Arxiu de la categoria ‘General’

Defenses contra microbis

dimecres, 21/03/2018

Entre les moltes curiositats dels ornitorincs, que realment en són moltes, n’hi ha una de poc coneguda. Les femelles ponen dos o tres ous dels que neixen unes cries extremadament desvalgudes. Com que són mamífers, han de mamar, però les femelles no tenen mugrons. La llet surt per uns porus i les cries la llepen de la superfície del cos de la mare, entre els pels i uns solcs a la pell per on s’hi acumula una mica.

Això vol dir que les condicions de neteja de la llet que prenen són, com a mínim, discutibles. Junt amb la llet s’empassaran brutícia, microbis i tot el que hi hagi enganxat als pels del cos de la mare ornitorinc. Un problema rellevant per unes cries que neixen sense gairebé sistema immunològic. Ah! Però la natura és sàvia (de vegades ho és) i ha dotat al sistema d’alimentació dels petits ornitorincs d’un sistema de defensa prou arregladet. La llet de la mare incorpora una petita proteïna amb una potent activitat antimicrobiana. La mateixa llet disposa del sistema per eliminar bacteris. Com que l’estructura d’aquesta proteïna es plena de cadenes recargolades com si fossin rinxols, l’han batejat com “proteina Shirley Temple“en honor a l’actriu.

En realitat això no és tan estrany i des de fa un temps s’està treballant en identificar sistemes per eliminar bacteris més enllà dels clàssics antibiòtics fets pels fongs. Els que s’anomenen “pèptids antimicrobians” estan apareixent en organismes i sistemes d’allò més diversos.

Per exemple, la sang dels cocodrils és particularment efectiva liquidant microbis. D’allà hi ha extret uns quants pèptids amb diferents activitats contra bacteris i virus. La del drac de Komodo també resulta rica en compostos similars. I hi ha unes granotes que fabriquen els seus propis pèptids per defensar-se dels microbis. Molts animals que viuen en ambients on les infeccions serien molt probables, sobreviuen gracies a disposar d’un ventall de pèptids antimicrobians d’allò més variats i amb noms poc coneguts; catelicidina, hepcidina, copsina, aureina, histatina i molts altres.

Alguns, com la catelicidina o la histatina, també els fabriquem nosaltres mateixos i ja fan la seva feina eliminant bacteris de la pell o de la saliva. És bo recordar-ho perquè de vegades sembla que els humans som uns éssers desvalguts que no podem sobreviure sense tecnologia i civilització. La tecnologia i el coneixement milloren molt la supervivència i la qualitat de vida, però la nostra fisiologia ens permet defensar-nos de molts microbis amb una certa eficàcia. Potser no ens cal la mena de defenses que eviten que les ferides dels cocodrils s’infectin immediatament, però també tenim defenses adaptades al sistema de vida dels homínids.

Aquests pèptids no són antibiòtics en el sentit tradicional, però la seva activitat antimicrobiana pot resultar de molta utilitat a mida que els antibiòtics vagin perdent activitat per culpa de les resistències. Amb el temps també apareixeran resistències als pèptids antimicrobians, però tot aquest temps que haurem guanyat.

Quan pi no val 3.1416

dimarts , 20/03/2018

El nombre més famós de les matemàtiques és, amb tota probabilitat, pi. La coneguda xifra de 3,1416, que en realitat és una mica més llarga (3,141592653589793238462643383279….). De fet, en ser un nombre irracional, podem anar afegint decimals fins l’infinit (aquí teniu el primer milió de xifres). Per sort, a la vida real no cal afinar tant i amb els primers que ens sabem de memòria n’acostuma a haver prou.

Com tots sabem, pi és la relació que hi ha entre el perímetre d’una circumferència i el seu diàmetre. I la gràcia és que tant és la mida de la circumferència. La relació entre perímetre i diàmetre es manté, de manera que pi serveix per totes les circumferències imaginables…

O potser no.

