La física del quètxup

divendres, 20/01/2012

quetxup.jpg Si et serveixen una hamburguesa en qualsevol bar, quan agafes el pot amb el quètxup i et disposes a posar-ne una bona quantitat… que és el primer que acostumem a fer? Doncs aprofitem que es tracta d’una suspensió col•loïdal amb propietats tixòtropes i li apliquem forces de cisella per tal generar una degradació estructural que ens permeti dipositar-la sobre l’hamburguesa.

O dit més senzill: sacsegem el pot (també el podem colpejar), perquè sinó el quètxup no cau.

És tan normal el gest que normalment no hi pensem, però de fet es tracta d’una propietat ben curiosa d’alguns fluids que quan els agites modifiquen la seva viscositat i esdevenen més fluids, però la recuperen quan els deixes quiets. Si ho pensem un moment ens adonem que el quètxup flueix sense problemes després d’agitar el pot, però torna a quedar com una pasta espessa i immòbil quan cau sobre l’hamburguesa.

(Molt bé; també hi intervé la Llei de Murphy que fa que si vas ben mudat, el quètxup mantingui les seves propietats fluides, regalimi i et taqui. Però la llei de Murphy és un imponderable en el que ara no entrarem.)

La causa d’aquest comportament la tenim en el component principal del quètxup: els tomàquets. Quan es maceren els tomàquets es formen unes fibres a nivell microscòpic que tenen tendència a unir-se entre elles. Això crea una mena de xarxa microscòpica que li dona consistència a la pasta resultant. Però les unions entre aquestes molècules són febles i si agitem amb força es separen, aleshores la pasta perd consistència, perd viscositat i el quètxup pot fluir amb més facilitat.

A la pràctica vol dir que si el pot té un forat petit per permetre la sortida del quetxup el podem girar de cap per avall i no cauré res. Però si abans l’agitem, el quètxup esdevé més fluid i surt regalimant sense problemes. I tant bon punt el deixem quiet sobre el plat o l’hamburguesa, les unions entre les fibres es van refent i la pasta recupera la seva espessor.

Aquesta propietat, anomenada tixotropia i que la presenten alguns dels anomenats fluids “no-Newtonians”, es fa servir també en coses com les pintures. S’intenta que quan les remenes es tornin líquides de manera que les puguis escampar fàcilment amb un pinzell, però que una vegada escampades, quan les deixis quietes, es tornin més viscoses i no regalimin fent goterons.

En realitat el quètxup és una salsa ben interessant. A més de les seves propietats com a fluid no-Newtonià amaga unes quantes sorpreses si el compares amb la salsa de tomàquet de tota la vida. Per exemple, encara que no ho sembli, el quètxup, a més dels tomàquets i de vinagre, conté molt sucre (fins un 10%) per treure l’acidesa i també molta sal (fins un 2 %) que li fa de conservant.

Però una de les coses que fan més gràcia va passar durant el mandat del president Reagan. En un dels intents que es van fer per millorar la dieta del jovent americà és va promoure una campanya per augmentar el consum de vegetals i disminuir el de menjars industrials. Això era una amenaça pels fabricants de quètxup i algú va tenir la genial idea de promoure una legislació per tal que el quètxup passés a ser considerat … una verdura.

La iniciativa va fer riure bastant i no va tirar endavant. I a més de totes les conyes, seria interessant veure explicar les lleis de la mecànica de fluids aplicada a una hortalissa!

Un nou planeta amb anells

dijous, 19/01/2012

super_saturn.jpg Saturn és una passada. I ho és des de tots els punts de vista, però sobretot per la presencia dels anells. És interessant pel que fa a les lleis de la física que regulen la seva existència i estabilitat. I resulta extraordinari des d’un punt de vista purament estètic. Un anell que envolta un planeta és, simplement, una passada. Ja ho he dit alguna vegada: El millor indret per posar un hotel a tot el sistema solar ha de ser en alguna de les llunes de Saturn. Allà on els anells deuen omplir la meitat del cel com si fossin una estructura sòlida de mil colors.

Altres planetes també tenen anells. Júpiter té un parell d’anells molt febles, Urà en té uns de gairebé imperceptibles i Neptú els té però incomplerts. Res a veure amb Saturn, l’autèntic Senyor dels Anells.

Però la particularitat de Saturn potser està vivint els seus últims dies. Fa uns anys que disposem de tècniques per detectar exoplanetes, és a dir: planetes orbitant altres estrelles més o menys properes i ja n’hem detectat uns quants centenars (725 al moment d’escriure això, però la xifra augmenta constantment). De la majoria només en sabem algunes dades bàsiques; la mida, la durada de la òrbita, la distància a la seva estrella i poca cosa més. Però acaben d’anunciar que un d’aquests planetes sembla ser una versió gegantesca del nostre remarcable Saturn. Un exoplaneta amb anells.

