Estratègies habituals

dilluns, 17/01/2011

tabac.jpg Amb la llei antitabac que fa poc s’ha aprovat, ha passat una cosa interessant. Un cert nombre de veus s’han alçat en contra d’aquesta llei invocant diferents arguments. Alguns no tenen tan a veure amb la llei sinó més aviat amb l’anterior, que va obligar a molts locals a fer unes obres que ara no serveixen de gaire. També hi ha qui reclama el dret a fer el que li plagui sense més, o els problemes que pot tenir el ram de la restauració per culpa dels “milions” de fumadors que deixaran d’anar als bars i restaurants.

Encara que molts d’aquests arguments els pots entendre, la majoria no s’aguanten gaire. Els restaurants i bars se’n sortiran igual que se n’han sortit a tots els altres països on s’han aplicat lleis similars. Els fumadors acostumen a entendre perfectament que no passa res per sortir a fora a fumar. I potser hi haurà qui aprofitarà l’avinentesa per mirar de deixar-ho. Però mentrestant podem assistir a alguns estirabots una mica exagerats. I un m’ha cridat l’atenció, sobretot per ser un bon exemple de quina mena d’estratègia es fa servir en moltes i diverses ocasions.

Al diari el Pais es va publicar un article de Francisco Rico, membro de la Real Academia Española, criticant la llei i l’assetjament a que es veuen sotmesos els fumadors. La gràcia és una frase del principi de l’article: “Dejemos de lado que no pocos de los argumentos contra el tabaco carecen de rigor científico y son simple fruto del desconocimiento, por las actuales insuficiencias de la investigación”.

Fantàstic. Ara resulta que segons aquest senyor no està clar que el tabac i el càncer estiguin relacionats. No tinc clar d’on ha tret aquesta informació, però sembla poc relacionada amb el seu àmbit d’especialització, que és la Literatura Hispànica Medievals. Realment en ciència mai es té certesa absoluta de res. Qualsevol coneixement pot modificar-se a la llum de futurs descobriments. Però això no vol dir que haguem de posar-ho tot en dubte mentre no tinguem noves dades. I si d’alguna cosa n’està segura la medicina és de la relació entre el tabac i el càncer.

Primer van ser les dades epidemiològiques, després van venir els estudis experimentals, les dades genètiques, la identificació dels productes cancerígens que apareixen en el fum i les relacions entre aquests productes i les modificacions genètiques. Simplement no en tenim cap dubte, però durant molt temps la cosa es va anar enterbolint. La industria del tabac publicava treballs que negaven la relació, ocultava les dades que trobaven relació o feia campanyes posant en dubte les dades obtingudes. Va arribar a ser tan exagerada la pressió que ara has d’especificar si has treballat per la indústria del tabac abans de publicar articles científics en revistes del tema.

Quan un tema no t’agrada o no hi estàs d’acord (o va contra els teus interessos) és una estratègia habitual negar el valor de les dades dels científics o posar en dubte que estiguin tan clares. Si hi ha algun treball que no veu les dades clares o que no troba la relació, ja no importa que n’hi hagi milers més que si que la veuen. Com argument per treure la raó o al menys sembrar el dubte és fàcil, útil i també pervers.

Recordo que fa anys hi havia qui negava que el cinturó de seguretat fos útil per disminuir el nombre de morts en accidents. També hi ha qui segueix dient que els científics no tenen clar si hi ha un canvi climàtic o que no és segur que els condons siguin útils per lluitar contra la SIDA.

Però per greu que li sàpiga al senyor Rico, els arguments contra el tabac són científicament molt sòlids i rigorosos i en absolut són fruit del desconeixement o d’una investigació insuficient. Estic convençut que els bars no es buidaran, però també estic segur que d’aquí uns pocs anys les sales d’oncologia dels hospitals si que ho faran una mica. I aquest és un benefici que no es pot ignorar.

Creadors de llegendes

divendres, 14/01/2011

dia_inocentes.jpg Diuen que les noticies volen, però  amb internet ja no és que volin sinó que es teletransporten instantàniament arreu del planeta. Això és un fet que ha millorat molt la capacitat de la informació per difondre’s, però que no afecta gens a la seva qualitat. De fet, potser l’ha empitjorat en algun aspecte ja que no hi ha temps per valorar si una notícia és certa, falsa, errònia o tendenciosa abans que aparegui a centenars de pàgines i milers de comentaris.

