Arxiu de la categoria ‘General’

El bacteri que “purifica” l’or

dilluns, 22/04/2013

Gold-crystals.jpg No és gaire exagerat dir que els bacteris poden fer de tot. Per pràcticament qualsevol reacció química, qualsevol procés industrial, molt probablement existeix algun tipus de bacteri al planeta que pot realitzar-la. Això també genera confusió si no fem servir les paraules amb cura. Per exemple, la notícia apareguda segons la qual hi ha uns bacteris que poden fabricar or és espectacular, però només parcialment correcta.

L’or és un element de la taula periòdica, de manera que cap bacteri el pot fabricar. Els bacteris poden fer tota mena de reaccions químiques, però per “fabricar” or, haurien de fer reaccions nuclears, i això ja queda una mica lluny del seu abast. Al menys que tinguem notícia.

El que sí s’ha vist que poden fer és fabricar grans d’or pur a partir de diferents sals d’or. Un bacteri anomenat Cupriavidus metallidurans s’ha adaptat a viure en ambients rics en sals de metalls pesants, uns productes altament tòxics. Aquests eren uns bacteris curiosos ja que eren el que formaven les biopel·lícules que es trobaven en les palletes d’or.

En general els metalls pesants no són gaire saludables i pocs organismes poden viure en presencia de nivells elevats d’aquests compostos. Especialment si estan en forma de sals solubles. Aquests bacteris, però , se les han empescat per descompondre la sal i “empaquetar” l’or en petits grans que poden eliminar de manera menys tòxica. Això els permet viure en ambients on altres bacteris no se’n sortirien.

De manera que no són bacteris que fabriquin or del no-res, però si que poden fabricar granets d’or pur a partir de sals que continguin or. Com que l’or és pràcticament el símbol de la riquesa, hi ha qui de seguida pensa en enriquir-se amb aquests bacteris. Una mica d’or n’hi ha per molts indrets. Fins l’aigua de mar conté petites quantitats que, de tant petites, no surt a compte intentar purificar. Però potser amb aquests bacteris podríem deixar-los anar fent i que concentrin i fabriquin granets d’or pur. Només seria qüestió de paciència!

En realitat caldria tenir en compte moltes més coses. Que no apareguin altres bacteris que facin la llauna: Que el que costi mantenir els bacteris vius no sigui més car que l’or que n’obtindríem. Que es dediquin a fer granets d’or i no d’altres metalls pesants que també deuen ser al medi… Les coses sempre són més complicades, per molta gràcia que faci això d’un bacteri que fabrica or pur.

Però el que si que pot ser útil és la capacitat d’aquests microorganismes per descompondre les sals de metalls pesants i dipositar-los en granets insolubles i molt menys tòxics. De fet seria un bon sistema per netejar indrets contaminats amb metalls pesants. Una aplicació molt més interessant que la de fabricar l’or. També poden servir com indicadors de la presència d’or en alguna zona. A més dels indicadors geològics, es poden fer anàlisis microbiològiques i si trobem aquest bacteri, és probable que per allà hi hagi or.

D’aplicacions segur que n’hi ha moltes. I no només del bacteri directament sinó també del coneixement de les vies metabòliques amb les que aconsegueix detoxificar els metalls pesants. L’autèntica alquímia no és aconseguir fabricar or, sinó transformar el coneixement sobre aquests bacteris en aplicacions útils.

Fertilitzants i explosius

divendres, 19/04/2013

waco-18.jpg “Va ser com una bomba nuclear”. La descripció que ha fet l’alcalde de West de l’explosió que va tenir lloc a la factoria de fertilitzants ens dóna idea de la magnitud del fet. També indica que l’home no imagina com és una explosió nuclear, però la hipèrbole es comprensible quan una desgràcia com aquesta colpeja el teu poble.

Aquesta mena d’explosions és el gran temor de les fàbriques de fertilitzants. En aquests indrets s’acostuma a emmagatzemar grans quantitats de productes com el nitrat amònic, un dels fertilitzants que es fan servir amb més freqüència a l’agricultura. Les plantes necessiten nitrogen per créixer, i el nitrat amònic aporta el nitrogen necessari de manera molt eficient.

En condicions normals no és perillós, però segons com si que pot causar grans explosions. El nitrat amònic és el component bàsic de l’amonal, l’explosiu més emprat pels grups terroristes. De totes maneres, perquè exploti cal administrar una gran quantitat d’energia d’entrada. Si simplement s’escalfa el que fa és descompondre’s en òxid nitrós i vapor d’aigua. Però si se li dóna prou energia de cop (en forma d’ona de xoc), aleshores explota.  A les bombes es fa barrejant-lo amb TNT, que es el que primer explota i fa que peti el nitrat d’amoni.

