Els (pressumptes) 21 grams de l’ànima

dimarts , 17/04/2012

soul weight.jpg Hi ha coses que mai deixen de fascinar, i una de les més instructives és la fabulosa capacitat que tenim els humans per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Ens diem racionals, però habitualment som qualsevol cosa menys racionals. Gairebé sempre el que fem és creure una cosa, buscar les dades que confirmen la nostra creença, ignorar o tergiversar les dades que suggereixen que estem equivocats i tot seguit afirmar que allò ho creiem perquè les dades ho indiquen (i no perquè d’entrada ens feia gràcia).

Un bon exemple és la creença que afirma que en un experiment es va demostrar que l’ànima pesa 21 grams. A la pel·lícula del mateix títol (21 gramos) el protagonista afirma: “diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” I aquesta frase ha anat agafant forma en l’imaginari col·lectiu, de tal manera que no s’acostuma a posar en dubte la dada.

Doncs si algú s’ho creia, basant-se en la cultura popular o en el que diuen a la pel·lícula, em sap greu decebre’l però la realitat del que va passar en aquell experiment és ben diferent. L’any 1927, el doctor Duncan MacDougall, de La universitat de Haverhill, va dissenyar un llit adaptat amb una balança on pretenia detectar si en morir, al moment on presumptament l’ànima abandona el cos, es podia detectar algun canvi en el pes de la persona. L’experiment el va fer amb sis malalts terminals que estaven morint de tuberculosi en quatre casos, coma diabètic en un cinquè i no se sap de que en un altre.

El seu relat no es gaire detallat i deixa moltes coses sense precisar. El primer pacient va estar tres hores al llit abans de morir i va anar perdent pes a ritme d’una unça per hora (potser per la evaporació de la humitat de l’alè?). MacDougall diu que al moment de morir va detectar una sobtada pèrdua de pes d’uns tres quarts d’unça, de manera que la agulla de la bàscula va caure colpejant el nivell inferior de l’escala de la balança.

El cas és que aquest va ser el millor resultat que va tenir. La resta també van perdre pes a mida que agonitzaven, però les determinacions no eren prou bones. Dues les va descartar ell mateix perquè no havia pogut calibrar la balança o perquè es movia massa per interferències de persones que hi havia allà. En els altres casos sembla que no estava clar el moment de la mort i en algun cas la balança va indicar primer una pèrdua, després un guany i posteriorment una altra pèrdua. I les diferencies de pes van oscil·lar entre tres vuitens d’unça i una unça i mitja.

L’experiment no deixa de ser una bona idea per respondre la pregunta que s’havia plantejat. Si l’ànima té substància d’alguna mena i en morir abandona el cos, això es podria notar en el pes. Però encara que la idea sigui bona, tècnicament és un desastre d’experiment. Tot i que parla del moment exacte de la mort, no explica com el decideix. Probablement quan la respiració s’aturava, i uns minuts després un ajudant auscultava els pacients per confirmar que el cor també s’havia aturat. És a dir, que per agafar la xifra del pes tria un moment on suposa que la persona ha mort, però en realitat no ho sap segur. És un detall important ja, com ell explica, que els pacients estan perdent pes constantment des de feia unes hores. I tampoc està clar com anava oscil·lant la xifra del pes amb els moviments dels pacients. Si et poses sobre una balança de bany(que marca gairebé de quilo en quilo) qualsevol moviment que facis fa que l’agulla oscil·li. Un experiment que mesura de cinquè d’unça en cinquè d’unça necessàriament havia d’oscil·lar molt, de manera que no és gens fàcil obtenir dades precises.

I la xifra dels 21 grams que s’ha popularitzat, doncs no està clar d’on surt. Sembla que seria la corresponent al primer pacient al que li va adjudicar una pèrdua de tres quarts d’unça (21,26 grams). Tot i que el fet que l’agulla de la balança topés amb la part de sota tampoc fa que sigui un valor fiable.

De manera que la frase ”diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots”, no s’acosta en res a la realitat. Els 21 grams és una única dada, molt dubtosa, d’un únic pacient, i obtinguda en unes condicions experimentals molt poc fiables.

Però com que fa gràcia, doncs ja n’hi ha prou per donar-la per bona, generalitzar-la,  i repetir-la com si fos una veritat científica ben mesurada. Tot plegat no ens diu res sobre l’ànima, però molt sobre com de crèduls arribem a ser els humans.

