Orfebreria marciana

dimecres, 28/09/2011

dryice_mro_900.jpg L’exploració de l’espai ens ofereix una quantitat fabulosa de nous coneixements. Dades sobre l’espai, els estels, el Sol i els planetes veïns. Gràcies a les diferents missions que s’han enviat més enllà de la Terra hem aprés moltíssim sobre on som, el passat del nostre planeta i el futur de la nostra espècie. Tot això ja justifica la despesa i els esforços invertits en l’exploració espacial, però a més, també satisfà el nostre esperit explorador. Ara que la Terra ja està coneguda per tot arreu (al menys la superfície), les “terres incògnites” dels mapes es troben a l’espai.

Però a més, l’exploració de l’espai ens ofereix imatges d’una bellesa espectacular. Per això, de tan en tan val la pena donar una ullada a algunes de les perles que descobrim en els arxius que envien els satèl·lits que tenim escampats pel sistema solar.

Una de les més recents ens ha arribat de Mart. L’avantatge d’aquest planeta és que hi tenim prou ginys treballant-hi a la superfície o en òrbita i, a més, la seva atmosfera permet obtenir bones imatges. Això és important i no sempre passa. Si Tità tingués una atmosfera transparent estaríem parlant bocabadats de com és aquell satèl·lit de Saturn. Però, ai!, la superfície de Tità s’amaga sota denses capes de núvols i només obtenim dades de radar o altres tècniques que, per molt interessants que resultin, no tenen aquella bellesa visual que ens captiva.

La imatge de Mart ens mostra una superfície blanca plena d’estructures arrodonides de color daurat (i de composició desconeguda). El contrast entre el blanc i el daurat i les formes suaus de la part de la superfície que treu el nas entre el gel sembla sortit d’un taller d’orfebreria. A més, és un plaer mirar en detall la imatge en el format a gran resolució, que permet visualitzar els rebrecs del gel i les ondulacions que s’intueixen sota la capa blanca. Per fer-nos una idea de les dimensions, l’estructura més o menys circular del mig fa uns seixanta metres de diàmetre.

El costum ens fa pensar en la neu, però si caminéssim per allà ho passaríem malament. No és gel d’aigua sinó gel sec, és a dir neu carbònica o CO2 sòlid. Una de les característiques de Mart és que la seva tènue atmosfera conté molt CO2. Si a la Terra en tenim un minúscul 0,039%, l’atmosfera de Mart és feta en un 95 % de CO2. Només Venus pot competir amb Mart en quantitat de CO2, però com que Venus està molt més a prop del Sol, tot aquell CO2 genera un efecte hivernacle brutal, cosa que no passa al gèlid Mart.

En realitat, a l’equador marcià i durant l’estiu, la temperatura pot ser tolerable, al voltant dels 20 °C positius. Però a l’hivern els pols arriben als 130 °C sota zero  i això ja és molt fred. Per això, el CO2 de l’atmosfera pot congelar-se i dipositar-se en forma de grans casquets polars. Potser a sota s’hi amagui gel d’aigua. Hi ha dades prometedores, però per descomptat que de gel carbònic n’hi ha molt.

Fins i tot més del que es pensava. Aquest any es va descobrir una zona que contenia un dipòsit immens de gel carbònic al pol sud de Mart. Ara podem pensar que la meitat del CO2 marcià es troba a l’atmosfera, mentre que l’altra meitat resta congelat a la superfície. A mida que passen les estacions aquest gel sublima o es congela (mai es troba en estat líquid), però això només ho fa una petita fracció del total. Si per algun motiu tot el gel sec que hi ha als pols s’alliberés a l’atmosfera segurament modificaria prou el clima marcià. A més de augmentar la pressió atmosfèrica, canviaria la densitat de l’aire i tot es destarotaria notablement.

De moment, però, el gel segueix oferint-nos imatges relaxants que són un regal per la imaginació i un plaer per la vista.

Quina enveja d’aquells que, potser un dia podran caminar per allà!

El dia del deute ecològic. (no n’aprenem de les crisis)

dimarts , 27/09/2011

sobreexplotacio.jpg Una de les coses més emprenyadores de la  crisi que estem vivint és que era la crònica d’una crisi anunciada. No se quantes vegades vaig sentir la frase “el preu dels pisos està pels núvols i això un dia petarà”. Era evident que les coses no poden seguir un ritme ascendent “sempre” , però malgrat que tothom ho entenia, ningú feia cas d’aquesta percepció. Els uns arrossegaven als altres i al final la bombolla va petar. El vídeo que va circular sobre ”Españistán” ho explicava d’una manera ben gràfica i sobretot, tenia una frase final que trobo que ho resumeix molt bé. “De cop vàrem descobrir que érem pobres i, el que és pitjor, que mai no havíem deixat de ser-ho”.

Naturalment les explicacions són més complexes, hi ha molts factors que intervenen i simplificar sempre és perillós. Però no et pots treure la percepció que simplement hem viscut per sobre de les nostres capacitats, convençuts que, al final vindria algun geni hi ho arreglaria. Sospito que no és diferent del que va passar a l’Argentina abans del corralito. I segurament, si analitzem el que passa a Grècia deu ser molt semblant.

El cas és que deu existir una regla molt simple per començar a funcionar: No pots gastar més del que pots guanyar. Puntualment te la pots saltar, però si la teva manera de viure es basa en ignorar aquesta llei, en buscar excuses per no complir-la, o en somiar que vindrà algú i et salvarà al final, doncs abans o després te la fotràs. No cal ser un geni per entendre això.