El fet que a la fàbrica primer hi hagués un incendi fa pensar va ser un accident i no un atemptat. El foc inicial va generar alguna reacció que va ser la que va fer petar el nitrat d’amoni que devien tenir guardat en unes quantes tones. I el sospitós principal per la primera reacció és un altre compost anomenat amoníac anhidre. Aquesta forma de l’amoníac es la que es fa servir per fabricar el nitrat d’amoni però pot explotar si es barreja amb altres productes com el clor.

Les normes de seguretat obliguen a mantenir separats aquesta mena de compostos, però tot fa pensar que algú l’ha cagada o que es van saltar a consciència les normes. Si l’amoni anhidre va entrar en contacte amb algun producte amb clor podria explotar i l’explosió generaria una ona de xoc que podria fer que les tones de nitrat d’amoni explotessin tot seguit. No és la primera vegada que passa. Una de les més famoses va ser un vaixell que va saltar pels aires l’any 1947 i una cosa semblant va passar fa uns anys a la fàbrica AZF de Toulouse.

Per això la fabricació d’aquests compostos està controlada tant pel que fa a l’emmagatzematge com a la seva venta. També es marquen distàncies de seguretat entre els magatzems i les zones habitades. A Europa la legislació és més estricta que als Estats Units i en alguns països l’han de fabricar barrejat amb altres compostos que li fan perdre bona part de la seva capacitat explosiva. En tot cas, no deixa de ser una cruel ironia que tanta devastació sigui causada per un producte fabricat per fertilitzar, per donar més vida als camps de conreu i per millorar la producció d’aliments.

Cultius cel·lulars; tècnica i ètica

dijous, 18/04/2013

HeLa_cells_stained_with_Hoechst_33258.jpg Fa poc es va publicar el genoma de les cèl·lules HeLa. Era una informació important ja que es fan servir des de fa molts anys a tots els laboratoris d’arreu del món i moltíssims treballs de recerca s’han fet sobre aquetes cèl·lules. Però poc després es va retirar la publicació per un problema legal. Les cèl·lules provenien de la biòpsia que s’havia fet a una jove afroamericana anomenada Henrietta Lacks l’any 1951. I el cas és que ningú li va demanar permís per fer servir aquelles cèl·lules. De fet, en aquell temps no es demanava permís  per fer servir les restes de material biològic dels pacients. Les cèl·lules es llençaven a les escombraries i prou.

Però aquelles cèl·lules del tumor uterí van resultar ser residents i creixien molt be en medi de cultiu. De fet, van ser les primeres cèl·lules humanes que no morien després d’unes setmanes de cultiu, de manera que eren ideals per fer estudis “in vitro”. Amb el temps van anar trobant altres línies cel·lulars, però les HeLa van seguir fent-se servir àmpliament.

Però provenen d’una persona, de manera que publicar el genoma de les cèl·lules és equivalent a publicar el genoma d’aquella persona sense haver demanat permís. L’Henrietta Lacks va morir fa mig segle, però els seus descendents encara viuen i porten la meitat del seu genoma. De manera que no és una informació que es pugui publicar sense més. És curiós que els investigadors no s’adonessin d’aquest detall i el fet va desencadenar un intens debat sobre bioètica que encara dura.

Imagino que arribaran a un acord, però quan el genoma es va publicar es va fer evident un problema. Treballem amb aquestes cèl·lules ja que provenen d’un teixit humà. No són cèl·lules de rata, ratolí o conill, sinó que són humanes. Per tant, la seva resposta enfront fàrmacs, tractaments o malalties ha de ser més semblant a les nostres que no pas una cèl·lula de ratolí.

Però si ho pensem un moment, tampoc les podem considerar unes cèl·lules gaire normals. I, de fet, tenen tantes alteracions genètiques que probablement moltes coses estudiades amb elles tinguin un valor molt discutible. Per començar ja són cèl·lules canceroses, de manera que ja porten un grapat de mutacions. Perquè un càncer progressi acostumen a fer falta unes quantes mutacions. No n’hi ha prou amb una de sola.