En tot cas, i com que aquesta vegada si que sabem com es va originar aquest mite, és molt instructiu llegir l’article original (aquí el teniu) i comparar-ho amb la fantasia que s’acaba explicant un segle després.

La ginesta floreix…

dilluns, 16/04/2012

ginesta.jpg Hi ha coses que sempre hi són i, en conseqüència, gairebé no te n’adones de la seva presència. Només ocasionalment et criden l’atenció. Això em passa, entre moltes altres coses, amb la ginesta (Spartium junceum). És una planta tan habitual, tan corrent, tan de tota la vida, que gairebé no m’hi fixo. Només amb l’arribada de la primavera, quan veig les primeres flors grogues al costat dels camins, sobtadament m’adono que el bon temps s’acosta i no puc evitar un somriure.

Fa uns anys, per motius de feina estava de viatge i vaig veure les primeres flors de ginesta a Sicília. I el cas és que vàrem acabar uns quants companys d’aquí intentant explicar a una noia de Rússia perquè ens alegràvem tan de veure aquelles flors. Poques vegades he sigut tan conscient com aleshores del bocí de felicitat que em genera la ginesta.

Encara que sembli d’allò més normal, la ginesta és una planta amb secrets amagats. Per exemple, si la mirem atentament ens adonarem que gairebé no té fulles. Sempre diem que les plantes fan la fotosíntesi a les fulles, però n’hi ha, com la ginesta, que la fan a les tiges verdes. Això de no tenir fulles és una estratègia habitual en plantes que viuen en indrets amb molt de Sol. Bàsicament serveix per estalviar aigua ja que l’aigua es perd sobretot a través de les fulles.

La flor de la ginesta té una forma curiosa. La seva corol·la és del tipus papilionàcia i està formada per cinc pètals. Un de més gran anomenat estendard, dos de més petits als costats que es diuen ales i dos més a sota que formen el que s’anomena quilla. Encara que quan els nens dibuixen una flor, acostumen a fer-la del tipus de les margarides, aquest tipus de corol·la de la ginesta és de les més abundants en el món de la botànica.

Un altre detall que m’ha fet gràcia descobrir relacionat amb la ginesta és que Jofré V d’Anjou, compte d’Anjou i de Maine acostumava a posar-se un branquilló de ginesta al barret. D’aquí li va venir el nom amb que va ser conegut: Jofré “planta de ginesta” o en francès Geoffroy Plantagenêt (ginesta en francés es diu genêt). De manera que la modesta ginesta és a l’origen del nom de la dinastia de la casa reial anglesa dels Plantagenet.

Però encara n’hi ha més. La ginesta va ser un dels components del primer perfum que coneixem. El Kifi era un perfum fabricat pels antics egipcis durant mil·lenis. La referència més antigua que tenim de com fer Kifi la trobem al Papir Ebers, escrit l’any 1300 abans de Crist. En realitat hi ha moltes fórmules amb petites variacions i no totes inclouen la ginesta, però tan se val. Quan passeu per un camí vorejat per ginestes recordeu que fa més de tres mil anys alguns egipcis ja recollien aquelles mateixes flors grogues per fabricar perfums.

Certament totes les coses amaguen secrets, curiositats i detalls interessants, però és divertit anar-los descobrint en coses tan habituals com la modesta ginesta. Una manera de recordar que mai s’ha de perdre la curiositat per allò que ens envolta. Potser és una de les coses que el poeta tenia present quan la va triar per començar el seu assaig:

Ara digueu: “La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell, les males herbes.”

Mosques a les fosques que ens il·luminen

divendres, 30/03/2012

Drosophila_melanogaster.jpg La idea general de la teoria de l’evolució és extremadament simple. Com que els organismes no som tots exactament iguals, sempre n’hi haurà alguns que estiguin millor preparats per sobreviure i reproduir-se, mentre que altres ho tindran més fumut. Els afavorits seran els que tindran més descendents i transmetran aquests avantatges a la seva descendència. I a la següent generació torna a repetir-se la tria, la selecció dels més afortunats. Així, mica a mica, s’aniran acumulant petites diferències i en uns pocs milions d’anys, els descendents poden arribar a ser prou diferents dels organismes originals com per considerar-los espècies diferents.

