Arxiu de la categoria ‘General’

La partició d’Àfrica

dilluns, 9/04/2018

Fa uns dies va aparèixer una llarguíssima esquerda, de quilòmetres de llarg, a la zona de Kènia. De seguida es va relacionar amb el moviment tectònic que va fent que Àfrica es vagi escapçant en dues parts i que, en uns quants milions d’anys separarà la part més oriental del continent de la resta. En realitat, si mirem un mapa del continent africà, podem intuir la zona de fractura, coneguda com la vall de Rift, on apareixen un seguit de llacs i depressions en filera. Fins i tot podem adonar-nos que el mar Roig n’és la continuació i correspondria a la part que ja està submergida.

La realitat, però, és una mica més complicada. La separació de plaques continentals efectivament te lloc, però a un ritme molt lent. El Rift es va obrint a ritme d’uns pocs mil·límetres per any. I sobretot, la separació no té lloc per la superfície, sinó per l’interior del terreny. La part de l’escorça terrestre que flota sobre el magma de molt més endins. A més, en aquell indret acostuma a haver-hi molta activitat sísmica i són freqüents les petites tremolors, però l’aparició de l’esquerda no s’ha associat a cap terratrèmol rellevant. Tot plegat fa que no sigui tant clar que l’esquerda sigui una mostra palpable de la separació del continent.

Segons els geòlegs de la zona, el que ha passat està més relacionat amb un episodi de pluges intenses que han tingut i que ha fet que part del material d’origen volcànic que hi havia superficialment s’hagi anat arrossegant. Al final, el terreny de sobre s’ha quedat sense prou sustentació a sota i ha cedit, generant l’esquerda de fins a deu metres de fondària. Es veu que aquest no és un fenomen inusual per allà tot i que la magnitud d’aquesta vegada resulta notable.

De totes maneres, el fenomen de la separació en dos del continent africà no deixa de ser ben curiós. La majoria de zones per on l’escorça terrestre es va separant es troben al fons dels oceans. Son les conegudes dorsals oceàniques i en molts mapes es veuen en forma de serralades submarines que s’allarguen milers de quilòmetres. Molt rarament emergeixen a la superfície. Una part de la dorsal atlàntica que treu el nas per Islàndia en seria una excepció. En canvi, el Rift africà és una immensa zona de fractura totalment continental. A banda i banda de la vall queden visibles molts estrats geològics que han quedat elevats degut al moviment de les falles mentre el Rift s’anava obrint. Per això, la seva geologia és la millor coneguda d’Àfrica.

A la gran vall de Rift hi ha molts dels volcans africans, incloent el més conegut de tots el Kilimanjaro i el segon més alt, el mont Kenia. Això fa que bona part del terreny tingui una base de materials volcànics i que resulti relativament vulnerable a les riuades de l’estació de les pluges. També és una zona amb una diversitat extraordinària de la vida animal i per això, la imatge que tenim d’Àfrica acostuma a estar relacionada amb els grans ramats de zebres, nyus, elefants o antílops de la sabana africana. Finalment, també sembla ser on tenim les arrels els humans i la resta d’homínids que ja es van extingir, de manera que podríem dir que hi tenim un interès una mica més “personal”.

Potser aquesta gran esquerda finalment no estarà relacionada amb la partició d’Àfrica però, si més no, ha servit com un exemple excel·lent i ben visible del moviment de separació que va passant a ritme molt més lent i difícil de visualitzar. Si esperem cinquanta milions d’anys podrem veure un mar allà on ara hi ha les grans zones de pastura pels animals africans.

Justícia quàntica?

divendres, 6/04/2018

Actúa violentamente quien  lo  hace  de  manera violenta, lo que no presenta un contenido típico plenamente coincidente con actuar con violència.”

Hi ha frases que senzillament costen d’entendre. Semblen contraries a la lògica, al sentit comú i a les definicions dels diccionaris. Tot i així, abans de saltar cal recordar que cada camp de l’activitat humana genera el seu propi argot i que molt sovint es fa difícil d’entendre pels que no son del gremi. Escoltar els arguments d’un metge, un científic, un mecànic o un advocat acostuma a ser desconcertant simplement perquè no comparteixes el codi comunicatiu.

