Arxiu de la categoria ‘General’

Fes-ho!

dilluns, 11/12/2017

Sembla que el camí per arribar fins a Mart va agafant més i més empenta. Podria ser per l’interès científic del projecte, pel desig d’exploració innat en els humans o per una acurada conclusió sobre el futur de l’espècie humana, però en realitat serà per un “simple” motiu d’orgull. Si vàrem anar a la Lluna va ser, essencialment, per un tema de prestigi entre soviètics i americans i una vegada va quedar clar qui era el guanyador, l’interès en tornar a la Lluna es va esvair. L’expressió “carrera espacial” era ben literal i ara sembla que es pot repetir la història.

Aquesta vegada la carrera no serà entre països (de fet, potser també ho serà) sinó entre corporacions. La setmana passada el director general de la Boeing, en Dennis Muilenburg, va explicar en una entrevista que estaven treballant en el “Space Launch System” el coet que permetrà portar a la NASA fins Mart. Un tema en el que també hi està treballant l’empresa SpaceX, del milionari sud-africà Elon Munks amb el seu coet “Falcon Heavy” i que, si no hi ha més endarreriments, aviat farà els primers enlairaments.

Els de la Boeing pretenen fer una anada a l’òrbita lunar l’any 2019 i, en referència a Mart i als plans del seu rival per anar-hi va comentar que “estic convençut que la primera persona que posi els peus a Mart ho farà viatjant en un coet de la Boeing”. Al tweet on es feia referencia a aquesta afirmació va respondre l’Elon Musk amb un altre tweet més breu. Simplement deia “do it”, “feu-ho” (tot i que jo ho tradueixo mentalment amb un “vinga!” en to desafiant i una mica burleta)

De manera que s’està establint una competició entre la Boeing i la Space X per arribar a Mart. Els amants de l’exploració espacial ja podem anar encarregant tones de crispetes per anar seguint els esdeveniments, els èxits i els fracassos que vagin tenint lloc. Les estratègies dels diferents participants en aquesta cursa seran diferents però diners no els falten, de manera que ara sí que sembla que anirà de veres.

D’altra banda, també hi ha els russos, que afirmen que podrien fer un coet nuclear que podria fer el viatge a Mart en poques setmanes enlloc de pocs mesos com els coets amb combustible químic. Falta veure si això només és propaganda o tenen plans seriosos per fer-ho. De fet, els plans els van modificant sobre la marxa a mida que les coses els surten com esperaven o que la realitat dels terminis de construcció es va imposant.

Sigui com sigui, no hi ha com una bona competició per animar les coses. Seria millor que els humans actuéssim fent cas als raonaments i l’anàlisi assenyada, però les coses són com són i ens movem molt més per impulsos, per la testosterona i per l’instint de guanyar als del costat. És condició humana i tampoc passa res per aprofitar-la.

SARS i el cóctel de virus dels ratpenats

dijous, 7/12/2017

L’any 2002 es va detectar a la Xina una nova forma de pneumònia que es va anar estenent, primer a Hong-Kong i Vietnam, i després a altres països, i que es va denominar Síndrome Respiratòria Aguda Greu, o SARS per les seves sigles en anglès. Causava danys al pulmó, mal de cap, pèrdua de limfòcits per apoptosi i molta febre. La mortalitat associada era important, entre el 10 i el 20 %, i aviat es va descobrir que el causant era un tipus de virus denominat “Coronavirus”. Ara, aquest tipus concret de virus s’anomena SARS-coronavirus o “SARS-CoV”.

Com en totes les epidèmies causades per aquesta mena d’agents, una de les primeres coses que calia esbrinar era el seu origen. L’animal que feia de reservori i a partir del qual el virus havia saltat als humans. L’any 2013 es va poder establir que els animals en qüestió eren ratpenats que habiten algunes coves de la Xina. Uns animals que no es veuen afectats pel virus, (no emmalalteixen) però el mantenen circulant ja que li serveixen de caldo de cultiu.

De totes maneres, alguna cosa no acabava d’encaixar. Si bé els ratpenats presentaven el coronavirus, no trobaven exactament el mateix tipus, la mateixa soca, que havia infectat als humans. Els virus són punyeters i presenten moltes variacions. Per això cada any tenim un tipus de grip diferent.

