Nostradamus i el terratrèmol de Japó

dimecres, 23/03/2011

Nostradamus.jpg La memòria és una gran cosa que, potser per desgràcia, cada vegada s’exercita menys. Com que ja tenim a l’abast tota la informació possible, quina necessitat hi ha de fer l’esforç per recordar les coses? El punt feble d’aquest raonament és que sovint oblidem allò que seria interessant saber. Per això ens poden entabanar un any, i un altre, i un altre.

Els qui excel·leixen en això d’aprofitar la poca memòria que tenim la majoria són els fabricants de prediccions. Cada vegada que hi ha una gran catàstrofe natural surten de sota les pedres grapats d’experts recordant-nos que Nostradamus ja havia avisat. Que les profecies dels maies també ens indicaven alguna cosa semblant i que els còdex secrets de no-se-quina religió ens avisen que el temps s’acaba i que ens preparem.

Ràpidament et planten davant dels nassos uns textos críptics acompanyats de la corresponent traducció i interpretació que correspon exactament amb el que acaba de succeir. La que circula aquests dies (una entre tantes, suposo) que avisava del terratrèmol de Japó és una de les de Nostradamus:

Centúria I, quarteta 46:

Molt a prop d’Aux, Lectoure i Mirande

Un gran foc caurà del cel durant tres nits.

La causa semblarà tant sorprenent com meravellosa;

Poc després hi haurà un terratrèmol.

La interpretació seria que fa poc es van veure aurores boreals (el foc del cel) i just després ha tingut lloc el terratrèmol. Per tant, Eureka! Nostradamus ja ho deia!

Home!, El detall que l’amic Nostradamus feia referència a França i no a Japó, sembla que és un detall menor. Potser podem acceptar que faci referència al fet que les aurores boreals es veiessin veure a França. En realitat ell parlava d’uns indrets concrets, però no serem estrictes en això. També hi ha el detall, poc important, d’oblidar el tsunami.

Però ben mirat, no ho tenia gaire difícil. De vegades hi ha aurores boreals que es veuen més al sud de l’habitual. No sempre, però tampoc són un fet extraordinàriament estrany. Per tant, algun any n’hi haurà i es veuran a França. I de terratrèmols n’hi ha cada any, per tant, no importa quan hi hagi una aurora boreal, segur que en poc temps hi haurà un terratrèmol. D’entrada no en recordo gaires (ai, la memòria), però si mirem una llista de terratrèmols importants podem veure la trampa.

Si hagués estat l’any passat haurien dit: Genial! Nostradamus va predir el terratrèmol d’Haití! I si fos l’anterior: Espaterrant! Nostradamus sabia que hi hauria un terratrèmol a Sumatra. Que l’aurora boreal hagués aparegut l’any 2008? Cap problema: Nostradamus ja va avisar del terratrèmol de Sichuan, a la Xina. El 2005 fliparien per la predicció del terratrèmol de Pakistan. I que dir del 2004? El terratrèmol i tsunami d’Indonèsia!

Al final és igual quan aparegui una aurora boreal o qualsevol cosa que un il·luminat pugui interpretar com foc que cau del cel (una aurora boreal, una pluja d’estels particularment abundant, la cendra d’un volcà…). Segur que poc després hi haurà un terratrèmol en algun indret del planeta.

Serà divertit veure com els avisos de la fi del món per l’any 2012 aniran proliferant a mida que s’apropa la data. Predir catàstrofes, finals del món i apocalipsis variades és un bon negoci. Quan s’equivoquen (pràcticament sempre), tothom se n’oblida ràpidament. Però només els cal anar insistint. Si insisteixes prou, al final segur que algun dia l’encertes.

 

Ametlles, cireres i primavera

dimarts , 22/03/2011

ametller.jpg Per fi ja tenim la primavera aquí. Al menys la primavera astronòmica. Els dies cada vegada són més llargs i assolellats, però encara falta que arribi “aquell dia” en que surts al carrer i tot sembla nou i lluminós. L’aire és més càlid i notes com la sang corre amb més força. Aleshores és quan penso que, per fi!, ja ha arribat de veritat la primavera. Mai se sap quan arriba aquest dia, i potser per cada persona és un de diferent. Jo aquest any encara no l’he viscut, però ja falta poc. Es nota a l’ambient.

El primer senyal del bon temps és la florida dels ametllers. Encara fa fred però alguns arbres ja donen senyals de recuperar l’activitat. Veure ametllers florits ens recorda que l’hivern no durarà sempre. Després vindran els cirerers i aleshores molts comencem a dubtar si el que veiem florit és un ametller o un cirer. A més, ens fem un embolic amb el color. El blanc és l’ametller i el rosa el cirerer? O és al revés?

En realitat, tots dos poden tenir els dos colors. Hi ha moltes varietats i les flors tenen molts matisos que van del blanc fins al rosa en els dos casos. Per veure la diferència és millor fixar-se en les fulles. De fet, si mirem les flors notem que s’assemblen força. I el motiu el podem deduir del nom científic. El cirerer és el Prunus avium, i l’ametller és el Prunus dulcis.

