Pocavergonyes

dimarts , 19/04/2011

vergonya.jpg La vergonya és un sentiment empipador. Tots ens hem trobat en situacions en que et voldries fondre i desaparèixer. Voldries que el temps fes marxa enrere per poder modificar o evitar la situació que et fa sentir terriblement incòmode. I això passa sobretot de petits. Després, a mida que ens fem grans anem acceptant amb més o menys dificultat situacions socialment complicades, acceptant que, de vegades passa i no hi ha manera de modificar el resultat.

De totes maneres, hi ha persones que aparentment no en tenen de vergonya, mentre que altres mantenen uns nivells de “vergonyositat” molt elevats tota la vida. Encara més, en determinades malalties mentals, com ara la “demència frontotemporal”, una de les coses que noten els familiars del pacient és un comportament social estrany, desvergonyit. Aparentment es poden perdre sentiments relativament complexos com la vergonya. El problema és analitzar coses tan subtils com això.

Però han fet un experiment molt divertit per mira d’esbrinar en quina zona del cervell es processa una cosa tan abstracta com la vergonya. I la manera de fer-ho es pot definir com enginyosament cruel. Als participants els feien cantar en un karaoke una vella cançó de l’any 1964 (My girl, dels Temptations). Alhora els monitoritzaven diferents paràmetres corporals com la pressió sanguínia, la temperatura i coses així.

Tot seguit els ficaven en un aparell de ressonància magnètica per mesurar l’activitat del cervell i… els feien escoltar el que havien cantat però sense la música. Només la seva veu! Evidentment, la cosa queda molt poc afavorida i tothom experimentava un sentiment que podem descriure tranquil·lament com vergonya (per cert que si m’ho fan a mi segur que em fong de vergonya, i qualsevol que m’hagi sentit cantar ho entendrà).

La gràcia és que podien comparar els paràmetres que indicaven vergonya (enrojolament facial, sudoració, pujada de la tensió) amb l’activitat de diferents zones del cervell. I van trobar que tot això depenia de la mida i la integritat d’una regió particular anomenada “escorça cingular pregenual anterior”. La relació era molt evident en pacients que patien una degeneració d’aquesta zona.  Simplement no experimentaven vergonya. Els era indiferent una situació que a la majoria els incomodava intensament.

La cosa és (com tot el relacionat amb el cervell) complicada. No és que aquests pacients no experimentessin emocions, ja que si els provocaven un esglai (amb soroll inesperat per exemple), responien de manera normal. De manera que només quedaven afectades emocions relativament complexes i elaborades, mentre que les més primàries, com la por, es mantenien intactes. De fet, com més complexa és l’emoció, sembla que més vulnerable resulta a les malalties neurodegeneratives. Un fet que era previsible, però que ara ja comencem a determinar amb més precisió.

Això pot ajudar a diagnosticar millor determinades malalties i a saber per on han d’actuar els tractaments que es dissenyin en un futur. I també ens permet entendre que passa amb un poca-vergonya. Simplement té petita l’escorça cingular pregenual anterior. Saber-ho no ens serveix de res quan has de tractar amb un d’aquests, però al menys interiorment te’n pots riure una mica. No serveix de res perquè, és clar, a ell li és ben igual.

Mourinho i els alls.

dilluns, 18/04/2011

927380_garlic_2.jpg L’àrbitre els perjudica…, el calendari fa que sempre descansin menys…, als altres els ho perdonen tot…, la premsa li té mania…, Sempre juguen amb deu…, tothom els perjudica…. En Mourinho ha fet de la queixa una estratègia com pot ser qualsevol altra. Però ja es fa una mica pesat. Per això ja li diuen Llourinho, i es comenta que amb les seves queixes, dia si dia també, es repeteix més que l’all.

Però això fa pensar en un tema interessant. Per quin motiu repeteix l’all, sobretot quan el mengem cru? Després de tot, sempre és diu que l’all té un grapat de propietats saludables. El seu consum l’aconsellen per ser antioxidant, antibiòtic, fa baixar el colesterol, ajuda a regular els nivells de sucre i la pressió arterial o potencia l’activitat del sistema immunitari.

En general tots aquests efectes són certs, tot i que potser no són tant potents com ens volen fer creure quan ens volen vendre extractes d’all. En tot cas, no hi ha dubte que l’all és un aliment que no va malament incloure en una dieta sana. El problema és l’olor que deixa i que pot mantenir-se a l’alè i fins i tot a la suor, durant molt temps. A més, segons com es cuini, “repeteix” molta estona. Tot això el pot fer empipador per menjar.

