Com comparar entre cosins

divendres, 10/12/2010

ximpanze.jpgHi ha persones a les que no agrada tenir els ximpanzés com a parents més propers. En ocasions, i sobretot però no únicament als Estats Units, és per motius religiosos. Però moltes vegades és per causes purament estètiques. Quan els ho comentes arronsen el nas i fan cara de fàstic només d’imaginar un gran mico pelut. Al final l’únic raonament que esgrimeixen és que no pot ser estar emparentats amb una bestia tan fastigosa.

Això indica sobretot un immens desconeixement sobre la vida dels ximpanzés, però també ens mostra amb quina facilitat els nostres prejudicis s’imposen enfront de les dades. No importa que la anatomia comparada, que l’estudi dels cromosomes, que l’anàlisi del DNA o que la compatibilitat de grups sanguinis indiquin que estem emparentats. Tot això és irrellevant si la conclusió no m’agrada. Un sentiment probablement molt humà i que molts telepredicadors, més o menys folklòrics, aprofiten sense cap escrúpol.

Però les dades són les que són i el cas és que si comparem el DNA dels humans i els dels ximpanzés, coincideix en un 95 %, o potser en un 98,4 % o millor dit, en un 96 %. En realitat sembla que la xifra exacte és superior al 95 %, però el resultat que obtenim ha anat variant a mida que les tècniques canviaven. Per això segons les fonts que consultem trobem una dada o una altra.

Fa uns anys, abans que disposéssim de la seqüència completa dels genomes humà i ximpanzé, la comparació es feia de manera indirecta. El DNA és una doble hèlix, és a dir una llarga cadena de nucleòtids encarats a una altra llarga cadena de nucleòtids que simbolitzem amb els símbols A,T,C i G. La gràcia és que són complementàries. És a dir que encarada amb cada C hi ha una G, i al davant de cada T hi ha una A. Els motius estan relacionats amb les estructures químiques de les molècules, la manera com encaixen tant físicament com pel que fa a les càrregues elèctriques.

Doncs el que es feia era comparar quanta energia (quanta temperatura) calia per separar la doble hèlix del DNA si la fèiem unint una cadena de DNA humà amb una de ximpanzé. Com que l’encaix entre les dues no és perfecte, seran més fàcils de separar que si fossin del tot complementàries. De fet això es va fer amb molts tipus de DNA que coincidien més o menys, de manera que es va poder establir una correlació. Tanta temperatura necessària per separar les cadenes correspon a tanta coincidència en la seqüència.

Amb aquesta aproximació es va obtenir que la coincidència era del 98% o més. No era cap sorpresa perquè ja havíem vist que moltes proteïnes eren quasi idèntiques entre humans i ximpanzés. Però és que també havíem vist que compartíem coses com els grups sanguinis o elements del sistema immunitari. Encara més, també podem compartir malalties. Virus com el de la poliomielitis, l’ébola o la SIDA poden infectar tant a ximpanzés com a humans. Altres malalties poden passar dels animals als humans, però amb cap compartim tantes patologies com amb els grans micos.

Però finalment va arribar l’època en que es va poder fer la seqüència del genoma complert. Ja no eren dades indirectes, sinó que podíem anar comparant nucleòtid a nucleòtid i els valors obtinguts van baixar una mica segons la zona del genoma que comparessin. No tot el genoma té el mateix valor. Hi ha  molts gens, però també hi ha zones que no sabem que fan. Segons la zona que tries per comparar surten unes xifres o unes altres, però sempre al voltant del 95 %.  Tot i que ben mirat, ara hem entrat en una etapa encara més interessant. Ja no es tracta de valorar la quantitat de coincidències, sinó de la qualitat. No és tant important el percentatge exacte sinó esbrinar el que hi ha a les zones diferents. Perquè al final, l’interessant  serà entendre com una petita diferència en el codi d’instruccions justifica que es desenvolupi un humà o un ximpanzé. Després de tot, és en aquestes diferències on hi ha allò que ens fa humans.

O si ho voleu, en aquestes diferències hi ha allò que els fa a ells ximpanzés. I és que, des d’un punt de vista evolutiu, cap espècie és millor que cap altre (encara que  això faci ràbia als telepredicadors).

Fragments del Sol a la llar

dijous, 9/12/2010

llar de foc.jpgHi ha poques coses més agradables i hipnòtiques que una llar de foc. Ara que ja entrem a l’època freda de l’any, la calor que dóna una llar de foc és especialment agraïda. Però no només es tracta de l’escalfor. L’olor de llenya cremant, el soroll de les flames en sortir o dels troncs i les pinyes espetegant, els remolins de fum que marxen xemeneia amunt i el caliu de les brases formen un conjunt extraordinàriament amable i acollidor durant l’hivern.