Tots dos són del gènere Prunus, igual que molts arbres fruiters (com la prunera, és clar!) i de la família de les rosàcies. De fet, una de les característiques de les rosàcies és que les flors poden tenir diferent nombre de pètals, però sempre són múltiples de cinc.

És curiós que l’ametller sigui el Prunus dulcis, ja que posats a triar, les cireres són realment més dolces que les ametlles. De fet, algunes ametlles es caracteritzen per ser amargants. Amb aquesta varietat d’ametlles cal vigilar perquè a més d’amargants, poden arribar a ser tòxiques si es prenen en gran quantitat. El motiu és un producte que conté en relativament alta concentració. L’amigdalina és una substància fabricada per diferents arbres de gènere Prunus, però l’ametller amargant és el que en fa en més quantitat.

La gràcia de l’amigdalina és que dins la seva molècula hi ha un grup cianur unit. Mentre no s’alliberi no passa res, però si menges moltes ametlles de la varietat que té molt amigdalina si que es pot alliberar en prou quantitat com per ser tòxic. I és un enverinament per cianur. No és perquè si que a les novel·les d’assassinats, sabien que havien fet servir cianur per l’olor a “ametlles amargants”.

L’amigdalina, durant un temps es va pensar que tenia alguna utilitat per al tractament del càncer. Això, però no es va poder demostrar. En canvi, si que es coneix la toxicitat, de manera que no surt a compte com a tractament.

Però en tot cas, ara no toca pensar en ametlles amargants. Arriba la primavera i aviat serà  època de coses dolces: cireres, ametlles torrades, passejades sota el sol i l’olor del camp quan recupera la vitalitat. L’hivern pot ser genial, però al final ja es troba a faltar el bon temps i els dies llargs.

El Messenger ja ha arribat

dilluns, 21/03/2011

mercuri.jpg Repetint l’acudit que fèiem fa tres anys, per fi hem rebut bones notícies del Messenger. I tot seguit cal aclarir que la Messenger és la missió que s’ha enviat a explorar el planeta Mercuri. El planeta més ràpid i més proper al Sol encara amaga molts misteris. Però ara tindrem una sonda orbitant-lo durant tot un any, de manera que aviat en sabrem unes quantes coses més.

Mercuri és un planeta ben curiós. És molt dens i té un gran camp magnètic. Això fa pensar que la seva composició i el seu nucli són diferents del seu veí Venus. Però la mida i la composició exactes encara els ignorem. També s’ha vist que propers als pols hi ha zones que sempre estan a l’ombra i que presenten superfícies molt brillants als senyals de radar. Potser hi ha aigua a Mercuri? Aquesta és una altre de les incògnites que la Messenger ha d’aclarir.

En realitat fins i tot ens mostrarà per primera vegada una bona part del planeta. Mercuri només va ser visitat fa molts anys per la missió Mariner 10. Aleshores es va fotografiar una bona part del planeta, però no tot. La resta la descobrirem els propers mesos.

Però el més interessant de la Messenger és com exemplifica les dificultats del viatge estel·lar. Com que Mercuri és molt proper al Sol i és mou molt de pressa, resulta extremadament complicat enviar-hi una nau.

No pot anar-hi en línia recta. De fet, cap viatge espacial és en línia recta. Els planetes es van movent constantment, de manera que les trajectòries resulten ben complexes. Cal tenir en compte, a més de la distància i la posició, les forces gravitatòries que desvien les naus. Això pot ser una llauna, però també es pot aprofitar per estalviar combustible i corregir trajectòries. I la Messenger ho ha fet moltes vegades.

Si mirem un esquema del seu itinerari sembla una autentica bestiesa. Va passar al costat de la Terra, de Venus, del Sol i del mateix Mercuri un parell de vegades fins que a la tercera ja ha pogut quedar-s’hi. Aquest camí era necessari perquè arribar a Mercuri costa molt, però quedar-s’hi encara més. Mercuri no té atmosfera, de manera que no es poden fer maniobres aprofitant el fregament amb l’atmosfera per frenar. I com que va molt de pressa, la nau també porta molta velocitat i necessita molt combustible per frenar. Un combustible que no porta perquè ha de ser tant lleugera com sigui possible.

Per això es fan aquestes trajectòries on cada pas prop d’un planeta frena la nau i la redirigeix en un camí que al final permet que el planeta capturi la sonda.

En total ha estat set anys de viatge. Ara es quedarà un any a Mercuri per la missió pròpiament dita. Sembla una mala proporció, encara que ben mirat, n’hi ha que encara són pitjors:

La meva missió preferida, la New Horizons trigarà deu anys per arribar a Plutó, però no podrà frenar, de manera que… només hi estarà un dia.

