Centpeus http://ciencia.ara.cat/centpeus Un lloc on comentar coses que em sorprenen Thu, 25 May 2017 05:30:17 +0000 ca hourly 1 http://wordpress.org/?v=4.0.1 El mapa enganyós de la radioactivitat http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/25/el-mapa-enganyos-de-la-radioactivitat/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/25/el-mapa-enganyos-de-la-radioactivitat/#comments Thu, 25 May 2017 05:28:47 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12271 El programa “Veritats de Mentida” que van emetre dimarts a TV3, va ser dels que et reconcilien amb la televisió pública. Una bona anàlisi de la manera com està canviant el concepte de veritat i la manera com tractem i acceptem les mentides, cada vegada amb més indiferència (quan no entusiasme). Constatar que pràcticament tot el que arriba per les xarxes socials té una credibilitat més que dubtosa és inquietant, però quan et recorden que especialment els mes joves obtenen la informació que busquen precisament en aquests indrets, t’acaba deprimint.

I, malgrat tot, no és cap sorpresa. Ja fa molt temps que es nota que, en temes relacionats amb la ciència, el nivell de les coses que apareixen a Facebook és ridícul. Qualsevol bestiesa dita amb gràcia o que resulti prou inquietant és compartida una vegada i altra, sense que es pari la més mínima atenció a si el que llegim té sentit. De vegades fins i tot quan el text o les imatges contradiuen el titular. Evidentment, la informació ara només conta en titulars. La resta tant se val ja que molt poca gent s’ho llegirà.

Un exemple molt representatiu d’això és el mapa de la radioactivitat alliberada al Pacífic per l’accident de la central nuclear de Fukushima. Periòdicament apareix una imatge on es veu com les radiacions originades a la central s’han escampat per tot l’oceà i ha arribat fins les costes de Nord-Amèrica. El mapa sempre va acompanyat de titulars cridaners sobre el perill que això comporta, els milers de casos de càncer que causarà i el desastre mediambiental que volen ocultar.

El detall important, i que els qui ho comparteixen sembla que passen per alt, és que el mapa no té res a veure amb tot el que es diu.

No és que sigui un mapa fals. Si ens hi fixem veiem que té el segell oficial de la NOAA, l’agencia nacional pels oceans i l’atmosfera. La dada interessant que ens hauria de fer sospitar és la de l’escala que indica que representa cada color.Els nivells van des del zero pel color verd, fins al dos-cents quaranta pel negre. Però si mirem les unitats veurem que son… centímetres!

A ningú li sembla estrany mesurar la radioactivitat en centímetres?

En realitat el mapa NO és de mesures de radioactivitat sinó el de l’altura que van assolir les onades causades pel Tsunami. En molts indrets s’han pres la molèstia de posar-ho clarament: “Tsunami de Japó, 11 de març de 2011. Màxima amplitud de les onades”. El que passa és que en molts llocs han anat amb cura de treure aquesta explicació de la imatge. Una mica de mala idea i de ganes d’espantar i fer que les dades encaixin amb el teu relat. I si no tens dades, n’agafes algunes altres que tinguin un aspecte que et serveixi i les fas passar per les que voldries. Després de tot, gairebé ningú verificarà el que dius. I tampoc pararan gaire atenció a les unitats del gràfic.

Si en general ens agrada que ens diguin aquelles mentides que ens interessa sentir, doncs poca cosa tenim a fer. Seguir clicant i compartint qualsevol cosa i després queixar-nos de com ens enganyen. I si no ens agraden les falsedats, doncs tenim un problema, perquè tampoc es tracta de tornar-se paranoic i dubtar sempre de tot. A més, anar verificant cada dada és pesat i avorrit. En tot cas, val la pena mantenir algun costum que minimitza una mica la facilitat amb la que ens enreden. Per exemple, si la notícia no té enllaços a les fonts originals ja podem posar-nos en mode “sospita”.

