De pes ideal a pes normal?

dimarts , 7/06/2011

cover-ok-2613154_0x440.jpg Potser tornen els bons temps. Ho dic des d’un punt de vista de salut física i mental i, que voleu, també des d’un punt de vista subjectiu. L’esperança la dóna la portada de la revista Vogue Itàlia en la que surten tres models lluint un fenotip corporal que feia temps que no s’estilava. Ras i curt, no son super-models mega-primes sinó que llueixen un tipus que segurament moltes jovenetes considerarien com passat de pes.

Aquesta consideració és absurda i només correspon a les modes. Són les modes, reforçades per anuncis, actrius, revistes i mil-i-un impactes visuals més o menys subtils que condicionen la manera que tenim de veure el món. Ningú s’escapa d’aquesta pressió. Va haver-hi un temps en que les ombreres exagerades es consideraven elegants, altres èpoques són les faldilles llargues i vaporoses o les curtes fins l’extrem, els pantalons pota d’elefant o els de tipus pirata. Tan se val. Durant el període de vigència acaben per semblar-nos elegants, igual com al final tots cantem la cançó de l’estiu o la de l’anunci de moda.

Doncs el mateix passa amb el pes que es considera ideal. Sobretot depèn de la moda. Però com que reconèixer això no queda massa bé, doncs es fa referència a la salut. I té la seva conya que amb aquest motiu (o excusa) moltes persones  el que fan és justament posar en risc la salut. El que passa és que simplement no es diu “vull tenir el pes ideal per estar més guapo/a i lligar més o que em considerin més atractiu/iva”. No. El que es diu és “He de perdre uns quilos per trobar-me millor i gaudir de bona salut”. I per aconseguir això es fan dietes absurdes, maratons esportives sense cap preparació prèvia i fins i tot es sotmeten a cirurgies més o menys arriscades. Tot molt saludable.

(Per cert, si el cirurgià plàstic us diu que no hi ha cap risc, busqueu un altre cirurgià més honest.)

El més interessant és que s’agafen les taules de pes ideal com si fossin una veritat revelada per alguna divinitat de la salut. Però la realitat és molt diferent. De fet, es pot dubtar de si existeix un pes ideal. Seria molt més correcte parlar del marge de pes acceptable. Sabem el que no és ideal, el que s’associa a risc per la salut. Però el marge entre massa prim i massa obès és molt ampli! Hi ha qui realment ha de perdre pes per problemes d’obesitat, però no parlo d’aquests casos ara, eh!

També es dóna per fet que amb una mica de règim aconseguirem posar el nostre cos just en les dimensions que ens agraden o millor dit, que han fet que ens agradin (per molt que diguem, i ens diguin, que és perquè són les més saludables). Però pensar que només el règim pot solucionar el pes és ignorar tots els factors fisiològics, genètics i psicològics que hi estan implicats. No és gaire més absurd que pensar que menjant més seguirem creixent. Podem modular un parell de quilos amunt i avall fàcilment, però més enllà d’això el cos dirà que ja en parlarem.

El raonament sembla evident. Fico menys calories al cos i aquest s’aprima. Però les coses no son tan senzilles. Al cos no li agrada que li canviïn les coses. Si tenim un pes més o menys estable, malgrat ficar per la boca més de tres-cents quilos de menjar cada any, és perquè el sistema està ben regulat. Si mengem menys, la temperatura corporal baixa (per estalviar calories) el pas dels aliments pel budell s’alenteix (per exprimir fins la darrera caloria que continguin) i el metabolisme s’adapta per augmentar l’eficiència. Per això els règims funcionen molt bé als primers dies, i molt malament després. El cos s’ha adaptat i ja no l’enredes.

Però la pressió social segueix implacable. Es fan servir models anormalment primes com a ideal de seducció, i al final pot acabar generant patologies com l’anorèxia, amb uns efectes devastadors, i no únicament sobre el cos.

