La Pepsi i el ratolí dissolt

dimecres, 11/01/2012

mountain_dew_mouse.jpg Ahir va sortir un titular d’aquells que et fan obrir els ulls com plats. “Pepsi reconoce que uno de sus refrescos disuelve ratones”. Realment, imaginar un ratolí mig dissolt dins un vas d’algun refresc és una imatge força repugnant. No se si tot plegat és cert o un dels mites que corren per Internet, però cal dir que el qui s’ha lluït és el que va triar el titular en qüestió. Ja són ganes de buscar el sensacionalisme perquè la veritat és que no hi ha res d’estrany en el que diu. La immensa majoria de begudes refrescants poden dissoldre un ratolí. De fet, si no ho fessin ens estarien estafant.

Tot ha començat als Estats Units quan un senyor anomenat Ronald Ball va comprar una llauna d’un refresc anomenat Mountain Dew. Pel que sembla, li va sentar malament i va vomitar. I després, quan va examinar la llauna es va trobar un ratolí a l’interior. Naturalment va presentar una demanda de 50.000 dòlars a la companyia Pepsi. Realment, l’escena és repugnant i val la pena no recrear-s’hi gaire en els detalls. Però la companyia va presentar la seva defensa basada en l’informe d’un veterinari que feia notar que si el ratolí realment hagués estat gaire temps dins la llauna, s’hauria desfet fins a convertir-se en una substància gelatinosa (apa, més imatges fastigoses). Per tant, el ratolí com a molt, devia ficar-se dins la llauna mentre el senyor estava vomitant.

Com que no tenim imatges (ni ganes) per veure l’estat en que es trobava l’animalet, no podem treure l’aigua clara. Però el que ha fet saltar el titular és l’acceptació feta per l’empresa segons la qual, el refresc que ens podem prendre tranquil•lament pot dissoldre ratolins! Semblaria que ha de ser, com a mínim, tòxic, corrosiu i perillós.

Però no. En realitat és la cosa més normal del món ja que la majoria dels refrescs contenen coses com l’àcid carbònic, àcid cítric, àcid fosfòric o àcid ascòrbic. L’àcid carbònic és per causa del CO2 que porta la beguda (per això són begudes carbonatades), l’àcid cítric és el de les taronges o les llimones, l’àcid ascòrbic és la vitamina C i s’afegeix com antioxidant i altres àcids es posen per donar gust, color o sabor.

Si un ratolí, o un tros de carn, o un tros de qualsevol material orgànic es deixa dins d’un líquid lleugerament àcid durant setmanes, el més normal és esperar que es dissolgui. Que es tracti d’un ratolí ens pot semblar fastigós, però no té res d’especial.

I no ens hem de preocupar perquè siguin productes àcids. El contingut del nostre estómac és bàsicament àcid clorhídric, un àcid més potent i que també dissol el menjar amb molta eficàcia. Naturalment, l’estómac està protegit de l’efecte d’aquest àcid, i dels que ens puguem  beure, gràcies a una capa de mucositat generada per les mateixes cèl•lules de l’estómac. I quan aquest àcid clorhídric segueix el seu camí cap el budell, queda neutralitzat gràcies a que el primer que es troba és amb el suc generat pel pàncrees, que és molt ric en bicarbonat.

També s’ha dit que aquestes begudes poden malmetre l’esmalt de les dents. De nou, és cert, però és exagerat. Realment, en presència d’un àcid, el carbonat càlcic de les dents es pot desfer, però això requereix temps. I les begudes, no les estem glopejant hores i hores per la boca. Simplement ens les empassem. Tots aquests productes si que causen problemes a les dents, però sobretot per la gran quantitat de sucres que porten i que afavoreixen el creixement de la placa bacteriana de les dents. Els bacteris aniran generant els seus àcids de manera constant i ininterrompuda i danyaran l’esmalt fins causar una càries.

Per tant, no cal sorprendre’s perquè els productes de la Pepsi, (i de la Coca Cola, i de totes les begudes carbonatades, fins i tot la gasosa) puguin desfer ratolins. Si voleu podeu fer l’experiment (amb un tros de carn, no amb un ratolí!). Només és qüestió de tenir mooolta paciència i deixar-ho no un dia sinó unes setmanes. I abans d’esverar-se recordar que dins l’estómac hi tenim un suc gàstric molt més potent.

Espermatozoides, espermatozous i altres.

dimarts , 10/01/2012

Gray1150.jpg Disposar de sinònims és genial per evitar que una conversa o un text s’ompli de repeticions de la mateixa paraula. En canvi, en temes científics, els sinònims es fan servir molt poc perquè la tendència és a evitar qualsevol cosa que pugui portar a error. I això s’aconsegueix adjudicant un nom i només un per cada cosa. Per això no es fan servir els noms comuns de les plantes o els animals ja que podria ser confós. A molts llocs en diuen diferent i hi ha noms que s’apliquen a diferents organismes. Passa com amb les salsitxes, les botifarres i els fuets. A cada poble fan servir aquestes paraules per referir-se a coses diferents, i amb molta freqüència convençuts que la seva particular manera és la correcte.

