I ara l’aigua de mar.

dilluns, 27/02/2012

tropical_ocean_wave.jpg He topat amb una notícia molt divertida sobre les propietats saludables de l’aigua de mar. D’entrada he pensat que parlaria sobre els efectes dels banys de mar per patologies de la pell, de la utilitat d’estar a prop del mar per poder captar iode o de les aplicacions de l’aigua de mar per netejar picades de medusa, o rentar-se els ulls quan els tens inflats. Hi ha molts remeis casolans que feien servir aigua de mar per aprofitar que ja contenia una certa quantitat de sals.

Però, no. El que proposava la notícia es la utilitat de beure l’aigua del mar. Una cosa que d’entrada no vindria gens de gust. Si pots beure l’aigua fresca de les fonts, amb una quantitat ben moderada de sals minerals, per quin motiu hauries de triar l’aigua de mar? De vegades, nadant en fas una glopada i no es gaire agradable.

En tot cas, m’he mirat una mica més atentament la informació que donaven i he buscat una mica de d’informació. Que voleu? Em fan gràcia aquestes barreges de informacions amb dades científiques esbiaixades, interpretacions estranyes de fets senzills i exageracions sense límits. A més, és clar, d’acusacions a la comunitat científica per no fer cas d’aquest gran descobriment. Això tampoc no falta mai.

Una de les primeres frases ja fa riure: “El agua de mar és el mejor plasma sanguineo que se puede conseguir: porque nuestra sangre es agua de mar con leucocitos, eritrocitos, plaquetas, etc. El agua de mar directamente inyectada en la vena se convierte en sangre antes y con mayor fuerza que cualquier otro plasma”.

Genial, no? No se perquè tenim tants problemes amb els bancs de sang i les campanyes per aconseguir donacions. Si amb posar aigua de mar n’hi hauria prou! Tampoc no se d’on sortiran l’albúmina, les immunoglobulines o els lípids que hi ha al plasma i que també ens fan falta, però això deu ser un detall menor.

De totes maneres m’agradaria saber exactament de l’aigua de quin mar parlen. No es per res, però la composició de l’aigua de mar es diferent a l’Oceà Atlàntic, que a la Mediterrània. I no cal dir-ho al Mar Mort. Tots els mars tenen pràcticament les mateixes proporcions de sals, es a dir que de tots els ions que conté, un 55 % són clorur, un 31 % és sodi, un 8 % és sulfat, etc. Però encara que les proporcions es mantinguin entre ells, la quantitat total pot variar moltíssim entre un mar i un altre! Per això hi ha mars molt salats i altres de molt menys salats. Sospito que injectar-se aigua de segons quin mar et pot matar amb una certa eficàcia.

Una altra bestiesa monumental és quan llegeixo que “el agua de mar es el mayor disolvente natural que tiene nuestro planeta. Disuelve variedad de sólidos, líquidos y gases. Es antibiótico y bactericida hasta 72 horas después de haberla cogido. Prohíbe la proliferación bacteriana, eliminando las bacterias nocivas, y respetando las bacterias buenas.”

Un aigua intel·ligent que tria els bacteris bons i mata els dolents. Més que aigua sembla màgia! Però segurament la paraula “bactericida” no deu ser gaire apropiada si tenim en compte que l’aigua de mar, precisament estèril no podem dir que sigui. Cada gota d’aigua de mar conté milions de bacteris (un motiu afegit per no injectar-se’n). I pel que fa a que sigui dissolvent… bé. L’aigua ja ho té això de dissoldre les coses. Si per rentar fem servir aigua no és perquè si.

Però segurament el raonament més absurd que llegeixo és que  “el agua de mar es un nutriente, pues entre los elementos esenciales para la constitución de los carbohidratos, las grasas y las proteínas, imprescindibles para la vida de los organismos, se encuentran el hidrógeno, nitrógeno, oxígeno, magnesio, manganeso, sodio, potasio, calcio, hierro, fósforo, flúor, sílice y yodo.”

No se si ho entenc correctament. Com que els aliments es fan amb coses que contenen carboni, nitrogen, oxigen i algun àtom més, podem considerar que qualsevol barreja que tingui aquests elements ja serà un aliment?  Segons aquest raonament (si és que una ximpleria així es pot considerar un raonament) l’aigua de mar també és un Ferrari, ja que els Ferraris es fan amb coses que contenen ferro, alumini, coure, carboni i altres elements que es troben a l’aigua de mar.

Tot plegat és un exemple d’una teoria que al segle XIX podia tenir algun sentit, però que ara ja està més que superada. Certament el plasma de la nostra sang o el contingut de les nostres cèl·lules és semblant a l’aigua de mar. Però això no vol dir que es pugi ingerir ni injectar sense més. L’aigua de mar pot tenir molts beneficis per la salut si l’apliquem en forma de banys, per exemple.

En fi. Deu ser que soc d’aquests científics que, com diuen els del fulletó, no tinc prou humilitat per acceptar el seu “descobriment” i no puc suportar la veritat d’aquest fet tant fàcil de comprovar.

