Els científics tenen més probabilitat de tenir fills autistes?

divendres, 4/11/2011

sheldon-cooper.jpg El titular resulta inquietant, al menys pels que ens dediquem a la ciència. “Quan els frikis s’ajunten; Científics i enginyers tenen més probabilitats de tenir fills autistes”. En realitat el terme que fa servir és “Geeks”, que faria referencia més aviat als frikis de la tecnologia.

En tot cas, la idea és senzilla. Els que es dediquen a la ciència o a les enginyeries acostumen a tenir un tipus característic de personalitat. Més interessats per les màquines i pel funcionament de les coses que no pas per les emocions i les relacions personals. Això indica que ja porten els trets genètics que, si es combinen, poden reforçar-se en els fills i donar símptomes d’autisme.

Tot plegat ja encaixa amb la idea que es té generalment dels científics: uns paios que viuen al seu món, amb dificultat per relacionar-se i obsessionats en les seves coses. I també amb l’autisme. Nens que viuen al seu món, amb grans dificultats per relacionar-se i obsessionats per coses que no entenem.  Pensar que una cosa és equivalent a l’altra només que portada a l’extrem no és difícil. Aquesta és la teoria que defensa el psicòleg Simon Baron-Cohen, de la Universitat de Cambridge.

En realitat és una de les darreres. Primer va postular que l’autisme era un cert grau de “ceguesa mental”, és a dir un retràs en la formació de la teoria de la ment. Després va proposar que era una forma extrema de “cervell masculí”. La idea és que el cervell pot estar més enfocat a la empatia (és a dir a la interacció amb els altres) o a la sistematització (quan es centra més en processos i sistemes). Una generalització seria que el cervell masculí és mes sistematitzador mentre que el femení és més empàtic.

Seguin aquest fil argumental, els sistematitzadors tindran més tendència a dedicar-se a coses com les ciències, de manera que els caràcters genètics característics estaran més presents en aquest col·lectiu. Per tant, la probabilitat que en els fills coincideixin i se sumin els efectes d’aquesta càrrega genètica augmenten si els pares són del ram de les ciències i el resultat pot ser un fill hiper-sistematitzador, una característica que ja entraria en l’ampli espectre de l’autisme. Un corol·lari interessant és que, segons això, algunes formes d’autisme no les hauríem de veure com un dèficit mental sinó com un excés d’una habilitat.

Molts investigadors han criticat aquesta teoria, sobretot per la falta de proves que la recolzin. En Baren-Cohen ha fet estadístiques sobre incidència de la Síndrome d’Asperger en comunitats típicament “geeks”, com ara el Silicon Valley a Califòrnia i ha trobat un augment que sembla significatiu. En realitat encara està dirigint estudis similars. Altres investigadors, en canvi, simplement detecten que la probabilitat de fills autistes augmenta amb el nivell educatiu dels pares, i no cal que siguin necessàriament enginyers o genis de la informàtica.

En realitat, hi ha qui ha fet notar que les persones que dediquen molts anys a les seves carreres simplement acostumen a tenir fills a edats més avançades. Potser l’únic que estan dient les estadístiques és que la probabilitat d’autisme augmenta amb l’edat dels pares. Tot plegat un bon indicatiu de com de difícil és fer bones estadístiques que es puguin interpretar correctament. I una altra possibilitat és que pares amb més coneixements científics tinguin més facilitat per detectar comportaments sospitosos en els fills i això faci que es diagnostiquin més, però no pas que n’hi hagi més. Per acabar d’arrodonir-ho, l’autisme és una situació plena de matisos, graus i dificultats per diagnosticar de la que encara ens queda molt per entendre.

En tot cas és interessant la manera com es van fent hipòtesis i teories per explicar situacions desconcertants. Potser estarà completament equivocat, o potser tindrà part de raó en alguns aspectes, però sempre és interessant mirar els problemes des de diferents angles i bastir teories per mirar d’entendre el que passa. Després, amb més dades a la mà, ja anirem descartant o confirmant aquestes idees.

En tot cas, i sense entendre-hi gens dels mecanismes de l’autisme, em sembla molt esbiaixat el concepte de científics = frikis. És cert que parlem amb passió de temes estranys i de vegades costa fer-nos entendre. Però el mateix passa amb els amants del golf, de la cria de pardals o de la mecànica de les motos. Els tòpics van bé per fer acudits o sèries de tele, però aplicar-ho a la vida real és més aviat arriscat.

(Que els científics som una colla molt normaleta!)

Lliçons de les grans extincions

dijous, 3/11/2011

extinció.jpg Fa uns 250 milions d’anys, la vida a la Terra va estar a punt d’extingir-se definitivament. Al llarg de la historia s’han donat diferents episodis d’extincions massives, i la dels dinosaures segurament és la més coneguda. Però cap iguala en magnitud la que anomenem “Extinció permiana”. Aquell esdeveniment, que marca el pas del període permià al triàsic va ser la catàstrofe biològica més inimaginable que coneixem. En un moment donat el planeta estava ple de vida, la diversitat era fabulosa, els mars i els continents bullien amb milers de formes de vida de tot tipus. I uns pocs milions d’anys després, la vida a la Terra es limitava a microorganismes,  unes quantes famílies de fongs i alguns organismes escadussers intentant sobreviure per terra i mar.

