Arxiu de la categoria ‘General’

Envoltats d’antioxidants

divendres, 2/05/2014

antioxidants.jpg Si alguna cosa arriba al ridícul en els temes de nutrició són els antioxidants. Avui he dedicat uns minuts a buscar aliments que no els anunciessin com a beneficiosos per les seves propietats antioxidants, i la veritat és que costa molt! Tot és antioxidant. Agafeu Google, poseu un aliment, el que vulgueu, i a continuació la paraula antioxidant. Quasi sempre surt anunciat com excel·lent perquè és antioxidant.

En els vegetals és normal. Anunciar que els vegetals son antioxidants és com entusiasmar-se perquè són de color verd. Trobo que els espinacs són antioxidants, que hem de menjar peres, enciams, pomes, tomàquets o pastanagues perquè són antioxidants, que les patates tenen antioxidants, les cebes tenen antioxidants a dojo, les groselles son unes excel·lents antioxidants i les bajes de goji fan caure de cul de tan antioxidants que arriben a ser. Per no parlar del mangostan, que no tinc clar que és, però que regalima antioxidants.

Però la llet també té antioxidants, tant la materna com la de vaques. La cervesa i el vi els podem mirar amb bons ulls perquè, tot i l’alcohol, també tenen antioxidants. I naturalment trobem antioxidants al cava. Fins i tot determinades aigües representa que serveixen com antioxidants. Les carns no llueixen gaire, però cap problema, els industrials ja s’encarreguen de suplementar-les amb antioxidants. El peix blau és fantàstic pels nivells d’antioxidants que conté. El peix blanc no massa, però deu ser que els han buscat poc.

Passo a buscar coses menys probables. L’oli? Trobo que l’oli d’oliva conté uns fantàstics antioxidants. Però no és l’únic perquè també l’oli de gira-sol i fins i tot l’oli de colza ens regalen amb un bon raig de vitamines antioxidants.

El te és antioxidant. El cafè és un fantàstic antioxidant. La xocolata te un gran poder antioxidant. La camamilla és, com no! antioxidant.

En els aliments guisats, com que sempre s’hi posa algun vegetal, ja podem fer la relació. Trobo que la musaka pot contenir antioxidants ja que té albergínies. A la paella li poden posar safrà, que és antioxidant. Que tal una hamburguesa amb xampinyons antioxidants?

I finalment, en coses més insospitades també hi ha qui s’entreté a recordar que tenen propietats antioxidants. Es pot torbar per la xarxa sal antioxidant. Les fulles de coca, entre altres efectes, es valoren perquè són antioxidants. Fins i tot el semen s’ha de mirar amb altres ulls perquè conté antioxidants. Potser algú consideri que per fer segons quines propostes això sigui un argument de pes, però jo no ho acabo de veure clar.

Tot plegat arriba a nivells absurds. A més, no necessitem TANTS antioxidants. Amb els continguts en una dieta variada en tenim de sobres. Fins i tot l’excés d’antioxidants sembla ser dolent. Les nostres cèl·lules necessiten un cert nivell d’antioxidants, però a les cèl·lules tumorals també els van molt bé els antioxidants i s’ha vist que hi ha tumors que creixen millor si els dónes molts antioxidants.

Al final la discussió no té massa sentit. Avui en dia els antioxidants han esdevingut simplement un reclam publicitari. Qualsevol aliment conté alguna molècula que presenta activitat antioxidant, de manera que pots posar-li l’etiqueta d’antioxidant sense gaire problemes. I com que tenen bona premsa, ajuden molt a vendre el producte.

Si fas publicitat de cotxes posa-hi carreteres al desert. Si fas publicitat de detergents posa-hi mestresses de casa. Si fas publicitat de colònies fes que parlin en anglès si és per homes o en francès si és per dones.

I si fas publicitat d’algun aliment, digues que té propietats antioxidants.

Seqüència repetitiva.

dimecres, 30/04/2014

denial.jpg L’any 1912, Isaac Adler va publicar el primer estudi  on es relacionava el tabac amb el càncer. Posteriors estudis van aprofundir en aquella sospita i anys després els metges ja no tenien cap dubte que d’alguna manera, el tabac estava al darrera de la majoria de cassos de càncer de pulmó.

Allò va generar una resposta per part de la indústria del tabac. Primer van dir que els treballs no eren correctes. Que no hi havia dades concloents i que el càncer el causaven altres coses. Van contractar científics per promocionar el seu punt de vista i fins i tot van finançar un documental (Smoking and Health: The Need to Know) que defensava que eren la genètica i l’estrès els que causaven el càncer, però no el tabac. Naturalment van acusar als metges de tenir fosques intencions en apuntar sense probes al tabac.

