Una mirada a l’Informe PISA

dimecres, 22/12/2010

llar de foc.jpgFa uns dies es van saber les dades de l’informe PISA 2009, que avaluava els alumnes en tres temes: Comprensió lectora, científica i de matemàtiques. Dels resultats se n’han fet molts comentaris i anàlisis que inclouen la majoria dels punts de vista. Des del masoquisme irreductible típic de les nostres latituds que considera qualsevol resultat poc menys que catastròfic, fins la satisfacció conseqüència de la millora experimentada respecte del darrer informe i el fet d’estar a un nivell equivalent al de països de la OCDE.

Però hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser ha estat poc valorat (o jo no ho he vist). Una dada que salta a la vista en mirar la gràfica que mostra els resultats obtinguts. Aquesta vegada, les puntuacions en els tres àmbits de l’estudi són pràcticament iguals!

Un detall sense importància? Doncs potser no. Aquest equilibri m’ha fet pensar en el rebombori que va generar una conferència presentada l’any 1959 pel físic i novel·lista anglès Charles Percy Snow. La conferència duia per títol “Les dues cultures” i el tema central era el distanciament creixent entre la cultura de ciències i la de humanitats. Ell era físic i novel·lista, de manera que jugava en els dos terrenys. I en un dels paràgrafs més famosos parlava de:

“…dos grups polars antitètics: els intel·lectuals literaris en un pol, i en l’altre els científics. Entre tots dos pols, un abisme d’incomprensió mútua, algunes vegades (especialment entre els joves) hostilitat i desgrat, però més que res falta d’entesa recíproca. Els científics creuen que els intel·lectuals literaris manquen per complet de visió de futur, que viuen singularment desentesos dels seus germans els homes, que són en un profund sentit anti-intel·lectuals, anhelosos de reduir tant l’art com el pensament al moment existencial.

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar una rialleta entre burleta i compassiva. Els desestimen com a especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he vist provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells eren capaços d’enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial, va ser també negativa. I ben mirat, el que els preguntava és més o menys l’equivalent científic de “Heu llegit alguna obra de Shakespeare?”

Aquest abisme entre “els de ciències” i “els de lletres” encara es manté. L’expressió “és que soc de lletres” sembla una excusa perfectament vàlida per justificar la ignorància en temes  relacionats amb la ciència per molt simples i entenedors que siguin. I de la mateixa manera hi ha qui diu “és que soc de ciències” per justificar el suprem desinterès en la lectura o una olímpica incapacitat d’escriure tres línies seguides amb sentit.

Hi ha coses que fins que no hi topes et semblen exagerades. Però la incapacitat d’escriure amb sentit per part de molts estudiants de doctorat és llegendària. Després arriben els problemes en forma de treballs científics de molt valor que passen sense pena ni glòria perquè els autors són incapaços d’explicar de manera clara el que han descobert. I moltes vegades no és únicament que el tema sigui complicat. És que n’hi ha que no tenen capacitat per posar un nom, un verb i un parell d’adjectius de manera ordenada. D’altra banda els comentaris criticant les faltes d’ortografia en blogs i articles són freqüents. Jo intento no fer-ne i espero que per aquí no n’hi hagi massa, però reconec que tinc sort dels correctors  ortogràfics de l’ordinador. Hi ha qui critica, amb un cert menyspreu, que els faci servir, però sovint aquests mateixos són incapaços de fer una divisió sense calculadora, per no parlar d’una equació de primer grau, l’equivalent matemàtic als pronoms febles.

Per això, el fet que els alumnes tinguin resultats similars en els camps de les ciències i la lectura és un pas en la bona direcció. Ja se que comprensió lectora no és el mateix que les humanitats en general, però en l’informe era el que més s’hi assemblava. Aquest equilibri no és garantia de res perquè al final poden oblidar tot el que no interessi, però al menys aquesta vegada no hi ha desequilibris en el nivell de partida. Una condició que potser no és suficient, però que segurament és necessària.

I és que avui en dia és igual d’analfabet qui no coneix (ni que sigui per sobre) les grans obres de la literatura, com el que no coneix (ni que sigui per sobre) de que va la teoria de l’evolució o el segon principi de la termodinàmica.

L’arsènic i l’Arca de l’Aliança

dimarts , 21/12/2010

arca aliança.jpg Una cosa empipadora de la ciència és que mai acabes d’estar completament segur de res ja que qualsevol coneixement és només temporal fins que sorgeixin dades o teories millors. Hi ha qui veu en això un inconvenient, però de fet és un sistema fantàstic per evitar errades. I fa poc han aparegut un parell d’exemples que ho posen de manifest.

Fa pocs dies va sortir la notícia de la troballa d’un tipus de microorganisme que pot fer servir arsènic enlloc de fòsfor per al seu metabolisme. L’equip que ho havia descobert fa donar una roda de premsa com correspon a una descoberta que trenca un paradigma de la biologia. Potser en van fer un gra massa amb els preparatius i la posada en escena, però l’important és el que van trobar.

Doncs ara ens trobem en plena tempesta de dubtes i crítiques sobre el treball. I dic crítiques en sentit constructiu. També n’hi ha amb mala fe, però el que abunda més són opinions que posen en dubte les conclusions del treball. Segur que no s’han equivocat en les anàlisis? La tecnologia que van fer servir era correcta? Està garantit que no es van contaminar les mostres amb arsènic? Es pot descartar que el poc fòsfor que detectaven no estigués DNA i l’arsènic estigués al costat sense formar-ne part?

Totes aquestes crítiques són assenyades, però al final els fets s’imposaran. No n’hi ha prou amb posar-te a cridar que has descobert una cosa extraordinària. Ja se sap que “afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries”. Els altres ho han de veure i verificar de manera independent. En el cas del microbi de l’arsènic, el grup investigador ha publicat la manera com van fer els experiments i els resultats que van obtenir. I sobretot, la manera com interpreten aquests resultats. Ara toca que altres grups repeteixin l’experiment a veure si surt el mateix.

