El dolor, el sexe i la medicina

divendres, 10/02/2012

naked_back.jpg La notícia d’ahir al suplement de ciència de l’Ara era molt interessant. En contra del que habitualment s’acostuma a dir, un estudi indicava que les dones són més sensibles al dolor que no pas els homes. L’estudi l’han fet aprofitant les bases de dades de milers de històries clíniques on incloïen qüestionaris sobre el dolor. I els resultats indicaven clarament que les dones afirmaven experimentar el dolor amb més intensitat que no pas els homes.

Això indueix un cert escepticisme i de seguida es parla de les experiències personals. Però quan un estudi es fa amb 72.000 pacients, val la pena mirar-se’l amb calma i no descartar-lo només en funció de com de nyicris són els homes de la família.

En realitat, i com els autors de l’estudi indiquen, la conclusió no és que experimentin més dolor, sinó que diuen que experimenten més dolor. Això pot ser perquè realment el dolor és més intens, perquè la percepció del dolor és més notable o perquè les dones tenen menys manies a l’hora de reconèixer el dolor. Hi ha una diferència en els resultats entre sexes quan es miren els qüestionaris de dolor, però el motiu de la diferencia no està clar.

En tot cas, el que m’ha cridat més l’atenció no és tant això del dolor sinó que al aprofundir més en les dades torna a sortir un tema que caldria agafar seriosament d’una vegada. Quan es parla de medicina, d’estudis sobre tractaments, de coneixements de la biologia, la farmacologia i el nostre cos en general, quasi sempre es fa referència al cos de l’home. Només quan es tracta un tema directament relacionat amb les dones, es a dir amb l’aparell reproductor femení, és quan les diferències es tenen en consideració sense cap dubte.

Això és un llast que s’arrossega des de sempre. La medicina als seus inicis intentava curar el cos de l’home. I si alguna cosa funcionava s’aplicava a les dones sense més. Ara ja no és així en teoria, però l’estudi del dolor ja indicava que encara no estan clares coses com les diferències en la sensibilitat al dolor o l’efecte dels anestèsics entre els dos sexes.

Per exemple, buscant dades he trobat un estudi en el que veien que després d’una intervenció quirúrgica, els tractaments analgèsics per tractar el dolor eren eficients en la majoria de pacients masculins, però en canvi, en el cas de les dones la majoria no sentien que els millorés el dolor. Pot ser que experimentin amb més intensitat el dolor, però sospito que simplement les dosis prescrites estan ajustades al metabolisme dels home i no al de les dones. Per fer-ho bé, m’imagino que fins i tot caldria esbrinar coses com per exemple si l’anestèsic és igualment efectiu en tots els dies del cicle menstrual o durant la menopausa.

El cos de la dona i el de l’home són diferents en molts aspectes. Més enllà dels caràcters sexuals evidents hi ha diferencies en percentatge de greix, nivells d’hormones, distribució d’algunes vies nervioses, resposta a medicaments i a tòxics, sensibilitat a malalties i mil petits detalls més. La majoria segurament no són extraordinàriament importants, però la realitat és que en molts casos simplement ignorem com de diferents són.

Un exemple clàssic és l’infart de miocardi. Sempre que es parla dels símptomes d’alarma s’esmenta el dolor intens al pit i també un dolor que s’estén pel braç esquerra. No són els únics, però l’important és que això aplica als homes, però no tant a les dones. Un infart en una dona pot avisar amb mareigs, mal de coll, cansament, vòmits, suor i altres símptomes, però el dolor al pit i el clàssic el dolor al braç són, de llarg, molt menys freqüents.

Tot plegat és el que s’anomena medicina de gènere. Però això massa sovint es fa servir per parlar de nou d’aspectes exclusius de la dona. Ginecologia, obstetrícia i similars. Si volem una salut de qualitat, caldrà ajustar millor les teràpies en funció del sexe. No vull dir que no es faci en absolut, però s’hauria de fer molt més. I cal tenir present que no és un problema dels metges que estan al peu del canó, sinó de la recerca bàsica.