Quan la cosa ja no se sostenia van recórrer a l’argument econòmic. El tabac generava moltíssims llocs de treball. De fet, fa poc encara es discutia si calia prohibir fumar als locals tancats. Deien que seria la fi dels restaurants, l’hecatombe pels bars i el col·lapse de la civilització. Després es va prohibir i no va passar res a l’economia, però els nivells de càncer de pulmó van començar a disminuir.

L’any 1965, Clair Patterson va publicar un treball on alertava sobre un increment en els nivells de plom a l’aire i el medi ambient. El plom és un metall tòxic i no és bona idea anar-lo respirant.

Allò va generar una resposta per part dels fabricants de gasolina que li afegien plom per millorar la qualitat. Van tallar el finançament a la Universitat on treballava Patterson i van posar en dubte les dades que feia servir. També van recórrer a altres experts per “demostrar” que el plom és un producte natural i que sempre n’hi ha a l’ambient.

També van fer servir l’argument econòmic. Si s’imposava la gasolina sense plom, el rendiment dels motors seria pitjor, es desgastarien més, caldria canviar els sistemes per fabricar i distribuir la gasolina. Caldria adaptar els motors de tots els vehicles. Seria una catàstrofe econòmica!

Finalment, les dades es van anar acumulant i l’any 2000 a Europa es va prohibir la gasolina amb plom. Alguns països van tenir una moratòria, però ja el 2002 la gasolina era sense plom. Els nivells de plom en aire i en la sang de les persones van començar a reduir-se i l’economia es va adaptar sense tants problemes.

L’any 1985, investigadors del  British Antarctic Survey van publicar la descoberta d’una disminució notable en els nivells d’ozó a les capes altes de l’atmosfera en la zona antàrtica. Era inquietant perquè l’ozó és el gas que ens protegeix de les radiacions solars. Poc després es va veure que aquell forat a la capa d’ozó semblava estar causat pels CFC, uns gasos que es feien servir en la industria i sobretot en els sistemes de refrigeració.

La resposta va ser que allò era exagerat, que els CFC no podien arribar a les capes altres de l’atmosfera, que les reaccions de destrucció de l’ozó no eren ben conegudes, que com podia ser que el forat a la capa d’ozó estigués a l’hemisferi sud si els països productors de CFC estaven a l’hemisferi nord! Mentrestant, el forat seguia creixent cada any.

Per descomptat es va dir que la industria depenia moltíssim dels CFC, que no hi havia alternatives, que les que hi havia eren molt cares i que l’economia no podria resistir un canvi en els sistemes de refrigeració.

Però finalment es va signar el protocol de Montreal que, amb unes poques modificacions, va portar a la eliminació dels CFC i la seva substitució per altres gasos (els HFC). El forat de la capa encara es manté, i de fet no s’espera que la cosa es normalitzi fins d’aquí dues o tres dècades, però al menys ha deixat d’augmentar.

Ah! I la catàstrofe econòmica tampoc es va desencadenar per canviar els CFC.

En tot plegat podem trobar un cert patró. Una activitat humana que té efectes a gran escala. Un avís per part de la comunitat científica. La resposta dels que hi tenen interessos econòmics amb un grapat de discussions, desqualificacions, falsificacions, acusacions i retrets, junt amb amenaces apocalíptiques sobre els terribles efectes que corregir la situació tindria sobre la economia i la societat. També el suggeriment que ja hi haurà temps en un futur o que serà més car fer el canvi que no fer res. El més collonut és que sempre hi ha un moment en que acusen als científics de ser ells els qui tenen interessos econòmics i no la industria contaminant de torn. De fet, avui en dia encara hi ha qui diu que el tabac no és tan dolent, que el forat de la capa d’ozó és inventat o que el plom tampoc es tan greu.

I ara estem al centre d’un nou capítol amb la mateixa seqüència. No cal massa imaginació per saber de que es tracta, oi?

Els homes estressen, però treuen el dolor…

dimarts , 29/04/2014

ratolí.jpg Dissenyar un experiment pot ser la cosa més divertida del món. Bé, divertida pels que ens diverteix això de la ciència. Normalment es pensa que l’important és trobar la manera enginyosa de demostrar una teoria fantàstica, amb els aparells més complicats possibles i amb moltes variables mesurades simultàniament. Però la realitat no és exactament així.

Més enllà de l’experiment concret, dels aparells que facis servir i del fet de tenir clar quina pregunta vols respondre, la major part del temps que dediques a pensar l’experiment és per buscar la manera d’assegurar-te que no hi ha factors que et portin a engany, elements que modifiquin els resultats de maneres inesperades, coses que canviïn el resultat sense que tu te n’adonis…

Sembla que no hauria de ser molt complicat oi? Doncs és molt complicat. I de vegades desconcertant. Jo intento no fer experiments amb rates durant els mesos d’estiu. Mai no ens surten bé. Potser és un cicle anual, potser és la calor ambiental, potser és que noten la suor dels investigadors, potser… En realitat no se el que és, però tinc clar que és millor deixar els experiments per més endavant.

