La imatge de la desolació

dimecres, 1/12/2010

Hi ha imatges que acaben per esdevenir icòniques i qual la veus, de seguida la relaciones amb alguna cosa. I en el cas dels westerns, una de les més característiques són aquelles plantes que van rodant per un terreny semi desèrtic i que de seguida transmeten un sentiment d’aridesa i desolació. En anglès en diuen “tumbleweed”, que voldria dir “herba que fa tombarelles” o “planta que roda”, però el nom que els botànics donen a aquests tipus de plantes són estepicursors, una manera sofisticada de dir: “les que corren per les estepes”.

És curiós que aquestes plantes les associem amb els paisatges dels Estats Units. Òbviament és per influència del cinema. Però el cas és que en realitat no són originàries d’Amèrica sinó de Rússia. Sembla que van ser uns emigrants ucraïnesos els que les van portar l’any 1877 a la costa est dels Estats Units. Per això allà en diuen “Russian thistle” (card rus). Aquí tenim espècies com la barrella punxosa (Salsola kali).

Aquestes plantes no es dediquen a passejar donant voltes arrossegades pel vent perquè si. Tampoc és que siguin les restes inútils de plantes seques sinó que tenen una funció molt concreta. Anar rodant d’aquesta manera és un sistema excel·lent per anar escampant les llavors i colonitzant més terreny.

Els vegetals han necessitat resoldre un problema ben senzill. Poden fer llavors, però quan han madurat prou, si simplement les deixessin caure de les branques, les noves plantes germinarien just al costat de la planta mare. Això voldria dir que competirien per els nutrients, la llum i l’espai, i això és un mal negoci tant per la planta mare com per la filla. Per tant, el que cal fer és enviar les llavors com més lluny millor. Els animals no tenim problema per fer-ho, però això de desplaçar coses és tot un repte per un vegetal.

Per això han anat apareixent diferents estratègies ben enginyoses. Hi ha llavors que tenen estructures que fan que pugin ser arrossegades pel vent amb facilitat. N’hi ha que semblen plomalls, algunes s’enganxen als pèls (i a la roba) i altres semblen ales d’insecte. També poden fer llavors dins de fruits que seran menjats per animals i que després de passar pel tub digestiu es dipositaran en algun indret llunyà i, a més, envoltades de valuosos nutrients en forma de femta d’animal. Cada planta ha trobat la manera particular d’escampar les seves llavors. I disposar d’una forma arrodonida per deixar que, una vegada seca, el tronc es trenqui i vagi rodant empès pel vent, és un sistema molt pràctic.

La planta seca, però amb les llavors encara unides a les branques, s’anirà desplaçant ben lluny de l’indret original. I a cada tombarella que fa, cada vegada que topa contra un obstacle o contra el terra, la planta deixarà anar unes quantes llavors. Al final, la trajectòria que hagi seguit quedarà escampada de milers de llavors, de les que algunes germinaran. El resultat és que l’àrea colonitzada per la planta creix molt a cada generació.

I per tenir clar com d’eficient és el sistema només cal tenir en compte que aquests tipus de plantes, van trigar només trenta anys en arribar a la costa del Pacífic. Per un vegetal, que en principi no se li suposa una gran capacitat de moviment, creuar els Estats Units en trenta anys és indicatiu d’una gran eficiència!

En realitat aquestes plantes són més aviat un problema. En part perquè consumeixen força aigua, però el principal problema és que el seu desplaçament desgasta molt el terreny per on passen. Una única planta no fa res, però en ocasions n’hi ha milers i aleshores, a més de donar imatges espectaculars, fan malbé la capa superficial del terra.

Com que viuen en indrets àrids, ventosos i plans, no costa gens associar-les amb un sentiment de desolació. Per això, els cineastes que volen crear un ambient d’abandonament ho tenen fàcil. Amb posar unes quantes d’aquestes plantes rodant per allà ho aconsegueixen de seguida.

I també per aquesta associació amb la desolació imagino que dilluns, al vestuari de visitants del Nou Camp, potser va passar rodant alguna d’aquestes plantes.

