Lleis, sentències i educació.

dimecres, 7/09/2011

classe.jpg ¿Com actuar quan uns jutges decideixen limitar-se a seguir la lletra  estricta d’una llei en concret, ignorant algun principi constitucional i despenjant-se amb una sentència que és contrària al sentit comú, a les dades acadèmiques, a la opinió dels docents i al reconeixement dels especialistes de la comunitat internacional? Encara fot més si tot ho ha iniciat un grup reduït de persones amb interessos diferents del que aparenten reclamar i que, a sobre, reben el suport de poderosos grups mediàtics que van creant opinió falsejant la realitat de manera insistent i cada vegada més radical.

Pots emprenyar-te, però això no serveix de res. També pots expressar la teva opinió de mil maneres, però mil opinions no modifiquen una sentència. Potser rebràs el suport de diferents estaments internacionals que diran que ja ho feies correctament, però aquest suport no tindrà conseqüències pràctiques. I fins i tot ressaltaràs que les dades objectives avalen el teu plantejament, que els experts et donen la raó i que fer cas de la sentència comportarà uns problemes evidents per al país. Però res de tot servirà per canviar les coses. La llei cal complir-la i la resta són brindis al sol.

De vegades es pot pensar que les coses es poden votar, discutir, consensuar i optimitzar. Que la manera d’educar l’han de decidir els educadors, els pedagogs i els entesos en el tema. En teoria si, però al final és irrellevant si algú aconsegueix que un jutge prengui una decisió que ho enviï tot a can pistraus. El poder judicial és imprescindible i bàsic per controlar la societat i la resta de poders. Però qui controla al controlador? A més, encara que t’emprenyis amb el jutge, segurament s’ha limitat a aplicar el que diu alguna llei. El problema són aquells que fan servir les escletxes de la llei amb intencions perverses.

Aquest dilema es va plantejar clarament l’any 1925 quan un jutge de Tennessee va decidir que la opinió dels mestres i dels científics era irrellevant, que el que deia la comunitat internacional no calia escoltar-ho i que aplicar una llei que portaria com a conseqüència un deteriorament notable del nivell cultural dels escolars no era un problema a considerar. El jutge va condemnar un mestre, en Thomas Scopes, a pagar una multa de 100 dòlars per haver ensenyat la teoria de l’evolució a l’escola. El motiu era una llei que prohibia “a tot ensenyant d’universitat, d’escola de professorat o qualsevol altra escola pública finançada totalment o parcialment amb fons de l’Estat, ensenyar una teoria que negui la història de la Creació divina de l’home tal i com relata la Bíblia.”

De fet el jutge es va limitar a aplicar la llei i prou. No li corresponia a ell fer altra cosa. El dubte és com havia arribat a aprovar-se una llei que anava en contra la primera esmena de la Constitució dels Estats Units que afirma que no es pot aprovar “Cap llei que tingui per objecte l’establiment d’una religió o la prohibició del seu lliure exercici”. El cas és que obligar a ensenyar creacionisme i prohibir l’ensenyament de la evolució era una manera de fer proselitisme d’una religió, de manera que no estava permès.

La llei al final es va revocar, però mentrestant van passar molts anys i molts alumnes van ser educats pensant que la evolució és una cosa del dimoni i que les respostes científiques cal trobar-les a la Bíblia. A més, tot seguit va aparèixer una nova croada dels creacionistes disfressant els seus plantejaments sota la etiqueta de “Disseny Intel·ligent”.

Al final tot plegat és cansat. Enfrontar arguments educatius i científics enfront de prejudicis i ideologies concretes no serveix de gaire. Els és ben igual si la evolució demostra ser un plantejament correcte o si no ensenyar-la crearà un bon problema educatiu, ja que el que volen és que la societat vagi adquirint les característiques culturals que els interessen més. Per això, quan els seus arguments no son prou bons, forçar-los a cop de sentencia judicial és una bona estratègia ja que en una societat civilitzada no pots anar saltant-te la llei sense més. Si a més disposen de molts diners i d’un bon aparell de propaganda (com tenen els creacionistes), doncs tens un problema. I a sobre, si els portes la contraria et tractaran com si fossis el dimoni que vol destruir la seva societat.

I és que no n’hi ha prou de tenir raó si no disposes d’instruments eficaços per defensar-la.