Doncs acaben de publicar un treball on han posat de manifest un tema que en alguns congressos es comentava mig d’amagat com una impressió subtil que molts tenien però que no gosaven expressar en veu alta. Però sembla que el que sospitaven era cert. En alguns experiments, els resultats queden modificats segons si qui fa l’experiment és una dona o un home. No és que uns ho facin millor que altres. És molt pitjor. Els ratolins noten el gènere de l’investigador que hi ha a la sala i responen d’una manera o altra!

L’estudi era sobre la sensibilitat al dolor. I les dades indiquen que si el qui manipula als animals és un home, disminueix el dolor que senten els ratolins. Però d’altra banda els nivells d’estrès, determinats mesurant els nivells d’hormones d’estrès com la corticosterona, augmenten en presència d’homes.

De fet, encara és més complicat. No només responen als homes, sinó a la flaire d’homes. Els resultats eren similars si posaven samarretes suades que pertanyien a homes. En canvi, la suor femenina els era igual. Però no penseu que és perquè els homes i les dones els tracten diferent (que potser també) ja que la resposta apareixia en presencia d’animals mascles de qualsevol espècie…. excepte dels propis ratolins.

Els dos fenòmens, l’augment d’estrès i la disminució del dolor, semblen relacionats. És un fenomen anomenat “analgèsia per estrès”. Quan vas molt estressat i et fots una trompada, d’entrada notes poc el dolor. És després, quan et calmes que la percepció del dolor retorna. Segurament serà molt interessant estudiar els missatgers químics detectats pels ratolins, el tipus de feromones implicades, les vies neuronals activades i la extrapolació d’aquest fenomen a altres animals i sobretot als humans.

Però també indica que hi ha molts experiments que tenen resultats erronis. Que potser les conclusions haurien sortit diferents si l’investigador hagués sigut una investigadora, o a l’inrevés. Si els nivells de corticosterona depenen de la proporció entre homes i dones de la sala… que en fem dels resultats que tenim fins ara? Fins ara aquesta variable no la teníem en consideració! Caldrà revisar moltes dades. Tot plegat és un bon exemple de com en ciència mai no es pot dir que ho tens tot lligat. I també permet entendre perquè els científics som tan primmirats amb les dades i la manera d’obtenir-les. I perquè ens posen de mal humor les pseudociències, que no tenen res de tot això en compte i és queden tant contens. Però és que si alguna cosa sabem del cert és que mai no saps on s’amaga una font d’error en un experiment.

(Buf! I ara com posem el cartell de “prohibit el pas als homes (o les dones)” en un laboratori sense que t’acusin de discriminar per gènere?)

A per “la décima”

dilluns, 28/04/2014

pitch drop.jpg Aquesta vegada ha trigat tretze anys, però finalment la gota ha caigut! L’any 2005 al recent estrenat Centpeus vaig comentar l’experiment de la gota de brea que portaven a la Universitat de Queensland, a Austràlia des de l’any 1927. Explicava que la idea era demostrar que les coses no son com semblen a primera vista, i que allò que aparentment és sòlid, potser és fluid. Per això, van agafar un bloc de brea (aquella pasta negra que serveix per posar a les juntures dels vaixells), la van escalfar fins que es va fondre, van posar la pasta dins un embut i van deixar que es refredés i tornés sòlida. Sòlida? Segur? Per comprovar-ho, van posar un vas sota l’embut i van esperar a veure si queia alguna gota de brea. I sí!! Tot i que aparentment era un bloc sòlid, van caure gotes de brea, de manera que el bloc era, en realitat, líquid. Tot i que la seva viscositat era extremadament alta.

Les gotes de brea anaven caient, però a un ritme més aviat lent. Una gota cada nou o deu anys aproximadament. Per desgràcia, ningú havia vist mai caure la gota. Simplement la trobaven caiguda quan algú mirava. La cosa semblava millorar quan van posar una webcam per controlar el procés, però la llei de Murphy és implacable i l’any 2000, quan va caure la vuitena gota, la web s’havia penjat i no es va gravar.

Una gran decepció per tothom, i molt especialment per al professor John Mainstone, que va encarregar-se de l’experiment durant 52 anys. La mala sort ha seguit funcionant i l’home va morir fa uns mesos, sense arribar mai a veure com queia cap gota.

Però el 25 d’abril d’aquest any, finalment la novena gota ha caigut. Estrictament, més que caure literalment el que ha fet és tocar el fons del vas. En tot cas ja serveix, perquè més avall ja no podia caure. El ritme de caiguda s’ha alentit, potser perquè a la universitat on el tenen van posar aire condicionat, i amb un ambient més fresquet, la brea flueix encara més lentament. Si mes no, ara el vas de precipitats que hi havia a sota torna a estar buit i preparat per la propera. Que gairebé ja no hi havia lloc.

