ARA Ciència

“L’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma”

Aquesta frase, que hem sentit moltes vegades, correspon al principi de conservació de l’energia i és d’aquells conceptes que agraden perquè malgrat algunes implicacions sorprenents, en general el podem entendre perfectament. Podem convertir l’energia del vent en energia elèctrica, que després farem servir per generar energia tèrmica o energia lumínica. En cada pas perdem una mica (o molt) però tot plegat fa moure el món actual.

Però fa anys va semblar que aquesta frase l’hauríem de guardar perquè hi havia uns experiments on, aparentment, no es complia. Quan a principis de segle els físics van començar a estudiar la radioactivitat van veure que es podia presentar en diferents formes. Hi havia les radiacions alfa, les beta i les gamma. Cada una amb les seves característiques. Amb l’alfa i la gamma, no hi havia problema. Començaves amb un àtom d’algun element que es desintegrava i emetia radiacions i partícules amb molta energia. I com que l’energia no es crea ni es destrueix, que només es transforma, la suma de l’energia dels productes inicials era exactament igual a la suma de la dels productes finals. Un principi que es complia sempre… excepte en la desintegració beta.

La desintegració beta consistia en un àtom que es desintegrava i es transformava en un altre àtom diferent i un electró. En principi, la diferència d’energia entre l’àtom  inicial i el final havia de correspondre a la que s’emportava l’electró i sempre hauria de ser la mateixa. Però en realitat el que trobaven era electrons amb diferents energies que quasi sempre eren menors que la esperada. Això volia dir que, aparentment, una part de l’energia desapareixia. Però si desapareixia, si l’energia es destruïa,… el principi de conservació deixava de ser vàlid!

El passat dia 4 de desembre va ser l’aniversari d’una de les cartes més interessants de la historia de la física. Era l’any 1930 i la va escriure en Wolfgang Pauli dirigida als assistents a una reunió científica a la que no va poder anar. El principi de la carta ja es pot considerar de poc convencional: “Benvolguts i radioactius senyores i senyors…”

En aquella carta, en Pauli va proposar una solució per aquell problema que desconcertava als físics. Una solució in extremis, però allò era millor que res. Pauli va proposar que al nucli de l’àtom hi havia unes petites partícules de càrrega neutra que durant la desintegració beta es generaven al mateix temps que l’electró. La suma de l’energia de l’electró més la d’aquestes partícules desconegudes si que donaria el total d’energia necessària per mantenir intacte el principi de conservació de l’energia.

No les havien pogut detectar perquè eren molt petites i no tenien càrrega elèctrica. Aquesta característica va fer que en Pauli proposés el nom de “neutrons” per referir-se a les partícules hipotètiques. El que passa és que un parell d’anys després es van descobrir al nucli dels àtoms unes partícules que efectivament no tenien càrrega elèctrica (eren neutres) però que no podien ser las que en Pauli havia proposat perquè aquestes eren molt grans. Tant com un protó. Per tant, el nom de neutrons se’l van adjudicar a les noves, i com que les imaginades per en Pauli havien de ser molt més petites, les van passar a anomenar “neutrinos” o neutrins. El nom el va proposar Enrico Fermi, que era italià i va fer un joc de paraules amb el gran neutrone i el petit neutrino.

Les partícules d’en Pauli ja tenien nom, però encara no les havia vist ningú. El cas és que van calcular quines característiques haurien de tenir i va resultar que gairebé no interactuarien amb la matèria, cosa que les faria pràcticament indetectables. El mateix Pauli va escriure: “He proposat una partícula que no pot ser detectada. He fet una cosa terrible!”. Però tampoc n’hi havia per tant ja que vint-i-sis anys després es van poder detectar els neutrins.

La història sempre em recorda una mica la del bosó de Higgs. Una partícula imaginada també per explicar un problema desconcertant i que també va caldre esperar molts anys per confirmar la seva existència.

Estimable señor José Ignacio Wert

Me permito escribirle desde este modesto rincón de Internet con motivo de la propuesta de reforma educativa que ha presentado recientemente. Como científico y persona interesada en la calidad de la enseñanza que se ofrece y su impacto en la formación de las futuras generaciones, he de mostrarle mi inquietud por los cambios que ha presentado.

Según se desprende de la información a que he accedido, va a desaparecer, entre otras, la asignatura de “ciencias para el mundo contemporáneo”. Supongo que es consciente que con esta desaparición muchos alumnos terminarán los estudios con un muy pobre conocimiento de temas científicos. Esto no es irrelevante ya que, como se ha hecho notar reiteradamente, en un mundo cada vez más dependiente de la tecnología, las personas sin una mínima formación en el campo de las ciencias estarán en clara desventaja. Conceptos como las terapias génicas, las células madre, el cambio climático, las limitaciones de las fuentes de energía o la importancia de enfermedades emergentes han de ser conocidos también por alumnos que se decanten por las humanidades o el arte. De la misma manera la literatura o la filosofía han de ser conocidas por los que se decidan por carreras tecnológicas o científicas. Entiendo que su cometido como ministro de educación debería ser tender puentes entre ciencias y letras y no cortar los pocos existentes.

