Centpeus http://ciencia.ara.cat/centpeus Un lloc on comentar coses que em sorprenen Wed, 21 Jun 2017 05:09:56 +0000 ca hourly 1 http://wordpress.org/?v=4.0.1 Descans estiuenc http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/20/descans-estiuenc/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/20/descans-estiuenc/#comments Tue, 20 Jun 2017 05:00:07 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12407

Moment de fer una aturada al blog. La ciència és fantàstica, però arriba l’estiu i toca començar a pensar en vacances, en deixar passar les hores mandrejant, descobrir nous indrets i recarregar les piles. Com cada any el Centpeus s’atura pels voltants del solstici. Si tot va bé, tornarem al Setembre per seguir fent ullades diverses al món de la ciència i al món des de la ciència. Mentrestant, sigueu feliços!

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/20/descans-estiuenc/feed/ 10
De bios, neuros i emocions http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/19/de-bios-neuros-i-emocions/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/19/de-bios-neuros-i-emocions/#comments Mon, 19 Jun 2017 04:56:14 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12396 Els humans ens diem animals racionals, i aquest és un dels errors històrics més remarcables que fem per definir-nos. Certament podem raonar, però si alguna cosa som, és evident que no està relacionada amb la raó sinó amb les emocions. Per molt que ho intentem dissimular, la majoria de les coses que fem al llarg de la vida estan determinades per les emocions. La raó pot modular i redirigir una mica la nostra vida, però qui realment marca la pauta són les emocions. Elles són les que poden fer que la vida tingui sentit, però també ens poden portar pel pedregar. El seu gran poder fa que siguem molt vulnerables a qualsevol que tingui habilitat per modular les emocions dels altres. I en determinades situacions, com ara quan toca encarar malalties greus, podem ser extremadament vulnerables.

Naturalment, ningú està disposat a deixar-se manipular, de manera que cal vestir les coses amb una aparença racional. La racionalitat té bona premsa i si pot ser amb reminiscències científiques molt millor. Per això és fàcil entendre l’eficàcia dels prefixes que lliguin la ciència i les emocions. És a dir, paraules com “bio” o “neuro”. Encara que després no fem referència a cap neurona, parlar de “neuro…” dóna un prestigi innegable.

Ara tenen un cert èxit determinats grups que diuen practicar “teràpies” basades en la relació del cos amb la ment. Que el cos i la ment estan relacions és un fet innegable i ningú amb dos dits de seny ho posarà en dubte, però tampoc cal exagerar. Per exemple, la bioneuroemoció (o biodescodificació) s’anuncia com una manera de millorar l’estat emocional mirant de buscar un equilibri entre la ment i el cos. Al menys això és el que sembla quan entres a algunes pàgines on es promou aquesta tècnica. Però si ho mirem atentament notarem algun detall que ens hauria de fer saltar les alarmes. Es veu que està basada en l’anomenada “nova medicina germànica”, una pseudomedicina que, basant-se en enunciats més o menys imaginatius, acaba defensant que totes les malalties tenen un origen en conflictes psicològics. Fins i tot en les infeccions els microbis estarien controlats per diferents zones del cervell.

És clar, una cosa és que l’estat anímic tingui efectes sobre la salut i sobre com ens sentim. Una de molt diferent és lligar-ho tot (però tot, tot) a l’estat anímic. Evidentment, resulta molt llaminer si t’expliquen que la teva malaltia està causada per un trauma psicològic del passat i que amb tècniques de control de la ment es pot resoldre. Només cal pagar unes quantes sessions on, per un mòdic preu, un coach et guiarà a través del camí mental necessari per recuperar la salut.

Si ens hi fixem, ens adonem que s’ho han muntat molt bé, perquè si no et cures n’hi ha prou de dir que no hi poses prou de la teva part, que no col·labores o que no tens prou empenta per resoldre els teus conflictes. Si va bé, és gràcies al suposat terapeuta, si va malament és culpa teva. Diuen (no he sentit la versió original) que un conegut defensor d’aquesta tècnica va afirmar que “no cal tractar el càncer; com que la malaltia s’origina al cervell només es moren els gilipolles”. Una manera increïblement mesquina de guanyar diners a costa d’enredar persones malaltes.

