I no es poca cosa. El preu pot estar al voltant dels 600 euros, però pot  ser força més. I si surten fotografies a color pagues entre 500 i 800 euros més… per cada pàgina a color!

Noteu el detall? L’editorial cobra per mirar i per publicar, i no paga res per revisar. I encara més: si la teva universitat vol tenir l’article… ho heu endevinat! Ha de tornar a pagar! Perquè al publicar els cedeixes el copyright de l’article. En realitat ara ja hi ha un moviment important, l’Open Acces, per, al menys, eliminar aixó i fer que la informació científica estigui disponible per tothom.

Per descomptat tot el sistema no acaba d’agradar. Però com canviar-ho? Si no jugues no publiques. I si vols fer carrera has de publicar en revistes de prestigi, i aquestes cobren com han fet sempre. Va haver-hi un temps en que el motiu eren els costos d’impressió, però ara que tot és on line, el preu segueix igual (mira que llestos).

Després diuen que els científics són molt intel·ligents, però quan mires com està muntat el sistema per publicar la nostra feina, penso que en algunes coses som una mica rucs. Però com deia al principi: aquest és el sistema que hi ha. I no és fàcil de canviar.

Records que s’esvaeixen

dimarts , 11/06/2013

watching_the_sunset.jpg Quins records tenim de quan érem petits? Doncs si parlem de quan teníem un o dos anys, la resposta és que pràcticament cap. De vegades creiem recordar coses, però la realitat és que resulta molt difícil separar el que recordem d’allò que ens han explicat tantes vegades que ja ho incorporem com un record real. La memòria ens fa moltes bromes pesades.

Però el cas és que realment no recordem res de quan érem molt petits. Una llàstima, i a sobre no és que no incorporéssim records sinó que els anem oblidant. Fa uns anys es va fer un experiment preguntant a nens petits si recordaven coses de quan eren més petits encara. Els nens de quatre anys tenien records que arribaven fins als 18 mesos de vida. Uns records confirmats per part dels pares, que feien de control de veracitat del que deia el nen.

Ara bé, quan uns anys després els hi ho tornaven a preguntar, aquells fets que als quatre anys recordaven, s’havien esvaït. Ja no els recordaven i sovint negaven amb confiança que allò els hagués passat mai. Per tant, no és que no incorporem a la memòria, sinó que les memòries guardades dels primers dos o tres anys es van esborrant del cervell. El que ignoràvem era el com passava això.

Però ara ja s’ha fet una mica de llum. Sembla que la memòria de quan érem petits no es pot guardar per culpa del creixement del cervell. El cervell d’un nadó és proporcionalment força gran, però encara ha de quadruplicar la seva mida fins l’edat adulta. Això requereix un nivell extraordinari de síntesi de noves neurones. Unes neurones que aniran creixent i ocupant el seu lloc particular dins de les diferents zones del cervell. Establiran connexions amb moltes neurones, de manera que n’activaran unes, inhibiran altres, separaran algunes que estaven juntes i refaran l’estructura de la xarxa cerebral.

La memòria encara no tenim massa clar com funciona, però si que sembla que depèn molt de reforçar determinades connexions entre determinades neurones. El fet que uns camins de senyalització neuronal passin a ser més fàcils que altres de manera permanent és la base de la memòria. Però durant el creixement del cervell, i molt concretament de l’hipotàlem, l’aparició de noves neurones altera les connexions on s’establien els records inicials de la infància fent que aquelles memòries es perdin.

Això ho han vist ja que al modificar el ritme de creixement de neurones de l’hipotàlem de ratolins poden fer que els records es guardin millor o s’esvaeixin més fàcilment.

La memòria exigeix estabilitat en les connexions entre neurones, però el creixement del cervell impedeix aquesta estabilitat i , per tant, impedeix emmagatzemar els records de quan érem més petits. Fa una mica de ràbia, però no s’hi pot fer res ja que per mantenir aquells records hauríem de renunciar al creixement del cervell, i això tampoc seria un bon negoci. De manera que ens haurem de conformar amb la memòria col·lectiva. El que els pares ens expliquen que fèiem o les fotografies antigues que ens mostren jugant en indrets que no recordem, amb altres nens que hem oblidat i aquell somriure il·lusionat de la infància que potser ja no recordem però que sempre hem enyorat una mica.