L’estrella té un nom que, de moment encara és d’allò més depriment: 1SWASP J140747.93-394542.6. Simplement són les sigles del catàleg mentre no es consideri prou important com per merèixer un nom una mica més bonic. Aquesta estrella era una de les que s’analitzaven per buscar planetes amb el mètode de l’anàlisi de les corbes de llum. La idea és detectar la baixada en la lluminositat de la estrella quan el planeta passa pel davant. Si això passa amb una certa periodicitat vol dir que un planeta va donant voltes a l’estrella i cada vegada que passa per davant detectem un descens en la llum que ens arriba.

Normalment es detecta una certa lluminositat que, quan passa el planeta es fa menor, i quan el planeta surt del davant de l’estrella torna a nivells normals. Però en aquest cas van trobar que el canvi en la lluminositat seguia un patró molt curiós. Baixava una mica, després es recuperava, després tornava a baixar molt més, i així anava fent un patró de pujades i baixades desconcertant i deferent de l’habitual. I l’explicació més simple és que el planeta té un sistema d’anells. Analitzant com puja i baixa la lluminositat han deduït que hi ha quatre anells principals als que ja han posat noms: “Rochester”, “Sutherland”, “Campanas” i “Tololo” (els noms dels observatoris que hi ha treballat).

Del planeta encara en sabem poca cosa, però sembla ser més gran que Saturn. De fet és molt més gran. Entre 15 i 70 vergades més gran que Júpiter. Potser fins i tot sigui una nana marró. Una mini-estrella que no ha arribat a encendre’s i els anells siguin un proto-sistema planetari. Amb el temps ja ho esbrinarem, però de moment ja podem pensar que Saturn no és cap peculiaritat del nostre sistema solar. Potser siguin un fenomen molt més habitual del que podríem esperar. En tot cas, si es confirma l’existència de més planetes amb anells, d’altres Super-Saturns, podrem dir que l’univers és un indret encara més ple de racons fascinants.

El plaer d’escriure amb ploma

dimecres, 18/01/2012

estilografica.jpg Un problema que tenen moltes vegades els científics és el de justificar la seva recerca. La pregunta que més vegades escoltarà al llarg de la seva vida és: “i això per a que serveix?”. Més encara en temps de crisi. I de vegades et quedes amb les ganes de dir que allò no serveix absolutament per a res. I encara més, previsiblement mai no servirà per a res. Simplement per satisfer la curiositat, descobrir secrets amagats de la natura o entendre millor coses que ja sabíem i a les que no donàvem importància.

Que té de dolent el pur plaer de conèixer?

Acabo de topar amb un d’aquests estudis que dubto que siguin gaire útils. Al menys d’entrada (tot i que mai no se sap). Uns físics han fet un model teòric, i després l’han verificat a nivell experimental, per entendre com flueix la tinta quan escrius amb una ploma estilogràfica. El títol del treball: “Hidrodinàmica de l’escriptura amb tinta“.

Només això? Si; només això.

Amb els bolígrafs és una altra història, però amb la ploma hi ha quatre factors que condicionen la manera de fluir la tinta i, per tant, la manera d’escriure. L’un és la capil•laritat que faria pujar la tinta cap amunt de la ploma. L’altre és de nou la capil•laritat però la exercida pels porus del paper que també estiren de la tinta cap a la superfície on escrivim. L’equilibri entre aquestes dues forces vindrà donat per les mides respectives del canal per on flueix la tinta i dels microporus del paper. Per això quan la superfície no és porosa, com ara un vidre, resulta molt complicat escriure-hi a sobre ja que no hi ha microporus que “xuclin” la tinta.

Els altres dos elements a considerar són la tensió superficial de la tinta, que li donarà una tendència a unir-se a les superfícies i a mantenir les molècules de tinta unides entre elles, i finalment la viscositat de la tinta, que oposarà resistència a tots els moviments que indueixin les altres forces.

Aquests quatre són els factors bàsics per permetre que la tinta flueixi de l’interior de la ploma cap a la superfície. Però no són els únics. La gravetat també hi juga un paper, per exemple. I, sobretot, hi ha un cinqué element que apareix quan comencem a escriure: la velocitat amb la que desplacem la ploma sobre el paper.

Pel que sembla, han fet un model que permet calcular com fluirà la tinta en diferents condicions i que, quan han posat a prova els càlculs teòrics en experiments pràctics han vist que concordaven força bé les previsions amb els resultats.