I malgrat tot, repetim aquest error una vegada i altra. De vegades conscientment i altres menys conscientment.

Tot això hi dic perquè justament avui comencem, un any més, a gastar més del que tenim. I no sembla que ningú en sigui conscient. Estem vivint una altra bombolla, que quan peti tindrà conseqüències encara més greus que l’actual. Una bombolla que sembla problema de quatre alternatius, però que és ben real. Una bombolla ecològica.

Algú ha calculat quants recursos consumim els humans anualment i ho ha comparat amb els recursos que el planeta pot regenerar anualment. De nou la mateixa regla: no pots consumir més que el que el planeta pot generar. De nou, un equilibri que sembla evident, oi? Hauríem d’haver aprés la lliçó.

Doncs avui, 27 de setembre és el dia en que hem consumit tot el que el planeta pot regenerar en un any. El dia del deute ecològic.  Benvinguts a la bombolla ecològica. A partir de demà, i fins final d’any, tot el que els humans consumim: menjar, energia, aire net, aigua potable… ja haurà de constar com a “deute ecològic”. No se sap d’on sortirà perquè el planeta Terra no ho pot produir. Des de demà ja estarem vivint per sobre de les nostres possibilitats. Simplement gastem el 135% del que el planeta produeix. Cada país és diferent, però el global surt molt deficitari. I els deutes, tard o d’hora, cal pagar-los.

Aquesta és una dada de la que normalment no en som conscients. I quan ho fas notar, sorgeixen les mateixes excuses que en el cas de la bombolla econòmica.

“Si altres (països) viuen tant bé, ens hi hem d’apuntar tots”.

“Les millores (científiques) aconseguiran avenços que, al final, ho arreglaran tot”.

“Això petarà, però no faré res per evitar-ho ja que ningú (cap país) fa res”.

“M’hipoteco per viure bé ara, i en el futur ja ho pagarà algú altre”.

“Això són informacions de quatre que no hi entenen o que tenen interès en que la nostra manera de viure se’n vagi en orris”.

De notícies inquietants no en falten. Hi ha països on prop del 90% de l’aigua que tenen està contaminada i no es pot fer servir. La desforestació creix a un ritme molt superior al que la vegetació pot refer. Les zones pesqueres es van esgotant i cal anar a buscar peix a indrets cada vegada més llunyans i més pobres.

Però malgrat tot, seguim fent veure que no passa res. De fet, la idea que tenim en general de sortir de la crisi és poder tornar a consumir com desesperats, per poder fer créixer encara més de pressa l’altra crisi.

I quan haurem exhaurit un planeta, no hi haurà fons de rescat que valgui!

Els neutrins i la velocitat de la llum

dilluns, 26/09/2011

light_speed.jpg La primera notícia va ser una piulada al twitter. Deia “Detectades partícules movent-se més ràpid que la llum: CERN”, i l’enllaç a la nota de l’agencia Reuters. I de cop tots vam començar a sentir parlar de neutrins, relativitat, acceleradors, i de la muntanya del Gran Sasso. Però el cas és que la notícia és prou important com per demanar atenció. No sempre es viu el moment en que una teoria científica tan sòlida com la relativitat trontolla d’aquesta manera.

El tema és important perquè fins on sabem, d’acord amb la teoria de la relativitat i també d’acord amb els centenars de milers d’experiments i mesures fetes durant quasi un segle, no hi ha res que pugi anar més de pressa que la llum en el buit. La velocitat de la llum es considera una de les constants universals bàsiques. Si això no fos cert, caldria refer molts conceptes i teories de la física.

El responsables de tot són uns de neutrins generats pel “Super protó sincrotró” o SPS, un accelerador de partícules del CERN, que funciona des de l’any 1981 i que ara també es fa servir entre altres coses com a part del gran accelerador LHC. En aquest experiment volien estudiar unes propietats molt curioses dels neutrins, que canvien les seves característiques a mida que es desplacen. Els neutrins són unes de les partícules més difícils d’estudiar ja que gairebé no reaccionen amb res. Per exemple, el Sol n’està generant constantment i els que arriben a la Terra passen a través del planeta com si fos transparent.

Com que la matèria gairebé no els fa res, podien enviar feixos de neutrins des de el CERN fins un detector de neutrins que hi ha a Itàlia, sota la muntanya del Gran Sasso i que s’anomena OPERA. No és casualitat que estigui sota una muntanya. Per detectar neutrins cal moltíssima sensibilitat i paciència. Si el detector estigués a la superfície detectaria tota mena de radiacions i partícules provinents de l’espai. Posant-lo sota una muntanya, tot aquest soroll queda tapat i només hi arriben els neutrins.

Per això, el feix de neutrins que generaven al CERN els podien enviar en línia recta cap el detector italià passant per dins del planeta. La distància en línia recta entre les dues instal·lacions és de 730 km i l’error en la distància és de menys de 20 centímetres. El problema va saltar quan van analitzar les dades i van trobar que els neutrins arribaven una mica abans de l’esperat. Havien de trigar 2.4 mil·lèsimes de segon a fer el camí, però de fet trigaven 60 nanosegons (60 milmilonèssimes parts de segon) menys. Aquesta diferència indica que anaven més de pressa que la llum. I això no s’ho esperava ningú.

