Gominoles

dimecres, 7/03/2012

373386_gumdrops_2.jpg Si una cosa bona tenen les temptacions és el plaer que experimentes quan hi caus. També hi ha, per cert, l’empipador sentiment de culpa, però l’atractiu de fer una cosa mal feta és difícil de superar. I hi ha una situació (bé, n’hi ha més, però ara no venen al cas) en la que em resulta extremadament difícil resistir-me a una temptació. Quan agafo el cotxe per fer un viatge llarg, no puc evitar el comprar-me una capsa de gominoles per anar menjant mentre condueixo.

Ja se que nutritivament són un desastre. Que empassaré més colorants, edulcorants, acidificants, antioxidants, espessants i aromatitzants derivats del petroli que en moltes setmanes de fer una dieta mediocre. Però que voleu? La textura particularment gomosa, el sabor lleugerament àcid, aquella capa de sucre per sobre, tot afegit als records del plaer que em donaven quan era petit, no tenen preu.

En realitat és ben curiós com es fan les gominoles. La seva textura característica la causa la gelatina amb que es fa la pasta base. I aquí ja comencem amb les coses que semblen desagradables. La gelatina no deixa de ser una proteïna, per tant, cap problema. Estrictament es deriva del col·lagen, que és la proteïna animal més abundant, la que forma part dels músculs i que actua com a ciment per unir les cèl·lules entre elles. El col·lagen està fet per unes fibres constituïdes per tres cadenes d’aminoàcids entortolligats.

El que es fa és hidrolitzar-lo parcialment i deixar que es torni a formar enllaços. Aleshores perd l’estructura ordenada i queda més flonjo, més tou, més estiradís. Això, junt amb una certa quantitat d’aigua és el que forma el gel característic de la gelatina. El detall desagradable és que per fer-ho no es fa servir proteïna de bona qualitat sinó amb restes de cuiro, pell, ossos i altres restes de bestiar que no s’aprofitaria per res més. No passa res. Després de tot, només és una proteïna. I en pes no arriba al 10 % del producte final.

A la pasta base s’hi afegeixen sucres, que son la part més important. Tres quartes parts de la gominola estan fetes de glucosa, fructosa o sacarosa. I el toc final es fa amb els additius. Podem trobar-ne de tota mena i si ens limitem a alguns dels colorants hi trobem la tartrazina (E-102), el groc de quinoleïna (E-104), el groc taronja (E-110), el roig de l’azorubina (E-122), el roig cotxinilla (E-124) o el blau patent (E-131). Però també hi ha acidificants, antioxidants, conservants i tot el que vulgueu.

De totes maneres, probablement el pitjor és la gran quantitat de sucre que contenen. Primer per les dents. És tot un festí pels bacteris de les dents, que podran fer-se un tip d’anar transformant sucre en àcid làctic (per desgràcia per l’esmalt dental). Però també pot ser un problema per l’equilibri metabòlic de l’organisme, que rebrà un bombardeig sobtat de sucres.

No passaria res si només en mengéssim una, però com es pot resistir la temptació si en tens tot un paquet obert allà a l’abast de la ma? Inevitablement n’acabes endrapant un grapat. I no cal dir-ho si ets un nen al que (tal com ha de ser) les característiques nutricionals són la cosa que menys li amoïna del món.

En tot cas, al menys tinc clar que cal no abusar-ne gens. En canvi, reconec que he al·lucinat veient que hi ha qui les fa servir per donar vitamines i omega tres als nens! Potser hi ha situacions en les que tingui una explicació, però reconec que no entenc el raonament que fa que sigui preferible una gominola suplementada amb vitamines abans d’una alimentació sana. Potser algun pare creu que amb una cosa així vetlla per la salut dels nens. Si realment algú pensa així, realment és que té un concepte de salut molt i molt deficient.

Les gominoles, amb molta moderació, són com els petits pecats venials. No estan bé, però són tan bones…

Un repte: Què és una flama?

dimarts , 6/03/2012

alan alda.jpg Hi ha gent que , sense saber-ne el motiu, et cau be. Fins i tot en gent que no coneixes personalment, com els actors, els presentadors, o els polítics. Pot ser per l’aspecte, per les informacions que en tens, perquè la primera vegada que el vas veure estaves de bon humor o pel que sigui. Després, amb el temps, la primera impressió pot anar variant i es va modulant. Però alguns segueixen mantenint l’aura inicial.

A mi em passa això amb l’Alan Alda. Trobo que el paio desprèn simpatia i sempre estic ben predisposat amb les seves pel·lícules. Això ja ve de fa molts anys, quan feia la sèrie M.A.S.H. però després en altres actuacions he seguit sempre somrient només veure’l. A sobre, un bon dia vaig veure que presentava un programa de ciència, de manera que la meva opinió sobre ell va millorar una mica més. I per acabar de reblar el clau, ahir vaig veure que havia escrit un editorial a la revista Science i no vaig poder deixar de llegir-lo.