Van un americà, un suec i un espanyol…

dilluns, 10/06/2013

The_Vasa_from_the_Bow.jpg Ningú no és perfecte i els errors poden sorgir de les maneres més inesperades. Per això es van inventar els protocols estandarditzats, les anàlisis redundants i els sistemes de control d’error. Tot i així, res no és perfecte i en ocasions apareix la pífia. El cas és que en temes de tecnologia i enginyeria hi ha hagut errors que han fet història quan es combina un pressupost molt gran amb un error molt simple o absurd.

Un dels més famosos va ser el que va cometre la NASA amb la sonda Mars Climate Orbiter l’any 1999. Havia d’estudiar l’atmosfera i el clima del planeta Mart, però tant bon punt va arribar es va destruir per culpa d’un error infantil. La nau feia els càlculs de velocitat i distància amb el sistema mètric decimal però control de navegació li enviava les dades en el sistema americà. La nau havia de passar a uns 150 quilòmetres d’altura però va fer-ho a només 57 i es va destruir per la fricció amb l’atmosfera marciana.

Absurd l’error inicial per malentesos entre fabricants i la pròpia NASA, però també absurd el que no s’adonessin durant tot el camí fins Mart que havien de fer moltes més correccions de trajectòria del que era normal. De fet, segurament se’n devien adonar, però ningú va dir res.

Per recordar una altra vella pífia monumental, a Estocolm hi ha el museu del Vasa. El vaixell insígnia de la flota sueca que havia de donar gran gloria al rei Gustau II Adolf. L’any 1628 el van botar amb gran festa. Va navegar durant vint minuts i aleshores un cop de vent el va bolcar i es va enfonsar al davant mateix del port. Bona part de la tripulació es va ofegar i el fet va constituir un bon cop per l’orgull suec.

Després es va descobrir que les indicacions inicials les havien modificat perquè el rei volia una filera addicional de canons i un castell de popa més alt. Ningú li va dur la contrària i tot això va fer que el vaixell fos massa inestable. Amb molta seguretat això va ser el motiu del naufragi, però com que no es podia culpar al rei… doncs ningú va ser considerat culpable.

I sembla que ara tindrem una nova pífia per afegir a la llista. Una pífia similar, en algun aspecte, a la del Vasa. Probablement aquesta vegada tampoc n’arribarem a conèixer els detalls perquè és un tema militar i aquesta mena d’afers no es caracteritzen per la seva transparència. Sembla que els submarins de la classe S-80 que estava fabricat l’armada espanyola tenen problemes de flotabilitat. Aparentment, pesen 70 tones més del que tocaria i la nau es pot submergir, però ja no pot tornar a la superfície.

Home! Que ja no estem al segle XVII, i en un projecte de 2.200 milions d’euros, el menys que pots esperar és que els càlculs estiguin ben fets i repassats un grapat de vegades. Sobretot perquè com esmenta alguna premsa, l’origen de l’error va ser posar un punt decimal en un lloc incorrecte. Un decimal mal posat fa que una xifra sigui, com a mínim, deu vegades més gran o més petita i si això entra en una equació l’error es dispara de seguida. Potser un altre full Excel ha gastat una de les seves bromes. Una broma que costarà 530 milions més per corregir.

La frase que he llegit i que m’ha fet gràcia és: “Para defenderse, el constructor Navantia se ha quejado de la `injerencia de personas no cualificadas´en la obra, apuntando directamente al ministro de Defensa, que regularmente habría ido añadiendo nuevos elementos de carga desde 2005”. Ves per on, la història del Vasa es repeteix, tot i que el fet que t’imposin afegir noves coses a la nau no hauria d’impedir posar les comes decimals a lloc. Al menys, aquesta vegada se n’han adonat amb temps i l’únic que caldrà lamentar són els milions que es perdran i un cert ridícul per als constructors.

Ah! Pels diners no cal patir. He llegit que fins que no s’entrega el submarí, no es comptabilitzen els 2200 milions que costa (més tots els necessaris per reparar l’error). Llàstima que l’enginyeria de les coses reals no ofereixi tantes possibilitats com l’enginyeria financera.