En realitat, afirmar que pi sempre val 3.1416… no és exacte. En determinades condicions pi pot tenir valors diferents. Per allò que l’infern es troba en els detalls, quan parles del valor de pi en teoria cal especificar en quina mena de geometria ens movem. El clàssic valor de pi només és correcte en la geometria euclidiana. Com si diguéssim, en el pla de dues dimensions de tota la vida. Però de geometries n’hi ha altres, i aleshores les coses esdevenen interessants.

Per exemple una geometria corba seria la que tindríem en una superfície esfèrica. En aquestes condicions les coses funcionen diferent de la geometria plana a la que estem acostumats. Unes línies paral·leles s’acaben trobant, els angles d’un triangle no sumen cent vuitanta graus,…. i pi no te valor 3.1416. De fet, en aquesta geometria el valor de pi varia segons la mida de la circumferència!

Imaginem una esfera, com la Terra. Si volem saber el valor de pi d’una circumferència que passa per l’equador hem de dividir el perímetre pel seu diàmetre. Com que parlem d’una geometria corba, el diàmetre serà la línia que va des de l’equador fins al pol (que és on trobaríem el centre de la circumferència) i torna a baixar per l’altre costat fins l’equador de nou. I com que aquesta línia és exactament la meitat de l’esfera, és a dir la meitat del perímetre, la relació entre perímetre i diàmetre, no serà 3.1416 sinó 2.

Ara bé, si la circumferència no és exactament a l’equador de l’esfera, la proporció no es mantindrà i el valor de pi anirà variant.

Per això, quan diem el valor de pi, hauríem d’especificar que parlem del cas d’una geometria euclidiana. No ho fem perquè, a no ser que siguis un matemàtic treballant en coses molt complicades, és poc probable que t’estiguis referint a geometries no-euclidianes. A la vida normal considerem que el món, que l’univers, és euclidià i anem fent.

De totes maneres, això que l’univers és euclidià encara no està del tot clar. El problema de la curvatura de l’univers encara està obert. Té tota la pinta de ser efectivament euclidià, és a dir, amb una geometria plana. Però podria ser que fos corbat o hiperbòlic a gran, grandíssima escala. Si fos així, ens semblaria pla només perquè el grau de curvatura és tan extremadament petit que resultaria indetectable.

En tot cas no se si hi ha alguna religió que consideri que l’univers és pla perquè al creador li feia il·lusió que el nombre pi tingués un únic valor (per molt extravagant que aquest resulti ser). Sigui com sigui, si un dia viatgeu per l’espai-temps i us perdeu per universos paral·lels, una de les maneres per saber on heu anat a parar serà mirar el valor de pi. Si no és 3.1416 voldrà dir que no esteu al nostre univers.

L’astronauta que es va convertir en un alienígena

dilluns, 19/03/2018

La notícia era per saltar de la cadira. Deien que l’astronauta Scott Kelly havia tornat de la seva estada d’un any a la Estació Espacial Internacional convertit en una mena d’alienígena, un organisme que ja no pertanyia a l’espècie humana. El més curiós era que molts medis de comunicació ho deixaven anar sense gaire sorpresa i ho acceptaven amb moderada tranquil·litat.

Bé. En realitat la notícia no estava plantejada exactament així. El que deien era que el seu DNA havia canviat i ja no era igual que el del seu germà bessó que s’havia quedat a la Terra. El detall important, que faria esgarrifar a qualsevol biòleg, era que aquest canvi afectava al 7% dels gens de l’astronauta.

Sembla poc? Doncs és una barbaritat monstruosa! Per fer-nos una idea, es considera que la diferència entre tots els humans és d’un 0,1 %. I la que hi ha entre humans i ximpanzés és de menys del 4%. Si a l’astronauta li han canviat un 7% dels gens vol dir que directament ha passat a formar part d’una espècie nova. I una espècie no gaire propera als humans. Una mica més i estaria a nivell dels gats, dels que ens diferenciem en al voltant del 10 % del genoma.

