Arxiu de la categoria ‘General’

Força

dimarts , 23/01/2018

Hi ha coses de les que en parlem, les calculem, les apliquem i sembla que no tinguin secret, però quan i reflexiones una mica, descobreixes que, potser no resulten tan evidents. Una cosa així passa amb el concepte de “força” (en el sentit físic de la paraula). Parlem de la força de la gravetat, d’aplicar una força, de la força centrífuga, de la força electromagnètica,… i considerem que tenim clar el que és malgrat tractar-se de fenòmens molt diferents. Però quan vols definir-la, resulta una mica més complicat.

Al diccionari veig que força és una “causa capaç de modificar l’estat de repòs o de moviment d’un cos o de produir-li deformacions”. A la Viquipèdia parla d’una “acció que provoca una pertorbació en la quantitat de moviment d’un cos” i a la versió anglesa diu que és “qualsevol interacció que, si res no s’hi oposa, canviarà el moviment d’un objecte”.

Amb tot això queden clares dues coses. Que la força no és una “cosa” sinó un fenomen que apareix al interaccionar dos objectes i que està molt relacionada amb el moviment.

Això del moviment podria semblar incorrecte ja que tots sabem que podem aplicar una força a un objecte i que el moviment no es vegi per enlloc. Si empenyo una paret, aquesta no es mourà, però jo puc assegurar que hi estic aplicant una força! Un primer detall és que sí que hi haurà un moviment, però serà microscòpic. Per això el diccionari afegeix que les deformacions també poden ser conseqüència d’aplicar una força. En realitat, una deformació és el moviment de les molècules que formen part d’un objecte. Si aplico una força contra una paret, la meva ma o la paret es deformaran de manera proporcional a la força aplicada.

Un segon detall és el que apunta la Viquipèdia anglesa: el moviment es notarà sempre que no hi hagi una altra força que s’hi oposi. La resistència del material i la fricció son forces oposades que apareixen quan empenyo contra la paret i que contraresten les meves, comparativament, pobres forces.

Durant molt temps, això de les forces va ser difícil d’entendre, però un bon dia va arribar l’Isaac Newton i ho va descriure matemàticament amb la fórmula “F=m·a”. La força és allò que pot accelerar determinada quantitat de massa. Amb la fórmula, de pas, es podent quantificar i comparar forces. Amb la mateixa força puc accelerar molt una cosa petita o accelerar molt poc una cosa molt gran. Un fet totalment intuïtiu, però que va necessitar una ment de la categoria de Newton per posar-ho per escrit.

La cosa es complica una mica quan parlem de forces per coses en les que no resulta tan evident la interacció. Puc xutar una pilota i la puntada de peu genera la força. Però en el cas de la gravetat o l’electromagnetisme, aparentment no hi ha interacció física. I això que son forces que es fan molt evidents quan caus a terra o quan jugues amb un imant. Potser no hi ha contacte, però allà hi ha forces actuant!

En realitat el que interactua son els camps que es generen. El camp gravitatori o el camp electromagnètic. Un concepte, aquest de “camp”, que també va trigar un temps a generar-se, però que va permetre entendre molts processos.

I quan ja ho teníem clar, van arribar la relativitat i la física quàntica i van fer fora el concepte de força. En el cas de la relativitat el que hi ha son distorsions de l’espai-temps i en el cas de la quàntica són intercanvis de fotons, gluons o bosons. En ambdós casos quan es parla de força ja només és una manera de parlar (molt més entenedora) però no un fenomen com en el cas de la física clàssica.

En realitat no és estrany que un concepte abstracte com la força sigui força complicat.

Vi, càncer i mecanismes

dilluns, 22/01/2018

Una copa de vi, una canya de cervesa, un got de ginebra o una gerra de sangria. Tot ho associem a festa, tradició, disbauxa o socialització ja que el consum d’alcohol forma part de la cultura humana des de l’inici dels temps. També tenim clar que això té un costat fosc. Des de la borratxera fins a la cirrosi hepàtica i el dany neuronal. Però curiosament acostumem apassar per alt el paper de l’alcohol com agent cancerigen. I és curiós, perquè des del punt de vista científic era un efecte ben conegut. De fet, el consum d’alcohol està inclòs a les llistes de la OMS a la categoria 1, la de factors que causen càncer. No que podrien o que potser el causin. Està junt amb el tabac, els raigs X, la combustió dels motors dièsel o l’excés de radiació solar.

