Creacionistes diversos

dimarts , 12/04/2011

creacionista.jpg Al seu llibre “The greatest show on Earth”, en Richard Dawkins comença oferint una metàfora per descriure els problemes que genera el creacionisme. Ha de ser esgotador, i de vegades desesperant, intentar ensenyar evolució i topar amb alumnes als que poderosos grups de pressió els fan pensar que tot allò és fals, que la Terra no té milions d’anys, que les espècies són immutables i que la creació va tenir lloc tal com explica, literalment, la Bíblia. Els creacionistes fan bandera de la ignorància i dediquen molts esforços a fomentar-la.

Però el més curiós (i trist) és que la metàfora que tria en Dawkins i que potser ell pensa que és un exercici d’imaginació portada a l’absurd, s’acosta en algun aspecte molt més del que s’imagina a una descripció de la realitat. Tant, que gairebé podríem fer servir als creacionistes negant totes les evidències com una metàfora per descriure el que passa per aquí. El llibre de Dawkins comença així:

“Imagini que vostè és un professor de llatí i d’història de Roma ansiós per transmetre el seu entusiasme pel món antic  (…) És una gran empresa i porta temps, concentració i dedicació. Així i tot, vostè descobreix que està malbaratant el seu temps contínuament i que la seva classe veu distreta la seva atenció per un grup d’ignorants baladrers (com acadèmic del llatí, vostè diria millor ignorami) que, amb suport polític i especialment econòmic, conspiren sense descans per persuadir els seus desafortunats alumnes que els romans mai existiren. Mai hi va haver un Imperi romà. El món sencer va començar a existir només una mica abans del que arriba a la memòria viva. L’espanyol, l’italià, el francès, el portuguès, el català, l’occità, el romanx: totes aquestes llengües i els seus dialectes van aparèixer de forma espontània i independent, i res deuen a cap antecedent com el llatí. En lloc de dedicar tota la seva atenció a la noble vocació de professor i acadèmic del món clàssic, es veu forçat a emprar el seu temps i esforç en una decidida defensa de la proposició de que els romans van existir alguna vegada: una defensa contra una exhibició de prejudici ignorant que el faria plorar si no estigués tan ocupat lluitant contra ella.”

Absurd oi? Una bona metàfora de les dificultats que genera el creacionisme. Però no puc deixar de pensar en la metàfora absurda de Dawkins quan mirant per la xarxa topo amb coses com:

“Por eso, la historia de nuestra Lengua, no empieza con la llegada a Baleares de las tropas aragonesas y mercenarias de D. Jaime I rey de Aragón, ahora hace 700 años; sinó que nuestra lengua Balear, se empezó a formar hace unos 7.500 años, en pleno Mesolítico. Pues así nos lo confirman los descubrimientos arqueológicos de la cueva de “Canet” en particular, y de otras situadas por Sansélles, Santñy y Llubí”.

Reconec que de filologia no en soc cap expert, però pensar que l’origen del balear és anterior  en 4.500 anys al del llatí em sembla una mica exagerat.

Però n’hi ha més, per exemple aquesta altra sobre el valencià:

“…Por lo tanto, el secesionismo lingüístico no existe, porque las lenguas nunca han estado unidas, no hay más que ver lo temprano que fue el Siglo de Oro Valenciano, siendo el primer Siglo de Oro de todas las lenguas románicas. Teniendo en cuenta que estas dos lenguas nunca han estado unidas teniendo una evolución diferente y atendiendo a razones históricas, literarias y sociolingüísticas, que son las que rigen la diferencia entre lengua, habla, variedad y dialecto, el Valenciano es la lengua propia de los valencianos, y son los valencianos los que tienen que decir sobre su lengua sin imposiciones políticas.”

És indiscutible que decidir que fer amb el valencià pertoca només als valencians. Però per afirmar que les llengües mai no han estat unides, potser cal tenir una visió molt condicionada de les coses.

Dawkins pensava que triava una metàfora exagerada? Doncs potser no tant. De manera que si per aquí passa algun amic del senyor Dawkins, li podeu dir que  amb l’exemple que es va inventar potser va fer curt. En realitat si que hi ha “creacionistes lingüístics” que defensen posicions contra tota evidència científica i que ho fan amb important suport polític, econòmic i mediàtic.

Ferides que brillaven en la foscor

dilluns, 11/04/2011

photorhabdus.jpg Fins l’aparició dels antibiòtics, la majoria de morts durant les guerres no eren causades directament per les armes, sinó per les infeccions. Ferides que no resultaven necessàriament letals, s’infectaven amb facilitat i els microbis acabaven la feina de les armes. Però durant la guerra civil americana i també durant la primera guerra mundial, hi havia soldats que podien mantenir un bri d’esperança si observaven un fet aparentment miraculós. Si la ferida, encara  oberta, brillava amb una llum blavosa, hi havia moltes possibilitats de curar sense problemes. Era el que anomenaven “el resplendor de l’àngel”.