Aquestes suposades teràpies no tenen ni cap ni peus quan les raones una mica. Poden mirar de fer referències a les vibracions dels estats emocionals, a les connexions quàntiques entre la ment i la matèria o a les empremtes que els traumes dels nostres avantpassats han deixat en el nostre cervell. Res de tot això és veritat. Simplement s’inventen frases que sonen bé i que responen a les emocions que volem sentir. És molt difícil resistir-se quan tens un problema i algú t’arriba dient-te la solució que tens ganes d’escoltar. La raó pot avisar-te que alguna cosa grinyola, i grinyola molt, però les emocions són poderoses i poden empènyer molta gent als braços de qualsevol amb pocs escrúpols i molta capacitat de seducció.

Ara, quan ja ha mort gent per abandonar tractaments convencionals tot seguint aquestes escoles, ja hi ha grups de professionals que s’agrupen per mirar de plantar cara, protegir als malalts i evitar que siguin enredats. És d’agrair i sempre és millor tard que mai. Però ho tenen difícil ja que, de nou, el poder de les emocions ens pot fer caure de quatre grapes en enganys agradables d’escoltar.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/19/de-bios-neuros-i-emocions/feed/ 6
QWERTY http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/16/qwerty/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/16/qwerty/#comments Fri, 16 Jun 2017 05:14:04 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12387 Un corol·lari curiós del tema d’escriure amb els ordinadors i que sovint acaba apareixent és la curiosa distribució de les lletres en els teclats. La història dels teclats actuals ha esdevingut gairebé una llegenda urbana, amb molta part certa i algunes exageracions o imprecisions. A mi m’encanta ja que és un exemple excel·lent d’alguns dels mecanismes que tenen lloc en l’evolució. De fet, ho vaig descobrir fa molt temps en un article del gran divulgador Stephen Jay Gould i fa gracia refrescar-ho ocasionalment.

El teclat que tenim en quasi tots els ordinadors és el model anomenat QWERTY, simplement per la seqüència de les primeres cinc lletres de la primera fila. Si ens hi fixem és una disposició curiosa i sovint ens preguntem per quin motiu no estan, simplement, per ordre alfabètic. En realitat això seria molt poc pràctic ja que la funció d’un teclat és facilitar l’escriptura, de manera que la disposició de les tecles no ha de ser en funció de l’ordre (arbitrari) en que recitem les lletres de l’alfabet. El que condiciona la posició és la freqüència d’ús de les diferents lletres.

Per exemple, recordo que en castellà (i ara he vist que també en català) la lletra més emprada és la “E”. Això obliga a situar la E en un lloc de fàcil accés quan estàs escrivint. Altres lletres, com la X o la W poden estar en racons del teclat de més difícil accés pels dits. Encara que costi o que perdis una fracció de segon més per arribar-hi, no resulta rellevant ja que es fan servir molt poc. És clar, si ets anglès, la W segueix sent infreqüent però ja no tant i la necessites en un lloc diferent.

Quan van sorgir les màquines d’escriure cada fabricant feia servir el teclat que li semblava millor, però mica a mica alguns es van anar imposant. Per un motiu o altre eren més pràctics i els usuaris els preferien. Diuen que el QWERTY es va dissenyar per optimitzar l’escriptura. I això no vol dir necessàriament anar més de pressa teclejant. Les primeres màquines d’escriure tenien sistemes mecànics a les tecles i un dels problemes habituals era quan la palanca que activaves en prémer una tecla s’enganxava amb la activada en la tecla següent. Això passava si anaves massa de pressa i aleshores calia aturar-se i perdre una estona desenganxant el mecanisme (i omplint-te els dits de tinta).

Hi ha qui diu que el QWERTY anava bé perquè feia escriure una mica més lent de l’òptim i així el ritme d’escriptura mai s’interrompia per les enganxades de tecles. També es diu que la disposició de les tecles feia que les parelles de lletres d’ús més freqüent estaven allunyades i això evitava que s’enganxessin. En tots dos casos, l’objectiu era el mateix: Sacrificar velocitat punta per aconseguir velocitat mantinguda escrivint.

Quan es va passar als ordinadors això va perdre el sentit. Ja no hi havia parts mecàniques que s’enganxessin, però tothom havia aprés a fer servir el QWERTY, i simplement es va mantenir. Algú que intenti ara veure-hi un sentit sense tenir en compte la història “evolutiva” del teclat, no entendrà el motiu de la curiosa disposició de les lletres. A més, mostra molt bé com cal trobar un compromís quan cal afavorir dues característiques tenen solucions oposades. Calia una adaptació que permetés anar de pressa i alhora una per no anar massa de pressa. També es un bon exemple d’una característica que en un moment va ser desitjable i que en canviar el “medi ambient” va perdre la utilitat però com que ja s’havia seleccionat, es va mantenir. I així seguirà fins que un altre canvi afavoreixi un nou tipus de teclat. Ara hi ha teclats que es diu que poden ser millors, però l’esforç d’aprendre-ho no compensa el fet que tots els teclats van amb QWERTY.

