Arxiu de la categoria ‘General’

Espàrrecs, pipí i la percepció del món

divendres, 30/09/2016

Per algun motiu, s’acostuma a assegurar que menjar espàrrecs fa que la orina adquireixi un aroma peculiar. Que “els espàrrecs canvien l’olor del pipí” sembla un fet acceptat i assumit per tothom. Però les coses són una mica més complicades. I quan les coses no són el que semblen, tot esdevé més interessant.

La primera cosa que cal tenir clara és que encara no tenim gaire clar que passa amb el pipí i els espàrrecs. El motiu és senzill. Com que no és un problema de salut, no hi dediquem gaires esforços a investigar-ho. Tot i així, si que sabem unes quantes coses. Sembla que efectivament, menjar espàrrecs modifica l’olor del pipi… d’algunes persones. Però no de tothom. Un fet que ens recorda que no tots processem els aliments de la mateixa manera. No tots tenim els mateixos enzims funcionant amb el mateix rendiment i per tant, els productes que eliminem no són iguals al cent per cent.

En el cas dels espàrrecs no sabem del cert quin és el producte que li dóna l’olor al pipí. En realitat sembla que n’hi ha tres o quatre que combinats en serien els responsables. I no tothom els fabrica en les mateixes proporcions ni quantitats, de manera que el marge de variació és important. El que sí que sembla que tenim identificada és la molècula present en els espàrrecs que causarà l’olor. És l’àcid asparragúsic, una molècula que conté un àtom de sofre en la seva composició. En general, molts productes amb olors particulars tenen el sofre com a denominador comú.

Aquest àcid asparragúsic el metabolitzem i com a productes residuals generem coses com el dimetil sulfur, el metil-sulfonil-metà, el metilsulfòxid i altres. La combinació d’aquests productes, que són força volàtils, és el que li dóna l’olor característic al pipí d’algunes persones després de menjar espàrrecs.

Però és que encara és més complicat ja que sembla que no tothom té la capacitat de detectar aquesta olor. Hi ha persones que no noten cap diferència allà on altres detecten sense problemes l’olor a derivats de l’espàrrec en el pipí. I sí; els experiments es fan agafant voluntaris que han menjat espàrrecs, recollint la seva orina i donant-la a olorar a altres persones. Naturalment han de comparar l’olor de l’orina generada el dia que han menjat espàrrecs amb la d’un altre dia en el que no n’hagin menjat. Resulta divertit pensar com hauria de ser el grup control més correcte.

S’ha vist que la capacitat de detectar aquesta olor específica està determinada genèticament i depèn d’una única mutació. De manera que cada un de nosaltres pot ser generador d’olor, detector d’olor, generador i detector simultàniament o ni generador ni detector.

El més curiós és que fins que no es té en compte aquests grups, resulta que acostumem a pensar que si la nostra orina fa olor després de menjar espàrrecs, deu passar-li a tothom. I si notem aquesta olor, ens costa imaginar que els altres potser no detectin res d’especial.

Potser no tindrà implicacions clíniques, però aprendre com funciona la relació entre els espàrrecs, el pipí i les olors, ens ajuda a adonar-nos que la manera com cada un de nosaltres percep el món que ens envolta és única i molt més particular del que acostumem a imaginar.

Missió Rosetta; acte final

dijous, 29/09/2016

La sonda Rosetta, de l’Agència Espacial Europea, arriba al final de la seva missió. Fa una mica més d’un any ens va tenir pendents de l’aterratge del mòdul Philae a la superfície del cometa “67P/Churyumov-Gerasimenko”. La petita Philae va aterrar, però no es va fixar correctament, va rebotar i va anar a petar a un indret massa a l’ombra per fer la missió estesa. Es va limitar a la missió inicial, que es va poder allargar una mica, però mai no va rebre prou llum per mantenir les bateries a ple rendiment.

