Arxiu de la categoria ‘General’

El ball dels planetes

dimarts , 9/01/2018

Un fet interessant de la visió que tenim sobre el sistema solar, amb el Sol al centre i els planetes en òrbites cada vegada més allunyades, és que indueix amb molta facilitat a l’error. Tenim tendència a representar les coses de la manera més senzilla possible per tal de fer-les entenedores. Això obliga a fer algunes simplificacions i el problema és no oblidar que la realitat és diferent dels esquemes. Doncs en el cas dels planetes girant al voltant del Sol, les simplificacions són més importants del que sovint imaginem.

El primer detall a considerar és l’escala. Les òrbites dels planetes gairebé mai estan representades a escala, simplement perquè no hi ha manera d’enquibir-les totes en un dibuix. Si dibuixem correctament les òrbites de Mercuri, Venus, la Terra i Mart, la resta de planetes quedarien tan lluny que necessitaríem fulls de mides descomunals. Si, en canvi, dibuixem correctament les òrbites dels planetes exteriors, la Terra i els més propers no es distingirien de tant agrupats que estarien.

La distància entre la Terra i el Sol és el que anomenem una Unitat Astronòmica o U.A. Doncs si en un dibuix  posem la òrbita de la Terra a un centímetre del Sol, Mart estaria a un centímetre i mig, però Neptú l’hauríem de dibuixar a més de trenta centímetres de distància i la seva òrbita ja no hi cabria en un full normal. Això per no parlar dels planetes nans, com Eris, que estaria a un metre de distància. O Sedna, que en el punt més allunyat caldria dibuixar-lo a més de nou metres!

Les solucions son dibuixar-ho en dos o més parts a escales diferents (més correcte, però menys intuïtiu) o passar de les escales i posar-los tots a distàncies similars (incorrecte del tot, però al menys hi cap dins un esquema).

Però encara hi ha un altre aspecte que acostuma a passar per alt. El dibuixet del Sol amb els planetes al voltant passa per alt que el Sol també es va movent al voltant de la Galàxia en un llarg camí que completa una òrbita (una òrbita galàctica) cada 225 milions d’anys. I té la seva gràcia perquè la Galàxia, la Via Làctia té forma de disc i tenim tendència a imaginar que els planetes giren al voltant del Sol en el mateix pla que el pla galàctic…, però no.

La realitat és que el pla en el que giren els planetes presenta una inclinació de seixanta graus respecte del pla de la Galàxia. De manera que el moviment real ha de sumar el gir al voltant del Sol i el camí que tots plegats segueixen al voltant de la galàxia. El resultat és una mena d’espiral còsmica, una curiosa manera d’avançar que ha fet que les representacions en animacions resultin gairebé hipnòtiques, amb els planetes movent-se com si fos un vòrtex. Posats a ser detallistes cal dir que la majoria de representacions que corren per internet tampoc són massa exactes ja que ho dibuixen com si avancéssim de manera perpendicular, que no és el cas, però la idea general val la pena tenir-la present.

Via lliure a l’arròs daurat

dilluns, 8/01/2018

El passat 28 de desembre, a més de les noticies falses lligades al dia dels innocents i a les altres notícies falses lligades a tota mena d’interessos polítics i econòmics, en va aparèixer una que era veritat. Austràlia i Nova Zelanda havien aprovat un arròs transgènic , el famós arròs daurat, pel consum humà. Han passat una pila d’anys des dels primers intents de posar al mercat aquesta mena d’arròs, però finalment s’ha aconseguit.

La idea de l’arròs daurat era, simplement, aconseguir un aliment ric en vitamina A per lluitar contra una malaltia anomenada xeroftàlmia, un tipus de ceguesa deguda al dèficit d’aquesta vitamina. Aquí ho podríem solucionar fàcilment, amb suplements o amb dietes reforçades en aliments que siguin rics en vitamines, però hi ha molts indrets del planeta on les coses no són tan senzilles. Moltes regions d’Àsia segueixen una dieta essencialment d’arròs perquè és l’únic aliment que tenen en prou quantitat. I a les zones rurals, parlar de suplements dietètics és poc més que ciència ficció. De manera que es va intentar ficar la vitamina A dins de l’aliment que fan servir a diari. Així, amb la dieta habitual es podria prevenir la xeroftàlmia, que deixa cegues entre vint mil i cent mil criatures cada any.