Però més important encara, com que està molt ben identificat l’indret d’on van obtenir el microbi (un llac on l’aigua conté molt arsènic) altres investigadors poden agafar el microbi i fer experiments diferents i amb metodologies diferents. Si mesurant una cosa de maneres diferents arribes al mateix resultat, aquest probablement serà correcte.

Mentrestant, als descobridors inicials només els queda anar responent les crítiques i esperar que altres confirmin els seus resultats (o no). Tot plegat mostra la principal característica dels descobriments científics. Els podem posar a prova. Potser no podem estar segurs de si són certs, però sempre podem tenir clar quan són falsos. Per això es diu que les teories científiques han de ser falsables. Ha d’haver-hi alguna manera de posar-les a prova de manera que si són falses ho podem saber. Si aquesta possibilitat no existeix, no parlem de ciència sinó d’una altra cosa.

I un exemple d’altres coses és la notícia que va sortir fa uns mesos, quan el Patriarca copte ortodox d’Etiòpia, va dir que  havia vist l’Arca de l’Aliança i que aquesta estava en bon estat de conservació. Que és tal com la descriu la Bíblia, però que (ai!) no pot dir on es troba.

L’afirmació és prou important com per despertar la curiositat, però no hi ha cap manera de comprovar si el que diu es cert o no. Potser va veure alguna cosa, però no n’hi ha prou amb la seva paraula per saber que el que ha vist és l’Arca autèntica. Caldria que l’analitzessin més experts. Si, com diu la Bíblia, és feta de fusta d’acàcia es podria fer una anàlisi del carboni 14 per esbrinar quina edat té i descartar copies o falsificacions. Si té plaques d’or, es podria analitzar la composició isotòpica per mirar d’entendre on es va fondre i de quina regió provenien els materials.

Es podrien fer moltes coses per verificar si l’afirmació del patriarca és correcta o està equivocat. Però mentre no digui on és l’Arca, doncs no hi ha manera de saber res. Caldrà tenir fe i prou.  A més, hi ha diferents nivells de fe. Com venia a dir un dels personatges de la novel·la de Ken Follet “La caiguda dels gegants” : Es tenir fe en la paraula de Deu, però no necessàriament en la d’aquells que la interpreten. El Patriarca ha fet una afirmació extraordinària, però no ha aportat la prova extraordinària que podem esperar. Aleshores…?

Al final un s’ha de preguntar que li agrada més. Un coneixement verificable, contrastable però en part insatisfactori perquè sempre es posa en dubte? O un que no es posa en dubte, però que mai no es pot verificar ni contrastar.

O encara millor: en quins aspectes de la vida triem abraçar una o altre d’aquestes actituds.

Els llacs i l’escalfament global

dilluns, 20/12/2010

ximpanze.jpgAmb el fred que està fent aquests dies, les notícies sobre el canvi climàtic i l’escalfament global semblen llunyanes i poc consistents. Segurament tindran més efecte a l’hemisferi sud, on ara mateix estan a punt d’iniciar l’estiu i a hores d’ara deuen anar en samarreta i pantalons curts. Però el cas és que fa poc s’ha publicat un treball on s’analitza l’augment de temperatura registrat des de l’any 1985 en un grapat de llacs d’arreu del planeta.

Normalment quan es parla de l’escalfament global de seguida es discuteix sobre el nivell de l’aigua del mar, sobre el gel de l’Antàrtida o sobre els canvis en les collites, però al davant de tot això, quina importància poden tenir els llacs?

Doncs més de la que podria semblar a primer cop d’ull. D’entrada perquè són una de les principals reserves d’aigua dolça del planeta. I de la mateixa manera que al voltant de les costes marítimes s’ha desenvolupat arreu una cultura i una indústria de la pesca, els gran llacs interiors tenen també poblacions que en depenen per al manteniment de la gent que hi viu.

Però, a més dels efectes socials, els llacs també tenen un paper en el control dels nivells de CO2. Un arbre pot captar CO2 de l’atmosfera, però arribarà un dia que l’arbre morirà i la fusta es descompondrà o es cremarà de manera que bona part d’aquell CO2 tornarà de nou a l’atmosfera. Quan es parla del cicle del carboni és justament per que és un cicle entre la matèria viva, els sediments inorgànics i l’atmosfera. Però en els llacs, les restes mortes d’algues i animals que hi vivien normalment cauen al fons i es queden allà molt de temps.

En els grans llacs, s’hi queden tant de temps, que arriben a formar sediments que retenen el carboni i l’acaben mineralitzant. La cosa és complexa i hi ha un grapat de reaccions químiques que passen el carboni a CO2 o a carbonats o a bicarbonats o a…Però al final, una bona part del carboni que cau al fons del llac s’acaba per convertir en un component de minerals sedimentaris i queda tret de la circulació.

El que passa és que tot això depèn, com qualsevol reacció química, de la temperatura de l’aigua. I si la temperatura augmenta, la capacitat de retenir el carboni als sediments del llac disminueix. No tindrà tanta importància com els mars i els oceans, però certament la retirada de CO2 que s’aconseguia al fons dels llacs és més gran que la que té lloc a terra ferma.

Per això les dades que acaben de mostrar són dolentes. Ja hi havia dades d’altres estudis fets de manera convencional, però en aquest el que han fet va ser emprar les imatges obtingudes per satèl·lits amb càmeres d’infrarojos i analitzar la temperatura de la superfície de 167 llacs d’arreu del món. Aquestes càmeres (com les del Meteosat) capten la radiació infraroja i donen informació no de la llum sinó de la temperatura.

El cas és que els llacs s’estan escalfant a ritme de mig grau per dècada. Sembla molt poc, però parlant de coses a gran escala, mig grau per dècada és una xifra important. A més, no es reparteix per igual. L’escalfament és més notable en els llacs del nord d’Europa, mentre que en zones tropicals no és tan marcat.