Però a la vida real, les coses no són tan estrictes i si que es troben sinònims per termes científics. Uns sinònims que, en realitat, el que poden fer és confondre però que resulten inevitables en una cosa viva i dinàmica com les llengües. Un que em va marejar durant un temps va ser la paraula espermatozou. Es fa servir molt, però fins on tenia entès, la correcta era espermatozoide (del grec “llavor” i “en forma d’animal”), construïda de manera similar a la paraula anterozoide, que seria la cèl·lula germinal masculina en algunes plantes que no fan pol·len.

El problema és que recordava vagament el que havia estudiat de la formació dels espermatozoides, un procés de maduració d’unes cèl·lules que inicialment són ben normaletes i no les miraríeu dues vegades, fins acabar en els espermatozoides que generen tants somriures quan apareixien a les fotos.

Tot comença, com és previsible, als testicles. En uns indrets anomenats tubs seminífers on hi ha unes cèl·lules que sota la influència d’hormones masculines es converteixen en espermatogonis. Aquests espermatogonis es van dividint i s’acaben transformant en espermatòcits que, entre moltes característiques, la més important és que encara tenen 2 cromosomes de cada, igual que quasi totes les cèl·lules del cos. Això no serveix per engendrar res ja que per fer-ho cal que abans es quedi amb un sol exemplar de cada cromosoma. Així, quan s’uneixin a un òvul tornarem a tenir un parell de cromosomes de cada tipus.

El procés de perdre un dels dos cromosomes de cada parella s’anomena meiosi i l’experimenten els espermatòcits per convertir-se en espermàtides. Aquestes cèl·lules encara tenen forma rodona, però aniran madurant i experimentant una sèrie de modificacions entre les que destaca la formació de la cua, però també la generació d’un acrosoma a la part del davant i agrupant mitocondris a la base de la cua per donar-li l’energia necessària per moure’s. També perdrà bona part del citoplasma ja que la seva única funció és transportar el nucli fins a l’interior d’un òvul. Quan tot això estigui completat ja tindrem un espermatozoide ben apanyadet.

És clar. Si no tens present tota la seqüència de l’espermatogènesi, pots pensar que un espermatozou és un més dels passos intermedis en el procés. Espermatogonis, espermatòcits, espermàtides, espermatozoides… Afegir la paraula espermatozou és ganes d’embolicar la troca quan has d’estudiar tot aquest procés. (Per cert, en femelles passa molt semblant: oogonis, oòcits i òvuls)

Quan miro al diccionari veig que l’entrada espermatozou si que hi és, com a sinònim d’espermatozoide. Aquesta és la que té la definició complerta. En canvi, quan he mirat el “Vocabulari de biologia de la reproducció” (també de l’IEC) veig que espermatozou no hi apareix, de manera que sospito que si parlem en ambient científic hem de fer servir espermatozoide mentre que en termes col·loquials podem fer servir les dues.

I és que a la vida quotidiana els sinònims van bé, però en ciència, on el que és busca és la màxima precisió, de vegades compliquen la vida.

Placebo musical

dilluns, 9/01/2012

Stradivarius.jpg Quan es parla de violins, fins i tot als que no hi entenem un borrall ens ve un nom al cap: Stradivarius. L’Antonio Giacomo Stradivari deu ser el més famós luthier de la història i els seus violins es consideren excepcionals. Llegeixo a la Vikipedia que “Els instruments d’Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món i pels col·leccionistes d’ antiguitats. Les característiques sonores i individuals d’aquestes obres d’art són considerades úniques…”. No és estrany que el preu d’aquests instruments arribi a xifres astronòmiques.

Naturalment s’han fet molts intents per esbrinar quin era el secret d’aquell fabricant de violins que donava als seus instruments unes qualitats tan extraordinàries. S’ha parlat d’algun ingredient secret afegit al vernís, d’una tècnica depuradíssima en el polit de les peces i fins i tot del tipus de fusta que era més densa degut a les condicions climàtiques d’aquella època que van coincidir amb el “mínim de Maunder”. Un període excepcionalment fred a Europa.

Però potser el secret principal de l’Stradivarius és que no en té cap de secret i que realment no son tan extraordinaris. I ara és quan qualsevol melòman somriuria irònicament. Tothom coneix des de fa segles la particular qualitat dels Stradivarius. És d’aquelles coses que no es discuteixen.

