Xenò per anestesiar

dilluns, 9/05/2011

xenon.jpg Els gasos nobles poden semblar, d’entrada, poc interessants. S’anomenen així perquè, en principi, no reaccionen amb altres elements. Es mantenen allà, aïllats de la resta, sense formar compostos i ignorant la resta d’elements químics de manera semblant a com la noblesa evitava barrejar-se amb la resta de la població. Després es va veure que en determinades condicions si que es podien formar compostos amb els gasos nobles, però resulta molt i molt complicat.

Per tant, un element que no reacciona amb altres coses sembla que ha de tenir pocs efectes. Però el cas és que si que en tenen d’aplicacions. Al menys, amb heli podem inflar globus. Però n’hi ha un altre que té una aplicació ben curiosa i interessant. Des de fa uns anys s’està veient que es pot aconseguir un efecte anestèsic excel·lent amb un gas noble: el xenó.

Justament el fet que no reaccioni és una de les coses que el fa tant interessant. Quan el xenó entra dins el cos pot unir-se feblement a diferents proteïnes, i entre elles, algunes de presents a les neurones. No és estrictament que faci cap enllaç fort amb elles, però si que s’hi queda prou atret com per impedir que funcionin correctament. El resultat és que determinats impulsos nerviosos deixen de circular. I sense aquests senyals, es perd la sensibilitat, la consciència i en part la memòria. Justament el que se li demana a un anestèsic.

De productes que facin això n’hi ha un cert nombre. Però a més cal que ho facin sense efectes secundaris. Que el pacient recuperi la funcionalitat del sistema nerviós correctament i de manera ràpida. Que no causin mals de cap, marejos o “ressaca”. I, posats a demanar, que marxin ràpidament del sistema de manera que el pacient es recuperi de pressa. Doncs en tot això el xenó s’acosta molt a l’ideal dels anestesistes.

Justament la gràcia és que no reacciona amb altres coses. De manera que a mida que es deixa de respirar, surt ràpidament del cos i en menys de cinc minuts el pacient pot recuperar-se de l’anestèsia. Encara millor, aparentment no deixa efectes secundaris desagradables. Dic aparentment, perquè no hi ha res que no en tingui d’efectes secundaris i suposo que a la llarga algun li trobaran, però de moment comença amb menys problemes que la resta d’anestèsics.

Aleshores, si funciona tant bé, com és que no es fa servir a tot arreu? Doncs d’entrada cal assegurar-se que es tant bo com sembla, però sobretot, presenta un problema important: el preu. Obtenir xenó és molt car. No és un producte que puguis sintetitzar sinó que es purifica a partir de l’aire atmosfèric. Però a l’atmosfera n’hi ha molt poquet. Una part en dos milions. De manera que cal liquar i purificar molt aire per aconseguir una mica de xenó, i això és car.

De totes maneres, ja hi ha hospitals que el fan servir gràcies a una estratègia que, de nou, es pot aplicar gràcies al fet que no reacciona amb res. El que fan és simplement, reciclar el xenó. L’aire que el pacient exhala mentre està anestesiat conté quasi tot el xenó que ha respirat. I el gas segueix tal qual ja que no reacciona amb res. De manera que es pot recollir de nou i tornar a fer servir en un circuit tancat d’anestèsia.

L’heli permet inflar globus i si el respirem ens permet fer broma amb la manera com ens canvia la veu. Em pregunto quina veu et queda quan respires xenó. Encara que, és clar, com que estàs anestesiat, tant se val.

Consciència després de la mort.

divendres, 6/05/2011

mort.jpg Queda alguna cosa de nosaltres després de morir? La resposta ortodoxa des d’un punt de vista estrictament científic és que no. La consciència és fruit de l’activitat del cervell. Quan el cervell s’atura per la mort, la consciència simplement s’esvaeix. Un altre tema són les creences religioses que es puguin tenir sobre l’ànima i un més enllà. Però en tot cas aquests ja són temes que van més enllà de l’àmbit de la ciència.

Però un treball suggerint que més enllà de la mort hi pot quedar encara la consciència ha causat un cert rebombori aquests dies. De pas ha posat de manifest unes quantes contradiccions típicament humanes, cosa que també resulta interessant.

En realitat l’article no parla (com es diu erròniament en algun indret) d’experiències després de la mort sinó d’experiències properes a la mort. En anglès es fan servir les sigles NDE (per Near Death Experience). El tema fa referència a sensacions que han descrit persones en situacions límits entre la vida i la mort. L’exemple del túnel amb una llum al final és tot un clàssic que es descriu amb una certa freqüència. Però també records de persones que hi havia a la sala, de converses que els metges tenien quan el pacient ja estava tècnicament mort, o del record d’estar observant-se des de fora del cos amb molt realisme.