Explica que quan tenia onze anys es va obsessionar amb la flama d’una espelma. Si ho penses una mica, una flama pot ser ben misteriosa. No és sòlida, ni líquida i tampoc és exactament un gas. Per un nen d’onze anys amb curiositat pot ser la porta de descoberta de moltes coses. I, per descomptat de la ciència. Però es veu que quan va demanar a la seva professora “què és una flama?”, la resposta va ser “és una oxidació”.

Naturalment allò va ser molt decebedor. Pel que diu, simplement havien canviat el nom del misteri, però seguia sent un misteri. I així es va quedar la cosa. Una excel·lent oportunitat de despertar l’interès per la ciència en un nen que es va desaprofitar.

Anys després va adonar-se de com de difícil pot ser explicar la ciència de manera entenedora. Un fet del que els científics en son majoritàriament responsables i que contribueix a que el nivell de coneixements científics de la població general sigui prou lamentable. Això és particularment inquietant en un temps en que la nostra vida depèn cada vegada més del desenvolupament científic i tecnològic.

El cas és que, amb una actitud molt americana no es va limitar a lamentar-se sinó que va participar en la fundació del “Center for Communicating Science”. I ara ha proposat una mena de joc, de concurs o digueu-li com vulgueu, que trobo genial. Es tracta de provocar als científics a mirar d’explicar-se millor quan parlen de ciència amb els no-científics. Han plantejat un repte; el repte de la flama. I es poden enviar les respostes a la seva web.

Però no puc resistir-me, i em permeto copiar-los el joc. Suposo que no s’emprenyaran. A més, que ho poseu aquí no exclou que participeu allà. És un repte especialment enfocat als científics que passin per aquí, però en el que hi pot jugar tothom. De manera que no us talleu. Tots hi esteu convidats.

Simplement es tracta de dir com li explicaries a un nen d’onze anys “què és una flama”.

Naturalment frases perfectament correctes com la que he trobat a la Viquipèdia: “La flama és provocada per l’emissió d’energia dels àtoms d’algunes partícules que es troben en els gasos de la combustió, en ser excitats per la intensa calor generada en aquest tipus de reaccions” no li servirien a un nen d’onze anys. Però tampoc val una explicació simplona. Quan hi penses t’adones que no ho tenia fàcil la mestra de l’Alan Alda. Simplificar tot mantenint el rigor científic tampoc és senzill. Però és un exercici interessant intentar-ho.

Realment, aquest paio em cau be.

(I un segon joc privat que només entendran els companys del meu Institut: No us recorda ningú l’Alan Alda?)

Les vaques i el camp magnètic

dilluns, 5/03/2012

vaques1.jpg Els nous temps porten noves maneres de viure la vida, de comunicar-nos i de resoldre problemes. També ofereixen noves oportunitats que fa uns anys ni ens haurien passat pel cap. Això aplica als negocis, a les relacions, a l’ensenyament i també, és clar, a la ciència. Un exemple curiós el veiem en un estudi que va fer una investigadora fent servir com a material, les imatges de Google Earth.

L’estudi analitza el comportament dels animals. Des de sempre s’ha vist que el bestiar té una marcada tendència a situar-se encarats en la mateixa direcció. Les explicacions dels pagesos i d’altres observadors era que es tractava d’una estratègia per plantar cara a situacions com la pluja o el vent. En general s’orienten de manera que es posen d’esquena al vent i així les pèrdues de calor es redueixen. En canvi, si fa fred, es posen de costat al sol per tal d’augmentar la superfície de captació de calor.

Tot això està molt bé. Però hi ha moltes vegades que podem veure totes les vaques de la pastura també orientades en la mateixa posició i no fa vent ni fred ni cap cosa especial que justifiqui una resposta a l’ambient. En realitat com que  tampoc ens treu la son la manera com s’estan les vaques, doncs ningú li havia donat gaire importància.

Però la Dra. Sabine Begall, del departament de zoologia de la Universitat de Duisburg-Essen, a Alemanya si que va plantejar-se la pregunta. I es va adonar que Google Earth era una eina molt útil per analitzar el comportament del bestiar. De manera que es van passar uns quants mesos analitzant imatges de pastures i bestiar. Calia que fossin fotografies prou detallades i que corresponguessin a zones de terreny pla. Quan ho aconseguien contaven les vaques o els cérvols que trobaven i apuntaven cap a on s’encaraven. En ocasions també van fer servir les marques que deixaven a l’indret on havien dormit.

I el curiós resultat que van obtenir és que, en general tenen tendència alinear-se seguint el camp magnètic de la Terra en una orientació nord-sud. Un resultat molt sorprenent ja que fins on sabíem, les vaques no disposen com altres organismes de magnetoreceptors. O al menys això és el que pensàvem, però sembla que caldrà revisar aquesta opinió.

Hi ha dues dades que suggereix que s’orienten amb el camp magnètic de la Terra. La primera és que la orientació no és exactament nord-sud geogràfica sinó que apunten millor al pol magnètic. I la segona és que aquesta orientació desapareix si el bestiar està situat a les rodalies de línies d’alta tensió, que sabem que emmascaren el senyal del camp magnètic del planeta.