Per això sempre cal anar amb una certa prevenció. No importa com de dubtosa sigui una notícia que sempre hi ha algú disposat a creure-la i esbombar-la. I a sobre, moltes vegades realment semblen certes! Aquesta setmana he topat amb un parell d’aquestes informacions que van començar a córrer i que ja no hi ha manera d’aturar. Els orígens van ser ben diferents, però el resultat final és similar. Correus que s’envien per prevenir-nos dels perills que correm o de com ens enganyen les autoritats. Segur que correm perills i no me’n refio massa de les autoritats, però tampoc cal exagerar.

La primera notícia explicava que, gràcies a una recerca de National Geographic, havia sortit a la llum unes fotos i documents que demostraven que el conjunt megalític de Stonehenge eren un frau fabricat fa un segle per les autoritats gal·leses per poder competir amb els monuments prehistòrics que tenien els francesos. Es mostraven fotos de grues posant les pedres a lloc, plànols de com havien dissenyat la zona i comentaris sobre les intencions dels constructors i alguna nota com la del poeta Milton Partridge dient que “serà com un somni druida”.

El detall important era que la noticia va sortir a “Fogonazos”, un excel·lent bloc de temes científics, però que era el dia 28 de desembre! Aquell mateix vespre l’autor va afegir al post que per descomptat tot allò era una broma i explicant com ho havia fet. Les fotos eren de treballs de restauració, els poetes eren inventats i l’enllaç a National Geographic no portava enlloc. Fins i tot els de National Geographic van posar una noticia dient que allò era una broma i recordaven que no tot el món celebra el dia de les bromes l’1 d’Abril (“April fools” per ells). Però la notícia ja havia començat a córrer i potser algun dia la trobareu repetida com si fos certa i fos una mostra de com ens enganyen els científics, les autoritats o unes fosques corporacions.

Incidentalment: una broma semblant va ser l’origen de la llegenda de coure ous fent servir telèfons mòbils.

Però no sempre es tracta de bromes inventades. En ocasions simplement s’agafen resultats d’experiments abans d’hora. Fa uns dies es comentava en alguns indrets (com ara la revista PCWorld) un estudi de la Universitat holandesa de Wageningen que “demostrava” que les radiacions dels WiFi danyaven als arbres i, en conseqüència, eren dolentes per la salut. El treball l’havien fet exposant vint freixes a diverses fonts de radiació durant tres mesos i els arbres havien perdut les fulles, havien mostrat canvis de color i havien patit alteracions a l’epidermis.

El problema era trobar l’estudi en concret, perquè PCWorld no és precisament una revista de prestigi científic. Però el cas és que tot i trobar notes als diaris, no hi ha manera de localitzar el treball original. I al final el motiu és que no existeix perquè les dades encara eren provisionals i va resultar que els investigadors que ho havien fet no les havien pogut repetir. Moltes vegades fas un experiment i topes amb dades intrigants i espectaculars. Però abans de posar-te a cridar, el que es fa és repetir l’experiment i assegurar-te que realment les dades són correctes. I moltes vegades les coses no són com semblen a la primera. Cal dir que d’entrada el treball era molt discutible. Per exemple, per començar no hi havia un grup d’arbres control. Potser altres arbres no exposats a les radiacions també perdien les fulles (efecte tardor?).

En tot cas, la notícia és que no existia la notícia. Però tan se val. Una dada preliminar comença a circular. Cada vegada es simplifica i s’exagera una mica i al final s’acaba donant per certa una informació inquietant. I com que d’aquestes notícies cada vegada n’hi ha més, és millor instal·lar-se en un cert escepticisme i si la notícia és realment interessant, anar a buscar la font original. Una cosa que ara, gràcies a la xarxa, tampoc és tan difícil.

Dioxines

dijous, 13/01/2011

Dioxines.jpg Aquests dies topem (una vegada més) amb la noticia d’una contaminació alimentaria de gran magnitud. A Alemanya estan retirant ous, aviram i porcs que contenen nivells molt elevats de dioxines. I com que vivim en un món globalitzat, s’estan retirant partides d’aliments provinents d’Alemanya en diferents països que n’havien importat i en altres que s’han espantat i per si de cas…. El problema és que l’origen de les dioxines no és cap granja en concret sinó un oli que es feia servir per fabricar pinso per animals. Les granges que van comprar aquell pinso van contaminar als animals, de manera que el problema es va escampar per diferents tipus d’aliments.

Les dioxines (estrictament policlorodibenzodioxines) són una família de productes relativament amplia. N’hi ha més de 400 tipus diferents. Les coses que les caracteritzen són que contenen àtoms de clor en la seva estructura, que alguns dels membres de la família són substàncies extremadament tòxiques i també que no serveixen de gaire res. En realitat acostumen a aparèixer sobretot com restes secundaries quan es cremen altres productes. Només quan es fabriquen coses com l’agent taronja que es feia servir a la guerra del Vietnam es feien expressament.