Sobtadament van desaparèixer el 96 % de les espècies marines (és a dir: quasi totes), tres quartes parts dels vertebrats terrestres i una extinció massiva dels reis de la supervivència: els insectes. Les plantes també van disminuir radicalment, encara que el seu ritme d’extinció va ser diferent, més allargat en el temps i amb més oscil·lacions. Però tot plegat fa que l’episodi que va causar l’extinció dels dinosaures sembli poc més que un foc de camp.

Els motius d’aquell daltabaix encara no estan del tot clars malgrat l’abundància d’hipòtesis. Però un treball que acaba de publicar-se posa de manifest un efecte secundari de les grans extincions que no s’havia valorat prou i que, potser tingui aplicació immediata en la manera com gestionem els recursos.

El que van fer va ser estudiar com eren els ecosistemes poc després del gran esdeveniment. Fa uns anys ho havien fet amb els marins i ara ho acaben de publicar en el cas dels ecosistemes terrestres. I el que han vist és que l’extinció inicial pot fer , poc temps després, que també s’extingeixin les espècies que van sobreviure a l’envestida inicial.

(Incís: Quan dic “poc després” i expressions semblants ho dic en referència a les edats del planeta. De manera que la unitat mínima de temps a considerar és un milió d’anys)

El problema és que una desaparició sobtada d’espècies fa que els equilibris en els ecosistemes es trenquin i la dinàmica de les relacions entre espècies deixi de funcionar. Per exemple, potser les plantes van sobreviure a el que fos que va passar que va causar l’extinció inicial. Però si els insectes desapareixen, la pol·linització es redueix tant que pot fer que a la llarga també desapareguin les plantes. Si deixen d’haver-hi depredadors, els herbívors que sobrevisquin ho tindran molt bé d’entrada, però aviat la seva població augmenta tan que esgota l’aliment vegetal cosa que a la llarga causa l’extinció dels herbívors.

I així tot. Sabem que la biodiversitat és important i sempre diem que representa una font de recursos per explotar que encara no coneixem del tot. Potser hi ha medicaments en les fulles de plantes de l’Amazones, o potser unes algues que viuen en una cova africana ens serviran per fabricar petroli. Això és cert. Però el més important és que la biodiversitat és imprescindible per mantenir l’ecosistema terrestre funcionant. I que quan aquesta xarxa de relacions entre diferents espècies es trenca, costa molt de refer.

Per això trobem que és fàcil esgotar una zona pesquera, però després no n’hi ha prou amb un temps de deixar-la descansar per recuperar la producció inicial. Si fem desaparèixer les tonyines, les meduses creixeran molt, esgotaran altres recursos i no hi haurà peix petit per permetre el retorn de la tonyina.

La biodiversitat segurament és un valor molt més important del que acostumem a pensar. Pensem que podem tenir controlada una cosa tan complexa com un ecosistema, però la realitat és que encara en sabem molt poc del seu funcionament. I el que sabem ens diu que com més complex, més estable serà, mentre que si disminueix prou el nombre d’espècies, tot el sistema pot col·lapsar. Que traduït vol dir que aquells organismes quals que no en fem cas, resulten imprescindibles per mantenir els conreus, els rius o la productivitat dels mars.

L’extinció del permià va ser la major catàstrofe global del planeta. Però si al menys en traiem alguna lliçó ja haurà servit per alguna cosa.

Som set mil milions!

dimecres, 2/11/2011

population_growth.jpg Ja som set mil milions de persones al món. Una xifra que sembla (i de fet, és) una barbaritat, però que potser caldrà comparar amb alguna cosa per poder-nos fer una idea del que representa.  Per començar fa gràcia la coincidència. Som set milions de catalans, de manera que una de cada mil persones al planeta és catalana. Representem el 0.1% de la població mundial. Això és molt poquet, però ja hi estem avesats a ser un país petit. De fet, si haguéssim de triar un humà representatiu de la humanitat, aquest hauria de ser xinés.

L’explosió demogràfica és un dels principals problemes que tenim. Encara que ara mateix sembla que la economia sigui el que més ens ha d’amoïnar, això només és cert a molt curt termini. A la llarga, la superpoblació serà el gran maldecap, l’origen de les crisis, les grans migracions i bona part dels conflictes futurs. L’Isaac Asimov va fer un llibre titulat “Les amenaces del nostre món” on analitzava possibles catàstrofes que podien acabar amb el planeta. Al final (optimista com sempre) arribava a la conclusió que la catàstrofe més previsible era que no hi hagués cap catàstrofe i que el creixement desbordat de la població col·lapsés el nostre planeta.

Però realment set mil milions d’habitants som tants?

Doncs tot depèn de com vulguem viure. Però per començar, potser encara no som tants com per amoïnar-nos. Imaginem que situem tota la població mundial a Catalunya. Estaríem molt estrets, però potser menys del que imaginem. Ens tocarien uns quatre metres quadrats per persona. Segurament estaríem millor si ens repartim per tota la península Ibèrica. Aleshores disposaríem de una mica més de vuitanta metres quadrats. Un piset normalet per cada un de nosaltres i sense necessitat de compartir. La resta del planeta, tots els continents quedarien lliures de persones.

De manera que pel que fa a l’espai, encara tenim molt marge per ocupar.

