Arxiu de la categoria ‘General’

Aquest eco virtual de fúria

dimecres, 13/09/2017

Si t’aguantes ferm en el teu lloc quan al voltant
trontollen i et diuen boig.
Si la fe que tens et van negant
i saps excusar els seus dubtes.
Si esperant no deixes que l’espera et cansi mai.
Si prens mesura a l’anhel.
Si qui t’ha enganyant no rep engany,
ni qui t’ha odiat, rancúnia.

Com acostuma a passar amb la poesia, el poema If…, de Rudyard Kipling té moltes traduccions diferents, però la que recordo més és la que van musicar fa molts anys, els “Esquirols”. Que sí, que és molt paternalista, molt britànic, molt elitista i tot el que vulgueu, però també conté una bona dosi de sentit comú. I això de mantenir el cap clar quan al teu voltant tothom crida és una cosa que hauríem de mirar de recordar en èpoques socialment intenses com la que estem vivint.

On més podem veure un ambient embogit, però embogit fins límits insospitats, és a les xarxes socials. Aquestes tenen moltes virtuts, però tot té dues cares i segons per on naveguis pots descobrir com Twitter es pot transformar en una olla a pressió de fúria i odi. D’altra banda, també resulta interessant veure com la vida real sembla seguir uns camins diferents dels de les xarxes. I estudiar aquesta mena de tendències resulta molt aclaridor.

Uns investigadors van mirar, als Estats Units, de quina manera es difonien els continguts per les xarxes, especialment per Twitter. La clau era veure quina importància tenien les paraules amb càrrega emocional en la visibilitat dels missatges. No resulta sorprenent que trobessin que com més paraules emocionals inclogués un missatge, més fàcil era que fos reenviada i que arribés a més gent. Ells ho feien amb temes rellevants allà, com el control d’armes, el matrimoni homosexual o el canvi climàtic, però no crec equivocar-me si penso que aquí passaria el mateix amb temes com l’independentisme o la corrupció.

La clau és que si a un missatge, en principi  racional i argumentat, li afegeixes un parell de paraules amb càrrega emocional o moral, la seva visibilitat es dispara. Cosses com “lluita”,  “castigar”, “vergonya” o simplement “dolent” multipliquen el número de retuitades. Segurament no és casualitat que aquí hi hagi qui no pot fer dos missatges sense afegir, “il·legal”, “dignitat”, “deliri” o “llibertat”.

Però hi ha un altre factor a considerar. Quan es mira el recorregut dels missatges, es veu que van i venen, de vegades moltes vegades, però quasi sempre dins el mateix cercle de connexions. Els partidaris del control d’armes parlen entre ells. Els contraris al control d’armes també parlen entre ells. Però és un percentatge molt petit de missatges el que circula entre els dos grups. El mateix passa amb demòcrates i republicans, liberals i conservadors i, segur, entre independentistes i unionistes. Per això, qualsevol idea enviada a Twitter amb una mica de gràcia creix i es multiplica però només entre els ja partidaris d’aquella idea. Twitter és com una caixa de ressonància on les idees es repeteixen com un eco infinit, però dins de recipients tancats i molt poc comunicats amb els altres recipients.

Això fa que després vinguin les sorpreses i, malgrat l’aclaparadora predominança d’una determinada postura al teu grup de Twitter, quan arriben les eleccions o la trobada amb la vida real, ens podem sorprendre. Al sortir de la nostra bombolla del món virtual descobrim que el mon real és molt més gran i divers. En realitat ja és el que passa sempre. Ens movem en cercles d’afinitats i ens pot semblar que els que ens envolta és representatiu de la societat. No és així en absolut, però a Twitter aquest efecte és multiplica de manera aclaparadora i es útil no oblidar-ho.

Arquimedes i la maleïda corona

dimecres, 13/09/2017

Hi ha coses que des de sempre et resulten empipadores, raonaments que sembla que grinyolen però que, com que tothom els dona per bons, penses que se t’escapa alguna cosa. I al final es queden aparcats a la memòria fins que un dia els recordes i te n’adones que el problema segueix allà.

A mi em passa amb algunes coses insospitades. Per exemple, el Principi Arquimedes.