Però tot i així, resulta empipador trobar coses que semblen tan marcadament contradictòries. Coses que no encaixen amb els fets ni amb la lògica interna de l’argument. Per això s’ha discutit molt en els últims dies l’aute d’un jutge que semblava dir que pot haver-hi violència sense haver-hi violència. O que pot “haver-hi” i “no haver-hi” violència alhora. Una mena d’argument típic de la física quàntica en el que, potser, aquell gat que pot estar viu i mort alhora potser també pot ser violent i no violent simultàniament.

L’argument, però, sembla que ha quedat desmuntat i que altres membres del gremi de la justícia no l’han donat per bo. I el cas és que, segons com, era previsible que passés ja que qui ho ha fet és un jutge alemany de la província de Slesvig-Holstein. I resulta que Max Planck, el pare de la física quàntica, era un alemany nascut a Kiel, precisament la capital de Slesvig-Holstein.

De manera que si algú coneix la manera de tractar amb arguments aparentment contradictoris en els que, igual que la física quàntica les coses són i no són simultàniament, aquests deuen ser (a més dels físics teòrics) la gent de Slesvig-Holstein. Si algú del teu barri inventa una cosa tan important com la física quàntica, presumiblement t’ho expliquen a l’escola.

Altres científics importants que van participar en el desenvolupament de la física quàntica eren de països diferents però tenien una cosa en comú: parlaven alemany. Albert Einstein va viure a Suïssa, però era alemany. Erwin Schrödinger (el del gat) era de Viena. Werner Heisenberg era alemany. Un altre era en Niels Bohr, que era danès i ignoro si parlava alemany, però no em sorprendria ja que Dinamarca és el país fronterer amb Slesvig-Holstein.

Total, que si en algun lloc hi entenen de dualitats estranyes, d’arguments aparentment contradictoris i d’afirmacions que semblen desafiar el sentit comú, aquest és Alemanya. Potser per això, també resultat ser un indret complicat per fer passar com si tinguessin un suport quàntic arguments que només deuen ser argúcies semàntiques. La física quàntica va tenir èxit al seu moment però els entesos han decidit que les descripcions quàntiques dels esdeveniments que s’han de jutjar no tenen prou suport teòric.

(Per cert que això de les argumentacions quàntiques no es limiten a la justícia. Últimament també abunden les “jugades mestres” que alhora són “improvisacions destraleres”. Això que l’important no són els fets sinó el relat se’ns està anant de les mans.)

Un hivern anormalment càlid? Efectivament.

dijous, 5/04/2018

Aquest hivern del 2017-2018 serà recordat pels amants de l’esquí com un dels millors de la historia. Neu abundant i temperatures fredes que l’han mantingut impecable a tot arreu. En general ha fet un fred que pelava i ens ha recordat el significat de la paraula “hivern”. Aquest anys hem gaudit d’allò que antigament era normal i que ara gairebé ens sorprèn. Un hivern que feia fred.

Aleshores és normal sorprendre’s quan veus que els climatòlegs expliquen que ha sigut un dels hiverns més càlids des que es tenen registres. Càlid? Però si feia un fred de mil dimonis i hem tingut neu a cabassos!

Això ens recorda que quan parles de l’escalfament global, el que passi a casa teva té poca importància. Que els canvis globals han de ser això: globals, i que per esbrinar com van les coses necessites dades de tot arreu del planeta. I en el cas de la Terra, resulta particularment importants les dades de temperatura a les zones polars. Doncs el cas és que mentre aquí teníem molt fred, a l’Àrtic ha fet un dels hiverns menys freds que es recorden.

Una de les coses que cal recordar sobre el canvi climàtic és que no es tracta simplement d’un progressiu augment de les temperatures. A la vida real, les coses sempre són més complicades del que sembla. Si la temperatura del planeta augmenta, molts dels equilibris que controlen els corrents d’aire, els moviments de les masses d’aire fredes i calentes i la manera com es distribueixen els gradients en les temperatures des del pol fins l’equador, quedaran alterats.