El problema, òbviament, és que necessitem molt més terreny per cada un de nosaltres. Un espai on poder conrear els aliments, on extreure matèries primeres, on situar les industries que ens proveiran de coses i ens donaran feina, on situar plantes energètiques, on obtenir aigua,…

Aleshores el que toca és mirar quan espai fem servir cada un de nosaltres. El que s’anomena “empremta ecològica”. I aquí ja trobem la clau de tot plegat. No requereix el mateix espai un ciutadà dels Estats Units que un d’Etiòpia. Però, per descomptat, tots volem viure com els americans, de manera que hem de mirar la xifra que els correspon. Segons això, ens caldrien 9,4 hectàrees per persona. Si ho arrodonim a deu, resulta que caldrien setanta mil milions d’hectàrees per poder viure tots amb el nivell de vida americà. Malament, perquè la superfície del planeta només és de cinquanta mil milions d’hectàrees. I això incloent els oceans, perquè si ens limitem a terra ferma nomes disposem de quinze mil milions. Simplement, ens caldrien uns quants planetes més per ocupar.

A l’altre extrem, podem conformar-nos a viure com els habitants d’Haití, que viuen consumint l’equivalent a 0.5 hectàrees. Aleshores només ens caldrien tres mil cinc-cents milions d’hectàrees i no hi hauria cap problema. Però, naturalment, viure com el país més pobre del planeta no és l’ideal de futur que tenim tots en ment.

De manera que ens toca triar l’estil de vida a que aspirem. I aquí tenim varies opcions. La que no s’esmenta, però que es posa en pràctica és deixar que la majoria del planeta s’ofegui en la misèria mentre nosaltres vivim de puta mare. El problema és que la resta del planeta se n’ha atipat d’aquest sistema i han dit que ja no juguen més a fer de pobres.

L’altre possibilitat és fer el que feien els banquers. Vivim per sobre de les necessitats confiant que en un futur passarà alguna cosa que permetrà liquidar els deutes. Igual que deien “compri cases, que en el futur el preu de l’habitatge sempre pujarà” n’hi ha que diuen “visqui com un ric, que en el futur els científics ja trobaran la manera de fer més aliments o de generar més energia“. En economia ja hem vist a on ens ha portat aquest sistema, però sembla que no volem aprendre la lliçó.

Fa uns anys experimentàvem una bombolla financera i no es va fer res per controlar-la. Ara estem assistint a una bombolla demogràfica. Potser aquesta vegada siguem una mica més realistes i fem alguna cosa abans no sigui massa tard.

Visió, vitamines i pastanagues.

divendres, 28/10/2011

rodopsina copia.jpg Hi estem tan acostumats que poques vegades pensem en com ens ho fem per poder veure coses. Quan es parla de l’ull sempre es fa èmfasi en la similitud amb una càmera fotogràfica, amb les lents, els mecanismes per enfocar i la pantalla sensible. Però la primera pregunta és, que li fa la llum a la retina per desencadenar les reaccions que al final faran que una imatge es formi a la nostra ment? Després de tot, la llum arriba a la superfície de la majoria de cèl·lules de l’organisme, i no fa gran cosa.

Quan fem referencia a la retina, diem que hi ha unes cèl·lules especialitzades en captar la llum. Unes són els bastons, que ens permeten veure-hi amb poca llum i generen una imatge més o menys en blanc i negre. I després hi ha els cons, que necessiten més intensitat lumínica i que s’activen en resposta a llum de colors determinats. Aquests cons són els que ens permeten la visió en color.

En els dos casos el mecanisme és similar i la diferència principal és la molècula que respon a la llum. Perquè efectivament tot comença simplement amb una molècula molt particular. En el cas dels bastons aquesta molècula s’anomena rodopsina i és una proteïna que tenim ficada al mig de la membrana cel·lular dels bastons. La gràcia de la rodopsina no és exactament la proteïna sinó un lípid que hi va unit i que s’anomena cis-retinal.

Aquest prefix cis- el fan servir els químics per diferenciar quan una molècula pot modificar només la posició en que estan units els seus àtoms. En el cas de molècules com el retinal pot estar en dues posicions que anomenem cis- o trans-. I per fer-nos una idea, la diferencia seria equivalent a si tenim el braç encongit (forma cis-) o estirat (forma trans-). El braç és el mateix, però la forma que adopta a l’espai és diferent.

A les fosques la rodopsina té una mena de cavitat on el cis-retinal hi encaixa perfectament. Però les coses canvien si arriba un fotó de llum. Els fotons porten energia i aquesta energia pot alterar els electrons de la molècula de cis-retinal i fer que es transformi en trans-retinal. El problema és que el trans-retinal ja no encaixa dins la cavitat de la rodopsina i per tant, es mou de dins d’aquesta proteïna.

Això fa l’efecte d’un interruptor. Mentre el cis-retinal és dins el seu raconet de la rodopsina no passa gaire res. Però quan agafa la forma trans- i es desplaça, la forma de la proteïna es modifica lleugerament i aquest canvi fa que es posi en funcionament una sèrie de reaccions en cascada cada vegada més amplificats. La rodopsina activa una proteïna que modifica unes quantes més i cada una d’elles activa uns centenars més d’unes altres, que… Així, un únic fotó modificant un cis-retinal fa que dins la cèl·lula acabin per generar-se moltíssims canvis.