L’enunciat del principi Arquimedes  diu que “un cos submergit en un fluid experimenta una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja”. Un principi que permet entendre com és que els vaixells floten a l’aigua malgrat el seu pes.

Que en ficar un cos dins l’aigua es desplaça una certa quantitat de líquid ho podem verificar cada vegada que entrem a la banyera. Menys intuïtiu és el fet que aquest cos experimenti una força cap a dalt equivalent al pes del volum de l’aigua desplaçada, però els físics ho han mesurat i demostrat prou vegades com per no tenir-ne dubtes.

Diu la llegenda que Arquimedes va tenir la inspiració quan es va trobar amb un problema. El rei li havia demanat que verifiqués si una corona d’or que havia encarregat era realment d’or o l’artesà havia fet trampa i havia fet servir un aliatge amb un altre metall més barat. I per esbrinar-ho, Arquimedes no podia fer malbé la corona.

La manera de fer-ho era senzilla. Arquimedes sabia la densitat de  l’or, de manera que només li calia pesar la corona (fàcil) i calcular-ne el volum (difícil). Determinar el volum d’un cub, una piràmide o qualsevol altre forma geomètrica és fàcil, però una corona, que devia tenir flors i tots els guarniments que donen forma a les corones ja resulta molt més complicat. Arquimedes no sabia com fer-ho…

Però vet aquí que mentre barrinava sobre el problema va decidir prendre un bany i quan va entrar a la banyera es va adonar que el seu cos desplaçava una certa quantitat d’aigua. L’aigua desplaçada havia de ser equivalent al volum del seu cos, de manera que si ho feia amb la corona, podria, mesurant l’aigua desplaçada, conèixer el volum de la corona.  Aquest va ser el moment en que, entusiasmat, va sortir nu cridant “eureka” (ho he trobat!).

Bonica la història tot i que si tenim en compte la densitat de l’or veurem que resulta més aviat improbable. Una corona d’un quilo d’or tindria bastant poc volum (uns 50 centímetres cúbics) i desplaçaria una quantitat d’aigua molt i molt petita. Segurament massa com perquè Arquimedes la mesurés amb precisió i encara menys perquè notés la diferència en el cas de que hi hagués una barreja amb altres elements.

No passa res, ja que només és una llegenda que serviria per entendre el concepte. Però el que sempre m’he preguntat és… que coi hi té a veure tot això amb el Principi Arquimedes?! Aquí no hi ha cap flotabilitat, cap força que de baix cap a dalt ni res que expliqui per quin motiu es vaixells floten. Arquimedes era un paio llest i va ser brillant trobant la manera de mesurar volums de corones, però no entenc perquè apareix aquest coi d’història cada vegada que es parla del Principi Arquimedes. La maleïda història no serveix de res per entendre com dimonis apareix una força cap a dalt equivalent al pes del volum de l’aigua desplaçada. Només serviria per saber una manera enginyosa de mesurar aquest volum.

Algun profe de física pot il·luminar-me sobre el motiu? De veritat que ho agrairé. De vegades hi ha obvietats que et passen per alt a la primera i després ja no les veus mai més per molt que les tinguis davant dels nassos. Potser aquest és un d’aquests cassos.

I si no és així, doncs seguiu explicant la història quan parleu Arquimedes, però separeu-la del seu principi! Que només fa que complicar la comprensió de tot plegat.

(De fet, podria haver-hi una relació si hagués fet servir una balança hidrostàtica, tot i que per fer-la servir hauria d’haver conegut el seu principi prèviament. En tot cas això quasi mai no apareix a la història.)

(A sobre, escrivint això he recordat que Arquimedes no és una paraula esdrúixola, com en castellà, sinó plana. Tota la vida pronunciant-lo malament!)

Encarant el final

dimarts , 12/09/2017

Després de molts anys de feina estudiant el planeta Saturn i els seus satèl·lits, la sonda Cassini encara la última etapa de la missió. La caiguda controlada cap al planeta dels anells on quedarà destruïda (cremada, esclafada, fregida…) en entrar a les capes altes de l’atmosfera. Avui es farà la última correcció en la seva trajectòria i el divendres dia quinze la nau es perdrà definitivament.