Els primers intents no van ser gaire prometedors ja que als grans d’arròs s’hi acumulava massa poca vitamina, però en versions posteriors van aconseguir nivells suficients. Es va incorporar un parell de gens a diverses varietats d’arròs que van començar a fer la pro-vitamina A (el beta-caroté). No calia ficar tota una via metabòlica complexa perquè les plantes normalment ja en fan de carotens. El que calia era aconseguir que ho fessin a les llavors (als grans d’arròs) i no a les fulles. N’hi havia prou amb que tinguessin actius els gens fitoè sintasa i la fitoè desaturasa. La resta de la maquinaria metabòlica ja hi era.

Quan l‘arròs acumula carotens li passa el mateix que a les pastanagues, agafa una tonalitat ataronjada. Per això el nom d’arròs daurat. I, en principi, fer servir aquest arròs enlloc del normal hauria de mantenir les propietats nutricionals de la dieta d’aquestes comunitats i alhora, millorar els nivells de vitamines, evitant així la xeroftàlmia.

Ai! Però parlem d’un transgènic i això vol dir, campanyes en contra.

El cas és, però, que en aquesta ocasió resultava difícil entendre els motius de la oposició a l’arròs daurat. No és un problema de sobirania alimentària ja que l’han alliberat de la patent de manera que no està controlat per les multinacionals. O ho està en la mateixa mesura que la resta d’arrossos. No es un intent d’evitar la malnutrició en sentit metabòlic ja que només intenta resoldre un dèficit molt específic i resoldre problemes concrets és molt més assequible que coses abstractes com “la fam al món”. I és una solució molt més raonable que no pas suggerir que comprin pastanagues unes poblacions que no disposen d’aquest producte perquè no tots els vegetals creixen a tot arreu ni tothom es pot permetre portar els aliments que necessita d’arreu del món.

En la oposició als transgènics de vegades es poden entendre les prevencions que es plantegen (els mètodes ,en canvi, ja costa més de compartir), però hi ha vegades que estar-hi en contra, per si de cas, no sembla massa assenyat.

Ara tocarà veure si l’arròs arriba a qui ha d’arribar i te l’efecte esperat en la incidència de la malaltia. Imagino que si està lliure de patent és per poder fer-lo servir per publicitar les bondats dels transgènics (que al mon ningú regala res). Però si en fer-ho eviten desenes de milers de casos de ceguesa, doncs benvinguda campanya.

Bones festes

dijous, 21/12/2017

Amb les festes arriba el moment de fer una paradeta i deixar descansar el blog. Amb una temporada tan intensa com la que estem vivint ja aniran bé uns dies de descans i reflexió. Gaudiu de les festes, sigueu feliços i encarem el futur amb il·lusió. Si tot va bé, ens retrobem l’any que ve per seguir fent ullades xafarderes al món de la ciència.

Bones festes a tothom!

Un any profitós, en ciència.

dimecres, 20/12/2017

A mida que s’acosta el final d’any arriba el moment de fer resums i de recordar allò que va destacar al llarg del 2017. Es faran llistes de moments polítics, de pel·lícules, de merders entre famosos… i també d’esdeveniments científics. En aquest camp, no ens podem queixar. El 2017 ha sigut força profitós.

Per exemple, entre els fets destacats hi ha el descobriment de les ones gravitacionals generades per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Sí, és un tema que ens agafa una mica lluny del dia a dia, però cara a explorar l’univers, els detectors d’ones gravitacionals han obert una finestra nova que ens permetrà descobrir un grapat de fenòmens que fins ara passaven desapercebuts.

Un altre fet destacat és que ja s’està començant a aplicar la tècnica CRISPR per modificar determinats gens d’embrions humans. Encara no han nascut nens amb el genoma modificat artificialment, però uns investigadors xinesos van demostrar que era possible fer-ho. Això vol dir que tractar malalties genètiques abans de néixer ja és tècnicament possible. Òbviament, aquesta mena de manipulacions tenen un seguit de implicacions ètiques que cal tenir molt presents i que cal discutir des de ja.