En realitat, el que fem a la llar de foc és alliberar en forma de calor l’energia emmagatzemada a la fusta. Però el camí que ha seguit aquesta energia que ens escalfa és molt més llarg del que de vegades sospitem i té un origen ben llunyà.

El foc no deixa de ser una reacció química molt exotèrmica, és a dir que allibera calor. Els components de la fusta són productes del metabolisme de les cèl·lules vegetals, bàsicament lignina, cel·lulosa i uns quants derivats dels components estructurals de la part llenyosa de la planta. Però a nivell molecular veiem que hi ha un grapat d’enllaços químics que mantenen llargues cadenes d’àtoms de carboni units de maneres diverses. En encendre el foc, el que fem és donar prou energia com perquè alguns d’aquests enllaços es trenquin. En fer-ho, alliberen energia que en part sortirà en forma de calor, però hi haurà una part que farà que els enllaços de les molècules veïnes també es trenquin.

Això genera una reacció en cadena. La calor generada per el trencament d’unes molècules fa que se’n trenquin més, que faran que encara se’n trenquin més i així la flama s’anirà mantenint mentre quedi fusta per cremar (mentre quedin enllaços químics per trencar).

Però aquesta energia continguda en forma d’energia química dins les molècules de la fusta no ha aparegut per màgia. Van ser les cèl·lules vegetals les que van destinar part del seu metabolisme a generar aquestes estructures. La planta consumia glucosa i altres molècules encara més riques en energia per anar fabricant les macromolècules que servien d’estructura de la planta. Part de l’energia continguda en les molècules de glucosa servia per la fabricació i la resta quedava emmagatzemada en la cel·lulosa i la lignina.

De totes maneres, la glucosa i altres sucres energètics surten d’algun lloc. Aquí també son les plantes les protagonistes. Són elles les que agafen el CO2 de l’aire i l’aigua per les arrels i els combinen donant lloc als sucres. La glucosa i els altres sucres són, després de tot, el resultat de l’activitat de les plantes que transformen l’aire i l’aigua que ens envolten en materials aprofitables per la matèria viva. I això ho fan gràcies a la fotosíntesi.

La fotosíntesi és imprescindible ja que potser si que la glucosa conté força energia en forma d’energia química, però aquesta energia la planta l’ha de treure d’algun lloc. I ho fa a partir de la llum del Sol. Els fotons de llum que arriben a la superfície de les fulles de les plantes contenen una certa quantitat d’energia que la planta pot captar gràcies a unes estructures i a un procés absolutament extraordinari, la fotosíntesi. Normalment es parla de la fotosíntesi com un sistema per convertir CO2 i aigua en matèria orgànica. Però no és menys cert que el que fa és transformar energia lluminosa en energia química.

Les plantes capten energia del Sol i la guarden en la seva estructura. Després l’aprofitarem en forma de fusta, carbó o petroli. Per això diem que tota l’energia que fem servir els humans, tret de la nuclear, s’origina al Sol. Però, com s’origina allà dalt? Quin mecanisme fa que el Sol generi tanta energia? Doncs una combinació de força de gravetat i de reaccions nuclears.

Al final el Sol és bàsicament una bola d’hidrogen de dimensions descomunals. La seva immensa gravetat fa que el material es vagi comprimint al seu interior d’una manera extraordinària, i això fa que la seva temperatura augmenti fins arribar a ser de milions de graus. Unes temperatures i unes pressions que fan que tinguin lloc reaccions nuclears de fusió  entre els nuclis dels àtoms d’hidrogen i, posteriorment entre altres elements que es van formant.

Els fotons del Sol es generen durant aquestes reaccions nuclears. Durant molts anys els fotons es van movent des de l’interior del Sol fins la superfície. Quan hi arriben surten a la velocitat de la llum i alguns arriben a la superfície de la Terra. Allà poden ser captats per plantes que empaqueten la seva energia en contenidors químics. Una energia que finalment ens escalfa quan l’alliberem a la llar de foc dels vespres d’hivern.

Ben mirat, dins la llar de foc hi tenim un petit fragment del Sol. Quasi literalment!