Bé, tots no. Si vas a França, toparàs amb teclats lleugerament diferents. Els del sistema AZERTY. S’assemblen molt però algunes tecles ocupen llocs diferents. Jo sempre em faig un embolic amb la A i la M, que a França ocupen llocs diferents. A Portugal també van tenir un teclat particular, el tipus HCESAR, que per les freqüències d’ús de les lletres en portuguès anava millor. Però de nou, els ordinadors els fan els anglosaxons i  a ells els va bé el QWERTY, de manera que….

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/16/qwerty/feed/ 7
Errades http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/15/errades/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/15/errades/#comments Thu, 15 Jun 2017 05:12:33 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12376 Una de les coses que fan més ràbia quan publiques coses, com ara un blog a internet, és fer la feina, repassar que tot estigui bé, tornar-ho a repassar, penjar-ho a la xarxa, fer una última ullada i poc després que algú et faci notar que hi ha una errada al text. Tant pot ser una falta d’ortografia com un error tipogràfic. L’irritant és que havia repassat un grapat de vegades el text! I tan bon punt t’ho diuen, t’adones que l’error és evident! Com t’ha passat per alt totes les vegades?

Ara ja m’ho prenc amb filosofia. Si m’avisen de l’errada (cosa que agraeixo) la rectifico de seguida que puc i avall. Però el motiu que fa que no la vegis, malgrat repassar-ho una i altra vegada, és empipador.

Tant, que hi ha qui s’ha dedicat a investigar que passa al nostre cervell mentre fem aquestes coses. Les explicacions no sé si són definitives, ja que en aquesta mena de treballs sempre penso que les explicacions són satisfactòries, però el nombre de variables que intervenen és tan gran que científicament tot plegat només és relativament sòlid. En tot cas, aquesta vegada m’hi agafo per aconseguir una major tranquil·litat. Pel que sembla, som bastant incapaços de notar les nostres errades. En canvi, no tenim dificultat per descobrir les dels altres.

El motiu és la manera com treballa el cervell. El fet d’escriure és una activitat d’una inesperada complexitat. El cervell no funciona com un simple ordinador que va pensant paraules, fetes per una successió de lletres que es posen acuradament. L’activitat mental està concentrada en l’important, que és el sentit del que estem escrivint. El fet mecànic d’escriure el fa en un nivell molt inferior de consciència. Per això, quan repassem, el que fem mentalment és anar refent les paraules i les frases per reconstruir el sentit del que volem dir. El problema és que la consciència de seguida torna a centrar-se en el sentit del missatge i passa per alt els detalls del text escrit. Costa un esforç enorme focalitzar l’atenció en les paraules escrites i no en el sentit de les paraules. Especialment perquè com que és el nostre text, la ment s’anticipa a la paraula (al sentit de la paraula) que ve a continuació! En canvi, qualsevol altra persona no està esperant amb antelació la següent paraula, de manera que s’hi ha de fixar més i pot detectar l’errada sense problemes.

Això em tranquil·litza una mica (tot i que no serveix d’excusa), però fa que em pregunti com deu ser la ment dels correctors de textos. Quan llegeixen un llibre, entren en la història? O només veuen paraules fora de context? Als llibres de cuina se’ls fa la boca aigua en llegir la recepta dels musclos a la marinera? O estan totalment centrats en assegurar-se que no han escrit “musclus” o “muscles”?  Els textos eròtics els estimulen? O només estan pendents de si l’accent de la paraula “penetració” és obert o tancat?