La clau de la picor i l’olor de l’all és un producte anomenat allicina. Estrictament és un aminoàcid, encara que no és dels coneguts ja que no es fa servir per fabricar proteïnes. Una de les característiques de l’allicina és que conté sofre, i això contribueix a donar-li la olor característica. Els productes amb sofre, fàcilment fan una olor peculiar i intensa. És una cosa que té en comú amb la ceba, que si pica i fa plorar també és degut a que fabrica un compost amb sofre.

L’all fa servir l’allicina com a sistema de defensa. És una molècula força reactiva i actua oxidant altres productes. Per això serveix com bactericida o fungicida. Si la planta té una ferida, li va bé fabricar un producte que mantingui els bacteris a ratlla. En situació normal, l’all no te allicina sinó un altre compost, l’alliína. Quan la cèl·lula de l’all pateix un dany, s’activa un enzim que transforma l’alliína en allicina. Sense l’enzim la reacció no té lloc. Per això coure els alls evita l’aparició de l’olor ja que en la cocció es degrada l’enzim. I el mateix passa en arribar a l’estómac. Els àcids digestius també degraden l’enzim. Quan es fabrica allicina en quantitat és en el moment en que tallem o triturem els alls.

Però no hi ha res que no tingui dos cares. L’allicina és molt reactiva i per això mata els bacteris, però pel mateix motiu pot ser irritant per les cèl·lules del sistema digestiu. En realitat també es pensa que la planta el fabrica per evitar ser menjada pels herbívors. No deixa de ser un producte irritant que pot causar una certa inflamació. Això pot complicar la digestió i en algunes persones particularment sensibles a aquest producte pot acabar per causar al·lèrgies o fins i tot úlceres. Com sempre, no és una bona cosa l’excés d’una cosa bona.

L’allicina no és l’únic producte interessant de l’all. S’ha vist que moltes de les seves propietats beneficioses segueixen igual encara que la planta sigui d’una varietat que pràcticament no en fa. De fet, l’all té més productes amb sofre i que fan olor i, a més, l’allicina es degrada molt de pressa, de manera que potser s’està emportant una fama poc merescuda.

Tot plegat explica una mica les propietats de l’all. Un producte que, com en Mourinho, té les seves innegables virtuts i pot fer un àpat més interessant, però que pot resultar irritant i que en cas de consumir-lo en excés es repeteix d’una manera una mica empipadora.

Cap on anem?

divendres, 15/04/2011

Virgo_Supercluster copia.jpg Un concepte relativament senzill d’entendre és que el moviment és relatiu. Si vaig conduint el cotxe en una autopista puc afirmar que respecte al cotxe estic quiet ja que estic assegut i no em moc, però respecte a la carretera em desplaço a 110 km/h. De manera que per dir a quina velocitat vaig cal especificar respecte a que. I el mateix passa si em pregunto cap a on vaig. Dins un avió puc estar anant cap a la part del darrera de l’avió, però alhora també vaig en la direcció que és mou l’avió. De nou, cal especificar el sistema de referència que faig servir.

Normalment això són disquisicions que només fan servir els físics. A la vida real, tots aquests detalls no tenen importància o resulten evidents en el marc de la conversa que es tingui. Si al tren m’aixeco i em pregunten on vaig és evident que no em demanen per l’estació final sinó per l’indret dins el tren. Però començar a pensar cap a on anem realment, portant els raonaments a l’extrem, pot ser un joc interessant.

Ara mateix estic assegut al davant de l’ordinador, de manera que semblaria que estic aturat, però el meu cos està sobre la superfície de la Terra, que va girant. Si estigués a l’equador representaria que m’estic desplaçant en direcció a llevant a uns 1600 km/h.

Però la Terra no està quieta sinó que va fent camí al voltant del Sol. I això ho fa a una velocitat de gairebé 30 km/s. De manera que des que heu començat a llegir això, fa uns trenta segons, ens hem desplaçat 900 km.

De totes maneres, encara ens movem més. El Sol no està quiet penjat al mig de l’espai, sinó que es va desplaçant per la Via Làctia i cada 226 milions d’anys completa una òrbita al voltant del centre de la galàxia. Sembla molt temps, però és que la galàxia és molt gran. El Sol es mou a 217 km/s. De manera que, en realitat, des que heu començat a llegir el post ja us heu desplaçat uns vint-i-un mil kilòmetres a través de la galàxia.

Naturalment, el raonament segueix ja que la galàxia tampoc para quieta. El problema és que ara ja comença a ser complicat definir el moviment de la galàxia. Cal dir respecte a que, però com que totes les galàxies es mouen i, a més, l’Univers s’està expandint, la cosa comença a ser menys clara. En tot cas, la nostra galàxia es mou junt amb un grup de més galàxies que s’anomena “Grup Local”. El formen la Via Làctia, Andròmeda i unes quantes galàxies més de menor mida. També hi ha moviment aquí dins. Per exemple, la nostra va en direcció a Andròmeda a uns 60 km/s, i amb el temps acabaran per xocar.