Tot plegat potser no servirà de res, però m’agrada aquesta mena d’experiments. No cal justificar-los igual que no cal justificar la utilitat d’una obra d’art. Simplement permet entendre una mica millor tot el que hi ha implicat en una cosa tant simple com el fet d’escriure, de triar el tipus de paper, la qualitat de la tinta i la estilogràfica en concret que farem servir. Però aquest coneixement ja li afegeix una mica més de valor al l’estètica de l’escriptura.

Ara ja és molt poc freqüent escriure res a mà, i menys encara amb una ploma. Una llàstima perquè quan ho fas veus que té un encant innegable. En tot cas, el plaer que experimentaré la propera vegada que ho faci serà una miqueta més gran, simplement pel fet d’entendre una mica millor tot el que està passant al punt de contacte entre la ploma i el paper.

Tuberculosi resistent a tots els medicaments

dimarts , 17/01/2012

Tuberculosis-x-ray-1.jpg Sembla que els microbis estan rebotats amb nosaltres. O potser és que arriba el moment de passar comptes de la nostra estupidesa. En tot cas, s’acumulen les noticies inquietants sobre infeccions, patògens i bestioles diverses. Si fa poc era una soca mutant de grip aviar que es transmetia amb molta facilitat i causava una gran mortalitat, ara ensenya les urpes una vella coneguda de la humanitat. La tuberculosi.

En els propers temps potser caldrà familiaritzar-nos amb unes sigles: La primera és la MDR-TB que vol dir “Multi-drug resistent tuberculosis” és a dir, tuberculosi resistent a múltiples medicaments. Quan va aparèixer els antibiòtics va semblar que teníem l’eina per esborrar la tuberculosi del planeta. Aquells medicaments van fer que els sanatoris de tuberculosos passessin a ser coses del passat i tothom va poder respirar tranquil (figurada i literalment).

Però els bacteris tenen una facilitat immensa per mutar i ben aviat van sorgir soques de tuberculosi resistents als primers antibiòtics. En principi no era problema. Simplement canviaves l’antibiòtic i si no el mata un, el mata l’altre. Però, és clar, la història es repetia i mica a mica els bacteris anaven presentant més i més resistències. Un problema agreujat pel fet que moltes vegades el tractament no es completava correctament, de manera que el pacient es convertia en un sac de cultiu de bacteris mutants. Uns bacteris que s’encomanaven amb la resistència incorporada.

Quan tot això va ser evident es van posar en marxa sistemes per identificar les resistències i per mirar de prevenir la seva aparició. També van anar sorgint nous antibiòtics de manera que el món no en va fer massa cas. I vam continuar administrant antibiòtics sense miraments, seguint tractaments de manera incomplerta i ignorant que al tercer món la tuberculosi encara és un problema que afecta molta gent. De fet, un terç de la població mundial està infectada amb el Mycobacterium tuberculosis, el famós bacil de Koch. No tothom cau malalt una vegada infectat, però la reserva de bacteris que hi ha esperant a activar-se és brutal.

De manera que, inevitablement, va sorgir una soca anomenada XDR-TB, per “Extensively drug resistent tuberculosis”. Aquesta soca ja era resistent als dos tractaments inicials que es fan servir (la rifampicina i la isoniazida), a qualsevol antibiòtic de la família de les quinolones i a algun dels que encara es podrien fer servir (la kanamicina, la capreomicina o la amicacina).

El problema és que en això de la guerra amb els bacteris, nosaltres podem anar guanyant batalles. Però ells són molts i tenen molta paciència. Al final sempre tornen amb forces renovades. Una carrera d’armament que difícilment podem guanyar. I menys si malbaratem els recursos.

La cosa era preocupant, però ara ja ha sortit a la llum un nou tipus. La sigla per definir-la és TDR-TB i és per, ja ho podeu imaginar, “Totally-drug resistent tuberculosis”. Simplement és una soca resistent a tots els medicament útils per la tuberculosi. Fa pocs dies es parla d’un brot a la Índia amb quatre casos reconeguts. Però ja fa uns anys van identificar-se dos casos a Itàlia, i l’any 2009 un altre brot a l’Iran. En el cas italià sembla que un tractament mal fet en casos de XDR va convertir el bacteri en TDR. En canvi en el brot de la Índia, sembla que els contagis ja van ser amb aquesta bestiola.

El nom de resistent a tots els fàrmacs pot portar a engany. Hi ha altres tractament possibles, però són molt menys efectius, molt més cars i molt més tòxics (i les resistències seguiran apareixent, no ho dubteu).

Amb tot això hi haurà qui esperarà a que la ciència descobreixi un nou medicament. Però val la pena recordar que els últims antibiòtics útils es van descobrir fa més de cinquanta anys. No tenim noves armes secretes a la recambra. També hi haurà qui començarà a buscar una conspiració de les farmacèutiques. No hi ha malaltia important que s’escapi de la teoria conspiranoica.