A nivell de medi ambient, el trencament de la plataforma Larsen C a l’Antàrtida va ser un dels fets més destacats d’aquest any. Un dels majors blocs de gel alliberats del continent antàrtic des que en tenim registres. De totes maneres, la violència de la temporada d’huracans, encadenant-ne uns quants de nivell 4 i 5 també ha resultat un fet destacat. El clima va mostrant any rere any comportaments excepcionals que, d’altra banda, tampoc resulten sorprenents si tenim present l’escalfament global que generem.

Aquest any ha arribat al final la missió Cassini, que explorava Saturn i el seu sistema d’anells i satèl·lits. Les imatges que ens ha ofert i el coneixement que hem adquirit gràcies a aquella nau marcaran un abans i un després en l’exploració espacial.

En el tema dels planetes extrasolars ha sigut un no parar de noticies. Sistemes planetaris cada vegada més grans, planetes cada vegada més suposadament habitables, planetes orbitant estrelles cada vegada més properes… El veïnat galàctic està ple a petar de llocs interessants que caldrà explorar atentament amb els nous instruments que aviat tindrem disponibles.

En salut, aquest any no hi ha hagut epidèmies com les de Zika del 2016 o Ebola del 2014, tot i que hi ha hagut  un brot important de pesta a Moçambic que sembla que ja està controlat. En canvi, el xarampió ha tornat amb força a Europa “gracies” als moviments antivacunes. Portem uns tretze mil casos, la majoria a Itàlia i Romania, mentre que als Estats Units n’han tingut només cent vint.

Les llistes sempre tenen un punt de subjectivitat. Altres amants de la ciència triarien fets diferents però, més enllà dels resums de final d’any, podem afirmar que aquest 2017 som una mica més rics en coneixements científics que fa un any. I això sempre és una bona cosa!

El secret del ribosoma

dimarts , 19/12/2017

Per fer les seves funcions, les cèl·lules han d’anar fabricant proteïnes constantment. Sigui per adaptar-se a noves activitats o per reemplaçar les que es van fent malbé, cal una síntesi constant de proteïna nova. D’això se n’encarreguen els ribosomes, petites estructures que actuen com “fàbriques de proteïnes”. La seva feina és anar “llegint” les instruccions del RNA que arriben del nucli i anar unint els aminoàcids que toqui per constituir la cadena que formarà la proteïna corresponent.

En principi semblaria que no té massa secret. Els ribosomes estan constituïts per dues peces, una de més gran que l’altra, que encaixen entre sí i per on va passant la molècula de RNA com si fos una de les antigues cintes perforades. El RNA està fet per una seqüència de nucleòtids units consecutivament dels que n’hi ha quatre de diferents. (A, G, T, U) i, com si fossin les lletres d’una frase, el seu ordre indica com ha de ser la proteïna que cal fabricar. El que fa el ribosoma és llegir aquestes lletres i anar enganxant els aminoàcids seguin un codi determinat. El famós “codi genètic”, essencial comú per tots els organismes de la Terra.

Cada tres lletres corresponen a un aminoàcid concret, d’aquesta manera  quan el ribosoma “llegeix” UCU, afegeix una serina, però si el que llegeix és UAU el que afegeix és una tirosina i si fos UGU posaria una cisteïna. L’ordre en el que estan els nucleòtids del RNA implica per quin ordre es posaran els aminoàcids de la proteïna.

A cada cèl·lula hi tenim entre un i deu milions de ribosomes que van llegint RNA sense parar. Tan important  és la seva feina que alguns antibiòtics maten als bacteris perquè bloquegen l’activitat dels ribosomes bacterians (lleugerament diferents dels nostres). El bacteri no pot fabricar noves proteïnes i en poc temps es veu abocat a morir.

Tot plegat semblava que era un mecanisme que teníem més o menys ben entès. Però fins i tot en això la natura ens guarda sorpreses i nous nivells de complexitat. Ara sembla que no tots els ribosomes fan la mateixa feina i es veu que hi ha grups de ribosomes diferents especialitzats en fabricar unes o altres proteïnes. Això ho han descrit uns investigadors de Stanford, que han vist que determinats ribosomes i no altres s’encarregaven de fer les proteïnes implicades en el processat de la vitamina B12.