El normal era que grans bosses d’aire extremadament fred quedessin retingudes als pols, amb determinades oscil·lacions que podien arribar fins latituds baixes i generar onades de fred, però que no deixaven de ser extensions de la massa d’aire fred dels pols. Amb l’escalfament global, els límits d’aquest sistema es van afeblint i la bossa d’aire fred deixa d’estar confinada al pol i es pot desplaçar, desfer-se, trencar-se i permetre que l’aire comparativament més calent de zones més meridionals arribi a l’Àrtic. Això fa que el gel es desfaci molt més de pressa i accelera tot el procés encara més.

Per fer-nos una idea de com de destacada pot ser la situació pensem que aquest any la temperatura a l’Àrtic ha arribat a ser més de vint graus per sobre del normal. I que hi ha hagut dies en els que la temperatura de l’aire estava per sobre dels zero graus. Al Febrer! Durant l’hivern Àrtic, temperatures per sobre del punt de congelació de l’aigua…

Aleshores s’entén que la superfície de gel sigui cada vegada més i més petita. I tampoc ens ha de sorprendre, ja que si seguim abocant gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera, el més previsible és que obtinguem un efecte hivernacle.

De manera que gaudim d’aquest hivern i d’aquesta primavera anormalment normals. N’hi ha prou de fer una ullada a les gràfiques de temperatures a la zona polar per entendre que previsiblement en tindrem cada vegada menys vegades.

Inversió en ciència

dimecres, 4/04/2018

A Madrid es van presentar els pressupostos generals per l’Estat de l’any 2018 i, com és natural, tothom ha començat a mirar quins canvis hi ha a les partides que els afecten. Si ets científic, toca mirar com va el finançament de la Recerca, situada sota les sigles I+D+I, de Investigación, desarrollo e innovación, que la veritat es que sonen molt bé.

En realitat és una mica desconcertant i segons els medis que miri topo amb xifres una mica diferents. Imagino que segons si s’inclou la despesa en recerca militar es pot parlar d’un increment del 5.4% o del 8,3%. Això cal agafar-ho amb calma ja que és un increment sobre el percentatge de l’any anterior. Si parteixes d’un 1 %, un augment del 8 % resulta al final en un 1,08%. Al final la xifra de despesa prevista en recerca i innovació està al voltant dels 6300 milions d’euros.

En tot cas, detecto un poc interès general en aquestes xifres. Primer perquè ja es veurà si s’aproven, però sobretot perquè, fins i tot si s’aprovessin, el més probable és que tot plegat sigui un valor irreal. Des de fa ja uns quants anys, la xifra prevista per dedicar a la ciència és una dada poc rellevant ja que quan arriba el final de l’any, resulta que no s’ha gastat. I no en una petita part, no. L’any passat només es va executar un terç del que estava previst.

De manera que s’imposa el pensar que tant se val la xifra que aparegui ara. Com si es diu que triplicaran la despesa prevista en ciència. Si al final no es fan servir aquests diners, tot plegat acaba quedant en un exercici de pura fantasia. A més, una fantasia depriment ja que de bon començament el pressupost és minso. La mitjana europea de despesa en ciència i tecnologia és del voltant del 2 % i en països d’aquells que un pensa que caldria imitar hi destinen gairebé el 3 %, més que res perquè saben que la ciència no és una despesa sinó una inversió. En canvi, a Espanya la despesa frega un trist 1 %.

Un 1 % del que, si fem cas de l’experiència dels últims anys, al final és quedarà en un terç o menys.

És difícil no pensar que, sota una capa de maquillatge feta de promeses i declaracions sobre com d’important és la I+D+I, la realitat és que pels qui controlen la despesa als ministeris la ciència té una valoració més que pobre. Aquell “que inventen ellos!” que va deixar anar Unamuno està fermament arrelat a la consciència i un país que actua d’aquesta manera té un futur molt pobre.

L’atenció materna és rellevant, però NO modifica el codi genètic

dimarts , 3/04/2018

La manca d’atenció materna en les primeres setmanes de vida altera el codi genètic”. Una notícia que va ocupar un indret destacat a les seccions de ciència de molts medis de comunicació fa uns dies. És comprensible ja que lligar una cosa tan bonica com les atencions maternes, l’amor de la mare, amb el mateix DNA del fill resulta irresistible. Per desgràcia, tanta irresistibilitat va fer que es passessin per alt alguns detalls importants.