Aquesta mena de treballs que plantegen més preguntes que no pas responen són els que resulten més interessants. Sobretot perquè no tenim ni idea de quina funció té en aquests animals ni tampoc de quina manera s’ho fan per detectar-ho.

El tema de la funció permet especular molt, però podria ser que no en tingués cap i fos un vestigi d’altres temps o un efecte secundari d’alguna altra adaptació que si que té funció. De moment simplement ho ignorem. I pel que fa al sistema de detecció, doncs no estem gaire millor. Ara com ara només hem identificat un sistema de detecció basat en la presencia de partícules de magnetita en alguns tipus de bacteris. Però en animals només tenim un grapat d’hipòtesis que encara estan per confirmar.

Imagino que serà només qüestió de temps. Sovint, el més difícil és adonar-se de l’existència d’un fenomen, però quan saps que hi és, només és qüestió de temps esbrinar el mecanismes que s’hi amaga. Serà interessant veure que descobrim en el camp de la orientació dels animals en els propers temps.

Hiperió; una esponja cósmica

divendres, 2/03/2012

hiperio.jpg Quan parlem de planetes i llunes acostumem a imaginar cossos sòlids, de roca, si són petits, i boles de gas si es tracta de planetes gegants. I si son prou grans imaginem que seran aproximadament esfèrics. Però a l’Univers hi ha objectes per triar i remenar i pots trobar de tots tipus. Un de ben curiós està donant voltes a Saturn. Una de les seves moltes llunes coneguda amb el nom d’Hiperió té un aspecte ben curiós.

Enlloc d’una esfera sembla més aviat una esponja. Ni és gaire esfèrica, ni té una superfície gaire llisa. I si mirem atentament veiem que un dels seus costats mostra un crater immens. A sobre, quan han fet mesures de densitat han vist que el 40 % d’Hiperio és espai buit. De nou, com si fos una esponja. I no està fet de roca sinó, majoritàriament, de gel d’aigua.

Que no tingui forma esfèrica no seria una sorpresa si es tractés d’una lluna molt petita. Les dues llunes de Mart ja recorden més aviat una patata que no pas una esfera, però Fobos i Deimos fan menys de trenta quilòmetres de llarg. En canvi Hiperió és força més grandet. En fa tres-cents seixanta de quilòmetres.

I una altra característica única d’Hiperió és que mentre que tots els planetes i satèl·lits del sistema solar tenen una rotació ben determinada, ell va donant voltes caòticament. Això vol dir que no hi ha manera de saber cap a on estarà orientat en un moment donat. Per descomptat, viure a Hiperió seria tot un maldecap. Mai sabries quan serà de dia o de nit. No hi hauria manera d’establir ritmes circadiaris, perquè cada dia tindria una durada diferent i aleatòria.

Tot plegat és molt curiós ja que en els satèl·lits, la gravetat, les forces de marea, fan que a la llarga el gir al voltant del planeta i la rotació al voltant del propi eix quedin igualats, de manera que sempre mostrin la mateixa cara en direcció al planeta. Doncs això passa amb tots els satèl·lits del sistema solar excepte amb un: Hiperió.

Hiperió té tota la pinta de ser les restes d’un objecte més gran que en un moment donat es deuria fragmentar. Probablement va topar amb algun altre objecte, tots dos van sortir a trossets i de moment encara està donant voltes com un boig.

Tot això ja es va descobrir quan la sonda Voyager va passar per allà l’any 1981. Però ara que tenim la sonda Cassini donant voltes a Saturn s’han pogut obtenir imatges molt més detallades i determinacions molt més precises.

En tot cas, no deixa de ser un representant ben curiós del zoològic planetari.

La SIDA i els porus dels condons

dijous, 1/03/2012

condom.jpg Durant els primers anys de l’epidèmia de la SIDA l’expansió va ser imparable, però quan es va aconseguir identificar l’agent causant (el virus anomenat VIH) així com les vies de transmissió, les coses van començar a millorar. Les transfusions van deixar de ser una via de contagi ja que la sang s’analitzava per detectar si hi havia rastres del VIH. I les relacions sexuals també van esdevenir segures simplement fent servir el preservatiu.

Però això de promoure l’ús dels condons hi ha qui no ho veu clar i aviat van començar a esgrimir un argument sorprenent contra l’ús del preservatiu per prevenir el contagi. Hi ha qui diu que no és segur entre altres coses perquè el làtex té uns porus a través dels quals el virus pot passar. Si la mida del porus és més gran que la de la partícula del virus, el condó deixaria de ser tant segur. Un argument que podeu trobar per Internet moltes vegades i que en algunes ocasions fan servir persones des d’altaveus notables.