Cal dir que a la natura, en volcans o en incendis forestals, també es generen diferents dioxines de forma natural. De manera que sempre n’hi ha una mica a l’ambient. Però aquesta mica és una quantitat tan baixa que no ens causa problemes. La cosa canvia quan hi ha accidents industrials o contaminacions similars a la que ara s’ha descobert, que no és la primera ni (ai!) serà la última.

Un dels problemes amb les dioxines és que són productes liposolubles, és a dir que no es desfan a l’aigua sinó que es quedin als greixos. Per tant, a mida que un animal va ingerint els pinsos contaminats, les dioxines es van quedant acumulades al greix. I quan els humans mengem la carn de l’animal, tota la dioxina que s’havia acumulat al greix quedarà retinguda al nostre greix. Amb els productes que es dissolen en aigua la cosa és més fàcil perquè es van perdent a mida que els animals eliminen l’orina, de manera que la tendència és a anar desapareixent en cada pas. En canvi les que s’acumulen als greixos tenen tendència a concentrar-se cada vegada més.

I la contaminació pot venir per moltes bandes. Per exemple, ara estan sacrificant pollastres i gallines, però també cal treure de la circulació els ous que van pondre. I també la maionesa  o les galetes que es va fer amb aquells ous. Per sort, de moment sembla que aquí no ens ha arribat cap derivat d’aquells productes, de manera que en principi no cal patir.

La toxicitat de les dioxines està clara. Es diu que causen càncer, cosa que és certa encara que el mecanisme no està clar, però abans ja generen molts altres problemes de toxicitat neuronal, a la pell, al sistema immunològic, al sistema hormonal, a la reproducció… Com que hi ha molts tipus diferents de dioxines, el ventall de problemes és ben ampli. Un dels més característics és una alteració de la pell anomenada  acné clòric. Un cas que es va fer famós d’aquest tipus d’afectació va ser l’enverinament amb dioxines del lider Ucraïnès Vicktor Yuschenko. Va sobreviure, però l’efecte sobre la seva fesomia era espectacular.

Aquesta vegada l’origen ha estat una fàbrica en concret que fabrica olis destinats tant a la fabricació de pinsos com a usos industrials. Sembla que alguns dels que havien d’anar per la indústria van acabar barrejats amb els dels pinsos. Accident? Error? Manca d’escrúpols? Això els tocarà aclarir-ho les autoritats alemanyes, però en tot cas, ja hi ha veus que indiquen que potser caldria evitar que aquestes plantes fessin els dos tipus d’olis. Si et dediques exclusivament al pinso o a la indústria, però no als dos, no hi ha risc que es contaminin els uns amb els altres.

Un vague molt enfeinat

dimecres, 12/01/2011

nervi vague.jpg Hi ha paraules que enganyen. Per exemple, hauria jurat que vague no era correcte. Que cal dir gandul. Però al diccionari llegeixo que vague també és “4 adj. [LC] Donat a la vagància”. De manera que m’enganyava i vague si que és correcte (encara que segueixo preferint gandul). Però la parauleta torna a enganyar si mirem la segona accepció, que és “2 m. [MD] [ZOA] Nervi vague”. Enganya, perquè el nervi es dirà vague, però de tendència a la vagància no en té gens. De fet és un nervi molt enfeinat en feines d’allò més diverses.

L’error de pensar que és un nervi gandul no el cometrà un filòleg, que s’adonarà que l’origen del nom és del llatí “vagus” i fa referencia a errant. El nom de nervi vague li van posar ja que és un dels nervis més llargs que tenim al cos. Com si fos un nervi que va vagant al llarg del cos. Del cap surten dotze parells de nervis (anomenats nervis cranials) i entre ells, el més llarg és justament el nervi vague, que va vagant sortint pel coll, seguint tronc avall i arribant fins al final de l’abdomen deixant pel camí un grapat de ramificacions. I de fet, en tenim un a cada costat del cos, amb funcions diferents.

La conseqüència de fer trajecte tan gran és que les seves funcions són d’allò més diverses. Gràcies al nervi vague empassem, perquè controla els músculs del coll encarregats de deglutir. Però també escoltem ja que innerva la trompa d’Eustaqui, a l’orella. Notem el sabor, perquè controla la part del final de la llengua. Podem modificar el ritme cardíac ja que algunes terminacions arriben fins al cor. Païm, ja que l’estomac també depèn en part del vague i fins i tot defequem o orinem perquè regula el ritme de moviments del budell o el control de la bufeta.