En realitat, l’any passat es va dir que la gota havia caigut i s’havia gravat, però es tractava d’un experiment similar que havien començat molt més tard al Trinity College de Dublin.

És divertit, consten al llibre Guiness dels rècords com l’experiment més llarg de la història i han guanyat un premi IgNobel. Però tot plegat no ha d’emmascarar el que en traiem de tot plegat. Hi ha coses que semblen sòlides que en realitat són líquides. L’únic que passa és que són extraordinàriament viscoses i per tant flueixen tan lentament que no ens n’adonem. En un sentit estricte,  el vidre també és un líquid. És molt més viscos que la brea i per això no veiem el moviment, però si deixéssim els vidres de les finestres durant uns quant milions d’anys, al final acabarien escampats per terra com el líquid que en realitat són.

En tot cas, podem celebrar que finalment ha caigut la novena gota. Si extrapolem les dades, la propera, la desena, caurà entre el 2026 i el 2028. Només caldrà esperar uns tretze anys. No passa res. N’hi ha altres que ja tenen molta experiència en això de passar molts anys esperant que caigui “la dècima” (de bon rotllo, eh!).

Què se n’ha fet d’aquells cels nocturns?

divendres, 25/04/2014

cell nocturn.jpg Quan parlem del cel nocturn, acostumem a pensar en la Lluna i els estels. Però quant temps fa que no admireu una nit sense lluna i amb el firmament completament farcit d’estrelles? I la llum tènue de la Via làctia? Per la majoria segurament fa molt de temps. Potser durant les vacances o alguna escapada a indrets remots. No és fàcil poder mirar aquelles estrelles que donem per fet que estan allà. Anem on anem, quasi sempre hi ha una certa brillantor al cel que dificulta la visió de les estrelles més febles.

Una de les grans millores en la qualitat de vida dels humans va ser quan vàrem començar a dominar fonts de llum que ens permetessin il·luminar els carrers de les ciutats i pobles durant la nit. La foscor dóna mal rotllo, i mantenir zones il·luminades augmentava la seguretat i la tranquil·litat. Això ningú amb dos dits de seny ho posa en dubte. La qüestió és si, a part d’il·luminar el terra o els edificis, il·luminar el cel serveix d’alguna cosa. Més que res perquè una quantitat descomunal de llum l’enviem en direcció al cel sense miraments.

Aquests raigs de llum topen amb partícules de pols, microgotes d’aigua, insectes i tota mena de partícules que hi hagi a l’atmosfera i les il·lumina. En fer-ho, la llum rebota i surt desviada en totes direccions, il·luminant altres partícules i eventualment tornant a terra o als nostres ulls. Per això, a prop de les ciutats el que veiem quan mirem des de la distància és una zona il·luminada amb un color ataronjat que emmascara, de vegades completament, la visió del cel nocturn.

Per entendre com d’intensa és la llum que malbaratem il·luminant el cel, n’hi ha prou de fixar-nos en algunes imatges de la Terra fotografiada des de l’espai durant la nit. Podem resseguir sense problemes els territoris habitats gràcies als llums generats pels humans. Especialment les zones urbanes.

En ocasions es pensa que això és un mal menor, necessari per mantenir la il·luminació de les nostres ciutats. Mal negoci si per poder veure els estels hem de viure a les fosques! Però en realitat les coses són més senzilles. No cal renunciar a la llum, n’hi ha prou d’enfocar correctament l’enllumenat. Els fanals han de tenir pantalles que enviïn els feixos de llum a la zona que cal il·luminar i no més. Tota la llum que surt cap al cel és energia que malgastem, però que paguem escrupolosament. I tampoc anem tan sobrats de calers ni d’energia. Fa gràcia (o ràbia) comparar el cost de l’enllumenat públic nocturn de diferents indrets. Els alemanys gasten 45 KWh per habitant mentre que els espanyols en gasten 110. En part és perquè en són més, però també perquè tenen un millor disseny de l’enllumenat. He llegit que aquí a Catalunya ens gastem 30 milions d’euros anuals… il·luminant el no-res. Corregint això ens estalviem una pasta i millorem notablement allò anomenat “qualitat de vida”.

L’altra virtut d’enfocar correctament els fanals dels carrers és que permet que consumeixin menys. Si tota la llum que generen és útil, amb bombetes de menys cost aconseguim el mateix impacte lluminós. Però de moment el que fem a massa indrets és gastar un disbarat de llum per il·luminar, no només el que ens interessa, sinó que també tot el que l’envolta i, posats a fer, també el cel nocturn. I de pas fem que altres indrets propers semblin comparativament més foscos i comencin a augmentar la llum per la seva banda. Al final, adéu als estels, i hola a una factura de la llum de por.