Contaminaciò radioactiva

divendres, 18/03/2011

mesurant radiacio.jpg Per acabar aquesta setmana en que l’energia nuclear i les radiacions s’han convertit inesperadament en les estrelles temàtiques, pot ser interessant donar un cop d’ull a aquesta cosa més o menys abstracta que anomenem “contaminació radioactiva”. Més que res, perquè sovint hi ha dos conceptes molt relacionats que es confonen. Una cosa són les radiacions i una altre són les partícules radioactives.

En realitat el concepte és senzill. Els materials radioactius s’anomenen així perquè emeten radiacions ionitzants. Una cosa és el material emissor i l’altre és la radiació que genera. La diferència és semblant a la que hi ha entre una bombeta i la llum que emet.

Sembla una ximpleria, però de vegades sembla que en cas de fuga radioactiva siguin les radiacions el que s’emportarà el vent cap un indret o altre. Però el que viatja és el material radioactiu que hi havia a la central i que per causa de les explosions s’ha polvoritzat en partícules tant petites que el vent les pot portar arreu. O també és possible que hagin passat a estat gasós per les altes temperatures, s’evaporin i viatgin en forma de núvol.

Evitar la contaminació causada per grans fragments de material radioactiu no és difícil. El material el veus, i si el comptador de radioactivitat indica que allò emet radiacions el pots recollir i guardar en un lloc “segur”. El problema són les partícules en suspensió. El material invisible i prou lleuger per ser portat pel vent.

Si ens fixem en el personal que està treballant a primera línia dins la central, els famosos liquidadors, veurem que porten uns vestits molt sofisticats i aparatosos. Hermèticament tancats, amb equips d’aire autònom i totes les juntures segellades. Tot això no serveix de gaire per prevenir la majoria de radiacions. Potser les alfa les frenaran, però moltes beta i totes les gamma si que els irradiaran sense problemes. En tot cas, l’objectiu principal del vestit no és prevenir les radiacions sinó evitar que partícules radioactives entrin en contacte amb el cos del treballador.

Quan els treballadors surten i s’allunyen de la central, els nivells de radiació baixen molt ràpidament. Però si una partícula s’ha dipositat sobre la pell, seguirà emetent radiacions que seguiran afectant les cèl·lules de l’organisme. Els cabell és un indret on amb molta facilitat s’hi poden enganxar restes de pols provinent d’un material radioactiu o pols a la que aquest material s’hi ha unit. Per això apunten els comptadors cap a la zona del cap quan surten de la zona calenta. I si hi ha radioactivitat simplement cal rentar-se amb molta aigua fins netejar les partícules.

El problema més greu són aquelles partícules que es respiren. Cada vegada que inspirem fiquem dins els pulmons una bona quantitat de pols. El cos té mecanismes per anar fent-la fora. Els mocs del nas i la tràquea serveixen per que la pols s’hi quedi enganxada i vagui sortint lentament. Dins els pulmons hi ha cèl·lules que van netejant la superfície interior i aïllant tot el que sigui aliè a l’organisme. Però si la pols que respirem conté partícules radioactives, les radiacions que emetin aniran danyant les cèl·lules fins que no s’eliminin del cos. I en aquest cas no es pot eliminar amb una simple dutxa. La contaminació exterior és un problema relativament menor comparat amb la interior.

I en això hi ha una dada molt important i que normalment costa de trobar: La mida de les partícules. Segons les dimensions, una partícula que respirem pot entrar més o menys profundament dins el pulmó. De fet, si és prou petita, pot arribar fins i tot a la sang i viatjar a qualsevol òrgan. No és el mateix una partícula de una dècima de mil·límetre, que una d’una mil·lèsima de mil·límetre. De vegades pot donar la impressió que aquestes partícules, per ser molt petites són menys perilloses, però normalment és just al revés. Com més petites més fàcilment entraran dins el cos. A més, com més petites, més fàcilment poden ser portades pel vent i arribar més lluny. (Tot i que cal vigilar amb algunes informacions que ja corren i que són falses.)

I finalment, els humans podem anar amb compte i prendre precaucions per lliurar-nos d’aquestes partícules, però no passa el mateix amb la flora i la fauna. Les plantes poden absorbir elements radioactius que estiguin dissolts en l’aigua. Els animals es menjaran les plantes i acumulen aquests elements. O potser en menjar l’herba també s’empassaran la pols que s’ha dipositat a sobre. Una pols que pot ser feta de material radioactiu. I al final acaben apareixent al menjar. Un dels principals perills és la incorporació del material radioactiu a la cadena alimentària i que acabi dins el cos per la via del menjar.

Per molt radioactiu que sigui el material de la nuclear, mentre estigui a la central no hi ha massa problema. Les radiacions perilloses no arribaran gaire lluny. Però el material que les genera si que pot fer-ho (tot i que, per sort, com més lluny, més es dilueix). Per això el principal objectiu de les feines que es fan a la central és evitar que aquests materials es trenquin, esclatin o s’evaporin. Esperem que se’n surtin. (Al menys ara ja hi ha alguna noticia esperançadora.)