Això d’una ferida brillant en la foscor recorda escenes pròpies de la ciència ficció, però en aquest cas era ben real. El nom el van posar per la creença que Deu enviava un àngel a protegir-los i la llum que veien era literalment celestial. Com acostuma a passar, amb el temps hem pogut esbrinar l’origen de la llum i el motiu de la cura. No és miraculós, però és realment fascinant.

El responsable de la llum és un bacteri anomenat Photorhabdus luminescens. Un dels pocs bacteris que emeten llum i que no viuen al mar. El que els soldats veien era el resultat de una infecció per un bacteri. La sort era que aquest bacteri en concret no afecta particularment als humans, però manté una guerra ferotge amb altres bacteris. La presencia de Photorhabdus a la ferida evitava que altres bacteris més patògens la colonitzessin.

En realitat els soldats treien partit de la guerra particular de Photorhabdus i del seu curiós sistema de vida. Aquest microbi viu a l’interior dels budell d’uns nematodes, uns cucs minúsculs, que s’alimenten de larves d’insectes. Aquests nematodes viuen al terra i van escarbant fins que troben una larva d’insecte. Aleshores s’obren camí per la cutícula i quan arriben a l’hemocele (el sistema circulatori de l’insecte) l’infecten amb Photorhabdus.

El bacteri allibera toxines que maten l’insecte i també enzims que el desfan per dins. Talment un “alien” però de mida microscòpica. Amb l’insecte fet literalment farinetes, tant els bacteris com els cucs es poden donar un banquet per créixer i reproduir-se.

L’únic problema seria que altres bacteris intentarien aprofitar-se i participar del banquet. Per evitar això, Photorhabdus deixa anar també un bon grapat d’antibiòtics naturals que maten els altres bacteris. Aquests antibiòtics eren el que protegien les ferides dels soldats i les mantenien netes d’infeccions més perilloses.

Però arriba un punt en que el menjar s’acaba. Aleshores el microbi torna a colonitzar el budell del cuc i marxen a buscar una altra víctima. El dubte que queda és la llum. Per quin motiu ha de fer llum el bacteri? Del cert no ho sabem, però es creu que serveix de parany per als insectes. Igual que moltes papallones van cap a la llum durant les nits d’estiu, potser els insectes o les larves són atrets per la brillantor que generen els cucs infectats amb Photorhabdus. Quan s’hi acosten, el cuc se’ls enganxa i obre el camí per els bacteris.

Esbrinar tot aquest cicle de vida ha permès aclarir el misteri de les ferides lluents dels soldats i les seves miraculoses curacions. Però també obre el camí a la identificació de nous sistemes per lluitar contra les infeccions i fins i tot noves estratègies de control de plagues. Es pot fer créixer el bacteri i dispersar-lo per les collites. Amb un guardià com aquest, pocs insectes gosaran ficar-s’hi.

Del mite de la resplendor de l’àngel que promet la curació de les ferides, a nous antibiòtics i  tècniques de biotecnologia per millorar el rendiment dels conreus. Potser s’ha perdut una mica de màgia en el camí, però realment hi hem sortit guanyant.

Diumenge toca decidir.

divendres, 8/04/2011

1765477_300.jpgQue voleu que us digui? Deu ser per la meva formació com a científic. O potser simple sentit comú. O el fet que, tot i valorar les opinions, no puc prescindir de les dades reals. Per això, quan es tracta de saber alguna cosa, el millor és esbrinar-ho. Pot ser fent experiments o, en ocasions, simplement preguntant, com passarà aquest diumenge a Barcelona.

I passa poques vegades, però ocasionalment planteges una hipòtesi i quan vols fer els experiments, o les consultes per esbrinar la realitat, topes amb oposicions inesperades. En general malfio dels qui intenten frenar el coneixement, però hi ha de tot a tot arreu i els interessos poden ser molt alambinats (o molt evidents).

Hi ha qui  diu que el tema no interessa, que no és el moment,  que no és legal, que hi ha coses més importants a fer, que farem enfadar algú, que no servirà de res o que la pregunta està mal plantejada. De fet, pots trobar arguments molt peregrins o absurds. Alguns que fins i tot causen una mica de vergonya aliena de pur ridículs (i que faran riure d’aquí a poc, quan demanin la participació en els seus experiments o consultes).

