Arxiu de la categoria ‘General’

Albinisme o leucisme

divendres, 24/11/2017

Aquests dies ha esdevingut famós un animal ben curiós. Un ant completament blanc que va estar a punt de ser sacrificat quan la policia sueca va decidir que podia ser perillós, però al que la pressió popular a les xarxes ha aconseguit indultar. Com qualsevol animal salvatge, pot ser perillós si vas a tocar-li els nassos, però si el deixes tranquil segurament no tindràs problemes. El que passa és que el fet de ser completament blanc el feia molt llaminer i molta gent anava a mirar de fer-s’hi fotos. Coses absurdes del comportament humà.

Però l’interessant és que, contra el que pugui semblar, aquest ant no és albí sinó que presenta una altra característica que també genera que l’animal sigui blanc i que s’anomena leucisme. El nom deriva del grec “leuko” que vol dir blanc (i per això els leucòcits són les cèl·lules blanques de la sang). La diferència essencial és que en l’albinisme l’organisme no pot fabricar melanina, el pigment que dóna color a la pell, el pel, les plomes o els ulls. En canvi en el leucisme, sí que en pot fer, però no pot enviar-la al lloc que li correspon.

La melanina és una molècula de color fosc que es fabrica a partir d’un aminoàcid, la tirosina, i a través d’una sèrie de reaccions químiques on hi juga un paper determinant un enzim, la tirosinasa. Hi ha diferents mutacions que poden fer que la melanina no es fabriqui i la majoria afecten la tirosinasa.

En canvi, en el cas del leucisme, la melanina si que es fabrica correctament. El problema està en els melanòcits, les cèl·lules que l’emmagatzemen i que tenim escampades per la pell, els cabells o els ulls. En aquest cas, aquests melanòcits no arriben al lloc on haurien d’estar. Poden tenir cabassos de melanina, però si els melanòcits no es situen a la pell o enganxats a les fibres del cabell, el color quedarà dins el cos i no es veurà per la superfície.

En els dos casos el resultat final és un animal blanc, però hi ha matisos que permeten diferenciar-ho. El més senzill és mirar els ulls. En el cas dels animals albins, solen ser de color vermell ja que es pot veure el llit de vasos sanguinis que hi ha per sota la retina. En canvi, els animals amb leucisme sí que tenen pigmentada la retina i els ulls són de color fosc. La majoria d’ocells blancs són animals amb leucisme. De fet, la majoria d’animals blancs que viuen a la natura no són albins sinó que tenen leucisme. El motiu és que la pèrdua del pigment als ulls compromet molt la seva visió i per tant redueix notablement les esperances de vida.

Però això no deixa de ser intrigant. Com és que els melanòcits no saben trobar el camí fins la pell però si que troben el de la retina? Dons el motiu està en l’origen embriològic. Els melanòcits són cèl·lules derivades d’una estructura que apareix en els embrions i que s’anomena cresta neural. Les neurones també deriven d’aquí. Quan l’organisme es va desenvolupant, les cèl·lules que donaran lloc als melanòcits han d’abandonar la cresta neural i dirigir-se cap a la superfície de l’embrió. En canvi, les de la retina provenen d’un lloc una mica diferent: el tub neural. Això fa que es formin, junt amb la retina, ja al mateix lloc on hauran de fer la seva funció.

Tot plegat permet recordar que es pot arribar a indrets iguals, o en tot cas molt similars, a través de camins ben diferents. Pot ser que el cos no faci melanina o pot ser que si la faci però no la porti al lloc adient. A més, després hi ha tots els matisos. Hi ha animals que tenen leucisme en determinades zones, però no a tot arreu. També hi ha animals que són albins perquè no fan melanina, però sí que poden fer altres pigments i per tant no són del tot blancs. La vida és complicada i en biologia, les explicacions senzilles acostumen a ser molt infreqüents.

El núvol radioactiu que va venir de Rússia

dijous, 23/11/2017

A finals de setembre van saltar les alarmes a les agencies de seguretat nuclear europees. El motiu era que els detectors que hi ha escampats per tot arreu detectar un augment important  en partícules de Ruteni-106 a l’atmosfera. Els països més afectats eren Alemanya, Itàlia, Àustria, Suïssa y França, però es va detectar a molts més. Aquest isòtop del ruteni és radioactiu, de manera que pot representar un perill per la salut de la població i el primer que calia fer era identificar d’on havia sortit.

