Arxiu de la categoria ‘General’

Errades

dijous, 15/06/2017

Una de les coses que fan més ràbia quan publiques coses, com ara un blog a internet, és fer la feina, repassar que tot estigui bé, tornar-ho a repassar, penjar-ho a la xarxa, fer una última ullada i poc després que algú et faci notar que hi ha una errada al text. Tant pot ser una falta d’ortografia com un error tipogràfic. L’irritant és que havia repassat un grapat de vegades el text! I tan bon punt t’ho diuen, t’adones que l’error és evident! Com t’ha passat per alt totes les vegades?

Ara ja m’ho prenc amb filosofia. Si m’avisen de l’errada (cosa que agraeixo) la rectifico de seguida que puc i avall. Però el motiu que fa que no la vegis, malgrat repassar-ho una i altra vegada, és empipador.

Tant, que hi ha qui s’ha dedicat a investigar que passa al nostre cervell mentre fem aquestes coses. Les explicacions no sé si són definitives, ja que en aquesta mena de treballs sempre penso que les explicacions són satisfactòries, però el nombre de variables que intervenen és tan gran que científicament tot plegat només és relativament sòlid. En tot cas, aquesta vegada m’hi agafo per aconseguir una major tranquil·litat. Pel que sembla, som bastant incapaços de notar les nostres errades. En canvi, no tenim dificultat per descobrir les dels altres.

El motiu és la manera com treballa el cervell. El fet d’escriure és una activitat d’una inesperada complexitat. El cervell no funciona com un simple ordinador que va pensant paraules, fetes per una successió de lletres que es posen acuradament. L’activitat mental està concentrada en l’important, que és el sentit del que estem escrivint. El fet mecànic d’escriure el fa en un nivell molt inferior de consciència. Per això, quan repassem, el que fem mentalment és anar refent les paraules i les frases per reconstruir el sentit del que volem dir. El problema és que la consciència de seguida torna a centrar-se en el sentit del missatge i passa per alt els detalls del text escrit. Costa un esforç enorme focalitzar l’atenció en les paraules escrites i no en el sentit de les paraules. Especialment perquè com que és el nostre text, la ment s’anticipa a la paraula (al sentit de la paraula) que ve a continuació! En canvi, qualsevol altra persona no està esperant amb antelació la següent paraula, de manera que s’hi ha de fixar més i pot detectar l’errada sense problemes.

Això em tranquil·litza una mica (tot i que no serveix d’excusa), però fa que em pregunti com deu ser la ment dels correctors de textos. Quan llegeixen un llibre, entren en la història? O només veuen paraules fora de context? Als llibres de cuina se’ls fa la boca aigua en llegir la recepta dels musclos a la marinera? O estan totalment centrats en assegurar-se que no han escrit “musclus” o “muscles”?  Els textos eròtics els estimulen? O només estan pendents de si l’accent de la paraula “penetració” és obert o tancat?

En tot cas, si detecteu errades (de les que siguin) agrairé que m’aviseu. Els que no vàrem tenir escola en català i mai hem fet cursos de tipografia tenim molts números per cometre errades de tota mena. Ja intento mirar-m’ho (paraula!) i tot i així se n’escapen més de les que voldria. Coses del cervell, que el tinc pendent essencialment del “què” i només fa un cas relatiu del “com” per molt que jo li ho demani.

Perduts enmig del no-res

dimecres, 14/06/2017

Que l’univers és immens, ho tenim tots clar. Altra cosa és que puguem arribar a fer-nos idea de com de gran és. Simplement, la nostra capacitat d’imaginar-ho no dóna tant de sí. Pensem en els milers d’estrelles que emplenen el cel per la nit, però això només és una petitíssima part de les que hi ha a la nostra galàxia, la Via Làctia. I aquesta només és una dels molts milers de milions que hi ha a l’univers conegut. Si mirem l’univers a gran escala, els planetes i els estels resulten irrellevants. El que cal considerar com elements bàsics, les peces de construcció, són les galàxies.

