El primer museu

dilluns, 30/05/2011

museu enigaldi.jpg Quan es parla de història antiga, de seguida pensem en uns quants períodes molt determinats. L’imperi romà, l’època hel·lènica, els faraons egipcis,… i poca cosa més. Alguna referència a Troia, Pèrsia i algun altre imperi que es confon amb la resta perduts en la nit dels temps. Com a bons europeus, la majoria desconeixem pràcticament tot el que fa a historia del Japó, la Xina, l’Índia o les cultures americanes.

El motiu suposo que és només per proximitat en el temps i en la cultura. La nostra societat és l’hereva de l’imperi romà, que va prendre com a referent en moltes coses bona part de la cultura grega. Molts dades històriques ens han arribat a través de la mirada dels romans, de manera que estan inevitablement esbiaixades.

Per això, resulta curiós descobrir algun tret dels imperis menys coneguts i notar com de semblants podien ser a nosaltres en alguns aspectes. Podria semblar que l’interès per estudiar el passat és cosa nostra, i que els antics imperis són, únicament, l’objecte de la curiositat dels historiadors. Però el cas és que ells també experimentaven curiositat per conèixer el passat.  També volien entendre les seves arrels històriques i culturals. I segurament ho feien amb el mateix aire de superioritat amb el que nosaltres els mirem actualment.

El museu més antic del que tenim notícia va obrir les seves portes a la ciutat de Ur, a l’antiga Mesopotàmia. Va ser al voltant de l’any 500 abans de Crist i tenien motius per mirar al passat. Ur era una ciutat amb més de dos mil anys d’història en aquell moment. De fet, la civilització sumèria es considera una de les primeres que van sorgir al planeta.

Però quan van fer el museu, l’època gloriosa d’Ur ja quedava molt enrere. El nou imperi babilònic s’havia forjat i Ur havia passat a ser només una ciutat secundària a l’ombra de Babilònia. I cap al final dels temps dels babilonis, la princesa Ennigaldi, la filla d’un dels darrers reis, anomenat Nabònides, va encarregar-se de recollir objectes pertanyents  als períodes antics de la seva cultura. Sembla que va adquirir-ne, va fer excavacions i els va organitzar i etiquetar en el que ara es coneix com el Museu d’Ennigaldi-Nanna. L’afegit de Nanna al nom és perquè era també sacerdotessa de la deessa Nanna.

En realitat sembla que pare i filla compartien la passió pel passat. El rei Nabònides es considera el primer arqueòleg de la història ja que era ell qui encarregava les excavacions per trobar els objectes que la seva filla dipositava al museu. I el sentiment tampoc és difícil d’imaginar. Eren els hereus d’un imperi, d’una cultura que vivia els seus darrers moments. A punt de desaparèixer sota la pressió d’altres imperis més joves i amb més empenta. Era inevitable mirar al passat amb enyorança. Més si tens dos mil anys d’història de la teva ciutat per recordar.

El museu d’Ennigaldi-Nanna fa gràcia perquè va tornar una mica boigs als arqueòlegs que el van descobrir. En una excavació van començar a trobar objectes de diferents èpoques situats al mateix indret. Allò era molt estrany, fins que van trobar uns cilindres amb inscripcions que explicaven que eren aquells objectes. Eren les primeres fitxes museístiques que tenim notícia.

Una d’ella deia:  “Aquests són còpies dels maons que es troben a les ruïnes d’Ur, obra de Bur-Sense, rei d’Ur, que va trobar el governador d’Ur  durant la recerca de la planta [del temple], i que jo vaig veure i descriure per meravellar als espectadors.

Suposo que els hauria deprimit saber que dos mil cinc-cents anys més tard, pràcticament serien només un apunt en els llibres d’història, ocultats per l’esplendor dels imperis que vindrien després. També és una bona lliçó per recordar. No importa com de brillant ens sembli la nostra època. Amb el pas dels segles caurà en l’oblit excepte, potser, per alguns historiadors.

Cogombres, bacteris i toxines

divendres, 27/05/2011

Ecoli verotoxina.jpg Per si no hi havia prou problemes, ara resulta que uns cogombres provinents d’Espanya estan causant una infecció alimentaria a Alemanya. La patologia causada s’anomena “Síndrome Urèmica Hemolítica” (SUH per fer-ho més curt o HUS en anglès) i el microbi responsable és un vell conegut de tots nosaltres. Una soca particular del bacteri Escherichia coli, que tots tenim al budell però en les seves variants més inofensives.