Una mirada als mapes on es mostraven les diferents concentracions detectades, combinada amb l’anàlisi de la direcció dels vents, suggeria que l’origen es trobava en algun indret de Rússia. Els nivells més elevats els detectaven a Europa oriental, mentre que per la banda de França, tot i que detectables, les quantitats eren mínimes. Cal dir que amb els mapes cal vigilar. El mapa que s’ha vist més vegades (el que he posat al principi) no és de nivells radioactius com podria semblar sinó de probabilitat que té cada punt per ser l’origen de la fuga. El problema era que els russos negaven que cap central seva hagués patit cap accident.

De totes maneres, com que la primera resposta de molts països és negar les evidències o inventar-se realitats paral·leles, aquesta negativa resultava poc creïble. Pots negar fins l’infinit que tinguis cap accident, però el Ruteni 106 no existeix a la natura. Només es genera en instal·lacions nuclears, sigui per reciclat de material de les centrals o expressament per fer-lo servir en alguns tractaments de radioteràpia contra el càncer o com a font d’energia per satèl·lits artificials.

D’altra banda, resultava estrany que només es detectés aquest element. Si s’hagués tractat d’un accident típic, s’haurien generat molts altres elements radioactius. La presència exclusiva de Ruteni suggeria que més que un accident s’hauria tractat d’una fuga o alguna cosa similar. Un accident després de tot, però no pas un Txernovil o un Fukushima.

Els nivells de radioactivitat eren elevats, però en principi no sembla que fossin un perill per la salut de la població. Si més no, la dels països on s’havia detectat. Altra cosa serien els habitants de les zones properes a l’origen de la fuga. Aquesta fuga que ningú reconeixia haver patit. En uns pocs quilòmetres a la rodona de la zona de l’accident, la quantitat havia de ser realment elevada!

Des de bon començament va haver-hi una instal·lació en el punt de mira de les sospites de tothom. Un indret proper als Urals  on la Unió Soviètica va construir, a finals de la segona guerra mundial, un complex amb equipaments nuclears per poder fabricar plutoni i atrapar als americans en la cursa per l’armament atòmic. Eren unes instal·lacions secretes. Tant, que durant molts anys es va negar la seva existència. L’indret va tenir diferents noms, com Txeliàbinsk-40, però ara es coneix amb el nom de Maiak. Un lloc que té el dubtós honor de ser l’indret que ha patit més accidents nuclears (un d’ells, l’any 1957, molt important) i un dels que presenten més contaminació radioactiva del planeta.

Finalment, ahir el servei meteorològic rus va confirmar la presència de nivells molt alts de Ruteni 106 en les estacions detectores de la regió de Argayash, (prop de Maiak), de manera que tot apunta cap aquelles instal·lacions. Ara bé, considerant el secretisme típic de Rússia en aquests temes, segurament passarà temps abans no s’esbrini que és el que va passar exactament.

El complicat futur del nostre tritó

dimecres, 22/11/2017

Quan apareix una noticia sobre els catalans a un diari britànic, ja comences a patir per quin merder hauran destapat. Però les coses no sempre son així, i aquesta setmana he topat amb una notícia a “The Guardian” que m’ha fet somriure. Comentaven que al zoo de Chester han aconseguit per primera vegada reproduir en captivitat exemplars de “tritó català”. En realitat, és la primera vegada que s’aconsegueix fora d’aquí, ja que al zoo de Barcelona ja ho havien aconseguit. Però entenc que els de Chester participen en el programa de recuperació d’aquest tritó.

Estrictament és el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) un petit amfibi que únicament viu en aquest racó del món. Durant molt temps es va pensar que eren exemplars despistats del tritó del Pirineu (Calotriton asper)  però l’any 2005 les anàlisis genètiques van permetre establir que es tracta d’una espècie diferent. I aquesta diferència té la seva gràcia ja que el tritó del Montseny és l’únic vertebrat endèmic del país.