Naturalment hi ha llistes de problemes relacionats amb la contaminació lumínica. Els grans perjudicats són els astrònoms, que han de posar els seus aparells absurdament lluny de tot indret habitat. També hi ha animals que han vist alterats els seus bioritmes. Nosaltres mateixos tenim un descans de menor qualitat per culpa de la contaminació lumínica. I, tot i que sovint no s’esmenta, ens perdem el plaer de la visió, esplèndida, de les nits estrellades. Segur que hi ha nanos que no ho han vist mai i que creuen que al cel de nit només hi llueix la Lluna, els quatre estels més brillants i poca cosa més. Hi ha simuladors de l’efecte de l’enllumenat, que permeten jugar-hi i fan pensar una mica.

I tot només per la mandra de posar uns fanals de manera correcta.

Embolics amb el caviar

dijous, 24/04/2014

Caviar_and_spoon.jpg El caviar és un dels menjars més contradictoris que hi ha. Símbol de la sofisticació el luxe i l’elegància, va ser, durant temps, el menjar dels pescadors que venien els peixos i es quedaven per menjar-se ells els ous que es consideraven sense gaire valor. També és una font d’embolics ja que s’anomena caviar a moltes coses que no ho són. Per definició, el caviar és un menjar fet d’ous d’esturió salats, als quals s’ha aplicat un procés controlat de maduració. La clau és que han de ser d’esturió, però al mercat li posen el nom de caviar a molts altres tipus d’ous de peix. Fins i tot hi ha un “caviar vegetal” fet a partir d’albergínies!

Per acabar d’arrodonir-ho, durant força temps vaig portar un embolic afegit, ja que a les etiquetes llegia “caviar de beluga”. No entenia res perquè la beluga és una balena que, com a bon mamífer, no pon ous. Com que el caviar de beluga no forma part de la dieta habitual, tampoc hi donava masses voltes, però al final vaig mirar d’entendre-ho i en realitat era senzill. El nom de beluga s’aplica a dos animals diferents.

D’una banda hi ha les balenes beluga (Delphinapterus leucas), uns mamífers marins, de color blanc i amb una silueta característica. Una silueta que també ha donat el nom a un avió dels més lletjos, L’Airbus A300-600ST Beluga. Però d’altra banda hi ha un esturió anomenat beluga. La clau és que el nom d’esturions fa referència a un gènere de peixos que inclou moltes espècies. Els caviars més escassos, cars i prestigiosos s’obtenen de tres en particular. L’esturió europeu o beluga (Huso huso), el sevruga (Acipenser stellatus) i l’esturió rus o oscietra (Acipenser gueldenstaedtii).

Són peixos que viuen als mars Negre, Caspi, d’Azov i, de vegades a l’Adriàtic. Però a tot arreu estan patint la sobreexplotació, la contaminació i la destrucció dels seus hàbitats, de manera que estan a la llista d’espècies en perill crític d’extinció. Això fa que el caviar sigui escàs i per tant el preu és car. Millor dit caríssim. A molts indrets venen caviar de beluga, però quasi sempre és un succedani o una enganyifa. Fàcil de comprovar quan recordem que el preu de l’autèntic pot rondar els 20.000 dòlars el quilo.

És divertit quan trobes pàgines de gastronomia que t’expliquen els seus beneficis nutricionals ja que és ric en proteïnes, vitamines E, B, C, fòsfor, calci, potassi, iode o zinc. Està be saber-ho, però de veritat algú es gasta aquesta quantitat increïble de diners pensant en les seves propietats nutricionals? Ni en broma. La gràcia del caviar és, bàsicament, que és caviar. Amb tot el glamour que pot implicar. És l’exemple extrem de com el menjar pot ser una necessitat fisiològica, però també és una font de plaer, un fet cultural o un distintiu de nivell social i econòmic.

En tot cas pels mortals comuns que ens sembla excessiu gastar tants diners en aliments només perquè queden sofisticats, sempre podem tirar dels succedanis de caviar. Simples ous de diferents tipus de peix que també tenen iode, zinc i unes quantes vitamines, però que, sobretot, li donen un toc diferent a un sopar que volem que sigui una mica més sofisticat. Com que n’hi ha de moltes mides i colors (blanc, negre, gris, taronja,…) podem triar sense dificultat i es divertit comparar els preus.

Per cert, l’últim embolic que trobo és sobre l’origen de la paraula “caviar”. Hi ha qui diu que ve de l’italià “caviale”, del grec medieval “khaviari”, del turc “javiar”, del tàrtar “khavia” o del  farsi “khaya”. Imagino que tot és en part cert ja que les paraules també evolucionen i s’adapten a diferents indrets, de manera que tenen molta història al seu darrere. La paraula caviar no és cap excepció, tot i que segurament té més futur que no pas els pobres esturions salvatges.