Aquest cas és una mica particular perquè la SUH habitualment s’origina per consum de carn poc cuinada. També hi ha casos coneguts associats al consum de llet i de vegetals, de manera que no parlem d’una situació nova, però si que és poc habitual.

Ara podria semblar que E. coli és un microbi molt perillós, i que el fet de portar-lo a sobre representaria una amenaça, però en realitat els nostres E. coli no ens han de fer patir gens. Fins i tot dins el mateix tipus de bacteri es poden identificar moltes formes lleugerament diferents. Cada una d’aquestes soques té les seves particularitats i les nostres no ens donen cap problema. De fet, sense elles si que tindríem problemes.

Però l’any 1982 va identificar-se una soca particular de E. coli que si que causava intoxicacions importants i que es va batejar amb el nom de E. coli O104:H4. Les sigles del darrere simplement fan referència a algunes proteïnes que presenta a la superfície i que normalment no hauria de presentar. El problema amb aquest tipus particular és que fabrica un tipus de toxina anomenat verotoxina. També es pot trobar amb el nom de “Shiga-like toxins” perquè en realitat és una toxina que normalment no fa E. coli sinó un altre tipus de bacteris anomenats Shigel·la.

Sembla que un virus dels que infecten als bacteris (que també n’hi ha) va transportar el gen de la toxina d’una Shigel·la a una Escherichia. En fer-ho va convertir un bacteri inofensiu en un tipus molt perillós de microorganisme. Tècnicament és diu que és un cas de “transferència horitzontal de gens”.

Aquesta E. coli O104:H4 viu normalment al budell del bestiar i no els afecta particularment. Per això, la intoxicació més habitual és per menjar hamburgueses poc fetes. Però com que viu al budell, surt amb la femta dels animals i pot contaminar terrenys o aigües, o és pot fer servir com adob orgànic de manera que al final arriba als vegetals. És un dels cassos que ens recorden que no sempre tot el que és natural és necessàriament saludable.

El problema que causa la toxina i que desencadena el SUH és que fa que les parets dels vasos sanguinis, que normalment són inerts, activin les plaquetes de la sang i aquestes comencin a coagular. Això causa uns quants problemes. Primer fa que la circulació de la sang a través dels vasos més petits sigui complicada. Els coàguls fan taps i dificulten el camí. Al final, molts eritròcits (els glòbuls rojos) es trenquen intentant passar per indrets massa estrets. Per això es diu que és una síndrome hemolítica (de “hemo”, sang, i “lisis” trencar).

Amb els vasos taponant-se per tot arreu, quedant-se sense plaquetes ja que totes es van quedant enganxades als coàguls i els glòbuls rojos destruint-se, hi ha òrgans que comencen a tenir problemes. Normalment n’hi ha dos que pateixen particularment quan baixa el flux de sang. Un és el sistema nerviós, i l’altre el ronyó. En el cas del SUH el ronyó és el primer a fallar. Això fa que deixi de filtrar correctament i la urea que hauríem d’eliminar per la orina s’acumula  la sang. Per això el nom de urèmica en la síndrome.

També hi ha altres símptomes. Diarrees amb sang, vòmits i coses més o menys desagradables, però les més greus són la pèrdua de glòbuls rojos i la fallida renal. Normalment no sempre progressa de la mateixa manera i molta gent se’n surt sense massa problemes, Però hi ha casos (al voltant del 10 %) en que el ronyó falla del tot i caldrà fer diàlisi per netejar la sang i transfusions per reposar els glòbuls rojos destruïts.

Al final, a la vida tot està connectat. Ara hi ha persones que arriben a morir i moltes més han emmalaltit, bàsicament perquè fa uns anys un virus va infectar dos bacteris consecutivament i els va intercanviar un fragment de DNA que contenia instruccions per fabricar una determinada toxina.