I potser d’una vegada començarem a fer servir els antibiòtics amb una mica de seny. No posar-los a la primera de canvi, seguir amb el tractament fins al final i limitar l’ús que se’n fa en coses com la ramaderia. Potser així alentirem l’aparició d’aquests bacteris resistents a tot.

Això o tornar a obrir sanatoris per tuberculosos a les muntanyes.

Per mesurar l’interior de la Lluna

dilluns, 16/01/2012

GRAIL_Poster_ROTA.jpg Quan una cosa no es pot resoldre per la via directa, cal buscar estratègies més imaginatives per encarar el problema. Diuen que la paciència és la mare de la ciència, però sovint penso que en realitat hauria de ser la imaginació (encara que no rimi). I imaginació és el que cal quan et planteges esbrinar coses com ara: Com és l’estructura interna de la Lluna? No tenim manera d’arribar-hi. Durant les missions Apol•lo es va posar un sismògraf, però la informació que ens dóna és limitada. Si volem detalls sobre el nucli de la Lluna com ho podem fer?

Directament no, és clar. No podem anar i fer un forat per veure el que hi ha. Per tant ha calgut una aproximació indirecta. Una que en realitat ja s’havia fet servir per esbrinar coses de l’interior de la Terra. La idea és mesurar petites diferències en la intensitat del camp gravitatori generat per la Lluna. Segons com siguin aquests canvis podrem saber si hi ha un nucli més gran o més petit, més o menys dens, més o menys homogeni, etc.

El problema és que tampoc resulta senzill mesurar modificacions molt petites dels camps gravitatoris. Per això trobo ben enginyosa la manera com ho fan. La missió va començar al setembre, però va ser just per cap d’any quan els satèl•lits van entrar en òrbita. I parlo en plural perquè el sistema funciona amb dos satèl•lits artificials que estan donant voltes a la Lluna. La missió es diu GRAIL (per “Gravity Recovery And Interior Laboratory”) i les dues naus, pràcticament idèntiques, són la Grail-A i la Grail-B.

La idea és fer que vagin orbitant en paral•lel durant poc més de dos mesos ajustant amb molta precisió la distància que les separa. Per fer-nos una idea de la precisió que fa servir, les dues naus estaran a una distància d’uns dos-cents quilòmetres i poden determinar canvis en la distància que les separa de una dècima de mil•límetre. Això ho aconsegueixen enviant-se feixos de microones entre elles dues. D’aquesta manera es poden detectar els canvis en la posició d’alguna de les naus quan passi per sobre de zones on la gravetat de la Lluna sigui més o menys intensa. A mida que vagin sobrevolant la Lluna podrem anar detectant aquests alteracions i deduint com és l’interior del satèl•lit amb un grau de precisió molt superior al que teníem fins ara. Aquest sistema ja es fa servir en la missió GRACE per fer el mateix al nostre planeta, de manera que no es tracta de tecnologia nova.

Segur que les dades seran interessants i útils i faran créixer el nostre coneixement sobre la Lluna, la Terra i la història del nostre racó de l’Univers. Però el que trobo més interessant és la manera com amb imaginació, enginy i una tecnologia prou avançada es poden resoldre problemes aparentment impossibles per obtenir dades de maneres ben inesperades.

Voltors i l’efecte papallona

divendres, 13/01/2012

Indian_vulture_on_cliff.jpg A la vida tot està lligat per cadenes de causalitat que normalment ens costa imaginar fins que ens esclata una crisi davant dels nassos. És el que s’anomena “efecte papallona“. Aleshores és un exercici interessant repassar amb una mica de perspectiva com han anat les coses. Cada cas és diferent i únic, però sempre és útil recordar que totes les coses tenen conseqüències. I un exemple força il•lustratiu el tenim en uns esdeveniments que han passat al subcontinent indi.

A partir de l’any 1999 es va observar que la població de voltors de la Índia estava experimentant una notable davallada. Normalment, quan moria un búfal, el cadàver de seguida s’omplia de voltors alimentant-se de les despulles, però des de l’any 2000 gairebé no s’hi veien ocells netejant les restes. De fet, en els darrers anys la població de voltors s’ha reduït en un 95 %, que no és poca cosa. Simplement, estan a un pas de la desaparició.

Quan es va mirar d’esbrinar que els passava es va buscar tota mena de culpables. Factors ambientals, toxines, virus, o qualsevol agent que justifiqués les morts d’aquells ocells. Els animals morts presentaven fallida renal i aquesta va ser la pista que va portar a descobrir el culpable. Es tractava d’un cas de toxicitat per diclofenac.