La idea és fàcil i entenedora, però en biologia (i en quasi tot a la vida) fins i tot el concepte més simple amaga una fantàstica complexitat. Per exemple, acostumem a parlar de característiques favorables o no, però quan volem definir que és una característica i com es transmet trobem que no és tant senzill. Al final moltes vegades podem anar filant cada vegada més prim fins que arribem al nivell del metabolisme cel·lular i dels gens.

Per exemple, pots tenir o no una proteïna que et permeti metabolitzar la lactosa. Si la tens, les teves cèl·lules podran viure en un ambient més àcid i obtenir més energia i créixer més i al final tens un organisme amb unes plomes, o unes dents o un el-que-sigui més gran que altres (és un exemple que m’he inventat, eh!).

La gràcia és que la diferencia està en els gens. És allà on tenen lloc les mutacions que aniran donant lloc a característiques diferents que seran seleccionades o no en funció del medi ambient on vivim i de la sort que tinguem.

Però això podria ser un problema. Els organismes funcionen molt bé, i les mutacions acostumen a espatllar el funcionament de les coses. Per atzar pot sorgir-ne una de beneficiosa, però seria d’esperar que fossin molt poc probables. El que passa és que, de nou, l’explicació complicada, la dels gens i les mutacions… segueix sent massa simple!

Habitualment pensem en una mutació com un problema, un error que fa que la proteïna que fabricarem sigui un desastre. Però (com moltes vegades m’han fet notar) la majoria de mutacions no tenen cap efecte. En una proteïna es podria canviar un aminoàcid dels que no tenen un paper determinant i la cosa seguiria funcionant igual. Ni millor ni pitjor. Com si en un cotxe, algun model tingués la maneta per obrir la porta un mil·límetre més gruixuda. Seria diferent de la resta, però en realitat funcionaria exactament igual. La gràcia és que amb el temps es poden acumular moltes d’aquestes petites mutacions sense importància aparent i al final resulta que existeixen moltes versions lleugerament diferents de la proteïna presents en molts organismes. I de vegades també tens organismes amb moltes versions diferents de la proteïna (per un fenomen anomenat “duplicacions”).

La gràcia és que l’atzar no necessita que una determinada mutació surti per atzar i generi una versió millor de la proteïna. En realitat ja hi ha moltíssimes versions diferents que poden mutar de moltes més maneres diferents, de manera que el nombre de jugades possibles és molt més gran del que semblaria en la versió senzilla i poc probable de “tinc una proteïna que per una mutació passa a ser millor”.

Això s’ha pogut veure en alguns experiments de llarga durada. Un amb bacteris controlat durant moltes generacions va resultar particularment indicatiu ja que segons com es miri si que va donar lloc a una espècie nova. I ara n’han completat un altre en mosques.

L’experiment va començar l’any 1954. Van agafar les mosques més típiques del laboratori, la Drosophila melanogaster i en van començar a criar unes en completa foscor. Cinquanta set anys, i mil quatre-centes generacions després, han analitzat els canvis genètics que presentaven.

I el resultat és que han incorporat més de dues centes mil mutacions!

És fantàstic, perquè tot i així, aparentment no són gaire diferents de les mosques criades a la llum. Si les deixes a les fosques, les mosques normals els costa més reproduir-se, i les de la foscor han perdut un enzim per metabolitzar el greix. Poca cosa en general.

Però si aparegués una pressió ambiental nova, un canvi de temperatura, un nou depredador, noves fonts d’aliment, el que sigui, els canvis que probablement mostraran les dues poblacions de mosques seran diferents ja que els genomes de les dues poblacions, el punt de partida per la selecció, ja son diferents.

Aquesta mena d’estudis mostren la complexitat amagada en el motor de l’evolució. I són els que em fan somriure quan algú critica la evolució pensant que es fonamenta únicament en  ordenar uns quants fòssils.

Com alguna vegada s’ha fet notar; avui en dia ja no ens fa falta cap fòssil per deduir i entendre la evolució.

….!

dijous, 29/03/2012

Avui toca vaga. Que tal com estan anant les coses, fins els acudits d’en Forges quedaran curts a la vida real.

 chiste-forges-becario-02.jpg

Prohibit dir “dinosaure”

dimecres, 28/03/2012

Rex-the-Green-Dinosaur.jpg Per un moment he pensat que era una broma. Els anglosaxons celebren el dia dels innocents l’1 d’Abril i potser s’han avançat una mica. Però veig la notícia a altres llocs i potser si que és certa, perquè amb els anys una cosa que aprens és que Einstein tenia raó i l’estupidesa humana és gairebé infinita.