Però tot el Grup Local es desplaça com una sola entitat en direcció a un altre grup de galàxies anomenat “Cúmul de la Verge (o de Virgo)”, que forma part junt amb el nostre grup local i moltes més, del “Supercúmul de Virgo”. I això ho fem a 600 km/s. Seguint el raonament d’abans en aquests dos minutets ja portem recorreguts trenta sis mil quilòmetres.

Ah! Però la cosa encara continua. El supercúmul de Virgo, el nostre grup local i molts més altres cúmuls de galàxies es desplacen tots en la mateixa direcció, com si fos un riu còsmic, movent-se a més de 6000 km/s cap a una zona determinada de l’Univers. Alguna cosa hi ha allà, a uns 250 milions d’anys llum de distància, que genera una força gravitatòria prou monstruosa com per arrossegar totes aquestes agrupacions de galàxies. El cas és que no està clar de que es tracta. Per això l’han batejat simplement amb el nom de “El Gran Atractor”.

És una llauna perquè ara mateix el Sol està situat a la part del darrera de la Galàxia i ens impedeix observar que hi ha allà. Per això, de moment simplement ignorem el que és el Gran Atractor.

Com deia, la cosa és més complicada perquè l’Univers s’està expandint. I en arribar a aquestes magnituds, l’expansió ja té efectes importants. Tot i que anem cap al Gran Atractor, segurament no hi arribarem mai per culpa de l’expansió de l’Univers.

Tot això no té gaire aplicació més enllà de la curiositat, és clar. Però si algun dia inventeu una màquina del temps, recordeu que cal trobar la manera de desfer també el camí en l’espai. Fa tres minuts estàvem a més d’un milió de quilòmetres d’aquí. Retrocedir en el temps sense tenir en compte aquest “detall” ens faria aparèixer enmig de l’espai buit!

Gel sota control

dijous, 14/04/2011

gelat.jpg Un paisatge nevat té un encant innegable. El contrast entre el blanc de la neu i el color fosc dels arbres genera una imatge que sembla en blanc i negre. Passejar per un bosc nevat, escoltar el cruixir de la neu sota els peus i sentir com entra als pulmons l’aire glaçat pot ser una experiència fantàstica. És una imatge idíl·lica, però només si no hi has de passar molt temps, perquè aleshores pots tenir problemes.

El cas és que hi ha molts organismes que no poden triar i han de viure en ambients glaçats. Microbis, plantes, fongs i molts animals han de trobar la manera de resistir temperatures que poden estar molts graus per sota del punt de congelació. El problema és que si estem fets en tres quartes parts d’aigua, a determinades temperatures l’aigua del cos es converteix en gel. I això és una molt mala notícia per les cèl·lules.

El problema quan l’aigua de dins, o del voltant, de les cèl·lules es congela, és que es formen cristalls de gel que van creixent cada vegada més. I els cristalls de gel actuen com si fossin ganivets que van trencant les membranes de les cèl·lules, van aïllant les fibres dels teixits i van impedint que els productes que entren i surten de la cèl·lula facin el seu camí. A més, moltes proteïnes només mantenen la seva estructura correctament si estan envoltades de molècules d’aigua. Si l’aigua es transforma en gel, l’estructura de la proteïna canvia i deixa de funcionar.

Però hi ha molts organismes que han resolt aquest problema gràcies a un tipus de proteïnes particulars anomenades, naturalment, proteïnes anticongelants o AFP (per l’anglès antifreeze proteins). Gràcies a aquestes proteïnes hi ha organismes que es poden congelar i després, quan la temperatura augmenta, poden recobrar la vitalitat sense més problemes.

Al principi es pensava que actuaven com la sal o els anticongelants del cotxe, fent que el punt de congelació de l’aigua baixés uns quants graus. Però la realitat és diferent. El que fan aquestes proteïnes és enganxar-se als cristalls de gel quan encara són molt petits. Els cristalls de gel van creixent perquè a la zona de la perifèria s’hi van afegint molècules d’aigua que queden immobilitzades en el gel. Per això els cristalls de gel creixen a partir d’un punt central i es van estenent per els extrems.

La gràcia de les proteïnes AFP és que en unir-se a la perifèria del cristall “tapen” els indrets per on s’afegirien noves molècules d’aigua. Com que no s’hi poden unir, el cristall deixa de créixer i no arriba a tenir prou mida per convertir-se en un problema per les cèl·lules. El metabolisme es pot anar frenant fins pràcticament aturar-se, però en pujar la temperatura, totes les estructures segueixen intactes i poden recuperar l’activitat.