El cervell de Sant Jordi

dimecres, 23/04/2014

hemisferis.jpg Sant Jordi. El dia més maco de l’any. Avui arreu trobem llibres i roses en un costum que no deixa de tenir un simbolisme fantàstic. Fet i fet, aplegar llibres i roses, coneixement i sentiments, no deixa de ser una combinació extraordinària per millorar en tots els aspectes. Sempre diem que cal fer esport per mantenir en bon estat el cos. Però al cervell li passa el mateix. Cal exercitar-lo.

El cas és que del cervell s’explica, exagerant una mica, que els seus dos hemisferis controlen aspectes ben diferenciats de la nostra vida mental. Uns hemisferis que avui estan ben representants, precisament, amb els llibres i amb les roses.

El llibre pot simbolitzar la cultura, el coneixement, el saber adquirit que passa de persona a persona i d’una generació a les següents. Ara la cosa comença a canviar, però durant molt temps, els coneixements de la humanitat estaven emmagatzemats en llibres. D’aquest material se n’encarrega el nostre hemisferi cerebral esquerre. El mateix fet de llegir està controlat per l’hemisferi esquerre. Una part del cervell encantada de treballar amb textos ordenats, amb xifres, dades, informació que podem analitzar, catalogar, endreçar i processar. Sense ell, la civilització no s’hauria mogut dels temps prehistòrics. És extraordinari tot el que devem a la combinació dels llibres i de la capacitat del nostre hemisferi esquerre per processar tota la informació que contenen.

Però també hi ha la rosa. El símbol de l’amor, els sentiments, la passió i les bogeries que fem sense gaire sentit però que ens fan tan feliços (o desgraciats). Els humans expressem els sentiments de mil maneres diferents i els simbolitzem amb tota mena d’objectes, però les flors són un dels més clàssics. I les roses excel·leixen en aquesta simbologia. De tota aquesta tempesta de sensacions se n’encarrega l’hemisferi dret. El que tracta la informació de manera no lineal, connectant coses sense ordre, o amb un ordre que només ell entén. Aquesta part del cervell descarrega hormones a cabassos en resposta a estímuls que aparentment no tenen cap sentit o que només el tenen per l’implicat. La bellesa, les emocions, els sentiments, el plaer per l’art, tot això queda controlat per l’hemisferi dret.

En realitat, les dades indiquen que aquest perfil no és gens exacte i que tots dos hemisferis treballen en tots els aspectes. L’únic que passa és que les funcions no estan repartides exactament per igual entre un hemisferi i l’altre. Però avui tant se val. Per un dia podem acceptem la exagerada divisió cerebral entre el coneixement i les emocions sense donar-hi massa voltes. Després de tot, combinar amb gràcia les roses i els llibres, l’hemisferi esquerra i l’hemisferi dret, el saber i el sentir, és una recepta infal·lible per ser millors persones i per viure en una societat més culta i més amable.

De manera que ja ho sabeu; regaleu, i que us regalin molts, llibres i moltes roses. I gaudiu de Sant Jordi.

Les estrelles mai més seran les mateixes

dimarts , 22/04/2014

kepler186f_comparisongraphic_0.jpg Al març del 2009, la NASA va enviar a l’espai una nova missió tremendament interessant. L’observatori espacial Kepler, que havia de buscar planetes similars a la Terra al voltant d’estrelles llunyanes. En aquell moment ja havíem identificat exoplanetes, però tots eren gegants gasosos, gens prometedors per buscar-hi vida. Amb la missió Kepler, esperàvem identificar planetes de mida terrestre, molt més interesants.

Cinc anys després podem dir que el resultat ha superat de llarg les expectatives. Quan una fallada tècnica va obligar a concloure la missió el maig del 2013 ja havia identificat 2740 candidats a planetes. Eren candidats perquè calia verificar les dades i comprovar-ho tot abans de donar-los per bons. Aquest mateix febrer d’en van confirmar més de set-cents, i tot i que la majoria segueixen sent gegants gasosos, ja n’hi ha uns quants de mida similar a la Terra.

Es deien súper-Terres ja que mesuraven al voltant del doble del nostre planeta. Tot i ser relativament grans, ja no eren planetes gegant com Neptú o Júpiter. L’altre cosa important era a quina distància estaven de la seva estrella. Hi ha un marge de distàncies en que si hi hagués aigua al planeta, aquesta no estaria en forma de vapor ni congelada. És el que s’anomena la “zona d’habitabilitat”.

Doncs el que de moment és el millor candidat a planeta habitable l’han presentat fa uns dies. S’anomena Kepler-186f, ja que al catàleg de la missió Kepler, la estrella ocupa el lloc 186 i el planeta és el cinquè d’aquell sistema solar. Els altres planetes són Kepler 186b, c, d, i e. (La lletra “a” no s’adjudica a cap planeta sinó a l’estrella mare).