El misteri ha seguit fins fa poc, en que uns investigadors xinesos han publicat el resultat de cinc anys de recollides de dades de ratpenats de les coves de Xina. I el resultat resulta lleugerament inquietant ja que no han trobat la soca de virus que va causar l’epidèmia inicial, sinó que han descobert el còctel de virus que pot generar altres epidèmies semblants o pitjors.

Es veu que entre la població de ratpenats hi ha circulant diferents soques del coronavirus. Diferents, però prou semblants com per intercanviar-se material genètic. L’interessant és que en algunes d’aquestes soques han descobert gens molt similars als que tenia la soca que va causar l’epidèmia en humans. Això vol dir que si diferents virus infecten mateix ratpenat, els gens d’un i altre virus es poden barrejar i sortir com noves soques víriques fetes per una combinació de gens diferent a la que tenien les dues soques inicials. I la capacitat per saltar entre espècies, per afectar les cèl·lules i per contagiar-se entre persones també serà nova.

De manera que tenim una incubadora que pot anar generant nous virus perillosos en els ratpenats de les coves xineses. De fet, això no és una novetat ja que els virus ja les fan aquestes coses. Però és important tenir-ho identificat. Hi ha qui pensa que podríem liquidar els ratpenats i problema solucionat, però això seria molt simplista. Primer, perquè sempre poden quedar ratpenats en altres coves que encara no s’han trobat. Segon, perquè els ratpenats tenen la seva funció biològica, controlant insectes i pol·linitzant plantes, que també és necessària. I tercer perquè més que eliminar-los, el que interessa fer és un control per saber quines combinacions de virus hi ha a la població en cada moment i així tenir-los estudiats per si cal generar vacunes o tractaments preventius.

L’ou de la serp

dimecres, 6/12/2017

“L’ou de la serp” pot fer referència a un llibre o una pel·lícula, situats ambdós en l’Alemanya dels anys 20, quan els moviments socials que acabarien donant lloc al nazisme s’estaven gestant però ningú hi parava massa atenció. A la pel·lícula, un dels personatges ho esmenta metafòricament: “Qualsevol pot veure el futur, és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format”. Un recordatori que ignorar els primers rebrots del feixisme és una actitud profundament estúpida…, a no ser que siguis dels que ja et va bé que la serp torni a sortir de l’ou.

Però si ens deixem de metàfores i ens fixem en els ous de les serps, ens podem preguntar com és que tenen aquestes característiques. Per quin motiu es pot veure l’interior a contrallum?

En realitat el que passa és que la closca dels ous de serp no està mineralitzada com en el cas de les aus. Això fa que siguin molt més prims i flexibles. En realitat es pot observar com, a mida que l’embrió de la serp va creixent a l’interior, l’ou es va fent més gran ja que la membrana que el forma permet un cert grau d’estirament.

Una curiositat és que no totes les serps ponen ous, malgrat que pràcticament totes neixen de l’interior d’ous. Això és perquè hi ha algunes espècies de serps que són ovovivípares. L’embrió es desenvolupa en un ou que es manté a l’interior del cos de la mare. Les boes, per exemple, són ovovivípares, mentre que les pitons ponen ous i són ovípares.

Una curiositat és que les serps presenten l’anomenat “dent de l’ou” o telolècit. Una dent que els permet trencar la membrana de l’ou quan arriba l’hora de sortir-ne. Aquesta és la seva única funció i la perden poc després de néixer. No és una estructura exclusiva de les serps. Molts rèptils i aus en presenten i fins i tot s’ha vist en fòssils de dinosaures.

Al camp, o als jardins de les cases, ocasionalment es poden trobar ous presumiblement de serp. Si en tenim dubtes podem tocar-los suaument. Si són durs, no són de serp. Cal, però, manipular-los amb molta cura ja que malmetre l’embrió és relativament fàcil. I no, les serps no s’han de matar ni encara que sigui verinosa i la tinguis al jardí de casa (si passés, avisa al servei municipal de recollida d’animals). Com tots els animals, juguen el seu paper a l’ecosistema. Altra cosa són les serps metafòriques que ens recorden els llibres i les pel·lícules. Aquestes s’han de combatre i no ignorar-les, ni deixar-les dormir.

No. No pensen prohibir el kebab

dimarts , 5/12/2017

No hi ha res com una noticia sobre seguretat alimentaria per muntar un bon pollastre amb els titulars. Sembla que això de preguntar a un expert en el tema abans d’inquietar al personal és cosa de temps passats. Ara ens han posat la por al cos amb la suposada notícia sobre la prohibició dels kebabs per culpa dels fosfats. Una llauna, perquè el kebab és d’aquells menjars que, ocasionalment, a mi em fa gràcia menjar.