Però, a més, a mida que les cèl·lules es van dividint, van apareixent diferents mutacions afegides. Com que aquesta línia de cèl·lules s’ha fet créixer en diferents laboratoris de diferents indrets a partir de diferents cultius, en cada cas s’aniran afegint mutacions que segur que seran diferents entre elles. Després de cinquanta anys en cultiu, tenen tantes alteracions que hi ha qui creu que ja ni s’haurien de considerar cèl·lules humanes. I la seqüenciació l’han fet només en una de les línies de cèl·lules HeLa, anomenada Kyoto de la que només se sap que en algun moment algú de Kyoto la va enviar a un altre laboratori i la van retolar així.

De canvis n’hi ha fins en el nombre de cromosomes. Les nostres cèl·lules tenen vint-i-tres cromosomes diferents i de cada un d’ells portem dues copies (excepte òvuls i espermatozoides que tenen una única copia). Les cèl·lules HeLa tenen quatre copies del cromosoma dotze i tres copies dels cromosomes sis, vuit i disset. Amb diferents cromosomes i un nombre indeterminat de mutacions ja no és fàcil saber quines parts són versions correctes dels gens i quines son mutacions que n’alteren el comportament. I sense saber això, quina fiabilitat tenen els estudis fets amb aquestes cèl·lules quan pretenguem extrapolar-los al comportament de cèl·lules sanes?

Aquest és un problema que sempre es té present quan es fan estudis en cèl·lules. Poden ser útils, però només son una aproximació a la realitat. El que passa és que en alguns casos, les cèl·lules estan tant allunyades de la normalitat que cal ser molt prudent per donar per bons els resultats. Una prudència que no abunda tant com caldria.

Hi ha qui creu que l’experimentació s’hauria de limitar a fer-se sobre cèl·lules. Així no arriscaríem vides humanes ni sacrificaríem animals. La idea és bona i la tendència és a fer “in vitro” tot el que es pugui, però les cèl·lules tenen moltíssimes limitacions que no podem passar per alt.

Un univers a l’altre costat del mirall

dimecres, 17/04/2013

takemotos_nebula.jpg Si alguna cosa tenen els físics és imaginació. No importa com de desconcertant sigui cap problema, ells troben la manera de resoldre’l. Si cal imaginar unes quantes dimensions addicionals, doncs les imaginem. Si cal retorçar el temps i l’espai, és fa sense dubtar. Si ens falta una partícula, fem com si efectivament existís i ja la trobarem. I si no la trobem, millor; el problema serà més difícil i la solució més recargolada. Si apliquen la mateixa imaginació al romanticisme, sortir amb una xicota doctorada en física ha de ser una passada!

Ah! Però tot té un costat fosc, i sempre he pensat que el punt feble dels físics és l’addicció a les coses simètriques. Si hi ha coses amb càrrega positiva, n’han de trobar que la tinguin negativa. Si existeix la matèria ha d’haver-hi antimatèria i si una força té una característica, en algun indret ha d’existir la característica oposada. Una mania sorprenent, però que els dóna uns resultats espectaculars, de manera que potser sí que l’Univers comparteix aquesta addició a les simetries.

Una mena de simetria que fa poc he descobert és la que postula l’existència de la “matèria mirall”. No és l’antimatèria ni la matèria fosca ni res de tot això, però, si existís, ajudaria a entendre moltes coses.

Un resultat experimental desconcertant és que si agafes neutrons i els tanques en un indret determinat, s’aniran desintegrant a un ritme conegut. Però quan es mira s’observa que n’hi ha que desapareixen més de pressa del que tocaria. I no sabem com explicar-ho. Però si existís la matèria mirall, si que podríem fer-ho. Els neutrons tindrien la capacitat de convertir-se en “neutrons mirall” i deixar de ser detectables per nosaltres. Com si viatgessin a un altre univers.

La matèria mirall estaria feta per un conjunt de partícules equivalents a les que coneixem però no interaccionarien amb la matèria normal gairebé de cap manera. Només amb la gravetat. I aquesta característica aniria genial per justificar la matèria fosca. Aquella matèria de la que detectem els efectes gravitatoris però que no podem veure ni detectar de cap manera. Hi ha varies possibilitats, però una seria que es tractés de matèria-mirall.

Sembla curiós, però són partícules com les que coneixem. Protons-mirall, electrons-mirall que poden formar àtoms-mirall, molècules-mirall i posats a fer, planetes-mirall, estrelles-mirall i galàxies-mirall. Un Univers-mirall sencer que no interacciona amb el nostre excepte pels efectes gravitatoris. Amb això resoldrien un bon grapat de problemes de simetries que no es compleixen ja que amb reaccions mirall es restabliria l’equilibri.