Naturalment van repetir la mesura. De fet porten tres anys amb això i han enviat 16.000 feixos de neutrins per tal de tenir prou dades com per comprovar i fer estadístiques fiables. Però sembla que els neutrins s’entesten a ignorar que no poden anar tant de pressa.

En aquests casos el primer que penses és que hi ha un error en algun lloc, en algun càlcul o en algun aparell. Els físics han anat buscant les causes possibles d’error, però el cas és que per ara no les han trobat. De  manera que han fet el que toca. Anunciar-ho i mostrar totes les dades per veure si algú descobreix l’error o l’explicació. Si teniu ganes d’entretenir-vos mirant l’article que han preparat el teniu aquí. Ja no parlen de les oscil·lacions dels neutrins sinó de com resoldre el trencaclosques de la velocitat. Tots els errors possibles que han descartat i les comprovacions que han fet. És notable la frase del final en la que afirmen que “deliberadament no intentem fer cap interpretació teòrica dels resultats”.

És a dir. Abans de creure-ho i interpretar-ho, això ho hem de mirar del dret i del revés. A més, amb aquestes dades altres equips hauran de fer experiments semblants per veure si surt el mateix. Si no detecten l’anomalia, suggerirà que hi ha algun error a l’experiment. Només si altres equips ho confirmen, caldrà tornar a agafar paper i llapis per bastir noves teories. De manera que els titulars anunciant la fi de la teoria de la relativitat, probablement han pecat de massa precipitats. Caldrà tenir una mica de paciència abans d’enterrar el llegat d’Einstein. No recorden que “la paciència és la mare de la ciència”?

Quan es mira les opinions de la comunitat científica es detecta la impressió que probablement hi ha un error en algun lloc. Però també que l’equip del CERN ha fet una bona feina buscant l’error i que el treball és sòlid. Podem dir que tenen el cor dividit entre l’escepticisme i l’excitació. Escepticisme perquè, com es diu moltes vegades, “afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries”. No tirarem a les escombraries la relativitat només per un únic experiment. Però excitació perquè si es confirmés s’obriria un nou futur per la física i la manera com entenem l’Univers.

La veritat és que si hagués de jugar-hi diners, jo apostaria per l’error experimental. Hem detectat neutrins provinents d’estrelles llunyanes i sempre han anat a la velocitat correcta. Però és un plaer veure com funciona el mètode científic: posant a proba una vegada i altre les teories acceptades.

Les altres revolucions dels clavells

divendres, 23/09/2011

clavell.JPG Quan et parlen d’evolució, d’espècies, d’híbrids, de biodiversitat i d’espècies endèmiques, habitualment ens venen al cap indrets remots, més o menys exòtics. La diversitat de plantes o animals, les espècies que s’adapten i agafen mil i una característiques diferents les trobem a grapats a les selves amazòniques o d’Indonèsia, als racons perduts de les muntanyes de l’Himàlaia o a les valls africanes. En comparació, la vella i amable Europa sembla un indret ben poc interessant.

Però la realitat és ben diferent. Segurament la flora europea ens sembla menys interessant perquè ja hi estem molt acostumats i perquè llueix uns colors mes discrets i unes mides menys espectaculars que la d’altres indrets del planeta. Aleshores, quan cal fer estudis sobre colonització de nous hàbitats habitualment els científics agafen les maletes i marxen a indrets exòtics. I el resultat és que com que hi ha relativament pocs estudis sobre la evolució dels grups de plantes europees, quan es fan es topen amb sorpreses.

Una de les flors més característiques de la zona europea són els clavells. En realitat, de clavells n’hi ha per Europa, Àsia i Àfrica, però a Europa és on hi ha més varietat. I quan uns botànics van tornar a fer una ullada als clavells per analitzar al ritme al que havien anat sorgint noves espècies es van trobar que tenien entre mans una mena d’explosió evolutiva justament l lloc menys esperat. A la vella Europa.

Comparant seqüències genètiques d’uns quants centenars d’espècies de clavells van veure que aquestes flors havien anat evolucionant a un ritme ben normalet durant la major part de la seva història. Però fa un parell de milions d’anys, van començar a aparèixer noves espècies de clavells a un ritme mai vist. De fet, és un dels ritmes de formació de noves espècies més ràpids que hem detectat.

El fet que va posar com una moto als clavells segurament va ser que per aquella època es va establir el clima mediterrani que ara ens sembla tant normal. Amb aquest clima, el sud d’Europa es va tornar més àrid i amb sequeres estacionals. Unes condicions que resultaven adverses per moltes espècies de plantes i animals, però que van resultar ser idònies per altres, com ara els clavells.

Quan passa això, els organismes que han tingut sort comencen a escampar-se amb més facilitat i van ocupant diferents indrets molt ràpidament. Aleshores es posa en marxa el mecanisme de la selecció natural i cada grup de clavells va adquirint poc a poc les característiques que li permetran estar millor adaptats a l’indret d’Europa on hagi anat a parar.

En realitat els clavells van patir un altra explosió de variabilitat quan es van posar de moda com a flor ornamental als segle XVIII. Aleshores els jardiners van començar a buscar nous híbrids i a seleccionar noves formes, colors, textures i aromes que encara van fer més gran la família dels clavells. Passat un segle la moda va passar i els gustos es van girar cap a les flors provinents del nou mon, però l’herència en forma de mil tipus de clavells ja ens va quedar.