El sistema solar Kepler-186 és diferent del nostre. L’estrella és una “nana roja”, una estrella més petita i freda que el nostre sol. Això fa que la “zona habitable” sigui més propera a la estrella que en el nostre sistema solar. Kepler-186f orbita al límit exterior, però dins d’aquesta zona, de manera que tindrà una superfície relativament freda, però per poca atmosfera que tingui, l’aigua podria estar en forma líquida (això en el cas que hi hagués aigua, que tampoc ho sabem).

L’altra dada interessant són les seves dimensions. És gairebé igualet que la nostra Terra. Només un 10 % més gran. De fet, és el planeta més similar al nostre dels que hem identificat fins ara.

De fet, en sabem poca cosa més. Podem especular fins cansar-nos, però ignorem quasi tota la resta d’aquest planeta. I com que està a cinc cents anys llum de distància, no serà fàcil esbrinar moltes més coses. Però només el fet de saber que està allà ja resulta fascinant. Potser en poc temps n’identificarem d’altres més propers. Altres planetes dels que podrem intentar captar alguna informació sobre la seva composició, la seva atmosfera i les seves condicions de superfície.

I, per descomptat, seguir-los atentament per mirar si emeten algun tipus de senyals que indiquin tecnologia. Emissions de radio o de qualsevol altre tipus que podem esperar en una civilització tecnològica. Això ja seria el premi gros i el menys probable. Fins i tot si a Kepler-186f hi hagués algú observant la Terra, no detectaria res ja que els nostres senyals de radio encara trigaran quatre segles a arribar-hi. Però per poc probable que sigui sentir alguna cosa, val la pena escoltar.

Ara em fa gràcia llegir el final del que vaig escriure fa cinc anys a l’antic “Centpeus”, quan parlava de l‘inici de la missió Kepler:

“..si no hi ha contratemps, l’Univers passarà a ser un lloc molt diferent en els propers anys. On ara veiem únicament puntets de llum, aviat hi veurem indrets on cercar altres formes vida. Les estrelles mai més seran les mateixes!”

L’Univers, la mort i la física quàntica

dimecres, 16/04/2014

schrodinger.jpg Aquests dies ha aparegut la notícia d’un científic que afirmava disposar de proves definitives de l’existència de la vida després de la mort i que, de fet, la mort com a tal, no existeix. (Suposo que hi ha poques notícies, perquè tot això ja s’havia publicat l’any passat.)

Reconec que quan topo amb aquestes notícies (cada vegada n’hi ha més?) m’entra una mandra infinita. Un avorriment profund. Però prenc paciència i confesso que m’entretinc comptant quantes línies trigaran a aparèixer les paraules “física quàntica”. Proveu-ho. No falla mai. En aquesta ocasió apareixen a la cinquena línia de la notícia. Per mi, la seva aparició és la prova fefaent que tot plegat… és una collonada sense cap ni peus.

Aquesta vegada ho presenta en Robert Lanza, un metge de la Universitat Wake Forest, de Carolina del Nord, especialista en cèl·lules mare. Potser hi ha qui pensa que els científics hi entenem de tot, però us asseguro que en general, els metges saben molt de medicina, una mica (poc) de biologia, menys de química i gairebé res de física quàntica. De fet, fins i tot entre els físics n’hi ha que no en saben gaire de quàntica. Molts meteoròlegs són físics. Experts en dinàmica de fluids i coses similars, però es cuiden molt de ficar-se en la física quàntica.

Perquè una cosa és tenir alguna idea sobre els fonaments de diferents branques de la ciència. I una de molt diferent és saber-ne prou com per bastir teories en camps que ens son aliens. Jo soc biòleg però tinc clar que la meva opinió només té algun valor (si és que el té) en temes sobre patologies inflamatòries, que és en el que estic ficat. Entenc com va el càncer, però no discutiré amb un oncòleg. Recordo coses de botànica o ecologia, però molt per sobre. I tot això són temes de biologia! No cal dir que en física estic ben peix. Però sembla que si un dia deixo anar qualsevol bestiesa que inclogui les paraules “física quàntica” sortirà un titular dient “un científic afirma que….” com si fos tots els científics servissin per parlar de tot. I especialment de física quàntica.

En aquesta ocasió, el noi ha proposat una hipòtesi, aparentment molt filosòfica segons la qual l’Univers només existeix com a conseqüència de la ment humana. No m’hi he entretingut gaire i potser m’he fet una idea errònia, però semblaria que agafa una idea correcta i la porta massa enllà. És cert que la visió que tenim de l’Univers està condicionada per la nostra ment. Som animals visuals i veiem en tres colors, per tant, l’univers el mirem com estrelles i galàxies que emeten llum. Si fóssim ratpenats que ens guiem sobretot per ultrasons, la imatge de l’Univers seria molt diferent. Si fóssim bacteris als que la gravetat quasi no ens afecta i en canvi la viscositat del medi si, dons també construiríem en les nostres ments un univers molt diferent.