Per descomptat, escoltar als físics les explicacions per justificar o rebutjar l’existència de la matèria mirall és fascinant però inintel·ligible. Però com que coses més estranyes han acabat per ser certes, doncs haurem de tenir un ull posat en aquest nou tipus de matèria. I ben mirat, també seria una llauna que existissin extraterrestres, però només a l’Univers mirall, de manera que seriem mútuament indetectables.

El problema que em fa barrinar el cap és el que apuntava Isaac Asimov al seu llibre “Fins i tot els Déus”. Allà bastien un pont entre dos Universos, però en un moment donat algú deia: “per quin motiu hem de pensar que només hi ha dos universos? Si n’hi ha més d’un ja vol dir que en poden existir infinits!”

Tot i que tants universos no seria gaire simètric i sospito que això no els agradaria als companys físics.

Calia dividir per dos!

dimarts , 16/04/2013

area copia.jpg Les mates eren una llauna. De petit les odiava tant com un nen pot arribar a odiar. Eren xifres que es relacionaven de maneres incomprensibles, fórmules que totes s’assemblaven, seqüències que no tenien cap lògica digués el que digués el professor. Classe de matemàtiques era l’avantsala a un infern de desconcert i avorriment. Encara recordo amb angoixa la sensació de mirar un problema escrit a la llibreta i no entendre absolutament res d’aquelles xifres i fórmules.

Al final, amb inhumans esforços de memòria aconseguies sortir-te’n, però la memòria és precisament l’estratègia que no s’hauria de fer servir en matemàtiques. Tant se val. El cas és que aquell malson va quedar enrere i vaig respirar tranquil durant molts anys, fins que…

Fins que les meves filles van començar a estudiar matemàtiques i va tocar posar-me al seu costat per assegurar-me que feien els deure’s i anar resolent dubtes. Això volia dir, per exemple, tornar a recitar les taules de multiplicar i constatar que encara m’encallo al set per vuit.

Un bon dia va tocar geometria. Les àrees de les figures habituals. Quadrat, triangle, la circumferència per donar la benvinguda al número pi, rombe… De nou aquelles fórmules absurdes totes similars, però totes lleugerament diferents i sortides de ves-a-saber on. Però com que toca fer de pare i no es tracta de transmetre les teves frustracions, poses bona cara i mires d’explicar-ho el millor que pots. Això implica mirar el llibre de text, fer memòria i reflexionar abans de donar una explicació.

Va ser amb l’àrea del triangle. La fórmula la recordo com una cantarella perquè era de les fàcils: “base por altura, partido por dos”, tot i que mirant llibres he retrobat una altra definició molt més horrible El área de un triángulo es igual al semiproducto entre la longitud de una base y la altura relativa a esta”; Podent-ho dir difícil, per quin motiu fer-ho fàcil?

Però el cas és que vaig haver de pensar en el que explicava a la meva filla. Vaig fer un parell de dibuixos de triangles, me’ls vaig mirar una estona, amb la imaginació vaig moure algunes línies i de sobte es va encendre una llum. Semblarà una ximpleria, però de cop vaig entendre per quin motiu era “partido por dos”. No per tres o per quatre i mig. Havia de ser per dos. I és que qualsevol triangle, no importa quin sigui, sempre ocupa exactament la meitat d’un rectangle! No de qualsevol rectangle. Del rectangle delimitat per la seva base i la seva altura. N’hi ha prou amb fer uns quants triangles i encaixar-los amb un rectangle per adonar-se que la suma de les parts de fora és igual que la de dins. Difícil d’explicar, però fàcil de veure.

Per això era dividit per dos! Era la meitat de l’àrea del rectangle, (base por altura, la més fàcil de totes)

Perquè ningú es va prendre la molèstia d’explicar-m’ho? O, si ho van fer, d’assegurar-se que ho entenia? Perquè immediatament es passava a un altre tema i mai més tornàvem a les fórmules de les àrees. O ho agafaves a la primera o ho perdies per sempre. Lamentable, perquè ara m’adono que aquella cantarella absurda de baseporalturapartidopordós  amagava una fórmula genial. Màgica. Tenia tot el sentit del món. Descrivia amb tres símbols allò que estava mirant en grapats de triangles dibuixats en un paper.

Ara ja és massa tard per aprofundir en les matemàtiques. Seran per sempre un territori sense explorar. Només podré fer mirades fugisseres als relats d’altres exploradors. Tot i així, haver descobert tot sol un fet tant extremadament simple com el motiu de perquè per calcular l’àrea del triangle apareix una divisió per dos em permet entendre com s’ha de sentir algú quan atrapa una relació nova en el món abstracte de les matemàtiques.