Però no he de patir ja que no estan en perill. Al menys per ara. I tampoc cal patir pels fosfats que es fan servir com additius. Fins on sabem, i en les quantitats en que es fan servir, són segurs. Aleshores, què és el que ha passat?

Per entendre-ho cal recordar que, com ha de ser, a Europa hi ha una legislació sobre additius alimentaris que estableix quins es poden fer servir, en quines condicions i en quines quantitats. Són aquells productes amb la lletra E- que apareixen a les etiquetes. (La “E” simplement és per identificar la legislació europea. Als Estats Units fan servir una altra nomenclatura).

En el cas dels fosfats, n’hi ha uns quants d’autoritzats. Fosfat dipotàssic, trifosfat de calci, pirofosfat tetrasòdic… Com qualsevol nom d’un producte químic pot causar inquietud, però hem de recordar que al nostre metabolisme fem servir molts fosfats i que quan ens deien que cal menjar molt peix perquè “té molt fòsfor” volien dir que tenia molts fosfats. En alimentació es fan servir com additiu per regular el pH, controlar la humitat i fer que la carn estigui més melosa. També ajuden molt a aglutinar la carn, de manera que si fas carn picada, aguantarà millor si hi ha fosfats per allà.

Però no pots posar el fosfat que vulguis ni en la quantitat que et vingui de gust ja que no tots són iguals i, com tot, a partir de determinada quantitat pot portar problemes. Tampoc els pots posar allà on et sembli. Per exemple, no es poden fer servir en les carns no elaborades. Això vol dir que no li pots posar a un bistec, però sí a unes salsitxes o unes hamburgueses.

El cas és que el Kebab, en principi, no ha de portar fosfats, de manera que per aquesta banda no hi hauria cap problema. Però recentment, els fabricants van presentar una sol·licitud per afegir-los a la seva preparació. Es veu que la República Txeca havia presentat una sol·licitud per incloure alguns fosfats en determinats tipus de carn preparada típics d’allà. Coses com el Vinná klobása o el Sváteční klobása, dels que no n’havia sentit a parlar mai, però que a Praga en deuen menjar molt. Com que als txecs els ho ho van autoritzar, els turcs també ho van sol·licitar pel kebab, però en aquest cas la Unió europea ho ha rebutjat.

El motiu no té a veure amb cap risc per la salut sinó en el fet que, per la manera com es prepara el kebab, el consumidor no té accés a la informació de la quantitat de fosfats que contindria tal com estableix la legislació i, per tant, no es pot aprovar el seu ús. De manera que el kebab no conté fosfats afegits i sembla que seguirà així. Podrem seguir consumint-lo sempre que ens vingui de gust.

Per descomptat, la seguretat en l’ús dels fosfats, com la de tots els additius, es va tornant a avaluar sempre que apareixen noves dades. En aquest cas es preveu una nova avaluació aquest 2018. Aleshores decidiran quins es mantenen, quins s’eliminen i en quins es modifiquen els nivells autoritzats.

Motius per enviar un cotxe a l’espai

dilluns, 4/12/2017

S’ha de reconèixer que hi ha gent que sap com aprofitar totes les ocasions per situar-se al  centre d’atenció. Un exemple claríssim és el milionari sud-africà Elon Musk, director de dues de les empreses més innovadores que hi ha actualment. La de vehicles elèctrics Tesla i la de tecnologia espacial Space X. Aquest cap de setmana ha aconseguit ajuntar les dues empreses en una jugada que li ha permès guanyar (més) visibilitat. Ha anunciat que el primer llançament del coet que estan fabricant per anar a Mart portarà com a càrrega… un cotxe elèctric Tesla! Concretament un Tesla Roadster que, naturalment, serà de color vermell ja que anirà al planeta vermell.

Bé, en realitat no serà a Mart on anirà i probablement el camí serà més aviat curt. Però malgrat que tot sembli una boutade d’un ric, en realitat té la seva explicació.

El cas és que per anar a Mart cal un coet molt gran. Molt més que la majoria dels que hi ha disponibles. L’empresa d’en Musk, la Space X, disposa ara mateix d’uns quants tipus diferents de coets, però la joia de la corona son la família dels “Falcon”. Essencialment el petit Falcon 1 i unes quantes variacions del gran Falcon 9.  El que passa és que amb això no n’hi ha prou per anar a Mart, de manera que ara treballen en el nou coet, l’enorme “Falcon Heavy”.