Si no coneixeu el diclofenac potser pensaríeu en plaguicides, fuites químiques o coses similars, però la realitat és més simple. El diclofenac és un antiinflamatori. Un medicament semblant a l’aspirina i que és molt útil per tractar coses com l’artritis, els dolors menstruals, el dolor post-operatori o l’associat a càlculs renals. Segurament us sona més un dels seus noms comercials: Voltaren.

El problema és que aquest compost, que a nosaltres ens va molt bé, és tòxic per als ocells. Això no hauria de ser un problema ja que ningú li dona diclofenac als voltors de la Índia. Però el cas és que si que ho feien. No directament, és clar, però el diclofenac també té aplicació en veterinària. Quan el bestiar presenta patologies inflamatòries, també es tracten amb antiinflamatoris, i el diclofenac va força bé, és econòmic i és fàcil d’administrar. Per això a països com l’Índia, els pagesos el donaven a les vaques, els búfals i altres animals. Uns animals que en morir eren devorats pels voltors. I amb la carn, també prenien unes dosis de diclofenac que resultaven letals per als ocells.

En comprendre la causa del que passava el govern indi va establir una moratòria en l’ús d’aquest antiinflamatori en veterinària i que es substituís per altres que no afectaven als voltors. La qüestió és si s’ha arribat a temps o ja és massa tard per als voltors.

Però les conseqüències encara van més enllà. Sense voltors per ocupar-se dels cadàvers d’animals morts, altres espècies han pogut trobar una font d’aliment abundant i fàcil d’aconseguir. I en particular n’han resultat beneficiats primer les rates i els gossos salvatges (recordeu que parlem de l’Índia) i a continuació els lleopards. Tot plegat ha fet que la població d’aquestes espècies augmentés notablement els darrers anys. Cosa que, de nou, ha tingut un parell d’efectes inquietants.

Per una banda, en augmentar la població de lleopards, aquests estan ocupant més terrenys i ja es van endinsant en zones habitades per humans. Segurament per això el nombre de casos d’atacs de lleopard, habitualment a criatures, ha augmentat en els darrers anys. I pel que fa als gossos salvatges, el problema és que són l’animal que fa de reservori del virus de la ràbia. Per tant, també es tem un augment en els cassos de ràbia.

Tot plegat ha representat un seguit de relacions causa-efecte inimaginable fins que va succeir. Com es podia imaginar que donar un antiinflamatori a les vaques acabaria per gairebé extingir el voltors fer augmentar els cassos de ràbia? A sobre, segur que ara mateix hi ha en marxa altres seqüències, també insospitades, amb les que toparem en un futur. I és que l’efecte papallona sempre està present arreu.

La catàstrofe de l’oxigen

dijous, 12/01/2012

bandes ferro.jpg L’amor és com l’oxigen;… tot el que necessites és amor!

A la pel•lícula Moulin Rouge, el protagonista es referia a l’amor com una cosa sense la qual no pots viure i posava l’oxigen com exemple. Un element imprescindible, vital, irrenunciable. Tenim tan assumit que l’oxigen resulta imprescindible per viure que sovint oblidem que no deixa de ser un gas verinós. Tan verinós que l’aire que respirem es compon majoritàriament de nitrogen i no pas d’oxigen. L’oxigen (igual que alguns amors) pot ser notablement tòxic.

A la Terra primitiva no n’hi havia d’oxigen quan van sorgir les primeres formes de vida. Durant milions d’anys, els terrícoles eren microorganismes que anaven fent la seva vida en una atmosfera lliure d’aquest tòxic. Però un bon dia alguns organismes van descobrir com fer la fotosíntesi. Amb aquell sistema podien aprofitar l’energia del Sol per fabricar matèria orgànica a partir del CO2 atmosfèric i de l’aigua. El problema era que es generaven algun producte residual desagradable: l’oxigen.

Al principi no va ser greu, però els organismes fotosintètics van tenir molt èxit i van començar a fer-se més i més abundants. I amb ells, les seves deixalles van embrutar tot el planeta omplint l’atmosfera d’aquell gas extremadament reactiu que oxidava tot el que entrava en contacte amb ell. La situació es va poder controlar uns quant milions d’anys més perquè l’oxigen reaccionava amb el ferro, molt abundant a la Terra i no arribava a l’aire. Però amb el temps aquestes reaccions es van saturar i l’oxigen va omplir la capa de gas del planeta.

Allò es coneix com la catàstrofe de l’oxigen ja que va representar l’extinció de la majoria dels organismes del planeta. L’aire s’havia tornat tòxic i només els qui es van poder adaptar a les noves condicions van sobreviure. Nosaltres som uns dels descendents d’aquells microbis que van trobar la manera de resistir l’oxigen i posteriorment d’aprofitar-lo per fer funcionar el metabolisme. Tot i així, encara portem dins de cada una de les cèl•lules una bona quantitat d’antioxidants.