El primer. El codi genètic no el canvia ni l’amor de la mare ni res de res. És un error molt freqüent confondre el genoma amb el codi genètic. El codi genètic és un codi. Un sistema per llegir i interpretar la informació continguda al DNA. Els gens són les instruccions perquè la cèl·lula pugui fabricar proteïnes, però les molècules que formen el DNA i les proteïnes són diferents. Nucleòtids en el cas del DNA i aminoàcids en el cas de les proteïnes. Els biòlegs tenien clar que l’ordre en que estaven units els nucleòtids en un gen indicava l’ordre en que calia posar els aminoàcids en la corresponent proteïna. Als anys seixanta, el gran tema de la biologia va ser desxifrar el codi genètic. Això volia dir, descobrir quina seqüència de nucleòtids corresponia a cada aminoàcid.

Al final es a descobrir i ara el codi genètic es troba en forma de tabla a tots els llibres de biologia. Allà pots veure que tres adenines seguides (AAA) correspon al aminoàcid lisina, o que la combinació (CGA) indica que cal posar una arginina. Només és un maleït codi. Una correspondència entre un sistema de lectura (del DNA) i un altre (de les proteïnes). I resulta que és el mateix per nosaltres, els escarabats, els rovellons, els dinosaures, les falgueres i tots els éssers vius de la Terra. Mai no canvia!

Aleshores, que és el que van trobar que canvia si la mare para poca atenció a la cria?

La resposta directa i difícil d’entendre és que canvia el nivell de mobilització de retrotransposons i el grau de metilació en indrets d’unió YY1 d’algunes zones de l’hipocamp de les cries.

Molt bé. I això que vol dir?

Doncs que encara que acostumem a tenir la imatge del DNA com una llarga i estàtica seqüència de nucleòtids, la realitat és que és una estructura més dinàmica del que sembla. En particular, tots tenim unes coses anomenades “transposons”, que són fragments del DNA que “salten” (es transposen) d’una banda a l’altra de la cadena. Poca broma perquè quasi la meitat del nostre DNA són transposons. I si mirem les plantes, encara n’hi ha més. El 90% del genoma de l’arròs no són els gens de l’arròs sinó transposons. D’aquests elements n’hi ha de varis tipus, i uns d’ells, probablement emparentat amb alguns virus, s’anomenen retrotransposons.

El cas és que es mouen, es copien i es tornen a col·locar en altres indrets del DNA. El que van fer els investigadors va ser analitzar quin efecte tenia el fet de rebre més o menys cura per part de la mare sobre el grau de mobilitat dels retrotransposons d’una part del cervell. Per fer-ho van agafar ratolins femelles i van separar les mares cuidaven molt les cries d’aquelles que passaven d’elles. Hi ha una idea molt romàntica sobre com les mares cuiden les cries, però la vida real és una mica diferent. Per exemple, en rates i ratolins, no és gens infreqüent que la mateixa mare es cruspeixi les cries que no pot mantenir i així es pot assegurar que algunes tirin endavant.

El cas és que una vegada separats els grups, van analitzar els retrotransposons del cervell de les cries i van trobar que en un cas n’hi havia més que en l’altre. Com més els cuidava la mare menys salts de retrotransposons detectaven.

Interessant? És clar! Tot i que tampoc cal exagerar. Els estímuls ambientals tenen efectes sobre el DNA, sobre les alteracions epigenètiques, sobre la manera d’expressar-se i, sembla, sobre el moviment dels transposons (però NO sobre el codi genètic!). De totes maneres, caldrà confirmar l’estudi i anar amb peus de plom abans de fer el salt dels ratolins als humans. Els ratolins tenen molts més transposons que els humans, de manera que no ens atabalem ni comencem a assenyalar les pobres mares com a responsables dels canvis que tinguem al genoma.

Crater II i altres galàxies veïnes

dimecres, 28/03/2018

La Via Làctia és la nostra galàxia. L’agrupació de dos-cents mil milions d’estrelles que viatgen plegades per l’espai i que constitueixen l’illa còsmica en la que el nostre Sol fa la seva vida. Però la Via Làctia no està sola sinó que forma part d’un grup de galàxies unides per la força de la gravetat i que es desplacen per l’univers com un grup consolidat. Andròmeda és l’altre gran galàxia d’aquest “grup local”, però n’hi ha un grapat més.

