De nou, Ofiuc.

dimarts , 25/01/2011

nervi vague.jpgFa uns dies que es parla d’una nova constel·lació que caldria afegir a l’horòscop. La del serpentari o Ofiuc. Hi ha debats sobre si això afecta a les previsions. Dubtes per si cal canviar les dates que defineixen si ets nascut en Capricorni, Escorpí o Peixos. I sobretot, angoixa per saber quines característiques tens si resulta que has nascut sota la influencia d’Ofiuc.

El més divertit de totes aquestes discussions és que es repeteixen cíclicament. Buscant una mica trobo un blog que l’any 2008 es feia ressò de “Ofiuco, la 13ava constelación del zodiaco”,  una notícia de l’any 2006 on anunciaven “Los 13 signos del Zodiaco”, i fins i tot una de l’any 1995 on recordaven que “‘Ophiuco’ es tan vieja como las otras constelaciones, dicen los astrónomos”. En realitat fa gràcia i tot. De fet, l’any 2007 ja n’havia parlat d’Ofiuc al blog.

Tant se val. D’aquí a un parell d’anys algú tornarà a adonar-se que la constel·lació d’Ofiuc és allà dalt i tornarà a muntar un merder que esverarà a tots els que creuen en l’astrologia i a tots els que “no hi creuen, però…”

El problema és, simplement, que les constel·lacions no són coses que existeixen. Són dibuixos imaginaris que es feien unint les estrelles amb línies imaginaries. I com que són imaginaries, cadascú les pot imaginar com li vingui de gust. Nosaltres fem servir els dibuixos que van imaginar els babilonis ara fa uns quants milers d’anys. Per això són completament diferents de les que van inventar els xinesos. I per això també les imatges són entranyablement obsoletes.

Quina diferència amb l’hemisferi sud! Allà les constel·lacions es van inventar a l’època dels descobridors i els noms ja no són de déus i besties mitològiques. Al cel austral brillen constel·lacions com el Forn, el Rellotge, el Telescopi, la Brúixola o el Compàs. Algunes, però, encara mantenen l’encant, com ara el Camaleó o el Fènix.

La d’Ofiuc té el problema d’estar situada a l’eclíptica, és a dir, la línia imaginaria per on passa el Sol sobre el firmament. Hi està, però només una mica. No l’agafa de ple, sinó de resquitlló. A sobre, un horòscop de 13 signes no té massa gràcia. El dotze era el nombre de referència dels babilonis igual que per nosaltres ho és el deu. Ells contaven de dotze en dotze, de manera que posats a inventar-se un horòscop, havia de tenir dotze signes. Ni més ni menys. Reconec que ignoro si en aquella época ja s’havia definit Ofiuc com a constel·lació, perquè encara que sembli que son immutables, al llarg dels temps se n’han proposat de noves, se n’ha oblidat algunes i se n’han modificat moltes.

En realitat jo prefereixo que no afegeixin cap signe. Després de tot, l’horòscop, l’astrologia i tot això, només és un vell ritual màgic inventat per uns sacerdots (bruixots?, Xamans?) babilonis fa uns quants mil·lennis. L’invent va tenir l’encert de fer gràcia i ara encara hi ha qui el segueix practicant. Sempre fa gràcia donar un toc màgic a la vida. I si el que et prediuen els astres no t’agrada, doncs pots fer servir un altre horòscop. Pots triar entre el maia, el xinés, l’indi o el que et doni la previsió més favorable. Grouxo Marx va dir “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc d’altres”. Doncs el mateix es pot fer amb els horòscops.

Per cert, recordeu que degut a un moviment anomenat “precessió dels equinoccis“, tots els símbols del zodíac estan malament des de fa segles. Els Àries ja no neixen quan el Sol està en Àries, sinó en Peixos, i la resta estan tots correguts un lloc. A l’època dels babilonis si que coincidia, però ara ja no. Tot i que, en realitat, que més dóna. Si realment creieu que la zona del cel per on passava el Sol quan vàreu néixer us afecta d’alguna manera, segurament no hi haurà cap manera de demostrar-vos que esteu equivocats. Per descomptat, els errors en el càlcul dels moviments dels astres no poden competir amb la fascinació que exerceix la màgia sobre la imaginació.

Amistat i genètica

dilluns, 24/01/2011

Ortega y Gasset deia que “jo soc jo i la meva circumstància” i aquesta unitat, difícil de rebatre, té una bona expressió en el camp de la biologia. Cada vegada que mirem un organisme, el que veiem és el resultats de les interaccions entre el seu material genètic i el medi ambient on es desenvolupa. En el camp de la psicologia això ha generat interminables discussions caracteritzades per molta passió i poques dades fiables. Coses difícils de determinar, com el caràcter, la intel·ligència o la bellesa són fruit principalment de la genètica o de l’ambient?