Aquest consisteix essencialment en un coet Falcon 9 al que als costats li han unit dues etapes d’altres Falcon 9. En teoria, aquestes diferents etapes es podran recollir i reutilitzar ja que des de fa un temps estan aconseguint fer-les aterrar de nou després dels llançaments. Però una cosa es la teoria i una de molt diferent posar-ho a la pràctica. El vol inicial de prova del Falcon Heavy s’ha anat endarrerint una i una altra vegada des de fa mesos. Tenen problemes per fer que tot el sistema estigui a punt i necessiten reparar una rampa de llançament que va quedar malmesa en l’explosió d’un dels coets l’any 2016.

Total, que el vol inicial previst per aquest novembre va tornar a quedar posposat fins a principis del 2018. I mentre esperem, en Munsk ha fet l’anunci de la càrrega que portarà; un Tesla Roadster. El motiu és senzill. Ell mateix ha recordat que com que és el primer vol d’un coet nou, les probabilitats que tot plegat acabi en una gran explosió moments després de l’enlairament són força elevades. Per això ningú es planteja posar-hi càrrega valuosa. No hi ha satèl·lits, ni molt menys astronautes. Ara bé, per fer la prova més acurada, cal posar-hi algun tipus de càrrega. De vegades es posa simplement maquetes de satèl·lit, per veure com es distribueix el pes i si hi ha desplaçaments durant el vol, però també es pot posar una capsa pesant sense més o, fins i tot deixar-ho buit.

Posar-hi un Tesla Roadster és, en el fons, una manera d’aprofitar la càrrega del coet per aconseguir que tothom en parli, de tenir titulars a la premsa i una mica de campanya publicitària pel preu d’un cotxe. Cal dir que la jugada li ha sortit bé.

D’altra banda, el cotxe mai no arribarà a Mart. Fins i tot si el coet funcionés correctament i fes el seu camí, no disposa de cap sistema per aterrar a Mart. Això s’haurà de provar en altres naus. Però és que, a més, aquesta vegada ni s’acostarà a Mart ja que només intentarà enlairar-se i seguir una trajectòria hiperbòlica per veure si podria arribar al planeta veí. Després quedarà abandonat orbitant el Sol durant ni se sap quant temps abans no el capturi la gravetat d’algun planeta i s’hi estavelli.

En tot cas, sembla que ja no trigarem gaire a veure com li surt la jugada. Més enllà dels cotxes i la publicitat, si el Falcon Heavy triomfa, l’exploració espacial rebrà una bona empenta.

El necessari “suïcidi” de les cèl·lules

divendres, 1/12/2017

El destí final de totes les cèl·lules, com el de tots els organismes, és la mort. Simplificant-ho molt, una cèl·lula no deixa de ser una mena de bossa constituïda per una membrana cel·lular, dins la qual hi ha el nucli, uns quants orgànuls i un líquid en el que hi tenen lloc milers de reaccions químiques perfectament regulades. Si la membrana cel·lular es trenca, el seu contingut és abocat a l’exterior, la organització que permetia que el metabolisme funcionés es perd i la cèl·lula mor. És el que passa, per exemple, quan ens fem un tall, quan ens esclafem un dit o quan un virus o un bacteri ataquen la cèl·lula.

Quan això passa diem que la cèl·lula ha mort per “necrosi”. El problema és que les restes que queden, siguin fragments de membrana, orgànuls cel·lulars, proteïnes citoplasmàtiques o cadenes de DNA, posen en marxa la resposta inflamatòria. Els nostres leucòcits detecten aquests fragments i el mecanisme de la inflamació s’activa. És el que passa quan ens donem un cop. La inflamació es desencadena per culpa dels fragments de cèl·lules mortes que queden. Cèl·lules mortes per necrosi.

Però les cèl·lules poden morir d’una manera molt més endreçada. Això es va descobrir gràcies a un petit cuc, un nematode de menys d’un mil·límetre de llarg anomenat Caenorhabditis elegans, que és un dels organismes més ben estudiats. El seu cos està fet per exactament  959 cèl·lules i molt del que ara sabem sobre desenvolupament dels embrions es va estudiar inicialment en aquest C. elegans ja que, al microscopi, es podia seguir el camí que feien totes i cada una de les seves cèl·lules. I el cas és que van veure que hi havia 131 cèl·lules que en un moment donat havien de desaparèixer. Tenien una funció al principi, però després sobraven.

