Arxiu de la categoria ‘General’

Dissenyat o creat?

dilluns, 13/03/2017

Una de les característiques dels humans és una incombustible capacitat per enganyar-nos a nosaltres mateixos quan toca refermar o confirmar les nostres creences. Bàsicament el que fem és fixar-nos en totes les dades que corroboren el que pensem i en ignorar olímpicament allò que indica que podem estar equivocats. En política passa fins a nivells ofensius per la intel·ligència i podem veure com els líders defensen o s’indignen pel mateix fet només en funció de si coincideix o no amb els seus interessos en aquell moment.

Però des del punt de vista de la biologia, l’exemple més entranyable és el dels defensors de la creació divina del món i, especialment, la vida. Les proves que fan servir els defensors d’una creació tal com l’explica el seu llibre sagrat resulten un exemple perfecte de només mirar allò que vols veure i passar per alt qualsevol altre explicació. Fa poc va caure a  les meves mans un llibret on oferien explicacions per defensar que som obra d’un creador intel·ligent, i resulta molt curiós analitzar aquests arguments.

Per exemple, El fet que la Terra està situada en un indret increïblement adequat per la vida. El Sol està en una zona ideal de la galàxia. Ni massa propera al centre, on hi hauria uns cels molt més espectaculars però les radiacions provinents de tot arreu fregirien qualsevol forma de vida, ni massa allunyada cap a la perifèria, on no hi ha prou concentració dels elements necessaris per que es formi la vida. D’altra banda, el planeta Terra també està a una distància del Sol perfecte per l’aparició de la vida. Ni massa a prop ni massa lluny, de manera que pot , haver hi aigua liquida. I a sobre, l’òrbita no és massa excèntrica, de manera que les condicions són força similars tot l’any.

La Terra té un camp magnètic ideal per protegir-nos de les radiacions de l’espai, però que permet el pas de la llum. El seu eix té un grau d’inclinació idònia per generar els cicles estacionals i moderar les temperatures. I gira a un ritme adequat de 24 hores. Ni massa ràpid ni massa lent.

Tot plegat no pot ser casualitat. Es massa ajustat per pensar que ningú ho ha dissenyat així. Oi?

Bé, en realitat no costa gaire veure que no cal cap dissenyador. Només cal deixar de mirar-se el melic durant uns moments i acceptar que no som particularment especials.

De fet, molts dels arguments fan riure si es plantegen amb paraules diferents. Realment sembla sorprenent que les formes de vida basades en aigua líquida apareguin en planetes on hi ha aigua líquida?  Que les formes de vida que tenen cicles vitals de 24 hores visquin en un planeta que gira cada 24 hores? Que en un planeta banyat per la llum, la majoria de formes de vida facin servir la llum per rebre informació sobre el que les envolta?

Suposo que deu haver-hi algun indret a l’univers on formes de vida basades en el metà considerin que ha d’existir un gran dissenyador ja que la vida (tal com ells l’entenen) va sorgir en un planeta on la temperatura permet l’existència de metà líquid a la superfície i on la rotació és exactament l’adequada (per ells), de cinquanta vuit hores.

I en algun planeta errant potser pensen que la prova d’un gran dissenyador és que els va crear lluny de qualsevol estrella que emet quantitats ingents de radiacions, letals per uns organismes sense sistemes de protecció del seu material genètic, i va fer que es desplacessin per la galàxia sempre a les fosques de manera que res interferís la seva percepció dels camps magnètics que els envolten.

Cada forma de vida que existeixi només té dues opcions, adaptar-se al medi on li ha tocat viure, o extingir-se. Bé, també pot demanar a un gran dissenyador que adapti les condicions a la seva manera de ser. Però no se jo si això funcionarà gaire… En tot cas, resulta ridícul que els que s’adaptin pensin que no són ells els que s’han adaptat al lloc on els ha tocat viure sinó que un creador els ha muntat un la galàxia, una estrella i un planeta a mida. I és que tot plegat són arguments simplistes, ja que sempre es pot mirar tot allò que és fruit de l’adaptació al medi que t’ha tocat com si fos la gran obra d’un dissenyador molt eixerit i que et té un carinyo especial.