Dretans des de sempre

dimarts , 6/09/2011

hands.jpg La majoria dels humans tenim una curiosa preferència per fer servir la mà dreta. Mentre que prop del 90 % dels nostres congèneres són dretans, únicament un 10 % són esquerrans. El més curiós és que això sembla ser una característica essencialment humana ja que no s’ha vist aquesta disparitat tan marcada en l’ús d’una o altra mà en la resta de primats. Aquesta característica s’anomena lateralitat i sembla ser una conseqüència de les diferències que hi ha entre els dos hemisferis del cervell. L’hemisferi esquerra, que és el que s’encarrega de controlar la part de la dreta del cos, sembla ser predominant. Hi ha qui especula que això també pot tenir alguna relació amb l’aparició del llenguatge, una habilitat situada també, majoritàriament a l’hemisferi esquerra.

En realitat no tenim gens clar perquè passa ni quines són realment les seves implicacions. Però n’hi ha prou d’intentar fer alguna cosa amb la mà “dolenta” per comprovar que l’efecte és remarcable. A sobre, tampoc tenim fàcil esbrinar des de quant presentem aquesta característica els humans. Això podria ser una curiositat sense més, però si es demostrés que efectivament té alguna relació amb el llenguatge, ens donaria pistes de quant de temps fa que els humans anem parlant per aquest planeta. La qüestió és com esbrinar a partir d’unes restes fòssils, normalment incompletes, si aquell individuo era dretà o esquerrà o cap de les dues possibilitats.

Doncs amb una mica d’imaginació uns investigadors han descobert que fa al menys 500.000 anys que els humans mostrem preferència per la part dreta del cos. I, com no podia ser d’altra manera, la manera d’esbrinar-ho ha requerit una bona dosi d’enginy. La clau l’han trobat a les restes fòssils d’Atapuerca, i concretament a les dents.

Per tallar el menjar aquells llunyans parents nostres disposaven d’algunes eines de pedra molt rudimentàries que els permetien partir l’aliment. Però per fer el tall sovint mossegaven el tall de carn o del que fos i mentre amb una mà l’estiraven, amb l’altra (la bona) feien servir el ganivet de pedra per tallar-la. El cas és que això feia que en ocasions l’eina rasqués les dents i deixés alguna marca. Unes marques que ara podem analitzar a al superfície exterior de les dents. I en comparar han vist que eren molt més freqüents a les dents del costat dret que no pas les de l’esquerra. Una proporció de, al menys el vuitanta per cent preferia fer servir la mà dreta per manipular l’eina amb la que tallaven el menjar.

De manera que fa al menys mig milió d’anys, els homínids ja teníen preferència per fer servir la mà dreta, cosa que indica que al cervell ja existia la lateralitat que ara ens caracteritza. En realitat, les restes d’Atapuerca no són de Homo sapiens sino de Homo heidelbergensis, que vindrien a ser els precursors dels homes de neandertal, però tant se val. L’important és que la branca dels humans, incloent els nostres cosins extingits ja anàvem pel món amb aquesta particularitat des de bon començament.

Per una banda em fa gràcia descobrir coses que ens permeten visualitzar millor com eren i com vivien els nostres avantpassats. Si a sobre serveix per entendre millor com va evolucionar la capacitat de parlar, doncs encara millor. Però sobretot em fascina la picardia que tenen els investigadors per trobar la manera de respondre preguntes aparentment impossibles.

Higgs, l’hora de la veritat.

dilluns, 5/09/2011

lhc.jpg Ja fa uns mesos que el gran col·lisionador d’hadrons (LHC) es va posar en marxa i va arribar l’hora de la veritat en la recerca de la partícula més desitjada pels físics en els darrers temps: el Bosó de Higgs. Tot i que aquestes partícules amb noms estranys ens semblen d’allò més desconcertant a tots els que no passem de visualitzar un protó i un electró, el fet que tots els físics estiguin tan excitats amb aquesta partícula ja ens indica que deu ser realment important. Altres partícules havien estat previstes per aquest model, però quan es van descobrir no hi va haver tantíssim rebombori com amb el Higgs.

Es pot dir que la importància del descobriment, si l’arriben a fer, serà doble. Per una banda descobriríem la partícula responsable que la resta de partícules de l’Univers tinguin massa. Sense el bosó del Higgs potser hi hauria radiacions a l’Univers, però res de massa, de manera que seria un indret ben diferent a com el coneixem. I per altra banda es confirmaria molt el que s’anomena “model estàndard”, que és el model que hi ha actualment per explicar totes les partícules subatòmiques. La gràcia és que si el model fos correcte, el bosó de Higgs hauria d’existir. I si no el trobem, voldria dir que estem fent servir un model equivocat.

Aquesta mena de proves són freqüents en totes les teories científiques. L’any 1915, Einstein va presentar la seva teoria de la relativitat. Com era d’esperar tothom va al·lucinar una mica amb una teoria tan contraria a la intuïció, però hi havia maneres de posar-la  a prova. Segons aquella teoria, el planeta Mercuri havia de comportar-se de manera diferent a la prevista per la teoria de la gravitació de Newton. Si Einstein tingues raó, el moviment de Mercuri presentaria una petita diferència. L’any 1919 va tenir lloc un eclipsi total de Sol que va permetre mesurar amb precisió el moviment de Mercuri i es va poder comprovar que les dades coincidien amb les previstes per la relativitat.