L’interessant era que aquestes cèl·lules morien d’una manera diferent a la necrosi. Era una mort molt ben programada i orquestrada. Una mena de suïcidi cel·lular que tenia lloc sense alliberar restes de cap mena. Com si la cèl·lula anés empaquetant els seus propis fragments i deixés que els leucòcits els eliminessin sense activar la inflamació. Aquest procés es va anomenar “apoptosi” i ara sabem que és imprescindible pel bon funcionament de l’organisme. Per exemple, durant el desenvolupament embrionari dels mamífers, les mans primer es formen com una mena de monyons. Però en un moment donat es posa en marxa un procés d’apoptosi que elimina ordenadament les cèl·lules que sobren entre cada un dels dits, fins que aquests queden ben separats i individualitzats.

Un altre moment en el que l’apoptosi és important és quan es detecta que la cèl·lula està començant a funcionar malament. Com si fossin peces que no es poden reparar d’una màquina, el cos simplement les fa sortir d’escena per mitjà de l’apoptosi i les substitueix per cèl·lules noves, funcionals de nou.

En realitat el nostre cos ha anat substituint la majoria de les cèl·lules que el formaven fa uns anys. Cada dia perdem uns cinquanta mil milions de cèl·lules a través de l’apoptosi. Sembla molt, però gràcies a això les anem reemplaçant per cèl·lules noves i així hem pogut anar mantenint un funcionament òptim de la major part dels òrgans al llarg del temps. De fet, un  dels problemes associats a l’envelliment és que aquest mecanisme va perdent eficàcia i ens anem quedant amb cèl·lules poc funcionals però que ja no s’eliminen.

I no costa gaire veure que en el cas del càncer un dels problemes que acostumen a estar-hi relacionats és un defecte en el mecanisme de l’apoptosi. En principi, al llarg de la vida tots tenim molts inicis de processos cancerosos en el nostre cos. Però tant bon punt es detecten l’apoptosi s’encarrega d’eliminar les cèl·lules que acabarien generant un tumor. El càncer només pot avançar si l’apoptosi no funciona correctament. En altres cassos és al revés. Un excés d’apoptosi s’ha relacionat amb malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer o l’esclerosi lateral amiotròfica, on moren cèl·lules que encara necessita el cervell per funcionar correctament. Les coses han de passar quan cal i només aleshores.

En el cas de les cèl·lules, un suïcidi ben programat és el millor que li pot passar a l’organisme. Si això no passa, comencen els problemes. Com si fossin actors d’una magnífica obra de teatre, les cèl·lules han de saber quin és el moment de sortir definitivament d’escena i disposen de l’apoptosi, un mecanisme molecular que permet fer-ho de manera elegant, discreta i eficient.

El groc que ens il·lumina

dijous, 30/11/2017

A simple vista, totes les estrelles del firmament semblen puntets brillants de color blanc. Però si ens hi fixem millor, podrem notar que alguns estels no són del tot blancs. I si la observació es fa amb un telescopi o, simplement, amb una càmera amb un temps d’exposició una mica llarg, descobrim que hi ha un bon ventall de colors en els diferents estels. Ara sabem que el color depèn de la temperatura de l’estrella, que també està relacionat amb la mida i l’edat que tingui. Tot plegat a permès posar un cert ordre i classificar les estrelles en diferents categories.

Tècnicament s’han classificat en set grups d’estrelles depenent de la seva temperatura en superfície, identificades amb les lletres O, B, A, F, G, K, M. Les O són les més brillants i les M les més fredes. Però això no té gràcia i a la pràctica es parla de “supergegants blaves”, “nanes rojes”, “nanes marrons”, “gegants vermells” o, com és el cas del nostre Sol, “nanes grogues”.

Les més abundants són les nanes rojes. Això és perquè una estrella pot començar sent molt gran i brillant, però aviat consumirà part del seu combustible (l’hidrogen) i aleshores perdrà temperatura i s’anirà refredant fins que esdevingui una nana roja. En aquest estat s’hi poden passar molt temps i per això representen la majoria dels estels.