Però que tothom afirmi una cosa no vol dir que sigui certa. Ni tant sols si qui ho afirma és una gran autoritat en la seva matèria. I la fama dels Stradivarius n’és un bon exemple. Durant la vuitena competició internacional de violins d’Indianapolis dos investigadors (un fabricant de violins i un científic que estudia l’acústica dels instruments) van proposar i aconseguir fer un petit experiment. Es va demanar a sis violinistes que els deixessin els seus instruments. Tres eren antics dos Stradivarius i un Guarneri (que no té tanta fama, però que es veu que també és de notable qualitat). Els altres tres instruments eren de fabricació recent. Un dels nous només tenia uns pocs dies després de ser fabricat.

El que van fer va ser demanar a un grup de 21 violinistes que els toquessin però sense saber quin instrument estaven fent servir. En realitat van fer les coses ben fetes, és a dir el que anomenem un “doble cec”. El violinista ignorava quin instrument tocava. Fins i tot van posar unes gotes de perfum per emmascarar diferències d’olor entre uns i altres instruments. L’habitació estava en penombra i els participants portaven ulleres fosques. Encara més. Els violins els hi donaven uns intermediaris que tampoc sabien quin instrument era. Així evitaven que els dos organitzadors de la moguda transmetessin inadvertidament algun missatge subliminal als participants.

I el sorprenent resultat va ser que l’instrument millor valorat va ser un dels nous. De fet, un dels Stradivarius va quedar, amb diferència, el pitjor qualificat de tots.

Això ens permet entendre unes quantes coses. La primera és que potser avui ja es fan uns instruments tant bons com els que feia l’amic Stradivarius. No tot el que és antic és millor. En tot cas, violinistes experts no els poden distingir. L’altra conclusió és que les expectatives que ens fem sobre les coses, els prejudicis que emetem, ens influeixen d’una manera molt més intensa del que tots estem disposats a reconèixer.

És per això que els científics insistim en que per esbrinar si una cosa realment és millor que una altra els estudis s’han de fer amb doble cec.

Això no vol dir que tocar un Stradivarius no sigui una experiència memorable. La història de l’instrument, el prestigi que té, les expectatives que s’hi posen faran, amb certesa, que qui el toqui hi posi tota l’ànima, que intenti que els condicions de sonoritat, de temperatura, d’ambient, de recolliment, siguin òptimes, dignes d’un Stradivarius. Per tant, la experiència subjectiva serà molt més notable que la que obtindrà amb un instrument que no desperti tantes passions. D’aquí a pensar que l’instrument és millor que la resta només hi ha un pas.

Realment estic segur que l’experiència és incomparablement millor. Però el mèrit no és de l’instrument sinó de les expectatives que hi hem posat. Sembla que els Stradivarius desencadenen, literalment, un efecte placebo musical.

Bones festes

divendres, 23/12/2011

Per una afortunada casualitat aquest dimecres van poder obtenir des de l’estació espacial internacional una imatge ben curiosa. És el cometa Lovejoy, que va sobreviure al seu pas al costat del Sol i que ara l’angle en que es va prendre la imatge fa que sembli brillar sobre la Terra com si fos l’estel de Nadal. (Podeu veure el vídeo aquí)

 

lovejoy.jpg

En tot cas és una imatge prou maca i suggerent com per començar una aturada nadalenca. Si voleu, ens retrobem passat festes, mentrestant sigueu feliços.

BONES FESTES

 

 

 

Un nou malson amb la grip aviària.

dijous, 22/12/2011

-Influenza_A_-_late_passage.jpg No guanyem per ensurts amb la grip. Una malaltia que posa dels nervis als científics perquè tenen clar que pot gastar molt males bromes. L’any passat, amb la grip A va ser un bon daltabaix. Al final va haver-hi sort i no va ser tan greu com les primeres dades suggerien, de manera que la principal víctima va ser la confiança en la OMS. Però abans ja havíem tingut altres ensurts amb la grip aviària, un tipus de grip diferent i molt més letal.

Per fer-nos una idea, l’any 2003 es va identificar cassos d’humans infectats per aquest virus que abans només afectava als ocells. Des d’aleshores s’han descrit 573 cassos dels quals van morir 336. Una mortalitat de més del 50 %!” Per comparació, la famosa grip espanyola, que va matar milions de persones l’any 1918 només representava una mortalitat de l’ 1 %.

La idea era que podem estar tranquil (però a l’aguait) perquè és difícil que el virus passi de els aus als humans i no s’encomana fàcilment entre humans.

Però aquest setembre, en un congrés que es feia a Malta, dos grups de viròlegs que treballaven amb el virus de la grip aviar (una soca del tipus H5N1) van informar que en alguns experiments havien aconseguit virus que es transmetien per l’aire amb extrema facilitat. Els estudis els feien en fures, i van veure que s’encomanaven simplement respirant l’aire de la mateixa habitació.