Però una cosa és la imatge que ens muntem de l’univers i una altra la realitat de l’univers. I aquí podem discutir hores i hores sobre el concepte de “realitat”, però no en trauríem l’entrellat. Però passar d’aquí a dir que l’univers només existeix en la nostra ment és un gran salt. L’únic univers que existeix en la nostra ment és el que imaginem, però això no vol dir que fora de la ment no existeixi un univers real. O que la mort no sigui real. Quan un es posa a filosofar sense més pot deixar anar bestieses considerables. Encara que siguis científic.

I, aleshores penso: en tot això, que hi té a veure la física quàntica? Doncs diria que res. Però sempre és útil esmentar-la perquè no es noti gaire que dius bestieses. Ningú discuteix amb la física quàntica. Només els físic quàntics, però d’aquests n’hi ha poquets i aparentment als periodistes mai els passa pel cap verificar amb ells les informacions sobre el tema.

I si està més enllà del nostre abast?

dilluns, 14/04/2014

Ment.png La ciència ha anat recollint grans èxits des que la vàrem començar a fer servir. Gràcies a ella, molts dels grans misteris als que ens enfrontàvem els humans han anat caient o s’han anat limitant. Ara ja sabem de que està feta la matèria, quant mesura l’Univers observable, perquè brillen els estels o com ha evolucionat la vida. Moltes d’aquestes respostes han donat peu a altres preguntes i segur que amb el temps algunes respostes hauran de ser revisades. Però en general, el progrés de la ciència ha donat uns fruits incalculables.

I tot i així, queden temes que encara es resisteixen. Preguntes per les que no tenim resposta. Qüestions que no sabem com abordar. De totes elles, l a més intrigant i, potser la mes important, és el misteri de la ment.

Sabem moltes coses de la ment, de la consciència. Sabem que és el resultat del funcionament del cervell. Danys al cervell causen problemes mentals. La mort del cervell implica la desaparició de la ment. Determinats estats d’activitat del cervell condicionen estats mentals com el dormir, el somiar, el tenir por o el fet d’estar concentrat. Però això és una observació que simplement ens situa en el suport biològic de la ment o, si o ho preferiu, de la consciència. Una observació que no ens apropa gens a entendre com s’origina la ment. Com passem de senyals entre neurones a pensaments, emocions o percepcions?

La resposta no és només que no ho sabem. És que no en tenim ni la mes remota idea i ni tan sols sabem per on començar a plantejar-ho.

Perquè, com es diu en ocasions: per aquesta pregunta, quina mena de resposta esperem? Algú podria dir que hi ha un camp mental que queda modificat i bla bla bla. Però seguiríem en les mateixes. Com un camp mental modificat dóna lloc a una percepció subjectiva? A la consciència del jo? Hi ha qui especula amb una nova partícula. Però ens serviria de res l’existència d’uns hipotètics mentalions? Perquè fins i tot si això existís, tornaríem al mateix; com una nova partícula explica el fenomen de la consciència?

Ara com ara podem descriure el que observem amb més i més detall. Podem analitzar els senyals neuronals, els mediadors químics implicats, la interacció entre el cervell i l’ambient. Però res de tot això ens servirà per explicar la ment. Potser sigui informació necessària, però de cap manera serà la clau que busquem.

I una idea inquietant sempre plana sobre aquesta recerca. Potser simplement el tema ens supera. Potser el nostre cervell està incapacitat per entendre que és la ment. Ens creiem els reis del mambo i tenim una confiança il·limitada en les nostres capacitats. Per descomptat que hi ha moltíssimes coses que ignorem, però confiem que esbrinar-les serà només qüestió de temps. Per moltes preguntes estic segur que sí. Però és justificada aquesta confiança per tots els temes que volem resoldre?

Un escarabat té consciencia? Jo no ho crec. O si la té és extremadament rudimentària. Però el que estic segur és que no pot entendre un poema. Simplement, està més enllà de les capacitats del seu cervell. Un peix no pot entendre una integral. De nou, el problema supera la capacitat de processament del seu cervell. Hi ha problemes que són inabastables per determinats nivells de complexitat cerebral. Que ens fa pensar que el nostre cervell no presenta aquestes limitacions? Potser no veiem per on enfocar el problema de la ment perquè està més enllà de les nostres capacitats. Més enllà de la nostra imaginació. Una possibilitat que no hem de descartar.

O potser aquest raonament sigui només una excusa per justificar el fracàs que hem tingut fins ara per resoldre el major problema al que ens hem enfrontat mai els humans. La nostra ment. Nosaltres mateixos.

De totes maneres, podem deprimir-nos i deixar-ho estar, o seguir investigant. Amb la primera actitud segur que no el resoldrem. Amb l’altre, potser sí o potser no. Sembla més assenyat, més interessant i fins i tot més divertit, seguir intentant-ho.