Sospito que podem trobar dades que recolzin les preferències “a priori” de cada un de nosaltres. Hi ha qui creu que els gens són determinants i troba la manera de demostrar-ho. Altres creuen que és l’ambient el que fa la major part de la feina i també ho argumenten amb dades. Malgrat que ningú dubta que el resultat final és una barreja dels dos components, resulta impossible decidir quin predomina en cada cas.

Segurament amb el temps anirem traient-ne l’entrellat. Però de moment el que cal és anar augmentant la quantitat de dades per interpretar. El que passa és que no sempre són fàcils d’interpretar.

Per exemple, acaben de publicar un treball on troben que persones que comparteixen determinats gens tenen tendència a ser amics. Alhora, altres gens fan que la probabilitat d’establir vincles d’amistat es redueixi. Això és ben curiós. Triem els amics o els no-amics condicionats pels nostres gens? Aquest ha estat el titular de la notícia. Però ben mirat la cosa és prou més complicada.

Les dades crues són relativament senzilles. Uns investigadors van estudiar un grup d’uns quants milers de persones que formen part d’una població estudiada durant molts anys als Estats Units. Els van agafar mostres de saliva i van analitzar sis gens concrets. En realitat miraven quin tipus de variants de cada gen tenien. Alhora els van demanar que d’aquella població triessin els deu amics més propers, excloent familiars. I finalment van comparar les dades genètiques amb la xarxa d’amistats.

La idea era justament veure si les variants genètiques es repartien per igual o si les xarxes d’amics compartien determinats marcadors genètics. I en un parell de casos això és exactament el que van trobar.

Compartir un determinat  gen, concretament el del receptor de la dopamina 2 (DRD2) era més probable dins les xarxes d’amics. Dit d’altra forma. Sembla que els que tenien la variant d’aquest gen tenien tendència a ser amics. En canvi, en el cas del gen del Citocrom P450 2A6 (CYP2A6) la cosa anava al revés. Si el comparteixes amb algú, segurament no sereu amics.

L’anàlisi de les dades treia aquests resultats. Però entendre el perquè és un altre tema. Un té a veure amb un neurotransmissor, i l’altre amb sistemes de detoxificació. De quina manera aquestes activitats cel·lulars generen un determinat comportament? I com reconeixem les persones que tenen el gen en concret? Potser les coses són molt complexes, o potser són molt senzilles.

Si un gen fa que tinguem tendència al sobrepès, segurament les persones primes ens evitaran i ens farem més amb persones també amb sobrepès. Si un gen causa tendència a veure alcohol, segurament farem vida social als bars, on la freqüència de persones amb el gen que dóna aquesta tendència és més elevat. Si un gen ens fa addictes als efectes de l’adrenalina segurament tindrem molts amics aventurers com nosaltres. I així anar fent. Per cada cas podem trobar una explicació que pot ser o pot no ser certa.

Perquè al final, tant el component genètic com l’ambiental són els que ens han fet com som. Descobrir que els gens participen a l’hora de triar els amics no és cap sorpresa, sempre que no ens passi pel cap pensar que únicament els gens són els responsables de la tria.

És una obvietat, però amb massa freqüència es passa per alt.

Els reis del treball en equip.

divendres, 21/01/2011

liquen.jpg Ningú dubta que el treball en equip és un bon invent. Tots els membres de l’equip en surten beneficiats i els resultats són molts superiors als que aconseguirien treballant individualment. La única condició, és clar, és que tots hi posin el coll. Que massa sovint n’hi ha que s’hi repengen. Això ja ho van descobrir els éssers vius fa milions d’anys i exemples d’organismes que viuen en simbiosi n’hi ha per tot arreu. També hi ha paràsits, és clar, però el benefici a llarg termini és menor.

De totes maneres, una de les simbiosis més reeixides són els líquens. Els organismes implicats treballen tan coordinadament que aparentment semblen un únic organisme. Però un liquen no és una planta, ni un animal, ni un res de res. Un liquen és una combinació de dos éssers vius que treballen coordinadament per sortir-ne beneficiats de la feina en equip. El primer dels participants és un fong, que pot oferir protecció enfront la radiació del Sol i la dessecació ja que presenta una bona capacitat de captar aigua de l’ambient. L’altre participant és un alga, o de vegades, un bacteri fotosintètic. En els dos casos la gràcia és que fa fotosíntesi i aporta uns nutrients que li faciliten molt la vida al fong.

El fet que siguin dos organismes diferents complica la seva classificació. A més, molts d’aquests fongs estan tan adaptats a la forma liquènica, que si es separen de l’alga els costa molt créixer i reproduir-se o simplement no poden fer-ho.

Per reproduir-se han desenvolupat un seguit d’estructures ben curioses. En ocasions es tracta simplement de unes quantes fibres de fong amb algunes algues entremig. Altres vegades és més complicat, però l’interessant són les estructures reproductives. N’hi ha que semblen taques de colors. Altres semblen plats pintats amb un color lleugerament més intens a l’interior. Alguns recorden petites trompetes que surten del cos del liquen.