El cas és que cada ribosoma està fet per una sèrie de molècules de RNA i de proteïnes convenientment barrejades, que formen l’estructura en dues subunitats característiques. Però d’aquestes proteïnes ribosomals n’hi poden haver diferents tipus, i segons el que es trobi formant-ne part, el ribosoma s’especialitzarà en fabricar un tipus o altre de proteïnes.

Interessant? Pels biòlegs és clar, però és més important del que sembla ja que hi ha malalties (des d’anèmies fins al càncer) relacionades amb problemes en la fabricació de proteïnes, i potser aquesta especialització dels ribosomes tingui la clau per entendre alguna d’aquestes patologies. Cada nivell de complexitat que descobrim permet entendre la fabulosa plasticitat de la vida i també ajuda a descobrir noves coses que poden anar malament i que poden causar malalties.

Però confesso que a mi m’ha fet gràcia sobretot perquè després de molts anys mirant als ribosomes com simples traductors d’informació, del RNA a la proteïna, descobrir que encara amaguen sorpreses ho trobo tremendament motivador.

Paraules Prohibides

dilluns, 18/12/2017

“Govern a l’exili”, “President de la Generalitat” o “Consellers a l’exili” són expressions que han estat expressament prohibides per la Junta electoral en la seva interpretació del que és neutre i el que és partidista. Durant la campanya electoral. També s’han prohibit coses de color groc, arribant a uns extrems ridículs, però és el que hi ha. Tot plegat no deixa de recordar-me temps de joventut en el que els cantants tenien llistes de paraules i cançons prohibides per la censura i calia recórrer a eufemismes per poder-nos entendre.

Això podria semblar un fet insòlit, però al poder li agrada molt això de controlar el llenguatge. Especialment determinat tipus de governants que cada vegada semblen proliferar més arreu del planeta. Deixes de parlar i, amb el temps, deixes de pensar. Això fa que els tentacles del control del llenguatge arribin a àmbits aparentment allunyats del poder polític, com ara el de la ciència.

Als Estats Units, els treballadors del Centre de Control de Malalties, el CDC, han rebut una llista amb set paraules que no poden fer servir en els seus comunicats. Ja no podran emprar les expressions “diversitat”, “dret”, “basat en l’evidència”, “fetus”, “basat en la ciència”, “transgènere” o “vulnerable”.

Si no fos tan greu, resultaria interessant veure com s’ho fan per parlar de malalties que provoquin malformacions fetals sense fer servir l’expressió “fetus”. Recordem el cas de l’epidèmia de Zika, que causava alteracions en el desenvolupament dels fetus i els nens  naixien amb microcefàlia. Què els passa pel cap als que prohibeixen aquestes expressions? Suposo que en bona part es deu intentar donar a entendre que les dades científiques no són coses mes o menys objectives sinó simples opinions.

En realitat es tracta, sempre, d’evitar que s’expressi en veu alta la manera com es veuen les coses si aquesta visió no coincideix amb la del poder. L’administració americana no vol prendre mesures contra el canvi climàtic i l’estratègia que segueix és negar la seva existència. Si la ciència diu que sí que existeix, doncs prohibeix als científics que en parlin i problema resolt. Orwell ja va plantejar l’eficàcia d’aquesta estratègia i ara veiem com es va aplicant cada vegada més.

Com és possible que estem arribant a aquests extrems i gairebé sembli normal a tanta gent? No tinc respostes però suposo que la deixadesa per part de molts que no es creien que s’hi pogués arribar va permetre el pas a personatges com en Donald Trump. Les societats tenen els líders que es mereixen, i una societat mandrosa es pot trobar amb líders que controlen i prenen decisions sobre les principals inversions en recerca, salut i exploració espacial, sense entendre ni un borrall de tot plegat. I per evitar problemes, res com prohibir paraules. Per quin motiu no hi hauria de fer si, després de tot, la majoria es limitarà a fer un comentari indignat a twitter i prou?