L’estudi de la percepció més intensa del dolor en les dones ens sembla sorprenent. Però el que realment ens diu és que encara ens queda molt per saber sobre les diferències entre homes i dones en la resposta a la malaltia i als tractaments.

Noticies del llac Vostok

dijous, 9/02/2012

lake_vostok.jpg Doncs sembla que al final ja hi han arribat. L’equip rus que estava perforant gel de l’Antàrtida per mirar d’arribar al llac Vostok ho ha aconseguit. Aquest llac està colgat sota més de tres quilòmetres de gel, de manera que no surt als mapes. De fet no es va descobrir la seva existència fins als anys 90. Però el més interessant no és la seva situació física sinó el fet que es pensa que l’aigua del llac Vostok ha estat aïllada de la resta del planeta des de fa milions d’anys. Els quilòmetres de gel que el tapen han actuat com una càpsula del temps.

Això generava una oportunitat interessantíssima i també un problema difícil de resoldre. L’aigua del llac Vostok és una mostra directa de les condicions de l’aigua de fa setze milions d’any. I potser hi ha organismes vius allà baix. Probablement no seran peixos, però alguna fauna fixada al terra podria ser. Hi ha comunitats que viuen a les profunditats de les dorsals oceàniques, de manera que al llac Vostok podria ser que també en trobéssim.

En realitat, només caldria que identifiquéssim microorganismes que ja seria un regal per la ciència. És com un viatge en el temps o una mirada a unes comunitats que potser han evolucionat aïllades de la resta del planeta. O potser només hi trobarem aigua pura sense restes biològiques. Però fins i tot això seria interessant per als geòlegs, els meteoròlegs i els físics.

Però, ai! Tota oportunitat implica algun problema. Tenim un aigua aïllada de la resta de la biosfera i el més probable es que al moment d’arribar-hi el que farem serà contaminar-la. En el cas de la perforació russa hi havia molta inquietud ja que feien servir querosè i altres productes altament contaminants per evitar que el forat que van perforant es congeli i tapi. Al final han cambiat el querosè per freó i, en teoria l’aigua del llac ha de sortir a pressió i empenyeria el freó cap enfora, de manera que l’esterilitat es mantindria. Però ves a saber. La veritat és que la notícia original no acabo d’entendre-la amb prou fiabilitat.

Aquestes inquietuds van forçar a aturar les perforacions durant uns anys. Però al final es van decidir i l’any passat van estar a punt d’arribar-hi. Aquest any hi ha tornat i ja ho han aconseguit. Pel que diuen sembla que els coses han anat com esperaven i no s’ha contaminat. L’aigua que han obtingut del llac s’ha congelat immediatament (allà estan a 50 graus sota zero) i l’han recollit per anar analitzant-la amb calma. Ara es retiren i no hi tornaran fins al desembre, quan torni de nou l’estiu antàrtic.

Potser es podria haver esperat més temps per completar la perforació, però aquest és un problema recurrent. Quan arribem a un indret verge, si el volem conèixer probablement el contaminarem. Això ens passarà , de fet ja està passant, al planeta Mart per exemple. Però si no ens hi acostem, no sabrem el que hi ha. Al final cal decidir-se i mirar de fer-ho el millor que sabem.

En tot cas, ara ja està fet, de manera que esperarem els resultats sobre aquesta aigua fòssil del llac Vostok. A veure quines sorpreses ens ofereix.

El so més estressant: un nen plorant

dimecres, 8/02/2012

plor.jpg Si hi ha un soroll exasperant, insuportable, irritant i tots els adjectius i sinònims que vulgueu, és el d’un nen plorant. Pots anar en avió, en tren o passejant pel mig del carrer amb més trànsit de la ciutat. Per molt soroll ambient que hi hagi, el so d’un nen plorant aconsegueix entrar fins les profunditats del cervell i fer saltar totes les alarmes. No cal que sigui el soroll més fort ni el més proper que segur que el sentim i ens genera incomoditat. I no cal dir-ho quan això passa en un restaurant, en un casament o en qualsevol acte social.