Al final de tot això tenim unes proteïnes anomenades canals de sodi que, com el nom indica, actuen com canals perquè hi passi el sodi entre l’interior i l’exterior de la cèl·lula. Tots els canvis que ha posat en marxa la modificació en l’estructura del retinal serveixen perquè al final aquests canals de sodi es tanquin. Aleshores el sodi deixa d’entrar dins la cèl·lula i aquest canvi fa que alliberi neurotransmissors que activaran les neurones corresponents per enviar el senyal cap al cervell. I com més fotons arribin a la cèl·lula, més intensa serà la resposta causada. El mínim per detectar llum en el cas dels bastons està al voltant d’una dotzena de fotons (en calen bastants més en els cons).

Tot plegat passa en unes poques mil·lèsimes de segon.

Però la cosa no acaba aquí. El pobre retinal que s’ha convertit de cis- a trans- experimentarà unes quantes reaccions químiques que el tornen a deixar en forma cis- de manera que tot torna a la normalitat… a no ser que arribi un altre fotó per posar en marxa el procés.

Una molècula amb una vida molt agitada aquest retinal. A més, per fabricar-la ens cal un precursor que necessitem ingerir. És l’anomenat retinol o més conegut com Vitamina A. Podem menjar-la directament o podem ingerir el precursor, els carotens, que trobem en molts vegetals. Les pastanagues, que també s’anomenen carrotes (i el nom científic és Daucus carota) són molt riques en carotè. D’aquí ve el nom i també la llegenda que els conills tenen bona vista ja que mengen moltes pastanagues.

Al final, si les pastanagues van bé és, entre altres coses, perquè ens ajuden a mantenir els nivells de cis-retinal dins la rodopsina que hi ha als bastons de les nostres retines.

Quan i on cal establir fronteres?

dijous, 27/10/2011

switzerland_language.jpg Per quin motiu els grups humans tendim a tenir conflictes? Segur que hi ha motius de tota mena, alguns raonables, altres de més poca-soltes i molts completament irracionals però no per això menys intensos i, de vegades sagnants. Es poden donar molts motius per mirar d’explicar-ho. Causes històriques, econòmiques, polítiques, racials o religioses, per posar només alguns exemples han servit al llarg dels segles per mirar de justificar o entendre els conflictes entre comunitats. Però entendre les coses quan ja han passat no serveix de gaire. L’interessant és identificar els possibles punts de conflicte i mirar de quantificar el risc  per poder prevenir els escalats de violència.

Això és complicat. Hi ha qui pensa que les ciències dures, la física, la química i similars, són coses complicades. Però en realitat resulten molt senzilles si les comparem amb els reptes a que s’enfronten la psicologia o la sociologia, que treballen amb materials tan aparentment absurds com el comportament humà individual o col·lectiu.

Però es poden fer aproximacions, i un grup ha desenvolupat un sistema per mirar de quantificar la probabilitat d’esclats violents o de conflictes en general entre diferents comunitats. Semblaria que cal fer un estudi important sobre condicions històriques econòmiques o socials dels grups, però el que troben és que per evitar conflictes només calen dos condicions. Que els diferents grups socials tinguin prou integració per evitar que un grup domini sobre l’altre o, quan això no pot ser, que existeixin fronteres (polítiques o físiques) que coincideixin amb la demografia d’aquests grups.

Aquest mètode l’han aplicat a un país potencialment conflictiu com Suïssa, on conviuen diferents idiomes i religions i han trobat que les zones amb potencials conflictes no són tals gràcies a la estructura en cantons i a la geografia del país. Les fronteres entre zones de parla francesa, italiana o alemanya coincideixen amb les fronteres cantonals. Unes estructures administratives prou independents com perquè cap cantó interfereixi en l’altre en la manera de viure. No hi ha interferències, no hi ha conflicte. I una cosa semblant passa amb les fronteres entre catòlics i protestants.

Segons els autors, sense l’existència dels cantons, Suïssa hauria tingut una història molt similar a la d’Irlanda, però la presencia d’aquestes fronteres els ha permès viure tranquil·lament i sense problemes. A la imatge podem comparar zones lingüístiques i  la probabilitat de conflicte sense els límits cantonals o amb aquestes fronteres. En realitat tenim una idea una mica massa idealitzada de Suïssa ja que als anys 70 si que va haver-hi esclats de violència entre comunitats a la regió del nord. Era justament el cantó de Berna, on hi havia una minoria francòfona en una zona de parla alemanya. La solució va ser (per referèndum, és clar!) una secessió i la creació del cantó del Jurà, de parla francesa.

El model també l’han aplicat a l’antiga Iugoslàvia, on no es donava la coincidència entre límits demogràfics de comunitats i límits polítics ni geogràfics i on unes comunitats tenien molt poder sobre les altres. Al treball van trobar que les zones amb alta probabilitat de conflictes van ser precisament les ciutats que durant la guerra van patir els principals massacres. Quan el model l’apliquen a l’actual Iugoslàvia i comparen com aniria la cosa sense fronteres entre els diferents països o amb fronteres, la probabilitat d’esclats es redueix considerablement gràcies a les noves fronteres.

El mètode potser és encara una mica massa senzill, però molt prometedor cara a entendre els comportaments dels grups humans. Segur que amb el temps aniran millorant la metodologia. En tot cas, aquests resultat donen que pensar.

