Càncer, pits, i ganglis sentinelles.

dilluns, 14/02/2011

Gray607.jpg La lluita contra el càncer és la historia d’una llarga guerra, farcida de derrotes individuals, però també, gràcies a la recerca, de victòries en batalles col·lectives. N’hi ha prou de mirar enrere en el temps per adonar-nos de com ha anat canviant el panorama. Per exemple, el càncer de mama fa unes poques generacions tenia un pronòstic prou dolent. La cosa va millorar amb les tècniques quirúrgiques i de tractament que es van anar desenvolupant, però el preu, sovint era perdre el pit, amb unes conseqüències físiques i psicològiques molt importants.

Amb els anys es van anar millorant els sistemes de detecció precoç i tractament, de manera que cada vegada és va fer més habitual la extirpació només del tumor sense necessitat de mastectomia. Actualment, i depenent de com d’aviat es detecti el tumor, salvar el pit ja no és una excepció. El dubte que es manté sempre és si la malaltia s’ha escampat a altres indrets del cos. Les cèl·lules dels tumors tenen el mal costum de, abans o després, deixar el tumor inicial i escampar-se cap altres zones. Quan això passa la situació ja és molt més difícil de controlar i el pronòstic és molt més dolent.

En el cas del càncer de mama el que es fa és analitzar el camí de sortida de les cèl·lules tumorals. No marxen de qualsevol manera sinó que ho fan fent servir el sistema limfàtic. Per això, una estratègia que es feia servir era tallar la via de sortida. En el cas del pit eren els ganglis limfàtics de l’aixella. Si es treien els ganglis (una tècnica anomenada limfadenoectomia), les cèl·lules del tumor ja no podrien sortir i el tractament es podia centrar únicament en el pit. Igual que en una guerra, és important contenir l’enemic en una zona sense escapatòria.

De totes maneres, treure els ganglis no és irrellevant. En un temps es considerava (i realment ho era) un mal menor, però constantment s’intenta guanyar amb el mínim de danys col·laterals. Si el tumor encara no havia començat a escampar-se, potser no calia treure els ganglis limfàtics. Aleshores es va desenvolupar la tècnica del “gangli sentinella”. La idea era senzilla. Podem analitzar el primer gangli (el sentinella) que hi ha entre el tumor i la resta del cos. Si aquell està net, no cal treure la resta. Només es fa la limfadenoectomia quan el gangli sentinella surt positiu.

Ara el que fan és injectar a la zona del tumor un colorant que s’escampa per via limfàtica. Així és pot identificar fàcilment el primer gangli i obtenir una biòpsia que dirà com està la situació. En funció del resultat, quan s’operi per treure el tumor, també es trauran, o no, els ganglis de l’aixella.

Però s’acaba de fer un altre pas en l’intent de minimitzar els efectes del tractament. Un estudi es va plantejar quina és actualment la utilitat de treure tots els ganglis. Els tractaments han seguit millorant des que la tècnica es va posar en marxa i cada vegada són més efectius. Uns investigadors es van adonar que treure tots els ganglis permetia fer un recompte de quants d’ells presentaven cèl·lules tumorals. Com major sigui el nombre, el pronòstic és més dolent. Però, i aquest era el punt important, saber aquesta informació actualment ja no modifica el tractament que s’aplicarà!

De manera que potser ja no cal treure la resta de ganglis. I aquest va ser l’estudi que van fer. Un grup de més de 900 pacients, que havien donat positiu en el gangli sentinella, es va dividir en dos. A la meitat es va seguir com fins ara, traient la resta de ganglis de l’aixella. L’altre meitat va seguir el tractament que toqués, però no els van fer la limfadenoectomia. I vuit anys després han vist que l’esperança de vida no es modifica pel fet de treure o no els ganglis.

En altres paraules, en molts casos ja no caldrà treure tots els ganglis. Amb la informació dels sentinella sembla n’hi ha prou. Ara toca estudiar si això s’aplica a tots els tipus de tumors i seguir l’estudi més enllà dels vuit anys. Però sembla que hem avançat un altre pas en aquesta llarga guerra.

80 km/h; embolica que fa fort.

divendres, 11/02/2011

80kmh.jpg La normativa que ara han modificat sobre la limitació de velocitat a 80 km/h en els accessos a Barcelona està oferint un grapat de declaracions, opinions i preses de posicions extremadament instructives. No sobre temes relacionats amb el trànsit o el rendiment dels cotxes sinó sobre la psicologia dels humans i la diferència entre el que diem i el que estem disposats a fer.

Per començar, la major part de les discussions sobre quin és el consum òptim d’un vehicle semblen una manera de marejar la perdiu. Sense ser un expert, diria que la immensa majoria de dades i experiments que s’esmenten no serveixen per res. El motiu és que el problema que cal esbrinar no és com optimitzar el rendiment del meu cotxe sinó el de 20.000 cotxes intentant entrar en una hora a una ciutat.