Suposo, vull pensar, que molts dels que no van anar a votar el dia que es va escollir en Donald Trump se’n deuen haver penedit moltes vegades (i les que queden). La mandra de fer el gest en aquell moment causarà un grapat de problemes al coneixement científic difícil d’imaginar. A la ciència i a molts altres camps, és clar. Però pel que fa a la ciència, no esta de més recordar-ho. Ja sabem que la ciència és un tema que durant les campanyes electorals es liquida  amb un parell de comentaris sobre com d’important és pel país però que després queden en paraules absolutament buides de contingut.

És molt negre el futur d’una societat que permet que les paraules es prohibeixin.

Star Trek, Star Wars… Equidistància.

divendres, 15/12/2017

L’equidistància acostuma a ser una típica excusa per fugir d’estudi. Quan algú diu que és equidistant, gairebé sempre és perquè vol evitar posicionar-se en una tria entre dues opcions. Això d’estar exactament al terme mig pot funcionar en les matemàtiques, però a la vida real gairebé sempre és deixar que guanyin els més forts sense mullar-te. Si la violència és l’últim recurs dels incompetents, l’equidistància és el primer recurs dels cagadubtes. (Ep! Que tots tenim dret a ser cagadubtes quan ens sembli!)

Peeeeero, sempre hi ha excepcions. I confesso que em declaro totalment equidistant en un dels temes que creen divisió punyent en una part important de la societat. Després de donar-hi moltes voltes, reconec que soc incapaç de triar entre Star Trek i Star Wars.

Aquesta confessió em farà objecte de menyspreu per part de molts que tenen la sort de tenir-ho clar. Però per més que m’hi esforço, m’ho passo igual de bé amb les dues sagues. Evidentment que són diferents, però el que m’agrada d’una queda compensat per un aspecte diferent que m’agrada en l’altra.

Per exemple, la part científica de Star Trek és raonablement seriosa, tenint en compte que parlem d’obres de ficció. El motor Warp és una possibilitat teòrica objecte d’estudi. Les limitacions físiques al viatge espacial es tenen en compte. La tecnologia mostra un nivell de coherència raonable… Potser es fan una mica d’embolics amb els viatges temporals, però això ja forma part de la ciència ficció. En canvi, a Star Wars la part científica és entre absurda i inexistent. Els sabres de llum són un disbarat. Els salts a l’hiperespai es combinen amb naus que semblen sortides de la segona guerra mundial, amb canons i milers de tripulants. La tecnologia es combina amb la mitologia. Tot plegat és divertit i entretingut, però no cal buscar-hi cap ni peus.

Per cert, cap de les dues sagues s’escapa de l’absurda mania d’afegir efectes sonors a les batalles espacials. També tenen totes dues improbables quantitats de planetes amb la mateixa gravetat i atmosfera que la Terra.

D’altra banda, les societats que representen també són del tot diferents. Una federació en el cas de Star Trek, la lluita entre l’imperi i la república en Star Wars. En aquest aspecte, resulta força més realista la segona ja que la federació trekkie mostra un nivell d’innocència una mica irritant. Segurament és perquè la segona està molt clarament inspirada en aventures de l’oest americà (canviant cavalls per naus espacials) i en la guerra d’independència americana. No es casualitat que a la versió original els “bons” parlin amb accent americà mentre que els de l’imperi ho fan amb accent britànic.

Pel que fa als dolents, en el cas de Star Trek n’hi ha hagut molts, però els més destacats són els klingon de la sèrie original (i de la que fan ara) i, sobretot, el Borg. El millor enemic imaginable. Implacable, despietat, inhumà i tècnicament molt difícil de derrotar. Tan formidable era que els guionistes van haver d’inventar-se una decebedora reina borg, que alterava l’essència mateixa del col·lectiu però que permetia matar-la de manera convencional i fer que els bons guanyessin.

A Star Wars els dolents són més realistes. Enemics polítics sense escrúpols i disposats a tot per mantenir el poder. També en aquest cas els guionistes fan que cometin errors estúpids per permetre que els bons guanyin. Perquè això de deixar un forat obert i fet a mida per introduir uns torpedes directament al cor de la nau més poderosa de la galàxia… quin dissenyador de naus de combat cometria aquest error?