De totes maneres, el fet de posar una nau en òrbita d’un cometa, després d’un viatge de dotze anys, i fer-hi aterrar un mòdul va ser una proesa extraordinària. La Rosetta va continuar el viatge, ja junt amb el cometa, mentre anava obtenint mesures i imatges que ara ja són ben conegudes. Fa poques setmanes es va poder localitzar en una fotografia la sonda Philae. I és una sort ja que hauria deixat mal gust de boca pensar que no s’havia pogut esbrinar on havia anat a parar amb detall.

Però ara el comenta ja es va allunyant del Sol. Després de passar pel periheli, el punt més proper al Sol, va seguir el seu camí allunyant-se’n, i ara ja està més enllà de la òrbita de Júpiter. Això fa que la llum que li arriba sigui cada vegada menys i la nau no podrà seguir fent funcionar els sistemes per mantenir una temperatura prou elevada com perquè funcionin els aparells. De manera que aquest divendres es posarà punt final a la missió fent que la nau estavelli contra el cometa.

La idea és que durant el descens podrà obtenir la última tanda de dades i imatges, cada vegada més properes. Han triat que impacti en un dels indrets on s’havia vist que emanaven gasos quan el cometa era més proper al Sol, de manera que fins a l’últim moment en traurem profit de la Rosetta.

Serà un descens complicat ja que la nau no està dissenyada per això i les operacions necessàries són més complicades que les que van fer falta per fer baixar la Philae. Però els càlculs ja estan fets, la trajectòria determinada i l’últim acte de la Rosetta serà aquest divendres. El teló caurà definitivament al mateix moment de l’impacte i tant les restes de la Rosetta com el mòdul inactiu Philae seguiran endinsant-se cap a la perifèria del sistema solar dipositades a la superfície del cometa. No serà per sempre, ja que el cometa té un cicle orbital de 6,45 anys. El cometa tornarà i aleshores el podrem mirar i saber que allà a sobre hi queden unes restes de tecnologia humana.

El silenci de les nevades

dimecres, 28/09/2016

Ja ha arribat la tardor i, malgrat que les temperatures no acompanyen, tocaria començar a pensar en dies més curts, jerseis, castanyes, bolets, boscos de colors incomparables i aquell toc mandrós que comença a escampar-se per la natura mentre es prepara per l’hivern. Però per algun motiu, el que m’ha vingut al cap ha sigut l’hivern i aquell moment extraordinari en que al bosc es fa el silenci mentre cau una nevada. Una sensació que si l’has viscut en un refugi, més o menys aïllat del món, no oblides mai.

Però resulta curiós el fenomen del silenci. Quan es posa a nevar sembla que el bosc aturi la respiració i que tots els sorolls característics de la vida salvatge s’aturin temporalment. La sensació de calma que transmet aquell silenci de les nevades és gairebé inquietant i, és clar, fa que et preguntis el motiu.

Per entendre-ho cal recordar com es transmet el so a través de l’aire. En realitat és un “simple” efecte les ones causades per canvis de pressió en l’aire. Normalment el so es desplaça a 340 metres per segon en l’atmosfera terrestre, però això pot variar segons molts factors i, entre ells hi ha la presència de partícules que absorbeixin aquests canvis de pressió.

Els flocs de neu actuen com petites pantalles que frenen la propagació del so, de manera que esmorteeixen la seva propagació. A més, la neu dipositada al terra conté moltes microbombolles d’aire que també actuen absorbint i aturant les ones sonores. Allà on molts sons rebotarien i es dispersarien en més direccions, ara queden aturats i s’esvaeixen. Tot plegat fa que la distància a la que pot viatjar una ona sonora abans de ser completament absorbida per totes aquestes interferències quedi molt reduïda i els sons provinents d’una certa distància ja no els percebem.