En tot cas, el color que més ens afecta és el groc corresponent al nostre Sol. El groc que ens il·lumina i que, en origen no és tan groc com sembla però que per efecte de l’atmosfera terrestre nosaltres l’acabem veient així (i si ens posem molt estrictes, en realitat segueix sent més blanc que no pas groc). Les nanes grogues són estrictament estels de la classe G i representen un 10 % del total d’estrelles de la nostra galàxia. Com és natural són els que coneixem millor ja que tenir el Sol aquí al costat facilita molt l’estudi. També resulten interessants en el sentit que, per ara, només tenim certesa de planetes amb vida al voltant d’aquest tipus d’estrella.

La gràcia de les nanes grogues és que la zona d’habitabilitat, és a dir , la distància de l’estrella a la que un planeta mantindrà una temperatura que permet que l’aigua estigui en estat líquid, no és massa propera ni massa allunyada. Això els fa els més interessants cara a buscar-hi vida. En estels mes freds, com les nanes rojes, també hi ha una zona d’habitabilitat, però cau molt més a prop de l’estrella i això fa que els nivells de radiació ultraviolada que arriba a la superfície dels planetes siguin molt elevada. Segons l’atmosfera que tinguin la podran filtrar i mantenir vida, però ja és un inconvenient afegit.

El color groc de l’estrella també té conseqüències curioses sobre com serà la vida dels planetes que hi orbitin. El tipus de llum condiciona l’energia lumínica disponible per als vegetals i això vol dir que segons el tipus d’estrella serà previsible trobar vegetals amb un o altre pigment fotosintètic. Això vol dir que en estrelles que no siguin com la nostra és menys probable que les plantes sigui de color verd. Si el nostre és un planeta amb una biosfera de color essencialment verd és, en bona part, degut a la llum groga que ens il·lumina.

Un groc que seguirà durant molt temps ja que el Sol està a la meitat de la seva vida. Porta brillant uns 4500 milions d’anys i li queda combustible per brillar-ne uns 5000 milions d’anys més. Després, quan esgoti l’hidrogen, esdevindrà una gegant vermella durant un breu període de temps i finalment quedarà com una nana blanca abans d’apagar-se definitivament.

Però això serà d’aquí a molt temps. De moment res ens impedirà seguir admirant el seu color groc i l’energia que genera. Després de tot, és el que ha donat lloc a la vida al nostre planeta.

p53; el gen més estudiat

dimecres, 29/11/2017

Com en tot, la ciència també es regeix per determinades modes que poden tenir un motiu objectiu o dependre, simplement, del gust per la novetat o la tendència marcada per investigadors destacats. Aquestes modes es poden detectar en el nombre de publicacions que es fan sobre determinat tema en un moment o altre. I com que els articles queden per la posteritat, hi ha qui pot fer-hi una ullada i treure’n algunes conclusions. Això ho han fet amb els estudis sobre diferents gens i han pogut establir la llista dels 10 gens més estudiats de la història.

Als ulls de un biòleg no resulta una llista massa sorprenent. Gairebé tots tenen alguna relació amb el càncer o amb altes malalties. Això fa que siguin més interessants i també que sigui mes senzill aconseguir diners per estudiar-los. Els seus noms són sigles que tenen algun sentit però que a qui no estigui en el tema li sonen a xines. Trobem gens com el TNF, EGFR, APOE, TGFB1, IL6 o AKT1. Creieu-me si us dic que tots resulten molt importants i fan funcions biològiques vitals. Des de ajudar a fabricar els vasos sanguinis fins a controlar la manera com es transporta el colesterol. Però el més estudiat de tots, el número 1 de la llista, el puto amo dels estudis genètics és sa majestat p53.

El nom és dels menys interessants que hi ha. Això de p53 simplement vol dir “una proteïna que pesa 53 kilodaltons”. El kilodalton és la unitat de mesura que es fa servir per mesurar la massa de les molècules i equival a mil vegades el que pesa un àtom d’hidrogen. De manera que la proteïna que s’ha estudiat més li van posar el nom simplement pel seu pes. A sobre es van equivocar i en realitat és una mica més petita, però ara ja tant se val. Tothom la coneix com p53 i cada dia es publiquen un parell d’articles sobre el seu funcionament.

Què té que la fa tant interessant? Doncs que és un gen clau en el desenvolupament del càncer. En realitat p53 és una proteïna molt enfeinada, però les seves funcions estan totes relacionades amb mantenir la cèl·lula en condicions. Per exemple, s’encarrega de reparar el DNA. Quan el DNA rep dany, per productes químics, per radiacions o pel que sigui, p53 ho detecta, va cap a la zona danyada i avisa a altres proteïnes perquè reparin immediatament el dany. Sense p53, tots patiríem molt aviat milers de mutacions perilloses. En realitat les patim, però no passa res perquè p53 s’encarrega de reparar-ho tot.

