Planetes de la nit eterna

dilluns, 23/05/2011

planeta errant.jpg Una característica que sempre esperes d’un planeta és que tingui una estrella il·luminant-lo. Potser l’estrella tindrà un color diferent del nostre Sol. Potser estarà tant lluny que semblarà un punt de llum no gaire més brillant que la resta. O potser estarà tant proper que ocuparà una part extraordinària del cel. I fins i tot podem imaginar que hi hagi dos Sols movent-se pel cel. Però en algun indret del planeta hi haurà més llum que a la banda oposada. Així podrem distingir el dia de la nit.

Però sembla que hi ha un bon nombre de planetes on això no passa. Simplement circulen per la Galàxia sense estar donant voltes a cap estrella. Allà no hi té sentit el concepte de l’alternança entre nit i dia. A la seva superfície el temps passa en una nit perpètua.

I pel que sembla, no són una excepció sinó que n’hi ha força més el que inicialment pensaven els astrònoms. Segons un últim estudi, a la galàxia poden haver-hi uns quatre-centes mil milions d’aquests planetes. (A més, estrictament, no entrarien en la definició de planetes)

Detectar-los no és una cosa fàcil. La seva superfície no està il·luminada, de manera que els telescopis poca cosa poden veure. Per localitzar-los es busquen uns fenòmens anomenats “microlents gravitacionals”. Einstein ja va predir que en la proximitat de grans masses gravitatòries, la llum pot desviar-se del seu camí. Això fa que si una estrella està situada just al darrera d’un d’aquests planetes, la seva llum, que no ens hauria d’arribar, si que ho fa justament pel canvi de trajectòria que experimenta en passa pel costat. El planeta desvia la llum com si fos una lent.

Quan les han buscat, els han trobat, però en un nombre més gran del que s’esperaven. Són planetes gegants, com Júpiter o més grans. Però poden tenir satèl·lits al seu voltant. Uns indrets ben poc esperats per buscar-hi vida, però on no és impossible que n’hi hagi. La temperatura, en principi, ha de ser extremadament baixa. Però al voltant d’aquests grans planetes hi ha forces gravitacionals que actuen sobre els nuclis dels planetes i que fan que la seva temperatura sigui més gran del que es podria pensar.

L’origen d’aquests planetes solitaris sembla ser igual que la resta. Es van formar en una nebulosa que va donar lloc a un sistema solar però en algun moment les forces gravitacionals els van empènyer cap enfora. També es possible, en el cas dels planetes mes grans, que fossin estrelles que no van arribar a ser prou grans com per començar les reaccions nuclears que les farien encendre’s.

En tot cas, per éssers com nosaltres han de ser indrets ben poc acollidors. Un planeta sense llum del dia pot ser el somni d’una comunitat de vampirs, però als humans normalets ens resultaria molt depriment. Tampoc hi hauria plantes tal com les coneixem ja que sense llum, poca fotosíntesi podrien fer.

I, qui ho sap? Potser tenim algun d’aquests planetes més a prop del que ens pensem. Realment, explorar el firmament és una font constant de sorpreses. Per sort, la capacitat dels humans per sorprendre’ns és quasi tant gran com el mateix univers, de manera que la diversió sembla assegurada per molt temps.

 

Asimov: Visió de futur

divendres, 20/05/2011

Els genis es poden valorar millor amb el pas del temps. I un dels meus ídols personals és l’Isaac Asimov. És molt conegut per les seves novel·les, i no negaré que algunes són obres mestres. Però el que m’agradava de veritat eren les seves obres de divulgació de la ciència. En això era insuperable. Era clar, entenedor i, sobretot, destil·lava entusiasme i optimisme. Però a més, també tenia visió de futur. I un exemple d’aquesta visió l’he trobat en una entrevista que li van fer fa més de vint anys. Quan parla, sembla que tingués una màquina del temps per esbrinar el que estava a  punt d’arribar. Penseu que en aquell temps, Internet encara era una cosa gairebé experimental que només connectava uns pocs ordinadors i únicament en centres de recerca.

De fet, recordo un text seu on presumia d’haver escrit una novel·la descrivint una bomba atòmica, publicada un any abans que llencessin la primera bomba. Deia que si coneixies l’estat de la tecnologia i tenies una mica de sentit comú, era fàcil preveure quin ús se’n faria i quines conseqüències tindria. Doncs en el cas d’Internet (el nom encara no el feien servir aleshores), la va encertar de ple en moltes coses. A més, també planteja alguna reflexió molt interessant sobre la educació. En algun aspecte potser era massa optimista, però  sempre és millor pecar d’excés que de falta d’optimisme. En tot cas, avui deixeu-me cedir la paraula al mestre.