Hi ha altres efectes empipadors relacionats amb l’escalfament dels llacs. Una freqüència més gran de creixements sobtats d’algues, canvis en l’ecosistema del llac a mida que algunes espècies no es puguin adaptar a la nova temperatura, mentre que altres estaran encantades. Això també afectarà a l’activitat econòmica al voltant dels grans llacs. Alguna vegada hi haurà més espècies d’interès, però altres seran augments en el nombre d’algues i espècies sense valor econòmic. Tot plegat, un nou efecte depriment associat amb l’escalfament global.

És que a mi m’agraden els llacs. Tal com estan ara.

Vacunes, algunes reflexions finals

divendres, 17/12/2010

Entre les persones que s’oposen a les vacunacions hi ha un argument molt freqüent. El que diu que tenen tot el dret a no vacunar-se i que la resta no n’hem de fer res. Per descomptat, cada persona pot triar el que fa amb la seva salut, però en realitat la cosa és més complicada.  Perquè segons això, de la mateixa manera podríem dir que jo condueixo com em dóna la gana i si tinc un accident és problema meu, per tant ningú hauria de regular el tràfic. O que ningú m’ha de prohibir conduir si he begut alcohol, perquè és problema meu.

El cas és que si un comportament té efectes sobre la resta de persones de la societat, deixa de ser tan evident el dret a que ningú es fiqui en el que fas. Ja t’ho faràs si tens un accident, però si hi ha perill que xoquis contra algú aleshores potser si que els altres tenim alguna cosa a dir. Doncs en el cas de les vacunes, passa una cosa semblant. El calendari de vacunació no es fa perquè si. Cada vacuna té les seves característiques i s’administra a una edat en que és més efectiva. I fins que arriba el moment, els nens que no estan immunitzats poden ser infectats per persones portadores del microbi. Els qui estem vacunats difícilment encomanarem la tos ferina  o el xarampió a cap nadó, però si no estem vacunats si que hi ha el risc de ser portadors involuntaris del patogen.

Es pot dir que no totes les vacunes tenen un 100 % d’efectivitat i que estar vacunat no et dóna una garantia total. Molt bé. Tots som grandets i sabem que garanties absolutes no n’hi ha. Però en una societat en que la majoria de les persones estiguin immunitzades, el risc d’emmalaltir que tenen els nens és menor que una en que la gent no sigui immune. Tornant a l’exemple dels cotxes, sempre pots tenir un accident, però si tothom fa cas del codi de circulació, el risc és menor.

Qui rebutja vacunar-se no pot esgrimir que és una decisió que únicament l’afecta a ell perquè es converteix en un possible reservori del virus o el bacteri. I això afecta a més gent. Potser a mi no, que ja estic vacunat, però als meus fills, fins que no tinguin edat de vacunar-se, si.

Això, és clar, aplica només a les vacunes relacionades amb malalties infeccioses. Si algú no es vol vacunar del tètanus, pensaré que juga amb foc, però no és una malaltia que s’encomani, de manera que en aquest cas certament no afecta als altres. Es podria discutir si no vacunar als fills del tètanus és assenyat. En la meva opinió, no ho és, però això ja és un aspecte que s’aparta de l’àmbit científic.

Un altre tema és que calgui agafar totes les vacunes com si fossin el Sant Greal de la salut. Existeix una vacuna contra la pesta negra, però no tinc cap intenció de posar-me-la ara mateix. Fa anys em vaig vacunar de la febre groga perquè havia de viatjar a l’Àfrica, però de no ser per això mai m’hauria passat pel cap fer-ho. La vacuna de la grip tampoc me la poso ja que no formo part de cap grup de risc.  I si finalment aconsegueixen desenvolupar una vacuna contra la malària ho celebraré perquè salvarà moltes vides, però tampoc me la posaria. Les vacunes tenen la utilitat que tenen, ni més ni menys. Fer servir el sentit comú acostuma a ser una bona guia, i fer cas del pediatre, també.

Per algunes persones, si defenses que les vacunes són efectives et tornes sospitós d’estar a sou d’alguna fosca corporació farmacèutica. Les farmacèutiques, per descomptat, el que volen és guanyar diners. Molts diners. Tants com puguin. Exactament igual que qualsevol empresa. I n’hi haurà que faran trampes, subornaran i mentiran per augmentar les seves ventes. La nostra feina és no deixar-nos entabanar per les seves campanyes. Per descomptat que hem d’exigir vacunes segures, efectives i adequades a les necessitats. Però el mateix passa amb els cotxes, els ordinadors o els raspalls de dents. I el mateix passa amb els fabricants de remeis homeopàtics o de medicina natural (que en ocasions també és una d’aquestes mateixes farmacèutiques tan dolentes). Interessos n’hi ha per totes bandes. I al final, puc malfiar de les intencions o dels mètodes d’algunes industries, però això no vol dir que les vacunes no siguin efectives.

Finalment, hi ha qui busca informació per Internet abans de prendre decisions. Com que després de tot ets tu qui has de prendre la decisió, informar-te és el més assenyat sempre que es tingui clar que a Internet hi ha de tot i que costa distingir informació fiable de les paranoies i les estafes. Però sobretot cal no perdre la mesura de les coses. Creure que un parell de dies fent servir Google et permet saber-ne tant com un metge després de sis anys de carrera i uns quants anys d’exercir la professió és, com a mínim, un acte de pedanteria extraordinari. La informació que trobis et pot plantejar dubtes, certament. Aleshores el més lògic és demanar a un entès que te’ls aclareixi. I aquest acostuma a ser el pediatra, que pot ser simpàtic o estúpid, amable o pedant, encantador o un poca-solta, però que de salut infantil segur que en sap més que nosaltres.

I si encara no ho veiem clar, buscar un altre metge més simpàtic o amb més paciència és una opció probablement molt millor que no pas seguir els consells de “conspiranoics.com” o similars.