 

Allò que volies saber del semen (i que als de facebook no els feia gràcia)

divendres, 24/02/2012

esperma.jpg Hi ha decisions sobre les bones costums i la moral que no deixen de sorprendre. Es veu que les noves normes de “bona conducta” del Facebook especifiquen el que es pot i no es pot penjar. N’hi ha per tots els gustos, però el que m’ha fet gràcia és que es permeten imatges de tots els fluids corporals excepte el semen. Això s’aplica sempre que no aparegui a la imatge un humà generant el fluid (per evitar el ciberbullying).

L’interessant és la excepció del semen. No serà només perquè sigui desagradable ja que segons aquesta norma podem posar fotos de vomitades, diarrees, fluxos menstruals i qualsevol altre fluid que surti per qualsevol altre indret del cos. Amb tota probabilitat la majoria serien imatges desagradables, i moltes ho seran tant o més que les de semen.

Però malgrat que els de facebook tinguin una especial aversió al semen i que en general sempre es fa servir per fer conyes i bromes, resulta que és un fluid amb uns quants aspectes força interessants. L’estudi de la seva composició i característiques ha anat força paral·lel al dels mètodes de fecundació artificial (per humans o, sobretot, per bestiar) ja que de la seva qualitat en depèn l’èxit en la fecundació.

La imatge que en tenim de la reproducció és la d’uns espermatozoides movent la cua esforçadament per anar guanyant terreny camí de l’òvul que han de fecundar. El que no tenim en compte habitualment és l’ambient que es trobaran els espermatozoides quan es queden dipositats a la vagina. El problema és que la vagina podria ser una font d’entrada per microorganismes patògens de tot tipus; especialment bacteris i fongs. Per tant, hi ha unes condicions força hostils per els organismes unicel·lulars. Especialment un pH força àcid, unes condicions físiques que dificulten el pas per les parets vaginals i un bon tràfic de limfòcits encarregats de matar tot el que tingui pinta de “estrany”.

Per tant cal resoldre un problema complicat ja que  els espermatozoides s’han d’obrir camí en un ambient especialment difícil. Doncs d’això se n’encarrega en bona part el plasma seminal, que és el líquid que queda del semen si retirem els espermatozoides. Per començar s’encarrega de modular el grau d’acidesa del medi ambient. D’això se n’encarreguen, entre altres, unes molècules (poliamines) anomenades espermina i espermidina, que evidentment es van obtenir inicialment d’esperma (n’hi ha dues més anomenades putrescina i cadaverina que probablement es van obtenir d’altres llocs). Són les que fan que el pH es normalitzi i els espermatozoides poden resistir millor ja que envoltats del plasma seminal poden desplaçar-se en un ambient menys àcid. Una altre característica és que el semen modifica la viscositat de les parets vaginals per tal de facilitar el desplaçament dels espermatozoides. Finalment també està carregat dels nutrients que necessitaran els espermatozoides per anar fent camí. El semen té un bon contingut en fructosa, el sucre que permetrà tenir en funcionament la motilitat dels espermatozoides.

I això de la motilitat també té una característica curiosa. El consum energètic que fan els espermatozoides és una barbaritat. De fet, l’únic que fan a la seva curta vida és moure el flagel frenèticament per desplaçar-se endavant i que un dels molts milions generats pugui, en alguna ocasió, arribar fins l’òvul. El cas és que aquest moviment consumeix molta energia i el sistema reproductor dels mascles se les ha empescat per aprofitar-ho molt hàbilment. Si mirem les característiques de l’aparell reproductor masculí veiem que, a més dels testicles on es fan els espermatozoides també hi ha una pròstata i unes quantes glàndules i vesícules seminals que és on es fabrica la major part del plasma seminal. Tantes glàndules diferents sembla una complicació innecessària, però té el seu motiu.

Cada una d’aquestes glàndules genera una part dels components del semen. I el contingut només es barreja al moment d’ejacular. Això fa que la composició del semen sigui lleugerament diferent a l’inici i al final de l’ejaculat. I un dels motius és que una vegada fabricats, els espermatozoides estan quietets, estalviant forces fins que no té lloc l’ejaculació. Només quan es barregin els diferents elements del semen serà quan ells interpretin que cal començar la cursa. Aleshores es trobaran amb prou fructosa per mantenir la maquinària metabòlica a tot rendiment, envoltats d’un fluid que els protegeix de l’acidesa de l’ambient vaginal i amb un grapat d’estratègies metabòliques que els facilitaran una mica les coses.

Recordo un anunci on es deia que tots podíem considerar-nos uns triomfadors ja que inicialment érem (al menys en un 50%) un espermatozoide que va guanyar una cursa impossible contra milions i milions de contrincants. Però cal no oblidar que per fer-ho va comptar amb l’ajuda inestimable del plasma seminal.

Els neutrins superlumínics i un cable mal endollat

dijous, 23/02/2012

pepegoterayotilio.jpg Un cable mal connectat. Aquesta sembla ser l’explicació que s’amagava rere els famosos neutrins que viatjaven més de pressa que la llum. En realitat encara no està confirmada la notícia i només s’esmenten “fonts familiaritzades amb l’experiment”, però tot sembla indicar que el misteri ja està gairebé resolt. No hi ha neutrins superlumínics; la relativitat segueix sent vàlida; no podem viatjar en el temps (almenys, no cap al passat) i Einstein, una vegada més, surt triomfant.