De fet, els clavells semblen una flor ben discreta que no ha trencat mai un plat, però es passen la vida de revolució en revolució. I quan semblava que podien descansar, van anar els portuguesos i van muntar una “revolució dels clavells”. Segurament ningú tenia idea en aquell moment que la tria del clavell per simbolitzar una revolució europea era d’allò més escaient.

La paranoia dels chemtrails

dijous, 22/09/2011

contrail.jpg En vaig parlar en una ocasió a l’antic blog fa temps. Però com que de tant en tant s’en torna a parlar, recupero l’antic apunt.

Una de les teories de la conspiració més divertides és la dels “chemtrails”, la que afirma que les esteles que deixen els avions són part d’un programa secret de fumigació a gran escala per… bé, no tinc gaire clar el perquè. Per canviar el clima, per causar malalties, per disposar de control mental sobre la població… Tan se val, l’important és que són molt dolentes i responen a obscures intencions.

Si mires a Google trobes moltes pàgines alertant sobre els perills dels chemtrails i fins i tot l’Iker Jiménez els hi ha dedicat un programa. Tot plegat no deixa de ser sorprenent ja que la formació de les esteles dels avions és un fenomen ben conegut i que sabem que  és causat pel vapor d’aigua generat pels motors dels avions i també algunes parts de l’avió que causen canvis sobtats de pressió a l’aire i, si aquest té molta humitat, condensa i genera l’estela. Una estela que no deixa de ser un núvol (encara que ben particular).

Pensar que allò són productes químics deixats anar amb mala idea és una mica paranoic, però podria ser veritat. Després de tot, de conspiracions si que n’hi ha hagut unes quantes al llarg de la història. Des que uns quants es van agrupar per matar Juli Cèsar fins a les xarxes terroristes que fan atemptats en trens i avions.

Però per considerar seriosament una teoria de la conspiració caldria que els arguments que donin tinguessin un mínim de solidesa. I la veritat és que la dels chemtrails és de les menys sòlides que hi ha.

Per exemple, afirmen que el nombre d’esteles està augmentant sospitosament en els darrers anys. De fet, el que ha augment molt és el tràfic aeri en general. Per tant, no té res d’estrany que s’observin més esteles d’avions (l’estrany seria el contrari). Potser és que les companyies low cost col·laboren en la conspiració?

També diuen que les esteles duren molta estona. Que una estela normal (una comtrail) desapareix en pocs minuts, mentre que les tòxiques duren hores. Aquest és un bon exemple d’algú que parla sense conèixer gaire el tema. D’on ho han tret que les normals duren pocs minuts? Una estela durarà més o menys segons les condicions meteorològiques. Sobretot depenent del vent  i la humitat que faci allà dalt. La seva composició tindrà poquet a veure.

Les trajectòries de les esteles semblen estranyes, paral·leles i entrecreuades. Aquesta és bona perquè, com poden ser sinó? Les esteles o bé són paral·leles o bé s’entrecreuen en algun moment. I que siguin paral·leles és perfectament normal si recordem que els avions no volen per on els fa més gràcia sinó que segueixen trajectòries ben determinades. Al cel, encara que no les veiem hi ha l’equivalent a “carreteres” i “autopistes”. En aquestes zones, òbviament, les esteles aniran unes al costat de les altres.

També diuen que tenen colors estranys, irisats. Una vegada més això és exactament el que s’ha d’esperar en el cas del vapor d’aigua normal. Els núvols molt prims ja ho fan això de difractar la llum del Sol i agafar color bonics. Per no parlar dels colors dels núvols durant les postes de Sol. I això no indica en absolut que estiguin fets per productes misteriosos.

I el millor és quan afirmen que les han analitzat i que hi ha trobat alumini i barium (suposo que volen dir bari). El que no he pogut trobar enlloc és qui i de quina manera va fer aquestes anàlisis.  Més que res perquè tampoc és tan fàcil analitzar un producte que està suspès a nou mil metres d’altitud. De fet, sospito molt que no ho ha fet ningú i que es limiten a repetir-ho sense el menor esforç per entendre el que diuen.

Això dels chemtrails conté les típiques característiques de les teories de la conspiració: Una amenaça (indeterminada) feta per grups o persones (indeterminats) descoberta per investigadors (indeterminats) que han fet unes anàlisis (indeterminades) i que es confirma per un seguit de dades intrigants (que de fet no ho són d’intrigants), indiquen que estem molt amenaçats.

Tot plegat només indica que hi ha qui s’ho creu tot sense fer servir la neurona amb un mínim d’esperit crític. O que no té dos minuts per buscar informació d’algú que hi entengui. I es que si per  explicar la formació de fenòmens que passen a l’atmosfera te’n refies més de conspiranoics.com enlloc de preguntar-ho per exemple a un meteoròleg …

El mapa dels orgasmes

dimecres, 21/09/2011

orgasme.jpg Una altre informació curiosa sobre l’activitat del cervell va sortir a les notícies fa poc. De nou amb tècniques de imatge de l’activitat del cervell aconseguides per ressonància magnètica nuclear (o RMN) van dibuixar un mapa de les zones del cervell que s’activen quan una dona té un orgasme. Semblaria que això ja s’havia de saber des de fa temps, però el cas és que fins ara quasi tot el que s’havia estudiat respecte als orgasmes i el cervell era en homes, de manera que si que tenia alguna cosa de nova aquesta informació.

 L’estudi es feia situant voluntàries dins un aparell de RMN i mesurant l’activitat cerebral mentre es masturbaven però limitant l’estimulació a zones concretes. Quan la dona arribava a l’orgasme, simplement havia d’alçar la mà per indicar el moment. I els resultats han estat, com acostuma a passar, una barreja de coses previsibles i de sorpreses inesperades.