En aquest estudi van estudiar uns quants centenars de cassos de pacients en aturada cardiorespiratòria que van poder recuperar-se després de la crisis. I van trobar que un 18 % van descriure NDE, sense que la durada de la situació de crisi o la medicació administrada servissin per explicar el motiu. L’edat si que tenia algun efecte i elles NDE eren més freqüents en joves. Però la gràcia era trobar un motiu que ho expliqués. Si algú en situació d’aturada cardíaca llarga i amb electroencefalograma pla pot explicar posteriorment que determinat metge li va recollir la dentadura i la va deixar en un indret concret, i tot això és cert, doncs com a mínim requereix una explicació.

La conclusió del doctor van Lommel és que la consciència existeix apart del cos i que el cervell només fa de receptacle temporal. Per això, en situacions properes a la mort es pot intuir aquesta dicotomia. En realitat ho defensa amb una certa contundència en les entrevistes. Tot i que no coincideixo amb la seva explicació, he de dir que m’agrada el personal que defensa les seves postures amb passió, sempre que ho faci a partir de dades reals.

En realitat l’explicació de van Lommel l’han criticat des de diferents indrets. Per exemple hi ha qui fa notar que pacients sotmesos a anestèsia també descriuen fets com les NDE. Pot ser que els fàrmacs que es feien servir per intentar recuperar als pacients tinguin aquesta mena d’efectes.

Però potser la explicació és més senzilla. Podria ser que el que descriguin siguin simples percepcions que recullen inconscientment i que el cervell fa encaixar de la millor manera possible. Després de tot, els pacients no estaven morts ja que es van poder recuperar. Simplement tindríem un problema per definir qui ha mort i qui no. Fa molts anys n’hi havia prou amb que no respiressis i el cor no bategués per considerar algú com a mort. Ara ens ho mirem molt més, però potser encara fem curt. Un electroencefalograma pla pot no indicar una total absència d’activitat cerebral. Simplement indica que no som capaços de mesurar-la, no que no hi sigui.

El fet que els records de les persones que es “veien” des de fora del cos tinguin alguna encert innegable no ha de fer oblidar que també inclou molts errors difícils d’entendre si realment veien el que passava. Per exemple, responien molt bé en referència als mobles de l’habitació, però no pas quan els preguntaven per objectes que habitualment no hi eren i que havien portat durant el període de crisi.

Pots estar quasi mort i sense consciència, però el cervell pot escoltar encara el que es diu al teu voltant. Si tens els ulls oberts, la informació pot ser processada, tot i que potser a nivells molt i molt bàsics. I amb aquests fragments d’informació, el cervell pot reconstruir una història del que ha passat, a mida que et van recuperant. De fet, el nostre cervell és excel·lent fent aquestes coses.

Hi ha qui li encanta repetir que els científics “normals” tenen una intolerable tendència a considerar-se posseïdors de la veritat absoluta i que estan tancats a nous coneixement. Però de fet, això passa poques vegades. L’explicació més senzilla per aquests fenòmens no és una teoria quasi religiosa sinó simplement reconèixer que encara no en sabem gaire sobre el cervell i el que li passa mentre morim.

En tot cas, només ens cal una mica de paciència. Si hi ha consciència després de morir, abans o després tots ho esbrinarem.

Microbi astronauta o simple contaminació?

dijous, 5/05/2011

Surveyor_3-Apollo_12.jpg Dels bacteris ja ens ho podem esperar gairebé tot. N’hi ha que arriben a viure en els ambients més inesperats, que resisteixen condicions extremes i que fan coses que pensàvem que eren impossibles. Resulten tant impressionants que en ocasions podem  oblidar que no deixen de ser éssers vius i tenen els seus límits.

Uns dels microbis que es van fer més famosos fa anys van ser uns bacteris del tipus Streptococcus mitis. L’any 1971 es va informar que alguns bacteris d’aquest tipus havien aparegut a l’interior d’una càmera fotogràfica. Eren uns contaminants inesperats que resultaven notables per un motiu. La càmera havia passat tres anys a la Lluna, en unes condicions ambientals, no cal dir-ho, d’allò més hostils.

La càmera formava part de la sonda Surveyor 3. Un dels equips que es van enviar automàticament a la Lluna abans de les missions Apol·lo. Aquella en concret havia de situar-se al terra lunar i perforar la superfície per obtenir informació de les característiques del terra de la Lluna. Tres anys després, l’Apol·lo 12 va aterrar molt a prop d’aquella sonda i els astronautes en van recollir algunes peces per tornar-les i poder estudiar l’efecte que tenia sobre els materials una exposició prolongada a les condicions ambientals de la Lluna.