Hi ha un altre efecte afegit que també cal tenir en compte; la temperatura de l’aire. L’aire fred és més dens que l’aire calent i el so no es desplaça igual en es dues condicions. Per l’aire fred va mes lent i, a més, quan coincideixen dues capes d’aire de diferents densitats les ones es desvien girant en direcció a l’aire fred (o a l’aire més fred). Quan neva, les temperatures més baixes acostumen a trobar-se a capes altes ja que el terra encara no ha tingut temps de refredar-se. Això fa que les ones de so tinguin tendència a desviar-se cap a dalt i, si provenen de prou distància, es perden per l’atmosfera sense arribar a les nostres oïdes.

Tot plegat només és un fenomen físic fàcil d’entendre. Però el plaer d’experimentar-lo és d’aquelles coses que costen d’explicar. Simplement ho has de viure. Preferentment al lloc oportú, amb la companyia adequada i amb l’estat d’ànim ben predisposat. El silenci de les nevades és d’aquelles coses senzilles que, en el fons, són petits tasts de felicitat.

El secret del tardígrad

dimarts , 27/09/2016

Els tardígrads són els referents quan es parla d’organismes resistents a condicions ambientals adverses. Aguanten sequera, temperatures altes, temperatures baixes, oxidants i radiacions a uns nivells que deixarien fregits la majoria d’organismes. Alguns els van enviar a l’espai i els van exposar a l’exterior d’una nau FOTON-M3 a orbitar la terra durant deu dies, i més de la meitat van sobreviure! Uns altres els van congelar i els van mantenir així durant trenta anys. Cap problema, quan els van tornar a temperatura ambient i amb aigua, van reviure.

La pregunta evident era com s’ho feien per resistir aquestes condicions. Un misteri que comença a aclarir-se ara que han seqüenciat el genoma del Ramazzottius varieornatus, una de les espècies més resistents de tardígrads.

El cas és que no ha sigut una sorpresa excessiva. Les cèl·lules de tots els organismes disposen d’una sèrie de gens que serveixen per fabricar sistemes de resistència enfront diferents tipus d’agressions. Són els anomenats “gens lligats al estrès” i n’hi ha de molts tipus. Per exemple, per defensar-nos dels radicals lliures d’oxigen tenim un enzim anomenat “superòxid dismutasa” que els elimina. Els mamífers tenim tres tipus diferents de superòxid dismutasa, però han vist que aquest tardígrads en tenen setze!  Per reparar la doble cadena del DNA, tenim una proteïna anomenada MRE-11. Nosaltres una, però els tardígrads en tenen quatre. I així, han anat trobant que aquests simpàtics animalons han multiplicat els mecanismes de defensa cel·lular contra les agressions.

Però no només això. Analitzant el genoma van trobar gens corresponents a proteïnes que la resta d’animals no tenen. I una d’aquestes va resultar ser una proteïna que s’uneix al DNA i el torna més resistent a les radiacions. L’han batejat amb el nom de Dsup (per Damage supressor) i sembla ser la clau de la resistència a les radiacions. Quan van agafar aquesta proteïna, la van posar dins d’un cultiu de cèl·lules humanes i van exposar aquests cèl·lules a radiacions, van veure que la supervivència augmentava fins al doble.

Descobrir aquest sistema aclareix bona part de la extraordinària resistència dels tardígrads. Suposo que també farà que alguns es posin a fantasiejar sobre si seria útil incorporar aquest gen al nostre genoma. Ara és ciència-ficció i és il·legal, però en quatre dies serà una possibilitat ben real. Estaria bé convertir-nos en molt més resistents a les agressions. Per desgràcia, això també faria que si desenvolupem un càncer, aquest també serà molt més resistent, de manera que potser millor pensar-s’ho una mica abans de començar a imaginar super-resistències.

Els Premis IgNobel 2016

dilluns, 26/09/2016

I com cada any, la cara divertida i una mica esbojarrada de la ciència es va donar cita a l’entrega dels premis IgNobel. Aquells premis que mostren un punt de vista diferent de la recerca científica. Però recordem que serveixen per riure , però també per fer-nos pensar. Després de tot, la majoria de premis tenen alguna part seriosa pel que fa a la recerca o pel que fa a la crítica que impliquen.