Per començar, la part del cervell activada és bàsicament la mateixa que s’activa en cas els homes. Però si es mira amb més detall es veu que dins la zona en qüestió hi ha diferències. No és detecta exactament la mateixa activitat si l’orgasme es desencadena per estimulació del clítoris, de la vagina o del coll de l’úter. Tot són orgasmes, però hi ha diferències. Més interessant encara. Si la estimulació es fa en els mugrons, també es pot aconseguir un orgasme amb activació de la zona del cervell que correspon als genitals. De manera que a les vies nervioses hi ha curt-circuits que poden induir respostes similars partint d’indrets diferents.

Es pot dir que no calia tant aparell per esbrinar això. Però en realitat, és important perquè a l’hora de descriure un orgasme cada persona és un món i resulta molt difícil esbrinar del cert que passa dins el cervell. Moltes vegades s’ha dit que l’orgasme vaginal no existeix i que si ho sembla només és per la estimulació del clítoris que té lloc durant l’intent. Però les dades d’aquest estudi indiquen que si que és una entitat diferent. Altra cosa és que hi hagi camins fàcils i altres de més difícils.

Algunes dades poden ser importants en persones que han patit lesions medul·lars. S’ha pogut identificar els nervis responsables de portar el senyal des de la zona genital fins el cervell. En principi semblaria que si la medul·la està seccionada no pot arribar la percepció, però se sap que hi ha dones que relataven amb aquesta mena de lesions que si que notaven alguna cosa. L’explicació ha resultat ser que no tots els nervis viatgen per la medul·la. N’hi ha, com el vague, que poden portar l’estímul per altres camins. I si, com indica el mapa que han fet, a partir dels mugrons també hi ha creuament entre vies que acaben activant la zona del cervell implicada, es poden dissenyar estratègies per ajudar a recuperar el plaer a persones que han patit lesions medul·lars.

En realitat aquest no és l’únic estudi que s’ha fet en aquest sentit. El mateix grup ja havia fet treballs analitzant quantes àrees del cervell funcionaven durant l’estimulació sexual. I com era previsible, n’hi havia un grapat d’implicades. Des de l’hipotàlem, que regula la temperatura corporal, fins a zones relacionades amb la memòria, la imaginació, la consciència, la satisfacció i, molt clarament, les zones relacionades amb el dolor. Una relació entre el plaer i el dolor que s’ha intuït des de sempre, però de la que mai no li hem acabat de treure l’entrellat.

Curiosament, hi havia activitat diferent si l’estimulació se la feia ella mateixa que no pas si ho feia la seva parella. La masturbació posa en marxa més intensament àrees relacionades amb la imaginació i la memòria. En canvi, si eren estimulades per la parella, el que s’observava era una desactivació de les regions que controlen el comportament i la consciència. Això pot ser un efecte secundari o pot ser una part important del camí que porta a l’orgasme. Es pot especular que si algunes persones tenen dificultats per aconseguir l’orgasme podria ser que tinguin el problema en la capacitat per desactivar aquestes zones del cervell.

Tot plegat fa gràcia (com quasi tot el que es relaciona amb el sexe) però no deixa de ser interessant. I també és divertit el relat que fan algunes voluntàries que van participar en l’estudi (voluntàries però cobrant 100 $). Per començar, l’estimulació la feien amb una joguina, però no servia qualsevol. Si tingués parts metàl·liques saltaria per els imants de l’aparell de RMN. També era empipador sentir-se observada per l’equip investigador. Segurament ells estarien més interessats en el mapa del cervell  de l a pantalla que en el que passés sota el llençol, però no deixa de ser intimidant.

I el que més semblava empipar era que calia tenir el cap fixat per poder captar les imatges. Un orgasme sense poder moure el cap ni un mil·límetre no acaba de ser del tot com Déu mana.

Però pel que sembla, no era tan greu com es podria pensar i s’ho prenien amb bon humor. Alguna deia que per la ciència hi ha donants d’òrgans, però ella, de moment, es limita a contribuir com a donant d’orgasmes.

El cervell i els judicis morals

dimarts , 20/09/2011

RTJ.jpg Una activitat bàsica per la socialització dels humans és la capacitat de pensar o d’imaginar allò que pensen els altres. Quan interactuem amb la resta de persones estem fent constantment judicis sobre el que fan i sobre el que els empeny a fer-ho o sobre les intencions que tenen en fer-ho. Això ens sembla molt evident, però és una capacitat que els nens menors de tres anys no tenen.

Si algú deixa un llibre en un racó i després, mentre no mira, li amaguem en un altre indret, tots donem per fet que la persona en qüestió, quan busqui el llibre ho farà allà on el va deixar. Ens estem posant en el seu lloc i entenem que la víctima ignora on li han amagat el llibre. En canvi, si aquesta escena la mira un nen de tres anys, no entendrà que l’home no busqui el llibre allà on li han amagat. No es capaç de pensar que aquella persona disposi d’una informació diferent de la que té ell. Simplement no es pot posar en el lloc de la ment de l’altre.

Aquesta capacitat s’ha vist que està relacionada amb l’activitat d’una part concreta del cervell anomenada “Unió Temporoparietal”. S’ha vist que quan estem fent judicis sobre les accions d’altres persones aquesta regió funciona de manera molt activa. Cal anar amb compte de no adjudicar una activitat determinada a una regió concreta i única del cervell. Com a molt podem dir que aquella regió hi té un paper molt important, però segur que no és la única.