Permagel i escalfament global

divendres, 10/03/2017

Un dels motius d’inquietud pel que fa a l’escalfament global del planeta és l’efecte que l’augment de les temperatures pugui tenir en el permagel (o permafrost) de les zones més septentrionals d’Europa, Àsia i Amèrica. A l’hemisferi sud aquestes regions són comparativament molt més petites ja que la major part és oceà, però al nord, el permagel cobreix milions de quilòmetres quadrats i el que li passi s’ha de tenir molt en compte.

El permagel és aquella zona de terreny que es manté congelada al menys dos anys seguits. No es tracta de les zones cobertes per gel sinó d’extensions de terra i pedres que estan a temperatures per sota dels zero graus. A més, no tot el permagel té les mateixes característiques i per això hi ha zones on gairebé sempre el terreny està congelat, mentre que en altres les etapes de gel i desglaç es van alternant amb més o menys freqüència.

Des del punt de vista del canvi climàtic es va alertar que aquest permagel es va reduint ja que cada vegada està menys temps per sota dels zero graus. El problema és establir quines conseqüències pot tenir el fet que el permagel es desfaci, a part de l’impacte que tingui en els (pocs) habitants de la zona i en els ecosistemes implicats.

EL motiu és que bona part d’aquest permagel conté restes de plantes i organismes que van viure i van morir. Igual que l’humus de molts terrenys del planeta, la part superficial està formada per restes orgàniques en diferents estats de degradació. Però com que normalment està congelat, el ritme de degradació és lent amb ganes. Durant els moments en que la temperatura puja per sobre del  punt de congelació, les comunitats microbianes del terra recuperen l’activitat i van degradant el material, fent el seu metabolisme… i alliberant CO2 (i potser també metà) com a producte residual.

La superfície de permagel és enorme, però la seva contribució al CO2 atmosfèric no és exagerada ja que sempre està congelat i per tant, l’allibera a ritme molt lent. Però la cosa canvia si escalfem una mica el planeta i aconseguim que el permagel passi a estar normalment actiu. La quantitat de CO2 que pot alliberar és enorme, cosa que accelera l’escalfament de manera que es fon més permagel, s’allibera més CO2, etc etc.

Aleshores tenim el problema habitual de mesurar i predir el que pot passar. I trobem tot el ventall de possibilitats. Des dels que diuen que el canvi serà molt lent i que ens podrem anar adaptant, fins als que auguren escenaris molt més inquietants. Tot depèn de les dades que facis servir i, sobretot, del model que apliquis. No és un problema de quantitat de CO2 alliberat, que és enorme, de milers de milions de tones, sinó del ritme al que això pot passar. En tot cas, ningú pensa que l’efecte de l’escalfament en el permagel sigui irrellevant.

Maneres de mirar un edifici

dijous, 9/03/2017

La setmana passada es va anunciar que RCR, un grup d’arquitectes d’Olot, havien guanyat el premi Pritzker, el més prestigiós en el món de l’arquitectura. Naturalment, el ressò ha sigut important i han aparegut per tot arreu mostres de la feina d’aquests arquitectes ressaltant  la feina que han fet, la manera com els edificis que han creat s’integren en el paisatge, l’estil minimalista i com això contribueix a generar benestar…

Estic segur que tot això és cert, i una mirada ràpida a les seves obres em fa pensar que encara es podrien dedicar més adjectius a lloar-ne les seves virtuts. Però quan es parla d’arquitectura, sovint tinc la sensació de que la bellesa estructural i aquests detalls que s’esmenten, tot i ser molt importants, impedeixen veure la resta de l’art i l’enginy que s’amaga rere qualsevol edifici.

Recordo una entrevista de fa molts anys a un artista de l’espectacle que confessava haver començat a estudiar arquitectura de jove. Ell esperava aprendre a fer bonics dissenys d’edificis i construccions artístiques però va topar amb un curs on el que estudiaven eren temes de resistència de materials, vectors de distribució de forces, mecànica de fluids, requeriments energètics, termodinàmica, càlcul numèric, geometria diferencial i coses similars. I és que rere l’aspecte exterior de l’edifici, s’hi amaga una quantitat de física, química, electrònica, acústica, hidrodinàmica i tecnologia en general que resulta extraordinària.

Això passa des de sempre. Admirar una catedral medieval consisteix molt sovint en identificar les referències a motius religiosos, els períodes de construcció o la història que s’amaga en l’interior de les parets del temple. Però mirar-la intentant endevinar com es reparteixen les forces per mantenir l’edifici dempeus permet aconseguir una visió ben diferent de la construcció. A Istanbul, on les esglésies i les mesquites es caracteritzen per tenir cúpules, vaig passar una bona estona mirant l’església de Hagia Sofia intentant entendre com havien pogut construir aquella cúpula immensa i com podia haver resistits tants segles.