La moda de l’any: Baies de goji

dimarts , 30/11/2010

Les modes són això, costums temporals relacionats amb qualsevol aspecte de l’activitat humana. En el vestir tenim les més evidents, però també en els perfums, els cotxes, els estils de vida, els balls i, cada vegada més en els aliments. El que passa és que no totes tenen la mateixa importància. En el cas dels suposats aliments saludables o fins i tot “miraculosos” cal anar amb compte perquè la nutrició ja és una cosa més delicada que no pas decidir si els pantalons han de ser “pota d’elefant” o “pitillo”.

L’aliment que està de moda recentment són les baies de goji. Una mena de panses, provinents de la Xina i que tenen un seguit de propietats que les fan especialment saludables. O al menys això és el que diuen els seus promotors. El que passa és que amb els anys m’he anat tornant descregut (deu ser cosa de l’edat) i quan em parlen d’un aliment amb unes propietats fantàstiques, se m’encenen totes les alarmes. Aleshores tinc el mal costum de mirar que té exactament aquell aliment i per quin motiu és tan (però tan!) saludable. Normalment, la majoria de coses que es diuen són pures ximpleries que aparentment sonen molt bé. Pures estratègies de màrqueting. I això és una llàstima, perquè en ocasions si que es pot tractar de coses interessants, però quan t’ho volen vendre com una panacea, perden tota credibilitat. Hi ha qui creu que campanyes de publicitat només les fan les farmacèutiques (les farmacéeeeuuuutiques!) i no les empreses de productes “naturals”.

Miro una web que les promou i llegeixo que el goji (Lycium barbarum), és un matoll que creix a 4000 metres d’altura, a l’Himàlaia. Allà al Tibet es recullen i s’assequen al Sol de forma natural en un indret on les condicions són d’allò més extremes. Tot plegat fa que la planta tingui característiques úniques i continguin uns nutrients que protegeixen de tot. Però de tot, tot! Segons la propaganda van bé per la fatiga, la vista, l’energia, la diabetis, els ronyons, com antioxidants, per perdre pes… I quan ja pensava que també deuen fer trempar, doncs resulta que també! Per desgràcia les coses no són exactament com diuen.

En realitat, les baies de goji es cultiven a la Xina i no pas al Tibet. El districte de Zhongning, dins la regió de Ningxia Hui està situat cap al mig de la Xina i es coneix com “la llar del Goji.” Allà hi ha grans camps de conreu dedicats al goji. De fet, sembla els emprenya força que les anomenin baies tibetanes.

És clar. No té la mateixa gràcia una fruita del Tibet recollida en condicions “naturals” i mig folklòriques, que un simple conreu xinés com podrien ser aquí les tomaqueres o les vinyes. S’ha de reconèixer que els que han inventat la promoció del goji ho han fet bé.

L’altre cosa és mirar que tenen que és tan especial i tan saludable. I, de nou, topem amb ximpleries. No vull dir que siguin dolentes en absolut eh! Simplement tenen pràcticament el mateix que tenen altres vegetals. El que és ridícul és que ho anunciïn com una cosa excepcional. Per exemple llegeixo que el goji conté 21 oligoelements i 18 aminoàcids. Sembla interessant, però la gran majoria d’aliments contenen això. De fet, hauria de contenir els 20 aminoàcids que acostumen a haver-hi. Si només en té 18 vol dir que presenta alguna carència.

També té proteïnes, fibra, carbohidrats i vitamines. Genial, però això també ho tenen les panses (que no cal anar a la Xina a buscar-les) els préssecs i la majoria de fruites que consumim per aquí. El que ja és ridícul és que anunciïn que conté superòxid dismutasa! A veure. Poca gent sap que és la superòxid dismutasa (un fet que els promotors saben prou bé), però dir que una fruita té superòxid dismutasa és com dir que un cotxe és genial perquè te rodes.

La superòxid dismutasa és un enzim que serveix per eliminar radicals lliures, cosa que ja va bé. Però el cas és que gairebé totes les cèl·lules del nostre cos tenen superòxid dismutasa. Tots els aliments que ingerim contenen superòxid dismutasa. No té res d’especial la superòxid dismutasa i, per descomptat, quan passi per l’estomac serà digerida com qualsevol altre proteïna, de manera que perdrà la seva activitat completament.

(Que voleu? Part de la meva tesi doctoral anava sobre la Superòxid dismutasa, de manera en altres coses m’enredaran, però en aquesta no.)