L’efecte del plor d’un bebè sobre les persones ens recorda que els instints animals encara els tenim fermament integrats en la nostra manera de ser. Una criatura bramant ens treu de polleguera, però fins i tot un lleuger gemec, inaudible per tothom pot fer que el pare o la mare saltin de la cadira. Estem dissenyats per no ignorar un nen plorant. No es gaire difícil entendre que evolutivament això és molt important i que aquells que no facin cas del nen quan aquest envia senyals de problemes, tenen poc futur com espècie.

Però en realitat sembla que el plor de les criatures fa alguna cosa més que emprenyar. Un equip d’investigació del departament de psiquiatria a la universitat d’Oxford ha analitzat el comportament de persones que sentien diferents sons. Entre ells el d’un infant plorant. Els altres eren ocells cantant i adults plorant.

Com era d’esperar, el plor dels nens fa pujar la pressió arterial, el ritme cardíac i la tensió muscular. És a dir, ens estressa molt. Però l’interessant era el rendiment dels subjectes d’investigació quan els demanaven fer alguna feina mentre sentien el soroll. No era un experiment massa difícil. Els feien jugar a una cosa anomenada “Wac-A-mole” que no se si té algun nom traduït però que no té cap secret i que es pot trobar per la xarxa. Es tracta d’anar colpejant un castor que treu el nas per algun forat dels nou que hi ha al taulell i que no para de sortir una vegada i altra.

Només calen reflexos i una bona habilitat motriu.

Doncs s’ha vist que si hi ha un nen plorant, els resultats jugant al  “Wac-A-mole” són millors que si hi ha silenci o si el que escolten són altres sorolls. Òbviament el joc només era una manera imaginativa d’avaluar les capacitat de concentració, habilitat manual i velocitat de resposta de les persones. I aparentment sembla que el plor del nen no serveix només per reclamar la nostra atenció (cosa que fa amb gran eficàcia) sinó que també augmenta la nostra capacitat per resoldre situacions estressants d’una manera considerable.

Una dada interessant és que no han trobat diferències entre homes i dones.

L’estudi sembla una mena de ”divertimento”, però forma part d’una línia que vol avaluar quin efecte té la  depressió post part en les mares. Veure de quina manera la depressió afecta la resposta d eles mares als reclams dels fills és important. Però per saber-ho, primer cal entendre com responem en situacions normals.

Perquè fa por la grip?

dimarts , 7/02/2012

2009_H1N1_influenza_virus_genetic-num.jpg Una cosa que acostuma a desconcertar és el nerviosisme que genera en els científics el virus de la grip. Espantar-se per coses com l’Ébola o la pesta negra sembla comprensible, però la grip? Si, ja sabem que la grip espanyola del 1918 va ser una epidèmia terrible, però des d’aleshores cada any hem tingut l’epidèmia estacional de grip i la percepció que en tenim és que no n’hi ha per tant.

Però el virus de la grip té una capacitat diabòlica per anar canviant d’aspecte. I cada canvi fa que es modifiquin les seves propietats, de manera que alguna vegada agafarà un perfil dolent de veritat. Només és qüestió de temps.

Curiosament, es tracta d’un virus senzillet. Només té 8 gens. Però si els mirem de prop veiem els primers detalls interessants. per començar no conté DNA. Els seus gens són fragments de RNA. Hi ha uns quants virus que ho tenen això, però el detall significatiu és que la maquinària per copiar RNA és més dolenta que la que fem servir per copiar el DNA. Això vol dir que comet més errors i que per tant apareixen formes mutants amb molta més freqüència.

Els vuit gens serveixen per fer vuit proteïnes amb funcions molt concretes. Les més conegudes són les que hi ha a la superfície del virus i que s’anomenen Hemaglutinina i Neuraminidasa. Son les que donen lloc a les sigles H i N que es fan servir per parlar dels virus. Un H1N5 és el que té la forma 1 de la Hemaglutinina i la forma 5 de la Neuraminidasa. Per ara tenim identificades 16 hemaglutinines i 9 neuraminidases diferents. Les combinacions possibles són moltes!