Potser com que és un fet tan culturalment acceptat es prefereix no comentar el tema, però ignorar les coses no acostuma a ser una bona idea. Cal dir que una cosa es que causi càncer i l’altra és la quantitat que cal prendre per causar-lo. El tema es pot matisar i analitzar, però és de rucs negar-lo.

El cas és que ara s’ha vist més clar el mecanisme pel que l’alcohol causa càncer. Si ho fa era evident que havia de tenir algun efecte sobre el DNA. En estudis fets al tub d’assaig ja s’havia vist que això passava, però en organismes sencers les coses poden ser molt diferents. Doncs aquest mes han publicat un treball, fet en ratolins, on han vist que el problema rau en un dels metabòlits de l’alcohol: L’acetaldehid.

Quan l’alcohol, estrictament l’etanol, entra dins el cos, una de les primeres coses que passa és que es transforma en acetaldehid. Aquest pas és molt ràpid i fa temps se sap que la major part dels problemes relacionats amb l’alcohol estan causats, de fet, per l’acetaldehid. Entre altres coses perquè el pas d’etanol a acetaldehid el fem molt ràpidament gràcies a un enzim anomenat alcohol deshidrogenasa, però l’eliminació de l’acetaldehid és molt més lenta. D’això se n’encarrega un altre enzim, l’aldehid deshidrogenasa, que funciona més lentament. I nosaltres no ens podem queixar ja que les poblacions orientals tenen una versió de la aldehid deshidrogenasa que encara funciona pitjor i per això porten molt malament el tema de l’alcohol. S’emborratxen molt més fàcilment i els dura molt més que als occidentals ja que triguen molt més que nosaltres a eliminar l’acetaldehid.

El cas és que l’acetaldehid pot actuar directament sobre el genoma causant danys a les cadenes de DNA. Es trenquen, es reordenen, es perden fragments… Tot el que causa mutacions es desencadena gràcies a l’acetaldehid. Naturalment la cèl·lula no s’ho mira sense fer res ja que hi ha mecanismes de defensa i sistemes de reparació. Aquí entra la variabilitat humana. Depenent de les quantitats i de l’eficàcia dels nostres sistemes de reparació del DNA i d’eliminació de l’acetaldehid, les probabilitats que el consum d’alcohol ens causi un càncer seran més o menys altes (però mai zero).

I no, les propietats saludables de les begudes alcohòliques no compensen, ni de bon tros, els efectes dolents. A qui li passaria pel cap prendre un producte cancerigen amb l’excusa que també és, per exemple, antioxidant? Si vols, en prens, però sempre amb (molta) moderació i sense buscar excuses lamentables.

Com dissenyar un organisme

divendres, 19/01/2018

Una de les virtuts de la natura és que quan una cosa funciona li acaba traient el màxim profit possible. Això es nota molt en l’estructura general del cos dels organismes, el disseny general com si diguéssim. Si ens fixem en el nostre cos de seguida notem que el tenim organitzat en dues meitats gairebé simètriques i amb el cap a un extrem. Tècnicament és diu que presentem simetria bilateral i hi estem tan habituats que ens sembla el més normal del món, però podria no ser així. Els arbres, per exemple, no tenen aquesta mena de simetria.

El cas és que quan es va analitzar el pla general de construcció dels organismes s’ha vist que en el cas dels animals trobem tres grups principals. Hi ha uns pocs que no tenen simetria, com ara les esponges de mar, en les que el cos simplement va creixent sense massa més. Després hi ha els que tenen simetria radial, com ara les meduses. Son organismes que tenen el cos creixent en totes direccions per igual, i que normalment viuen en medis rics en nutrients, de manera que tant és mirar cap una banda o cap una altra. Solen ser animals marins que viuen fixats en una superfície, com les anemones, i es limiten a anar captant menjar vingui d’on vingui. Les plantes també mostren aquesta simetria en algunes parts de l’organisme.