Edats,èpoques, períodes, eres i eons

divendres, 7/06/2013

En que pensem quan ens parlen de la prehistòria? Doncs segurament la majoria pensem en dinosaures. Fòssils de dinosaures, extinció de dinosaures i ferotges tiranosaures barallant-se amb grans triceratops. I el més característic és que són fòssils, que ja no en queden i només trobem restes petrificades en els diferents estrats geològics. Hi ha el detall dels ocells, que no deixen de ser uns dinosaures que van sobreviure, però això normalment ho passem per alt. La prehistòria és l’època en la que vivien els dinosaures.

Per això resulta sorprenent descobrir que en realitat els dinosaures van estar molt poc temps (relativament parlant) sobre la Terra. Un exemple que m’encanta posar és que si la història de la Terra la condenséssim en un any, els dinosaures només van existir durant dues setmanes. I serien recents. Si la formació de la Terra fos el dia 1 de gener i actualment estiguéssim al 31 de desembre, els dinosaures haurien habitat el planeta només les dues primeres setmanes de desembre. Per cert, en aquest exemple els humans portaríem només trenta minuts.

En realitat és pitjor del que sembla. Els organismes més grans que un microbi només porten uns sis-cents milions d’anys existint. Els altres tres mil nou-cents milions d’anys, només hi havia bacteris i algun eucariota unicel·lular. La vida a la Terra quasi sempre s’ha limitat als microbis. Els organismes grans, animals i plantes, són uns nouvinguts.

El que passa és que, com és previsible, a mida que els períodes geològics es van fent més antics, els coneixem pitjor. Per això hi ha molts detalls, moltes classificacions i subclassificacions en èpoques recents, mentre que les corresponents a temps més llunyans resulten menys definides.

És divertit mirar les taules estratigràfiques. Hi ha les diferents edats, agrupades en èpoques, que s’agrupen en períodes, que al seu temps es reuneixen en eres que formen part d’un parell d’eons. Per exemple, l’edat actual s’inclou dins l’època de l’Holocè, que forma part del període Quaternari, que és l’últim dels inclosos en l’era Cenozoica i que està dins de l’eó Fanerozoic.

ICS-GeologicalTimescale2013-01Spanish1.JPG

Si volem trobar dinosaures hauríem de buscar per dins del Juràssic o del Cretaci, i aparentment tenim per triar i remenar. Sembla que sigui una fracció  molt gran de tots els estrats. Però si ens fixem en els anys que han passat, veiem que quasi tota la classificació fa referència a l’eó Fanerozoic, que són els últims 540 milions d’anys. La resta pintada en tons més vermells és el Precambrià, ocupa molt poc en els gràfics dels estrats però representa 4000 milions d’anys. Vuit vegades més temps, encara que les divisions siguin poques i més imprecises.  Simplement és un gràfic que no està fet a escala temporal.

Aquests detalls en aquests esquemes va bé tenir-los presents per entendre per quin motiu quan es busca vida extraterrestre no es pensa en animals o plantes sinó, sobretot en microbis. Pots tenir sort i trobar que ja hi ha organismes evolucionats en algun planeta, però si les coses van com a la Terra, el més fàcil és trobar comunitats de microbis. La Terra és un planeta ple de vida, i aquesta sempre ha sigut, i encara és, majoritàriament microbiana.

Si us voleu fer una idea, busqueu al gràfic. Tenim evidencies que la vida microbiana va sorgir durant l’eó Arqueà (Arcaico en castellà). En canvi, els primers organismes no apareixen fins el període Ediacarià. Si només mireu el dibuix semblaria que quasi sempre hi ha hagut organismes multicel·lulars a la Terra. No us deixeu enganyar i fixeu-vos en els anys que fa que van aparèixer els uns i els altres. Les coses no són com semblen a primer cop d’ull!

(I que pesats amb el futbol! Heu vist que hi ha un periode Messinià, o Messiniense?)