La feina que fan és determinant. La hemaglutinina és la proteïna que fa servir el virus per unir-se a les cèl·lules que infectarà. Encaixa com un pany en una clau sobre alguna proteïna de la superfície d’alguna cèl·lula del pulmó. Segons el tipus de virus que sigui (segons l’hemaglutinina que porti) s’unirà a unes o altres cèl·lules i això farà que la malaltia sigui més o menys greu. Pot afectar només a cèl·lules del nas o de la gola, o pot tenir més facilitat per unir-se a cèl·lules de les profunditats dels pulmons, amb efectes més greus per l’afectat. Per exemple, el de la grip del 1918 generava una resposta immunitària tan exagerada que danyava les cèl·lules del pulmó i en un o dos dies els afectats morien ofegats amb el pulmons plens de líquid.

La neuraminidasa el que fa és permetre que el virus entri dins la cèl·lula. La seva funció és fer forat per la membrana cel·lular i portar el virus a l’interior. De nou, segons el tipus de neuraminidasa que sigui ho farà amb molta o poca eficiència i la malaltia serà més o menys greu. Si li costa entrar, quedaran afectades menys cèl·lules qui si entra com si res.

Les altres proteïnes corresponents als altres sis gens serveixen per mantenir el RNA víric ben empaquetat i per fer copies de si mateix quan estigui dins la cèl·lula infectada.

Però encara hi ha un altre detall rellevant en el cas d’aquest virus. Els nostres gens estan units seqüencialment en una única cadena de DNA, però els vuit gens del virus de la grip son vuit cadenes de RNA independents. Sembla poc important. Però si alguna persona s’infecta amb dos virus simultàniament tindrà els vuit gens d’una variant i els vuit gens de l’altra. I els virus que surtin portaran empaquetats vuit gens que poden ser qualsevol combinació dels que hi  havia dins la cèl·lula.

Això és particularment greu quan s’ajunten un virus humà amb un de porc o un d’ocell dins la mateixa persona. El cocktel resultant pot portar qualsevol combinació de gens del virus aviar, humà o porcí. Quan es va analitzar el virus de la grip A del 2009 es va veure que la barreja tenia de tot (5 gens dels virus dels porcs, 2 dels virus aviars i un del virus humà). I a sobre, sempre hi haurà mutacions afegides degudes a la baixa fiabilitat de la copia del RNA que encara generaran més versions diferents. Molts no funcionaran correctament, però també en poden sortir que incorporin les pitjors característiques de cada un. De fet, és com anar jugant cada dia a la loteria amb milions de números. Amb prou temps  segur que al final tocarà la grossa. I en aquest cas la grossa és un mal assumpte.

Abans o després sortirà un virus que es transmeti fàcilment en humans, que s’uneixi a cèl·lules de les profunditats del pulmó, que entri amb facilitat i que es multipliqui amb gran eficàcia. Totes aquestes peces ja estan corrent per algun lloc. I al final es trobaran totes juntes. Trigarà més o menys, però segur que acabarà passant.

És simplement per això que ens posa tan nerviosos el virus de la grip.

El barret i les fibres microscòpiques

dilluns, 6/02/2012

barret.jpg Aquests dies fa força fred,  i si ets calb, la sensació de fred encara és més notable, de manera que m’he decidit i he anat a comprar-me una gorra. La gràcia és que fins i tot quan ja has trobat el que buscaves, és entretengut anar-te provant tota mena de barrets. No m’hi vaig resistir i va ser divertit fins que, inesperadament, en vaig trobar un que realment m’agradava. El problema és que quan un és més aviat tímid, el que intenta és no destacar massa. I en una època en que els barrets no s’estilen, portar-ne un és justament una manera de fer-se notar.

Però de vegades et dius “… què dimonis!”. Total, que a més de la gorra discreta, també tinc un barret fantàstic. No és exactament el d’Indiana Jones, però hi té una certa retirada (si! Soc friki. Que passa?). Ara només em falta reunir prou decisió com per portar-lo pel carrer. Mentrestant, me l’he mirat i m’he preguntat de quin coi de material es fan els barrets. Perquè és una mena de fibra que no sembla teixida.