El problema estava en la connexió entre un ordinador i un aparell de GPS. Repassant-ho tot van veure que estava mal endollat. El van prémer millor, van verificar el seu funcionament i van trobar que el temps que trigaven les dades en anar entre l’ordinador i el GPS variava en 60 nanosegons. La gràcia és que 60 nanosegons era el temps que els neutrins havien arribat abans d’hora. Realment és de riure que un problema que ha aturat un experiment a gran escala durant dos anys, que ha desconcertat als físics de tot el món i que ha fet dubtar de la teoria de la relativitat es pogués resoldre simplement… prement una mica un cable (és clar que abans calia trobar el cable).

Un error en l’ajustament dels aparells de GPS ja va ser uns dels primers sospitosos quan es va plantejar el problema. El motiu és fàcil d’entendre. Per mesurar la velocitat dels neutrins cal saber amb molta exactitud la distància que separa l’aparell emissor i l’aparell detector. Com que tots dos estan profundament enterrats sota terra, els sistemes per mesurar-ho resulten, com a mínim, complicats.

I com que tot va tant de pressa, el temps que triguen les dades entre que surten del GPS i arriben a l’ordinador l’han de tenir en compte i restar-lo del temps de viatge mesurat dels neutrins. Si el cable de fibra òptica està mal connectat, el temps que restaràs serà erroni i la velocitat calculada estarà equivocada.

Un error simple en un experiment molt complex.

Ara riurem i farem bromes, però tampoc és tan estrany el que ha passat. Si el cable no funcionés en absolut l’haurien detectat de seguida. En canvi, un petit error de rendiment en un dels milions de cables que deuen tenir ha de ser condemnadament difícil de detectar.

En realitat no és cap sorpresa ja que en el dia a dia de la ciència et passes molt de temps intentant trobar les causes dels errors. De resultats inesperats n’hi ha moltíssims i alguns de molt prometedors. Per desgràcia, la immensa majoria amaguen un error en algun indret.

Per això, quan es va fer la conferència, a molts llocs es va dir que “els físic del CERN havien anunciat el descobriment de neutrins més ràpids que la llum” i de seguida van començar les especulacions amb les implicacions per la física. Però la realitat era que “els físic del CERN havien anunciat el descobriment de neutrins més ràpids que la llum… i demanaven ajuda per buscar la possible font d’error en l’experiment”.

Els detalls tècnics exactes els sabrem quan facin el comunicat oficial, que serà quan verifiquin si realment aquesta era la causa de l’error. I és que fins i tot per establir si allò va ser la causa de l’error caldrà verificar-ho unes quantes vegades. No es tracta de cometre un error en la identificació de les causes d’un error.

Ja ho diuen que els científics som una mica perepunyetes, però és que si llencéssim les campanes al vol cada vegada que algú arriba amb una dada sorprenent, encara estaríem estancats uns quants segles enrere.

Revivint paisatges del passat

dimecres, 22/02/2012

silene.jpg Parlar de la prehistòria fa que pensem en dinosaures, trilobits i altres animals més o menys curiosos. En canvi les plantes ocupen un paper més secundari en l’imaginatiu popular. És curiós perquè si anem pel bosc, si mirem un paisatge, si observem una muntanya, el que veiem normalment és la vegetació. Els animals costen de veure, en canvi són les plantes les que conformen el paisatge. I no és un factor irrellevant. Em desperten sensacions diferents una fageda prop del Pirineu, un alzinar atapeït a les faldes de Collserola o una pineda al costat del mar. Són les plantes i no els animals els que defineixen el territori.

Doncs ahir van sortir a la llum dos treballs que sense estar relacionats, tenen en comú el fet d’apropar-nos a la vegetació d’èpoques passades. El que ens transporta a èpoques més pretèrites és la troballa d’un bosc fossilitzat i colgat sota la cendra en una regió de la Xina. No és la primera vegada que troben un bosc en aquestes condicions, però aquest ha resultat notablement interessant. Si per una erupció volcànica cau un a pluja de cendres prou gran, les plantes queden colgades i, amb sort, preservades. Aleshores, si les desenterrem podem anar reconstruint com era el bosc en aquells temps. Quantes espècies vegetals el formaven, quina posició ocupava cada planta, cada arbre, cada liana.

El que ha sortit a la llum és de fa gairebé 300 milions d’anys. Ocupa mil metres quadrats i n’han desenterrat tres zones que presenten força diferències. Això no és estrany, ja que si algú desenterra el límit d’un bosc i l’inici d’una praderia, segons per on excavi trobarà comunitats prou diferents. En tot cas, ara podem fer el dibuix de com era aquell bosc. No una reconstrucció imaginada, sinó que podem situar cada arbre real al seu lloc correcte. Més enllà de l’interès científic, no deixa de ser una finestra que ens permet mirar al passat.

De totes maners, només és una imatge. El que seria fantàstic seria tenir aquelles plantes a l’abast de la ma. Tocar-les i notar la textura, olorar-les i comparar el perfum amb el de plantes actuals. Doncs una cosa semblant és la que han pogut fer amb el segon estudi. En aquest cas no viatgem tan lluny en el temps. Només 30.000 anys. Sembla poc, però el que han fet ha sigut reviure una planta a partir d’una llavor guardada per un esquirol al seu cau i congelada sota el permafrost siberià durant 30 mil·lennis.