Per descomptat, el que afirmaven era impossible. A part que una alteració sobtada del 7% en el genoma causaria la mort immediata de l’organisme. Però és que la informació original, sembla que explicada de manera confosa, no deia això. El que ha canviat en un 7% és la manera com s’expressen els gens, és a dir, el ritme i la manera com les cèl·lules fan servir la informació genètica. Però això no és gens estrany. En realitat passa constantment. Al genoma hi tenim la informació que les cèl·lules necessiten fer servir en totes les situacions imaginables. Si ens estressem, posem en marxa els gens que faran que fabriquem hormones com el cortisol. Si fem exercici, activarem els gens necessaris per fabricar nova musculatura. Si tenim una hemorràgia, els gens necessaris per fabricar més sang començaran a funcionar a tot ritme… No tots estan actius tota l’estona.

El que ha canviat a l’astronauta no és el seu genoma sinó la manera com el fa servir. I això no resulta estrany després de passar un any a l’espai. Una situació que podem catalogar, com a mínim, d’estressant. El detall rellevant és que aparentment no havia tornat a recuperar uns nivells d’expressió similars als del seu germà bessó. No podrien ser idèntics ja que fins i tot els germans bessons tenen diferències subtils en el genoma. Si més no, tenen canvis epigenètics diferents. Això vol dir que algunes “marques” químiques que apareixen al DNA no són les mateixes. En el cas dels bessons astronautes, el nivell de canvis en les marques epigenètiques es veu que ha augmentat força. Però, es clar, això no és el mateix que tenir els gens canviats o mutats.

La informació interessant era veure que eren aquest 7% de gens que no havien tornat a la normalitat. Han resultat ser gens implicats en la resposta immune, la reparació del DNA (ai!), la formació de l’esquelet i la resposta a la falta d’oxigen. Son coses que poden semblar raonables considerant l’any que ha passat i representen una informació molt valuosa cara a saber com caldrà preparar astronautes per viatges realment llargs. D’altra banda, és segur que ha patit mutacions ja que ha estat exposat mot temps a un ambient on la radiació còsmica l’haurà afectat. Però d’aquí a tenir alterat un 7% dels seus gens hi ha tot un món d’interpretacions de les paraules.

El desequilibri entre el mar i el cel.

divendres, 16/03/2018

S’ha dit moltes vegades que coneixem millor les superfícies de la Lluna o de Mart que el fons del mar. És una mica absurd ja que el fons més profund de l’oceà està a només onze quilòmetres de la superfície, mentre que les planúries de la lluna les tenim a uns tres-cent vuitanta quatre mil quilòmetres. En realitat, no és tant absurd ja que resulta més fàcil moure’s per l’espai que no per un medi com l’aigua. Però evidentment aquest no és l’únic motiu que explica que a la Lluna hi ha arribat dotze persones, el fons de la fosa de les Mariannes només l’han visitat tres. Per cert, tots homes.

Com en quasi tot, el que marca la diferència és la quantitat de calers que es posen sobre la taula. El que invertim en recerca i exploració espacial és molt superior al que gastem en recerca i exploració marines. Els Estats Units, per exemple, destinen més del triple de diners a l’espai que als mars. I els europeus invertim vint vegades mes en despesa espacial que en despesa marina. Amb això és fàcil veure que una de les exploracions ho te millor que l’altra.

Però és ben curiós, ja que explorar i entendre el que passa a la Lluna de ben segur que tindrà menys impacte sobre les nostres vides que no pas el que passa als mars. Potser en futures generacions la cosa canviarà, però de moment hem de viure al planeta Terra, que té una superfície essencialment oceànica. Del que passi al mar en depèn bona part del menjar que ens arriba al plat, la totalitat de la pluja que fertilitza els nostres camps, la meitat de l’oxigen que respirem, el marge de temperatures en el que vivim i l’indret on van a parar moltes de les deixalles que generem. En uns temps en els que l’impacte dels humans sobre el medi que els envolta ha esdevingut global, pensar que podem passar per alt els coneixements sobre el medi marí és ridícul.