Però de vegades es produeix un divorci entre els dos components. Se sap des de fa molt temps que els líquens són uns dels primers “organismes” que desapareixen quan augmenta la contaminació i per això es fan servir com bioindicadors. Si la qualitat de l’aire es modifica o si apareix pluja àcida o coses similars, el fong comença a fer estructures més gruixudes i resistents. Això impedeix que l’alga faci la fotosíntesi i la unió entre els dos es desfà. Per això, una manera senzilla de saber si l’aire d’una ciutat és net consisteix simplement en mirar si veieu líquens al carrer. Si n’hi ha, l’aire és net, encara que potser les escultures en patiran les conseqüències ja que molts tenen capacitat d’incrustar-se tant a la pedra que l’arriben a degradar. El procés és lent, però incansable, i a la llarga fa malbé la pedra.

El més curiós dels líquens és que encara tenim moltes coses per saber. El seu metabolisme és curiós, ja que el fong aprofita els sucres que fa l’alga amb la fotosíntesi, però abans els transforma en altres sucres. I una cosa semblant passa amb moltes altres molècules. Això fa que no parem de descobrir noves substàncies potencialment interessants en els líquens. Productes que cap organisme fabrica per separat, però que en combinació si que el poden generar.

Tot plegat fa que quan observeu un liquen no esteu mirant un organisme. Més aviat estareu mirant un ecosistema en miniatura. I de pas, sabreu que esteu en un indret poc contaminat.

Antimatèria empaquetada

dijous, 20/01/2011

antihidrogen.jpg La natura presenta una interessant predilecció per fer les coses simètriques. Això encanta als físics, que es passen la vida buscant simetries i, encara millor, mirant de trobar fenòmens que trenquin la simetria. I un dels exemples més típics de simetries és l’antimatèria, que amb aquest nom semblaria una cosa estranyíssima, però que en realitat és ben simple.

Tot el que veiem al nostre voltant està fet per àtoms, els quals al seu torn estan fets per protons, amb càrrega positiva, neutrons, que no tenen càrrega, i electrons movent-se al voltant del nucli i que tenen càrrega negativa. Doncs l’antimatèria és el mateix, però amb les càrregues canviades. Els antiprotons són iguals que els protons, però amb càrrega negativa i els positrons són com els electrons però amb càrrega positiva. També hi ha antineutrons, que tenen alguna característica canviada (com ara que està fet per antiquarks enlloc de per quarks).

La característica que si que és espectacular de l’antimatèria és que no té bones relaciona amb la matèria. Si un protó topa amb un antiprotó es desintegren mútuament deixant anar una pila d’energia. De fet, les reaccions matèria-antimatèria són de les que alliberen més energia. En una reacció nuclear de les que estem acostumats a veure (bombes atòmiques, reactors nuclears) un petit percentatge de la matèria es transforma en energia. En canvi, en reaccions amb l’antimatèria és el total de la matèria la que s’allibera en forma d’energia.

Per això, l’antimatèria la podem intuir, la podem fabricar, però només dura una ínfima fracció de segon ja que de seguida topa amb matèria i s’aniquilen. Podem estudiar l’antimatèria només pel rastre que deixa al destruir-se, igual que si estudiéssim un camp de mines llençant-hi coses i mirant com exploten. No tenim temps de veure la mina, però per l’explosió podem deduir com era.

A més, tot i que podem fabricar antimatèria, surt molt cara. M’ha fet gràcia trobar que un mil·ligram d’antimatèria costa 60.000 milions de dòlars. I a sobre, es desintegraria immediatament!

I en realitat quan es diu que es fabrica antimatèria volem dir que han fabricat positrons o antiprotons. No han fet “coses” d’antimatèria. En realitat, la cosa més sofisticada que hem fabricat són àtoms d’antihidrogen. L’hidrogen normal és l’àtom més senzill que hi ha: consta d’un únic protó i d’un electró. Doncs l’antihidrogen es fa amb un antiprotó i un positró.

Fa uns anys en van poder fer uns quant milers d’aquests àtoms. Simplificant molt podríem imaginar que posaven un feix d’antiprotons a topar amb un de positrons i ocasionalment alguns interaccionaven i esdevenien un antihidrogen. Però com sempre, de seguida es desintegraven en reaccionar amb la matèria ordinària.

Però les coses comencen a canviar i fa poc, al CERN, van aconseguir per primera vegada fabricar antihidrogen i mantenir-lo durant un temps prou llarg com per començar a estudiar les seves característiques. Exactament van fer reaccionar deu milions d’antiprotons amb 70 milions de positrons i van aconseguir generar… 38 àtoms (de fet antiàtoms) que van durar un sisè de segon. Sembla poc però és una barbaritat per la física de partícules. La gràcia va ser mantenir-los atrapats en camps magnètics de manera que no es moguessin i no topessin amb matèria.