Aquest vesant crític el veiem en el de química, atorgat al fabricant de cotxes Volkswagen, per trobar la solució al problema de l’excés de contaminants generats pels automòbils fent que n’emetin menys només quan estan passant el test de qualitat. Fa pensar, ja que no va ser l’únic fabricant que feia aquesta trampa i, ben mirat, per quin motiu això s’hauria de limitar al ram de l’automòbil?

El de medicina l’han guanyat uns investigadors alemanys que han descobert que si et pica el braç esquerra, pots fer disminuir la sensació gratant-te el braç dret mentre et mires al mirall (i a l’inrevés). En realitat l’estudi és, a part de millorar el picor en determinades patologies, per entendre com processa el cervell la informació corresponent a les dues meitats del cos i en quines condicions les percepcions es poden enganyar pels sentits.

Un de similar és el de “Percepció”, que l’han guanyat uns japonesos per estudiar com es modifica la visió de les coses quan abaixem el cap i les mirem per entre les cames. De fet, quan es miren les coses cap per avall es tendeix a pensar que les coses són més petites o que estan més properes. La qüestió és entendre si això passa per la manera com es forma la imatge en la retina o per la informació de l cos que diu que estàs cap per avall. I no, han vist que la culpa no és de la retina!

El de psicologia l’ha guanyat un equip de diferents països que han estudiat com canvien els mentiders al llarg de la vida, entre els 6 i els 77 anys. Com en tantes coses, han trobat que de petits anem aprenent a mentir, d’adults arribem al màxim rendiment i de vells anem perdent capacitats també en l’art de mentir.

I un dels més enginyosos l’han guanyat en Economia, per descriure la manera com percebem la “personalitat de les roques”. De fet es tractava d’avaluar una cosa anomenada “escala de personalitat de les marques”. Un test per  avaluar si una marca comercial s’associa amb característiques humanes i, si ho fa, amb quines. Hi ha marques que són simpàtiques, o fiables, o que transmeten energia, o serenitat… Per avaluar si l’escala funciona van triar fer-ho, enlloc de amb marques, amb una cosa que difícilment poguéssim posar-li aquestes característiques, com ara… les pedres.  I per cert, també han trobat que els posem atributs a les roques. Són aquelles coses que els encarregats de màrqueting tenen molt en compte!

N’hi ha més. Podem fer una ullada a la llista de guardonats i riure una mica amb els premiats. Però com sempre, no us quedeu en això i recordeu pensar una mica en el sentit de tot plegat. Gairebé sempre n’hi ha!

Llum sobre l’experimentació amb animals.

divendres, 23/09/2016

Aquests dies s’ha signat un acord de transparència sobre l’experimentació amb animals, signat per un grapat d’hospitals, universitats, centre de recerca, societats científiques i empreses de biotecnologia, pel qual es comprometen a

1-Parlar amb claredat sobre quan, com i perquè, es fan servir animals en la recerca.

2-Proporcionar informació adequada als medis de comunicació i al públic en general sobre les condicions en les que es realitza la recerca que requereix models animals i els resultats que se n’obtenen.

3- Promoure iniciatives que generin un millor coneixement i comprensió en la societat sobre l’ús d’animals en recerca científica

4- Informar anualment sobre el progrés i compartir experiències

Això és una bona iniciativa, ja que un dels problemes de la experimentació amb animals és que la major part de la informació que circula és generada per moviments o simpatitzants contraris a aquesta experimentació. Si només hi ha un discurs, és molt difícil entendre l’altre part. Molts científics pensaven que no calia discutir ja que la necessitat d’investigar les malalties i els medicaments fent servir animals els sembla massa evident, però això demostra que no tenen gaire clar com funciona la societat. La percepció que s’imposa es la que es repeteix més vegades. I un discurs massa habitual és que els científics som una mena de sàdics que gaudim fent patir milers o milions d’animalons amb uns experiments d’una crueltat difícil d’imaginar i, molt sovint, sense motiu.