Por otra parte, parece que se refuerza la importancia de la asignatura de religión. Por supuesto, tener conocimientos sobre religión es imprescindible para entender nuestra cultura así como las particularidades de otras culturas más lejanas. Aunque personalmente no soy creyente, de ninguna manera me parecería razonable un plan de estudios que no incluyera la enseñanza del hecho religioso. Otra cosa muy diferente es usar la escuela para el adoctrinamiento en una u otra religión.

Actualmente la mitad de los españoles es incapaz de nombrar ni un solo científico. Comprometer la enseñanza de ciencias y reforzar la de religión no parece una buena manera de cambiar este hecho. Aunque también es posible que esta sea la intención. Una población con un mínimo conocimiento del método científico, con lo que conlleva de un cierto escepticismo, es más difícilmente manipulable. Y por supuesto, una población manipulable es algo muy conveniente para la clase política y las élites de poder. Visto el grado casi insultante de manipulación ejercido por ustedes los políticos y los medios de comunicación afines, comprenderá que esta no me parezca una hipótesis descartable.

Finalmente querría comentar mi desconcierto inicial en el tema de la lengua catalana. El modelo educativo que teníamos en Cataluña desde hace treinta años cumplía con dos factores esenciales: garantizaba que al terminar la escolarización los alumnos conocieran tanto el catalán como el castellano y evitaba la división de la sociedad en dos comunidades separadas por el idioma. Actualmente todo el mundo entiende los dos idiomas aunque, por supuesto, cada uno habla el que mejor le parece. Lo que usted propone es, esencialmente, conseguir que parte de la población desconozca el catalán.

Por supuesto esto está creando un encendido debate que rápidamente deriva a temas de identidades nacionales y proclamas sobre la libertad de los padres para elegir, no tanto que conocimientos han de adquirir los niños sino en que idioma han de ofrecérselos. Puesto que usted no podía ignorar el efecto que tendría en este aspecto particularmente sensible, me permito sospechar que acaso sea una manera de desviar la atención sobre el poco interés que muestran en fomentar la cultura científica y el pensamiento crítico.

Por desgracia, usar cuestiones relacionados con Cataluña cuando se trata de desviar la atención de temas incómodos para los partidos en el poder parece ser una estrategia muy habitual en los últimos años. Las campañas de desinformación resultan efectivas y muchas personas creen sinceramente que en Cataluña el castellano está en peligro y que se persigue a los castellanoparlantes. Aunque falso, esto no es sorprendente si la única información que les llega proviene de determinados medios de comunicación que sistemáticamente tergiversan la realidad. Es divertido cuando nos acusan de estar adoctrinados por la prensa catalana, como si aquí no tuviéramos acceso a los medios de ámbito nacional. Como anécdota le diré que tengo amigos que se sorprendieron al descubrir que mis hijas hablaban correctamente el castellano. Su confusión resulta deprimente, aunque comprensible ya que esto es lo que se repite insistentemente en muchos lugares de la geografía española.

No insistiré en este aspecto ya que aquí intento centrarme en temas relacionados con la ciencia. Aunque no me resisto a hacer notar que parecería que desde la clase política se ha fomentado el conflicto entre Cataluña y el resto de España con el fin de obtener réditos electorales. El modelo educativo que tenemos funciona razonablemente bien y durante treinta años no ha sido causa de ningún conflicto. Ahora, mientras se discute encendidamente el idioma en que se dan las clases no se pone en el punto de mira la calidad de la educación que se está diseñando. Por cierto, tampoco se habla de la pérdida de poder adquisitivo de las pensiones, los incumplimientos de programas electorales o el indignante reparto de fondos públicos para proteger los intereses de sistemas financieros a costa de la sanidad, la ciencia, la educación o las pensiones. Una situación muy conveniente para el partido en el poder.

Desde mi punto de vista de científico le agradecería que intentara hacer lo posible para mejorar la calidad de la educación de este país promoviendo de manera adecuada el conocimiento científico. He de decir que algunas de sus declaraciones me hacen dudar de la percepción que ustedes mismos tienen del valor de la ciencia para la sociedad.

Y por supuesto, también le agradecería que esto lo hiciera sin contribuir a la (inquietante) idea que para ser buen español es necesario oponerse fervientemente a todo lo que suene a catalán. Aunque considerando el rédito político que obtienen así como algunas de sus más famosas declaraciones, le confieso que tampoco soy muy optimista en este punto.