En primer lloc, resulta una mica depriment constatar que amb el seny i la bona voluntat no sembla que es pugui controlar l’aparició de conflictes entre comunitats, ètnies o grups humans i que la solució sigui simplement l’aïllament. Una conclusió que la història ens ressalta sempre, però que no deixa de ser la constatació d’un cert fracàs de la racionalitat. En tot cas, va bé recordar que hi ha fronteres (límits, divisions) de moltes menes. Un límit pot ser entre països, però també entre comarques, municipis o províncies eclesiàstiques. L’important és que es respecti allò que delimita.

I un altre motiu de reflexió el trobem en el fet que enfront de un mateix problema (grups amb religions, idiomes i histories diferents) tenim exemples de solucions bones (Suïssa) i dolentes (Iugoslàvia). A Suïssa van optar per establir unes fronteres interiors que permetien a cada grup fer la seva sense imposicions del grup veí de manera que ningú tenia motius per trencar la baralla. A Iugoslàvia han acabat gairebé igual, amb unes fronteres molt més radicals i més ben plantades, però pagant un preu extraordinàriament més alt i hipotecant el futur per moltes generacions.

Potser podríem aprendre alguna lliçó. Mentrestant, serà interessant seguir les anàlisis que vagin fent a mida que les apliquin a altres indrets del món.

Confirmant (de nou) l’escalfament global.

dimecres, 26/10/2011

BEST.jpg “Als negacionistes no els convencerem mai; no els interessa la ciència”. És una frase de Richard Muller fent referencia als qui encara neguen que hi hagi un escalfament global del planeta. La llauna és que aquests negacionistes són poderosos i estan recolzats per molts diners, de manera que poden anar fent campanyes de desprestigi i manipulant els sentiments. Un dels arguments més pobres, però de més èxit, que he sentit contra el canvi climàtic era que l’Al Gore tenia una casa poc sostenible ecològicament. Potser és cert (o no, no en tinc ni idea), però això fa que l’escalfament global no sigui cert?

En tot cas, una cosa és negar-se a acceptar les dades perquè van contra els teus interessos o perquè per defecte t’agrada portar la contraria sempre a qualsevol cosa que tingui pinta de “oficial”, però també hi ha qui simplement no veia clares les coses. En Richard Muller es veu que era un d’aquests que sense arribar a ser negacionista, no compartia l’alarmisme dels missatges oficials sobre l’escalfament global. Però enlloc de limitar-se a difamar o a negar evidències va triar millorar les dades i les anàlisis que s’havien fet de les dades que tenim al registre històric de temperatures.

Hi havia un punt que semblava discutible en la manera com s’havia arribat a la conclusió de l’escalfament. La majoria d’observatoris meteorològics estan situats prop de ciutats o de grans aglomeracions urbanes. Els detractors del canvi climàtic deien que, en tenir les ciutats un microclima més càlid, s’estava sobrevalorant el grau d’escalfament. No és cap ximpleria perquè si agafo les temperatures de fa un segle a, posem per cas, Blanes, i les comparo amb les actuals de Barcelona segur que m’espantaré de l’escalfament que detecto. Però en bona part serà perquè a Barcelona, per ser una gran ciutat, la temperatura sempre és un parell de graus superior. Un fenomen anomenat “illa de calor urbana“.

Els qui havien fet els treballs fins ara deien que ja ho havien tingut en compte, mentre que els detractors deien que no ho feien prou bé. I la cosa estava així fins que en Richard Muller i uns quants científics més van posar en marxa el “Berkeley Earth Surface Temperature Study”. Un projecte independent que va generar els seus propis algoritmes i va recollir tantes dades com fos possible per mirar d’esbrinar com ha canviat la temperatura a la superfície de la terra des de l’any 1800.

Els detalls matemàtics no els he mirat amb detall (i segurament no els entendria) però els han fet públics aquí. La idea és anar verificant les dades de cada observatori meteorològic a partir de les dades dels observatoris propers. Així podien detectar indrets on les dades són anòmales i no s’han de considerar o cal corregir-les. I amb un recull brutal de dades (39.000 estacions meteorològiques i més de mil cinc-cents milions de dades de temperatura recollides) han pogut fer els seus propis càlculs sobre el presumpte escalfament global.

Fa poc han fet públics els resultats, i el que han trobat és que les seves conclusions… s’assemblen molt a les que s’havien obtingut amb els estudis anteriors. La Terra s’ha escalfat gairebé un grau en el darrer segle. Un escalfament que s’accelera molt els darrers anys. Si voleu donar una ullada al vídeo que han preparat aquí el podeu veure.

Notareu que al principi l’estudi no inclou tot el planeta, però s’han limitat a les zones on disposaven de dades. En tot cas, la gràfica de sota la imatge és prou habitual últimament, encara que cal tenir present que en aquest estudi no han tingut en compte la temperatura dels mars i els oceans. No és un tema menor, però per ara s’han limitat a les temperatures de la superfície terrestre.

Potser aquestes dades no són cap sorpresa, però provenint de personal que en principi es declarava més aviat escèptic respecte del canvi climàtic guanyen valor. La pregunta normal és preguntar qui ho paga això? Massa sovint qui paga obté resultats fets a mida. Però aquesta vegada no sembla que sigui el cas. Part dels fons provenen de fundacions com la de Bill Gates, però també part prové de grups clarament oposats a acceptar el canvi climàtic com la Charles G. Koch Foundation. Tot plegat dona un plus de solidesa a les conclusions.