Tot seguit esmenten mètodes alternatius, com ara els cultius cel·lulars o les simulacions informatitzades, que permetrien evitar un patiment extrem a tants animals. Ah! I mai falten unes quantes fotografies esgarrifoses d’animals esbudellats, amb aparells perforant-li’ls el crani o amb cicatrius espantoses.

Per descomptat, la realitat és ben diferent, però cal que algú surti a explicar-ho.

Per començar, als investigadors no ens fa cap gràcia treballar amb animals. I sempre que es pot, es prefereix fer-ho amb sistemes alternatius. És més senzill, més barat, més ràpid i més pràctic. Però sobretot és que els científics som humans i també tenim principis ètics.

Per desgràcia, no sempre es pot fer. Si volem investigar sobre trasplantaments d’òrgans podem fer aproximacions amb cèl·lules, però al final haurem de trasplantar òrgans! Jo investigo com progressa una malaltia anomenada “pancreatitis aguda”. És una inflamació del pàncrees que, per algun motiu que encara no coneixem be, fa que en alguns pacients se’ls inflami el pulmó fins que no poden respirar i moren ofegats. És evident que hi ha diferents òrgans implicats en la patologia, de manera que moltes vegades no podem investigar-ho en cultius de cèl·lules.

De vegades sí que es pot, i aleshores no dubtem a fer-ho, però aquí val la pena recordar que les cèl·lules no creixen dels arbres. Si necessito unes cèl·lules inflamatòries del pulmó, el primer que cal fer és sacrificar una rata, treure-li el pulmó i purificar les cèl·lules. L’avantatge és que potser amb una sola rata obtindrem prou cèl·lules per fer tots els grups experimentals i no caldrà sacrificar un grapat d’animals. Perquè aquesta és una altra norma. Sempre s’intenta fer servir el nombre mínim d’animals. Amb el mínim de patiment, amb anestèsia, analgèsia i tot el que calgui. I hi ha comitès ètics d’experimentació animal que s’ho prenen molt en serio!

Naturalment, també cal tenir en compte que les persones no som rates. Els resultats que obtinguem no es poden aplicar directament als humans. Fa gràcia quan això es fa servir aquest argument com si fos un fet que als científics els passés per alt. Però si un fàrmac resulta tòxic per les rates, doncs quasi que ja no el provem en humans. D’altra banda, si un dia descobreixo en les rates una molècula que permet entendre perquè el pàncrees fa que s’inflami el pulmó, doncs de seguida anirem a mirar si n’hi ha de similars en els pacients humans.

Tant de bo poguéssim evitar l’experimentació amb animals. No sempre està justificada i això cal controlar-ho. A més, cada vegada hi ha més mètodes alternatius i disposem de més eines per reduir-ne l’ús. Potser algun dia en podrem prescindir del tot, però aquest dia encara no ha arribat. Mentrestant, és important que s’entengui com es fa i per quins motius.

IKEA i la Llei de la Gravetat

dijous, 22/09/2016

IKEA ha posat en marxa un anunci en que contraposen els deures dels escolars amb el fet de compartir coses del dia a dia en família. Suposo que pedagògicament hi haurà qui tindrà diferents opinions sobre el tema dels deures, però el que a mi m’ha fet gràcia és un error científic relativament notable que se’ls ha colat. No deixa de ser una bona excusa per tornar a insistir sobre un concepte més complex del que sembla.

En un moment donat de l’anunci cau un ou de la taula i s’esclafa contra el terra. Una nena es mira al pare i es limita a dir… “Teoria de la Gravedad de Newton”. Sona bé, però és un error. El que hauria d’haver dit és “Ley de la Gravitación Universal de Newton”. I és que Newton no va generar cap teoria. El que va fer va ser enunciar una llei. La llei de la gravitació universal. En ciència una Teoria i una Llei són dos conceptes que s’assemblen i que sovint es fan servir indistintament, però que no són el mateix.