De totes maneres, al final sempre em pot la vena científica. Si vols saber una cosa, els raonaments, els arguments, les disquisicions, el pes de les autoritats o la opinió dels que consideren una mena de pares protectors, no tenen cap valor. Després, com en tot experiment, ja es veurà com s’interpreten els resultats, quina utilitat tenen o quina utilitat els volem donar. Però això ja serà una altra història.

En tot cas, el que cal és decidir-se, anar i esbrinar-ho. Amb un experiment o, simplement, preguntant i decidint.

L’atac de la Comic Sans

dijous, 7/04/2011

helvetica.jpg Aquests dies una criatura odiada ha tret el cap de nou en un parell d’ocasions. Semblava que anava de baixa, però inesperadament a sorgit de la foscor i ha tornat a recordar la seva presencia. Una plaga que es reprodueix en els ecosistemes més inesperats. Que malgrat les seves evidents limitacions aconsegueix sobreviure i colonitzar nínxols insospitats. Encara hi ha qui espera reconduir la situació, però serà difícil. Quan la bèstia ha sortit del tancat, costa molt tornar-la a dins. Cal vigilar perquè en qualsevol moment pots topar de cara amb l’atac… de la lletra Comic Sans.

La primera noticia va ser quan es va saber que a la Copa del rei hi han gravat el noms dels guanyadors passats fent servir aquest tipus de lletra. Mira que n’hi ha per triar, però han escollit la Comic Sans. El motiu? L’ignoro. Però costa entendre la tria, a no ser que consideris que la Copa és una competició infantil.

I l’altre atac va ser el dia 1 d’abril. L’equivalent al dia dels innocents dels països anglosaxons. La broma de Google va ser que quan escrivies “Helvetica” per fer una cerca, la pàgina canviava i passava a estar escrita en Comic Sans! Una blasfèmia tipogràfica (i una broma molt ben triada!).

La Comic Sans és, probablement, la lletra més odiada , no per res intrínsec en ella sinó pel mal ús que se’n fa. La lletra va idear-se per resoldre un problema molt concret. Quan es tractava de dibuixar un còmic, posar els textos en lletra Times Roman quedava malament. Per un context informal, o infantil, el que calia era escriure el text en un tipus de lletra que mantingués les característiques de la resta. I les clàssiques tipografies no funcionaven.

Aleshores en Vincent Connare, un dissenyador de fonts (tipus de lletres) de Microsoft es va empescar una lletra aparentment mal feta, però que quedava molt escaient per posar en un còmic. Era una mena d’imitació de les lletres que escriuria el dibuixant fent-ho a mà. I realment li va sortir prou bé.

Però la lletra va caure en gràcia i la van començar a fer servir arreu i per altres funcions. Anuncis, cartes, panells, fulletons, presentacions i fins i tot he vist tesis doctorals (!) escrites fent servir la Comic Sans. No se si els que la fan servir tenen clar que el missatge que donen en triar la lletra és: “això que t’ensenyo és informal i infantil”. Es va arribar a fer servir tant que van sorgir moviments com l’associació contra l’abús de la Comic Sans.

El problema no és la lletra sinó l’ús excessiu i inadequat que se’n fa. Els qui la defensen diuen que tothom pot escriure com vulgui. Naturalment això és cert, però també tothom pot opinar. I com deia la iaia: Contra gustos no hi ha disputes, però hi ha gustos que mereixen pals.

En tot cas, l’èxit de la Comic Sans és un exemple del que passa en ocasions entre les espècies vives. Sistemes evolucionats amb un objectiu acaben fent-se servir per altres coses que no hi tenien res a veure. En l’evolució sempre veiem les coses evidents. Les adaptacions més exquisides o les més sofisticades. Però de vegades, l’èxit arriba amb sistemes aparentment poc adaptats, o adaptats per finalitats diferents de les que al final es fan servir.

Membranes que servien per regular la temperatura poden acabar esdevenint ales o èlitres d’insectes. Pavellons auditius d’animals serveixen per regular la temperatura. Peces de la mandíbula de peixos primitius acaben esdevenint ossets de les orelles dels mamífers. Branques de plantes poden acabar per actuar com si fossin fulles, i fulles poden adoptar color i fer de pètals. Res de tot això tenia els seus inicis en la feina que han acabat per fer.

I lletres dissenyades per còmics poden aparèixer en conferencies sobre qualsevol tema o en indrets encara més inesperats.

Dins? o fora?

dimecres, 6/04/2011

donuts.jpg Algú va dir “no permeto que els meus principis m’impedeixin fer allò que és correcte”. I és que portar els principis, les posicions o les definicions a l’extrem pot conduir a situacions absurdes. En general els extrems son uns indrets poc recomanables, però de vegades és útil exagerar fins al límit per entendre alguna cosa. La reducció a l’absurd va bé per algunes demostracions o per entendre determinats problemes.