La veritat és que això dels porus no ho acabava de veure clar. Primer perquè el virus no està lliure per tot arreu sinó que s’amaga dins dels limfòcits, i els limfòcits (molt més grans que els virus) no passen a través dels condons. Però fins i tot en el cas del virus. Un condó és una muralla formidable si tens les dimensions d’un virus que, recordem-ho, no té cames, ni cua, ni sistemes per desplaçar-se. I pel que fa als porus… en realitat no tinc gens clar d’on s’ho han tret això de la mida dels porus.

Anava a buscar informació, però de seguida ho he deixat estar. Els fabricants de condons probablement juraran que de cap manera. I els integristes anti-condons ho donaran per fet sense necessitat de discutir-ho.

Però hi havia una tercera via. Després de tot, treballo en un laboratori i de vegades tens el dia imaginatiu. Així que he comprat una capsa de condons nous i he fet un petit simulacre de experiment. Les condicions no eren òptimes ni molt menys, de manera que ja aviso que no es pot considerar en cap cas una demostració científica (només hem fet un replicat, no hem controlat les concentracions, no hem fet dilucions, ni cinètiques ni estadístiques…) però al menys hem rigut una mica al laboratori, que amb la crisi que hi ha, de vegades és saludable.

El que hem fet és determinar si substàncies de diferents mides podien sortir d’un condó. Per això no hem fet servir el virus sinó que  hem agafat quatre productes que, a més de ser de mides diferents, tenen colors diferents.

El més petit era el roig fenol. Un colorant que es fa servir per mesurar el pH. És una molècula d’un pes molecular de 354 (vol dir que pesa 354 vegades més que un àtom d’hidrogen). L’altre era el Blau tripà. Aquesta la fem servir per tenyir diferents cèl·lules i pesa 873. L’altre era el blau dextrà. Una gran macromolècula que pesa 2 milions. La fem servir per exemple per veure si un vas sanguini es torna permeable o es manté impermeable a les grans molècules. I finalment hem fet servir tinta xinesa, que és feta de partícules microscòpiques de carbó i que tenen una mida ja semblant a la dels bacteris. I per descomptat, també hem fet un “blanc”, posant simplement aigua dins l’últim condó.

L’interessant és que tots eren de mides més petits que la del virus VIH, excepte la tinta xinesa. En realitat eren molt més petites. Si un virus pogués passar per un porus, aquests colorants ho tindrien molt més fàcil.

Aleshores hem posat 4 mil·lilitres de cada producte convenientment diluït en aigua dins d’un condó. L’hem lligat i l’hem deixat ficat dins un got amb aigua destil·lada. Bàsicament fèiem una diàlisi. La idea és que si la substància pot travessar la membrana del condó, l’aigua del vas agafarà una mica de color.

poruscondons2.jpg

Com que no tenim pressa, els hem deixat durant tota la nit dins el vas, i a sobre amb agitació per facilitar el moviment de les molècules. Anar fent durant 18 hores seguides no és molt ajustat a la realitat, però era millor pecar per excés i donar la possibilitat a les molècules de creuar cap enfora.

poruscondons3.jpg

L’endemà hem agafat mostres del líquid de dins el condó i el de fora i ho hem passat per un espectrofotòmetre, que és un aparell que permet mesurar la intensitat del color (una intensitat que és proporcional al nombre de molècules que hi ha).

poruscondons4.jpg

I el resultat ha sigut….. Res. El nivell de detecció de colorants fora del condó ha donat valor de zero en tots els cassos. Si voleu les dades exactes del valor de absorció de l’interior i de l’exterior del condó, han sigut (de més gran a més petit i indicant la longitud d’ona que hem fet servir per la detecció):

Tinta xinesa   (340 nm)    Dins 4.542;  fora -0.004

Blau dextrà  (620 nm)     Dins 4.220;  fora -0.007

Blau tripà      (340 nm)     Dins 4.795;  fora -0.004

Roig fenol     (450 nm)      Dins 1.309;  fora 0,000

El valor negatiu surt perquè li restàvem el valor que hem obtingut amb l’aigua (ja que el lubricant pot donar una mica de senyal). A la pràctica és un zero.

És a dir, i fent-ho curt: Del condó no hi surt res. Ni porus, ni romanços!

De manera que si hi ha qui creu que no cal fer servir condons per lluitar contra la SIDA, em sap greu però s’haurà d’inventar una altra excusa. Poden fallar si es fan servir malament, però en això dels porus em creuré als fabricants, que segur que ho han mesurat molt millor que nosaltres. Perquè insisteixo: tal com ho hem fet no té valor científic.

I una mica més seriosament: Em sembla indignant que algú faci servir aquest argument per posar traves a una de les millors maneres que tenim per combatre una epidèmia tan terrible.

La Creu d’Einstein

dimecres, 29/02/2012

creu d'einstein.jpg Una de les prediccions més curioses de la teoria de la relativitat és que la matèria pot deformar l’espai. Ens sembla estrany, ja que sempre considerem que la matèria està dins l’espai, però sense afectar-lo. Però el cas és que la relativitat és correcta en aquest aspecte i quan s’han pres mesures s’ha pogut mesurar aquest efecte. Per imaginar-ho s’acostuma a posar l’exemple d’una pilota situada sobre una xarxa. La xarxa representa l’espai i la pilota seria una gran quantitat de matèria que deforma lleugerament l’estructura de la xarxa.