L’interessant és que s’ha vist que coses tan abstractes com els judicis morals que fem, depenen de com funcioni aquesta part del cervell. El motiu és que per jutjar el que ha fet una persona, ens cal posar-nos en la seva pell. És molt diferent un fet reprovable segons si l’has fet amb coneixement de causa o per accident. La diferència és la intencionalitat. I per emetre un judici hem de decidir quines intencions tenia el qui ho ha fet. És a dir ens hem d’imaginar que era el que passava per la seva ment.

Uns investigadors van mirar que passava si modulaven l’activitat d’aquesta regió del cervell. Amb una estimulació elèctrica podien fer que funcionés a “baix rendiment” i en aquestes condicions preguntaven als voluntaris si determinada actitud els semblava permesa o reprovable. La història que havien de jutjar era la següent:

Dues amigues estan en un laboratori i van a prendre un cafè. Una d’elles, la Grace, prepara els cafès, però a l’hora de posar el sucre observa un pot amb un producte que sembla sucre però que a l’etiqueta posa que és tòxic. La Grace posa el producte tòxic i l’amiga mor enverinada.

Quan es preguntava quina opinió es tenia del comportament de la Grace, tothom el considerava reprovable. Era igual que la zona del cervell estigués activa o inactiva. Normal i fins aquí cap problema.

Ara bé. Hi havia una segona versió de la història en la que la Grace feia el mateix (posava el producte marcat com a tòxic), però el producte resultava ser sucre normal. Aleshores a l’amiga no li passava res. Es prenia el cafè i tan tranquil·la. I aquí van sorgir les diferències. Si la Unió Temporoparietal funciona normalment, tots pensem que l’actitud de la Grace segueix sent reprovable, encara que a l’amiga no li passés res. Però les persones a les que els havien desactivat aquella regió del cervell ja no ho veien tant malament!

En realitat no és que ho consideressin completament acceptable, però el grau de reprovació era molt menor. Igual que en el cas dels nens petits, les intencions de la Grace no semblaven tenir un valor determinant a l’hora d’emetre el judici. O dit d’una altra manera, no podien posar-se en la ment de la Grace. Només podien avaluar el resultat final. I com que a l’amiga no li ha passat res, doncs no hi ha res a criticar.

El tema no és senzill i no és bona idea treure’n conclusions simples de qüestions tan complexes. Però és interessant adonar-nos que coses que ens semblen tan evidents, tan obvies, com la diferència entre accions bones i dolentes, depengui del grau d’activitat de diferents grups de neurones dins el nostre cervell.

Pensar que la opinió sobre la moralitat depèn del grau de funcionament de determinades regions del cervell pot semblar una idea inquietant. Quan hi penses t’adones de quantes implicacions personals, morals, ètiques i filosòfiques pot tenir. Però en tot cas no deixa de ser un bon recordatori de com de condicionats estem, en tot, per la manera com funciona el nostre cervell.

Parapent o el plaer d’imitar els voltors

dilluns, 19/09/2011

Parapent.jpg Notes que et fas gran quan els fills comencen a fer coses que tu no has fet mai. Aquest cap de setmana he experimentat intensament aquesta sensació quan la meva filla va fer el seu primer vol en parapent. Una experiència que jo no he viscut, però que provaré tant aviat com pugui. També és una sensació inquietant veure un fill al costat del pendent vertiginós d’una muntanya mentre escolta les instruccions del monitor que l’acompanyarà (era un parapent biplaça, és clar).

El parapent és una activitat ben interessant. D’entrada perquè permet volar, que deu ser el somni més antic dels humans. A més, el vol es fa en condicions d’allò més senzilles. No hi ha avions, motors ni cap altre mena de ginys que separin el teu cos de l’experiència de lliscar per l’aire. En principi sembla un paracaigudes amb una forma sofisticada, però aleshores veus com s’enlaira per sobre del punt de sortida i et preguntes com coi s’ho fa per volar.

En realitat el parapent no deixa de ser un sistema per caure amb elegància i suavitat. I encara que sembli que s’enfila cel amunt, el parapent sempre va cap a baix. La força de gravetat és la principal actriu quan es tracta de volar. La que no para mai i que sempre ens està estirant cap a terra.

La clau del parapent és la mateixa que la dels avions. Al forma del perfil de l’ala. En els avions és fàcil de veure perquè podem posar-nos al costat de l’ala i veurem que, en un tall vertical, el perfil de l’ala no és igual per dalt que per baix. La part de sota és més aviat recta mentre que la de sobre fa una certa corba, sobretot al principi. Això fa que quan l’avió es mou, l’aire que passa per sota de l’ala fa una trajectòria més curta que la de l’aire que passa per sobre. O, si ho mirem des del punt de vista de l’ala, l’aire que passa per sota va més lentament que l’aire que passa per sobre.

I per aquelles coses de la física, fa molts anys se sap que la pressió que exerceix un fluid sobre una superfície i la velocitat a la que es mou estan relacionades. Això, a la pràctica, vol dir que com més de pressa passi l’aire, menys pressió farà. Un fenomen que va descobrir el gran físic Daniel Bernouilli i es coneix, és clar, com el “Principi de Bernouilli”. La conseqüència és que quan un avió va molt de pressa, cada vegada és més gran la diferència de pressió que fa l’aire a la part de sobre i a la part de sota de l’ala. Al final arriba un punt en que la diferència és tan gran que l’ala és succionada cap a dalt i l’avió s’enlaira.