El titular que m’ha cridat l’atenció deia que al departament d’educació de Nova York han decidit prohibir la paraula “dinosaure” en els tests que fan rutinàriament ja que podria suggerir que la evolució és certa, i això molestaria als creacionistes. Que el creacionisme és una estupidesa sembla evident, però que el departament d’educació els segueixi el joc m’ha sorprès. Però en realitat la cosa és molt pitjor. Tot plegat és un brindis a la ximpleria del políticament correcte i a tractar als joves com si fossin tendres poncelles que viuen al país de les fantasies.

Perquè a la llista de paraules prohibides també hi ha “Halloween”, ja que suggereix paganisme. I posats a fer han esbandit totes les festes religioses. “Nadal” pot ofendre als jueus, “Yom Kippur” molestaria als musulmans i “Ramadà” pot empipar als cristians.

No m’hauria passat pel cap mai, però “aniversari” tampoc es pot fer servir ja que els testimonis de Jehovà no ho celebren i també es podrien molestar.

“Atur”, “malaltia” o “divorci” podrien posar tristos als nens que tenen algun parent sense feina, que coneixen algun malalt o que tenen els pares divorciats, per tant, fora. No es pot parlar de catàstrofes, de manera que res de “tsunamis”, “huracans” o “terratrèmols”. I per evitar que les pobres criatures se sentin discriminades si no són de família rica, tampoc es permeten les referencies a regals cars, com ara vacances al tròpic, cotxes de marca, cases amb piscina o roba de luxe.

La llista segueix. No es poden esmentar les funcions corporals, el sexe, el tabac i les drogues, el terrorisme, el rock and roll, el rap, les armes, la bruixeria, l’esclavatge, la pornografia, el ball… El ball? Doncs si, el ball. (Però el ballet si que s’accepta, i no; jo tampoc ho entenc)

Per cert, l’evolució tampoc es pot esmentar. Aquest és l’únic tema específicament científic que trobo a la llista. Però és clar; per alguns no és ciència sinó una qüestió de religió.

Tot plegat fa que et plantegis en quin món viuen els que fan aquestes suggerencies. Que potser  han fet fora del departament als mestres i els han substituït per buròcrates molt avorrits?

És força al·lucinant, perquè en teoria, un departament d’educació ha de preparar als joves per viure en un medi ambient ple d’aquestes coses. I no entenc com es pot fer a base d’obviar la simple menció de tot això. (En realitat he buscat la web del departament i sembla força normal, cosa que em fa pensar que simplement se’ls ha anat la mà mirant de ser primmirats.)

Fins i tot en el cas que realment els joves sortissin d’una capsa de cotó, verges i immaculats, coi! Que es tracta d’educar-los. De fer-los saber tot el que es podran trobar a la vida i com afrontar-ho. Que existeixen els divorcis, les malalties, la música de rap i els tsunamis. I també els dinosaures, encara que siguin fòssils. Que molta gent celebra les seves creences religioses o les seves tradicions. I que hi ha gent que té molta més pasta que tu, tot i que no entenguis com és possible.

Però sobretot és que els joves que conec, i fins i tot els nens que conec, saben molt be que totes aquestes coses existeixen, que son part de la vida. I si els suggerís que es poden sentir ofesos per esmentar les malalties, els dinosaures o els regals cars, es farien un fart de riure. Probablement el que en realitat els ofendria seria que els consideréssim tan figa-flors com semblen pensar els que han fet la llista.

Ben pensat, el tema dels dinosaures és només un detall menor.

La manta que vingué de l’espai

dimarts , 27/03/2012

5927_NASA_Eagle.jpg Quan hi ha un accident, una de les primeres coses que s’acostuma a fer és embolicar els ferits amb mantes tèrmiques. Amb aquests embolcalls d’aparença metàl·lica s’aconsegueix mantenir la temperatura corporal i prevenir possibles hipotèrmies. Aquestes mantes tèrmiques també formen part de l’equip de supervivència en situacions complicades. Conec espeleòlegs que les porten ficades dins el casc per si de cas. Ben plegades no ocupen gairebé res i, en cas d’accident, et pots embolicar amb ella mentre esperes que arribi el rescat.