El color de la radioactivitat?

dijous, 17/03/2011

simpson.jpg Amb la radioactivitat passa una cosa contradictòria. Es parla d’ella com una amenaça invisible, però normalment pensem en ella com si fos de color verd (de vegades blau) fosforescent. A les pel·lícules és així com es representa, i la que possiblement és la barra de material radioactiu més famosa del món, la que manipula en Homer Simpson al principi de cada capítol, llueix verd fosforescent.

Aleshores que hem de pensar? Si hi ha radioactivitat en un indret veurem una amenaçadora llum fosforescent, o no veurem res en absolut?

Doncs la radioactivitat no la veurem de cap manera. Simplement no disposem de cap òrgan al cos que ens permeti veure-la, ni olorar-la ni escoltar-la. Un dels problemes que tenen els productes radioactius és que sense aparells adequats no tenim manera de distingir-los de la resta de materials. Un bloc d’urani enriquit deixat sobre la taula ens semblarà una peça metàl·lica sense cap característica particular, més enllà de ser molt pesant.

Però la mitologia amb la fosforescència no ha sorgit sense més. La radioactivitat no brilla, però pot fer que determinats elements fosforescents si que es posin a brillar. De fet, una de les primeres observacions que va fer en Roentgen en el camp de les radiacions va ser gràcies a la fosforescència.

Un dia, en acabar la feina i apagar les llums del laboratori va notar que hi havia alguna cosa que brillava en la foscor. Va tornar a encendre els llums i va veure que era un full de paper pintat amb pintura fosforescent. I després d’unes quantes proves va descobrir que el motiu era una font de radiacions que tenia al laboratori. Les radiacions no es veien, però el seu efecte sobre el material fosforescent si.

En un material fosforescent, les seves molècules poden absorbir l’energia que li arriba amb la llum. Això crea un petit canvi en la molècula, que mica a mica anirà tornant a la normalitat deixant anar l’excés d’energia. I la deixa anar en forma de la característica llum fosforescent. La radioactivitat també activa les molècules del producte fosforescent i per això fa que brilli.

Però el que es veu brillar no es la radioactivitat.

Aquest efecte va fer molta gràcia al principi, però també va resultar tràgic. A principis del segle XX, l’empresa US Radium Corporation va començar a fabricar una pintura que brillava en la foscor. El que feien era barrejar sals de radi (l’element radioactiu que feia poc que havien descobert els Curie) amb sulfur de zinc, que es un producte fosforescent. La radiació del radi activava el sulfur de zinc i la pintura s’il·luminava. Es veia brillar, però de nou, no era la radioactivitat el que es veia, sinó el seu efecte sobre un material fosforescent.

Un dels productes estrella eren rellotges que tenien les busques pintades amb aquesta pintura anomenada Undark. El que passa és que les busques les pintaven a mà. D’això se n’encarregaven treballadores que no tenien idea de com de perillós era el producte que feien servir. Els pinzells els mullaven amb la boca. De vegades es pintaven les ungles amb l’Undark i sense saber-ho, s’emportaven a cassa una bona quantitat de radi enganxat a la roba o al cos.

Aviat moltes van començar a emmalaltir i el perill d’aquella pintura es va posar de manifest. Cinc d’elles van denunciar l’empresa i, malgrat les habituals estratègies dilatòries, van guanyar el judici. Encara que per moltes va ser massa tard per rebre cap compensació.

Per descomptat ara ja no es fabriquen pintures fosforescents d’aquesta manera. Tot i que si teniu un rellotge de l’avi, amb busques fosforescents i anterior als anys 20, potser que el feu mirar per algun expert. No sigui cas…

Mesures de radioactivitat

dimecres, 16/03/2011

radiation.jpg Les notícies provinents del Japó s’acumulen dia a dia i ahir ja es parlava dels canvis en els nivells de radioactivitat, de les direccions de núvols de partícules i de si el nivell de radiació augmenta 10 vegades o si disminueix lentament. Tot plegat és molt inquietant (i amb les notícies d’aquest matí encara més), però moltes vegades costa entendre exactament el que volen dir. Que els nivells de radiació augmentin deu vegades, per exemple, és greu? Perillós? Dramàtic? O irrellevant?

Doncs dependrà del nivell de partida i de quina mena de mesures parlin exactament. La radioactivitat es pot mesurar de diferents maneres, i sospito que els propers dies en sentirem a parlar.

Un element és radioactiu si els nuclis dels seus àtoms es trenquen espontàniament (es desintegren). El resultat són uns àtoms més petits i l’alliberament d’energia en forma del que s’anomena “radiacions ionitzants”. Aquesta expressió és per distingir-les de les radiacions electromagnètiques.

Per mesurar la radioactivitat, el primer que podem mesurar és el nombre d’àtoms que es desintegren cada segon. Per això, una de les unitats que es fan servir és el becquerel (Bq), que és equivalent a una desintegració per segon. El nom el van posar per Henri Becquerel, un físic francès que junt amb els Curie va descobrir la radioactivitat (i per això van guanyar el premi Nobel). En realitat un Bq és molt poquet. Normalment és fa servir una altre unitat, el curie (Cu), que són uns quaranta mil milions de Bq.