Vacunes, autisme, timerosal i altres.

dijous, 16/12/2010

Les vacunes poden causar problemes, poden induir reaccions adverses i fins i tot poden resultar fatals en algun cas. Això, que hi ha qui ho repeteix com si fos una lletania, és exactament el mateix que pot passar amb qualsevol medicament. Però atenció! En el cas de les medicines tradicionals i naturals també passa el mateix. El fet que un producte sigui natural no vol dir que no pugui induir al·lèrgies o  ser tòxic. Sap greu, però el risc zero en aquesta vida no existeix.

El que passa és que els medicaments els prenem quan estem malalts, mentre que la vacuna s’administra mentre estem sans. I això, per molt racional que siguis, dóna mal rotllo. A sobre, l’any 1982 es va publicar a la revista “The Lancet” un article que indicava una relació entre la administració de determinada vacuna i l’autisme. Els qui volien una demostració de com de dolentes eren les farmacèutiques, allà tenien la prova. També es va dir que l’autisme estava augmentant any rere any igual que el nombre de vacunes administrades. Per tant els dos factors estaven relacionats!

Però que dos coses passin alhora no vol dir que estiguin relacionades. El preu de petroli o la superfície de la meva calba també augmenten any rere any, i ningú pensaria que tenen res a veure una cosa amb l’altre o amb l’autisme. Estrictament no hi havia cap dada que les relacionés, excepte aquell article del dr. Wakefield que estudiava un grup de 12 nens i que únicament suggeria una correlació.

La cosa va prendre molta volada, però l’any 2004 el diari Sunday Times va descobrir que els 12 nens els havia triat un grup d’advocats que (oh, casualitat!) preparaven una demanda contra els fabricants de vacunes i que el dr. Wakefield havia cobrat 55.000 lliures per tirar endavant l’estudi. De manera que era un estudi “fet a mida” i la revista el va retirar. De manera que ara com ara no tenim cap evidència sòlida que relacioni vacunes amb autisme, tot i que el mal ja està fet i molta gent encara ho creu. Com va dir algú “és molt fàcil espantar la gent, però és difícil fer passar la por“.

Però les vacunes tenen altres problemes. Es parla també molt de la presencia de thiomersal (o timerosal) en la preparació. Un tòxic fet amb mercuri al que ara també acusen de causar autisme o intoxicacions diverses. El timerosal certament és tòxic i justament per això es posava, per evitar que hi creixin microbis. Les vacunes han d’injectar-se i cal estar segurs que des de la fabricació fins l’administració no es contamina amb bacteris o fongs. Aquestes coses poden passar, sobretot perquè en molts països les vacunes no són monodosi i el risc de contaminació és important,  de manera que per evitar-ho en algunes vacunes es posaven conservants com el timerosal.

Inicialment es posava perquè creien que la seva toxicitat pels humans era baixa. El timerosal es fa servir des de 1930 i no n’hi ha només a les vacunes. Per exemple, hi ha tintes per fer tatuatges que també en contenen. De totes maneres, en el dubte és millor prevenir i la tendència és a eliminar el timerosal i fabricar, sempre que sigui possible, vacunes monodosi. Encara n’hi ha que en tenen, però cada vegada menys (aquí teniu una taula amb les vacunes comercials als Estats Units i veureu que  les dels nens, quasi totes ja són “timerosal-free”) . El que si que queda són molts embolics. Hi ha qui parla del risc de donar mercuri als nens. Però no és el mateix el mercuri que el metilmercuri (igual que no és el mateix prendre clor que prendre clorur sòdic).

Un altre terme que sembla que fa por són els “adjuvants”. Això són productes que es posen per intentar que la vacuna sigui més efectiva. A la pràctica vol dir que sense adjuvant cal posar, per exemple, un milió de virus atenuats per dosi, però amb el adjuvant, només calen mil virus per dosi i l’efecte és més intens. El problema és que la reacció inicial (l’enrojolament, la inflamació o la febre) poden ser més forts que sense adjuvant.  Cal vigilar, perquè hi ha molts tipus d’adjuvants i generalitzar sobre ells és absurd. El que toca és veure si els adjuvants que es facin servir tenen efectes secundaris importants i valorar si això compensa la millor efectivitat de la vacuna. Una vegada més, el tema és la qualitat dels controls que apliquem.

També s’ha dit que les vacunes poden causar les malalties que pretenen evitar. Això pot passar en el cas de les vacunes amb patògens si s’han preparat de manera incorrecta i els microbis que haurien d’estar morts o atenuats, accidentalment no ho estaven. No és possible en canvi si únicament s’administren proteïnes o fragments del microbi. En això, de nou, el problema no és de les vacunes en si, sinó dels controls de qualitat. En aquest tema segurament tothom estarà d’acord que mai serem prou estrictes exigint que els controls siguin màxims. Tampoc està de més recordar que les tècniques que fem servir ara són millors que les de fa setanta anys.

En moltes ocasions el que passa és que s’agafen casos de reaccions adverses de les vacunes (que ja he dit que n’hi ha) i es mostren com si fossin la norma. És una fal·làcia. Cada any hi ha persones que moren per reaccions al·lèrgiques als antibiòtics i ningú posa el crit al cel demanant que es prohibeixin. Doncs el mateix passa amb les vacunes. Pels responsables sanitaris es tracta de comparar els efectes negatius de no vacunar la població amb els efectes negatius de vacunar. I amb aquestes dades triar el mal menor. Això no és cap consol per aquell que li toca patir un efecte advers, és clar, però es pot fer d’alguna altra manera?

Però al final, i per sobre de tot, tenim el problema emocional que deia al principi. La vacuna la posem quan el nen està sa. Si passa alguna cosa, emocionalment és un fet devastador. En canvi, tots aquells que salvaran la vida pel fet d’estar vacunats, simplement mai no ho sabran. Veiem la part tràgica amb tota la cruesa, però la positiva, que sabem que hi és, únicament es fa visible en les estadístiques i, és clar, no és el mateix.