Atentamente

De petits jugàvem a fer ulls de xinés (en aquella època en dèiem ulls de “xino”) posant els dits a l’extrem de l’ull i estirant. Aleshores agafaven aquell aspecte estirat característic de la mirada oriental. Donava bon resultat, però amb els anys vaig notar que alguna cosa no encaixava. Si mirava atentament una persona oriental, veia que els ulls eren diferents dels meus, però en realitat no eren gaire més allargats. De fet, de vegades tenen els ulls molt arrodonits, però segueixen sent diferents.

La setmana passada vaig tornar a preguntar-me on hi havia exactament la diferència. Anava en un avió ple de japonesos camí de Barcelona i hi havia ulls de totes les formes, mides i aspectes, tots diferents, però tots indiscutiblement orientals. De manera que aquesta vegada ho he buscat i ara ja he trobat la clau de la diferència, o millor dit les dues claus.

Els ulls típics dels occidentals tenen una parpella superior que presenta un plec ben característic. El motiu és que el múscul encarregat d’estirar cap a dalt la parpella està unit per la meitat de la pell de la parpella i al estirar es crea el plegament . Si agafes un llençol per la meitat i estires es forma un plec, dons és exactament el que passa als ulls dels occidentals.

A més, hi ha una petita quantitat de greix que li dona gruix i consistència a la parpella, però aquest greix només està per la part superior de la parpella. La que queda pel damunt de la zona d’unió del múscul. Això fa que la part del final, la que acaba en les pestanyes, sigui molt prima, quasi flàccida i ben enganxada al globus ocular.

En canvi, en el cas dels orientals, el múscul que estira cap a dalt està unit a l’extrem de la parpella, de manera que el plec dels occidentals no es forma. La parpella no queda dividida en dos zones i tota ella manté una mica més de consistència ja que el greix arriba fins al fina. Això fa que no s’adapti tant a la forma del globus ocular i que mantingui un aspecte més llis. En alguns casos la unió muscular no es fa a l’extrem del tot i si que apareix un petit plec, però segueix formant-se molt cap al final.

L’altre característica és el que s’anomena “brida mongòlida” tot i que el nom estricte és epicanthus medialis. És un plec de la pell provinent de sobre el llagrimall que el cobreix i que baixa fins unir-se a la pell de la cara. Pot ser més o menys marcat i sorgir en un extrem o altre de l’ull o també allargar-se fins als dos costats. Com tots els aspectes anatòmics, cal entendre que qualsevol cosa que es digui només és una generalització i que a nivell individual hi ha de tot. A més, cal malfiar perquè cada vegada són més freqüents entre persones d’origen oriental les intervencions de cirurgia estètica per occidentalitzar els ulls. Coses de la moda que sempre resulten discutibles.

I el que és divertit és quan intenten donar explicacions evolutives per entendre els dos ulls diferents. Es parla d’adaptacions al gel, a la pols de les estepes o a fenomens climàtics. Especulacions sense gaire base, perquè coses com la pols i el gel es troben també a altres indrets. De vegades oblidem que hi ha caracteristiques que es mantenen per simple casualitat, perquè no representen cap inconvenient i per tant no hi ha selecció en contra. Ja és una bona cosa, així disposem d’un increïble ventall de mirades per deixar-nos seduïr.

Ara digueu:

La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç, comencem a segar

el blat madur, i amb ell, les males herbes.

La florida de la ginesta és el senyal que avisa de l’arribada del bon temps. De fet, en ocasions comença a florir quan encara fa fred, de manera que pot resultar una mica enganyosa, encara que veure el color groc de les seves flors sempre em posa de bon humor. La ginesta, però, no és la única planta que té una floració difícil d’interpretar. N’hi ha una altra que acaba de florir massivament i que no tenim clar si és un bon senyal o un símptoma inquietant.

Es tracta de la Posidonia oceànica, una planta que viu sota l’aigua i que constitueix uns grans prats submarins, extraordinàriament importants per la biodiversitat de les nostres costes. Recordeu que encara que visqui sota l’aigua no és un alga sinó una fanerògama, una planta superior que disposa de flors per la reproducció. Certament la majoria de fanerògames són terrestres, però n’hi ha algunes de marines, i la posidònia n’és l’exemplar estrella de la Mediterrània.

Normalment la posidònia es reprodueix de manera asexual, escampant unes arrels ben llargues de les que van sortint noves fulles. És un sistema lent però constant que li permet anar fent les grans praderies que trobem a les nostres costes. Però ocasionalment també fa flors. Unes flors no massa maques ja que no depenen dels insectes per polinitzar i per tant no li calen colors llampants ni formes atractives. I de les flors en sortiran uns fruits anomenats olives de mar que li permeten enviar les llavors a més distància per colonitzar altres indrets. El que no tenim gaire clar és el motiu que desencadena la floració ja que no és un fenomen anual com en les plantes terrestres.