Arsènic per a la vida

divendres, 3/12/2010

Arsenic Lifeform.jpgA la pel·lícula “El presidente y Miss Wade”, en Michael Douglas feia d’un president dels Estats Units que acabava embolicant-se amb l’Annette Bening. Quan arriba l’escena en que s’han de ficar al llit per primera vegada, al president li agafa un atac de nerviosisme, típicament masculí, i li puntualitza que “les expectatives que ella pugui tenir, tenint en compte que ell és l’home més poderós del món, doncs que recordi que això només és una distinció política i…”

I és que això de crear grans expectatives acostuma a resultar en decepcions. Passa en llibres, pel·lícules i fins i tot persones de les que potser hauries valorat més les virtuts si no n’haguessin parlat tant. Doncs diria que el mateix li va passar ahir a la NASA.

Realment va crear moltes expectatives. Dilluns va convocar una roda de premsa per fer un anunci “de gran importància en la recerca de vida extraterrestre”. Home! Que la NASA digui això fa pensar com a mínim que han trobat algun organisme alienígena. Potser no hem contactat amb homenets verds, però un simple bacteri extraterrestre ja seria una bomba.

Però quan va arribar l’hora de la veritat, amb conferència de premsa emesa en directe per la xarxa, la notícia va causar un cert desencís. Una llàstima, perquè el descobriment és històric. Farà canviar els llibres de text i ens mirarem la vida d’una altra manera des d’ahir. Però amb les expectatives que van aixecar, sembla que la cosa sigui un bluf. Crec que haurien d’haver-ho anunciat amb menys rebombori.

El que han descobert no és cap bacteri extraterrestre (com en alguna noticia s’anuncia) sinó un d’aquí de la Terra. Un bacteri, anomenat GFAJ-1 que creix en un llac de Califòrnia i que tenen una particularitat mai vista fins ara: “Poden substituir el fòsfor per arsènic en les seves biomolècules”. No sembla una gran bomba informativa, oi? Doncs creieu-me, ho és. Però és una bomba encara a nivell molt acadèmic i que requereix unes quantes explicacions. No és la troballa d’un alien com esperàvem i la NASA semblava suggerir.

Quan s’estudia la vida una de les coses que més gràcia fan és que malgrat les immenses diferències que hi ha en formes, mides i estils de vida, la base química que tenen tots els organismes de la Terra és gairebé la mateixa. Des de les balenes fins els bacteris, les reaccions químiques que passen són les mateixes o molt semblants. El DNA, codificat amb el mateix codi genètic, és la molècula que fem servir per guardar la informació genètica. Les proteïnes, fetes amb els mateixos aminoàcids, son les peces amb que construïm els cossos. Els sucres els cremem per obtenir energia i molècules més especialitzades com una anomenada ATP és la que fem servir tots per transferir energia.

I tot aquest ventall és fa combinant uns pocs àtoms. Malgrat que hi ha molts elements químics disponibles a la natura, la vida, tal com la coneixem (coneixíem) es basa en sis tipus d’àtoms. Els estudiants fan servir la paraula CHONPS per recordar que la vida es basa en Carboni, Hidrogen, Oxigen, Nitrogen, Fòsfor i Sofre. Notareu que la P correspon al fòsfor perquè P és el seu símbol químic (per Phosphorus).

El fòsfor és un dels imprescindibles i forma part del DNA, del RNA, de l’ATP, i de molts processos biològics. És molt freqüent que es faci servir com “interruptor” i hi ha proteïnes que estan inactives i que comencen a funcionar quan fa falta simplement enganxant-hi un grup fosfat. Per això els fosfats són importants com fertilitzants. Les cèl·lules necessiten fòsfor, normalment en forma de fosfats, per sobreviure.

Doncs el que han descobert és un bacteri que pot sobreviure fent servir arsènic enlloc de fòsfor. No és només que pugui sobreviure en un indret amb arsènic. Aquest bacteris poden fer servir arsènic enlloc de fòsfor per fabricar coses com el DNA. Enlloc d’ATP (per adenosín trifosfat) fan ATAs (per adenosín triarseniat). Mai havíem vist una molècula de DNA que fos diferent de les altres. Però ara n’hem trobat una que funciona amb una química diferent.

Després venen els detalls. El bacteri fa servir preferentment el fòsfor, però si només té arsènic, doncs l’incorpora. Això vol dir que tindrà un metabolisme, uns enzims, ben particulars. L’arsènic per nosaltres és un verí perquè s’assembla força al fòsfor. Si el mengem, pot  ocupar el seu lloc, però aleshores fa que la nostra maquinària bioquímica deixi de funcionar. En canvi, aquests bacteris han trobat la manera de sortir-se’n, incorporar-lo i seguir funcionant. Per tant, si volem buscar vida extraterrestre, fins ahir, un indret sense fòsfor i amb arsènic l’hauríem considerat poc prometedor. Però ara l’arsènic acaba d’incorporar-se als elements que poden sustentar la vida. Tenim al davant tota una nova química de la vida, amb la que fins ara només especulàvem.