Sembla poca cosa, però de fet, és la única vegada que una sonda que ha passat anys a un món diferent de la Terra ha tornat per poder ser estudiada.

Per això no es estrany que trobar en aquella càmera uns microbis que encara mantenien la capacitat de créixer fos una gran sorpresa. Es va pensar que l’equip no s’havia esterilitzat completament en preparar la sonda i que els microbis havien resistit el llançament, l’estada a l’espai i els quasi tres anys a la superfície de la Lluna. Tot plegat era una demostració de la capacitat d’alguns microorganismes per resistir els viatges interplanetaris i un bon suport per la teoria de la panspèrmia. La que opina que la vida va arribar a la terra en forma d’espores provinents d’altres planetes.

Però alguna cosa resultava estranya. Hi ha microbis molt resistents, però S. mitis en particular no és un dels que aguanten més. De fet, el podem trobar vivint a la boca i causant-nos càries. No és preciosament un extremòfil. Potser per això, fa poc es va fer una revisió de les dades i els procediments d’aquells temps i les conclusions a les que han arribat són més normals. Sembla més probable que la contaminació de la càmera tingués lloc en tornar a la Terra i no abans de marxar.

Aquell material es va processar d’una manera que ja no es pot tornar a fer servir per estudiar, però les fotografies de com van treballar indiquen que la càmera no sempre va estar mantinguda en condicions estèrils. Fa gràcia mirar les fotografies i veure els tècnics equipats amb guants i mascaretes, però amb la resta del braç o la cara descobertes. Un equip que protegia l’investigador, però no protegia amb total fiabilitat les mostres. En tot cas res a veure amb els vestits que es fan servir actualment en els laboratoris d’alta seguretat, que semblen vestits d’astronauta i que aïllen completament el material i el personal.

No és que treballessin de qualsevol manera, però l’estudi era per veure el comportament dels materials i no pas per analitzar la vida dels microbis a l’espai. Tampoc es tenia una gran experiència en aquesta mena d’estudis per aquells temps.

En tot cas, i tenint en compte les condicions en que es van tractar les mostres, sembla més fàcil una contaminació a la tornada que no pas un superbacteri resistent a l’espai exterior. I és que com ha dit algú, sembla que som molt més eficients trobant microbis que no pas esterilitzant els equips i manipulant les mostres.

Un avís que caldrà recordar quan, més aviat o més tard, comencem a tractar amb mostres provinents de Mart.

Com s’atura una bala

dimecres, 4/05/2011

seals.jpg La mort de Bin Laden ha tornat a posar sota els focus els grups d‘operacions especials de la marina dels Estats Units. Els SEALs representen un dels cossos d’elit dels soldats de tot el món. I només veure com van equipats ja et deu treure les ganes de discutir amb ells. Però entre les moltes coses que porten, n’hi ha una de ben típica: l’armilla antibales. I ben mirat, que una armilla pugui aturar una bala no deixa de ser una cosa intrigant. Les bales no s’aturen així com així.

En el fons una armilla antibales no deixa de ser una armadura medieval molt evolucionada. L’objectiu és el mateix. Protegir el cos de l’impacte de les armes dels enemics, de manera que puguis seguir atacant. Abans de la generalització de les armes de foc, n’hi havia prou amb armadures metàl·liques. Els arquers i, sobretot, els ballesters podien trencar aquesta defensa, però durant molt temps una bona armadura et feia gairebé imbatible.

Però van arribar les bales, i una armadura metàl·lica que protegís de les bales resultaria tan pesada que seria impossible de carretejar per un home sol. La cosa va quedar aturada fins que va aparèixer un nou material que tenia moltes aplicacions però que es va fer famós per fabricar justament armilles antibales: el Kevlar.

La idea de les armilles antibales no és oposar una barrera infranquejable al projectil sinó fer que ràpidament vagi perdent l’empenta a mida que escampa la força en un àrea cada vegada més gran. Sona complicat, però el concepte és senzill. És bàsicament una xarxa. L’exemple que es posa de vegades és la pilota quan arriba a la xarxa de la porteria. Va molt de pressa, però topa amb una corda que la frena una mica. La clau és que la corda (posem que és horitzontal) està lligada a altres cordes verticals que també absorbeixen part d ela energia. I aquestes cordes verticals estan lligades a moltes altres d’horitzontals que també capten part de l’energia. Al final, l’energia de la pilota queda escampada per totes les fibres de la xarxa.

Doncs el Kevlar funciona de manera semblant, però amb fibres molt més resistents i a lligades d’una manera microscòpica. Químicament és un polímer (tècnicament és poliparafenilé tereftalamida) que permet fabricar unes fibres extremadament resistents però que es poden treballar. Quan s’entrellacen formant un teixit en forma de xarxa, l’impacte de la bala queda escampat de seguida en una zona molt més gran que no pas el punt d’impacte.