En tot cas, si detecteu errades (de les que siguin) agrairé que m’aviseu. Els que no vàrem tenir escola en català i mai hem fet cursos de tipografia tenim molts números per cometre errades de tota mena. Ja intento mirar-m’ho (paraula!) i tot i així se n’escapen més de les que voldria. Coses del cervell, que el tinc pendent essencialment del “què” i només fa un cas relatiu del “com” per molt que jo li ho demani.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/15/errades/feed/ 13
Perduts enmig del no-res http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/14/perduts-enmig-del-no-res/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/14/perduts-enmig-del-no-res/#comments Wed, 14 Jun 2017 05:00:30 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12364 Que l’univers és immens, ho tenim tots clar. Altra cosa és que puguem arribar a fer-nos idea de com de gran és. Simplement, la nostra capacitat d’imaginar-ho no dóna tant de sí. Pensem en els milers d’estrelles que emplenen el cel per la nit, però això només és una petitíssima part de les que hi ha a la nostra galàxia, la Via Làctia. I aquesta només és una dels molts milers de milions que hi ha a l’univers conegut. Si mirem l’univers a gran escala, els planetes i els estels resulten irrellevants. El que cal considerar com elements bàsics, les peces de construcció, són les galàxies.

I ara sabem que les galàxies no estan repartides homogèniament. Al contrari, estan agrupades en filaments i plans, formant megaestructures que recorden un formatge de gruiere. Resulta curiós que algunes de les estructures més grans que coneixem a l’univers siguin, precisament, les regions buides. Els anomenats buits còsmics, formats per regions increïblement immenses dins les quals gairebé no hi ha galàxies. Se n’havien detectat alguns de dimensions especialment grans, probablement formats per la fusió de diferents buits menors. Per exemple, el buit de Bootes, anomenat així perquè vist des d’aquí està en la direcció de la constel·lació de Bootes, fa uns cent megaparsecs de diàmetre (330 milions d’anys llum) i durant un temps va semblar el més gran conegut.

Però ves per on, potser nosaltres ens trobem al límit del buit més gran conegut fins ara. El van descriure l’any 2013 i es va anomenar buit KBC, pels autors del treball que el va descriure, Ryan Keenan, Amy Barger, i Lennox Cowie. Si les dades són correctes, aquest buit mesura uns sis-cents megaparsecs (força més de mil milions d’anys llum), de manera que estaríem vivint al costat, o potser just a l’interior, de l’abisme de buidor més gran de l’univers conegut.

Aquest buit ajudaria a fer encaixar alguna discrepància detectada en la velocitat d’expansió de l’univers. Això es pot mesurar de dues maneres diferents. A partir el fons de radiació de microones, o a partir de dades de llum de supernoves llunyanes. Les xifres obtingudes en un o altre cas s’assemblen molt, però no del tot. I això és empipador. Ara bé, la presència d’una regió enorme d’espai sense gairebé matèria a l’interior pot introduir algunes correccions en les mesures obtingudes amb les supernoves i aleshores ja encaixaria tot.

En algun lloc podem llegir que la Terra es troba al costat d’aquest gran buit. No és ben bé així. La Terra, com la resta de planetes és irrellevant. Tampoc el Sistema Solar compta. El que està al límit del buit KBC és la via Làctia i la resta de galàxies del grup local, (Andròmeda, els núvols de Magallanes i la resta). Des del nostre petit racó a l’univers, estar dins un buit o al centre de qualsevol filament de galàxies ens és una mica igual. Si ni tan sols veiem l’altre costat de la nostra galàxia!

Potser aquesta dada deprimirà algú que encara pensi que estem al centre de l’Univers. Tot i que en algun sentit sí que ho estem, el lloc que ocupem sembla ser més aviat poc rellevant. Just en una regió buida.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/14/perduts-enmig-del-no-res/feed/ 6
Filigranes del mimetisme http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/13/filigranes-del-mimetisme/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/13/filigranes-del-mimetisme/#comments Tue, 13 Jun 2017 05:00:40 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12370 Els museus són llocs ben curiosos. Potser abans tenien un aire decadent i la idea d’anar-hi era sinònim d’avorriment, però ja fa temps que es van posar les piles i ara cada vegada resulten més i més interessants. Aquests dies he tingut l’oportunitat de fer el tafaner pel Museo nacional de Ciencias Naturales i un dels insectes que hi havia a la col·lecció d’entomologia m’ha deixat bocabadat.

En realitat no és res de l’altre món. Un exemple de mimetisme. Una espècie d’insecte, de l’ordre dels ortòpters, (com els grills) les ales del qual han evolucionat per adoptar la forma d’unes fulles amb idea de passar desapercebut als seus depredadors. Insectes que recorden fulles o pals n’hi ha molts i n’he vist fotografiats de tota mena, però en aquest cas no era una foto i m’he pogut recrear una estona admirant els detalls de les ales disfressades de fulles. La gràcia és que no s’ha limitat a adoptat la forma de fulla sinó que ha seguit sofisticant-ho fins refer la imatge de fulles parcialment seques per un extrem! Una filigrana evolutiva extraordinària.