Per això, que torni una moda més adaptada a la realitat dels cossos pot ser una bona cosa. Al menys la pressió social serà menor. A més, en una ocasió, quan no es mirava de ser tan políticament correcte en tot el que dius, vaig sentir dir (i ho subscric totalment):

“En realitat, als homes no ens agraden ni el vi tan sec, ni les dones tan primes”.

Una mirada a la galàxia

dilluns, 6/06/2011

Una cosa bona que tenen els avenços tecnològics és que ens han permès nous punts de vista. I això resulta excel·lent per comprendre quin és el nostre lloc en l’Univers. Una cosa és que t’expliquin que la Terra gira al voltant del Sol en un costat de la galàxia, però és més entenedor si ho pots veure. Unes càmeres captant imatges cada trenta segons. Una mica de sobreexposició per poder veure les estrelles. Tenir la vista d’apuntar cap a l’indret per on apareix la blancor lluminosa de la Via Làctia.  I el resultat és com mirar per la finestra d’una nau que va donant voltes per l’espai, només que la nostra nau és la pròpia Terra.

Només cal un petit esforç d’imaginació per adonar-te que realment ocupem un indret ben perifèric de la nostra galàxia. Un racó que tampoc està malament ja que, amb un petit ajut de la tècnica, ens permet tenir una visió formidable del nostre racó del Cosmos.

I és que de vegades sobren les paraules.


 

 

El nou bacteri; descobrint l’enemic.

divendres, 3/06/2011

escherichia-coli-sintomas--644x362.jpg Mica a mica es va coneixent millor el bacteri que està causant el brot a alemanya. I com acostuma a passar, cada resposta dóna lloc a més preguntes. Des d’un punt de vista científic i intel·lectual pot ser molt interessant, però quan hi ha persones ingressades als hospitals i un nombre creixent de morts per el bacteri, el més important sembla que ha de ser, sobretot, identificar l’origen de la contaminació.

De moment, ja s’ha descartat que els cogombres en siguin els responsable. I això ens ha fet tornar a la casella de sortida. En algun indret hi va haver prou quantitat d’aquest bacteri com per deixar contaminat algun aliment que s’ha repartit per Alemanya. En particular, per la zona d’Hamburg. Però caldrà anar fent feina de detectiu per seguir la pista fins trobar un origen comú. Serà difícil perquè sospito que tots els productors, transportistes, magatzems i intermediaris varis que hi  ha en la manipulació dels aliments deuen estar desinfectant a fons les instal·lacions per si de cas.

El protagonista al menys ja està identificat. De bon començament es va veure que era un tipus de E.coli . Normalment, aquest bacteri no fa res més que estar dins els nostres budells, evitant que altres de més perillosos ens colonitzin. Però de vegades algun adopta característiques que el fan perillós. En realitat, d’E.coli perilloses en coneixem unes quantes varietats que les anomenem en funció de la patologia que causen.

Tenim les E. coli enteroagregativa, E. coli enteropatògena, E. coli enteroinvasiva, E. coli uropatògena o E. coli enterohemorràgica. Per cert, el prefix “entero” simplement fa referència al budell (per això un gastroenteròleg s’encarrega del estómac “gastro” i del budell “entero”).

Per identificar el bacteri responsable del cas que ens ocupa van agafar mostres i les van enviar a un laboratori de la Xina especialitzat en seqüenciar ràpidament el DNA. Ho van aconseguir en només tres dies (fa només uns anys haurien trigat mesos) i l’anàlisi del DNA del bacteri va donar noves sorpreses. Ras i curt, aquesta és la primera vegada que el veiem. Un nou tipus d’E.coli que, quina mala sort, resulta d’allò més tòxic.

Això pot semblar molt desconcertant, però en realitat és el pa nostre de cada dia al món dels microbis. No es reprodueixen de manera sexual com els mamífers, però tenen mecanismes per intercanviar-se material genètic de manera que constantment van sorgint noves combinacions de gens que els confereixen noves característiques. Això no són mutacions, com s’ha dit en algun indret. Simplement dos bacteris s’han trobat, s’han intercanviat alguns gens i han seguit cada un el seu camí, amb un genoma lleugerament diferent de quan va arribar.