Però aquella catàstrofe, que va passar ara fa uns dos mil quatre cents milions d’anys va tenir més conseqüències. Una de notable (i també catastròfica) va ser que el planeta es va congelar. El motiu és que la Terra tenia fins aleshores una atmosfera rica en metà, un gas amb un intens efecte hivernacle. Però l’oxigen va reaccionar amb el metà, que va desaparèixer de l’atmosfera, perdent-se l’efecte escalfador que causava i fent que la temperatura baixés fins donar lloc al que es coneix com glaciació huroniana. Un període en el que hi havia geleres fins i tot a les regions tropicals. Cal dir que també va permetre que es formés la capa d’ozó que ens protegeix de les radiacions solars. L’ozó no deixa de ser una forma curiosa de combinar-se l’oxigen.

I un altre efecte remarcable és que la majoria dels minerals que coneixem del nostre planeta es van formar aleshores. Sembla curiós que els minerals que ens envolten siguin resultat indirecte de l’acció dels éssers vius. Però van ser els organismes fotosintètics els que van alliberar oxigen al planeta. I aquell oxigen va reaccionar amb els minerals que hi havia donant lloc a tots els òxids que ara tenim per tot arreu. Si mireu la composició de la majoria de minerals veureu que molts son òxids de ferro, òxids de níquel, òxids de silici, òxids del que sigui. Tot això no existia abans de la gran catàstrofe de l’oxigen i la seva aparició es pot veure en els estrats geològics en forma de les bandes vermelles típiques dels òxids de ferro.

Tot plegat és interessant perquè ens recorda fins a quin punt la presència de vida pot modificar les condicions atmosfèriques i fins i tot geològiques d’un planeta.

La Pepsi i el ratolí dissolt

dimecres, 11/01/2012

mountain_dew_mouse.jpg Ahir va sortir un titular d’aquells que et fan obrir els ulls com plats. “Pepsi reconoce que uno de sus refrescos disuelve ratones”. Realment, imaginar un ratolí mig dissolt dins un vas d’algun refresc és una imatge força repugnant. No se si tot plegat és cert o un dels mites que corren per Internet, però cal dir que el qui s’ha lluït és el que va triar el titular en qüestió. Ja són ganes de buscar el sensacionalisme perquè la veritat és que no hi ha res d’estrany en el que diu. La immensa majoria de begudes refrescants poden dissoldre un ratolí. De fet, si no ho fessin ens estarien estafant.

Tot ha començat als Estats Units quan un senyor anomenat Ronald Ball va comprar una llauna d’un refresc anomenat Mountain Dew. Pel que sembla, li va sentar malament i va vomitar. I després, quan va examinar la llauna es va trobar un ratolí a l’interior. Naturalment va presentar una demanda de 50.000 dòlars a la companyia Pepsi. Realment, l’escena és repugnant i val la pena no recrear-s’hi gaire en els detalls. Però la companyia va presentar la seva defensa basada en l’informe d’un veterinari que feia notar que si el ratolí realment hagués estat gaire temps dins la llauna, s’hauria desfet fins a convertir-se en una substància gelatinosa (apa, més imatges fastigoses). Per tant, el ratolí com a molt, devia ficar-se dins la llauna mentre el senyor estava vomitant.

Com que no tenim imatges (ni ganes) per veure l’estat en que es trobava l’animalet, no podem treure l’aigua clara. Però el que ha fet saltar el titular és l’acceptació feta per l’empresa segons la qual, el refresc que ens podem prendre tranquil•lament pot dissoldre ratolins! Semblaria que ha de ser, com a mínim, tòxic, corrosiu i perillós.

Però no. En realitat és la cosa més normal del món ja que la majoria dels refrescs contenen coses com l’àcid carbònic, àcid cítric, àcid fosfòric o àcid ascòrbic. L’àcid carbònic és per causa del CO2 que porta la beguda (per això són begudes carbonatades), l’àcid cítric és el de les taronges o les llimones, l’àcid ascòrbic és la vitamina C i s’afegeix com antioxidant i altres àcids es posen per donar gust, color o sabor.

Si un ratolí, o un tros de carn, o un tros de qualsevol material orgànic es deixa dins d’un líquid lleugerament àcid durant setmanes, el més normal és esperar que es dissolgui. Que es tracti d’un ratolí ens pot semblar fastigós, però no té res d’especial.