Ara bé. Al voltant de la Via Làctia hi ha una sèrie de galàxies més petites que van orbitant al seu voltant. Formarien un subgrup totalment depenent de la nostra. Les dues més conegudes serien els núvols de Magallanes, que són visibles a ull nu si et trobes a l’hemisferi sud. Però n’hi ha més. En realitat bastantes més. Per ara en coneixem cinquanta nou! I segurament la xifra seguirà augmentant. Les dues últimes en incorporar-se a la llista, anomenades Carina II i Carina III, es van descobrir aquest gener.

De totes maneres, una de les galàxies que va causar més sensació va ser l’anomenada “Crater II”. Aquesta galàxia va passar totalment desapercebuda fins l’any 2016 però quan la van identificar va resultar ser relativament gran i propera. De fet és la tercera més gran de totes les que orbiten la Via Làctia. Aleshores, com era que ningú l’havia detectat?

Doncs perquè Crater II va resultar ser una galàxia extremadament fosca i feble. Les seves estrelles no estan agrupades en un nucli central molt brillant com acostuma a passar sinó que estan tan disperses que en realitat es fa difícil definir amb precisió els seus límits.

Viure en algun planeta situat en aquestes galàxies veïnes ha de ser ben curiós. Al cel han de veure la Via Làctia com una taca brillant molt més destacada del que nosaltres podem veure. Si mirem al cel, gairebé tot el que observem forma part de l’interior de la via làctia. Només Andròmeda i els núvols de Magallanes en son aliens i per la mida i la distància, no destaquen especialment. Però des de les galàxies veïnes, la comparativament molt més gran Via làctia hauria de ser ben visible i tot un espectacle al firmament d’aquests mons alienígenes.

Esperança de vida

dimarts , 27/03/2018

La recent mort de l’Stephen Hawking va fer que, com era previsible, es repassés la seva obra i la seva trajectòria vital. Per descomptat, la malaltia que l’afectava ha sigut àmpliament esmentada i en moltes ocasions s’ha destacat una dada curiosa. Quan li van diagnosticar tenia vint-i-un anys i els metges li van donar uns tres anys de vida. Malgrat això, va viure fins als setanta-sis, que vindria a ser, gairebé, una vida de durada estàndard per un home.

Però aquesta dada, tot i que fa gràcia i val la pena remarcar-la, no resulta tan estranya. És una situació similar a la de sorprendre’s que algú visqués fins als noranta anys en l’època medieval, quan l’esperança de vida era de poc més de trenta. El problema és oblidar que l’esperança de vida només és un valor estadístic, i mai hem d’oblidar com cal entendre les estadístiques.

Tot i que és una mica més complicat, una aproximació senzilla vindria a dir que si per determinada malaltia l’esperança de vida és de tres anys, podem esperar que la meitat dels pacients es morin abans de tres anys i l’altra meitat ho facin després. Quant de temps després? Ah…! Això no se sap. Pot ser molt després. Igual que els que moren abans pot ser un dia abans dels tres anys o un dia després del diagnòstic. I, de nou, cal no oblidar que parlem de valors estadístics. D’entrada no acostuma a haver-hi manera de saber en quina de les dues meitats et trobaràs tu.

Per tant, que algú visqui més anys dels que indica l‘esperança de vida no és estrany. La meitat dels pacients ho aconsegueixen. I alguns viuen molt i molt temps. A més, com que com més temps sobrevisquis, més oportunitats tindràs de gaudir de nous tractaments, la cosa cada vegada serà més prometedora. D’altra banda, la majoria de malalties no es presenten de la mateixa manera. Hi ha formes més o menys greus, organismes que presenten més o menys resistència, no totes afecten sempre als mateixos òrgans… al moment del diagnòstic es difícil preveure com progressarà en cada cas individual. Per això, és més aviat infreqüent que els metges es mullin amb els anys que donen de vida a un pacient. El que passa és que quan esmenten alguna xifra estadística, immediatament s’interpreta com els anys que m’han donat a mi. Una interpretació errònia, comprensible, però errònia.