(Bufa, hi havia un error en les sigles. La soca era la O104:H4. Queda rectificat)

En cas de desastre a la Lluna

dijous, 26/05/2011

apolo11.jpg Entre les muntanyes d’informació poc rellevant que pots trobar per Internet, en ocasions ensopegues amb alguna perla inesperada. La que fa poc he descobert és una pàgina que recull grans discursos de la història. N’hi ha un grapat i permet  triar i remenar. Però és que fa gràcia poder llegir una arenga de Napoleó a les tropes, unes paraules de comiat de Simón Bolívar, el discurs que va fer Abraham Lincoln a Gettisburg, la proclamació de la República per Macià, el famós “sang, suor i llàgrimes” de Churchill, les paraules d’Eisenhower als soldats que anaven a desembarcar el dia D, la proclama per la no-violència de Gandhi, l’extraordinari “I have a dream” de Martin Luther King, o, si teniu molta estona, algun dels llarguíssims discursos de Fidel Castro.

Però n’hi ha un que m’ha fet molta gracia. Un discurs que recorda com d’organitzats són els americans i, sobretot, com de perillosa és l’exploració de l’espai. Es tracta del discurs que tenien preparat per en Richard Nixon en el cas que els astronautes que van anar a la Lluna tinguessin un accident i morissin en aquella missió. Afortunadament no va caldre pronunciar-lo, però més o menys traduït deia:

 

El destí ha volgut que els homes que van anar a la Lluna a explorar en pau restin a la Lluna descansant en pau.

Aquests valents homes, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, saben que no hi ha cap esperança de rescat. Però també saben que hi ha esperança per a la humanitat en el seu sacrifici.

Aquests dos homes estan donant les seves vides per l’objectiu més noble de la humanitat: la recerca de la veritat i la comprensió.

Seran plorats pels seus familiars i amics. Seran plorats per la nació. Seran plorats per la gent del món. Seran plorats per una Mare Terra que va gosar enviar a dos dels seus fills cap al desconegut.

En la seva exploració, van aconseguir que la gent del món se sentís com un. En el seu sacrifici, uneixen més estretament la germanor de l’home.

En l’antiguitat, els homes van mirar a les estrelles i van veure els seus herois en les constel·lacions. En l’actualitat, podem fer el mateix, però els nostres herois són homes de carn i ossos.

Altres seguiran, i segurament trobaran el camí de retorn a casa. La recerca de l’home no s’aturarà, però aquests homes van ser els primers, i es mantindran com els més importants en els nostres cors.

Tot ésser humà que miri a la Lluna en les nits futures sabrà que en algun racó d’un altre món hi serà per sempre la humanitat.

 

La fi d’una bombolla

dimecres, 25/05/2011

bubble.jpg Avui, quan esmentes la paraula “bombolla”, de seguida es pensa en la immobiliària. Fa uns anys també era la de les punt-com, i ara ja es comença a parlar de la de les dos-punt-zero. En tot cas, totes són exemples de bombolles econòmiques. I de tant parlar-ne, arribem a oblidar algunes bombolles ben interessants: les de tota la vida, les del cava, les de sabó o les de l’aigua bullint. Unes bombolles que amaguen fenòmens insospitats.

En principi, una bombolla només és una certa quantitat de gas atrapada dins d’un fluid més dens, habitualment un líquid. Tenen forma rodona, sobretot quan són petites, perquè és la que reparteix millor les pressions i l’energia de la membrana de la bombolla. I si les podem veure és gràcies al fet que la llum, en passar del gas al líquid pateix una certa refracció que marca la frontera.

De totes maneres, la característica més típica de les bombolles (de totes) és que més o menys ràpidament, acaben petant. I aleshores podem plantejar una d’aquelles preguntes que només es fan els científics i que aparentment no tenen cap sentit. De quina manera peta una bombolla?

Normalment la veiem i, puf! Un moment després ja no hi és. Únicament queden gotetes caient. I en el cas de les bombolles del cava encara més. Arriben a la superfície, s’amunteguen unes amb les altres durant uns breus moments i sobtadament també desapareixen fent que la resta es reordenin fins que la següent també peti.

Doncs uns físics van agafar una càmera d’alta velocitat i van estudiar que passava exactament quan una bombolla arriba a la superfície del líquid i peta. I la cosa va resultar ser molt més complexa del que semblava. Podríem pensar que simplement la superfície de líquid simplement esclata en mil bocins, però la realitat és molt més estètica.

Quan la bombolla peta, les parets líquides que la formaven es contrauen fins arribar a la superfície del líquid. I quan arriben allà, no es desfan simplement sinó que es pleguen sobre si mateixes donant lloc a una anella feta de petites bombolles. Unes petites bombolles que poden tornar a petar, creant aleshores els seus encara més minúsculs anells de microbombolles.