Curiosament totes dues sagues tenen uns personatges característics que han esdevingut motiu de broma. A Star Wars hi ha els soldats imperials (els stormtroopers) que tenen una proverbial mala punteria. A Star Trek hi ha els membres de la tripulació amb l’uniforme vermell (els redshirts) que indefectiblement són els que acaben morint mentre que als protagonistes no els passa res.

Les dues series tenen coses bones i dolentes i no n’hi ha cap que em faci renegar de l’altra, de manera que em permeto ser equidistant entre elles. Després de tot, només és un entreteniment.

Llarga vida i prosperitat i que la força us acompanyi!

Matèria fosca, sí o no?

dijous, 14/12/2017

Un dels temes més apassionants de la física dels últims anys és la recerca d’alguna cosa que expliqui de què és feta la matèria fosca. Un concepte, “matèria fosca”, que amb el nom triat ja resulta directament atractiu. La matèria fosca és un tipus, hipotètic, de matèria que abunda a l’univers, però que no podem detectar i que, ara com ara, només podem deduir la seva presència per l’efecte gravitatori que genera.

La seva existència es va proposar per primera vegada als anys 30, quan es va observar que el moviment de rotació d’algunes galàxies no es corresponia amb la quantitat de matèria que contenien. L’explicació més senzilla era pensar que hi havia més matèria de la que podíem detectar i aquesta matèria fosca era la responsable del moviment accelerat d’aquelles galàxies. El detall important és que la matèria fosca seria molt més abundant que la que considerem matèria normal. El que coneixem de l’univers correspondria només al 5 % del total, mentre que la matèria fosca seria el 25 %. La resta seria energia.

Evidentment tocava esbrinar de què està feta aquesta matèria fosca. S’han proposat diferents candidats, però tots els intents per detectar-los han anat fracassant un rere l’altre. De fet, si es repassen els anuncis relacionats amb el tema, la paraula més freqüent és “fracàs”. Es va pensar que podien ser un tipus diferent de neutrins, unes partícules amb poquíssima massa però molt abundants. Els van anomenar “neutrins estèrils”, però els experiments per detectar-los van fracassar.

Uns candidats interessants eren objectes anomenats MACHO (per “Massive Astrophysical Compact Halo Object”, objecte astrofisic compacte massiu de l’halo), que inclouen estrelles, planetes i cossos semblants, tots tan freds que no emeten llum ni gairebé emissions. Sí que se n’han trobat, però ells sols no permeten explicar la totalitat de la matèria fosca, ni de lluny.

Uns altres candidats prometedors eren les WIMP, unes suposades partícules subatòmiques amb molta massa i molt poca capacitat d’interacció amb la resta de la matèria. Fa poc es van concloure els dos experiments més sensibles destinats a detectar ni que fos un únic WIMP, però el resultat ha sigut, de nou, un fracàs. No se n’ha detectat cap.

Els axions van semblar unes partícules prometedores durant un temps. La seva existència es va proposar per resoldre determinats problemes en la cromodinàmica quàntica, la teoria que descriu les interaccions entre partícules com els protons. Però, de nou, els experiments han resultat decebedors. Ara sabem que en el cas que els axions existissin serien massa lleugers com per resoldre el problema de la matèria fosca.

Tants fracassos ja comencen a plantejar dubtes sobre si estem mirant el problema de manera correcte. Potser les galàxies giren més de pressa del que esperaríem per un motiu diferent. Potser cal plantejar noves teories que descriguin el comportament de la gravetat sense que calgui recórrer a una matèria intangible i indetectable. Ja hi ha qui està proposant teories alternatives que modificant les equacions per descriure la gravetat no requereixen l’existència de la matèria fosca per entendre el moviment de les galàxies. Inicialment es van rebre amb molt escepticisme, però la discussió encara està del tot oberta.

El problema no és poca cosa. Formem part d’un excepcional 5 % de la matèria de l’Univers? O resulta que fem servir equacions incorrectes per descriure la dinàmica del cosmos? La resposta, quan arribi, canviarà la manera com entenem l’Univers.