Ja havien intentat fer germinar llavors molt antigues, però per molt resistents que siguin les llavors, tot té un límit i les tan antigues no sobrevivien. En aquest cas l’estratègia ha estat una mica diferent. Han agafat part del teixit que envolta la fruita i s’han aprofitat de la capacitat que tenen les cèl·lules vegetals per regenerar tot un organisme a partir d’una única cèl·lula. Una capacitat que ja ens agradaria als animals. Exagerant una mica podríem pensar en un esqueix. A partir d’un fragment d’una planta i en les condicions adequades, van aconseguir uns plançons.

La gràcia és que aquests van fer flors i llavors que van resultar, ara si, viables. De manera que a partir d’aquestes llavors han pogut reviure una bonica flor de l’espècie Silene stenophylla. Suposo que tècnicament els plançons originals deuen ser dels organismes més vells del planeta ja que té tres-cents segles d’edat.

Com fan notar els investigadors russos que han fet l’estudi, la planta caldrà cuidar-la perquè l’ecosistema on vivia ja no existeix. Encara hi ha exemplars d’aquesta espècie, que sembla que presenta alguna diferència en el ritme de creixement. L’exemplar prehistòric està adaptar a un clima diferent del que tenim actualment. Després de tot, fa trenta mil anys estàvem a l’edat de gel.

En tot cas, això vol dir que amb sort es podran reviure altres exemplars de manera que estudiar l’ecologia prehistòrica pot ser aviat una ciència molt més dinàmica del que era fins ara. Aquesta planta no es va extingir, de manera que ja la coneixem. Això permetrà comparar el seu DNA amb el dels exemplars actuals per exemple. Però l’interessant de veritat serà quan ho aconsegueixin amb alguna planta que es va extingir.

I el que no he trobat, però em pregunto és… quina olor fan aquestes flors? Imagino que similar a la de les seves contemporànies, però tot i així, m’encantaria olorar una planta prehistòrica.

Dia de la llengua materna

dimarts , 21/02/2012

abstract_shape.jpg Avui és el “Dia internacional de la llengua materna”, declarat per la UNESCO l’any 1999. Això dels dies internacionals sempre em crea un sentiment complex. És una bona cosa que es reconeguin determinades coses o determinats valors. Ignorar-ho seria una mostra d’insensibilitat i, sovint, d’irresponsabilitat per part de la societat. Però la mateixa necessitat de declarar un dia internacional de… ja indica que allà hi ha un problema.

Si seguiu una mica aquest blog sabreu que li tinc un cert carinyo al tema dels idiomes. No puc evitar la comparació, que es fa moltes vegades, entre els idiomes i les espècies vives. En els dos casos es poden distingir entitats separades formades per moltes varietats que es relacionen entre elles de maneres molt complexes, amb grups dominants i àmpliament distribuïts acompanyats de molts altres menys abundants, característics i específics d’una regió concreta. Les espècies i els idiomes, evolucionen, creixen, es modifiquen i s’extingeixen.

En els dos casos la desaparició és un fet inevitable. L’important, tant si es tracta d’una espècie o d’un idioma, és el motiu de la desaparició. No hi ha cap problema si es tracta de l’evolució natural que es genera a mida que es van acumulant petites variacions per adaptar-se a nous temps o nous indrets. I és una tragèdia quan simplement desapareix sense donar lloc a res més.

La riquesa dels ecosistemes es fonamenta en el nombre d’espècies que hi habiten. Com més espècies hi ha en un indret i com més relacions tenen entre elles, més estable és el sistema i major rendiment ofereix. Ecosistemes pobres basats en poques espècies resulten molt poc interessants. I tot i així hi ha qui els prefereix. Doncs el mateix passa amb els idiomes.

Hi ha qui diu que el millor és deixar-se de romanços i optar per un únic idioma amb el que tots ens podríem entendre. Habitualment aquesta afirmació es fa tenint en ment el propi idioma com a “llengua franca” que cal globalitzar. La confusió i el cost de mantenir molts idiomes comporta un preu i unes complicacions que es podrien evitar homogeneïtzant el tema. Els catalans estem avorrits d’escoltar aquest raonament per defensar la imposició del castellà.

Cal dir que fa una certa gràcia les reaccions indignades d’aquests mateixos defensors de la unitat lingüística quan es suggereix que a la unió europea es limiti a fer servir l’anglès, el francès i l’alemany per les coses oficials. Aleshores entra una sobtada amnèsia sobre allò de simplificar i estalviar costos. De cop parlen de discriminació inacceptable, del valor de la (seva) llengua i del respecte a la multiculturalitat. Som curiosos els humans.

Naturalment, totes les espècies vives mereixen un respecte, però sempre n’hi ha que et tenen el cor robat i altres a les que hi tens fòbia. Hi ha qui adora els gats, els dofins, les serps o les falgueres. En canvi, les serps, els insectes o els cucs generen força antipatia. Contra gustos no hi ha res a dir. Però, per molt poca gràcia que et faci qualsevol forma de vida, n’hi ha prou de conèixer-la una mica, de descobrir el que amaga, de prendre consciència de la seva particularitat per començar a apreciar-la.