I recordeu que l’entrevista és de l’any 1988.

 


 

 

L’atmosfera i el terratrèmol de Japó

dijous, 19/05/2011

Tohoku earthquake.jpg Predir quan tindrà lloc un terratrèmol representa el somni de molts experts en el tema. Per desgràcia, ara com ara no disposem de cap mètode prou fiable per preparar-nos amb temps. Però entre els molts sistemes que s’han anat provant i descartant, n’hi ha un de recurrent. Els canvis en l’emissió de gas radó provinent del terra.

El principi és senzill. El radó apareix com a producte de desintegració de l’urani. I l’urani és un element relativament abundant a la superfície terrestre. De manera que sota el terra constantment es va formant una petita quantitat de radó a mida que l’urani es va desintegrant. La gràcia és que entre l’urani i el radó hi ha una diferència important. L’urani és sòlid mentre que el radó és un gas. I el gas té tendència a anar sortint del terra i escapar fins l’atmosfera. De fet, la principal font de radioactivitat natural a la que estem tots exposats és justament el radó que la mateixa terra va deixant anar.

Doncs la idea és que poc abans d’un terratrèmol, l’alliberament de radó per part de la superfície terrestre augmenta notablement. El motiu és simplement la pressió a que es sotmeten els materials a les capes profundes just abans del terratrèmol. Simplement passa el mateix que amb una esponja. Si la prems, surt el contingut.

El mètode de detectar radó va guanyar notorietat fa poc, quan un sismòleg italià va avisar del perill d’un terratrèmol a la localitat de L’Aquila, l’any 2009. En realitat no va encertar exactament la data ni la magnitud, però s’hi va acostar prou. El principal problema és que en ocasions augmenten els nivells de radó sense que després hi hagi cap terratrèmol, cosa que el fa un sistema interessant per estudiar, però de moment poc fiable.

De totes maneres, sembla que en el cas del recent terratrèmol del Japó, el radó potser també va augmentar. Al menys això és el que sembla a rel d’un estudi que han fet sobre les condicions atmosfèriques que hi havia a la zona just abans del terratrèmol. Fins fa poc aquesta mena d’estudis eren impossibles. Però ara hi ha satèl·lits recollint dades constantment. Unes dades que posteriorment podem recuperar per veure que era el que va passar.

I quan ho han fet han notat dos fenòmens interessants. Un gran augment en el nombre d’electrons presents a l’atmosfera just a sobre l’epicentre del terratrèmol, i un notable augment de la temperatura de l’aire. Estrictament el que va mesurar el satèl·lit era emissió de radiació infraroja, que es la que s’emet quan augmenta la temperatura.

Els dos fenòmens es poden explicar si pensem en un alliberament notable de radó per aquell indret. Com que el radó és radioactiu ionitzaria l’aire d’una manera notable en aquella regió. I les partícules carregades elèctricament actuen com a punts de condensació per al vapor d’aigua. Ras i curt, es formarien gotetes per acumulació de molècules d’aigua. La gràcia és que en condensar l’aigua allibera una certa quantitat de calor a l’ambient. Aquesta seria la causa de l’augment de temperatura ambient detectat.

A més, la ionització causada pel radó generaria fluxos d’electrons des de la ionosfera. Tot plegat ajuda a entendre com es que abans de terratrèmols, de vegades es descriuen fenòmens atmosfèrics inesperats, tempestes sobtades, llamps i coses així. Seria un bon sistema d’avís si tot això passés sempre que hi ha un terratrèmol i no passés mai quan no n’hi ha, però desgraciadament la cosa no va així . En ocasions el terreny no allibera gaire radó ja que no tots els terrenys en tenen la mateixa quantitat o es deformen igual. I d’altra banda, hi ha vegades que si que hi ha alliberament de radó, però no hi ha terratrèmol després.

De manera que caldrà seguir investigant. Potser a la llarga es detectaran característiques particulars, presència d’altres gasos, o ves a saber que, que farà que el mètode sigui més exacte.

No deixaria de tenir gràcia que per saber el que està passant sota el terra haguéssim de mirar al cel per veure com tenim l’atmosfera.