Com a biòleg ho trobo extraordinari. Els editors de llibres de ciències ja poden començar a reescriure alguns capítols. I això té moltes implicacions alhora de buscar vida fora a l’espai. No tinc dubtes que pot ser el descobriment de l’any. Però la manera com la NASA va fer l’anunci potser va ser una mica massa desmesurada. Que faran el dia que finalment trobin un organisme alienígena?

Actualització (per si algú arriba despistat aquí): Al repetir els estudis altres grups, la hipòtesi de l’arsènic finalment s’ha descartat. Sembla que era contaminació de les mostres, que no les havien netejat prou bé. Per tant, haurem de seguir amb el DNA normal i afegirem un altre element a a la llista de teories fabuloses que hem acabta per descartar 

Nous ulls per l’Univers

dijous, 2/12/2010

Probablement les imatges més espectaculars que hem vist de l’Univers s’han obtingut amb el Telescopi espacial Hubble. Aquell aparell situat més enllà de l’atmosfera terrestre ens ha permès mirar indrets que fins ara desconeixíem, i també ha donat un nou perfil a zones que ja sabíem que existien però de les que només intuíem els detalls.

Però els anys passen, i ja toca posar en marxa una nova generació d’instruments. De fet, ja hi ha telescopis espacials espectaculars en funcionament, però la nova joia de la corona serà el Telescopi espacial James Weeb, que es posarà en funcionament, si tot va bé, l’any 2014. Aquest és el que es considera els substitut del Hubble, i per un bon motiu.

Quan els humans observem les estrelles i mirem l’univers, ens limitem a les radiacions visibles que arriben als nostres ulls. El firmament és espectacular, però en realitat veiem només una petita part del que hi ha. La zona visible de l’espectre electromagnètic és molt petita i hi ha molts objectes, moltes regions de l’Univers, que emeten senyals molt brillants però en altres freqüències, com els raigs gamma, els raigs X, l’ultraviolat, l’infraroig o les ones de radio.

És com si una orquestra estigués tocant una grandiosa simfonia i les nostres orelles només podessin escoltar les flautes travesseres.

Aquesta limitació la podem resoldre amb la tecnologia i podem dissenyar telescopis que captin radiacions a diferents longituds d’ona. Doncs el James Weeb mirarà l’Univers en la zona dels infraroigs. El Hubble treballava en el visible i també tenia una càmera d’infraroig, però semblarà de joguina comparada amb la que posarem en funcionament en pocs anys. En principi podríem dir que molt bé. Que ara tindrem imatges d’infraroig enlloc de visible. I que?

Doncs l’infraroig resulta particularment interessant per un parell de motius. El primer és que l’Univers està ple de pols còsmica. Fins i tot a l’espai hi ha ocasionalment partícules de pols. Però com que les distàncies són tant grans, a la llarga la llum que arriba de galàxies llunyanes queda molt apagada per culpa de la pols. La gràcia és que aquesta pols tapa la llum visible, però no afecta pràcticament a les radiacions infraroges. Si voleu fer-vos una idea, podeu comparar la mateixa imatge obtinguda pel Hubble amb la càmera visible i la infraroja. La diferència és espectacular i un bon exemple de com varien les coses segons la longitud d’ona triada per mirar. L’infraroig permet veure moltes mes coses que quedaven ocultes en el visible!

Però hi ha un altre fet interessant. Sabem que l’Univers es va expandint i això fa que la llum, a mida que va corrent a través de les distàncies siderals vagi experimentant un petit canvi. La seva longitud d’ona es va fent lleugerament més gran a mida que passa el temps. Els astrònoms en diuen d’això “desplaçament cap al roig”, perquè del visible, el roig és el color que té la longitud d’ona més gran.

En el cas dels objectes més llunyans de l’Univers, la llum que van emetre ha estat viatjant milers de milions d’anys abans d’arribar aquí. Això vol dir que els veiem tal com eren fa milers de milions d’anys, quan l’Univers era molt jove. I aquests només els podrem veure en l’espectre infraroig, perquè la seva llum, que originàriament era visible s’ha desplaçat tant cap al roig que ja cau dins aquesta zona de l’espectre. Per tant, amb el Telescopi James Weeb, podrem veure els primers objectes que van començar a brillar a l’Univers quan aquest era molt i molt jove.