Quan te n’adones d’aquest fet, la teva actitud amb qualsevol forma de vida es modifica. Fins i tot els organismes més desagradables els mires amb un cert interès. Allò que era només una aranya peluda i fastigosa passa a ser una mestra en enginyeria de les teranyines i et fa plantejar-te com deu ser el món si el mires amb vuit ulls.

Un fenomen que també passa amb els idiomes. Com més en coneixes, més els valores tots, més et fascinen les seves relacions i les maneres que tenen per expressar sentiments, fenòmens o el que sigui. Per descomptat, la teva pròpia llengua és especial. Amb ella vas aprendre a parlar, somies, estimes, renegues, calcules o cantes. La llengua materna ocupa un lloc especial al nostre cor, però si ets una miqueta intel·ligent no l’ocuparà en exclusivitat.

Només els que es neguen a descobrir altres maneres de comunicar-se, d’expressar sentiments, de descriure el món que ens envolta, es mostren hostils a altres llengües que no siguin la seva. Una mostra d’ignorància i de pobresa espiritual i intel·lectual que malauradament encara és molt freqüent.

És una altra cosa que tenen en comú la diversitat de llengües i la biodiversitat: No valorar aquestes dues fonts de riquesa són una mostra habitual de l’estupidesa humana.

Tanins per beure i per adobar

dilluns, 20/02/2012

Red_Wine_Glas.jpg El llenguatge que fan servir els entesos en vi em resulta ben exòtic. Parlen d’aromes primaris, aromes secundaris, descriuen els colors del vi amb uns adjectius ben imaginatius i no cal dir-ho pel que fa als sabors. Jo ja intento notar tots aquests matisos, però reconec que me’n surto molt malament. Em diuen que hi ha aromes de coco, de vainilla, de fruites vermelles o de cedre i jo simplement noto sabor i aroma a vi. I quan el tracten d’afruitat sempre penso que és ben normal ja que el vi surt del raïm i el raïm és una fruita.

No és que no noti les diferències i els milers de matisos que hi poden haver. Quan compares vins, si que notes que són diferents. Simplement em costa etiquetar aquestes diferències. Aïllar els sabors i els aromes individuals i identificar-los. Evidentment és una cosa que s’adquireix amb la pràctica, de manera que hauré de practicar més en això d’explorar el món del vi.

Però hi ha un component que si que es fàcil de detectar. En el cas dels vins negres, una de les característiques que sovint s’esmenten és l’astringència. Això és la sensació de sec, raspós i lleugerament amargant que deixa a la boca. És una característica molt curiosa que amb molta moderació queda força bé, però que de seguida la trobo excessiva. I el que la genera són un dels compostos més característics del vi negre. Els tanins.

Els tanins són uns compostos ben interessants del vi negre. El vi blanc en té molt pocs per la manera de fer-los. De petit pensava que el vi blanc es feia amb raïm verd i el vi negre amb el raïm negre. En realitat també es pot fer vi blanc amb algunes varietats de raïms negres. La clau per fer el vi negre és triturar-lo amb la pell i les pellofes del raïm de manera que al fermentar, aquestes parts deixin anar els colorants, els aromes i els tanins que contenen. En el cas del vi blanc es retiren abans i no conté ni tanins ni colorants. És un vi menys complex.

Quan el vi madura a la bota també s’hi afegeixen més tanins. En aquest cas els deixats anar per la fusta de la bota. A mi em semblava una exageració estar pendent del tipus de fusta amb que es feien les botes per tenir-hi el vi. Però quan t’adones que part dels aromes i dels tanins provenen també de la fusta i que seran diferent si és roure americà o roure francès, ja comences a veure el motiu. I com que de tanins n’hi ha centenars de diferents, la fusta que els deixi anar passa a ser molt important.

Però que coi són els tanins i perquè n’hi ha tant a la pell del raïm com a la fusta del roure? Doncs químicament són polifenols, és a dir molècules fetes a partir de la unió de diferents tipus de fenols. Moltes plantes en tenen perquè és un producte que no agrada als animals ja que els senta malament. Un sistema de defensa per evitar que els herbívors se les mengin. Això ho notem en la fruita que encara està verda. No és agradable de menjar entre altres coses perquè conté molts tanins. També n’hi ha en altres plantes com el té, que pot tenir un regust amargant per causa dels seus tanins.

El que fan els tanins és reaccionar amb algunes proteïnes animals i lligar-les entre elles. Per exemple, generen enllaços covalents entre molècules de col·lagen. Aquesta és una propietat molt útil pels adobadors, que antigament tractaven la pell dels animals amb substàncies riques en tanins per convertir-la en cuiro al lligar entre si les fibres de col·lagen, donant-li molta més resistència. I també d’aquí el nom. La feina que feien els adobadors es diu ”curtido” en castellà i en anglès “tanning”. Les molècules que permetien el tanning les van anomenar tanins. A la boca els tanins el que fan és lligar proteïnes presents a la saliva. Aleshores la saliva deixa de ser tan fluida, fa microgrumolls i genera la característica sensació de rugositat. És una barreja de sensació de gust i realment de tacte.

