Gats fluorescents i SIDA

dimarts , 13/09/2011

gats GFP.jpg Aquests dies han sortit a la premsa unes imatges prou curioses de gats fluorescents que semblen estar protegits contra la SIDA. Algun titular ho expressava de manera ben contundent “gatos fosforitos resistentes al SIDA” i si et limitaves al titular semblava que per combatre la SIDA caldrà fer una mena de focs artificials biològics. La notícia és important, però cal no exagerar ni confondre’s. El fet que els gats siguin fluorescents només és una qüestió tècnica que no te res a veure amb el tractament. I en realitat tampoc estan protegits exactament contra la nostra SIDA.

El que els investigadors volien fer era veure si una proteïna anomenada TRIMCyp servia per protegir als gats contra la infecció per un virus similar al de la SIDA. Aquesta proteïna no la tenen els gats normalment sinó alguns simis. Concretament alguns macacos sembla que estan protegits contra infeccions semblants en part gràcies a aquesta proteïna que no deixa que el virus completi tot el seu cicle. Per tant, van agafar el gen d’aquesta proteïna i el van introduir en el genoma d’òvuls fecundats de gats. La idea era que el gen es fiqués dins el genoma d’algun d’aquests futurs gats i que les seves cèl·lules fabriquessin la proteïna del macaco. Aleshores podrien veure si els gats que fabriquessin la TRIMCyp s’infectaven o no amb els retrovirus.

Ah! Però quan neixen els gats, com ho fas per saber si el gen que vas posar es va implantar correctament i funciona de manera satisfactòria? Com saps si la proteïna es fabrica? Doncs fàcil. A més del gen en qüestió també hi van afegir enganxat un altre gen que serveix per fabricar una proteïna fluorescent. Si les cèl·lules del gat tenen incorporat el gen que t’interessa també tindran la de la proteïna fluorescent perquè anaven en el mateix “paquet”. De fet, és la GFP (green fluorescent protein) amb la que l’any 2008 van guanyar el premi Nobel de química.

Doncs per saber si l’experiment per implantar el gen va funcionar només cal encendre la llum UV i mirar si el gat és fluorescent. Si ho és vol dir que també fabrica la TRIMPCyp. I si no, doncs és que l’experiment no va funcionar i ja no cal perdre-hi més temps amb el gat en qüestió. Al final, tres gats van néixer fluorescents, cosa que no està malament.

Tot seguit van mirar que passava quan les seves cèl·lules les exposaven a un retrovirus particular. El virus de la immunodeficiència felina (VIF). Nosaltres sempre estem pendents de la SIDA, però una epidèmia similar també afecta als gats de tot el món. Un virus semblant al VIH (virus de la immunodeficiència humana), però que afecta als felins. No només als gats domèstics. També pot infectar altres felins com els lleons encara que no els causa una malaltia tan greu.

El cas és que com que els virus humà i felí són parents, estudiar com combatre al VIF ens pot servir per esbrinar com lluitar contra el VIH. I el que s’ha vist és que els gats fluorescents són resistents a la infecció per VIF. El virus pot entrar dins les seves cèl·lules però no pot sortir a seguir infectant. És una bona cosa i segur que permetrà millorar les teràpies que es fan per la SIDA, però encara ens queda molt camí per recórrer.

De totes maneres, és curiós això de la epidèmia de virus d’immunodeficiència felina. Una de les teories de la conspiració que tenen més volada és que la SIDA es va originar en un laboratori militar o que va ser fruit d’un tèrbol experiment. Com a bona teoria conspiranoica, no calen proves per acceptar-la, però no està de més recordar que de virus d’immunodeficiència n’hi ha uns quants pel món. A més del VIH dels humans, i del VIF dels felins (que no ens afecta a nosaltres) també hi ha el VIS (virus de la immunodeficiència dels simis). Aquest és probablement l’origen del nostre. El VIS afecta als simis africans i pot infectar als humans. Només calia alguna mutació per convertir-lo en el VIH i en el tret de sortida a la terrible epidèmia de la SIDA.