Sembla que és el mateix problema, però no ho és. En realitat el que cal aplicar son equacions de dinàmica de fluids. Si volem fer passar aigua per una canonada estreta hi ha un flux òptim per tal que les molècules d’aigua no topin entre elles, comencin a crear turbulències i alenteixin el ritme. Una única gota pot anar tant de pressa com vulguis, però molta aigua ja no.

O si cal evacuar un edifici, sempre diuen que la gent surti amb calma i ordenadament. Si tothom es posa a córrer cap a la porta, es farà un embús. El resultat final de molts, corrent molt, en un pas estret, és que tothom va més lent del que aniria si anessin més a poc a poc. No s’ha de calcular a quin ritme puc sortir més ràpid (corrent), sinó a quin ritme podem sortir tots més de pressa (corrent menys).

Per això, una velocitat òptima per molts cotxes no és la mateixa que la òptima per un únic vehicle. Però com que en aquest país som mediterranis, sembla que ens resulta inimaginable aplicar respostes a problemes col·lectius. Només podem pensar en la solució òptima per al meu cotxe.

Ignoro si la velocitat màxima a la que molts cotxes poden avançar sense entorpir-se, sense provocar canvis de ritme i sense acabar per col·lapsar el trànsit són 80 km/h, 87 km/h o 93 km/h, tot i que segurament en algun lloc algú tindrà les dades. Però de nou, no em vinguin amb el rendiment del motor a no-se-quantes revolucions, perquè hi ha situacions en las que això simplement no aplica. Regular l’entrada a les ciutats vol dir trobar la manera que el ritme sigui el  màxim de fluid possible.

Casualitats de la vida, fa molt poc he vist una sèrie de TV en la que el diàleg entre dos personatges venia a ser:

-          Tens un Ferrari! A quina velocitat pots anar?

-          Doncs en un embús, a la mateixa que la resta de cotxes.

Naturalment, una limitació com la que hi havia no tenia gaire sentit a hores en que el trànsit és mínim. Realment toca els nassos anar conduint de nit a 120 km/h i haver de frenar malgrat que no hi hagi cap altre vehicle a l’autopista (tot i que en temps real, una diferència de 4 minuts per fer 16 km tampoc era tan important). Òbviament, si es vol optimitzar el flux de vehicles cal anar adaptant la limitació a les condicions del trànsit amb una regulació variable. Una solució òptima, però cara.

Però el que deia de la psicologia. Sembla que la limitació va fer reduir els nivells de contaminació i, encara més important, el nombre d’accidents i de morts. I tot i així, hi havia qui reclamava que s’eliminés aquesta limitació. Després ens omplim la boca dient que cal fer alguna cosa per mantenir el medi ambient, per millorar la qualitat de l’aire i per lluitar contra la contaminació. Però a l’hora de la veritat no estem disposats ni tan sols a reduir la velocitat. Aleshores, com pretenem que s’apliquin polítiques ambicioses en aquests temes?

D’altra banda, ara es parla de l’anticicló que estanca l’atmosfera i fa que calgui mantenir una velocitat baixa. Això vol dir que si fa vent i s’emporta a altres indrets els contaminants que generem ja ens sembla acceptable?

Com que aviat va deixar de ser un tema tècnic per passar a ser polític, suposo que era previsible que les discussions s’enquistessin, les dades es tergiversessin, s’ignoressin si no interessava o es magnifiquessin si calia. A la vida real les coses funcionen així.

A més, i com diuen en una de les versions de l’anunci de moda, “ara ja no tinc clar a quina velocitat puc anar”. Ves per on, amb tot aquest embolic, i fins que no tinguem diners per posar els panells a tot arreu, enyoraré la simplicitat dels 80 km/h.

La caminada de l’Apol·lo 14

dijous, 10/02/2011

apolo14.jpg Han passat quaranta anys però, aparentment, tot segueix exactament igual. No és cap sorpresa ja que allà no hi ha ningú. I com que tampoc hi ha atmosfera, cap vent ha esborrat les petjades que van deixar. Són els indrets on les missions Apol·lo van allunar. Fa uns anys es van aconseguir algunes imatges, però ara la NASA acaba de fer públiques unes imatges, amb una resolució molt millor, de l’indret on va posar-se el mòdul lunar de la missió Apol·lo 14.

La foto la va fer la sonda Lunar Reconnaissance Orbiter i és interessant perquè permet veure clarament les petjades que van deixar els astronautes mentre deambulaven per la superfície lunar. Quan es parla de l’Apol·lo 14 sempre es recorda que un astronauta va portar uns pals de golf per veure on anava a parar la piloteta. Però més enllà de l’anècdota, la missió va tenir algun moment més interessant de l’esperat.