La resposta és que es fan amb feltre, però això no em treu el dubte. Que és i com es fa el feltre? La veritat és que ho ignorava tot del feltre tret que es fa servir molt per treballs manuals. I buscant coses del feltre he descobert que és un dels materials que els humans hem fet servir des de la més remota antiguitat. I avui en dia encara hi ha tribus nòmades que fan les seves tendes amb feltre.

El material per fer feltre és la llana. I realment no està teixit. No hi ha fibres en una direcció tramades amb altres perpendiculars. Estrictament és un aglomerat. La clau està en l’estructura microscòpica de les fibres de llana. Aquestes tenen un nucli fet de queratina, però a la superfície presenten una coberta feta d’una mena d’escates disposades com les teules de les cases. Per enfeltrar la llana es tracta, bàsicament, d’humitejar-la, d’escalfar-la i d’esclafar-la. Amb la humitat i la calor s’aconsegueix que les fibres de la llana s’estirin i s’obrin, i amb l’esclafada es tracta de fer que s’enredin entre elles.

Amb tot això s’aconsegueix una mena de pasta feta de fibres de llana embolicades. És un material encara no gaire resistent perquè les unions entre fibres són relativament febles. Però aleshores arriba l’hora de donar-li resistència tractant la pasta amb productes químics que canviïn el pH i que fan que les escates de les fibres de la llana s’obrin. Al mateix temps es premsen i es remenen de manera que els escates s’enganxin entre elles. La gracia és que una vegada unides ja costa moltíssim que es puguin separar. A més, quan després s’assequen el teixit s’encongeix una mica i la trama queda encara més sòlidament unida.

En realitat hi ha moltes més operacions per aconseguir el feltre final. Es neteja, s’engreixa, es tenyeix i es modifica amb unes tècniques que han anat millorant molt des dels temps de la prehistòria. Però el resultat final és aquest material amb el que es pot fabricar des de tendes de campanya fins a manualitats, passant pels barrets. Tot gràcies a l’aprofitament de les propietats microscòpiques de les fibres de llana.

Milions d’anys per fer-se gran.

dimecres, 1/02/2012

ratoli i elefant.jpg La primera idea que ens ve al cap quan parlem de dinosaures és que eren grans. Molt grans. En realitat és un concepte erroni ja que de dinosaures n’hi havia de totes les mides. Fins i tot de molt petits. Però és cert que els dinosaures van arribar a tenir unes dimensions que els mamífers no han igualat. Només els mamífers marins podrien competir de tu a tu amb els dinosaures.

Semblaria un fet intranscendent, però no deixa de ser curiós. I si fem un cop d’ull a les aus tornem a trobar un altre fet curiós. Son més aviat petites. N’hi ha de gegants i que no poden volar, com els estruços o els emús. I en temps passat n’hi havia altres de ben ferotges, però que no van anar gaire més enllà en les seves dimensions corporals.

Sembla que hi ha determinats límits per cada tipus d’animal. Les aus són més aviat petites, els mamífers més grans, els dinosaures més grans encara i els mamífers marins han arribat al màxim. Al menys fins que trobem un dinosaure marí que els prengui la primera posició.

Però les coses encara tenen més detalls a considerar. Mentre els dinosaures dominaven la terra els mamífers no eren gaire grans. Els avantpassats dels elefants eren més aviat petitets. Va ser quan els dinosaures es van extingir que els mamífers van començar a ocupar tots els ecosistemes però també van començar a augmentar de mida. I és molt poc probable que les dues coses no estiguin relacionades.

Ara han calculat quant de temps van trigar els mamífers per arribar a la màxima mida. I la resposta és que per passar de la mida d’un ratolí fins la d’un elefant calen… 24 milions de generacions. Això ho han fet mirant les mides de diferent tipus de mamífers en els últims 70 milions d’anys. L’interessant és que el ritme de creixement era semblant per animals de tots els continents i de totes les espècies. El que era diferent era la mida màxima. Aparentment els elefants ja no creixeran gaire més. Van arribar al seu màxim i allà s’han quedat.

En realitat no es tracta tant de veure com creix la mida de l’animal sinó el motiu que empeny a créixer i que marca un límit. Per exemple, els mamífers arriben a dimensions menors que els dinosaures perquè tenim unes taxes metabòliques que sospitem que son més grans que no pas les que tenien els dinosaures. Això fa que els requeriments d’aliment per un animal molt gran creixien de manera desorbitada.