Per tal que els humans puguem colonitzar altres planetes (cosa que actualment vol dir colonitzar Mart) cal especular en sistemes per adaptar-los a les nostres necessitats. Aconseguir que hi hagi aigua superficial, una atmosfera respirable, vegetació i un ecosistema mínimament complex, un gradient de temperatures raonable… És el que se’n diu “terraformar” el planeta. Això només es podrà fer amb un plantejament col·lectiu que impliqui diverses generacions. Però al ritme que van les coses, segurament serà molt més urgent trobar la manera de “terraformar” la Terra ja que la nostra activitat va empenyent les condicions del planeta cap a unes altres que no ens seran tant favorables. I per fer això, que hauria de resultar molt més senzill, necessitem “entendre” els oceans.

Històricament s’han vist els mars simplement com una font de recursos i un abocador que es consideraven virtualment infinits. Per això, la pressa per estudiar-los era més aviat moderada. Ara sabem que ni són infinits ni la seva importància es limita a la pesca i al petroli que hi ha al fons. Potser ja es hora que entenguem les conseqüències d’aquest fet i posem fil a l’agulla.

Ep! I per descomptat, això no vol dir que retirin diners de l’exploració espacial per dedicar-los al mar. Segur que es poden retirar de despeses molt menys profitoses per la humanitat en general.

Tuberculina, tuberculosi…

dijous, 15/03/2018

Un bon costum, (un excel·lent costum!) és deixar als experts la interpretació dels resultats de les proves analítiques. El motiu és que resulta molt fàcil malinterpretar resultats, subestimar o sobreestimar riscos i, en general, treure conclusions incorrectes. Hi ha proves que tenen uns marges molt crítics i altres que presenten molta variabilitat. Algunes són extremadament fiables i altres donen massa falsos positius o falsos negatius. I algunes tenen noms que semblen que volen dir una cosa, però en realitat n’indiquen una de diferent.

Una que acostuma a generar error és la prova de la tuberculina. Aquest és un test que es fa amb relativa freqüència per saber si algú ha estat en contacte amb el bacteri que causa la tuberculosi. Dit així sembla que serveixi per saber si algú pateix tuberculosi, però no és ben bé així ja que pots haver estat en contacte amb el bacteri i no estar malalt. De manera que un resultat positiu no vol dir que tinguis tuberculosi.

La prova consisteix en injectar sota la pell una petita quantitat de “tuberculina”. Això és una barreja de diferents proteïnes obtingudes del bacteri de la tuberculosi, el Mycobacterium tuberculosis, que també es coneix amb el nom de bacil de Koch perquè és un bacil, és a dir un bacteri de forma allargada, i el va descobrir el gran Robert Koch, un dels fundadors de la ciència de la bacteriologia. Aquestes proteïnes, per si soles no fan gaire res, però si la persona a la qui li injecten té anticossos contra elles, es desencadenarà una inflamació ràpida i visible en forma de marca enrogida a la zona d’injecció.

De manera que la prova (tècnicament es diu el test de Mantoux) només identifica la presència d’anticossos contra el bacteri de la tuberculosi. Si la prova surt negativa, cap problema; te’n vas a casa i te n’oblides. Vol dir que no estàs infectat ni ho has estat mai.

En canvi, si surt positiva, indica que en alguna ocasió has estat en contacte amb el bacteri. El teu sistema immunitari el va detectar i va fer anticossos per mirar de destruir-lo. Normalment el cos aconsegueix controlar la infecció i el bacteri queda encapsulat en una mena de sac fet de cèl·lules immunitàries que potser no l’acabaran de destruir però que el mantindran inactiu. També queden els anticossos de memòria que el sistema immunitari sempre deixa per poder respondre ràpidament a noves infeccions. Només una de cada deu persones infectades desenvolupa la malaltia, de manera que probablement molts de nosaltres vam ser infectats alguna vegada, el nostre sistema immunitari va destruir el bacteri i mai no ho vàrem arribar a saber. Mai, fins que ens van fer la proba de la tuberculina i va sortir positiva. Potser en algun racó del nostre cos queda aïllat algun bacteri en forma latent i només si patíssim una caiguda del sistema immunitari podria tornar a rebrotar.