Quan funciona correctament no passa res, però de vegades es descontrola i aleshores es donen situacions que van de la més anecdòtica a les més greus.

Per exemple, molta gent de bon matí i just després d’esmorzar experimenta una necessitat urgent d’anar al lavabo a “buidar”. Hi ha qui creu que és un efecte del cafè però en realitat pot passar amb llet, suc, galetes o amb qualsevol cosa. El responsable és el nervi vague, que nota com l’estómac, que estava buit, s’infla amb el menjar del matí. La resposta del vague és enviar senyals per augmentar el moviment dels budells en un procés que es coneix com “reflex gastrocòlic”. Aquest moviment del budell és el que causa la “urgència”.

També regula el ritme cardíac. El nervi vague forma part del sistema nerviós parasimpàtic, l’encarregat de frenar la resposta d’agressió o fugida (el sistema simpàtic és el que l’activa). Per això el vague fa que el ritme del cor s’alenteixi. El que passa és que en ocasions pot fer que alenteixi tant que la persona acaba per patir un síncope quan deixa d’arribar prou sang al cervell.

Una cosa útil del vague s’ha vist en dones que havien patit lesions a la medul·la espinal, i per tant havien perdut la sensibilitat a la part inferior del cos. La medul·la està lesionada, però el vague encara pot enviar alguns senyals. Per això hi ha dones que, malgrat la lesió, poden experimentar orgasmes ja que el vague segueix innervant la paret de la vagina i enviant les sensacions que s’experimentin per allà.

El vague també explica coses sorprenents, com ara que algú tingui tos si li fan pessigolles a les orelles. Simplement el vague s’activa per una banda (l’orella) i respon per l’altre (la gola). O en el cas d’emocions que actuïn sobre el vague, com ara un terror molt intens, fan que  es pugui perdre el control sobre la bufeta de la orina. Una vegada més, el vague n’és el causant i de pas ens recorda que al cos, pocs sistemes funcionen aïllats de la resta. En el cas del vague, amb tanta trajectòria i ramificacions, aquestes interrelacions es fan molt evidents.

Com que en general és un nervi que serveix per frenar sistemes, si s’activa massa hi ha coses que deixen de funcionar. Aquesta característica  s’ha fet servir en diferents tractaments. Per exemple, hi ha una mena de “marcapassos” dissenyats per actuar sobre el nervi vague i així controlar atacs d’epilèpsia. També s’ha estudiat regular l’activitat vagal per tractament relacionats amb la depressió, amb la regulació de la gana o amb les taquicàrdies.

El problema amb els tractaments és que, en fer tantes coses aquest nervi, manipular-lo pot afectar moltes funcions. De vegades els inconvenients compensen, però s’ha d’anar amb compte amb el vague ja que, malgrat el nom, fa molta feina.

La magnitud de la ignorància

dimarts , 11/01/2011

pregunta.jpg Fa anys, la geografia havia de ser una ciència apassionant. Els mapes de l’antiguitat tenien immenses zones en blanc esperant a ser descobertes. Més enllà del terreny conegut podien haver-hi mars, muntanyes, llacs, volcans, pantans o deserts. Els que s’hi endinsaven tant podien trobar territoris de riqueses extraordinàries com zones d’extrema pobresa. Podien haver-hi pobles, tribus o fins i tot civilitzacions de les que no en teníem noticia. Aquelles grans zones en blanc, o només amb la inscripció, “terra incògnita”, eren una mostra de la ignorància d’aquell temps, però alhora una promesa de fantàstiques oportunitats per descobrir i aprendre.

Allò ja va passar. Després del període de les grans expedicions el mapa de la Terra es va anar completant fins que la totalitat del planeta va quedar cartografiada. Ara la geografia encara és útil, per descomptat, però ha perdut aquell encant associat a les glories de la descoberta.

En ocasions hi ha qui pensa que això s’aplica a la majoria de ciències. Encara queden coses per descobrir, però els coneixements que tenim en molts àmbits són tan extensos que potser queda poc per esbrinar. Encara hi ha fronteres, com el poder entendre la ment, però les “terres incògnites” es van fen cada vegada més petites.

Però el cas és que si alguna cosa tenim clara en realitat és la immensa magnitud de la nostra ignorància. No és un tema d’humilitat. És que tenim dades que ens mostren clarament tot el que ens falta per comprendre.