Aquest any ha florit. I ha estat una floració massiva a la Mediterrània. Moltes vegades floreix en uns prats, però no en altres. Per exemple, a les balears són més freqüents que a la costa catalana. Doncs sembla que aquest 2012 la floració és general a la part occidental de la Mediterrània.

D’entrada semblaria una bona cosa. Si fan flors i fruits i llavors, podria indicar que la població de posidònia es recuperarà perquè apareixeran nous brots a nous indrets. Tractant-se d’una planta que està molt afectada per la pressió de l’activitat humana qualsevol cosa que l’ajudi a recuperar-se ha de ser benvinguda. Però, ai!, potser no va exactament així la cosa.

Hi ha dades que indiquen que la floració es desencadena en situacions d’estrès i, en particular, quan la temperatura del mar es prou elevada com per complicar la vida a la planta. Anteriors floracions com la de l’any 2003 van coincidir amb l’estiu més calorós a Europa dels darrers 500 anys, de manera que potser si que la cosa va per aquí. De fet, en aquella ocasió la posidònia va florir tres anys consecutius.

Això vol dir que la floració de la posidònia tant pot indicar que la Mediterrània està cada vegada més fumuda per culpa de l’escalfament global com que la vida segueix el seu cicle normal i ara li tocava florir. Sigui com sigui, és un bon moment per recordar la importància d’aquesta planta i el perill en que es troba. Les embarcacions la malmeten quan les arrosseguen amb les àncores. També hi ha indrets on la treien per evitar que les fulles seques s’acumulessin a la platja i fessin lleig, apartant als turistes. M’ha fet gràcia descobrir que la posidònia també s’anomena alga dels vidriers (tot i que NO és un alga) ja que aquelles fulles seques es feien servir per embalar el vidre de manera que anés protegit quan s’havia de transportar.

Però aquells prats submarins són una font de biodiversitat fantàstica i imprescindible per la bona salut del nostre mar, de manera que potser que els cuidem una mica… i vigilem atentament el seu ritme de floració.

L’anestèsia va ser un dels grans invents de la medicina. N’hi ha prou d’imaginar com eren les intervencions quirúrgiques abans que les tècniques anestèsiques es desenvolupessin per comprendre com van canviar les coses a partir d’aquell moment. Però a més de la part estrictament pràctica, l’anestèsia també ens serveix com eina per investigar el cervell i en particular la consciència. Més que res perquè el que fa l’anestèsia és, precisament, desconnectar la consciència.

Una definició de la consciència és “un estat de la ment que permet prendre decisions de forma racional, percebre la realitat i tenir noció del propi jo”. Això serveix per distingir-ho dels somnis o les al·lucinacions, però sobretot fa referència a un estat de la “ment”. I la ment, que tots sabem el que és perquè l’experimentem subjectivament, resulta un complet i absolut misteri. Sabem que apareix com a conseqüència de l’activitat del cervell, però poca cosa més.

Ara bé, amb els anestèsics podem desconnectar la consciència, de manera que si entenem com funcionen els anestèsics podrem aprendre alguna cosa sobre la manera com s’origina la consciència i com treballa la ment. Alguns anestèsics simplement interfereixen la transmissió nerviosa, però un dels més famosos avui en dia, el propofol, actua de manera més subtil.

El propofol és va fer famós quan va resultar ser el causant de la mort d’en Michael Jackson. Una llàstima, perquè com anestèsic es mereix ser recordat per la seva utilitat en medicina i no per episodis com aquest.

En tot cas, han fet estudis on mesuraven l’activitat del cervell de voluntaris que anestesiaven amb propofol. Les neurones estan sempre enviant senyals i presentant un patró d’activitat caracteritzat per diferents ritmes de senyals. El que han vist que passa a mida que ens anestesien és que moltes zones del cervell continuen funcionant de manera més o menys normal, però els sistemes de comunicació entre aquestes àrees queden interromputs.

La similitud amb el funcionament d’internet és evident (i esperem que no ho sigui amb skynet). Semblaria que el cervell funciona organitzat en diferents xarxes de comunicació que alhora estan connectades entre si. Perquè es doni això que anomenem consciencia cal que les diferents xarxes neuronals treballin plegades. En aquests sentit, la consciència seria un bon exemple d’un fenomen en que el total és més que la suma de les parts.

De fet ja hi ha teories que expliquen la consciencia com si fos una “cosa” feta per la suma de consciències de menor nivell que presenten característiques particulars i diferents. Vist d’aquesta manera podríem entendre el que ens passa quan ens despertem. Despertar seria el procés amb el que les diferents xarxes neuronals es van connectant de nou per generar el que entenem per consciència. Per això, d’entrada anem endormiscat, espessos, funcionant com al ralentí, i anem adquirint el funcionament correcte a mida que les diferents xarxes es van afegint a la xarxa cerebral global. A l’hora de dormir seria el procés invers. No hi ha neurones individuals que van deixant de funcionar sinó xarxes que es van desacoblant de la totalitat.