I ara sabem que les galàxies no estan repartides homogèniament. Al contrari, estan agrupades en filaments i plans, formant megaestructures que recorden un formatge de gruiere. Resulta curiós que algunes de les estructures més grans que coneixem a l’univers siguin, precisament, les regions buides. Els anomenats buits còsmics, formats per regions increïblement immenses dins les quals gairebé no hi ha galàxies. Se n’havien detectat alguns de dimensions especialment grans, probablement formats per la fusió de diferents buits menors. Per exemple, el buit de Bootes, anomenat així perquè vist des d’aquí està en la direcció de la constel·lació de Bootes, fa uns cent megaparsecs de diàmetre (330 milions d’anys llum) i durant un temps va semblar el més gran conegut.

Però ves per on, potser nosaltres ens trobem al límit del buit més gran conegut fins ara. El van descriure l’any 2013 i es va anomenar buit KBC, pels autors del treball que el va descriure, Ryan Keenan, Amy Barger, i Lennox Cowie. Si les dades són correctes, aquest buit mesura uns sis-cents megaparsecs (força més de mil milions d’anys llum), de manera que estaríem vivint al costat, o potser just a l’interior, de l’abisme de buidor més gran de l’univers conegut.

Aquest buit ajudaria a fer encaixar alguna discrepància detectada en la velocitat d’expansió de l’univers. Això es pot mesurar de dues maneres diferents. A partir el fons de radiació de microones, o a partir de dades de llum de supernoves llunyanes. Les xifres obtingudes en un o altre cas s’assemblen molt, però no del tot. I això és empipador. Ara bé, la presència d’una regió enorme d’espai sense gairebé matèria a l’interior pot introduir algunes correccions en les mesures obtingudes amb les supernoves i aleshores ja encaixaria tot.

En algun lloc podem llegir que la Terra es troba al costat d’aquest gran buit. No és ben bé així. La Terra, com la resta de planetes és irrellevant. Tampoc el Sistema Solar compta. El que està al límit del buit KBC és la via Làctia i la resta de galàxies del grup local, (Andròmeda, els núvols de Magallanes i la resta). Des del nostre petit racó a l’univers, estar dins un buit o al centre de qualsevol filament de galàxies ens és una mica igual. Si ni tan sols veiem l’altre costat de la nostra galàxia!

Potser aquesta dada deprimirà algú que encara pensi que estem al centre de l’Univers. Tot i que en algun sentit sí que ho estem, el lloc que ocupem sembla ser més aviat poc rellevant. Just en una regió buida.

Filigranes del mimetisme

dimarts , 13/06/2017

Els museus són llocs ben curiosos. Potser abans tenien un aire decadent i la idea d’anar-hi era sinònim d’avorriment, però ja fa temps que es van posar les piles i ara cada vegada resulten més i més interessants. Aquests dies he tingut l’oportunitat de fer el tafaner pel Museo nacional de Ciencias Naturales i un dels insectes que hi havia a la col·lecció d’entomologia m’ha deixat bocabadat.

En realitat no és res de l’altre món. Un exemple de mimetisme. Una espècie d’insecte, de l’ordre dels ortòpters, (com els grills) les ales del qual han evolucionat per adoptar la forma d’unes fulles amb idea de passar desapercebut als seus depredadors. Insectes que recorden fulles o pals n’hi ha molts i n’he vist fotografiats de tota mena, però en aquest cas no era una foto i m’he pogut recrear una estona admirant els detalls de les ales disfressades de fulles. La gràcia és que no s’ha limitat a adoptat la forma de fulla sinó que ha seguit sofisticant-ho fins refer la imatge de fulles parcialment seques per un extrem! Una filigrana evolutiva extraordinària.

El mecanisme adaptatiu que ha generat aquesta estructura és senzill d’imaginar fins i tot amb les versions més simples de la selecció natural. De tots els insectes d’aquesta espècie, els que passin més desapercebuts tindran més probabilitats d’arribar a la fase reproductiva. Si les teves ales destaquen sobre el fons de fulles, cauràs ràpid. Si s’assemblen a una fulla, potser sobreviuràs i et reproduiràs.

Però sempre és interessant anar més enllà. Quina mena de pigments ha anat generant per adquirir aquestes tonalitats? La realitat es que ho ignoro, de manera que només puc especular. Molts insectes generen colors marrons a partir de molècules com la melanina. En això no són gaire diferents dels mamífers i els colors obtinguts són marronosos. Les cèl·lules que la fan en poden dipositat més o menys i obtindrem colors marrons més clars o més foscos. La melanina no és difícil de fer ja que deriva d’un aminoàcid comú, el triptòfan.