I això que trigar quaranta anys per entendre un senzill exercici de geometria no és per estar-ne orgullós!

Conseqüències previsibles.

dilluns, 15/04/2013

818411_injection.jpg A la vida hi ha accidents, catàstrofes naturals, desgràcies de tota mena i malalties variades. El risc és part de la vida i mai no el podrem fer desaparèixer. El que si que podem fer és reduir-lo el més possible fent servir els avenços en el coneixement i  el sentit comú. Això no garanteix que les coses vagin malament, però ho fa menys probable. És com posar-se el cinturó de seguretat al cotxe o el casc si vas en moto. Potser fins i tot així prendràs mal, però sabem que usar-los ho fa menys probable.

Semblaria ridícul algú que digués que els cascs i els cinturons no s’han de fer servir ja que de vegades causen danys. Certament en poden causar, però comptat i debatut, causa molts més danys no fer-los servir. També seria ridícul dir que no protegeixen i que el que hi ha només és una campanya dels fabricants de cascs i cinturons de seguretat per obligar-nos a fer-los servir posant-nos en perill per enriquir-se ells. És complicat, perquè per dir-ho caldria ignorar totes les xifres que indiquen l’eficàcia d’aquestes mesures per prevenir el danys en accidents.

Però una bona campanya encaminada a fer por, amb imatges de persones estrangulades pel cinturó o de gent que s’ha clavat una estella del casc, ajuntat amb unes quantes crides a la llibertat individual i amb un parell de treballs científics dubtosos o directament falsos pot fer dubtar persones que no tinguin informació sobre estadístiques d’accidents. A més, les estadístiques són fàcils de posar en dubte o de presentar de manera tergiversada.

Si això passés, segurament no trigaríem gaire a trobar un augment en el nombre de persones ferides greument en accidents de trànsit. Per sort això no passarà ja que, per quin motiu hauria algú de promoure una actitud tant paranoica? Bé, potser si fos venedor de crosses o de cadires de rodes, però seria tenir molt mala idea i de seguida se li veurien les intencions.

Doncs això que és tant evident, és el que passa amb les vacunes. Sabem que protegeixen, sabem que han tingut èxit i tot i així hi ha qui s’hi oposa fent campanyes amb arguments equivalents als hipotètics de l’exemple dels cinturons de seguretat. I, com no pot ser d’altra manera, tenim rebrots d’allò que volíem i podíem evitar.

Aquestes setmanes hi ha un brot de xarampió a Gales que ja ha afectat més de 600 persones. En realitat no és una sorpresa ja que des de l’any 2000 la seva presència va en augment. A la BBC llegeixo que la majoria de pares no havia vacunat als seus fills per por a la relació entre la vacuna i l’autisme. Una relació que, pel que sembla, es va inventar el doctor Andrew Waikfield per un tema de demandes judicials contra algunes companyes farmacèutiques. Ara ja sabem que la relació és falsa, inventada, que no existeix, que tot era mentida i que s’ha ficat a la llista de fraus científics més destacats de la història. Però el cas és que segueix fent por, entre altres motius perquè hi ha qui ho segueix recitant com si fos una dada certa i fiable.

També s’insisteix en els interessos de les farmacèutiques. Una afirmació fàcil que permet posar-ho tot en dubte sense necessitat de demostrar res. A la sèrie “House” ho satiritzava dient “deixarà que els nens emmalalteixin, però les farmacèutiques es fotran i no veuran ni un duro seu!”. En tot cas, ja comença a haver-hi algun moviment entre periodistes demanant una mica de rigor a l’hora de parlar de les vacunes, matisant titulars cridaners i personatges més o menys mediàtics. Està bé recordar els riscs que tenen, però és infantil, absurd i fins i tot pervers, ignorar els riscs de no vacunar.

Per cert, el moviment antivacuna no en té cap d’interès?

Fent transparents els òrgans

divendres, 12/04/2013

Green_brain_CLARITY.jpg Aquests dies s’ha parlat molt d’una nova tècnica per fer transparent el cervell de manera que es pugi estudiar el seu interior. Cal especificar que això del cervell és perquè és un dels òrgans més espectaculars i que fan més gràcia, però la tècnica, anomenada CLARITY, no és exclusiva d’aquest òrgan sinó que serveix per qualsevol teixit. En tot cas, cal dir que… és una passada que canviarà la manera d’estudiar el cervell i altres òrgans en molt poc temps!