La Llei és més fàcil d’entendre. És la norma, la regla, que permet calcular com passen les coses. En el cas de la  Newton va permetre entendre que la força que exerceix una partícula, o un objecte, sobre una altra és directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa. Es pot explicar com una fórmula matemàtica que ens permet calcular amb precisió el que passa, però no ens explica per quin motiu passa.

Per quin motiu el quadrat de la distància? Perquè no la distància al cub? Perquè no el quadrat de les masses? La llei no hi entra. Les coses són així i prou.

Per explicar el motiu de perquè passa es generen les Teories. I de nou cal insistir en que, en ciència, una Teoria té un sentit molt diferent que el que té en el llenguatge habitual. De fet, són gairebé conceptes oposats.

Una Teoria científica és el marc conceptual que ens permet entendre perquè passen les coses. La Teoria de la relativitat explica la gravetat. Permet entendre per quin motiu ha de ser la distància al quadrat i perquè la força és d’atracció i no de repulsió. La Teoria de l’evolució ens permet entendre com varien les espècies i com s’adapten al medi on viuen. Però per calcular a quin ritme es modifiquen les poblacions dels organismes hem de fer servir coses com les lleis de Mendel o la llei de Hardy-Weinberg que ens permeten determinar-ho, independentment del motiu.

Si voleu, aquesta és una distinció una mica acadèmica, però els detalls cal cuidar-los. Sospito que aquesta temporada, cada vegada que vegi l’anunci, pensaré en el vell Newton fent una ganyota. De totes maneres, també recordaré que, segons la seva llei, cal multiplicar les masses i dividir-ho per la distància al quadrat. Una fórmula que la vaig odiar quan era estudiant, però que ara he de reconèixer que és simple, elegant, i extremadament útil.

No. No cal patir pel Dalsy

dimecres, 21/09/2016

Doncs no. No li passa res al Dalsy i la inquietud que es va generar ahir en relació a un avís de la “Facua”, una organització en defensa dels drets dels consumidors, era totalment gratuïta. I és que cal anar amb molt de compte quan es redacten els titulars. El d’ahir deiaEl medicamento para niños Dalsy omite en su prospecto algunos efectos secundarios, advierte FACUA”. No costa gaire veure que aquesta frase llegida pels pares que donen el medicament als seus fills és, com a mínim inquietant. Efectes secundaris? Quins?

El subtitular no ajudava gaire: “La asociación subraya ante la Aemps que el ibuprofeno no avisa de los “efectos negativos sobre la actividad y atención de los niños” que puede provocar el colorante que contiene”. Colorants? Efectes sobre l’activitat i l’atenció? Això és greu? Estem donant un producte perillós als nostres fills?

Al text les coses s’aclarien una mica i es feia evident que no hi ha cap risc i que només es tracta d’un problema administratiu, però el mal ja està fet. Massa gent llegeix només els titulars. Però en realitat que passa amb aquest colorant? Hem de patir? Dalsy és un analgèsic que es fa servir moltíssim amb els nens. Estrictament és ibuprofè a concentració prou baixa de manera que els nens el podem prendre amb seguretat.

Però el xarop no és només ibuprofè sinó que porta altres coses, entre elles el colorant E-110. Això correspon a l’anomenat “groc crepuscle” o “groc ataronjat” i es fa servir en moltes llaminadures, pastissos, sucs, galetes, salsitxes, sopes, flams o melmelades. També forma part del colorant que es posa a les paelles quan es vol donar color groc ataronjat. Com qualsevol producte, cal establir quina és la quantitat que es pot menjar amb seguretat. Això pot ser més complicat del que sembla, però actualment la dosi límit es considera de 4 mg/kg. Aquesta és la dosi legal, que és més baixa que la dosi que es troba als estudis. Com es normal, els límits legals s’estableixen deixant un marge de seguretat.