En realitat les dades no eren tan exactes com caldria. La tecnologia de l’època encara era senzilla. I el fet que coincidís amb el previst per Einstein no demostra del tot que tingués raó. Les dades podrien haver coincidit per algun altre motiu. Però servia per posar la teoria a prova, perquè si no haguessin coincidit amb el previst, sabríem amb tota certesa que la teoria era incorrecta. Doncs una cosa semblant passa amb el bosó de Higgs. Si no el trobem sabrem que la teoria actual, el model estàndard, és incorrecte. Aleshores caldria arremangar-se i tornar a bastir un nou model que expliqui l’Univers com el coneixem i que ho faci sense necessitar d’una partícula com el bosó de Higgs.

Sembla poc probable, ja que fins ara, el model ha anat recollint molts èxits i ens permet entendre força bé com és el món subatòmic. Potser sigui incomplet i, com passa amb la majoria de teories científiques, en un futur caldrà ampliar-lo. Però ara com ara és el millor que tenim i si per una única dada cal llençar-lo a les escombraries serà un bon daltabaix.

Tot i així, no deixaria de ser un moment interessant. Descobrir que tot el que creies està equivocat i que cal tornar a la feina de nou buscant nous models, noves idees i noves maneres d’entendre la realitat també és força emocionant. De manera que tant si el troben com si no, s’acosten moments històrics per la física i pel coneixement que els humans tenim dels secrets més bàsics de la natura. Fa poc han publicat una nota de premsa en la que ja van precisant més i més les característiques que tindrà el bosó de Higgs. Es va descartant que tingui determinades masses, de manera que la regió per on el busquen es va estrenyent més i més. Segurament en pocs mesos el LHC ens donarà el regal definitiu. Positiu o negatiu.

I curiosament ja no sentim parlar aquells que posaven el crit al cel dient que aquella màquina podia crear un forat negre que engolís el planeta. Fins i tot s’havien presentat demandes judicials per aturar un experiment que, deien, posava en perill la humanitat! Després de mesos de funcionar ha passat allò que deien els seus dissenyadors que passaria: Res de res. Una llàstima pels amants de les catàstrofes i les conspiracions. De nou s’han equivocat i el món no s’ha acabat.

Coses de l’estiu: Aquella fruita

divendres, 2/09/2011

Barcelona_Market.jpg Una cosa bona de passar les vacances en un poble és que et permet recuperar un dels grans plaers de la vida: El sabor autèntic de la fruita. Sembla una ximpleria, però fins que no tastes un bon préssec o una pruna al punt de maduració no t’adones del que ens perdem els que vivim a ciutat. Per mi va ser talment com la magdalena de Proust. Clavar una mossegada i venir-me a la ment els àpats a casa els avis quan era petit. I per cert no té preu la cara de les meves filles descobrint com de bona pot ser una amanida si els tomàquets tenen menys color però més gust a tomàquet.

I ara, tornat a la ciutat, passo pel supermercat, miro les safates de fruita perfectament empaquetades i embolicades, amb uns colors realment atractius i una absència increïble de marques i taques, però noto que falta alguna cosa. I n’hi ha prou d’olorar per veure que allò serà molt maco, però tindrà poc sabor. És veritat que també és menja amb la vista, però no ”només” amb la vista.

Però tot plegat no és que els de ciutat siguem ximples o masoquistes. És que és un bon problema logístic portar aliments frescos cada dia per una aglomeració d’uns quants milions d’habitants. Molts dels quals són a més uns perepunyetes que ho volen tot ben bonic. Per això s’han desenvolupat diferents sistemes per portar fruita a les botigues de manera que estigui en condicions de ser comprada. I un dels sistemes més curiosos l’han proporcionats les mateixes fruites. La clau està en un compost químicament molt simple, el gas etilè.

No es tracta de cap producte estrany sinó que el fabriquen les mateixes fruites. Es pot considerar com una mena d’hormona vegetal. Una substància química que fan servir les cèl·lules de la fruita per enviar-se senyals entre elles. I el senyal que envia l’etilè és “toca acabar de madurar”. Quan arriba el moment una fruita comença a fabricar etilè i les fruites del voltant en detectar-ho, també es posen a madurar. Per això, de vegades si poses un préssec molt madur en una safata amb altres préssecs mes verds, pots notar que de seguida maduraran la resta. De fet, l’etilè no deixa de ser la clau bioquímica del refrany “una poma podrida en fa podrir d’altres“.