Per cert. La font original del mapa, la que parla d’onades i no de radioactivitat, és aquesta. La propera vegada que us aparegui el mapa, no cal atabalar-se, al menys per aquest mapa. L’accident de Fukushima va ser un desastre, però tampoc cal inventar-se les coses per recalcar-ho.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/25/el-mapa-enganyos-de-la-radioactivitat/feed/ 4
Ritme i adaptabilitat mental http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/24/ritme-i-adaptabilitat-mental/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/24/ritme-i-adaptabilitat-mental/#comments Wed, 24 May 2017 05:18:10 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12264 La música és un dels fenòmens més curiosos del nostre cervell. No sembla que tingui cap característica adaptativa evident, però gairebé totes les persones, de totes les cultures, poden percebre i identificar la música. Només algunes persones que presenten una condició anomenada amúsia, no poden identificar la música com a tal i la descriuen com un seguit de sorolls empipadorament repetitius.

En tot cas, pels que sí podem percebre la música, resulta curiós intentar entendre que passa al cervell quan fa coses com identificar el ritme. S’ha vist que el cervell pot fer-ho automàticament, sense necessitat de parar-hi atenció ni tampoc cal tenir entrenament previ. Altra cosa és que captar el ritme et permeti ballar en consonància. Per això ja calen més habilitats motores i un sentit d’anticipació associat a la percepció del ritme.

Tot i així, pot semblar que el cervell presenta un cert marge d’adaptació al ritme. Si la cosa no s’aparta massa de l’esperat, la percepció s’hi adapta amb una certa facilitat. Ara bé, si apareix un silenci quan no toca o coses així, la percepció del ritme s’esvaeix amb facilitat.

Potser no sigui un exemple ideal de com el cervell actua adaptant-se al ritme d’una manera més aviat flexible, però l’he trobat tan divertit que no em resisteixo a posar-lo. Es tracta d’un ball que fa l’actor Oscar Isaac a la pel·lícula “Ex machina”. La noia és un robot i ell es posa a ballar. Res a dir. Una escena aparentment normal.

 

Però en un compte de twitter es va dedicar a canviar la música de l’escena i curiosament, totes les músiques servien. Qualsevol ritme encaixa amb el ball. O potser és el nostre cervell que ajusta les expectatives per fer-ho encaixar. En tot cas, resulta divertit veure el mateix balls amb coses tan variades. De fet, tampoc és extremadament estrany ja que la majoria són músiques pensades per ballar, però no deixa de ser curiosa l’adaptabilitat del ritme.

Aquí us deixo uns pocs exemples, però si aneu al compte de twitter “Oscar dances” en trobareu a grapats. (vigileu, enganxa molt)

Caçafantasmes

Tina Turner

Abba

Fins i tot els mojinos escozios!

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/24/ritme-i-adaptabilitat-mental/feed/ 7
sang i tincions http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/23/sang-i-tincions/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/23/sang-i-tincions/#comments Tue, 23 May 2017 05:19:26 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12260 Quan es mostra una preparació de sang al microscopi el que veiem és un grapat de glòbuls rojos (els eritròcits) esquitxats aquí i allà per unes poques cèl·lules més fosques i de mida més gran. Són els leucòcits, que també s’anomenen glòbuls blancs. La pregunta immediata és: per quin motiu s’anomenen glòbuls bancs si precisament són els més foscos de tota la imatge?

L’explicació és senzilla. Normalment es veurien blancs, però quan es prepara la mostra de sang per mirar-la al microscopi es fa servir una tinció que permeti fer visibles les diferents cèl·lules que hi ha. Una de les més habituals és l’anomenada tinció de l’hematoxilina-eosina, que consta, tal com el nom fa suposar, d’una barreja de dos productes. L’hematoxilina tenyeix els nuclis de les cèl·lules de color blau fosc i l’eosina tenyeix el citoplasma de color marronós. Amb la combinació pots identificar els límits de les cèl·lules i la forma particular del nucli.

La gràcia per tenyir una cosa o altra és un detall químic. L’hematoxilina és una molècula bàsica, de manera que tindrà tendència a reaccionar amb productes àcids (com ara els àcids nucleics que hi ha al nucli de la cèl·lula). L’eosina, en canvi, és una substància àcida que reacciona amb elements alcalins, com molts dels presents en el citoplasma. Es pot visualitzar més fàcilment si tenim present que l’hematoxilina té zones amb càrregues positives a la seva molècula que tenen tendència a unir-se (i reaccionar) amb els grups amb càrregues negatives, molt abundants als àcids nucleics.