Però fa uns quants milions d’anys van aparèixer els animals amb simetria bilateral. Un cos simètric a banda i banda permet establir dos extrems. I si t’has de moure, per explorar, alimentar-te o detectar perills, concentrar els sensors en un dels extrems millora molt l’eficiència. Essencialment els animals amb simetria bilateral s’han desenvolupat al voltant del sistema digestiu. Al final som com un tub fet de teixit i òrgans que envolta al tub digestiu.

Per cert, les estrelles de mar o els eriçons són una barreja dels dos sistemes. Bilateral en la fase de larva i radial quan es fan adults.

D’altra banda, el segon sistema per fer organismes complexos molt eficients va consistir en dissenyar el cos en segments repetitius. Si recordeu com és un cuc de terra notareu que té el cos fet per “anells” iguals, units un darrera l’altre. Doncs en essència nosaltres també tenim el mateix, tot i que a mida que hem anat modificant i sofisticant els segments han deixat de ser iguals. Però si mirem la columna vertebral, cada vèrtebra marca un dels segments del nostre cos. A l’abdomen és menys evident, però al igual que en la majoria d’organismes, es veu més clar durant el desenvolupament embrionari.

El cas és que hi ha una família de gens, anomenats gens homeòtics, que segons com s’activin faran que cada segment del cos generi unes estructures o unes altres. En les mosques es van estudiar molt i es va veure que eren els que feien que en un segment surtin ales, en un altre surtin potes i en un altre hi surtin antenes. I les mutacions són espectaculars ja que poden aparèixer mosques amb potes al cap enlloc d’antenes o coses similars. La sorpresa va ser descobrir que els mamífers també tenim gens d’aquesta família i que controlen que els ronyons surtin en un lloc, els braços en un altre i els pulmons en un altre.

El sistema s’ha anat complicant tant com vulgueu, però al final seguim sent organismes fets afegint segments un rere l’altre i amb cada segment fet de dues meitats aproximadament iguals. Un esquema general vàlid des dels escarabats fins als dinosaures, passant pels cucs i les aranyes.

La batalla del salar de Star Wars

dijous, 18/01/2018

Una de les escenes més espectacular de la darrera entrega de la saga Star Wars té lloc a l’imaginari planeta Crait, on les forces de la rebel·lió s’enfronten a les del Primer Orde. No cal destapar res de la trama per explicar que la batalla que hi té lloc és de les visualment més interessants degut a les característiques geològiques del planeta: una planúria immensa coberta de sal blanca que tapa una superfície de color vermell intens. Quan les naus es desplacen van fent saltar la sal de manera que deixen a la vista un espectacular rastre vermell de la seva trajectòria.

Quan la vaig veure, de seguida em vaig preguntar quins devien ser aquells compostos geològics i en quin indret es podria produir una batalla semblant. Per la sal no és problema ja que la majoria tenen color blanc brillant. L’escena es va rodar al salar de Uyuni, a Bolívia, però hi ha altres salars en diferents indrets del món que també mostren aquell blanc esclatant. Per exemple, a Tunísia hi ha el conegut Chott el Jerid, que durant l’estiu també mostra una esclatant superfície blanca. A Uyuni, el gruix de la capa superficial de sal és de més de deu metres i està feta de diferents compostos de liti, bor, sodi, magnesi i potassi. La composició depèn dels minerals que hi haguessin dissolts en els antics llacs que es van evaporar i això, alhora depèn de la geologia de la zona.

La pregunta interessant, doncs, és quin deu ser el compost de sota que genera el color vermell? El candidat evident són els òxids de ferro, però la majoria no resulten tan vermells com a la pel·lícula. Tampoc és greu ja que només és ficció, però si haguéssim de buscar potser servirien alguns tipus concrets d’ocres, que no deixen de ser diferents òxids de ferro que en estat natural tenen colors que van del groc marronós al vermell. Hi ha ocres rojos, com el mangra, o almagre, fet de silicats d’alumini i quars i barrejats amb hematita (de nou un òxid de ferro). També es pot obtenir calcinant ocres marrons, de manera que amb una mica d’imaginació podem imaginar al planeta Crait tingués lloc algun procés natural que calcinés els ocres marrons fins tornar-los vermells.