Aquest plantejament ens permet deixar de mirar la consciència com una cosa que hi es o no hi és sinó com un fenomen que va emergint i que pot tenir graduacions. Probablement això també passa a mida que creixem. Un embrió no té consciència, però un nen si que la té. La consciència no aparèix com si algú connectés un interruptor sinó que ho fa progressivament, a mida que les xarxes neuronals van adquirint complexitat, van establint els lligams i van aprenent a col·laborar entre elles. I una cosa semblant deu passar en l’evolució. A mida que el cervell ha guanyat complexitat la consciència ha pogut evolucionar de formes més senzilles fins al fantàstic fenomen que experimentem cada un de nosaltres.

I de totes maneres, si us hi fixeu, anem aprenent alguna cosa del que cal perquè tingui lloc la consciència, però encara seguim a les fosques sobre el que és i com passem de cèl·lules, o xarxes de cèl·lules, a pensaments.

Estem acostumats a observar el món i l’Univers que ens envolta aprofitant la llum, però la part visible de l’espectre electromagnètic és una fracció petita del total, i no tot emet radiacions en la zona del visible. Per tant, aviat es van començar a construir telescopis infrarojos, telescopis de raigs X, telescopis de raigs gamma, radiotelescopis i tota mena d’enginys per recollir informació en tot l’espectre de freqüències.

Però posats a fer, per que no buscar noves maneres més imaginatives de recollir informació? I posats a fer-ho, fem-ho pensant en gran i posant-hi imaginació. Això devia ser el que tenen en ment els que van proposar, dissenyar i construir un sistema que podria ser considerat un telescopi de neutrins. Aquelles partícules tan esquives i que al final no van més de pressa que la llum, ens poden servir per entendre millor encara l’Univers.

El problema és que la matèria resulta pràcticament transparent pels neutrins. La majoria travessen la Terra sense ni adonar-se de la matèria que els envolta. I evidentment també travessaran el sistema de detecció sense afectar-lo. Per resoldre aquest problema el que cal és fabricar detectors molt grans. La idea és que si durant un dia només un de cada milió de neutrins interacciona amb, per exemple un quilo de detector, doncs posem un milió de quilos i segurament trobarem un neutrí cada dia. La xifra és només un exemple, perquè els neutrins interaccionen moltíssim menys, però la idea és fàcil d’entendre. Com que en detectem pocs, fabriquem un detector gegant i en detectarem més.

I no s’han tallat. El detector està fet de gel i mesura aproximadament un quilòmetre cúbic. I, és clar, com aconsegueixes un quilòmetre cúbic de gel? Doncs fàcil: anant a l’Antàrtida i excavant. El gel ja el tens allà, només ha calgut fer uns forats per introduir els detectors. És normal que l’hagin batejat amb el nom de “IceCube”.

El funcionament es basa en que els neutrins, al passar a través del gel interaccionen amb els àtoms de les molècules d’aigua. Això ho farà molt ocasionalment algun neutrí, mentre que la resta passaran de llarg. Però si controlem un volum de gel prou gran, els neutrins detectats seran suficients. Com que el resultat de la interacció entre el neutrí i el gel serà l’emissió d’un tipus particular de llum, si etiquetem aquesta llum sabrem que ha passat un neutrí. I si mirem on s’ha generat la llum i en quina direcció ha sortit, sabrem de quina banda venia el neutrí. Fàcil, no?

El gel antàrtic anava molt bé. Si forades prou fons la foscor permet detectar aquests flaixos de llum. De manera que han fet forats i han anat situant uns cables plens de fotodetectors entre 1,5 i 2,5 quilòmetres de fondària. El resultat és una mena de xarxa de cables enfonsats en el gel que cobreixen una gran superfície i una encara més gran profunditat.

En realitat és un detector de neutrins, però com que ens donarà idea de la direcció que porten, podrem saber quin lloc de l’espai va ser el seu origen. De manera que al final es podrà fer un mapa de fonts d’emissió de neutrins. Després només caldrà anar amb els telescopis convencionals i apuntar als indrets d’origen d’aquestes partícules.

Podríem pensar: però el detector està a l’Antàrtida, de manera que només trobarà les fonts de neutrins visibles des de l’hemisferi sud. Però no! El gran inconvenient dels neutrins (que gairebé no interaccionen amb la matèria) és una sort en aquest cas. El detector també detecta els neutrins que venen de l’hemisferi nord i que han travessat tot el planeta abans de passar per el gel antàrtic. Per tant, es podrà fer una escombrat de tot el firmament sense problemes.