De proteïnes d’aquestes n’hi ha de diferents tipus, i algunes han resultat molt útils a la pràctica. Per exemple, n’hi ha que es volen aprofitar per millorar la conservació dels òrgans que s’han de trasplantar. Entre que s’extreu del donant i es posa al receptor poden passar unes hores i cal mantenir-los freds, però sense exagerar ja que si es congelen, l’òrgan es faria malbé. Però si afegim aquestes proteïnes al líquid de preservació la viabilitat del teixit pot millorar molt.

També n’hi ha que es poden menjar, ja que no deixen de ser proteïnes. Doncs si s’afegeixen als gelats es formen cristalls de gel més petits, cosa que modifica la textura del gelat, la manté més esponjosa i fa que siguin molt més saborosos.

També es poden aconseguir conreus transgènics que fabriquin aquestes proteïnes i no es perdi la collita en cas de gelades, es poden fer servir per teràpies contra la hipotèrmia, i fins i tot s’ha vist que, en envoltar els cristalls de gel, a més d’evitar que creixin, també eviten que es fonguin.

La natura fa coses sorprenents, però de vegades encara sorprèn més la imaginació que li posem els humans a l’hora de buscar-li aplicacions.

Elixir de joventut? Vols dir?

dimecres, 13/04/2011

ou.jpg A la vida cal trobar un equilibri, no sempre fàcil, entre l’escepticisme radical i la credulitat total. No pots creure tot el que et diuen perquè t’entabanarien sense parar. Però tampoc és assenyat instal·lar-se en un tancament a tot el que et sembli nou o estrany perquè pots deixar passar grans oportunitats de millorar, aprendre i progressar. Aquest és el dilema que tenim cada dia en el món de la ciència. Sempre volem trobar coses noves, però quan algú afirma que ha trobat alguna cosa nova, li exigim demostracions d’allò més concloents.

Aquests dies s’ha parlat dels suposats efectes antienvelliment d’un component alimentari que està de moda entre el personal del país. El producte, conegut com l’elixir d’ou que comercialitza un veterinari, és un extracte de proteïnes de l’embrió de l’ou de gallina fecundat. Llegeixo que permet la regeneració constant de les cèl·lules de manera que l’envelliment quedaria aturat.

El problema quan una cosa es posa de moda és aquest: que està de moda i els raonaments queden en un segon terme. La meva primera reacció va ser pensar: “Això és una collonada. Ni de conya pot ser tant fàcil aturar el l’envelliment i qui s’ho cregui necessita tornar a l’escola per repassar unes quantes lliçons de ciències naturals.”  Reconec que va ser una reacció una mica visceral i que vaig aprenent a malfiar de les meves primeres impressions.

Per entendre la meva reacció n’hi ha prou en fer una petita cerca a Google. En pocs minuts trobo: “Alimentos antioxidantes: elixir de juventud”; “El té blanco, elixir eterna juventud”; “El aceite de oliva, elixir de juventud”; “Crema de semen, el elixir de la juventud”; “Revidox, un novedoso elixir de la juventud”; “El vino, el nuevo elixir de la juventud”; “Manzanas, elixir de juventud”; “Agua de glaciares como elixir de la juventud”; “Vitamina E, el elixir de la juventud”; “Hormona de crecimiento elixir de la eterna juventud”; “Cerveza: elixir de juventud”; “La miel, elixir de la juventud”;…

N’hi ha més. Molts més. Per això, la promesa d’un de nou ja més que entusiasmar, avorreix una mica. Sobretot perquè veig que no es presenten estudis clínics per demostrar les suposades qualitats. No vull dir que no les tingui eh! Però per afirmar-ho, cal demostrar-ho. També observo que no es ven com a medicament sinó com a producte d’alimentació. La diferència és important perquè així, legalment, es poden afirmar coses sense necessitat de gaires proves.

Seria fantàstic que un simple aliment tant fàcil d’obtenir com unes proteïnes d’ou actuessin permetent la regeneració constant de les cèl·lules. O potser no. En realitat no tinc les dades concretes del mecanisme d’acció, però estic segur que no pot ser aquest que expliquen. Si fos així, el risc de desenvolupar tota mena de tumors  augmentaria de manera brutal. Les cèl·lules han de regenerar-se les vegades que toca, però després han de deixar de fer-ho! I cada cèl·lula té els seus sistemes de regulació particulars. Massa complex perquè un únic producte ho moduli tot.

Com que es tracta d’un producte que es menja, els seus efectes tampoc poden ser directament per les proteïnes que conté, ja que seran digerides a l’estómac. És molt més probable que es tracti d’un suplement de vitamines i oligoelements amb un cert valor nutritiu i energètic. Res que no facin mil altres productes similars.