Habitualment ens fem els fatxendes i ens adjudiquem el mèrit dels grans avenços i de les grans tragèdies. Però en realitat la natura té molta més capacitat que nosaltres per desencadenar malsons com la SIDA sense necessitat de cap conspiració.

(Tot i que, potser, els científics militars bojos que, segons els conspiranoics, van fabricar el virus de la SIDA també odiaven als gats i als simis i van aprofitant l’avinentesa per deixar anar un parell de virus similars.)

La presentació d’ahir.

dilluns, 12/09/2011

Ahir vam fer la presentació del llibre dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català. Va ser una estona d’allò més divertida, envoltat per un grapat d’amics , de vells companys blogaires i de llibres per tot arreu.L’Anna, la presentadora de l’acte, em va fer posar vermell amb els seus afalacs i després vaig tenir ocasió de firmar-ne uns quants exemplars i de xerrar un moment amb lectors. Una sensació que sempre se’m fa sorprenent. En tot cas, va ser una jornada que va valdre molt la pena.

 

setmana del llibre 2011 036.JPGL’Anna, fent-me quedar bé (és un encant)

.

setmana del llibre 2011 041.JPG Sembla que estigui al “Club de la Comèdia”

 

 setmana del llibre 2011 043.JPGFirmant llibres (tot un plaer)

I ara els invents

divendres, 9/09/2011

100 invents.jpg

Avui em permetreu parlar de la meva nova criatura. I és que aquest diumenge farem la presentació oficial del nou llibre “100 invents que han canviat el món”.  Després dels “enigmes de la ciència” i dels “mites de la ciència”, ara tocava la part pràctica i útil de les aplicacions de la ciència. Un llibre on podreu descobrir quines van ser les primeres rodes, com va anar la primera operació amb anestèsia, perquè fem servir motors de gasolina, les dificultats que van tenir per comercialitzar els primers tàmpax, quina cosa tenia a la butxaca el qui va inventar el forn microones o quantes coses fem servir actualment gràcies a l’enginy dels mesopotàmics.

 Si us fa gràcia venir a la presentació, serà dins de la Setmana del Llibre en Català, al parc de la ciutadella el diumenge 11 de setembre. El lloc: “La rotonda de la paraula” i l’hora, les 18:30.

Menjar i il·lusions

dijous, 8/09/2011

beer.jpg Passat l’estiu tothom acostuma a fer bons propòsits. Els gimnasos tenen un gran nombre de nous clients decidits a mantenir-se en forma,  i es dispara el nombre de persones que comencen una dieta per contrarestar els excessos que hem fet durant les vacances. Després ja veurem quant de temps duren les bones intencions, però, al menys en el tema de les dietes, val la pena tenir present algunes descobertes que s’han fet sobre la psicologia dels humans a l’hora de menjar.

En realitat són coses que molts ja hem vist o experimentat com a curiositats però que mai hem pensat que tinguessin aplicacions a la vida real. I el cas és que si que en tenen. I moltes. Parlo de les il·lusions òptiques i de com ens poden fer menjar de més o de menys.

Molts haureu vist figures d’aquelles en que dues línies iguals ens semblen de mides diferents en funció de com acabin. Fa gràcia, però res més. Però a l’inrevés també funciona la il·lusió. Coses de la mateixa mida ens poden semblar diferents. Per exemple, si agafem dos vasos amb la mateixa capacitat, però amb diferent forma, sempre ens semblarà que el més alt conté més líquid. Això és una il·lusió tant forta que va acabar amb un escàndol al Qwest field, un estadi de futbol i de futbol americà que hi ha a la ciutat de Seattle.