Caldrà millorar molt el rendiment, és clar. Però potser aviat podrem començar a veure reaccions químiques fetes amb antimatèria. La llauna és que per fer-les sense desintegrar-nos immediatament necessitaríem antireactius ficats en antiprobetes d’un antilaboratori.

Hi ha algun antiquímic a la sala?

I si un dia els trobem?

dimecres, 19/01/2011

VeryLargeArray.jpg Una cosa que envejo dels anglosaxons és la importància que li donen a les societats de diferents tipus. Penso en coses com la National Society o la Royal Society. Institucions amb prestigi i que han mantingut un nivell alt en els seus àmbits d’actuació al llarg dels temps. Una tradició que aquí no tenim. M’hi ha fet pensar una publicació que he vist sobre una reunió que van muntar l’any passat a la Royal Society. El tema podria ser una ximpleria, però si es planteja seriosament, qualsevol cosa pot ser interessant.

La reunió anava sobre “La detecció de vida extraterrestre i les seves conseqüències per la ciència i la societat”. La clau és la paraula del final. Científicament seria extraordinari trobar senyals de vida, o millor encara, de intel·ligència extraterrestres. Però quins efectes podria tenir sobre la societat? Per molt improbable que sigui, no val la pena parar un moment a pensar-hi? (i el tema no són els ovnis, eh!)

Per la reunió van passar , a més d’astrònoms, biòlegs o químics, sociòlegs, antropòlegs i fins i tot teòlegs. I en tots els casos, més que les aportacions que feien, l’interessant eren les preguntes que plantejaven. Algunes són previsibles. Quin aspecte podem esperar que tingui un extraterrestre? Si sabem com funciona d’aleatòriament l’evolució podem esperar qualsevol cosa, però gairebé segur que serà estranya i potser fins i tot repulsiva.

Encara més. Quina actitud agafarà la gent si s’anuncia la troballa. No cal que sigui un encontre aquí i en persona. Imaginem que simplement és la detecció d’un senyal de radio d’origen alienígena. Molta gent creu que li seria exactament igual. Altres creuen que seria interessant, però que la vida no canviaria gaire. Però també n’hi ha que es veurien obligats a replantejar-se algunes creences.

Un dels temes més interessants era com afectaria a les religions. La majoria dels humans tenen alguna creença religiosa. Però les arrels d’aquestes religions són d’un temps en que l’home era el puntal de la creació i la Terra el centre de l’Univers. Amb més o menys dificultats s’han anat adaptant al creixent coneixement científic. Però trobar un altre tipus de vida fora de la Terra, malgrat que segurament no faria caure la fe de gairebé ningú, si que obligaria a refer algunes creences. Si els humans són fets a imatge de Dèu, vol dir que els àliens no ho són? aleshores som els preferits de la creació? I si ells també tenen religions similars? O completament diferents?

I tot això suposant que siguin prou semblants a nosaltres per somniar en algun tipus d’interacció. Si la evolució ha creat civilitzacions a partir de colònies d’insectes, que no imaginen el concepte de individualitat, com podríem compartir amb ells coneixements o explicar conceptes habituals per nosaltres, com l’ambició, l’amor o l’egoisme? Si tenen una estructura social, moral i ètica molt superior a la nostra, estarem obligats a sentir-nos inferiors? O adoptarem un xauvinisme planetari? I que representarà millor als humans. Els nostres avenços científics o les nostres creacions artístiques?

També cal pensar com afrontar una trobada. Moctezuma va anar molt confiat amb els qui creia que eren enviats dels déus. I la cosa va acabar malament. Però rebre amb les armes a qui potser arriba amb actitud amistosa pot ser igualment desastrós.

Els problemes es poden plantejar fins i tot si només trobéssim vida microbiana al nostre sistema solar. És ètic contaminar un planeta amb formes de vida terrestres si sabem que allà hi ha formes de vida alienígenes? No hauríem de preservar la vida i la biodiversitat en totes les formes en que es presenti? Però fer això no seria limitar la nostra expansió i el nostre coneixement? Al final només podem anar-hi o no anar-hi. Però el simple fet de fer-ho no és irrellevant.

Com va dir algú, la pregunta ¿estem sols a l’Univers? pot tenir una resposta afirmativa o negativa. I les dues possibilitats poden fer esgarrifar. I en tot cas, la ciència pot trobar la resposta, però que fer amb aquesta resposta és un tema que implica a tota la humanitat.

esport, arítmies i rates

dimarts , 18/01/2011

cursa.jpgAhir van fer la roda de premsa per explicar l’estudi que havien fet sobre l’efecte sobre el cor de l’esport de alta intensitat. El tema em feia gràcia perquè com ja vaig comentar una vegada, és un estudi fet per les meves veïnes de laboratori, de manera que l’he pogut anar seguint dia a dia. La conclusió resumida era que encara que ningú posa en dubte que practicar esport és excel·lent per la salut, un excés en la pràctica esportiva si que pot afectar al cor.