El que passa amb tot això és que al formar-se noves bombolletes tornen a atrapar gas dins el líquid. La diferència important és que en ser les noves bombolles més petites, són més resistents i el gas queda a dins amb una pressió superior a la original. Això pot fer que en petar, el gas surti disparat en forma de microgotes a molta velocitat.

La cosa pot ser més o menys interessant, però és útil per alguna cosa? Doncs probablement si. Entendre com es trenquen les bombolles i com es formen les microgotes que fan d’aerosols ens ajuda a entendre, per exemple, com s’escampen els microbis que hi ha en la superfície d’un líquid. Diguem una banyera o un jacuzzi. Molts bacteris fan servir aquest mecanisme d’aerosols per escampar-se i infectar organismes que els respiraran. Si podéssim controlar la formació dels aerosols generats per les bombolles, podríem prevenir l’escampall d’aquesta mena de microbis.

Un altre fenomen que podem entendre millor és la formació dels núvols. Als oceans, els aerosols generats per les bombolles de l’escuma de les onades tenen un paper important escampant sal a l’aire. Una sal que actua com a punt de condensació perquè el vapor agafi forma i generi els núvols. Per entendre el clima, cal entendre els núvols. I per això és útil entendre les bombolles.

Hi ha més utilitats. Per optimitzar la fabricació de vidre, on les bombolles poden ser un gran problema. Per trobar maneres d’escampar millor l’aroma del cava segons la mida i força de les bombolles. Per aconseguir cerveses amb escuma més o menys estable a gust del consumidor…

I, naturalment, pel plaer d’entendre millor el món que ens envolta. Per la pura admiració de la bellesa de les formes de la natura.

El que no tinc clar és que sigui útil per entendre les bombolles econòmiques (però tampoc ho descarto).

Apocalipsi zombi. Quan arriba, que fas?

dimarts , 24/05/2011

the-walking-dead-zombie.jpg Un mecanisme psicològic que sempre cal tenir en compte és l’efecte rebot. Segur que té un nom més correcte, però jo l’anomeno així. N’hi ha prou amb que et diguin, has de fer una cosa, com per aconseguir que no tinguis ganes de fer-la. Per això de vegades es fa servir la psicologia inversa. Prohibir alguna cosa amb la intenció, justament, que la facin. Però també és pot ser més subtil i fer entrar el tema sense que ni te n’adonis.

Sospito que una aquesta és una mica la idea d’una pàgina que he trobat sota la capçalera del CDC. El centre de Control d’Epidèmies dels Estats Units. Són els nois que s’encarreguen de controlar els brots de mil i una malalties infeccioses que sorgeixen arreu. I entre les moltes feines que els han encarregat, una és la de preparar la població per situacions d’emergències.

Per això tenen un indret on, molt ben endreçat, hi ha les instruccions sobre que cal fer en casos de bioterrorisme, emergències químiques, radiològiques, desastres naturals i tota mena de situacions de malson. És interessant, perquè, si un bon dia et trobes enmig d’una alarma per contaminació amb, posem per cas, àntrax al carrer, on vas? I si vas en cotxe quan hi ha un terratrèmol, que has de fer? O si veus que hi ha un tornado devastador en rumb de col·lisió justament amb tu.

Realment m’ho he mirat una mica i, malgrat que els consells són majoritàriament de sentit comú, val la pena haver-los llegit. Però com que si et diuen que has de llegir una cosa, el més normal és passar de fer-ho, doncs han plantejat un exemple que costa deixar passar.

Que fer en cas d’apocalipsi zombi!

Sembla ridícul, però la majoria de consells serveixen per qualsevol situació de catàstrofe. Els zombis no deixen de ser un “agent biològic perillós i altament contagiós”.

Per començar, és millor prevenir que curar. A casa hi hauria d’haver un kit per emergències. Un recull de coses obvies per sobreviure d’entrada. Aigua, menjar i medicaments per uns pocs dies. Algunes eines com ara un ganivet, una ràdio amb bateria o una llanterna. Estris de neteja, una mica de roba i els documents imprescindibles. Si t’infecten i acabes convertit en zombi, al menys, que et puguin identificar després de volar-te el cap.