El problema és que per fer això caldrà posar el telescopi lluny de cap font de infrarojos. I això vol dir lluny de la Terra. Per sort, hi ha uns quants punts a l’espai que gràcies als efectes de la gravetat resulten excepcionalment estables per qualsevol nau (o asteroide) que estigui allà. Es diuen els punts de Lagranje, i el James Weeb el posaran en un d’ells. En l’anomenat Lagrange 2. A un milió i mig de quilòmetres de la Terra.

A més el telescopi ha d’estar sempre a l’ombra. Un raig de Sol deixaria els aparells inutilitzats. De manera que portarà un gran para-sol que el mantindrà ben tapadet. I finalment cal que pugui treballar amb una extrema precisió. Com que és tan gran (més de sis metres de diàmetre) està fet per vuit miralls separats que junts enfocaran la imatge. Aquests miralls han d’ajustar-se amb precisió més que mil·limètrica. Ha calgut desenvolupar un nou material que aguanti treballar a temperatures de 246 °C sota zero i al fer-ho és deformi  menys d’una milionèsima de mil·límetre.

Com que els enginyers deuen ser uns catxondos, han batejat aquest material com unobtainium, igual que el material de la pel·lícula “Avatar”. En el fons el nom només vol dir “que no es pot aconseguir”.

Un telescopi super-sensible, situat a milions de quilòmetres, fet amb nous materials i amb tècniques òptiques d’allò més sofisticades. Un gran esforç però que segur que ens donarà una nova visió de l’Univers. Ja tinc ganes de veure la primera foto!

La imatge de la desolació

dimecres, 1/12/2010

Hi ha imatges que acaben per esdevenir icòniques i qual la veus, de seguida la relaciones amb alguna cosa. I en el cas dels westerns, una de les més característiques són aquelles plantes que van rodant per un terreny semi desèrtic i que de seguida transmeten un sentiment d’aridesa i desolació. En anglès en diuen “tumbleweed”, que voldria dir “herba que fa tombarelles” o “planta que roda”, però el nom que els botànics donen a aquests tipus de plantes són estepicursors, una manera sofisticada de dir: “les que corren per les estepes”.

És curiós que aquestes plantes les associem amb els paisatges dels Estats Units. Òbviament és per influència del cinema. Però el cas és que en realitat no són originàries d’Amèrica sinó de Rússia. Sembla que van ser uns emigrants ucraïnesos els que les van portar l’any 1877 a la costa est dels Estats Units. Per això allà en diuen “Russian thistle” (card rus). Aquí tenim espècies com la barrella punxosa (Salsola kali).

Aquestes plantes no es dediquen a passejar donant voltes arrossegades pel vent perquè si. Tampoc és que siguin les restes inútils de plantes seques sinó que tenen una funció molt concreta. Anar rodant d’aquesta manera és un sistema excel·lent per anar escampant les llavors i colonitzant més terreny.

Els vegetals han necessitat resoldre un problema ben senzill. Poden fer llavors, però quan han madurat prou, si simplement les deixessin caure de les branques, les noves plantes germinarien just al costat de la planta mare. Això voldria dir que competirien per els nutrients, la llum i l’espai, i això és un mal negoci tant per la planta mare com per la filla. Per tant, el que cal fer és enviar les llavors com més lluny millor. Els animals no tenim problema per fer-ho, però això de desplaçar coses és tot un repte per un vegetal.

Per això han anat apareixent diferents estratègies ben enginyoses. Hi ha llavors que tenen estructures que fan que pugin ser arrossegades pel vent amb facilitat. N’hi ha que semblen plomalls, algunes s’enganxen als pèls (i a la roba) i altres semblen ales d’insecte. També poden fer llavors dins de fruits que seran menjats per animals i que després de passar pel tub digestiu es dipositaran en algun indret llunyà i, a més, envoltades de valuosos nutrients en forma de femta d’animal. Cada planta ha trobat la manera particular d’escampar les seves llavors. I disposar d’una forma arrodonida per deixar que, una vegada seca, el tronc es trenqui i vagi rodant empès pel vent, és un sistema molt pràctic.

La planta seca, però amb les llavors encara unides a les branques, s’anirà desplaçant ben lluny de l’indret original. I a cada tombarella que fa, cada vegada que topa contra un obstacle o contra el terra, la planta deixarà anar unes quantes llavors. Al final, la trajectòria que hagi seguit quedarà escampada de milers de llavors, de les que algunes germinaran. El resultat és que l’àrea colonitzada per la planta creix molt a cada generació.

I per tenir clar com d’eficient és el sistema només cal tenir en compte que aquests tipus de plantes, van trigar només trenta anys en arribar a la costa del Pacífic. Per un vegetal, que en principi no se li suposa una gran capacitat de moviment, creuar els Estats Units en trenta anys és indicatiu d’una gran eficiència!