Això frenaria una mica una bala, però seria insuficient. La gràcia és que a les armilles es posen moltes capes d’aquest material, de manera que cada capa absorbeix una part de l’energia i al final, la bala s’atura abans d’arribar al cos. L’impacte el segueixes notant ja que l’energia no desapareix, simplement es redistribueix. A més continua el perill de traumatismes per impacte, però això és molt millor que no pas un forat que et travessi el cos.

La cosa es pot sofisticar més segons les previsions que facis. Si t’interessa mobilitat, amb una armilla en tens prou. Si esperes que seràs rebut amb molts trets, hi ha armilles que tenen butxaques per tot arreu on hi pots posar plaques metàl·liques per augmentar la protecció. Pesa més i perds mobilitat, però aguantes millor els impactes.

I encara que el Kevlar és el més conegut, ja hi ha altres materials encara més resistents o més lleugers.  Alguns tenen orígens ben curiosos, com ara la seda de les teranyines (extremadament resistent) o les proteïnes de les plaques beta-amiloides que apareixen durant l’Alzheimer.

Uns sistemes de protecció cada vegada més eficients i enginyosos. De totes maneres, no cal dir que el millor és no necessitar-ne mai cap.

Terratremols esperats

dimarts , 3/05/2011

tsunami warming.jpg Una vegada vaig tenir la sort de viatjar a l’illa de Vancouver, a la costa del pacífic del Canadà. Un indret extraordinari on vaig gaudir de l’espectacle de la natura a un nivell que aquí ja no es troba. En part és una llàstima que haguem perdut aquells paisatges feréstecs, però quan topes amb un ós negre a la platja t’adones de la tranquil·litat que dóna un paisatge modificat per l’home.

De totes maneres, allò és Canadà i fins i tot a l’indret més remot hi ha detalls de civilització. Un que en aquell moment  em va fer gràcia eren uns panell avisant del risc de tsunamis. També hi havia uns altres indicant les rutes de fugida cap a indrets elevats en cas de tsunami. Una precaució senzilla i econòmica però que en un moment donat pot salvar unes quantes vides. El passat tsunami que hi va haver al Japó em va recordar aquells panells i, vist el que va passar, ja no feien tanta gràcia. Inicialment vaig pensar que l’amenaça eren les onades provinents dels terratrèmols generats a prop del Japó, però en realitat, el perill era molt més proper.

Sempre que es parla de terratrèmols a la costa del Pacífic de Nord-Amèrica, es fa referència a San Francisco, la falla de San Andrés i la por que hi ha per Califòrnia mentre esperen el dia que arribi el Big One, el gran terratrèmol que s’espera passarà abans o després. Però hi ha una altra zona igualment perillosa a la frontera entre Canadà i els Estats Units. Per allà les ciutats de Seattle, Vancouver  i Portland hi ha una placa tectònica anomenada “Placa de San Juan de Fuca” que un dia també donarà un bon disgust.

Allò forma part de l’anell de foc del Pacífic. Una línia que segueix les costes del pacífic d’Àsia i Amèrica en la que hi ha el 90 % dels volcans actius del planeta. I just al davant de Vancouver hi ha l’anomenada “zona de subducció de Cascadia”. L’indret on la placa de San Juan de Fuca topa i llisca cap a sota de la placa americana. Llisca o hauria de lliscar. El moviment de la placa és d’uns 40 mil·límetres cada any, però sembla que els darrers segles, la zona de contacte està aturada.

Això és una mala cosa perquè sovint indica que la pressió entre les plaques va pujant fins que alguna cosa cedeix i tot el que s’havia d’haver desplaçat en molt temps ho fa de cop en forma de terratrèmol de gran magnitud. Quan això passi, els risc de tsunami a la costa oest de Canadà i els Estats Units és ben alta. De fet, es pensa que un gran terratrèmol va tenir lloc el 26 de gener de l’any 1700 justament en aquest indret. Les dades històriques del Japó parlen d’un gran tsunami que va colpejar aquell dia la costa nipona. No podem saber amb precisió la magnitud, però si les onades van arribar al Japó amb la força que es diu, el terratrèmol havia de ser de magnitud 9 o superior.

I com passa amb les plaques tectòniques, elles estan allà i es van movent al seu ritme, de manera que la pregunta no és si hi haurà un terratrèmol, sinó quan tindrà lloc. Aquell dia, els senyals de alerta de tsunami i les vies d’evacuació seran de molta utilitat.