Vacunes i poblacions

dimecres, 15/12/2010

La propaganda en favor de les vacunes afirma que gràcies a elles hem pogut fer desaparèixer o mantenir en nivells inapreciables moltes malalties que abans eren autèntics flagells per la societat. La propaganda en contra de les vacunes afirma que resulten irrellevants ja que aquestes malalties ja estaven en vies de desaparició i que el fet de vacunar la població no va tenir un efecte pràctic en la evolució de la malaltia. Aleshores, que hem de pensar?

Com sempre passa, cadascú mostra les dades segons li convé. Però com que cada malaltia té les seves particularitats que cal analitzar en detalls, podem simplificar limitar-nos a un parell d’exemples, un aparentment a favor i l’altre aparentment en contra.

Un cas a favor difícil de rebatre seria el de la poliomielitis. Si mirem els gràfics amb la incidència de la pòlio a Espanya o als Estats Units, podem veure l’efecte que va tenir la introducció de la vacuna a partir de l’any 1963 a Espanya i al 55 als USA. Sincerament em sembla difícil discutir l’efectivitat que ha tingut.

Aquest és un cas que convida a l’optimisme. La pòlio no té (com altres malalties) un reservori animal, de manera que si la fem desaparèixer en els humans haurem enllestit el problema com va passar amb la verola. Només ens hauran d’amoïnar les reserves que tinguin els militars amagades vas a saber on amb ves a saber quines intencions.

Però les coses no sempre són tan clares. No totes les vacunes són igual d’efectives i un exemple el tenim en el cas de la tos ferina. Si mirem la gràfica de l’evolució de la malaltia al llarg dels anys veiem que no acaba de desaparèixer, i el canvi de tendència en la incidència tampoc encaixa exactament amb el moment en que es va introduir la vacuna, a mitjans dels anys 40. La gràfica és dels Estats Units. No he trobat dades d’aquí, segurament perquè la tos ferina no va ser de declaració obligatòria fins als anys 80.

A mi em sembla que la cosa no va malament, però hi ha qui creu que aquestes dades indiquen que la vacuna és poc útil perquè la malaltia ja anava de baixa. Gràcies a les millores en higiene, nutrició i  altres tractaments ja estàvem guanyant la batalla. El problema és que cap de les dues opinions es pot defensar només amb aquestes dades. Des del punt de vista d’un científic acostumo a malfiar dels raonaments fets a partir d’una única dada. Les coses sempre es poden interpretar de moltes maneres, i aleshores el que cal són… més dades. En aquest cas simplement hauríem de veure que passa si deixem de vacunar la població. I per sort, si que tenim aquestes dades.

A finals dels anys 70 es va suggerir que la vacuna de la tos ferina estava associada a problemes neurològics i alguns països, entre ells Suècia, van decidir retirar-la. Això ens permet veure que va passar amb els casos de tos ferina si comparem Suècia (que no vacunaven) amb Noruega (que seguien vacunant). És útil perquè permet comparar dos països amb situacions econòmiques, sanitàries i socials, prou similars.

I el cas és que el nombre de casos de tos ferina a Suècia va començar a augmentar a partir de l’any 1983, mentre que a Noruega es va mantenir baix. Això podria suggerir que efectivament és gràcies a la vacuna que la malaltia es manté sota mínims, però realment és així? Doncs jo diria que si, perquè quan es va tornar a introduir la vacunació a Suècia l’any 1996, la incidència de la malaltia va tornar a baixar.

El mateix podem veure en el cas d’Anglaterra. Mentre va baixar el nivell de vacunació, hi va haver un rebrot en el nombre de cassos, que s’esvaeix en tornar a augmentar el nombre de vacunats.

De manera que, malgrat que la vacuna potser no és la única manera de lluitar contra una malaltia, si que és una de les més efectives.

Només aclarir un detall que no és irrellevant. Les gràfiques que he  posat són del nombre de casos i no de nombre de defuncions. Quan us ensenyin gràfiques mireu si parlen de casos o de morts, perquè són coses diferents. Sovint es diu que les vacunes no serveixen perquè no modifiquen la tendència a la baixa en el nombre de morts. A mi em sembla que això és un error (o una trampa) perquè, insisteixo, ningú diu que les vacunes siguin la única manera d’evitar que algú mori per aquella malaltia en concret. És bona cosa que cada vegada podem curar les malalties amb més eficiència, però és molt millor evitar que les agafem i de pas, fer que l’agent patogen estigui menys present per entre les persones. Seria absurd dir que  com que la quimioteràpia cada vegada funciona millor, ja no ens cal una vacuna per prevenir el càncer. No se vosaltres, però jo prefereixo no patir un càncer abans que patir-lo i que me’l curin (i a la societat li surt molt més econòmic).

Tot això està molt bé a nivell de societat, de població, però que passa a nivell individual? Hi ha qui parla dels efectes secundaris de les vacunes, de la seva toxicitat i de com causen altres problemes. Un punt  molt important, però això ho deixem per demà.

Que fa una vacuna?

dimarts , 14/12/2010

Vivim en un planeta de microorganismes. Pensem en els animals i les plantes com si fossin la màxima expressió de la vida. Però a la Terra hi ha més microbis que no pas cap altre forma de vida. Amb la immensa majoria hi convivim sense gaires problemes, però n’hi ha alguns que ens poden causar malalties. De fet, una de les maneres més habituals de morir les persones al llarg de la història ha estat per causa de malalties infeccioses. El motiu és que els microorganismes, virus i bacteris, tenen dues armes letals: Es multipliquen molt de pressa i troben moltes maneres de passar d’un cos a un altre.

Per un microbi el nostre cos és un banquet ric en nutrients. Per sort, disposem d’un sistema immunitari destinat específicament a identificar i eliminar els invasors microscòpics. Això no és gens fàcil. Els limfòcits, les principals cèl·lules del sistema immunitari, tenen sistemes molt eficients per matar microorganismes o per destruir virus, però han de diferenciar molt bé entre allò que pertany al nostre cos i allò que és aliè. Quan no ho fan, comencen a atacar les nostres pròpies cèl·lules i apareixen les malalties autoimmunes.