El verd és una altra història. Sovint s’aconsegueix d’una banda amb els carotenoides, un producte d’origen vegetal obtingut de la dieta de l’insecte i de color grogós o taronja, i d’altra banda amb una proteïna, la mesobiliverdina, de color blau i que es troba en l’hemolimfa (la “sang” de l’insecte). La barreja genera el color verd, que tindrà diferents tonalitats en funció de les proporcions.

Els insectes acostumen a ser desagradables i a generar un cert rebuig. Però quan t’hi atures una estona per mirar-los amb calma, entendre l’estructura del seu cos, les adaptacions de la seva fisiologia i la manera com han colonitzat el planeta, no pots més que treure’t el barret. És una sort viure en un planeta amb una biodiversitat tant aclaparadorament variada.

Presentadors, pediatres i l’efecte Dunning-Kruger

dilluns, 12/06/2017

Diuen que la història va començar amb un lladre al que van capturar gràcies a les imatges de les càmeres de seguretat. Això el va sorprendre molt ja que s’havia posat suc de llimona a la cara, pensant que el faria invisible. El seu raonament era que el suc de llimona es feia servir per fer tinta invisible, de manera que si se’l posava per la cara, ell també esdevindria invisible. Evidentment no era un home invisible, simplement era un home increïblement ximple.

Però aquesta història va animar a un professor de psicologia, en David Dunning, a aprofundir una mica en l’efecte de la ignorància sobre les persones. Podia ser que aquell lladre fos tant estúpid que no fos capaç d’adonar-se de la seva ignorància?

De manera que junt amb un estudiant seu, en Justin Kruger, van fer una sèrie d’estudis que van esdevenir relativament famosos (tant com per guanyar un premi Ig-Nobel!). A grups de voluntaris els van fer determinades proves i també els van preguntar sobre la opinió que tenien ells mateixos de la seva competència i habilitat per resoldre-les. I el resultat va ser que els més inútils acostumaven a considerar-se molt millors del que la realitat indicava.  En canvi, els més competents solien tenir dubtes sobre si mateixos. Dit d’altra manera, efectivament els incompetents poden ser realment incapaços d’adonar-se de la seva incompetència.

Això té alguna virtut. Tenen molta mes confiança en si mateixos ja que no es poden adonar dels seus errors, no poden entendre quan han tingut sort i estan totalment convençuts de ser millors que altres que realment estan millor preparats. Es viu bé així! Pot ser una llauna pels que t’envolten, però com que tampoc te n’adones… Com va dir Charles Darwin, “La incompetència genera més confiança que el coneixement”. Segurament es perquè que una part important del coneixement és el fet de ser conscient de les teves limitacions.

Aquest efecte ara es coneix com l’efecte Dunning-Kruger, i es resumeix dient que “Els incompetents tendeixen a sobreestimar la seva pròpia habilitat, són incapaços de reconèixer l’habilitat dels altres i són incapaços de reconèixer la seva extrema insuficiència”. D’exemples de Dunning-Kruger segurament tots en coneixem alguns i n’hi ha que els va força bé. L’inquietant és que si nosaltres fóssim un cas, no ens n’adonaríem!

Suposo que el tema és subtil i algú pot presentar un comportament normal en alguns aspectes i un efecte Dunning-Kruger en altres. El típic cas en que ets bo en algun tema et fa creure que ho ets en tots. En tot cas és, essencialment, l’efecte oposat a la “síndrome de l’impostor”, que et fa pensar que no mereixes els teus èxits i que tothom és millor que tu, quan realment no és així.

En tot cas, no se per quin motiu m’ha vingut al cap aquest efecte. Potser pel fet de veure un presentador de tele especulant sobre la relació entre vacunes i autisme com si hi entengués del tema i que, quan una pediatra li ha fet notar els seus errors, s’hi ha reiterat i fins i tot ha demanat a la pediatra que es disculpi. Si realment penses que presentar un programa de tele fa que de temes de pediatria hi entenguis més que una pediatra i ets incapaç d’acceptar que la seva competència en aquest supera de llarg la teva… segurament tenim al davant un exemple perfecte de l’efecte Dumming-Kruger!