El cas del cervell ens permet adonar-nos del problema que hi havia per estudiar-lo. Bàsicament es tracta d’una xarxa en tres dimensions de cèl·lules (les neurones) que es comuniquen cada una amb un grapat de veïnes. Fins ara, per estudiar quina neurona toca a quines altres havies d’anar fent talls molt fins per poder mirar-ho al microscopi. D’aquesta manera podies veure si una cèl·lula interaccionava amb la del costat. Però no podies saber que passava amb les cèl·lules de sobre i de sota!

Bé. Si que podies, però aleshores havies d’anar fent llesques consecutives del cervell i analitzar cada primer una i després la següent. I els talls mai eren tant perfectes que no es perdés informació pel camí. Una feinada i uns resultats poc satisfactoris.

Però ara, aquests nois de Stanford, han trobat la manera de fer transparent tot el teixit, de manera que ja no caldrà anar fent llesques i mirant-les una per una. En realitat fer transparent un teixit no és cap novetat, però amb la nova tècnica es manté completament l’estructura alhora que podem afegir-hi anticossos o productes que marquin les molècules que ens interessin. Important, perquè si el cervell simplement fos transparent, no tindríem res a mirar!

El que fan és injectar formol, que es el conservant que mantindrà l’estructura del teixit, junt amb un “hidrogel”, una substància que en escalfar forma una mena de xarxa prou gran per mantenir-ho tot al seu lloc, però prou porosa per permetre el pas dels productes que després vulguem administrar per tenyir unes o altres cèl·lules. I tot seguit, quan ja tot està fermament fixat, apliquen un corrent elèctric que desfà els greixos i els retira del cervell. Com que aquests greixos formen les membranes cel·lulars i altres estructures que són les principals causes de la opacitat del teixit, en retirar-los, la cosa queda transparent i disponible per fer els estudis que calgui.

clarity_transparent_brain.jpg

Els vídeos que han mostrat per entendre les possibilitats de la tècnica son preciosos, però sobretot, la manera com podrem seguir cada cèl·lula, cada connexió i cada ramificació facilitarà i millorarà molt els propers estudis que es facin.

L’únic problema que li veig (posats a ser puntillistes) és, precisament que eliminen els lípids. Ara està de moda l’estudi dels gens i de les proteïnes, però pensar que amb això en tenim prou és molt innocent. Els lípids són uns components vitals del funcionament cel·lular. I amb la nova tècnica marxen, de manera que no es podran estudiar. A no ser que tinguin algun trumfo amagat per resoldre això, sospito que l’estudi de les membranes del cervell (fetes de lípids) quedarà aturadet durant uns anys ja que tothom es dedicarà a treballar amb la nova tècnica.

De totes maneres, les possibilitats de fer transparent el teixit i analitzar-lo sense necessitat de fer talls és espectacular. I no només pel cervell. Ara podrem veure com les cèl·lules van trobant el seu lloc a mida que un embrió es desenvolupa. Seguir el camí dels vasos sanguinis dins un tumor. Detectar l’estructura fina dels canvis que adopten les cèl·lules en mil malalties…

Espectacular.

Si un sol alumne ho demana…

dijous, 11/04/2013

book_1.jpg A veure si ho entenc. El TSJC diu que s’ha de fer la classe en castellà si un sol alumne ho demana. El tema no és que l’alumne tingui dret a rebre les classes en castellà, que això ja està garantit, sinó que el seu desig s’ha d’aplicar a la resta de companys, els quals, aparentment, no hi tenen res a dir, ni dret a decidir.

De que em sona això…?

Ah! Sí! Recorda, bàsicament, l’estratègia que fan servir els creacionistes americans per imposar l’ensenyament de la Bíblia i el creacionisme a les classes de ciències. Sota l’argument de garantir la igualtat per totes les teories, i amb ajuda d’unes lleis i un poder judicial “lleugerament” esbiaixats, poden aconseguir que a l’escola s’ensenyi el que els sembli i com els sembli, sense fer cas de la comunitat educativa, de la opinió de les autoritats en la matèria i de la lògica més senzilla.

Tant se valen les consideracions intel·lectuals, els arguments de pes, les realitats incontestables o el sentit comú més simple. Després de tot, del que es tracta és d’imposar el seu punt de vista. Si un pare demana que al seu fill no li ensenyin evolució o que li ensenyin en igualtat de condicions amb la Bíblia ja és motiu suficient perquè la resta de classe rebi aquest ensenyament. I la opinió de la resta de la classe no es té en compte. Tot molt lògic.