El curiós és el nom d’hematoxilina. Inicialment vaig pensar que devia estar relacionat amb la funció que se li dóna, de tenyir mostres de sang (per “hemato” que vol dir sang). Però en realitat es fa servir per tota mena de cèl·lules i teixits. No només per la sang, de manera que era més aviat poc probable. En realitat el nom deriva del vegetal a partir del que es purifica la molècula. Un arbre originari de Mèxic anomenat Haematoxylum campechianum. Això de campechianum pot fer gràcia però només fa referència a la zona on es va descriure; Campeche. Per això s’anomena popularment Palo de Campeche o, també, Palo de Tinte.

I això del tinte dóna una altra pista interessant ja que la primera part del nom ens retorna a la sang. Hematoxilinum vindria a voler dir “la fusta que sagna” (“hemato” vol dir sang i “xylon” vol dir fusta). L’arbre aquest deixa anar una substància de color vermell que podria recordar la sang i que es la base per purificar el colorant que finalment es va fer servir per tenyir cèl·lules i, entre elles, les cèl·lules de la sang. Una giragonsa curiosa del llenguatge que fins i tot queda estèticament escaient.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/23/sang-i-tincions/feed/ 3
Plàstic i eruges. http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/22/plastic-i-eruges/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/22/plastic-i-eruges/#comments Mon, 22 May 2017 05:25:37 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12257 El plàstic va ser un gran invent, però també va generar un gran problema. Quan el van començar a fabricar era fantàstic ja que no es feia malbé, era barat i permetia milers d’aplicacions diferents. El problema era que no es degradava, de manera que qualsevol producte que fessis amb plàstic, seguia sense canvis molts anys després. En un principi no semblava un impediment, però a la llarga i a mida que milions de tones de plàstic s’anaven acumulant al mar,  vàrem començar a ser conscients que allò de tenir un material que no es degrada pot ser una mala idea.

Per això, quan fa unes setmanes es va anunciar que havien descobert un cuc que es menjava el plàstic va semblar que ja havíem trobat la solució al problema. Podem seguir fabricant-ne, que ja posarem cucs als abocadors perquè se’l vagin menjant. Fàcil, no? Doncs no. Com sempre, la cosa és més complicada i la solució no és tan senzilla.

Per començar, un detall que com a biòleg no puc deixar passar per alt. La bestiola que menja el plàstic no és un cuc sinó una eruga. Es tracta de la forma larvària de l’arna de la cera (Galleria mellonella), a la que si li dones temps, s’acaba convertint en una mena de papallona. Una cosa que els cucs no fan.

El descobriment el van fer per casualitat. Unes quantes erugues es van escapar de la bossa on les havien ficat i la investigadora va veure que ho havien aconseguit ja que hi havien fet uns quants forats. Va aprofundir una mica més i van acabar demostrant que aquestes erugues degraden el plàstic. No està tan clar que se’l mengin ja que sembla que simplement posant-s’hi a sobre ja el degraden, de manera que es pot tractar d’un enzim que secretin o alguna cosa similar.

I tampoc es pot parlar del “plàstic” en general ja que hi ha molts tipus de plàstics diferents. El que aquestes erugues degraden és el polietilè, el de les bosses del supermercat. El que fan es transformar-lo en polietilenglicol, però dels detalls encara en sabem ben poca cosa. Per descomptat, ignorem que passa amb molts altres tipus de plàstics, químicament diferents del polietilè.

En realitat no és el primer organisme que degrada algun tipus de plàstic i ja coneixem algun bacteri que també ho fa.  Però de moment són fets puntuals que estan molt lluny de representar una solució per l’acumulació de plàstic. Fins i tot quan establim el mecanisme i (si es tracta d’això) purifiquem l’enzim que catalitza la reacció de degradació, difícilment servirà per tractar tot el plàstic que generem. També hauríem de veure que en fem de les tones de polietilenglicol que es generarien. Potser serà útil a la llarga, però de moment el més assenyat és minimitzar tan cm sigui possible la generació de materials de plàstic. Especialment els que es fan servir molt poc temps i es llencen immediatament.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/22/plastic-i-eruges/feed/ 4
OVNI http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/19/ovni/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/19/ovni/#comments Fri, 19 May 2017 05:42:05 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12251 Ja no hi ha ovnis al cel. El nostre planeta deu haver perdut interès com a destí turístic galàctic o potser una crisi de grans dimensions ha encarit massa els viatges interestel·lars, perquè el nombre d’albiraments d’ovnis ha caigut en picat des de fa anys.