Això té algunes conseqüències curioses. Per exemple, si podéssim mirar les estrelles que treuen el nas just al darrera del Sol les veuríem en posicions lleugerament diferents de l’esperat. El motiu seria que la llum, en passar al costat del Sol, s’ha desviat lleugerament. Això es va comprovar durant un eclipsi de Sol l’any 1919 i en aquell moment va ser una de les millors demostracions de la relativitat.

Però si volem veure aquests efectes, el millor és disposar de quantitats de matèria molt més grans  que no pas una estrella. Aleshores es poden veure arcs de llum i fins i tot anells. Però un dels efectes més espectaculars i més bonics el tenim en el que s’anomena “La Creu d’Einstein”.

La imatge sembla talment la de cinc estrelles formant una creu. Però la realitat és molt més complexa i alhora una bona demostració de com es desvia la llum tal com prediu la relativitat.

La situació és que en determinat indret de l’espai molt llunyà hi ha un quàsar. Una mena de galàxia enormement llunyana i enormement brillant. De fet els quàsars són els objectes més llunyans que hem pogut detectar a l’Univers. Aquest en concret és el QSO 2237+0305 i està a 8000 milions d’anys llum de distància.

I just entre aquest quàsar i nosaltres resulta que hi ha una galàxia, que respon a les sigles ZW 2237+030. Aquesta està molt més a prop. Només ens separen 400 milions d’anys llum.

En teoria, el quàsar no el podríem veure ja que la galàxia ens el taparia. Però la gran massa de la galàxia deforma l’espai i fa que els raigs de llum del quàsar que anaven en una direcció es desviïn del seu camí i agafin una nova trajectòria que els porta en direcció a la Terra, on els podem detectar. Com que la galàxia no té una forma perfectament rodona, aquest efecte passa per alguns dels seus costats i el resultat és la creu d’Einstein.

Mireu la imatge. El puntet de llum del centre és la galàxia. I els quatre punts de llum dels costats són tots diferents imatges del mateix quàsar que hi ha al darrera. Veiem per quadruplicat un quàsar que, si no fos per aquest efecte relativista, ens quedaria ocult per la galàxia. En teníem alguna imatge més o menys acurada, però ara el Hubble acaba d’obtenir aquesta que té força més qualitat. Suposo que permetrà estudiar detalls del quàsar i de la relativitat. També ens permet quedar-nos una mica bocabadats amb els secrets de l’Univers i la manera que tenim per anar-los descobrint.

Però sobretot és d’aquelles imatges boniques que, quan entens com s’ha generat resulten encara molt més fantàstiques.

Els colors del terra

dimarts , 28/02/2012

Roussillon-CheminOcres.jpg Si un dia aneu per la Provença (molt recomanable) trobareu molts poblets encantadors per anar aturant-te a passejar, prendre alguna cosa i fer grapats de fotos. Però tot amb molta calma i sense presses. Doncs si us agrada la geologia, no dubteu a acostar-vos al poblet de Roussillon. En realitat, si no us diu res la geologia, també val la pena.

Entre els molts encants de la vila, Roussillon és conegut per ser un gran productor d’ocre. Aquest pigment, amb el que es fabriquen les diferents tonalitats de pintures ocres no deixa de ser un producte mineral. Concretament l’ocre daurat és sílice i argila amb un contingut d’òxid de ferro hidratat (Fe2O3 · H2O) que és el que li dona el color característic a mig camí entre el groc i el cafè. I si l’òxid de ferro es deshidrata obtenim l’ocre vermell, que també dóna molt de joc. Per fer-ho, calia posar al foc l’ocre daurat fins deshidratar-lo.

A Roussillon hi ha afloraments d’ocre que van permetre una extracció i comercialització important. Ara els pigments ja es poden obtenir d’altes maneres, però durant molt temps l’origen sempre era de fonts naturals. En realitat, ja des de la prehistòria s’ha fet servir l’ocre. N’hi ha prou de recordar els bisons que decoren les coves d’Altamira per veure que l’ocre és dels pigments més antics que els humans hem fet servir.

Però més enllà de la seva utilitat, l’ocre de Rousillon dona un aire característic als voltants del poble. Les formes geològiques tenen uns colors absolutament fascinants que conviden a la contemplació. Normalment m’agrada contemplar els colors dels éssers vius, mentre que les pedres em semblen menys interessants en aquest sentit. Però hi ha determinats indrets al món en que el joc cromàtic de la geologia rivalitza sense problemes amb el de la biologia.

Això també ho podem veure en un indret molt llunyà. A l’extrem nord-oest de l’Argentina, hi ha una carretera que enfila la “Quebrada de Humahuaca” camí de Bolívia. És un indret amb (relativament) pocs turistes i ofereix uns paisatges geològics, biològics i  humans, que són tot un descobriment. La vegada que hi vaig anar vaig aturar-me a un poble anomenat Purmamarca, on la gran curiositat és una banda de la muntanya que anomenen el “Cerro de los siete colores”.