Això és un problema pel pobre tritó, ja que el seu hàbitat és molt reduït. Només pot viure als rierols freds i nets del Montseny. No pot expandir-se més enllà ja que, pels organismes que requereixen viure a determinada altura, amb aigües particularment netes i amb temperatures raonablement fresques, el Montseny es com una illa. Potser haurien pogut sobreviure al Pirineu o en altres serralades, però no tenen manera d’arribar-hi pel seu compte. I ara els indrets que els serien propicis ja estan ocupats per altres espècies de tritons, de manera que el seu destí està segellat. Han de sobreviure al Montseny o encaminar-se a l’extinció.

I això és el que sembla que els està passant. El tritó del Montseny està a la llista vermella d’espècies amenaçades i amb la classificació de “En perill greu”. Només hi ha dos nivells per sobre d’aquest: “Extinta en estat salvatge” i “extinta”. Al Montseny, és a dir a tot el món, només queden uns mil cinc-cents exemplars.

El cas és que quan es va descobrir, de seguida va ser evident que l’espècie afrontava problemes greus. L’escalfament global està desplaçant a altures superiors aquells indrets on viuria còmodament. Per desgràcia, a més altura hi ha menys rierols que, a més, cada vegada porten menys aigua degut a l’esgotament dels aqüífers per les extraccions que en fem els humans. Quan va ser evident que la seva població s’anava reduint a ritme clar, es va començar un programa de salvament i es van preparar instal·lacions on poder reproduir-los amb una certa seguretat. Amb això s’ha aconseguit repoblar una mica el Montseny, però val la pena repartir esforços i la col·laboració amb el zoo de Chester ha permès que una dotzena més de tritons també hagin criat.

Val la pena fer aquests esforços per salvar una espècie que la majoria de gent no ha vist mai? De fet, hi ha molta gent que ni tan sols sap com és un tritó. Però el cas és que indrets com el Montseny són un regal que ens ha fet la natura i val la pena fer tots els esforços que calgui per preservar-lo tal com és. Amb tota la seva biodiversitat, des dels insectes fins les falgueres, passant pels arbres, les aus i els amfibis. Cada espècie que desapareix la perdem per sempre més i amb ella tot l’entramat de relacions ecològiques en que estava implicada. De vegades sembla que només interessi salvar les balenes, però la protecció del nostre planeta ha d’incloure totes les espècies, incloent els discrets tritons del Montseny.

I, per descomptat, no hem d’oblidar que reproduir-los en captivitat és del tot inútil si no salvaguardem al mateix temps el territori on han de viure.

Només funciona si qui ho fa és un home…

dimarts , 21/11/2017

De vegades llegeixes una noticia relacionada amb algun camp de la ciència i el primer que penses és que t’estan gastant una broma. És veritat que en el món científic es fan i es descobreixen coses ben estranyes, però ocasionalment això arriba a extrems insospitats. Això m’ha passat en veure una notícia (a Nature) on indiquen que el fàrmac antidepressiu més estudiat actualment, la ketamina, només funciona si qui l’administra als ratolins és un investigador home. Si qui ho fa és una dona, no es detecta cap efecte.

Ha de ser una conya! És el primer que he pensat. Però l’article en donava detalls, de manera que he aprofitat que al centre de recerca on treballo hi ha neurocientífics i els ho he preguntat. I sorprenentment, m’han dit que efectivament això s’ha presentat en un congrés i que no els semblava un disbarat. El sexe de l’investigador pot condicionar els resultats de l’experiment fins i tot en el cas que treballin exactament igual els uns i les altres. No és un problema de capacitats sinó… d’olors! Si la investigadora es posa una samarreta portada abans per un home, els resultats tornen a aparèixer. I si es fa l’experiment amb ratolins aïllats dins una capsa de manera que no olorin qui els està manipulant, la ketamina perd el seu efecte.

Cal dir que la ketamina està resultant una molècula desesperant. Inicialment es feia servir com anestèsic i també s’ha emprat com a droga al·lucinògena, però fa uns anys, i gairebé per casualitat, es va descobrir que actuava com antidepressiu. No només això. Els seus efectes eren espectaculars. Amb els antidepressius habituals calen setmanes de tractament per començar a notar alguna millora. Amb la ketamina n’hi havia prou amb mitja hora i funcionava fins i tot en pacients als qui els antidepressius clàssics no els feien res!