Això no passa amb totes les fruites. I també cal distingir les que fabriquen etilè i les que responen a l’etilè.  Com passa sempre a la natura n’hi ha per a tots els gustos. Algunes fruites fabriquen molt etilè i responen molt al gas. Altres en fabriquen poc i no li fan cas. Però també n’hi ha que en fabriquen poc però responen molt. Cada fruita és una història que cal conèixer. Sobretot si vols evitar que una partida de fruita et maduri abans d’hora simplement perquè l’has emmagatzemat al costat d’una capsa plena de plàtans que fabricaven etilè.

Però ja que això no deixa de ser un sistema dels mateixos vegetals podem aprofitar-ho, recollir la fruita abans que maduri, guardar-la en condicions controlades com ara poca temperatura i humitat o nivells d’oxigen i de CO2 ben establerts, i transportar-la fins a les botigues amb més calma. Aleshores quan arriba l’hora de posar-les a la venda n’hi ha prou d’afegir una mica d’etilè a la cambra on tens la fruita per fer que acabi de madurar. En teoria, la fruita arribarà a les parades al punt just de maduració.

La idea és molt bona i un bon exemple de com el fet de conèixer i entendre la fisiologia dels vegetals ens permet optimitzar el rendiment que li traiem a les coses. Amb aquesta estratègia es perden moltes menys tones de fruita que madurarien massa durant el transport i distribució. Des del punt de vista nutritiu potser no serà exactament el mateix, però el cas és que tampoc hi ha tanta diferència. Una altra cosa és que no es perdi gens de gust pel camí. Els qui l’han de vendre saben que molta gent compra per la vista i preferirà un tomàquet amb un color ben maco (una cosa que pots veure a la botiga) que no un de més lleig encara que tingui millor sabor. Això farà que massa sovint es tingui en compte coses com el color, la textura o l’aparença  més que no pas el sabor. Com sempre, la tecnologia és una eina que la fem servir com més ens convé.

Però hi ha coses que quan les recuperes, no les vols perdre de nou. Segurament a mida que passi el temps, el ritme de vida, la falta de temps i tot això farà que acabi comprant amb presses, però de moment m’hi penso entretenir a buscar les parades amb fruita que tingui “aquell” sabor.

Coses de l’estiu. Les picades.

dijous, 1/09/2011

mosquit.jpg Després de les vacances mires enrere els dies en que has viscut a un ritme completament diferent de l’habitual i t’adones que hi ha altres maneres possibles de viure. Jo mateix he estat completament desconnectat durant unes setmanes i el món segueix igual. És una bona cosa recordar que es pot viure sense telèfon, ni Internet, ni res de res. Fins i tot és un plaer recobrar un ritme de vida més tranquil i adonar-te que tampoc som tant importants i que si desapareixes uns dies, doncs no passa res.

Però tot té un preu, i en el meu cas han estat un bon grapat de picades de bestioles que no he pogut identificar. No semblaven mosquits, perquè per allà no n’hi havia gaires, però les picades eren igual d’emprenyadores. I aleshores et preguntes que coi fa que aquests animalets, mosquits, puces, xinxes, aranyes o el que siguin deixin un record tan irritant de la seva picada. Coi! Podrien picar i marxar sense deixar rastre.

Però la picada d’un mosquit és un procés més complex del que sembla. És conegut que qui pica són les femelles, que necessiten més aliment per pondre els ous. Els mascles s’alimenten només de nèctar de flors. Les femelles també, però necessiten un suplement de sucres, proteïnes i ferro quan han de fabricar la posta, de manera que completen la dieta amb l’aliment que extreuen de la sang. I per fer-ho, primer han de localitzar un vas sanguini d’algun mamífer que faci de donant involuntari. Ens localitzen per el CO2 que deixem anar en respirar, per la temperatura corporal i per altres productes que alliberem amb la suor i que tenim a la pell. I una vegada localitzat un vas sanguini proper a la superfície ens claven l’estilet que tenen com a punta de llança del seu aparell xuclador.

Semblaria que la gràcia està en aquest estilet, però en realitat la clau de la picada del mosquit la trobem a la seva saliva. Quan piquen comencen a salivar molt. No se si és que se’ls fa la boca aigua pensant en l’àpat que estan a punt d’endrapar, però segur que és per millorar molt el rendiment de la picada. Quan s’ha estudiat la composició de la saliva dels mosquits s’ha trobat una barreja formidable de dotzenes de productes pensats per fer-nos la guitza.