Ara ja no són cap novetat, però no està de més recordar que és una de les moltes aplicacions a la vida quotidiana que hem aconseguit gràcies a la exploració espacial. Aquesta mena de material va ser desenvolupat per l’aïllament tèrmic de les naus en les missions Apol·lo. En realitat és el que li dóna el color daurat característic de les fotografies dels mòduls lunars.

Mantenir la temperatura en un rang habitable quan estàs a l’espai, o a la superfície de la Lluna, és un problema realment difícil. Si et toca la llum del Sol, la temperatura pot arribar a més de 100°C mentre que si estàs situat a l’ombra, la temperatura pot arribar als 170°C sota zero. Els mòduls lunars sempre van allunar a la cara diürna de la lluna, de manera que calia aïllar molt bé la nau per evitar que els astronautes es fregissin dins. I el mateix passava amb els equips que duien. Els canvis de temperatura extrems els deformarien i els podien trencar, de manera que l’aïllament tèrmic era vital en tots els sentits.

El sistema va ser el revestiment amb aquest material d’aparença metàl·lica, molt lleuger, flexible i extremadament aïllant. La base és un polímer anomenat Kapton, que es caracteritza per ser un fantàstic aïllant. Però en realitat es tractava d’una coberta feta de 26 capes de diferents materials; sobretot Kapton, alumini i una pel·lícula de PET (el material de les ampolles de plàstic), que li dóna resistència. El que van fer va ser preparar-ho a la Terra en una cambra a 21°C de manera que quedés aire atrapat entre les diferents capes del material. Les capes més externes podien modificar una mica la temperatura, però les més interiors ja mantenien l’aire als 21°C que era el que feia d’aïllant.

Al material se li donen aquests colors metàl·lics (daurat o platejat) per tal que reflecteixi la major part de la radiació que hi arriba. Això també és una manera molt útil d’evitar l’escalfament. Si fa no fa, com l’emblanquinat de les cases mediterrànies, però portat a l’extrem.

A part de ser un bon aïllant, la gràcia és que és molt i molt prim i lleuger. És com un escut tèrmic flexible de menys d’un mil·límetre de gruix i que afegeix molt poc pes a la nau.

Aquests materials són els que encara es fan servir per aïllar les naus, els satèl·lits, parts dels avions, les nostres cases i, és clar, les mantes tèrmiques. Són uns dels molts efectes col·laterals beneficiosos de l’exploració espacial.

Una mica de brutícia per la salut.

dilluns, 26/03/2012

hahn_farm.jpg Una qüestió que intrigava als metges des de fa temps és la inquietant tendència que s’observa a que el nombre d’al·lèrgies en la població és cada vegada més important. Hauríem d’esperar que a mida que milloren les condicions sanitàries i higièniques en general, l’estat de salut de tots plegats hauria de millorar. I contra tot pronòstic, resulta que no és així. Un exemple claríssim el van tenir amb la reunificació d’Alemanya. Els habitants del bloc soviètic havien de tenir un estat general de salut pitjor que els de la banda occidental, però amb la reunificació i les millores sanitàries a les que van tenir accés, el nombre de casos d’asma, afeccions respiratòries i al·lèrgies havia de disminuir considerablement.

Però el que es va observar va ser exactament el contrari.

Per explicar això es va proposar als anys 90 la “hipòtesi de la higiene”.  La idea va sorgir en observar que els nens de ciutat tenen més problemes respiratoris que no pas els d’ambients rurals. Un cas molt evident són les comunitats amish dels Estats Units, que mostren molt baixa incidència d’al·lèrgies de tota mena. El que es va pensar és que potser, viure en un ambient massa net no és bona cosa per al desenvolupament normal del sistema immunitari. Els nens que de petits viuen envoltats de bacteris, pols, pol·len i altres coses que potencialment podrien causar problemes disposen a la llarga d’un sistema immunitari ben entrenat i de grans no tenen problemes.

En canvi, els nens de ciutat, que viuen en ambients massa nets, no disposaran d’aquest entrenament i quan de grans topin amb aquests productes, els seus limfòcits reaccionaran exageradament i desencadenaran les al·lèrgies. La idea semblava coincidir amb les dades de les poblacions. Hi havia una relació prou bona entre millor higiene i més al·lèrgies. Però calia demostrar-ho.