L’efecte era absolutament espectacular i inicialment va costar que la comunitat científica s’ho cregués. Però es van fer experiments i finalment es va poder confirmar que, efectivament, la ketamina actuava sobre la depressió molt millor que res que tinguéssim entre mans. El problema era que ningú entenia com ho feia. El seu mecanisme d’acció no tenia res a veure amb les vies conegudes. Ni dopamina, ni serotonina ni res de tot el que se sabia.

A més, aviat van començar els problemes. Les dosis, la manera d’administrar, la durada dels efectes… els resultats que s’anaven obtenint no eren consistents. De vegades anava molt bé, de vegades no. En ocasions els seus efectes duraven setmanes, en altres ocasions només dies. I ningú entenia els motius de la variació. Es van dissenyar molècules similars a la ketamina per potenciar els seus efectes i no van funcionar. De nou, no està gens clar el motiu. Ara es pensa que potser no sigui la ketamina sinó algun producte resultant de la seva degradació qui fa els efectes.

Una situació una mica desesperant. La sensació de tenir una resposta important entre mans, però que quan la vols agafar fermament sempre rellisca i s’escapa. A més, la ketamina no és innòcua. És un anestèsic amb molts efectes secundaris. Cal entendre el que fa per potenciar les accions que interessen i bloquejar els efectes nocius. Si, a sobre, els resultats depenen de si qui fa els experiments és un home o una dona, encara anirem més de bòlit.

O potser sigui una pista que podem aprofitar. Els ratolins poden respondre diferent a l’olor d’un mascle o d’una femella i això pot estar relacionat amb un nivell d’atenció o d’estrès diferent. L’estrès, com la resta d’estats d’atenció que puguin estar induïts per una determinada olor, no deixen de ser estats fisiològics del cervell. Potser la ketamina actuï només quan determinats mecanismes del cervell relacionats amb l’estrès estiguin actius. O potser només ho faci en combinació amb neurotransmisors que es generen en resposta a diferents feromones. O potser…

Sigui com sigui, i més enllà de l’anècdota de la importància del sexe de l’investigador, caldrà anar seguint els avenços que es facin en aquest fàrmac ja que, potser, estem a les portes d’un canvi important en el tractament de la depressió.

Sèpsia

dilluns, 20/11/2017

La mort de qualsevol persona que tingui una certa projecció pública acostuma a ser motiu d’especulacions. Especialment si té lloc de manera ràpida i inesperada, com ha passat aquest cap de setmana. De seguida comencen a aparèixer teories de conspiració més o menys inversemblants. És normal, sobretot si tenim en compte antecedents com el famós cas d’enverinament amb poloni que fa uns anys es va relacionar amb serveis secrets de països importants.

Però en realitat resulta inversemblant un procés letal tan ràpid?

Segons l’hospital, s’ha tractat d’un cas de sèpsia  desencadenada per una infecció al ronyó. En realitat, la sèpsia es pot desencadenar per molts tipus de microorganismes i a partir d’infeccions en qualsevol indret del cos. La sèpsia fa referència a la part final del procés, quan els microorganismes (tant poden ser bacteris o virus) ja estan afectant bona part del cos.

De totes maneres, l’important és que la causa de la mort no són directament aquests agents infecciosos sinó la resposta desmesurada que posa en marxa l’organisme per lluitar contra la infecció. És un cas de procés patològic molt greu causat per “foc amic”.

Per lluitar contra les infeccions disposem de dues eines principals. Una de molt específica i eficient, que és la resposta immunitària. El problema és que aquest és un mecanisme relativament lent. Cal que diferents tipus de limfòcits identifiquin l’agent infecciós i es preparin per generar anticossos i respostes cel·lulars contra ell. Tot això triga uns quants dies a posar-se en marxa.

L’altra eina es la inflamació. Aquesta és una resposta molt ràpida, quasi immediata, però gens específica. A la zona on es detecta la presència de microbis s’hi envien unes cèl·lules (leucòcits) que generen substàncies tòxiques per matar als bacteris de manera ràpida i expeditiva. La llauna és que també danyen les cèl·lules que hi hagi per allà. La idea és que aquesta manca de precisió és el preu que es paga per disposar d’una defensa que es posa en marxa en pocs minuts. Com que el dany serà localitzat, ja es repararà el teixit danyat després.