Ara ja no ens sorprèn veure edificis de centenars de plantes d’altura, però la seva estètica ens pot fer passar per alt el tour de force que implica la seva construcció. Des de fer arribar aigua a les plantes més elevades fins a compensar la força dels vents que pot ser diferent en diferents pisos. Per no oblidar la necessitat de desenvolupar materials prou lleugers i resistents, flexibles però sòlids, aïllants, però permeables…

Un edifici és com un organisme. En podem admirar la part estètica o la funcional, però quan ens endinsem en la fisiologia, el metabolisme, les adaptacions que presenta i les maners com s’ho fa per mantenir el seu funcionament, descobrim que és molt més extraordinari del que semblava. I, com passa amb els organismes, l’excel·lència en els edificis s’aconsegueix quan conflueixen el virtuosisme tècnic amb la funcionalitat i l’art. Aquests són els que guanyen premis, és clar.

 

Els equilibris del pes corporal

dimecres, 8/03/2017

De nou amb l’incident de l’altre dia amb Mercedes Milà i en JM Mulet, potser el que més s’ha comentat i criticat a les xarxes va ser el fet d’esmentar-li que estigués gras. Més fins i tot que el tema del debat que era els errors d’un llibre sobre dietes i hàbits en l’alimentació. Però no puc resistir aprofitar tot plegat per recordar que això d’estar gras és un tema força més complicat del que acostumem a pensar. Hi ha un concepte, que recorda alguns preceptes de la moral cristiana medieval, segons el qual, si estàs gras és només perquè menges massa, de manera que els grassos són els culpables únics del seu estat. A més, com que la gola és pecat, és fàcil assenyalar amb el dit acusador aquesta colla de pecadors.

La realitat, però, és més complexa. Molt més complexa. El cas és que encara ignorem moltes coses de com el cos controla el pes corporal. Simplement no ho sabem. És evident que si menges desaforadament i fas vida sedentària, t’acabaràs engreixant. Però les coses són més complicades. Hi ha molta gent que menga com una llima i mai s’engreixa. Altres, per poc que ingereixin, guanyen pes amb facilitat desconcertant.

D’altra banda, amb la ingesta i l’exercici es pot modular amb certa facilitat el pes corporal però només en uns pocs quilos. El cos, d’alguna manera, té establert quin és el pes (estrictament la quantitat de teixit adipós blanc) que ha de tenir i com més ens n’apartem, més mecanismes posa en marxa per tornar al pes original. Per això gairebé tots els règims funcionen molt bé els primers dies o setmanes, però van perdent eficàcia fins resultar inútils per evitar un retorn al pes inicial.

Si simplement fos un tema de reduir la ingesta, no costaria gaire aprimar-se. Òbviament, el que mengem es un factor important, però quan el cos detecta que entren menys calories comença a reduir la taxa metabòlica, comença a alentir el trànsit intestinal per aprofitar millor els aliments, fins i tot el mateix tub digestiu es pot fer més llarg. La temperatura corporal també es redueix, de manera que cremem menys calories en tot moment. Tot plegat fa que la reducció d’ingesta perdi eficàcia. I tot plegat fa que si un dia ens saltem la dieta guanyem molt pes ja que el cos s’ha adaptat a aprofitar cada caloria que ingerim. Es com estirar una goma elàstica. Al principi és molt senzill, però com més estiris, més força fa per tornar al punt inicial.

No. No és tan fàcil modificar el pes corporal. Per descomptat, tots coneixem algú que va perdre tantíssims quilos i que mai no els ha recuperat. Segur que sí, però per cada un d’aquests, en coneixem molts més que no ho han aconseguit.

D’altra banda, abans de tractar algú de gras i dir-li que ha d’esmorzar millor, has d’estar segur que no pateix cap malaltia que impliqui canvis en la massa corporal. Un hipotiroïdisme, una síndrome de Cushing, qualsevol malaltia que requereixi un tractament amb corticoides, alguns antidepressius… Hi ha molts motius que poden causar un increment de la massa corporal a més de l’excés de menjar i la vida sedentària. Per no parlar dels factors genètics, que també hi tenen un paper important i contra els que la dieta pot modular una mica, però poquet. És millor deixar que els nutricionistes i els metges en general siguin els qui avaluïn i donin els consells sobre temes de salut i nutrició.