Per començar tenen anestèsics. Així poden picar més tranquil·lament ja que sovint no ens n’adonem del que està passant fins que és massa tard. També ens inoculen un anticoagulant per evitar agregació de les plaquetes i permetre que la sang que xuclen circuli amb més facilitat. També ens administren proteïnes de la família de les taquiquinines que actuen com vasodilatadors. Així la vena que estan saquejant es dilata, es fa més gran i hi passa més sang. Fins i tot ens injecten enzims com l’amilasa que ja comença a digerir els sucres complexos de manera que els sigui més fàcil absorbir-los i digerir-los. I per acabar de completar el còctel, ens posen alguns immunomoduladors que fan que el sistema inflamatori funcioni una mica desgavellat.

I, és clar, en alguns indrets, determinats tipus de mosquits també injecten paràsits, virus i tota mena de patògens que han fet dels mosquits i de la resta d’insectes picadors uns dels principals vectors de malalties del planeta. Per això, moltes vegades el millor per controlar una malaltia és controlar els mosquits que la propaguen.

En tot cas, ara em puc mirar les picades, que per sort ja no piquen, i pensar en la sofisticada guerra química que ha tingut lloc sobre la meva pell. És una d’aquelles coses que encara que et rebentin, no pots deixar d’admirar una mica.

Calendari escolar

dilluns, 20/06/2011

relax.jpg

Des del principi del Centpeus vaig agafar el costum de seguir el calendari escolar. De tant en tant toca fer un descans per carregar les piles i ara ja toca descansar una miqueta. Al setembre, si tot va bé, ens tornem a veure (o a llegir). Mentrestant, sigueu feliços.

Explorant la síndrome de Down

divendres, 17/06/2011

cariotip-down.jpg Quan topes amb una dificultat és molt normal experimentar un cert sentiment de desànim. Hi ha qui mai no es desanima, però això ja és una mica patològic. L’important, en tot cas, és superar questa sensació i afrontar els problemes de la millor manera possible. Això és fàcil de dir, però quan els obstacles són immensos, el desànim acaba molt fàcilment en renuncia. De totes maneres, les coses avancen gràcies als qui no renuncien i afronten obstacles aparentment insuperables.

Això ho he pensat aquests dies, quan vaig tenir la sort d’assistir a una presentació on explicaven estudis i tractaments per la síndrome de Down. El primer raonament que fas, que fem molts és, com vols tractar una cosa que és incurable? La síndrome de Down sabem el que la causa: un cromosoma de més, concretament el cromosoma 21. Aquesta còpia de més fa que la cèl·lula tingui problemes per aplicar les instruccions que la fan funcionar correctament.

És com si al llibre d’instruccions per muntar un cotxe li haguessin duplicat un capítol. Després de posar la roda de la dreta, tornaríem a posar la roda de la dreta, i això vulguis que no, fa que el cotxe no funcioni perfectament. La qüestió que no podem evitar és que aquesta còpia de més, esta a l’interior de totes i cada una dels més de cinquanta bilions de cèl·lules que constitueixen el cos humà. I no tenim cap manera de fer-la desaparèixer. Per tant, quin tractament vols fer?

Però no es fa tot el camí d’una sola vegada. I pas a pas és pot avançar molt. Per començar tenim una sort. El cromosoma 21 és el més petit dels que tenim i això fa que el nombre de gens que hi ha triplicats sigui “relativament” petit. Només cal afrontar el problema de 231 gens.

Però encara hi ha una altra bona notícia. No tots els gens estan funcionant en tots els moments ni a totes les cèl·lules. El desequilibri causat per la trisomia pot ser molt important en determinats moments i sobre determinades funcions, mentre que en altres moments, el mal ja està fet i ja no hi ha manera d’evitar-ho. Si podéssim saber que fa cada un d’aquests gens i en quin moment, potser es podrien dissenyar teràpies per prevenir o al menys minimitzar els efectes. Segurament no és solucionaria tot, però si que es podria aconseguir una millora important en la qualitat de vida de les persones afectades.

El plantejament és fàcil de dir, però ja és més complicat de posar en pràctica. El nostre coneixement dels gens i dels seus efectes millora a un ritme frenètic, però encara queda molt per esbrinar. Una estratègia útil per aclarir una mica el terreny va ser generar ratolins que tenien aquest cromosoma triplicat. Un model semblant a la síndrome humana en molts aspectes. A la pràctica hi ha detalls que ho compliquen. Els cromosomes dels humans i dels ratolins no són exactament iguals i els gens no es reparteixen igual, però ho van aconseguir.

Amb aquell model es poden fer estudis, però encara es va afinar més. Van aconseguir ratolins que tenien triplicat només un petit fragment del cromosoma. I diferents ratolins tenien triplicat diferents fragments del cromosoma. Això permetia veure quins gens estaven relacionats amb la forma característica dels ulls, o en els nivells alterats d’alguna proteïna plasmàtica, o en el desenvolupament anormal de les neurones o en cada un dels aspectes de la síndrome.