I, és clar, un important efecte placebo, que en aquests cassos acostuma a ser el més efectiu. Això no ho dic com un fet negatiu. Si algun producte em fa sentir millor gràcies a l’efecte placebo, benvingut sigui. M’ha fet gràcia alguna declaració que he llegit al diari on algú afirma que el producte li ha “aportat vitalitat i unes energies suplementaries que m’han demostrat que tenen un efecte en persones sanes que no és placebo”. Fa gràcia perquè no veig com es pot demostrar això a ningú. La única manera seria fer un estudi comparat amb dos grups prou grans de persones, un grup que prengui l’elixir i l’altre que es pensi que el pren però que en realitat prengui alguna altre cosa similar i sense cap virtut.

De totes maneres, la confiança amb que s’ha fet la afirmació (“m’han demostrat que no és placebo”) suggereix una fe molt intensa en les propietats del producte. I això és exactament el  que cal per desencadenar un potent efecte placebo.

En tot cas, caldrà esperar a veure les dades dels estudis clínics, els efectes sobre el comportament cel·lular i la seva seguretat sanitària. Fins aleshores seguiré escèptic però deixant la porta oberta a l’esperança. Igual que amb la resta de presumptes elixirs que  prometen la joventut eterna.

Tot i que… joventut eterna. Realment la voldria? Em sembla que ja m’està bé el cicle vital normal. Amb envellir dignament, i quan toca, en tinc prou.

Creacionistes diversos

dimarts , 12/04/2011

creacionista.jpg Al seu llibre “The greatest show on Earth”, en Richard Dawkins comença oferint una metàfora per descriure els problemes que genera el creacionisme. Ha de ser esgotador, i de vegades desesperant, intentar ensenyar evolució i topar amb alumnes als que poderosos grups de pressió els fan pensar que tot allò és fals, que la Terra no té milions d’anys, que les espècies són immutables i que la creació va tenir lloc tal com explica, literalment, la Bíblia. Els creacionistes fan bandera de la ignorància i dediquen molts esforços a fomentar-la.

Però el més curiós (i trist) és que la metàfora que tria en Dawkins i que potser ell pensa que és un exercici d’imaginació portada a l’absurd, s’acosta en algun aspecte molt més del que s’imagina a una descripció de la realitat. Tant, que gairebé podríem fer servir als creacionistes negant totes les evidències com una metàfora per descriure el que passa per aquí. El llibre de Dawkins comença així:

“Imagini que vostè és un professor de llatí i d’història de Roma ansiós per transmetre el seu entusiasme pel món antic  (…) És una gran empresa i porta temps, concentració i dedicació. Així i tot, vostè descobreix que està malbaratant el seu temps contínuament i que la seva classe veu distreta la seva atenció per un grup d’ignorants baladrers (com acadèmic del llatí, vostè diria millor ignorami) que, amb suport polític i especialment econòmic, conspiren sense descans per persuadir els seus desafortunats alumnes que els romans mai existiren. Mai hi va haver un Imperi romà. El món sencer va començar a existir només una mica abans del que arriba a la memòria viva. L’espanyol, l’italià, el francès, el portuguès, el català, l’occità, el romanx: totes aquestes llengües i els seus dialectes van aparèixer de forma espontània i independent, i res deuen a cap antecedent com el llatí. En lloc de dedicar tota la seva atenció a la noble vocació de professor i acadèmic del món clàssic, es veu forçat a emprar el seu temps i esforç en una decidida defensa de la proposició de que els romans van existir alguna vegada: una defensa contra una exhibició de prejudici ignorant que el faria plorar si no estigués tan ocupat lluitant contra ella.”

Absurd oi? Una bona metàfora de les dificultats que genera el creacionisme. Però no puc deixar de pensar en la metàfora absurda de Dawkins quan mirant per la xarxa topo amb coses com:

“Por eso, la historia de nuestra Lengua, no empieza con la llegada a Baleares de las tropas aragonesas y mercenarias de D. Jaime I rey de Aragón, ahora hace 700 años; sinó que nuestra lengua Balear, se empezó a formar hace unos 7.500 años, en pleno Mesolítico. Pues así nos lo confirman los descubrimientos arqueológicos de la cueva de “Canet” en particular, y de otras situadas por Sansélles, Santñy y Llubí”.

Reconec que de filologia no en soc cap expert, però pensar que l’origen del balear és anterior  en 4.500 anys al del llatí em sembla una mica exagerat.

Però n’hi ha més, per exemple aquesta altra sobre el valencià:

“…Por lo tanto, el secesionismo lingüístico no existe, porque las lenguas nunca han estado unidas, no hay más que ver lo temprano que fue el Siglo de Oro Valenciano, siendo el primer Siglo de Oro de todas las lenguas románicas. Teniendo en cuenta que estas dos lenguas nunca han estado unidas teniendo una evolución diferente y atendiendo a razones históricas, literarias y sociolingüísticas, que son las que rigen la diferencia entre lengua, habla, variedad y dialecto, el Valenciano es la lengua propia de los valencianos, y son los valencianos los que tienen que decir sobre su lengua sin imposiciones políticas.”