La idea de la dieta sana per aconseguir un cos fantàstic amb un pes ideal és captivadora, senzilla, fins i tot simple i, en molts casos, errònia. No és gaire diferent de pensar que menjant més pots fer-te més alt. És veritat que una mala dieta és una cosa dolenta, que hi ha una epidèmia d’obesitat i que en general al món occidental fem dietes inadequades i amb un excés de moltes coses, però els factors a tenir en compte van molt més enllà del que sovint es pensa. Un detall que val la pena recordar abans d’assenyalar ningú i tractar-lo de gras.

 

Els enzims prodigiosos

dimarts , 7/03/2017

Ahir va ser motiu de comentaris la sortida de to de Mercedes Milà amb en JM Mulet mentre discutien sobre el  llibre “La enzima prodigiosa”, del que ella en fa molta propaganda. Com acostuma a passar en aquests temes, la ciència és un tema que els importa un rave i quan un científic explica perquè el que diu el llibre es un grapat de disbarats, la resposta va ser un intent de menyspreu personal: “Lo primero que te diré és adelgaces porque que estàs gordo!”.

Explicar que aquestes pseudociències són un disbarat s’acaba fent una mica avorrit, però això dels enzims resulta força interessant i val la pena fer-li una ullada. En realitat, els enzims són prodigiosos, però no pel que es pensa la Mercedes Milà.

Una de les coses que cal tenir present és que el nostre metabolisme està constituït per una formidable xarxa de reaccions químiques. A la glucosa li afegim un grup fosfat per transformar-la en glucosa-6-fosfat, que tot seguit es reordena i es converteix en fructosa-6-fosfat que al seu torn es torna a fosforilar per esdevenir fructosa 1,6,-difosfat, que es trencarà en dos molècules diferents… A cada una de les nostres cèl·lules hi ha funcionant milers de reaccions químiques simultàniament i de manera ben endreçada.

Tot això permet obtenir energia i mantenir-nos vius, però per això mateix, no pot funcionar de qualsevol manera i cal regular cada una de les reaccions. A més, han d’anar a ritme forçat. En condicions normals, moltes d’aquestes reaccions anirien massa lentes per ser compatibles amb el ritme frenètic que li cal a la cèl·lula. De manera que cal un sistema per accelerar-les. I això és el que fan els enzims. Tècnicament són simples catalitzadors, però en realitat són uns catalitzadors prodigiosos!

En realitat, la majoria d’enzims són proteïnes. Unes proteïnes grans que “agafen” les molècules que han de participar en la reacció i les posen juntes i correctament orientades per tal que la reacció tingui lloc sense problemes. N’hi ha que són extraordinàriament eficients. L’anhidrasa carbònica transforma el bicarbonat en aigua i CO2 (i a l’inrevés), i ho fa a ritme de un milió de reaccions per segon. Per això, moltes begudes carbonatades fan bromera quan les posem a la boca i entren en contacte amb aquest enzim que també està a la saliva. Altres, com la Rubisco de les plantes, són molt lentes (tres reaccions per segon) però resulten tant importants per la vida que ha acabat sent la proteïna més abundant del planeta.

Altres enzims regulen la seva velocitat en funció de quan material tenen per treballar. Si hi ha molt producte poden accelerar el seu ritme, mentre que si n’hi ha poc, la reacció va més lenta. Les cèl·lules també poden modificar l’activitat dels enzims modificant alguna part de la seva estructura. Com que són proteïnes, els hi poden enganxar altres molècules (com grups fosfat) que faran que l’enzim funcioni o es quedi inactiu. Com que això no deixen de ser reaccions químiques, vol dir que hi ha enzims que actuen sobre altres enzims. I també hi ha uns tercers enzims que actuen sobre els enzims que actuen sobre els enzims. En realitat existeixen autèntiques cascades de control enzimàtiques que permeten regular molt finament el metabolisme, tot i que  tornen bojos als estudiants i als investigadors.

I per descomptat, hi ha els enzims digestius. El menjar que ingerim passa per l’estómac, on l’àcid clorhídric el sotmet a un primer trencament, però després arriba al budell on el suc pancreàtic, fet essencialment d’enzims, s’encarrega de fragmentar fins als seus components més elementals els greixos, sucres, àcids nucleics i proteïnes que haguem ingerit. Aquells que resisteixin l’acció dels enzims digestius no seran absorbits pel budell i acabaran sortint per l’extrem final del tub digestiu.