Què explicar i com fer-ho

dijous, 6/06/2013

microphone_.jpg El robatori d’un fòssil de dinosaure que estaven en procés d’extracció al coll de Nargó per part dels membres de  l’Institut Català de Paleontologia planteja, més enllà del fet concret, un antic debat. Fins a quin punt els científics han d’explicar la feina que fan? Durant molts anys s’ha acusat la comunitat científica de viure en una torre d’ivori aïllats de la societat i sense donar explicacions de a que es dedicaven. Ara ja no és així, però el que ha passat posa de manifest els perills d’un excés d’informació o d’una informació poc controlada.

Però controlar la informació és un tema que ja dóna mala espina.

El problema és senzill. La major part de la recerca científica que es fa en aquest país està finançada amb diner públic. Seria desitjable que el percentatge de finançament privat fos més elevat, però tal com està el pati, ara com ara és fer volar coloms. I mentre el finançament sigui públic, és a dir, pagat amb els impostos de tothom, la societat ha de saber a que es dediquen aquests diners. Això és important, d’entrada per principis i no només els destinats a recerca sinó a tot. Però des del punt de vista de la comunitat científica, també és imprescindible. La societat només recolçarà la ciència si la coneix i entén el que es fa, per què es fa i com es fa. No podem demanar diners dient que la ciència és molt important i esperar que ens creguin sense més.

Però el que ha passat posa de manifest el perill de l’excés d’informació. La setmana anterior s’havia anunciat el descobriment del fòssil. Els investigadors l’havien mostrat i havien ensenyat fotografies que segurament permetien identificar l’indret. Possiblement hauria estat millor esperar a tenir el fòssil recuperat discretament abans de donar la notícia. He de dir que entenc el que van fer, perquè aquesta mena de descobertes generen entusiasme i el vols compartir. Ara és fàcil dir que han pecat d’innocents, però és que les coses són evidents quan ja han passat. Al seu moment ningú va criticar que s’anunciés el descobriment. A més, part de la seva feina és precisament explicar i concienciar sobre la importància d’aquelles restes.

Aquesta mena de dubtes es generen en moltes ocasions. He d’explicar la línia de recerca que porto? No serà per falta de ganes, però fins que no estigui publicat seria molt imprudent. Altres poden copiar-me la idea. Per tant, millor callo i espero. Ah! Però i si la recerca permet una aplicació industrial? Aleshores primer ho hauria de patentar, després publicar i al final explicar-ho. Fàcilment la part d’explicar-ho quedarà en no-res ja que ben mirat tampoc tenim massa temps i en general a ningú sembla interessar-li massa. A més, si ets un científic i vols explicar la teva feina, on vas a fer-ho?

Amb els medis de comunicació també hi ha un cert conflicte. Ara que els conec una mica m’adono del trastorn bipolar que experimenten amb la ciència. No és cert que no els interessi. De fet, sempre he trobat un gran interès per part dels periodistes. Estan segurs que el tema interessa. Però les notícies es queden pel camí o s’uniformitzen fins semblar totes iguals les serioses, o simples estirabots les més llampants. Quantes vegades hem sentit dir que s’ha descobert un gen que algun dia servirà per curar el càncer? Segurament és que això és l’únic que ha entès el periodista de tot el que li explicava el científic. Hi ha excepcions, és clar. Científics que s’expliquen bé i periodistes ficats en el tema. Però en tot plegat, la cosa no acaba de rutllar del tot.

Espero que tot plegat no desmotivi la fantàstica feina de comunicació que feien a l’ICP. Tenen una web molt ben pensada amb molta informació sobre paleontologia i feien una bona tasca de comunicació. Al final sempre fas el millor que pots i després, sobre la marxa, vas corregint per mirar de trobar el punt exacte. I entre tots seguirem pensant com fer això d’explicar la ciència que fem. De vegades és frustrant notar que la majoria de la població ignora la recerca que es fa al seu voltant. Que al mateix barri on viu, on passeja i on va a comprar també s’estan desenvolupant noves teràpies, inventant nous materials, explorant l’espai profund o descobrint noves formes de vida.

Actor famós – càncer – pràctiques sexuals

dimecres, 5/06/2013

Michael_Douglas.JPG En Michael Douglas s’ha ficat en un embolic en declarar que el seu càncer de gola s’havia originat per practicar el sexe oral. La combinació “actor famós – càncer – pràctiques sexuals” és imbatible des del punt de vista mediàtic, de manera que ràpidament va saltar als titulars. Després han vingut els matisos, els “jo no vaig dir exactament això” i finalment els comentaris dels entesos.