I no deixen de ser un motiu per vigilar que amb l’excusa de la crisi els esforços per lluitar contra l’escalfament no s’esvaeixin. Seria una mala cosa, perquè si no fem res o ho anem deixant per més endavant, si que tindrem una crisi de les de veritat.

Funciona? No funciona? o cap de les dues?

dimarts , 25/10/2011

reiki.jpg Hi ha preguntes que sembla que haurien de tenir una resposta clara i definitiva però que a la pràctica podem concloure el que ens doni la real gana. Aquesta mena de qüestions són les que fan que els seguidors de les medicines naturals i els de les teràpies convencionals mantinguin discussions tan apassionades. I un exemple l’he trobat en un article en el que amb les mateixes dades uns investigadors treuen una conclusió i altres treuen exactament la contraria. I segons com, tots poden tenir raó!

Naturalment, el problema no està en les dades sinó en la manera com fem servir les paraules. Una qüestió semàntica al final, encara que rarament vulguin acceptar-ho.

El maig d’aquest any es va publicar un estudi en el que avaluaven la utilitat del Reiki per millorar l’estat general de pacients de càncer sotmesos a quimioteràpia. Com que són tractaments agressius, els pacients es troben malament, tenen mal de cap, dolors a diferents parts del cos, depressió… No només pels efectes físics del tractament sinó també per la situació de bregar amb un càncer, que ja és molt dura de per si.

El que van fer va ser agafar 189 pacients que van distribuir a l’atzar en tres grups. A un grup no li feien res. Un altre grup rebia un tractament de teràpia Reiki amb infermeres especialitzades en el tema. I el tercer rebia un tractament simulat, amb personal que no en sabia gaire res de Reiki, però que feia veure que si. És el que s’anomena un grup “sham” i que vindria a ser l’equivalent a un placebo.

El Reiki és una teràpia alternativa basada en intentar (copio de la Vikipèdia) “redirigir l’energia Reiki, que flueix de l’univers a través dels seus cossos i del palmell de les mans, a parts específiques del seu propi cos o bé a altres amb la finalitat de facilitar el guariment”. Segur que hi ha explicacions més acurades, però per fer-nos una idea sospito que serveix. En tot cas, és important que la persona que ho fa, tingui coneixements dels punts del cos on actuar i de la manera que cal moure aquesta energia.

Els resultats van mostrar que els pacients tractats amb Reiki mostraven una clara millora en l’estat general respecte dels pacients als que no els hi feien res. Al tanto! No es tractava de curar el càncer sinó de fer que portessin millor el tractament. Menys dolor, menys depressió i millor qualitat de vida en general (que no és poca cosa).

Semblaria que la cosa no va malament, però el resultat interessants és que els pacients que van ser tractats amb el fals Reiki, van mostrar una millora similar.

Això que vol dir? Per alguns, indica que el Reiki funciona, ja que efectivament, els pacients tractats amb aquesta estratègia van experimentar una millora verificable. Però per altres, les dades indiquen que el Reiki no funciona ja que realment els pacients no van mostrar cap millora respecte del fals Reiki.

I aquí, es pot començar una discussió ben apassionada a no ser que algú defineixi que és exactament el que intentem esbrinar.

Si ets un pacient, la discussió et deu importar un rave. Sigui el Reiki, sigui el fals Reiki, l’important és que fan que et trobis millor. Per tant, endavant amb l’estratègia, les imposicions de mans i la modulació real o imaginaria dels fluxos d’energies.

Si ets gestor de la sanitat tens un problema. Cal pagar cursos de Reiki per entrenar les infermeres a aplicar aquesta tècnica? Aparentment no cal ja que n’hi ha prou de simular-ho per obtenir els mateixos resultats! (Tot i que una conclusió podria ser simplement que cal dedicar més temps als pacients. Que, a més de pacients, són persones).

Però si ets investigador, el que conclous és que totes les explicacions de les energies, els canals energètics i tota la resta no tenen sentit ja que la cosa funciona igual sense tenir-ne ni idea de com fer-ho. Una conclusió que segur que no agrada gens als seguidors del Reiki.

Segurament tot plegat ens torna a la discussió sobre els placebos. Que realment funcionen molt bé, però que ningú vol reconèixer que els aplica o que se’n beneficia. La frase “això m’ha funcionat, per tant no és placebo” és molt habitual, però és absurda ja que ningú diu que el placebo no funcioni. De fet, sabem del cert que funciona. I per això, dir que una medicina alternativa actuï per efecte placebo, no vol dir que no funcioni. Simplement vol dir que efectivament funciona, però que no és per les explicacions mil·lenàries i normalment sense gaire sentit que es fan servir.

I una volta més a la discussió. Si us receptessin un medicament que únicament funcionés per efecte placebo, us semblaria bé? Recordeu que realment funciona! Treu el dolor, la migranya o ajuda a dormir. Simplement resulta que ho fa per la suggestió del pacient i no perquè tingui cap principi actiu.

Molta gent pensa que no. Que això seria una estafa. De fet, avui no s’aprova cap medicament nou que no sigui millor que un placebo. En canvi, si es tracta d’una medicina alternativa, ja no sembla tant malament. Tot plegat suggereix que realment l’actitud que tenim d’entrada influeix molt sobre la manera com jutgem les coses.