Al final tot és qüestió de quantitats. En molta concentració són dolents i desagradables, però en quantitats adequades li donen el toc característic al vi negre. I a més, li confereixen algunes de les propietats beneficioses que s’associen al consum moderat de vi.

Els tanins semblen actuar com antiinflamatoris i com a productes beneficiosos per al sistema cardiovascular ja que també s’uneixen a citocines, unes substàncies que el cos genera durant la inflamació. Com que s’hi uneixen, les bloquegen i deixen d’actuar. Per contra, faciliten molt l’aparició de migranyes, de manera que les persones propenses han de vigilar el consum de vi negre ric en tanins. Ja se sap que no hi ha res que sigui totalment bo ni totalment dolent.

De totes maneres, si un gaudeix d’un bon vi, no és per les seves propietats per la salut sinó per gaudir del sabor, l’aroma i tot el ritual que l’acompanya.

Tardígrads; supervivents extrems.

divendres, 17/02/2012

Waterbear.jpg Semblen uns animalets inofensius. Mesuren menys d’un mil·límetre i la majoria fan la seva vida alimentant-se de líquens. Donen una enganyosa sensació de fragilitat. Amb unes potetes amb urpes minúscules que mouen lentament i amb el cos dividit en cinc segments (per això, de vegades es van classificar com artròpodes). Però les aparences enganyen i els tardígrads (un nom que indica que “caminen lentament”) es consideren uns dels organismes més resistents del planeta. Potser no tots ho fan tot, però entre les més de set-centes espècies de tardígrads hi ha autèntics campions en l’art de sobreviure.

Per exemple les pots posar a bullir a més de cent graus, o els pots congelar a temperatures inferiors als 200 graus sota zero i resistiran sense massa problemes. Això si, si arribes als 272 graus sota zero, només resisteixen uns pocs minuts.

També podries intentar esclafar-los. Un animal que mesura un mil·límetre no resistirà una trepitjada, oi? Doncs aquests si que la resistirien. De fet, alguns aguanten pressions de fins a sis mil atmosferes! Per fer-nos una idea, allà a les profunditats abissals de la fossa de les Marianes “només” hi ha unes mil atmosferes de pressió.

Potser per l’altre extrem? I si reduïm la pressió? Doncs tampoc els passa gran cosa. Els han sotmès a condicions de buit gairebé complert i tan tranquils.

Els podríem irradiar. Les radiacions maten. Entre 10 i 20 grays de raigs gamma poden matar un ser humà. Però el cas és que per matar un tardígrad calen al voltant dels 5000 grays. L’únic efecte és que a partir dels mil grays aconseguim esterilitzar-los.

I si els volem matar de set, doncs també ho tenim difícil. El seu cos conté un 80 % d’aigua, però en cas de sequera es deshidraten fins quedar-se només amb un 3 %… i en aquest estat poden resistir dècades. Després, quan els posen en aigua, recuperen els nivells normals i en pocs minuts segueixen fent la seva vida com si res. Això de deshidratar-se és un procés que s’anomena criptobiosi i és una estratègia que fan alguns organismes per sobreviure durant llargs períodes. Sense aigua el metabolisme s’atura. Les reaccions químiques del cos no tenen lloc de manera que no pots reparar, no pots dividir les cèl·lules, no pots fer res. Per no fer, gairebé no pots ni morir ja que tot està ben quietet. El complicat, és clar, és entrar i sortir d’aquest estat sense problemes. Molts pocs organismes poden fer-ho.

En realitat podem veure que passa si fem una combinació de tot plegat. Això ho van fer els russos quan els van posar en una nau espacial i els van exposar a l’espai buit durant deu dies. Amb temperatures baixes, pressions quasi nul·les, radiacions brutals i res d’humitat. Cap problema. La majoria van sobreviure i van tornar a la Terra a seguir fent la seva.

Volien fer un experiment de més durada en la missió Fobos-Grunt, però el llançament cap a Mart va fallar i fa poc va tornar a caure a la Terra, desintegrant-se. En tot cas, la nau es va desintegrar al cremar en la reentrada a l’atmosfera, però no se si els tardígrads van sobreviure. D’aquestes bestioles ja t’ho pots esperar tot.

Quan mentir no és un problema

dijous, 16/02/2012

Benvolgut senyor polític. Li escric sense especificar el nom ni el partit al que representa, perquè en realitat tinc la ferma sensació que és irrellevant pel que fa a l’assumpte que li voldria comentar. Suposo que no cal que li recordi el descrèdit en que ha caigut la seva professió. És una mala cosa, però en un temps en que el verb “mentir” sembla sinònim de “fer campanya electoral”, entendrà que es fa molt difícil no generalitzar en sentit negatiu sobre la classe política.

El tema que li vull comentar té molt a veure amb la facilitat que detecto en els nostres dirigents per fer aquestes dues coses: mentir i, el que encara m’emprenya més, no donar importància al fet de mentir. No parlo de promeses electorals ni res de tot això sinó d’un tema que m’afecta directament. Es tracta de la seva formació. Dels seus estudis. En una paraula: dels seus currículums.