L’anàlisi del genoma de la E.coli que infecta als malalts d’alemanya resulta molt semblant (un 93 % de similitud) amb una soca que es coneixia i que causava brots diarreics a la República Centreafricana. Aquesta s’anomenava EAEC 55989 i era del tipus enteroagregativa. De manera que el que tenim entre mans és un bacteri que sembla provenir d’una barreja entre una E.coli enteroagregativa i una d’enterohemorrágica.

Ara toca estudiar amb detall els gens que té i les toxines que pot fabricar. Fa les verotoxines, que causen la Síndrome urèmica hemolítica, però també deu tenir toxines de l’altre soca bacteriana. Això pot explicar la gran toxicitat que presenta. A més resulta que també ha incorporat gens que la fan resistent als antibiòtics, de manera que costarà prou matar-la. De totes maneres, els antibiòtics no acostumen a ser una bona idea en aquests casos. Si mates el bacteri deixa anar totes les toxines de cop i l’efecte sobre el pacient és encara més virulent. Això passa perquè el dolent no és el bacteri sinó la toxina.

Al menys, i malgrat la importància del brot, tenim la gran sort que no s’encomana. Per infectar-te has de menjar aliments contaminats i poc cuinats. La cocció elimina els bacteris, per això les autoritats alemanyes estan aconsellant deixar de menjar aliments crus (adéu a les amanides per uns dies) fins que s’identifiqui el focus infecciós. També hi ha altres possibles  orígens, com aigües contaminada, però són menys probables (tot i que, tal com està el pati, no s’ha de descartar res). L’altre consell, obvi, però que no està de més recordar, és rentar-se bé les mans després d’anar al lavabo ja que el bacteri viu als budells i surt per la via habitual de sortida de les coses que tenim al budell.

De totes maneres, més enllà de conèixer com més millor al bacteri, la pregunta que cal respondre segueix sent: quin és l’origen de la contaminació? Quin és l’aliment que portava el bacteri? Quan ho esbrinem, tindrem la solució al problema ben encarrilada.

L’electró és rodó

dijous, 2/06/2011

electrons.jpg Ha saltat la notícia segons la qual, han esbrinat que l’electró és rodó. I el primer que penses és… i que? Després de tot, Isaac Asimov ja va explicar que l’electró és esquerrà, i això pot semblar encara més estrany. Però, naturalment, si que té gràcia l’esfericitat de l’electró.

L’esfera, el cub i tots aquells cossos geomètrics dels que ens feien aprendre les fórmules quan anàvem a l’escola els considerem com abstraccions. Figures idealitzades que no es troben en la seva forma perfecta a la natura. Sempre hi ha irregularitats, imperfeccions, diferències de mida que fan que la realitat no coincideixi amb els objectes ideals. Una dualitat amb la que Plató va bastir uns conceptes filosòfics que han arribat fins avui.

Però potser si que hi ha una esfera perfecta i aquesta és justament l’electró. El problema és que aquesta perfecció pot portar més cua de la que sembla.

El primer problema és que això que sigui esfèric sembla contradictori amb el que es diu a molts indrets. Els protons i els neutrons estan fets de quarks, de manera que aquestes partícules tenen un cert volum. Però els electrons s’acostumen a descriure com partícules puntuals. I això vol dir que no tenen volum. Són literalment unidimensionals. Aleshores, com poden tenir forma esfèrica una cosa que no té volum? I a més, quin interès tenen els físics en esbrinar quina és exactament la forma d’un electró?

Doncs el que passa és que quan et fiques a nivell atòmic, tot esdevé molt estrany i has de definir exactament de que estàs parlant. En principi, un electró si que seria una partícula puntual (tan puntual com és físicament possible), i per tant, sense volum en el sentit normal del terme. Però la seva presencia té efectes sobre l’espai que l’envolta. L’electró té càrrega negativa, però és pensa que també presenta un fenomen anomenat “moment dipolar elèctric”.