Òbviament, si això s’aplica, els nens sortiran de l’escola amb desavantatge enfront dels que tinguin una formació més complerta i més d’acord amb el que la comunitat educativa, amb l’aplaudiment internacional, considera eficient. Tant se val perquè del que es tracta no és de garantir la igualtat sinó de fer desaparèixer determinats coneixements considerats perillosos. El pas següent serà impedir que es demanin coneixements de “evolució” a l’hora de, per exemple, oferir una feina, ni que sigui per fer de professor de biologia evolutiva (sempre en nom de la igualtat d’oportunitats, és clar).

En realitat tot plegat demostra que els qui tenen el poder consideren un determinat coneixement important mentre que l’altre és irrellevant, molest, exterminable. Vaja, que aprendre “evolució” és un caprici sense sentit. I si davant de decisions tant manifestament absurdes, algú posa el crit al cel, ells fan cara d’indignats i recorden que les lleis cal complir-les.  Naturalment, això només aplica quan la sentència va a favor dels seus interessos. En cas contrari sempre és poden trobar maneres de no fer-ne massa cas.

Després de tot, els integristes tenen clar que l’important és acabar imposant el seu model. Que l’ensenyament de la evolució tingui el reconeixement de les autoritats de tot el món és irrellevant. A més, els que els porten la contraria tenen l’estrany costum de pensar que n’hi ha prou amb tenir la raó perquè te la donin. Per això presenten raonaments educatius, intel·lectuals i fins i tot socials per defensar la seva postura. Arguments que als integristes els són ben igual. Envien tertulians als medis de comunicació que fan veure que discuteixen els arguments, però en realitat només juguen a la dialèctica, acusant de pas de radical i opressor a qui no hi estigui d’acord. Si, a sobre compten amb l’ajut de medis de comunicació afins no els és gens difícil modular la opinió publica.

Ells sempre han tingut clar que és fàcil guanyar una partida si pots triar les regles, modificar-les quan et convingui i comptar amb la simpatia de l’àrbitre. Però no per això els donarem la raó!

Oliveres “només” centenàries

dimecres, 10/04/2013

Olive_tree_Karystos2.jpg

 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,…

No és perquè sí que Miquel Costa i Llobera va fer servir l’olivera (Olea europaea) com a exponent de la longevitat en parlar d’arbres. D’alguns exemplars s’assegura que tenen més de mil anys d’edat. Però el cas és que no. Les oliveres mil·lenàries en realitat no són mil·lenàries. Només són centenàries. En alguns casos sembla difícil de creure ja que poden presentar uns troncs de diàmetres immensos, però la realitat era que ningú els havia mesurat l’edat amb precisió.

L’olivera és, probablement, l’arbre més característic de la mediterrània. El color verd apagat de les fulles allargades, el tronc inhumanament recargolat i extraordinàriament gruixut, les seves arrels poc profundes, formen part del paisatge que acompanya als camins pedregosos cremats pel Sol de l’estiu. La seva longevitat és coneguda des de sempre i trobem relats més aviat poc reals que afirmen que alguns arbres del mont de les oliveres ja eren allà quan van detenir Jesucrist.

Afirmacions que ens lliguen amb el nostre passat, però que no es basen en dades contrastades. Al menys fins fa un temps. El cas és que ara ja si que disposem de mesures de l’edat d’algunes oliveres i, tot i ser molt velles, no arriben als mil anys.

Per mesurar l’edat d’un arbre la manera clàssica és contar els anells que presenta el seu tronc. Cada any afegeix un anell de creixement, de manera que és qüestió de tenir paciència i anar contant. Semblaria que per fer-ho cal tallar l’arbre, cosa que seria una bestiesa, (tot i que hi ha qui ho ha fet en algun cas per oblidar) però en realitat n’hi ha prou amb obtenir una mostra transversal del tronc. Així l’arbre segueix viu i l’investigador pot aconseguir les dades.

Però en les oliveres no és tant fàcil. Per començar, els anells es veuen poc. Coses de l’estructura de les cèl·lules en la fusta. De totes maneres, encara que sigui difícil, no és impossible. Un altre problema és que tenen el tronc recargolat de mala manera i que el centre dels anells pot no estar al centre del tronc. També podem trobar zones foradades on, és clar, s’han perdut els anells. I per acabar de complicar-ho, hi ha oliveres que tenen dos centres!

Això és perquè inicialment eren dos troncs que creixien separats que a mida que van anar creixent es van anar ajuntant fins esdevenir una sola unitat. Per això hi ha algunes oliveres tant extraordinàriament gruixudes que aparenten ser molt més velles del que realment són.