Per exemple, el fet de poder obtenir imatges de galàxies situades a 13.000 milions d’anys llum, properes als límits de l’Univers observable, pot fer pensar que encara que no el coneixem en detall, ja tenim una bona idea de com és l’Univers. Però el cas és que ni de bon tros. Tot el que veiem, tot el que mesurem és la matèria ordinària, feta per àtoms, protons, electrons i altres partícules més o menys exòtiques i per les energies que coneixem, electromagnètica, gravitacional o nuclear. Però sabem que també hi ha unes coses anomenades matèria fosca i energia fosca. El nom simplement indica que sabem que existeix però no tenim idea de que és.

El detall important és que la matèria i l’energia que coneixem representen únicament el 5 % del que hi ha a l’Univers. La resta és ben bé “terra incògnita”. Energies que no sabem que són, partícules que desconeixem, interaccions que ni imaginem. Si agafeu un mapamundi i en tapeu el 95 % tindreu idea de l’estat del coneixement actual sobre l’Univers. I això com a mínim, perquè potser tot plegat encara sigui més estrany.

Un estat semblant de coneixement el tenim sobre nosaltres mateixos. S’ha celebrat, amb legítim orgull, la seqüenciació del genoma humà i de cada vegada més espècies. Semblaria que amb aquest coneixement ja podem tenir idea clara de com és la essència de la vida. El seu codi d’instruccions. Però de nou topem amb més terra incògnita que, per una divertida casualitat, és de la mateixa magnitud que en el cas de l’Univers. Perquè de tot el DNA, només el 5 % codifica per gens. La resta és allà però no sabem que fa, com funciona, quina importància té. En aquest cas no l’han batejat com DNA fosc sinó, més desencertadament, com DNA brossa. Un nom erroni ja que no és brossa sinó que simplement n’ignorem la funció. L’essència és la mateixa que amb la matèria i l’energia fosques. Tot plegat són coses que sabem que hi són, però que encara hem de cartografiar.

Descobrir que malgrat totes les pretensions de la ciència encara tenim tantes llacunes i de tal magnitud en el coneixement pot ser sorprenent. Hi ha qui ho troba depriment. Altres ho veuen com una cura d’humilitat. Però a mi em sembla un regal dels déus. Després de tot, l’essència de la ciència és la curiositat. Algú va dir que un científic només és “un xafarder amb mètode”. Doncs per tots  els qui ens agrada fer el xafarder en els secrets de la natura, ser conscient que encara ens queda tantíssim per descobrir és una promesa d’emocions inesgotables. Suposo que deu ser un sentiment semblant al que tenien els exploradors del segle XVI quan començaven a endinsar-se en aquelles “terres incògnites”.

El misteri de Firefox

dilluns, 10/01/2011

ximpanze.jpgUna imatge val més que mil paraules, però de vegades una imatge anecdòtica pot resultar tan curiosa que ens faci perdre de vista el veritable misteri que amaga. Un exemple el tenim en la imatge de la nebulosa V383 Monocerotis, un nom que no ens diu res, però que s’ha fet famosa amb el nom de Nebulosa Firefox. I és que realment, la imatge captada pel telescopi espacial Hubble el 17 de desembre de 2002 mostrava una similitud extraordinària amb el logotip del navegador Firefox.

Com era d’esperar, de seguida va saltar la noticia amb titulars divertits: “El Hubble descobreix Firefox a la galàxia” o “Déu prefereix el programari lliure”. També va sorgir la sospita que la imatge s’havia fet, o al menys retocat, amb Photoshop. Una sospita que actualment plana sobre qualsevol imatge impactant.

Però en realitat el retoc sembla que va ser poc més que girar la foto de manera que coincidís amb el logo de Firefox. Una modificació que, de fet, no és tal ja que a l’espai no hi ha cap direcció preferent. Però si teniu un telescopi espacial disponible lamento dir-vos que no cal que la busqueu, perquè ja no existeix. De fet, estrictament tampoc seria una nebulosa sinó el reflex d’un enigma ben desconcertant.

La imatge del Hubble no va ser la única sinó que forma part d’una seqüència obtinguda al llarg d’uns quants anys. La semblança amb el logotip del navegador es va perdre en les següents imatges.

La estrella V383 Monocerotis està situada a la constel·lació de Capricorni (per això Monoceros) i l’any 2002 va augmentar extraordinàriament la seva brillantor. Van pensar que es tractava d’una nova, una estrella que va acumulant hidrogen fins que sobtadament es desencadena una reacció nuclear que genera una quantitat extraordinària de radiació. Aleshores i durant un breu període l’estel brilla amb una magnitud tan gran que al principi es pensaven que havia sorgit una nova estrella al cel.