L’altra cosa important és tenir (tu i la teva família) un pla d’emergències. Aquest ha de servir per casos de zombis, naturalment, però també per qualsevol altra emergència. Cal tenir presents els perills possibles que, a més dels zombis que poden sorgir a tot arreu, pots viure en un indret amb perill de terratrèmols, o de riuades, o de tsunamis o de tornados o del que sigui. Cadascú sap (o hauria de saber) on s’ha ficat a viure.

Amb això preparat, també cal decidir un lloc de trobada per si cal sortir corrent. Una ruta de fugida i una altra d’alternativa. Uns telèfons o adreces de contacte amb els serveis d’emergències. I tot això cal que tota la família ho conegui. Si venen els zombis, és inútil tenir el kit guardat sota clau i la llista amb el telèfon dels mossos d’esquadra guardada en alguna butxaca perduda a l’armari.

La gràcia al final, és que malgrat que la probabilitat de l’atac dels zombis és més aviat baixa, aquests consells serveixen per la gran majoria de situacions d’emergència. No te n’adones i ja te les has llegit (com he fet jo).

Per ximple que sigui, ara mateix no tindria aigua més que per un dia. Poquet menjar i només alguns analgèsics. Les llanternes si que sé on són, però els telèfons d’emergència (a part del 112) no en recordo de memòria cap i no tinc cap llista. (En una emergència, Internet probablement no funcionaria, de manera que no podria consultar-ho)

I encara més. No tinc ni idea d’on anar ni per on. Ni tampoc on quedaria amb la família si la nostra casa fos destruïda per un huracà o un incendi. O ocupada per legions de zombis.

Potser haurem de fer reunió familiar. Que aquestes coses, quan arriba la emergència ja no hi ha temps.

Planetes de la nit eterna

dilluns, 23/05/2011

planeta errant.jpg Una característica que sempre esperes d’un planeta és que tingui una estrella il·luminant-lo. Potser l’estrella tindrà un color diferent del nostre Sol. Potser estarà tant lluny que semblarà un punt de llum no gaire més brillant que la resta. O potser estarà tant proper que ocuparà una part extraordinària del cel. I fins i tot podem imaginar que hi hagi dos Sols movent-se pel cel. Però en algun indret del planeta hi haurà més llum que a la banda oposada. Així podrem distingir el dia de la nit.

Però sembla que hi ha un bon nombre de planetes on això no passa. Simplement circulen per la Galàxia sense estar donant voltes a cap estrella. Allà no hi té sentit el concepte de l’alternança entre nit i dia. A la seva superfície el temps passa en una nit perpètua.

I pel que sembla, no són una excepció sinó que n’hi ha força més el que inicialment pensaven els astrònoms. Segons un últim estudi, a la galàxia poden haver-hi uns quatre-centes mil milions d’aquests planetes. (A més, estrictament, no entrarien en la definició de planetes)

Detectar-los no és una cosa fàcil. La seva superfície no està il·luminada, de manera que els telescopis poca cosa poden veure. Per localitzar-los es busquen uns fenòmens anomenats “microlents gravitacionals”. Einstein ja va predir que en la proximitat de grans masses gravitatòries, la llum pot desviar-se del seu camí. Això fa que si una estrella està situada just al darrera d’un d’aquests planetes, la seva llum, que no ens hauria d’arribar, si que ho fa justament pel canvi de trajectòria que experimenta en passa pel costat. El planeta desvia la llum com si fos una lent.

Quan les han buscat, els han trobat, però en un nombre més gran del que s’esperaven. Són planetes gegants, com Júpiter o més grans. Però poden tenir satèl·lits al seu voltant. Uns indrets ben poc esperats per buscar-hi vida, però on no és impossible que n’hi hagi. La temperatura, en principi, ha de ser extremadament baixa. Però al voltant d’aquests grans planetes hi ha forces gravitacionals que actuen sobre els nuclis dels planetes i que fan que la seva temperatura sigui més gran del que es podria pensar.

L’origen d’aquests planetes solitaris sembla ser igual que la resta. Es van formar en una nebulosa que va donar lloc a un sistema solar però en algun moment les forces gravitacionals els van empènyer cap enfora. També es possible, en el cas dels planetes mes grans, que fossin estrelles que no van arribar a ser prou grans com per començar les reaccions nuclears que les farien encendre’s.