De manera que si la prova surt positiva, potser val la pena estudiar més a fons si la malaltia està activa o si només és un record del passat. Una bona manera de no perdre temps estudiant aquells als que els surt negativa. La prova també es fa a personal que ha d’estar en contacte amb grups de risc, que torna o ha d’anar a zones amb risc d’infecció o a gent que mostra símptomes de tuberculosi. També hi ha tractaments preventius per mirar d’eliminar les restes del bacteri en aquelles persones que han donat positiu però que no tenen la malaltia activa.

Tot plegat són detalls tècnics si voleu, però val la pena tenir-los presents abans de treure conclusions dels resultats de les analítiques.

L’adeu de Stephen Hawking

dimecres, 14/03/2018

Un dia trist per la ciència i per la cultura en general (sí; la ciència també es cultura). S’ha mort l’Stephen Hawking, probablement el físic més conegut pel gran públic en l’actualitat. La seva imatge, unida sempre a la cadira de rodes a la que el tenia lligat l’esclerosi lateral amiotròfica que patia des de feia anys, resultava inconfusible. A més, va escriure algun dels grans èxits en divulgació científica i tots el relacionàvem amb el tema dels forats negres i l’origen i evolució de l’Univers. Personalment jo també el recordo per la brillant idea que va tenir de muntar una festa per hipotètics viatgers del temps fent l’anunci “després” d’haver fet la festa.

De vegades la imatge social del personatge pot ocultar els seus descobriments en el camp de la ciència pura i dura. Stephen Hawking, a més d’escriure llibres i ser molt actiu en popularitzar la ciència, va ser qui va proposar que els forats negres també acabarien per evaporar-se. Durant molt temps es va considerar un forat negre com una estructura amb una gravetat tan descomunal que l’espai-temps col·lapsava i ja res, ni la mateixa llum, no podia sortir del seu interior. Segons la teoria de la relativitat això seria el final de la història, però Hawkings treballava intentant conciliar la relativitat amb la física quàntica i va veure que hi havia un efecte quàntic que canviava les coses, el que passava dins els forats negres i, en certa manera, el destí de l’univers.

Un fenomen quàntic conegut és que el que anomenem buit en realitat no és un lloc on no hi ha res sinó que constantment hi passen coses curioses, com ara la creació de parells de partícules virtuals. Són partícules amb energies oposades (un electró i un positró per exemple), que immediatament s’aniquilen mútuament i tot queda en no-res. La cosa es posa interessant si, com va imaginar Hawking, aquest procés passa just a la frontera del forat negre. Aleshores pot passar que una de les dues partícules segueixi atrapada dins i l’altre quedi fora. La frontera del forat negre fa que ja no es puguin aniquilar i una sortirà emesa cap a l’exterior en forma de radiació. Una radiació anomenada, naturalment, “radiació de Hawking”.

De moment encara no s’ha detectat experimentalment aquesta radiació, però si els càlculs fossin reals implicaria que els forats negres no són tant negres com pensàvem sinó que efectivament emeten una mica de radiació. I aquesta mica farà que amb el temps vagin perdent energia i finalment s’acabin “evaporant”. L’univers podria acabar amb tota la matèria atrapada per la gravetat i condensada dins de forats negres, però fins i tot així aquest no seria el final. La radiació de Hawking faria que els forats negres també acabessin per desaparèixer.

Amb la mort de Hawking, perdem un referent en la manera d’entendre la ciència i de posar-la a l’abast del gran públic. Cada divulgador té el seu estil personal, però el cas de Hawking era inconfusible. I això que, malgrat la popularitat que tenien, els seus llibres no eren els més senzills d’entendre. De vegades es pensa que explicar la ciència vol dir rebaixar-la fins a nivells ridículs. Hawking mantenia el nivell relativament alt i els seus lectors havien de fer servir les neurones intensament per seguir els raonaments. No pot ser d’altra manera si vols endinsar-te en relativitat i física quàntica. Com acostumen a fer els grans divulgadors, Hawking et guiava, però l’esforç intel·lectual l’havies de posar tu.