El que fa el sistema immunitari durant el desenvolupament embrionari és fabricar limfòcits especialitzats en destruir totes les estructures moleculars possibles. Cada limfòcit reconeix i fabrica anticossos contra una cosa, una estructura molecular, en concret, i se’n generen milions i milions de diferents. Així, arribi el microbi que arribi, algun limfòcit hi haurà que en reconeixerà algun component.

Els limfòcits viuen en indrets com el timus, els ganglis limfàtics o la melsa i n’hi ha que van circulant per la sang esperant topar amb alguna cosa que els activi. Si un dia un bacteri entra dins el cos, toparà amb algun limfòcit que identifiqui alguna de les proteïnes que tingui el microbi a la superfície. Aleshores aquell limfòcit en concret s’activa i comença a dividir-se moltes vegades (un sistema anomenat selecció clonal) ja que com que segurament hi haurà molts bacteris, caldran molts limfòcits per lluitar-hi. A més, es diferencien en dos tipus de limfòcits. Uns que fan anticossos i uns que directament maten els bacteris o les cèl·lules infectades per bacteris o virus. Amb això podem destruir la infecció i també cèl·lules nostres dins les que s’amaguin els virus.

El problema és que tot plegat és una cursa contra rellotge. Els bacteris es multipliquen molt de pressa, en canvi, per posar en marxa un nombre prou gran dels limfòcits específics contra aquell invasor particular ens cal temps. La resposta del cos arribarà a un bon nivell en una setmana, però una setmana és molt temps quan parlem de bacteris. Per sort, això serà només la primera vegada. Passada la batalla, el cos es queda amb un tipus particulars de limfòcits anomenats “de memòria”.

Amb aquests limfòcits, la propera vegada que topem amb el mateix invasor, les coses aniran molt més de pressa. Els limfòcits de memòria començaran a dividir-se i a actuar molt més intensament i en un parell de dies enlloc de necessitar una setmana. El sistema immunitari ja coneix l’enemic, de manera que en les properes ocasions ja no l’agafarà per sorpresa. Aquesta resposta secundària més ràpida i intensa evita que el nombre de microorganismes arribi a nivells perillosos i la infecció queda avortada de bon començament. Estarem immunitzats.

Doncs la idea de les vacunes és simple. Es tracta d’aconseguir que el cos generi els limfòcits de memòria sense necessitat de passar una infecció. Així, si un dia arriba el microbi, l’eliminarem de seguida i no es desenvoluparà la malaltia. Això es pot fer de moltes maneres. En ocasions el que es fa és agafar els bacteris, matar-los d’alguna manera, i una vegada morts, injectar una petita quantitat. No causaran la malaltia perquè ja estan morts, però si que seran detectats pels limfòcits i es faran cèl·lules de memòria. El problema és que cal estar ben segurs que realment els hem mort abans d’injectar-los.

En ocasions no cal matar-los del tot. Hi ha microbis que simplement s’atenuen. Es tracten de manera que poden créixer, però ho fan lentament o sense capacitat per matar les cèl·lules. Això permet una resposta molt més efectiva, de manera que, en general no calen tantes dosis per aconseguir la immunitat, però són vacunes més delicades de guardar sense que es facin malbé.

De fet, tampoc cal posar tot el bacteri. Ara ja sabem com fabricar les proteïnes que fan els bacteris o els  virus, de manera que podem posar només la proteïna en qüestió, sense el microbi. Així segur que no hi ha risc d’infecció mentre que els limfòcits seguiran identificant unes proteïnes que no són pròpies i cal eliminar. Quan arribi la infecció, el limfòcit detectarà aquella proteïna i la resposta immunitària es posarà en marxa immediatament. Aquest plantejament és el que es fa servir per buscar vacunes contra el càncer. I encara més, hi ha vacunes contra les toxines, vacunes de DNA i altres que vindran a mida que la imaginació ens permeti fer-ne de més efectives i segures.

Al final, és tracta de tenir un exèrcit (cel·lular) entrenat i a punt per si arriba l’enemic. La llauna és que en necessitem un de diferent per cada enemic en concret, però és que el sistema immunitari funciona així.

Va de vacunes

dilluns, 13/12/2010

Aquest any, a Califòrnia ha passat un fet que feia anys que no es vivia. Un brot epidèmic de tos ferina. Una malaltia que fa unes poques generacions era motiu de seriosa inquietud pels pars, però en la que avui en dia normalment no hi pensem. Estrictament parlant no ha desaparegut i encara hi ha alguns centenars de casos cada any, però res a veure amb les xifres de fa un segle.

La tos ferina és una malaltia insidiosa perquè comença amb una simptomatologia molt similar a un refredat comú, però en infants pot acabar sent mortal. Per això és una de les incloses en la vacuna DPT que es posa als nens de ben petits i protegeix de la diftèria (D) el tètanus (T) i la tos ferina (P per Pertussis, que es com es diu en anglès). El que ha passat a Califòrnia, amb més de 7300 afectats i 10 nens morts és inquietant perquè podria estar relacionat amb el fet que Califòrnia és un dels estats dels Estats Units on s’està estenent més la oposició a les vacunes.

En realitat no hi ha manera d’establir si el que ha passat és conseqüència del fet que molts pares es neguin a vacunar els seus fills allà. Però la relació causa-efecte tampoc es pot descartar. I en tot cas, és inquietant veure com es va fomentant una actitud de oposició indiscriminada a les vacunes amb arguments d’allò més discutibles.

El problema principal és que, com a bons humans que som, ens agraden les coses blanc o negre. Estàs a favor de les vacunes o hi estàs en contra. I, massa sovint, hi ha qui pren partit basant-se en opinions llegides a Internet o escoltades a un amic, però sense fer gaire cas dels que realment hi entenen.