Mal informats, mals informadors

divendres, 9/06/2017

Ha resultat una setmana mogudeta als medis de comunicació pel que fa als temes relacionats amb la ciència. Primer va ser un article aparegut al diari “El País”, on l’escriptora Rosa Montero es feia ressò d’un seguit de teories més o menys conspiranoiques que anaven enllaçant els transgènics, el gluten, la homeopatia, les farmacèutiques i els científics a sou. Després va arribar en Javier Cárdenas i va tornar a treure l’espantall de les vacunes, els metalls pesants i l’autisme. I, com és habitual, quan les xarxes socials i alguns membres de la comunitat científica els han saltat al damunt, han agafat el paper de víctimes del fanatisme dels científics. És un fenomen cada vegada més freqüent segons el qual davant de determinades afirmacions els has de donar la raó, o estàs a sou d’una multinacional farmacèutica.

En el cas de la Rosa Montero, després d’una reclamació al “defensor del lector” del diari, va reconèixer que algunes de les dades que havia esgrimit eren errònies. Per exemple, ella deia que la revolució verda es va basar en fer servir conreus transgènics per incrementar la producció i que el nou gluten que havien generat podria ser la causa de l’augment en casos d’intolerància que està tenint lloc ara. La realitat és que la revolució verda no va fer servir cap transgènic ja que aleshores encara no existien. Que actualment no hi ha cap gluten transgènic al mercat ni tampoc no hi ha “glútens bons” i “glútens dolents”. I que l’augment de casos d’intolerància sembla més relacionat amb millores en el diagnòstic (i també en una moda de nens rics).

Reconèixer l’error l’honora (és tan poc freqüent reconèixer errors), però tot seguit insisteix en que la intensitat de la resposta contra la homeopatia i altres pseudociències li fa pensar que es tracta d’una maniobra orquestrada. No sembla que es plantegi la opció més senzilla. Que ja n’hi ha prou de post-veritats, fets alternatius i enganyar a la gent. Estic segur que no és el cas però segons el seu raonament també podríem pensar que són ella i altes persones amb visibilitat mediàtica els qui estan a sou de les multinacionals de la homeopatia. En realitat crec que simplement està mal informada, que li han venut una història molt bonica, amb bons i dolents, i se l’ha empassat. Si hagués anat a prendre un cafè amb un científic, segurament hauria entès que moltes de les coses que li han fet creure, són errònies, parcials i tendencioses. Però, qui es pren la molèstia de parlar amb científics? Per descomptat, si vol, jo la convido al cafè i en parlem amb calma. Això de la calma és important ja que algunes reaccions al seu article han sigut intenses i, tot i que entenc l’empipada, no es fa canviar d’opinió a ningú tractant-lo de ximple.

Un cas diferent és el del Javier Cárdenas. Aquí ja no sorprèn gaire que deixi anar disbarats potser pensant en millorar una mica l’audiència a base de remoure un relat apocalíptic. Si per fer-ho cal deixar anar unes quantes dades que fa ja molts anys que es van desmentir, doncs tan se val. Això de que les vacunes causen autisme és la llegenda urbana més recurrent. S’ha desmentit de mil maneres, però hi ha qui segueix comprant la història. Que tenen mercuri també ho pots trobar a Google sense dificultats, malgrat que en realitat a les vacunes no trobaràs mercuri des de fa molts anys. Però verificar-ho dóna feina i trencaria el relat de la por que queda tan bé.

En general es nota una poca seriositat a l’hora de parlar de temes relacionats amb la ciència. Els dos casos d’aquesta setmana són representatiu però no pas excepcionals. La ciència és empipadora perquè hi ha moltes coses que no són opinables, i en un temps en que tothom opina de tot i sense problemes, queda com una mica obsolet. Per desgràcia, hi ha persones amb altaveus molt grans que es posen a parlar de temes dels que no en saben prou i contribueixen a promoure la superstició i l’obscurantisme. També obliguen als que ens agrada parlar de ciència a destinar temps i esforços a desfer malentesos enlloc de parlar de nous descobriments o de curiositats de la natura. Temes molt més atractius que no pas tornar a dir, per enèsima vegada, que les vacunes no causen autisme o que la homeopatia és una ximpleria.

A refer, de nou, el nostre mapa evolutiu!

dijous, 8/06/2017

Imagina que has de fer un puzle, però que no saps amb exactitud quina és la imatge que cal refer. Tampoc saps quantes peces formen el puzle i, per fer-ho més difícil, les que hi ha estan amagades en indrets que desconeixes. Per començar només en tens unes poques que vas trobar més o menys agrupades i ben amagades en un racó de la casa. Complicat? És clar. Però també resulta tot un repte, especialment si de la imatge que en surti en depenen coses com els teus propis orígens.