Des de fa un temps han anat sortint notícies de membres de la classe política que van falsejar els seus currículums. Doctors en medicina que no eren tal, enginyers que no havien acabat els estudis, llicenciats en dret que encara tenien assignatures pendents…

Sap? Jo si que vaig acabar la carrera. I després vaig fer un doctorat. I el vaig acabar. No té cap mèrit especial i és una cosa que molta gent ha fet. És qüestió de tenir interès en alguna branca del coneixement i estar disposat a dedicar-hi molts anys. Això vol dir que vaig passar tardes estudiant enlloc de fer altres coses. Que vaig passar uns exàmens i els vaig aprovar. Amb més o menys nota, però els vaig passar. I quan vaig completar la llicenciatura (totes les assignatures de la llicenciatura!), vaig aconseguir una beca i vaig passar quatre anys treballant en un laboratori per fer el doctorat.

No em queixo, insisteixo. La feina m’agradava i em considerava afortunat, i fins i tot privilegiat de poder-la fer.  El cas és que tot plegat, entre llicenciatura, màster i doctorat et pot portar vuit o nou anys de la teva vida. És un esforç i mereix, com a mínim, un respecte.

I aquest és el meu problema. La tendència que tenen els membres de la classe política a atribuir-se estudis, títols i doctorats que no tenen és una falta de respecte per tot aquells que si que ho hem fet. Això potser no seria massa greu (i per cert, és un retret menor comparat amb el que els molts altres que podem fer), però resulta que la seva actitud és un desprestigi per els estudis en general. Si qualsevol pot dir que és doctor sense prendre’s la molèstia d’acabar els doctorat, quin reconeixement puc esperar pel que fa al meu títol? No només el meu en concret. Ni tant sols uns estudis universitaris. Qualsevol persona que acabi la educació secundaria, però que al menys l’acabi, es mereix que el títol que ha aconseguit sigui valorat per l’esforç que hi ha posat. Vostès, inventant-se currículums estan fent un menyspreu a tothom que ha completat algun estudi, qualsevol estudi de qualsevol nivell, de manera honesta.

Ja se que no ho fa tothom, que només són uns pocs casos. Tot i així, quan algú té responsabilitats de govern, mentir sobre el seu currículum no és una anècdota ni molt menys. En qualsevol altre feina seria motiu d’acomiadament (per cert, seria tan amable d’explicar-me per que amb vostés no és així?).

També se que de tramposos sempre n’hi ha. Però el que m’irrita més, el que em sembla més greu, no és tant que ho facin sinó que a vostè i a tots els seus companys, ja els sembla bé. Quan l’engany el fa un membre d’un altre partit mostren una certa indignació, i quan es del seu partit mostren una obscena comprensió i no tenen cap problema a minimitzar-ho. Ras i curt: Els sembla correcte mentir en el seu currículum. Aparentment, això de tenir estudis, és una cosa anecdòtica que no té més importància. Si els enxampen en la mentida simplement rectifiquen i substitueixen “llicenciat en…” o “doctor en…“  per l’expressió “té formació en…” que ja em disculparà, però és una autèntica ximpleria. Al menys podrien posar “té formació en …. però no prou com per aprovar”? Si més no, seria més exacte.

En tot cas només volia fer-li arribar el meu malestar. Com a representant d’aquesta colla de rucs que realment ens vàrem prendre la molèstia de completar els estudis que vàrem fer, li agrairia que la propera vegada que passi un cas semblant prenguin una actitud una mica menys condescendent. Especialment si afecta algun membre del seu partit, sigui quin sigui.

Atentament.

P.D. Seria molt demanar que comencessin a pensar en que parlar anglès amb un mínim de fluïdesa fos considerat necessari per ser dirigent polític?

Doncs a mi em funciona

dimecres, 15/02/2012

evidencia copia.jpg “Doncs a mi em funciona!”  Aquesta frase és de les més repetides en el camp de les teràpies alternatives, medicines màgiques, productes miraculosos i altres supersticions variades. El raonament sembla contundent. Tu ja pots explicar que s’han fet estudis que demostren que la homeopatia no es millor que el placebo, que les polseres energètiques no tenen cap efecte sobre l’equilibri la salut ni la intel·ligència o que els raonaments subjacents a les flors de Bach requereixen una lobotomia prèvia per oblidar tot el que sabem sobre física, química, biologia i psicologia.

Tant se val perquè contra aquestes explicacions s’hi oposa una experiència subjectiva inapel·lable. “A mi em funciona”, i tots els teus raonaments no canviaran aquest fet.

Això planteja un problema interessant que poques vegades ens parem a pensar. Com podem saber si una cosa (un tractament, una pastilla, un braçalet o unes imposicions de mans) realment funciona? La veritat és que no és tant fàcil.

Per exemple. Porto un parell de dies amb febre, em fa mal tot, tinc tremolors i em molesta la llum. Aleshores em poso una polsera energitzada amb essències de flors de Bach i connectada als xacres segons un antic ritual d’una civilització oriental. L’endemà el dolor comença a cedir, la febre baixa, deixo de tremolar i la llum comença a ser agradable. Puc dir que aquell tractament m’ha curat? Estava fatal fins el moment en que m’ho vaig aplicar! Com podem dubtar de la seva eficàcia?