A la foto s’hi veu la part inferior del mòdul lunar, anomenat “Antares”. D’allà hi surt un rastre que s’allunya uns cent metres fins un indret on van muntar el laboratori ALSEP. Aquest laboratori l’instal·laven a totes les missions i era on hi havia els aparells per prendre les mesures programades en cada ocasió. Hi havia un magnetòmetre, un sismògraf, un detector de ions, un espectròmetre i altres aparells encarregats d’obtenir la màxima informació possible sobre la Lluna. Com que tot allò ho deixaven allà, calia situar-lo lluny de la nau per evitar que els gasos ejectats pel mòdul lunar en enlairar-se fessin malbé els aparells.

Però hi ha un parell de rastres més que es poden veure a la imatge. De fet indiquen el camí per on van marxar i la ruta de tornada en una “excursió” que van mirar de fer fins un cràter proper per tal de recollir mostres. La caminada era estrictament el que es coneix com una EVA (per Extra-Vehicular Activity). La primera havia servit per instal·lar el ALSEP, però la segona es va complicar inesperadament.

La idea era anar fins un crater d’impacte que hi havia a un parell de quilòmetres de la nau. Quan un meteorit impacta a la Lluna, els voltants del cràter queden plens de les roques que van sortir expulsades durant l’impacte. Per això, recollir-les serveix per saber com és l’interior de la Lluna sense necessitat d’excavar. Si voleu fer-vos una idea, tireu un pèsol sobre un plat ple de farina i ho podreu veure.

Els astronautes havien d’anar recollint mostres a mida que s’apropaven al límit del crater. Però també calia determinar exactament on agafaven cada mostra, i això els va portar més temps de l’esperat. A més el terreny va ser més costerut del que semblava. Hi havia turons i pendents que els dificultaven la orientació, de manera que no van poder arribar fins al mateix límit del cràter. En un moment donat els nivells d’aire i aigua que portaven eren els que calien per tornar amb seguretat, de manera que van haver de recular i es van quedar sense la visió espectacular des de la vora del cràter.

Les mostres recollides, prop de cent quilos, van ser extremadament útils per poder datar amb precisió l’edat de la Lluna. L’Apol·lo 14 també va aconseguir el rècord de la caminada més llarga feta sobre la superfície lunar. Però amb les imatges que ara s’han obtingut s’ha vist  exactament fins on van anar camí del cràter i van descobrir que només els havien faltat… trenta metres per arribar!

Encara que només sigui una altra anècdota, realment és una llàstima haver fet un viatge de 400.000 quilòmetres i al final no arribar per només trenta metres.

Aprenent dels vegetals: L’efecte lotus

dimecres, 9/02/2011

Lotus.jpg Amb molta freqüència, descobriments importants comencen simplement mirant al voltant amb una certa curiositat. I un bon exemple el tenim quan als anys setanta en Wilhelm Barthlott, un botànic de la Universitat de Bonn, es va fixar en una característica de les fulles dels lotus (Nelumbo nucifera). Aquesta planta aquàtica, molt valorada per les cultures orientals, presenta unes fulles excepcionalment brillants i netes. De fet, les fulles de lotus no s’embruten gairebé mai ja que la pluja llisca amb una facilitat extraordinària per la seva superfície i, en fer-ho, s’emporta tota la pols.

En observar aquestes fulles al microscopi electrònic es va veure un fet fascinant. Les gotes d’aigua dipositades sobre les fulles del lotus no llisquen per sobre sinó que pràcticament van rodant sense tenir-hi gairebé contacte amb la superfície. Quan l’aigua no s’adhereix a una superfície diem que aquesta és hidròfoba. Però en el cas del lotus, la superfície passa a ser hiperhidròfoba gràcies a dos particularitats microscòpiques.

La primera és un recobriment amb una mena de cera que per les seves propietats químiques ja li donen una bona característica hidrofòbica. Simplement les ceres, igual que els olis, no es barregen amb l’aigua. Però això no ho explicava tot. La clau estava en la forma de la superfície. Les fulles del lotus no tenen una superfície plana sinó que mostren tot de petites protuberàncies. Això fa que el contacte de les gotes d’aigua amb la fulla tingui lloc únicament en la part superior d’aquests punts  pugui “rodar” sense gairebé interaccionar-hi.

Quan cau pols a la superfície de la fulla, tampoc té cap lloc on unir-se amb força, de manera que si hi passa una gota d’aigua, l’aigua serà la zona amb més facilitat per enganxar-se, de manera que la pols és arrossegada amb una facilitat extrema per l’aigua. El resultat és que la fulla del lotus es neteja pràcticament sola. D’això se’n diu “efecte lotus” i, a més de imatges ben curioses, ja es comença a aplicar per fabricar superfícies auto-netejables.

Després de tot només es tracta de fabricar les coses amb una superfície cerosa i amb rugositats microscòpiques. Una de les primeres coses que van fer va ser una cullera amb la que pots agafar mel i deixar-la caure tota sense que en quedi res unit a la superfície. També estan fent-se teixits per fabricar tendals que es netegen perfectament sense res més que una mica d’aigua (de pluja). Es podrien fer llaunes de salsa de tomàquet de les que tot el contingut cauria sense problemes ni deixar res a la superfície de la llauna. I així, la imaginació és l’únic límit en les aplicacions que té l’efecte lotus.