El tema és… quina quantitat hi ha al Dalsy? Doncs ho he buscat i és de 0,1 mg/ml. I aquí toca agafar la calculadora i fer quatre números. La dosi de Dalsy per un bebè de cinc quilos, (que és el més petit que en pot prendre) és de 7,2 ml per dia. En cap cas tindrà problemes per culpa del colorant. De fet, per arribar a la dosi límit hauria de prendre 5 kg x 4 mg/kg =20 mg de colorant. I per ingerir vint mil·ligrams, els pares li haurien de donar 200 ml, és a dir, una ampolla sencera del xarop. Si algú és tan boig com per donar de cop una ampolla de Dalsy a un nen de tres mesos, és que s’ha begut l’enteniment. I fins i tot si algú fes aquest disbarat, el nen probablement s’intoxicarà però no seria pas pel colorant.

De manera que aquest colorant en cap cas estarà en nivells prou elevats com per donar problemes. Aleshores, per quin motiu aquesta notícia? Doncs per un problema legal que tampoc està tan clar. Segons diuen, per molt irrellevant que sigui, haurien d’incloure-ho al fulletó del producte. Indiquen que el Reglamento (CE) 1333/2008 del Parlamento Europeo sobre aditivos alimentarios indica aquest efecte sobre l’atenció i la concentració dels nens. De totes maneres, cal tenir en compte que Dalsy no és un aliment. No li poses el colorant com si fos sal ni en menges tot el que et vingui de gust, de manera que no tinc tan clar si cal aplicar la legislació dels aliments.

L’origen de l’efecte es va notar en un estudi del 2007 on donaven una barreja de colorants (entre els que hi havia el E-110) a nens i miraven si es modificava l’atenció. Era una barreja, de manera que no se sap quin de tots ells era el responsable, però com que és millor curar-se en salut, es van considerar tots sospitosos. Però el cas és que per ara no s’ha descrit en cap cas cap problema relacionat amb aquest colorant, de manera que podem estar tranquils. Perquè, com es diu sovint, sempre s’ha de ser previngut, però has d’evitar ser paranoic. I també s’hauria d’evitar generar pors o paranoies sense necessitat.

La serp del faraó

dimarts , 20/09/2016

Una de les reaccions químiques més espectaculars que hi ha es coneix amb el nom de “la serp del faraó”. Aplicant una flama a determinats reactius es pot veure com apareix una estructura en forma de serp que va creixent de manera hipnòtica. Tan bon punt veus la reacció entren ganes de reproduir-la. Una idea delicada ja que els productes que intervenen són més que tòxics. Però no deixa de ser intrigant com pot generar-se aquesta “serp” que va creixent aparentment del no-res.


La reacció es pot fer amb diferents compostos, però el més famós és el tiocianat de mercuri. I això ja ens ha de posar en alerta. Cianat… mercuri… Són productes que com més lluny, millor. Però en mans d’un químic que sàpiga el que es porta entre mans, o des de la seguretat dels vídeos de youtube, podem seguir la reacció. Quan s’escalfa, el tiocianat de mercuri es va descomponent gràcies a un seguit de reaccions químiques que tenen lloc de manera seqüencial. Sense entrar  en els detalls de cada una, l’important és que es van formant diferents productes que es presenten en forma de gasos.

Hi ha el CO2, el diòxid de sofre, el cianogen, el nitrogen, l’oxigen i el vapor de mercuri. Una barreja que no convé respirar de cap manera, però que al formar-se pot trobar-se atrapada dins d’un altre dels compostos que es formen; el tetranitrur de carboni. Aquest producte és sòlid però com que es va omplint dels gasos que es van formant, es va inflant com una esponja i va generant la paret de la “serp”. Mentre quedi tiocianat de mercuri que vagi reaccionant s’anirà formant el tetranitrur de carboni que s’anirà inflant gràcies als altres productes gasosos que es generen i la serp anirà creixent. Un efecte realment impressionant de la química recreativa.

Potser massa impressionant i tot. En un temps es va vendre aquest sistema com un joc per nens. A Alemanya en deien la “Pharaoschlangen”, però evidentment era una molt mala idea deixar nens jugant amb cianurs, mercuri i coses així. Sempre n’hi ha algun que s’ho acaba posant a la boca i el que havia de ser un entreteniment educatiu es va acabar prohibint després d’algunes intoxicacions fatals.