El becquerel serveix per comparar quantitat de radioactivitat, però aquesta pot ser greu o irrellevant segons el tipus de radioactivitat que sigui. Per posar un exemple, podem dir que estem rebent deu impactes per minut, però serà molt diferent si els impactes són per pedretes, per fletxes o per bales de canó. I en tots els casos serà diferent segons l’energia amb que ens ho llencin. Els becquerels, o els curies, només ens diuen la quantitat, però els efectes dependran de quin element sigui el radioactiu.

Per això hi ha unes altres unitats. Inicialment es van fer servir unes anomenades gray (Gy), que el que mesuren és l’energia absorbida si reps aquella radiació. Estrictament, els gray mesuren els joules d’energia rebuda per quilogram. Aquesta unitat va molt bé per els efectes físics de la radioactivitat sobre objectes, però no és gaire útil pel que fa als organismes. Cal dir que els americans fan servir unes altres, els rads. Per fer el canvi, 1 rad són 0.01 Gy.

El que passa és que hi ha diferents tipus de radiacions ionitzants. Els detalls ara no venen al cas, però podem parlar de radiacions alfa, beta i gamma, cada una amb les seves característiques i els seus efectes sobre els organismes vius. Per exemple, les alfa fan molt més mal que les beta o les gamma. Per mesurar aquests efectes es fa servir una unitat anomenada sievert (Sv), que serien els gray però amb un factor de correcció per expressar els seus efectes sobre els organismes. De fet, el que es fa servir són les mil·lèsimes de sievert (mSv). De nou, els americans fan servir unitats que no son del sistema internacional. Ells mesuren en rems. En aquest cas 1 mSv són 100 rem.

De manera que al final, el que ens interessa és saber quants mil·lisieverts poden rebre les persones. Per començar, i pel simple fet d’estar vius sobre la Terra ja rebem una dosi “natural” d’uns 2.4 mSv cada any, encara que la xifra pot variar moltíssim en alguns indrets del planeta. I si algú fa molts viatges en avió, doncs pot afegir un altre mSv per any per la radiació còsmica més intensa a les capes altes de l’atmosfera. Una mamografia representa només uns 0.3 mSv, i fumar un paquet i mig de tabac al dia fa que ens empassem 13 mSv per any!

La legislació marca diferents límits. Per exemple, el personal que treballa amb material radioactiu pot rebre com a màxim 100 mSv en 5 anys. I en un any mai pot passar de 50 mSv.

Naturalment no és el mateix rebre la radiació de cop, que escampada al llarg del temps. Els problemes per la salut fan de mal quantificar, però es considera que a partir dels 250 mSv rebuts en un únic dia comencen els problemes. I més de 10.000 mSv rebuts de cop ja son letals.

A Fukushima he llegit que van evacuar els treballadors quan van detectar a l’interior del reactor 1 un nivell de 400 mSv. Al reactor 2, on la cosa té més mala pinta, la xifra va arribar a un màxim de més de 8000 mSv i tot seguit va tornar a baixar. Però aquestes xifres, encara que espectaculars, només serveixen per saber com estava la situació en un moment determinat i en un indret concret. I no és irrellevant saber les dosis de que és parla. En ocasions es diu que la radioactivitat de Txernòbil va arribar fins Espanya. És cert, però només va representar un augment de uns 0.05 mSv el primer any. La podem detectar i podem fer titulars cridaners, però a la pràctica (i per sort) era un nivell totalment irrellevant.

Per desgràcia, tot fa pensar que els nivells que mesuraran en diferents indrets del Japó no ho seran pas d’irrellevants.

Pastilles de iode i fuites nuclears

dimarts , 15/03/2011

medicament.jpg Una de les primeres mesures que es prenen en casos d’accident nuclear és, per descomptat, evacuar la gent de la zona immediata a la central. Però l’altre mesura de la que s’acostuma a parlar és repartir pastilles de iode entre la població.

El iode és un dels elements químics que, tot i que al cos el tenim en quantitats molt petites, resulta totalment imprescindible. La seva funció és ben coneguda: fabricar hormones tiroïdals. La tiroide és una glàndula que tenim al coll, envoltant la tràquea i que s’encarrega de controlar moltes funcions del cos mitjançant dues hormones ben característiques. Una és la tiroxina, també coneguda com tetraiodotironina o T4. El número és per indicar que en la seva molècula hi ha quatre àtoms de iode. L’altra hormona és la triiodotironina o T3, que, evidentment, només en té tres d’àtoms de iode.

A través d’aquestes hormones, el cos pot regular el grau de creixement, el desenvolupament del sistema nerviós, la generació de calor, la producció d’altres hormones i un grapat de funcions més. I com que de T3 i T4 en necessitem una certa quantitat, la tiroide sempre està ocupada fabricant-ne. Per això, és important que la dieta inclogui una petita quantitat de iode. De fet en necessitem molt poc, però aquest poc és imprescindible. Sense iode simplement no podem fabricar les hormones tiroïdals.