Números d’aquí i d’allà

dimecres, 13/12/2017

Viatjar és una bona manera d’obrir la ment i també una petita aventura personal que, si mantens l’esperit curiós, permet descobrir mil aspectes del nostre món. Això és més evident com més allunyada és la cultura que visites. Una de les primeres coses que acostumo a fer quan viatjo és aprendre a saludar i a dir “gracies” en l’idioma del país, però també m’agrada molt fixar-me en els tipus d’escriptura que tenen. Naturalment no entenc res del que hi ha escrit, però identificar les equivalències entre les seves lletres i les nostres de vegades ajuda. Una vegada, a Uzbekistan, vaig poder orientar-me pel metro de Taskent gràcies a que l’alfabet ciríl·lic i el grec tenen lletres en comú i així podia anar desxifrant el nom de les parades. Recordar el símbol de pi (П) és la lletra “P” en grec  i que la que sembla una “p” en realitat és una R, ajuda a transcriure coses com  “Пахтакор” encara que n’ignoris el significat. (La paraula és paxtacor i segons el traductor de google vol dir cultivador de cotó).

Però una cosa que em va fer gràcia aprendre al meu primer viatge a un país musulmà van ser els números. Aquí no hi ha problema de traducció i només cal saber desxifrar els símbols. En realitat no és difícil i en poc temps t’hi acostumes sense problema, però aviat em va sorgir un dubte. Sempre he sentit que nosaltres vàrem deixar de fer servir els números romans per passar a emprar els números àrabs. Però els números que fan servir als països àrabs, son diferents dels nostres! Aleshores… quins són els números àrabs?

El cas és que la setmana passada, aprofitant el pont vaig tornar a un d’aquests països i ho vaig preguntar directament. La resposta que em van donar va ser encara més curiosa: “vosaltres feu servir números àrabs i nosaltres fem servir números hindús”.

De manera que només tornar vaig buscar una mica sobre la història dels números i, com totes les coses humanes, resulta tan interessant com enrevessada.

La manera com dibuixem els números efectivament la van inventar a la Índia, una cultura que va tenir un moment d’esplendor en el camp de les matemàtiques fa un grapat de segles. Ells, per exemple, van ser els primers a fer servir un símbol pel zero. Els signes que van adjudicar a cada número els van adoptar els àrabs, que amb el temps els van anar modificant. El cas és que es van generar dues maneres de modificar-los. Una, anomenada aràbiga-índica i una altra denominada aràbiga-occidental. La que fem servir nosaltres, els 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0, són els números aràbigo-occidentals. La que es fa sevir als països musulmans ١,٢,٣,٤,٥,٦,٧,٨,٩,٠, és la índica, o oriental. Nosaltres en diem nombres aràbics, perquè els vam adoptar dels àrabs, i els àrabs li diuen nombres hindús perquè ells els van adoptar de la Índia.

Alguns s’assemblen, com el ١ (1) i el ٩ (9), que són gairebé iguals. Altres semblen diferents, però potser no ho són tant. Per transformar el seu 2 i 3 (٢ i ٣)  en molt semblants als nostres només cal girar-los 90 graus. Però la resta són completament diferents i sembla estrany que comparteixin un origen comú. De totes maneres, hi ha tendències en la manera de dibuixar-los que permeten intuir com podria haver anat la cosa.

En realitat la cosa és més complexa ja que els tipus d’escriptura del mateix origen es va anar dividint per zones i donant lloc a famílies de símbols similars però no exactament iguals. Per exemple, el sistema persa només difereix de l’aràbic-índic en un parell de xifres, el 4 (en que ٤ passa a ser ۴) i el 6 (que el ٦ esdevé ۶).

Com totes les coses que han anat evolucionant amb el temps, si hi fem una ullada atenta a la manera com escrivim els números en diferents indrets podem intuir l’influencia del pas dels segles, de l’expansió i el declivi de civilitzacions i de la importància de les rutes comercials que condicionaven el flux de mercaderies però també dels coneixements.