Potser aviat tindrem teixits per fer una roba amb la que no hauràs de patir per si et taques mentre estàs dinant. Una esquitxada de salsa de tomàquet lliscaria sense quedar enganxada.

El que fa gràcia és que la manera d’aconseguir una superfície perfectament neta és just la contraria del que sembla dictar l’experiència. Sempre pensàvem que les superfícies són més fàcils de netejar com més llises siguin. El motiu és que la porqueria es queda amagada als racons. Però a escala microscòpica trobem que per aconseguir una superfície neta el que cal és que no sigui llisa sinó rugosa.

Tot plegat un bon exemple de les lliçons que podem aprendre dels vegetals.

Arquea; famosos i desconeguts

dimarts , 8/02/2011

Halobacteria.jpg Si ens pregunten com es divideixen els éssers vius, habitualment establim un parell de categories molt generals: animals i plantes. Tot seguit acostumem a recordar que també hi ha els microbis i els incloem com un tercer gran grup. Realment sembla assenyat ja que les diferències entre els animals i les plantes són evidents tan pel que fa a fisiologia com a l’estructura cel·lular. Però el cas és que on hi ha una divisió important és entre els microbis. En canvi, animals i plantes es poden posar en un mateix sac sense problemes.

Això de classificar és innat en els humans. Però el que sembla senzill d’entrada pot complicar-se molt en arribar als detalls. Distingir entre diferents espècies no sempre és senzill. Les fronteres no estan tan delimitades com ens agradaria als humans i de vegades cal ressituar les classificacions. I si en organismes grans és difícil, en el cas dels bacteris la dificultat es dispara.

El problema és que mirant-los al microscopi veiem poca cosa. Un bastonet, una esfera, sols o agrupats, però poca cosa més. Es podia classificar segons els nutrients que feien servir o les vies metabòliques que empraven, però el gran canvi va venir amb la biologia molecular. Ara podem analitzar la informació genètica i comparar les diferents espècies de manera molt precisa. I quan es fa, apareixen grans agrupacions, anomenades dominis. Hi ha diferents classificacions, però una de intuïtiva és la que organitza els éssers vius en tres dominis. Els eucariotes (aquí entrem els animals, les plantes, els fongs i tot allò en que habitualment pensem quan parlem d’éssers vius). L’altre són els eubacteris, que serien els bacteris de tota la vida. I el darrer són els arqueobacteris, uns microorganismes que, segons com, estan més emparentats amb nosaltres que no pas amb els bacteris.

Els arqueobacteris, o arquea, es van començar a descobrir en indrets on no es pensava que hi pogués haver vida. Fonts d’aigua bullint, llacs extremadament salats, ambients rics en metalls… Per això es va començar a parlar d’extremòfils, o organismes als que els agrada viure en ambients extrems. Això, però, no va durar gaire ja que aviat es van anar trobant arquea a molts més indrets. Fins i tot dins la nostra flora bacteriana n’hi ha alguns. També inclouen algun tipus ben curiós, com ara uns arquea de forma quadrada! A més, el seu estil de vida els va fer molt útils per algunes coses. Disposar d’enzims que segueixen treballant a temperatures de 90 graus o més, permet moltes aplicacions.

Però en analitzar la estructura genètica es va trobar que aquestes arquea compartien moltes més coses amb nosaltres de les que podria semblar. Els enzims per copiar el DNA o el tipus de ribosomes que fan servir s’assemblen més al de les cèl·lules eucariotes (les nostres). Altres coses, en canvi, tenen més retirada als bacteris de sempre.

Per això s’han constituït com un domini a part dels bacteris. A la Terra van evolucionar tres grans formes de vida , probablement a partir d’un avantpassat comú, i ara el dubte és com es relacionen aquests grups evolutivament. En això no es pot parlar amb gaire seguretat ja que la taxonomia és una especialitat que va modificant les coses constantment. Però a més és que realment encara sabem molt poca cosa dels arquea. A mida que es vagin descobrint nous exemples segur que s’anirà aclarint el tema.

En tot cas, els eubacteris i els arquea ens recorden que quan mirem un ficus, un elefant o un rovelló estem mirant parents molt més propers a nosaltres del que ens pensem.

Un nou kilo 2.0

dilluns, 7/02/2011

kilogram.jpg Quan parlen del Sistema Internacional d’Unitats sempre em venen al cap les tres unitats de mesura que semblen les més bàsiques, essencials i habituals: El metro, el kilogram i el segon. En realitat faig curt, perquè actualment hi ha definides set unitats bàsiques. A més d’aquestes tres hi ha l’ampere per mesurar la intensitat del corrent elèctric, el kelvin per la temperatura, el mol per la quantitat de matèria i la candela per la intensitat lluminosa. A partir d’aquestes es poden establir la resta d’unitats, però aquestes set són el fonament del sistema.