L’etiqueta de la sang

dilluns, 24/10/2011

sang abo .jpg Una de les primeres coses que es miren en un nadó és quin grup sanguini té. Una informació senzilla d’obtenir però que tindrà molta importància en cas que al llarg de la vida li calgui alguna intervenció quirúrgica o sigui donant de sang. Quan parlem dels grups sanguinis normalment pensem només en dels dos més importants: El sistema ABO i el factor Rh. Però en realitat la sang de cada un de nosaltres està determinada per més de vint sistemes diferents.

El sistema ABO el va descobrir l’any 1901 en Karl Landsteiner, un investigador austríac que posteriorment va guanyar el premi Noble per aquest fet. La base de tot són unes proteïnes que tenim a la superfície dels nostres eritròcits (els glòbuls rojos). Es tracta d’unes proteïnes que tenen determinades molècules de sucre unides a la superfície. Habitualment hi ha cinc sucres units (glucosa, galactosa, fucosa…) en una estructura que s’anomena antígen H. Però a l’extrem s’hi ha d’enganxar un sucre final més per completar l’estructura.

D’això se n’encarrega un enzim, una glicosiltransferasa que ara sabem que pot presentar diferents formes degut a mutacions que han anat apareixent al llarg de l’evolució. En general hi ha tres tipus de mutacions. En un cas, l’enzim afegirà una galactosa a l’extrem de la molècula. Aleshores la molècula completa serà el que anomenem un antigen del tipus A. Altres mutacions de l’enzim fan que afegeixi un sucre anomenat N-acetilgalactosamina. En aquest cas, l’antigen serà del tipus B. I Finalment hi ha mutacions que fan que l’enzim simplement no funcioni i aleshores no s’afegeix  res i el resultat és l’antigen de tipus 0.

De manera que ser del grup A, el B o el 0 vol dir que a la superfície dels nostres glòbuls rojos hi ha unes proteïnes que a l’extrem tenen una galactosa (els A), una N-acetilgalactosamina (els B) o cap de les dues (els 0). I, com que de cada gen heretem una copia del pare i una de la mare, pot ser que ens toquin les dues formes de l’enzim i acabem tenint a cada cèl·lula uns quants antígens del tipus A i uns quants més del tipus B. Aleshores seriem del grup sanguini AB.

La seva utilitat a la pràctica és per les transfusions de sang. El nostre sistema immunitari reacciona contra el sucre del final, de manera que una persona que sigui A, rebutjarà la sang del tipus B ja que els seus limfòcits detectaran una N-acetilgalctosamina allà on havia d’haver-hi una galactosamina. I al revés. Una persona amb el grup B, rebutjarà la sang de tipus A. Als que siguin AB els hi servirà qualsevol ja que reconeixeran els dos tipus d’antígens com a propis. I els del tipus 0 rebutjaran les dues ja que el seu sistema immunitari està preparat per no detectar res a l’extrem de la molècula i qualsevol sucre de més el posarà en marxa.

De vegades es diu que el grup 0 és el donant universal ja que la seva sang, en no presentar cap dels dos sucres, passarà desapercebuda pel sistema immunitari, sigui com sigui el receptor. En realitat això no es del tot exacte ja que a la sang del donant hi haurà anticossos contra els antígens de receptors A o B i poden donar problemes. De totes maneres ja és molt poc freqüent fer transfusions de sang complerta. La sang que donem es separa en diferents fraccions, de manera que els anticossos que hi pugui haver queden retirats i les donacions del grup 0 si que serveixen per tothom.

És interessant que encara no tenim gens clar quina funció tenen aquests antígens. Deu ser important perquè ens acompanyen des de fa milions d’anys. De fet, molts primats també presenten aquest sistema amb petits matisos. Per exemple, els ximpanzés poden ser A o 0. I els goril·les sabem que tenen el grup B. Altres simis també tenen aquesta molècula a les seves cèl·lules i fins i tot els neandertals hem pogut esbrinar que presentaven, al menys, el grup 0. I en el cas dels humans, les distribucions geogràfiques són molt diferents, cosa que fa pensar en adaptacions a malalties, paràsits o alguna cosa que depengui del territori. Però el cas és que la pregunta de quina utilitat tenen, encara està pendent de resposta definitiva.

Galileo

divendres, 21/10/2011

galileo.jpg Estava previst que fos ahir, però problemes tècnics van endarrerir el llançament de la nau Soyuz amb els dos primers satèl·lits del sistema Galileu. Quan tot l’operatiu estigui complert, cap allà l’any 2019, encara que ja funcionarà inicialment al 2014, els europeus tindrem el “Galileo“, un sistema de posicionament similar al GPS dels americans (per Global Positioning System)  o al GLONASS rus. De fet, l’abreviatura  també podria ser GPS per “Galileo Positioning System“, però naturalment no es podrà fer servir aquest acrònim.

Per una banda podríem preguntar-nos si realment fa falta un altre sistema, ja que amb el GPS anem molt bé. Però el GPS és propietat dels americans i això té algunes conseqüències. La primera és que el poden desconnectar quan els sembli. Cal tenir present que el GPS és un sistema d’ús militar, que deixen fer servir per aplicacions civils. Això vol dir que si als militars americans els cal, simplement el deixen funcionant només per als seus interessos i la resta a callar.