Si apliquem aquest sistema en referència a nosaltres mateixos ens adonem d’un detall molt curiós. Encara que sembli el contrari, quan mengem, no introduïm el menjar dins el cos. L’aire que respirem no entra dins nostre. Una dóna embarassada, estrictament té el fetus fora del seu cos. I fins i tot el pipí que ens aguantem, de fet ja és fora del nostre organisme.

Absurd? Una mica, perquè certament es tracta d’una exageració fins al límit. Però quan estudiem el cos ens adonem que estem fet per cèl·lules i teixits i que estan banyats en el que anomenem “medi intern”. Aquest medi intern és el líquid que fa de medi ambient a les cèl·lules, que els porta aliment i que s’endú els residus. El composen bàsicament la sang, la limfa i el líquid que hi ha entre les cèl·lules.

Les seves característiques físiques i químiques estan molt ben regulades. I no és casualitat que la seva composició ens recordi l’aigua del mar. Els nostres orígens evolutius venen del mar i les cèl·lules se les han empescat per mantenir-se en un ambient similar. Si podem viure a terra ferma és perquè la pell fa de membrana aïllant que ens separa del “medi extern”.

Però quan fiquem una cosa a la boca, tècnicament encara no ha entrat dins el nostre organisme. Per fer-ho, hauria de creuar la pell o les mucoses que cobreixen la boca. Fins que no ho faci segueix tan a l’exterior com si ho tinguéssim agafat a la ma. I quan baixa per l’esòfag i arriba a l’estómac, encara no ha creuat la barrera que separa el “dins” de l’exterior. Aparentment és dins el cos, però estrictament encara no ha entrat a l’interior. De fet, bona part de l’aliment seguirà pel tub digestiu i acabarà per sortir per l’altre extrem. Haurà passat a través d’un orifici que creua el cos, però no haurà entrat dins el cos. Des d’un punt de vista matemàtic, el cos és com qualsevol objecte que només té un forat i que en el fons és equivalent a un dònut. El forat del mig, allargat i deformat, seria el tub digestiu. I el forat del dònut no forma part del dònut. El cos no deixa de ser un tub molt recargolat i amb unes parets extremadament deformades.

El mateix passa amb els pulmons. L’aire entra pel nas, baixa per la tràquea i arriba als pulmons. Però encara no ha entrat dins el cos. Fins que l’oxigen no creui la paret alveolar estarà “fora”. De fet, qualsevol forat que tinguem al cos és pot considerar que es “exterior” a no ser que per accedir-hi calgui creuar alguna paret de teixit. El mateix raonament aplica a la bufeta de la orina o a la vagina i l’úter.

Naturalment agafar-se a una definició de “intern” i “extern” tan radical porta a plantejaments absurds. El que tinc a l’estómac ho percebo com a “dins meu”, i una dóna embarassada té claríssim que la criatura també és dins seu.  Però el matís pot ser important. De fet, pot ser una qüestió de vida o mort. Per exemple, un verí no ens afectarà mentre el tinguem a l’estómac. Cal absorbir-lo a través de les parets del budell. Mentre no arribi aquest moment els metges encara poden fer un rentat d’estómac o poden administrar algun producte que el retingui dins el budell fins que surti per l’altre extrem.

En realitat, per parlar d’aquests indrets que tenim “dins” però que estan “fora” el que es fa és dir que es tracta de “medi extern molt modificat”. Una zona gris que no es ni una cosa ni l’altre. Allà ja no hi ha la pell impermeable de la resta del cos sinó que hi tenim mucoses humides que faciliten l’intercanvi entre l’interior i l’exterior. No és casualitat que siguin la via d’entrada de la majoria d’infeccions. Ingerits, respirats o per via sexual, els microbis aprofiten aquestes zones com autèntics punts febles en el nostre aïllament del medi extern.

 

Erupció solar

dimarts , 5/04/2011

304prom_erupt_Mar2011.jpg Hi ha imatges que són espectaculars i, malgrat tot, no ens arribem a fer una idea de com d’espectaculars són realment. El dia 13 de febrer va tenir lloc una erupció solar i el 19 en vam gaudir una altra. La primera apuntava directa cap a la Terra, però la segona la vàrem veure de costat i resulta més espectacular. De la superfície del Sol surt una immensa flamarada que surt disparada cap a l’espai, encara que part de la matèria torna a caure. La fotografia és impactant, però el video encara ho és molt més.