El perill en la sèpsia és que la presencia dels microbis pot fer que la resposta inflamatòria es posi en marxa de manera exagerada i per tot arreu del cos. Fins i tot en indrets on encara no ha arribat la infecció. És l’anomenat SIRS (Síndrome de Resposta Inflamatòria Sistèmica). En aquesta situació l’activitat dels leucòcits danya els teixits de manera tan intensa que alguns dels més crítics arriben a perdre la seva funció i el pacient entra en una situació de fallida multiòrgànica que, amb molta freqüència, acaba amb la mort. De nou: el que causa la mort no és la infecció sinó la resposta del cos enfront la infecció. I quan aquest mecanisme es posa en marxa, el procés pot ser molt ràpid ja que la característica de la inflamació és, precisament, que sigui una resposta ràpida i expeditiva.

És ben conegut que als hospitals tenen un “codi ictus” o un “codi infart” per avisar que algú presenta aquestes situacions i que cal una resposta immediata, ja que cada minut és vital. Quan per altaveu se sent “codi ictus” els equips corren a aplicar un protocol ben establert en el que és (literalment) una carrera contra la mort. Doncs bé, també hi ha un “codi sèpsia”, ja que si no s’aconsegueix aturar el procés en les primeres hores, després resulta pràcticament incontrolable.

Per exemple, una de les coses que cal fer de seguida és aplicar antibiòtics (si es tracta de bacteris) d’ampli espectre i en grans quantitats. Però això només serveix al principi ja que passades unes hores, fins i tot si s’aconsegueix matar-los, les restes dels bacteris morts continuen activant la resposta inflamatòria. Un leucòcit només detecta la presència de bacteris quan nota algunes proteïnes de la superfície d’aquests microorganismes. I encara que el bacteri estigui mort, el senyal que activa els leucòcits segueix allà.

De manera que sí. Una sèpsia pot ser un procés fulminant i desencadenat per molts tipus diferents d’infeccions. Entre elles, per descomptat, una infecció renal. Ep! Això no invalida les conspiracions que us facin més gràcia, però per desgràcia, morts fulminants per sèpsia passen amb molta freqüència a les unitats de cures intensives de tots els hospitals.

12 anys!

divendres, 17/11/2017

Com qui no vol la cosa, el Centpeus ja fa dotze anys que va fent. Em permetreu que ho celebri amb tots vosaltres. Els que passeu sovint, els que ho feu ocasionalment i els que arriben per casualitat i no tornen mai més. Mirant enrere es fa evident que en el camp de la ciència han passat moltes coses des d’aquell 2005. Poques setmanes després d’obrir el blog (aleshores estaven molt de moda els blogs!) es va enlairar la New Horizons camí de Plutó, que aleshores encara es considerava planeta. Ara ja l’ha deixat enrere i s’encamina cap altres destins. En aquell moment es coneixien unes poques desenes d’exoplanetes i ara ja en tenim catalogats milers. Les sigles CRISPR no les coneixia gairebé ningú i ara ja es fan servir a laboratoris d’arreu per manipular el DNA. Finalment es va descobrir el bosó de Higgs i es van detectar les ones gravitacionals, però seguim sense saber que coi són la matèria i l’energia fosques. Al llarg d’aquest temps l’esperança de vida ha augmentat en uns tres anys. En canvi, pel que fa al canvi climàtic sembla que seguim sense posar-nos a la feina. Quan el Centpeus va començar, la concentració de  CO2 a l’atmosfera era de 378 ppm. Ara ja hem arribat a les 404 ppm i segueix augmentant al mateix ritme. En aquests anys, entre física, química i medicina, 89 persones han guanyat el premi Nobel. Però d’aquests, només 6 eren dones. En això també queda molta feina pendent.

Però el més important és que de moment segueix sent divertit això de parlar de ciència. I com que en aquest camp sempre hi ha novetats interessants, el Centpeus encara pot anar fent camí.

Aquella curiosa satisfacció

dijous, 16/11/2017

Hi ha una mena de llegenda en el mon de la física segons la qual, un dels físics que treballava en energia nuclear a principis de segle XX va descobrir quines eren les reaccions amb les que l’hidrogen es fusionava i emetia prou energia per mantenir les enormes temperatures estel·lars. Aquell vespre va anar a donar un passeig amb la novia i ella li va comentar com de boniques eren les estrelles brillant al cel. Ell, aleshores, va respondre “Sí. I ara mateix soc la única persona al món que sap per quin motiu brillen”.