El llegat de la Cassini, però, és aclaparador. Ha explorat el sistema d’anells de Saturn amb un nivell de detall inimaginable. Ha descobert nous satèl·lits, ha cartografiat Tità, ha sobrevolat els guèisers d’aigua d’Encèlad, ens ha mostrat les ondulacions que patien els anells al pas de la petita lluna Dafne, ha mostrat la curiosa formació hexagonal del pol nord de Saturn… I sobretot, ens ha ofert algunes de les imatges més belles del sistema solar.

La feina de la sonda Cassini marca un abans i un després en el que sabíem de Saturn, però també sobre el nostre sistema solar i sobre les expectatives de trobar-hi vida. Els mars d’hidrocarburs de Tità o l’oceà ocult sota el gel d’Encèlad són indrets a tenir molt en compte quan anem a buscar formes de vida alienígenes.

I això ha marcat el destí final de la Cassini. Es podia haver deixat en òrbita amb els sistemes apagats, però hi havia un risc, petit, però no nul, de que finalment acabés per caure sobre una d’aquestes llunes. El problema és que el grau d’esterilització de la sonda no està pensat per garantir una arribada a un planeta o satèl·lit sense contaminació per microbis. Això vol dir que si la Cassini caigués sobre, posem per cas, Tità, alguns dels microbis que hi porta podrien sobreviure en aquell indret i començar a colonitzar-lo. No sabem si hi ha microbis allà, però si n’hi ha, no volem portar el nostres per establir una competició i una possible extinció de les formes de vida de Tità.

D’altra banda, si no n’hi ha però un dia anem a buscar-ne, no volem descobrir microbis i quedar-nos amb el dubte de si són originaris d’allà o son els que vam portar amb la Cassini. De fet, si la bioquímica del que trobéssim fos similar a la dels organismes de la Terra, sospitaríem de contaminació portada per nosaltres, però millor evitar els dubtes.

Per això, la decisió ha sigut enviar la sonda cap a Saturn on quedarà destruïda. Mai no es pot dir, però fins on sabem, les probabilitats de vida al planeta Saturn són més que baixes. I amb la destrucció de la sonda, els microbis que poguessin quedar, seran destruïts. De manera que serà el final més segur possible.

Aquesta ultima maniobra l’han batejat amb el nom de “Cassini grand finale” i es pot anar seguint  a la web de la missió. Divendres tindrem un final espectacular per una de les missions més exitoses en la història de l’exploració del sistema solar.

 

L’huracà perfecte

divendres, 8/09/2017

“Irma”. Potser aquest serà el nou nom per recordar, junt amb el Katrina, l’Ivan o altres huracans recordats pel seu immens poder destructor. Però aquest Irma està trencant molts rècords. De moment és l’huracà més intens detectat sobre l’Atlàntic. N’hi ha hagut altres de més potents però això passava al Carib, on les aigües són més càlides i les condicions per desenvolupar-se son més favorables. Un huracà de força 5 generat tan aviat és extraordinari.

Encara més si tenim en compte que l’Irma està arribant a continuació del Harvey, un altre huracà que “només” va arribar a força 4. Els puristes insistiran en que no es pot dir que una determinada tempesta sigui conseqüència del canvi climàtic, però això ja comença a ser una mica irritant. Una de les conseqüències previstes per l’escalfament global és un augment en el nombre i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems. Just el que està passant. Pretendre que no es pot afirmar de manera concloent que hi ha relació és ganes d’agafar-se-la amb paper de fumar.

El motiu és simple. L’energia necessària per que es formin els huracans prové de la calor emmagatzemada a l’aigua de l’oceà. Cal molta aigua molt calenta (relativament parlant, es clar) per generar un huracà. La Mediterrània és massa petita i només pot emmagatzemar energia per generar les grans tempestes de finals d’estiu, que no es poca cosa però que no es pot comparar. Com més anem escalfant el planeta, més energia hi haurà disponible per generar mes huracans més potents.

Aquest any la temperatura resulta ser una mica més elevada que de normal però, més important, la capa d’aigua superficial que està més calenta és anormalment gruixuda. Al final són més calories disponibles per generar més i més intensos huracans. La potència de l’huracà, la velocitat dels vents, l’altura a la que pot arribar i la resta de paràmetres que el defineixen tenen unes limitacions imposades per les lleis de la física. Els huracans de nivell 5 són els que més s’hi acosten (per això no poden haver-hi huracans de nivell 6). En tot cas, l’Irma sembla que està apropant-se tant com és possible al màxim teòric que pot arribar un fenomen d’aquestes característiques. Allò de “la tempesta perfecta”, però en versió huracà.