Tot i així, costa molt fer-se idea de les proporcions del que veiem. Com no hi ha cap referència, no podem comparar amb res. Però, quan torneu a mirar la imatge tingueu present que la flamarada que es veu és… moltes vegades més gran que la mateixa Terra! Si voleu comparar les dimensions (no les distàncies eh!), aquí hi ha un fotomuntatge que, tot i correspondre a una altre erupció, resulta aclaridora de la magnitud d’aquestes erupcions.

Durant uns anys n’hem tingut poques d’aquestes erupcions. El Sol ha passat un període anormalment llarg de tranquil·litat. La seva activitat segueix un cicle de aproximadament onze anys i el desembre del 2008 va arribar al mínim entre dos cicles. Per algun motiu, després li va costar arrencar la nova tanda de taques solars, erupcions i activitat en general.

Aquestes erupcions ens recorden que el Sol és una esfera de gas (bàsicament hidrogen i heli) on tenen lloc reaccions de fusió nuclear. En aquestes reaccions, cada segon es consumeixen set-cents milions de tones d’hidrogen. La fusió nuclear és difícil, però a l’interior del Sol, amb temperatures de vint milions de graus i pressions de deu mil milions d’atmosferes, doncs és bufar i fer ampolles.

Les imatges mostren l’ejecció d’una flamarada, espectacular, però tampoc de les més grans que tenim notícia. I de totes maneres, en realitat només veiem una part del que el Sol deixa anar. També hi ha radiacions, electrons, protons, partícules de tota mena i mida que surten a velocitats fabuloses. I de vegades hi ha mala sort i la flamarada envia el material en direcció a la Terra. És el que ha passat aquest febrer.

En condicions normals no passaria gran cosa. El camp magnètic de la Terra desvia la majoria del que arriba fins aquí. Durant uns dies les aurores boreals i australs poden resultar particularment espectaculars i extenses, però poca cosa més. De fet, les aurores que es van veure fa poc a regions més al sud de l’habitual tenien l’origen en la erupció del febrer.

Però, una erupció enfocada a la Terra i que sigui realment gran, si que afectarà als satèl·lits que tenim al voltant. Ells tenen molt menys camp magnètic i gens d’atmosfera per protegir-se. I els seus circuits són particularment sensibles a les radiacions que arribarien. També seria un problema si hi hagués una expedició tripulada per l’espai. Les parets de la nau són una pobre protecció enfront del flux de protons que els vindria a sobre.

Per això s’especula sobre els problemes que causarà el dia que una flamarada desconnecti bona part dels satèl·lits que tenim en funcionament. Telèfons, radio, internet… moltes coses passen per allà dalt i depenen del correcte funcionament dels satèl·lits. Si un s’espatlla pot ser un inconvenient, però si deixen de funcionar la majoria, tenim un problema molt greu.

El Sol és la font de vida del nostre planeta, però és una font de problemes quan sortim a l’espai. Per això sempre li tenim posat un ull a sobre. Fa gracia descobrir que hi ha observatoris del temps a l’espai per predir erupcions, activitat del vent solar i el clima de la nostra estrella. Són el que poden donar l’avís en cas de grans flamarades. El temps de reacció després de detectar-la només és d’entre un quart d’hora i un parell d’hores. No és gaire, però és el que hi ha. Potser es podrà protegir algun satèl·lit i prevenir el sistema de comunicacions.

Però sobretot, podem saber que s’apropen uns dies de grans aurores boreals i que, potser, sigui el moment de fer aquell viatge al nord d’Escandinàvia. No és freqüent que la natura avisi de quan oferirà espectacles com aquests.

Encara es mouen per Mart

dilluns, 4/04/2011

Tracks.jpg Hi ha temes que, de tant en tant, val la pena recuperar per veure com segueixen progressant. I potser un dels més emocionants és el viatge dels dos robots que es van enviar a Mart ja fa sis anys. L’Spirit i l’Opportunity, o més estrictament els MER-A i MER-B (per Mars Exploration Rover) han esdevingut un dels èxits més interessants de l’exploració de l’espai.

La missió consistia en enviar dues naus que portaven uns petits robots equipats amb càmeres i diferents aparells analítics. Aquestes no eren les primeres sondes que enviàvem a Mart. Fa ja uns quants anys, les Viking es van posar sobre terra marcià i van fer alguns experiments. Eren estacions immòbils, però a finals dels 90 es va enviar la Mars Pathfinder, que va dipositat un petit robot mòbil, batejat com Soujourner, que es va desplaçar per la superfície del planeta roig durant unes quantes setmanes.

Aquesta missió va representar un canvi important. Malgrat que el robot va fer un camí relativament petit, va demostrar que es podien enviar rovers controlats a distància per explorar el planeta. I anys després va ser el moment del projecte  Mars Exploration Rover que, amb pocs dies de diferència, va dipositar dos nous rovers a Mart; l’Spirit i l’Opportunity.