Aquesta es la situació en que es troben els antropòlegs. Intenten refer la història evolutiva dels humans però disposen d’un nombre molt escàs de restes fòssils per anar treballant. Per sort, les restes fòssils no són l’única eina, i coses com les anàlisis genètiques aporten molta informació sobre com ens han anat les coses en els últims centenars de milers d’anys.

Durant molt temps va imposar-se la visió d’un origen de l’Homo sapiens a la zona d’Etiòpia, Kenia i voltants. Allà s’havien trobat la majoria de restes fòssils i, certament, les més antigues. Des d’allà, els humans van anar escampant-se per la resta d’Àfrica i posteriorment per la resta del planeta. Però era evident que la imatge era només provisional. Moltes deduccions a partir de poques restes. La majoria de fòssils estaven per aquella zona en part perquè era per allà per on s’havia buscat més. Només era qüestió de temps que apareguessin restes fòssils en altres indrets.

Doncs ara s’ha publicat un parell d’estudis sobre unes restes descobertes fa temps al Marroc, al jaciment de Jebel Irhoud. I mira per on, les dates no acaben d’encaixar. Aquestes restes són més antigues que les d’Etiòpia, de manera que l’origen dels humans passa dels cent vuitanta mil anys, als prop de tres-cents mil anys. Ep!, de moment, perquè demà poden trobar-se unes altres restes que facin redibuixar de nou l’esquema evolutiu proposat. Com és normal, a mida que anem trobant peces del puzle podrem anar perfilant millor el que amaga. Una feina irritant, ja que voldríem tenir totes les dades d’una vegada, però és el que hi ha. I sempre serà més fiable que no pas asseure’s i anar fent especulacions basades en passar per alt les dades. Unes dades que fa gràcia veure com obtenen. Per calcular l’edat han fet servir el mètode de la desintegració de la sèrie de l’urani i també la datació de les mostres de microfauna que hi havia al mateix estrat que els fòssils humans. Quan les dues dates tenen una coincidència raonable, pots confiar en que deuen ser correctes.

Ara hi haurà discussions sobre si els nous fòssils entren dins la categoria d’Homo sapiens o no. Això de l’evolució lliga poc amb la mania dels humans de classificar les coses en compartiments estancs. Les espècies van presentant canvis més o menys graduals al llarg dels mil·lennis. Arriba un punt en que compares les formes inicials i finals i veus que son clarament diferents. Però no pots agafar la transició, marcar un punt i dir que exactament a partir d’allà hi ha un canvi. En tot cas, això serà una discussió una mica acadèmica que la resta ens mirarem des de la distància.

Sigui com sigui, la versió de l’origen etíop i la posterior expansió cal revisar-la. Ara sembla que la cosa va anar més espaiada en el temps i que va implicar bona part del continent. Una visió més propera a la realitat, però de ben segur encara incomplerta. Al menys aquesta vegada es basa en un grapat de restes fòssils i també d‘eines i altres utensilis que feia servir aquella gent. Tot un luxe, ja que el més habitual és treballar amb una dent, un fragment de crani o una mandíbula.

En tot cas, a qui es gira feina és als editors de llibres que parlessin sobre el tema. Toca començar a rectificar esquemes i dates!

Vida de merda

dimecres, 7/06/2017

Una imatge que fa gràcia és la visió d’uns bolets creixent sobre la tifarada d’una vaca. S’anomenen fongs coprófils, i fa riure perquè sempre associem els excrements a coses desagradables i que cal evitar. Que alguns organismes els triïn justament per créixer i viure sembla, com a mínim, curiós. Però si ho pensem un moment ens adonem de la lògica de tot plegat. Després de tot, el procés de digestió és eficient, però sense exagerar. A la femta sempre hi queden nutrients que no s’han acabat de pair, bacteris que no deixen de ser una font d’aliment i restes de material orgànic aprofitable.