I no ens hem de preocupar perquè siguin productes àcids. El contingut del nostre estómac és bàsicament àcid clorhídric, un àcid més potent i que també dissol el menjar amb molta eficàcia. Naturalment, l’estómac està protegit de l’efecte d’aquest àcid, i dels que ens puguem  beure, gràcies a una capa de mucositat generada per les mateixes cèl•lules de l’estómac. I quan aquest àcid clorhídric segueix el seu camí cap el budell, queda neutralitzat gràcies a que el primer que es troba és amb el suc generat pel pàncrees, que és molt ric en bicarbonat.

També s’ha dit que aquestes begudes poden malmetre l’esmalt de les dents. De nou, és cert, però és exagerat. Realment, en presència d’un àcid, el carbonat càlcic de les dents es pot desfer, però això requereix temps. I les begudes, no les estem glopejant hores i hores per la boca. Simplement ens les empassem. Tots aquests productes si que causen problemes a les dents, però sobretot per la gran quantitat de sucres que porten i que afavoreixen el creixement de la placa bacteriana de les dents. Els bacteris aniran generant els seus àcids de manera constant i ininterrompuda i danyaran l’esmalt fins causar una càries.

Per tant, no cal sorprendre’s perquè els productes de la Pepsi, (i de la Coca Cola, i de totes les begudes carbonatades, fins i tot la gasosa) puguin desfer ratolins. Si voleu podeu fer l’experiment (amb un tros de carn, no amb un ratolí!). Només és qüestió de tenir mooolta paciència i deixar-ho no un dia sinó unes setmanes. I abans d’esverar-se recordar que dins l’estómac hi tenim un suc gàstric molt més potent.

Espermatozoides, espermatozous i altres.

dimarts , 10/01/2012

Gray1150.jpg Disposar de sinònims és genial per evitar que una conversa o un text s’ompli de repeticions de la mateixa paraula. En canvi, en temes científics, els sinònims es fan servir molt poc perquè la tendència és a evitar qualsevol cosa que pugui portar a error. I això s’aconsegueix adjudicant un nom i només un per cada cosa. Per això no es fan servir els noms comuns de les plantes o els animals ja que podria ser confós. A molts llocs en diuen diferent i hi ha noms que s’apliquen a diferents organismes. Passa com amb les salsitxes, les botifarres i els fuets. A cada poble fan servir aquestes paraules per referir-se a coses diferents, i amb molta freqüència convençuts que la seva particular manera és la correcte.

Però a la vida real, les coses no són tan estrictes i si que es troben sinònims per termes científics. Uns sinònims que, en realitat, el que poden fer és confondre però que resulten inevitables en una cosa viva i dinàmica com les llengües. Un que em va marejar durant un temps va ser la paraula espermatozou. Es fa servir molt, però fins on tenia entès, la correcta era espermatozoide (del grec “llavor” i “en forma d’animal”), construïda de manera similar a la paraula anterozoide, que seria la cèl·lula germinal masculina en algunes plantes que no fan pol·len.

El problema és que recordava vagament el que havia estudiat de la formació dels espermatozoides, un procés de maduració d’unes cèl·lules que inicialment són ben normaletes i no les miraríeu dues vegades, fins acabar en els espermatozoides que generen tants somriures quan apareixien a les fotos.

Tot comença, com és previsible, als testicles. En uns indrets anomenats tubs seminífers on hi ha unes cèl·lules que sota la influència d’hormones masculines es converteixen en espermatogonis. Aquests espermatogonis es van dividint i s’acaben transformant en espermatòcits que, entre moltes característiques, la més important és que encara tenen 2 cromosomes de cada, igual que quasi totes les cèl·lules del cos. Això no serveix per engendrar res ja que per fer-ho cal que abans es quedi amb un sol exemplar de cada cromosoma. Així, quan s’uneixin a un òvul tornarem a tenir un parell de cromosomes de cada tipus.

El procés de perdre un dels dos cromosomes de cada parella s’anomena meiosi i l’experimenten els espermatòcits per convertir-se en espermàtides. Aquestes cèl·lules encara tenen forma rodona, però aniran madurant i experimentant una sèrie de modificacions entre les que destaca la formació de la cua, però també la generació d’un acrosoma a la part del davant i agrupant mitocondris a la base de la cua per donar-li l’energia necessària per moure’s. També perdrà bona part del citoplasma ja que la seva única funció és transportar el nucli fins a l’interior d’un òvul. Quan tot això estigui completat ja tindrem un espermatozoide ben apanyadet.