I sembla que acaben de donar un pas en aquesta direcció. Uns investigadors han agafat dos grups de ratolins i els han fet créixer uns en ambient estèril i els altres els han deixat tenir la flora bacteriana normal. Doncs en créixer, els ratolins que no havien estat en contacte amb bacteris han desenvolupat l’equivalent a malalties inflamatòries dels budells i dels pulmons mentre que als de l’ambient “amb bacteris” no els ha passat res.

Encara més. Si als ratolins de l’ambient estèril els exposaven a bacteris just després de néixer, quedaven protegits de les malalties. Això no s’aconseguia si l’exposició es feia quan ja eren més grans. I els responsables era un creixement anormal d’un determinat tipus de limfòcits. Aparentment, per muntar un bon sistema immunitari, els nostres limfòcits han d’estar en contacte amb els bacteris quan som petits. Si no és així, de grans poden respondre de qualsevol manera i acabarem amb un grapat de malalties causades per un excés d’higiene.

Òbviament això no vol dir que la higiene no sigui important. Especialment en cas de ferides. Però entre un extrem i l’altre hi ha molts matisos. Sabons, detergents i cremes bactericides per la vida diària poden ser una idea més dolenta del que podríem pensar. Hem de viure en un ambient net, però no pas estèril. Sense bacteris al voltant, sense pols per respirar, sense una mica de porqueria per interactuar, estem privant als nens de construir un sistema immunitari com cal. En realitat tampoc és tan estrany. Hem evoluciona per viure en un món ple de brutícia i de microbis i interactuar amb tot això forma part del nostre desenvolupament.

Per això, potser no passa res si el nen és posa coses a la boca, si el terra no està immaculadament net i si deixa que el llepi el gos dels veïns. Anar al camp a respirar la pols de l’era, rebolcar-se entre fulles seques i arribar al vespre a casa fet un fàstic és divertidíssim i a més pot ser saníssim.

Quan falla la saviesa popular; els bolets tòxics de la Xina

divendres, 23/03/2012

trogia venenata.jpg Al sud-est de la Xina, a la província de Yunnan, passa una cosa força inquietant. Quan arriba la temporada de pluges d’estiu, comencen a donar-se cassos d’aturades cardíaques amb una freqüència inusualment alta. Les víctimes experimentaven marejos, nàusees, vòmits i una aturada cardíaca letal. Tot molt i molt ràpid. En els darrers trenta anys més de 400 persones van trobar la mort per causa de l’anomenada “Síndrome de la mort sobtada de Yunnan”.

Fa un parell d’anys es va posar en el punt de mira el que semblava ser el causant de les morts. Un bolet aparentment inofensiu i tan poc interessant que ni tan sols tenia un nom per als habitants de la zona. Simplement li deien “el petit bolet blanc”. El bolet era poc conegut. Massa petit per comercialitzar-lo, no es trobava als mercats, però si als pobles on havien tingut lloc les morts. Unes campanyes de prevenció van reduir el consum i el nombre de morts va minvar ràpidament. Per això, a l’hora de posar nom al bolet, que fins aleshores ni tan sols havia estat descrit, van triar el de Trogia venenata.

El culpable sembla ser el bolet, però com ho feia? Als extractes dels bolets hi han trobat tres toxines. Dos aminoàcids particulars i l’àcid gamma-guanidinobutíric. Tots tres productes tòxics, però tampoc tant com per explicar les morts. Els ratolins tractats amb extracte del bolet patien una aturada cardíaca, però a les anàlisis no es trobaven, com s’esperava, nivells elevats de creatina kinasa, un enzim que indica danys musculars i que augmenta molt quan el múscul cardíac pateix una lesió. Aparentment el cor es limitava a aturar-se sense més.

La pista final va ser la observació que els ratolins morts presentaven uns nivells extraordinàriament baixos de sucre a la sang. Una hipoglucèmia que es pensa que podia ser la causa de la mort ja que es coneix un altre cas de toxicitat per un vegetal, amb un mecanisme similar. En aquest cas és un fruit del Carib anomenat “ackee” o també “seso vegetal” (Blighia sapida). Quan està madur no passa res, però si no ha madurat prou conté una toxina anomenada hipoglicina que justament el que fa és causar una hipoglucèmia potencialment mortal.