En realitat aquestes plantes són més aviat un problema. En part perquè consumeixen força aigua, però el principal problema és que el seu desplaçament desgasta molt el terreny per on passen. Una única planta no fa res, però en ocasions n’hi ha milers i aleshores, a més de donar imatges espectaculars, fan malbé la capa superficial del terra.

Com que viuen en indrets àrids, ventosos i plans, no costa gens associar-les amb un sentiment de desolació. Per això, els cineastes que volen crear un ambient d’abandonament ho tenen fàcil. Amb posar unes quantes d’aquestes plantes rodant per allà ho aconsegueixen de seguida.

I també per aquesta associació amb la desolació imagino que dilluns, al vestuari de visitants del Nou Camp, potser va passar rodant alguna d’aquestes plantes.

La moda de l’any: Baies de goji

dimarts , 30/11/2010

Les modes són això, costums temporals relacionats amb qualsevol aspecte de l’activitat humana. En el vestir tenim les més evidents, però també en els perfums, els cotxes, els estils de vida, els balls i, cada vegada més en els aliments. El que passa és que no totes tenen la mateixa importància. En el cas dels suposats aliments saludables o fins i tot “miraculosos” cal anar amb compte perquè la nutrició ja és una cosa més delicada que no pas decidir si els pantalons han de ser “pota d’elefant” o “pitillo”.

L’aliment que està de moda recentment són les baies de goji. Una mena de panses, provinents de la Xina i que tenen un seguit de propietats que les fan especialment saludables. O al menys això és el que diuen els seus promotors. El que passa és que amb els anys m’he anat tornant descregut (deu ser cosa de l’edat) i quan em parlen d’un aliment amb unes propietats fantàstiques, se m’encenen totes les alarmes. Aleshores tinc el mal costum de mirar que té exactament aquell aliment i per quin motiu és tan (però tan!) saludable. Normalment, la majoria de coses que es diuen són pures ximpleries que aparentment sonen molt bé. Pures estratègies de màrqueting. I això és una llàstima, perquè en ocasions si que es pot tractar de coses interessants, però quan t’ho volen vendre com una panacea, perden tota credibilitat. Hi ha qui creu que campanyes de publicitat només les fan les farmacèutiques (les farmacéeeeuuuutiques!) i no les empreses de productes “naturals”.

Miro una web que les promou i llegeixo que el goji (Lycium barbarum), és un matoll que creix a 4000 metres d’altura, a l’Himàlaia. Allà al Tibet es recullen i s’assequen al Sol de forma natural en un indret on les condicions són d’allò més extremes. Tot plegat fa que la planta tingui característiques úniques i continguin uns nutrients que protegeixen de tot. Però de tot, tot! Segons la propaganda van bé per la fatiga, la vista, l’energia, la diabetis, els ronyons, com antioxidants, per perdre pes… I quan ja pensava que també deuen fer trempar, doncs resulta que també! Per desgràcia les coses no són exactament com diuen.

En realitat, les baies de goji es cultiven a la Xina i no pas al Tibet. El districte de Zhongning, dins la regió de Ningxia Hui està situat cap al mig de la Xina i es coneix com “la llar del Goji.” Allà hi ha grans camps de conreu dedicats al goji. De fet, sembla els emprenya força que les anomenin baies tibetanes.

És clar. No té la mateixa gràcia una fruita del Tibet recollida en condicions “naturals” i mig folklòriques, que un simple conreu xinés com podrien ser aquí les tomaqueres o les vinyes. S’ha de reconèixer que els que han inventat la promoció del goji ho han fet bé.

L’altre cosa és mirar que tenen que és tan especial i tan saludable. I, de nou, topem amb ximpleries. No vull dir que siguin dolentes en absolut eh! Simplement tenen pràcticament el mateix que tenen altres vegetals. El que és ridícul és que ho anunciïn com una cosa excepcional. Per exemple llegeixo que el goji conté 21 oligoelements i 18 aminoàcids. Sembla interessant, però la gran majoria d’aliments contenen això. De fet, hauria de contenir els 20 aminoàcids que acostumen a haver-hi. Si només en té 18 vol dir que presenta alguna carència.

També té proteïnes, fibra, carbohidrats i vitamines. Genial, però això també ho tenen les panses (que no cal anar a la Xina a buscar-les) els préssecs i la majoria de fruites que consumim per aquí. El que ja és ridícul és que anunciïn que conté superòxid dismutasa! A veure. Poca gent sap que és la superòxid dismutasa (un fet que els promotors saben prou bé), però dir que una fruita té superòxid dismutasa és com dir que un cotxe és genial perquè te rodes.