Control del lubricant

dimarts , 13/03/2018

Qualsevol motor, de fet qualsevol màquina que tingui peces mòbils, requereix algun producte que faciliti el lliscament entre les superfícies en contacte que es mouen. Potser el més conegut és l’oli del cotxe, que cal posar per mantenir ben lubricades les zones de fricció. Curiosament, a l’interior del cos hi ha un seguit de zones que estan en constant moviment i que també requereixen un agent que faci de lubricant. El problema és que mantenir-lo en la quantitat adequada pot portar uns quants problemes.

Zones que estan en moviment serien els pulmons o el cor. Si cada vegada que batega el cor o que s’infla el pulmó, la seva superfície fregués contra les estructures que l’envolten, en pocs temps es desgastaria i el seu funcionament quedaria molt compromès. Per evitar-ho, hi ha membranes que els envolten (la pleura, el pericardi) i que tenen entremig una certa quantitat de líquid que fa de lubricant. No deixa de ser una barreja d’aigua, electròlits i determinades proteïnes, que cal mantenir en nivells òptims. Si n’hi ha poc, el fregament pot fer mal als teixits. Si n’hi ha massa, el volum generaria pressió que també dificultaria el funcionament.

A més, es tracta d’un líquid que tot i que està fora de les cèl·lules, no està dins els vasos sanguinis, de manera que parlem de líquid intersticial. Aquesta situació fa que sigui una mica més complicat de regular el seu volum. A la pràctica, el que el cos fa és permetre que les proteïnes hi puguin arribar provinents dels vasos sanguinis difonent sense massa problema. L’important és anar drenant tot l’excedent i d’això se n’encarrega el sistema limfàtic.

El gran oblidat dels sistemes circulatoris és el limfàtic, però la seva feina és extremadament important per evitar acumulacions de líquid (edemes) per tot l’organisme. Són un conjunt de vasos similars als del sistema sanguini, però que no formen un circuit tancat i que no són bombats per cap cor. El que fan és anar recollint el líquid sobrant per l’espai que hi ha entre les cèl·lules i el van empenyent lenta i pausadament cap a un vas limfàtic principal (anomenat conducte toràcic) que acabarà abocant el líquid recollit cap a la sang. Així es recicla líquid, proteïnes i electròlits i es regula el volum de líquid escampat pels diferents compartiments del cos.

De vegades pot passar que s’acumula líquid entre els teixits. Un edema pulmonar per estar a massa altura, una malaltia o un producte que alteri la permeabilitat dels vasos sanguinis, un dany en algun teixit. Aleshores alguna part del cos s’omple de líquid i apareixen tot de problemes que el sistema limfàtic ha d’anar resolent lentament. Va lent perquè la velocitat que porta no té res a veure amb la de la sang. Curiosament, un altre motiu d’edema és quan es col·lapsa alguna part del sistema limfàtic. Aleshores el mecanisme de control del volum de líquid extracel·lular deixa de funcionar en algunes zones de l’organisme i el líquid s’acumula. En aquests casos ja cal que siguin els metges els que ho solucionin perquè el mecanisme fisiològic ja no pot fer-ho.

El pobre sistema limfàtic sempre ha quedat a l’ombra del sanguini, però de tant en tant mereix que el recordem. Després de tot, si podem respirar i si el cor pot bategar sense problemes de desgast és, entre altres coses, gracies a la seva feina!

Mentir és més eficaç

dilluns, 12/03/2018

La veritat camina lenta, les mentides volen. Al menys, es el que sembla que passa a les xarxes socials. Twitter és una font extraordinària d’informació ràpida i compartida, però no està sotmesa a cap filtre, de manera que no tenim cap garantia que el que llegim sigui cert. Per això és un terreny adobat per les noticies falses, els rumors interessats i les informacions tendencioses. La impressió era que les noticies falses proliferaven amb molta facilitat, però calia verificar-ho i això és el que acaben de fer. Efectivament, la veritat es mou més lentament per les xarxes socials.