La realitat, com sempre, és molt més complexa i, simplement, és absurd generalitzar de la manera que moltes vegades es fa. Hi ha vacunes que han salvat milions de vides i que és d’una irresponsabilitat absoluta rebutjar. Altres vacunes poden ser interessants únicament en determinats situacions o grups de població. I finalment hi ha vacunes que no tenen un interès real des del punt de vista sanitari però que els laboratoris que les han desenvolupat intenten promocionar amb campanyes, de vegades, d’ètica dubtosa.

Hi ha de tot, i pretendre ficar-ho tot en el mateix sac no té sentit. En ocasions un fabricant de cotxes posa al mercat un model amb un defecte de disseny o de fabricació. Quan això passa, cal retirar tots vehicles d’aquell model i fer que el fabricant es faci responsable dels danys ocasionats. Però això no justifica oposar-se a tots els fabricants de tots els cotxes i a l’existència dels cotxes en general. Hem d’exigir cotxes tant segurs com sigui possible, a un preu tan assequible com sigui possible i en unes condicions tan ètiques com sigui possible. Però no hem de renunciar als cotxes. Doncs el mateix passa amb les vacunes.

Discutint o buscant informació sobre vacunes es pot trobar de tot. Hi ha qui expressa dubtes raonables sobre la seva seguretat i fa notar inconsistències en el discurs oficial. Aquests són temes que reclamen una resposta o un aclariment. Però també hi ha qui diu ximpleries, o pures mentides. Fets que només desconcerten a qui no hi entén del tema. Hi ha afirmacions que freguen la paranoia, com ara que se sap que les vacunes causen càncer o que són una conspiració dels governs per esterilitzar les poblacions.

I per sobre de tot hi ha el tema econòmic i la pel·lícula de bons i dolents. Hi ha qui considera les farmacèutiques una barreja entre el sindicat de controladors aeris i la SGAE. I en ocasions han donat motius per pensar-ho. Però de nou, no podem anar generalitzant els casos que ens interessen. De passada, també és bo tenir present que hi ha interessos econòmics als dos bàndols. Sovint, els qui s’oposen a les vacunes ho fan per promocionar els seus remeis alternatius o els seus llibres de “vida natural”. Com sempre, tothom té tendència a creure que els altres són uns lladres i uns estafadors, mentre que els nostres són bons nois que actuen de manera justificada. La realitat és que les coses acostumen a no anar així, però els humans som com som.

De manera que aquesta setmana intentaré aprofundir una mica en el tema de les vacunes. És massa complex per fer-ho en un únic apunt, de manera que en faré quatre. Un per explicar que coi es una vacuna,  un altre per veure quin impacte real han tingut en la lluita contra les malalties, un tercer per veure els problemes que poden tenir i el darrer per veure quins interessos hi ha al darrera dels que les defensen i dels que s’hi oposen.

No espereu cap tractat exhaustiu. Només serà la meva opinió, personal i intransferible i una excusa que em poso per aprendre’n jo mateix una mica més del tema. Això d’una setmana monotemàtica ja ho vaig fer una vegada per esbrinar coses sobre els transgènics i va resultar una setmana rica en debats interessants.

Com comparar entre cosins

divendres, 10/12/2010

ximpanze.jpgHi ha persones a les que no agrada tenir els ximpanzés com a parents més propers. En ocasions, i sobretot però no únicament als Estats Units, és per motius religiosos. Però moltes vegades és per causes purament estètiques. Quan els ho comentes arronsen el nas i fan cara de fàstic només d’imaginar un gran mico pelut. Al final l’únic raonament que esgrimeixen és que no pot ser estar emparentats amb una bestia tan fastigosa.

Això indica sobretot un immens desconeixement sobre la vida dels ximpanzés, però també ens mostra amb quina facilitat els nostres prejudicis s’imposen enfront de les dades. No importa que la anatomia comparada, que l’estudi dels cromosomes, que l’anàlisi del DNA o que la compatibilitat de grups sanguinis indiquin que estem emparentats. Tot això és irrellevant si la conclusió no m’agrada. Un sentiment probablement molt humà i que molts telepredicadors, més o menys folklòrics, aprofiten sense cap escrúpol.

Però les dades són les que són i el cas és que si comparem el DNA dels humans i els dels ximpanzés, coincideix en un 95 %, o potser en un 98,4 % o millor dit, en un 96 %. En realitat sembla que la xifra exacte és superior al 95 %, però el resultat que obtenim ha anat variant a mida que les tècniques canviaven. Per això segons les fonts que consultem trobem una dada o una altra.

Fa uns anys, abans que disposéssim de la seqüència completa dels genomes humà i ximpanzé, la comparació es feia de manera indirecta. El DNA és una doble hèlix, és a dir una llarga cadena de nucleòtids encarats a una altra llarga cadena de nucleòtids que simbolitzem amb els símbols A,T,C i G. La gràcia és que són complementàries. És a dir que encarada amb cada C hi ha una G, i al davant de cada T hi ha una A. Els motius estan relacionats amb les estructures químiques de les molècules, la manera com encaixen tant físicament com pel que fa a les càrregues elèctriques.

Doncs el que es feia era comparar quanta energia (quanta temperatura) calia per separar la doble hèlix del DNA si la fèiem unint una cadena de DNA humà amb una de ximpanzé. Com que l’encaix entre les dues no és perfecte, seran més fàcils de separar que si fossin del tot complementàries. De fet això es va fer amb molts tipus de DNA que coincidien més o menys, de manera que es va poder establir una correlació. Tanta temperatura necessària per separar les cadenes correspon a tanta coincidència en la seqüència.

Amb aquesta aproximació es va obtenir que la coincidència era del 98% o més. No era cap sorpresa perquè ja havíem vist que moltes proteïnes eren quasi idèntiques entre humans i ximpanzés. Però és que també havíem vist que compartíem coses com els grups sanguinis o elements del sistema immunitari. Encara més, també podem compartir malalties. Virus com el de la poliomielitis, l’ébola o la SIDA poden infectar tant a ximpanzés com a humans. Altres malalties poden passar dels animals als humans, però amb cap compartim tantes patologies com amb els grans micos.