No se si són exactament set els colors. Però l’espectacle val la pena. Els diferents estrats que formen la muntanya s’han combinat de manera que es veuen bandes de vermells, marrons, blancs i grocs d’allò més espectacular.

De totes maneres, el que he trobat més impressionant és a la Xina, a la “Danxia de Zhangye”. Una Danxia he vist que és el nom que li donen a aquest tipus de formacions a les muntanyes. N’hi ha a molts altres indrets, però la de Zhangye no té rival en color. Tots els pigments minerals possibles s’han agrupat en diferents capes formant un paisatge completament inesperat.

En realitat allà voldria anar-hi en persona per esbrinar quin color tenen realment les muntanyes ja que les moltes de les fotografies que he vist tenen un aire que recorda molt al “saturar color” del Photoshop,mentre que altres imatges es veuen més normals. Una llàstima perquè sospito que és una petita trampa que no cal fer. Potser realment la Danxia de Zhangye presenta aquesta al·lucinant exposició cromàtica. En tot cas, sospito que a les imatges que corren per Internet hi ha una mica de trampa. N’hi ha prou de comparar diferents imatges del mateix indret: Aquí i aquí (tramposets).

En tot cas, si un dia tinc la sort d’anar per la Xina ja miraré d’acostar-m’hi (que? Puc somniar, no?). La geologia pot oferir uns espectacles d’una bellesa inimitable i val la pena gaudir-ne sempre que es pugui.

I ara l’aigua de mar.

dilluns, 27/02/2012

tropical_ocean_wave.jpg He topat amb una notícia molt divertida sobre les propietats saludables de l’aigua de mar. D’entrada he pensat que parlaria sobre els efectes dels banys de mar per patologies de la pell, de la utilitat d’estar a prop del mar per poder captar iode o de les aplicacions de l’aigua de mar per netejar picades de medusa, o rentar-se els ulls quan els tens inflats. Hi ha molts remeis casolans que feien servir aigua de mar per aprofitar que ja contenia una certa quantitat de sals.

Però, no. El que proposava la notícia es la utilitat de beure l’aigua del mar. Una cosa que d’entrada no vindria gens de gust. Si pots beure l’aigua fresca de les fonts, amb una quantitat ben moderada de sals minerals, per quin motiu hauries de triar l’aigua de mar? De vegades, nadant en fas una glopada i no es gaire agradable.

En tot cas, m’he mirat una mica més atentament la informació que donaven i he buscat una mica de d’informació. Que voleu? Em fan gràcia aquestes barreges de informacions amb dades científiques esbiaixades, interpretacions estranyes de fets senzills i exageracions sense límits. A més, és clar, d’acusacions a la comunitat científica per no fer cas d’aquest gran descobriment. Això tampoc no falta mai.

Una de les primeres frases ja fa riure: “El agua de mar és el mejor plasma sanguineo que se puede conseguir: porque nuestra sangre es agua de mar con leucocitos, eritrocitos, plaquetas, etc. El agua de mar directamente inyectada en la vena se convierte en sangre antes y con mayor fuerza que cualquier otro plasma”.

Genial, no? No se perquè tenim tants problemes amb els bancs de sang i les campanyes per aconseguir donacions. Si amb posar aigua de mar n’hi hauria prou! Tampoc no se d’on sortiran l’albúmina, les immunoglobulines o els lípids que hi ha al plasma i que també ens fan falta, però això deu ser un detall menor.

De totes maneres m’agradaria saber exactament de l’aigua de quin mar parlen. No es per res, però la composició de l’aigua de mar es diferent a l’Oceà Atlàntic, que a la Mediterrània. I no cal dir-ho al Mar Mort. Tots els mars tenen pràcticament les mateixes proporcions de sals, es a dir que de tots els ions que conté, un 55 % són clorur, un 31 % és sodi, un 8 % és sulfat, etc. Però encara que les proporcions es mantinguin entre ells, la quantitat total pot variar moltíssim entre un mar i un altre! Per això hi ha mars molt salats i altres de molt menys salats. Sospito que injectar-se aigua de segons quin mar et pot matar amb una certa eficàcia.

Una altra bestiesa monumental és quan llegeixo que “el agua de mar es el mayor disolvente natural que tiene nuestro planeta. Disuelve variedad de sólidos, líquidos y gases. Es antibiótico y bactericida hasta 72 horas después de haberla cogido. Prohíbe la proliferación bacteriana, eliminando las bacterias nocivas, y respetando las bacterias buenas.”

Un aigua intel·ligent que tria els bacteris bons i mata els dolents. Més que aigua sembla màgia! Però segurament la paraula “bactericida” no deu ser gaire apropiada si tenim en compte que l’aigua de mar, precisament estèril no podem dir que sigui. Cada gota d’aigua de mar conté milions de bacteris (un motiu afegit per no injectar-se’n). I pel que fa a que sigui dissolvent… bé. L’aigua ja ho té això de dissoldre les coses. Si per rentar fem servir aigua no és perquè si.