Ni justa, ni igualitària, ni feminista, ni pacífica

dimarts , 12/12/2017

Fa pocs dies, l’amic Salvador Macip va publicar un article on comentava un estudi recent que oferia dades sobre el paper de la violència exercida pels mascles sobre les femelles en diferents espècies i com això millorava l’èxit reproductiu dels mascles. El títol que va triar “La violència de gènere pot tenir una arrel biològica” cridava l’atenció i segurament va fer que alguns lectors ja entressin al text amb les urpes a punt. Perquè la informació que donava era interessant i dóna que pensar, però molt més interessant vaig trobar els comentaris, sobretot els que desqualificaven l’article, l’autor i fins i tot el medi on es publicava. (Sí, jo també he posat un títol provocador avui)

De fet, en Macip deixava ben clar al final del text que una cosa és entendre les bases biològiques de la conducta i una de molt diferent és que ens haguem de plegar a la biologia. Per sort, els humans hem desenvolupat una cultura i un seguit de mecanismes socials que ens haurien de permetre prescindir, controlar o canalitzar els instints primaris que, com tots els animals, tenim de fàbrica. D’altra banda, que determinats grups d’animals, per molt emparentats que estiguin amb nosaltres, presentin determinats comportaments no permet fer el salt i adjudicar-los als humans sense més. Als ximpanzés els pot sortir rendible exercir la violència amb les femelles ja que millora les probabilitats d’aparellament, mentre que en els bonobos l’estratègia és completament diferent.

Però en alguns comentaris es notava un latent rebuig a les dades que no encaixen amb la ideologia de cadascú. Com si allò que considerem desitjable segons la nostra escala de valors hagués de coincidir amb el que hi ha a la natura. Per desgràcia, la natura no és com ens agradaria. És brutal, injusta, cruel, despietada i violenta. Només cal buscar una mica i podem trobar espècies animals per les que són naturals comportaments que nosaltres consideraríem aberrants. L’estratègia reproductiva dels lleons consisteix en fer fora al mascle dominant, matar totes les cries que hi hagi i quedar-se amb les femelles del grup. La de la mantis religiosa consisteix en decapitar al mascle durant la còpula i seguir amb l’acoblament amb la resta del cos mentre es menja el cap de la seva parella. Les relacions sexuals entre ànecs són tan semblants a una violació que les vagines i els penis han anat evolucionant en formes complicadíssimes, les unes per evitar l’acoblament i les altres per mirar d’aconseguir-ho. Els animals es devoren entre ells i de vegades sense ni esperar a que les preses estiguin mortes del tot.

Hauria de resultar evident que descriure això, explicar com és la realitat de la vida salvatge, no representa cap justificació de l’assassinat, l’infanticidi, la violació o el canibalisme. El que és un disbarat és anar repetint missatges sobre una natura amable i harmoniosa que només existeix en la imaginació de persones que aparentment només la coneixen a partir de les pel·lícules de Walt Disney. La natura no té res a veure amb les nostres ideologies ni la nostra ètica. I això és una immensa sort que no sempre semblem voler aprofitar.

Voler aplicar els nostres principis morals a la natura o esperar que la natura els segueixi resulta complicat i perillós, i sempre està encaminat al fracàs. Hi ha qui vol alimentar al seu gat amb alimentació vegana, malgrat que els gats són carnívors i tenen un sistema digestiu pensat per aquesta mena d’organismes. És un problema pel gat que, normalment ho soluciona caçant ocells o escarabats, però altres vegades ha resultat més tràgic.  A l’antiga Unió Soviètica va morir molta gent de gana per culpa de les idees de Trofim Lysenko, un botànic que no creia en les lleis de Méndel i que pensava que els gens només eren un concepte de científics reaccionaris anti-marxistes. Molts dels arguments de diferents religions contra qualsevol aspecte de la sexualitat s’han basat en que eren “antinaturals”, una afirmació que obliga a passar per alt els comportaments homosexuals de molts mamífers, la promiscuïtat dels bonobos o la manera com les femelles dels ximpanzés estableixen l’ordre en que han de copular.

Som humans i se suposa que tenim seny i enteniment per viure d’una manera més civilitzada de la que la natura imposaria. Aprendre com funciona la vida salvatge és fascinant, interessantíssim i permet entendre millor algunes de les nostres arrels biològiques, però de cap manera ha de ser una guia de conducta ni una justificació per a res. I, per descomptat, pretendre que quan els científics descriuen aquestes coses estan justificant res és, a més de fals, molt injust. Els valors en que creiem s’han de promoure perquè volem construir societats més justes i ètiques, no perquè siguin suposadament “naturals”.