Realment els humans li posem imaginació a l’hora d’esbrinar i entendre el que ens envolta!

De vegades, la medicina tradicional pot ser d’allò més irritant. No passa res quan s’apliquen teràpies conegudes des de fa segles per tractar mals menors a base d’infusions o de determinades plantes. De fet, en aquests casos pot ser una alternativa preferible a molts medicaments. Resulten més greus els casos de persones que renuncien a tractaments d’eficàcia contrastada perquè prefereixen alternatives que fa segles es feien servir però que ara sabem que tenen aplicacions limitades. I finalment, és irritant quan veus que espècies animals poden arribar a extingir-se per culpa de collonades que només es basen en afirmacions gratuïtes tretes de llibres vells plens d’errors.

Ara Xina està arribant a tenir un poder econòmic remarcable. Era previsible tractant-se d’un país tan immens. I aleshores, les actituds, els costums i les creences dels xinesos, comencen a tenir impacte notable arreu del planeta. Un dels efectes secundaris d’aquest poder econòmic és que els rinoceronts tornen a veure’s en un greu perill d’extinció. El motiu? Que la medicina tradicional xinesa atribueix propietats curatives a les banyes de rinoceront. I cada vegada hi ha més xinesos amb prou calers com per pagar el que sigui per aconseguir aquest material.

Els rinoceronts són uns animals extraordinaris. Amb aparença de besties prehistòriques i un aspecte intimidador per causa de les seves dimensions, de la pell gruixuda que sembla una cuirassa i, és clar, per la banya que llueixen i que potser serà la causa de la seva fi. Normalment parlem de rinoceronts en general, però hi ha cinc espècies diferents, dues d’africanes i tres d’asiàtiques, totes més o menys amenaçades.

Com que per una banya de rinoceront es poden pagar molts diners, més de 50.000 euros el quilo, els furtius juguen fort i fan servir tot un arsenal, des de rifles de precisió, fins helicòpters. I juguen fort també en el sentit que en alguns països hi ha ordres de disparar a matar contra els furtius. Suposo que no es tant per protegir els rinos sinó el negoci de l’ecoturisme i els safaris fotogràfics, que sense els animals estrella se’n ressentiria molt.

Però la broma amargant és que la banya del rinoceront no té res d’especial. Està feta de queratina, una proteïna molt abundant a la natura. Les peüngles dels cavalls, els cabells o les ungles dels nostres dits són fetes de queratina. Al centre hi té un petit nucli fet d’òs, però el que creix sobretot és la queratina, que amb el desgast del temps i la manera com el frega a terra o als arbres va adquirint la forma definitiva.

I és que només és queratina! No hi ha altres components que puguin justificar que tingui utilitats terapèutiques. Encara menys que serveixi per coses tan disperses com febres, artritis, mal de coll, al·lucinacions, càncer i, com sempre, afrodisíac. Quan una cosa diuen que serveix per guarir tantes malalties, segurament no serveix per cap. Un animal amb aquella banya podia semblar màgic fa uns quants segles i per tant no és sorprenent que li atribuïssin propietats màgiques a la banya. Però l’època medieval hauria d’haver quedat enrere fa temps!

En realitat és tràgicament estúpid. Si la queratina de la banya de rinoceront fos un afrodisíac, menjar-nos les ungles seria el substitut perfecte per la viagra. Però tant se val. Hi ha el risc seriós que la ignorància unida a un creixent poder econòmic acabi amb uns dels animals més curiosos que hi ha.

Ha mort en JR, o si més no, en Larry Hagman, l’actor que li va donar vida durant molts anys. Durant molt temps, JR va ser el dolent per excel·lència, el malparit sense escrúpols que entabanava a tothom i que era la clau de l’èxit de la sèrie. I com que Dallas va ser la primera sèrie que van emetre a TV3, i que ja abans era un èxit d’audiència, la seva mort ha tingut un cert ressò. La frase “ets un pendó, Sue Ellen” va esdevenir famosa malgrat que estrictament ell no la va dir mai a la sèrie.

En realitat, de frases famoses que mai no s’han dit n’hi ha unes quantes. En Sherlock Holmes mai va dir “elemental estimat Watson”; a Casablanca en Rick mai diu “Torna-la a tocar Sam” i Maquiavel mai va dir que “la fi justifica els mitjans”. El mateix passa amb situacions que ens han explicat moltes vegades i que en realitat tampoc van succeir. I una de les més famoses és la conegudíssima història de Newton i la poma.