De totes maneres, si volem buscar un planeta on fer una batalla similar encara que sense el vermell de fons, podem anar al cinturó d’asteroides, al planeta nan Ceres. Les misterioses taques blanques que durant un temps van desconcertar als astrònoms van resultar ser dipòsits de sal escampada sobre la superfície fosca. Si les naus de Star Wars es desplacessin per Ceres de la manera com ho feien en la ficció, potser aconseguirien un efecte similar. Els rastres no serien vermells sinó gris, però l’efecte seria similar.

Geleres marcianes

dimecres, 17/01/2018

Semblaria una broma, però és veritat; han tornat a trobar aigua a Mart. S’ha anunciat tantes vegades el descobriment d’aigua a Mart que ja no saps com agafar-ho i es fa difícil entendre l’entusiasme amb que esdevé notícia. El motiu, és clar, és que cada vegada és un descobriment diferent. Primer es va veure que hi havia aigua en forma de gel, normalment sota una capa de regolita (la pols que es diposita a la superfície). Després es va especular amb reguerots d’aigua regalimant per pendents. També es va veure que l’aigua contenia determinades concentracions de sals… Cada descobriment tenia els seus motius per ser important i anava una mica més enllà del simple “descoberta aigua a Mart!”.

Ara ha tornat a sortir la notícia i, de nou, té les seves particularitats que la fan important. Han descobert aigua en forma de grans geleres escampades per diferents indrets. El rellevant és que ja no es tracta d’una mica d’aigua super-salada ni barrejada amb fang sinó del que sembla ser gel pur en quantitat molt rellevants. Geleres de centenars de metres de gruix cobertes per un parell de metres de terra i pols. Cara a una hipotètica colonització això facilitaria molt les coses.

La descoberta l’han fet analitzant les imatges obtingudes pels satèl·lits que tenim orbitant Mart. Identificar zones amb gel és complicat, però assequible. Resulta molt més difícil saber el gruix de la capa de gel. Aquesta vegada han aprofitat que hi ha zones on la gelera s’ha trencat i ha quedat exposada la fractura, mostrant la capa de gel en tot el seu gruix, de manera que ho han pogut mesurar amb molta més precisió. Les imatges es mostren amb el color modificat per fer-ho més evident, però no deixen de ser la de l’extrem d’una gelera que es va trencant. Que el que hi ha és gel d’aigua i no altres coses, com CO2 sòlid, s’ha determinat analitzant l’espectre de la llum reflectida. Amb això han pogut veure que la capa, de més d’un centenar de metres de gruix, correspon a la signatura de l’aigua i poca cosa més.

Això també resulta curiós ja que amb la baixa pressió atmosfèrica que hi ha allà, el normal és que el gel es vagi sublimant i en poc temps desapareixi convertit en vapor. En realitat si que es van sublimant, però el ritme al que això té lloc és prou lent com perquè encara hi hagi gel a grapats esperant que hi anem i l’aprofitem pel nostre consum, però també per estudiar-lo a fons. De la mateixa manera que el gel de l’Antàrtida ens ha permès estudiar les èpoques passades de la Terra, l’anàlisi del gel de Mart ens pot donar informació de primera mà sobre la història del planeta veí. De pas, també és un lloc on jo aniria a buscar restes biològiques, que el gel amaga moltes coses ben conservades!

Una altra dada interessant és que aquetes geleres no estan a les regions polars de Mart, sinó a latituds més moderades. Segueixen sent massa al nord pel que a la NASA li agradaria a l’hora d’instal·lar-se, però ja és una millora respecte al que teníem abans.

Mica a mica anem podent reconstruir la història passada de Mart. Ara li diem el planeta vermell, però fa uns pocs milions d’anys seria el planeta a franges blanques ja que els dos hemisferis tenien una bona part coberta de gel. Les geleres que han identificat serien les restes d’aquell passat no tant llunyà, quan encara hi havia nevades i una atmosfera més moguda.