Habitualment a la sal o alguns tipus de peix ja n’hi ha una petita quantitat amb la que ja en tenim prou per cobrir les necessitats. Només en pobles de l’interior on la sal que consumien contenia molt poc iode es presentaven problemes. Si no hi ha iode, la tiroide es fa més gran i apareix el goll. Una malaltia que es pot prevenir simplement afegint iode (per exemple sal iodada) a la dieta en aquests indrets.

La qüestió és que el iode que prenem s’acumula a la tiroide. Existeixen molts isòtops del iode. El iode normal és el I127, però n’hi ha uns quants més que són radioactius. El més conegut és el I135, que es un dels productes de la fissió de l’urani en les centrals nuclears. Per això, una fuita radioactiva inclou entre tots els elements alliberats, una determinada quantitats de I135.

Si una persona és exposada a la contaminació i el iode entra dins el seu organisme, no es reparteix per tot arreu sinó que anirà a acumular-se  la tiroide. Després de tot, el nostre cos no distingeix un isòtop d’un altre. La tiroide simplement anirà fabricant T3 i T4 com sempre, però ho farà amb el iode radioactiu que tindrà emmagatzemat. Aquesta acumulació de radioactivitat en un indret tant puntual del cos facilita molt l’aparició de càncer de tiroides. Un dels problemes greus que van associar-se amb l’accident de Txernòbil.

Però, per una vegada, la solució per prevenir això és relativament senzilla. Si prenem una bona quantitat de iode del normal, omplirem fins a saturar el “dipòsit” on s’acumula el iode a la tiroide de manera que estarà ple i el iode radioactiu no podrà afegir-se. Tot aquest iode que no es pot guardar a la tiroide és ràpidament eliminat per la orina i amb ell marxarà la radioactivitat. Per sort, el iode és molt poc tòxic, de manera que repartir pastilles de iode és una bona mesura per prevenir aquest efecte de la contaminació radioactiva. Cal insistir en que només serveix per aquest efecte en concret. La resta de productes radioactius que contaminin l’aire, però també el terra i sobretot l’aigua ofereixen un ampli ventall de malsons que no s’arreglen prenent cap pastilla.

(Aquest matí despertem amb la notícia d’una nova explosió i una fuga de material radioactiu a Fukushima. Tot sembla indicar que caldrà repartir el iode i també prendre moltes mesures més.)

Fusió del nucli no és fusió nuclear

dilluns, 14/03/2011

fukushima_01.jpg No és el mateix una fusió nuclear que una fusió dins una nuclear. La paraula fusió té diferents significats. Una polisèmia que aquests dies ha contribuït a augmentar la inquietud pel que estava passant al Japó. Com si no fos prou terrible el terratrèmol i, sobretot, el tsunami que ha arrasat la costa oriental del país, algunes centrals nuclears han rebut l’impacte de la onada i han afegit l’amenaça d’una fuita radioactiva.

El que ha passat al reactor de la central de Fukushima és el malson de totes les centrals nuclears. L’amenaça de fusió del nucli. Aquesta expressió ens fa pensar fàcilment en reaccions de fusió nuclear, però no és tracta d’això. Fusió pot fer referència a la reacció per la qual dos nuclis d’àtoms s’uneixen (es fusionen) per formar-ne un de sol. Això pot alliberar una quantitat enorme d’energia anomenada energia nuclear de fusió. És una font extraordinària d’energia, però de moment no hem pogut generar-la de manera eficient i controlada.

Però fusió també fa referència a passar a un estat líquid (no de fusionar-se sinó de fondre’s). I quan es parla de la fusió del nucli de la central no volen dir una fusió nuclear sinó que el centre de la central, el nucli on hi ha el material radioactiu, es fongui. El problema si passa això és que aleshores deixaria de ser un contenidor on es manté el material radioactiu a l’interior i podria sortir i escampar-se sense problemes al medi ambient.

Una central nuclear és una indústria extremadament complicada, però simplificant molt, podem dir que el que fa és dipositar un material com l’urani o el plutoni en prou quantitat com per tingui lloc una reacció en cadena. En aquesta reacció, els àtoms es trenquen (es fissionen, per això és energia nuclear de fissió) i alliberen moltíssima energia en forma de calor. La calor es fa servir per fer bullir aigua i el vapor resultant mou unes turbines amb les que es genera electricitat.

Un dels problemes principals és que la reacció allibera molta energia, és a dir molta calor. Fàcilment es poden aconseguir uns pocs milers de graus de temperatura. Per això, la principal necessitat de la central és mantenir el sistema refrigerat i controlat. Aquest és el motiu que fa que les centrals es construeixin al costat de rius o mars. Requereixen moltíssima aigua per refrigerar-se.