D’altra banda, quan arriben a les costes apareixen altres problemes. Des de fa anys es va mesurant un lleuger augment en el nivell del mar. De moment encara és petit. Uns pocs centímetres, però que va creixent de manera continuada. Quan arriba un huracà, una de les característiques és una baixada de la pressió atmosfèrica. Això fa que l’aigua de la superfície del mar tingui tendència a pujar de nivell i acabi generant les inundacions que acompanyen aquests fenòmens. Si el nivell del mar ja és una mica més elevat, l’aigua ho té molt més fàcil per inundar el terreny. Podríem dir que són pocs centímetres, però pocs centímetres per tot un mar vol dir moltíssima més aigua disponible per inundar el terreny.

Ara només queda seguir el curs de l’Irma i creuar els dits tot esperant que les destrosses no siguin exagerades. De totes maneres, el problema seguirà. Hi haurà més Irmes, i cada vegada amb més freqüència.

Per acabar-ho d’enllestir, als Estats Units han triat un president que nega el problema i que posa al front de les institucions que haurien de trobar-hi solucions gent incompetent o negacionista. Bé, diuen que cada país té els governants que es mereix i cada civilització té els líders que li pertoquen. En el nostre cas sembla que estem trobant la manera de posar gent molt poc preparada en llocs de molta responsabilitat. Això no pot ser una bona idea, però és el que hi ha.

Vida i mort dels atols de corall

dijous, 7/09/2017

El nom de Charles Darwin va inexorablement lligat al de la Teoria de l’evolució, però això pot emmascarar algunes de les altres aportacions que aquest gran científic va fer a la ciència. Per exemple, és relativament poc conegut que Darwin va ser una autoritat mundial en cirrípedes, els organismes de la família dels percebes. De fet, quan va tornar del seu viatge al voltant del món al bord del Beagle, no es va posar a escriure l’”Origen de les espècies” sinó un tractat sobre cirrípedes.

I una altra de les seves aportacions va ser l’explicació de com es formaven els atols de corall. Aquelles illes en forma d’anell i que realment no estan formades per fenòmens geològics sinó pel creixement de milions de coralls que, en morir, deixen els seus esquelets calcaris per formar el terra de l’atol. Darwin en va veure molts quan ja anaven de tornada en el seu viatge de cinc anys al voltant del món. Aleshores ja estava captivat pels éssers vius, però la seva formació inicial en la geologia encara l’empenyia a fer-se preguntes sobre les formacions que veia al seu voltant. Era un naturalista en el sentit més ampli de la paraula.

La seva explicació, que avui encara es considera la bona, era que inicialment el que apareixia era una illa normal al mig de l’oceà. Les que va visitar eren volcàniques, de manera que la seva aparició estava lligada a erupcions i fenòmens semblants. Amb l’illa formada, al seu voltant podien començar a viure els coralls. Petits organismes d’aparença similar a plantes però que en realitat són animals vivint dins un esquelet calcàri. Només sobreviuen a una fondària molt limitada i no resisteixen estar exposats a la superfície, de manera que pots trobar coralls des de pocs pams per sota de la superfície fins uns quants metres de fondària.

Darwin va veure que hi havia tres tipus d’illes amb atols. Unes on els coralls estaven arran de costa, unes altres on els coralls formaven un escull que envoltava l’illa a certa distància, deixant una llacuna a l’interior i uns altres on només hi havia l’anell que constituïa l’atol, sense cap illa dins la llacuna interior. D’altra banda va veure que dins l’aigua hi havia una mena de fonaments fets de coralls a molta profunditat. Això era estrany ja que aquests organismes només viuen a ran de superfície.