És indiscutible que decidir que fer amb el valencià pertoca només als valencians. Però per afirmar que les llengües mai no han estat unides, potser cal tenir una visió molt condicionada de les coses.

Dawkins pensava que triava una metàfora exagerada? Doncs potser no tant. De manera que si per aquí passa algun amic del senyor Dawkins, li podeu dir que  amb l’exemple que es va inventar potser va fer curt. En realitat si que hi ha “creacionistes lingüístics” que defensen posicions contra tota evidència científica i que ho fan amb important suport polític, econòmic i mediàtic.

Ferides que brillaven en la foscor

dilluns, 11/04/2011

photorhabdus.jpg Fins l’aparició dels antibiòtics, la majoria de morts durant les guerres no eren causades directament per les armes, sinó per les infeccions. Ferides que no resultaven necessàriament letals, s’infectaven amb facilitat i els microbis acabaven la feina de les armes. Però durant la guerra civil americana i també durant la primera guerra mundial, hi havia soldats que podien mantenir un bri d’esperança si observaven un fet aparentment miraculós. Si la ferida, encara  oberta, brillava amb una llum blavosa, hi havia moltes possibilitats de curar sense problemes. Era el que anomenaven “el resplendor de l’àngel”.

Això d’una ferida brillant en la foscor recorda escenes pròpies de la ciència ficció, però en aquest cas era ben real. El nom el van posar per la creença que Deu enviava un àngel a protegir-los i la llum que veien era literalment celestial. Com acostuma a passar, amb el temps hem pogut esbrinar l’origen de la llum i el motiu de la cura. No és miraculós, però és realment fascinant.

El responsable de la llum és un bacteri anomenat Photorhabdus luminescens. Un dels pocs bacteris que emeten llum i que no viuen al mar. El que els soldats veien era el resultat de una infecció per un bacteri. La sort era que aquest bacteri en concret no afecta particularment als humans, però manté una guerra ferotge amb altres bacteris. La presencia de Photorhabdus a la ferida evitava que altres bacteris més patògens la colonitzessin.

En realitat els soldats treien partit de la guerra particular de Photorhabdus i del seu curiós sistema de vida. Aquest microbi viu a l’interior dels budell d’uns nematodes, uns cucs minúsculs, que s’alimenten de larves d’insectes. Aquests nematodes viuen al terra i van escarbant fins que troben una larva d’insecte. Aleshores s’obren camí per la cutícula i quan arriben a l’hemocele (el sistema circulatori de l’insecte) l’infecten amb Photorhabdus.

El bacteri allibera toxines que maten l’insecte i també enzims que el desfan per dins. Talment un “alien” però de mida microscòpica. Amb l’insecte fet literalment farinetes, tant els bacteris com els cucs es poden donar un banquet per créixer i reproduir-se.

L’únic problema seria que altres bacteris intentarien aprofitar-se i participar del banquet. Per evitar això, Photorhabdus deixa anar també un bon grapat d’antibiòtics naturals que maten els altres bacteris. Aquests antibiòtics eren el que protegien les ferides dels soldats i les mantenien netes d’infeccions més perilloses.

Però arriba un punt en que el menjar s’acaba. Aleshores el microbi torna a colonitzar el budell del cuc i marxen a buscar una altra víctima. El dubte que queda és la llum. Per quin motiu ha de fer llum el bacteri? Del cert no ho sabem, però es creu que serveix de parany per als insectes. Igual que moltes papallones van cap a la llum durant les nits d’estiu, potser els insectes o les larves són atrets per la brillantor que generen els cucs infectats amb Photorhabdus. Quan s’hi acosten, el cuc se’ls enganxa i obre el camí per els bacteris.

Esbrinar tot aquest cicle de vida ha permès aclarir el misteri de les ferides lluents dels soldats i les seves miraculoses curacions. Però també obre el camí a la identificació de nous sistemes per lluitar contra les infeccions i fins i tot noves estratègies de control de plagues. Es pot fer créixer el bacteri i dispersar-lo per les collites. Amb un guardià com aquest, pocs insectes gosaran ficar-s’hi.

Del mite de la resplendor de l’àngel que promet la curació de les ferides, a nous antibiòtics i  tècniques de biotecnologia per millorar el rendiment dels conreus. Potser s’ha perdut una mica de màgia en el camí, però realment hi hem sortit guanyant.

Diumenge toca decidir.

divendres, 8/04/2011

1765477_300.jpgQue voleu que us digui? Deu ser per la meva formació com a científic. O potser simple sentit comú. O el fet que, tot i valorar les opinions, no puc prescindir de les dades reals. Per això, quan es tracta de saber alguna cosa, el millor és esbrinar-ho. Pot ser fent experiments o, en ocasions, simplement preguntant, com passarà aquest diumenge a Barcelona.