El mecanisme adaptatiu que ha generat aquesta estructura és senzill d’imaginar fins i tot amb les versions més simples de la selecció natural. De tots els insectes d’aquesta espècie, els que passin més desapercebuts tindran més probabilitats d’arribar a la fase reproductiva. Si les teves ales destaquen sobre el fons de fulles, cauràs ràpid. Si s’assemblen a una fulla, potser sobreviuràs i et reproduiràs.

Però sempre és interessant anar més enllà. Quina mena de pigments ha anat generant per adquirir aquestes tonalitats? La realitat es que ho ignoro, de manera que només puc especular. Molts insectes generen colors marrons a partir de molècules com la melanina. En això no són gaire diferents dels mamífers i els colors obtinguts són marronosos. Les cèl·lules que la fan en poden dipositat més o menys i obtindrem colors marrons més clars o més foscos. La melanina no és difícil de fer ja que deriva d’un aminoàcid comú, el triptòfan.

El verd és una altra història. Sovint s’aconsegueix d’una banda amb els carotenoides, un producte d’origen vegetal obtingut de la dieta de l’insecte i de color grogós o taronja, i d’altra banda amb una proteïna, la mesobiliverdina, de color blau i que es troba en l’hemolimfa (la “sang” de l’insecte). La barreja genera el color verd, que tindrà diferents tonalitats en funció de les proporcions.

Els insectes acostumen a ser desagradables i a generar un cert rebuig. Però quan t’hi atures una estona per mirar-los amb calma, entendre l’estructura del seu cos, les adaptacions de la seva fisiologia i la manera com han colonitzat el planeta, no pots més que treure’t el barret. És una sort viure en un planeta amb una biodiversitat tant aclaparadorament variada.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/13/filigranes-del-mimetisme/feed/ 8
Presentadors, pediatres i l’efecte Dunning-Kruger http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/12/presentadors-pediatres-i-lefecte-dunning-kruger/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/12/presentadors-pediatres-i-lefecte-dunning-kruger/#comments Mon, 12 Jun 2017 05:00:10 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12361 Diuen que la història va començar amb un lladre al que van capturar gràcies a les imatges de les càmeres de seguretat. Això el va sorprendre molt ja que s’havia posat suc de llimona a la cara, pensant que el faria invisible. El seu raonament era que el suc de llimona es feia servir per fer tinta invisible, de manera que si se’l posava per la cara, ell també esdevindria invisible. Evidentment no era un home invisible, simplement era un home increïblement ximple.

Però aquesta història va animar a un professor de psicologia, en David Dunning, a aprofundir una mica en l’efecte de la ignorància sobre les persones. Podia ser que aquell lladre fos tant estúpid que no fos capaç d’adonar-se de la seva ignorància?

De manera que junt amb un estudiant seu, en Justin Kruger, van fer una sèrie d’estudis que van esdevenir relativament famosos (tant com per guanyar un premi Ig-Nobel!). A grups de voluntaris els van fer determinades proves i també els van preguntar sobre la opinió que tenien ells mateixos de la seva competència i habilitat per resoldre-les. I el resultat va ser que els més inútils acostumaven a considerar-se molt millors del que la realitat indicava.  En canvi, els més competents solien tenir dubtes sobre si mateixos. Dit d’altra manera, efectivament els incompetents poden ser realment incapaços d’adonar-se de la seva incompetència.

Això té alguna virtut. Tenen molta mes confiança en si mateixos ja que no es poden adonar dels seus errors, no poden entendre quan han tingut sort i estan totalment convençuts de ser millors que altres que realment estan millor preparats. Es viu bé així! Pot ser una llauna pels que t’envolten, però com que tampoc te n’adones… Com va dir Charles Darwin, “La incompetència genera més confiança que el coneixement”. Segurament es perquè que una part important del coneixement és el fet de ser conscient de les teves limitacions.

Aquest efecte ara es coneix com l’efecte Dunning-Kruger, i es resumeix dient que “Els incompetents tendeixen a sobreestimar la seva pròpia habilitat, són incapaços de reconèixer l’habilitat dels altres i són incapaços de reconèixer la seva extrema insuficiència”. D’exemples de Dunning-Kruger segurament tots en coneixem alguns i n’hi ha que els va força bé. L’inquietant és que si nosaltres fóssim un cas, no ens n’adonaríem!