Una altra feina és evitar que les cèl·lules es divideixin massa justament quan el DNA està danyat. Si el nostre material genètic ha patit danys que comprometen el funcionament de la cèl·lula, p53 fa que aturi el seu creixement. La deixa quieta parada fins que el tema es repara o sinó, activa els sistemes de suïcidi cel·lular i indueix la mort de la cèl·lula. Gràcies a p53, la majoria de les nostres cèl·lules o estan en bones condicions o desapareixen definitivament.

Notareu que tot el que fa està relacionat amb el càncer. Mutacions, dany cel·lular, creixement cel·lular, eliminació de les cèl·lules alterades… En realitat en la majoria de casos de càncer una de les primeres coses que ha passat és que p53 ha deixat de funcionar. Sense p53 les mutacions poden començar a acumular-se molt fàcilment i, abans o després, algunes d’elles faran  que la cèl·lula esdevingui cancerosa. Això vol dir que mentre p53 funcioni correctament, el càncer no pot establir-se i és precisament per això que p53 es un típic gen “supressor de tumors”.

Estrictament no és que els suprimeixi si ja estan establerts. Però els investigadors van veure que si p53 no funciona, els tumors progressaven. Això els va fer pensar que la feina de p53 era suprimir la formació dels tumors.

De manera que sembla normal que p53 sigui la estrella dels estudis sobre els gens. És el sentinella que protegeix la cèl·lula i que fa difícil que el càncer avanci.

Hi ha qui demana “normalitat”

dimarts , 28/11/2017

Està a punt de començar una campanya electoral. Això vol dir que la majoria de polítics ja hi estan ficats de ple, sense esperar cap calendari. Per tant, toca agafar paciència i recordar que, per molts d’ells, mentir sense miraments només és una eina de treball que els permet guanyar vots. En tot cas, també és una època en la que, entre tants disbarats, apareixeran frases i idees que permeten aturar-se i reflexionar sobre coses en les habitualment no hi parem atenció. Un exemple d’això l’hem tingut en unes declaracions fetes fa poc per un membre de la classe política on suggeria reemplaçar el personal de TV3 per “gent normal”.

Això de la normalitat és un concepte interessant ja que, quan hi pensem una mica, ens adonem que no és tan senzill definir el que considerem com “normal”. I de fet, normal pot voler dir coses ben diferents segons el camps del coneixement en que estiguem ficats. (Això en el ben entès, es clar que no siguis polític. Si ho ets, “normal” vol dir simplement que pensi com tu).

En matemàtiques es parla de distribució normal a una mena de distribucions de probabilitats que acostumem a veure representades per la famosa “Campana de Gauss”. Es tracta d’una distribució simètrica en la que la majoria de casos cauen al mig de la corba i pels dos costats la probabilitat disminueix de manera equivalent. La Campana de Gauss és el cas més típic i va ser descrita pel gran matemàtic Carl Friedrich Gauss.

A la natura i també en l’estudi del comportament humà s’ha vist que aquesta distribució apareix molt sovint. De fet és tant freqüent que per això li van posar el nom de “normal”. Si estudiem la mida de, posem per cas, determinat tipus de peix, trobarem que la majoria tenen una mida semblant, però que n’hi ha uns pocs que són més grans que la mitjana i uns altres que són més petits. Si dibuixem en una gràfica la manera com es distribueixen les mides, ens sortirà una corba en forma de campana.

No se si el polític en qüestió pretenia que els treballadors de TV3 es puguin definir segons una distribució continua i simètrica de probabilitats respecte a algun paràmetre estadístic (altura? Sou? Color de la pell?) , però sospito que no deu ser aquest el cas.

Un altre concepte relacionat amb la normalitat el trobem en química. En aquest cas la normalitat és una unitat de concentració d’un producte, generalment un àcid o una base. Habitualment per entendre com funciona una reacció química el que interessa és saber quantes molècules tens de cada tipus (és el que anomenem la “molaritat”). Ara bé, com que les reaccions dels àcids tenen a veure amb la quantitat de protons (ions d’hidrogen) que deixen anar i no totes les molècules deixen anar la mateixa quantitat, la normalitat ens indica quants protons alliberarà cada molècula d’un determinat àcid. Per això, si parlem d’àcid clorhídric (HCl), que només allibera un protó podem tenir una solució de molaritat 1 i de normalitat també 1. En canvi, si el que tenim és àcid sulfúric (H2SO4) que allibera dos protons per molècula, tindrem molaritat 1 però normalitat 2.