Doncs en el cas dels parapents passa el mateix. L’ala del parapent té una mena de tubs de tela que s’inflen quan hi entra el vent. Aleshores agafa la forma que li permet volar, amb una superfície més gran per dalt que per baix. El que passa és que com que no té motor, mai agafa prou velocitat com per enlairar-se. Però el que si pot fer és que la diferència de pressions entre els dos costat de l’ala facin que es la caiguda sigui molt lenta ja que la força de succió deguda al principi de Bernouilli frena notablement la caiguda.

En realitat hi ha més forces i equacions implicades en el vol, però la de l’amic Bernouilli ja ens permet fer-nos una idea del fenomen principal.

Tot això està molt bé, però si el parapent només pot anar cap a baix, com és que moltes vegades el veiem pujar cap a dalt? Doncs només és un problema de punts de referència. El parapent sempre baixa, però l’aire per on es mou pot pujar. Igual que els voltors que adquireixen altura aprofitant els corrents d’aire ascendent, els pilots de parapent aprofiten els corrents d’aire que puja per guanyar altura respecte del terra. Si l’aire puja a ritme de tres metres per segon i el parapent baixa a ritme de dos metres per segon, el resultat final és que s’enfila un metre cada segon i l’experiència del vol es desplega en tot el seu esplendor. Al menys mentre duri el corrent d’aire ascendent.

Els primers models de parapent van ser part dels intents de la NASA per aconseguir que les càpsules espacials aterressin suaument en tornar a la Terra. Aquells models inicials no van tenir prou èxit i el sistema es va abandonar, però d’aquell fracàs en va sorgir una de les activitats més fantàstiques que podem gaudir avui. Els humans sempre hem volgut volar com els ocells. Segurament sempre hem pensat en ocells més bonics que no pas els voltors, però tampoc ens queixarem per poder imitar-los.

La importància dels gens i els cognoms

dijous, 15/09/2011

arbre familia.jpg Hi ha una frase que es repeteix amb freqüència als comentaris de les notícies sobre recerques científiques. Pot aparèixer en diferents versions, però un resum seria: “Retallem coses supèrflues (sanitat, ensenyament…) i donem els nostres euros a les xorrades de gent que no té res més a fer.” Versions semblants les he trobat als comentaris a la notícia sobre un estudi genètic dels cognoms catalans que tot just comença la Universitat Pompeu Fabra.

En realitat aquest és un dels problemes que té la ciència en general, però molt especialment a les nostres contrades. Sembla que qualsevol coneixement que no tingui una aplicació immediata sigui irrellevant. La recerca científica ha de servir per alguna cosa. I si aquesta cosa no és evident, de seguida es considera que es llencen els calers perquè quatre que no saben que fer s’entretinguin amb xorrades.

La culpa és, en bona part, dels propis científics que no ens prenem la molèstia d’explicar la importància del que fem. No només del nostre projecte o de la nostra línia de recerca, sinó del coneixement científic en general. I això pot ser complicat en temes que no semblen portar beneficis immediats i que, aparentment si que semblen poc transcendents.

El cas de l’estudi genètic dels cognoms pot semblar irrellevant. Que més dóna quin és l’origen d’un o altre cognom? I perquè hem de dedicar temps i recursos a veure si la genealogia de la família coincideix amb la genètica de la família? Ens canviarà la vida esbrinar si l’origen dels que s’anomenen Alemany és realment Alemanya?

Doncs si ens prenem la molèstia d’anar més enllà de les anècdotes, descobrirem que potser si que és important. En realitat no conec els detalls del projecte, però imagino que la recerca és una més de les que es fan en el camp de la genètica de poblacions. Es tracta de comprendre com s’escampen els diferents gens a través de les poblacions amb el pas del temps. Imagineu que, per una mutació, sorgís un gen que conferís resistència a una malaltia com la malària o la SIDA. Quan temps trigaria aquest gen a escampar-se per la població general? S’escamparia homogèniament per tot arreu o aniria guanyant importància en grups determinats mentre que en altres es quedaria residual? Quines barreres obstaculitzarien la seva progressió i quins elements farien que fos més i més freqüent? Tots els grups humans incorporarien el gen al mateix ritme?

I si el gen ja existeix, podem saber segons l’origen de les persones la probabilitat de portar-lo? Totes aquestes preguntes serien molt importants si es tractés d’un gen que fa que siguis més sensible a una malaltia o més resistent a un fàrmac o a una toxina. Potser els resultats que obtenim en estudis sobre tractaments contra algunes malalties només es poden aplicar a grups humans que porten determinats gens. Per respondre tot això ens cal entendre com funciona el flux de gens a través de les poblacions.

Tot això té a veure amb la genètica, però també amb la història de les poblacions. Amb els grans moviments migratoris, amb els grups que queden aïllats socialment i amb el grau d’interculturalitat que hi ha a cada societat. Cal entendre la genètica i també la genealogia, i entendre com es relacionen. Per això, estudis com aquest dels cognoms catalans ja s’han fet en altres països, relacionant per exemple famílies de diferents zones del Regne Unit amb gens provinents dels víkings

I no només ho podem aplicar a la salut sinó també al coneixement bàsic de la evolució. Pensem en humans, però els fluxos de gens tenen lloc a totes les poblacions d’organismes vius.  Potser sigui irrellevant, o potser no, entendre quin efecte va tenir la Gran Muralla Xinesa en el flux de gens de determinats vegetals per Àsia. Moltes vegades entendre com funciona tindrà interès econòmic si es tracta de lluitar contra espècies invasores o de protegir especies que incorporen variants genètiques interessants per determinats conreus.