Suposo que el tema és subtil i algú pot presentar un comportament normal en alguns aspectes i un efecte Dunning-Kruger en altres. El típic cas en que ets bo en algun tema et fa creure que ho ets en tots. En tot cas és, essencialment, l’efecte oposat a la “síndrome de l’impostor”, que et fa pensar que no mereixes els teus èxits i que tothom és millor que tu, quan realment no és així.

En tot cas, no se per quin motiu m’ha vingut al cap aquest efecte. Potser pel fet de veure un presentador de tele especulant sobre la relació entre vacunes i autisme com si hi entengués del tema i que, quan una pediatra li ha fet notar els seus errors, s’hi ha reiterat i fins i tot ha demanat a la pediatra que es disculpi. Si realment penses que presentar un programa de tele fa que de temes de pediatria hi entenguis més que una pediatra i ets incapaç d’acceptar que la seva competència en aquest supera de llarg la teva… segurament tenim al davant un exemple perfecte de l’efecte Dumming-Kruger!

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/12/presentadors-pediatres-i-lefecte-dunning-kruger/feed/ 7
Mal informats, mals informadors http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/09/mal-informats-mals-informadors/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/09/mal-informats-mals-informadors/#comments Fri, 09 Jun 2017 05:23:29 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12353 Ha resultat una setmana mogudeta als medis de comunicació pel que fa als temes relacionats amb la ciència. Primer va ser un article aparegut al diari “El País”, on l’escriptora Rosa Montero es feia ressò d’un seguit de teories més o menys conspiranoiques que anaven enllaçant els transgènics, el gluten, la homeopatia, les farmacèutiques i els científics a sou. Després va arribar en Javier Cárdenas i va tornar a treure l’espantall de les vacunes, els metalls pesants i l’autisme. I, com és habitual, quan les xarxes socials i alguns membres de la comunitat científica els han saltat al damunt, han agafat el paper de víctimes del fanatisme dels científics. És un fenomen cada vegada més freqüent segons el qual davant de determinades afirmacions els has de donar la raó, o estàs a sou d’una multinacional farmacèutica.

En el cas de la Rosa Montero, després d’una reclamació al “defensor del lector” del diari, va reconèixer que algunes de les dades que havia esgrimit eren errònies. Per exemple, ella deia que la revolució verda es va basar en fer servir conreus transgènics per incrementar la producció i que el nou gluten que havien generat podria ser la causa de l’augment en casos d’intolerància que està tenint lloc ara. La realitat és que la revolució verda no va fer servir cap transgènic ja que aleshores encara no existien. Que actualment no hi ha cap gluten transgènic al mercat ni tampoc no hi ha “glútens bons” i “glútens dolents”. I que l’augment de casos d’intolerància sembla més relacionat amb millores en el diagnòstic (i també en una moda de nens rics).

Reconèixer l’error l’honora (és tan poc freqüent reconèixer errors), però tot seguit insisteix en que la intensitat de la resposta contra la homeopatia i altres pseudociències li fa pensar que es tracta d’una maniobra orquestrada. No sembla que es plantegi la opció més senzilla. Que ja n’hi ha prou de post-veritats, fets alternatius i enganyar a la gent. Estic segur que no és el cas però segons el seu raonament també podríem pensar que són ella i altes persones amb visibilitat mediàtica els qui estan a sou de les multinacionals de la homeopatia. En realitat crec que simplement està mal informada, que li han venut una història molt bonica, amb bons i dolents, i se l’ha empassat. Si hagués anat a prendre un cafè amb un científic, segurament hauria entès que moltes de les coses que li han fet creure, són errònies, parcials i tendencioses. Però, qui es pren la molèstia de parlar amb científics? Per descomptat, si vol, jo la convido al cafè i en parlem amb calma. Això de la calma és important ja que algunes reaccions al seu article han sigut intenses i, tot i que entenc l’empipada, no es fa canviar d’opinió a ningú tractant-lo de ximple.