Això és terriblement inquietant perquè la garantia que teníem amb aquest petit monstre microscòpic era justament que no s’encomanava amb facilitat. D’entrada ja es discuteix si els laboratoris on han fet els estudis són prou segurs. Un virus que mata al 50 % dels afectats i que s’encomana tan fàcilment no es pot tractar de qualsevol manera. Els dos laboratoris són a Holanda i a Wiconsin i es tracta d’instal·lacions de bioseguretat de nivell 3, les que treballen amb organismes com el de la pesta, la tuberculosi o similars. Però potser ja tocaria seguir els experiments en un laboratori de nivell 4, dels que només n’hi ha quinze al món i es reserven pels pitjors malsons biològics (Èbola, Àntrax, Lassa i ves a saber que més i tenen allà dins…).

La discussió és oberta perquè en principi els de nivell 4 son per malalties per les que no hi ha cap tractament. Però vacunes i antivirals si que en tenim per la grip. Però això em sembla un tecnicisme menor. Sincerament jo el ficaria en un nivell 4 sense dubtar.

De totes maneres, aquests experiments han creat un problema nou. Els investigadors van presentar els seus treballs al congrés i això s’havia de publicar com sempre es fa en aquesta mena d’estudis. Un grup va enviar el treball a Nature i l’altre a Science. Però el National Science Advisory Board for Biosecurity dels Estats Units, que és el consell assessor sobre temes de bioseguretat, ha escrit una carta a aquestes revistes, suggerint que si bé els treballs si que interessa publicar-los, la metodologia exacta que descriu com s’han aconseguit aquests virus nous no es publiqui.

El motiu és evident. Si aquesta informació cau en males mans (o sigui terroristes) els estarem dient com poden fabricar unes armes biològiques de magnitud impensable.  El problema també és evident. Si aquests investigadors han pogut, altres també podran. I sobretot, aquesta informació és important per trobar maneres de combatre el virus. Si hi ha una proteïna clau en la transmissió per l’aire del virus, necessitem saber quina és i com funciona per poder desenvolupar tractaments per lluitar contra el virus.

Després de tot, l’intercanvi d’informació és la base del progrés científic. De fet, aquesta ha estat l’essència de les respostes que els editors de Nature i Science han enviat al comitè de bioseguretat. Que entenen perfectament el problema, però que s’ho pensaran per trobar la manera d’assegurar-se que la informació arribi als científics.

El problema té difícil solució, perquè que es pot fer? Censurar la informació i passar-la només a gent de confiança? Qui decideix qui és de confiança? Segur que ja hi ha grans farmacèutiques fent que per estar a primera línia de la llista de personal de confiança. Un fet que els donaria un poder tremendo. Quan hi hagi una epidèmia serien els únics que tindrien el medicament.

Però d’altra banda, publicar-ho sense més no és posar les coses molt fàcils a potencials terroristes? És inquietant que per Internet es trobin instruccions per fabricar bombes, però això té unes implicacions molt més grans. Podrem discutir molt si calia fer aquests experiments. Pel que he entès la idea era només investigar els sistemes de transmissió del virus. Al modificar algunes proteïnes, van trobar-se amb aquesta soca super-contagiosa. En realitat, fins que no publiquin els treballs no ho podrem saber del tot, però en tot cas, ara ja està fet.

Haurem de seguir les informacions i les decisions que es prenguin. Però segur que tindrem titulars espectaculars relacionats de nou amb la grip: “Un virus creat per l’home que pot matar la meitat de la humanitat!”.

L’estat de les teràpies naturals

dimecres, 21/12/2011

aupuncture.jpg El Ministeri de sanitat ha completat un estudi  força aclaridor sobre la situació de les teràpies naturals. Un estudi que si t’entretens una estona a llegir-ho posa de manifest uns quants temes recurrents en aquest món de la terapèutica. Entenc que la idea era tenir una visió de en quin estat i quines garanties d’eficàcia i seguretat presenten les diferents opcions de teràpies naturals. I aquí ja comencen els problemes. Cal definir exactament de que estem parlant, perquè l’estudi ha avaluat 139 teràpies diferents i el poti-poti és important. Si algú li té mania als metges i la medicina convencional, realment disposa d’un ampli ventall per triar. Algunes de ben curioses, com ara la tècnica fosfénica, la pranoteràpia, la moxibustió o la invocació als àngels d’Atlantis (no és conya).