L’experiment consistia en fer córrer un grup de rates durant una hora cada dia al llarg de setze setmanes. Després es va analitzar l’estructura de les parets del cor i es va comparar amb els de rates que no havien corregut. Es va observar un seguit d’alteracions, de les que segurament la més important era que apareixien un tipus de cèl·lules anomenades fibroblasts per entre la musculatura cardíaca. Com que el cor treballa molt, necessita que les seves parets siguin de múscul cardíac. Si enlloc de les cèl·lules musculars n’apareixen unes de diferents comencen els problemes.

El principal és que tenen menys capacitat de treball. Els fibroblasts són les cèl·lules que fan les cicatrius. Son resistents, però no aguanten tant com el múscul. Per això van be per fer reparacions d’urgència (cicatrius) però no per substituir les cèl·lules del cor. L’altre problema és que transmeten amb més dificultat els senyals nerviosos que corren a través del cor per enviar l’estímul que causa la contracció. Segurament per això els esportistes d’elit tenen més facilitat per presentar arítmies i alteracions cardíaques. L’esport en si no provocaria les arítmies però crea les condicions perquè sorgeixin més fàcilment.

Cal insistir. Tot això aplica únicament a esport de alta intensitat (maratons, triatlons i similars) i practicat molt temps (un bon grapat d’anys). I el consell en aquest cas potser no seria “deixa de fer tant esport” sinó “no deixis mai de fer controls estrictes de l’estat del teu cor”.

Quan la notícia va sortir als diaris, vaig veure que hi havia un parell de comentaris repetitius. Sobretot la pregunta de perquè s’ha fet l’estudi amb rates. Perquè no fer-ho directament amb els esportistes? L’altre comentari era una certa sorpresa en veure que consideraven setze setmanes d’entrenament de les rates com esport de “llarga durada” i equivalent a molts anys d’entrenament en humans.

La resposta al primer comentari és fàcil. Certament seria molt millor i més exacte, però el cas és que no es poden treure trossos del cor als atletes per analitzar-los. Primer perquè no es deixen. A més, els del comitè ètic de l’hospital s’enfadarien. I finalment el treball hauria durat uns trenta anys enlloc de setze setmanes. Era interessant publicar l’article i enllestir la tesi sense esperar tant de temps.

I això enllaça amb la segona qüestió. Setze setmanes es considera de llarga durada? Doncs per una rata que viu un parell d’anys, si. Cada animal té el seu ritme vital i els estudis han de tenir en compte aquest fet. Una mosca comença l’activitat reproductora a les poques hores de sortir de l’ou. Una musaranya pot morir de fam si no menja res en sis hores. I una rata arriba a l’edat adulta als pocs mesos de néixer. De manera que, no es pot fer una comparació directa amb els humans, però setze setmanes és molt temps en la vida d’una rata. De fet, l’estudi es va fer en grups de rates exercitades durant quatre, vuit i setze setmanes. (I per cert, eren rates i no ratolins com diu algun medi).

Naturalment caldrà més estudis per entendre millor el que passa i com detectar-ho a temps. Però la conclusió que ens indiquen aquestes “rates maratonianes” és la que indicaven a una editorial que van escriure a la revista “Circulation” en referència a aquest treball: Un excés de qualsevol cosa mai és saludable.

Estratègies habituals

dilluns, 17/01/2011

tabac.jpg Amb la llei antitabac que fa poc s’ha aprovat, ha passat una cosa interessant. Un cert nombre de veus s’han alçat en contra d’aquesta llei invocant diferents arguments. Alguns no tenen tan a veure amb la llei sinó més aviat amb l’anterior, que va obligar a molts locals a fer unes obres que ara no serveixen de gaire. També hi ha qui reclama el dret a fer el que li plagui sense més, o els problemes que pot tenir el ram de la restauració per culpa dels “milions” de fumadors que deixaran d’anar als bars i restaurants.

Encara que molts d’aquests arguments els pots entendre, la majoria no s’aguanten gaire. Els restaurants i bars se’n sortiran igual que se n’han sortit a tots els altres països on s’han aplicat lleis similars. Els fumadors acostumen a entendre perfectament que no passa res per sortir a fora a fumar. I potser hi haurà qui aprofitarà l’avinentesa per mirar de deixar-ho. Però mentrestant podem assistir a alguns estirabots una mica exagerats. I un m’ha cridat l’atenció, sobretot per ser un bon exemple de quina mena d’estratègia es fa servir en moltes i diverses ocasions.

Al diari el Pais es va publicar un article de Francisco Rico, membro de la Real Academia Española, criticant la llei i l’assetjament a que es veuen sotmesos els fumadors. La gràcia és una frase del principi de l’article: “Dejemos de lado que no pocos de los argumentos contra el tabaco carecen de rigor científico y son simple fruto del desconocimiento, por las actuales insuficiencias de la investigación”.