La força d’atracció que experimenten dos cossos dotats de massa és directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Aquest és l’enunciat de la llei de la gravitació universal que va formular el gran matemàtic Isaac Newton i que va publicar a la seva obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Newton va establir avenços fonamentals en camps com la matemàtica, la física, l’astronomia o la òptica, va gaudir de fama i honors, va tenir càrrecs polítics, va ser jutge de pau i també encarregat d’encunyar moneda, també va mantenir enfrontaments descomunals amb altres col·legues de la seva època i va passar a ser reconegut com un dels grans científics de la història.

Una vida llarga i intensa que destaca sobretot per donar a conèixer la força de la gravetat. Fins i tot la paraula que fem servir per referir-nos a la gravitació s’origina en l’ús que feia Newton de la paraula llatina “gravitas” per parlar del pes. A l’escola ens van ensenyar que a Newton se li va acudir quan li va caure una poma al cap i es va preguntar per quin motiu la poma queia cap avall enlloc d’anar en altres direccions. Si les coses queien en direcció al centre de la Terra havia de ser per l’existència d’alguna força que estirava en aquella direcció!

La història de la poma queda molt bé, resulta molt novel·lesca i implica una metàfora de la manera de fer dels científics, que a partir d’observacions del que els envolta, treuen conclusions que van molt més enllà del cas concret. De totes maneres, com acostuma a passar sempre, no està gaire clar que les coses anessin exactament així. Més que res perquè Newton mai no ho va dir això de la poma.

De fet, una de les primeres referències a la història de la poma es troba en la segona edició de dels “Eléments de la Philosophie de Newton“, de Voltaire, publicat l’any 1741. En canvi, a la primera edició no hi apareix i no està gens clar d’on ho va treure en Voltaire. Potser va ser en  John Conduitt, l’ajudant de Newton a la fàbrica de la moneda que ho va explicar a uns amics l’any que Newton va morir. Això vol dir que parlem del record d’un home explicat cinquanta anys després dels fets originals.

Si més no, si que hi havia una pomera al jardí de la cas de Newton. Ho sabem per dibuixos de la època, de manera que al menys aquest detall de la història és correcte. Però tot plegat té molt la pinta de ser una metàfora que es feia servir per expressar de manera senzilla les idees que es volien transmetre. Parlar de forces, distàncies i constants de gravitació no és fàcil d’entendre, en canvi parlar d’una poma que cau ho entén tothom. I no seria la primera vegada que una explicació metafòrica amb el temps acaba per considerar-se real.

Una de les obsessions dels científics que arriben a irritar als que no treballen en l’àmbit científic és la obsessió en els estudis a cegues o millor a doble cec. És a dir, que per considerar fiable unes anàlisis, uns estudis, el millor és que l persona que fa les mesures ignori el que mesura. És a dir, si hi ha dos grups experimentals, un amb un tractament i l’altre sense, qui mesura els efectes del tractament ha d’ignorar si el que mesura pertany a un o altre grup.

El motiu és evitar la tendència humana a esbiaixar els resultats en funció d’allò que ens agradaria. I no cal que sigui conscientment. Per molt objectiu que vulguis ser, és molt difícil evitar arrodonir en una direcció o altra. Fins i tot en persones d’allò més objectives s’ha vist que a tendència inconscient a mirar les coses d’una manera o altra segons les expectatives és inevitable. Per tant, millor fer-ho a cegues i així aquest efecte desapareix.

Si això ja passa quan vols mesurar una cosa com la febre d’un pacient o arrodonir un decimal, podem imaginar que si les coses són més abstractes, la tendència a veure les coses en funció de les expectatives és encara més gran. Els anglesos en diuen d’això “wishful thinking”, que indica la tendència a veure allò que ens agrada de tot el que ens envolta al temps que minimitzem allò que no ens fa tanta gràcia. Quan aquesta manera d’avaluar la realitat influeix la manera com prenem les decisions, l’error està gairebé garantit.

Moltes pífies científiques històriques han tingut l’origen el wishful thinking. En Prosper Blondot va creure que havia descobert una nova radiació, els raigs N. Era una època en la que es descobrien noves radiacions i quan va observar un fenomen el va interpretar com el que esperava veure, una nova radiació que va resultar ser inexistent.

Un altre error causat per trobar allò que desitges trobar va ser la falsificació del crani de Piltdown. No està clar qui va ser, però algú va construir un fòssil barrejant un crani humà amb una mandíbula d’orangutan. Quan els antropòlegs anglesos el van trobar van ser les persones més felices del món. Per fi tenien un fòssil anglès per competir amb els col·legues francesos que anaven plens de cromanyons i de neandertals. Quan anys després es va destapar que era una falsificació la pregunta va ser: com és que no ho van veure de seguida, si és molt evident? Doncs entre altres motius per culpa del wishful thinking. La tendència a quedar-te amb la possibilitat que més t’agrada i a minimitzar les dades que t’allunyen de la teoria que t’agradaria que triomfés.