La seva explicació va ser que després de formar-se l’illa, començava un lent procés d’enfonsament. El pes de l’illa feia que anés desapareixent lentament sota el mar. Amb els coralls que l’envoltaven passava el mateix, però com que són organismes vius, a mida que s’anava enfonsant, els coralls seguien creixent per dalt, de manera que l’anell es mantenia prop de la superfície. Amb el temps, l’illa original podia desaparèixer del tot i restar només l’anell de l’atol mantenint-se mentre els coralls seguissin creixent.

Avui, i gràcies a Google maps o aplicacions similars, es poden veure illes en els diferents estadis d’enfonsament i com l’atol que les envolta va esdevenint cada vegada més protagonista. Uns indrets fabulosos que ara han d’enfrontar un nou perill si l’escalfament global fa que el nivell augmenti més de pressa del que els coralls poden créixer. Si això passés, es perdrien uns dels indrets més fantàstics del planeta!

Arriba una tempesta

dimecres, 6/09/2017

Una tempesta és a punt de desencadenar-se sobre nostre. No, no parlo de les polítiques de per aquí ni de les geoestratègiques per la zona de Corea. Em refereixo a una tempesta solar. Fa dos dies al Sol hi va tenir lloc un fenomen anomenat “ejecció de massa coronal”. Una d’aquelles flamarades que es veuen als vídeos de la NASA, que inicialment resulten espectaculars però que quan te n’adones de l’escala del fenomen passen a ser directament aclaparadores.

En realitat es tracta d’una reordenació dels camps magnètics dels voltants d’una taca solar. Quan això passa, una part rellevant de matèria es veu impulsada cap enfora del Sol i surt disparada cap a l’espai exterior. Alguna vegada, com passa avui, resulta que la Terra es troba en el seu camí i aleshores poden arribar els problemes.

L’origen va ser una taca solar catalogada amb el número 2673. Com que la llum viatge molt de pressa, vuit minuts després que el fenomen tingués lloc ja es va poder observar des de la terra. En canvi, la matèria ejectada viatja molt més lentament. Entre 300 i 1000 quilòmetres per segon, de manera que no arriba fins avui. Essencialment són partícules ionitzades que podrien tenir algun efecte en sistemes elèctrics i en satèl·lits si la tempesta fos de magnitud molt més gran. En tot cas aquesta vegada sembla que no serà res que la magnetosfera del planeta no pugui aturar. La sort serà pels que estiguin de viatge per latituds altes. Potser gaudiran d’aurores boreals durant un parell de dies.

En realitat tampoc cal alarmar-se massa. Es tracta d’una flamarada de classe M, de les que n’hi ha amb una certa freqüència. De fet en van ser unes quantes de flamarades. Per això, quan es mira el flux de raigs X que arribaven a la terra es veuen diferents pics. En tot cas, per les que cal patir són les de classe X, deu vegades més potents que les de classe M. La que avui arriba estava catalogada inicialment com moderada tot i que ahir a la nit la van reclassificar com intensa.

Però fa gràcia mirar els gràfics dels satèl·lits detectors del flux de protons o de raigs X. Especialment quan te n’adones que les gràfiques estan fetes a escala logarítmica. Són la mena de dades que ens recorden que vivim al costat d’una estrella que, de vegades pot despertar-se de mal humor i muntar un bon merder.

La visita de l’asteroide

dimarts , 5/09/2017

Divendres passat es va comentar que un asteroide de dimensions importants havia passat inquietantment a prop de la Terra. Es tractava del “3122 Florence”, batejat així en honor de la Florence Nightingale, la dona que va reformar la pràctica de la infermeria encaminant-la cap a l’especialitat que és actualment. L’asteroide va ser descobert l’any 1981 i forma part del grup d’objectes potencialment perillosos, aquells prou grans i prou propers com per que existeixi el risc de causar danys importants al planeta en cas d’impacte.

El tema pot sonar inquietant, però la realitat és que “Florence” va passar realment lluny de la Terra i el risc d’impacte era nul. La Lluna està molt lluny del nostre planeta, i el Florence va passar divuit vegades més lluny del que està la Lluna. Això vol dir que era una bona oportunitat per observar-lo i calcular amb més precisió la seva òrbita, però res més. Fa una mica de gràcia veure els dibuixos que acompanyaven la notícia i que pintaven l’asteroide gairebé com si estigués a les capes altes de l’atmosfera. Potser que aquestes les guardin per l’any 2019  i especialment el 2036, quan un altre objecte perillós, l’asteroide “Apofis”, passi realment a prop. Per entre la Terra i la Lluna. Amb aquell sí que podem patir.