Un dels aspectes més importants és, per descomptat, el desenvolupament neuronal. Les neurones no creixen com cal o no fan prou connexions unes amb les altres i això complica el funcionament del cervell. Però identificant els gens responsables d’aquest problema i sobretot detectant en quin moment del desenvolupament afecta més és pot mirar d’atenuar els seus efectes en coses com la memòria, l’aprenentatge, la concentració o el que sigui.

Això és podria fer amb fàrmacs o amb teràpies més imaginatives, però també amb estratègies com una estimulació particular dels nens en determinats moments del seu creixement. Han vist resultats notables en ratolins que els mantenen en ambients més estimulants (bàsicament una gàbia plena de joguines i coses per interactuar) comparats amb ratolins criats en gàbies normals.

Amb aquestes estratègies potser no es farà desaparèixer tots els efectes de la síndrome, però és pot millorar el rendiment intel·lectual dels afectats. Potser per la majoria de la població una petit augment en les capacitats mentals no sigui gaire rellevant, però per afectats de síndrome de Down pot representar una millora espectacular en la qualitat de vida.

És d’aquelles recerques que donen sentit a la ciència. En un futur, potser proper, permetrà trobar tractaments per una malaltia, ens ajudarà a entendre millor com funciona la nostra ment i augmentarà el nivell de felicitat de moltes persones. Tot plegat farà que el món sigui un indret millor per viure.

I tot perquè hi ha qui no s’arronsa davant de problema “irresolubles”.

Oceans de bacteris

dimarts , 14/06/2011

Seychelles.jpg Una típica imatge idíl·lica de les vacances és la d’una platja amb sorra ben blanca i aigües transparents de color blau turquesa. Potser també hi ha el noi musculós i la noia en bikini sota una palmera prenent algun còctel més o menys sofisticat, però el curiós de la escena és l’aigua, que sempre la imaginem del tot transparent. I si ho pensem un moment, potser resulta estrany.

Tota la porqueria que es genera a terra ferma va a petar al mar. Els humans estem contaminant amb productes industrials i a ritme notable des de fa un segle, però abans ja deixàvem la nostra part de residus. I els residus de tota mena, les restes orgàniques de cadàvers de plantes i animals, les fulles seques que han caigut a terra des de l’origen de la vida, totes les cagarades dels dinosaures durant tots els milions d’anys que van dominar el planeta… Al mar s’hi ha abocat una quantitat inimaginable de porqueria, de restes orgàniques i de brutícia en general durant milions i milions d’anys.

Aleshores, com és que normalment l’aigua és tan transparent. Com es neteja el mar?

Doncs de processos per netejar n’hi ha molts. Des de reaccions químiques que degraden els productes, fins al dipòsit als fons marins de restes que acaben esdevenint minerals. Però la major part de la feina la fan, com no! els bacteris.

És curiós com fins fa molt poc ignoràvem com de ple n’estava el mar en formes de vida bacteriana. Sabíem que hi havia bacteris a l’aigua de mar, però no imaginàvem que n’hi haguessin tants. Ara, que ja anem quantificant amb metodologia més moderna i amb programes més organitzats anem descobrint que totes les estimacions que s’havien fet fins ara van fer curt. Al cada litre d’aigua del mar hi ha més de mil milions de bacteris.

I no totes són iguals. En aquests mil milions podem distingir més de vint mil tipus diferents de bacteris.

Si tenim en compte que d’aigua n’hi ha molta al mar, trobem que la quantitat de bacteris que contenen els oceans és extraordinària en quantitat i diversitat. Un tresor que tot just comencem a descobrir. I tots aquests bacteris són els que s’encarreguen de fer desaparèixer la porqueria que arriba al mar. Amb tanta quantitat i varietat sempre n’hi ha que poden degradar els contaminants que hi arriben.

Fins ara era senzill perquè tot era matèria orgànica fàcilment degradable. Els bacteris se n’alimentaven i alhora eren l’aliment d’altres organismes microscòpics, que alhora mantenien vius altres animals més grans fins configurar tota la cadena tròfica. La quantitat de bacteris que hi ha pot variar segons la localització, la profunditat o l’època de l’any, però sempre n’hi ha prou com per fer d’escombriaires marins d’una eficiència més que notable.

Son els bacteris marins els que ens regalen les aigües transparents amb les que somniem. Sense ells, els mars d’un planeta com el nostre, atapeït de vida, fa mil·lennis que haurien esdevingut clavegueres immundes. Pot fer angunia pensar que l’aigua de mar conté tants bacteris, però si no hi fossin la cosa seria molt pitjor!