El dilluns més trist.. o no.

dimarts , 16/01/2018

Ahir va ser el dia més trist de l’any tal com no deixen de recordar-nos titulars i tweets. Els anglesos l’han batejat amb el nom de “Blue Monday” o “dilluns trist” i coincideix amb el tercer dilluns de l’any, quan ja les festes queden enrere i es fa clar que per davant queda tot un any on no es faran realitat els bons propòsits. La data es va establir científicament segons una fórmula matemàtica pel psicòleg anglès Cliff Arnall l’any 2005. La fórmula inclou el clima, el temps passat des de nadal, les despeses associades a les festes,… i es resumeix com: 1/8C+(D-d) 3/8xT/I MxNA.

Impressionant, però per desgràcia tot plegat és una collonada sense sentit.

De fet, es diu que es tractava d’una campanya de publicitat d’una agència de viatges. Si hi ha un “Black Friday, perquè no vendre un Blue Monday? Tampoc es clar el paper d’en Cliff Arnall i per la xarxa circulen diferents versions de la suposada fórmula que es fa servir. Com a conseqüència, també queden establerts diferents dies tristos. Però tant és. La història té gràcia i circula sense aturador cada any. Es veu que fa molta patxoca això de posar una fórmula per recalçar una idea. Que la fórmula tingui sentit és un detall menor.

Tot plegat vindria a ser com si ens creguéssim que l’origen de la vida està relacionat amb la CocaCola ja que aquesta era… “la chispa de la vida”. (Potser si els de la CocaCola haguessin afegit una fórmula matemàtica a l’anunci hauria sigut més creïble.)

Aquesta mena de bajanades que, amb un petit toc de suposada ciència guanyen prestigi permeten entendre la facilita amb la que idees descartades, propostes falses i teories absurdes es mantenen en l’imaginari col·lectiu i acabin apareixent en congressos de mala memòria com el que va tenir lloc aquesta setmana a Barcelona sobre pseudotractaments pel càncer. Si estem disposats a donar per bones idees simplement perquè ens fan gràcia, qualsevol cosa pot esgrimir-se com defensable.

La gràcia de la ciència és posar a prova tot el que s’afirma i analitzar-ho amb lupa. Entre moltes altres coses, verificar qui ho ha dit, a partir de quines dades s’ha arribat a les fórmules proposades i també, qui finança l’estudi. Coses que són pesades de fer i que acostumem a passar per alt si el que s’afirma ja ens va bé. No passa res, però aleshores seria millor deixar de parlar de ciència. No hi té res a veure.

Cal dir que per mi ahir va ser un dilluns ben galdós, amb el primer refredat de l’any tocant els nassos, els primers merders administratius i la mala gent habitual que segueix remenant les cireres. Devia ser casualitat. En realitat no tinc cap dubte que al llarg de l’any hi haurà altres dilluns similars.

Les alertes accelerades dels coralls

dilluns, 15/01/2018

Els esculls de corall són un dels fenòmens biològics més extraordinaris que es poden veure. Submergir-se per entre aquestes estructures en forma de planta però que en realitat estan formades per milions de petits pòlips i on s’hi pot trobar una explosió de vida submarina resulta una experiència inoblidable. Per fer-nos una idea de la seva importància com a reserva de biodiversitat només cal recordar que els esculls de corall representen el 0.1 % de la superfície oceànica però allà hi viu el 25 % de les espècies marines conegudes.

I, a més, és que són una preciositat!

Una de les característiques que els fan més coneguts és el gran ventall de colors que poden mostrar. Curiosament el color dels coralls depèn d’unes algues microscòpiques, anomenades   zooxantel·les, amb les que viuen en simbiosi. Segons el tipus d’alga que tingui, el corall mostrarà un color o un altre. El corall ofereix protecció i l’alga fa fotosíntesi i aporta nutrients. Un arranjament necessària ja que les aigües transparents on viuen els coralls acostumen a ser pobres en nutrients (per això són tan transparents).

Mentre la parella alga-pòlip s’avinguin, tot funciona bé, però si les condicions ambientals es modifiquen, una de les primeres coses que sol passa és que l’alga foti el camp. Aleshores el corall perd el color i es queda completament blanc. És el conegut fenomen del “emblanquiment del corall” o “coral bleaching”.  El desencadenant pot ser qualsevol cosa: un canvi en l’acidesa de l’aigua, un excés de nutrients, una infecció, un excés de radiació solar,… però el més freqüent és un canvi en la temperatura de l’aigua. Tant per fred com per calor però amb l’escalfament global, l’habitual és que estigui associat a petits augments de temperatura.