Fantàstic. Ara resulta que segons aquest senyor no està clar que el tabac i el càncer estiguin relacionats. No tinc clar d’on ha tret aquesta informació, però sembla poc relacionada amb el seu àmbit d’especialització, que és la Literatura Hispànica Medievals. Realment en ciència mai es té certesa absoluta de res. Qualsevol coneixement pot modificar-se a la llum de futurs descobriments. Però això no vol dir que haguem de posar-ho tot en dubte mentre no tinguem noves dades. I si d’alguna cosa n’està segura la medicina és de la relació entre el tabac i el càncer.

Primer van ser les dades epidemiològiques, després van venir els estudis experimentals, les dades genètiques, la identificació dels productes cancerígens que apareixen en el fum i les relacions entre aquests productes i les modificacions genètiques. Simplement no en tenim cap dubte, però durant molt temps la cosa es va anar enterbolint. La industria del tabac publicava treballs que negaven la relació, ocultava les dades que trobaven relació o feia campanyes posant en dubte les dades obtingudes. Va arribar a ser tan exagerada la pressió que ara has d’especificar si has treballat per la indústria del tabac abans de publicar articles científics en revistes del tema.

Quan un tema no t’agrada o no hi estàs d’acord (o va contra els teus interessos) és una estratègia habitual negar el valor de les dades dels científics o posar en dubte que estiguin tan clares. Si hi ha algun treball que no veu les dades clares o que no troba la relació, ja no importa que n’hi hagi milers més que si que la veuen. Com argument per treure la raó o al menys sembrar el dubte és fàcil, útil i també pervers.

Recordo que fa anys hi havia qui negava que el cinturó de seguretat fos útil per disminuir el nombre de morts en accidents. També hi ha qui segueix dient que els científics no tenen clar si hi ha un canvi climàtic o que no és segur que els condons siguin útils per lluitar contra la SIDA.

Però per greu que li sàpiga al senyor Rico, els arguments contra el tabac són científicament molt sòlids i rigorosos i en absolut són fruit del desconeixement o d’una investigació insuficient. Estic convençut que els bars no es buidaran, però també estic segur que d’aquí uns pocs anys les sales d’oncologia dels hospitals si que ho faran una mica. I aquest és un benefici que no es pot ignorar.

Creadors de llegendes

divendres, 14/01/2011

dia_inocentes.jpg Diuen que les noticies volen, però  amb internet ja no és que volin sinó que es teletransporten instantàniament arreu del planeta. Això és un fet que ha millorat molt la capacitat de la informació per difondre’s, però que no afecta gens a la seva qualitat. De fet, potser l’ha empitjorat en algun aspecte ja que no hi ha temps per valorar si una notícia és certa, falsa, errònia o tendenciosa abans que aparegui a centenars de pàgines i milers de comentaris.

Per això sempre cal anar amb una certa prevenció. No importa com de dubtosa sigui una notícia que sempre hi ha algú disposat a creure-la i esbombar-la. I a sobre, moltes vegades realment semblen certes! Aquesta setmana he topat amb un parell d’aquestes informacions que van començar a córrer i que ja no hi ha manera d’aturar. Els orígens van ser ben diferents, però el resultat final és similar. Correus que s’envien per prevenir-nos dels perills que correm o de com ens enganyen les autoritats. Segur que correm perills i no me’n refio massa de les autoritats, però tampoc cal exagerar.

La primera notícia explicava que, gràcies a una recerca de National Geographic, havia sortit a la llum unes fotos i documents que demostraven que el conjunt megalític de Stonehenge eren un frau fabricat fa un segle per les autoritats gal·leses per poder competir amb els monuments prehistòrics que tenien els francesos. Es mostraven fotos de grues posant les pedres a lloc, plànols de com havien dissenyat la zona i comentaris sobre les intencions dels constructors i alguna nota com la del poeta Milton Partridge dient que “serà com un somni druida”.

El detall important era que la noticia va sortir a “Fogonazos”, un excel·lent bloc de temes científics, però que era el dia 28 de desembre! Aquell mateix vespre l’autor va afegir al post que per descomptat tot allò era una broma i explicant com ho havia fet. Les fotos eren de treballs de restauració, els poetes eren inventats i l’enllaç a National Geographic no portava enlloc. Fins i tot els de National Geographic van posar una noticia dient que allò era una broma i recordaven que no tot el món celebra el dia de les bromes l’1 d’Abril (“April fools” per ells). Però la notícia ja havia començat a córrer i potser algun dia la trobareu repetida com si fos certa i fos una mostra de com ens enganyen els científics, les autoritats o unes fosques corporacions.

Incidentalment: una broma semblant va ser l’origen de la llegenda de coure ous fent servir telèfons mòbils.

Però no sempre es tracta de bromes inventades. En ocasions simplement s’agafen resultats d’experiments abans d’hora. Fa uns dies es comentava en alguns indrets (com ara la revista PCWorld) un estudi de la Universitat holandesa de Wageningen que “demostrava” que les radiacions dels WiFi danyaven als arbres i, en conseqüència, eren dolentes per la salut. El treball l’havien fet exposant vint freixes a diverses fonts de radiació durant tres mesos i els arbres havien perdut les fulles, havien mostrat canvis de color i havien patit alteracions a l’epidermis.