I el típic accident en una central nuclear és per problemes en la refrigeració. Per motius diferents, tant els accidents de la central de Txernòbil, el de Three Mile Island, i ara el de Fukushima estan relacionats amb problemes en la refrigeració.

El que passa és que si el nucli de la central es fon, poca contenció més es pot fer. A 3000 graus de temperatura els materials es fonen, es deformen i es trenquen. A més, amb aquesta temperatura bona part del que hi ha a dins passa a estar en forma de vapor, de manera que genera molta pressió i pot fer petar l’estructura. Seria una explosió del nucli, però en cap cas una “explosió nuclear”. Per això, el principal objectiu dels equips que hi treballen és mantenir fred el nucli. El problema, naturalment, és que a dins hi continuen les reaccions nuclears que escalfen molt.

Hi ha molts més sistemes de seguretat a part de refrigerar, és clar. La reacció es realitza dins un contenidor tancat, un gran vas d’acer que en cas de problemes no permet que el material surti a l’exterior. I aquest vas ha d’estar dins un edifici també tancat amb prou seguretat com per actuar com a contenidor. Aquest edifici de contenció, característic de les nuclears occidentals, no el tenia la de Txernòbil i per això el núvol radioactiu va poder escapar. El problema a Fukushima és que una explosió per una reacció amb hidrogen (química eh! res de nuclear) ha danyat l’edifici, de manera que només queda la barrera del vas contenidor, que és la que lluiten per refredar.

És el que passa amb les nuclears. Són molt segures quan tot va bé, però quan passa l’inesperat i la situació es descontrola costa molt reconduir la situació. I l’inesperat pot arribar en forma de catàstrofe natural, atac terrorista o pura incompetència humana. Tots, factors que costen de predir. A més, la inquietud s’incrementa per la relativament poca confiança que ofereixen els comunicats oficials. És massa habitual la tendència a minimitzar els problemes fins que els fets ja no es poden amagar.

Arguments tramposos.

divendres, 11/03/2011

cromanyo.jpg Fer servir la ciència per defensar postures polítiques, socials, econòmiques, religioses o de qualsevol tipus és una estratègia dialèctica extraordinàriament freqüent. Si pots fer creure a l’audiència que la teva postura està fonamentada en principis científics guanyes credibilitat. Aparentment ja no defenses allò que tu penses simplement perquè t’agrada, et beneficia o et diverteix sinó que ho fas en a partir de sòlides dades objectives. Però quan algú fa servir la ciència per dir com ha de ser el món o la societat, és una bona idea posar-se en guàrdia. Una mitja veritat, per molt científica que sembli, no deixa de ser una tergiversació.

Ahir vaig topar amb un article on l’autor carrega contra el moviment feminista i deixa anar perles com: “El camino de la igualdad por decreto ha llevado a las mujeres a lugares absurdos, algunos tan extremos como la guerra, donde son violadas por sus propios compañeros (en caso de peligro de muerte, el hombre, por lógica evolutiva, tiende a la violación como estrategia reproductiva inconsciente).”

I no puc menys que quedar bocabadat de la barra que es pot tenir per defensar algunes postures. La violació és una estratègia reproductiva inconscient? Si un dia estic en perill de mort el que em passarà pel cap és mirar de violar algú? I això tindria alguna lògica evolutiva? D’on ho ha tret tot això? Com es poden dir tantes bestieses en una única frase? Serà una broma i no me n’he adonat?

Ja se que hi ha qui creu que les dones haurien d’estar a casa, bàsicament dedicades a la llar.  Però fer servir la selecció natural a que van estar sotmesos els nostres avantpassats durant milions d’anys per justificar-ho és una estratègia molt gastada i molt tramposa. Per descomptat que el cervell i amb ell la base psicològica dels humans ha anat evolucionant igual que qualsevol funció fisiològica. El que passa és que resulta extremadament difícil treure l’entrellat de com ha anat aquesta evolució. Per saber-ho necessitaríem dades de com pensaven els humans primitius, i aquestes dades no les tenim.

Passa una mica com amb el color de la pell dels dinosaures. Naturalment que tenien colors, però en els fòssils el color s’ha perdut i sense dades l’únic que podem fer és imaginar-los. De vegades es troba la manera de descobrir-ho, però fins que això passa i mentre només imagines coses no estàs fent ciència en sentit estricte. Al menys, no pots esgrimir-ho com un argument de pes.

És fàcil dir que les dones no poden ser com els homes per motius biològics relacionats amb la seva evolució. Es parla del que feien en les societats primitives i de com la seva mentalitat es va anar adaptant a funcions relacionades amb la maternitat. Per tant, seria ridícul intentar fer coses que van contra la nostra essència biològica. Un argument similar al que es feia servir, no fa tant temps, per afirmar que les dones eren intel·lectualment inferiors als homes.

Però és una trampa barrejar els canvis evolutius per selecció natural amb la evolució de la ment i la societat. En un cas és una evolució darwiniana, amb una base genètica i de progressió lenta, mentre  que la evolució de les idees i de la societat és ben bé lamarckiana, adquirida i molt ràpida. La selecció natural ens ha proveït de cervells adaptables amb els que podem construir tot un univers de pensaments, sentiments i relacions socials. El cervell, la seva estructura física, evoluciona lentament, però les idees ho fan molt de pressa i per descomptat no queden fixades genèticament.