Fa uns mesos es va fer una promoció. Podies triar comprar cervesa en vasos de plàstic de dues mides. Els grans, de 20 unces i els petits de 16. (Els americans fan servir diferents tipus d’unces, i unes serveixen per mesurar volum). Com és normal, el vas gran era més car, concretament 1,25 dòlars. Cap problema fins el dia que algú va decidir avocar el contingut del vas petit al vas petit i va trobar que en realitat… contenien exactament el mateix volum! (aquí ho podeu veure en video).

L’engany (o l’error) és fàcil perquè aparentment els vasos són prou diferents. Un és molt més alt i per tant ha de contenir més líquid. Però tot plegat no és sinó una il·lusió òptica igual que les línies de mida igual però que semblen diferents. El que això ens diu és que en realitat som molt dolents a l’hora de calcular quina quantitat d’aliment ingerim. Sempre diem que els restaurants cars tenen un gran plat amb una misèria de menjar al mig. En part deu ser cert, però cal tenir present una altra il·lusió òptica. Dos cercles iguals ens semblen diferents si estan envoltats per un altre cercle una mica més gran o molt més gran. En un plat gran la mateixa quantitat de menjar ens sembla més petita.

plats.jpg

Hi ha més coses que tenen a veure amb la psicologia del menjar. Per exemple, com més car sigui, tindrem tendència a menjar-ne més. Pensem que no, però quan es fan experiments es veu que per un mateix menjar (pizza en aquest cas) els qui pagaven més menjaven més talls que no pas els que tenien una oferta del 50 % de descompte. Un fenomen del que no n’eren conscients però que quan es gravava el que feien al restaurant resultava evident. Per això hi ha restaurants amb barra lliure. Pagues un preu i pots menjar tant com vulguis. Sembla que ha de ser molt barat i ruïnós pel restaurant, però la majoria tenim tendència a menjar menys… ja que ens sembla barat.

Tampoc som gaire (de fet gens) hàbils calculant calories. S’ha vist que instintivament donem molt valor a les calories de plats petits. Mirem el sucre del cafè i el substituïm per sacarina, però no tenim gaire en compte les calories del plat principal, que fan que l’efecte del cafè sigui irrellevant. I n’hi ha prou amb considerar un aliment “baix en calories” com per immediatament menjar-ne més quantitat. Igual que si ens diuen que es un aliment “natural” o “saludable”. Una simple paraula fa que mengem més.

I el millor de tot és que ni ens n’adonem i si ens ho diuen, habitualment ho neguem. Però identificar el problema és el primer pas cap a la solució, per tant una bona estratègia per controlar el pes podria ser: Oblida les dietes. Limítat a menjar variat i equilibrat… però compra una vaixella amb plats més petits. Així, la mateixa quantitat de menjar et semblarà més gran i, inconscientment, quedaràs satisfet abans! Com va dir algú, la millor dieta és la que no ets conscient d’estar fent.

(Nota: Sembla que tenim algun problema amb el filtre antiSpam. S’ha tornat boig i ara actua en plan guarda de discoteca i ara no deixa passar ni un comentari. Espero que aviat ho resoldrem)

Lleis, sentències i educació.

dimecres, 7/09/2011

classe.jpg ¿Com actuar quan uns jutges decideixen limitar-se a seguir la lletra  estricta d’una llei en concret, ignorant algun principi constitucional i despenjant-se amb una sentència que és contrària al sentit comú, a les dades acadèmiques, a la opinió dels docents i al reconeixement dels especialistes de la comunitat internacional? Encara fot més si tot ho ha iniciat un grup reduït de persones amb interessos diferents del que aparenten reclamar i que, a sobre, reben el suport de poderosos grups mediàtics que van creant opinió falsejant la realitat de manera insistent i cada vegada més radical.