Però de seguida van sorgir els dubtes en el cas de V838 Monocerotis. Es coneix prou bé com es comporta una nova, i aquella estrella no seguia el patró esperat. Després de l’esclat inicial es va observar un altre esclat en la regió de l’infraroig, i això ja no era normal. De manera que es van començar a proposar altres explicacions.

Potser l’estrella va capturar alguns planetes gegants que tenia a la seva òrbita, fent que la seva massa augmentés sobtadament i la desestabilitzés. Potser es van fusionar dues estrelles diferents. Potser estem veien els esclats finals d’una estrella moribunda. Potser és tracta d’un nou tipus d’estrella que encara no teníem catalogada… Potser està clar que, de moment, no ho tenim gaire clar.

A més, anteriorment l’estrella ja havia experimentat fenòmens espectaculars. De fet, la imatge que ens arriba, i que ha permès obtenir la imatge tan característica, no és ben bé la llum de l’estrella. Al seu voltant hi ha una esfera de pols. Un fet que suggereix antigues explosions. Fins ara no l’havíem detectat, però amb aquesta explosió la llum ha il·luminat la pols estel·lar que l’envolta. A mida que la llum s’allunyava de l’estrella il·luminava diferents zones de l’esfera de pols i és el seu reflex el que veiem i que ens ha permès obtenir seqüències espectaculars. Podríem dir que el que veiem és l’eco de la llum de l’estrella.

Per això, quan veieu la imatge de la nebulosa Firefox, penseu que, a més d’una divertida coincidència, esteu veient la marca de la que potser sigui una de les estrelles més desconcertants de la galàxia.

Bones festes

dissabte, 25/12/2010

Doncs això.

nadal.jpg

Quan el budell s’inflama

divendres, 24/12/2010

Una cosa sorprenent és que el sistedolor abdominal.jpgma digestiu normalment no ens dóna massa problemes. Però n’hauria de donar, perquè el budell treballa en un equilibri d’allò més delicat. Enlloc de l’organisme hi ha mes bacteris que al budell. Les seves parets interiors estan farcides de la nostra flora bacteriana particular. Uns bacteris que ens són útils, que ajuden a completar la digestió, que generen vitamines que podem aprofitar i que eviten que altres bacteris més patògens ens colonitzin. Però que no deixen de ser grapats de microbis.

Això és un problema pel nostre sistema immunitari. La paret del budell ha de permetre el pas dels nutrients i de l’aigua, però no dels bacteris. Si algun intenta creuar, cal eliminar-lo. Però tampoc ens podem passar, perquè els necessitem aquells bacteris. De manera que cal establir un equilibri amb prou defenses a un costat de la paret intestinal, però relativament permissius a l’altre. No és gens fàcil i de vegades aquests equilibris es trenquen.

Aleshores apareix una malaltia ben emprenyadora. De fet, són unes quantes malalties que s’agrupen sota el nom genèric de “malaltia inflamatòria intestinal”. D’aquest grup, les més conegudes són la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn. En els dos cassos és característic un procés inflamatori a les parets del budell, però amb algunes diferències. Per exemple, el Crohn pot afectar qualsevol zona del budell, mentre que la colitis ho fa preferentment a la zona final (el colon). La inflamació tampoc és exactament igual. En la colitis s’inflama la part interior del budell, mentre que en el Crohn queda afectada tota la paret, per dins i per fora.

A la pràctica els pacients tenen mal de panxa, diarrees i femta mucosa o amb sang. Una situació molt emprenyadora que va per brots més o menys freqüents. El problema és que no en tenim clara la causa  i, encara que es poden anar controlant els brots, curar-la del tot no sabem com fer-ho.

De fet, la inflamació és un mecanisme de l’organisme per defensar-se dels bacteris. Com si diguéssim, la primera línia de defensa del sistema immunitari. Un grup de glòbuls blancs que van a la zona on hi ha bacteris i segreguen productes tòxics per matar-los. La inflamació és un sistema de defensa poc subtil, però ràpid i eficient.

Com que en la malaltia inflamatòria intestinal hi ha una inflamació, el que es fa és mirar de frenar-la quan apareix un brot. Antiinflamatoris de diferents tipus poden ser útils per mantenir la malaltia controlada de manera que els brots siguin menys intensos i menys freqüents, però no curen el problema. En realitat el problema és que no coneixem la causa del problema. No s’ha pogut relacionar amb factors ambientals o genètics (tot i que deuen ser-hi). Es va pensar si algun tipus particular de bacteris podia causar-la, però tampoc se n’ha identificat cap d’especial en aquests pacients.