Estructures socials que en un moment eren útils (home fort, a caçar / dona fèrtil, a criar) poden deixar de ser-ho a mida que la societat avança. Avui ja no cal ser gaire fort per aconseguir el menjar i les criatures es poden cuidar sense renunciar a tota la resta. Per descomptat que entre homes i dones hi ha diferències biològiques a molts nivells, però treure-les de context és fer trampa. Dir que estem programats biològicament per ser de determinada manera pot sonar científic, però sovint és una pura especulació enfocada a justificar la manera com un opina que hauríem de ser.

Els canvis socials que han permès a les dones tenir el control sobre la seva vida s’han anat fent amb més o menys encert i encara queda molta feina per fer. Hi ha homes (i també dones) que aquests canvis no els fan el pes. En tot cas, si algú vol seguir defensant mentalitats i estructures socials primitives, allà ell, però si us plau, que no faci servir arguments tramposos amb la evolució. Per canviar la societat no cal cap canvi evolutiu en el cervell. Només cal canviar la manera com el fem servir.

Si no saps com era, és difícil de refer.

dijous, 10/03/2011

5478728723_f2dd660c99_o.jpg Fa poc es va presentar en societat la reconstrucció d’un organisme realment estrany. Se l’ha emparentat amb els artròpodes, però encara no és un artròpode. Té un cos allargat i deu parells de potes. I va viure fa uns cinc cents milions d’anys, durant el Cambrià. Aquell va ser un moment fascinant en la història de la vida. Sembla com si els organismes, fins aleshores extremadament simples, comencessin a assajar noves formes d’organitzar la seva biologia.

D’aquells intents van sorgir els grans grups d’animals que hi ha ara. I també un grapat de maldecaps pels pobres paleontòlegs, que havien de reconstruir organismes estranyíssims a partir d’uns fòssils realment complexos d’interpretar.

He de reconèixer que quan vaig veure aquest nou animaló, batejat com  Diania cactiformis però que es coneix com el “cactus caminant” ,el primer que vaig pensar és que havien repetit un famós error.

Quan van començar a treballar amb els fòssils del cambrià, tots els animals eren molt estranys, però n’hi havia algun que semblava fàcil d’interpretar. Era bàsicament una medusa, i com que aquestes ja les coneixem no semblava tenir gaires problemes per classificar. Li van posar el nom de Peytoia i es va pensar en un avantpassat de les meduses.

També hi havia un altre animal, semblant a una gamba. De fet, el que tenien era la part del final de la gamba, però ja n’hi havia prou per pensar en un artròpode. Aquest altre animal es va anomenar Anomalocaris, i durant un temps, la pregunta era quina forma tindria el cap que no havien trobat al fòssil.

Finalment hi havia un tercer animal que es va emparentar amb les holotúries, els “cogombres de mar”. El van anomenar Laggania i era endimoniadament difícil de reconstruir perquè en ser tou, abans de fossilitzar-se, havia quedat esclafat i deformat.

Durant un temps, aquests tres animals es van dibuixar junt amb molts altres en les reconstruccions que es feien de la fauna de Burguess Shale, que és l’indret on van trobar tots aquests fòssils.  De fet, encara n’hi havia un altre (Sidneya) que va resultar ser el mateix que Anomalocaris però que van pensar que eren dos organismes diferents. Però a mida que van anar descobrint nous fòssils, les coses van anar canviant. I molt.

Ara sabem que les reconstruccions i les interpretacions inicials eren completament equivocades. Els tres animals, eren en realitat només diferents parts del cos d’un únic organisme molt més gran. Peytoia no era una medusa sinó la boca, Laggania no era una holotúria sinó el cos i Anomalocaris no era el cos d’una gamba pota sinó un apèndix alimentari. Finalment es va poder reconstruir del tot i va resultar un animal més gran del que es pensaven. El gran depredador dels seus temps i que va mantenir el nom d’Anomalocaris.

El problema és que resulta molt difícil reconstruir un organisme si no saps com era originalment. Els errors no són una excepció, encara que afortunadament, a mida que es descobreixen nous fòssils, la llum es va fent. Però és fàcil pensar que tens un organisme sencer quan en realitat només estàs mirant un fragment.

I certament no tinc cap motiu per pensar que el cactus caminant que han presentat sigui una reconstrucció incorrecta. De fet, n’han trobat més d’un i han identificat parts corresponents al cap, de manera que molt probablement la meva percepció inicial sigui errònia. Però reconec que el primer que he pensat és que li falten peces, que sembla més la cua d’un animal que no pas un animal sencer. Qui sap, potser la història d’Anomalocaris es torni a repetir. Diguin el que diguin, una de les parts més divertides de la ciència és desfer les errades del passat.