Pots emprenyar-te, però això no serveix de res. També pots expressar la teva opinió de mil maneres, però mil opinions no modifiquen una sentència. Potser rebràs el suport de diferents estaments internacionals que diran que ja ho feies correctament, però aquest suport no tindrà conseqüències pràctiques. I fins i tot ressaltaràs que les dades objectives avalen el teu plantejament, que els experts et donen la raó i que fer cas de la sentència comportarà uns problemes evidents per al país. Però res de tot servirà per canviar les coses. La llei cal complir-la i la resta són brindis al sol.

De vegades es pot pensar que les coses es poden votar, discutir, consensuar i optimitzar. Que la manera d’educar l’han de decidir els educadors, els pedagogs i els entesos en el tema. En teoria si, però al final és irrellevant si algú aconsegueix que un jutge prengui una decisió que ho enviï tot a can pistraus. El poder judicial és imprescindible i bàsic per controlar la societat i la resta de poders. Però qui controla al controlador? A més, encara que t’emprenyis amb el jutge, segurament s’ha limitat a aplicar el que diu alguna llei. El problema són aquells que fan servir les escletxes de la llei amb intencions perverses.

Aquest dilema es va plantejar clarament l’any 1925 quan un jutge de Tennessee va decidir que la opinió dels mestres i dels científics era irrellevant, que el que deia la comunitat internacional no calia escoltar-ho i que aplicar una llei que portaria com a conseqüència un deteriorament notable del nivell cultural dels escolars no era un problema a considerar. El jutge va condemnar un mestre, en Thomas Scopes, a pagar una multa de 100 dòlars per haver ensenyat la teoria de l’evolució a l’escola. El motiu era una llei que prohibia “a tot ensenyant d’universitat, d’escola de professorat o qualsevol altra escola pública finançada totalment o parcialment amb fons de l’Estat, ensenyar una teoria que negui la història de la Creació divina de l’home tal i com relata la Bíblia.”

De fet el jutge es va limitar a aplicar la llei i prou. No li corresponia a ell fer altra cosa. El dubte és com havia arribat a aprovar-se una llei que anava en contra la primera esmena de la Constitució dels Estats Units que afirma que no es pot aprovar “Cap llei que tingui per objecte l’establiment d’una religió o la prohibició del seu lliure exercici”. El cas és que obligar a ensenyar creacionisme i prohibir l’ensenyament de la evolució era una manera de fer proselitisme d’una religió, de manera que no estava permès.

La llei al final es va revocar, però mentrestant van passar molts anys i molts alumnes van ser educats pensant que la evolució és una cosa del dimoni i que les respostes científiques cal trobar-les a la Bíblia. A més, tot seguit va aparèixer una nova croada dels creacionistes disfressant els seus plantejaments sota la etiqueta de “Disseny Intel·ligent”.

Al final tot plegat és cansat. Enfrontar arguments educatius i científics enfront de prejudicis i ideologies concretes no serveix de gaire. Els és ben igual si la evolució demostra ser un plantejament correcte o si no ensenyar-la crearà un bon problema educatiu, ja que el que volen és que la societat vagi adquirint les característiques culturals que els interessen més. Per això, quan els seus arguments no son prou bons, forçar-los a cop de sentencia judicial és una bona estratègia ja que en una societat civilitzada no pots anar saltant-te la llei sense més. Si a més disposen de molts diners i d’un bon aparell de propaganda (com tenen els creacionistes), doncs tens un problema. I a sobre, si els portes la contraria et tractaran com si fossis el dimoni que vol destruir la seva societat.

I és que no n’hi ha prou de tenir raó si no disposes d’instruments eficaços per defensar-la.

Dretans des de sempre

dimarts , 6/09/2011

hands.jpg La majoria dels humans tenim una curiosa preferència per fer servir la mà dreta. Mentre que prop del 90 % dels nostres congèneres són dretans, únicament un 10 % són esquerrans. El més curiós és que això sembla ser una característica essencialment humana ja que no s’ha vist aquesta disparitat tan marcada en l’ús d’una o altra mà en la resta de primats. Aquesta característica s’anomena lateralitat i sembla ser una conseqüència de les diferències que hi ha entre els dos hemisferis del cervell. L’hemisferi esquerra, que és el que s’encarrega de controlar la part de la dreta del cos, sembla ser predominant. Hi ha qui especula que això també pot tenir alguna relació amb l’aparició del llenguatge, una habilitat situada també, majoritàriament a l’hemisferi esquerra.