Somriure de veritat.

dimecres, 18/05/2011

somriure.jpg Malgrat que els humans hem desenvolupat una eina extraordinària per comunicar-nos, com és el llenguatge, una bona part de la comunicació entre persones té a veure amb el llenguatge del cos. I entre els molts senyals que ens enviem per relacionar-nos, el somriure és un dels més importants. Un somriure és un senyal que predisposa a la interacció pacífica. Que relaxa l’esperit i que facilita les coses. No és casualitat que les hostesses als avions sempre tinguin un somriure als llavis.

En realitat això va ser una cosa que em va sorprendre quan vaig anar als Estats Units. Allà somriuen molt. Per descomptat molt més que aquí. Els conductors d’autobús, els caixers dels supermercats, la persona a qui demanes com es va a algun indret… Però sempre eren somriures “profident”, que els faltava un punt de vida. Iguals que els de les hostesses o que els polítics en campanya. I molt semblants als somriures exagerats dels presentadors dels programes de televisió o de les gales en espectacles com els oscar o coses així.

El que passava era, simplement que els somriures eren conscients. No eren una expressió de felicitat, o alegria genuïna. Malgrat que l’efecte del somriure forçat pot ser prou eficient, hi ha subtils diferències amb els somriures autèntics. I en ser animals que hem evolucionat per interpretar les expressions facials dels nostres congèneres, aquestes diferències no poden passar desapercebudes.

En realitat, això ho va estudiar un metge francès durant el segle XIX. En Guillaume Duchenne va tenir la vista de fer servir la recent inventada fotografia per captar les diferents expressions facials. Aquestes les generava de vegades fent servir estímuls elèctrics per fer contraure uns o altres músculs de la cara. Encara es poden veure les fotografies i representen una curiosa mostra de com es feia la recerca fa dos segles.

El cas és que va establir dos tipus diferents de somriures. Un forçat voluntàriament i un altre, l’estrictament autèntic, que s’ha batejat com “somriure de Duchenne”. La diferència és que els sistemes de nervis implicats per generar-lo són diferents. En un cas és l’escorça motora la que s’encarrega de moure els músculs que generen el somriure. Però realment un bon somriure implica controlar un bon nombre de músculs de manera molt fina. Per això, normalment el que aconseguim es, només, una bona imitació.

En canvi, el somriure de Duchenne el genera el sistema límbic. Una part del cervell que va més o menys al seu aire. En aquest cas els músculs és contrauen de manera automàtica i amb un patró lleugerament diferent del que aconseguim quan ho forcem.

La diferència es veu especialment al voltant dels ulls. Malgrat que el somriure el dibuixem sobretot fent referència a la boca, si voleu saber com de sincer és, oblideu els llavis i mireu als ulls. Sobretot als costats. El somriure de Duchenne implica la contracció del múscul orbicular, que envolta l’ull i que fa que en somriure surtin rebrecs als costats dels ulls i que les galtes s’enfilin lleugerament. Una contracció molt difícil d’aconseguir amb un moviment voluntari.

Aquí hi ha una pàgina on et fan un test per veure si saps distingir somriures autèntics de simulats. D’entrada és difícil, però si et fixen en els ulls, la cosa millora molt.

De totes maneres, tampoc cal renegar dels somriures “en llauna”. Encara que no sigui de cor, prefereixo que el botiguer o la hostessa em dediquin un somriure que no pas una mirada de mal humor o de pena. Certament hi ha ocasions en les que agraeixo que fingeixin.

Abelles, mòbils i sorolls.

dimarts , 17/05/2011

bees.jpg La veritat és que comença a ser una mica avorrit i tinc la sensació de fer-me pesat. Però es que cada vegada que surt un titular relacionat amb la ciència a les notícies, resulta tenir molt poc a veure amb el que l’estudi diu en realitat. Ara toca fer referència a les abelles i els telèfons mòbils. Segons diuen, s’ha demostrat que els telèfons mòbils causen la mort de les abelles. Hi ha molts titulars més o menys diferents, però en tots es conclou el mateix. Si les abelles estan desapareixent, la culpa és de les radiacions dels telèfons mòbils.

Bé, això és el que diuen els titulars de les notícies. Però (oh quina sorpresa!) no és pas el que diu l’estudi en qüestió.

El treball, cas de confirmar-se, és important perquè demostraria que les radiacions emeses per un telèfon mòbil si que tenen un efecte sobre les abelles. I aquí tenim la diferència important. No és el mateix tenir un efecte sobre les abelles que matar les abelles o que causar la desaparició de les abelles.