Un cas diferent és el del Javier Cárdenas. Aquí ja no sorprèn gaire que deixi anar disbarats potser pensant en millorar una mica l’audiència a base de remoure un relat apocalíptic. Si per fer-ho cal deixar anar unes quantes dades que fa ja molts anys que es van desmentir, doncs tan se val. Això de que les vacunes causen autisme és la llegenda urbana més recurrent. S’ha desmentit de mil maneres, però hi ha qui segueix comprant la història. Que tenen mercuri també ho pots trobar a Google sense dificultats, malgrat que en realitat a les vacunes no trobaràs mercuri des de fa molts anys. Però verificar-ho dóna feina i trencaria el relat de la por que queda tan bé.

En general es nota una poca seriositat a l’hora de parlar de temes relacionats amb la ciència. Els dos casos d’aquesta setmana són representatiu però no pas excepcionals. La ciència és empipadora perquè hi ha moltes coses que no són opinables, i en un temps en que tothom opina de tot i sense problemes, queda com una mica obsolet. Per desgràcia, hi ha persones amb altaveus molt grans que es posen a parlar de temes dels que no en saben prou i contribueixen a promoure la superstició i l’obscurantisme. També obliguen als que ens agrada parlar de ciència a destinar temps i esforços a desfer malentesos enlloc de parlar de nous descobriments o de curiositats de la natura. Temes molt més atractius que no pas tornar a dir, per enèsima vegada, que les vacunes no causen autisme o que la homeopatia és una ximpleria.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/09/mal-informats-mals-informadors/feed/ 4
A refer, de nou, el nostre mapa evolutiu! http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/08/a-refer-de-nou-el-nostre-mapa-evolutiu/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/08/a-refer-de-nou-el-nostre-mapa-evolutiu/#comments Thu, 08 Jun 2017 04:56:17 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12345 Imagina que has de fer un puzle, però que no saps amb exactitud quina és la imatge que cal refer. Tampoc saps quantes peces formen el puzle i, per fer-ho més difícil, les que hi ha estan amagades en indrets que desconeixes. Per començar només en tens unes poques que vas trobar més o menys agrupades i ben amagades en un racó de la casa. Complicat? És clar. Però també resulta tot un repte, especialment si de la imatge que en surti en depenen coses com els teus propis orígens.

Aquesta es la situació en que es troben els antropòlegs. Intenten refer la història evolutiva dels humans però disposen d’un nombre molt escàs de restes fòssils per anar treballant. Per sort, les restes fòssils no són l’única eina, i coses com les anàlisis genètiques aporten molta informació sobre com ens han anat les coses en els últims centenars de milers d’anys.

Durant molt temps va imposar-se la visió d’un origen de l’Homo sapiens a la zona d’Etiòpia, Kenia i voltants. Allà s’havien trobat la majoria de restes fòssils i, certament, les més antigues. Des d’allà, els humans van anar escampant-se per la resta d’Àfrica i posteriorment per la resta del planeta. Però era evident que la imatge era només provisional. Moltes deduccions a partir de poques restes. La majoria de fòssils estaven per aquella zona en part perquè era per allà per on s’havia buscat més. Només era qüestió de temps que apareguessin restes fòssils en altres indrets.

Doncs ara s’ha publicat un parell d’estudis sobre unes restes descobertes fa temps al Marroc, al jaciment de Jebel Irhoud. I mira per on, les dates no acaben d’encaixar. Aquestes restes són més antigues que les d’Etiòpia, de manera que l’origen dels humans passa dels cent vuitanta mil anys, als prop de tres-cents mil anys. Ep!, de moment, perquè demà poden trobar-se unes altres restes que facin redibuixar de nou l’esquema evolutiu proposat. Com és normal, a mida que anem trobant peces del puzle podrem anar perfilant millor el que amaga. Una feina irritant, ja que voldríem tenir totes les dades d’una vegada, però és el que hi ha. I sempre serà més fiable que no pas asseure’s i anar fent especulacions basades en passar per alt les dades. Unes dades que fa gràcia veure com obtenen. Per calcular l’edat han fet servir el mètode de la desintegració de la sèrie de l’urani i també la datació de les mostres de microfauna que hi havia al mateix estrat que els fòssils humans. Quan les dues dates tenen una coincidència raonable, pots confiar en que deuen ser correctes.

Ara hi haurà discussions sobre si els nous fòssils entren dins la categoria d’Homo sapiens o no. Això de l’evolució lliga poc amb la mania dels humans de classificar les coses en compartiments estancs. Les espècies van presentant canvis més o menys graduals al llarg dels mil·lennis. Arriba un punt en que compares les formes inicials i finals i veus que son clarament diferents. Però no pots agafar la transició, marcar un punt i dir que exactament a partir d’allà hi ha un canvi. En tot cas, això serà una discussió una mica acadèmica que la resta ens mirarem des de la distància.