Qui s’encarrega de determinar-les es la Conferencia Internacional de Pesos i Mesures, que es reuneix cada quatre anys des del 1889. En cada ocasió s’estableixen les bases i les correccions que cal introduir, sobretot a mida que la tecnologia millora. Al principi, les unitats eren objectes físics que es guardaven a parís. El “metre patró”, per exemple, era una barra de platí-iridi que mesurava la deumilionèsima part del meridià terrestre. D’aquest patró es feien copies exactes que cada país guardava curosament.

De totes maneres, fer servir un objecte és poc exacte. És millor fer servir algun fenomen natural que es pugui mesurar amb precisió i que no s’alteri amb el pas del temps. Per això les unitats s’han anat redefinint i ara un segon és “la durada de 9.192.631.770 períodes de la radiació corresponent a la transició entre els dos nivells hiperfins de l’estat fonamental de l’àtom de cesi 133”. I amb el segon definit ja podem dir que el metre és “la distància recorreguda per la llum en el buit durant un 299.792.458è de segon”.

Però si mirem la definició que quilogram trobem que és la única unitat que no depèn de cap fenomen natural sinó que  encara és “la massa del prototip internacional del quilogram”. Una excepció lamentable que es manté des de fa massa temps. Això porta problemes. Per exemple, s’ha vist que des que es va fabricar aquell prototip ha perdut uns 50 micrograms (mil·lèsimes de mil·ligram). No sembla gaire, però en realitat és moltíssim. El motiu de la pèrdua no se sap, però potser quan el netejaven s’emportaven una mica del material i, al llarg dels segles, això s’acaba notant.

La llauna és que com que per definició un kilo és el que pesa aquell tros de metall, si allò ha perdut massa, el concepte de kilo també la perd. Absurd, però de moment és el que hi ha. Per això, una de les coses que es pretén a la reunió d’aquest any és trobar una nova definició de kilogram. Una que depengui d’algun fenomen natural.

Per definir-lo es farà servir una cosa anomenada “balança de Watt”, un sistema tècnicament molt complex que fa servir conceptes com el “quant de Planck”. Simplificant moltíssim aquesta balança permet mesurar la quantitat d’energia electromagnètica que cal per equilibrar l’atracció gravitatòria d’un objecte d’un kilo. Segurament amb aquest sistema s’aconseguirà definir el kilo d’una manera que ja no experimentarà variacions amb el temps però que serà força incomprensible per als profans. La definició que he llegit és “la massa tal que el quant d’acció de Planck sigui 6,62606896XX x 10-34 joule x segon” (el que deia: incomprensible).

Un dels problemes està en les dues XX que apareixen al final de la xifra. Encara no se saben amb prou precisió. De moment estem en un error de 5 parts en mil milions, però es pretén que l’error sigui només de dos parts en mil milions. Un problema tècnic que al final serà superat. Aleshores tindrem un “kilo 2.0” i podrem deixar l’actual “kilo analògic” com una curiositat del passat.

I, una curiositat final. El nou kilo pesarà 50 micrograms menys que l’original ja que ha de coincidir amb el patró actual que, per definició, és “el kilo”.

Homeopatia: no hi ha res.

divendres, 4/02/2011

10.23.jpgLlegint per diferents blogs trobo que demà arriba a Barcelona la campanya “1023 Homeopatia: no hi ha res”. Una iniciativa que va sorgir a Anglaterra en la que grups d’activistes escèptics amb la homeopatia intentaran suïcidar-se amb sobredosis de remeis homeopàtics. Tot plegat és muntar una mica d’espectacle per posar de manifest la poca base que té la homeopatia i la gran quantitat d’enganys que hi ha al darrera.

La xifra triada, 1023 és una aproximació al mol, la unitat de mesura que es fa servir en química. Estrictament un mol conté 6,022 x 1023 àtoms (o molècules). I pels que no esteu acostumats a la nomenclatura científica, això és gairebé un quadrilió d’àtoms.

El problema amb els medicaments homeopàtics és que es preparen amb dilucions de l’ordre de 1060 .I a la pràctica això vol dir que tens menys d’un àtom de medicament per litre de preparat. En alguns cassos tindries menys d’un àtom en un volum equivalent a un oceà. Per això, simplement no queda res més que aigua o sucre o l’excipient que hagin fet servir. No hi ha res als medicaments homeopàtics. Per això els qui intentin suïcidar-se no corren cap perill.

Però molta gent diu que funcionen, que els van be i que els metges tradicionals es neguen a acceptar la homeopatia per foscos interessos, per immobilisme o perquè estan a sou (ai!) de… les farmacèeeeeeeutiques (Tot i que molts farmacèutics avisen que la homeopatia no té cap base científica).