La superòxid dismutasa és un enzim que serveix per eliminar radicals lliures, cosa que ja va bé. Però el cas és que gairebé totes les cèl·lules del nostre cos tenen superòxid dismutasa. Tots els aliments que ingerim contenen superòxid dismutasa. No té res d’especial la superòxid dismutasa i, per descomptat, quan passi per l’estomac serà digerida com qualsevol altre proteïna, de manera que perdrà la seva activitat completament.

(Que voleu? Part de la meva tesi doctoral anava sobre la Superòxid dismutasa, de manera en altres coses m’enredaran, però en aquesta no.)

Total. Que, en principi les baies de goji són saludables però no més que qualsevol altre fruita similar. Tenen un grapat de components igual que qualsevol altre fruita i si us agraden doncs fareu molt bé de menjar-ne. Però no espereu que la vostra salut millori, a no ser que desencadenin un potent efecte placebo (que també pot ser).

Ah! I si les consumiu, aneu amb compte amb el seu origen!

Els monstres que venen

dilluns, 29/11/2010

Estem criant monstres, i no parlo de les criatures mal educades, sinó de monstres autèntics. Criatures que ja causen un bon nombre de morts, amb els que lluitem aferrissadament des de fa molts anys en una batalla que, mica a mica anem perdent. Vam tenir unes quantes victòries notable, però l’enemic és incansable i sempre torna amb noves estratègies i armament que ens van deixant sense recursos. Sembla que no en som massa conscients, però estem perdent la batalla contra les infeccions.

Els bacteris ens són molt útils, però també han causat grans mortaldats al llarg de la història. Fins i tot a les guerres morien més soldats per epidèmies que no pas per les armes de l’enemic. Durant segles això era part de la vida i no s’hi podia fer gran cosa. Però amb Flemming i la penicil·lina van arribar els antibiòtics i la cosa va canviar completament.

De cop ja podíem tractar les infeccions amb molta eficàcia. Allò que abans ens matava podíem eliminar-ho amb unes injeccions o unes píndoles. Per primera vegada disposàvem d’eines efectives per combatre aquell enemic invisible però letal. La tuberculosi va passar a ser un record de temps antics, la sífilis es podia curar sense necessitat d’intoxicar-te amb arsènic i als hospitals podien operar-te sense patir per una sèpsia fulminant.

Semblava massa bo per ser cert. I efectivament, era massa bo i no podia  durar. El problema va ser que de bacteris n’hi ha milions i milions (i més milions) i entre tant bacteri sempre n’hi ha que presenten petites diferències. Mutants que degraden millor algun producte o que fabriquen la paret que les envolta de manera lleugerament diferent de la resta.

Per això només era qüestió de temps que sorgís algun bacteri que fos insensible a l’antibiòtic. Un bacteri al que li seria igual que algú prengués penicil·lina. La resta de bacteris moririen, però ell seguiria tan tranquil i creixent sense parar. En aquest cas no parlaríem de selecció natural sinó artificial ja que els responsables som els humans, però el resultats és el mateix. En relativament poc temps, la població de bacteris sensibles a l’antibiòtic desapareix i una nova població de bacteris resistents ocupa el seu lloc. Un mecanisme que és prou ràpid. Els primers bacteris resistents a la penicil·lina només van trigar quatre anys a aparèixer.

El que fem aleshores és administrar un antibiòtic diferent. Un bacteri pot ser resistent a un antibiòtic concret, però és molt poc probable que ho sigui a dos de diferents. L’únic problema és que en realitat tornem a començar el mateix procés. En una població microbiana sensible al segon antibiòtic, abans o després en sorgirà algun que també hi sigui resistent. I, a sobre, els bacteris tenen mecanismes que els permeten “intercanviar” resistències. Es passen petits fragments de DNA, anomenats plasmidis, on hi ha entre altres coses, els gens que els confereixen la resistència. De manera que un bacteri pot regalar a un altre un paquet amb resistència a tres, quatre, cinc i fins i tot nou antibiòtics diferents. I no tenim gaires tipus d’antibiòtics nous.

Durant molt temps, els bacteris que donaven més maldecaps als metges eren uns anomenats SARM (Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina) Quan aquest petit monstre apareixia es podia donar un altre antibiòtic anomenat vancomicina, però l’any 2002 ja va sorgir el SARV (Staphylococcus aureus resistent a la vancomicina).