Per això són divertits els suplements amb proteïnes antioxidants com la superòxid dismutasa, amb col·lagen, amb DNA o RNA, amb àcid hialurònic o amb qualsevol altre enzim. Tots seran degradats abans de ser absorbits i només en quedaran els aminoàcids, sucres o nucleòtids que els formaven. Amb aquest material el nostre cos els pot fabricar de nou, o pot fabricar el que li faci falta en aquell moment.

La nostra vida es manté gràcies als enzims i les seves capacitats són prodigioses. Molt més interessants i reals que les promeses de venedors de fum. Tot i que, potser algun presentador pensa que com que soc calb i amb una mica de sobrepès, no estic qualificat per opinar sobre el tema.

(per cert, la imatge de dalt és l’esquema de la tripsina, l’enzim que degradarà qualsevol altre enzim, prodigiós o no, que ens mengem)

Les dones han de guanyar menys que els homes?

dilluns, 6/03/2017

Benvolgut Janusz Korwin-Mikke, he escoltat les teves declaracions al Parlament Europeu defensant que “les dones han de guanyar menys que els homes ja que són més febles, més petites i menys intel·ligents” i de seguida m’has plantejat un problema: em costa trobar la manera educada de dir que probablement ets un ignorant, possiblement un manipulador i certament un impresentable.

Com a tothom, hi ha coses que em molesten. Entre elles destaquen les que em semblen injustes i les que em semblen enganys. I ves per on, la teva frase combina les dues. Naturalment intento no oblidar mai que puc ser jo l’equivocat i que la meva posició sigui la injusta o que jo sigui l’enganyat. Això és un desavantatge en un món cada vegada més ple d’individus als que no els importa aquest detall i defensen les seves postures amb molta més contundència. Tinc la sospita que tu ets un d’aquests (tot i que, és clar, puc estar equivocat).

En tot cas, deixa’m analitzar el que has dit. Consideres que les dones han de cobrar menys perquè són més febles… Això vol dir que el sou depèn de la força física? Els eurodiputats cobreu molt. Això vol dir que per ser-ho cal una gran massa muscular? Et miro a la foto i, sincerament no m’ho sembla. Analitzo la vostra feina i no veig la rellevància de ser fort o feble.

També dius que és perquè són més petites… Aquest encara em costa més entendre. Certament l’alçada mitjana de les dones és uns centímetres inferior a la dels homes, però què hi té a veure això amb el sou? A més, perquè l’alçada i no, posem per cas, la quantitat de cabells? Estàs suggerint que les dones massai han de cobrar més que els eurodiputats polonesos? Algú t’ha explicat com s’interpreten les gràfiques de distribució, els valors de les mitjanes i les diferències estadístiques? Al meu laboratori hi ha moltes noies que poden fer-ho, tot i que dubto que vulguin perdre el temps amb algú com tu…

I finalment dius que són menys intel·ligents. Una afirmació interessant que s’ha fet servir sovint al llarg de la història per justificar la discriminació. Però el cas és que ningú ha trobat la manera de demostrar aquesta afirmació i dubto que tu ho hagis fet. Sempre que es diu això recordo els primers intents per mesurar la intel·ligència fent servir com a prova la mida del cervell. El dels homes, de mitjana és més gran que el de les dones, per tant (deien) han de ser menys intel·ligents. El problema era que segons això els elefants, amb enormes cervells, havien de ser més intel·ligents que els homes. És clar, el que calia era corregir la mida del cervell respecte a la mida del cos. Ep! Però aleshores van trobar que proporcionalment el cervell de les dones era superior al dels homes. Saps que van fer? En aquell punt van decidir que la mida no tenia res a veure amb la intel·ligència.

De manera que això de que les dones són menys intel·ligents depèn exclusivament de com defineixis i com mesuris el que anomenem “intel·ligència”. Una manera molt fàcil de  triar la manera que t’interessi. Saps? No m’ho empasso.

És evident que hi ha diferències entre homes i dones. Les relacionades amb la biologia de la reproducció són les més evidents i importants. La resta són subtils i probablement irrellevants a l’hora de fer la immensa majoria de feines que fem els humans. La història en va plena de gent que, com tu, esgrimeix diferencies en el color de la pell, l’origen dels avantpassats, la religió, el gènere o el nivell econòmic, per justificar discriminacions que han anat del subtil a l’abominable.