Armadillos i lepra

dilluns, 2/05/2011

Nine-banded_Armadillo.jpg Encara que normalment no hi pensem, fins i tot en països desenvolupats encara es detecten cada any un cert nombre de casos de malalties que associem amb temps passats. Per exemple, als Estats Units, cada any es declaren entre 10 i 15 casos de pesta negra. Sempre hi ha algú que s’infecta ja que el bacteri responsable es manté en animals i ocasionalment passa a algun humà. En el cas de la pesta, a més de les rates, altres animals com els esquirols també la poden transmetre. Ningú s’acosta a les rates, però a molts els fa gràcia jugar amb un simpàtic esquirolet. I qui pensa que l’esquirol pugui transmetre la pesta?

Però aquest no és l’únic exemple. Un altre de ben curiós acaben de publicar-lo en un treball centrat en una altra malaltia típica dels temps passats. La lepra. D’aquesta malaltia també n’apareix un centenar de casos anuals als Estats Units. I en aquest cas, l’animal responsable és encara més insospitat: Els armadillos.

La llegenda de la lepra la fa una malaltia espantosa encara avui. Però la realitat és que la gran majoria de les persones són resistents a la infecció. Menys del 10 % de la població és susceptible de contagi. A més, actualment es disposa de tractaments. Per exemple, la talidomida és un medicament tristament famós pels efectes que va tenir causant el naixement de criatures amb malformacions a les extremitats. Però aquest mateix fàrmac serveix per tractar la lepra.

Als Estats Units, la majoria de persones que es diagnosticaven de lepra era perquè havien viatjat a països on la malaltia és més freqüent. Però sempre quedava un cert percentatge de malalts que no havien anat enlloc. Aparentment s’havien infectat sense marxar de casa, cosa que feia sospitar que algun animal feia de reservori del microbi.

Un candidat eren els armadillos. Aquests simpàtics animalons que tenen una mena d’armadura externa que els serveix de protecció. Una cuirassa amb la que de vegades s’arriben a fer instruments semblants a guitarres. Estaven sota sospita perquè feia temps s’havia vist que el bacteri causant de la lepra, el Mycobacterium leprae, també infectava als armadillos. Però amb la sospita no n’hi ha prou. Calia trobar una manera de demostrar-ho. I això s’ha pogut fer gràcies a les anàlisis genètiques.

Uns investigadors van analitzar el genoma del bacteri de diferents pacients afectats per lepra i el dels microbi present en diferents armadillos capturats als Estats units. I van trobar que en 28 dels 33 armadillos, la coincidència era total. S’havien anat passant el mateix microbi, mentre que en els altres 5 armadillos hi havia petites mutacions que indicaven que la soca del bacteri era diferent. I quan van analitzar els pacients van veure que 25 dels 39 analitzats també mostraven el mateix genoma bacterià. Un genoma que no s’ha vist en cap altre M. Leprae del món. Això volia dir que, al menys en aquests casos, el microbi havia fet el salt dels armadillos als humans. No es estrany si recordem que a Amèrica la carn de l’armadillo es menja.

Ara potser agafaran mala fama aquests animalons, però la culpa és més aviat nostra. La lepra existeix al vell continent des de fa segles. A Amèrica no n’hi havia fins l’arribada dels europeus. I considerant que els armadillos són originals del nou món, al principi van ser els humans els que van transmetre la lepra als armadillos. Ara simplement ens tornen el regal.

Pepe, Alves i les lleis de la física

dissabte, 30/04/2011

pilota.jpg Tothom analitza les imatges del que va passar. Es divertit, de manera que jo m’hi apunto de manera breu. Només dos consideracions prèvies:

A- Com que soc del Barça, que ningú pensi que soc imparcial (encara que intento no ser massa parcial).

B- Passo d’analitzar imatges i vídeos, ja que m’és impossible saber quin està manipulat i quin no.

Dit això, només em fixaré en les lleis de la física. Aquestes s’han de complir. I em fixaré en concret en dos detalls:

1er- La manera com surt disparat l’Alves és impossible sinó se li aplica una força externa. No es pot canviar el sentit del moviment i sortir en direcció contrària amb tanta força, tant ràpidament si només tens un peu a terra i vas llençat en una direcció. Podeu calcular-ho si teniu un físic a prop. Però és més senzill provar de fer-ho. Es pot fer, però no en una fracció de segon.

2on- La pilota cau morta als peus dels dos. No segueix la direcció que portava, ni segueix la trajectòria que l’Alves o en Pepe li haurien donat. (Ningú s’ha fixat en el que fa la pilota?)