Quan era jove les notícies d’ovnis, d’abduccions extraterrestres i de missatges de les estrelles eren el pa nostre de cada dia. A les revistes hi havia grapats de fotografies, invariablement borroses i desenfocades, que tant prometien invasions imminents com contactes per elevar la humanitat a un nou nivell de coneixement. Era molt excitant i només resultava desconcertant la infinita varietat de tipus de naus, anatomies dels extraterrestres i maneres de comunicar-se que feien servir.

Hi havia naus en forma de puro, de cub, de coet o d’estrella, però sobretot de platet volador. Grans o petits, solitaris o en formació, sempre hi havia algú que descrivia un contacte en la tercera fase. Podia ser un excursionista o un pilot d’avió, l’únic en que coincidien era en que no havien tingut temps de fer una bona fotografia que demostrés el que deien. Al final tot es reduïa a la visió d’un puntet de llum al cel que es movia de manera estranya.

Curiosament, la progressiva desaparició dels ovnis ha anat paral·lela a la generalització de les càmeres incorporades als mòbils i les càmeres fixes que vigilen per tot arreu. Ara qualsevol cosa que passi queda fotografiada per grapats de càmeres mòbils o fixes. També és mala sort que justament ara, que ja és gairebé segur que es podrien obtenir imatges dels ovnis de qualitat, aquests hagin decidit deixar de visitar-nos!

Però no penseu que la desaparició dels ovnis és poca cosa. També han abandonat els llocs d’origen. N’hi havia que suposadament venien del satèl·lit de Júpiter, Ganimedes. Però ara que ja hi hem enviat sondes a explorar-lo, trobem que no queda ni rastre de les naus, les bases d’extraterrestre o les ciutats habitades per ganimedians. També hi havia el que venien d’un planeta anomenat Ummo, però aquest encara no hem trobat on para, de manera que no podem dir-ne res. Bé, als anys noranta ja va haver qui confessar que s’ho havia inventat tot, però pels autèntics seguidors això va ser un detall irrellevant. Ells hi creien i per tant, Ummo havia d’existir.

I ara tot és molt més avorrit. Passejant per un indret solitari ja no hi ha la tensió de topar cara a cara amb un grapat d’extraterrestres que saben aprendre els idiomes de la Terra però que mai no es prenen la molèstia d’anar a un indret poblat, la seu d’algun govern o la redacció d’un diari. Tampoc hi ha aquelles abduccions amb els experiments amb un rerefons més o menys sexual que descrivien les víctimes. I ara, quan es descobreixen unes runes, ja ningú imagina que cada dibuix que recordi un humanoide en realitat representa als extraterrestres amb equips espacials.

Ah! I també s’han perdut aquelles emprenyades que agafaven els seguidors dels ovnis quan mostraves un mínim escepticisme. Ningú t’acusa de tenir la ment tancada si decideixes que no n’hi ha prou amb veure un puntet brillant al cel per decidir que els extraterrestres estan arribant. També es troba a faltar la mirada de menyspreu i el to de veu de superioritat amb el que et deien “tu creu-te la versió oficial de tot el que et diuen. Ja t’ho trobaràs…”.

Els vells temps dels ovnis i els extraterrestres! Les noves generacions no saben el que s’han perdut.  Però, qui ho sap? Potser tornarà la moda. Si van tornar els pantalons de pota d’elefant, qualsevol cosa es possible.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/19/ovni/feed/ 7
Som mamífers. No ho oblidem! http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/18/som-mamifers-no-ho-oblidem/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/18/som-mamifers-no-ho-oblidem/#comments Thu, 18 May 2017 05:32:59 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12244 Fa un parell de dies va començar a Bèlgica un judici contra els pares d’un nen que va morir de malnutrició l’any 2014. Tenia tot just set mesos i només pesava quatre quilos. Si fa no fa, la meitat del que tocaria en condicions normals. Pel que sembla els pares van decidir que el nen tenia intolerància al gluten i a la lactosa i l’alimentaven amb llet de quinoa. També havien provat la llet de civada i la de soja. De fet, havien anat intentant alimentar-lo amb diferents opcions de les que tenien a la tenda de productes naturals. D’altra banda, el diagnòstic d’aquestes intoleràncies no l’havia fet cap metge. Ho havien decidit els pares sense més.