En tot cas, per éssers com nosaltres han de ser indrets ben poc acollidors. Un planeta sense llum del dia pot ser el somni d’una comunitat de vampirs, però als humans normalets ens resultaria molt depriment. Tampoc hi hauria plantes tal com les coneixem ja que sense llum, poca fotosíntesi podrien fer.

I, qui ho sap? Potser tenim algun d’aquests planetes més a prop del que ens pensem. Realment, explorar el firmament és una font constant de sorpreses. Per sort, la capacitat dels humans per sorprendre’ns és quasi tant gran com el mateix univers, de manera que la diversió sembla assegurada per molt temps.

 

Asimov: Visió de futur

divendres, 20/05/2011

Els genis es poden valorar millor amb el pas del temps. I un dels meus ídols personals és l’Isaac Asimov. És molt conegut per les seves novel·les, i no negaré que algunes són obres mestres. Però el que m’agradava de veritat eren les seves obres de divulgació de la ciència. En això era insuperable. Era clar, entenedor i, sobretot, destil·lava entusiasme i optimisme. Però a més, també tenia visió de futur. I un exemple d’aquesta visió l’he trobat en una entrevista que li van fer fa més de vint anys. Quan parla, sembla que tingués una màquina del temps per esbrinar el que estava a  punt d’arribar. Penseu que en aquell temps, Internet encara era una cosa gairebé experimental que només connectava uns pocs ordinadors i únicament en centres de recerca.

De fet, recordo un text seu on presumia d’haver escrit una novel·la descrivint una bomba atòmica, publicada un any abans que llencessin la primera bomba. Deia que si coneixies l’estat de la tecnologia i tenies una mica de sentit comú, era fàcil preveure quin ús se’n faria i quines conseqüències tindria. Doncs en el cas d’Internet (el nom encara no el feien servir aleshores), la va encertar de ple en moltes coses. A més, també planteja alguna reflexió molt interessant sobre la educació. En algun aspecte potser era massa optimista, però  sempre és millor pecar d’excés que de falta d’optimisme. En tot cas, avui deixeu-me cedir la paraula al mestre.

I recordeu que l’entrevista és de l’any 1988.

 


 

 

L’atmosfera i el terratrèmol de Japó

dijous, 19/05/2011

Tohoku earthquake.jpg Predir quan tindrà lloc un terratrèmol representa el somni de molts experts en el tema. Per desgràcia, ara com ara no disposem de cap mètode prou fiable per preparar-nos amb temps. Però entre els molts sistemes que s’han anat provant i descartant, n’hi ha un de recurrent. Els canvis en l’emissió de gas radó provinent del terra.

El principi és senzill. El radó apareix com a producte de desintegració de l’urani. I l’urani és un element relativament abundant a la superfície terrestre. De manera que sota el terra constantment es va formant una petita quantitat de radó a mida que l’urani es va desintegrant. La gràcia és que entre l’urani i el radó hi ha una diferència important. L’urani és sòlid mentre que el radó és un gas. I el gas té tendència a anar sortint del terra i escapar fins l’atmosfera. De fet, la principal font de radioactivitat natural a la que estem tots exposats és justament el radó que la mateixa terra va deixant anar.

Doncs la idea és que poc abans d’un terratrèmol, l’alliberament de radó per part de la superfície terrestre augmenta notablement. El motiu és simplement la pressió a que es sotmeten els materials a les capes profundes just abans del terratrèmol. Simplement passa el mateix que amb una esponja. Si la prems, surt el contingut.

El mètode de detectar radó va guanyar notorietat fa poc, quan un sismòleg italià va avisar del perill d’un terratrèmol a la localitat de L’Aquila, l’any 2009. En realitat no va encertar exactament la data ni la magnitud, però s’hi va acostar prou. El principal problema és que en ocasions augmenten els nivells de radó sense que després hi hagi cap terratrèmol, cosa que el fa un sistema interessant per estudiar, però de moment poc fiable.

De totes maneres, sembla que en el cas del recent terratrèmol del Japó, el radó potser també va augmentar. Al menys això és el que sembla a rel d’un estudi que han fet sobre les condicions atmosfèriques que hi havia a la zona just abans del terratrèmol. Fins fa poc aquesta mena d’estudis eren impossibles. Però ara hi ha satèl·lits recollint dades constantment. Unes dades que posteriorment podem recuperar per veure que era el que va passar.