En realitat no tenim gens clar perquè passa ni quines són realment les seves implicacions. Però n’hi ha prou d’intentar fer alguna cosa amb la mà “dolenta” per comprovar que l’efecte és remarcable. A sobre, tampoc tenim fàcil esbrinar des de quant presentem aquesta característica els humans. Això podria ser una curiositat sense més, però si es demostrés que efectivament té alguna relació amb el llenguatge, ens donaria pistes de quant de temps fa que els humans anem parlant per aquest planeta. La qüestió és com esbrinar a partir d’unes restes fòssils, normalment incompletes, si aquell individuo era dretà o esquerrà o cap de les dues possibilitats.

Doncs amb una mica d’imaginació uns investigadors han descobert que fa al menys 500.000 anys que els humans mostrem preferència per la part dreta del cos. I, com no podia ser d’altra manera, la manera d’esbrinar-ho ha requerit una bona dosi d’enginy. La clau l’han trobat a les restes fòssils d’Atapuerca, i concretament a les dents.

Per tallar el menjar aquells llunyans parents nostres disposaven d’algunes eines de pedra molt rudimentàries que els permetien partir l’aliment. Però per fer el tall sovint mossegaven el tall de carn o del que fos i mentre amb una mà l’estiraven, amb l’altra (la bona) feien servir el ganivet de pedra per tallar-la. El cas és que això feia que en ocasions l’eina rasqués les dents i deixés alguna marca. Unes marques que ara podem analitzar a al superfície exterior de les dents. I en comparar han vist que eren molt més freqüents a les dents del costat dret que no pas les de l’esquerra. Una proporció de, al menys el vuitanta per cent preferia fer servir la mà dreta per manipular l’eina amb la que tallaven el menjar.

De manera que fa al menys mig milió d’anys, els homínids ja teníen preferència per fer servir la mà dreta, cosa que indica que al cervell ja existia la lateralitat que ara ens caracteritza. En realitat, les restes d’Atapuerca no són de Homo sapiens sino de Homo heidelbergensis, que vindrien a ser els precursors dels homes de neandertal, però tant se val. L’important és que la branca dels humans, incloent els nostres cosins extingits ja anàvem pel món amb aquesta particularitat des de bon començament.

Per una banda em fa gràcia descobrir coses que ens permeten visualitzar millor com eren i com vivien els nostres avantpassats. Si a sobre serveix per entendre millor com va evolucionar la capacitat de parlar, doncs encara millor. Però sobretot em fascina la picardia que tenen els investigadors per trobar la manera de respondre preguntes aparentment impossibles.

Higgs, l’hora de la veritat.

dilluns, 5/09/2011

lhc.jpg Ja fa uns mesos que el gran col·lisionador d’hadrons (LHC) es va posar en marxa i va arribar l’hora de la veritat en la recerca de la partícula més desitjada pels físics en els darrers temps: el Bosó de Higgs. Tot i que aquestes partícules amb noms estranys ens semblen d’allò més desconcertant a tots els que no passem de visualitzar un protó i un electró, el fet que tots els físics estiguin tan excitats amb aquesta partícula ja ens indica que deu ser realment important. Altres partícules havien estat previstes per aquest model, però quan es van descobrir no hi va haver tantíssim rebombori com amb el Higgs.