Per tant, mirem la foto. Si els dos topen alhora amb la pilota, però l’Alves ho fa de costat i en Pepe ho fa en planxa, la força  que aplica un és molt superior a la que fa l’altre. Podríem dibuixar els vectors de força o calcular el moment angular, però en dissabte fa mandra. Simplement imagineu que en lloc de cames, fossin cotxes xocant. Un seguiria recte i l’altre faria un trombe.  Exactament el que es va veure. El que entra en planxa segueix quasi com si res  en la direcció que portava, i el que posa el peu de costat surt voltejat. I a més la pilota queda aturada i cau sense força.

De manera que si oblidem les imatges i analitzem la cinètica dels moviments, tot sembla més clar. Una cosa que, naturalment, és absurd demanar que faci un àrbitre en aquell moment. Ell decideix, com sempre, segons el que veu i (sobretot) el que intueix.

Per tant, a mi em sembla que hauria estat targeta groga i no vermella. Tampoc passa res. Moltes altres vegades les errades van anar a favor de l’impresentable d’en Pepe. Entenc que els seguidors blancs es queixin, perquè el futbol és més passió que no anàlisi raonada. Entenc menys (o potser massa) el que fan alguns periodistes. I està claríssim a que segueix jugant el ploraner oficial del regne.

 

 

 

Síndromes i més síndromes

divendres, 29/04/2011

llibre medicina copia.jpg La memòria és ben curiosa. Fa molts anys (ai!) una jove estudiant de medicina em tenia el cor robat. I un vespre, en sortir de l’Hospital em va comentar entusiasmada que havia vist un cas relativament rar de la “Síndrome de von Recklinghausen”. Per algun motiu, aquell nom em va quedar gravat, i encara ara, quan parlen de síndromes, el que em passa pel cap no és la SIDA, com a la majoria de gent, sinó un “von Recklinghausen” (pronunciat, més o menys: “fon reclinjàusen”).

Ben mirat, la paraula “síndrome” és curiosa. A part del fet que és d’aquelles que són masculines en castellà (el SIDA) i femenines en català (la SIDA), normalment no es té gaire clar que vol dir exactament. Alguna cosa relacionada amb la malaltia, però si és parla de síndrome i no de malaltia, alguna diferència deu haver-hi. O potser no. El concepte ha anat canviant i durant molt temps síndrome i malaltia es consideraven sinònims.

En general semblaria que una síndrome és un conjunt de símptomes concrets i que es poden agrupar. Pot passar que sigui un grup de símptomes causats per diferents malalties. Per exemple, la “Síndrome del distress respiratori agut” (ARDS per les sigles en anglès) és un procés que passa als pulmons quan pateixen una inflamació tan intensa que compromet la capacitat de respirar. Això pot estar causat per coses tan diferents com una infecció, un politraumatisme, per una intervenció quirúrgica, per cremades en grans superfícies del cos o per una malaltia com la pancreatitis.

Altres vegades es fa referència a una síndrome quan s’observa el grup de símptomes però no és té idea de la causa. Al principi de la SIDA només veien que els pacient patien un col·lapse en el seu sistema immunitari i que no era una malaltia hereditària sinó que apareixia de cop. Per això es va descriure com “Síndrome de Immunodeficiència adquirida”.

De síndromes n’hi ha moltíssimes. Massa i tot. La clau de tanta proliferació potser és el costum que es tenia abans de batejar la síndrome amb el nom del metge que la va descriure. Era molt llaminer agrupar símptomes i veure el teu nom posat en una situació clínica. Alguns fins i tot es passaven i calia numerar les seves síndromes. Si et parlen de la Síndrome de Forestier, hauràs de preguntar quina, perquè Forestier en va descriure dos de diferents.

I també hi havia el problema invers. Diferents metges descrivien síndromes que amb el temps es va veure que corresponien a la mateixa cosa. N’hi ha que tenen dotzenes de noms diferents. Tot un mal de cap pels estudiants de medicina. Per això la tendència ara és no posar el nom i fer servir una descripció, com ara “Síndrome paraneoplàsica”, “Síndrome premenstrual” o “Síndrome de taquicàrdia ortostàtica postural”.

La poca especificitat associada al concepte de síndrome també ha afavorit que en psicologia sorgeixin síndromes com bolets. Potser amb massa facilitat qualsevol cosa que algú pensi que potser no és prou normal passa a definir-se com una síndrome.

No soc expert, però tinc moltíssims dubtes que la “síndrome de Stendhal” causada per veure massa bellesa en les obres d’art sigui una cosa real. Em sembla molt forçat parlar d’una “Síndrome de la soledat inquieta” per explicar una mena d’angoixa que tenen algunes persones si no estan acompanyades. I estic quasi segur que la “Síndrome de disfunció sexual femenina” per referir-se a “la manca o absència de fantasies sexuals i el desig de tenir relacions sexuals durant un cert període de temps” és un invent de les farmacèutiques per vendre més medicaments.