Durant uns anys es van tenir grans esperances en modificar la flora bacteriana del budell, pensant que potser amb uns altres bacteris els brots no es desencadenarien. Eren els que s’anomenaven “probiòtics”. Inicialment van obtenir-se alguns resultats esperançadors, però al final la cosa no va acabar de funcionar. Encara s’investiga, però ja es busquen altres vies de control.

Una idea va ser controlar les proteïnes que fan servir les cèl·lules inflamatòries per avisar-se entre elles. Si eliminem al missatger, la inflamació no és posa en marxa. Tècnicament va ser complicat, però al final es va aconseguir fabricar anticossos contra aquests missatgers moleculars. I per aquí sembla que la cosa no va malament. És un tractament complicat i car, però que funciona en un bon nombre de pacient encara que (ai!) no en tots.

A sobre, aquesta és una de les típiques malalties en les que els pacients reben tota mena de consells alternatius que van des dels més assenyats fins als més absurds. Però sobretot moltes exageracions. Per exemple, hi ha aliments que poden sentar malament de manera que cal mirar de controlar el que és menja. Però d’una dieta controlada és passa fàcilment a oferir dietes miraculoses per curar la malaltia, i per desgràcia això no existeix.

També és evident que mirar de tenir una actitud positiva i controlar l’estrès fa que el cos en general porti millor situacions com aquesta. El cervell genera endorfines, que no van malament, i disminueix la producció d’hormones que poden augmentar la intensitat dels brots. Ningú negarà la relació que hi ha entre el cervell i la resta del cos. Però només amb el “poder de la ment”, com afirmen alguns,  tampoc es cura la malaltia.

Hi ha situacions que no són tan fàcils. I, és clar, la temptació és gran quan la medicina encara no t’ofereix una solució definitiva i topes amb algú que et diu exactament allò que vols escoltar (per un mòdic preu, òbviament).

El nostre endemisme particular

dijous, 23/12/2010

Acatala a l'escola.jpg la Península Ibérica, igual que a molts altres indrets del planeta, es poden trobar diferents tipus d’endemismes. Un endemisme és una espècie pròpia d’un determinat indret, àrea o regió, que és exclusiva d’aquell territori i que no es troba enlloc més. El linx ibèric (Lynx pardinus) o el tritó pigmeu (Triturus pygmaeus) són exemples d’animals, mentre que alguns narcisos com el Narcissus tortifolius, són exemples de plantes. Per aquestes contrades també tenim alguns endemismes dignes de menció, com ara el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) pel que fa als animals o la corona de reina (Saxifraga catalaunica) que és una planta que només creix a Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Però el cas és que hi ha altres menes d’endemismes que, en pensar-ho un moment, t’adones que comparteixen moltes característiques amb els biològics. I de vegades tenen històries amb finals massa semblants.

Tenint en compte la especificitat de l’ambient en que creixen i es desenvolupen els endemismes, el reduït nombre d’exemplars i el seu valor intrínsec lligat al seu hàbitat, és fàcil veure que són particularment sensibles a les alteracions del seu hàbitat. Com que a més contribueixen a la riquesa i biodiversitat, es consideren, al menys en teoria, un patrimoni que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció.

Per això hi ha estratègies que contribueixen a evitar la seva desaparició. Per exemple, es creen parcs naturals on es té cura de la seva protecció. A més, moltes d’aquestes espècies estan incloses a les llistes d’organismes que no es poden matar o arrencar. No només això. Hi ha consens en que cal preservar el seu medi natural en condicions que permetin la seva viabilitat. Seria profundament estúpid declarar protegida una espècie i tot seguit destruir l’únic indret on habita per fer-hi camps de conreu.

És clar, hi ha alguns pixapins que es fan passar pagesos per que reclamen el dret a llaurar un territori on hi ha una espècie endèmica que pot tenir algun interès, al·legant que el seu conreu té el mateix dret que les espècies autòctones. És evident que qui agafi aquesta actitud no té el menor interès en la igualtat d’oportunitats entre vegetals. Simplement vol imposar el conreu que li dóna més rendiment. O potser sigui que té al·lèrgia a la planta original endèmica. No hi haurà manera de saber-ho perquè naturalment només farà referència al dret a la igualtat entre espècies i al dret dels pagesos a plantar el conreu que els sembli.

En ocasions resulta que allà hi havia una zona declarada protegida, però no passa res. Aquests suposats pagesos tenen el recolzament de poderoses multinacionals i grups d’opinió amb molts recursos. Es poden refer lleis i anar presentant al·legacions a tribunals, fins trobar-ne un que li doni la raó. El fet que a la Unió Europea hagin donat per bons els programes de parcs naturals per al manteniment de la biodiversitat també és irrellevant.