Això del moment dipolar apareix quan un objecte té una càrrega en un costat i la oposada en un altre costat. És crea una mena de gradient que anomenem moment dipolar. I això fa que la forma de la partícula es deformi lleugerament. La cosa és estranya (com tot en la física de partícules) perquè l’electró només té una càrrega (la negativa) però la teoria diu que també hauria de tenir un petit moment dipolar i, per tant, una lleugera deformació.

I aquesta deformació fa referència als efectes que genera al seu voltant.  Estrictament el que s’ha mesurat és la “esfera d’influència” de l’electró o, encara més estrictament la “distribució de càrrega”. Una cosa semblant a si mesuréssim la forma del camp gravitatori de la Terra, o la forma del camp magnètic d’un imant. El que interessava era detectar aquesta lleugera deformitat prevista per la teoria. El motiu és que després es podria comprar amb la forma dels positrons (l’equivalent de l’electró fet d’antimatèria). Si es trobés alguna diferència, potser això podria explicar perquè l’Univers està fet de matèria i no d’antimatèria.

La tècnica implicada és sofisticadíssima, però el resultat ha sigut desconcertant. Bàsicament no han trobat cap deformitat. Cap, fins on podien mesurar. I això que podien mesurar molt finament. L’exemple que posen és que si un electró agafés la mida del sistema solar, la desviació respecte de l’esfera perfecta seria menor que el gruix d’un cabell.

Això és ser molt i molt perfecte. Però a més, això és un problema per la teoria actual sobre les partícules. El que s’anomena “model estàndard” prediu una petita desviació que no s’ha observat. Ara tocarà millorar encara més la precisió, però de moment, la teoria caldrà modular-la una mica per explicar aquesta dada. És el que té la ciència. Una teoria genial que ha funcionat perfectament resulta que potser caldrà modificar-la per culpa d’una diferència entre l’esperat i el mesurat tant petita com el gruix d’un cabell en un sistema solar.

Llàgrimes en la pluja

dimecres, 1/06/2011

blade runner.jpg “He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. Es hora de morir.”

La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty al moment de morir s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art i, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.

En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l’indicatiu que has arribat a la maduresa.

En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.

En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.

Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.

Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.

Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.

Doncs els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja hi ha maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.

Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament, el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.

Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.

(Aquest post el vaig penjar al novembre del 2007. Els comentaris al post d’ahir m’hi van fer pensar i l’he repescat)

Flames a l’espai

dimarts , 31/05/2011

foc espai.jpg A l’espai, un dels principals problemes m’imagino que ha de ser una situació de foc a l’interior de la nau. La combinació de portar un subministrament d’oxigen limitat, cap possibilitat de trucar als bombers, cap sortida d’emergència i un medi ambient que depèn absolutament de que tot funcioni correctament, fa que un foc tingui conseqüències catastròfiques per poc gran que sigui.

Encara que, tot s’ha de dir, malgrat el dramatisme del moment, un incendi a bord és una ocasió fantàstica per admirar un espectacle d’una rara bellesa. I és que el foc es comporta d’una manera ben curiosa a l’espai.

Quan imaginem una flama, la dibuixem sempre en forma de llàgrima amb un extrem que s’enfila cap amunt. La part que crema més és justament a sobre de la flama. En canvi si és una flama petita, com la d’una espelma, podem acostar els dits lateralment i molt a prop sense cremar-nos. El motiu és que l’aire calent pesa menys que l’aire fred. Per això la tendència del que crema és enfilar-se cap a dalt. I per això, si posem la mà a sobre el que notarem serà l’aire cremant que s’enfila. Pels costat, en canvi, no hi ha aire tant calent i podem estar-hi sense massa problema.

Però a l’espai, els conceptes de dalt i baix perden el sentit. I si el perden per nosaltres, també es perd per la flama. L’aire calent continuarà sent menys dens, però ja no tindrà tendència a anar cap a dalt, perquè no hi ha cap direcció que sigui “dalt”. La flama no agafarà forma allargada sinó que serà ben rodona, radiant calor en totes les direccions sense que cap sigui preferent.