Això dels PHO, per les sigles en anglès d’Objecte potencialment perillós (Potentially Hazardous Object) és inquietant. Cometes o asteroides que en el seu camí pel cosmos poden impactar contra el nostre planeta causant un cataclisme més o menys important. Ara mateix en seguim 1786, però el més angoixant es la certesa que encara no els tenim tots localitzats.

A més, calcular les òrbites d’aquests asteroides resulta particularment complicat ja que per les seves reduïdes dimensions poden alterar-se amb “relativa” facilitat. Cada vegada que passen pel costat del nostre planeta la seva trajectòria es modifica lleugerament. Podem calcular el canvi, però la precisió és limitada, de manera que no es poden fer estimacions molt exactes a llarg termini.

Per veure si cal patir o no es fan servir diferents escales de perillositat. Una de coneguda és l’escala de Torí, que va de 0 a 10 i que combina el risc d’impacte i els efectes que aquest tindria. Un nivell “0” vol dir que segur que no xocarà contra la Terra o que si ho fa no tindrà cap efecte. Un nivell “10” vol dir que és segur que hi haurà impacte i que aquest causarà un cataclisme d’efectes globals. Entremig tenim totes les possibilitats. Apofis va tenir nivell 2 durant un temps, fins que es va calcular amb millor precisió la seva òrbita i ara és de zero per l’any 2029. Passarà molt a prop, però sense xocar. La resta de trobades caldrà recalcular el risc.

I el Florence del divendres tenia risc zero. Era clar que no hi havia cap perill d’impacte. De fet, actualment tots els PHO tenen nivell zero a l’escala de Torí. Durant uns anys n’hi havia que tenien nivell 1, però com que les noticies els feien passar per molt més perillosos del que realment eren, l’escala es va redissenyar i ara tots aquells ja es consideren “zero”.

De totes maneres no val a badar. Una mirada al que sabem de la història del nostre planeta, o directament a la superfície de la Lluna, ens recorda que només és qüestió de temps. Abans o després arribarà un 10 i també molts altres de nivells inferiors però que seguiran sent perillosos. Millor que estiguem una mica preparats per aleshores…

El neandertal xarnego

dilluns, 4/09/2017

D’un temps ençà torno a sentir (o sobretot a llegir) amb una certa freqüència la paraula “xarnego”. És curiós ja que semblava que havia quedat definitivament enterrada en el passat, però es veu que hi ha coses que van i tornen periòdicament. Normalment es fa servir en un sentit despectiu referint-se a persones residents a Catalunya  que tenen arrels familiars en altres indrets. Que no són prou de la terra en el sentit en el que qui fa servir l’expressió creu que ha de ser.

La gràcia és que, si hi penses una mica, t’adones que el concepte és prou ambigu per poder incloure gairebé a tothom. Només cal anar tirant generacions enrere per trobar avantpassats que van venir d’altres indrets. De fet, si tirem prou enrere, trobem que absolutament tots som uns descendents d’immigrants. És clar que si mires la genealogia prou enrere segur que tots també trobem algun parentiu amb la reialesa o amb el que vulguem. Això dels orígens és divertit i és bona cosa no oblidar-los, però resulta un entreteniment que tampoc cal prendre’s massa seriosament.

O potser sí. El fet de tenir determinats parents llunyans pot condicionar la manera com som de maneres insospitades, però rellevants. L’exemple més radical té a veure amb el fet que ens considerem autèntics europeus, però la realitat és que som descendents d’uns africans que van fer fora als europeus originals. Si algú mereixia el títol d’europeu van ser els neandertals (Homo neanderthalensis). Ells van instal·lar-se aquí uns quants mil·lennis abans que unes tribus africanes arribessin i competissin amb ells fins fer-los fora. Nosaltres som descendents d’aquells immigrants (Homo sapiens) que van abandonar l’Àfrica fa uns vuitanta mil anys. Durant un temps, aquells nouvinguts van conviure amb els europeus neandertals i s’hi van aparellar. Al nostre genoma encara portem un petit percentatge de gens neandertal. Un detall que va bé recordar a qualsevol poca-solta que faci referències a pureses de raça i ximpleries així.