El motiu, però és més senzill. Per acceptar que una cosa que ja no hi és funciona, calen demostracions molt sòlides. I la homeopatia no les pot oferir. Si que hi ha molts casos individuals que després de prendre un medicament homeopàtics van millorar. Per als que ho han provat i els ha funcionat això sembla una demostració sòlida. Però en realitat no demostra res.

Per començar, un mal de cap, una migranya o una afecció qualsevol pot curar-se tota sola. De fet, la majoria de patologies lleus tenen un cicle més o menys conegut. Diuen que la grip dura una setmana si prens medicament i set dies si no en prens. Hi ha qui creu que es va curar la grip perquè va prendre antibiòtics, però no es cert. Els antibiòtics no afecten als virus. La persona simplement es va curar quan tocava. Si no hagués pres antibiòtic s’hauria curat igual.

Doncs moltes vegades sembla que això és el que passa amb la homeopatia. Per això, els cassos individuals no serveixen per saber si un medicament (homeopàtic o convencional) funciona. I per això, quan algú diu “jo em vaig curar amb un remei homeopàtic” l’únic que puc fer és somriure i no dir res. Simplement ignorem que va passar exactament.

Un altre efecte possible (de fet, és el més probable) és l’efecte placebo. Sovint es considera un menyspreu parlar de placebo, però a mi em sembla genial. Si estar convençut que aquell medicament serà efectiu fa que el meu cos reaccioni i em curi… doncs excel·lent! I si la homeopatia el que fa es posar en marxa un potent efecte placebo, és genial.

Al final, la manera de saber si funciona o no és la habitual. Agafar grups grans de persones amb la mateixa malaltia, donar un remei homeopàtic a unes i un placebo a les altres i comparar com evoluciona la malaltia en el grup. No en els casos individuals, perquè cada persona és un món. Però de mitjana s’ha de veure si hi ha diferències o no. És important que l’estudi es faci a cegues (que el pacient ignori si pren medicament o placebo), millor doble ceg (ni el pacient ni el metge saben el que està prenent) i millor encara, no subvencionat per una industria amb interessos en el tema (ai!). Quan això s’ha fet, s’ha vist que efectivament el remei homeopàtic cura més que no prendre res… però no és millor que el placebo.

Hi ha qui creu que aquests  estudis són discutibles, que estan mal fets o que són  tendenciosos. Pot ser discutible, però en tot cas és difícil acceptar un tipus de remei que va contra tot el que sabem de química, de biologia i de física i que a més dóna resultats negatius o (si voleu) dubtosos en els estudis clínics. I si els mecanismes que proposen (memòria de l’aigua) fossin certs, seria molt inquietant!

Moltes vegades no té importància, però en ocasions hi ha qui abandona tractaments que sabem que funcionen per fer servir altres d’homeopàtics que sabem que no o que, com a molt, no està gens clar que funcionin. I això ja és més greu.

Hi ha qui ho segueix investigant, perquè si realment funcionés seria fantàstic i tot un nou camp per investigar. Potser algun dia tindrem dades més concloents. Però de moment només tenim molta gent dient que “a mi em va anar bé” i algunes teories que no s’aguanten per enlloc. Això per no parlar del bla bla bla místic que en realitat no vol dir res.

I no siguem innocents. La industria homeopàtica funciona exactament igual que la indústria farmacèutica.  També hi ha interessos, fan campanyes, ofereixen incentius als farmacèutics i volen, bàsicament, guanyar diners. De fet, la campanya del 1023 va començar en protesta quan la cadena anglesa de farmàcies Boots, va justificar la venda de remeis homeopàtics reconeixent que ho fan “perquè els clients les compren, no perquè siguin eficaces”.

La membrana cel·lular, o com fer un encert amb dos errors.

dijous, 3/02/2011

CellMembrane.jpgSi alguna cosa defineix una cèl·lula és l’existència d’una membrana que la separa del medi ambient extern. La membrana de les cèl·lules fa de barrera física, de lloc de reconeixement, d’indret d’interacció amb altres cèl·lules, de zona de captació i d’excreció, de mans, ulls i nas de la cèl·lula. Prou resistent per mantenir la integritat també és fluida i flexible. Es pot estirar i encongir, modificar la forma i la resistència i determinar diferents propietats físiques en diferents zones. Una obra mestra de l’enginyeria, vaja!

El més divertit de la membrana cel·lular és la seva aparent simplicitat. Dues capes de lípids situades una enfront de l’altre. Els lípids que la formen, majoritàriament fosfolípids, són molècules que tenen un extrem hidròfil i un de lipòfil. Això a la pràctica vol dir que un extrem pot estar en contacte amb l’aigua sense problemes mentre que l’altre prefereix estar en contacte amb altres lípids. La estructura de dues capes permet que a la part de dintre apunten els extrems lipòfils i a la part de fora els hidròfils. I totes les molècules ben ordenades, com si fossin soldats en una parada militar.