I quan ho han fet han notat dos fenòmens interessants. Un gran augment en el nombre d’electrons presents a l’atmosfera just a sobre l’epicentre del terratrèmol, i un notable augment de la temperatura de l’aire. Estrictament el que va mesurar el satèl·lit era emissió de radiació infraroja, que es la que s’emet quan augmenta la temperatura.

Els dos fenòmens es poden explicar si pensem en un alliberament notable de radó per aquell indret. Com que el radó és radioactiu ionitzaria l’aire d’una manera notable en aquella regió. I les partícules carregades elèctricament actuen com a punts de condensació per al vapor d’aigua. Ras i curt, es formarien gotetes per acumulació de molècules d’aigua. La gràcia és que en condensar l’aigua allibera una certa quantitat de calor a l’ambient. Aquesta seria la causa de l’augment de temperatura ambient detectat.

A més, la ionització causada pel radó generaria fluxos d’electrons des de la ionosfera. Tot plegat ajuda a entendre com es que abans de terratrèmols, de vegades es descriuen fenòmens atmosfèrics inesperats, tempestes sobtades, llamps i coses així. Seria un bon sistema d’avís si tot això passés sempre que hi ha un terratrèmol i no passés mai quan no n’hi ha, però desgraciadament la cosa no va així . En ocasions el terreny no allibera gaire radó ja que no tots els terrenys en tenen la mateixa quantitat o es deformen igual. I d’altra banda, hi ha vegades que si que hi ha alliberament de radó, però no hi ha terratrèmol després.

De manera que caldrà seguir investigant. Potser a la llarga es detectaran característiques particulars, presència d’altres gasos, o ves a saber que, que farà que el mètode sigui més exacte.

No deixaria de tenir gràcia que per saber el que està passant sota el terra haguéssim de mirar al cel per veure com tenim l’atmosfera.

Somriure de veritat.

dimecres, 18/05/2011

somriure.jpg Malgrat que els humans hem desenvolupat una eina extraordinària per comunicar-nos, com és el llenguatge, una bona part de la comunicació entre persones té a veure amb el llenguatge del cos. I entre els molts senyals que ens enviem per relacionar-nos, el somriure és un dels més importants. Un somriure és un senyal que predisposa a la interacció pacífica. Que relaxa l’esperit i que facilita les coses. No és casualitat que les hostesses als avions sempre tinguin un somriure als llavis.

En realitat això va ser una cosa que em va sorprendre quan vaig anar als Estats Units. Allà somriuen molt. Per descomptat molt més que aquí. Els conductors d’autobús, els caixers dels supermercats, la persona a qui demanes com es va a algun indret… Però sempre eren somriures “profident”, que els faltava un punt de vida. Iguals que els de les hostesses o que els polítics en campanya. I molt semblants als somriures exagerats dels presentadors dels programes de televisió o de les gales en espectacles com els oscar o coses així.

El que passava era, simplement que els somriures eren conscients. No eren una expressió de felicitat, o alegria genuïna. Malgrat que l’efecte del somriure forçat pot ser prou eficient, hi ha subtils diferències amb els somriures autèntics. I en ser animals que hem evolucionat per interpretar les expressions facials dels nostres congèneres, aquestes diferències no poden passar desapercebudes.

En realitat, això ho va estudiar un metge francès durant el segle XIX. En Guillaume Duchenne va tenir la vista de fer servir la recent inventada fotografia per captar les diferents expressions facials. Aquestes les generava de vegades fent servir estímuls elèctrics per fer contraure uns o altres músculs de la cara. Encara es poden veure les fotografies i representen una curiosa mostra de com es feia la recerca fa dos segles.

El cas és que va establir dos tipus diferents de somriures. Un forçat voluntàriament i un altre, l’estrictament autèntic, que s’ha batejat com “somriure de Duchenne”. La diferència és que els sistemes de nervis implicats per generar-lo són diferents. En un cas és l’escorça motora la que s’encarrega de moure els músculs que generen el somriure. Però realment un bon somriure implica controlar un bon nombre de músculs de manera molt fina. Per això, normalment el que aconseguim es, només, una bona imitació.

En canvi, el somriure de Duchenne el genera el sistema límbic. Una part del cervell que va més o menys al seu aire. En aquest cas els músculs és contrauen de manera automàtica i amb un patró lleugerament diferent del que aconseguim quan ho forcem.