Quan hi havia dinosaures herbívors, simplement no quedava prou vegetals disponibles per mamífers grans. Si que n’hi havia, però, per alguns de mides més reduïdes. Però amb la desaparició dels dinos, les grans pastures van oferir una quantitat enorme d’aliment que permetia que animals com els mamuts fossin cada vegada més grans i el canvi inicialment va ser molt ràpid. En canvi, els animals que vivien en illes no es podien permetre el fer-se molt grans. Per això hi ha (o hi havia) rinoceronts nans a Indonesia.

És més fàcil ser petit si els depredadors t’ho permeten. Fer-se molt gran és car energèticament. Potser per això el ritme per anar reduint la mida és molt més ràpid (10 vegades més ràpid) al llarg de l’evolució que no pas el de guanyar volum.

Al final, l’ambient, la disponibilitat de menjar, el medi físic en que vius, la teva taxa metabòlica i un grapat de subtils interaccions amb altres organismes son els factors que determinen la mida màxima que pot arribar a tenir una espècie. Sembla clar que allò de “jo soc jo i les meves circumstàncies” també s’aplica directament a nivell d’espècies.

Una planta menja-cucs

dimarts , 31/01/2012

philcoxia.jpg Les plantes poden ser boniques, però de seguida es fan avorrides. Malgrat que llueixin flors de colors i de vegades tinguin dimensions colossals, no acostumen a fer res més que estar quietes, prenent el sol i fent fotosíntesi. Per això, quan topes amb una planta que es mou fa molta més gracia. I si el moviment serveix per capturar animals ja ens trenca tots els esquemes i guanya en interès.

Però de plantes carnívores no n’hi ha gaires. Menys del 0.2 % del total de plantes. A més, acostumen a ser més aviat petites i poc llampants. La clàssica és la venus atrapamosques, que quan un insecte passa per l’interior, es tanca sobtadament deixant la seva víctima atrapada dins. Altres tenen zones relliscoses que fan caure els insectes en una mena de bany que les digereix. També n’hi ha moltes que tenen zones enganxoses on les víctimes queden presoneres (com la Pingüícola, que amb aquest nom sempre m’ha fet molta gràcia).

En realitat aquestes plantes no s’alimenten exclusivament d’animals. Elles fan fotosíntesi com totes, però els animals els ofereixen un suplement de minerals i nutrients escassos que els permeten créixer millor. Sobretot són una font de nitrogen. Un component essencial dels compostos biològics que no poden incorporar amb la fotosíntesi. Altres plantes s’aprofiten de bacteris, però les carnívores el treuen de les preses.

Doncs aquest any han descobert que hi ha una nova planta carnívora que mostra una estratègia desconeguda fins ara per capturar les seves preses. En realitat fins ara ningú s’havia adonat que era carnívora, tot i que alguns ho sospitaven perquè tenia algunes característiques típiques d’aquesta mena de vegetals. En particular unes glàndules que secretaven un líquid enganxós.

El problema era que aquests glàndules estaven a les fulles d’arran de terra. De fet, fins i tot sovint estaven enterrades sota terra. I es fa difícil pensar en una cacera subterrània. Però això és exactament el que fa la Philcoxia minensis, una planta originària del Brasil i, francament poc llampant a primer cop d’ull. El que passa és que les seves preses no són mosques sinó cucs. Concretament nematodes, uns petits cucs que hi ha per terra i que si passen per sobre la fulla s’hi queden enganxats.

Aleshores la mateixa fulla secreta substàncies que poden digerir els cucs amb una certa rapidesa. Això hi ha pogut demostra en un experiment en que van alimentar els cucs amb una dieta rica en nitrogen 15, un isòtop poc freqüent del nitrogen. Després van deixar els cucs amb la planta i 48 hores després el nitrogen 15 ja estava incorporat a la planta (i el pobre cuc ja només era un record).