A mi em sembla que la diferència és fàcil de notar.

Si mireu l’estudi (es pot accedir aquí) veureu que han analitzat el soroll que feia el rusc d’abelles (si, només el soroll) quan posaven un telèfon mòbil just a sota. Un rusc emet un soroll característic relacionat amb el nombre i l’activitat de les abelles que hi hagi dins. Aquest brunzit es pot gravar i analitzar ja que canvia notablement en situacions d’alarma. I això és el que han estudiat.

Van veure que mentre el mòbil estava inactiu no passava res, però quan tenia lloc una trucada, el soroll que feia el rusc es modificava d’una manera notable. Al treball han comparat el que passava segons la durada de la trucada, per veure quan temps trigava el rusc a recobrar la normalitat. En alguns casos trigaven fins a dotze hores a retornar a un estat basal, però també cal dir que l’estudi l’han fet amb telèfons simulant trucades de fins a vint hores.

Tot plegat indica dues coses importants. La primera és que si que sembla que han detectat un efecte causat sobre les abelles per les emissions dels telèfons mòbils. La segona és que molts diaris publiquen coses sense ni mirar-s’ho. Confondre el soroll que fan les abelles amb la mort de les abelles és molt confondre. O simplement algú va llegir per sobre i ho va interpretar com li va semblar. Algú altre va fer un comunicat exagerant una mica, i finalment van exagerar una mica més per escriure el titular.

Però en tot cas, no és pot descartar que la telefonia mòbil tingui alguna cosa a veure amb els casos de desaparició d’abelles que fa uns anys es constaten. De totes maneres, com els autors del treball indiquen, les abelles no acostumen a estar al costat de telèfons mòbils. Ni les trucades habituals duren vint hores. Ni les dades de l’experiment és poden extrapolar sense més a grans distàncies. Ara be, aquestes dades tampoc es poden ignorar. Alguna cosa passa i ara tocarà fer més experiments per analitzar-ho en més detall fins que ho entenguem. Aleshores, potser, serà el moment dels grans titulars.

Ja ho se. Repetir les coses i confirmar-les, estudiar-les en detall i intentar entendre-les, resulta poc espectacular i no permet fer titulars cridaners. Que hi farem…

Creació, evolució i espaguetis.

dilluns, 16/05/2011

the-church-of-the-spaghetti-monster.jpg No s’han de barrejar les coses, però si algú s’entesta a fer-ho, doncs potser que hi juguem tots. Aquest va ser el raonament que va fer en Bobby Henderson, un llicenciat en física, amoïnat per els intents que feien als Estats Units els grups de pressió cristians per evitar l’ensenyament de la teoria de l’evolució en alguns estats. Ells defensaven que el que cal ensenyar és la creació de l’Univers per Déu tal com el descriu la Bíblia. I ho fan intentant obligar per llei a les escoles a fer-ho. Aquest moviment anomenat creacionista no va tenir èxit ja que la primera esmena de la Constitució americana prohibeix explícitament que l’estat faci lleis a favor o en contra de cap religió.

El que van fer aleshores va ser inventar-se la teoria del disseny intel·ligent, donant-li aparença de teoria científica i evitant curosament fer cap esment a Déu. Així podien exigir que s’ensenyés a classe de ciències, i reclamaven que es dediqués el mateix temps a ensenyar evolució i la seva teoria alternativa segons la qual un “dissenyador intel·ligent” va ser qui va crear-ho tot.

La estratègia va funcionar, i alguns estats com Kansas van promoure lleis en aquest sentit. I aleshores, en Bobby Henderson es va sentir un dia amb ganes de broma i va enviar una carta al consell escolar de Kansas, fent notar que de teories del disseny intel·ligent en podien haver més. I, per tant, volia que també s’ensenyés la seva en igualtat de condicions.

Segons ell, l’Univers va ser creat per un monstre volador d’espagueti (en anglès, Flying Spaghetti Monster o FSM). Reconeixia que semblava difícil d’acceptar, però que tenien uns textos que ells consideraven sagrats on s’explicava com havia anat la creació. També permetien entendre que el gran FSM havia fet l’univers de manera que aparentment semblés que la evolució tenia lloc. Però això només era un parany per posar a proba la fe dels humans.

Per exemple, quan es mesurava algun objecte amb la tècnica del carboni 14 i es trobaven edats absurdament antigues, la causa era que el gran FSM enviava un fideu gegant (però indetectable) per alterar els resultats que s’obtenien i confondre als científics.