També hi ha moltes altres coses. Proteïnes, sucres o colesterol, però la particularitat és la de ser una doble capa. Per això es parla de “bicapa lipídica”. I que hi havia dues capes es va demostrar l’any 1925 amb un experiment elegant i definitiu…, que en realitat era un desastre.

Els autors van ser dos investigadors, Gortel i Grendel, que van agafar eritròcits (els glòbuls rojos de la sang), els van trencar, van extreure els lípids que hi havia i van deixar-los escampar-se sobre l’aigua. Aleshores van mesurar la superfície que ocupaven i van adonar-se que era el doble de la superfície dels eritròcits. Si els lípids de la membrana ocupen el doble del que fan les cèl·lules, la millor explicació era que estaven disposats en forma de doble membrana.

L’experiment estava ben pensat. Havien fet servir eritròcits, que són unes cèl·lules d’allò més senzilles. No tenen nucli ni altres orgànuls a l’interior que també tinguessin membranes. Bàsicament un eritròcit és un sac ple d’hemoglobina i poca cosa més. Una cèl·lula ideal per estudiar la membrana.

Escampar els lípids sobre l’aigua també és senzill. De petits molts hem jugat a escampar les gotes d’oli de l’amanida per sobre de la mica d’aigua que queda al plat. Doncs en essència es tractava de fer això. Treure tots els lípids i escampar-los per mesurar la superfície i després comparar amb la superfície de les cèl·lules.

Però van cometre dos errors importants que haurien d’haver fet fracassar l’experiment. El primer és que no van fer servir un bon mètode per treure els lípids. No és tan senzill treballar amb olis, i amb la extracció que van fer es perdia una quantitat important dels lípids, de manera que la superfície que mesuraven no era la total que podien cobrir.

Però a més van cometre un altre error a l’hora de calcular la superfície dels eritròcits. Tampoc és una cosa tan senzilla, (i menys, l’any 1925) i en els seus càlculs van subestimar notablement la superfície de les cèl·lules.

La gràcia va ser que un error compensava l’altre! Havien calculat una superfície menor de la real, però havien perdut lípids al obtenir-los, de manera que aquests cobrien una superfície menor de la real. A final, la relació que obtenien, de 2 a 1, era la correcta i els va portar la fama.

Realment van tenir sort. Tot i que això no els treu el mèrit. L’experiment estava ben pensat. Ja diuen que la sort sovint afavoreix les ments despertes.

Colom, el Sol i els huracans

dimecres, 2/02/2011

Viajes_colon.jpgDiuen que la fortuna somriu als valents, i una mica de raó ha de tenir la frase, ja que els covards poden anar fent, però difícilment triomfaran. Qui no arrisca no pisca, és una altre frase amb el mateix sentit. L’èxit s’aconsegueix arriscant, però també cal tenir una mica de sort, perquè per molt valent que siguis, si la sort no t’acompanya el més fàcil és que, simplement, te la fotis.

La sort és un factor que no s’acostuma a valorar en els triomfadors. Un fet injust, perquè algunes vegades la sort ha jugat un paper determinant. I un cas emblemàtic és el de Cristòfor Colom i el descobriment d’Amèrica. Realment va tenir una sort que ja la voldria jo!

Quan es parla del primer viatge de Colom, es recorda que es va fer a la mar el 3 d’Agost de 1492. Però si ho rumiem un moment ens adonem que aquell era un mal moment per anar cap Amèrica. Sobretot amb unes naus tan fràgils com aquelles tres caravel·les (estrictament dues caravel·les i una carraca). El motiu? Doncs és senzill. Colom no ho sabia, però era justament quan comença la temporada d’huracans a l’Atlàntic!

I de totes maneres, no va topar amb cap huracà. Va poder fer el viatge, amb totes les penúries i dificultats que sempre es ressalten, però els problemes no van ser meteorològics. De fet, la meteorologia es va aliar amb l’expedició. No s’acostuma a esmentar, però no van descobrir únicament Amèrica en aquell viatge. També van descobrir l’anticicló de les Açores, que li va permetre fer el viatge d’anada per la banda del sud i el de tornada per el costat nord sense gaire  problemes.

Però entre la partida 3 d’agost i la tornada el 15 de març de l’any següent haurien d’haver topat amb algun huracà. No necessàriament un Katrina, però algun de més normalet és el que caldria esperar. En canvi, fins al tercer viatge no van experimentar la fúria de la meteorologia del Carib. El primer huracà que tenim registrat va arribar el 16 de Juny de 1494 a “la Española”.

La gran sort de Colom potser va tenir l’origen a l’interior del Sol. Entre el segle XIV i el segle XIX la Terra va experimentar el que es coneix com la “petita edat de gel”. Un període en que l’activitat solar va disminuir lleugerament i la temperatura mitjana a l’hemisferi nord va baixar al voltant d’un grau. Això va tenir molts i variats efectes. L’Ebre es va arribar a congelar fins a set vegades. Les geleres del Pirineu van arribar a màxims històrics. A Europa va haver-hi grans fams per la pèrdua de collites els anys en que l’hivern s’allargava extraordinàriament. I també va causar la mort dels víkings que s’havien instal·lat a Groenlandia.