Tot plegat un dramàtic exemple (extrem) del mal que pot fer la ignorància. I es que cal ser bastant ignorant per oblidar que els humans som mamífers i, com a tal, en els primers mesos de vida el millor és alimentar-se de la llet materna. Essencialment és per això que van evolucionar els pits de les femelles dels mamífers. I el resultat final d’uns quants milions d’anys d’adaptacions és que la llet materna és excel·lent per al desenvolupament dels nadons. Cada espècie ha adaptat la composició de la llet a les necessitats metabòliques de les seves cries.

I l’adaptació és fins als detalls més petits. No es tracta només del percentatge d’aigua greixos o sucres, ni de la quantitat de proteïnes, vitamines i minerals que tingui. La composició dels aminoàcids és la necessària. Un detall important ja que no totes les proteïnes són iguals. Per això es diu que no totes tenen el mateix “valor biològic”. De fet, l’activitat metabòlica del fetge de la mare es modifica per fabricar proteïnes de la llet amb la composició d’aminoàcids més escaient per la criatura.

La composició iònica de la llet fa que sigui isosmótica amb la sang del bebè. Això vol dir que no generarà problemes en el moviment de molècules cap a l’interior i l’exterior de les cèl·lules i que els budells estaran funcionant en les millors condicions.

El sucre que conté la llet és, essencialment, lactosa. De petits tenim un enzim, la lactasa, que permet metabolitzar-la sense problemes. Algunes persones en arribar a la maduresa deixen de fabricar lactasa i la llet els senta malament. Un problema d’alguns adults, però no dels nadons. I en tot cas, no és un tema que uns pares puguin diagnosticar sense més.

El més curiós és el fet que pensessin que les diferents llets vegetals podien suplir la de la mare. Per començar, si és d’origen vegetal, no és llet. Podem jugar amb les paraules, però estrictament la llet ha de sortir d’una glàndula mamària. Les anomenades llets vegetals, a part de ser de color blanc, tenen molt poc a veure amb l’autèntica llet. Per cert que la composició en proteïnes, sucres o greixos no s’acosta en res a les necessitats d’un nado, ni s’adapta a les seves capacitats digestives.

La importància de la llet la tenien molt clara els nostres avantpassats. Per això, si una dona no podia alletar al seu fill pel motiu que fos, hi havia la figura de les dides. Dones que alletaven als fills d’altres dones de manera gairebé professional. Si no hi havia més remei, es podia recórrer a llet de vaca convenientment diluïda. La llet de vaca  sense modificar és excel·lent pels vedells, però no pels humans. I avui en dia hi ha molts tipus de fórmules de llet artificial. Normalment feta a partir de la de vaca però modificant amb més precisió el component de proteïnes i greixos per aproximar-la més a la humana. Qualsevol d’aquestes opcions serviria, però en cap cas un líquid obtingut d’un vegetal.

Tot plegat resulta molt frustrant. Tots els ingredients de les llegendes urbanes (gluten dolent, lactosa dolenta, llet dolenta, vegetals bons, quinoa fantàstica,…) agrupats en una única història i combinats de la pitjor manera possible gràcies a una bona dosi d’ignorància.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/18/som-mamifers-no-ho-oblidem/feed/ 9
Teoria de la ment http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/17/teoria-de-la-ment/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/17/teoria-de-la-ment/#comments Wed, 17 May 2017 05:27:37 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12240 Hi ha un concepte en psicologia que trobo particularment interessant i al que li han posat un nom que trobo especialment absurd o desencertat: la “Teoria de la Ment”. Cada vegada que ho sento penso en una teoria que permeti explicar com funciona la ment, com s’origina la vida psicològica a partir dels senyals que s’envien les neurones, com s’estableix el lligam entre les cèl·lules i els pensaments. Ara mateix no en tenim ni idea però abans o després caldrà bastir una teoria que expliqui com emergeix la ment, de manera que semblaria raonable anomenar-la “teoria de la ment”.

Però no. Algú amb molt mala idea va aplicar aquesta designació a un altre fet, també interessant, però que podria tenir mil altre noms enlloc d’aquest. No se qui va ser el geni que el va triar, però… et vas lluir, maco!