Deia que és una mena de llegenda perquè no hi ha acord en qui era aquest físic. Es parla de Arthur Eddington, de George Gamow, de Fritz Houtermans o de Hans Bethe. Tots ells van estudiar les reaccions nuclears que suposadament tenien lloc a l’interior de les estrelles, de manera que qualsevol podria ser. El més probable, però, és que tot sigui una interpretació metafòrica del que podria haver passat. L’important és que l’anècdota descriu molt bé el sentiment que s’experimenta quan ets científic i descobreixes alguna cosa. No cal que sigui un gran descobriment ni res que canviï la història de la ciència. Qualsevol petit detall que només afecta al teu camp de recerca i del que finalment en treus l’entrellat genera una sensació de triomf difícil de compartir.

Planteges la teva hipòtesi, fas uns quants experiments, mires els resultats i en un moment donat ho veus clar i entens el fenomen que tens entre mans. Pot ser que sigui el que esperaves o pot ser que sigui una cosa diferent. L’important és que saps el que passa i t’adones que fins que no ho expliquis, ningú més al món ho sap.

La veritat és que rarament ho fas sol. El més normal és que l’experiment s’hagi fet entre uns quants i aleshores és divertit la manera com es creuen les mirades de complicitat. És una sensació similar a la d’haver resolt el puzle, amb l’afegit que sou les primeres persones al món que l’han resolt. Segurament és  perquè no hi havia ningú més intentant-ho, però això és un detall menor.

De vegades pregunten quina gràcia té el ser científic. Doncs moltes, però el moment del descobriment és un dels que compensen la majoria de fracassos que hi ha hagut abans. Insisteixo en que no cal que sigui cap gran descobriment. Pots haver esbrinat a quina cèl·lula s’uneix la proteïna en la que treballaves, quin és l’òrgan que genera les partícules que havies detectat a la sang o on han anat a parar les cèl·lules que has trasplantat. Petits detalls que només representen un pas més en l’avenç en el coneixement d’aquella malaltia i que, probablement, ni arribaran a aparèixer als llibres de text. Per descomptat no impressiona gaire a la novia dir-li que ets la única persona al món que sap alguna cosa com que “els exosomes que apareixen quan s’inflama el pàncrees, en realitat venen del fetge”, però això no fa que sigui menys satisfactori.

Després l’emoció es passa. Amb sort acabes publicant els resultats i passen a engruixir el munt de coneixements i dades sobre un tema super-concret i mega-especialitzat que només interessa a un grapat d’altres científics. Però tant és. Per molt que amb el temps ho relativitzis, la satisfacció d’haver resolt el problema i haver fer el teu petit descobriment ja no te la treu ningú.

El gas inert que potser ni és gas ni és inert

dimecres, 15/11/2017

Ahir parlava de la taula periòdica de la sèrie Stranger things i esmentava l’últim dels elements que hi apareixien, l’element 118, l’antic ununocti i que des de fa un temps es va batejar com oganessó. El nom és en honor del físic nuclear rus Iuri Oganessian, que va ser el director del grup de recerca que el va aconseguir sintetitzar.

El cas d’aquest element m’ha cridat l’atenció perquè resulta que, en principi, ha de passar a afegir-se a la llista de gasos nobles. La gràcia de la taula periòdica és que ordena els elements en funció de les seves característiques atòmiques i això fa que quedin endreçats i s’agrupin amb característiques físiques i químiques similars. Els metalls en una banda, els no-metalls en una altra i els gasos nobles, aquells que no reaccionen químicament amb altres elements, a la columna del final.

Aquesta columna resultava fàcil d’aprendre quan estudiava i calia memoritzar els elements. Excepte el primer, l’heli, tots tenien noms curts i amb una cantarella similar: neó, argó criptó, xenó i radó. Ara afegir a la llista l’oganessó trenca la cadència i grinyola una mica quan els recites.

Però l’oganessó té mes curiositats. Com a bon element pesant sintetitzat, se n’ha fabricat molt poca quantitat. Després de quatre mesos de fer xocar ions calci contra àtoms de californi es van aconseguir generar tres àtoms d’oganessó. Només van caldre quaranta trilions d’intents per aconseguir tres únics àtoms que es van desintegrar en una mica menys d’una mil·lèsima de segon.