Aquesta barreja ens va fer com som. Per exemple, tenim una queratina per fer les ungles que deriva de la dels neandertals. També sembla que si no fos pels gens neandertal que portem, la incidència de l’esquizofrènia seria més alta. Hi ha altres malalties i condicions fisiològiques que tenen les característiques que tenen, per bé o per mal, a causa de la barreja entre els nostres avantpassats sàpiens amb els altres nostres avantpassats neandertal.

No se si en el seu moment hi havia neandertals o sàpiens que miressin amb menyspreu als descendents dels creuaments entre uns i altres. Tindrien un equivalent a la paraula xarnego fa quaranta mil anys? De totes maneres, l’important és que els qui finalment van sobreviure i donar lloc al futur van ser els fills de la barreja. La resta es va extingir, potser fent una ganyota per menysprear als que no eren prou com ells.

En tot cas, i atès que tots som fills d’una o altra onada migratòria, la paraula “xarnego” resulta particularment irrellevant. És d’aquelles que no diu gaire sobre la persona a qui va dirigida, però que et dóna molta informació sobre el pobre nivell humà de qui la pronuncia de manera despectiva.

Pasteuritzada molt millor

divendres, 1/09/2017

Sovint em prometo a mi mateix deixar de banda les crítiques als disbarats científics que puc anar trobant per les xarxes, la publicitat i les modes en general. Prometo que m’hi esforço i que miro d’ignorar coses que es diuen i que em fan saltar de la cadira quan les sento. Però és que cada dos per tres apareix una nova moda, suposadament saludable, basada en afirmacions falses o incompletes, que fa que valgui la pena esmentar-ho. I al final hi has de tornar, a risc de ser una mica pesat i agafar un aire com de rondinaire. Que hi farem!

Ara la moda és la de tornar a la llet sense pasteuritzar. L’argument és que la pasteurització degrada algunes vitamines i afecta la qualitat d’alguns nutrients de la llet. En canvi, si evitem la pasteurització, en podrem treure el màxim partit i recuperarem el sabor d’abans.

Per desgràcia, també recuperarem els bacteris que hi havia abans i que causaven grapats d’intoxicacions alimentàries. La mania aquesta de fixar-se només en les coses bones i ignorar olímpicament els problemes…

És curiós, però encara que quan ens parlen de pasteurització sempre pensem en la llet, inicialment Pasteur ho va provar amb vi. La idea era trobar la manera d’evitar que el vi esdevingués agre amb el temps. Es va adonar que, a més del llevat que generava l’alcohol, també hi creixien bacteris, que generaven àcid i que eren els responsables del problema. El que calia era trobar la manera de matar els microbis sense afectar als components del vi. I la solució va ser escalfar a prou temperatura com per matar la majoria (no tots) dels bacteris afectant el mínim possible als components del vi.

Els vinicultors quasi es tallen les venes quan els va proposar d’escalfar el vi durant una estona a més de setanta graus, però el cas és que el sistema va funcionar i la qualitat se’n va ressentir molt poc. No matava tots els bacteris, però si prou com per evitar que fessin malbé el producte. Si tot seguit es mantenia en condicions fresques per evitar que tornessin a créixer, la generació d’àcids era mínima i el vi durava molt més temps.

Quan es va aplicar a la llet va caldre afinar el sistema ja que la llet conté moltes més coses que el vi. De fet, ara s’aplica a molts aliments ja que, realment, funciona força bé per mantenir-los en bones condicions. El nombre d’intoxicacions per prendre llet contaminada amb bacteris es va reduir dràsticament des que es va començar a aplicar la pasteurització. I és que hi ha molts bacteris que creixen molt bé a la llet.

El procés es pot fer de diferents maneres, però la idea sempre és la mateixa. Escalfar prou de pressa la llet de manera que els bacteris es morin i tornar a refredar ràpidament. La temperatura, però, no ha de ser tan alta que modifiqui els components de la llet. Les proteïnes s’han d’alterar el menys possible, no s’han de formar grumolls, les vitamines s’han de mantenir…. El que passa és que no es pot tenir tot. Si els bacteris s’han mort és perquè alguns components del seu metabolisme s’han alterat. No pots esterilitzar un producte sense afectar-lo en res. La màgia no existeix.