Els moviments dels gasos també se’n ressenten de la falta de gravetat. Com que l’aire calent (que ja ha cremat el seu oxigen) no té tendència a marxar cap enlloc, no es formarà un corrent de convecció per substituir-lo. Això és el que alimenta la flama amb més oxigen a la terra, però a l’espai simplement no passarà. Per això, la tendència és que el foc s’apagui més aviat que no pas aquí.

A la NASA s’ho prenen molt en serio això del foc dins les naus i a l’Estació Espacial Internacional (ISS) es fan experiments per veure de quina manera cremen els diferents materials i també com es comporten els productes per apagar-lo. Si tires aigua al foc i l’aigua es queda flotant a mig camí, doncs tampoc solucionem gran cosa. Un foc pot començar per reaccions químiques entre diferents productes combustibles i els mecanismes per apagar-lo han d’estar ben apamats. Per tant, no hi ha més remei que fer experiments en situacions controlades.

Aquests experiments ofereixen unes imatges ben curioses de minúscules gotes de combustible enceses. Talment gotes de foc flotant en el no-res. Una imatge que coincideix molt poc amb la que es veu normalment a les pel·lícules de ciència ficció, on les flames es comporten d’una manera molt normal (i, per tant, errònia a l’espai).

Realment, un sopar romàntic a la llum de les espelmes ha de ser ben curiós en gravetat zero.

El primer museu

dilluns, 30/05/2011

museu enigaldi.jpg Quan es parla de història antiga, de seguida pensem en uns quants períodes molt determinats. L’imperi romà, l’època hel·lènica, els faraons egipcis,… i poca cosa més. Alguna referència a Troia, Pèrsia i algun altre imperi que es confon amb la resta perduts en la nit dels temps. Com a bons europeus, la majoria desconeixem pràcticament tot el que fa a historia del Japó, la Xina, l’Índia o les cultures americanes.

El motiu suposo que és només per proximitat en el temps i en la cultura. La nostra societat és l’hereva de l’imperi romà, que va prendre com a referent en moltes coses bona part de la cultura grega. Molts dades històriques ens han arribat a través de la mirada dels romans, de manera que estan inevitablement esbiaixades.

Per això, resulta curiós descobrir algun tret dels imperis menys coneguts i notar com de semblants podien ser a nosaltres en alguns aspectes. Podria semblar que l’interès per estudiar el passat és cosa nostra, i que els antics imperis són, únicament, l’objecte de la curiositat dels historiadors. Però el cas és que ells també experimentaven curiositat per conèixer el passat.  També volien entendre les seves arrels històriques i culturals. I segurament ho feien amb el mateix aire de superioritat amb el que nosaltres els mirem actualment.

El museu més antic del que tenim notícia va obrir les seves portes a la ciutat de Ur, a l’antiga Mesopotàmia. Va ser al voltant de l’any 500 abans de Crist i tenien motius per mirar al passat. Ur era una ciutat amb més de dos mil anys d’història en aquell moment. De fet, la civilització sumèria es considera una de les primeres que van sorgir al planeta.

Però quan van fer el museu, l’època gloriosa d’Ur ja quedava molt enrere. El nou imperi babilònic s’havia forjat i Ur havia passat a ser només una ciutat secundària a l’ombra de Babilònia. I cap al final dels temps dels babilonis, la princesa Ennigaldi, la filla d’un dels darrers reis, anomenat Nabònides, va encarregar-se de recollir objectes pertanyents  als períodes antics de la seva cultura. Sembla que va adquirir-ne, va fer excavacions i els va organitzar i etiquetar en el que ara es coneix com el Museu d’Ennigaldi-Nanna. L’afegit de Nanna al nom és perquè era també sacerdotessa de la deessa Nanna.

En realitat sembla que pare i filla compartien la passió pel passat. El rei Nabònides es considera el primer arqueòleg de la història ja que era ell qui encarregava les excavacions per trobar els objectes que la seva filla dipositava al museu. I el sentiment tampoc és difícil d’imaginar. Eren els hereus d’un imperi, d’una cultura que vivia els seus darrers moments. A punt de desaparèixer sota la pressió d’altres imperis més joves i amb més empenta. Era inevitable mirar al passat amb enyorança. Més si tens dos mil anys d’història de la teva ciutat per recordar.