Disposar de “teoria de la ment” vol dir que tens la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre. Que entens que algú altre pot mirar les coses des del seu punt de vista, que és diferent del teu. Que si estàs en una cantonada i pots veure el que passa als dos carrers entens perfectament que algú que estigui en un dels carrers no pot veure el que passa a l’altre, encara que tu sí que puguis.

Sembla una obvietat i tots ho fem de manera inconscient, però els nens no desenvolupen la teoria de la ment fins que tenen uns anyets (entre tres i quatre). I en el cas dels animals resulta complicat saber si la tenen o no. El salt de disposar o no de teoria de la ment és essencial per qualsevol organisme que pretengui establir grups socials relativament complexos. Per exemple, sense aquesta capacitat no pot existir l’empatia. De fet, un dels problemes que s’esgrimeix en el cas de l’autisme és la dificultat que tenen aquests nens per desenvolupar la teoria de la ment. Una afirmació potser massa radical i que està en qüestió.

Disposar de teoria de la ment (quin nom més absurd…) és un dels grans èxits de la ment humana. De vegades sembla que massa èxit i tot ja que al final atribuïm capacitat mental a organismes i fins i tot objectes que no en tenen de ment. Acabem atorgant unes capacitats mentals més o menys difuses des de les nines fins als cotxes, de les mascotes fins a les muntanyes.

També cal dir que la teoria de la ment és d’aquelles coses que pot estar ben tergiversada. Donem per fet que entenem el que pensen o senten o experimenten els altres, però normalment ho fem des del nostre punt de vista. Això vol dir que la visió que tenim de la ment de l’altre molt probablement estigui totalment distorsionada pels nostres prejudicis.

Si ho pensem una mica ens adonem del doble salt mortal que representa la teoria de la ment. Una cosa és tenir percepció d’allò que veiem o que percebem amb els sentits. Més complicat és disposar de records o emocions que ja representen un cert nivell d’abstracció. Però entendre i posar-te en el lloc de la ment de l’altre requereix fer una abstracció sobre aquell fenomen que fa sevir l’altre per fer abstraccions. Poca broma amb les complexitats de la ment!

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/17/teoria-de-la-ment/feed/ 8
Quan ovulen, les dones no els prefereixen més mascles http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/16/quan-ovulen-les-dones-no-els-prefereixen-mes-mascles/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/16/quan-ovulen-les-dones-no-els-prefereixen-mes-mascles/#comments Tue, 16 May 2017 05:01:14 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12234 Les explicacions senzilles a problemes complexos acostumen a ser satisfactòries, però errònies. Per desgràcia, com que són intel·lectualment satisfactòries, tenim tendència a donar-les per bones amb molta facilitat. D’això no se n’escapen els científics i la diferència és que tenim la obsessió per verificar les dades i repetir experiments. En teoria és per fer que la ciència avanci. Sovint, però, és més per fer la punyeta a un equip investigador rival que altra cosa. Sigui com sigui, amb el temps les teories es van posant aprova i moltes de satisfactòries s’han de deixar estar.

Això està passant en una explicació que es donava sobre el paper que hi tenia el moment del cicle menstrual en les preferències que presenten les dones a l’hora de triar parella. L’explicació que havia triomfat era que a la meitat del cicle, durant l’ovulació i, per tant, en el moments de màxima fertilitat, les dones mostraven preferència per homes amb trets més “masculins”. Els estudis es feien presentant imatges de cares que modificaven per fer-les més o menys amples i anguloses, que són uns dels efectes de la testosterona. L’efecte s’explicava assumint que com més masculina és l’aparença millor càrrega genètica porta incorporada i més èxit reproductiu tindria. La resta del cicle, quan les hormones indiquen que la reproducció ja no és un factor rellevant, aquest efecte desapareixeria.

Durant un temps van sortir un seguit de treballs que coincidien en aquests resultat, però també n’hi havia que hi discrepaven. El que passa és que l’explicació encaixava molt bé en teories establertes, de manera que la tendència era a donar per bons els treballs que trobaven la correlació i a posar en dubte els que no.

En realitat, la majoria de treballs resulten poc concloents, especialment en temes tan subtils com aquests. Una visió crítica trobaria punts dubtosos en la majoria dels estudis. Grups massa reduïts, definicions d’atractiu poc precises, mesures d’hormones insuficients… No pots fer un estudi nomes amb una dotzena de dones, han de ser centenars. No pots refiar-te de quan t’han dit que van tenir la regla, has de mesurar els nivells hormonals per saber exactament en quin moment del cicle es troben. No has de fer el test una única vegada, ho has de repetir en diferents ocasions per cada dona. Hi ha pocs estudis que tinguin tots aquests detalls (i més) en compte.