Però el més curiós és llegir quines han de ser les seves suposades característiques físiques. És evident que només amb tres àtoms, que duren menys d’un milisegon, no pots mesurar la densitat, no pots determinar el color i no pots saber a quina temperatura passa de sòlid a líquid, però a partir de la seva estructura atòmica es poden fer algunes deduccions.

Per exemple, tot i que l’oganessó està a la columna dels gasos nobles, no és del tot evident que sigui un gas. Si n’aconseguíssim fabricar uns quants litres, potser seria un producte sòlid a temperatura ambient. Un sòlid radioactiu i força perillós, però sòlid ja que en ser un àtom tan gran, els 118 electrons que l’envolten s’escamparien en una zona que no seria del tot homogènia al voltant del nucli sinó que tindria tendència a deformar-se una mica. Això faria que per una banda hi hagués més electrons que per una altra, és a dir que adquirís un cert grau de polarització. I això fa que els àtoms tinguin tendència a atreure’s els uns amb els altres i el compost esdevingui més líquid o, en casos més marcats, fins i tot sòlid.

També seria un gas inert força reactiu. Sembla una contradicció, però la realitat és que això que els gasos nobles no reaccionen químicament només és una generalització. Diguem que els costa molt i molt reaccionar, però en determinades condicions poden fer-ho. Per això, desaconsellen el nom de “gasos inerts”. Que un àtom reaccioni amb un altre només depèn dels electrons que l’envolten i de com s’organitzin, en capes (estrictament en orbitals) que tenen diferents nivells d’energia. El que passa és que quan hi ha tants electrons com en el cas de l’oganessó, els nivells d’energia de les diferents capes externes comencen a interferir-se entre elles. Al final, alguna capa que no hauria de ser reactiva passa a ser-ho per influencia d’altres capes. Això ja es nota en gasos nobles grans com el radó i sembla que en l’oganessó passaria molt més.

Tot plegat és irrellevant, és clar, però fa gràcia pensar que els químics poden anar deduint com seria un producte només estudiant la manera com es disposen els electrons al voltant del nucli dels sues àtoms.

L’error de “Stranger things”

dimarts , 14/11/2017

Sí. Jo també vaig enganxar-me durant tot un cap de setmana fent una marató de Stranger things 2. La sèrie de moda que, especialment pels que ja tenim una edat, ens regala amb un grapat de referències de la cultura americana (i per tant global) dels anys 80. Pòsters de “Tiburon” i “La Guerra de las Galaxias”, referències a “Los Goonies”, disfresses de “Los cazafantasmas” i escenes inspirades molt clarament en “ET” o “Alien”.

Tot plegat feia que, a part de la història que explica, fes gràcia anar detectant detalls que permetien donar-te un bany de nostàlgia. I, com passa sempre en aquestes coses, també resulta divertit buscar errades en el vestuari, la música, el mobiliari o… la taula periòdica dels elements!

Segurament aquest últim és un detall que només han notat els més frikis d’entre els amants de la ciència. Tot i que, com que en general el cinema i la televisió es consideren coses de “artistes”, ja es dóna per fet que el tema científic no estarà massa afinat. A la tele un científic acostuma a ser un paio, lleig i una mica raret, que mira per un microscopi i parla estrany. D’altra banda, a la classe de ciències hi ha d’haver, a més del microscopi, algun animaló dissecat i una gran taula periòdica penjada a la paret. Aquest detall és força correcte i jo recordo pòsters similars al laboratori de l’institut.

Peeeeeeeero, el pòster que han posat a la sèrie és flagrantment erroni. El problema és que la taula periòdica no és una construcció acabada sinó que es va actualitzant a mida que es van descobrint o sintetitzant nous elements. A la de la sèrie es poden veure, a la última filera, llistats els elements fins al número 118. Aquest porta el nom Uuo, corresponent al “Ununocti” amb que es va conèixer durant un temps. Ara ja te nom “Oganessó”, però això no va ser fins l’any 2016, per tant la nomenclatura Uuo  no seria incorrecta.