Es pot dir que la importància del descobriment, si l’arriben a fer, serà doble. Per una banda descobriríem la partícula responsable que la resta de partícules de l’Univers tinguin massa. Sense el bosó del Higgs potser hi hauria radiacions a l’Univers, però res de massa, de manera que seria un indret ben diferent a com el coneixem. I per altra banda es confirmaria molt el que s’anomena “model estàndard”, que és el model que hi ha actualment per explicar totes les partícules subatòmiques. La gràcia és que si el model fos correcte, el bosó de Higgs hauria d’existir. I si no el trobem, voldria dir que estem fent servir un model equivocat.

Aquesta mena de proves són freqüents en totes les teories científiques. L’any 1915, Einstein va presentar la seva teoria de la relativitat. Com era d’esperar tothom va al·lucinar una mica amb una teoria tan contraria a la intuïció, però hi havia maneres de posar-la  a prova. Segons aquella teoria, el planeta Mercuri havia de comportar-se de manera diferent a la prevista per la teoria de la gravitació de Newton. Si Einstein tingues raó, el moviment de Mercuri presentaria una petita diferència. L’any 1919 va tenir lloc un eclipsi total de Sol que va permetre mesurar amb precisió el moviment de Mercuri i es va poder comprovar que les dades coincidien amb les previstes per la relativitat.

En realitat les dades no eren tan exactes com caldria. La tecnologia de l’època encara era senzilla. I el fet que coincidís amb el previst per Einstein no demostra del tot que tingués raó. Les dades podrien haver coincidit per algun altre motiu. Però servia per posar la teoria a prova, perquè si no haguessin coincidit amb el previst, sabríem amb tota certesa que la teoria era incorrecta. Doncs una cosa semblant passa amb el bosó de Higgs. Si no el trobem sabrem que la teoria actual, el model estàndard, és incorrecte. Aleshores caldria arremangar-se i tornar a bastir un nou model que expliqui l’Univers com el coneixem i que ho faci sense necessitar d’una partícula com el bosó de Higgs.

Sembla poc probable, ja que fins ara, el model ha anat recollint molts èxits i ens permet entendre força bé com és el món subatòmic. Potser sigui incomplet i, com passa amb la majoria de teories científiques, en un futur caldrà ampliar-lo. Però ara com ara és el millor que tenim i si per una única dada cal llençar-lo a les escombraries serà un bon daltabaix.

Tot i així, no deixaria de ser un moment interessant. Descobrir que tot el que creies està equivocat i que cal tornar a la feina de nou buscant nous models, noves idees i noves maneres d’entendre la realitat també és força emocionant. De manera que tant si el troben com si no, s’acosten moments històrics per la física i pel coneixement que els humans tenim dels secrets més bàsics de la natura. Fa poc han publicat una nota de premsa en la que ja van precisant més i més les característiques que tindrà el bosó de Higgs. Es va descartant que tingui determinades masses, de manera que la regió per on el busquen es va estrenyent més i més. Segurament en pocs mesos el LHC ens donarà el regal definitiu. Positiu o negatiu.

I curiosament ja no sentim parlar aquells que posaven el crit al cel dient que aquella màquina podia crear un forat negre que engolís el planeta. Fins i tot s’havien presentat demandes judicials per aturar un experiment que, deien, posava en perill la humanitat! Després de mesos de funcionar ha passat allò que deien els seus dissenyadors que passaria: Res de res. Una llàstima pels amants de les catàstrofes i les conspiracions. De nou s’han equivocat i el món no s’ha acabat.

Coses de l’estiu: Aquella fruita

divendres, 2/09/2011

Barcelona_Market.jpg Una cosa bona de passar les vacances en un poble és que et permet recuperar un dels grans plaers de la vida: El sabor autèntic de la fruita. Sembla una ximpleria, però fins que no tastes un bon préssec o una pruna al punt de maduració no t’adones del que ens perdem els que vivim a ciutat. Per mi va ser talment com la magdalena de Proust. Clavar una mossegada i venir-me a la ment els àpats a casa els avis quan era petit. I per cert no té preu la cara de les meves filles descobrint com de bona pot ser una amanida si els tomàquets tenen menys color però més gust a tomàquet.