En el cas dels herbívors, les seves femtes contenen força cel·lulosa per exemple. També hi ha bacteris dels que fan servir per digerir-la i que son arrossegats junt amb el material a mig processar. Molts insectes en treuen profit d’aquest regal de nutrients i podem trobar diferents generacions de mosques, cucs i escarabats que van degradant, en seqüència, les restes d’aliments de la deposició. Una feina important també per anar fent desaparèixer aquestes restes i reciclar el material fins la ultima molècula.

Però el que resulta interessant és el cas dels bolets. Després de tot, els insectes busquen i troben les caques que les vaques van deixant pel cam, però els fongs ho tenen més complicat. Ells poden aprofitar el material amb relativa facilitat ja que alliberen enzims digestius a la superfície de la femta i per les hifes van absorbint els nutrients generats. Però abans cal que arribin a lloc.

Una estratègia és deixar anar espores arrossegades pel vent i esperar que algunes caiguin sobre alguna deposició. Però una estratègia millor és aconseguir fer el viatge a través del sistema digestiu junt amb el material que esdevindrà la femta. Simplement cal deixar les espores del fong sobre la gespa que algun herbívor menjarà i disposar d’espores que resisteixin la digestió de manera que una vegada passats pel tub digestiu de l’herbívor germinin just a lloc, envoltades del que per molts és simple merda però que pel fong és el nutrient necessari.

Ara bé. El fong ha crescut i ha generat el bolet, que és la part de l’aparell reproductiu, però resulta que està sobre la merda de la vaca. Allà no hi poden caure les espores ja que el bestiar no menja l’herba que està tocant les femtes. Són herbívors, no ximples! De manera que les espores no poden simplement deixar-se caure sinó que cal disposar de sistemes per enviar-les a una certa distància. És fascinant anar descobrint els sistemes que vegetals i també fongs han anat desenvolupant per dispersar les espores.

Ep! Però aquestes espores es queden a la superfície de les fulles d’herba, exposades a la radiació solar. Una radiació a la que els fongs, eminentment subterranis, no hi estan avesats. Per això cal que les espores tinguin pigments foscos que absorbeixin les radiacions i protegeixin el material genètic de l’interior. Sembla una ximpleria fins que recordes el poder dels raigs UV solars per induir mutacions.

De manera que la propera vegada que, anant pel camp, topeu amb una tifa de vaca on hi ha crescut uns bolets, recordeu que teniu al davant un sofisticat sistema de cicle vital que implica enzims per digerir coses que el budell d’un herbívor no pot, sistemes per dispersar espores i una bona adaptació de les espores al transit intestinal. Fins i tot les formes de vida que semblen menys interessants oculten adaptacions fabuloses i ben insospitades.

Estanys que s’esvaeixen

dimarts , 6/06/2017

Tres dies de festa eren una oportunitat immillorable per anar a desconnectar caminant per alguns dels indrets més macos del Pirineu. Si tens la sort de tenir un parc natural com el d’Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici relativament a prop, ho has d’aprofitar de tant en tant. Les caminades, a més, permeten observar alguns dels fenòmens que tenen lloc lenta però implacablement a les nostres muntanyes.

Un que sempre m’ha fet gràcia és el procés de colmatació (o rebliment) dels estanys pirinencs. Just a l’entrada del parc hi ha l‘estany de Llebreta, situat en un indret plàcid i totalment envoltat de bosc. Inicialment pensava que era un estany d’origen glacial, però he vist que no, que el seu origen es una  esllavissada  d’un vessant de la muntanya, que va crear una mena de presa i va generar l’estany.

L’interessant és que és relativament poc profund i per totes bandes es veuen plantes creixent dins l’aigua i traient el nas per la superfície. De fet, bona part del terreny de l’entrada del llac és fet de sediments flonjos, per on resulta molt agradable caminar. El cas és que l’estany va rebent sediments arrossegats pel riu que l’alimenta i que mica a mica van emplenant el fons del llac. Aquest procés, anomenat colmatació, farà que amb el pas dels anys l’estany s’acabi omplint del tot de materials sòlids i deixi d’existir com el llac que ara podem veure.

En realitat, el resultat final del procés es pot observar una mica més amunt, al planell d’Aigüestortes. Una esplanada per on el riu alenteix el seu pas i s’obre camí dividint-se en diferents braços que formen meandres per entre els arbres i els prats. Resulta molt agradable passejar-hi, de manera que no es estrany que s’ompli de visitants explorant els diferents racons del planell.