Aquests ja eren més grans que el Soujorner. Aquell feia 60 cm de llarg, mentre que els d’ara fan més de dos metres d’ample. La seva capacitat de moviment i de durada també eren més grans i per això la missió estava prevista per fer més camí i durar 90 dies marcians, que s’anomenen sols i duren 24 hores i 39 minuts. La dada que sempre fa gràcia recordar és que la missió havia de durar 90 sols (o 92 dies), però ja porta més de sis anys… i encara segueix!

De fet, segueix l’Opportunity, que a hores d’ara es va desplaçant lentament camí d’un altre cràter marcià per explorar-lo. L’Spirit, en canvi, va quedar encallat a la sorra en una zona batejada com Troia i tots els intents per alliberar-lo van fallar. Aleshores es va decidir que seguiria les anàlisis i la recollida de dades com si fos una missió estàtica. Però fa uns mesos es va perdre el contacte i de moment encara no s’ha restablert. De totes maneres, el seu funcionament depèn de panells solars i resulta que està situat en un indret on ara és hivern. Això vol dir que rep poca llum i potser va curt d’energia. Els de la NASA esperen que amb la primavera marciana es pugui recarregar prou com per restablir el contacte. En cas contrari, Troia serà el destí final del rover.

A l’altra banda del planeta, l’Opportunity segueix en peu. Movent-se lentament, però fent molt camí. Al desembre ja portava recorreguts més de vint-i-sis quilòmetres. No penseu que el guien com un cotxe teledirigit. El senyal enviat des de la Terra triga una estona a arribar a Mart. Uns nou minuts quan els dos planetes estan propers i uns setze quan estan allunyats. A més el senyal no va directe entre el rover i la Terra sinó que hi ha una nau en orbita al voltant de Mart (la mars Odissey) que fa de repetidor del senyal.

Tot plegat fa impossible una guia en temps real. El que fan es analitzar on està el robot, programar una trajectòria d’uns quants metres, enviar les instruccions i, quan el robot s’ha desplaçat i envia el senyal d’on ha anat a parar, repetir la operació. Així, cada moviment, cada anàlisi i cada fotografia és preparen amb antelació i es fan relativament poc a poc.

Les dades científiques han resultat prou importants. Evidències de la presència d’aigua en un passat proper, anàlisi de les roques de Mart en diferents indrets, estudi de la composició de l’aire i de la radiació que arriba…

Però el millor han estat les fotos. Unes imatges que han convertit el planeta Mart en un indret real. Amb paisatges fantàstics per on és fàcil imaginar una passejada. Amb cràters amb pendents per on et deixaries lliscar. Amb remolins de vent passant per davant de la càmera. Amb postes de Sol mandroses i solitàries…

Nosaltres encara no hi anirem, però al menys ja sabem els paisatges que trobaran els primers que hi arribin.

L’idioma; efectes secundaris

divendres, 1/04/2011

idiomes.jpg Moltes vegades es diu que els idiomes no haurien de aixecar tantes passions ni problemes ja que, en el fons, només són eines que fem servir per comunicar-nos. Un raonament aparentment correcte, però que de seguida notem que és erroni. Per descomptat que l’idioma serveix per comunicar-nos, però sembla que el seu efecte és més subtil i el fet de parlar un idioma o altre pot modificar la manera com veiem el món. L’idioma que parlem ens fa com som d’una manera més intensa de la que semblaria.

En un article que acabo de trobar posa uns quants exemples prou divertits. Per exemple, a Austràlia, els indígenes que parlen un idioma anomenat kuuk thaayorre sempre tenen clar on són els punts cardinals. Sense necessitat de brúixola poden assenyalar el nord, el sud o la direcció que calgui. El motiu és, justament, el seu idioma.

Quan nosaltres parlem i hem de fer referencia a distribucions en l’espai acostumem a fer-ho respecte de nosaltres mateixos. Posem les coses a la dreta, a l’esquerra o al davant. Si no ho fem així, ho precisem “a la teva esquerra”, “al seu davant”. Però els parlants de kuuk thaayorre sempre ho fan respecte als punts cardinals. Per parlar dirien que “tinc la pantalla de l’ordinador al nord-oest de la meva cara”, o “la bicicleta ha passat pel sud del vianant”.

Ens sembla estrany, però en realitat és un sistema tant bo com el nostre. L’únic problema és que t’obliga a saber sempre on hi ha el nord. I la conseqüència és que, de ben petits, els nens que parlen kuuk thaayorre poden orientar-se d’una manera que nosaltres som incapaços de fer. L’idioma els ha modelat la percepció de la seva situació en el planeta.