L’altra és un motiu econòmic. Es tot un negoci això del GPS. Un negoci amb diferent nivells que van des de empreses que depenen de posicionaments precisos i que se’ls gasten per disposar d’un senyal fiable i detallat, fins als que ens dediquem a passejar amb un GPS per fer geocaching o per anar d’excursió sense por de perdre’s. Per no parlar dels vaixells que ara ja pràcticament tots es localitzen gràcies als satèl·lits.

Els qui han posat el sistema en òrbita cobren per tot això. Fins els aficionats paguem a l’exèrcit americà el dret a fer servir el GPS cada vegada que comprem un aparell. Tot plegat suma molt milers de milions de dòlars. Per això, els europeus també podem jugar a treure’n part del pastís. En principi el sistema Galileo és d’ús només civil. Encara que un ja és una mica grandet per creure que existeixi res que no pugui ser militaritzat tan bon punt calgui. Algú va insinuar (i li va costar la feina) que una de les funcions seria guiar els sistemes de míssils francesos.

En tot cas, els civils podrem disposar d’un sistema afegit, que en teoria haurà de ser compatible amb el GPS i oferirà un grau de precisió encara més gran. El GPS té una precisió d’entre tres i deu metres mentre que el dels europeus serà de només un metre.

El funcionament és el mateix. Es posa un grapat de satèl·lits a l’espai en posicions ben conegudes, de manera que sempre n’hi ha uns quants visibles per sobre nostre. Detectant els senyals de, com a mínim tres satèl·lits i fent una aplicació sofisticada de les regles de trigonometria que ens ensenyaven a classe de geometria, podem calcular la posició exacta on ens trobem.

Potser tot plegat només és un negoci, però que voleu! En una època en que la idea d’Europa està en hores baixes, em fa il·lusió veure com els del vell continent encara podem posar en marxa alguna cosa per competir amb les grans potències. Dec ser dels pocs europeistes romàntics que queden!

Aigua, oceans i una tempesta de cometes.

dijous, 20/10/2011

pia14739-640.jpg Si diem que la Terra és el “planeta blau” no és perquè si. N’hi ha prou de comparar les imatges dels diferents planetes sòlids captades des de la distància per adonar-nos de la marca cromàtica distintiva del nostre planeta. El motiu és la gran quantitat d’aigua que hi ha a la superfície. Un aigua que condiciona molt les característiques físiques del planeta i que ha resultat determinant per permetre la vida en aquest racó de l’Univers. En realitat, més que planeta Terra s’hauria d’anomenar planeta Oceà. Però això planteja una pregunta evident: D’on ha sortit tanta aigua?

L’origen del planeta es pensa que va ser per aglomeració del material que anava donant voltes al voltant del Sol. Com més gran es feia el planeta més atracció gravitatòria exercia sobre els materials del núvol original i més material captava. Tot plegat va començar com una bola de material incandescent que poc a poc es va anar refredant. Al menys la superfície. Això explica l’aparició dels materials sòlids, però, no pas de l’aigua.

En realitat tenim dues teories que, malgrat que alguns seguidors les defenses aferrissadament, no són pas incompatibles. La primer postula l’origen de l’aigua en reaccions químiques entre oxigen i hidrogen que haurien tingut lloc al nucli de la Terra i que haurien generat un aigua que sortiria en forma de vapor en les erupcions volcàniques. Part es quedaria a l’atmosfera i part es refredaria prou com per caure en forma de pluja. Només cal anar fent uns quants milions d’anys i pots generar els mars.

L’altra possibilitat és que arribés de l’espai exterior amb els cometes i meteorits que al llarg dels eons han anat caient sobre la superfície de la Terra. Ara estem més o menys tranquils, però hi va haver una època, anomenada “Bombardeig intens tardà” en la que van caure quantitats ingents de cossos extraterrestres sobre el planeta. De fet, només ens cal mirar la lluna per veure les marques que va deixar aquella tempesta de cometes en impactar contra els planetes interiors del sistema solar. Ara sabem que els meteorits contenen aigua amb unes característiques isotòpiques molt semblants a les de l’aigua de la Terra.

De manera que inicialment els mars de la Terra es van formar amb aigua provinent de l’interior o de l’exterior o una mica de tot arreu. Les dues hipòtesis tenen punts forts i febles, però aquests dies hem pogut veure un fet que indica la versemblança de l’origen extraterrestre. El telescopi espacial Spitzer ha detectat una tempesta de cometes caient a l’interior del sistema solar Eta Corvi, situat a uns 50 anys llum d’aquí.

No és que el telescopi faci fotos dels cometes caient sinó que en la llum que arriba provinent de la zona interior d’aquell sistema solar hi ha detectat la marca química de l’aigua i altres elements presents als cometes. Tot plegat són detalls tècnics, però semblen reproduir d’una manera molt semblant els esdeveniments que van portar a la formació dels oceans de la Terra fa uns tres mil cinc cents milions d’anys. En realitat tampoc ha de ser una sorpresa ja que considerant la immensitat de l’espai, els fenòmens que han passat a la Terra haurien de reproduir-se a mil indrets més. Només cal tenir la sort d’enxampar-los al moment oportú. En realitat, encara ara es donen tempestes semblants aquí al nostre sistema solar, però amb objectes de mida reduïda.

Per això moltes vegades es recorda que explorar l’espai serveix per aprendre molt sobre el que va passar fa milions d’anys i també el que pot passar en un futur al nostre planeta.