Però segurament el raonament més absurd que llegeixo és que  “el agua de mar es un nutriente, pues entre los elementos esenciales para la constitución de los carbohidratos, las grasas y las proteínas, imprescindibles para la vida de los organismos, se encuentran el hidrógeno, nitrógeno, oxígeno, magnesio, manganeso, sodio, potasio, calcio, hierro, fósforo, flúor, sílice y yodo.”

No se si ho entenc correctament. Com que els aliments es fan amb coses que contenen carboni, nitrogen, oxigen i algun àtom més, podem considerar que qualsevol barreja que tingui aquests elements ja serà un aliment?  Segons aquest raonament (si és que una ximpleria així es pot considerar un raonament) l’aigua de mar també és un Ferrari, ja que els Ferraris es fan amb coses que contenen ferro, alumini, coure, carboni i altres elements que es troben a l’aigua de mar.

Tot plegat és un exemple d’una teoria que al segle XIX podia tenir algun sentit, però que ara ja està més que superada. Certament el plasma de la nostra sang o el contingut de les nostres cèl·lules és semblant a l’aigua de mar. Però això no vol dir que es pugi ingerir ni injectar sense més. L’aigua de mar pot tenir molts beneficis per la salut si l’apliquem en forma de banys, per exemple.

En fi. Deu ser que soc d’aquests científics que, com diuen els del fulletó, no tinc prou humilitat per acceptar el seu “descobriment” i no puc suportar la veritat d’aquest fet tant fàcil de comprovar.

 

Allò que volies saber del semen (i que als de facebook no els feia gràcia)

divendres, 24/02/2012

esperma.jpg Hi ha decisions sobre les bones costums i la moral que no deixen de sorprendre. Es veu que les noves normes de “bona conducta” del Facebook especifiquen el que es pot i no es pot penjar. N’hi ha per tots els gustos, però el que m’ha fet gràcia és que es permeten imatges de tots els fluids corporals excepte el semen. Això s’aplica sempre que no aparegui a la imatge un humà generant el fluid (per evitar el ciberbullying).

L’interessant és la excepció del semen. No serà només perquè sigui desagradable ja que segons aquesta norma podem posar fotos de vomitades, diarrees, fluxos menstruals i qualsevol altre fluid que surti per qualsevol altre indret del cos. Amb tota probabilitat la majoria serien imatges desagradables, i moltes ho seran tant o més que les de semen.

Però malgrat que els de facebook tinguin una especial aversió al semen i que en general sempre es fa servir per fer conyes i bromes, resulta que és un fluid amb uns quants aspectes força interessants. L’estudi de la seva composició i característiques ha anat força paral·lel al dels mètodes de fecundació artificial (per humans o, sobretot, per bestiar) ja que de la seva qualitat en depèn l’èxit en la fecundació.

La imatge que en tenim de la reproducció és la d’uns espermatozoides movent la cua esforçadament per anar guanyant terreny camí de l’òvul que han de fecundar. El que no tenim en compte habitualment és l’ambient que es trobaran els espermatozoides quan es queden dipositats a la vagina. El problema és que la vagina podria ser una font d’entrada per microorganismes patògens de tot tipus; especialment bacteris i fongs. Per tant, hi ha unes condicions força hostils per els organismes unicel·lulars. Especialment un pH força àcid, unes condicions físiques que dificulten el pas per les parets vaginals i un bon tràfic de limfòcits encarregats de matar tot el que tingui pinta de “estrany”.

Per tant cal resoldre un problema complicat ja que  els espermatozoides s’han d’obrir camí en un ambient especialment difícil. Doncs d’això se n’encarrega en bona part el plasma seminal, que és el líquid que queda del semen si retirem els espermatozoides. Per començar s’encarrega de modular el grau d’acidesa del medi ambient. D’això se n’encarreguen, entre altres, unes molècules (poliamines) anomenades espermina i espermidina, que evidentment es van obtenir inicialment d’esperma (n’hi ha dues més anomenades putrescina i cadaverina que probablement es van obtenir d’altres llocs). Són les que fan que el pH es normalitzi i els espermatozoides poden resistir millor ja que envoltats del plasma seminal poden desplaçar-se en un ambient menys àcid. Una altre característica és que el semen modifica la viscositat de les parets vaginals per tal de facilitar el desplaçament dels espermatozoides. Finalment també està carregat dels nutrients que necessitaran els espermatozoides per anar fent camí. El semen té un bon contingut en fructosa, el sucre que permetrà tenir en funcionament la motilitat dels espermatozoides.