Quan això passa tenen lloc esdeveniments d’emblanquinament massiu del corall que poden acabar amb la mort de percentatges molt importants dels esculls de corall. Aquests emblanquinaments massius són uns dels senyals d’alerta més clars que deixa anar el planeta en tot el tema de l’escalfament global.

El cas és que emblanquinaments ja n’hi havia en el passat per diferent motius, però amb temps i paciència les algues tornaven a colonitzar els coralls supervivents i passats uns anys els esculls de corall recuperaven el seu estat inicial. El problema és que tot el que està relacionat amb els coralls té el seu ritme i aquest és més aviat lent, de manera que per recuperar un escull afectat calen uns deu anys.

Aquest període pot ser la clau dels problemes que vindran ja que acaben d’analitzar el ritme al que es donen els fenòmens d’emblanquinament i, com ja era de suposar en un planeta que es va escalfant, són cada vegada més freqüents. Han trobat que des dels anys vuitanta s’ha passat de patir un esdeveniment cada vint o trenta anys a experimentar-ne un cada sis anys. El problema és que els esculls de corall tenen cada vegada menys temps per refer-se i la seva fragilitat cada vegada és més marcada, de manera que l’impacte que té sobre el nombre de coralls morts és cada vegada més gran. Una tendència que no farà més que augmentar en les properes dècades.

De manera que si teniu previst anar algun dia a veure en persona un escull de corall potser seria una bona idea no trigar massa a fer-ho. Cada vegada serà més complicat trobar-ne en bones condicions. També podem anar mirant de fer coses per aturar l’escalfament global, és clar.

L’ou i la gallina, la papallona i la flor.

divendres, 12/01/2018

La característica més coneguda de les papallones és que les seves ales mostren un ventall de formes i colors bellíssims. Per això, aquests insectes es posen com exemple d’organismes  bonics i la majoria de representacions romàntiques i idealitzades de la natura inclouen unes quantes papallones volant per entre les flors. Cal dir que la cosa canvia si ens aturem a mirar el cap de la papallona al microscopi. Aleshores la imatge ja és bastant més inquietant, amb els ulls plens de facetes, escames cobrint-ho tot i una llarguíssima estructura en forma de tub, la probòscide, que pot estendre per xuclar el nèctar de les flors.

Habitualment es considerava que la probòscide era una adaptació evolutiva per alimentar-se d’aquest nèctar. Al registre fòssil, l’aparició de les flors i dels lepidòpters, el grup de les papallones, coincidien més o menys. Això, però, no era del tot satisfactori. Primer perquè tampoc hi ha tants fòssils de papallones, de manera que no es podia posar la mà al foc de tenir el registre complert. I en segon lloc, les dades genètiques suggerien que aquest grup d’insectes havia d’haver aparegut uns quants milions d’anys abans.

El cas és que fa poc van trobar restes fòssils d’ales de papallones que han permès avançar en uns quant centenars de milions d’anys l’aparició de les papallones. Això és bon rotllo, ja que ara sí que coincideixen les dades fòssils i les estimacions genètiques, però alhora ha plantejat un altre dubte. Segons aquesta nova cronologia, les papallones amb les seves probòscides, van sorgir bastant abans que les plantes amb flors. De manera que l’explicació clàssica segons la qual la probòscide era una adaptació a les estructures florals ja no s’aguanta.

En realitat la cosa és una mica més complicada. Les restes fòssils que han trobat són d’arnes i no de papallones. Es tracta d’animals que comparteixen grup zoològic i que hi ha qui les confon, però és un detall a recordar. D’altra banda, no han recuperat organismes sencers sinó només les escates de les ales, de manera que no hi ha les probòscides. Però s’ha vist que l’estructura d’aquestes escates és la que presenten les papallones i les arnes amb probòscide, de manera que es dona per fet que aquelles arnes prehistòriques efectivament tenien probòscide malgrat que al planeta encara no hi havia flors per xuclar el nèctar.