La gràcia de la pasteurització és que la relació entre pèrdues i beneficis és molt favorable. La degradació de les proteïnes és poc rellevant ja que a l’estómac encara s’alteraran més. Les propietats de sabor no es modifiquen massa. Perd molt més sabor quan es fa descremada, per exemple. I si algunes vitamines es degraden, tampoc és massa greu ja que vitamines en trobem a molts altres aliments. Sembla assenyat pensar que és millor perdre una vitamina que no pas guanyar un bacteri patogen. Sobretot perquè vitamines les podem obtenir en molts altres aliments.

Això de les modes en temes de nutrició resulta desconcertant. Massa sovint, sota la bandera d’una major salud, acaben defensant sospitosament poc saludables.

A parir!

dijous, 31/08/2017

Deixar les coses a mitges acostuma a ser una mala idea. La feina que es comença s’ha d’acabar i no s’hi valen excuses. Això, que és una bona manera d’encarar la vida, resulta particularment important en moltes funcions biològiques. I els detalls de com l’organisme se les empesca per garantir que acaba allò que comença resulten ben curiosos. Un exemple claríssim de feina que no es pot deixar a la meitat és el part. Una vegada iniciat, cal seguir endavant i no parar fins que la criatura ha nascut. És, literalment, una qüestió de vida o mort tant per la mare com per la criatura.

El part no deixa de ser un procés en el que s’empeny la criatura fins ferla sortir de l’úter. Com que l’úter seria com una bossa amb parets musculars prou fortes, les contraccions del part només són les contraccions d’aquesta musculatura que s’inicien a la part final i van movent-se com una onada cap a la part del coll uterí per anar desplaçant el nadó cap enfora.

Però aquestes contraccions no poden ser de qualsevol manera. Mecànicament podria servir una única contracció mantinguda, però això fàcilment interrompria el flux de sang per les parets de l’úter i, probablement, també al nadó causant-li la mort. Si premeu el puny amb força veureu que el color rosat passa a blanc ja que el múscul contret oprimeix els vasos sanguinis i no deixa que la sang circuli. I una contracció uterina és molt més intensa que la que puguem fer amb la mà!

De manera que calen contraccions rítmiques. Sembla que la clau per aconseguir-les està en el coll de l’úter. Les primeres contraccions fan que aquest es vagi dilatant i també que el cap del nadó empenyi en aquesta zona. Això genera un estímul en unes fibres nervioses que van a parar a l’hipotàlem que, tot seguit estimula la hipòfisi per generar una onada d’oxitocina. Aquesta hormona desencadena la contracció de l’úter, cosa que farà que el nadó empenyi una mica més sobre el coll de l’úter, aquest es dilata un xic més, i torna a enviar un estímul nerviós cap a la hipòfisi, establint-se així un cercle d’acció-reacció en el que cada contracció posa en marxa una seqüència de mecanismes nerviosos, hormonals i musculars que moments després iniciaran la següent contracció.

D’aquesta manera, quan comença el part ja no s’atura fins al final. Només quan el nadó surt, la pressió sobre el coll de l’úter desapareix, l’estímul nerviós deixa de tenir lloc, es deixa de fer oxitocina i les contraccions s’aturen. Tot plegat és un bon exemple del que els biòlegs anomenen mecanismes de “feed back” positiu (o “realimentació positiva”).

Les contraccions tan intenses que exerceix la musculatura són les que estan implicades en el dolor del part ja que actuen essencialment com una rampa muscular, forçant la capacitat de contraure la fibra muscular al màxim i interrompent durant uns moments el flux de sang. El múscul queda sense oxigen i això genera àcid làctic, com passa amb les agulletes. Encara no està clar a nivell molecular per quin motiu això fa mal, però es evident que en fa. A la fase final, la causa del dolor es modifica i passa a estar relacionada amb la distensió del coll uterí i el canal vaginal. S’ha vist que les fibres nervioses encarregades de la senyalització del dolor son diferents en les fases inicials i finals del part. Unes fibres nervioses que l’evolució podria haver fet una mica menys sensibles per fer el part una miqueta més senzill.