Uns investigadors del MIT han agafat uns quants centenars de milers de rumors que han circulat per les xarxes i els han dividit en els que eren certs i els que corresponien a les famoses “Fake news”. D’aquests n’hi havia de molts tipus, des dels polítics fins a les xafarderies, passant per les llegendes urbanes, temes de negocis o catàstrofes naturals. També van eliminar els que detectaven que estaven controlades per bots automàtics. El que pretenien era analitzar el comportament dels internautes davant la veritat o les falses notícies.

Amb els grups definits van estudiar quantes vegades es compartien, per quanta gent i a quin ritme, i el resultat és que si la notícia és falsa, arriba a molta més gent i molt mes de pressa. Les noticies certes es comparteixen per unes mil persones, mentre que les falses poden arribar a les cent-mil. Si es miren els nivells de retwitts (com de llargues són les cascades de compartir), les veritats arriben a deu nivells mentre que les falsedats arriben a dinou nivells. I com que cada nivell augmenta exponencialment el nombre de gent a la que arriba, es fa evident que internet és un bon medi per compartir informació veraç, però és molt millor per mentir i intoxicar.

Una altra cosa que es pot fer és estudiar les emocions que desperten la veritat i les falsedats. Això és fa analitzant les categories de les paraules que es fan servir en el missatge. Quan ho han fet han trobat que les noticies falses van acompanyades sovint amb paraules lligades a la sorpresa i el rebuig. En canvi, les veritats van empaquetades en frases que contenen paraules lligades amb la tristesa, l’anticipació i la confiança. Dos paquets emocionals diferents que tenen atractius i, per tant, conseqüències diferents. Sempre fa més gràcia compartir noticies lligades a novetats sorprenents. I aquestes acostumen a ser les falses.

Tot plegat fa que, malgrat que tots afirmem que el que ens interessa és la veritat, al final contribuïm a propagar falses informacions de manera molt efectiva. Fins i tot si ho fem per criticar-ho o per avisar que és fals, estem estenent el rumor. Si no, no s’entén que gent que parla de ximpleries com que la Terra és plana, tingui tant ressò.

Pot fer més o menys gràcia que les coses siguin així, però si realment es pretén fer alguna cosa per frenar l’allau de falses notícies que ens està caient a sobre, el primer pas és entendre com i per quins motius es propaguen. A partir d’aquí ja es podrà començar a pensar en maneres de contrarestar l’empenta de les mentides. Mentrestant, no és mala idea mantenir la neurona del dubte activada quan llegim notícies a les xarxes.

Diamants per descobrir oceans

divendres, 9/03/2018

Si parlem de l’aigua que hi ha a la Terra, tots tenim clar que la major part es troba als mars i oceans. Una quantitat comparativament molt més petita la trobem als llacs i rius. També hi ha (per ara) una gran reserva en forma de gel als pols i la resta està en forma gasosa formant part de l’atmosfera. Però el cas és que tot això fa referència a l’aigua que hi ha a la superfície del planeta. I resulta que a l’interior també n’hi ha d’aigua. Sembla que més de la que ens imaginem.

Dades que indicaven la presència d’aigua dins el planeta ja se’n coneixen des de fa temps, però per algun motiu, les que fan més gràcia són les relacionades amb diamants.

La gràcia que tenen els diamants (bé, una de les gràcies) és que tenim una idea ben establerta de com i on es formen. L’estructura dels diamants és feta d’àtoms de carboni units entre ells d’una manera molt determinada que és la que els dóna la resistència i duresa característica. Per aconseguir que es formin aquestes unions, el carboni s’ha de sotmetre a pressions enormes. Sinó, el que es forma són altres compostos de carboni, però no diamants. El cas és que es pot calcular a quina fondària es poden donar aquestes condicions, de manera que sabem que l’origen de molts dels diamants està a més de cent quaranta quilòmetres de fondària.

Fa uns anys, uns investigadors van trobar, mig per casualitat, un diamant sense massa valor comercial per les seves impureses. Quan el van estudiar van descobrir que bona part del que contaminava el diamant era aigua. I si el diamant contenia aigua al seu interior, això volia dir que hi havia aigua a la fondària on es va formar, al voltant dels cinc-cents quilòmetres de fondària.