Per posar una mica d’ordre les han agrupat en diferents categories. Hi ha, per exemple, els sistemes integrals, que inclouen l’homeopatia, l’acupuntura o la medicina tradicional xinesa. Després tenim les pràctiques biològiques com ara la fitoteràpia o els tractaments amb vitamines. Dins les pràctiques de manipulació basades en el cos hi ha l’osteopatia, la quiropràxia o els drenatges limfàtics. Les tècniques de la ment i el cos inclouen el ioga, la kinesiologia o la musicoteràpia. I les tècniques sobre la base de l’energia són aquelles com la teràpia biomagnètica, el Reiki, la teràpia floral o el Qi-Gong (que reconec que no se que és).

L’estudi és llarg i detallat, però la primera conclusió és que en la immensa majoria de casos, no hi ha dades que indiquin que són eficaces. Això no vol dir que no ho siguin! Simplement que no hi ha estudis ben fets que ho demostrin. És rellevant que dels 5.000 estudis analitzats, han trobat errors metodològics en el 90 % dels casos. Errors inacceptables en estudis clínics normals, com ara que el grup control no rebi un placebo per poder excloure justament l’efecte placebo. També hi ha molts estudis fets amb un nombre massa petit de pacients. Si vols fer estadístiques és molt difícil treure resultats clars si treballes amb pocs pacients ja que cada persona és un món. I també hi ha una poca homogeneïtat en els grups. Es pot estudiar l’efecte d’un tractament sobre el mal de cap, però no es pot posar al mateix sac pacients amb cefalees idiopàtiques, cefalees tensionals, cefalees irradiades, etc. No totes aquestes situacions són comparables encara que entrin en la categoria de “mal de cap”.

Al final, la conclusió és que l’acupuntura si que demostra alguns efectes terapèutics en determinades situacions. En concret esmenta coses com el control dels vòmits, el dolor dental postoperatori, alguns tipus de migranya o el dolor lumbar crònic. En molts casos aplicada com teràpia complementaria, és a dir a més de les convencionals. En canvi, no hi ha dades que indiquin que serveixi per aprimar o per deixar de fumar.

L’altre teràpia que sembla mostrar alguna efectivitat són les  del tipus de l’osteopatia, tot i que la qualitat dels treballs que la recolzen encara és força limitada.

De l’homeopatia, com de fet amb tota la resta, doncs la conclusió és que no hi ha dades vàlides que indiquin que siguin millor que un placebo. En tot cas, es destaca que és una tècnica segura. Considerant que es tracta de prendre bàsicament aigua, era difícil que no fos segura.

Però la frase que m’ha fet més gràcia, i que em sembla que ajuda a entendre moltes coses, és la que diu:  “En general, un aspecto positivo de muchas de estas terapias naturales es el alto grado de satisfacción manifestado por los usuarios de las mismas, independientemente de los resultados encontrados en estudios objetivos”. És a dir, que els seguidors d’aquestes teràpies en queden satisfets encara que objectivament es demostri que no funcionen. I això no és irrellevant. Quan parlem de salut parlem de benestar físic i psíquic. Després de tot, quan vaig al metge el que vull es sortir trobant-me bé.

Al final, la immensa majoria d’aquestes teràpies semblen ser diferents maneres d’induir un efecte placebo. Un efecte del que habitualment es parla amb menyspreu, però que en realitat si que té una eficàcia terapèutica ben coneguda i demostrada (encara que limitada). Si algú vol millorar la seva salut induint l’efecte placebo amb flors de colors, aigua amb sucre, invocacions als camps biomagnetoholistoenergètics, o posant-se pèsols al melic em sembla genial. Només cal que no pretenguin tenir una base científica al darrere de tot això.

(De veritat hi ha qui invoca als Àngels d’Atlantis per curar-se?)

Els bacteris del gel

dimarts , 20/12/2011

flocs de neu.jpg Per fi arriben les nevades que s’esperaven des de fa setmanes als Pirineus. El mantell blanc es va dipositant i el paisatge de muntanya agafa l’aire tranquil i seré de l’hivern. També fa un fred que pela, però això s’arregla amb un bon jersei. Un dels plaers de la vida és mirar amb calma com cauen els flocs de neu durant una nevada, quan el vent no bufa i el silenci cobreix els boscos. Uns flocs que si els mirem al microscopi mostren un fantàstic ventall de delicades figures geomètriques.

La formació dels flocs de neu és un fenomen físic molt interessant que, igual que passa amb les gotes d’aigua, requereix una cosa anomenada nucli de congelació. Això són petites partícules de qualsevol material on puguin unir-se les molècules d’aigua per començar a fer el cristall. Si no tenim aquests nuclis, l’aigua pura pot baixar fins a menys de 40 °C sense congelar-se. El que passa és que en estat natural sempre hi ha petites partícules de pols, de minerals, de restes de qualsevol cosa, que actuen com a nuclis de congelació i la neu s’acostuma a formar a partir dels 4 graus sota zero.