Tinc clar que res no et farà canviar d’opinió i que el que esgrimeixes com “arguments” només són excuses per mirar de justificar els teus prejudicis. Per tant, no hi perdré més temps. Igual que tu, soc un home, però el fet de que tinguem un cromosoma Y no és cap mèrit ni tampoc cap defecte, simplement és un detall biològic . Saps? El món no es divideix entre homes i dones sinó entre fanàtics i tolerants. Tu i jo compartim el fet de pertànyer al gènere masculí, però crec (espero) que res més.

La vida va sorgir abans del que pensàvem

divendres, 3/03/2017

Com i quan es va originar la vida a la Terra és un dels grans misteris que encara tenim per resoldre. Sabem que el nostre planeta es va formar fa uns 4600 milions d’anys i, gràcies a uns fòssils descoberts a Groenlàndia, també sabem que fa 3700 milions d’anys ja hi havia vida microbiana. Haurien de passar 3000 milions d’anys més perquè aparegués algun organisme que no fos un microbi, però l’interessant és el que va passar al començament.

Segons com ho mirem, l’aparició de la vida va ser una cosa senzilla. En tot cas va ser més fàcil passar d’un planeta erm a un planeta amb microbis (900 milions d’anys) que no pas passar dels microbis als organismes complexos (3000 milions d’anys). Però ara sembla que fins i tot va ser més fàcil ja que han publicat la descoberta del que semblen ser els fòssils de microbis més antics de tots. Uns que han trobat al Canada, a la zona de Nuvvuagittuq, famosa perquè conté, precisament les roques més antigues que es conserven.

Això de buscar roques realment antigues no és fàcil ja que la major part de l’escorça primitiva de la terra ha desaparegut degut als moviments tectònics que fan que s’hagi anat enfonsant en el que s’anomena procés de subducció, i nous materials l’hagin reemplaçat. Però les mesures isotòpiques de les roques de Nuvvuagittuq han permès datar-les en al voltant de 4300 milions d’anys d’antiguitat. I precisament en aquesta zona és on han trobat les restes fòssils.

Cal dir que els fòssils de bacteris són poc espectaculars. Cal fer anàlisis de la composició dels materials que els formen per saber si tens davant una formació geològica curiosa o les restes d’un organisme viu fossilitzat. I també cal datar amb precisió l’edat d’aquella mostra en concret. Tot plegat no és fàcil, però aquests fòssils semblen ser realment d’origen biològic i la seva edat és de entre 3770 i 4220 milions d’anys. La mostra de vida més antiga que hem trobat.

Eren microbis que vivien al voltant de les surgències hidrotermals, como molts altres que en l’actualitat encara hi viuen. Allà poden obtenir energia de reaccions químiques aprofitant el sofre i el ferro que surt de les fonts termals. De fet, fa temps que se sospita que aquestes comunitats son representatives de les primeres formes de vida. Però sempre s’havia pensat que al nostre planeta no va tenir cap possibilitat d’emergir la vida fins que no es va acabar una època molt convulsa anomenada “gran bombardeig tardà”, durant la qual el planeta va rebre l’impacte de molts meteorits. Ara ja no es veuen els cràters ja que l’erosió i la mateixa biosfera els han fet desaparèixer, però va ser el mateix bombardeig que va deixar la Lluna amb l’aspecte actual farcit de craters d’impacte.

Però ves per on, si agafem la data més antiga resulta que aquests fòssils ja estaven allà quan la Terra anava rebent impactes. Cosa que indica que la vida és més resistent i, sobretot, més precoç del que ens pensàvem. Potser van caldre “només” uns 400 milions d’anys per passar de matèria inanimada a les formes de vida més primitives. De pas això també anima la recerca de vida extraterrestre. Si pot sorgir amb tanta facilitat, és més probable que trobem microbis en altres indrets. En canvi, formes de vida complexes sí que semblen més complicades de generar.

Sigui com sigui, sembla que el nostre arbre genealògic s’acaba de fer una mica més gran. Després de tot, molt probablement tots nosaltres som descendents d’aquells microbis primigenis.