A més, moltes síndromes van perdent aquesta categoria per passar a ser directament malalties més ben definides. Així es poden batejar de nou amb noms que ja donen una idea de que va la cosa. Per això, la “Síndrome de von Recklinghausen” ja s’anomena “Neurofibromatosi de tipus 1”. Segur que és una definició molt més informativa, especialment per un metge. Però, en aquest cas en concret prefereixo el nom antic. No tinc massa clar com va la malaltia, però el nom de von Recklinghausen l’associo amb el record d’una mirada plena d’il·lusió que sempre em porta un somriure als llavis.

 

No són els pets, són els rots.

dijous, 28/04/2011

vaques.jpg Una dada que semblava ser de broma va ser la implicació de les vaques en l’escalfament global. Les vaques generen gas metà (CH4), que tot i estar present a l’atmosfera en menors quantitats que el CO2, exerceix un efecte hivernacle molt més intens. Quan la dada es va conèixer, els defensors de la indústria del petroli de seguida van començar a demanar que abans que els combustibles es limités el nombre de caps de bestiar. I als diaris van proliferar els titulars referents a l’efecte hivernacle induït pels pets de les vaques.

Això, però, és un error. El metà no el causen els pets de les vaques, sinó més aviat els rots. En els dos cassos no deixen de ser gasos generats al sistema digestiu i que surten de l’organisme. Però no està bé confondre un extrem amb l’altre. I la diferència es fa evident quan recordem que les vaques són animals remugants.

Alimentar-se d’herba no deixa de ser un problema nutritiu. Els vegetals tenen relativament pocs nutrients per unitat de pes, i a més, majoritàriament resulten molt difícils de digerir. L’herba està feta sobretot de cel·lulosa, lignina i molècules complexes que es resisteixen a ser degradades pels enzims que tenim els animals. La part d’aliment que aprofitem quan fem una dieta exclusivament vegetal és un percentatge molt petit si el comparem amb el que extraiem de la carn.

Per sort, es pot comptar amb col·laboradors. Els animals no podem degradar les fibres vegetals de manera eficient, però els microorganismes si que ho poden fer. En realitat, per qualsevol cosa que necessitem, segurament hi ha un microorganisme que ho pot fer. I l’estratègia dels remugants ha consistit en aprofitar les capacitats dels microorganismes.

L’estómac d’un remugant vindria a ser una gran cambra de fermentació plena de microbis. Hi ha bacteris, protozous i fongs. Una complexa comunitat en la que diferents microbis ataquen i degraden alguns dels components de l’herba que mengen. Els productes de desfeta d’alguns microbis serveixen com aliment per uns altres, que alhora generen residus que altres bacteris aprofiten. Al final, el que era una branca d’herba feta de cel·lulosa i altres polímers complexos acaba per degradar-se quasi completament deixant com a productes finals un grapat d’àcids grassos volàtils que l’animal pot captar directament a través dels vasos sanguinis i que esdevenen la seva principal font de nutrients.

Nosaltres obtenim energia gràcies a la glucosa sobretot. Després la transformarem en mil altres tipus de molècules, però la glucosa és el punt de partida. Doncs per als remugants la clau són molècules com l’àcid propiònic, l’àcid acètic o l’àcid butíric. I tots són el producte final generat per la gran massa de bacteris que tenen dins el seu estómac o, estrictament, al seu rumen.

Però aquests no són els únics. Els bacteris també fabriquen vitamines i molècules més complexes que resulten molt útils per l’animal… i algunes molècules que ja no fan cap servei. Entre elles el metà.

El metà és un gas, de manera que s’acumula dins l’estómac del remugant i va sortint pel camí més curt. És a dir per la boca. No penseu que és un producte exclusiu dels remugants. Nosaltres (de fet, la nostra flora intestinal) també generem metà. I també l’alliberem en forma gasosa per l’extrem del tub digestiu. Però nosaltres tenim la flora situada a la part de l’intestí gros i la sortida més propera està situada al final del tub digestiu. Les vaques treuen el metà amb els rots i som nosaltres els que ho fem amb els pets.

Això vol dir que també contribuïm a l’escalfament global a base de pets? Doncs no, perquè a diferència dels remugants, la nostra alimentació depèn molt poquet de la flora intestinal. Els nostres pets tenen només un 10% de metà, però sobretot és un problema de quantitat. Una vaca genera cada dia entre 100 i 200 litres de metà. I hi ha moltes vaques al planeta!

De totes maneres, això també depèn de la dieta de la vaca. Del tipus de vegetals amb que s’alimenti. De manera que potser es podrà reduir aquest component de l’efecte hivernacle simplement triant correctament el tipus de pinso. Potser en un futur, a més de carn de ”vedella ecològica” també l’anunciaran com “sense impacte en l’escalfament global”.