Potser el problema del polític era que considerava al personal de TV3 massa poc “àcids” en alguns temes, però no ho crec. Més que res no m’imagino cap polític, de cap partit, demanant que els medis de comunicació siguin més àcids en res.

Una altra possibilitat de coses normals ens retorna a la matemàtica. Hi ha una estructura algebraica anomenada “matriu” que fa ballar el cap a molts estudiants però que resulta tenir moltes aplicacions en molts camps. I el cas és que existeixen unes matrius anomenades “normals”. Una matriu és normal si commuta amb la seva transposta conjugada i que…

Vah! Segur que no era això el que tenia en ment el polític.

Càncer, bacteris i antibiòtics

dilluns, 27/11/2017

La setmana passada els diaris es van fer ressò de la notícia d’una possible relació entre determinats bacteris i el càncer de colon. És una gran notícia ja que obre la porta a pensar en futures estratègies terapèutiques que actuïn sobre els bacteris. Però també cal posar les coses en la seva justa mesura. En cap cas curarem el càncer amb antibiòtics. El que sí que potser es podrà fer (que no seria poca cosa!) és administrar antibiòtics per aconseguir que la quimioteràpia o els tractament contra el càncer sigui més efectiu.

A més, cal tenir present que tot això aplica només al càncer de colon. Per la resta de càncers, no sembla que aquest fenomen sigui tant important. De nou, cal recordar que la paraula “càncer” fa referència a un grup molt gran i molt divers de malalties. El que serveix per un tipus de càncer pot resultar completament inútil per un altre.

En el cas del càncer de colon ja feia temps que se sabia que els bacteris de la microbiotia intestinal hi jugaven algun paper. Més que res perquè participen en quasi totes les funcions fisiològiques del colon i en moltes de les patològiques. Els bacteris intestinals formen part de nosaltres i interaccionen amb les cèl·lules del budell de manera molt més important de la que imaginàvem fa només una dècada. Que en el cas del càncer aquesta interacció es mantingués era una idea molt raonable.

El que han fet ara és detectar la presència de diferents tipus de bacteris intestinals no només en el tumor original, sinó també en les metàstasis generades a mida que el càncer avança. Això vol dir que aquests microorganismes han acompanyat les cèl·lules canceroses que han abandonat el tumor per fer el viatge cap altres indrets del cos. I com que la interacció (hi ha qui parla i tot de simbiosi) entre cèl·lules i bacteris és important per al bon funcionament de les cèl·lules del colon, tractar amb antibiòtics els ratolins amb els que feien els experiments aconseguia reduir un 30 % el nombre de metàstasi que es generaven. Les cèl·lules tumorals funcionen pitjor si es queden sense els bacteris i els costa més viatjar i instal·lar-se en altres indrets.

És clar, això és important en un tipus de càncer originat en un indret del cos on la interacció entre bacteris i cèl·lules és determinant. En altres tipus de càncer les cèl·lules viuen sense aquesta necessitat i, per tant, no sembla previsible que aquest fenomen tingui lloc, tot i que mai se sap i caldrà verificar-ho. En tot cas, en el cas concret del càncer de colon, s’ha obert una altra escletxa per on es pot buscar la manera de fer la vida més difícil a les cèl·lules tumorals. Naturalment caldrà veure si això també passa en humans ja que fins ara només hi ha dades de ratolins. Després caldrà identificar quins antibiòtics són més efectius i més específics per matar als bacteris implicats. També s’haurà de veure quins efectes té això sobre la microbiotia normal. Tot i que segurament seran efectes secundaris menys importants que els típics dels tractaments oncològics, necessitem la nostra flora intestinal funcionant correctament.

Tot plegat és una gran notícia i l’únic detall a considerar és la necessitat de vigilar la manera com s’explica, especialment als titulars, ja que seria un error dona a entendre que el càncer el causen els bacteris o que amb antibiòtics curarem el càncer. I és que trobar la manera de guanyar una batalla sempre és important, però no vol dir que ja tinguis guanyada la guerra.