Això dels valors mitjans té els seus secrets i els seus absurds. Sovint es diu que si es pregunta a la gent descobrirem que hi ha dos valors dels que tothom afirma que esta per sobre de la mitjana: El coeficient intel·lectual i la mida del penis. En realitat, la meitat de la població ha de tenir un CI de menys de 100 i la meitat dels homes de per aquestes contrades ha de tenir un penis de menys de tretze centímetres. Però intenta trobar algú que ho reconegui!

Refugi ocasional

dilluns, 26/03/2018

És com una illa isolada on buscar refugi durant les tempestes. Endinsar-se en el coneixement científic resulta gratificant per sí mateix, pel plaer d’aprendre coses noves, d’entendre com és el mon que ens envolta, pel gust de fer un esforç intel·lectual que et recorda que encara pots fer servir les neurones. I també perquè tens unes regles de joc més o menys clares en les que la principal regla és no fer trampes. Una de les coses més tristes de les pseudociències, dels gurus de nutricions esotèriques o dels xarlatans que es fan passar per sanadors, és la manera com trenquen les regles del joc i enlloc de dades i arguments esgrimeixen falsedats i fal·làcies

Aquest racó de repòs espiritual intel·lectual que ofereix el coneixement científic el trobo particularment útil en temps convulsos, quan la major part de les declaracions que sents als medis de comunicació traspuen falsedat, cinisme, engany i interessos. Quan escoltes defenses aferrissades d’arguments que són manifestament falsos però que qui els empra pot fer-ho tranquil ja que sap que no tindrà cap penalització per fer-los servir. Quan sent proclames plenes de menyspreu per unes o altres opinions i quan tenir al darrera el poder, la força i la manca d’escrúpols fa que els nivells de rancúnia que destil·len algunes xarxes socials esdevinguin irrespirables.

Aleshores, refugiar-se una estona en la ciència és com una alenada d’aire fresc. Les lleis de la física no es poden tergiversar sota interpretacions imaginatives de la realitat. Les proporcions en que els gens es transmeten no depenen de les relacions de poder entre personatges amb més poder que coneixements. Les equacions no donen resultats diferents segons les afinitats de qui faci els càlculs. La gent no es fa fotografies absurdes a l’interior d’una cèl·lula. I les paraules que fem servir volen dir exactament el que volen dir i no allò que ens va be en un moment donat.

Oh! És clar que després hi ha la ciència de la vida real. No gaire diferent que altres camps de l’activitat humana, des de la literatura fins la judicatura. Enveges entre col·legues, poderosos que s’aprofiten del seu estatus, ignorants que no saps com van aconseguir treure oposicions que els han obert la porta a càrrecs que exerceixen indignament, el que són brillants però massa discrets, els qui menteixen per progressar, els que van amb el lliri a la ma i creuen que pel fet de tenir raó els la donaran… Totes les actituds humanes amb les seves misèries i les seves grandeses, però no parlo d’això sinó de la part “abstracta” de la ciència.

No cal dir que aquest refugi el pots fer servir ocasionalment ja que no tindria sentit aïllar-se del que passa al teu voltant. Però és una sort disposar d’aquest comodí. Altres trobaran refugi en l’art, la música, la gastronomia o el que sigui, però en tot cas la ciència també és una opció.

Un llibre en territori estrany

divendres, 23/03/2018

La ciència és un tema que interessa en general però que no sempre està ben representada a la societat. Molts diaris tenen una secció de ciència, però també és veritat que freqüentment costa de trobar i està oculta per la secció de societat, cultura, o alguna altra de més renom. Altres ho tenen més clar i apareix sense problemes, sovint agrupada amb”salut”. Això ho veiem a diaris com el Washington Post, al The Japan Times o a el Mundo. I és una barreja assenyada ja que les millores en temes de salut acostumen a requerir una bona quantitat de ciència.

Però en altres situacions la cosa ja trontolla i la ciència la trobes amb companys de viatge desconcertants. Amb la publicació del llibre de les 100 preguntes sobre el càncer, m’he trobat que l’he vist a més d’una llibreria en indrets que catalogaria de sorprenents.

Per exemple, no hauria esperat trobar-lo envoltat de llibres sobre acupuntura, dietes detox, Reiki o tractaments holístics per transmetre energia al DNA ancestral, però passa amb més freqüència del que semblaria. Probablement part de l’explicació sigui que hi ha més, moltíssims més, títols sobre aquesta mena de temes que no pas sobre ciència o salut serioses.