En realitat no és tan estrany. Moltes de les adaptacions evolutives són refregits aprofitant estructures amb funcions inicials diferents. Es pensa que les ales dels insectes inicialment no servien per volar sinó per regular la temperatura i va ser després que es va aprofitar aquelles estructures amb superfícies tan grans per començar a volar. Doncs amb les probòscides pot passar una cosa similar. Inicialment podien servir per xuclar aigua, resina o qualsevol líquid que trobessin. Quan van aparèixer les flors, els insectes que tenien probòscide es van trobar amb una estructura anatòmica ideal per aprofitar aquell nou recurs. A partir d’aquell moment ja sí que van poder començar a influir-se mútuament i a co-evolucionar.

En realitat la evolució simultània de dues estructures en espècies diferents és una imatge molt atractiva intel·lectualment, però la realitat de la natura és força més destralera. És més freqüent agafar el que hi ha a mà i aprofitar-ho per donar-li noves funcions. Això de reinventar-se és una constant al llarg de l’evolució.

Mil milions d’anys d’avorriment

dijous, 11/01/2018

Mil milions d’anys sense res important que destacar es pot considerar un llarg període d’avorriment. Per això, alguns geòlegs han batejat l’interval de la història del nostre planeta comprés entre fa mil vuit-cents milions i vuit-cents milions d’anys com “The Boring Billion” (els avorrits mil milions). Van ser mil milions d’anys en els que les hi ha poca cosa a explicar referent a la biologia i geologia de la Terra.

Abans d’aquesta etapa la història del planeta va semblar un festival. A més de la mateixa formació a partir de fragments del disc de material que envoltava el Sol va experimentar impactes planetaris que quasi el van destruir i van donar lloc a la Lluna, va patir un bombardeig massiu de cometes i asteroides, es va generar l’aigua que ara cobreix la majoria del globus, va sorgir la vida i aquesta va acabar generant tant oxigen que va modificar la composició de l’atmosfera, va provocar la primera gran extinció i va modificar la geologia al donar lloc a la major part dels òxids que constitueixen molts minerals. L’aspecte del planeta era prou diferent a l’actual, amb un supercontinent (anomenat Nuna o també Colúmbia) que agrupava tota la terra emergida i que poc a poc s’anava fragmentant.

Però aleshores, fa mil vuit-cents milions d’anys, les coses es van calmar i va caldre deixar passar mil milions d’anys per tornar a trobar fenòmens planetaris rellevants. Fa uns vuit-cents milions d’anys el planeta va recobrar l’empenta, les restes del supercontinent van reagrupar-se en un de nou, batejat amb el nom de Rodínia. Sembla que això va modificar les condicions climàtiques i la Terra va patir la major glaciació que ha experimentat i que la va deixar en bona part coberta de gel. Després va passar una cosa extraordinària; el registre de la vida, que fins aleshores s’havia limitat a organismes microscòpics unicel·lulars va començar a mostrar l’aparició d’organismes pluricel·lulars. Ja no eren cèl·lules solitàries sinó autèntics organismes amb uns nivells de complexitat molt superiors que permetien un joc evolutiu impensable fins aleshores. En aquells període, denominat “l’explosió del Cambrià” van sorgir els animals i les plantes i poc després es va començar a colonitzar terra ferma.

Potser tampoc cal exagerar ja que alguna cosa interessant sí que va passar durant els avorrits mil milions. Per exemple, van aparèixer les cèl·lules eucariotes. Aquestes són les que tenen nucli i orgànuls cel·lulars, és a dir, les nostres, les de les plantes o les dels fongs. Seguien sent cèl·lules individuals, però el canvi d’escala biològica ja era un fet. De totes maneres, segueix sent poca cosa per omplir mil milions d’anys. Sembla normal que els geòlegs trobin més interessant les èpoques anteriors i posteriors a aquesta etapa tan calmada.

Un món sense càncer o l’art de tergiversar

dimecres, 10/01/2018

L’art d’enganyar, de tergiversar, fins i tot de mentir, es pot exercir de moltes maneres. La publicitat acostuma a ser una manera entretinguda d’entabanar-nos per fer-nos comprar allò que ens volen vendre. Normalment no menteixen en el sentit literal, però construeixen frases de manera que sembla que volen dir una cosa tot i que en realitat estricta no la diuen. Els polítics tenen menys escrúpols i una campanya electoral és un insult a la intel·ligència i una riuada de mentides ofensivament descarades. Alguna vegada vaig sentir dir que venedors i polítics són mentiders professionals i per ells la mentida és, senzillament, una eina de treball.