Aquesta hipoglicina, que químicament també és un aminoàcid d’aquets rarets, bloqueja dues vies metabòliques molt importants: la gluconeogènesi i la beta oxidació. Això vol dir que el cos no pot fabricar glucosa i tampoc pot fer servir els greixos per aconseguir energia. Habitualment gastem glucosa a un bon ritme, especialment el cervell, però també l’anem refent gracies al metabolisme, de manera que els nivells es mantenen i les cèl·lules poden seguir funcionant. Però el cor consumeix molta energia i l’extreu en bona part de la beta oxidació dels àcids grassos. Si aquest mecanisme s’atura, la glucosa que hi ha en sang es consumeix de seguida i sense capacitat per fer-ne de nova ni gastar els greixos, el cor es queda sense combustible i s’atura.

Sembla que la cosa podria anar per aquí, però encara cal demostrar-ho del tot. Com en un cas de detectius, les toxines del bolet s’assemblen molt a les de la fruita caribenya, i els efectes de les dues intoxicacions també s’assemblen molt. Però les toxines individualment no semblen prou potents. Potser sigui la combinació de les tres el que causa la barreja letal. Com acostumen a dir els científics: caldran més estudis per acabar d’aclarir-ho.

De totes maneres, el que sorprèn més és que, en aquest cas, la cultura popular de la zona no hagués identificat els bolets com a tòxics. A cada regió els habitants tenen coneixement de les coses que es poden menjar i les que no. La tradició és una font generalment molt fiable per identificar aquells vegetals que es poden menjar i els que no, els que tenen usos terapèutics i els que no serveixen per res. Curiosament en aquest cas, la saviesa popular ha fallat estrepitosament.

ultraVISTA, l’espectacle de l’Univers

dijous, 22/03/2012

vistastaresd.jpg L’altre dia parlava sobre la utilitat de les imatges obtingudes en l’espectre infraroig per analitzar l’espai. Les radiacions infraroges poden travessar sense massa problemes zones de pols que taparien la llum visible, de manera que ens permet mirar més lluny del que estem acostumats. I per una afortunada casualitat, acaben de mostrar la imatge més llunyana aconseguida fins ara fent servir l’infraroig.

D’entrada no sembla gaire interessant. Com la majoria d’imatges del cel. Un fons fosc i milers de puntets brillants escampats per tot arreu. Les estrelles que donen la màgia a les nits sense lluna. La dada important a tenir en compte en aquest cas concret és que pràcticament cap dels puntets de llum que surten a la foto és una estrella. El que veiem són milers i milers de galàxies que omplen una zona aparentment buida de l’espai.

Quan mirem al cel veiem estrelles que formen part de la nostra galàxia (la Via Làctia). Això vol dir que tot el que veiem a ull nu està com a màxim a cent mil anys llum de distància. Però la llum (llum infraroja) provinent de les galàxies de la imatge del costat ha necessitat, no milers, sinó molts milions d’anys per arribar fins la Terra. Cada puntet és en si mateix un Univers-illa separat per distàncies inimaginables de la resta. I cada puntet conté uns quants centenars de milers de milions d’estrelles. Moltes d’elles amb els seus planetes, llunes i mons diversos.

La part del firmament fotografiada només és visible a l’hemisferi sud, a la constel·lació del sextant. La fotografia s’ha pres des de de Xile, a l’Observatori Europeu Austral (ESO per les sigles European Southern Observatory) fent servir el telescopi VISTA, que evidentment no té res a veure amb el Windows Vista. La sigles són per “Visible and Infrared Survey Telescope for Astronomy”. El que han fet és anar fotografiant aquella regió del cel amb diferents filtres de l’infraroig durant un total de 55 hores. Amb això han aconseguit més de sis mil fotografies que després s’han muntat per generar la imatge final, anomenada ultraVISTA.

La imatge és similar a la del “Camp profund del Hubble”, amb la diferència que la del Hubble es va obtenir majoritàriament en l’espectre visible i només conté unes 3000 galàxies, mentre que la del VISTA és a l’infraroig i en té 200.000.