Amb la química és poden fer coses al·lucinants i ens permet entendre molt millor l’estructura mateixa de tot el que ens envolta. Però quan es tracta de posar-ho en pràctica, és millor deixar-se guiar per entesos en el tema.

Idiomes i moral

dilluns, 19/09/2016

Dels idiomes es diu que serveixen per comunicar-nos. Una afirmació certa, però massa simplista. Els idiomes són molt més que una eina de comunicació. Són el marc conceptual amb el que construïm la nostra visió del món. A molts idiomes trobem paraules que descriuen  conceptes per als que nosaltres no tenim cap paraula. La que està de moda (per un anunci) és l’alemanya “Wanderlust”, per referir-se al desig d’explorar el món.

El indis de Terra del Foc tenien la paraula “Mamihlapinatapai” per descriure la mirada creuada entre dues persones quan cada una espera que l’altre comenci una acció però cap vol ser el primer. O en japonès “Wabi” per referir-se a una petita imperfecció que fa que el conjunt guanyi elegància. I nosaltres tenim clar el que és un malson, però en idioma bantu tenen la paraula  “Bilita mpatshi” per parlar del contrari, el que seria un “bonson”.

Podem fer servir aquestes paraules i, més o menys, entendre el concepte. Però si no l’hem incorporat de petits al nostre esquema mental, potser ens grinyolarà una mica. En tot cas, els idiomes s’intercanvien paraules amb freqüència i de vegades amb més èxit que les paraules nadiues.

Però la importància de l’idioma es manifesta en fets encara més profunds. Fa uns anys es va veure que la manera com fem els judicis morals, com valorem l’ètica de les decisions que prenem, està condicionada per l’idioma en que ens ho plantegem. Aparentment som més freds i racionals si fem servir un segon idioma mentre que si pensem en la llengua materna, actuem de manera més emocional.

Això ho van veure amb un dilema clàssic. Imagineu que veieu un tren que avança camí d’envestir cinc persones que, inevitablement, moriran en pocs moments. La única manera d’aturar el vagó és empènyer algú a la via ja que, quan l’atropelli, el tren perdrà velocitat i els cinc es salvaran. En un cas morirà una persona. En l’altre moriran cinc… Empenyeríeu l’home?

En general i malgrat les matemàtiques, els humans tenim tendència a no empènyer. Si ho fem, ens considerem responsables de la mort de l’home, mentre que si no fem res, no som els responsables directes de la mort dels cinc. Aquest dilema s’ha estudiat força per entendre comportaments humans, per preveure l’actitud de persones en situacions límit i per fer filosofia de la ètica i la moral, però en aquest cas, l’interessant és que era una bona eina per veure l’efecte de l’idioma.

El que es va veure era que si quan plantejaven el dilema a persones ho feien en una segona llengua, la tendència a ser racional i triar empènyer i sacrificar-ne un per salvar-ne cinc era molt més elevada. Una decisió que no es prenia si la pregunta els la feien en l‘idioma matern. I no depenia de l’idioma que fos. No era que els alemanys fossin més cap-quadrats o els llatins més emocionals. Semblava dependre bàsicament de si l’idioma fet servir estava amarat d’emocions o era un idioma aprés de gran i, per tant, es limitava a una eina per transmetre dades.

Una curiositat? O un fet important? Si pensem en coses com les Nacions Unides, en la Unió Europea o en tots els indrets o persones de diferents països fan servir l’anglès per prendre decisions ens adonem que, potser no és irrellevant. Depenent del cas, pot ser una bona o una mala cosa el fet de ser més racional o més emocional, però en tot cas no és irrellevant.

En tot cas això s’ha estudiat amb persones que tenen clara la diferència entre l’idioma matern i l’adquirit de gran. Em pregunto que passarà amb els que som bilingues des de petits…