Però quan han anat afegint aquestes variables, la correlació que es trobava s’ha anat esvaint. La teoria pot ser intel·lectualment satisfactòria i encaixar amb la teoria que més gràcia ens fa, però les dades indiquen cada vegada més clarament que no, que el moment del cicle hormonal no modifica de manera important les preferències de les dones. El que es troba és que sempre prefereixen fesomies més masculines i la diferència que es pot detectar és en referència a trobades esporàdiques o a relacions a llarg termini. En el segon cas, els que tenen aspecte menys masculí ja tenen més probabilitats. En canvi, per passar una estona i prou, triomfen els d’aparença més masculina. Res que no intuíssim des de l’adolescència, d’altra banda.

Aquesta mena d’estudis els trobo interessants, no tant pel fet de quina mena de paios agrada més a les noies, sinó perquè em recorden la dificultat enorme de dissenyar experiments que permetin treure l’entrellat al paper de la biologia i dels aspectes socials del comportament. Hi ha qui opina amb molta decisió que un aspecte té més pes que l’altre, però en realitat no hi ha tantes dades que permetin fer gaires afirmacions. Només podem confirmar l’absurd d’intentar entendre la complexitat humana fixant-te només en els gens o en l’ambient. Som una barreja dels dos factors, però aclarir quin te més pes en cada situació resulta fascinantment complicat.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/16/quan-ovulen-les-dones-no-els-prefereixen-mes-mascles/feed/ 4
Molècules i aromes http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/15/molecules-i-aromes/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/15/molecules-i-aromes/#comments Mon, 15 May 2017 05:20:36 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12229 Els aromes de les plantes són una de les millors coses de la primavera. No és que la resta de l’any desapareguin les olors i n’hi ha prou d’esprémer una branca de romaní i olorar els dits per comprovar-ho. Però quan arriba la floració, l’alliberament d’aromes a l’aire es dispara i passejar per segons quins boscos o jardins esdevé un regal pels sentits.

El curiós és que hi ha molts aromes que tenen una base bioquímica molt similar. Amb petites modificacions sobre una mateixa molècula les plantes han generat aromes que podem identificar i diferenciar sense problemes. Resulta sorprenent que les aromes dels geranis, de les llimones o de l’espígol es diferencien només en la posició d’un parell d’àtoms d’un tipus concret de terpè.

Si agafem l’aroma de la llimona trobem que l’essencial és una molècula anomenada limonè. No és l’única i en tots els casos l’aroma el genera una barreja de diferents molècules, però acostuma a haver-hi un de predominant, i en el cas de les llimones és el limonè. La molècula sembla relativament senzilla i té un anell del que hi pengen un parell de grups químics (un metil i un metiletenil).

Amb una estructura molt similar trobem el linalool. En aquest cas, el que era un anell central queda obert per un costat. I els grups químics que segueixen penjant en la mateixa localització són lleugerament diferents, però si comparem molècules notem que el patró és similar. Aquest linalool és la clau de l’aroma de l’espígol o lavanda (Lavandula angustifolia). De nou, no és l’únic component de l’olor i també està en altres plantes, però en l’espígol és on resulta més determinant.

I si tornem a modificar lleugerament la molècula, i sobretot li allarguem un dels extrems que han quedat oberts a l’extrem del que era l’anell, obtenim el geraniol. No costa gaire deduir que, en aquest cas, la molècula és la que caracteritza l’olor dels geranis, però que de fet també està a les roses i altres plantes.

Pot semblar sorprenent que estructures tan similars ofereixin percepcions sensorials tan diferents. Difícilment confondrem l’olor de les llimones amb la de l’espígol malgrat la similitud estructural de les molècules implicades. La diferència s’explica primer per la resta de molècules que contribueixen a l’olor final. Però sobretot perquè cada una d’aquestes molècules activa receptors diferents a la zona sensorial de la cavitat nasal. El limonè, el geraniol, el linalool i molts altres actuen com les claus que s’uniran específicament al pany d’un receptor olfactiu del  nostre nas. En cada cas s’activarà una neurona diferent que estimularà una regió del cervell particular i que serà interpretada per la nostra ment com un olor o un altre.