Això genera una roda perversa. Si quan es parla de ciència i salut, el que es posa damunt la taula són fantasies pseudocientífiques i si els llibres que hi ha a les prestatgeries marcades sota el lema “salut” són més aviat d’autoajuda o d’esoterisme, la ciència de veritat acaba per quedar arraconada i tothom acaba associant ciència amb aquests temes. Com que dins del “tothom” hi ha els llibreters, el tema es va mantenint. El mateix deu passar amb els periodistes. Potser tampoc sigui tan greu i la societat prefereixi fantasies agradables a realitats més incomodes. La llei de la oferta i la demanda.

De totes maneres, se’m farà estrany anar trobant el llibre a una secció que jo catalogaria de moltes maneres, però no de medicina i/o ciència. Suposo que m’hi hauré d’acostumar. Ep! No sempre és així, però quan passa la veritat és que fa molta gràcia (millor prendre-ho amb humor).

Silfi; la primera extinció documentada

dijous, 22/03/2018

Hi ha històries que es repeteixen una vegada i altra, però sempre hi ha una primera vegada. Al menys una primera de la que en tenim constància. Doncs en el cas d’espècies extingides directament per culpa dels humans, el primer cas documentat probablement sigui el d’una planta anomenada Silfi i que els antics romans van sobreexplotar fins fer-la desaparèixer.

El silfi era una planta autòctona de la Cirenaica, la zona de l’actual Líbia. En aquell temps no era tan desèrtica com actualment i la planta es podia trobar en una franja d’uns cinquanta quilòmetres d’ample i uns dos-cents quilòmetres de llargada, tot seguint la línia de la costa. Creixia de manera salvatge i tots els intents per conrear-la van fracassar, de manera que els habitants de Cirene s’havien d’acontentar recollint-la del camp.

Però era una feina molt rendible i, de fet, era una de les principals fonts d’ingressos de la ciutat. El silfi valia gairebé literalment el seu pes en denaris de plata ja que tenia un grapat d’aplicacions tant en la cuina com a la farmaciola. Se n’aprofitaven les plantes, les arrels, la tija i, sobretot, la resina que deixava anar, que en aquell temps anomenaven “laser” o “laserpicium”. També deien que el bestiar que s’alimentava amb silfi tenia una carn més saborosa. I com a medicament el feien servir per tractar malalties de la gola, la febre i, sobretot, com anticonceptiu, avortiu i inductor de la regla.

La planta era coneguda pels grecs i Teofrast, un deixeble d’Aristòtil, ja en va fer alguna descripció. També ens han arribat dibuixos i monedes amb la planta gravada. I és que era tan important pels habitants de Cirene, que la tenien afegida a les seves monedes.

Però amb l’arribada dels romans, el seu consum es va disparar i malgrat les mesures que es van prendre per limitar la seva explotació, el poc seny, el mercat negre i l’ambició típicament humana, van fer que acabés per desaparèixer. L’any 50, van enviar un exemplar a Neró que, segons Plini el vell, ja era l’únic que havien pogut trobar a tota la Cirenaica. Mai més se’n va trobar cap altra. Durant un temps es van fer servir succedanis de menor qualitat i finalment es va deixar córrer.

D’intents per trobar-ne o, simplement per identificar-la ja n’hi ha hagut uns quants. A partir de les descripcions es pensa que es deuria tractar d’una espècie del gènere Ferula. Hi ha qui pensa que podria ser alguna de les espècies que encara existeixen i simplement no sabem identificar el que tenim davant dels nassos. Però això sembla improbable. Amb el valor que tenia, els antics romans no els hauria passat per alt.

Sigui com sigui, no deixa de ser intrigant preguntar-se quin gust tindria el famós silfi. El més probable és que no ens agradés ja que, malgrat les similituds, a la cuina romana es valoraven sabors que ara ens semblarien massa estranys o forts. Qüestió de costums, és clar. Però difícilment ho podrem verificar. Del silfi ja només en queden gravats a les monedes, dibuixos als escuts heràldics, lloances als textos antics i una lliçó sobre com cal tractar el que la natura ens ofereix. Una lliçó que sembla que no aprenem de cap manera.