 

Animals, ètica i experiments.

divendres, 10/06/2011

Rat_diabetic.jpg Caure en les exageracions pot tenir com a conseqüència que perdis part de la raó que puguis tenir. És un error molt freqüent en un món cada vegada més abocat al blanc o negre. Les coses es cataloguen com a bones o dolentes, sense matisos, sense excepcions. Una manera simple de mirar la realitat que inevitablement ens aboca a l’error ja que la realitat és plena de matisos.

M’hi ha fet pensar un post en un blog que comentava un on es reclamava una “ciència sense víctimes”. He mirat la seva web i veig que,  acusen als científics de: …realitzar experiments en centenars de milions d’individus que consideren inferiors pel simple fet de no pertànyer a la seva espècie, com ara ratolins, peixos, porcs, etc.

A la primera pàgina surten imatges de nazis fent experiments amb jueus per comparar-ho el que fem els científics actualment.  Segons diuen, enlloc de racisme, ara practiquem l’especisme, la discriminació en funció de l’espècie a la que pertanyen els organismes. I afirmen “Es tan injusto discriminar por la especie como hacerlo por la raza.

I aleshores em trobo amb un dilema. Igual que la immensa majoria de científics (al menys tots el que conec) tinc clar que no es pot fer experimentació amb animals sense complir uns determinats requeriments ètics. No es pot fer qualsevol cosa. No està justificat causar patiment innecessari a cap animal. I la fi no justifica els medis.

Ara bé. Potser estic equivocat, però no tinc cap dubte en diferenciar els drets que pugui tenir un ratolí o una persona. I també veig diferències entre un gos i un escarabat. O entre un escarabat i un enciam. O entre un enciam i un bacteri. No acabo de veure per quin motiu totes les espècies s’han de considerar iguals a tots els efectes. El que deia: no és un tema que es pugui reduir a blanc o negre.

La vida, en si mateixa i en qualsevol forma que adopti, em mereix un respecte i és un valor que cal protegir. Però una espècie que no tingui sistema nerviós no em sembla que tingui els mateixos drets que una que si que el tingui. Un organisme amb cervell no és el mateix que un paràsit que només respon uns pocs estímuls bàsics i que no tenim cap motiu per pensar que tingui consciència de si mateix. Potser tinc poca imaginació, però no veig per quin motiu he de considerar un ximpanzé o un dofí amb els mateixos drets que una paparra.

El problema que tenim a l’hora de fer recerca científica és que per entendre una malaltia, cal estudiar un organisme malalt. I això no sempre es pot fer en persones. Ara parlem dels trasplantaments d’òrgans com un avenç fabulós de la medicina, però per aconseguir-ho va caldre fer prèviament molts trasplantaments en animals. Tenim medicaments que ens permeten curar malalties que fa uns segles delmaven la humanitat. Però els medicaments cal posar-los a prova i això no es pot fer en persones d’entrada.

Podem fer, i de fet es fan, molts estudis directament sobre cèl·lules. Permeten estudis més detallats i econòmics, però en condicions que no són reals i que només serveixen per aquell tipus de cèl·lula en concret. A part del fet que les cèl·lules han de sortir d’algun lloc. Si vols treballar en cèl·lules de fetge, per començar necessites treure-li el fetge a algun animal. Però per saber si un medicament és tòxic no serveix provar-ho només en cèl·lules de fetge. Pot ser tòxic per qualsevol altre cèl·lula o combinació de cèl·lules de l’organisme i d’entrada no sabem quina.

Potser algun dia trobarem la manera de no fer experiments en organismes vius, però de moment i si volem que la medicina segueixi avançant no ens queda més remei que fer-ho. Una constatació que, insisteixo, no vol dir que es pugi  fer qualsevol cosa. Molts dels experiments que surten a les fotos són d’una època passada i avui en dia serien impensables.

Avui en dia no podem fer cap experiment sense passar per l’aprovació del comitè ètic d’experimentació animal. Cal justificar el motiu de l’experiment, cal demostrar que no es pot fer de cap altra manera que no impliqui animals, cal demostrar que es farà servir el nombre mínim necessari d’animals i cal especificar els sistemes que es faran per reduir al màxim el patiment que pugui experimentar. Això vol dir tipus d’anestèsics, d’analgèsics i de procediments mínimament invasius. I si penseu que tot això és paper mullat, vol dir que no coneixeu cap responsable de les instal·lacions d’estabularis.