De manera que, més enllà de l’anècdota del cognom, no són cap ximpleria aquesta mena d’estudis. Però a més de l’interès palpable que podem trobar també hi ha el fet, gens menyspreable, de millorar el coneixement de com funciona la vida a la Terra. I és que el coneixement, en si mateix, també és un valor que cal apreciar. Aquest país aniria molt millor si realment es valorés el simple fet de “saber”.

Gens, oxigen i evolució de la Terra

dijous, 15/09/2011

dna terra.jpg El nostre planeta ja té uns quants anyets. Arrodonint una mica podem dir que fa uns 4.500 milions d’anys que està donant voltes al Sol. Durant els primers 500 milions d’anys van passar coses interessants per als geòlegs, però encara no hi havia aquest curiós estat de la matèria que anomenem “vida”. Encara no tenim massa clar com va anar, però fa uns 4000 milions d’anys ja hi havia organismes microscòpics fent la seva i  les coses es van començar a posar interessants pels biòlegs.

De totes maneres, el daltabaix important va passar fa 2500 milions d’anys, quan alguns organismes van aprendre a fer fotosíntesi i van començar a deixar anar oxigen a l’atmosfera.  Allò va ser bastant catastròfic en aquell moment. Amb molta facilitat oblidem que l’oxigen és un gas tòxic, verinós, i que tenim sort que l’atmosfera només en conté un 20 %. Si tot fos oxigen aniríem tots plegats ben… oxidats.

Aquesta història s’ha anat descobrint mirant les composicions dels diferents materials que es troben a diferents estrats geològics i observant els fòssils que hi havia. La llauna és que amb els fòssils microscòpics es pot fer poca cosa i els animals i les plantes més grans i interessants van trigar encara molt milions d’anys a sorgir.

Però uns investigadors se les han empescat per esbrinar com va anar la història evolutiva del DNA i veure si coincidia amb la història geològica que hem deduït de la Terra. Com que avui en dia ja tenim les seqüències de moltíssims gens i també tenim idea del ritme al que les mutacions es van acumulant dins el DNA, podem comparar diferents gens i mirar quan temps ha passat des que alguna mutació va fer que un gen inicial esdevingués dos de diferents. Igual que fem arbres evolutius d’organismes, també els podem fer amb els gens.

Per fer-ho van analitzar 3983 famílies de gens de diferents organismes i van descobrir que un 27 %, és a dir, al  voltant d’una quarta part dels nostres gens, van aparèixer sobtadament fa 2800 milions d’anys. En aquell moment va tenir lloc una mena d’explosió evolutiva a nivell genètic dins els organismes de la Terra. I el més interessant és que la majoria d’aquests gens que van sorgir aleshores corresponen a proteïnes que tenen a veure amb el consum d’oxigen.

Les nostres cèl·lules fan servir l’oxigen sobretot en un mecanisme anomenat “cadena de transport d’electrons”. Un sistema molt complex que fem servir per obtenir energia i, bàsicament, per mantenir-nos vius. Doncs sembla que aquesta maquinària va aparèixer en relativament poc temps i que pot ser la clau que va permetre que la vida, limitada fins aleshores a unes cèl·lules que sobrevivien sense fer gran cosa, comencessin a disposar d’una font d’energia molt més gran que els va permetre començar a experimentar noves estructures, noves formes de vida i a colonitzar nous ambients. Així, una atmosfera tòxica va esdevenir una atmosfera extremadament útil, al menys pels organismes que es van poder adaptar a les noves condicions.

Però alguna cosa no acaba d’encaixar del tot. Si mirem les xifres, semblaria que la maquinària per fer servir oxigen va sorgir abans que hi hagués oxigen disponible a l’atmosfera. I aquest no és l’únic detall que no encaixa. Altres dades també semblen diferents a com esperaríem. Per exemple, els enzims que fan servir níquel van aparèixer just quan els nivells de níquel es reduïen notablement a la superfície de la Terra.

En realitat l’únic que passa és que les dades no són tant exactes i precises com ens agradaria. I d’altra banda, una única xifra no pot resumir tota la complexitat del que passa al planeta. Potser alguns organismes aprenien a generar i a fer servir l’oxigen alhora, potser hi havia indrets on l’oxigen s’acumulava localment, potser es generaven simbiosis entre organismes productors i consumidors de manera que l’oxigen no sortia a l’atmosfera…

Poden haver passat moltes coses i simplement encara no en sabem prou, no tenim prou dades per acabar d’afinar la precisió com ens agradaria. Però no passa res. El més interessant és haver pogut anar seguint la aparició de nous gens al llarg dels eons i el comprovar la gran explosió gènica que va tenir lloc fa aproximadament un grapat de milions d’anys.

Bé. I encara més llaminer per un científic és el fet de constatar que resultats obtinguts segons diferents aproximacions potser no acaben d’encaixar perfectament. Això vol dir que algú està equivocat i que alguna teoria cal acabar de polir-la o descartar-la per una de millor. Hi ha qui acusa als científics d’immobilistes i tancats, però aquesta mena de conflictes són la part més interessant de la recerca de la veritat.