El gran FSM havia tramés els seus designis a un grup de pirates. I actualment la causa de l’escalfament global és la disminució en el nombre de pirates que hi ha al planeta. Qualsevol pot calcular com, a mida que ha disminuït el nombre de pirates, la temperatura de la Terra ha anat augmentant, cosa que representa una prova irrefutable.

Al cel hi ha volcans de cervesa i fàbriques de strippers, mentre que a l’infern, també, però amb cervesa esbravada i strippers amb malalties venèries.

Tot plegat podia haver quedat en una broma, però el cas és que va tenir una certa popularitat i el FSM es va fer un lloc a l’imaginari dels qui s’oposen als creacionistes. Després de tot, i encara que siguin absurds, els arguments per defensar el FSM són bàsicament els mateixos que els que fan servir els seguidors del disseny intel·ligent. Si l’una es considera una teoria digna d’estudiar-se a classe de ciències, l’altra també hauria de ser-ho. Per tant, va proposar que el temps de classe de ciències es dividís i adjudiquessin un terç a ensenyar el “disseny intel·ligent” (àlies creacionisme), un terç al mostre d’espagueti volador (àlies pastafarisme), i un terç per “una conjectura lògica basada en una aclaparadora evidència observable” (és a dir, la evolució).

Si més no, el gran FSM no és un creador asfixiant. La seva església no té deu “manaments” sinó vuit “m’estimaria molt més que no“. I el primer de tots diu “M’estimaria molt més que no actuessis com un imbècil santurró que es creu millor que els altres quan descriguis la meva tallarinesca santedat. Si alguns no creuen en mi, no passa res. De debò, no sóc tan vanitós.”

Tot plegat serveix per pensar una mica (amb humor, que sempre va bé) sobre les creences, el pes que els hi em de donar i quin lloc han d’ocupar en l’educació. I molt en particular les creences religioses. El mateix Henderson ho va explicar d’una manera molt clara quan va dir “no tinc cap problema amb la religió. Però si que tinc un problema quan es fa passar la religió per ciència”.

 

Però qui va idear el queixal del seny?

dijous, 12/05/2011

wisdom_tooth.jpg Un argument repetitiu contra la “teoria” del disseny intel·ligent és la evident falta d’intel·ligència que s’intueix en moltes característiques dels éssers vius i també, és clar, en concret en els humans. Qualsevol dissenyador mínimament intel·ligent hauria trobat millors maneres de parir sense tantes dificultats com tenen els humans. Els ulls, malgrat que sempre es posen com exemple de disseny exquisit, tenen algun vergonyós defecte de disseny. Resulta absurd tenir una columna vertebral ideal per caminar a quatre potes si hem d’anar movent-nos només sobre dues. I un altre argument el descobreixes quan ja ets una mica grandet i comencen a sortir els queixals del seny.

Uns queixals que no et feien cap falta, que normalment surten en direccions estranyes i que desplacen la resta de dents perquè, simplement, no tenen lloc on posar-se. A sobre, com que surten torts, acostumen a inflamar-se i infectar-se amb molta més freqüència que la resta. En que coi estaria pensant un hipotètic gran dissenyador quan va tenir la ocurrència d’incrustar-nos aquests queixals?

És clar, per aquells que no són fanàtics de cap religió o els que els llibres sagrats no els fan perdre el món de vista, també hi ha una explicació més sòlida i raonable. Tenim els queixals del seny perquè tots els primats presenten el mateix nombre (32) de peces dentals. Alguns avantpassats dels simis si que en tenien més, però amb l’evolució el nombre va anar disminuint, i el grup al que pertanyem, els primats, anem pel món tots amb aquest nombre.

Però el que si que s’ha fet més petit i molt més ràpidament, sobretot en els humans, és la mida de la mandíbula. Si comparem els cranis de ximpanzés, goril·les, homínids primitius o humans moderns, notem que la nostra mandíbula és, de llarg, la mes petita. I el problema es limita a situar el mateix nombre de peces dentals en un espai cada vegada més petit. Al final arriba un moment en que ja no hi caben.

A més, com que són les que surten al final de tot, tenen un problema afegit. Les dents i els queixals creixen pràcticament perpendiculars a l‘os de la mandíbula. Per això surten verticals. Però la mandíbula inferior, cap al final fa un gir per pujar i encaixar amb la resta del crani, just sota la orella. El queixal del seny també creix perpendicular a l’os, però com que l’os mandibular ha girat cap amunt, el queixal surt cap endavant enlloc de fer-ho també cap amunt. I en aquesta situació, l’únic que fa és emprenyar, fer mal i inflamar-se.