En realitat no es estrany que les molècules s’assemblin ja que estan relacionades amb una de les vies metabòliques que els vegetals fan servir com una part del seu metabolisme secundari. De totes maneres, per molt interessant que sigui entendre el mecanisme que hi ha a l’arrel de l’aroma d’aquestes plantes, el millor es regalar-se olorant-les mentre passeges pel camp.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/15/molecules-i-aromes/feed/ 10
La gran taca freda http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/12/la-gran-taca-freda/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/12/la-gran-taca-freda/#comments Fri, 12 May 2017 05:45:23 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12223 Segons el model del Big Bang per l’origen de l’Univers, s’hauria de detectar una radiació de microones provinent de tot arreu del cosmos i de determinades característiques. Seria l’eco de la llum que es va generar en el moment en que l’Univers va permetre el pas a les radiacions. Les explicacions tècniques són entretingudes, però l’important és que aquesta emissió de microones efectivament es va descobrir als anys seixanta.

Els primers mapes de la radiació còsmica de fons eren poc precisos, però amb el temps van anar millorant i ara ja disposem d’una imatge molt detallada d’aquesta emissió provinent de totes les direccions de l’univers. Es mostra com un mapa de colors vermells i blaus per assenyalar els punts més calents i més freds d’aquesta radiació. Les diferències són molt petites, unes mil·lèsimes de grau amunt o avall, però també estaven previstes en els models. A més havien d’estar distribuïdes de manera homogènia per totes bandes.

Cada vegada que s’han presentat noves dades d’aquest fons de microones els físics s’han posat contents ja que sempre fa gràcia que les dades coincideixin amb les previstes per la teoria. Però mica a mica van notar que hi havia una zona en el mapa, a baix a la dreta, que semblava diferent. Era lleugerament  més freda que la resta i es va batejar amb el poc imaginatiu nom de “la gran taca freda”.

El cas és que allò era estrany i no semblava tenir una explicació evident. En teoria les fluctuacions han de ser iguals per tot arreu ja que l’Univers sembla ser igual en totes direccions si el consideres a gran escala. Aquella taca suggeria que en aquella zona l’univers tenia alguna particularitat. I no parlem d’una zona petita!

Aviat van guanyar ressò dues hipòtesis. La més conservadora indicava que en aquell indret hi havia un “gran buit” Una zona amb poca densitat de galàxies. Coneixem algunes regions immenses de l’Univers on gairebé no hi ha cap galàxia. De fet, la distribució de les galàxies a l’Univers recorda més aviat una estructura en forma d’escuma, plena de bombolles buides. Algunes d’aquestes bombolles són  més grans que la resta. Potser on hi ha la gran taca freda simplement han coincidit unes poques d’aquestes grans bombolles.

L’altra opció era més fantasiosa i, per tant, pot fer més gracia. Segons alguna hipòtesi poden haver-hi diferent universos a més del nostre. La gran taca freda podria ser un punt de contacte entre el nostre univers i un univers veí! Una opció que fa volar la imaginació, però que s’aguanta en molt poques dades. En realitat no és més que una especulació atractiva però més que improbable. Caldrien més dades i molt més solides per pensar en una col·lisió d’universos.

Però potser al final no sigui res de destacable. Quan treballem amb moltes dades acostumem a esperar resultats homogenis, però la realitat no és un model matemàtic perfecte i sempre hi ha fluctuacions. De fet, quan s’han fet estudis de com hauria de ser la distribució de temperatures del fons de microones es van trobar que la majoria de models indicaven que era previsible l’aparició de zones més fredes per simple distribució estadística. Igual que quan fas estudis de, per exemple, l’altura d’algunes poblacions ja comptes que trobaràs alguns paios inusitadament alts o baixos i que destaquin de la resta.

L’últim estudi que han fet sembla que va per aquí. Uns autors que fa uns anys defensaven que la gran taca freda era causada per un gran buit ara han refet els càlculs i creuen que amb això no n’hi ha prou, però que tampoc cal ja que una fluctuació estadística és l’explicació més plausible. I és que de vegades veiem misteris allà on no n’hi ha. I no sempre resulta senzill diferenciar les dues opcions.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/05/12/la-gran-taca-freda/feed/ 5