Aleshores et preguntes de quina manera hem de  protegir els nostre endemisme. Si amb trampes i estratègies legals es va destruint, de manera conscient i deliberada, el seu medi ambient , que cal fer? Protestar, és clar, però només això no aturarà els tractors.

Sigui el que sigui, alguna cosa caldrà fer. No? Perquè ningú més ho farà, i no serveix de res que ens donin la raó una vegada extingida l’espècie.

Una mirada a l’Informe PISA

dimecres, 22/12/2010

llar de foc.jpgFa uns dies es van saber les dades de l’informe PISA 2009, que avaluava els alumnes en tres temes: Comprensió lectora, científica i de matemàtiques. Dels resultats se n’han fet molts comentaris i anàlisis que inclouen la majoria dels punts de vista. Des del masoquisme irreductible típic de les nostres latituds que considera qualsevol resultat poc menys que catastròfic, fins la satisfacció conseqüència de la millora experimentada respecte del darrer informe i el fet d’estar a un nivell equivalent al de països de la OCDE.

Però hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser ha estat poc valorat (o jo no ho he vist). Una dada que salta a la vista en mirar la gràfica que mostra els resultats obtinguts. Aquesta vegada, les puntuacions en els tres àmbits de l’estudi són pràcticament iguals!

Un detall sense importància? Doncs potser no. Aquest equilibri m’ha fet pensar en el rebombori que va generar una conferència presentada l’any 1959 pel físic i novel·lista anglès Charles Percy Snow. La conferència duia per títol “Les dues cultures” i el tema central era el distanciament creixent entre la cultura de ciències i la de humanitats. Ell era físic i novel·lista, de manera que jugava en els dos terrenys. I en un dels paràgrafs més famosos parlava de:

“…dos grups polars antitètics: els intel·lectuals literaris en un pol, i en l’altre els científics. Entre tots dos pols, un abisme d’incomprensió mútua, algunes vegades (especialment entre els joves) hostilitat i desgrat, però més que res falta d’entesa recíproca. Els científics creuen que els intel·lectuals literaris manquen per complet de visió de futur, que viuen singularment desentesos dels seus germans els homes, que són en un profund sentit anti-intel·lectuals, anhelosos de reduir tant l’art com el pensament al moment existencial.

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar una rialleta entre burleta i compassiva. Els desestimen com a especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he vist provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells eren capaços d’enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial, va ser també negativa. I ben mirat, el que els preguntava és més o menys l’equivalent científic de “Heu llegit alguna obra de Shakespeare?”

Aquest abisme entre “els de ciències” i “els de lletres” encara es manté. L’expressió “és que soc de lletres” sembla una excusa perfectament vàlida per justificar la ignorància en temes  relacionats amb la ciència per molt simples i entenedors que siguin. I de la mateixa manera hi ha qui diu “és que soc de ciències” per justificar el suprem desinterès en la lectura o una olímpica incapacitat d’escriure tres línies seguides amb sentit.

Hi ha coses que fins que no hi topes et semblen exagerades. Però la incapacitat d’escriure amb sentit per part de molts estudiants de doctorat és llegendària. Després arriben els problemes en forma de treballs científics de molt valor que passen sense pena ni glòria perquè els autors són incapaços d’explicar de manera clara el que han descobert. I moltes vegades no és únicament que el tema sigui complicat. És que n’hi ha que no tenen capacitat per posar un nom, un verb i un parell d’adjectius de manera ordenada. D’altra banda els comentaris criticant les faltes d’ortografia en blogs i articles són freqüents. Jo intento no fer-ne i espero que per aquí no n’hi hagi massa, però reconec que tinc sort dels correctors  ortogràfics de l’ordinador. Hi ha qui critica, amb un cert menyspreu, que els faci servir, però sovint aquests mateixos són incapaços de fer una divisió sense calculadora, per no parlar d’una equació de primer grau, l’equivalent matemàtic als pronoms febles.

Per això, el fet que els alumnes tinguin resultats similars en els camps de les ciències i la lectura és un pas en la bona direcció. Ja se que comprensió lectora no és el mateix que les humanitats en general, però en l’informe era el que més s’hi assemblava. Aquest equilibri no és garantia de res perquè al final poden oblidar tot el que no interessi, però al menys aquesta vegada no hi ha desequilibris en el nivell de partida. Una condició que potser no és suficient, però que segurament és necessària.

I és que avui en dia és igual d’analfabet qui no coneix (ni que sigui per sobre) les grans obres de la literatura, com el que no coneix (ni que sigui per sobre) de que va la teoria de l’evolució o el segon principi de la termodinàmica.