Però es pot jugar amb la veritat en altres camps. El de les pseudociències excel·leix en aquest art de suggerir per generar una emoció o una creença sobre alguna cosa que en realitat no han dit (i així ningú els pot denunciar per mentir). La veritat és que de vegades em trec el barret per la manera com manipulen les emocions.

Aquests dies he vist l’anunci de “Un mundo sin càncer. Lo que tu medico NO te està contando”, que entenc que deu ser una trobada sobre (suposo) tractaments alternatius pel càncer. En realitat no crec que siguin tractaments ni que representin una alternativa, però allà cadascú amb la seva salut. Si en temes de càncer et refies més de Txumari Alfaro que d’un metge, és decisió teva. En tot cas, una frase m’ha cridat l’atenció:

En el año 1.900, la tasa de mortalidad de cáncer en España era de un 0.030% del total de la población. Sin embargo, se estima que este año 1 de cada 3 personas contraerá cáncer durante su vida y que la gran mayoría de estas morirán víctimas de esta dolencia.”

Quin mal rotllo, no? Que està passant perquè les coses hagin empitjorat tant? Què deu ser allò que el metge NO ens explica? Sort que ells ens ho podran explicar…

Però un moment! El que diu, o suggereix, la frase… és cert?

Mirem-ho amb calma. Quina era l’esperança de vida al moment de néixer a Espanya l’any 1900? Doncs segons les dades, era de poc menys de quaranta anys. Això era sobretot per la molt elevada mortalitat infantil i si sobrevivies més enllà dels cinc anys possibilitats de passar dels quaranta. Ara és de prop de vuitanta anys, de manera que sembla que les coses han millorat.

I de que moria la gent? Doncs aquí sí que hi ha hagut canvis importants. L’any 1900 el més probable, amb diferència, era morir per pneumònia, tuberculosi o infeccions gastrointestinals. Després hi havia atacs de cor i embòlies i, en molt menor proporció, el càncer que causava al voltant d’una de cada quinze morts. Actualment el càncer és la causa de una de cada tres morts. Per cert, això del 0,03% que esmenten pot ser la taxa de mortalitat, el tant per cent o en respecte al total de població, però no les tres coses alhora. I és trampa comparar-ho amb el “una de cada tres” morts causades per càncer. Representa que a l’escola ensenyen que per fer comparacions has de fer servir les mateixes unitats.

En tot cas, actualment sí que hi ha més casos de càncer. Que ha passat? Doncs que ara la gent ja no es mor per tuberculosi ni per la majoria de les infeccions que l’any 1900 eren la principal causa de mort. I si no morim d’una cosa, doncs ens tocarà morir d’una altra perquè de morir no ens n’escaparem! Essencialment abans vivíem fins que entre els quaranta i els cinquanta anys ens matava una infecció. El càncer és una malaltia que acostuma a emergir entre els cinquanta i els setanta de manera que ara hi ha molta més gent viva en l’edat a la que apareix amb més freqüència. Quan trobem la manera de curar-lo descobrirem que la majoria de la població acabarà patint Alzheimer, una malaltia que apareix entre els setanta i els vuitanta. I segur que quan trobem la manera de curar l’Alzheimer la gent es morirà d’una malaltia, actualment desconeguda, que es presenti entre els noranta i els cent. Segurament aleshores alguns cantamanyanes es dedicaran a espantar al personal preguntant què és el que ens amaguen els metges, perquè que abans ningú moria d’allò!

Dir que abans era millor perquè no tenien tant càncer és un coi de disbarat. No tenien càncer perquè morien abans de tenir-lo!

Per cert, avui en dia ja no es veritat que la majoria de gent que te càncer morirà d’aquesta malaltia. És cert que no tots els càncers són iguals, però agafat en conjunt, actualment la majoria de malalts es curen. I no oblidem que cada any millora aquest percentatge en un o dos punts percentuals. Una millora que té lloc gràcies a la ciència i la medicina.