Total. Que, en principi les baies de goji són saludables però no més que qualsevol altre fruita similar. Tenen un grapat de components igual que qualsevol altre fruita i si us agraden doncs fareu molt bé de menjar-ne. Però no espereu que la vostra salut millori, a no ser que desencadenin un potent efecte placebo (que també pot ser).

Ah! I si les consumiu, aneu amb compte amb el seu origen!

Els monstres que venen

dilluns, 29/11/2010

Estem criant monstres, i no parlo de les criatures mal educades, sinó de monstres autèntics. Criatures que ja causen un bon nombre de morts, amb els que lluitem aferrissadament des de fa molts anys en una batalla que, mica a mica anem perdent. Vam tenir unes quantes victòries notable, però l’enemic és incansable i sempre torna amb noves estratègies i armament que ens van deixant sense recursos. Sembla que no en som massa conscients, però estem perdent la batalla contra les infeccions.

Els bacteris ens són molt útils, però també han causat grans mortaldats al llarg de la història. Fins i tot a les guerres morien més soldats per epidèmies que no pas per les armes de l’enemic. Durant segles això era part de la vida i no s’hi podia fer gran cosa. Però amb Flemming i la penicil·lina van arribar els antibiòtics i la cosa va canviar completament.

De cop ja podíem tractar les infeccions amb molta eficàcia. Allò que abans ens matava podíem eliminar-ho amb unes injeccions o unes píndoles. Per primera vegada disposàvem d’eines efectives per combatre aquell enemic invisible però letal. La tuberculosi va passar a ser un record de temps antics, la sífilis es podia curar sense necessitat d’intoxicar-te amb arsènic i als hospitals podien operar-te sense patir per una sèpsia fulminant.

Semblava massa bo per ser cert. I efectivament, era massa bo i no podia  durar. El problema va ser que de bacteris n’hi ha milions i milions (i més milions) i entre tant bacteri sempre n’hi ha que presenten petites diferències. Mutants que degraden millor algun producte o que fabriquen la paret que les envolta de manera lleugerament diferent de la resta.

Per això només era qüestió de temps que sorgís algun bacteri que fos insensible a l’antibiòtic. Un bacteri al que li seria igual que algú prengués penicil·lina. La resta de bacteris moririen, però ell seguiria tan tranquil i creixent sense parar. En aquest cas no parlaríem de selecció natural sinó artificial ja que els responsables som els humans, però el resultats és el mateix. En relativament poc temps, la població de bacteris sensibles a l’antibiòtic desapareix i una nova població de bacteris resistents ocupa el seu lloc. Un mecanisme que és prou ràpid. Els primers bacteris resistents a la penicil·lina només van trigar quatre anys a aparèixer.

El que fem aleshores és administrar un antibiòtic diferent. Un bacteri pot ser resistent a un antibiòtic concret, però és molt poc probable que ho sigui a dos de diferents. L’únic problema és que en realitat tornem a començar el mateix procés. En una població microbiana sensible al segon antibiòtic, abans o després en sorgirà algun que també hi sigui resistent. I, a sobre, els bacteris tenen mecanismes que els permeten “intercanviar” resistències. Es passen petits fragments de DNA, anomenats plasmidis, on hi ha entre altres coses, els gens que els confereixen la resistència. De manera que un bacteri pot regalar a un altre un paquet amb resistència a tres, quatre, cinc i fins i tot nou antibiòtics diferents. I no tenim gaires tipus d’antibiòtics nous.

Durant molt temps, els bacteris que donaven més maldecaps als metges eren uns anomenats SARM (Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina) Quan aquest petit monstre apareixia es podia donar un altre antibiòtic anomenat vancomicina, però l’any 2002 ja va sorgir el SARV (Staphylococcus aureus resistent a la vancomicina).

Aquesta és una cursa d’armament que no podem guanyar. Sempre sorgiran nous bacteris amb resistència a qualsevol antibiòtic. Per això cal fer-los servir amb molta cura. Però la cursa s’està acabant més de pressa del que pensàvem.