El museu d’Ennigaldi-Nanna fa gràcia perquè va tornar una mica boigs als arqueòlegs que el van descobrir. En una excavació van començar a trobar objectes de diferents èpoques situats al mateix indret. Allò era molt estrany, fins que van trobar uns cilindres amb inscripcions que explicaven que eren aquells objectes. Eren les primeres fitxes museístiques que tenim notícia.

Una d’ella deia:  “Aquests són còpies dels maons que es troben a les ruïnes d’Ur, obra de Bur-Sense, rei d’Ur, que va trobar el governador d’Ur  durant la recerca de la planta [del temple], i que jo vaig veure i descriure per meravellar als espectadors.

Suposo que els hauria deprimit saber que dos mil cinc-cents anys més tard, pràcticament serien només un apunt en els llibres d’història, ocultats per l’esplendor dels imperis que vindrien després. També és una bona lliçó per recordar. No importa com de brillant ens sembli la nostra època. Amb el pas dels segles caurà en l’oblit excepte, potser, per alguns historiadors.

Cogombres, bacteris i toxines

divendres, 27/05/2011

Ecoli verotoxina.jpg Per si no hi havia prou problemes, ara resulta que uns cogombres provinents d’Espanya estan causant una infecció alimentaria a Alemanya. La patologia causada s’anomena “Síndrome Urèmica Hemolítica” (SUH per fer-ho més curt o HUS en anglès) i el microbi responsable és un vell conegut de tots nosaltres. Una soca particular del bacteri Escherichia coli, que tots tenim al budell però en les seves variants més inofensives.

Aquest cas és una mica particular perquè la SUH habitualment s’origina per consum de carn poc cuinada. També hi ha casos coneguts associats al consum de llet i de vegetals, de manera que no parlem d’una situació nova, però si que és poc habitual.

Ara podria semblar que E. coli és un microbi molt perillós, i que el fet de portar-lo a sobre representaria una amenaça, però en realitat els nostres E. coli no ens han de fer patir gens. Fins i tot dins el mateix tipus de bacteri es poden identificar moltes formes lleugerament diferents. Cada una d’aquestes soques té les seves particularitats i les nostres no ens donen cap problema. De fet, sense elles si que tindríem problemes.

Però l’any 1982 va identificar-se una soca particular de E. coli que si que causava intoxicacions importants i que es va batejar amb el nom de E. coli O104:H4. Les sigles del darrere simplement fan referència a algunes proteïnes que presenta a la superfície i que normalment no hauria de presentar. El problema amb aquest tipus particular és que fabrica un tipus de toxina anomenat verotoxina. També es pot trobar amb el nom de “Shiga-like toxins” perquè en realitat és una toxina que normalment no fa E. coli sinó un altre tipus de bacteris anomenats Shigel·la.

Sembla que un virus dels que infecten als bacteris (que també n’hi ha) va transportar el gen de la toxina d’una Shigel·la a una Escherichia. En fer-ho va convertir un bacteri inofensiu en un tipus molt perillós de microorganisme. Tècnicament és diu que és un cas de “transferència horitzontal de gens”.

Aquesta E. coli O104:H4 viu normalment al budell del bestiar i no els afecta particularment. Per això, la intoxicació més habitual és per menjar hamburgueses poc fetes. Però com que viu al budell, surt amb la femta dels animals i pot contaminar terrenys o aigües, o és pot fer servir com adob orgànic de manera que al final arriba als vegetals. És un dels cassos que ens recorden que no sempre tot el que és natural és necessàriament saludable.

El problema que causa la toxina i que desencadena el SUH és que fa que les parets dels vasos sanguinis, que normalment són inerts, activin les plaquetes de la sang i aquestes comencin a coagular. Això causa uns quants problemes. Primer fa que la circulació de la sang a través dels vasos més petits sigui complicada. Els coàguls fan taps i dificulten el camí. Al final, molts eritròcits (els glòbuls rojos) es trenquen intentant passar per indrets massa estrets. Per això es diu que és una síndrome hemolítica (de “hemo”, sang, i “lisis” trencar).