En realitat el que fa més gràcia és atribuir alegrement un càncer a un tipus de pràctica sexual per part d’algú que ha sigut fumador. Certament el virus del papil·loma humà VPH pot causar càncer. El més habitual és el de coll d’úter, però no és l’únic ja que també pot causar de vagina, d’anus, de penis i, ocasionalment, de boca i faringe. Per tant, el que va dir en Michael Douglas impossible no ho és.

Però si mirem les causes del càncer orofaringi, el consum de tabac i alcohol són, de llarg, les més probables. Moltes vegades s’associa tabac amb càncer de pulmó, com si el fum no passés per la boca, la gola i la tràquea i els components del tabac no s’absorbissin en sang i es repartissin a la resta de l’organisme.

És possible que li hagin fet una analítica que hagi detectat la presència del VPH en les mostres del tumor. Tot i així, infeccions per aquest virus són freqüents. Tant, que es calcula que la majoria de la població estarà infectada pel virus en algun moment de la seva vida. Ara bé, d’aquests, només al voltant del 30 % el mantindran detectable mentre que en la resta, el sistema immunitari l’eliminarà. I dels que mantenen el virus, només un petit percentatge desenvoluparà càncer al llarg de la seva vida. A més, de VPH n’hi ha de diferents tipus, de manera que la cosa encara s’embolica una mica més.

El rebombori s’ha aprofitat com sempre per defensar tota mena de postures. Qui creu que s’han de desaconsellar determinades pràctiques sexuals, qui creu que cal vacunar contra el VPH, qui creu que es una maniobra per promocionar les vacunes contra el VPH, qui veu afany de notorietat de l’actor i qui aprofita per fer brometes de gust discutible. Això de la vacuna sembla una discussió una mica fora de lloc ja que la seva utilitat seria prevenir el càncer de coll d’úter, que sí que està causat principalment pel virus. En el cas del càncer orofaringi, la utilitat de la vacuna sembla més aviat anecdòtica. De nou, sorprèn com s’estableix la necessitat de prevenció pontificant sobre vacunes, pràctiques sexuals o coses similars mentre es manté la permissivitat habitual amb el tabac.

En realitat, com que no tenim l’historial clínic de l’actor, poca cosa podem dir sobre el seu cas concret. Fos pel virus, pel tabac o per qualsevol altre motiu, incloent la simple mala sort, rarament es pot atribuir un càncer determinat a un motiu concret. Les estadístiques són molt clares, però cada cas individual és una historia ben particular.

Esperança de vida

dimarts , 4/06/2013

granddad_and_lau_3.jpg Cada vegada vivim més anys. Una bona demostració del que ens aporten els avenços en medicina, en salut pública , en nutrició i en qualitat de vida. Actualment l’esperança de vida d’aquí és del voltant dels vuitanta anys. Res a veure amb els 28 de l’Antigua Roma, els 30 de l’època medieval o els poc més de cinquanta de principis del segle XX.

Però aquestes xifres ja ens avisen que la interpretació de l’esperança de vida no és tant evident com podria semblar. Els romans només vivien 28 anys? I si mirem algunes taules que circulen trobem coses com 30 anys per al paleolític, però només 20 al neolític. Amb l’agricultura i el sedentarisme la cosa va empitjorar? I al paleolític vivien més que durant l’Imperi Romà?

El que passa és que això de l’esperança de vida es pot calcular de diferents maneres que van be per comparar països, èpoques, classes socials, sexes, espècies, l’efecte d’epidèmies o el que vulguem, però cal anar amb compte quan ho interpretem.

Una esperança de vida de 30 anys pot voler dir que tothom que neixi viurà trenta anys i es morirà, o també que la meitat dels nadons moriran abans de complir un any i l’altra meitat viurà seixanta anys. En realitat la mortalitat infantil és un dels factors que més influencia té sobre la xifra de l’esperança de vida. De fet, al llarg de la història menys de la meitat dels nens que naixien arribaven a l’adolescència. Per això de vegades es fa servir l’esperança de vida a partir dels cinc anys, que ens vindria a dir quants anys pots esperar viure si sobrevius als cinc primers.