I passa poques vegades, però ocasionalment planteges una hipòtesi i quan vols fer els experiments, o les consultes per esbrinar la realitat, topes amb oposicions inesperades. En general malfio dels qui intenten frenar el coneixement, però hi ha de tot a tot arreu i els interessos poden ser molt alambinats (o molt evidents).

Hi ha qui  diu que el tema no interessa, que no és el moment,  que no és legal, que hi ha coses més importants a fer, que farem enfadar algú, que no servirà de res o que la pregunta està mal plantejada. De fet, pots trobar arguments molt peregrins o absurds. Alguns que fins i tot causen una mica de vergonya aliena de pur ridículs (i que faran riure d’aquí a poc, quan demanin la participació en els seus experiments o consultes).

De totes maneres, al final sempre em pot la vena científica. Si vols saber una cosa, els raonaments, els arguments, les disquisicions, el pes de les autoritats o la opinió dels que consideren una mena de pares protectors, no tenen cap valor. Després, com en tot experiment, ja es veurà com s’interpreten els resultats, quina utilitat tenen o quina utilitat els volem donar. Però això ja serà una altra història.

En tot cas, el que cal és decidir-se, anar i esbrinar-ho. Amb un experiment o, simplement, preguntant i decidint.

L’atac de la Comic Sans

dijous, 7/04/2011

helvetica.jpg Aquests dies una criatura odiada ha tret el cap de nou en un parell d’ocasions. Semblava que anava de baixa, però inesperadament a sorgit de la foscor i ha tornat a recordar la seva presencia. Una plaga que es reprodueix en els ecosistemes més inesperats. Que malgrat les seves evidents limitacions aconsegueix sobreviure i colonitzar nínxols insospitats. Encara hi ha qui espera reconduir la situació, però serà difícil. Quan la bèstia ha sortit del tancat, costa molt tornar-la a dins. Cal vigilar perquè en qualsevol moment pots topar de cara amb l’atac… de la lletra Comic Sans.

La primera noticia va ser quan es va saber que a la Copa del rei hi han gravat el noms dels guanyadors passats fent servir aquest tipus de lletra. Mira que n’hi ha per triar, però han escollit la Comic Sans. El motiu? L’ignoro. Però costa entendre la tria, a no ser que consideris que la Copa és una competició infantil.

I l’altre atac va ser el dia 1 d’abril. L’equivalent al dia dels innocents dels països anglosaxons. La broma de Google va ser que quan escrivies “Helvetica” per fer una cerca, la pàgina canviava i passava a estar escrita en Comic Sans! Una blasfèmia tipogràfica (i una broma molt ben triada!).

La Comic Sans és, probablement, la lletra més odiada , no per res intrínsec en ella sinó pel mal ús que se’n fa. La lletra va idear-se per resoldre un problema molt concret. Quan es tractava de dibuixar un còmic, posar els textos en lletra Times Roman quedava malament. Per un context informal, o infantil, el que calia era escriure el text en un tipus de lletra que mantingués les característiques de la resta. I les clàssiques tipografies no funcionaven.

Aleshores en Vincent Connare, un dissenyador de fonts (tipus de lletres) de Microsoft es va empescar una lletra aparentment mal feta, però que quedava molt escaient per posar en un còmic. Era una mena d’imitació de les lletres que escriuria el dibuixant fent-ho a mà. I realment li va sortir prou bé.

Però la lletra va caure en gràcia i la van començar a fer servir arreu i per altres funcions. Anuncis, cartes, panells, fulletons, presentacions i fins i tot he vist tesis doctorals (!) escrites fent servir la Comic Sans. No se si els que la fan servir tenen clar que el missatge que donen en triar la lletra és: “això que t’ensenyo és informal i infantil”. Es va arribar a fer servir tant que van sorgir moviments com l’associació contra l’abús de la Comic Sans.

El problema no és la lletra sinó l’ús excessiu i inadequat que se’n fa. Els qui la defensen diuen que tothom pot escriure com vulgui. Naturalment això és cert, però també tothom pot opinar. I com deia la iaia: Contra gustos no hi ha disputes, però hi ha gustos que mereixen pals.

En tot cas, l’èxit de la Comic Sans és un exemple del que passa en ocasions entre les espècies vives. Sistemes evolucionats amb un objectiu acaben fent-se servir per altres coses que no hi tenien res a veure. En l’evolució sempre veiem les coses evidents. Les adaptacions més exquisides o les més sofisticades. Però de vegades, l’èxit arriba amb sistemes aparentment poc adaptats, o adaptats per finalitats diferents de les que al final es fan servir.