El més curiós és que un dels nuclis de congelació més abundants són els bacteris. En realitat, si analitzem una bona quantitat de flocs de neu naturals, trobarem que a la majoria dels cristall, el nucli de congelació era un bacteri. Habitualment un d’anomenat Pseudomonas syringae.

Aquest organisme té la propietat de fabricar una proteïna que ajuda a l’aigua a formar cristalls. La proteïna és en realitat el que actua com a nucli de congelació i pot fer que l’aigua comenci a congelar a 1,8 °C sota zero. Com que es tracta d’un microorganisme relativament abundant i que també està en l’aire atmosfèric, moltes de les nevades tenen algun Pseudomonas syringae al centre de cada floc de neu.

Si això us fa mania a l’hora de menjar neu o de llepar els flocs que cauen, no patiu. Només per obrir la boca i treure la llengua ja hi van a parar molts bacteris dels que hi ha per l’aire. El del mig del floc és irrellevant. No hem d’oblidar que vivim en un món farcit de bacteris. A més, no és cap organisme patogen.

En realitat si que és un patogen, però només per algunes plantes. De totes maneres, el principal problema que representa P. syringae per la vegetació és que si n’hi ha a la superfície de les fulles pot fer que l’aigua que cau es congeli amb molta facilitat i el gel danyi els teixits vegetals. Moltes vegades també hi ha un d’aquests bacteris al centre dels cristalls de gel que cobreixen les fulles de les plantes durant les gebrades.

Això és un problema per molts conreus i s’ha intentat solucionar amb tècniques de manipulació genètica. Si, els transgènics!. El que han fet ha sigut agafar el bacteri i manipular-lo per fer que no fabriqui la proteïna que genera els cristalls de gel. Aleshores es pot escampar el bacteri modificat per sobre les fulles del conreu de manera que ocupi el lloc que colonitzaria la soca salvatge. Quan la temperatura baixi, el gel no es formarà amb tanta facilitat ja que la proteïna no hi serà. En realitat, la soca mutant que no fa la proteïna també existeix a la natura de manera que el que es fa és modificar les proporcions entre unes i altres.

Curiosament, la soca normal, la que si que forma cristalls de gel, també s’aprofita comercialment. En aquests cas per fabricar neu artificial a les pistes d’esquí. La idea és agafar el bacteri, fer-lo créixer fins tenir-ne molts, empaquetar-lo i irradiar-lo per matar-lo. No volem un bacteri viu. Només interessa la seva estructura amb la proteïna que fa el gel. Això s’afegeix a l’aigua dels canons de neu i podem tenir neu a temperatures a les que normalment encara no es congelaria l’aigua. Sembla que als jocs olímpics de Vancouver van fer servir aquest sistema.

En aquest cas encara és menys problemàtic ja que no ha estat manipulat de cap manera. Només cal assegurar-se que siguin ben morts i que no hi hagi conreus propers per si de cas. Però això no acostuma a ser un problema a les pistes d’esquí.

Al final resulta que podem aprofitar el bacteri dels flocs de neu tant en la versió “no facis cristalls” com en la “fes cristalls”. realment amb els bacteris i una mica d’imaginació es poden fer moltes coses.

Terres rares no tan rares

dilluns, 19/12/2011

Rareearthoxides.jpg L’any internacional de la química s’acosta a la fi i tinc la sensació de no haver-ho aprofitat gaire per parlar dels diferents elements. Per compensar, ni que sigui una mica, podríem recordar alguns elements amb noms poc freqüents i que, malgrat tot, fem servir habitualment encara que normalment no en som conscients.

Per exemple, segurament ara mateix esteu mirant una pantalla d’ordinador. Això vol dir que al davant hi teniu una certa quantitat d’Europi, un element químic que forma compostos fluorescents i que per això es fa servir per fer pantalles de televisió i d’ordinador. Aquest nom d’Europi no te gaire secret, el van posar en honor al continent europeu.

Un altre element que també hi ha a la pantalla és l’Itri. Per aconseguir els punts de llum vermella, s’aprofita la brillantor que adquireix un compost d’itri en resposta als electrons. El nom d’itri el van posar perquè es va descobrir a partir d’un mineral trobat al poble d’Ytterby, a Suècia. Per això el símbol químic de l’Itri és la Y.

L’ordinador té un disc dur, i allà, però també als auriculars i altaveus d’aparells com els telèfons mòbils hi ha uns imants que es fan amb Neodimi. La història d’aquest nom és curiosa. L’any 1841 van creure descobrir un element molt semblant al Lantà, un altre element que ja era conegut. Com que s’assemblaven molt , al nou li van posar de nom Didimi, que en grec vol dir bessó. Però anys després van veure que el didimi en realitat era una barreja de dos elements. Al primer el van barrejar com Praseodimi (el bessó verd) i a l’altre li van dir Neodimi (el nou bessó). Com que els van descobrir alhora, ja anava bé mantenir la referència als bessons.