I, a sobre, no serveix de res per mastegar.

És interessant que hi ha persones a les que no els surt mai, i en algunes poblacions, aquesta és la norma enlloc de l’excepció. Hi ha estudis per esbrinar quins gens estan implicats en l’aparició o no dels queixals del seny.

Però el més interessant són estudis que es fan per, simplement, evitar que surtin quan et fas gran. Per exemple s’ha vist que si a cries de rata els aplicaven un puls elèctric just a la zona on hi ha les cèl·lules que posteriorment donaran lloc als últims queixals, aquests no es desenvolupen quan arriba el moment. Potser valdria la pena fer això als nens i evitar problemes de grans. En tot cas, aquests és d’aquells temes en que encara no hi ha acord entre els dentistes, però que s’anirà explorant en el futur.

Francament, no m’hauria importat que m’ho haguessin fet quan era petit. Total, ara ja no els tinc aquests queixals, però lliurar-me’n va ser més llarg i emprenyador que no pas un puls elèctric.

Al final ens cal dissenyar estratègies intel·ligents per corregir els inconvenients de l’evolució o la incompetència d’un presumpte gran dissenyador.

Càncer, homosexualitat i tendenciositat

dimecres, 11/05/2011

rainbow flag.jpg El titular de la Razon ja sembla tendenciós: “La incidencia del cáncer es mayor entre los homosexuales, según un estudio”, i de seguida han saltat els comentaris a la xarxa acusant-los de tot. L’article fa referència a un estudi on afirmen que els homes gais tenen més probabilitat de patir càncer i les lesbianes que sobreviuen al càncer pateixen més problemes de salut després de la malaltia. Buf! Semblaria que és un mal rotllo per la salut això de la homosexualitat.

Però aquesta és exactament la mena de notícies que em fan posar a la defensiva. És un mal sistema donar per bo tot el que diu un medi amb una ideologia molt determinada. De la mateixa manera que la immensa majoria dels que escriuen a Twitter o facebook, segurament tampoc han llegit l’article original. Per tant, el millor és dedicar una estona a llegir l’article per esbrinar que diu exactament. I, com sempre, les coses no són com semblen.

L’estudi no és cap ximpleria. Qualsevol tipus de vida, qualsevol activitat, qualsevol preferència pot tenir efectes sobre la salut. Igual que prendre el Sol o menjar dietes riques en determinats tipus de greixos pot modificar la probabilitat de tenir càncer, és important saber si la homosexualitat també modifica aquesta probabilitat. La idea és saber si val la pena fer anàlisis per identificar prematurament el càncer o, sobretot, per millorar el seguiment de persones que ja l’han superat. No és diferent d’altres estudis fets segons raça, sexe, nivell d’educació, dieta o país de procedència. En aquest cas, l’estudi l’han fet en col·lectius homosexuals de Califòrnia.

Com passa amb tots els estudis, el que cal vigilar és l’explicació que li dónes a les diferències. Un detall que no s’esmenta normalment però que a l’article original si que tenen en compte. Per exemple, se sap que hi ha una major incidència de càncer en determinats col·lectius homosexuals simplement perquè també tenen una taxa de fumadors més elevada. En el cas de lesbianes també hi ha un augment en el risc d’algun càncer, però la causa és un major consum d’alcohol en el col·lectiu. Al final no és l’homosexualitat la causa sinó un estil de vida en concret.

L’estudi certament troba algunes diferències en la incidència de càncer al comparar heterosexuals, homosexuals i bisexuals i separant entre homes i dones. Però hi ha diferències que, per algun motiu misteriós, a la Razon no esmenten. Per exemple, la incidència de càncer de pròstata és menor en homes gais que en heterosexuals. O les dones bisexuals presentaven una incidència de càncer d’úter molt menor que les heterosexuals. Suposo que costa imaginar un titular que digui “la homosexualidad proteje del càncer”. I, en realitat, un titular així també seria una ximpleria.