Molts seguidors del moviment antivacunes mostren una exemplar aplicació del wishful thinking. Es fixen per sobre de tot en els casos de reaccions adverses de les vacunes i passen per alt olímpicament els beneficis que han aportat, les malalties que han evitat i el patiment que han previngut.

I semblaria que un exemple encara més proper l’acabem de tenir aquests dies. Probablement la manifestació de l’onze de setembre ha facilitat que moltes anàlisis prèvies de tendències de vot i per altra banda també moltes valoracions dels resultats, semblin estar molt condicionades pel wishful thinking. És curiós com les enquestes que més es van acostar van ser les fetes per mitjans de comunicació de l’estranger (i tampoc és que la clavessin gaire). Potser per la objectivitat que dóna mirar-se les coses des de lluny. I el mateix passa amb les interpretacions que se’n fa dels resultats, que les fan mirant el global i no centrant-se en el partit que em cau més simpatic o menys. De fet, la política ja ho té això de promoure en el personals decisions basades en el que desitgem i no en el que realment succeeix. És molt humà, però igual que passa en el cas de la ciència, és un error d’interpretació que és millor intentar evitar.

És bastant empipador. Suggerir que tens un esborrany d’unes dades importantíssimes, però no mostrar-les i deixar-ho per més endavant, i que després algú digui que no, que en realitat no volies dir el que semblava que deies…  I sobretot és empipador quan això no passa per primera vegada. Cal anar amb compte amb les notícies que filtres, perquè si després tot acaba en foc d’encenalls, et fa perdre molta credibilitat i fa que tothom es pregunti quin és el motiu que t’empeny a actuar d’aquesta manera.

I no, no parlo de política ni de medis de comunicació, sinó de la NASA.

Twitter, els diaris, les xarxes socials, tot anava ple amb la pregunta del milió: ¿Que ha trobat el robot Curiosity a Mart?

Tot va començar amb un comentari fet per en John Grotzinger, el cap de la missió. Va dir que havien fet un descobriment “dels que sortiran als llibres d’història”. Però no va entrar en més detalls i va deixar les dades exactes per una conferència de premsa que faran el dia 3 de desembre aprofitant la reunió anual de la Unió Americana de Geofísica.

De seguida van començar les especulacions. Han trobat vida a Mart? Algun diari ja havia publicat aquest titular tot i que després el seny s’ha imposat i han rebaixat les expectatives. Després de tot, el Curiosity no està dissenyat per buscar vida sinó condicions que permetin la vida. El matis és important.

Però alguna cosa han trobat. Potser molècules orgàniques complexes?, hidrocarburs? Algun producte químic que només el pugui haver sintetitzat un organisme viu? Metà?

El metà és una de les estrelles de les especulacions perquè ja ha semblat alguna vegada que el detectava. Ara, però, sembla que el que va passar és que la nau es va endur una mica d’aire de la Terra a l’interior i el que va trobar era metà provinent d’aquesta contaminació. És el que passa quan portes aparells tan ultrasensibles. I no està de més recordar que el Curiosity porta el que s’anomena SAM (Sample Analysis at Mars) i que és un dels millors laboratoris d’anàlisi química que hem parit els humans.

Haurem d’esperar pacientment fins al 3 de desembre. I esperem que realment valgui la pena. Potser els de la NASA obliden que allò que als científics ens sembla una troballa fabulosa, deixa freds a la majoria de les persones. Si estàs explorant Mart i parles d’una troballa històrica, no valen mitges tintes. Històrica serà la evidència que hi ha, o hi va haver, vida a Mart. Les troballes purament científiques són genials, a mi em posen com una moto, però no passen als llibres d’història de la manera que la majoria de la població ho entén. Si ens tornen a dir que hi ha evidències d’aigua a Mart, estarà molt bé, però no serà la primera ni la segona vegada, de manera que tampoc es considerarà històric.

Ara bé. Potser si que han trobat algun tipus de molècules indicatives de vida. En aquest cas probablement seria vida microbiana, potser al subsòl de Mart. Però tot això són especulacions, castells a l’aire que ens podríem estalviar. Parlem de dades científiques, de manera que si és així ara mateix deuen estar repetint i verificant els experiments. I després els tornaran a repetir i recalibrar per estar segurs del tot. I potser al final serà un error en algun cable. No passa res. La ciència funciona a base de mesurar i provar, anar cometent errors però intentant sempre trobar-los i corregir-los. Quan ho tinguin clar, que facin l’anunci, però mentrestant ens podriem estalviar els espectacles que recorden una mica alguns programes de la tele.

De totes maneres, reconec que m’encanta pensar que potser tindrem la sort de viure el moment en que es va trobar vida fora de la Terra. Pels que estem fascinants per aquest fenomen que anomenem “vida” no podria haver un regal millor.