Un altre curiositat està en la manera com anomenem els números. Quan es calculen temps de reacció es nota que els que parlen determinats idiomes triguen una mica més a fer algunes operacions amb l’onze i el dotze. L’anglès, amb eleven i twelve n’és un exemple clar. En canvi aquesta dificultat no s’observa en idiomes en que el nom d’aquests números seria equivalent a diun o didós, igual que disset, divuit, vint-i-dos o trenta-u. El fet d’anomenar d’una manera diferent de la norma aquests números complica la manera d’operar amb ells.

La percepció del propi sexe s’ha vist que apareix en moments diferents depenent de l’idioma en que es parla. Nosaltres diem jo i tu, però diferenciem entre ell i ella. En canvi, hi ha idiomes en que ja diferencien el tu segons si és masculí o femení. Doncs be, els parlants d’aquests idiomes identifiquen el propi sexe un any abans que aquells que parlen idiomes en que no es fa distinció.

Quan t’adones d’això, notes com de difícil pot ser la feina dels traductors (la dels bons traductors). I també em fa pensar en diferències que poden estar relacionades amb l’idioma. És el mateix concepte, però em genera un sentiment subtilment diferent dir, o escoltar, “t’estimo” o “te quiero”. La segona té afegit un component de possessió, degut a que la paraula té dos sentits, que li atorga un valor diferent. I això malgrat saber perfectament que en els dos cassos vull, o volen, expressar el mateix sentiment.

L’idioma ens permet comunicar-nos, però sembla que fa més que això. En certa manera modula la manera com interioritzem el món i la vida que vivim.

De penis i espines

dijous, 31/03/2011

cactus.jpg La història va començar amb una estratègia ben interessant per descobrir coses sobre la evolució dels humans. Normalment s’analitza allò que tenim, però uns investigadors de Standford van triar el camí oposat. Mirar dins el DNA per veure que era el que faltava. Es tractava de comparar seqüències de DNA de diferents simis i centrar-se en aquelles que en els humans no hi eren. Al llarg de l’evolució hi ha fragments del DNA que tenen mutacions, és a dir que presenten alguna modificació. Però també n’hi ha que es perden pel camí, i d’aquestes pèrdues també en podem treure informació.

Van trobar 510 seqüències de DNA que els ximpanzés encara tenien, però que en els humans havien desaparegut. No eren estrictament gens, sinó seqüències aparentment reguladores. De les 510 seqüències, dues semblaven interessants ja que una estava situada al costat del gen del receptor dels andrògens, i l’altre al costat d’un gen supressor de tumors.

El que van fer aleshores va ser introduir aquestes seqüències en embrions de ratolí per veure si tenien algun efecte. I en fer-ho, van veure que la segona seqüència actuava frenant el creixement de determinades parts del cervell. Seria com un fre per evitar un creixement massa gran del cervell. Potser el fet que els humans perdéssim aquesta seqüència ens va permetre adquirir uns cervells de mida més gran, amb tots els avantatges que això implica (excepte al moment del part).

Però el que ha fet més gràcia és l’altra seqüència. Es va veure que el que feia era que es formessin espines i pèls sensitius… al penis!

D’entrada, això d’un penis amb espines sona una mica anguniós. Però estem parlant d’animals, no de rosers. Molts animals, com ara els mateixos gats, tenen unes formacions més o menys queratinoses als penis que s’anomenen “espines”. En realitat, la forma dels penis de diferents animals mostra un ventall de variacions fantàstic. N’hi ha amb tota mena de formes, mides, protuberàncies i complicacions diverses. Per no parlar de l’aparell copulador d‘alguns insectes. Alguns de realment estranys, i altres que recorden més el sistema d’acoblament de les naus espacials que no pas res que tinguin els mamífers. Potser els penis dels humans no són cap obra mestra de l’estètica, però si els comparem amb els d’altres animals, tampoc estan tan malament.

Segons les dades d’aquest estudi, en algun punt de l’evolució els humans vam perdre aquesta seqüència genètica i amb ella les espines i els pèls sensitius del penis. Unes característiques que molts simis encara tenen. De totes maneres, un cert percentatge d’homes (prop del 20%) presenten unes estructures anomenades “pàpules perlades” al penis. No són cap malaltia ni tenen cap importància i potser tinguin alguna relació amb les espines que vam perdre al llarg de l’evolució.

Quan la cosa comença a trontollar és en les interpretacions de les conseqüències que això ha tingut. Els efectes físics els podem analitzar en experiments. Els efectes sobre el comportament només els podem imaginar, i això ja és un terreny molt menys segur. Els investigadors proposen (especulen?) que tot plegat estaria relacionat amb el comportament monògam dels humans.