Una de les darreres línies de defensa que ens quedaven eren uns antibiòtics anomenats carbapenems. Es fan servir quan la resta de medicaments fallen i s’intenta no abusar-ne justament per retardar al màxim l’aparició de resistències. Però fa poc ja s’ha detectat a l’Índia una soca de bacteris que tenen un gen anomenat NDM-1 (que vol dir New Delhi metalo-beta-lactamasa) que li permet degradar aquest antibiòtic sense que els afecti.

Però, a sobre, aquests super-bacteris estan viatjant arreu del planeta amb l’ajud involuntari de persones que van l’Índia a operar-se perquè és més econòmic o turistes que tenen un accident i passen per un Hospital. Aquests portadors tornen als seus països amb la infecció per bacteris NDM-1 i aquests comencen a escampar-se. La globalització també aplica a les malalties.

I contra aquests monstres ja poca cosa queda per fer.

Que diem quan diem Ara?

dissabte, 27/11/2010

Això del temps és una cosa ben curiosa. L’experimentem cada vegada que hi pensem, el mesurem amb més precisió que cap altre cosa, en parlem sovint, però ens costa definir-lo. I curiosament, una de les coses més difícils de definir és el moment present. Ara. Per fer-ho, diem que és el punt que hi ha entre el passat i el futur. Però això és una mica de trampa. Estem dient allò que no és el present. No és el passat, ni el futur, cosa que ja sabíem.

La cosa en realitat és més estranya del que sembla des que a principis del segle passat, els físics van començar a explorar els límits de l’espai i el temps. L’any 1901, en Max Planck, un físic alemany, estava fent experiments que li permetien mesurar l’energia amb que es movien àtoms i electrons i es va adonar d’un fet molt curiós. Els valors que mesurava no eren qualsevols. Enlloc de pujar i baixar suaument ho feien a salts. Semblava que l’energia podia tenir un valor o un altre, però no els entremigs.

Era com si a escala molt petita l’energia es trobés en “paquets”. Podies tenir-ne un, o dos, però en cap cas un i mig. Un fet que tampoc resulta tant estrany. El mateix passa amb la matèria, que ens sembla continua, però que sabem que està feta per àtoms individuals. El cas és que Planck va poder calcular el valor de les unitats bàsiques d’energia i allò va ser un dels punts de partida per la física quàntica. A partir d’aquella xifra, extremadament petita, va trobar una de les constants de l’Univers. Un dels valors que expliquen perquè l’Univers és com és. Una constant que coneixem amb el nom de “Constant de Planck”.

I que hi té a veure tot això amb el moment present? Amb ara?. Doncs que a partir de la constant de Planck es va poder proposar que no només l’energia i la matèria estan fets per unitats discretes. El mateix espai també te una estructura feta per petits fragments que ja no es poden dividir. No parlo de la matèria que ocupa l’espai sinó de l’espai mateix. Hi ha una distància inimaginablement petita que no pot fragmentar-se més. És la que anomenem, com era previsible, “distància de Planck”. Si la voleu expressar en metres heu d’escriure un zero, una coma i trenta cinc zeros seguits abans de posar un 1.

Que el mateix espai estigui fragmentat ja es estrany, però el cas és que amb el temps passa el mateix. Hi ha una unitat mínima de temps que, com no!, s’anomena “temps de Planck” i és el que podríem anomenar amb més propietat “un instant”. De manera que el pas del temps seria el pas d’una infinitud de “moments de Planck”.

La manera d’entendre  aquest temps de Planck és simple: com que res pot anar més de pressa que la llum, el temps de Planck és el temps que triga un fotó de llum a recórrer una distància de Planck. Per aquest temps mínim, si el volem expressar en segons, ens caldran 44 zeros després de la coma.

Difícil d’imaginar? Doncs en realitat no és que sigui difícil sinó que és impossible. El nostre cervell ha evolucionat per manegar coses de dimensions a escala humana. Aquests límits per on ens porta la física quàntica els podem calcular, però no imaginar.

Per tant, podem dir amb propietat que quan parlem d’“Ara” ens estem referint a una peça fonamental de l’Univers,  ja que és justament el temps de Planck on ens trobem. Una afirmació que no ens soluciona res a la vida real, però que en ocasions permet fer callar algú que filosofa massa sobre el present i el futur.

És clar. “Ara” també és un nou diari, però qui ho diu que amb la ciència no es poden fer jocs de paraules?