I ara, tornat a la ciutat, passo pel supermercat, miro les safates de fruita perfectament empaquetades i embolicades, amb uns colors realment atractius i una absència increïble de marques i taques, però noto que falta alguna cosa. I n’hi ha prou d’olorar per veure que allò serà molt maco, però tindrà poc sabor. És veritat que també és menja amb la vista, però no ”només” amb la vista.

Però tot plegat no és que els de ciutat siguem ximples o masoquistes. És que és un bon problema logístic portar aliments frescos cada dia per una aglomeració d’uns quants milions d’habitants. Molts dels quals són a més uns perepunyetes que ho volen tot ben bonic. Per això s’han desenvolupat diferents sistemes per portar fruita a les botigues de manera que estigui en condicions de ser comprada. I un dels sistemes més curiosos l’han proporcionats les mateixes fruites. La clau està en un compost químicament molt simple, el gas etilè.

No es tracta de cap producte estrany sinó que el fabriquen les mateixes fruites. Es pot considerar com una mena d’hormona vegetal. Una substància química que fan servir les cèl·lules de la fruita per enviar-se senyals entre elles. I el senyal que envia l’etilè és “toca acabar de madurar”. Quan arriba el moment una fruita comença a fabricar etilè i les fruites del voltant en detectar-ho, també es posen a madurar. Per això, de vegades si poses un préssec molt madur en una safata amb altres préssecs mes verds, pots notar que de seguida maduraran la resta. De fet, l’etilè no deixa de ser la clau bioquímica del refrany “una poma podrida en fa podrir d’altres“.

Això no passa amb totes les fruites. I també cal distingir les que fabriquen etilè i les que responen a l’etilè.  Com passa sempre a la natura n’hi ha per a tots els gustos. Algunes fruites fabriquen molt etilè i responen molt al gas. Altres en fabriquen poc i no li fan cas. Però també n’hi ha que en fabriquen poc però responen molt. Cada fruita és una història que cal conèixer. Sobretot si vols evitar que una partida de fruita et maduri abans d’hora simplement perquè l’has emmagatzemat al costat d’una capsa plena de plàtans que fabricaven etilè.

Però ja que això no deixa de ser un sistema dels mateixos vegetals podem aprofitar-ho, recollir la fruita abans que maduri, guardar-la en condicions controlades com ara poca temperatura i humitat o nivells d’oxigen i de CO2 ben establerts, i transportar-la fins a les botigues amb més calma. Aleshores quan arriba l’hora de posar-les a la venda n’hi ha prou d’afegir una mica d’etilè a la cambra on tens la fruita per fer que acabi de madurar. En teoria, la fruita arribarà a les parades al punt just de maduració.

La idea és molt bona i un bon exemple de com el fet de conèixer i entendre la fisiologia dels vegetals ens permet optimitzar el rendiment que li traiem a les coses. Amb aquesta estratègia es perden moltes menys tones de fruita que madurarien massa durant el transport i distribució. Des del punt de vista nutritiu potser no serà exactament el mateix, però el cas és que tampoc hi ha tanta diferència. Una altra cosa és que no es perdi gens de gust pel camí. Els qui l’han de vendre saben que molta gent compra per la vista i preferirà un tomàquet amb un color ben maco (una cosa que pots veure a la botiga) que no un de més lleig encara que tingui millor sabor. Això farà que massa sovint es tingui en compte coses com el color, la textura o l’aparença  més que no pas el sabor. Com sempre, la tecnologia és una eina que la fem servir com més ens convé.

Però hi ha coses que quan les recuperes, no les vols perdre de nou. Segurament a mida que passi el temps, el ritme de vida, la falta de temps i tot això farà que acabi comprant amb presses, però de moment m’hi penso entretenir a buscar les parades amb fruita que tingui “aquell” sabor.