I si voleu saber on trobem el Praseodimi, doncs us heu de fixar en vidres i esmalts. Si són de color grogós, segurament contenen Praseodimi. També n’hi ha en alguns projectors  de llum.

Si un dia us han de fer una imatge per ressonància magnètica o una tomografia d’emissió de positrons, abans de ficar-vos a la màquina en qüestió us injectaran alguna cosa per augmentar el contrast de les imatges i detectar millor els problemes que hi puguin haver. Doncs segurament aquest líquid de contrast contindrà Gadolini en la seva composició. El Gadolini es diu així perquè es va treure d’un mineral anomenat gadolinita, que alhora es diu així en honor a Johan Gadolin, un químic i geòleg finlandès.

Tots aquests elements formen part del grup química conegut com “terres rares”. Un nom curiós i enganyós. Semblaria que són poc abundants, però en realitat alguns són força d’abundants. El problema és que no es troben en grans acumulacions sinó que estan dispersos i combinats amb altres elements. Per això, quan els descobrien veien que mai eren gaire abundants enlloc. Però alguns és fan servir molt i per això arriben a tenir valor estratègic.

De manera que quan us parlin de terres rares, podeu treure el mòbil de la butxaca i comentar que probablement teniu per casa una certa quantitat de Neodimi, Europi i Ytri com a mínim.

Noves llunes per la New Horizons

divendres, 16/12/2011

new horizons ruta.jpg De les molts missions que hi ha explorant el nostre sistema solar, jo li tinc un especial carinyo a la New Horizons. Per una banda, perquè es va enviar a explorar Plutó, l’últim dels planetes que quedaven per visitar. Ara li han canviat l’estatus a Plutó i ja no es considera un planeta sinó un planeta nan, però el canvi de classificació va ser quan la sonda ja anava de camí. I l’altre motiu és que el seu viatge va començar gairebé al mateix temps que aquest blog, en la seva primera versió. El llançament de la New Horizons va ser un dels primers posts que vaig fer aquell llunyà 2006.

La nau arribarà a Plutó l’any 2015, de manera que haurà trigat deu anys a arribar. I serà una visita curta. Estarà al sistema de Plutó durant només un dia. El problema és que va tant de pressa que no podrà frenar quan arribi. Naturalment les observacions i els estudis començaran abans, però el pas per el sistema Plutonià serà ben curtet. Sembla estrany, però no hi havia alternativa. Si anés prou lenta com per frenar, trigaria una eternitat a arribar.

I de pressa si que va. Ara mateix es mou a uns setze quilòmetres per segon, que no està gens malament. En poc més de dos mesos va passar a l’altura de Mart. Només va necessitar un any per arribar a Júpiter i va creuar l’òrbita de Saturn  un any i mig més tard. En el cas de Júpiter va poder obtenir noves imatges del planeta i els seus satèl·lits, però quan va creuar la òrbita de Saturn el planeta estava molt lluny i no el va veure. El març d’aquest any, quan ja en portava sis de viatge, va creuar l’òrbita d’Urà. I a l’altura de Neptú hi arribarà l’agost del 2014.

Durant aquest temps la nau està sense fer res durant molt de temps. La tenen en estat de “hibernació” i només de tant en tant l’activen per verificar el funcionament o per si cal fer algun estudi en concret. És el que va passar quan creuava pels voltants de Júpiter i aprofitaven per obtenir imatges que, a més del valor intrínsec, permetien provar els sistemes que farà servir a Plutó.

Semblaria que fins que arribi a Neptú ja no hi ha cap fita a destacar, i en realitat ja és així, però aquests dies si que ha marcat una fita destacable. Tot i que la nau segueix extremadament lluny de Plutó, ara ja és l’objecte fabricat per l’home que ha arribat més a prop. No és que sigui una dada espectacular, però mira, fa gràcia.

De totes maneres, aquests mesos ha sorgit un motiu d’inquietud per l’equip de la missió. La trajectòria de la New Horizons està ben estudiada i passarà entre Plutó i el seu gran satèl·lit Caront. Tots dos uns mons ben desconeguts. Però l’octubre del 2005, quan la nau ja anava de camí, el telescopi espacial Hubble va descobrir dues llunes més a Plutó. Mesos després es van batejar amb els noms de Nix i Hydra, que de passada tenen les mateixes inicials que la New Horizons. I aquest any han identificat un quart satèl·lit, que de moment només es coneix com    S/2011 P 1, o simplement P4 per abreviar.