Això ens recorda que fins i tot la planta aparentment menys interessant pot amagar algun secret fantàstic. Alguna estratègia nova per sobreviure. I també ens fa pensar en com de trist ha de ser el final d’aquests cucs que queden enganxats i digerits sense més a la superfície per on passaven. La lluita per la vida és implacable fins i tot sota terra i a escala quasi microscòpica.

La marxa enrera de la gelera

dilluns, 30/01/2012

Glacier_Mass_Balance_Map.jpg Que estem assistint a un fenomen d’escalfament global del planeta, ja no ho dubta ningú. Hi ha qui encara ho nega, però més per interessos que per altra cosa. En canvi, és més complicat ser-ne conscient de les dimensions del procés. Una magnitud que se’ns escapa ja que el ritme de canvi al planeta és molt diferent del ritme vital dels humans. Però la tècnica ens pot ajudar a suplir aquests divergències.

Un dels aspectes més frapants del canvi climàtic és la desaparició de les geleres. Si es miren els mapes on es mostra el canvi que experimenten, veiem que la immensa majoria de geleres d’arreu del planeta estan retrocedint. Certament n’hi ha alguna que es fa més gran, sobretot per la zona d’Escandinàvia. Però són l’excepció, per molt que els negacionistes les facin servir com exemple de que no n’hi ha per tant.

De totes maneres, el millor és veure realment el que li passa a una gelera. Aparentment les geleres són masses de gel immòbils, però sabem que es van movent lentament. El cas es que a Xile han fet servir la tècnica d’anar obtenint imatges espaiades en el temps per aconseguir fer una pel•lícula accelerada en el temps. Han fotografiat durant un any la gelera Jorge Montt, una de les geleres que retrocedeix més de pressa. El ritme era d’unes quatre imatges per dia, i el resultat final és espectacular.

 

El primer que destaca és el fet de poder veure com flueix la gelera. Sembla talment un riu de gel caient per la muntanya. Una dada que ja sabíem però que impressiona molt més si realment el pots veure.

L’altre dada important és, òbviament, com la línia davantera de la gelera va retrocedint. Fins i tot durant els mesos d’hivern, que en ser a l’hemisferi sud corresponen a Juliol i Agost, el retrocés és imparable. Durant l’any de filmació (el 2010) el retrocés ha estat d’uns 800 metres. Una dada que no resulta sorprenent si tenim en compte que en els darrers 25 anys la gelera ha perdut més de vuit quilòmetres.

La gelera aquesta ja anava retrocedint des de feia un segle. La diferència és a quin ritme ho feia. L’acceleració que ha experimentat des dels anys 90 és molt superior a cap descrita durant el segle XX. En un segle ha perdut uns 19 quilòmetres, però set d’aquests van ser només durant els anys 90. Realment els que encara neguen que això de l’esclafament sigui un problema acostumen a ser els  que es passen la vida dient que “no cal fer res” per saltar de cop al “ja es massa tard per fer res”.

La tènue claror que ens envolta

divendres, 27/01/2012

blue marbre 2012.jpg L’any 1972, cinc hores i sis minuts després del llançament, els astronautes de la missió Apol•lo 17 van tenir una visió privilegiada de la Terra plenament il•luminada pel Sol. Van aprofitar l’avinentesa i li van fer una fotografia que va esdevenir una de les més famoses i reproduïdes de la història. S’hi podia veure Àfrica, la península aràbiga, l’Oceà Índic, l’Atlàntic i una mica de la mediterrània. La fotografia es va batejar amb el nom de “Blue marble” o la “Bala blava” ja que als astronautes els va recordar una bala (de les de jugar a bales; una “canica”) .

La NASA va fer, posteriorment altres versions de la Blue marble, obtenint fotografies del planeta amb més o menys processat d’imatge i, és clar, intentant que hi sortís Amèrica. I tot just aquest mes han presentat en societat una de les imatges més espectaculars del nostre planeta. La “Blue marble 2012”. Aquesta que teniu aquí al principi. Si la cliqueu us enllaçarà a la pàgina de la NASA on es veu i es pot baixar a molt alta resolució (8000 x 8000 píxels!). Val molt la pena.