Coses de l’estiu. Les picades.

dijous, 1/09/2011

mosquit.jpg Després de les vacances mires enrere els dies en que has viscut a un ritme completament diferent de l’habitual i t’adones que hi ha altres maneres possibles de viure. Jo mateix he estat completament desconnectat durant unes setmanes i el món segueix igual. És una bona cosa recordar que es pot viure sense telèfon, ni Internet, ni res de res. Fins i tot és un plaer recobrar un ritme de vida més tranquil i adonar-te que tampoc som tant importants i que si desapareixes uns dies, doncs no passa res.

Però tot té un preu, i en el meu cas han estat un bon grapat de picades de bestioles que no he pogut identificar. No semblaven mosquits, perquè per allà no n’hi havia gaires, però les picades eren igual d’emprenyadores. I aleshores et preguntes que coi fa que aquests animalets, mosquits, puces, xinxes, aranyes o el que siguin deixin un record tan irritant de la seva picada. Coi! Podrien picar i marxar sense deixar rastre.

Però la picada d’un mosquit és un procés més complex del que sembla. És conegut que qui pica són les femelles, que necessiten més aliment per pondre els ous. Els mascles s’alimenten només de nèctar de flors. Les femelles també, però necessiten un suplement de sucres, proteïnes i ferro quan han de fabricar la posta, de manera que completen la dieta amb l’aliment que extreuen de la sang. I per fer-ho, primer han de localitzar un vas sanguini d’algun mamífer que faci de donant involuntari. Ens localitzen per el CO2 que deixem anar en respirar, per la temperatura corporal i per altres productes que alliberem amb la suor i que tenim a la pell. I una vegada localitzat un vas sanguini proper a la superfície ens claven l’estilet que tenen com a punta de llança del seu aparell xuclador.

Semblaria que la gràcia està en aquest estilet, però en realitat la clau de la picada del mosquit la trobem a la seva saliva. Quan piquen comencen a salivar molt. No se si és que se’ls fa la boca aigua pensant en l’àpat que estan a punt d’endrapar, però segur que és per millorar molt el rendiment de la picada. Quan s’ha estudiat la composició de la saliva dels mosquits s’ha trobat una barreja formidable de dotzenes de productes pensats per fer-nos la guitza.

Per començar tenen anestèsics. Així poden picar més tranquil·lament ja que sovint no ens n’adonem del que està passant fins que és massa tard. També ens inoculen un anticoagulant per evitar agregació de les plaquetes i permetre que la sang que xuclen circuli amb més facilitat. També ens administren proteïnes de la família de les taquiquinines que actuen com vasodilatadors. Així la vena que estan saquejant es dilata, es fa més gran i hi passa més sang. Fins i tot ens injecten enzims com l’amilasa que ja comença a digerir els sucres complexos de manera que els sigui més fàcil absorbir-los i digerir-los. I per acabar de completar el còctel, ens posen alguns immunomoduladors que fan que el sistema inflamatori funcioni una mica desgavellat.

I, és clar, en alguns indrets, determinats tipus de mosquits també injecten paràsits, virus i tota mena de patògens que han fet dels mosquits i de la resta d’insectes picadors uns dels principals vectors de malalties del planeta. Per això, moltes vegades el millor per controlar una malaltia és controlar els mosquits que la propaguen.

En tot cas, ara em puc mirar les picades, que per sort ja no piquen, i pensar en la sofisticada guerra química que ha tingut lloc sobre la meva pell. És una d’aquelles coses que encara que et rebentin, no pots deixar d’admirar una mica.

Calendari escolar

dilluns, 20/06/2011

relax.jpg

Des del principi del Centpeus vaig agafar el costum de seguir el calendari escolar. De tant en tant toca fer un descans per carregar les piles i ara ja toca descansar una miqueta. Al setembre, si tot va bé, ens tornem a veure (o a llegir). Mentrestant, sigueu feliços.