Membranes que servien per regular la temperatura poden acabar esdevenint ales o èlitres d’insectes. Pavellons auditius d’animals serveixen per regular la temperatura. Peces de la mandíbula de peixos primitius acaben esdevenint ossets de les orelles dels mamífers. Branques de plantes poden acabar per actuar com si fossin fulles, i fulles poden adoptar color i fer de pètals. Res de tot això tenia els seus inicis en la feina que han acabat per fer.

I lletres dissenyades per còmics poden aparèixer en conferencies sobre qualsevol tema o en indrets encara més inesperats.

Dins? o fora?

dimecres, 6/04/2011

donuts.jpg Algú va dir “no permeto que els meus principis m’impedeixin fer allò que és correcte”. I és que portar els principis, les posicions o les definicions a l’extrem pot conduir a situacions absurdes. En general els extrems son uns indrets poc recomanables, però de vegades és útil exagerar fins al límit per entendre alguna cosa. La reducció a l’absurd va bé per algunes demostracions o per entendre determinats problemes.

Si apliquem aquest sistema en referència a nosaltres mateixos ens adonem d’un detall molt curiós. Encara que sembli el contrari, quan mengem, no introduïm el menjar dins el cos. L’aire que respirem no entra dins nostre. Una dóna embarassada, estrictament té el fetus fora del seu cos. I fins i tot el pipí que ens aguantem, de fet ja és fora del nostre organisme.

Absurd? Una mica, perquè certament es tracta d’una exageració fins al límit. Però quan estudiem el cos ens adonem que estem fet per cèl·lules i teixits i que estan banyats en el que anomenem “medi intern”. Aquest medi intern és el líquid que fa de medi ambient a les cèl·lules, que els porta aliment i que s’endú els residus. El composen bàsicament la sang, la limfa i el líquid que hi ha entre les cèl·lules.

Les seves característiques físiques i químiques estan molt ben regulades. I no és casualitat que la seva composició ens recordi l’aigua del mar. Els nostres orígens evolutius venen del mar i les cèl·lules se les han empescat per mantenir-se en un ambient similar. Si podem viure a terra ferma és perquè la pell fa de membrana aïllant que ens separa del “medi extern”.

Però quan fiquem una cosa a la boca, tècnicament encara no ha entrat dins el nostre organisme. Per fer-ho, hauria de creuar la pell o les mucoses que cobreixen la boca. Fins que no ho faci segueix tan a l’exterior com si ho tinguéssim agafat a la ma. I quan baixa per l’esòfag i arriba a l’estómac, encara no ha creuat la barrera que separa el “dins” de l’exterior. Aparentment és dins el cos, però estrictament encara no ha entrat a l’interior. De fet, bona part de l’aliment seguirà pel tub digestiu i acabarà per sortir per l’altre extrem. Haurà passat a través d’un orifici que creua el cos, però no haurà entrat dins el cos. Des d’un punt de vista matemàtic, el cos és com qualsevol objecte que només té un forat i que en el fons és equivalent a un dònut. El forat del mig, allargat i deformat, seria el tub digestiu. I el forat del dònut no forma part del dònut. El cos no deixa de ser un tub molt recargolat i amb unes parets extremadament deformades.

El mateix passa amb els pulmons. L’aire entra pel nas, baixa per la tràquea i arriba als pulmons. Però encara no ha entrat dins el cos. Fins que l’oxigen no creui la paret alveolar estarà “fora”. De fet, qualsevol forat que tinguem al cos és pot considerar que es “exterior” a no ser que per accedir-hi calgui creuar alguna paret de teixit. El mateix raonament aplica a la bufeta de la orina o a la vagina i l’úter.

Naturalment agafar-se a una definició de “intern” i “extern” tan radical porta a plantejaments absurds. El que tinc a l’estómac ho percebo com a “dins meu”, i una dóna embarassada té claríssim que la criatura també és dins seu.  Però el matís pot ser important. De fet, pot ser una qüestió de vida o mort. Per exemple, un verí no ens afectarà mentre el tinguem a l’estómac. Cal absorbir-lo a través de les parets del budell. Mentre no arribi aquest moment els metges encara poden fer un rentat d’estómac o poden administrar algun producte que el retingui dins el budell fins que surti per l’altre extrem.

En realitat, per parlar d’aquests indrets que tenim “dins” però que estan “fora” el que es fa és dir que es tracta de “medi extern molt modificat”. Una zona gris que no es ni una cosa ni l’altre. Allà ja no hi ha la pell impermeable de la resta del cos sinó que hi tenim mucoses humides que faciliten l’intercanvi entre l’interior i l’exterior. No és casualitat que siguin la via d’entrada de la majoria d’infeccions. Ingerits, respirats o per via sexual, els microbis aprofiten aquestes zones com autèntics punts febles en el nostre aïllament del medi extern.