Doncs aquesta esplanada és exactament el que queda quan es completa el procés de colmatació d’un llac. En temps passats no hi havia una amable esplanada sinó un estany com tants altres al Pirineu. L’arribada de sediments portats pel riu el va anar omplint i ara ja no en queda res de l’antic estany. Només un terreny totalment pla i per on el riu s’obre pas lentament ja que el pendent es gairebé inexistent. Com és previsible, el terreny és tou. No ha estat sotmès a processos on la pressió de capes superiors el compacti, i la quantitat de roques grans és relativament petita. El riu té força per portar materials de mida petita, però no grans rocs. Només alguns que deuen haver caigut rodolant dels vessants de les muntanyes trenquen ocasionalment el perfil de l’esplanada.

De manera que passar de l’estany de Llebreta al Planell d’Aigüestortes és, en certa manera, un viatge en el temps. Podem fer un tast del present i intuir el futur de l’estany. De totes maneres, no hi ha pressa per veure com acabarà. Ara mateix prefereixo gaudir de l’estat actual de les coses i aprofitar estanys, planells i tots els fenòmens geològics que es poden admirar en una excursioneta per la zona.

Toca refer la visió que teníem de Júpiter

divendres, 2/06/2017

Rectificar és de savis, i sembla que els savis que treballen en l’estudi dels planetes tindran molta feina rectificant allò que pensaven que ja sabien. Fa pocs dies parlava de les imatges que ha enviat la sonda Juno des del planeta Júpiter. Una visió diferent de la que estàvem acostumats i que mostrava escenes d’allò més espectaculars. Però, és clar, no s’envia una nau fins Júpiter només per fer fotografies, per molt maques que aquestes siguin. La nau està obtenint grapats de dades sobre el planeta que estan fent canviar la visió que en teníem.

En realitat, la major part dels estudis sobre Júpiter s’havien fet a distancia, des de la Terra, o en breus encontres quan alguna nau enviada als confins del sistema solar passava per les rodalies de Júpiter. Aleshores, i només durant uns pocs dies, la nau aprofitava per recollir tanta informació com fos possible. La Juno, en canvi, està orbitant Júpiter de molt més a prop i durant molt més temps. Les mesures que aconsegueix són molt millors i ara estem descobrint que no acaben d’encaixar amb el que esperàvem.

Per exemple, el camp magnètic. Júpiter té el camp magnètic més gran del sistema solar (a part del Sol, és clar). Això ja se sabia, però les mesures que està fent ara revelen un camp magnètic encara més intens del que esperàvem. És deu vegades més potent que el de la Terra i gairebé el doble del que s’havia previst.

Però encara més estrany es el seu origen. Es pensava que al centre de Júpiter hi havia un nucli ric en algun element metàl·lic que girava i actuava com una dinamo generant el camp. La sorpresa ha sigut descobrir que el camp presenta canvis molt notables que suggereixen que el seu origen no és al centre del planeta sinó en un indret notablement desplaçat i molt més proper a la superfície. Això també comporta que on s’esperava un nucli ben establert potser hi hagi una part central relativament difosa.

La capa de núvols, espectaculars i enormement complexos, també ha portat sorpreses. S’esperava que tingués uns cent kilòmetres de fondària, però un dels aparells de la Juno permet mesurar-ne el gruix i ha resultat arribar fins als tres-cents cinquanta quilòmetres. A més no és homogeni a tot el planeta i s’enfonsa molt més a la part equatorial.

Les bandes de Júpiter eren la característica més coneguda, però ara estem mesurant els notables canvis en la temperatura i humitat de les diferents capes. Serà interessant veure com es va modificant amb el temps tot això. És una dada important ja que fins ara només teníem dades puntuals i costava saber si eren representatives de la normalitat de Júpiter o només corresponien al moment precís en el que va passar la nau per allà.

Només amb els primers paquets de dades enviades la Juno ha modificat notablement la visió que teníem de Júpiter i, de retruc, dels planetes gegants gasosos. Això també acabarà canviant la manera com entenem les característiques d’altres exoplanetes similars a Júpiter i de retruc la formació dels sistemes solars.

De vegades ens preguntem què som i d’on venim. Des d’un punt de vist una mica radical, les dades de la sonda Juno ens permeten entendre millor el sistema solar i, per tant, els nostres  orígens més llunyans. I és que fins i tot per preguntes tan abstractes com aquestes, calen dades per poder plantejar respostes una mica serioses. Unes dades que es poden trobar en els indrets més inesperats, com ara, les rodalies del planeta Jupiter.