Després de tot, les diferències que troben tampoc són tan espectaculars. Hi ha un 8% d’augment en la probabilitat de patir càncer si ets home homosexual. Però aquesta diferència és la mateixa (8%) que troben entre homes i dones. Recordeu algun titular que digui “Ser dona augmenta el risc de càncer”? Fins i tot es podria fer un titular que digués “ser dona, blanca, amb estudis superiors, nascuda als Estats Units i resident a Califòrnia augmenta el risc de càncer”. Això efectivament descriuria el que diuen les estadístiques d’aquest treball, però seria una bestiesa. Les dades, sense una interpretació correcta, no ens diuen gaire cosa (o les fem dir allò que ens interessa).

Al final, és possible que els col·lectius homosexuals presentin diferents incidències d’alguns tipus de càncer. Si fos així, és una cosa que cal saber per mirar d’entendre el motiu, a fi de prendre les mesures oportunes per evitar-ho o per detectar-ho a temps. Exactament igual que es fa amb els que fumen, els que tenen més de cinquanta anys o els que són de determinada ètnia.

Per Internet només hi ha accés lliure al resum, però un periodista s’hauria d’espavilar per aconseguir l’article complet. Si aleshores es molestés en mirar-se’l, trobaria que els autors insisteixen molt en les limitacions del treball . Sobretot en el fet que les dades només poden aplicar a una població concreta, la de Califòrnia, que presenta diferències amb altres poblacions. I especifiquen que “…és inapropiat concloure que aquestes troballes representen adequadament els gais/lesbianes/bisexuals supervivents de càncer de la resta dels Estats Units” (per no parlar ja de la resta del planeta). Tot plegat és un exemple d’un treball interessant i útil, tot i que amb limitacions que els autors ja indiquen. Un treball complex, amb molta estadística, que cal analitzar amb calma i sense simplificacions interessades. Però com que tracta sobre temes relacionats amb la sexualitat, ràpidament hi ha qui el fa servir per defensar “a partir de dades científiques” determinades ideologies.

Simplificar les coses amb el càncer quasi sempre és un error o una manipulació interessada. Un detall que és útil recordar quan topes amb segons quins titulars.

Un mineral realment antic

dimarts , 10/05/2011

krotite.jpg Si volem saber coses sobre els orígens del sistema solar tampoc cal anar massa lluny. La Terra es va formar junt amb la resta de cossos del nostre sistema, de manera que la composició del nostre planeta ja ens permet treure algunes conclusions sobre com va anar el principi d’aquest racó tan entranyable de la Galàxia.

Però la Terra ja porta molts milions d’anys donant voltes, i els materials que hi ha han patit molt al llarg de la seva història. Han passat per l’interior del planeta, han estat sotmesos a pressions i temperatures increïbles i s’han desfet, sedimentat, agregat i potinejat de moltes maneres diferents. Això fa que els minerals que podem recollir ja tenen poc a veure amb els que hi havia originalment.

Per això, quan es tracta d’esbrinar coses sobre els inicis del sistema solar, hi ha alguns  meteorits que resulten una font d’informació extraordinària. No tots, perquè hi ha diferents tipus de meteorits. Alguns han sorgit ejectats d’altres planetes per culpa d’impactes amb altres cossos. Però n’hi ha que es pensa que són restes del núvol de pols estel·lar que hi havia originàriament. Quan hi ha sort i se’n troba algun d’aquests, podem analitzar-lo per mirar directament la composició inicial del nostre sistema solar.

I això és el que han fet fa poc amb un meteorit anomenat NWA 1934 CV3. Es tracta d’un meteorit del tipus “condrites carbonàcies”, una manera sofisticada de dir que no ha patit processos de fusió (condrita) i que conté carboni en la seva composició (carbonàcia).  Aquests meteorits son relativament poc freqüents, però aquest en concret amagava una sorpresa.

Una anàlisi detallada va mostrar una estructura amb una forma que recordava un ou esquerdat. Aquest “ou trencat”, que es com el van batejar, el van portar a analitzar a l’institut de tecnologia de Califòrnia (Sheldon Cooper home) i van trobar que estava fet d’un material que no s’havia trobat mai a la Terra. Al menys, no s’havia trobat en estat natural. De manera artificial si que l’havíem fabricat els humans. És un òxid de calci-alumini (CaAl204) que s’ha batejat amb el nom de krotita. El nom l’han triat per Alexander N. Krot, un investigador de la Universitat de Hawaii que s’ha dedicat a estudiar els orígens del sistema solar.

Tenint en compte que l’edat estimada d’aquest meteorit és de 4.500 milions d’anys, ja està bé que el bategin amb el nom d’algú que treballa en els orígens del nostre planeta. Després de tot, aquesta és l’edat, milió d’anys amunt, milió d’anys avall, de la Terra.