Aquesta és una cursa d’armament que no podem guanyar. Sempre sorgiran nous bacteris amb resistència a qualsevol antibiòtic. Per això cal fer-los servir amb molta cura. Però la cursa s’està acabant més de pressa del que pensàvem.

Una de les darreres línies de defensa que ens quedaven eren uns antibiòtics anomenats carbapenems. Es fan servir quan la resta de medicaments fallen i s’intenta no abusar-ne justament per retardar al màxim l’aparició de resistències. Però fa poc ja s’ha detectat a l’Índia una soca de bacteris que tenen un gen anomenat NDM-1 (que vol dir New Delhi metalo-beta-lactamasa) que li permet degradar aquest antibiòtic sense que els afecti.

Però, a sobre, aquests super-bacteris estan viatjant arreu del planeta amb l’ajud involuntari de persones que van l’Índia a operar-se perquè és més econòmic o turistes que tenen un accident i passen per un Hospital. Aquests portadors tornen als seus països amb la infecció per bacteris NDM-1 i aquests comencen a escampar-se. La globalització també aplica a les malalties.

I contra aquests monstres ja poca cosa queda per fer.

Que diem quan diem Ara?

dissabte, 27/11/2010

Això del temps és una cosa ben curiosa. L’experimentem cada vegada que hi pensem, el mesurem amb més precisió que cap altre cosa, en parlem sovint, però ens costa definir-lo. I curiosament, una de les coses més difícils de definir és el moment present. Ara. Per fer-ho, diem que és el punt que hi ha entre el passat i el futur. Però això és una mica de trampa. Estem dient allò que no és el present. No és el passat, ni el futur, cosa que ja sabíem.

La cosa en realitat és més estranya del que sembla des que a principis del segle passat, els físics van començar a explorar els límits de l’espai i el temps. L’any 1901, en Max Planck, un físic alemany, estava fent experiments que li permetien mesurar l’energia amb que es movien àtoms i electrons i es va adonar d’un fet molt curiós. Els valors que mesurava no eren qualsevols. Enlloc de pujar i baixar suaument ho feien a salts. Semblava que l’energia podia tenir un valor o un altre, però no els entremigs.

Era com si a escala molt petita l’energia es trobés en “paquets”. Podies tenir-ne un, o dos, però en cap cas un i mig. Un fet que tampoc resulta tant estrany. El mateix passa amb la matèria, que ens sembla continua, però que sabem que està feta per àtoms individuals. El cas és que Planck va poder calcular el valor de les unitats bàsiques d’energia i allò va ser un dels punts de partida per la física quàntica. A partir d’aquella xifra, extremadament petita, va trobar una de les constants de l’Univers. Un dels valors que expliquen perquè l’Univers és com és. Una constant que coneixem amb el nom de “Constant de Planck”.

I que hi té a veure tot això amb el moment present? Amb ara?. Doncs que a partir de la constant de Planck es va poder proposar que no només l’energia i la matèria estan fets per unitats discretes. El mateix espai també te una estructura feta per petits fragments que ja no es poden dividir. No parlo de la matèria que ocupa l’espai sinó de l’espai mateix. Hi ha una distància inimaginablement petita que no pot fragmentar-se més. És la que anomenem, com era previsible, “distància de Planck”. Si la voleu expressar en metres heu d’escriure un zero, una coma i trenta cinc zeros seguits abans de posar un 1.

Que el mateix espai estigui fragmentat ja es estrany, però el cas és que amb el temps passa el mateix. Hi ha una unitat mínima de temps que, com no!, s’anomena “temps de Planck” i és el que podríem anomenar amb més propietat “un instant”. De manera que el pas del temps seria el pas d’una infinitud de “moments de Planck”.

La manera d’entendre  aquest temps de Planck és simple: com que res pot anar més de pressa que la llum, el temps de Planck és el temps que triga un fotó de llum a recórrer una distància de Planck. Per aquest temps mínim, si el volem expressar en segons, ens caldran 44 zeros després de la coma.

Difícil d’imaginar? Doncs en realitat no és que sigui difícil sinó que és impossible. El nostre cervell ha evolucionat per manegar coses de dimensions a escala humana. Aquests límits per on ens porta la física quàntica els podem calcular, però no imaginar.

Per tant, podem dir amb propietat que quan parlem d’“Ara” ens estem referint a una peça fonamental de l’Univers,  ja que és justament el temps de Planck on ens trobem. Una afirmació que no ens soluciona res a la vida real, però que en ocasions permet fer callar algú que filosofa massa sobre el present i el futur.

És clar. “Ara” també és un nou diari, però qui ho diu que amb la ciència no es poden fer jocs de paraules?