El problema era trobar l’estudi en concret, perquè PCWorld no és precisament una revista de prestigi científic. Però el cas és que tot i trobar notes als diaris, no hi ha manera de localitzar el treball original. I al final el motiu és que no existeix perquè les dades encara eren provisionals i va resultar que els investigadors que ho havien fet no les havien pogut repetir. Moltes vegades fas un experiment i topes amb dades intrigants i espectaculars. Però abans de posar-te a cridar, el que es fa és repetir l’experiment i assegurar-te que realment les dades són correctes. I moltes vegades les coses no són com semblen a la primera. Cal dir que d’entrada el treball era molt discutible. Per exemple, per començar no hi havia un grup d’arbres control. Potser altres arbres no exposats a les radiacions també perdien les fulles (efecte tardor?).

En tot cas, la notícia és que no existia la notícia. Però tan se val. Una dada preliminar comença a circular. Cada vegada es simplifica i s’exagera una mica i al final s’acaba donant per certa una informació inquietant. I com que d’aquestes notícies cada vegada n’hi ha més, és millor instal·lar-se en un cert escepticisme i si la notícia és realment interessant, anar a buscar la font original. Una cosa que ara, gràcies a la xarxa, tampoc és tan difícil.

Dioxines

dijous, 13/01/2011

Dioxines.jpg Aquests dies topem (una vegada més) amb la noticia d’una contaminació alimentaria de gran magnitud. A Alemanya estan retirant ous, aviram i porcs que contenen nivells molt elevats de dioxines. I com que vivim en un món globalitzat, s’estan retirant partides d’aliments provinents d’Alemanya en diferents països que n’havien importat i en altres que s’han espantat i per si de cas…. El problema és que l’origen de les dioxines no és cap granja en concret sinó un oli que es feia servir per fabricar pinso per animals. Les granges que van comprar aquell pinso van contaminar als animals, de manera que el problema es va escampar per diferents tipus d’aliments.

Les dioxines (estrictament policlorodibenzodioxines) són una família de productes relativament amplia. N’hi ha més de 400 tipus diferents. Les coses que les caracteritzen són que contenen àtoms de clor en la seva estructura, que alguns dels membres de la família són substàncies extremadament tòxiques i també que no serveixen de gaire res. En realitat acostumen a aparèixer sobretot com restes secundaries quan es cremen altres productes. Només quan es fabriquen coses com l’agent taronja que es feia servir a la guerra del Vietnam es feien expressament.

Cal dir que a la natura, en volcans o en incendis forestals, també es generen diferents dioxines de forma natural. De manera que sempre n’hi ha una mica a l’ambient. Però aquesta mica és una quantitat tan baixa que no ens causa problemes. La cosa canvia quan hi ha accidents industrials o contaminacions similars a la que ara s’ha descobert, que no és la primera ni (ai!) serà la última.

Un dels problemes amb les dioxines és que són productes liposolubles, és a dir que no es desfan a l’aigua sinó que es quedin als greixos. Per tant, a mida que un animal va ingerint els pinsos contaminats, les dioxines es van quedant acumulades al greix. I quan els humans mengem la carn de l’animal, tota la dioxina que s’havia acumulat al greix quedarà retinguda al nostre greix. Amb els productes que es dissolen en aigua la cosa és més fàcil perquè es van perdent a mida que els animals eliminen l’orina, de manera que la tendència és a anar desapareixent en cada pas. En canvi les que s’acumulen als greixos tenen tendència a concentrar-se cada vegada més.

I la contaminació pot venir per moltes bandes. Per exemple, ara estan sacrificant pollastres i gallines, però també cal treure de la circulació els ous que van pondre. I també la maionesa  o les galetes que es va fer amb aquells ous. Per sort, de moment sembla que aquí no ens ha arribat cap derivat d’aquells productes, de manera que en principi no cal patir.

La toxicitat de les dioxines està clara. Es diu que causen càncer, cosa que és certa encara que el mecanisme no està clar, però abans ja generen molts altres problemes de toxicitat neuronal, a la pell, al sistema immunològic, al sistema hormonal, a la reproducció… Com que hi ha molts tipus diferents de dioxines, el ventall de problemes és ben ampli. Un dels més característics és una alteració de la pell anomenada  acné clòric. Un cas que es va fer famós d’aquest tipus d’afectació va ser l’enverinament amb dioxines del lider Ucraïnès Vicktor Yuschenko. Va sobreviure, però l’efecte sobre la seva fesomia era espectacular.