Però el que trobo més extraordinari no és la imatge global del planeta. No. El millor només s’aprecia mirant la imatge d’alta resolució i és el que he retallat i posat aquí sota. La delicada brillantor blava que envolta el planeta. L’atmosfera; aquesta tènue capa d’aire que permet la vida i que ens protegeix de la ferotge hostilitat de l’espai exterior.

atmosfera.jpg

Quan parlem de l’atmosfera no acostumem a tenir en compte com de prima i fràgil pot arribar a ser. Com d’estreta és la diferència entre un planeta viu o un erm inhòspit girant al voltant del Sol. Aquesta lleu resplendor no tan sols ens permet respirar. També filtra les radiacions exteriors, ens fa de capa aïllant per mantenir la temperatura en uns marges habitables, distribueix els gradients tèrmics entre les diferents zones del planeta.

Allà hi té lloc la recirculació de l’aigua, la formació de la neu i la generació dels llamps. A través de seu viatgen milers de formes de vida diferents. Unes volant esforçadament gràcies al seu metabolisme, altres de microscòpiques deixant-se portar pels corrents d’aire.

Cal mirar de molt a prop per veure-la. Però aquest feble brillantor blava que ens envolta és el que fa que la Terra sigui el planeta habitable que coneixem. Avui en dia els humans ja disposem de la capacitat d’alterar-la, de malmetre-la o de preservar-la. Un gran poder i una extraordinària responsabilitat cap a nosaltres mateixos, cap els nostres fills i les futures generacions i també envers tots els éssers vius que habiten el planeta. Val la pena mirar-la per recordar que el més intel·ligent que podem fer és esforçar-nos a cuidar-la.

 

Tornen les erupcions solars

dijous, 26/01/2012

solar flare.jpg Aquest any serà una llauna amb les profecies de la fi del món segons els maies. Cada vegada que arribi un huracà, cada erupció volcànica, cada terratrèmol, cada esdeveniment mínimament fora de l’habitual es prendrà com un senyal de l’imminent apocalipsi. I ja veig que ens farem un fart de recordar que d’huracans, terratrèmols, erupcions i caigudes de la xarxa n’hi ha cada any. Uns recordatoris inútils perquè els amants de les catàstrofes gaudeixen espantant-se i espantant al personal i no permetran que res els espatlli la diversió.

Aquests dies el tema estrella va ser la erupció solar que va tenir lloc el dilluns al vespre i que va emetre una tempesta solar que va arribar a la Terra el dimarts. Va ser un fet destacable perquè feia anys que no vèiem una erupció solar tan intensa. Però el motiu no es que es tractés d’una erupció inhabitual sinó que feia set anys que el Sol estava mostrant una activitat anormalment baixa.

Sabem que el Sol mostra un cicle d’activitat d’aproximadament onze anys de durada. Quan està al seu màxim és quan apareix el major nombre de taques solars i quan l’energia que emet és més alta. També és quan hi ha més erupcions d’aquestes. I el cas és que quan el Sol va arribar al mínim del seu cicle d’activitat, cap al 2008, va fer una cosa inhabitual. Semblava que l’activitat solar no es recuperava. El temps que vam estar sense taques solars es va allargar molt més del que s’esperava i no es va començar a restablir fins al 2010.

Amb tot això, el màxim d’activitat, que estava previst cap al 2012, potser no arribarà fins una mica més tard, el 2013. Però en tot cas, ara ja és d’esperar que tindrem unes quantes d’aquestes tempestes solars. Com els huracans, que quan arriben causen un bon daltabaix però que no es cap sorpresa que arribin. Ja sabem que quan comença la temporada d’huracans s’hi ha de comptar amb alguns.

De manera que no serà per això que el món s’acabi. En realitat seria més inquietant que no n’hi haguessin, perquè aleshores voldria dir que el Sol ha perdut el seu ritme d’activitat i que alguna cosa molt estranya estaria passant. Que hi hagi tempestes solars és senyal que tot va bé.

L’únic que em sap greu es no estar de viatge per països nòrdics. Aquests dies s’han pogut veure unes aurores boreals espectaculars (aquí una mostra). Una bellíssima conseqüència de la interacció entre els protons emesos pel Sol i la magnetosfera del nostre planeta.