Sigui com sigui, la versió de l’origen etíop i la posterior expansió cal revisar-la. Ara sembla que la cosa va anar més espaiada en el temps i que va implicar bona part del continent. Una visió més propera a la realitat, però de ben segur encara incomplerta. Al menys aquesta vegada es basa en un grapat de restes fòssils i també d‘eines i altres utensilis que feia servir aquella gent. Tot un luxe, ja que el més habitual és treballar amb una dent, un fragment de crani o una mandíbula.

En tot cas, a qui es gira feina és als editors de llibres que parlessin sobre el tema. Toca començar a rectificar esquemes i dates!

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/08/a-refer-de-nou-el-nostre-mapa-evolutiu/feed/ 5
Vida de merda http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/07/vida-de-merda/ http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/07/vida-de-merda/#comments Wed, 07 Jun 2017 05:08:03 +0000 http://ciencia.ara.cat/centpeus/?p=12333 Una imatge que fa gràcia és la visió d’uns bolets creixent sobre la tifarada d’una vaca. S’anomenen fongs coprófils, i fa riure perquè sempre associem els excrements a coses desagradables i que cal evitar. Que alguns organismes els triïn justament per créixer i viure sembla, com a mínim, curiós. Però si ho pensem un moment ens adonem de la lògica de tot plegat. Després de tot, el procés de digestió és eficient, però sense exagerar. A la femta sempre hi queden nutrients que no s’han acabat de pair, bacteris que no deixen de ser una font d’aliment i restes de material orgànic aprofitable.

En el cas dels herbívors, les seves femtes contenen força cel·lulosa per exemple. També hi ha bacteris dels que fan servir per digerir-la i que son arrossegats junt amb el material a mig processar. Molts insectes en treuen profit d’aquest regal de nutrients i podem trobar diferents generacions de mosques, cucs i escarabats que van degradant, en seqüència, les restes d’aliments de la deposició. Una feina important també per anar fent desaparèixer aquestes restes i reciclar el material fins la ultima molècula.

Però el que resulta interessant és el cas dels bolets. Després de tot, els insectes busquen i troben les caques que les vaques van deixant pel cam, però els fongs ho tenen més complicat. Ells poden aprofitar el material amb relativa facilitat ja que alliberen enzims digestius a la superfície de la femta i per les hifes van absorbint els nutrients generats. Però abans cal que arribin a lloc.

Una estratègia és deixar anar espores arrossegades pel vent i esperar que algunes caiguin sobre alguna deposició. Però una estratègia millor és aconseguir fer el viatge a través del sistema digestiu junt amb el material que esdevindrà la femta. Simplement cal deixar les espores del fong sobre la gespa que algun herbívor menjarà i disposar d’espores que resisteixin la digestió de manera que una vegada passats pel tub digestiu de l’herbívor germinin just a lloc, envoltades del que per molts és simple merda però que pel fong és el nutrient necessari.

Ara bé. El fong ha crescut i ha generat el bolet, que és la part de l’aparell reproductiu, però resulta que està sobre la merda de la vaca. Allà no hi poden caure les espores ja que el bestiar no menja l’herba que està tocant les femtes. Són herbívors, no ximples! De manera que les espores no poden simplement deixar-se caure sinó que cal disposar de sistemes per enviar-les a una certa distància. És fascinant anar descobrint els sistemes que vegetals i també fongs han anat desenvolupant per dispersar les espores.

Ep! Però aquestes espores es queden a la superfície de les fulles d’herba, exposades a la radiació solar. Una radiació a la que els fongs, eminentment subterranis, no hi estan avesats. Per això cal que les espores tinguin pigments foscos que absorbeixin les radiacions i protegeixin el material genètic de l’interior. Sembla una ximpleria fins que recordes el poder dels raigs UV solars per induir mutacions.

De manera que la propera vegada que, anant pel camp, topeu amb una tifa de vaca on hi ha crescut uns bolets, recordeu que teniu al davant un sofisticat sistema de cicle vital que implica enzims per digerir coses que el budell d’un herbívor no pot, sistemes per dispersar espores i una bona adaptació de les espores al transit intestinal. Fins i tot les formes de vida que semblen menys interessants oculten adaptacions fabuloses i ben insospitades.

]]>
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2017/06/07/vida-de-merda/feed/ 8