I l’aigua de l’Atlàntic era lleugerament més freda. Això fa que hi hagués menys energia per alimentar els huracans i possiblement la seva freqüència era molt menor que de normal. Si Colom hagués fet el viatge abans o després de la petita edat de gel, les probabilitats de topar amb un huracà haurien augmentat moltíssim en aquella època de l’any.

Però el Sol estava poc actiu. No hi havia taques solars i la radiació que arribava era una mica menys del normal, de manera que els huracans no es desencadenaven i Colom va poder anar i tornar sense més dificultats. Qui no arrisca no pisca. Colom va arriscar, també va tenir sort,… i va piscar.

Evolució i nuesa.

dimarts , 1/02/2011

esquena.jpgEstem tan acostumats a ser com som que de vegades ens cal recordar alguna cosa que ens hauria de sorprendre. I de coses excepcionals en tenim moltes els humans. Desmond Morris, al seu llibre “El simi nu” recordava que els humans no destaquen només per tenir el cervell més gran de tots els primats. També som l’espècie que té més gran el penis en el cas dels mascles i els pits en les femelles. Destacar pel cervell ens omple d’orgull i pels òrgans sexuals ens fa gràcia, però n’hi ha un altre fet que encara és més evident i estrany. Com recalca el mateix Morris al seu llibre, no deixem de ser uns micos, però som els únics que tenim la pell nua. Sense pèl.

Potser no estem completament nus. Queden restes de pèl al cap, les aixelles i els genitals. També hi ha qui en té una certa quantitat per el cos, però res de comparable amb la resta de primats. Un ximpanzé, un goril·la o un orangutan si que tenen pèl. Però els humans el vàrem deixar pel camí a mida que l’evolució ens anava fent més i més humans. La llauna és que el motiu d’aquesta pèrdua no el tenim gens clar.

La funció el pèl en els mamífers és sobretot mantenir la temperatura corporal. Sota el pèl queda retinguda una capa d’aire que esmorteeix els canvis de temperatura. A partir d’aquí se li han afegit altres funcions. La pigmentació permet camuflar-se per poder caçar o per evitar ser caçat. Permet també fer exhibicions per marcar l’estatus dins el grup o per als rituals d’aparellament.

En animals molt grans, el pèl és menys important ja que degut a que la relació entre volum i superfície cada vegada és menor, el control de temperatura és més fàcil. Per això els elefants, els rinoceronts o els hipopòtams no tenen pèl. El tenien durant les èpoques glacials, però ara ja no els cal. Però i els humans? Per la nostra mida hauríem de tenir pèl per ajudar a regular la temperatura igual que qualsevol simi.

El cas és que no ho sabem del cert, però de teories no en falten.

Una possibilitat és que la pèrdua de pèl era important per abandonar la vida al bosc i ocupar la sabana africana. Allà hi fa molta calor i el pèl podia resultar una nosa per refrigerar el cos. Els humans fem servir la suor per refredar el cos quan cal. Però amb la pell coberta de pèl, la suor no és efectiva. Només funciona si la evaporació té lloc just a sobre la pell. Un simi pelut patiria un excés de temperatura corporal molt de pressa si havia de córrer sota el sol de la sabana africana. En canvi, sense pèl, podria suar i refredar-se amb molta més eficàcia.

També hi ha qui creu que els nostres avantpassats van viure uns quant milions d’anys en terrenys pantanosos i es van adaptar a un sistema de vida aquàtica. A l’aigua el pèl no serveix de gaire i es pot prescindir sense gaire problemes. En canvi, hauríem augmentat la quantitat de greix sota la pell en comparació amb altres micos.

Una tercera hipòtesi és que perdre el pèl va ser una bona estratègia evolutiva per deixar enrere molts paràsits que viuen al pèl. Els polls, les puces, i altres bestioles semblants són una bona font d’infeccions a la pell. Perdre el pèl no va eliminar-los tots però ens va permetre viure amb molts menys. Els polls del cos segueixen vivint amb nosaltres, però ara ho fan a la roba, que es pot rentar i desparasitar més fàcilment.

Totes les hipòtesis tenen punts forts i febles. I cap acaba de resultar plenament satisfactòria. En tot cas, cap ha pogut demostrar-se com cal, de manera que la pregunta de perquè anem nus per la Terra encara no té resposta.

Però perdre el pel ens va fer perdre moltes maneres de comunicar-nos dins el grup. No el podem estarrufar, no el podem lluir pigmentat, no podem fer exhibicions… Però també s’especula en que justament aquesta absència ens va obligar a fer servir altres sistemes per comunicar-nos. Expressions facials al principi i la parla al final.

Qui sap si el fet de quedar nus va ser l’empenta que ens va empènyer al camí cap al llenguatge i, amb ell, la cultura que justament és el que ens fa més humans.