Que diem quan diem Ara?

dissabte, 27/11/2010

Això del temps és una cosa ben curiosa. L’experimentem cada vegada que hi pensem, el mesurem amb més precisió que cap altre cosa, en parlem sovint, però ens costa definir-lo. I curiosament, una de les coses més difícils de definir és el moment present. Ara. Per fer-ho, diem que és el punt que hi ha entre el passat i el futur. Però això és una mica de trampa. Estem dient allò que no és el present. No és el passat, ni el futur, cosa que ja sabíem.

La cosa en realitat és més estranya del que sembla des que a principis del segle passat, els físics van començar a explorar els límits de l’espai i el temps. L’any 1901, en Max Planck, un físic alemany, estava fent experiments que li permetien mesurar l’energia amb que es movien àtoms i electrons i es va adonar d’un fet molt curiós. Els valors que mesurava no eren qualsevols. Enlloc de pujar i baixar suaument ho feien a salts. Semblava que l’energia podia tenir un valor o un altre, però no els entremigs.

Era com si a escala molt petita l’energia es trobés en “paquets”. Podies tenir-ne un, o dos, però en cap cas un i mig. Un fet que tampoc resulta tant estrany. El mateix passa amb la matèria, que ens sembla continua, però que sabem que està feta per àtoms individuals. El cas és que Planck va poder calcular el valor de les unitats bàsiques d’energia i allò va ser un dels punts de partida per la física quàntica. A partir d’aquella xifra, extremadament petita, va trobar una de les constants de l’Univers. Un dels valors que expliquen perquè l’Univers és com és. Una constant que coneixem amb el nom de “Constant de Planck”.

I que hi té a veure tot això amb el moment present? Amb ara?. Doncs que a partir de la constant de Planck es va poder proposar que no només l’energia i la matèria estan fets per unitats discretes. El mateix espai també te una estructura feta per petits fragments que ja no es poden dividir. No parlo de la matèria que ocupa l’espai sinó de l’espai mateix. Hi ha una distància inimaginablement petita que no pot fragmentar-se més. És la que anomenem, com era previsible, “distància de Planck”. Si la voleu expressar en metres heu d’escriure un zero, una coma i trenta cinc zeros seguits abans de posar un 1.

Que el mateix espai estigui fragmentat ja es estrany, però el cas és que amb el temps passa el mateix. Hi ha una unitat mínima de temps que, com no!, s’anomena “temps de Planck” i és el que podríem anomenar amb més propietat “un instant”. De manera que el pas del temps seria el pas d’una infinitud de “moments de Planck”.

La manera d’entendre  aquest temps de Planck és simple: com que res pot anar més de pressa que la llum, el temps de Planck és el temps que triga un fotó de llum a recórrer una distància de Planck. Per aquest temps mínim, si el volem expressar en segons, ens caldran 44 zeros després de la coma.

Difícil d’imaginar? Doncs en realitat no és que sigui difícil sinó que és impossible. El nostre cervell ha evolucionat per manegar coses de dimensions a escala humana. Aquests límits per on ens porta la física quàntica els podem calcular, però no imaginar.

Per tant, podem dir amb propietat que quan parlem d’“Ara” ens estem referint a una peça fonamental de l’Univers,  ja que és justament el temps de Planck on ens trobem. Una afirmació que no ens soluciona res a la vida real, però que en ocasions permet fer callar algú que filosofa massa sobre el present i el futur.

És clar. “Ara” també és un nou diari, però qui ho diu que amb la ciència no es poden fer jocs de paraules?