En canvi, una mica abans detectem que l’element 116 ja apareix amb el símbol Lv, que correspon al Livermori. I aquest no es va oficialitzar fins l’any 2011, de manera que de cap manera podia estar a la taula periòdica d’un institut dels estats Units als anys 80. També trobem l’element 109, el Meitneri (Mt), que no va rebre el nom fins al 1997. Per tant, podem estar segurs que el que hi ha posat és el pòster d’una taula periòdica de més enllà del 2000.

Direu, “quines coses de fixar-se!” i tindreu tota la raó. Això no fa que gaudís menys de la sèrie i si no ho hagués llegit per la xarxa no m’hi hauria fixat. Però segurament molts considerarien imperdonable que hi aparegués un pòster de lady Gaga o una samarreta dels Jocs Olímpics d’Atlanta 96. Doncs amb la taula periòdica passa el mateix als ulls d’un amant de la ciència.

I, mira, de pas serveix per recordar que la taula periòdica, igual que totes les construccions i coneixements científics, no és una cosa immutable sinó que s’ha d’anar adaptant als nous coneixements. Un detall que els encarregats de l’atrezzo de pel·lícules i sèries haurien de tenir present.

Mesures casolanes

dilluns, 13/11/2017

El Sistema Internacional d’Unitats, l’antic Sistema Mètric Decimal, és un dels grans invents per facilitar la vida i simplificar les coses. Fer servir el mateix tipus de mesures arreu del món i amb unitats ben establertes estalvia un munt de problemes i permet que tots tinguem clar de quina quantitat estem parlant. L’únic problema és que les unitats tenen noms avorrits, i avui en dia això és un pecat imperdonable.

Per això, sembla que als medis de comunicació es va establint un sistema de mesures alternatiu més familiar. Les unitats de mesura no són del tot estandarditzades, però això és un detall menor. L’important és evitar fer servir cap paraula mínimament complicada.

Per exemple, a les notícies, la superfície s’acostuma a expressar en “camps de futbol”. Segur que recordeu noticies d’incendis, d’infraestructures o de zones afectades per una sequera, on s’indica que l’àrea afecta equival a tants camps de futbol. Un detall a tenir en compte és que la mida dels camps de futbol no és estàndard i oscil·la entre els 90 i els 120 metres de llarg i entre els 45 i 80 d’amplada. A més, aquesta manera de parlar dóna per fet que tothom te en ment les dimensions d’un camp de futbol. Durant molt temps jo pensava en un estadi i no en el camp, i no m’acabava de quadrar res, però aquest era un error meu.

Les unitats de volum es donen en “piscines olímpiques”. Això es fa servir per parlar, per exemple, de l’estalvi aconseguit en el consum d’aigua amb determinada política o en referència al consum d’aigua d’una o altra indústria. El camp de futbol encara, però el volum d’aigua d’una piscina olímpica ja costa més d’imaginar. Mai tinc clar si una piscina és olímpica o no ni se com és la part del fons. Inclinada? Horitzontal? A quina fondària? Ho he mirat i la norma no posa límit a la fondària (mínim dos metres). Sempre acabo pensant que, simplement és una “piscina molt gran”.

Pel pes, la unitat pot ser el “Boeing 747”. Determinada plataforma petrolífera pesa com no-se-quants Boeing 747, o un nou sistema industrial té el pes d’un Boeing 747. És molt curiós perquè dubto que gaire gent tingui idea de quant pesa un 747 (178.750 quilos completament buit; 397.000 quilos a plena càrrega). De nou, el nivell de precisió és lamentable, però no deixa de ser una manera col·loquial de dir “pesa que t’hi cagues”.

Si es tracta de parlar de coses petites, el gruix d’un ”cabell humà” resulta molt pràctic. Un cabell fa menys d’una dècima de mil·límetre de diàmetre. Però, de nou, això pot variar molt depenent de la persona, l’edat i el simple fet d’estar sec o humit. Tant és. És petit i ja n’hi ha prou.

N’hi ha altres i quan comences a fixar-t’hi en vas trobant moltes. Sobres de sucre per mesurar contingut en sucre de begudes, torres Eiffel per parlar d’altures, mida de piles de CD per parlar d’informació, superfície alar del jumbo per parlar d’extensions o fileres d’autobusos per fer referència a longituds.

I mira que resultaria senzill fer servir les unitats normals. Perquè potser no les tenim gaire interioritzades, però francament, aquests altres sistemes de mesura poden semblar més propers, però tampoc és que els tinguem massa clars.