Per ara, quasi sempre cal sacrificar un grapat de rates o de mosques per trobar una cura per alguna malaltia. El que s’intenta és que en un futur no calgui, i actualment ja s’aplica la política de les tres R (Reduir el nombre d’animals usats, Refinar les tècniques que es fan servir i Reemplaçar l’ús d’animals per tècniques alternatives). Es van fent avenços, però de moment encara hi ha molts casos en els que no en tenim d’alternativa. Simplement, no en sabem més. I per descomptat, els científics no som sàdics que gaudim maltractant animalons. En realitat no és agradable fer-ho. Però una passejada per qualsevol sala de qualsevol hospital ajuda a posar les coses en el seu punt just. En tot cas, qui digui que en aquests temes les coses són senzilles és que no hi ha pensat massa.

De pes ideal a pes normal?

dimarts , 7/06/2011

cover-ok-2613154_0x440.jpg Potser tornen els bons temps. Ho dic des d’un punt de vista de salut física i mental i, que voleu, també des d’un punt de vista subjectiu. L’esperança la dóna la portada de la revista Vogue Itàlia en la que surten tres models lluint un fenotip corporal que feia temps que no s’estilava. Ras i curt, no son super-models mega-primes sinó que llueixen un tipus que segurament moltes jovenetes considerarien com passat de pes.

Aquesta consideració és absurda i només correspon a les modes. Són les modes, reforçades per anuncis, actrius, revistes i mil-i-un impactes visuals més o menys subtils que condicionen la manera que tenim de veure el món. Ningú s’escapa d’aquesta pressió. Va haver-hi un temps en que les ombreres exagerades es consideraven elegants, altres èpoques són les faldilles llargues i vaporoses o les curtes fins l’extrem, els pantalons pota d’elefant o els de tipus pirata. Tan se val. Durant el període de vigència acaben per semblar-nos elegants, igual com al final tots cantem la cançó de l’estiu o la de l’anunci de moda.

Doncs el mateix passa amb el pes que es considera ideal. Sobretot depèn de la moda. Però com que reconèixer això no queda massa bé, doncs es fa referència a la salut. I té la seva conya que amb aquest motiu (o excusa) moltes persones  el que fan és justament posar en risc la salut. El que passa és que simplement no es diu “vull tenir el pes ideal per estar més guapo/a i lligar més o que em considerin més atractiu/iva”. No. El que es diu és “He de perdre uns quilos per trobar-me millor i gaudir de bona salut”. I per aconseguir això es fan dietes absurdes, maratons esportives sense cap preparació prèvia i fins i tot es sotmeten a cirurgies més o menys arriscades. Tot molt saludable.

(Per cert, si el cirurgià plàstic us diu que no hi ha cap risc, busqueu un altre cirurgià més honest.)

El més interessant és que s’agafen les taules de pes ideal com si fossin una veritat revelada per alguna divinitat de la salut. Però la realitat és molt diferent. De fet, es pot dubtar de si existeix un pes ideal. Seria molt més correcte parlar del marge de pes acceptable. Sabem el que no és ideal, el que s’associa a risc per la salut. Però el marge entre massa prim i massa obès és molt ampli! Hi ha qui realment ha de perdre pes per problemes d’obesitat, però no parlo d’aquests casos ara, eh!

També es dóna per fet que amb una mica de règim aconseguirem posar el nostre cos just en les dimensions que ens agraden o millor dit, que han fet que ens agradin (per molt que diguem, i ens diguin, que és perquè són les més saludables). Però pensar que només el règim pot solucionar el pes és ignorar tots els factors fisiològics, genètics i psicològics que hi estan implicats. No és gaire més absurd que pensar que menjant més seguirem creixent. Podem modular un parell de quilos amunt i avall fàcilment, però més enllà d’això el cos dirà que ja en parlarem.

El raonament sembla evident. Fico menys calories al cos i aquest s’aprima. Però les coses no son tan senzilles. Al cos no li agrada que li canviïn les coses. Si tenim un pes més o menys estable, malgrat ficar per la boca més de tres-cents quilos de menjar cada any, és perquè el sistema està ben regulat. Si mengem menys, la temperatura corporal baixa (per estalviar calories) el pas dels aliments pel budell s’alenteix (per exprimir fins la darrera caloria que continguin) i el metabolisme s’adapta per augmentar l’eficiència. Per això els règims funcionen molt bé als primers dies, i molt malament després. El cos s’ha adaptat i ja no l’enredes.

Però la pressió social segueix implacable. Es fan servir models anormalment primes com a ideal de seducció, i al final pot acabar generant patologies com l’anorèxia, amb uns efectes devastadors, i no únicament sobre el cos.

Per això, que torni una moda més adaptada a la realitat dels cossos pot ser una bona cosa. Al menys la pressió social serà menor. A més, en una ocasió, quan no es mirava de ser tan políticament correcte en tot el que dius, vaig sentir dir (i ho subscric totalment):

“En realitat, als homes no ens agraden ni el vi tan sec, ni les dones tan primes”.