Volem ressucitar al mamut?

dijous, 2/03/2017

Quan he vist la notícia he sentit una mena de dejà vu que m’ha transportat als primers temps del Centpeus. Un grup de científics anuncia que està treballant i cada vegada més a prop de ressuscitar el mamut gràcies a les tècniques d’enginyeria genètica. Expliquen que han aconseguit obtenir restes de cèl·lules de mamut en prou bon estat com per extreure’n DNA i que es plantegen fer servir aquest DNA per ficar-lo en un òvul d’elefant, completant el que falti amb DNA d’elefant. Així obtindrien en un parell d’anys un híbrid mamut-elefant.

EL cas és que tot això ja es deia l’any 2006, i el 2011, i el 2015… Ocasionalment va sorgint grups que acaricien la idea de des-extingir una espècie relativament propera com el mamut. Aquesta vegada ho tenen millor ja que la tecnologia per manipular el DNA ha fet un salt de gegant gràcies a la tècnica CRISPR, però tot i així…

Per començar hi ha problemes tècnics que no és gens clar que estiguin resolts. Per generar un embrió viable no n’hi ha prou amb el DNA: L’òvul ha de ser de l’espècie adequada ja que hi ha nutrients, factors de control i elements reguladors que ja venen amb el paquet cel·lular heretat per part de la mare. D’altra banda, la gestació no és un tema menor. El flux de nutrients, el temps de gestació, les hormones durant el procés, els agents desencadenants del part… tot això pot funcionar o no en una elefanta, però només que falli un d’aquests factors la gestació no tirarà endavant.

En realitat, això de clonar individus a partir del seu DNA encara no ens surt gaire bé. S’ha intentat en ratolins, però es feia amb òvuls de ratolí i amb mare gestant ratolí. Així no és massa complicat. En canvi quan s’ha intentat amb cabra pirinenca (Capra pyrenaica pyrenaica), la cria va arribar a néixer però no va sobreviure més que uns minuts. I era amb un DNA recollit en condicions òptimes d’animals encara vius!

D’altra banda, hi ha el tema de quin és l’objectiu. Soc el primer a reconèixer que m’encantaria poder admirar un mamut viu. Però, a part de portar-lo a un zoo per exhibir-lo, que en faríem? L’ecosistema on van viure ja no existeix ni ha de refer-se. Prou feina tindrem a mantenir un indret on puguin viure els elefants actuals com per pensar en aconseguir un lloc pels mamuts.

D’altra banda hi ha un factor psicològic a considerar. Només aconseguint un èxit parcial amb un elefant que tingui algun gen de mamut incorporat, (que és el màxim que sospito que podran) fàcilment s’imposarà la idea que no cal preservar espècies ja que, si cal, després ja les podrem ressuscitar. Una idea il·lògica, però molt característica dels humans.

I és curiós com, mirant el post que vaig escriure fa deu anys, veig que aleshores estava més entusiasmat amb la idea que no pas ara. Deuen ser coses de l’edat…

Ens calen nous antibiòtics

dimecres, 1/03/2017

La Organització Mundial de la Salut ha fet pública una llista. I quan la OMS fa llistes, és senyal que tenim problemes. En aquest cas la llista especifica les 12 famílies de bacteris per als que necessitem nous antibiòtics amb urgència. Mai s’insisteix prou en el problema que està trucant a la porta. La pèrdua d’efectivitat dels antibiòtics degut a l’aparició de mecanismes de resistència.

En realitat, la lluita contra els bacteris és una guerra perduda. N’hi ha massa, massa diferents i amb massa capacitat d’adaptació. Per cada fàrmac que desenvolupem apareixeran en poc temps bacteris resistents. Simple mecanisme evolutiu en acció. Però això no vol dir que ens quedem de braços creuats mentre veiem com tornen malalties que teníem gairebé oblidades i altres de noves que ens esperen a la cantonada.

La llista de la OMS inclou tres categories que depenen de coses com la gravetat de les malalties que causen, la facilitat amb que passen d’una persona a altra i el nombre de fàrmacs útils que encara ens queden. A la tercera categoria, la de prioritat mitja, hi ha Streptococcus pneumoniae, Haemophilus influenzae i diferents tipus de Shigella. Son bacteris als que ja no els fan res la penicil·lina, l’ampicil·lina o les fluoroquinolones però pels que encara tenim alguna manera de tractar-los.

A la segona categoria, la de prioritat elevada, hi trobem Enterococcos, Helicobacter, Neisseria i altres que han anat generant resistències a més tipus d’antibiòtic. Aquí ja han deixat de servir la vancomicina, la meticil·lina, la cefalosporina o la claritromicina.