Aquesta vegada l’origen ha estat una fàbrica en concret que fabrica olis destinats tant a la fabricació de pinsos com a usos industrials. Sembla que alguns dels que havien d’anar per la indústria van acabar barrejats amb els dels pinsos. Accident? Error? Manca d’escrúpols? Això els tocarà aclarir-ho les autoritats alemanyes, però en tot cas, ja hi ha veus que indiquen que potser caldria evitar que aquestes plantes fessin els dos tipus d’olis. Si et dediques exclusivament al pinso o a la indústria, però no als dos, no hi ha risc que es contaminin els uns amb els altres.

Un vague molt enfeinat

dimecres, 12/01/2011

nervi vague.jpg Hi ha paraules que enganyen. Per exemple, hauria jurat que vague no era correcte. Que cal dir gandul. Però al diccionari llegeixo que vague també és “4 adj. [LC] Donat a la vagància”. De manera que m’enganyava i vague si que és correcte (encara que segueixo preferint gandul). Però la parauleta torna a enganyar si mirem la segona accepció, que és “2 m. [MD] [ZOA] Nervi vague”. Enganya, perquè el nervi es dirà vague, però de tendència a la vagància no en té gens. De fet és un nervi molt enfeinat en feines d’allò més diverses.

L’error de pensar que és un nervi gandul no el cometrà un filòleg, que s’adonarà que l’origen del nom és del llatí “vagus” i fa referencia a errant. El nom de nervi vague li van posar ja que és un dels nervis més llargs que tenim al cos. Com si fos un nervi que va vagant al llarg del cos. Del cap surten dotze parells de nervis (anomenats nervis cranials) i entre ells, el més llarg és justament el nervi vague, que va vagant sortint pel coll, seguint tronc avall i arribant fins al final de l’abdomen deixant pel camí un grapat de ramificacions. I de fet, en tenim un a cada costat del cos, amb funcions diferents.

La conseqüència de fer trajecte tan gran és que les seves funcions són d’allò més diverses. Gràcies al nervi vague empassem, perquè controla els músculs del coll encarregats de deglutir. Però també escoltem ja que innerva la trompa d’Eustaqui, a l’orella. Notem el sabor, perquè controla la part del final de la llengua. Podem modificar el ritme cardíac ja que algunes terminacions arriben fins al cor. Païm, ja que l’estomac també depèn en part del vague i fins i tot defequem o orinem perquè regula el ritme de moviments del budell o el control de la bufeta.

Quan funciona correctament no passa res, però de vegades es descontrola i aleshores es donen situacions que van de la més anecdòtica a les més greus.

Per exemple, molta gent de bon matí i just després d’esmorzar experimenta una necessitat urgent d’anar al lavabo a “buidar”. Hi ha qui creu que és un efecte del cafè però en realitat pot passar amb llet, suc, galetes o amb qualsevol cosa. El responsable és el nervi vague, que nota com l’estómac, que estava buit, s’infla amb el menjar del matí. La resposta del vague és enviar senyals per augmentar el moviment dels budells en un procés que es coneix com “reflex gastrocòlic”. Aquest moviment del budell és el que causa la “urgència”.

També regula el ritme cardíac. El nervi vague forma part del sistema nerviós parasimpàtic, l’encarregat de frenar la resposta d’agressió o fugida (el sistema simpàtic és el que l’activa). Per això el vague fa que el ritme del cor s’alenteixi. El que passa és que en ocasions pot fer que alenteixi tant que la persona acaba per patir un síncope quan deixa d’arribar prou sang al cervell.

Una cosa útil del vague s’ha vist en dones que havien patit lesions a la medul·la espinal, i per tant havien perdut la sensibilitat a la part inferior del cos. La medul·la està lesionada, però el vague encara pot enviar alguns senyals. Per això hi ha dones que, malgrat la lesió, poden experimentar orgasmes ja que el vague segueix innervant la paret de la vagina i enviant les sensacions que s’experimentin per allà.

El vague també explica coses sorprenents, com ara que algú tingui tos si li fan pessigolles a les orelles. Simplement el vague s’activa per una banda (l’orella) i respon per l’altre (la gola). O en el cas d’emocions que actuïn sobre el vague, com ara un terror molt intens, fan que  es pugui perdre el control sobre la bufeta de la orina. Una vegada més, el vague n’és el causant i de pas ens recorda que al cos, pocs sistemes funcionen aïllats de la resta. En el cas del vague, amb tanta trajectòria i ramificacions, aquestes interrelacions es fan molt evidents.

Com que en general és un nervi que serveix per frenar sistemes, si s’activa massa hi ha coses que deixen de funcionar. Aquesta característica  s’ha fet servir en diferents tractaments. Per exemple, hi ha una mena de “marcapassos” dissenyats per actuar sobre el nervi vague i així controlar atacs d’epilèpsia. També s’ha estudiat regular l’activitat vagal per tractament relacionats amb la depressió, amb la regulació de la gana o amb les taquicàrdies.

El problema amb els tractaments és que, en fer tantes coses aquest nervi, manipular-lo pot afectar moltes funcions. De vegades els inconvenients compensen, però s’ha d’anar amb compte amb el vague ja que, malgrat el nom, fa molta feina.