Insisteixo, la imatge d’entrada no sembla gran cosa. Però val la pena mirar-la en la versió que té zoom i que permet anar apropant i allunyant. Entretenir-se buscant galàxies de totes menes, formes i colors. És una visió de l’estructura real de l’Univers. Les peces de que està fet no són les estrelles, ni molt menys els planetes, és clar. L’Univers és una construcció feta a base de galàxies escampades d’una manera que et fa sentir aclaparadorament petit.

Petit, però alhora amb un puntet d’orgull de pertànyer a una espècie que, després de tres mil milions d’anys d’evolució, ha aconseguit obtenir aquestes imatges i gaudir d’un espectacle inimaginable per tots els éssers vius que han poblat el planeta fins ara.

Càncer de mòbil? Pacient zero?

dimecres, 21/03/2012

phone.jpg El titular de la notícia realment és cridaner: “El pacient zero per càncer de mòbil”. Sobretot perquè tot el relacionat amb la telefonia mòbil és d’aquelles coses que fa com por i sembla que ja tots estem predisposats a rebre noticies esgarrifoses sobre la seva perillositat. Però la possibilitat que finalment hagin aconseguit establir una relació causa-efecte entre els telèfons mòbils i el càncer no és poca cosa. L’únic que m’estranya és que ho trobo al diari i no, com és habitual, als tweets de les revistes relacionades amb la ciència i la medicina.

També hi ha un detall menor. Conec càncers de molts tipus. De pàncrees, de mama, de colon, de pulmó, de pell, de cervell, de… però càncer de mòbil? Com que suposo que l’ús freqüent no li ha causat un tumor a l’aparell de telèfon, he de pensar que és una figura metafòrica i que vol dir “… de càncer causat per l’ús del mòbil”. Seria pitjor a Sud-Amèrica, que al telèfon mòbil li diuen “teléfono celular”. Si al titular parlessin de “càncer cel·lular” les confusions serien tremendes.

I un altre detall que no sembla correcte. El “pacient zero” és el primer cas d’infecció en una epidèmia. S’aplica a coses infeccioses, brots epidèmics i similars. D’acord que l’ús dels mòbils s’ha estès per tot arreu. I que quan sonen al teatre, als cines o en actes més o menys solemnes penses que són com una epidèmia. Però parlar de pacient zero en un cas de càncer i mòbils simplement no toca.

La cosa, a més, es desinfla de seguida. La notícia és que un jutge ha obert un sumari després de rebre un informe de l’hospital sobre un pacient afectat de glioblastoma (un tipus de càncer al cervell). Resulta que aquest és el tipus de càncer que està en el punt de mira en els estudis sobre la perillositat dels mòbils. I resulta que el pacient feia servir molt el mòbil. Unes set hores diàries… durant vint anys! Fins i tot mentre dormia el tenia recarregant-se a 50 centímetres del cap. Aparentment podríem citar Quevedo i dir que “érase un hombre a un móvil pegado”.

No es tracta de minimitzar el tema ja que el glioblastoma no és per riure. Però si, com diu la mateixa notícia, al món hi ha cinc mil milions de mòbils i l’únic cas que tenim sota sospita de càncer requereix tenir el mòbil enganxat a l’orella durant vint anys, set hores diàries, semblaria que podríem estar ben tranquils pel que fa a la seguretat d’aquests aparells. El fum dels cotxes, el prendre el sol a la platja o el viatjar sovint en avió tindrien molta més incidència en el càncer. A més, en realitat no és un tema científic sinó, aparentment, només un cas legal. Potser l’home també hauria desenvolupat el glioblastoma sense fer servir el mòbil.

Tampoc cal atabalar-se encara pel fet que es tracti precisament d’un glioblastoma. La OMS i la IARC efectivament han inclòs l’exposició a camps electromagnètics generats per radiofreqüències com un dels factors de risc per aquest tipus de càncer. Abans d’inquietar-nos, però, cal tenir present que ser home també és un factor de risc, igual que tenir més de 50 anys. La classificació que li han posat és la 2B, que traduït vol dir que sospitem que podria haver-hi alguna relació però que encara no tenim cap dada que ho demostri.

Tot plegat sembla que només és un cas de titular llampant per cridar l’atenció. És important, no cal dir-ho, que el cas s’investigui i s’estableixin les possibles responsabilitats. Però parlar de pacient zero per càncer de mòbil sembla una mica exagerat. De fet, no té res a veure amb la realitat.