La diferència es veu especialment al voltant dels ulls. Malgrat que el somriure el dibuixem sobretot fent referència a la boca, si voleu saber com de sincer és, oblideu els llavis i mireu als ulls. Sobretot als costats. El somriure de Duchenne implica la contracció del múscul orbicular, que envolta l’ull i que fa que en somriure surtin rebrecs als costats dels ulls i que les galtes s’enfilin lleugerament. Una contracció molt difícil d’aconseguir amb un moviment voluntari.

Aquí hi ha una pàgina on et fan un test per veure si saps distingir somriures autèntics de simulats. D’entrada és difícil, però si et fixen en els ulls, la cosa millora molt.

De totes maneres, tampoc cal renegar dels somriures “en llauna”. Encara que no sigui de cor, prefereixo que el botiguer o la hostessa em dediquin un somriure que no pas una mirada de mal humor o de pena. Certament hi ha ocasions en les que agraeixo que fingeixin.

Abelles, mòbils i sorolls.

dimarts , 17/05/2011

bees.jpg La veritat és que comença a ser una mica avorrit i tinc la sensació de fer-me pesat. Però es que cada vegada que surt un titular relacionat amb la ciència a les notícies, resulta tenir molt poc a veure amb el que l’estudi diu en realitat. Ara toca fer referència a les abelles i els telèfons mòbils. Segons diuen, s’ha demostrat que els telèfons mòbils causen la mort de les abelles. Hi ha molts titulars més o menys diferents, però en tots es conclou el mateix. Si les abelles estan desapareixent, la culpa és de les radiacions dels telèfons mòbils.

Bé, això és el que diuen els titulars de les notícies. Però (oh quina sorpresa!) no és pas el que diu l’estudi en qüestió.

El treball, cas de confirmar-se, és important perquè demostraria que les radiacions emeses per un telèfon mòbil si que tenen un efecte sobre les abelles. I aquí tenim la diferència important. No és el mateix tenir un efecte sobre les abelles que matar les abelles o que causar la desaparició de les abelles.

A mi em sembla que la diferència és fàcil de notar.

Si mireu l’estudi (es pot accedir aquí) veureu que han analitzat el soroll que feia el rusc d’abelles (si, només el soroll) quan posaven un telèfon mòbil just a sota. Un rusc emet un soroll característic relacionat amb el nombre i l’activitat de les abelles que hi hagi dins. Aquest brunzit es pot gravar i analitzar ja que canvia notablement en situacions d’alarma. I això és el que han estudiat.

Van veure que mentre el mòbil estava inactiu no passava res, però quan tenia lloc una trucada, el soroll que feia el rusc es modificava d’una manera notable. Al treball han comparat el que passava segons la durada de la trucada, per veure quan temps trigava el rusc a recobrar la normalitat. En alguns casos trigaven fins a dotze hores a retornar a un estat basal, però també cal dir que l’estudi l’han fet amb telèfons simulant trucades de fins a vint hores.

Tot plegat indica dues coses importants. La primera és que si que sembla que han detectat un efecte causat sobre les abelles per les emissions dels telèfons mòbils. La segona és que molts diaris publiquen coses sense ni mirar-s’ho. Confondre el soroll que fan les abelles amb la mort de les abelles és molt confondre. O simplement algú va llegir per sobre i ho va interpretar com li va semblar. Algú altre va fer un comunicat exagerant una mica, i finalment van exagerar una mica més per escriure el titular.

Però en tot cas, no és pot descartar que la telefonia mòbil tingui alguna cosa a veure amb els casos de desaparició d’abelles que fa uns anys es constaten. De totes maneres, com els autors del treball indiquen, les abelles no acostumen a estar al costat de telèfons mòbils. Ni les trucades habituals duren vint hores. Ni les dades de l’experiment és poden extrapolar sense més a grans distàncies. Ara be, aquestes dades tampoc es poden ignorar. Alguna cosa passa i ara tocarà fer més experiments per analitzar-ho en més detall fins que ho entenguem. Aleshores, potser, serà el moment dels grans titulars.

Ja ho se. Repetir les coses i confirmar-les, estudiar-les en detall i intentar entendre-les, resulta poc espectacular i no permet fer titulars cridaners. Que hi farem…