Amb els vasos taponant-se per tot arreu, quedant-se sense plaquetes ja que totes es van quedant enganxades als coàguls i els glòbuls rojos destruint-se, hi ha òrgans que comencen a tenir problemes. Normalment n’hi ha dos que pateixen particularment quan baixa el flux de sang. Un és el sistema nerviós, i l’altre el ronyó. En el cas del SUH el ronyó és el primer a fallar. Això fa que deixi de filtrar correctament i la urea que hauríem d’eliminar per la orina s’acumula  la sang. Per això el nom de urèmica en la síndrome.

També hi ha altres símptomes. Diarrees amb sang, vòmits i coses més o menys desagradables, però les més greus són la pèrdua de glòbuls rojos i la fallida renal. Normalment no sempre progressa de la mateixa manera i molta gent se’n surt sense massa problemes, Però hi ha casos (al voltant del 10 %) en que el ronyó falla del tot i caldrà fer diàlisi per netejar la sang i transfusions per reposar els glòbuls rojos destruïts.

Al final, a la vida tot està connectat. Ara hi ha persones que arriben a morir i moltes més han emmalaltit, bàsicament perquè fa uns anys un virus va infectar dos bacteris consecutivament i els va intercanviar un fragment de DNA que contenia instruccions per fabricar una determinada toxina.

(Bufa, hi havia un error en les sigles. La soca era la O104:H4. Queda rectificat)

En cas de desastre a la Lluna

dijous, 26/05/2011

apolo11.jpg Entre les muntanyes d’informació poc rellevant que pots trobar per Internet, en ocasions ensopegues amb alguna perla inesperada. La que fa poc he descobert és una pàgina que recull grans discursos de la història. N’hi ha un grapat i permet  triar i remenar. Però és que fa gràcia poder llegir una arenga de Napoleó a les tropes, unes paraules de comiat de Simón Bolívar, el discurs que va fer Abraham Lincoln a Gettisburg, la proclamació de la República per Macià, el famós “sang, suor i llàgrimes” de Churchill, les paraules d’Eisenhower als soldats que anaven a desembarcar el dia D, la proclama per la no-violència de Gandhi, l’extraordinari “I have a dream” de Martin Luther King, o, si teniu molta estona, algun dels llarguíssims discursos de Fidel Castro.

Però n’hi ha un que m’ha fet molta gracia. Un discurs que recorda com d’organitzats són els americans i, sobretot, com de perillosa és l’exploració de l’espai. Es tracta del discurs que tenien preparat per en Richard Nixon en el cas que els astronautes que van anar a la Lluna tinguessin un accident i morissin en aquella missió. Afortunadament no va caldre pronunciar-lo, però més o menys traduït deia:

 

El destí ha volgut que els homes que van anar a la Lluna a explorar en pau restin a la Lluna descansant en pau.

Aquests valents homes, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, saben que no hi ha cap esperança de rescat. Però també saben que hi ha esperança per a la humanitat en el seu sacrifici.

Aquests dos homes estan donant les seves vides per l’objectiu més noble de la humanitat: la recerca de la veritat i la comprensió.

Seran plorats pels seus familiars i amics. Seran plorats per la nació. Seran plorats per la gent del món. Seran plorats per una Mare Terra que va gosar enviar a dos dels seus fills cap al desconegut.

En la seva exploració, van aconseguir que la gent del món se sentís com un. En el seu sacrifici, uneixen més estretament la germanor de l’home.

En l’antiguitat, els homes van mirar a les estrelles i van veure els seus herois en les constel·lacions. En l’actualitat, podem fer el mateix, però els nostres herois són homes de carn i ossos.

Altres seguiran, i segurament trobaran el camí de retorn a casa. La recerca de l’home no s’aturarà, però aquests homes van ser els primers, i es mantindran com els més importants en els nostres cors.