Tots els problemes es poden solucionar. Els anells es poden mirar sota la lupa. Si hi ha zones que s’han perdut es poden extrapolar coneixent el ritme a que els anells guanyen mida. I quan tot això s’ha fet, han trobat que les més ancianes oliveres mesurades tenien “nomes” uns set-cents anys. Semblaria decebedor, però només per la gràcia que fa el número mil. Perquè no deixa de ser impressionant passar la ma pel tronc d’un arbre que va ser plantat als voltants de l’any 1300, quan els almogàvers s’embarcaven cap a Constantinoble, Marco Polo emprenia la ruta de la seda i faltava poc perquè comencés la guerra dels cent anys.

Recargolades i velles, les oliveres no deixen de ser un símbol de la mediterrània. El símbol que ens recorda on tenim les arrels i la voluntat de seguir sent nosaltres mateixos.

Visualitzant els somnis

dimarts , 9/04/2013

dreams.jpg La notícia semblava espectacular. Un equip d’investigadors japonesos havia aconseguit descodificar el que una persona estava somniant. Encara més. Tenien uns vídeos per mostrar-ho! En algun titular ja parlaven de la pel·lícula “Incepcion”, i la imaginació es dispara perquè estaria molt bé poder tornar a veure allò que has somiat. Ja no tindríem records inconnexes que es difuminen ràpidament sinó que ho podríem repassar amb calma.

Segur que hi ha somnis que no estic segur de voler reviure, i alguns altres que em farien avergonyir, igual que a tothom, però la curiositat supera aquests inconvenients. Exactament com són els somnis? O, un bebé que somia? A més, per entendre com funciona el cervell quan està en mode “somni” seria una eina extraordinària.

El cas és que el que han fet els investigadors és espectacular, però potser no tant com sembla. Encara no podem aconseguir cap vídeo amb imatges precises del que estàvem somiant. De totes maneres, han fet el primer pas, i això és molt important.

L’experiment va consistir en situar voluntaris en una màquina de ressonància magnètica i anar mesurant l’activitat del cervell mentre estaven dormint. Com que els somnis tenen lloc durant la fase REM, quan veien que els voluntaris entraven en aquesta fase, els despertaven i els preguntaven que estaven somiant. Calia fer-ho així perquè just al moment de despertar podem recordar el somni, però molt sovint el record desapareix poc després. Les persones que no somien simplement és perquè no recorden els somnis.

Quan els deien el que havien somiat ho associaven al patró d’activitat cerebral que havien detectat just abans del despertar. Això ho van repetir unes dues centes vegades fins que van poder identificar patrons d’activitat amb relats de somnis. (Que et despertin dues centes vegades ha de ser una …)

I tot seguit van fer-ho al revés. Deixaven que dormissin mentre analitzaven el patró d’activitat del cervell i amb aquestes dades anaven reconstruint el que suposadament somiava. L’encert era del voltant del 60 %, que no està gens malament si tenim en compte la diversitat de somnis que poden existir.

Però en realitat no detectaven imatges sinó conceptes. Podien establir si somiaven en cases, cotxes, persones, papers o avions. Però no (encara) en quina persona o quin avió concret. Els vídeos que es mostren s’han fet agafant imatges d’internet que corresponen als conceptes en que somiaven. Són útils per fer-se una idea de com progressava el somni, però resulten enganyosos ja que pots pensar que somiaven exactament en aquells papers o aquelles cares. En realitat el que fan és simplement posar una imatge al concepte (que també surt al vídeo) identificat com objecte del somni.

El que m’ha sobtat és la velocitat a la que les coses canvien durant el somni. Evidentment que no somiem en temps real i que el cervell pot processar les imatges o els conceptes acceleradament. I segurament hi ha molta informació processada de maneres estranyes. Un somni no deu ser com una pel·lícula.

En tot cas, i malgrat que només sigui una primera aproximació, aquesta es la primera vegada que podem acostar-nos als somnis sense necessitat de preguntar al protagonista que era el que somiava.

Aquí un dels videos. Quan es va despertar i li van preguntar en que somiava va dir: “hi havia persones, prop de 3 persones, a l’interior d’una espècie de passadís. Hi havia un home, una dona i potser com un nen. Ah, era com un nen, una nena i una mare. No crec que hi hagi hagut color.”

 

I aquí un altre. Aquest recordava haver somiat que: “Estava buscant algun tipus de caràcter. Hi havia alguna cosa semblant a un paper escrit d’un assaig i jo estava buscant els caràcters d’aquest assaig o alguna cosa semblant”