El puto amo i l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic

dimecres, 27/04/2011

stress.jpg Prometo que jo no soc gaire futbolero. El futbol mai ha estat el meu esport preferit, encara que aquests anys m’ho passi de conya amb el Barça. Però és que, tal com diu en Pep, aquest Mourinho és el puto amo. En el meu cas, perquè no para de donar-me temes interessants per analitzar des d’un punt de vista científic. Aquests dies (de fet, gairebé sempre) ha estat dient ximpleries, plorant per tot, faltant al respecte i insultant la intel·ligència del personal. Però el paio no és ruc, de manera que és evident que ho fa amb la intenció manifesta de fer saltar al personal. Ara en Pep ha saltat (i ja era hora), però segurament és exactament el que pretenia en Mourinho.

De fet és la mateixa estratègia que fan els lluitadors abans del combat. Esmentar la mare de l’adversari, recordar-li que et vas tirar la seva germana o explicar les misèries de la seva família, tribu, raça, societat o colla d’amics. En realitat és igual el que diguis sempre que sigui prou ofensiu. Només es tracta de fer-lo emprenyar. Irritar-lo fins que salti i perdi el control. O, dit en termes més tècnics, d’induir prou estrès com per activar-li l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic.

Si ho aconsegueixes, tens més números per guanyar la batalla.

Tot i que es pot generar per molts estímuls (entre ells els insults agressius), l’estrès només és la resposta normal, fisiològica, enfront d’un perill. Els nostres avantpassats, al davant d’una amenaça havien de respondre molt de pressa i sense floritures. Si venia un enemic, una fera o un perill, havies de triar entre fugir o lluitar. En els dos casos la resposta de l’organisme és la mateixa. Posar en marxa un grapat d’hormones que es fabriquen a l’hipotàlem, a la hipòfisi i a les glàndules suprarenals. D’entrada s’activa l’hipotàlem, que està al cervell i que fabrica coses com la vasopresina i, sobretot, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta actua sobre la hipòfisi, situada també al cervell i que, entre altres coses, fabricarà una hormona anomenada adrenocorticotropina (ACTH). L’ACTH va per la sang fins a les glàndules suprarenals que comencen a fer cortisol, que indueix altres coses com l’adrenalina i la noradrenalina. Aquest còctel d’hormones (n’hi ha més eh!) són les encarregades d’aturar quasi totes les funcions que no siguin imprescindibles i de destinar tants recursos com sigui possible a generar energia muscular.

Es tracta d’augmentar el ritme cardíac i la respiració de manera que circuli més sang i amb més oxigen. També es mobilitzen les reserves de glucosa per alimentar les cèl·lules. El flux sanguini es modifica de manera que majoritàriament va cap als músculs. La digestió s’atura, les pupil·les és dilaten, i l’activitat cerebral es focalitza en activitats implicades en la lluita.

Això vol dir que també quedarà compromesa la capacitat de incorporar coses a la memòria o de recuperar coses de la memòria. Moltes persones que han tingut un accident (una situació de moltíssim estrès) no recorden exactament com va passar ja que el mateix estrès va bloquejar la funció de la memòria. Per això també l’estrès fa que en ocasions que has de parlar en públic o en reunions molt importants et “quedis en blanc”. Però és que si un lleó et vol menjar, no és el moment per anar recordant coses complicades. La resposta ha de ser ràpida, senzilla i instintiva.

El cas és que si tu mantens la calma mentre l’enemic està actuant de manera ràpida, senzilla i instintiva, vol dir que et resultarà molt fàcil de predir el que farà. Les estratègies elaborades funcionen molt bé per derrotar accions simples i viscerals. Per això els combatents s’insulten de la manera més irritant possible. El que fan simplement és intentar generar prou estrès de manera que l’adversari faci servir estratègies poc eficients, que prengui decisions errònies i que s’oblidi de les estratègies més elaborades que coneix.

Evidentment, això és el que en Mourinho intenta. Els que ens ho mirem des de la barrera podem deixar anar els nostres nivells de cortisol, adrenalina i testosterona sense problemes, però espero que en Pep mantingui el seu eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic sota control. Si l’adversari vol provocar-te una resposta visceral, el millor és fer exactament el contrari. De totes maneres, en Pep és un paio llegit i segur que recordarà les primeres línies d’un poema d’en Rudyard Kipling que, entre moltes altres coses, no deixa de ser una recepta contra l’estrès excessiu:

 

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd i a més te’n culpen;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l’espera,

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t’odiïn,

I no per això semblar massa bo, o massa savi;