Benvolgut Bisbe

dijous, 1/06/2017

Benvolgut bisbe. He anat seguint, una mica per sobre, el seguit de declaracions, piulades, declaracions institucionals i fins i tot incidents que han aparegut aquests dies en resposta a unes declaracions teves on, pel que sembla, lligaves l’homosexualitat amb la manca de la figura paterna. Com que ja tenim una edat, he preferit anar a llegir la glosa que vas publicar i que ho va desencadenar tot, per veure exactament el que havies dit (i no caure en el parany d’opinar sobre el que diuen que vas dir). Confesso que he quedat una mica desconcertat ja que d’entrada m’ha semblat menys greu del que semblava. Entenc que deixes en l’aire una pregunta que es podria considerar retòrica… sempre que no ostentessis el càrrec que tens. Segur que a aquestes altures ja saps que, sent qui ets, cada paraula que diguis hauria d’estar molt ben meditada.

Però pel que fa al tema de la teva reflexió, dius: “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”? Crec que puc arriscar-me a respondre’t: Molt probablement no. No és degut a això.

El cas és que en el tema de la orientació sexual, i malgrat que hi ha molts estudis al respecte i que tothom opina, tenim poques coses clares. Es parla de influencia genètica, ambiental, cultural, familiar,…. al llarg del temps s’han anat esgrimint tots els motius imaginables per explicar una o altra orientació sexual. Però de moment l’únic clar és que el comportament humà és prou complex com per fer que reduir-ho a un desencadenant únic és absurdament simplista. Per cert, des del punt de vista biològic tampoc tenim clar que és el que cal considerar “normal”. Òbviament podem constatar que hi ha comportaments “més habituals”, però això no vol dir que els menys freqüents no siguin normals.

D’altra banda, potser hi ha un parell d’errors de concepte en la teva pregunta. La confusió en l’orientació sexual dels adolescents és fàcil de predir ja que durant l’adolescència la paraula més descriptiva és, precisament, “confusió”. És una etapa en la que la majoria dels humans anem ben desconcertats no només en el sexe sinó en pràcticament tots els aspectes de la vida. Els que tenim fills ho sabem prou bé, però en realitat és una etapa que tots hem passat i només ens caldria fer una mica de memòria per recordar-ho. De manera que aquesta confusió no t’hauria de sorprendre. I no ens enganyem: segurament no és un fenomen creixent. Simplement ara s’amaga menys. L’autèntic fenomen creixent és la menor inclinació a ocultar-se.

També et preguntes si en la cultura occidental la virilitat sembla qüestionada. En la majoria de vertebrats i en totes les espècies de mamífers, inclosos els humans, el comportament de mascles i femelles presenta determinades diferències. Però en el nostre cas les pautes de comportament són extremadament flexibles i adaptables, de manera que cada època i cada cultura ha trobat diferents maneres de mostrar la “virilitat”. La virilitat a la que crec que et refereixes només és una figura retòrica que ha anat variant al llarg de la història. Al relat de la Ilíada, ningú dubtava de la virilitat dels herois de la guerra de Troia, que no tenien cap problema en passar la nit abans de la batalla amb els seus companys d’armes (i no per dormir). I dubto molt que la figura dels pares d’Ulisses, Aquil·les o Patrocle, estigués desdibuixada. En tot cas, tens raó en que una vella manera d’expressar la virilitat està qüestionada, però potser és que ja tocava qüestionar-la.

No voldria donar la impressió de donar massa pes a la biologia per entendre el comportament humà. Som més que simples organismes biològics i la cultura modula el nostre comportament de manera radical. Entenc que les teves reflexions no anaven encaminades a la fisiologia sinó a les maneres d’estructurar la societat i la família. Però la part biològica hi és i sempre hi serà, condicionant en part com som i com podem ser els humans, de manera que potser cal amoïnar-se menys per les orientacions sexuals i nomes cal tenir paciència amb la confusa, i de vegades irritant, etapa de l’adolescència. Pel que fa a les opinions sobre com han de ser les famílies i la societat, això ja surt del camp de la ciència i cadascú pot opinar el que li sembli.

Cordialment