La cosa és, un nombre tan inesperadament alt de satèl·lits pot resultar perillós per la nau? No només perquè xoqui contra un d’ells sinó per les restes de material que poden quedar orbitant el planeta. La pols espacial que deixen aquests cossos és poca cosa, però una pedreta d’un mil·ligram pot fer molt mal a una nau si topen a setze quilòmetres per segon. Que són 54.000 quilòmetres per hora!

L’únic que es pot fer serà enfocar el Hubble cap a Plutó i mirar de recollir tota la informació que sigui possible. I creuar els dits esperant que no surtin més satèl·lits petitons amagats. És important perquè Plutó només és la primera part de la missió. La New Horizons ha de seguir més enllà per anar a explorar el cinturó de Kuiper, la zona on hi ha encara més planetes nans, asteroides i altres objectes tant desconeguts com prometedors.

Ulls fets de pedra, o de closca.

dijous, 15/12/2011

Acanthopleura_granulata.jpg Quan parlem d’ulls pensem en estructures transparents, delicades, etèries, que permetin el pas de la llum amb la major eficàcia possible. Una filigrana de l’evolució que a molts els fa dubtar de com pot sorgir una cosa tant perfecte, un mecanisme tan elaborat sense un dissenyador excepcional. Per descomptat, només pots pensar en dissenyadors si coneixes molt poc com són els ulls que hi ha a la natura. Sempre parlem dels ulls dels mamífers o dels, encara millors, ulls del cefalòpodes, però d’ulls n’hi ha de molts tipus, i n’hi ha uns que resulten particularment instructius sobre com funciona la evolució. Són minerals i estan fets a partir de la closca de l’animal.

L’animal en qüestió és un poliplacòfor (un quiton), concretament Acanthopleura granulata que potser no es cap bellesa de la natura però que, com quasi tots, tenen la seva gràcia quan els coneixes millor (i de fet n’hi ha de ben bonics). Per les nostres costes n’hi ha alguna espècie que viuen adherits a les roques mirant de passar el més desapercebuts possible. Es diuen poliplacòfors perquè la closca la tenen dividida en vuit segments separats. Quan estan tranquils els tenen més o menys oberts i quan s’ensumen el perill tanquen la closca i queden aïllats de l’exterior.

De fet, són uns animalons més aviat primitius, no tenen un cap clarament diferenciat i tampoc no disposen d’ulls tal com els imaginem. Però el que si tenen són grapats de petits ulls escampats per tot el cos. Aquests “ulls” detecten la llum, però no estava clar si li permetien veure formes o si només distingien entre llum i foscor. Per un animal que està quiet adherit a una roca, percebre que sobtadament s’enfosqueix l’ambient que el rodeja pot indicar que alguna bestia grossa, i presumiblement perillosa, s’apropa, de manera que ja és una gran avantatge respecte dels que no hi veuen res de res.

Doncs fa poc van fer uns experiments en els que apropaven als quitons una placa grisa de color difuminat, però que reduïa la llum en una quantitat determinada, o bé els apropaven un disc negre que en global també enfosquia l’ambient en la mateixa proporció que la placa grisa. I el que van veure és que si el que s’apropava era el disc, el quiton tancava les plaques, és a dir, detectava alguna cosa que l’espantava. En canvi la baixada de la llum causada per la placa gris no induïa cap resposta.

Això indica que aquests animalons si que detecten les formes. No amb gran precisió, i per descomptat res comparable a com ho veiem nosaltres, però ja fan més que només distingir llum i foscor. L’interessant també és que això ho fan no amb un parell d’ulls grans sinó amb aquests petits “ulls” escampats per tot el cos. I s’ha vist que aquests ulls estan fets amb minerals, concretament amb aragonita, que és el mateix carbonat de calci amb el que fan la closca.

Si l’aragonita es genera formant cristalls ben estructurats i prou prims és transparent. Pel que sembla, aquests animals fan servir cristalls d’aragonita més o menys ordenats per fer la closca, dura i opaca, i els mateixos, ben fets i molt primets, per fer les lents dels seus “ulls”.

I una filigrana final perquè ningú pensi que aquests ulls són un nyap. Nosaltres podem veure correctament a l’aire, però no podem enfocar quan mirem dins l’aigua. Els nostres ulls estan dissenyats per la refracció que experimenta la llum en passar de l’aire al cristal·lí, però no de l’aigua al cristal·lí. Els peixos tenen el problema invers. Hi veuen bé a l’aigua però no fora. Els quitons en canvi, hi veuen igual de bé a l’aigua i a fora ja que l’aragonita desvia la llum en dos angles. Aprofitant-ne un o altre poden fer servir els seus ulls sense problemes per tot arreu. Una solució molt útil per un animal que viu a la zona intermareals i que de vegades està dins l’aigua i de vegades fora.

De manera que aprofitant el que tenia disponible, en aquest cas trossets de closca, l’evolució els ha permès fabricar-se uns ullets molt arregladets.