I la setmana passada, de nou va aparèixer una indicació de la presència d’aigua a grans fondàries. En un altre diamant van trobar que contenia aigua en forma de gel. Però no era gel normal sinó una estructura anomenada gel-VII que només es forma a grans pressions. De nou, l’estudi d’un diamant indica que per la zona que volta els cinc-cents quilòmetres de fons, hi ha una quantitat important d’aigua.

El detall és que no és aigua líquida fluint com la imaginem aquí sinó molècules d’aigua infiltrades en les estructures dels minerals i els compostos que hi ha allà baix. És a dir que, ara com ara, no la podem aprofitar de cap manera. Simplement, saber que està allà ens ajuda a entendre l’estructura del planeta i els moviments de les plaques tectòniques, que no es poca cosa. També fa gràcia saber que potser hi ha més aigua allà sota que no pas a tota la superfície del planeta.

Ves per on, analitzant diamants i altres pedres, podem acabar descobrint oceans subterranis amarant l’interior de la Terra.

Normal anormalitat

dijous, 8/03/2018

Les persones tenim dues interessants tendències que en certa manera resulten oposades. Per una banda ens agrada destacar d’entre la resta. Per això mirem de vestir diferent, ser el millor en alguna activitat, aconseguir que es parli de nosaltres més que de la resta… però d’altra banda, no volem destacar i sovint ens preguntem si el que fem és normal. Si els nostres gustos són normals, si tenim un pes normal o si tenim fantasies normals. És a dir que volem entrar en la norma ja que sortir-ne acostuma a considerar-se una cosa dolenta.

Ser contradictoris tampoc ens resulta massa problemàtic. Fins i tot podríem dir que és normal. Però la realitat és que, si ens posem molt estrictes, gairebé ningú ho és de normal. Si mirem l’alçada de les persones, veurem que hi ha gent alta, gent baixa i molta gent amb una alçada al voltant d’un valor que seria la mitjana de les alçades. Una mica més elevada pels homes que per les dones, però la manera com es distribueixen al voltant del valor mitjà és similar.

L’important és que molt poca gent té una alçada que coincideixi exactament amb la mitjana. Gairebé tots som una mica més alts una mica més baixets. Alguns són molt més alts o molt més baixos, però són una minoria. I amb el pes passa el mateix. Allò del “pes ideal” és un valor al voltant del qual ens hauríem de moure tots. Com que aquest valor és més variable, la distribució ja no és equitativa i en societats modernes, la majoria estan per sobre del pes ideal, però denou, l’important es que gairebé ningú té exactament aquest pes.

Això ho podem aplicar a cada una de les variables que ens plantegem quan pensem en la normalitat. Aleshores queda clar que ningú és totalment normal en tot.

És clar. Quan parlem de normalitat no ens referim al valor exacte sinó a estar dins un marge de variació que considerem acceptable. El problema és definir quin nivell de variació es considera normal i quin és anòmal. Per algunes coses això pot semblar un detall sense massa importància, però quan es tracta, per exemple de definir quins són els valors normals de glucosa, colesterol o triglicèrids en sang ja resulta més rellevant. Segons com d’ampli considerem el marge de variació considerarem que hi ha més o menys persones sanes o malaltes.

D’altra banda, com que tots tenim particularitats individuals, com més paràmetres ens mesurem, més probable és que algun sigui considerat anormal. Per això hi ha qui pensa que tampoc és tant bona idea analitzar-se massa coses. Si mesures prou paràmetres, al final és pràcticament segur que en trobaràs algun que se surti de la norma. I costa recordar que el marge de variació que es considera dins la norma és una decisió més o menys arbitrària.

De manera que el normal és ser anormal en algunes coses. És clar que podríem seguir amb el raonament i preguntar-nos quin grau de anormalitat és el normal, però arribats a aquest punt ja resulta molt més pràctic deixar estar la norma i acceptar les particularitats pròpies sense donar-li massa més voltes.