I el problema més urgent és la primera categoria. La de prioritat crítica. Tres tipus de bacteris resistents als carbapenèmics, els antibiòtics d’última generació. Es tracta de Acinetobacter baumannii, Pseudomonas aeruginosa i alguns tipus de Enterobacteriaceae.

El missatge que hi ha rere el comunicat de la OMS és que no es pot deixar que la recerca de nous antibiòtics depengui de les lleis del mercat perquè quan calguin no els tindrem ni tindrem temps de generar-los. És a dir, que les farmacèutiques no inverteixen gaire en recerca en aquest camp perquè no els surt a compte, però algú ha de fer aquesta recerca ja que sabem que el nombre d’infeccions i resistència no deixarà d’augmentar.

Amb el temps potser torbarem altres maneres de lluitar contra les infeccions, però mentre depenguem dels antibiòtics estarem immersos en una carrera d’armament eterna. Una carrera que costarà guanyar si no s’inverteix decididament en recerca en aquest camp. La industria ja ho fa una mica, però no massa. Es guanyen molts més diners en coses com la viagra, els cosmètics o els antidepressius que pot prendre tothom encara que no tingui realment depressió.

Per cert, abans o després sortiran els il·luminats de torn dient que tenen el remei en unes herbetes o en uns desinfectants industrials convenientment diluïts. Bestieses! És possible, fins i tot probable, que en algunes plantes hi hagi la molècula que ens cal per fabricar un nou antibiòtic, però caldrà identificar-la, purificar-la, concentrar-la i, probablement modificar-la. En cap cas servirà fent una infusió o una dieta que inclogui la planteta. Això ja ho van provar els nostres avantpassats fa molt temps. Aquells temps, que no hauríem d’oblidar, en que morien de pesta, tuberculosi o sèpsia causada per un simple tall.

La punxada al taló del nadó

dimarts , 28/02/2017

Una de les primeres coses que es fan quan neix una criatura és aconseguir una gota de sang, normalment fent una petita punxada al taló. Fa una mica de cosa, però amb aquesta goteta es poden realitzar les primeres anàlisis que permeten identificar unes quantes malalties en les que la detecció immediata és molt important.

Una de les més conegudes és la fenilcetonúria. És una malaltia genètica en la que un enzim, la fenilalanina hidroxilasa, no funciona correctament. Aquest enzim el que fa és transformar un aminoàcid (la fenilalanina) en un altre (la tirosina). Si no funciona, no es fabrica tirosina, però això no és massa greu ja que el podem aconseguir en la dieta. El problema real en la fenilcetonúria és que la fenilalanina no es degrada i es va acumulant perillosament i acaba per esdevenir tòxica, especialment pel cervell.

Els nens que pateixen aquesta malaltia poden patir mort neuronal, convulsions i un grau molt important de retard mental. I tot i que no té cura, existeix un tractament força eficient que consisteix en limitar la presència de la fenilalanina en la dieta. Si no l’ingereixen, les quantitats que hi haurà al cos es mantindran en nivells acceptables i el desenvolupament de la criatura serà normal.

Per això cal identificar la malaltia tan bon punt neixen. Des de bon començament cal evitar que ingereixin massa d’aquest aminoàcid ja que tot el que tinguin de més serà un problema que costarà resoldre. En principi, la toxicitat és molt important durant el desenvolupament del cervell, de manera que quan ja tenen una edat la cosa millora molt. Abans es deia que ja no calia seguir massa la dieta passada l’adolescència, però ara la tendència es a mantenir tota la vida una dieta baixa en fenilalanina .

Hi ha algun fàrmac que ajuda. La tetrahidrobiopterina pot ajudar en alguns pacients als que l’enzim funciona massa poc. En canvi, coses com l’aspartam o altres additius que tenen fenilalanina cal evitar-los sí o sí.

La fenilcetonúria va ser una de les primeres proves que es van començar a fer en nadons. Ara l’anàlisi és més exhaustiu i serveix per descartar o identificar bastants més problemes potencials. Galactosèmia, toxoplasmosi, fibrosi quística i un grapat més de malalties. La majoria (no totes) tenen millor pronòstic si es comencen a tractar immediatament, de manera que val la pena fer la punxadeta al taló i treure la gota de sang. Aquella prova és de les coses que han millorat molt la qualitat de vida de molts nanos.