De vegades ens esgarrifem quan descobrim que les dones podien tenir deu, quinze o més fills al llarg d’una curta vida. Per moltes, tenir la regla era excepcional ja a partir dels tretze o catorze anys ja sempre estaven embarassades o alletant. Però cal recordar que la gran majoria d’aquestes criatures no arribaven a grans, de manera que les famílies feien el que era assenyat en aquell temps. Tenir deu fills per assegurar-te que tres o quatre arribessin a adults.

L’esperança de vida també assumeix que les coses seguiran igual que quan vas néixer. En molts períodes històrics podria ser una aproximació, però després arribava una epidèmia de pesta, una guerra mundial o uns conquistadores al nou mon i tota previsió s’esvaeix sota milions de morts inesperades.

Per això cal anar amb compte amb afirmacions radicals. De vegades es diu que la gran esperança de vida actual als països del primer món és deguda a la millora en l’alimentació, les vacunes, els antibiòtics, la higiene, o qualsevol altre millora tècnica. Totes aquestes afirmacions són en part certes, però només parcialment ja que cap explica per sí sola la longevitat generalitzada actual. En tot cas, el més rellevant és la manera com tot això, i més factors, ha reduït espectacularment la probabilitat de morir d’un nadó.

L’enemic del meu enemic…

dilluns, 3/06/2013

Phage.jpg Trobaràs molts enemics, alguns declarats, altres ocults, i potser ensopeguis amb amics, quan menys els busquis.

Élrond a Frodo (El Senyor dels Anells)

Si pensem en les nostres defenses contra bacteris, el primer que ens ve al cap és el sistema immunitari; anticossos, limfòcits i coses així. Això és el que es coneix com immunitat adaptativa, sofisticada, efectiva però, ai! bastant lenta. Per sort, també tenim la immunitat innata, la part més coneguda de la qual és la inflamació. Aquesta és una resposta contra els bacteris ràpida, encara que poc sofisticada. Però mira per on, resulta que tenim un altre sistema de defensa ben inesperat i completament aliè a nosaltres: els virus.

Virus que formen part de les nostres defenses? Doncs sembla que sí. Una conseqüència d’un principi fonamental ben conegut en geopolítica: “l’enemic del meu enemic és el meu amic”.

Un dels indrets per on els bacteris troben camins per entrar al nostre cos és a través de les mucoses. Sobretot les mucoses respiratòries i digestives estan farcidetes de bacteris que arriben amb el menjar o amb l’aire que respirem. Per lluitar contra aquests invasors tenim els mocs, que són una capa protectora imprescindible on els bacteris s’hi queden enganxats i sense possibilitats d’infiltrar-se entre les cèl·lules.

Però resulta que quan han analitzat la proporció que hi ha entre virus i bacteris s’ha vist que als mocs augmenta proporcionalment molt la presència d’un tipus determinat de virus. Els virus bacteriòfags. És a dir els virus que a nosaltres no ens fan res però que infecten i maten bacteris. Aquesta presència no és exclusiva nostra. S’ha trobat en tots els tipus animals que han analitzat. Des de les meduses fins als vertebrats.

La clau és que els bacteriòfags tenen a la superfície unes proteïnes que presenten una particular facilitat per quedar-se enganxades a les glicoproteïnes components del moc. Potser la selecció natural ha afavorit els virus amb facilitat per unir-se a uns compostos que sempre acaben plens de bacteris.

En tot cas, aquests virus treballen per nosaltres, destruint els bacteris abans que puguin arribar a colonitzar les nostres cèl·lules. Serien com un sistema immunitari extern amb el que ningú no hi comptava.

En realitat ja es mira la manera de fer servir aquests tipus de virus com eina per atacar les infeccions bacterianes. Per exemple, l’acne és causat per infeccions que es poden combatre administrant bacteriòfags. Potser amb el temps tindrem esprais nebulitzadors per inhalar microgotes de virus que matin els bacteris causants d’infeccions pulmonars. O comprimits amb virus per tractar les gastroenteritis.

Realment, de vegades trobes aliats als indrets més inesperats.