Doncs la clau és que no sabem que hauria passat en el supòsit que no hagués fet res. Potser també em trobaria millor ja que després de tot, la majoria de dolències acostumen a curar-se soles. Encara que moltes vegades ho oblidem, el nostre cos disposa de molts mecanismes de reparació. Requereixen un temps, però generalment, ens curem solets a no ser que es tracti de malalties greus. I fins i tot en les més greus, sempre hi ha alguns casos en que hi ha curacions espontànies. Hi ha qui creu que ha trobat un tractament miraculós i en realitat només ha tingut sort.

També pot ser un cas de suggestió. Si creus que una agulla clavada a l’orella farà que no et maregis anant en vaixell, és molt més probable que funcioni que no pas si estàs segur que no et funcionarà. És el mateix que passa quan un menjar et sembla que et sentarà malament. Si ho creus prou fermament, és probable que l’acabis vomitant. La connexió entre la ment i el cos és molt més forta del que estem disposats a acceptar.

Aleshores només queda la nostra predisposició amb el tractament. Igual que el fora de joc en el futbol és claríssim o inexistent sobretot en funció de si és a favor o en contra del nostre equip, o que les promeses que no es compleixen d’un polític són indignants o comprensibles en funció de si el partit que defensa gaudeix de les nostres simpaties o la nostra aversió, l’explicació que adoptarem amb el tractament dependrà principalment de les ganes que tinguem de creure-hi.

Per això tenen èxit les estafes com les polseres Power Balance i moltes teràpies alternatives. Amb això no vull dir (que quedi clar) que tota teràpia considerada alternativa sigui una fantasmada. N’hi ha moltes que si, però també n’hi ha que efectivament mostren efectes terapèutics. I també per això és que calen els estudis comparant dos grups nombrosos de pacients de manera que un grup prengui el tractament i l’altre pensi que el pren però en realitat no ho faci. Perquè les percepcions individuals tenen molt poc valor per decidir si una cosa funciona o no. I les explicacions (científiques o esotèriques) poden estar equivocades.

Però el poder de les conviccions és immens, de manera que el “doncs a mi em funciona” seguirà sent un sistema freqüent per defensar o no una teràpia o un producte miraculós. Això quan no és el “..doncs a mi m’han dit que funciona!” (que també és freqüent).

En tot cas, quan us ho diguin, podeu recordar l’acudit del principi. L’he trobat per la xarxa i és real com la vida mateixa. Fins i tot el detall que hi ha pacients que prenen placebo i surten convençuts que funciona. I és fins i tot després que els fabricants de la Power Balance reconeguessin que era una estafa, hi ha qui segueix dient “doncs a mi em funcionava”.

Hitchcock, els ocells i les diatomees

dimarts , 14/02/2012

the birds.jpg L’any 1961, a la badia de Monterey, a Califòrnia, va tenir lloc un fenomen d’allò més desconcertant. Grups d’ocells marins (Puffinus griseus) s’estavellaven contra les parets de les cases, dels vehicles i contra el terra mentre vomitaven peixos i morien entre tremolors incontrolables. Aquell fenomen va deixar la platja plena de cadàvers d’ocells i un comprensible desconcert entre la població ja que no hi havia cap explicació per aquell comportament. Sembla que allò va interessar particularment a un turista anomenat Alfred Hitchcock, que es va inspirar per filmar un parell d’anys després la seva famosa pel·lícula “Els ocells”.

A la pel·lícula va fer que el comportament erràtic i agònic dels ocells es convertís en agressiu i coordinat, però el misteri sobre el perquè d’aquell comportament es va mantenir en el film igual que a la vida real. Aquesta irracionalitat dels atacs junt amb l’angunia i la por que casen els ocells a moltes persones (sobretot els grups d’ocells) van fer de “els ocells” una de les pel·lícules més angoixants de la història del cinema.

Però potser el misteri s’està aclarint. Al 1991 va tenir lloc un fenomen similar, amb ocells (en aquest cas pelicans) desorientats i morint en grans quantitats. Aquesta vegada, però, es va poder establir el que havia passat. Els animals patien una intoxicació per un producte generat per un alga microscòpica. La toxina era l’àcid domoic, un verí que afecta el sistema nerviós i que causa desorientació comportament estrany, convulsions i mort si s’acumula en grans quantitats. I el productor d’aquest producte era una diatomea, en concret unes del gènere Pseudo-nitzschia. Aquestes són unes petites algues que ocasionalment experimenten grans creixements i donen lloc a fenòmens com les marees roges.

L’àcid domoic no acostuma a intoxicar als peixos que s’alimenten d’aquestes diatomees, però se’ls acumula en els greixos. Els qui pateixen les conseqüències son els ocells o els mamífers marins que es mengen el peix, ja que en fer-ho, ingereixen de cop tota la toxina acumulada al greix.

El cas és que uns investigadors van agafar mostres dels ocells i del seu contingut estomacal que s’havien guardat en formol des de l’any 1961. En analitzar-los al microscopi van poder trobar restes de la diatomea en qüestió. Una presència que podria explicar la intoxicació que van patir aquells animals i la causa del seu estrany comportament.

Una vegada vaig llegir una entrevista en la que en Hitchcock explicava que una de les coses que causaven més inquietud a la pel·lícula era que en cap moment es donava cap explicació al comportament dels ocells. Un argument que potser ara ja no funcionaria amb tanta eficiència