Tot ésser humà que miri a la Lluna en les nits futures sabrà que en algun racó d’un altre món hi serà per sempre la humanitat.

 

La fi d’una bombolla

dimecres, 25/05/2011

bubble.jpg Avui, quan esmentes la paraula “bombolla”, de seguida es pensa en la immobiliària. Fa uns anys també era la de les punt-com, i ara ja es comença a parlar de la de les dos-punt-zero. En tot cas, totes són exemples de bombolles econòmiques. I de tant parlar-ne, arribem a oblidar algunes bombolles ben interessants: les de tota la vida, les del cava, les de sabó o les de l’aigua bullint. Unes bombolles que amaguen fenòmens insospitats.

En principi, una bombolla només és una certa quantitat de gas atrapada dins d’un fluid més dens, habitualment un líquid. Tenen forma rodona, sobretot quan són petites, perquè és la que reparteix millor les pressions i l’energia de la membrana de la bombolla. I si les podem veure és gràcies al fet que la llum, en passar del gas al líquid pateix una certa refracció que marca la frontera.

De totes maneres, la característica més típica de les bombolles (de totes) és que més o menys ràpidament, acaben petant. I aleshores podem plantejar una d’aquelles preguntes que només es fan els científics i que aparentment no tenen cap sentit. De quina manera peta una bombolla?

Normalment la veiem i, puf! Un moment després ja no hi és. Únicament queden gotetes caient. I en el cas de les bombolles del cava encara més. Arriben a la superfície, s’amunteguen unes amb les altres durant uns breus moments i sobtadament també desapareixen fent que la resta es reordenin fins que la següent també peti.

Doncs uns físics van agafar una càmera d’alta velocitat i van estudiar que passava exactament quan una bombolla arriba a la superfície del líquid i peta. I la cosa va resultar ser molt més complexa del que semblava. Podríem pensar que simplement la superfície de líquid simplement esclata en mil bocins, però la realitat és molt més estètica.

Quan la bombolla peta, les parets líquides que la formaven es contrauen fins arribar a la superfície del líquid. I quan arriben allà, no es desfan simplement sinó que es pleguen sobre si mateixes donant lloc a una anella feta de petites bombolles. Unes petites bombolles que poden tornar a petar, creant aleshores els seus encara més minúsculs anells de microbombolles.

El que passa amb tot això és que al formar-se noves bombolletes tornen a atrapar gas dins el líquid. La diferència important és que en ser les noves bombolles més petites, són més resistents i el gas queda a dins amb una pressió superior a la original. Això pot fer que en petar, el gas surti disparat en forma de microgotes a molta velocitat.

La cosa pot ser més o menys interessant, però és útil per alguna cosa? Doncs probablement si. Entendre com es trenquen les bombolles i com es formen les microgotes que fan d’aerosols ens ajuda a entendre, per exemple, com s’escampen els microbis que hi ha en la superfície d’un líquid. Diguem una banyera o un jacuzzi. Molts bacteris fan servir aquest mecanisme d’aerosols per escampar-se i infectar organismes que els respiraran. Si podéssim controlar la formació dels aerosols generats per les bombolles, podríem prevenir l’escampall d’aquesta mena de microbis.

Un altre fenomen que podem entendre millor és la formació dels núvols. Als oceans, els aerosols generats per les bombolles de l’escuma de les onades tenen un paper important escampant sal a l’aire. Una sal que actua com a punt de condensació perquè el vapor agafi forma i generi els núvols. Per entendre el clima, cal entendre els núvols. I per això és útil entendre les bombolles.

Hi ha més utilitats. Per optimitzar la fabricació de vidre, on les bombolles poden ser un gran problema. Per trobar maneres d’escampar millor l’aroma del cava segons la mida i força de les bombolles. Per aconseguir cerveses amb escuma més o menys estable a gust del consumidor…

I, naturalment, pel plaer d’entendre millor el món que ens envolta. Per la pura admiració de la bellesa de les formes de la natura.

El que no tinc clar és que sigui útil per entendre les bombolles econòmiques (però tampoc ho descarto).