I això de la motilitat també té una característica curiosa. El consum energètic que fan els espermatozoides és una barbaritat. De fet, l’únic que fan a la seva curta vida és moure el flagel frenèticament per desplaçar-se endavant i que un dels molts milions generats pugui, en alguna ocasió, arribar fins l’òvul. El cas és que aquest moviment consumeix molta energia i el sistema reproductor dels mascles se les ha empescat per aprofitar-ho molt hàbilment. Si mirem les característiques de l’aparell reproductor masculí veiem que, a més dels testicles on es fan els espermatozoides també hi ha una pròstata i unes quantes glàndules i vesícules seminals que és on es fabrica la major part del plasma seminal. Tantes glàndules diferents sembla una complicació innecessària, però té el seu motiu.

Cada una d’aquestes glàndules genera una part dels components del semen. I el contingut només es barreja al moment d’ejacular. Això fa que la composició del semen sigui lleugerament diferent a l’inici i al final de l’ejaculat. I un dels motius és que una vegada fabricats, els espermatozoides estan quietets, estalviant forces fins que no té lloc l’ejaculació. Només quan es barregin els diferents elements del semen serà quan ells interpretin que cal començar la cursa. Aleshores es trobaran amb prou fructosa per mantenir la maquinària metabòlica a tot rendiment, envoltats d’un fluid que els protegeix de l’acidesa de l’ambient vaginal i amb un grapat d’estratègies metabòliques que els facilitaran una mica les coses.

Recordo un anunci on es deia que tots podíem considerar-nos uns triomfadors ja que inicialment érem (al menys en un 50%) un espermatozoide que va guanyar una cursa impossible contra milions i milions de contrincants. Però cal no oblidar que per fer-ho va comptar amb l’ajuda inestimable del plasma seminal.

Els neutrins superlumínics i un cable mal endollat

dijous, 23/02/2012

pepegoterayotilio.jpg Un cable mal connectat. Aquesta sembla ser l’explicació que s’amagava rere els famosos neutrins que viatjaven més de pressa que la llum. En realitat encara no està confirmada la notícia i només s’esmenten “fonts familiaritzades amb l’experiment”, però tot sembla indicar que el misteri ja està gairebé resolt. No hi ha neutrins superlumínics; la relativitat segueix sent vàlida; no podem viatjar en el temps (almenys, no cap al passat) i Einstein, una vegada més, surt triomfant.

El problema estava en la connexió entre un ordinador i un aparell de GPS. Repassant-ho tot van veure que estava mal endollat. El van prémer millor, van verificar el seu funcionament i van trobar que el temps que trigaven les dades en anar entre l’ordinador i el GPS variava en 60 nanosegons. La gràcia és que 60 nanosegons era el temps que els neutrins havien arribat abans d’hora. Realment és de riure que un problema que ha aturat un experiment a gran escala durant dos anys, que ha desconcertat als físics de tot el món i que ha fet dubtar de la teoria de la relativitat es pogués resoldre simplement… prement una mica un cable (és clar que abans calia trobar el cable).

Un error en l’ajustament dels aparells de GPS ja va ser uns dels primers sospitosos quan es va plantejar el problema. El motiu és fàcil d’entendre. Per mesurar la velocitat dels neutrins cal saber amb molta exactitud la distància que separa l’aparell emissor i l’aparell detector. Com que tots dos estan profundament enterrats sota terra, els sistemes per mesurar-ho resulten, com a mínim, complicats.

I com que tot va tant de pressa, el temps que triguen les dades entre que surten del GPS i arriben a l’ordinador l’han de tenir en compte i restar-lo del temps de viatge mesurat dels neutrins. Si el cable de fibra òptica està mal connectat, el temps que restaràs serà erroni i la velocitat calculada estarà equivocada.

Un error simple en un experiment molt complex.

Ara riurem i farem bromes, però tampoc és tan estrany el que ha passat. Si el cable no funcionés en absolut l’haurien detectat de seguida. En canvi, un petit error de rendiment en un dels milions de cables que deuen tenir ha de ser condemnadament difícil de detectar.

En realitat no és cap sorpresa ja que en el dia a dia de la ciència et passes molt de temps intentant trobar les causes dels errors. De resultats inesperats n’hi ha moltíssims i alguns de molt prometedors. Per desgràcia, la immensa majoria amaguen un error en algun indret.

Per això, quan es va fer la conferència, a molts llocs es va dir que “els físic del CERN havien anunciat el descobriment de neutrins més ràpids que la llum” i de seguida van començar les especulacions amb les implicacions per la física. Però la realitat era que “els físic del CERN havien anunciat el descobriment de neutrins més ràpids que la llum… i demanaven ajuda per buscar la possible font d’error en l’experiment”.

Els detalls tècnics exactes els sabrem quan facin el comunicat oficial, que serà quan verifiquin si realment aquesta era la causa de l’error. I és que fins i tot per establir si allò va ser la causa de l’error caldrà verificar-ho unes quantes vegades. No es tracta de cometre un error en la identificació de les causes d’un error.

Ja ho diuen que els científics som una mica perepunyetes, però és que si llencéssim les campanes al vol cada vegada que algú arriba amb una dada sorprenent, encara estaríem estancats uns quants segles enrere.