És clar. Si no tens present tota la seqüència de l’espermatogènesi, pots pensar que un espermatozou és un més dels passos intermedis en el procés. Espermatogonis, espermatòcits, espermàtides, espermatozoides… Afegir la paraula espermatozou és ganes d’embolicar la troca quan has d’estudiar tot aquest procés. (Per cert, en femelles passa molt semblant: oogonis, oòcits i òvuls)

Quan miro al diccionari veig que l’entrada espermatozou si que hi és, com a sinònim d’espermatozoide. Aquesta és la que té la definició complerta. En canvi, quan he mirat el “Vocabulari de biologia de la reproducció” (també de l’IEC) veig que espermatozou no hi apareix, de manera que sospito que si parlem en ambient científic hem de fer servir espermatozoide mentre que en termes col·loquials podem fer servir les dues.

I és que a la vida quotidiana els sinònims van bé, però en ciència, on el que és busca és la màxima precisió, de vegades compliquen la vida.

Placebo musical

dilluns, 9/01/2012

Stradivarius.jpg Quan es parla de violins, fins i tot als que no hi entenem un borrall ens ve un nom al cap: Stradivarius. L’Antonio Giacomo Stradivari deu ser el més famós luthier de la història i els seus violins es consideren excepcionals. Llegeixo a la Vikipedia que “Els instruments d’Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món i pels col·leccionistes d’ antiguitats. Les característiques sonores i individuals d’aquestes obres d’art són considerades úniques…”. No és estrany que el preu d’aquests instruments arribi a xifres astronòmiques.

Naturalment s’han fet molts intents per esbrinar quin era el secret d’aquell fabricant de violins que donava als seus instruments unes qualitats tan extraordinàries. S’ha parlat d’algun ingredient secret afegit al vernís, d’una tècnica depuradíssima en el polit de les peces i fins i tot del tipus de fusta que era més densa degut a les condicions climàtiques d’aquella època que van coincidir amb el “mínim de Maunder”. Un període excepcionalment fred a Europa.

Però potser el secret principal de l’Stradivarius és que no en té cap de secret i que realment no son tan extraordinaris. I ara és quan qualsevol melòman somriuria irònicament. Tothom coneix des de fa segles la particular qualitat dels Stradivarius. És d’aquelles coses que no es discuteixen.

Però que tothom afirmi una cosa no vol dir que sigui certa. Ni tant sols si qui ho afirma és una gran autoritat en la seva matèria. I la fama dels Stradivarius n’és un bon exemple. Durant la vuitena competició internacional de violins d’Indianapolis dos investigadors (un fabricant de violins i un científic que estudia l’acústica dels instruments) van proposar i aconseguir fer un petit experiment. Es va demanar a sis violinistes que els deixessin els seus instruments. Tres eren antics dos Stradivarius i un Guarneri (que no té tanta fama, però que es veu que també és de notable qualitat). Els altres tres instruments eren de fabricació recent. Un dels nous només tenia uns pocs dies després de ser fabricat.

El que van fer va ser demanar a un grup de 21 violinistes que els toquessin però sense saber quin instrument estaven fent servir. En realitat van fer les coses ben fetes, és a dir el que anomenem un “doble cec”. El violinista ignorava quin instrument tocava. Fins i tot van posar unes gotes de perfum per emmascarar diferències d’olor entre uns i altres instruments. L’habitació estava en penombra i els participants portaven ulleres fosques. Encara més. Els violins els hi donaven uns intermediaris que tampoc sabien quin instrument era. Així evitaven que els dos organitzadors de la moguda transmetessin inadvertidament algun missatge subliminal als participants.

I el sorprenent resultat va ser que l’instrument millor valorat va ser un dels nous. De fet, un dels Stradivarius va quedar, amb diferència, el pitjor qualificat de tots.

Això ens permet entendre unes quantes coses. La primera és que potser avui ja es fan uns instruments tant bons com els que feia l’amic Stradivarius. No tot el que és antic és millor. En tot cas, violinistes experts no els poden distingir. L’altra conclusió és que les expectatives que ens fem sobre les coses, els prejudicis que emetem, ens influeixen d’una manera molt més intensa del que tots estem disposats a reconèixer.

És per això que els científics insistim en que per esbrinar si una cosa realment és millor que una altra els estudis s’han de fer amb doble cec.

Això no vol dir que tocar un Stradivarius no sigui una experiència memorable. La història de l’instrument, el prestigi que té, les expectatives que s’hi posen faran, amb certesa, que qui el toqui hi posi tota l’ànima, que intenti que els condicions de sonoritat, de temperatura, d’ambient, de recolliment, siguin òptimes, dignes d’un Stradivarius. Per tant, la experiència subjectiva serà molt més notable que la que obtindrà amb un instrument que no desperti tantes passions. D’aquí a pensar que l’instrument és millor que la resta només hi ha un pas.

Realment estic segur que l’experiència és incomparablement millor. Però el mèrit no és de l’instrument sinó de les expectatives que hi hem posat. Sembla que els Stradivarius desencadenen, literalment, un efecte placebo musical.