Però finalment va arribar l’època en que es va poder fer la seqüència del genoma complert. Ja no eren dades indirectes, sinó que podíem anar comparant nucleòtid a nucleòtid i els valors obtinguts van baixar una mica segons la zona del genoma que comparessin. No tot el genoma té el mateix valor. Hi ha  molts gens, però també hi ha zones que no sabem que fan. Segons la zona que tries per comparar surten unes xifres o unes altres, però sempre al voltant del 95 %.  Tot i que ben mirat, ara hem entrat en una etapa encara més interessant. Ja no es tracta de valorar la quantitat de coincidències, sinó de la qualitat. No és tant important el percentatge exacte sinó esbrinar el que hi ha a les zones diferents. Perquè al final, l’interessant  serà entendre com una petita diferència en el codi d’instruccions justifica que es desenvolupi un humà o un ximpanzé. Després de tot, és en aquestes diferències on hi ha allò que ens fa humans.

O si ho voleu, en aquestes diferències hi ha allò que els fa a ells ximpanzés. I és que, des d’un punt de vista evolutiu, cap espècie és millor que cap altre (encara que  això faci ràbia als telepredicadors).

Fragments del Sol a la llar

dijous, 9/12/2010

llar de foc.jpgHi ha poques coses més agradables i hipnòtiques que una llar de foc. Ara que ja entrem a l’època freda de l’any, la calor que dóna una llar de foc és especialment agraïda. Però no només es tracta de l’escalfor. L’olor de llenya cremant, el soroll de les flames en sortir o dels troncs i les pinyes espetegant, els remolins de fum que marxen xemeneia amunt i el caliu de les brases formen un conjunt extraordinàriament amable i acollidor durant l’hivern.

En realitat, el que fem a la llar de foc és alliberar en forma de calor l’energia emmagatzemada a la fusta. Però el camí que ha seguit aquesta energia que ens escalfa és molt més llarg del que de vegades sospitem i té un origen ben llunyà.

El foc no deixa de ser una reacció química molt exotèrmica, és a dir que allibera calor. Els components de la fusta són productes del metabolisme de les cèl·lules vegetals, bàsicament lignina, cel·lulosa i uns quants derivats dels components estructurals de la part llenyosa de la planta. Però a nivell molecular veiem que hi ha un grapat d’enllaços químics que mantenen llargues cadenes d’àtoms de carboni units de maneres diverses. En encendre el foc, el que fem és donar prou energia com perquè alguns d’aquests enllaços es trenquin. En fer-ho, alliberen energia que en part sortirà en forma de calor, però hi haurà una part que farà que els enllaços de les molècules veïnes també es trenquin.

Això genera una reacció en cadena. La calor generada per el trencament d’unes molècules fa que se’n trenquin més, que faran que encara se’n trenquin més i així la flama s’anirà mantenint mentre quedi fusta per cremar (mentre quedin enllaços químics per trencar).

Però aquesta energia continguda en forma d’energia química dins les molècules de la fusta no ha aparegut per màgia. Van ser les cèl·lules vegetals les que van destinar part del seu metabolisme a generar aquestes estructures. La planta consumia glucosa i altres molècules encara més riques en energia per anar fabricant les macromolècules que servien d’estructura de la planta. Part de l’energia continguda en les molècules de glucosa servia per la fabricació i la resta quedava emmagatzemada en la cel·lulosa i la lignina.

De totes maneres, la glucosa i altres sucres energètics surten d’algun lloc. Aquí també son les plantes les protagonistes. Són elles les que agafen el CO2 de l’aire i l’aigua per les arrels i els combinen donant lloc als sucres. La glucosa i els altres sucres són, després de tot, el resultat de l’activitat de les plantes que transformen l’aire i l’aigua que ens envolten en materials aprofitables per la matèria viva. I això ho fan gràcies a la fotosíntesi.

La fotosíntesi és imprescindible ja que potser si que la glucosa conté força energia en forma d’energia química, però aquesta energia la planta l’ha de treure d’algun lloc. I ho fa a partir de la llum del Sol. Els fotons de llum que arriben a la superfície de les fulles de les plantes contenen una certa quantitat d’energia que la planta pot captar gràcies a unes estructures i a un procés absolutament extraordinari, la fotosíntesi. Normalment es parla de la fotosíntesi com un sistema per convertir CO2 i aigua en matèria orgànica. Però no és menys cert que el que fa és transformar energia lluminosa en energia química.

Les plantes capten energia del Sol i la guarden en la seva estructura. Després l’aprofitarem en forma de fusta, carbó o petroli. Per això diem que tota l’energia que fem servir els humans, tret de la nuclear, s’origina al Sol. Però, com s’origina allà dalt? Quin mecanisme fa que el Sol generi tanta energia? Doncs una combinació de força de gravetat i de reaccions nuclears.

Al final el Sol és bàsicament una bola d’hidrogen de dimensions descomunals. La seva immensa gravetat fa que el material es vagi comprimint al seu interior d’una manera extraordinària, i això fa que la seva temperatura augmenti fins arribar a ser de milions de graus. Unes temperatures i unes pressions que fan que tinguin lloc reaccions nuclears de fusió  entre els nuclis dels àtoms d’hidrogen i, posteriorment entre altres elements que es van formant.

Els fotons del Sol es generen durant aquestes reaccions nuclears. Durant molts anys els fotons es van movent des de l’interior del Sol fins la superfície. Quan hi arriben surten a la velocitat de la llum i alguns arriben a la superfície de la Terra. Allà poden ser captats per plantes que empaqueten la seva energia en contenidors químics. Una energia que finalment ens escalfa quan l’alliberem a la llar de foc dels vespres d’hivern.

Ben mirat, dins la llar de foc hi tenim un petit fragment del Sol. Quasi literalment!