Les espines es pensa que serveixen en alguns animals per fer sortir l’esperma que altres mascles hagin dipositat anteriorment dins la femella. Moltes femelles de primats s’aparellen amb molts mascles durant el període en que estan receptives. Amb les espines fent “neteja” millores les probabilitats que la descendència sigui la teva i no la d’algun competidor. Però realment podem estar segurs que aquesta és la seva funció? Sospito que no hi ha gaires estudis concloents sobre el tema i simplement sigui una possible explicació que acceptem mentre no en tinguem cap de millor.

I els pèls sensitius poden fer que la còpula sigui més ràpida. Més sensibilitat, menys durada. En un ambient salvatge, no pots estar massa temps entretingut fent segons que ja que els depredadors no descansen. Interessa “anar per feina”. Potser per això, el temps mitjà de la còpula d’un ximpanzé és de pocs segons.

Però tampoc no podem generalitzar. Els orangutans, que també tenen estructures d’aquestes al penis hi dediquen uns 14 minuts. En el cas dels humans… doncs depèn molt de l’estudi que agafis i de la fiabilitat que li donis, però la mitjana es mou al voltant dels tres minuts. (curiosament tothom afirma estar per sobre de la mitjana!). En tot cas, si encara tinguéssim els pèls sensitius, potser els temps els mesuraríem en segons i no en minuts, de manera que no ens queixarem per la pèrdua.

L’anècdota del baròmetre

dimecres, 30/03/2011

barometer.jpg Si una història és prou bona li podem perdonar quasi tot. Fins i tot el fet que no sigui certa. En realitat estic segur que la major part del que ens expliquen sobre fets històrics només és una versió maquillada i novel·lada de la realitat. Però l’important acostuma a ser el missatge implícit (amb permís dels historiadors, és clar)

Una de les anècdotes científiques que trobo millors, malgrat no ser certa, l’adjudiquen a Ernest Rutherford, guanyador del Premi Nobel de Química l’any 1908, en referència a un estudiant anomenat Niels Bohr, que posteriorment també va fer història. Diuen que un professor li va demanar ajuda (a Rutherford) per avaluar un alumne (Bohr) al que no sabien si aprovar o suspendre en un examen.

La pregunta que causava el dubte era: ‘Demostri com és pot determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre‘. I la resposta de l’alumne va ser: ‘Portar el baròmetre al terrat de l’edifici, lligar-hi una corda molt llarga. Despenjar-lo fins a la base de l’edifici, fer una marca  i mesurar. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici ‘.

El problema era que no justificava cap coneixement de física, però no deixava de ser correcta, de manera que tant podien posar un zero com un deu.

En Rutherford va proposar donar una altre oportunitat a l’alumne i li va concedir uns minuts més per respondre, advertint, però, que la resposta havia de fer servir els principis de la física. Durant una estona l’alumne no va escriure res però a l’últim moment es va decidir i va escriure: ‘Agafi el baròmetre i llenci’l a terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després apliqui la fórmula 2h=gt2.

Aquesta resposta satisfeia les expectatives dels professors i li van concedir l’aprovat. Però en Rutherford, en sortir de l’aula el va cridar i li va demanar per quin motiu havia dubtat tant al principi. El noi va dir que el problema era que sabia massa maneres de resoldre el problema i havia necessitat triar-ne una. I tot seguit en va comentar algunes.

Per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem l’altura de l’edifici.

Una altre: agafes el baròmetre i et situes a les escales de l’edifici a la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l’altura.

Encara més: Lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període d’oscil·lació.

Però, segurament, la millor manera és agafar el baròmetre per picar amb ell la porta de la casa de l’administrador i, quan obri, dir-li: “Senyor administrador, aquí tinc un bonic baròmetre. Si em diu l’alçada d’aquest edifici, l’hi regalo.”

En aquest moment de la conversa, Rutherford li va preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema, és a dir que la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’alçada entre ambdós llocs. La resposta de Bohr va ser que és clar que la coneixia…, però que els seus professors l’havien ensenyat a pensar.

En una altre versió de la història (circula en moltes versions més o menys diferents) la resposta final de Bohr era que estava fart de professors que li ensenyaven com havia de pensar en lloc d’ensenyar-li l’estructura de la matèria. És una mica diferent, però el missatge és el mateix.

De totes maneres, l’anècdota no va passar mai a Rutherford ni a Bohr, sinó que va ser inventada per Alexander Calandra, un professor de física que la va publicar en un llibre “The Teaching of Elementary Science and Mathematics”. Si realment ensenyava als seus alumnes a pensar, en lloc d’ensenyar com havien de pensar, segur que era un excel·lent mestre.