Malgrat l’excitació dels geòlegs, la notícia m’ha deixat una mica desconcertat. Si hi havia krotita en els orígens del sistema solar, com és que ja no n’hi ha a la Terra? Suposo que amb els processos geològics s’ha transformat en altres coses, però la veritat es que hauré d’aprofundir una mica més en aquest tema. El que passa és que de seguida entra una mica de vertigen. Malgrat que les pedres semblen la cosa més avorrida del món, si contem el temps en milions d’anys ens adonem que han tingut una vida d’allò més violenta, agitada i llarga.

Ben mirat, les pedres ens poden explicar moltes coses, només cal saber escoltar-les atentament i canviar una mica l’escala en la que considerem les coses. Els meteorits tenen l’interès afegit de venir de l’espai i tenir una història independent en bona part de les pedres que tenim aquí a la Terra. Però fins la més modesta de les roques ens pot explicar moltes més coses de les que sembla.

Xenò per anestesiar

dilluns, 9/05/2011

xenon.jpg Els gasos nobles poden semblar, d’entrada, poc interessants. S’anomenen així perquè, en principi, no reaccionen amb altres elements. Es mantenen allà, aïllats de la resta, sense formar compostos i ignorant la resta d’elements químics de manera semblant a com la noblesa evitava barrejar-se amb la resta de la població. Després es va veure que en determinades condicions si que es podien formar compostos amb els gasos nobles, però resulta molt i molt complicat.

Per tant, un element que no reacciona amb altres coses sembla que ha de tenir pocs efectes. Però el cas és que si que en tenen d’aplicacions. Al menys, amb heli podem inflar globus. Però n’hi ha un altre que té una aplicació ben curiosa i interessant. Des de fa uns anys s’està veient que es pot aconseguir un efecte anestèsic excel·lent amb un gas noble: el xenó.

Justament el fet que no reaccioni és una de les coses que el fa tant interessant. Quan el xenó entra dins el cos pot unir-se feblement a diferents proteïnes, i entre elles, algunes de presents a les neurones. No és estrictament que faci cap enllaç fort amb elles, però si que s’hi queda prou atret com per impedir que funcionin correctament. El resultat és que determinats impulsos nerviosos deixen de circular. I sense aquests senyals, es perd la sensibilitat, la consciència i en part la memòria. Justament el que se li demana a un anestèsic.

De productes que facin això n’hi ha un cert nombre. Però a més cal que ho facin sense efectes secundaris. Que el pacient recuperi la funcionalitat del sistema nerviós correctament i de manera ràpida. Que no causin mals de cap, marejos o “ressaca”. I, posats a demanar, que marxin ràpidament del sistema de manera que el pacient es recuperi de pressa. Doncs en tot això el xenó s’acosta molt a l’ideal dels anestesistes.

Justament la gràcia és que no reacciona amb altres coses. De manera que a mida que es deixa de respirar, surt ràpidament del cos i en menys de cinc minuts el pacient pot recuperar-se de l’anestèsia. Encara millor, aparentment no deixa efectes secundaris desagradables. Dic aparentment, perquè no hi ha res que no en tingui d’efectes secundaris i suposo que a la llarga algun li trobaran, però de moment comença amb menys problemes que la resta d’anestèsics.

Aleshores, si funciona tant bé, com és que no es fa servir a tot arreu? Doncs d’entrada cal assegurar-se que es tant bo com sembla, però sobretot, presenta un problema important: el preu. Obtenir xenó és molt car. No és un producte que puguis sintetitzar sinó que es purifica a partir de l’aire atmosfèric. Però a l’atmosfera n’hi ha molt poquet. Una part en dos milions. De manera que cal liquar i purificar molt aire per aconseguir una mica de xenó, i això és car.

De totes maneres, ja hi ha hospitals que el fan servir gràcies a una estratègia que, de nou, es pot aplicar gràcies al fet que no reacciona amb res. El que fan és simplement, reciclar el xenó. L’aire que el pacient exhala mentre està anestesiat conté quasi tot el xenó que ha respirat. I el gas segueix tal qual ja que no reacciona amb res. De manera que es pot recollir de nou i tornar a fer servir en un circuit tancat d’anestèsia.

L’heli permet inflar globus i si el respirem ens permet fer broma amb la manera com ens canvia la veu. Em pregunto quina veu et queda quan respires xenó. Encara que, és clar, com que estàs anestesiat, tant se val.